Llanterna màgica

La llanterna màgica és un giny precursor dels projectors de cinema o de diapositives inventat a mitjan segle xvii. Va ésser l'espectacle visual amb més èxit, popularitat i durabilitat abans que s'inventés el cinema.^[1] Es basava en el disseny de la càmera fosca, la qual rebia imatges de l'exterior fent-les visibles a l'interior, invertint aquest procés, i projectant les imatges cap a l'exterior. Durant un temps, s'havia considerat Athanasius Kircher com a inventor de l'aparell, qui el 1646 va publicar Ars Magna Lucis et Umbrae ('La gran ciència de la llum i la foscor'), però sembla que fins a la segona edició del 1671 no hi ha cap descripció de l'aparell. La primera referència a un giny capaç de projectar imatges seria la d'un manuscrit de Christiaan Huygens, del 1659.^[2] Al mateix temps, el matemàtic danès Thomas Rassmussen Walgesten, va començar a desenvolupar prototips de llanternes màgiques, com va fer Huygens, i va adonar-se de les possibilitats tècniques, artístiques i econòmiques de l'invent.^[3]

L'aparell consistia en una capsa a l'interior de la qual hi havia un focus lluminós i unes lents que permetien projectar imatges fixades sobre uns vidres. Aquest aparell, considerat el precedent més directe del projector cinematogràfic, rebia el nom de llanterna màgica perquè els espectadors del seu moment no en sabien els secrets tècnics i n'atribuïen els efectes a la màgia.^[4]

La llanterna màgica es descobrí a partir de les ombres xineses (projecció cap endins) que es projectaven als grans teatres exclusivament per homes, i eren les dones qui manipulaven la maquinària al darrere. Finalment, van ser aquestes dones les que van descobrir la llanterna màgica (projecció cap enfora).

Estudis recents mostren que algunes variants de llanternes màgiques podrien haver existit en el temps del Rei Salomó. De fet, es va poder desenvolupar l'invent gràcies a la base teòrica d'Aristòtil sobre la ciència de l'òptica. Amb el frare Roger Bacon, l'art i la ciència de la llum i l'ombra va servir per poder construir objectes d'entreteniment per fer màgia amb les ombres. Encara que potser fos més antiga del que creiem, ja que s'ha afirmat que els sacerdots de Eleusis i de Menfis posseïen llanternes màgiques, de les quals Plató es va recordar quan va imaginar la seva famosa caverna, precursora també dels teatres d'ombres.^[5] També hem de tenir en compte les lents que condensaven la llum que va inventar Leonardo da Vinci. Després de tots aquests descobriments, l'anteriorment esmentat jesuïta Athanasius Kircher va ser primerament acreditat com a inventor de la llanterna màgica, fins que es va descobrir el manuscrit de Christiaan Huygens.^[6]

La llanterna màgica va ser un dels invents que va permetre el sorgiment del cinema tal com el coneixem avui en dia. Va ser inventada el 1650 aproximadament per Atanasius Kircher. Aquest artefacte consistia en una cambra fosca amb uns jocs de lents i un suport corredís en el qual es col·locaven transparències pintades sobre plaques de vidre. Les imatges s'il·luminaven amb una làmpada d'oli, cal recordar que encara faltaven bastants anys perquè la llum elèctrica sorgís. Comptava amb una petita xemeneia perquè el fum generat en cremar l'oli pogués sortir.

La llanterna màgica també pot ser vista com el desenvolupament de la Cambra obscura. Aquest és un fenomen natural que passa quan una imatge que és projectada a l'altre costat d'una pantalla (per exemple en un mur) passa a través d'un petit forat i es projecta a dins (en una superfície contraria al forat) com una imatge invertida (d'esquerra a dreta i de dalt a baix). Se'n té coneixement almenys des del segle V a.C i de experimentacions en habitacions obscures com a mínim des de 1000 d.C. La utilització de lents en l'orifici d'entrada de llum s'ha pogut rastrejar fins al 1550. La camara obscura portable va ser desenvolupada al segle XVII.

La primera edició de 1645 del llibre Ars Magna Lucis et Umbrae de l'erudit jesuïta alemany Athanasius Kircher incloïa una descripció de la seva invenció, el "mirall esteganogràfic": un sistema primitiu de projecció amb una lent d'enfocament i text o imatges pintades en un mirall còncau que reflecteix la llum solar, principalment destinat a la comunicació a llarga distància. Va veure limitacions en l'augment de la mida i va disminuir la claredat a una llarga distància i va expressar la seva esperança que algú trobaria un mètode per millorar-ho.

El 1654, el matemàtic jesuïta belga André Tacquet va utilitzar la tècnica de Kircher per mostrar el viatge de la Xina a Bèlgica del missioner jesuïta italià Martino Martini. Alguns informes diuen que Martini va fer conferències a tota Europa amb una llanterna màgica, que podria haver importat de la Xina, però no hi ha proves que emprés res més que una tècnica de Kircher. No obstant això, Tacquet va ser corresponsal i amic de Christiaan Huygens i, per tant, podria haver estat un adaptador molt primerenc de la tècnica de la llanterna màgica que Huygens va desenvolupar al voltant d'aquest període.

Cap al segle xvii, l'òptic londinenc John Reeves va començar a fabricar llanternes màgiques per vendre. Durant aquest període, el famós científic Robert Hooke publicà un article en el qual descrivia una projecció feta amb llanterna màgica i el monjo Johann Zahn va escriure un llibre, també descrivint projeccions fetes amb llanterna màgica.^[3]

Cap a finals del segle xvii, les llanternes màgiques es fabricaven de manera artesanal i força precària, ja que estaven destinades a una elit minoritària amb objectius científics, didàctics o divulgadors. Durant el segle xviii es van anar introduint millores tècniques: es va potenciar la font de llum per millorar la intensitat i qualitat de les imatges, les quals van esdevenir més nítides. Aquestes millores no es van limitar a les llanternes, sinó que també afectaren les plaques de vidre: es va aconseguir reproduir el moviment mitjançant la projecció simultània de plaques, utilitzant mecanismes com l'encadenament i la superposició d'imatges. Això va coincidir amb l'aparició de les plaques mòbils, on el moviment es produeix a la mateixa placa, i l'èxit de les plaques lliscants, en les quals el moviment es produïa fent lliscar un vidre mòbil davant d'un vidre fix. També existien les plaques amb cremallera, en les quals s'obtenia el moviment gràcies a unes dents metàl·liques al voltant del vidre que es feien girar gràcies a una maneta.^[1]

Pel que fa al repertori d'imatges que es projectaven, podien ser imatges científiques, documentals, còmiques, infantils, religioses, terrorífiques, etc.^[1]

Posteriorment, l'italià Cagliostro va millorar aquest dispositiu, de manera que amb un joc de rodes es podia augmentar o disminuir la mida de la imatge projectada.

Però el segle d'or de la llanterna màgica fou el segle xix, ja que la industrialització tant de les plaques com de les llanternes va permetre que l'invent es popularitzés en l'àmbit domèstic. A més a més les imatges eren de molta més qualitat.^[1] Un exemple de l'èxit de la llanterna màgica va ser la invenció, l'any 1857, de la llanterna de doble objectiu o biunial, la qual constava de dos objectius que projectaven la imatge sobre el mateix enquadrament de la pantalla, i dos sistemes d'il·luminació independents. Gràcies a aquest aparell, mentre es projectava una imatge, l'altre podia ser canviada sense interrompre la projecció, com també es podia fer l'efecte de fos encadenat. Fins i tot es van arribar a fabricar llanternes amb tres objectius.^[7]

Gradualment, es va popularitzant la llanterna màgica, i se li van trobant aplicacions pràctiques. Nollet i Charles la introdueixen a la Sorbona per donar suport als seus ensenyaments de manera visual, i el famós mentalista Mesmer l'empra en les seves càtedres de «magnetisme animal» i en sessions d'hipnotisme. El professor Jean-Martin Charcot la feia servir com a mètode curatiu de certs casos d'epilèpsia i histèria.

Però, sens dubte, la llanterna màgica va patir un canvi fonamental en el disseny quan la làmpada incandescent i l'arc voltaic van ser descoberts, i la seva aplicació substitueix amb immens avantatge la il·luminació per làmpada d'oli. Poc després, apareix la fotografia, de manera que les transparències pintades són substituïdes per diapositives, i la llanterna màgica és virtualment una ampliadora fotogràfica. Quedaven només unes passes més perquè arribés a ser un projector cinematogràfic.

Això va durar fins que la llanterna màgica va entrar en crisi a causa de l'aparició del cinema, tot i que les considerades primeres sessions de cinema eren projeccions de llanterna màgica perfeccionada.^[1]

A Catalunya hi ha diversos exemplars de llanternes màgiques. Al Museu de la Técnica i de la Ciència de Catalunya es disposa d'una llanterna màgica de la marca francesa A. Laverne & Co de meitats del segle xix.^[8] Al Museu del Cinema també hi ha exposada entre les 15 llanternes màgiques de la col·lecció, una de tipus Fantascopi, de la qual només en queden tres exemplars al món.^[9]

A més a més d'aquest artifici, a Catalunya també podem trobar una àmplia col·lecció de plaques de vidre per a llanternes màgiques, la Filmoteca de Catalunya n'és un exemple. Disposa de 482 plaques que van ser realitzades de manera artesanal al segle xix.^[10]

La llanterna màgica de tipus Fantascopi del Museu del Cinema va ser obtinguda per l'Institut Jaume Vicens Vives de Girona l'any 1849 a París, on també es van obtenir cinc plaques de vidre mecanitzades per donar moviment i de temàtica astronòmica. Segurament, l'institut disposava de més plaques, però avui en dia només es té coneixement de l'existència d'aquestes cinc, que es troben també al Museu del Cinema.^{[9] [11]}

Des de l'institut gironí es donava un ús pedagògic a la llanterna. L'ús en l'ensenyança no era novetat ja que a finals del segle xviii a alguns centres d'Europa ja es realitzava. En el cas de l'institut Jaume Vicens Vives, l'artifici permetia al professor poder mostrar el moviment rotatori de la Terra i els eclipsis de lluna i de sol.^[9]

A meitats del 2017 es va posar en escena l'obra Lucis et Umbrae, que rebia aquest nom pel primer llibre d'Atanasius Kircher on va aparèixer la llanterna màgica al 1671. Es tractava d'un espectacle multidisciplinari de llums i ombres a partir de la llanterna màgica, ja que n'hi apareixia una en funcionament ambvidres que en Sergi Buka, l'il·lusionista, havia estat col·leccionant durant un llarg temps. L'obra posavaen comparació el món de la imatge actual amb l'origen de la pròpia imatge i va estar dirigida per en Xavi Martínez.^[12][13][14]

En aquest format de teatre de terror s'utilitzaven una o més llanternes màgiques per a projectar imatges aterradores, especialment de fantasmes. Fou molt popular a Europa des de finals del segle xviii fins a mitjans del segle xix.

Es creu que els dispositius òptics, com els miralls còncaus i la cambra fosca, s'han fet servir des de l'antiguitat per enganyar els espectadors i fer-los creure que veien déus i esperits reals,^[15] però va ser el "físic" mag Phylidor, qui va crear el que ha d'haver estat el primer espectacle de fantasmagoria. Probablement va usar llanternes màgiques mòbils amb la làmpada Argand, recentment inventada,^[16] per crear el seu reeixit Schröpferischen, i Cagliostoischen Geister-Erscheinungen (aparicions de fantasmes de Schröpfer-esques i Cagiostro-esques)^[17] a Viena, des de 1790 fins a 1792. Phylidor va declarar que el seu espectacle d'aparicions perfectes va fer visible com ara, xarlatans com Johann Georg Schröpfer i Cagliostro, havien enganyat el seu públic. Llavors, va presentar la seva Fantasmagoría com "Paul Filidort" a París, des de desembre de 1792, fins a juliol de 1795,^[18][19] probablement usant el terme per primera vegada. Com a "Paul de Philipsthal", va actuar a Fantasmagoria, a Gran Bretanya, des de 1801, amb gran èxit.

Un dels molts exhibidors que es van inspirar en Phylidor va ser Étienne-Gaspard Robert, qui es va fer molt famós amb el seu propi espectacle Fantasmagorie, a París, des de 1798 fins a de 1803 (més tard actuant a tot Europa i tornant a París per a un triomfant retorn a 1814). Ell va ser qui va patentar la llanterna mòbil "Fantascope" en 1798.^[15]

Utushi-e va ser un tipus de llanterna màgica popular al Japó durant el segle xix. Encara que el holandesos devien introduir la llanterna màgica al japó abans del 1760; un nou estil de llanternes màgiques va ser introduit i promogut per Kameya Toraku I, qui va posar-les en practica cap al públic per primer cop al 1803 a Edo. Possiblement els espectacles de Fantasmagoria (molt populars a Europa per aquella época) van inspirar la projecció des de darrere de la pantalla, les imatges en moviment i les històries de fantasmes. Artistes japonesos van desenvolupar projectors lleugers de fusta (furo) que podien ser aguantats a mà, permeten realitzar projeccions amb diferentes figures de diferents colors movent-se per la pantalla al mateix temps.^[20] Les tècniques occidentals de diapositives mecàniques van ser combinades amb tècniques tradicionals japoneses—especialment dels Karakuri puppets— per a animar les figures i per a realitzar efectes especials.^[21]

En un principi, les llanternes màgiques varen servir per fer projeccions educatives i divulgatives, però aviat es van convertir en un objecte lúdic. Cap als segles xviii i xix, es feien projeccions a tota Europa per mà d'artistes ambulants (ofici considerat de mala condició) que amb els seus espectacles de llanterna màgica intentaven transportar el públic a mons màgics i onírics. A mitjans del segle xix, gràcies a la industrialització de la producció de llanternes màgiques, començaran a fer-se projeccions domèstiques, destinades sobretot a l'entreteniment infantil.^[1]

Per tant, l'època daurada de les projeccions amb llanterna màgica foren durant l'època Victoriana, al segle xix.^[6]

Tot i això, les projeccions més populars de llanterna màgica van ser els espectacles de fantasmagoria o Phantasmagoria, iniciats a finals del segle xviii i consagrats durant el segle xix, els quals eren espectacles de terror en els que es projectaven imatges diverses, com fantasmes que es movien per les parets (molts cops d'esglésies o criptes), per espantar l'audiència.^[6] El fet que, en la majoria de casos, el projector estigués darrere la pantalla sense que l'audiència el veiés, contribuïa a l'efecte misteriós i terrorífic de l'espectacle.

El firaire més famós que projectava fantasmagories fou el belga Éttiene-Gaspard Robert, més conegut com a Robertson. Allò que el distingí dels altres firaries, fou la utilització d'una llanterna màgica amb rodes, a la qual anomenava Phantascope o Fantascope. Movent el projector cap endavant i cap endarrere, aconseguia alterar la mida de les imatges projectades ràpidament sense desenfocar-les o canviar la intensitat de la llum.Tot i això, Robertson no va ser l'inventor de les fantasmagories. De fet, Mervyn Heard va escriure que Robertson robà la idea de l'alemany Paul de Philipsthal, qui l'any 1793 exhibia espectacles de fantasmes i esperits a París i, posteriorment, a Londres.^[3]

Durant el segle xix, les projeccions de llanterna màgica com a espectacle de fira foren força populars. Els firaires ambulants eren anomenats Galantee o Savoyards i projectaven els seus espectacles sobre parets i fons blancs. Els temes estaven relacionats amb la Bíblia i la moral, per tal que els infants especialment poguessin gaudir de l'espectacle.^[3] Cal especificar però, que també es feien projeccions exclusivament per adults: les projeccions nocturnes de diapositives relacionades amb l'erotisme eren d'allò més populars. Aquest tipus de projeccions varen ser les predecessores de les pel·lícules pornogràfiques, i posteriorment, en moltes d'aquestes diapositives es varen dissimular les parts més ofensives de les imatges amb tinta.^[22]

De tota manera, amb l'aparició de les projeccions domèstiques, els firaires van esdevenir els anomenats Professors, els quals feien projeccions amb sistemes molt més sofisticats. Alguns dels espectacles de llanterna més complexos eren presentats a la Royal Polythecnic Institution de Londres, amb grans pantalles i efectes de so. També va ser possible desenvolupar efectes especials i imatges més grans gràcies als nous descobriments com l'arc voltaic. Els tipus més simples de llanternes també van millorar amb els llums d'oli mineral, cosa que va permetre fer projeccions en llocs més petits.^[3]

Durant les dècades de 1870, 1880 i 1890 es van comprar i vendre moltes llanternes màgiques. Empreses com Carpenter & Westley, York & Son, Newton & Co. i James Bamforth van produir un gran nombre de llanternes i diapositives.^[3] Durant aquesta època, tot i que les càmeres van continuar millorant tècnicament, les diapositives eren cada cop més senzilles i moltes d'elles no eren pintades a mà, sinó que eren fotografies.^[6]

Però des que els germans Lumière van crear el cinema l'any 1895, les projeccions de llanterna màgica varen disminuir, fins a arribar a utilitzar-se en pocs àmbits, com l'educatiu o el religiós. De tota manera, a partir de l'any 1960, la llanterna màgica va ésser redescoberta, fins a convertir-se avui en dia en un objecte d'estudi i col·lecció.^[3]

La llanterna màgica utilitzava un mirall còncau darrere d'una font de llum per dirigir la màxima llum possible cap a un petit vidre rectangular (una diapositiva) on estava dibuixada la imatge que es volia projectar, i també hi havia una lent a la part davantera de l'aparell (l'objectiu). La lent s'ajustava de manera òptima per projectar la imatge enfocada sobre la pantalla de projecció, la qual podia ser simplement una paret blanca. La imatge es projectava sobre la pantalla de manera ampliada.^[23] Algunes llanternes, incloent-hi les de Christiaan Huygens i les de Jan van Musschenbroek (qui fins i tot va vendre una llanterna màgica al tsar de Rússia Pere I), utilitzaven 3 lents.^[22]

Originalment, els dibuixos eren pintats amb pintura negra sobre diapositives de vidre, però després també es varen utilitzar colors transparents, de manera que la llum projectés el color sobre la pantalla. Ocasionalment, els dibuixos també es pintaven sobre paper oliat.

Normalment, la pintura negra s'utilitzava com a fons per bloquejar tota llum supèrflua, de manera que les figures projectades fossin clares i nítides, sense cap contorn erroni. Nombroses diapositives portaven com a acabat una capa de laca transparent, però posteriorment varen ser preferibles altres lents de vidre com a cobertura i protecció de la lent pintada.^[24] La majoria de diapositives pintades a mà eren emmarcades en marcs de fusta que tenien una obertura circular o quadrada per centrar el dibuix.^[25]

Després de 1820, es van començar a utilitzar calcomanies per crear els dibuixos sobre les lents de vidre.^[24] Moltes de les diapositives foren produïdes sobre grans tires de vidre vorejades amb paper encolat, que contenien dibuixos. No gaire temps després de la introducció de la fotografia l'any 1839, les imatges fotogràfiques varen poder ser projectades amb llanternes màgiques.

Pel que fa a la il·luminació de les diapositives, a més a més del sol, les úniques fonts de llum assequibles durant el segle xvii (quan es va inventar la llanterna màgica), eren espelmes i llums d'oli, les quals eren força ineficients i causaven que les imatges projectades fossin realment tènues. La invenció dels quinqués durant la dècada de 1790 va ajudar a projectar imatges més brillants, i la invenció de la llum de calci en la dècada de 1820, encara va augmentar més la seva brillantor. Per acabar, la invenció de la làmpada d'arc, la qual era elèctrica i produïa una llum intensa, durant la dècada de 1860, va eliminar la necessitat de gasos combustibles o productes químics perillosos per produir llum i, més endavant, la llum de les bombetes elèctriques incandescents va millorar en gran manera la seguretat i comoditat, però no la brillantor.^[26]

• Pintades a mà: Diapositives pintades a mà amb pintura i pinzells, principalment sobre vidre.^[27]
• Impreses: Eren les diapositives que els nens utilitzaven per fer projeccions. Aquestes, eren de vidre, rectangulars i amb una imatge impresa mecànicament a sobre. Van ser molt populars entre 1800 i 1920.^[27]
• Amb calcomanies: Aquest tipus de diapositives es produïen transferint un dibuix imprès en un paper especial (calcomania) sobre el vidre. Els dibuixos solien ser força detallats, i la tècnica d'aplicació de calcomanies sobre el vidre era utilitzada per professionals i principiants de la fabricació de diapositives per llanterna màgica.^[27]
• Fotogràfiques: L'any 1848 els germans Langenheim van reproduir una imatge fotogràfica sobre una diapositiva de vidre per primer cop i a partir de 1850, ja es comercialitzava aquest tipus de diapositives. La seva forma era principalment quadrada i les fotografies, en blanc i negre. En cas de voler-les en color, s'havien de pintar a mà. Cal remarcar que es venien aquest tipus de diapositives com a “contes infantils”, és a dir, que es venien blocs de diapositives amb imatges fotogràfiques que explicaven un conte popular, pensat per l'entreteniment dels infants.^[27]
• Dibuixades: Aquest tipus de diapositives varen ser gairebé exclusivament americanes. Consistien a imprimir sobre el vidre una fotografia d'un dibuix fet per un artista. Joseph Boggs Beale va fer diversos dibuixos especialment pensats per ser reproduïts sobre diapositives de llanterna màgica que mostraven la vida de la gent americana.^[27]
• Blanc i negre pintat amb colors: Algunes diapositives amb fotografies impreses en blanc i negre, es pintaven posteriorment a mà amb colors. Varen ser molt populars i arribades a produir en massa.^[27]
• Amb fotografies en color: Aquest tipus de diapositives és molt escàs, ja que es van fer a partir d'experimentacions de les primeres fotografies en color, utilitzant l'autocrom. Eren realment fràgils i es van reproduir en nombres molt petits.^[27]
• Mecàniques: Diapositives que, mitjançant superposicions d'imatges i/o jocs de llum i ombra, podien fer efectes especials i petites animacions, tot creant una il·lusió de moviment.^[27]

• Simple Slipping Slide: S'utilitzaven dues imatges pintades en la mateixa placa de vidre que mostraven dues fases d'un moviment o història. Durant la projecció les imatges s'havien de canviar ràpidament empenyent o estirant la placa de vidre amb un moviment lateral. Per obtenir moviments més suaus, la placa de vidre s'emmarcava amb un marc de fusta o de metall. Era el mètode més senzill per recrear la il·lusió de moviment. ^[28]
• Single Slipping Slide: Hi ha dues plaques de vidre en un bastidor de fusta, una fixa i l'altre mòbil. L'acció es produeix movent la placa mòbil (la qual està davant la placa fixa) lateralment pel marc. El personatge del dibuix era representat en la placa fixa en dues posicions diferents, i la il·lusió del moviment era generada emmascarant certes parts de la imatge amb la placa mòbil, la qual tenia certes parts pintades de color negre per camuflar-se amb el fons de la placa fixa.^[28]
• Double Slipping Slide: El mecanisme i funcionament és el mateix que el de les Single Slipping Slide, però aquest cop hi ha una placa fixa i dues plaques mòbils als laterals.^[28]
• Single Lever Slide: Aquest tipus de diapositives produïen l'efecte de moviment mitjançant dues plaques de vidre: una fixa i una altra mòbil, la qual podia girar en sentit circular mitjançant una palanca. La placa fixa estava en un bastidor de fusta, i la mòbil en un marc metàl·lic amb una palanca, de manera que es pogués moure davant l'altre vidre. La placa mòbil té un límit de rotació delimitat pel marc de fusta de la placa fixa. La imatge estava en part en la placa fixa i en part en la placa mòbil, en la qual estava dibuixada el fragment de la imatge que es movia i creava l'acció.^[28]
• Double Lever Slide: El mecanisme i funcionament és el mateix que el de les Single Lever Slide, però aquest cop hi ha una placa fixa i dues plaques mòbils als laterals.^[28]
• Pivoted – Lever Slide: Aquest mecanisme també consta de dues plaques: una fixa i l'altre mòbil, la qual es pot moure amunt i avall verticalment gràcies a una palanca pivotada. El mecanisme d'aquest tipus de diapositives és força complex, per exemple, amb un sistema de palanca pivotant simultàniament quatre petites peces de vidre que es mouen amunt i avall per recrear el moviment.^[28]
• Silhouette Slide: Aquest tipus de diapositives tenen unes figures tallades en materials opacs com paper o metall, les quals poden fer diversos moviments. Es combinaven amb un fons pintat sobre vidre. Podríem dir que el concepte és el mateix que el de les ombres xineses.^[28]
• Single Pulley Slide: Dues plaques es troben al final d'un bastidor de fusta, l'una fixa i l'altra lliure per rotar davant de l'altra placa. La placa mòbil està muntada en un marc de llautó amb un sistema de palanca, i hi ha una roda a l'altre extrem del bastidor de fusta que es gira mitjançant un mànec. La placa mòbil està connectada amb la roda de manera que, quan gira la roda, la placa mòbil també ho fa. El subjecte es representa en part a la placa fixa i en part a la placa mòbil, com poden ser un molí i les seves aspes giratòries.
• Double Pulley Slide: El mecanisme i funcionament és el mateix que el de les Single Pulley Slide, però aquest cop hi ha una placa fixa i dues plaques mòbils.
• Single Rackwork Slide: Hi ha una placa fixa i una giratòria, que se situa davant la fixa i està muntada en un marc de llautó amb unes dents de pinyó (similar a un engranatge). Quan, mitjançant una maneta, es fa girar l'engranatge de la placa mòbil, aquesta gira. L'efecte és el mateix que el de les Single Pulley Slide, però el mecanisme d'accionament del moviment és diferent.
• Double Rackwork Slide: El mecanisme i funcionament és el mateix que el de les Single Rackwork Slide, però aquest cop hi ha una placa fixa i dues plaques mòbils que giren en direccions contràries.
• Chromatrope: Utilitzant el mecanisme de les Single Rackwork Slide i les Double Rackwork Slide, els discos giratoris formen un efecte en el qual es mouen diverses formes geomètriques molt brillants, creant així un efecte de calidoscopi. Aquest tipus de sistemes estaven equipats a vegades amb dibuixos que contenien frases per donar la benvinguda o acomiadar l'espectacle, com ara bé “Adéu” o “Bona nit”.
• Astronomical Rackwork Slide: Utilitzant el mecanisme de les Single Rackwork Slide, aquestes diapositives estaven pensades per mostrar el moviment dels astres al voltant del Sol, produint-se el moviment en accionar la maneta.
• Cycloidotrope: Una placa negra de vidre fumat anava girant dins el bastidor, mentre que una agulla en un braç pivotat anava traçant dibuixos geomètrics sobre la superfície negra. En la pantalla es veia una línia blanca que anava traçant un dibuix geomètric regular complex (com un mandala) sobre el fons negre.
• Altres sistemes: Tot i ser aquests els sistemes de crear moviment i efectes més coneguts, hi havia altres de diapositives que combinaven els tipus anteriorment mencionats i feien efectes especials molt curiosos. A causa de la gran producció de diapositives per llanterna màgica que hi va haver, resulta impossible fer-ne una classificació exacta.

Alguns entusiastes d'aquest mecanisme precinematogràfic defensen que la brillant qualitat del color de les antigues diapositives de llanterna màgica no ha estat encara superada per cap mecanisme similar. La llanterna màgica i les seves diapositives són encara populars entre els col·leccionistes, i es poden trobar avui en dia en molts museus. Cal especificar, però, que només s'han conservat 28 llanternes dels primers 150 anys després de la seva invenció (afirmació feta l'any 2009).^[29] Els museus que conserven llanternes màgiques i diapositives prefereixen no utilitzar-les per evitar el seu desgast, però sí que projecten vídeos de les antigues projeccions de diapositives. Una recerca fruit de la col·laboració de diverses universitats europees anomenada “Un milió d'imatges” (en anglès A Million Pictures) va iniciar-se el Juny del 2015 i té previst ésser finalitzada el Maig del 2018. Aquesta recerca vol reivindicar la conservació sostenible de les desenes de milers de plaques de llanterna màgica de les biblioteques i museus d'arreu d'Europa.^[30]

Els espectacles públics de llanterna màgica són molt poc comuns avui en dia: els pocs projeccionistes que queden afirmen ésser els únics de la seva regió que fan aquest tipus d'espectacle. D'entre aquests artistes podem destacar a Pierre Albanese i l'harmonicista Thomas Bloch, els quals projecten espectacles diversos de llanterna màgica, sobretot Fantasmagories, per tota Europa des del 2008,^[31] i el Teatre Americà de Llanterna Màgica (The American Magic-Lantern Theater).^[32]

Per acabar, el grup de teatre holandès Lichtbende crea espectacles de màgia i llum contemporanis basant-se en la utilització de llanternes màgiques, així com tallers sobre aquest mateix mecanisme.^[33]

A la pel·lícula Tarzan, concretament en l'escena musical “Strangers like me” hi aparixen diversos aparells tecnològics que s'estaven fent molt populars a l'època en la qual se situa el film.

L'acció succeeix a finals del segle xix, quan alguns protagonistes s'instal·len a les costes d'Àfrica com a colons anglesos. Tarzan, fill d'uns altres anglesos que van perdre la vida en un naufragi, no ha conegut la vida civilitzada d'Anglaterra i, per tant, no coneix la majoria d'objectes que porten amb ells els colons. Entre aquests aparells en destaquen dos: la llanterna màgica i el praxinoscopi.

En l'inici de l'escena hi apareix el professor Archimedes Porter, pare de la Jane, encenent la llanterna màgica i posant el projector per sobre el llum. En aquest moment es comencen a projectar imatges cap a una tela blanca que penja del sostre i en Tarzan, que desconeixia aquest invent, queda molt sorprès pel que està veient. Fins i tot s'acosta a la superfície per tocar el mono que hi projecte i comprovar si és real o no.

Durant el segle xix s'introdueix la llanterna màgica en els espectacles de teatre tradicional amb actors en escena per representar aparicions sobrenaturals o complementar les escenografies. Podríem estar parlant del primer moment on es barreja l'audiovisual amb el teatre, amb els mateixos fonaments que avui en dia coneixem, per tant, les fantasmagories, es poden considerar com el primer ús de la imatge en moviment com a recurs escènic en la història del teatre

• Retroprojector
• Episcopi
• Projector de vídeo
• Llum col·limada

• Xenonlicht FAQ (alemany)