Jean Cocteau

 

Clément Eugène Jean Maurice Cocteau va nàixer el 5 de juliol de 1889 a la place Sully de Maisons-Laffitte.^[a] El seu pare, Georges Alfred Cocteau, va nàixer el 8 de juliol de 1842 a Melun, i era advocat i pintor amateur; mentre que la seva mare, Marie Junia Émilie Eugénie Lecomte, va nàixer el 21 de setembre de 1855 a Maisons-Laffitte.^[b] La parella es va casar el 7 de juliol de 1875 al novè arrondissement de París.^[c] Cocteau tenia una germana gran, Marthe (1877-1958) i un germà gran, Paul (1881-1961).^[3]

Pel que fa als avis, l'avi patern era Athanase Cocteau (1798-1865), notari i alcalde de Melun; mentre que l'avi matern era Eugène Lecomte (1828-1906), agent de canvi i col·leccionista d'art. El seu oncle matern, Raymond Lecomte, era diplomàtic.^[4]

El pare de Cocteau es va suïcidar a París el 5 d'abril de 1898, circumstància que va marcar Jean Cocteau durant molt de temps. Quan tenia quinze anys, Cocteau va deixar la casa familiar. Alumne del Lycée Condorcet, va fer bona amistat amb Pierre Dargelos, per qui se sentia veritablement fascinat. Poc interessat pels estudis, fou expulsat per indisciplina l'any 1904, i repetí batxillerat dos cops.^[5]

L'any 1908, va tenir lloc el seu primer recital de poesia, organitzat per Édouard de Max al teatre Femina de París.^[6] L'any següent, quan tenia 20 anys, publicà el seu primer recull de poemes, La Lampe d'Aladin, inspirat en Les mil i una nits.^[7] Aquesta obra feu que fos conegut en els cercles bohemis com el príncep frívol, nom amb el qual va titular, l'any 1910, el seu segon recull de poemes.

Cocteau se sentia fascinat pels ballets russos, sobretot per Serguei Diàguilev. La trobada amb Diàguilev va suposar la primera crisi de la creació de l'artista: Cocteau va renegar dels seus poemes, qualificant-los de pastitxos excessivament carregats, i es va apropar al cubisme i al futurisme.^[8]

De la seva col·laboració amb els artistes russos va sorgir Le Dieu bleu (1921), amb vestits i decorats de Léon Bakst i música de Reynaldo Hahn, en la línia del ballet Parade (1917), produït amb vestits i decorats de Pablo Picasso i amb música d'Erik Satie. Cocteau també va col·laborar amb el moviment dadà, i va influenciar molt la tasca del seu cercle més proper, sobretot la d'un grup d'amics conegut com a Grup dels Sis, del qual va esdevenir portaveu.^[9]

Malgrat haver estat lliurat de fer el servei militar, Cocteau va decidir participar en la Primera Guerra Mundial com a conductor d'ambulància amb un comboi sanitari civil, per bé que ràpidament fou desmobilitzat per motius de salut.^[10] Llavors tornà a París, on va reprendre les seves activitats artístiques. Després d'un temps necessari de gestació, Cocteau va escriure sobre el conflicte, publicant un dels seus millors llibres: Thomas l'imposteur. Als anys 20, Cocteau es va associar amb Marcel Proust, André Gide i Maurice Barrès.

 

L'any 1918, Cocteau va conèixer el jove poeta Raymond Radiguet sota el guiatge de Max Jacob. Cocteau estava entusiasmat amb el talent literari i els poemes de Radiguet, i durant un temps el va aconsellar i animar. A més, el va ajudar a publicar en revistes d'avantguarda, com Sic i Littérature, i també el va intentar introduir al seu cercle artístic, i aconseguí que Grasset publiqués Le Diable au corps i que l'obra fos premiada amb el premi Nouveau Monde.

L'any 1921, Cocteau va col·laborar amb el Grup dels Sis en la creació del llibret Les Mariés de la tour Eiffel, una obra col·lectiva que assenyala l'inici d'una nova generació musical a França, liderada per Erik Satie. Sembla que el mateix Radiguet pogué haver col·laborat en l'elaboració d'aquest llibret.^[11]

La mort sobtada de Radiguet l'any següent afectà profundament Cocteau que, desesperat, trist i procliu al consum d'opi, no va assistir a l'enterrament. L'autor va marxar de París al costat de Diàguilev, per presenciar una representació de Les noces d'Ígor Stravinski que els ballets russos realitzaren a Montecarlo. Posteriorment, Cocteau va qualificar el seu gest com fruit de l'estupor i el disgust. Pel que fa a la seva inclinació pel consum d'opi, Cocteau la justificava dient que estava relacionada amb el seu contacte amb Louis Laloy, director de l'òpera de Montecarlo. La dependència de l'opi per part de Cocteau i els seus esforços per deixar-lo van tenir una influència decisiva en el seu model literari. Sense anar més lluny, la seva obra més coneguda, Els infants terribles, fou escrita al llarg d'una dura setmana d'abstinència.

Durant un temps, Cocteau va residir a l'hotel Welcome de Vilafranca de Mar,^[12] i allà va conèixer la família Bourgoint, gràcies al fet que un amic comú, Christian Bérard —pintor dels decorats de les obres de teatre de Cocteau— els va posar en contacte. La família Bourgoint tenia tres fills, Maxime i Janine (bessones) i Jean.

Jeanne i Jean Bourgoint van retrobar-se amb Cocteau l'any 1925. Per la seva part, Cocteau va conèixer Charles Henrion aquell mateix any, a Meudon, a la casa familiar de Jacques Maritain.^[13] La coneixença d'Henrion, deixeble de Charles de Foucauld, el va impressionar i el feu convertir-se al catolicisme el 19 d'octubre d'aquell mateix any. Cocteau va mantenir el contacte amb els Bourgoint fins a l'any 1929, quan Jeanne es va suïcidar. La vida de Jeanne i Jean Bourgoint va impressionar tant Cocteau que ràpidament va escriure la seva història, que titulà Els infants terribles (Les enfants terribles).

 

Durant els anys 30 del segle xx, Cocteau va tenir una relació amb la princesa Nathalie Paley, modista, actriu, model, filla morganàtica d'un Romanov i antiga esposa de Lucien Lelong. Paley s'hauria quedat embarassada però patí un avortament, fet que deprimí enormement la parella. Cocteau evoca aquest avortament en Le passé défini, i manifestà que aquest avortament fou conseqüència d'una desavinença violenta amb Marie-Laure de Noailles. Tanmateix, Cocteau havia iniciat la princesa en el consum d'opi, fet que podria haver repercutit sobre el seu embaràs.

Cap a 1933, Cocteau va conèixer Marcel Khill, que va esdevenir el seu company, i interpreta el rol de missatger de Corint en La Machine Infernale. L'any 1936, ambdós van fer un viatge al voltant del món en 80 dies, que Cocteau narrà en Mon Premier Voyage. Seguidament, Cocteau va iniciar una relació de llarga durada amb dos actors francesos, Jean Marais i Édouard Dermit, i aquest darrer fou oficialment adoptat per Cocteau. A més, també va tenir una relació amb Panama Al Brown, un boxejador per qui vetllà per la seva carrera en alguna ocasió.

L'any 1940, Le Bel Indifférent, una obra de teatre que Cocteau va escriure per a Édith Piaf, va tenir una gran èxit. En aquell moment, Cocteau treballa amb Picasso i Coco Chanel, i té amistat amb un bon gruix d'artistes europeus. A més, lluita contra la seva addicció a l'opi i, ara que ja és obertament homosexual, té algunes aventures breus i complicades amb dones. La seva obra conté nombroses crítiques contra l'homofòbia.

Jean Cocteau va tenir un paper ambigu durant la Segona Guerra Mundial: els resistents l'acusen de col·laborar amb els alemanys, i part de la seva vida entre 1939 i 1944 resta desconeguda.^[14][d] Cocteau era molt reservat pel que fa a manifestar el seu posicionament polític. Durant l'ocupació alemanya, mostrà una actitud pacífica, i no dubtà a acollir l'escultor oficial del Tercer Reich, Arno Breker, després de la seva exposició a París, l'estiu de 1942. D'altra banda, Leni Riefenstahl també es va beneficiar de la seva protecció durant set anys.

L'obra La Machine à écrire havia estat prohibida pel prefecte de policia, però la decisió fou anul·lada per la Propaganda Abteilung, amb la intenció de mostrar-se benèvola amb el sector artístic francès. Arran de l'alliberament, Cocteau és ràpidament requerit pel comitè nacional de cinema i pel comitè nacional d'escriptors, davant el qual no es presenta, i compareix davant dels comitès de depuració acusat de col·laboracionista.^[15]

Cocteau va esdevenir una referència en el món del cinema, i va presidir el festival de Canes de 1953 i 1954, i l'any 1960 va rodar El testament d'Orfeu, amb el suport financer de François Truffaut.

A més, Cocteau també és recordat per altres creacions o accions que han quedat per a la posteritat, com quan l'any 1950 fou convidat a la vil·la Sant Sospir de Sant Joan de Cap Ferrat per Francine Weisweiler, l'esposa d'Alec Weisweiler, l'hereu de l'empresa Shell. A les parets de la vil·la, sobre la xemeneia, Cocteau va començar a dibuixar un Apol·lo i, animat per Henri Matisse, va decorar la resta de la casa —on s'estigué onze anys—, també amb frescos, mosaics i tapissos amb temes mitològics o bíblics.^[16] Diverses celebritats van passar per aquesta casa, com Picasso, Charles Chaplin i Jean Marais, que es va iniciar a la pintura a l'oli. Arran de l'amistat entre Cocteau i Francine Weisweiler, aquesta va anomenar Orphée II el seu iot.^[17]

Jean Cocteau es va morir a la seva casa de Milly-la-Forêt l'11 d'octubre de 1963, poc després d'assabentar-se de la mort d'Édith Piaf, quan comptava 74 anys.^[18][e] Cocteau va ser enterrat a la capella de Saint-Blaise-des-Simples, a Milly-la-Forêt. A la seva tomba, hi resa l'epitafi Jo estic amb vosaltres.

• 1909 La Lampe d'Aladin
• 1910 Le Prince frivole
• 1912 La Danse de Sophocle
• 1919 Ode à Picasso - Le Cap de Bonne-Espérance
• 1920 Escale. Poésies (1917-1920)
• 1922 Vocabulaire
• 1923 La Rose de François - Plain-Chant
• 1925 Cri écrit
• 1926 L'Ange Heurtebise
• 1927 Opéra
• 1934 Mythologie
• 1939 Énigmes
• 1941 Allégories
• 1945 Léone
• 1946 La Crucifixion
• 1948 Poèmes
• 1952 Le Chiffre sept - La Nappe du Catalan (en col·laboració amb Georges Hugnet)
• 1953 Dentelles d'éternité - Appogiatures
• 1954 Clair-obscur
• 1958 Paraprosodies
• 1961 Cérémonial espagnol du Phénix - La Partie d'échecs
• 1962 Le Requiem
• 1968 Faire-Part (publicat postumament)

 

• 1919 Le Potomak (edició definitiva: 1924)
• 1923 Le Grand écart - Thomas l'imposteur
• 1928 Le Livre blanc
• 1929 Els infants terribles (Les Enfants terribles) (traducció al català de Ramon Xuriguera, 1934 i 1964)
• 1940 La Fin du Potomak

• 1921 Les Mariés de la tour Eiffel (Música de Georges Auric, Arthur Honegger, Darius Milhaud, Francis Poulenc i Germaine Tailleferre)
• 1922 Antigone
• 1924 Roméo et Juliette
• 1926 Orphée (Orfeu, traducció de Maria Carratalà 1930)
• 1927 Oedipus Rex (Música de Ígor Stravinski)
• 1930 La Voix humaine
• 1934 La Machine infernale
• 1936 L'École des veuves
• 1937 Œdipe-roi. Les Chevaliers de la Table ronde. El 1950 el compositor argentí Roberto Caamaño, li posà música i la convertí en una òpera.^[20]
• 1938 Les Parents terribles
• 1940 Les Monstres sacrés
• 1941 La Machine à écrire
• 1943 Renaud et Armide. L'Épouse injustement soupçonnée
• 1946 L'Aigle à deux têtes
• 1948 Théâtre I i II
• 1960 Nouveau théâtre de poche
• 1962 L'Impromptu du Palais-Royal
• 1971 Le Gendarme incompris (posthume, en collaboration avec Raymond Radiguet)

• 1918 Le Coq et l'Arlequin
• 1920 Carte blanche
• 1922 Le Secret professionnel
• 1926 Le Rappel à l'ordre - Lettre à Jacques Maritain
• 1930 Opium
• 1932 Essai de critique indirecte
• 1935 Portraits-Souvenir
• 1937 Mon Premier voyage (Tour du monde en 80 jours)
• 1943 Le Greco
• 1947 Le Foyer des artistes - La Difficulté d'être (La dificultat de ser, traducció d'Antoni Clapés, 2018)
• 1949 Lettres aux Américains - Reines de la France
• 1951 Jean Marais - Entretiens autour du cinématographe (amb André Fraigneau)
• 1952 Gide vivant
• 1953 Journal d'un inconnu. Démarche d'un poète
• 1955 Colette.
• 1956 Discours d'Oxford
• 1957 Entretiens sur le musée de Dresde (amb Louis Aragon) - La Corrida du 1Plantilla:Er mai
• 1959 Poésie critique I
• 1960 Poésie critique II
• 1962 Le Cordon ombilical
• 1963 La Comtesse de Noailles, oui et non
• 1964 Portrait souvenir (publicat pòstumament; entrevista amb Roger Stéphane)
• 1965 Entretiens avec André Fraigneau (posthume)
• 1973 Jean Cocteau par Jean Cocteau (publicat pòstumament; entrevistes amb William Fielfield)
• 1973 Du cinématographe (publicat pòstumament). Entretiens a le cinématographe (publicat pòstumament)

• 1935-1938 (obres publicades pòstumament)

• 1925: Jean Cocteau fait du cinéma
• 1930: Le Sang d'un poète
• 1946: La Belle et la Bête
• 1948: L'Aigle à deux têtes
• 1948: Les Parents terribles
• 1950: Coriolan
• 1950: Orphée
• 1952: La Villa Santo-Sospir
• 1957: 8 X 8: A Chess Sonata in 8 Movements
• 1960: El testament d'Orfeu (Le Testament d'Orphée)

• 1924 Dibuixos
• 1925 Le Mystère de Jean l'oiseleur
• 1926 Maison de santé
• 1929 25 dessins d'un dormeur
• 1935 Seixanta dissenys per l'obra Les Enfants terribles
• 1941 Dibuixos al marge de text de l'obra Chevaliers de la Table ronde
• 1948 Drôle de ménage
• 1957 La Chapelle Saint-Pierre, Villefranche-sur-Mer
• 1958 La Salle des mariages, hôtel de ville de Menton - La Chapelle Saint-Pierre (lithographies)
• 1959 Gondol des morts
• 1960 Saint-Blaise-des-Simples

• 1946 La Belle et la Bête (diari de rodatge)
• 1949 Maalesh
• 1983 Le Passé défini (publicat pòstumament)
• 1989 Journal, 1942-1945

• 1960, Marianne de Cocteau.

• Claude Arnaud, Jean Cocteau
• Monique Lange, Cocteau Prince sans royaume
• André Fraigneau, Cocteau
• Jean Marais, Histoires de ma vie
• Jean Marais, l'Inconcevable Jean Cocteau
• Nicole Vaillant Dubus, À toi, Jean Cocteau: poète de l'Europe. Colomars: Mélis éditeur, coll. « Lettre à... », 2003. 32 p., 21 cm. – ISBN 2-914333-51-X

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Cocteau

 

A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Jean Cocteau

• (francès) Lloc web oficial Arxivat 2015-02-12 a Wayback Machine.
• (anglès) Cocteau
• (francès) Lloc web sobre Cocteau Arxivat 2009-03-11 a Wayback Machine..
• (francès) Biografia de l'artista Arxivat 2003-04-13 a Wayback Machine.
• (francès) Biografia