| dbo:abstract
|
- Infamia označovala v římském právu bezectnost, újmu na občanské cti a vážnosti. Šlo o právní institut s právními důsledky, nastávala až na základě nějaké právem stanovené skutečnosti, zatímco špatná pověst (turpido, někdy označovaná infamia facti) byla faktickým stavem způsobeným už vlastním hanebným způsobem života. Rozlišovala se infamie bezprostřední (infamia immediata) a zprostředkovaná (infamia mediata). Bezprostřední nastávala ihned po spáchání nějakého činu, jemuž právo přisoudilo infamující účinky, např. bigamie, provdání vdovy ještě před uplynutím smutečního roku, falešného udání, insolvence a rozprodej dlužníkova majetku, příp. výkonem určitého povolání, jako tomu bylo u herců, prostitutek či gladiátorů. Zprostředkovaná byla až následkem odsouzení v soudním procesu, především trestním, ale také soukromém, pokud šlo o nečestné jednání žalovaného. Typicky u krádeže a loupeže (v římském právu byly pojímané jako soukromé delikty) nebo podvedení nezletilého, příp. při hrubém porušení důvěry ve sporech z úschov, poručenství anebo příkazních smluv. Tyto žaloby se bez ohledu na svůj hlavní předmět souhrnně nazývaly actiones famosae, neboť jejich vedlejším důsledkem byla pro odsouzeného bezecnost. Protože předpokladem právní způsobilosti byla ve starověkém Římě neporušená občanská čest, obsahoval infamii už Zákon dvanácti desek: jestliže se někdo zúčastnil mancipace a poté o tom odmítl podat svědectví, stal se intestabilis. Sám již nemohl nikdy svědčit a zároveň jiní nemohli svědčit jemu, což mělo za praktický následek např. to, že nemohl pořizovat testament. Další infamie zavedly zvláštní zákony a praetoři ve své praxi. Bezectný občan tak nemohl zastupovat na soudě či se sám nechat zastupovat, podávat soudu různé návrhy, nemohl ani podat actio popularis, kterou jinak mohl podat každý římský občan (turpido měla lehčí následky, byť k ní soudce musel také např. při svědecké výpovědi přihlížet). V oblasti veřejné pak bezecnost mohla vést k vyloučení ze senátu nebo nemožnosti se ucházet o magistratury. Soukromoprávní a procesní následky infamie nicméně nepřevzala justiniánská kodifikace římského práva. (cs)
- La Infàmia, a l'antiga Roma, era un concepte jurídic que definia la "Degradació de l'honor civil", que consisteix en la pèrdua de reputació o descrèdit en la qual queia el ciutadà romà una vegada efectuat el Cens per part del magistrat competent (censor). D'aquesta forma, era marcat amb nota d'Infàmia. Part important de l'estatus d'un ciutadà romà, era el seu Existimatio, o timbre d'orgull que ostentava davant de la societat; i era aquesta estima, en la que la societat romana el tenia, la que es veia afectada amb el fet de ser considerat «infame». Si bé la infàmia no comporta un impediment explícit conforme a dret, a la pràctica limita tàcitament el ciutadà en molts àmbits de la vida jurídica i social; no podent per exemple, votar en els Comicis ni tampoc accedir als càrrecs d'elecció popular; o exercir tuteles o curateles. Es distingien dos tipus d'infàmia en el Dret Romà:
* Infamia Iuris: Era aquella que tenia lloc a conseqüència de ser processat en judici per haver obrat dolosamente o haver maquinat enganys de manera fraudulenta contra un altre.
* Infamia Facti: Aquella infàmia que s'aconsegueix pel simple fet d'haver realitzat un acte contrari a la moral, l'ordre públic i els bons costums, per exemple, el cas de la dona adúltera. (ca)
- La infamia, en la cultura de la Antigua Roma, era la degradación del honor civil, consistente en la pérdida, ante la sociedad o incluso legal, de reputación o descrédito en la que caía el ciudadano romano una vez efectuado el Censo por parte del magistrado competente (el censor). De esta forma, era tachado como infamis. Parte importante del estatus de un ciudadano romano era su existimatio, o timbre de orgullo que ostentaba ante la sociedad; y era esta estima en la que la sociedad romana lo tenía la que se veía afectada con el hecho de ser tachado de infame. Si bien la infamia no conlleva un impedimento explícito conforme a derecho, en la práctica limita tácitamente al ciudadano en muchos ámbitos de la vida jurídica y social; no pudiendo por ejemplo, votar en los comicios ni tampoco acceder a los cargos de elección popular o ejercer tutelas o curatelas. Se distinguían dos tipos de infamia en el derecho romano:
* Infamia iuris: Era aquella que tenía lugar como consecuencia de ser procesado en juicio por haber obrado dolosamente o haber maquinado engaños de manera fraudulenta contra otro.
* Infamia facti: Aquella infamia que se obtiene por el solo hecho de haber realizado un acto contrario a la moral, el orden público y las buenas costumbres, por ejemplo, el caso de la mujer adúltera.
* Datos: Q6028761 (es)
- In ancient Roman culture, infamia (in-, "not," and fama, "reputation") was a loss of legal or social standing. As a technical term of Roman law, infamia was an official exclusion from the legal protections enjoyed by a Roman citizen, as imposed by a censor or praetor. More generally, especially during the Republic and Principate, infamia was informal damage to one's esteem or reputation. A person who suffered infamia was an infamis (plural infames). Infamia was an "inescapable consequence" for certain professionals, including undertakers, executioners, prostitutes and pimps, entertainers such as actors and dancers, and gladiators. Two jurists of the later Imperial era argue against the "infamous" status of charioteers, on the grounds that athletic competitions were not mere entertainment but "seem useful" as instructive displays of Roman strength and virtus. Infames could not, for instance, provide testimony in a court of law. They were liable to corporal punishment, which was usually reserved for slaves. The infamia of entertainers did not exclude them from socializing among the Roman elite, and entertainers who were "stars", both men and women, sometimes became the lovers of such high-profile figures as Mark Antony and the dictator Sulla. A passive homosexual who was "outed" might also be subject to social infamia, although if he were a citizen he might retain his legal standing. (en)
- Infamia (do latim in-, privação ou negação e fama, "renomado" ou "de boa reputação"), na Cultura da Roma Antiga era um tipo de desonra formal envolvendo certas incapacidades e limitações legais. Ou ainda uma perda de statu jurídico ou social. Como termo técnico do Direito romano, a infamia era uma exclusão oficial das proteções legais usufruídas pelo cidadão romano, como imposta por um censor ou pretor. A infamia era uma "consequência inevitável" para determinadas profissionais, incluindo prostitutas e cafetões, artistas como atores, dançarinos, e gladiadores. Os infames não poderiam, por exemplo, prestar depoimento em um tribunal de direito. Eles estavam sujeitos a castigos corporais, o que era geralmente reservado para escravos. A infamia difere-se da Nota censoria, a infamia não parece ter sido criada por lei escrita, mas apenas uma antiga instituição romana. Em muitos casos, embora não em todos, era uma consequência de uma decisão judicial. O poder dos censores era em seus efeitos análogos ao da infamia, mas diferente em muitos outros aspectos. (pt)
- Инфамия (лат. infamia) — y древних римлян , сопряжённое с лишением гражданина навсегда некоторых гражданских прав. Игноминия (лат. ignominia) — временное лишение гражданина прав. В дореволюционной России термин «инфамия» означал бесчестие, гнусность, позорное дело или дурную репутацию. (ru)
|
| rdfs:comment
|
- Инфамия (лат. infamia) — y древних римлян , сопряжённое с лишением гражданина навсегда некоторых гражданских прав. Игноминия (лат. ignominia) — временное лишение гражданина прав. В дореволюционной России термин «инфамия» означал бесчестие, гнусность, позорное дело или дурную репутацию. (ru)
- La Infàmia, a l'antiga Roma, era un concepte jurídic que definia la "Degradació de l'honor civil", que consisteix en la pèrdua de reputació o descrèdit en la qual queia el ciutadà romà una vegada efectuat el Cens per part del magistrat competent (censor). D'aquesta forma, era marcat amb nota d'Infàmia. Es distingien dos tipus d'infàmia en el Dret Romà: (ca)
- Infamia označovala v římském právu bezectnost, újmu na občanské cti a vážnosti. Šlo o právní institut s právními důsledky, nastávala až na základě nějaké právem stanovené skutečnosti, zatímco špatná pověst (turpido, někdy označovaná infamia facti) byla faktickým stavem způsobeným už vlastním hanebným způsobem života. (cs)
- In ancient Roman culture, infamia (in-, "not," and fama, "reputation") was a loss of legal or social standing. As a technical term of Roman law, infamia was an official exclusion from the legal protections enjoyed by a Roman citizen, as imposed by a censor or praetor. More generally, especially during the Republic and Principate, infamia was informal damage to one's esteem or reputation. A person who suffered infamia was an infamis (plural infames). A passive homosexual who was "outed" might also be subject to social infamia, although if he were a citizen he might retain his legal standing. (en)
- La infamia, en la cultura de la Antigua Roma, era la degradación del honor civil, consistente en la pérdida, ante la sociedad o incluso legal, de reputación o descrédito en la que caía el ciudadano romano una vez efectuado el Censo por parte del magistrado competente (el censor). De esta forma, era tachado como infamis. Se distinguían dos tipos de infamia en el derecho romano: (es)
- Infamia (do latim in-, privação ou negação e fama, "renomado" ou "de boa reputação"), na Cultura da Roma Antiga era um tipo de desonra formal envolvendo certas incapacidades e limitações legais. Ou ainda uma perda de statu jurídico ou social. Como termo técnico do Direito romano, a infamia era uma exclusão oficial das proteções legais usufruídas pelo cidadão romano, como imposta por um censor ou pretor. (pt)
|