Fa anys i panys que algunes persones em diuen: "a tu, que t'agrada escriure, perquè no escrius una novel·la?". Aviat està dit! Primer que, imagino, no és tasca senzilla i, segon, que ves que se m'ha perdut a mi en una novel·la! Per escriure una novel·la cal ser novel·lista, vaja, tenir-ne la vocació, i si, per exemple, una escriu octavetes, perquè en té la vocació, es pot considerar una "octavetista"? I si resulta que el que m'agrada és escriure en els marges de les revistes de sudokus? Aquí ja em perdo: saltamarges, potser?

En el nostre imaginari, qui no publica alguna cosa gruixuda entre dues tapes, no és escriptor. O sigui que, servidora, no és escriptora, i si ens fixem en la quantitat de persones que han cursat filologies, històries i periodismes per tal d'esdevenir escriptors, doncs encara amb més raó no en sóc. Bé, tampoc no passa res. Ben pensat, patim tanta "titulitis" que ningú no pot fer res sinó està degudament acreditat, segellat i confirmat pel senyor aquell del discurs de Nadal a la TV, el dels gendres i els elefants. O sigui que, com què servidora ha esquivat, amb una habilitat envejable, la consecució de la tan preuada signatura del susdit, potser si que deu ser de debò que no tinc dret a figurar en les tapes, i el llom, d'alguna obra magna (quin descans!).

L'altre dia, però, discutint l'eterna jugada, rotllo "no hauries de perdre el temps (?) en el blog i t'hauries de dedicar a escriure coses més (!) serioses (?!?!), i potser així t'hi podries guanyar alguna pela (haguéssim començat per aquí!)", se'm va acudir que potser sí que ho podria provar. De sobte, però, vaig tenir una il·luminació (que em va salvar del compromís): "no puc escriure una novel·la, perquè no tinc el nom de la protagonista, m'és del tot impossible escriure res sinó tinc un nom com cal, un nom que me'l cregui, que me la faci corpòria, que, quan somniï, ho faci amb nom i cognoms, que gairebé pogués jurar que té DNI i passaport".

La cara de: "no sé perquè insisteixo si sempre acaba fotent-se de mí", que va fer el meu interlocutor, mereixia ser gravada. Però, sense bromes, em sembla que sinó tinc un nom, no podria mai escriure res com cal. Vaja, que accepto suggeriments, i tant li fa si és mascle o femella, al vostre gust. Una altra cosa serà que assassini algun arbre per fer-ho, que no, que gràcies, que pel que he de dir, no cal.

De la primera frase ja en vam parlar en el seu dia, veurem si, un cop triat el nom, en podem aprofitar alguna.

Que passeu un excel·lent dia de Sant Jordi!

HIPOCRESIA x HIPOCRESIA = HIPOCRESIA²

Bon cap de setmana!

 *Shakespeare, William. Nit de Reis. Barcelona, 1986. Ed. Vicens Vives-TV3. Traducció a cura de Salvador Oliva.

Se sentiren veus a baix del vestíbul i aparegué un camarada Guardaespatlles a la porta que li disparà un tret just al mig del cap i la Sara deixà d'existir. Un camarada Conseller, d'estada de repòs en una masia de l'Empordà, respirà alleujat a la trucada dels saurins que l'informaren de la situació.

Una cèl·lula anarquista camuflada com a club d'escacs no se'n va assabentar del fet perquè no s'assabentava mai de res i perquè el seu líder estava intentant decidir si seria convenient enrocar-se per poder salvar el seu rei de l'escac i mat. Tanmateix, si se n'haguessin assabentat, tampoc haguessin pogut fer-hi res, atesos els xips de control mental que duien implantats per ser cèl·lula anarquista oficial i per les alarmes anti-fel instal·lades en totes les àrees urbanitzades.

(conclusió)

La Sara deixà l'arma al damunt de la taula, prengué l'auricular del telèfon, pitjà el zero i, quan tingué línia, marcà el número de la policia. Un cop avisats, s'assegué amb calma i, obrint un altre calaix, tragué un pot de Cebralín i començà a intentar treure's les taques de sang del vestit.

Al cap de vint minuts se sentiren veus a baix al vestíbul, en pocs segons un mosso amb armilla antibales l'apuntava amb la pistola, ella aixecà les mans lentament i es lliurà amb parsimònia. Un conseller rebé una trucada a la seva masia de l'Empordà i felicità els mossos per haver solucionat el “tema” amb celeritat.

Un cop va haver declarat davant el jutge de guàrdia i ingressada a la presó, la Sara mantingué la calma, la pau, gairebé, en què l'havia sumida el seu acte. Recordava vagament el judici posterior, com si no hagués anat amb ella, li van caure quinze anys per l'atenuant d'alienació mental transitòria. Per fi tindria tot el temps del món per fer allò que volgués, sobretot estudiar i escriure. De seguida que en tingué l'ocasió sol·licità el permís per fer la carrera d'Història i li van concedir per bon comportament. També envià a una editorial un esborrany d'un llibre autobiogràfic i va tenir una visita d'un representant de l'empresa amb la que va signar un contracte d'exclusiva.

L'editorial va publicar el llibre amb molt d'enrenou als medis. La Sara va passar a ser una heroïna nacional, una víctima del sistema,  una princesa del poble, de tal manera que el cap d'una cèl·lula anarquista se'n va enamorar i van començar una sèrie de manifestacions al davant de la presó per tal que fos alliberada. La Sara el va rebre quan ell ho va demanar i, al cap d'unes quantes visites, es van casar a la presó. Ell no ho volia però van convenir que seria l'única forma per poder aconseguir un vis a vis. Finalment la Sara pogué acollir-se a un indult ja que, per un tecnicisme, es va trobar adscrita a la categoria de presonera política. A la sortida de la presó l'esperava una multitud, la cèl·lula anarquista en ple i tot de tafaners i televidents de programes escombraria, que la van victorejar. D'ençà aleshores viu de fer bolos per les diferents televisions, el seu llibre ja duu set edicions i se sap que en traurà un altre a la primavera, just quan deslliuri del seu primer fill que, ja ho han comunicat a la premsa, es dirà Miquel, per en Bakunin és clar.

(conclusió)

(Versió 1)

La Sara s'aixecà de la cadira i aixecà el puny esquerre en una salutació al camarada Director General de la zona A-37. Li oferí el seient i se li adreçà amb un ritual “que puc fer per tu camarada Director General?”. El camarada s'arrepapà a la cadira i posà cara d'amoïnat. Era gros, amb la cara botida fins el punt de l'apoplexia, i es movia amb les maneres típiques de qui se sap poderós i, gairebé, invulnerable. Procedent del proletariat, havia pujat en el quadre de comandaments del Partit i ara vivia amb la seva família en un palauet requisat als burgesos, viatjava en un Audi A8, resta de l'antic capitalisme, amb xofer i dos camarades Guardaespatlles, dos saurins amb cara de ben pocs amics.

- Quina merda aparcar en aquest poble! - exclamà deixant anar un esbufec.

Ella feu cara de comprendre el drama del camarada Director General qui, un cop engegat, sabia que se la passaria durant deu minuts malparlant sobre aquests anti-revolucionaris que només posaven pals a les rodes del bon funcionament de la neo-soc. La Sara pensava en si era possible que la roba del vestit del camarada Director General, de la mateixa factura que el seu, fos d'algun teixit especial, ja que no només no feia nusos sinó que semblava que tenia un lleuger reflex brillant. El camarada venia cada tres mesos a fer que la Sara, camarada Expenedora de Permisos de Residència, li segellés el permís extra que tenia el camarada Director General, per mantenir una aspirant a Cantant d'Himnes Patriòtics en un piset de les Corts. Ho feia en persona perquè no volia que li arribés la notícia a la seva esposa, una camarada molt ben relacionada amb la cúpula del Partit.

Se sentia totalment descoratjada. Havia de treballar per sent-cents vint-i-un pirulis, durant vuit hores al dia, al darrera d'aquesta taula en aquest despatx minúscul i atapeït d'arxivadors fins al sostre. Els pirulis havien substituït els euros ja feia temps, mil pirulis feien un txatxi. L'aire fred s'escolava pel marc de les finestres, de l'època capitalista, i tenia els peus congelats perquè el despatxet era, en realitat, un balcó tancat i re-aprofitat. Mentre el camarada Director General anava desgranant els seus greuges contra la societat que, a dir d'ell, sobrevivia gràcies al seu bon govern, la Sara obrí el calaix de la taula i veié el Tokarev TT-33, negre i amenaçador, que havia aconseguit per mitjà d'un camarada Secretari de Zona que col·leccionava armes de l'antiga URSS, i amb el que havia acabat al llit. El camarada Director General obria i tancava la boca i la Sara pensava en la poca traça del camarada Secretari de Zona qui, al cap de cinc minuts, ja dormia com un beneït al seu costat. Ella, evidentment insatisfeta, s'havia dedicat a remenar-li els calaixos i havia trobat la pistola amb una caixa de munició al costat. Mai havia tingut una arma de foc a la mà i, un cop fora de la casa, amb l'arma i les bales a la bossa, se sentí poderosa. Va haver d'anar a la biblioteca i d'amagat aconseguir un manual per tal de poder saber com funcionava l'arma, després se l'endugué al despatx i la tenia al calaix, tancada amb clau. L'arma la feia sentir segura, li passà, suaument, el dit índex per la culata i, sense rumiar-ho la prengué, l'aixecà, encanonà el camarada Director General a la cara i, sense parpellejar, li engegà un tret al cap.

El camarada Director General no va tenir temps ni de fer cara de pànic. Tot seguit aparegué per la porta l'Estel, que treballava a la taula al costat de la porta del seu despatx. L'Estel cobrava exactament un txatxi quatre-cents quaranta-dos pirulis, just el doble que ella per fer una feina no qualificada. Això si, era una camarada Lampista que s'encarregava del bon funcionament dels baixos i les canonades del camarada Cap d'Oficina, classe O. Hi havia les camarades Lampistes de classe C, que treballaven al carrer i les camarades Lampistes de classe CdB (casa de barrets). No ho dubtà, tenia el carregador ple i li etzibà un tret al tòrax, una mica sense apuntar. L'Estel caigué enrere, morta d'un tret al cor. S'escoltaven crits més enllà, les altres companyes havien fugit corrents. No tenia intenció de perseguir-les, se sentia tranquil·la i en pau amb ella mateixa.

(continuarà)

La Sara s'aixecà de la cadira i allargà la mà al senyor Pujades. Li oferí el seient i se li adreçà amb un ritual “què hi ha senyor Pujades?”. L'home s'arrepapà a la cadira i posà cara d'amoïnat. Era gros, amb la cara botida fins el punt de l'apoplexia, i es movia amb les maneres típiques de qui se sap ric i, gairebé, invulnerable. Constructor quasi analfabet, vivia amb la seva família en un xalet de cinc-cents metres quadrats, piscina i camp de paddle, conduïa un quatre per quatre de la casa Mercedes i mantenia a una aspirant a cantant en un piset discret a les Corts.

- Quina merda aparcar en aquest poble! - exclamà deixant anar un esbufec.

Ella feu cara de comprendre el drama del senyor Pujades qui, un cop engegat, sabia que se la passaria durant deu minuts malparlant sobre el poble, les autoritat municipals, les autonòmiques i les estatals, per acabar amb el “quina colla de lladres!” de rigor. Després li demanaria el balanç del trimestre i discutirien la millor manera d'aconseguir rebaixar la xifra resultant a Pèrdues i Guanys. Decidirien si calia posar en nòmina els moros o si podien seguir treballant il·legalment i, un cop satisfetes les seves demandes, malgrat les tèbies protestes respecte a la legalitat que li faria la Sara, se n'aniria amb la sensació d'haver complert amb l'Estat i l'empresa.

Se sentia totalment descoratjada. Havia de treballar per set-cents vint-i-un euros, durant vuit hores al dia, al darrera d'aquesta taula en aquest despatx minúscul i atapeït d'arxivadors fins al sostre. L'aire fred s'escolava pel marc de les finestres massa velles i tenia els peus congelats perquè el despatxet era, en realitat, un balcó tancat i re-aprofitat. Mentre el senyor Pujades anava desgranant els seus greuges contra la societat que, a dir d'ell, sobrevivia a les seves costelles, la Sara obrí el calaix de la taula i veié el Colt 38, lluent, que havia aconseguit per mitjà d'un porter de discoteca amb el que havia acabat al llit. En Pujades obria i tancava la boca i la Sara pensava en la poca traça del noi qui, al cap de cinc minuts, ja dormia com un beneït al seu costat. Ella, evidentment insatisfeta, s'havia dedicat a remenar-li els calaixos i havia trobat la pistola amb una caixa de munició al costat. Mai havia tingut una arma de foc a la mà i, un cop fora de la casa, amb l'arma i les bales a la bossa, se sentí poderosa. Va haver de buscar per Internet la forma de fer-la funcionar, carregar-la i disparar, després se l'endugué al despatx i la tenia al calaix, tancada amb clau. L'arma la feia sentir segura, li passà, suaument, el dit índex per la culata i, sense rumiar-ho la prengué, l'aixecà, encanonà el senyor Pujades a la cara i, sense parpellejar, li engegà un tret al cap.

En Pujades no va tenir temps ni de fer cara de pànic. Tot seguit aparegué per la porta l'Estel, que treballava a la taula al costat de la porta del seu despatx. L'Estel cobrava exactament mil quatre-cents quaranta-dos euros, just el doble que ella per fer una feina no qualificada. Això si, era la que es beneficiava el cap del despatx, i això la feia prepotent i antipàtica. No ho dubtà, tenia el carregador ple i li etzibà un tret al tòrax, una mica sense apuntar. L'Estel caigué enrere morta amb un tret al cor, s'escoltaven crits més enllà, les altres companyes havien fugit corrents. No tenia intenció de perseguir-les, se sentia tranquil·la i en pau amb ella mateixa.

(continuarà, ànims que ja falta poc!)

avui la Laura no estava gaire alegre i no semblava gaire receptiva als meus comentaris. M'ha semblat que feia una cara una mica massa seriosa quan li he explicat l'última putada que m'ha fet en González. Fins i tot m'ha dit que potser m'ho prenia massa a la valenta. M'he quedat assombrada, però he volgut creure que és perquè deu tenir algun problema a casa, sinó ella mai no m'hagués dit això. Li he preguntat si s'havia barallat amb el seu home i m'ha dit que no, aleshores ha agafat el telèfon i s'ha posat a fer trucades i ja no hem parlat més.

(continuarà)

Estic perdut, no sé com escapar d'aquest atzucac. No puc portar la meva filla i donar-la-hi, però ella me l'exigeix, és el pagament que em cal fer pel meu crim. La miro i la veig amb els ulls amb que la vaig veure aleshores, tan bonica, tan perfecta. I encara l'escolto com se'n riu de mi, com amb el Jaume de cal forner reien de la meva malaptesa. Com la meva germana, la meva estimada, adorada i idolatrada germana m'escarnia. I veig la pala de bòlit a les meves mans, en aquella sala, i com avança cap a ella. I veig el seu somriure quan es gira per mirar-me i l'expressió d'incomprensió i, acte seguit, de pànic. I sento el crac del contacte de la pala amb la seva templa i no puc evitar-ho, la pego, la pego com pego al bòlit quan l'enlairo d'un cop, amb tota la meva força, la pego, fins que em fan mal les mans, el xiscle de la mare em forada els timpans i el pare m'agafa i em rebot contra la paret.

Em toco el front, hi tinc el senyal del trau encara. Ara em cou, com em va coure el cop aleshores. El pare ja no va poder fer res per ella. Es va aixecar i em va mirar amb un dolor infinit. La mare jeia sense sentits per terra. El pare prengué el cos de la Susanna i el dugué a baix, al jardí on ara hi ha el desmai, que aleshores era el corral on hi havia la mula, i la deixà allí, per fer veure que la bèstia era qui l'havia morta. Va córrer a avisar els veïns que no van dubtar ni un instant de la seva paraula. La mare, però, ja no va parlar mai més. Va deixar de menjar i es va morir, no va poder suportar que el seu fill hagués matat la seva filla. I el pare, quan ja no li va caldre cuidar més  la mare, en tornar del cementiri, s'assegué amb l'escopeta sota la barbeta, es descalçà i accionà el gallet. I jo em vaig quedar sol, atuït, buit, sense comprendre res, ni comprendre'm a mi mateix. I durant anys vaig anar enterrant el meu jo d'aleshores sota tones de normalitat, els altres van pensar per mi, van obrar per mi, van decidir per mi.

I ara ella vol que porti la meva filla aquí i que la hi mati per ella, perquè tingui una nena per jugar tot l'any. A la porta de l'habitació veig el pare i la mare que assenteixen amb el cap. Ells també volen el pagament del meu crim. Viuen tot l'any aquí, tancats destil·lant la seva venjança. Però jo no puc donar-los la meva filla. No ho aconseguiran. Mentre m'hi nego noto la fredor que desprenen i que em penetra. Ara es dirigeixen cap a mi, des de dins del mirall, sense fer remor, amb molta lentitud.

- Ens l'has de donar, ens la deus. La Susanna no té amb qui jugar.

***
*************
***

La Sílvia parla amb la Manuela a la porta del carrer. El dia és clar i serè, la primavera escalfa les pedres que han restat tot l'hivern sota la boira.

- Com a vostè li sembli Manuela, pel que a mi fa no em vull quedar amb res d'aquesta casa. Per això li dic que si vostè en vol res ja pot passar. Aquest matí vindran de la immobiliària i la perdré de vista per sempre.

- Fa bé senyora -respon la Manuela sense fer cap intenció d'entrar-, jo no en vull res, gràcies. No podria després del que li va passar al senyoret. Aquesta casa, si m'ho permet, sembla que estigui maleïda.

- Bé, aviat deixarà d'estar-ne – la Sílvia encongeix les espatlles-, em sembla que la volen tirar a terra.

- Ah! ho trobo bé, serà un descans si vol que li ho digui. Ha vingut sola senyora?

- No, he vingut amb la nena, penso que està voltant pel pis de dalt.

La Manuela fa cara d'espantada. No entén com la Sílvia està tan tranquil·la tenint la nena voltant per la casa on va morir son pare.

- I no li fa ... cosa que la nena volti per dalt tota sola?

La Sílvia se la mira condescendent. Què deu pensar que pot passar aquesta dona? Aquesta gent són com el seu home, supersticiosos i crèduls, sempre confonent realitat i somni.

- El pare de la Mariona va morir d'un atac de cor, avui fa sol i, amb franquesa Manuela, jo no crec en fantasmes.

Se senten les passes de la nena que baixa per l'escala mentre crida.

- Mama! Mama!

- Què vols Mariona? - pregunta la Sílvia, tot girant-se cap a la porta de dins.

- Puc anar a jugar amb la nena de dalt? - diu la Mariona mentre treu el cap rinxolat per la porta.

- La nena de dalt? Si a dalt no hi ha ningú!

- Si mama! Hi ha una nena com jo, dins d'un mirall que hi ha a l'armari, i m'ha dit que podíem jugar juntes.

La Sílvia somriu amb paciència a la seva filla.

- Si maca si, ves a jugar, que la mama està parlant amb la senyora Manuela.

La Mariona desapareix amb un Visca! escala amunt mentre crida:

- Susanna! Ja vinc!

La Sílvia es gira cap a la Manuela.

- Sembla mentida quanta imaginació poden arribar a tenir les criatures a aquesta edat!

*** Fi ***