zero-zer-o-zer-o-no-ser

dimecres, 20 de setembre del 2017

não sou nacionalista

actualització de l'article publicat el 2012 en aquest blog

aquest article al diari El Público parla d'alguns possibles raonaments per a no ser nacionalista, jo en subscric uns quants i sobretot crec necessari poder parlar des de la diferència d'opinions i el respecte, no hauria de ser un tema tabú, com cap altre tema tampoc ho hauria de ser.

http://www.principiamarsupia.com/2012/10/15/como-alguien-puede-ser-nacionalista-y-de-izquierdas/

divendres, 28 d’octubre del 2016

Igualico, igualico que el defunto su agüelico

http://lacharcaliteraria.com/el-origen-de-la-z/

La Charca Literaria és una revista digital en la qual avui hi participo amb l'escrit "El origen de la Z", hi teniu l'enllaç per si us ve de gust llegir-lo i d'aquesta manera conèixer també aquesta revista.

Aprofito l'ocasió per saludar-vos a tots, és estrany publicar després de tant de temps, tinc un gran record de tot el que hem compartit en els blogs, en els vostres i també en aquest que sempre restarà obert perquè així és com el sento, aquells que seguiu en actiu us llegeixo de tant en quan, els altres m'agrada pensar que allà on sigueu la vida és amable amb vosaltres i de tant en tant fins i tot esplèndida..

dimecres, 16 de setembre del 2015

lliure-riuell

Ser just allà
on la paraula no diu,

sense por a la vida, ni a a la mort,

ni a l'èxit ni al fracàs

ni a l'amor,

ni a a la veritat

ni a nosaltres mateixos,

i ser lliure o no ser

dimarts, 5 de maig del 2015

cemetery of words

la veritat i la mentida,

les dues parts iguals d'un tot que se m'amaga.

fa sol i plou,

les veritats pentinen les mentides

quan neixen les paraules

i miro com s'escorren els silencis

per les esquerdes de la veu,

i vaig de nord a sud, d'oest a est

sense saber com dir-les.

qui vol paraules en un món de sords?

Francesc Garriga Barata

dimarts, 14 d’abril del 2015

iCebErG

Mr Goog

somrius, saps que la felicitat resta immòbil a recer d'una vida remota,
la memòria és blegadissa i escenifica al seu albir,
dius que l'ahir no és mort, què és el que ja no és viu ara?

...desitjar sempre acaba necessitant d'un pronom

dimecres, 18 de febrer del 2015

33 revolucions

Mr.Goog

fa fred afora , no és blanc el paisatge tan sols esblaimat, erm, i recordes que mai no tornarà a ser ara, ni tornarà a ser ahir..

m'agrada escoltar d'aquesta veu teva, la manera en què et venen al cap records d'un passat que esdevé -ara- per a tots dos,

.. mentre el corrent m'arrossegava els peus sota l'aigua, els arbres i les fulles eren sirgades pel vent que entretant em xiulava que la vida és això.. és el vent que tot ho mou...

dilluns, 2 de febrer del 2015

) pare-N-tesi (

una paraula acaba, i l'altra comença, i just enmig et trobo

tal vegada és aquest espai immesurable que s'esgarria entre una paraula i l'altra, el lloc on encara tot pot ser,

saps, que no defalliràs mai en l'intent
i respires

dijous, 15 de gener del 2015

two points

"es como si la vida dijese lo siguiente: y simplemente no hubiese lo siguiente. Sólo los dos puntos esperando."

"no puedo resumirme porque no se puede sumar una silla y dos manzanas. Yo soy una silla y dos manzanas. Y no me sumo"

Clarice lispector (Agua viva)

dijous, 8 de gener del 2015

je suis charlie

dimecres, 7 de gener del 2015

feedback or not feedback

dilluns, 22 de desembre del 2014

in par fait amour

Bon any 15!!

saps, que la veritat tal vegada és imperfecte, com tu, i te n'adones com n'és d'anodí aquest fet ara,
tornar una vegada més a destriar quina és la raó primera de cada cosa, quin és el nom de cada emoció,

albires, que no hi ha un lloc ferm per a res, que les coses, com nosaltres, van errants pel món i a vegades també s'enriolen, com tots ho fem, botoruts, rematats, insaciats i refotudament imperfectes.

diumenge, 7 de desembre del 2014

They shoot horses,don't they?

composició sobre fotografies de la Margot Fonteyn, lolita lagarto
http://www.vintag.es/2014/12/beautiful-black-white-photos-of-margot.html

Es como escuchar. Como si no hubiera más que un lenguaje que nunca es nuestro, como si por un instante lo ajeno se volviera próximo y lo próximo, prójimo. Como si dejaras tus oídos en medio del camino y prescindieras de cada palabra conocida. Como si cada desconocido encarnase la posibilidad de una verdad.

Carlos Skliar, Hablar con desconocidos

dilluns, 1 de desembre del 2014

dellegirseaixí

era una fira menuda emplaçada en un llogaret apartat dels camins de ciutat, escampats a terra sobre teixits revellits hi havia tot de llibres antics, tots duien escrit el nom del seu antic propietari, hi havia signatures de tota mena, dedicatòries, lletres esblaimades damunt un paper rovellat pel pas del temps..

Plou, i mentre passeges per aquesta fira de vell , en un racó, arraulit hi trobes un llibre que en obrir-lo hi posa el seu nom, hi llegeixes la seva lletra imprecisa i menuda, i un calfred et recórre el cos..

saps, que sempre més llegiràs des dels seus ulls, cercaràs en cada pàgina l'emoció que sentí mentre el llegia ... i miraràs de trobar un punt d'encontre entre tos dos

albires que tal vegada l'autor va escriure aquesta història per a vosaltres, per fer possible seduir-vos a través del temps mitjançant aquestes lletres impreses sobre un paper que algun dia va ser blanc.

dilluns, 24 de novembre del 2014

totsNOsompops

els dies s'han fet anys mentre enteníem, entre paraules esguinçades..
som aquí davant la línia blava de mar ara ja blanca, i mentre ve i va, el batec de la terra és el nostre

calles i mai cap paraula no ha lograt dir tant

dilluns, 17 de novembre del 2014

Despair is not possible

" ....Perquè no parem de covar esperances. L'home difícilment es conforma amb aquesta realitat incòmoda, no es resigna al fet d'estar sol, terriblement i desesperadament sol. Són molt pocs aquells que suporten la consciència de la pròpia solitud, una solitud que no té remei. La majoria acostumen a nodrir esperances, s'aferren a qualsevol cosa, busquen empara en les relacions humanes, però en aquestes temptatives de fugida de la soledat no hi ha una veritable passió, ni abnegació, i aleshores s'evadeixen mitjançant ocupacions artificials i inútils, treballen de bon matí fins a última hora del vespre, projecten viatges, adquireixen cases immenses, o comencen a col·leccionar objectes variats.. Però això no hi ajuda gens. I malgrat tota aquesta activitat, saben perfectament bé que no els servirà de res. I tanmateix continuen esperant, sense ni tan sols saber què esperen..."

La dona justa, Sándor Márai