Maimònides

Moisès ben Maimon

Estàtua de Maimònides a la seva casa natal de Còrdova
Nom original	(he) משה בן מימון
Biografia
Naixement	30 març 1138 Còrdova (almoràvits)
Mort	13 desembre 1204 (66 anys) El Caire (Sultanat aiúbida)
Sepultura	Tiberíades
Nagid of Egypt (en)
1171 – 1204 – Abraham ben Moisès ben Maimón →
Dades personals
Religió	Judaisme
Formació	Universitat Al Quaraouyine
Activitat
Camp de treball	Filosofia, medicina, Pentateuc, halacà, filosofia jueva i judaisme
Ocupació	filòsof, daian, escriptor, astrònom, metge escriptor, rabí, metge
Període	Filosofia medieval
Professors	Maïmon ben Yossef HaDayan (oc) i Yehuda Ha-Cohen Ibn Susan (en)
Influències	Avicenna, al-Farabí, Avempace, Aristòtil i Averrois
Obra
Obres destacables Mixné Torà Sefer Hamitzvot Hakdamot HaRambam (en) Tractat en vuit capítols Tractat de lògica Pirush Hamishnayot (1174) Epistle to Yemen (en) (1190 (Gregorià)) Guia de perplexos
Família
Fills	Abraham ben Moisès ben Maimón
Pare	Maïmon ben Yossef HaDayan
Signatura

Maimònides, també anomenat Moisès Maimònides, Moisès ben Maimon (hebreu: משה בן מימון, Moixè ben Maymon‎; àrab: موسى بن ميمون, Mūsà ibn Maymūn; literalment ‘Moisès, fill de Maimon’— o Rambam —hebreu: רמב"ם‎, acrònim de les seves inicials en hebreu—, conegut en àrab com Abu-Imran Mussa ibn Ubayd-Al·lah Maymun al-Qurtubí (àrab: أبو عمران موسى بن عبيد الله ميمون القرطبي, Abū ʿImrān Mūsà b. ʿUbayd Allāh Maymūn al-Qurṭubī) fou el rabí i teòleg jueu més cèlebre de l'edat mitjana, cap de la comunitat jueva del Caire i metge personal de Saladí.^[1] Tingué una enorme importància en el pensament medieval com a filòsof, religiós i metge.^[2] De Maimònides es deia: «des de Moisès fins a Moisès, no va haver-hi cap altre com Moisès.»^[3]

Va néixer el 30 de març de 1138 a Còrdova (l'Àndalus),^[4][5][6] al bell mig d'una distingida família. El seu pare, Maimon ben Yosef,^[7] exercia com a lletrat i príncep de la jueria, i va ser qui el va iniciar a l'estudi de la ciència rabínica.^[8] Els seus estudis sobre matemàtiques i medicina els va realitzar amb savis àrabs.^[3] També al final abans de morir li deien El Maharamindri.^[9]

Conquistada Còrdova el 1148 pels almohades, que van obligar a convertir-se a l'islam tant a cristians com a jueus si volien viure al seu territori,^[3] la família de Maimònides, qui tenia 13 anys en aquest moment, es va haver d'exiliar. Errants durant anys, van passar temporades a Fes (Marroc), país dominat també per la dinastia almohade i al qual van haver d'aparentar la conversió a l'Islam;^[3] després, quan els almohades s'assabentaren d'aquest engany, van fugir cap a Palestina.^[3] Van estar a punt de perdre la vida al Mediterrani en declarar-se una tempesta mentre hi creuaven en vaixell però, en complir-se un mes de travessia, acabaren arribant a Acre. A Palestina van visitar Jerusalem per orar al Mur de les Lamentacions i Hebron per tal de pregar a la Tomba dels Patriarques.^[3]

Després de 1165 van establir-se, definitivament, a Egipte,^[8][10] on Maimònides va arribar a ser rabí principal del Caire i metge de Saladí, sultà d'Egipte i de Síria.^[4]

Sobre els seus coneixements en medicina va escriure un bon nombre de tractats, com el que dedicà al sultà Saladí, Tractat sobre els verins i llurs antídots, escrit l'any 1199, el que dedicà al fill del sultà, al-Fadl, Guia de la bona salut (1198), o l'Explicació de les alteracions (1200).

Les seves obres majors de tema rabínic (talmúdic) són:

• Amoor (El lluminar, 1168), un comentari escrit en àrab i traduït després a l'hebreu de la Mixnà (la part reglamentària del Talmud, és a dir, la recopilació de la Llei oral jueva), també titulat Llibre de l'elucidació.^[3]
• Mišné Torà^[4] (Repetició de la Llei; títol original en hebreu: משנה תורה). Escrit durant la dècada de 1170, aquesta obra té per objectiu, segons paraules de Maimònides al pròleg, ser una «compilació completa de la tradició oral amb totes les disposicions, costums i ordenances que s'han acumulat des dels temps de Moisès Rabeinu fins a la redacció del Talmud. He donat aquest treball el títol de Mišné Torà, perquè qualsevol pot estudiar la Torà escrita i conèixer també, després, mitjançant la lectura d'aquest llibre, tota la "Llei verbal", sense estudiar cap altra cosa.»^[11] Es tracta d'un treball en catorze volums, els quals regulen la totalitat de la vida jueva.^[8] Va resultar polèmica la decisió de Maimònides de no citar els grans mestres del passat, fet pel qual va ser fortament criticat.^[8]
• Guia de perplexos (acabada el 1190),^[8] escrita en àrab,^[8] és la clau del seu pensament filosòfic, la seva obra més important,^[8] i exercí una forta influència en cercles tant jueus com cristians i sobretot escolàstics. En ella estableix una conciliació entre la fe i la raó dirigida als que vacil·len entre les ensenyances de la religió jueva i les doctrines de la filosofia aristotèlica que llavors imperava, demostrant que no hi ha contradicció en els punts en què la fe i la raó pareixen oposar-se. És a dir, una conciliació entre el sentit literal de les escriptures i les veritats racionals, acudint a la interpretació al·legòrica en casos de conflicte.

Maimònides, a banda dels temes religiosos, escriu sobre altres temes molt diversos, com ara la resurrecció, l'astrologia, etc.^[8] Gairebé el 1172 escriu la Lletra al Iemen alertant sobre l'aparició d'un fals Messies.^[8]

Com a jueu en territori islàmic, va tenir una gran formació bidireccional: la tradicional jueva i l'àrab profana (amb les seves incorporacions de la grega), a partir dels ensenyaments del seu erudit pare Maimum, per la qual cosa escriví obres en hebreu com també en àrab, en una prosa que es caracteritza sobretot per la sistematització i la claredat expositiva. De Maimònides sorgeix el moviment intel·lectual judaic dels segles xiii i xiv que s'estengué per la península i el sud de França. Partidari del realisme teològic, ha arribat a ser considerat precursor de les idees d'Espinosa, però filosòficament no se'l considera molt original per seguir bàsicament a Aristòtil, apartant-se d'ell en punts que pareixen contradictoris a les creences i tradicions jueves. Per tant, el seu caràcter és conciliador.

• Dubnow, Simón; Boleslao, Lewin. Manual de la Historia Judía (en castellà). Buenos Aires: Sigal, 1977. 
• Melamed, Meir Matzliah (comentaris i notes). Sidur ha-mercaz (en castellà). Jerusalem: Centro Educativo Sefaradí Jerusalem, 1983. 
• Sáenz-Badillos, Ángel. Literatura hebrea en la España medieval. Madrid: Fundación amigos de Sefarad, 1991. ISBN 8460410471. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maimònides

• Filosofia jueva