tro

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈtɾɔ/^ⓘ, (gironí) /ˈtɾo/
• Rimes: -ɔ
• Etimologia: Del llatí tardà *tronus, segle XIII, del clàssic tonus. Doblet de to.

tro m. ‎(plural trons)

1. So sobtat que acompanya un llampec que és conseqüència de l'expansió de l'aire al pas de la descàrrega elèctrica.
2. Soroll que fan les armes i artificis de foc.
3. Soroll que fa la pólvora, plata fulminant i salnitre.
4. Soroll de l'assot d'un cotxer.
5. Veu grossa.
6. Peça d'artilleria antiga de gros calibre.
7. (metafòricament) Poder d'un príncep guerrer.
8. Se diu en la moral per la veu, eloqüència i predicació d'un orador vehement.
9. Capseta de paper plena de pólvora ben pitjada i embolicada ben estreta amb dos o tres voltes de fil que en ser llençada a terra amb la metxa encesa, rebenta amb gran soroll i estrèpit.
10. Soroll que fa una bomba.
11. (familiar) pet, ventositat.

• fer el tro: plorar fort i molt.
• fer tro: Fer-se alguna cosa notable, digne d'atenció.
• la resta són trons: Locució amb què es dóna a comprendre la poca o cap importància d'algunes coses.
• Tot se ha anat amb trons: Haver parat tot en crits i res en obres.

• Anagrames: rot, tor, Tor

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.
• FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari Mallorquí-Castellà, Palma, 1840.

• Etimologia: Preposició: reducció de entrò.

tro m. ‎(plural trons)

1. tro
2. tron

tro

1. fins

   «los quals eren e podien ésser tro a X hòmens poc més o meins» (Llibre de la Cort del Justícia de València, 1280)

• entrò
• tro sus, tro fins (formes reforçades)

• Obres de referència: DCVB, CIVAL