Nausica

   Escriure poesia és ... encara per a mi un enigma i potser per això encara en seguesc escrivint.

Ramon Guillem

   El que més m'agrada de l'obra de Chema Madoz (Madrid, 1958) és la seva opció creativa desenvolupada sobre els eixos de la senzillesa i la poeticitat.  Un estil molt personal, acostat a determinats gèneres literaris basats en el minimalisme i en el l'expressió simbòlica - ben estimats per mi - com el poema visual o el haiku.

És a la cambra dels somnis que s'oregen els secrets

   Ahir a la vesprada vam tornar a la Glorieta de Dénia. En un principi ens va semblar que n'érem pocs però quan ens vam posar en marxa carrer Campo avall ja vam anar veient que la cosa s'animava. Al final, la manifestació va ser prou gran. Hi érem la generació dels "vells rockers" - que, pel que sembla encara no hem mort - junt amb la gent jove. M'agrada molt el costum que han pres aquestes manifestacions de no circumscriure's a l'itinerari tradicional i fer una llarga passejada per carrers i barris populars com el passeig del Saladar, la plaça de Jaume I o el carrer Loreto. M'agrada veure com la gent surt als balcons i finestres per mostrar-hi el seu interés...

   Però ahir va haver, a més, una magnífica coincidència, just en acabar la manifestació començava, al Teatre-Auditori del Centre Social, l'actuació de Leo Bassi amb la seva obra Utopia. L'actor va iniciar la representació referint-se a la importància, com una fita fins ara inèdita, d'aquesta convocatòria mundial per la democràcia real i contra l'espoliació capitalista. A partir d'aquí ens va captar plenament amb una actuació de vegades emotiva, de vegades vibrant, sempre carregada d'un missatge d'esquerres i de democràcia radical. D'ell és aquesta troballa perfecta de designar com a indeniats els manifestats que unes hores abans passejàvem la nostra indignació pels carrers de la capital de la Marina Alta.

Si no "ens fa pensar", ¿quin interés tindrà un llibre? No cal dir-ho: un llibre que no "fa pensar" no és ja un llibre; és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet.

Joan Fuster

   Hem aprofitat el dia de festa per fer una breu visita als pobles de la Vall d'Albaida que s'arreceren a l'ombra  del Benicadell. 

   Cap a migdia hem arribat a Otos, on havíem reservat taula a Ca les Senyoretes, per dinar un arròs de muntanya; encara que, primer hem realitzat una passejada pel poble, per fer una primera ullada als rellotges de sol. Un recorregut que hem refet i completat després de dinar. L'arròs, ben melós, amb bolets, caragols, conill i pollastre - precedit d'unes picadetes i una ensalada, i acompanyat de vi dels Alforins - ha resultat al punt de cocció i equilibrat de sabor, molt digne. La passejada ben interessant, no només per l'original i variat recorregut dels rellotges de sol, sinó també per l'harmoniós conjunt de cases i carrers escampats al llarg d'un llom, amb magnífiques vistes a un costat i a l'altre. Feia molta calor i a penes si hi havia gent però ens han acompanyat en quasibé tot el recorregut una gossa en zel i un gos enzelat que no acabava mai de consumar el seu desig irrenunciable, ja al final la parella ha estat substituïda per una gata negra i aristocràtica que ha vingut a refregar-se'ns sinuosament i a cobrar-se'n complidament amb les nostres carícies.

  Després ja hem anat a Carrícola, un petit poble del qual ja ens havien parlat molt bé, per la seva organització comunitària de consell obert i pel seu compromís amb la biodiversitat. Tot i que només hem pogut fer una ullada pels seus carrers i raconades, no ens ha defraudat gens, un poble bonic i endreçat, sembrat d'intervencions artístiques divertides i interessants,on s'hi veu de seguida un dinamisme social vigorós.

   Frantiseck  Drtikol (1883 - 1961) va nàixer a la ciutat txeca de Pribam, on va començar el seu ofici de fotògraf - que va fer compatible amb el seu interés constant i paral·lel per la pintura - al taller d'Antonin Mattas per traslladar-se després a la ciutat de Munic, en aquella època un dels centres mundials del modernisme. Des de l'inici el seu interés central va ser el retrat, especialment el nu femení. Als anys el seu estil va derivant, des del pictorialisme cap  al constructivisme, el cubisme i el futurisme, amb recursos com l'estilització de la figura femenina, l'ús de motius geomètrics,  i un tractament sofisticat de la llum artificial, que juga amb els clarobscurs, les corbes del cossos, els perfils depurats de les models... En la dècada del vint el seu treball és veu reconegut internacionalment, amb la consecució del Grand Prix de l'Exposició Internacional d'Arts Modernes de Paris.

   A partir de 1935, tanca el taller i posa fi a la seva activitat fotogràfica i es retira al barri de Sporilov, a la ciutat de Praga,  per concentrar-se en l'altra vessant que ha polaritzat el seu interés: l'esperitualitat. Així, es dedicarà intensament a la meditació i al coneixement profund de diverses filosofies i creences, molt especialment les orientals: el budisme, el taoisme, l'hinduisme... 

   L'última fase de la seva vida, després de la segona guerra mundial suposa el seu ingrés al Partit Comunista, amb la intenció d'aportar la seva participació activa en la tasca de redreçament de la República Txecoslovaca. Sense deixar mai els seus principis humanistes. Amb motiu de la seva mort, el 1961, un dels seus deixebles, Frantisek Hein, va escriure, fent referència a aquell pràctica  esperitualista que el va acompanyar tota la vida : "Se va anar, va traslladar deliberadament la seva consciència, alliberant-se del seu cos mortal"

...I vaig ésser Tot i ho vaig veure Tot, precisament perquè vaig ser un No-res absolut

   Hem acabat la Diada a  Jesús Pobre. Ha estat un concert de Tr3scant, al magnífic riurau del poble. Una sessió entranyable, amb bon temps i entre bona gent.

    Els amics de Pego han fet una mostra ampla del seu repertori, ja al final aquesta Jota de la Marina que sempre m'emociona:

Des de la Vall d'Alcalà,

i a cavall d'una falcia.

Mentre et mantens al teu pol ets al parany. A dins l'esfera, ets el que t'atrau