Tothom que tingui calendari d'advent a casa, sap perfectament que avui comença oficialment el Nadal: amb el seu el conte enrera, pels preparatius de cada any i la dieta hipercalòrica en família (en l'àmbit purament consumista), a banda d'altres consideracions espirituals.

Jo que sóc mandrosa de mena amb aquestes cel.lebracions, torno a dubtar entre prendre paciència i tirar endavant sense rondinar (com faig desde temps inmemorials) o tirar pel dret i comprar un parell de bitllets d'avió amb destí al primer indret tropical on no hagin sentit mai parlar de tions ni torrons, i ja posats, amb data de tornada pel dia que hagin desmuntat fins la darrera de les bombetes i abets, dels carrers comercials de la meva ciutat.

Paradògicament, sembla que hauré d'esperar al sorteig de les Loteries per confirmar si enguany passo els darrers dies de l'any en bufanda i botes o en pareo i xancletes, vès quina cosa.

Per això m'afanyo a deixar-vos avui mateix la meva felicitació nadalenca...enteneu-me: si finalment resulto afortunada, dubto que tingui temps per preparar un post de comiat tropical...però si per contra no em toca res de res, ja em veig prenent "Pacientol Forte" i molt enfeinada prepararant-me per arribar a tots els compromisos, així que...Bon Desembre i ja de passada, bones festes, guap@s.

Preparats pel inminent Castaween? O sou més de Hallownyada? Està clar que això ja no ho atura ningú...o sigui que ja podeu anar rumiant què contestar quan us preguntin allò del Trick or treat, per no fer el ridícul i quedar com una persona poc viatjada, davant la canalla.

Aquesta pregunta, per mi només té una resposta: Ni trick ni treat...Toma castanya, maco!

Bona castanyada a tots, amics.

-Perdoni! Que m'ajudaria  travessar? 

Va cridar una veu tremolosa, just darrera meu.

Allà, en una cruïlla del Carrer Mallorca de Barcelona, una senyora que sobrepassava la vuitantena d'edat, mirava de mantenir un fràgil equilibri agafada al seu bastó, a peu del pas de zebra.

-I tant, faltaria més.

Vaig contestar-li jo, sorpresa de la determinació de la senyora, tot i la seva fragilitat.

Vem travessar juntes, agafades de bracet, en direcció a un Colmado que em va assenyalar a la següent intersecció. De camí, em va explicar que no sortia mai sola, doncs ja tenia una acompanyant que el dia a dia, s' encarregava de comprar tot el que calia, però aquell dia justament lliurava, i a ella, li feia moltíssima falta una mica de pernil dolç.

-Sort que l'he trobat a vostè- Va dir amb agraïment -El Quico està apunt d'arribar i no me'n queda ni una mica per donar-n'hi.

Vam travessar les dues cantonades a pas veritablement lent, vorejant tapes de clavegueram i altres "accidents" del terreny, tantejant -los amb moviments tremolosos i insegurs constantment.

-A vegades em marejo i sola no ho hauria pas pogut fer -Em va dir un parell de vegades.

Dono fe que la Carme (vaig preguntar-li el nom, donada la intimitat, de la situació) era conscient tant de les seves limitacions com de la seva obstinació, doncs per ella, aquella era una situació molt arriscada que li podia valer un bon sermó si el seu fill ho sabia, però no hi podia fer res; estava entossudida a comprar el pernil i tornar a casa quant abans millor, doncs el Quico estava apunt d'arribar i ella havia d'obrir-li la porta.

Veient la situació, vaig oferir-me a entrar al colmado amb ella i a tornar-la de nou al seu portal.
Com ho hauria fet, sinó? Ella hauria corregut un risc massa gran i jo, no hauria dormit tranquila, pensant si hauria arribat sana i estàlvia  a casa.

Així que, un cop fet tota la maniobra i de nou, al portal de casa seva amb els 150 grs de pernil dolç tallat finet a la bossa, i veient-la amb pressa per pujar, vaig preguntar si el Quico no tenia claus per entrar, doncs potser ja se'l trobaria a dalt al pis, esperant-la.

-Ui no, no. Al Quico l'han vingut a buscar per rentar-lo i pentinar-lo al "Gat i Gos" i me'l vindran a portar en un no-res...no voldria pas que arribés i es trobés que no tinc ni una llesqueta de pernil dolç per a obsequiar-lo.

Gent maca: avui us volia fer arribar la meva postaleta nadalenca, per desitjar-vos unes festes fabuloses abans no s'acabi l'any.

Sigui quina sigui la vostra modalitat de cel·lebració, a mi m'ha fet gràcia de convertir el meu Hispter-tió (o Hipstió si ho preferiu) en el protagonista del meu post.

Perquè els vostres tions (en cas que ho cel·lebreu com jo) estiguin tan curtits com aquest i entomin els cops de pal de la cerimònia sense despentinar-se ni perdre el somriure, només caldrà que afineu bé la cançoneta (que mira que us costa eh?) i que no sigueu garrepes amb el seu sopar;  Perquè està clar que al tió, li va la llenya...però també la teca. Què hi ha més màgic al món, que convertir el col·lesterol i les calories en paquetets de colors plens de llacets? eh? eh?

Va doncs, sigueu tots bons i passeu bones Festes!

© Carme Sala. Tots els drets reservats.

Wind from Robert Loebel

Aquest curt d'animació, mostra l'hàbil adaptació d'unes persones que malgrat viure exposades a un vent huracanat han après a bregar amb unes condicions de vida difícils, aprofitant les ventatges d'aquest clima i inventant-se un sistema natural per viure.  
Vindria a ser l'exemple gràfic de la célebre frase que diu: "Si la vida et dóna llimones...fés-ne llimonada!"

Res, que m'ha encantat...i estic segura, que a vosaltres també.


WIND

Este corto de animación, muestra la increíble habilidad de unas personas que a pesar de vivir sometidas a un terrible viento huracanado, han aprendido a aprovechar las pocas ventajas de este curioso clima, inventandose un sistema natural para vivir.
Vendría a ser el ejemplo gráfico de la célebre frase que reza: "Si la vida te trae limones...haz limonada!"

Nada, que me ha encantado...y estoy segura, que a vosotr@s también.

Està clar que amb les castanyes que està repartint la crisi, a les pobres castanyeres no els quedarà altra remei, que reïnventar-se i vendre tot el que es pugui, sigui de tradició nostrada com adoptada; o sigui que, benvinguts costums d'arreu del món i fora manies!

Feliç Castanyada, Castaween o Hallonyada a tots!

Está claro que con las castañas que está repartiendo la crisis, a las pobres castañeras no les queda otro remedio que reinventarse y acabar vendiendo lo que se pueda, tanto si es de tradición propia como adoptiva; O sea que, bienvenidas sean las celebraciones ajenas, que no está el horno para bollos!

¡Feliz Castañada, Castaween o Halloñada a todos!

Si no fa gaire, confessava la meva adicció al Dogshaming, el lloc web on  els amos de tota mena de gossos, documenten les gamberrades perpetrades contra els seus béns a mode de teràpia, avui em trobo en la penosa situació d'haver-ne de documentar una de pròpia.

Sí companys, en Morris l'ha feta un cop més!

I no, no és que hagi fugit de nou. Tot i que, si hagués pogut ho hauria fet...però darrera nostre.

I és que, les conseqüències de deixar el nostre estimat gos al apartament de vacances un matí, amb la seva aigua, el seu pinso i tot l'espai fresc del món per a ell solet, no van resultar les que esperàvem: Una mosquitera estripada i el marc d'una porta rosegat a consciència, van ser la sorpresa amb la que el Morris ens va rebre a la tornada de la platja.

La propietària del apartament, que és una bellíssima persona, va acceptar les 200 disculpes que li vem demanar i el petit "apanyo" que en Misteral va mirar de fer, per pal.liar el desastre;

Sort n'hi ha de les seves bones mans i l'experiència llargament acumulada com a fuster, que si no...

Diagnòstic del problema: ansietat per separació dels amos. Solució: portar el gos a tot arreu on penséssim anar. Així de fàcil! *#"%@!!!  A veure siusplau, algún etòleg experimentat, entre els lectors?

Mentre espero a que surti el voluntari, ja us puc assegurar que el Morris avui, no s'escaparà del escarni públic que li penso fer.

Ell, aleshores no va fer ni la més lleugera mostra d'arrepentiment, tot i que la cara de peneta al fer-li la foto per documentar el nostre cas, li va quedar prou bé; o sóc jo que ho interpreto així? Algú a casa, li sembla veure un indici de provocació en el seu posat...

Ai...no sé.



ANSIEDADES CANINAS


Si hace poco, confesaba mi adicción a Dogshaming, la web donde dueños de todo tipo de perros, documentan las gamberradas perpetradas contra sus bienes a modo de terapia, hoy me encuentro en la penosa situación de tener que documentar una propia. Sí compañeros, Morris ha vuelto a hacer de las suyas; Y no, no es que se haya escapado de nuevo. Aunque, si hubiese podido lo habría hecho...pero detrás de nosotros.

Y es que, las consecuencias de dejar nuestro querido perro en el apartamento de vacaciones por unas horas, con su agua, su pienso y todo el espacio fresco del mundo para él solito, no resultaron las que esperábamos: Una mosquitera rasgada y el marco de una puerta roído y arañado a conciencia, fueron la sorpresa con la que el Morris nos recibió a la vuelta de la playa.

La propietaria del apartamento, que es una bellísima persona, aceptó las 200 disculpas que le pedimos y el pequeño "apaño" que Misteral trató de hacer, para paliar el desastre; Por suerte, tiene muy buenas manos y bastante experiencia acumulada como carpintero, que si no ...

Diagnóstico del problema: ansiedad canina por separación de sus dueños. Solución: Ir a todas partes con nuestro perro, para evitar problemas mayores. Así de fácil! * # "% @! A ver por favor, algún etólogo experimentado, entre los lectores?

Mientras espero a que salga el voluntario, ya os puedo asegurar que Morris hoy, no escapará de su merecido escarnio público.

Él, en su momento, no hizo ni la más ligera muestra de arrepentimiento aunque no negaréis que la cara de penita que puso al hacerle la foto, le quedó estupenda; O, ¿es que soy yo la que lo interpreta así? en casa, alguien ha comentado que más que pena, percibe algún indicio de provocación en su actitud...

Ay...no sé.

No heu pensat mai, que això del matrimoni, podria comparar-se ben bé a una excursió?

Una excursió, que en funció de la perícia i voluntat dels seus participants, pot anar desde una breu passejada a una travessa continental de llarg recorregut.

Fixeu-vos bé: a més de voluntat de fer camí, els factors externs i la preparació dels seus components són essencials per acabar algunes etapes amb èxit;

Fa poc, una parella molt propera a mi, va cel.lebrar l'arribada a una etapa, a la que només hi arriben els excursionistes més bregats: La dels 25.

Aquesta ja és una etapa de categoria, a la que molts passejants aspirem a arribar encara, amb el somriure posat, i sense haver de desinfectar-se massa esgarrintxades, que ja sabreu, que el camí és plè de verdisses i ortigues, que cal aprendre a sortejar.

Metàfores apart, resulta que el Jordi (component masculí del equip que avui m'ocupa) fa molt de temps, va descobrir l'encant de l'excursionisme,  els mapes i els bolets; convençut que la felicitat del ésser humà no habita a les grans ciutats, sinó en algún lloc enmig de pics escarpats  i prats verds,  i que es manifesta visiblement en forma de bolet a la tardor (especialment a través de l'espècie "trompeta de la mort").

La Cristina, (component femenina del equip) sospitant que, la del seu company no era una afició passatgera, aviat va decidir acompanyar-lo, per solanes i obagues tot escoltant pacientment les rutes que ell amb antel.lació prepara.

Així, amb metòdica determinació, voluntat i paciència, s'han trobat tots dos a dalt d'un cim força alt, han clavat llur bandera i ara es disposen a seure una estona per recuperar l'alè després de la llarga caminada.

Encara no sé ben bé com, la Cristina, a darrera uns matolls ha aconseguit treure's la roba d'excursionista i posar-se així de maca i per si fós poc, intueixo que a la cantimplora no hi portava aigua...però no m'estranya, coronar un cim com aquest bé val un brindis de cava!

Felicitats parella!

25!

No habéis pensado nunca, que esto del matrimonio, ¿podría compararse perfectamente con una excursión?

Una excursión, que en función de la pericia y voluntad de sus participantes, puede ir desde un breve paseo a una travesía continental de largo recorrido.
Fijáos bien: además de voluntad de hacer camino, los factores externos y la preparación de sus componentes son esenciales para terminar algunas etapas con éxito;
Hace bien poco, una pareja muy cercana a mí, celebró la llegada a una etapa, a la que sólo llegan los excursionistas más experimentados: La de los 25.

Ésta, ya es una etapa de categoría, a la que muchos paseantes aspiramos a llegar todavía, con la sonrisa en la cara, sin tener que desinfectarnos demasiados arañazos, que ya sabemos que el camino, está lleno de zarzas y ortigas que hay que aprender a sortear.

Metáforas aparte, resulta que Jordi (componente masculino del equipo que hoy me ocupa) hace algún tiempo, descubrió el encanto del excursionismo, los mapas y las setas, convencido de que la felicidad del ser humano no habita en las grandes ciudades, sinó en algún lugar entre picos escarpados y prados verdes, y que se manifiesta visiblemente en forma de hongo en otoño (especialmente a través de la especie "trompeta de la muerte").

Cristina, (componente femenina del equipo) sospechando que la de su compañero no era una afición pasajera, pronto decidió acompañarlo, escuchando pacientemente las rutas que él con antelación prepara.
Así, con metódica determinación, voluntad y paciencia, se han encontrado ambos en lo alto de una cima bastante alta, han decidido clavar su bandera y ahora se disponen a sentarse un rato para recuperar el aliento tras la larga caminata.

Todavía no sé muy bien cómo, Cristina, tras unos matorrales ha logrado quitarse la ropa de excursionista y ponerse así de guapa y por si esto fuera poco, intuyo que en la cantimplora no llevaba agua...pero no me extraña, coronar una cima como ésta bien vale un brindis con cava!

¡Felicidades pareja!

1970 Anunci de premsa dibuixat per Cesc; Tamany 34 x 26 cmts.

Així és com (amb perdó) la majoria de nosaltres, acabem l'estiu: en boles. I no em refereixo precisament a la pràctica del nudisme.
Molts de nosaltres, a finals del mes d'Agost, podríem vestir-nos amb el clàssic barril de fusta subjectat per uns elàstics per tapar-nos les vergonyes, (segons el llenguatge del tebeo de la meva època); Com a  senyal inequívoc d'estar ben plomats.

Amb els preus, cada dia més alts, no és d'estranyar que a finals de les vacances anem tots amb les butxaques girades del revés; per molts càlculs que abans hàgim fet i fins i tot, amb independència del nostre estatus econòmic.

Però, siguem positius...aquesta, sens dubte  és la millor raó per fer-nos retornar al lloc de treball (si tenim la sort de conservar-ne un), amb ànims suficients per reprendre les nostres tasques amb energia...perquè, si no fós per això, qui de nosaltres voldria tornar?

No crec pas que el pobre Cesc, pensés en aquestes coses quan va dissenyar aquest anunci de premsa per la marca Ocean (any 1970), anunciant calçotets i samarretes; Però a mi, només veure'l, m'ha inspirat un somriure...i a continuació, hi he vist retratada la meva pròpia situació econòmica. Exactament en aquest ordre i no al revés.

En fi companys...ànims i feliç retorn a la rutina.



Así es (con perdón) cómo nos sentimos la mayoría de nosotros al acabar el verano: en bolas. Y no me estoy refiriendo a la práctica del nudismo, precisamente.
Muchos de nosotros, a finales de Agosto, podríamos andar vestidos con el clásico barril de madera sujeto a unos tirantes para taparnos las vergüenzas (según el lenguaje gráfico del tebeo de mis tiempos); Cómo señal inequívoco, de estar desplumados.
Con los precios cada día más altos, no es de extrañar que hacia finales de las vacaciones nos queden los bolsillos vueltos del revés...por muchos cálculos que hayamos hecho y con independencia de nuestro estatus econòmico.


Pero, seamos positivos...ésta es sin duda, la mejor razón para retornar a nuestro trabajo (si tenemos la suerte de conservar uno), con ánimos suficientes  para retomar nuestras ocupaciones con energía; Si no fuera por ésto, ¿quién querría volver a la rutina?

No creo, ni de lejos, que el bueno de Cesc pensara en esta clase de cosas cuando diseñó este anuncio de prensa para la marca Ocean (año 1970) anunciando slips y camisetas; Pero es que a mi, nada más verlo me ha inspirado una sonrisa...y a continuación, he visto reflejada mi propia situación económica; exáctamente en éste orden y no al revés.

En fin compañeros...ánimos y feliz retorno a la rutina.

©lamevamaleta

Em fa l'efecte que a aquestes alçades, qui més qui menys, ja està de vacances; Qui sap, potser, sou a la vostra segona residència, o a milers de quilometres d'aquí. Potser només seguiu a casa vostra i heu decidit desconnectar una estona el vostre ordinador...

Sigui com sigui, no patiu! Jo seguiré per aquí en mode "stand by" i si us fa falta, us puc regar les plantes  del balcó o donar de menjar al gat. Espero que no us faci res, si a canvi, us agafo una cervesa de la nevera.

Però si algún dia me'n vaig a la platja, a casa ja ho tinc tot controlat; Per si no ho sabieu tinc un guardià molt espabilat...i sempre està alerta!

Bones vacances a tots. Ens llegim a la tornada.

Aquí us deixo aquest episodi de la série "Minuscule"; estic segura que empatitzareu amb la seva peluda protagonista.

Sense anar més lluny, aquesta passada nit he patit insomni i he maleït l'atronador xivarri del rellotge de corda que hi ha al costat del telèfon del passadís de baix.  Tot i això, no he aconseguit reunir suficient empenta per aixecar-me a parar-lo  o canviar-lo de lloc.

Altament recomanable, tota la série d'animació que signen els seus creadors, o sigui que aprofito per deixar-vos l'enllaç al seu web. Penso que us agradarà; Paraula de maleta!

SHHH...SILENCE

Aquí os dejo hoy este episodio de la serie "Minuscule"; Estoy segura que empatizaréis con su peluda protagonista.

Sin ir más lejos, ésta pasada noche he sufrido insomnio y he maldecido el atronador ruido del reloj de cuerda que habita al lado del teléfono, en el pasillo de abajo. Aún así, no he conseguido reunir suficiente energía cómo para levantarme a silenciarlo o cambiarlo de sitio.

Altamente recomendable, toda la serie de animación que firman sus creadores o sea que aprovecho para dejaros el enlace de su web. Creo que os gustará; ¡Palabra de Maleta!

Un dels misteris no-resolts de la societat moderna, és on van a parar els mitjons desaparellats, que a totes les cases desapareixen misteriosament, deixant les seves parelles tràgicament abandonades al fons de calaixos i cistelles de roba per planxar.

Avui remenant per l'Etsy, he trobat aquest invent que m'ha sorprès, perquè m'he adonat que desde   Sabadell fins a San José (California), milers de famílies es fan la mateixa pregunta que jo, quan es disposen a estendre la roba i descobreixen un altre parell, tristament desaparellat.

L'invent en qüestió, és aquest saquet de tela amb la inscripció "Es busca: Brut o net" que neix amb vocació d'hospici de tots els mitjons que han perdut la seva parella, i que, si bé no us ajudarà a resoldre el misteri,  us pot facilitar la tasca, en el cas remot (però no improvable) de re-aparellament mitjoner.

MISTERIOS

Uno de los misterios no-resueltos de la sociedad moderna, es dónde van a parar los calcetines desaparejados, que en todas las casas desaparecen misteriosamente dejando a sus parejas trágicamente abandonadas en fondos de cajones y cestas de ropa, pendiente de planchar.

Hoy, rebuscando por Etsy, he encontrado este invento que me ha sorprendido por descubrirme la evidencia, de que desde Sabadell hasta San José (California) miles de familias se hacen la misma pregunta que yo cuando se disponen a tender la ropa y descubren otro par, tristemente desaparejado.

El invento en cuestión, es este saquito de tela con la inscripción: "Se busca: sucio o limpio" que nace con vocación de hospicio para todos aquellos calcetines que han perdido su pareja, y que si bien,  no os ayudará a resolver el misterio, os puede facilitar la tarea en el caso remoto (pero no imposible) de re-agrupamiento calcetinil.

Va arribar fa tres setmanes. La meva filla gran, va ser la primera afectada, faltant una llarguíssima setmana a escola. La va seguir a continuació, la seva germana petita amb tot un festival de símptomes: febre alta, mal de coll, tos i mocs per donar i per vendre.

Era d'esperar, que jo no tardaria a caure. En quan les nenes van poder anar a escola, llavors vaig començar jo.

Així va ser, com divendres passat vaig haver de quedar-me al llit amb febre enlloc d'anar a entregar la feina, fent una d'aquelles llargues i memorables dormides que només aconsegueixo fer quan em puja la temperatura.

Desde la meva darrera baixa per maternitat (ara farà uns 10 anyets) que no recordava haver-me tingut que quedar a casa o deixar de treballar per k.o. tècnic. Segurament no faria falta aclarir, que la meva condició de treballadora autònoma, no em permet posar-me malalta així com així. Per sort vaig poder aprofitar el cap de setmana per suar el màxim de toxines de què el meu organisme va ser capaç.

I m'ha vingut al cap aquell acudit que potser ja coneixereu: Diuen que un home en trobar-se una llàntia màgica, va fregar-la i va demanar un desig: "No vull estar mai malalt!" va suplicar en veu alta il.lusionat, mentre la sostenia entre les mans.

El geni de la llàntia va sortir per concedir-li el desig; I el va fer autònom.

Ai...almenys deixeu-me que a més de tosir, rigui una mica. Cof, cof...

Y me ha venido a la cabeza un chiste que algunos quizás ya conocereis:

  

M'encanta aquesta animació, en la que els seus autors, s'han encarregat de recollir i comprimir, tots els clichés i tòpics que es refereixen a la Gàl.lia i els seus habitants, en un divertit curtmetrage.

Evidentment, el tò imperant és la ironia, com no podia ser d'una altra manera.

I m'ha donat què pensar. No hi ha cap país del món que s'escapi de tòpics i etiquetes, cap. Algunes menys afortunades que d'altres, però etiquetes al capdavall...i la idea em sembla bona...enlloc de rebatre-les, donar-les per bones i a més, magnificar-les...al millor estil Cyrano.

Apa, a degustar-les. Bon Appétit!

Per saber més sobre aquest curtmetratge i els seus autors, enllaceu-vos aquí: http://www.cedric-villain.info/cliche/

Imatge de Oliviathepiglet.com

Via Tipograficamente.Blogspot.com

Una mica d'humor per començar la setmana, no pot anar mai malament. Ahir, quan de manera casual, vaig descobrir els anuncis que Mamá Luchetti, emet per la televisió argentina em van passar dues coses: em vaig fer un fart de riure i al mateix temps em van venir ganes de fer-me una sopa de sobre...que és una d'aquelles coses que (almenys a casa) només es fan en cas d'extrema urgència.

El menjar instantani, sempre em porta records simpàtics de les meves primeres vacances d'adolescència i fogonets de càmping, a partir d'ara, a més, la sopa de sobre em portarà al cap una cançoneta: "mamá, mamá, Lu-lu-Luchetti, mamá, mamá...."

Apa, que vagi de gust.

CAMPAÑA PUBLICITARIA MAMÁ LUCHETTI


Un poco de humor para comenzar la semana, nunca viene mal. Ayer, cuando de manera casual descubrí los anuncios que Mamá Luchetti emite por la televisión argentina, me ocurrieron dos cosas: una, me tronché de risa, dos, me dió el antojo de tomarme una sopa de sobre...que es una de aquellas cosas, que (al menos en mi casa) sólo se hace en situaciones de extrema urgencia.

Pues venga, que aproveche.


Mamá Luchetti ads

Després d'una pausa, motivada per una série de intrincats incidents que han capgirat la meva agenda qüotidiana, aquí estic de nou; La maleta, començava a acumular pols, i a pesar de tot, heu seguit passant per aquí...us ho agraeixo! 

Amb un elevat compromís ètic, com a base d'aquest humor , aquest gran observador, va néixer amb una privilegiada ambivalència: La de ser no només, un dibuixant sensacional, sinó  també un guionista, únic.
Después de una pausa, motivada por una serie de intrincados incidentes que han agitado mi agenda cotidiana, aquí estoy de nuevo; La maleta había empezado a acumular polvo y a pesar de todo muchos de vosotros habeis seguido pasando por aquí...y yo, ¡os lo agradezco!
Por todo esto y para celebrarlo, hoy he decidido hacer una entrada dedicada a uno de los argentinos más célebres después de Maradona y Mafalda...con todos vosotros: ¡el Sr.Quino!


Todos, conocemos el humor de este dibujante e incluso muchos hemos crecido con sus tiras cómicas. Explicava mi amiga Ana desde su Blog el otro día, que las tiras de Mafalda (elegida como una de las argentinas más influyentes del s.xx) siguen vigentes en la actualidad, dado que la mayoría de temas que entonces la preocupaban, se mantienen hoy día y seguirían mortificándola si no la hubiesen jubilado el año 1973.
El humor de Quino es limpio e inteligente. Se dice de el , que a lo largo de su vida habrá dicho muchas más cosas dibujando que hablando.


Más allà de la popular Mafalda, hay un universo lleno de personajes que tropiezan una y otra vez con la cruda y pesimista realidad que él, les dibuja y que despiertan una sonrisa además de un sentimiento de ternura.
La relación entre los débiles y los fuertes, es una constante en su obra y provoca situaciones cómicas donde todos nos podemos sentir identificados.
El elevado compromiso ético,  es la base del humor de este gran observador, que además de ser un dibujante sensacional, es un guionista único. 






QUINO'S DRAWINGS