NOVESFLORS

Que passeu unes BONES FESTES

Diumenge de desembre. Dia clar, esplendent. Un aire net de boirines presenta la mar amb una blavor nítida. El sol s'hi reflecteix com un estol d'estels que lluen dins l'aigua la seua brillantor, tot vorejant l'espigó i escolant-se entre els dos edificis alts que hi ha voramar, construïts en un temps en què res no es respectava. Si hom afina la vista, la transparència límpida del matí li permetrà albirar, llunyana, sobre la línia de l'horitzó, Tabarca. Si fos de nit, amb aquesta nitidesa es distingirien fins i tot les llumetes de l'illa.

He desdejunat a la terrassa, amb la mar al davant, calma, com una madonna copiosa de pit, acollidora. Fa goig. Mentre em prenia el café, m'ha vingut al cap Salvo Montalbano i he comprés que la terrassa de la seua casa siciliana fos el centre de molts menjars, sol o en bona companyia. Jo no estic a tocar d'aigua, com ell, però la vista és esplèndidament àmplia. Deixe passejar els ulls de costat a costat, i la mar, avui calmada, m'ofereix la seua cobridora serenor. D'aquesta guisa estant, m'ha semblat que hi mancava la paraula. I ara escric mentre, asseguda en un hamaca, el sol m'escalfa els peus, que he deixat nus per a aquesta comesa. 

M'he parat a pensar quant de temps no feia que ho aturava tot per gaudir d'un tal matí. I així, amb el sol als peus, m'he omplert de gaubança, i em plau ara compartir-la amb qui vulga llegir aquests mots que conten com es filtra i s'infiltra i m'inunda aquest matí de desemble plaent i venturós.

sola, sens par, de les altres esparsa

Joan Roís de Corella

Com qui cerca bolets a sotabosc

tu remous entre els arbres la fullaraca

i et troben les paraules.

Jo les cerque a la mar mig amagades,

en un esforç suprem, al fons ignot,

perquè no sé nadar.

No m'abandona mai la gran incògnita.

Què tenen les paraules, tan cobejades?

Quin déu m'ha capturat per als ulls d'elles?

M'han deixat caminar, sola, sens aigua

per senders ben eixuts, sense bastó,

però visc vora mar.

Quin camí seguiria, si no, quan plou?

L'íntim adéu
al caminant sensat
de temps enrera.
Captiu d'un vent propici,
no visc d'altra follia!

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Amor. Botxí.
La llum tenyeix de roig
cada paraula.
Com si l'hagués ferida
l'agut coltell dels llavis.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Bé que ho sabem,
com fer de pells i gests
l'única deu.
El vers, talment la vida,
s'estén límits enllà.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Clivells de nits
per on s'escorren somnis
que giravolten.
Són com els mots d'enlloc,
arraps d'heura al silenci.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Soc inconstant de mena, tant en la lectura com en l'escriptura. Vaig picant ací i allà. Soc de vermut, no de grans menús, mea culpa. Tanmateix, no és d'això del que volia parlar-vos. Us ho dic perquè no suposeu que havia llegit A la recerca del temps pedut complet, no. Però una part, sí. Afortunadament. Ha passat el temps i encara recorde com em va impressionar el fragment de la magdalena. Mai no havia llegit res de semblant. Aquella lectura va fer caure els murs com si haguessen sonat les set trompetes i em va obrir una inesperada finestra, sense parets, que em va permetre observar la mestria d'escriure. Un despertar. Això és escriure, vaig pensar, i la resta fer pinets.

No m'havia tornat a succeir fins fa dos dies. Al matí, vaig decidir agafar l'autobús urbà per baixar a ciutat. A la parada, damunt del banc que hi ha per seure mentre esperes, algú havia deixat una pila de llibres, sis o set en total. Estaven ben conservats. Vaig pensar en els motius que algú pot tenir per desfer-se'n. No és la primera vegada que deixen llibres per la zona, diccionaris i tot, com si a les contrades de platja no calgués llegir. En aquell moment no hi havia ningú a la parada. Mentre esperava, vaig mirar de quins llibres es tractava i me'n vaig quedar dos. Un, de Luis Goytisolo, que encara no he començat; l'altre, de Marcel Proust, Sobre la lectura. A la vesprada vaig llegir-lo i, en arribar a la pàgina 22, em va prendre de nou, fins fer-me seua, aquella sensació indescriptible, de goig, de meravella, d'admiració, el desig de fer meu, en justa reciprocitat, aquell fragment perquè m'acompanye cada dia, un fragment que m'ha capturat per sempre més.

Us el mostre a continuació traduït per mi:

"I només em sent feliç quan pose els peus -ja siga al Passeig de l'Estació, al Port o a la Plaça de l'Església- en un d'aquests hotels de província de corredors inacabables i freds, on el vent que entra del carrer fa que els esforços del calorífer esdevinguen inútils, on el plànol ampliat del districte és, com a molt, l'única decoració de llurs parets, on cada soroll només serveix per posar de manifest el silenci que trenca, on les habitacions conserven una olor de tancat que la ventilació no aconsegueix suprimir, i que les foses nasals aspiren centenars de vegades, i exciten la imaginació, que se sent fascinada, que el pren com a model i intenta recrear-hi tots els pensaments i els records continguts en aquesta olor; on a boqueta de nit, quan hom obre la porta de llur habitació, té la sensació de violar tota la vida que s'hi ha quedat dispersa, d'agafar-la atrevidament de la mà quan, tot just tancada la porta, passem a l'interior, ens aproximem al llit o a la finestra; d'asseure's en una espècia de lliure promiscuïtat amb ella sobre el canapé fabricat pel tapicer de la capital tot imitant el que ell creia que era la moda de París; de tocar pertot la nuesa d'aquella vida amb el propòsit de sentir l'emoció de la familiaritat llur, deixant pertot arreu els seus objectes personals, ensenyorint-se d'aquesta habitació plena a vessar de l'ànima dels seus antics inquilins i que conserva fins i tot en la forma dels capfoguers de la xemeneia i dels dibuixos de les cortines l'empremta del seu son, caminant amb els peus descalços sobre la seua catifa irreconeixible; aleshores, aquella vida secreta, hom té la sensació de tancar-la amb ell quan decideix, tremolant d'emoció, passar el forrellat; d'acompanyar-la fins al llit i jaure finalment amb ella entre els immensos llençols blancs que us amaguen el rostre, mentre que, molt a prop, l'església fa sonar per tota la ciutat les hores de l'insomni dels moribunds i dels enamorats."

La sensibilitat aflorant, enlairant-se, amunt, amunt, fins arribar al clímax. Magnífic.

No sempre et sents
tan disposada al joc
de l'esperança.
¿Com suportar l'allau
d'un temps que en és tan fràgil?

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Llindar enllà,

la nit és massa fosca.

Ben prop de tu,

vigile el llum incert

que juga als plecs de l'aigua.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

*********************************************************************************

DIUEN LA SEUA:

Carme:

L'onada d'avui,
també ens esperona.
I amara el cor i anega els ulls.
Embolcallant-nos en el mateix anhel
de persistir i arribar  port.



Xavier:

L'onada es plega i replega
en la fosca desbocada.
Quan respira l lluna
la nit es clou
avall de fondàries.

He vist les teues ales a la platja. Dos adolescents se'n delien sense sospitar la seua procedència. Però jo, jo ho sé de cert. Et sé. On ets, àngel caigut? Per què has sobtat la nit que t'acollia magnànima amb una fugida tan imprudent? T'he pensat moltes vegades. T'he vist davall de cada magraner. En cada magrana badada, roja, transparent, com un grapat de robins, he reconegut el teu cor de foc, la teua força. On ets ara? T'he perdut mar endins? O pervius en aquesta nuvolada on la grisor pesant sobrevola l'arena? 

-POETA, POETA.

-Qui em parla amb aquesta veu cavernària que em colpeja el cap com un ressò? 

-POETA, POETA, només he deixat la nit, el dia m'abelleix. Tranquil·litza't, mai no he fugit. Sóc on sóc. Sóc al teu pensament. Hi visc mentre tu vius, mentre creme la teua candela. Quan esdevinga una dèbil flama, quan s'aproxime l'hora definitiva, deixaré caure les meues ales.

(Per a la proposta estiuenca de Carme Rosanas)

Verals ignots

creuen l'espai del tedi.

Amics de l'alba,

portem la llum als muscles

d'un espill esquerdat.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

(Dedicat a les tres amigues de Quatre Veus)

Passejava pels carrers de la ciutat, en festes, i semblava que l'atmosfera se n'hagués impregnat, tant que li va fer la impressió que no respirava oxigen, respirava festa. I això que ara, a mitjan matí, no hi havia música, ni desfilades, ni res que ho delatàs, només l'aire que es respirava. De vesprada, i sobretot de nit, ja seria una altra cosa però ara, al matí, tothom treballava, anava i venia, comprava al mercat... i en les cares de la gent, en les seues paraules no dites, en els seus gestos farcits d'un silenci animós, hom percebia la impregnació generalitzada d'aquesta atmosfera festiva que sobrevolaria la ciutat tota la setmana fins que el darrer dia, aquells monuments de cartró i fusta, aquelles figures grandioses que s'alçaven en places i carrers desafiant en alçada les finestres dels edificis, cremarien, i llavors, l'estiu seria ple.

Davant del Mercat Central, s'havia detingut a contemplar-ne un. No tenia moltes figures però en destacava una, per la grandària i perquè prodigava generosa abundància. Era una supèrbia dona alada que oferia, exuberant, una cistella amb productes diversos: cebes, alls, nyores, i d'altres que des de l'angle de visió humà, més pròxim al terra, hom no encertava a desxifrar. S'hi va quedar embadalit, mirant-la, els ulls li feien pampallugues i un inici de somrís de satisfacció li aflorà als llavis. Va passar així una llarga estona, fins i tot la va fotografiar amb el telèfon mòbil i la va mirar i remirar per tots costats.

De sobte, va tenir la sensació que una mirada incisiva li foradava l'esquena. Es va girar i la va veure. Era una noia més aviat petita, fràgil, de pell lleugerament morena i cabells d'un coure fosc que des de la distància el guaitava, amb un esguard que a ell li va semblar que amagava una recriminació per haver-se deixat capturar tan fàcilment per una oferent abrupta, i per haver-ho fet només per aquest motiu. La noia li mantingué un moment la mirada i després continuà el seu camí.

De bon començament, ell no li donà importància, feia goig caminar i prosseguí el seu passeig per la ciutat. Tanmateix, a mesura que avançava el dia, se n'adonà que no podia oblidar aquella noia, aquella mirada penetrant que encara notava a l'esquena, talment unes agulles de cap que el punxaren subtilment i li causaren una lleu però continuada molèstia. 

A la una va decidir tornar a casa, feia ja massa calor. Es banyaria a la piscina i després de dinar faria una bona migdiada, així, a la nit, podria anar a la "cremà" i allargar la festa fins la matinada, calia aprofitar els dies de descans que s'havia demanat al treball.

L'endemà, al matí tot era net i en silenci, no quedava rastre de fogueres ni d'aldarull. Havien acabat les festes i aviat, la rutina tornaria a ocupar el seu espai en la vida de les persones que, a la tardor, ja ni recordarien les vacances. 

Un dia, a boqueta de nit, la va veure de nou. La noia de la mirada punyent havia passat per la seua vora i caminava carrer Major amunt. La va seguir amb l'esguard entre la gent que anava i venia i, tot d'una, li va perdre el rastre. No se la veia enlloc en tota la pujada del carrer. Ho deixà córrer. Durant un temps, tornà a tenir la sensació de les agulles de cap fiblant-li l'esquena i, encara que intentava fer-ne cas omís, no se les acabava de traure de sobre.

Aquella nit, a darreries ja de novembre, havia quedat a sopar amb la colla per celebrar l'aniversari d'un dels amics. Havien proposat d'anar a un indret que ell no coneixia, restaurant Villahelmy, situat al final del carrer Major. Era un establiment petit. Només entrar, tenia una gran aranya de llum que lluïa preciosos vidres il·luminats i, en un raconet, un petit altar, la qual cosa ja feia palès que era un restaurant singular, diferent, íntim, recollit. Li va agradar el lloc. Visca la diferència -va pensar. Van seure en una taula llarga a l'extrem del local i van menjar petites racions variades per compartir entre tots. Sopar delitós. Acabaven de brindar amb un cava ecològic empordanès quan ho va percebre. A l'esquena, la mirada incisiva que ja coneixia. Es girà estranyat i la veié, la noia que amb l'esguard li clavava agulles de cap hi era, en aquell quadre pintat i penjat a la paret ataronjada, i l'observava des de darrere de la cortina, com una verge trista.






La seua mirada ja no era recriminatòria sinó compassiva. Li va caure la copa de les mans i se li van despintar els riures dels amics perquè en aquell moment va saber que les punxades de finíssimes agulles a l'esquena no l'abandonarien mai.

El cambrer va restar importància a la copa trencada, va arreplegar els vidres i li'n va oferir una altra, i ell, en un gest d'acceptació compartida, la va elevar en actitud de brindis i es va beure, amb el cava, l'esguard tristíssim de la noia.

Cap als teus llavis,

tota una mar d'afanys

porta l'onada.

Que mai la llenya estèril

no creme els meus desigs!

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

La nit es perd

al fons del teu esguard.

Verges d'oblit,

ja grifolen imatges

al celobert del somni!

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Vèncer els mots

mentre la nit s'ajup

a frec de llavis.

¿De quin deliri véns,

regalimant silenci?

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Regalimant silenci

vas arribar a mi.

On són els mots

que a poc a poc brollaren

a colps d'estima?

l'alba ve a despertar-me

em desperese.

Un cel a claps

és com l'espill del mar.

Núvols i escuma.

L'amor que a l'horitzó

reneix d'un blanc de lluna.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Què és la bellesa?, em pregunte mentre recorde els carrers costeruts i la coentor a la planta dels peus de trepitjar tot el dia l'empedrat de pedres redones. Potser, al llarg del temps ha anat canviant la noció de bellesa, o no. Potser el que ha canviat és el que ens resulta atractiu, que no cal que sempre siga bell. Temps enrere, quan els ulls estaven acostumats a les meravelles del cinquecento, no els hauria resultat atractiu el pot de tomaca de Warhol. És clar, també és una qüestió del gust  de cadascú. Però, i si no parlem de les creacions artístiques? I si parlem de la Natura, per exemple? En això és més fàcil coincidir. A qui no li agrada contemplar un paisatge esplèndid? Doncs tot aquest calfament de cap m'ha vingut perquè em fa l'efecte que hi ha una noció de bellesa que és transversal, a totes les èpoques i a totes les persones, tant a nivell individual com col·lectiu. Oh, les flors! Mai no havia vist tantes flors bellíssimament disposades en una mateixa ciutat. Havia estat a Girona una volta, fa anys, però era al juliol, i enguany he tornat, però aquesta vegada en Temps de flors. De la ciutat recordava els banys àrabs, la casa de l'heura a la façana, la baixada al riu, el carrer amb les arcades, les escalinates imponents de la catedral... Però ara hi havia les flors. Quin goig per a la vista, i quina aroma! Vaig pensar, déumeuquantabellesa! I per la gentada que hi havia visitant les flors era una sensació de meravella  compartida. Per això em pregunte si hi ha una noció de bellesa que siga universal, que ens seduesca, que ens capture a tothom. Hi ha alguna persona a qui no agraden les flors? Si algú no està segur, l'encoratge que vaja a Girona al maig.

Quin vent de foc

dalt dels turons agrests

de la memoria!

S'han encès, rost amunt,

els gavells del record.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

No tingues por

de foradar el mur

d'hores tan lluny.  

Tot és ben dolç i nou 

al llenç encès dels dies.

         

                Vicent Alonso, Albes d'enlloc 

Les 24 bandes de música van entrant a la Plaça. L'home que les dirigirà rep la batuta de mans del xiquet que representarà Sant Jordiet i tot seguit comença l'himne de festes. Tot el poble aplegat a la plaça i als carrers adjacents canta.

En escoltar-ho, sempre s'aboca una llagrimeta, o dues -el meu pare, quan vivia, també tocava en una d'aquestes bandes.

La festa gran d'Alcoi és la de Sant Jordi. Hom commemora la "batalla d'Alcoi", entre les tropes dels benimerins comandats per Al-Azraq i les tropes cristianes. Era el 1276, i encara que hi hagué un estira i arronsa, on ara guanyaven uns i ara els altres, la llegenda conta que justament en aquesta "batalla d'Alcoi", va aparèixer, sobre el Barranc del Cint i a lloms d'un cavall blanc, el cavaller Sant Jordi  que va decantar la batalla a favor de les tropes cristianes. El final de la festa recrea aquesta aparició protagonitzada per un nen, Sant Jordiet.  

Fotografia: Somosmonos

 Fotografia: Magda Clopés

Ahir, quan tornava d'Alcoi en autobús, venia asseguda al meu costat una dona ja gran (més que jo, vull dir) que em va oferir conversa i pau d'esperit amb les seues paraules. Em parlava de flors, de les seues (deu tenir un verger) i de les silvestres, de la seua bellesa. A banda i banda de la carretera, les argelagues lluïen grogues, precioses. M'hi va fer reparar. Em va contar que una coneguda, amb uns guants gruixuts de jardiner per no punxar-se, en florir la ginesta, en solia agafar un bon grapat, un manoll d'argelagues que col·locava en un gran centre de taula. Una meravella, deia. I després de l'esplendor, la humilitat, les petites floretes lila disperses a les vores que podíem observar des de la finestra del bus (anàvem en primera fila). Se li notava una delicadesa, un saber fer, una saviesa d'aquesta que emana de l'amor... coneixia els noms de les plantes, el lloc adequat i les necessitats de cadascuna. Me la vaig imaginar tenint-ne cura, amb mans de fada, talment una carícia que elles, segurament, agraïen amb flors.

Avui he tornat a pensar en les argelagues. Malgrat les punxes tenen una bellesa indescriptible. I he cercat un poema que, malgrat també la pena antiga ens porte un bri d'esperança.

Per molta pena antiga que atresores

els ulls poden tastar endevinalles

en rumiar que et trobes als afores

de ciutats que potser demà detalles.

Les argelagues naixen a les vores

i les pors amenacen com cisalles.

Minvaran amb la llum que tu devores

en tornar-se mesquines borumballes.

Els teus ulls somriuran d'esgotament

en marcir-se les penes l'endemà

d'un dia bufador de fort ponent

i es cremen les bardisses que regà

aquell ànim, amant del tancament,

perquè clos se sentia sobirà.

Romà Seguí, Sonets de l'amor absurd

Imatge: Buendia Martínez

L'ametller guaita 

les flors enamorades 

de la neu tendra.

 

M'ha calgut oblidar aquell temps

quan la llum durava sempre.

L'oblit duia la fosca posada

com un vestit arrapat a la pell.

Ara, la claror entre els núvols

il·lumina l'aigua i es multiplica.

Hi ha el reflex, com una escletxa de cel.

Entro amb pas pausat, com qui s'espera

sense aturar-se, en instants perduts en va.

El pas pausat, per acollir els dies
com el paisatge bell, que no es perd mai
i que se'ns va acostant...

Sempre parlem d'amor en la bellesa

en la pena i la por parlem d'amor
i en el cant que s'enlaira
i en els silencis.
Amb ulls de cor esguardem la tenebra
esguardem l'alba
esguardem tu
esguardem jo
esguardem tots
les solituds
l'enyor les mans
desolació
l'amor la veu
dura com una pedra que ens enfonsa
i la veu que il·lumina.
Tanquem la porta i ens despullem de tot
i caminem cercant en el poema
l'essència nua de la paraula nua.

                                                  

Dins la llarga carta, a manera de memòries, que escriu Mata Hari de la presó estant, vull destacar el fragment del Càntic dels Càntics que hi inclou i que m'ha semblat especialment bonic:

"Vaig anar a Vittel, arriscant-me a tot per ell: la meva vida tenia un altre sentit. Cada nit, quan ens ficàvem al llit, recitava un fragment del Càntic dels Càntics:

De nit, al meu llit, he buscat l'amor de la meva ànima, l'he buscat i no l'he trobat. M'he llevat i he sortit a caminar pels carrers i les places de la ciutat, buscant l'amor de la meva ànima. L'he busct i no l'he trobat.

M'han trobat els guàrdies que feien la ronda per la ciutat i els he preguntat: "Heu vist l'amor de la meva ànima?"

Quan me n'he apartat, he trobat l'amor de la meva ànima. L'he agafat i no l'he deixat anar."

Paulo Coelho, L'espia

Adam Zagajewski

(He traduït aquest poema al català de la traducció al castellà que en fa Xavier Farré)

Imatge: Diana Kremer 



Un nou any, i un altre, i un altre... el temps és tan vell... 

Demane, per a vosaltres i per a mi , una mica de la seua saviesa per a viure-hi.