manco

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈmaŋ.ku/
	balear /ˈmaŋ.ko/, /ˈmaŋ.ku/
Occidental:	/ˈmaŋ.ko/

• Rimes: -aŋko
• Etimologia: Adjectiu i substantiu: variant expressiva de manc, del llatí mancus ‎(«mutilat, disminuït»), segle XV.
• Etimologia: Adverbi: extensió de l’adjectiu per influència de l’italià manco ‎(«menys»), també del llatí mancus, segle XVI.

manco m. ‎(femení manca, plural masculí mancos, plural femení manques)

1. Que ha perdut un braç o una mà.

• manc (antic, forma culta, poc usada)
• manxol (Maó)
• manxot (septentrional)
• monco (alguerès)
• curro (valencià, tortosí)

manco m. ‎(plural mancos, femení manca)

1. Persona mancada d’un braç o d’una mà.

manco

1. Sinònim de menys.

• D’ús tradicional popular, va caure en desús al segle XIX per desprestigi de l’adjectiu.
• En balear s’ha mantingut per percepció diferencial.

manco

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de mancar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb mancar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb mancar.

• Síl·labes: man·co (2)
• Anagrames: monca, nocam

• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB
• Petit Atles Lingüístic del Domini Català

• Pronúncia^ⓘ: /ˈmaŋ.ko/
• Etimologia: Del llatí mancus ‎(«mutilat»).

manco m. ‎(plural manchi)

1. (literari) mancança

• mancanza

manco m. ‎(femení manca, plural masculí manchi, plural femení manche)

1. (poc usat) esquerrà
2. (antic) mancat
3. (literari) informal

• (esquerrà) sinistro
• (informal) manchevole

manco

1. (col·loquial) ni, ni tant sols

• neanche, nemmeno, neppure

manco

1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de mancare

• Síl·labes: màn·co (2)