para

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈpa.ɾə/, occidental /ˈpa.ɾa/
• Rimes: -aɾa

para

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de parar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb parar.

• Síl·labes: pa·ra (2)
• Anagrames: apar, arpa, arpà, rapa, rapà

para

1. diners

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (preposició àtona) /pa.ɾa/

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (adjectiu, nom, verb) /ˈpa.ɾa/
• Rimes: -aɾa
• Etimologia: [Preposició] Variant de pora per analogia amb l’arcaic par, respectivament de por a i del llatí per.

para

1. per a

para f. ‎(plural paras)

1. forma femenina de paro

• paria

para f. ‎(plural paras)

1. forma femenina de paro

• paria

para ‎(infinitiu parar)

1. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present d’indicatiu del verb parar
2. segona persona del singular (tú) de l'imperatiu del verb parar

• [2]: (voseo) pará

para ‎(infinitiu parir)

1. primera persona del singular (yo) del present de subjuntiu del verb parir
2. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present de subjuntiu del verb parir
3. tercera persona del singular (él, ella, usted) de l'imperatiu del verb parir

• Síl·labes: pa·ra (2)
• Anagrames: arpa, arpá, para-, rapa, rapá

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre para

para

1. mar

para

1. parell

• Pronúncia^ⓘ: /ˈpaː.ra/

para

1. tercera persona singular (lui/lei, esso/essa) del present d'indicatiu de parare
2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de parare

• Síl·labes: pà·ra (2)

para ‎(plural paralar)

1. diners