Edward Hopper
Des que havia mort, havia recorregut totes les tavernes de la costa. Massa jove per a morir. Li agradava el vi, la gresca, la xarramenta amb els altres mariners i no s'hi avenia a deixar-ho. Per què? Per un tret d'un malnascut que li ho havia arrancat tot de soca-rel? No, massa vital per a renunciar a la vida. Ni que fos la seua ànima triscaria per on tantes vegades havia anat. No importava que ningú no el pogués veure, ni que no li fos permès parlar. Es pintaria un somrís, i uns ulls ben oberts, s'asseuria a la taula dels vius, beuria o faria com que beu, es fumaria una cigarreta, o faria com que se la fuma, escoltaria converses, s'embeuria de l'ambient.
De tuguri en tuguri, de taverna en taverna havia escoltat a uns i a altres comentar aquella trista història, una noia fondament enamorada que perdé el seu amant i malgrat els anys no se n'havia refet. Cantadora d'ofici, tan animada sempre, tan alegre, des d'aquell fatídic dia només se la sentia cantar fados per canalitzar la seua pena. Les seues tonades eren glops de vi amarg.
Aquell vespre va acudir a una terrassa vora mar. Feia calor. Les ànimes no en tenen, de calor, però les persones sí i ell volia estar entre persones. Totes les taules eren plenes. En aquella platja propera, recordava haver estimat una nit una noia -quins plaers proporcionava la vida. S'assegué en una taula amb dos homes -un d'ells, pels galons que ostentava, devia ser capità d'algun vaixell forà. Volia beure amb ells, fumar amb ells, compartir la vetllada. Allà, molt fondo, va escoltar el lament d'una veu, un fado adolorit que eixia de dins del local: Fado perquè em manquen els teus ulls, fado perquè em manca la teua boca, fado perquè te'n vas anar pel riu, fado perquè te n'anares amb l'ombra. De sobte, sense saber per què, la va pensar i, tot d'una, el seu nom li vingué a la ment: Maria. I, en pensar-la, la va fer present, la va veure, no una noia, ja una dona amb la rojor de la maduresa a les galtes, amb tota la bellesa de la càrrega de tristesa i superació que li provocava l'amor perdut. Per primera vegada, ara que ja no estava entre els vivents, sabia de la força de l'amor. I aquella força -ho notava- s'expandia, s'escampava surant sobre la brisa marina que arribava a la terrassa, com aquella nit llunyana de lluna i clavellina, surava i alleugeria, després de tant de temps, el cor de Maria que, sense veure'l, el sabia. Aquella nit, Maria el va saber allí.
(Participació en Relats conjunts)