Usuari:Panutri/proves

Aquesta és una pàgina de proves de Panutri. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves. Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari

El terme lakshana (sànscrit: लक्षण, lakṣaṇa) vol dir "marca auspicia". Són marques especials que posseeixen els éssers que han despertat, és a dir, aquells que han accedit al nirvana, segons les religions budista i hinduista^[1]. Principalment, aquests atributs identifiquen a Buda com a ésser de naturalesa sobrehumana, tal i com es pot contrastar en discursos primerencs, de la mateixa manera que l'ubiquen heroicament com a monarca celestial^[2]. De fet, en el Cànon Pali es descriu a Buda mitjançant aquests "32 signes del Gran Home" afegint-hi, a més a més, 80 marques menors més^[3].

Des dels primers estudis relacionats amb la història de l'art budista fets a la dècada de 1890, es defineix la primera fase d'aquest art com a una fase anicònica. En són exemple les representacions de Buda a través del tron buit, la seva petjada, la roda del dharma o el chatra, el para-sol^[5]. Aquest aniconisme es pot vincular a antigues creences lligades a la imatge de Buda, la qual no podia ésser representada de manera antropomòrfica tal i com es pot llegir en les regles principals de l'escola budista primitiva de Sarvastivada (Sarvastivada vinaya):

"Ja que no està permès representar el cos de Buda, prego perquè Buda em concedeixi la representació del Bodhisattva. És acceptable?". Buda respongué: "Pots representar el Bodhisattva"^{[6] [nota 1]}.

Posteriorment, la tradició icònica en l'escultura s'instaurà en les escoles d'art de Gandhara i Mathura, la qual cosa fou una contribució revolucionaria^[7]. Segons Sir Mortimer Wheeler, aquesta és, de fet, l'excepcional diferència que es pot contemplar entre l'art del budisme hinayana, en el qual mai es representa la figura de Buda en forma humana, i el budisme mahayana , on aquesta imatge va esdevenir el centre de les seves composicions arribats a cert punt de desenvolupament de la creença^[8].

Els lakshanes serveixen per descriure simbòlicament la naturalesa sobrehumana de Buda Gautama^[9]. Les corrents budistes del Theravada i del Mahāyāna coincideixen en afirmar que el cos de Buda posseeix unes característiques físiques que el defineixen com a chakravartin, sobirà universal i benèvol que governa èticament sobre el món sencer^[10]. Aquestes marques li haurien estat donades a l'hora del seu naixement^[11]. Segons els textos religiosos, com el Mahāpadānasutta del Cànon pāli, el Lalitavistarasūtra i la Mahāvyutpatti, el cos de Buda posseeix 32 lakshanes^[12]:

Cal dir, però, que hi poden haver variants en casos com els dels números 8, el qual es podria substituïr per "de peu i sense inclinar el tors i amb les mans que arriben a l'alçada dels genolls"; o 12, "Membres rectilinis, com els de Brahmā"^[12].

La iconografia de Buda es canonitza a l'Índia amb les escoles de Mathura i Sarnath. Els 32 lakshanes esmentats anteriorment no s'utilitzen en l'art plàstic en la seva totalitat. Els símbols auspiciosos presents en les representacions plàstiques de Buda solen limitar-se a: les membranes interdigitals, les perfectes proporcions corporals, els lòbuls de les orelles allargassats, l'urna, l'uṣṇīṣa, el cabell arrissat i l'aurèola.

A part de 32 lakshanes, que són les marques més destacades, Buda en posseeix 80 de menors les quals, tot i redundar en els detalls anteriorment vistos, ajuden a completar la imatge del personatge en qüestió. Aquestes qualitats secundàries fan acte de presència en els Āgamas del cànon budista xinès i són observades com a descripcions més detallades de les característiques corporals de Buda^[13]. Aquestes 80 qualitats inferiors són les següents^[12]:

Tal i com es pot observar en el Mahāyāna Mahāparinirvāṇa Sūtra, es pot establir la relació entre algunes de les característiques majors i algunes de les menors amb les accions que cultiven els seguidors del Mahāyāna en el seu camí cap a la buditat^{[14][nota 2]}:

• Behrendt, Kurt A.(2020). How to Read Buddhist Art, Nova York: The Metropolitan Museum of Art.
• Conze, Edward (2006). El Budismo, su esencia y su desarrollo. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
• Cornu, Philippe (2004). Diccionario Akal del Budismo. Madrid: Akal.
• Frédéric, Louis (1992). Les dieux du Bouddhisme. Guide iconographique. París: Flammarion.
• Gopal, Madan (1990). India through the ages. Govern de la Índia: Publication Division, ministry of Information and Broadcasting.
• Huntington, Susan L. (1990). "Early Buddhist Art and the Theory of Aniconism" a Art Journal v.49, nº 4, pp. 401-408
• Krishnan, Yuvraj (2009). "The Buddha image: its origin and development" a Choice Reviews Online, 34, p. 51
• Mani, B.R. (1955). Sarnath: Archeology, Art and Architecture. Nova Delhi: Archeological Survey of India.
• McArthur, Meher (2004). Reading Buddhist Art. An illustrated Guide to Buddhist Signs & Symbols, Londres: Thames & Hudson.
• Rhi, Ju-Hyung (1994). "From Boddhisattva to Buddha: the beginning of iconic representation in Buddhist Art" a Artibus Asiae, 54, pp. 220-221
• Rowland, Benjamin (1967). The art and architecture of India: buddhist-hindu-jain. Harmondsworth: Penguin Books.
• Seckel, Dietrich (1963). Arte Budista. Barcelona: Praxis.
• Shaw, Sarah (2006). Buddhist Meditation: An Anthology of Texts from the Pali Canon. Londres: Routledge.
• Singer, Jane C., Naman Parmeshwar Ahuja i David Weldon (2003). Presencia divina: artes de la India y los Himalayas. Barcelona: Casa Asia.
• Wheeler, Sir Mortimer (1963). Rome beyond the Imperial frontiers. Londres: Penguin Books.
• Xing, Guang (2004). The Concept of the Buddha: iIs Evolution from Early Buddhism to the Trikaya Theory. Londres: Routledge.
• Yamamoto, Kosho (1973). "The Mahayana Mahaparinirvana Sutra" a Taisho Tripitaka, v.12, nº 374.

• Bodhisattva
• Budisme
• Cànon Pali
• Hinduisme
• Mahayana
• Siddharta Gautama
• Theravada

Essent la figura cabdal del budisme, al llarg de la història la imatge de Siddharta Gautama ha estat enormement treballada. Les representacions artístiques inicials d'aquest personatge trobades a Bharhut i Sanchi es vinculen al primer període de l'art budista. En aquesta etapa, caracteritzada per l'aniconisme, Buda fou representat per mitjà de tot un seguit de símbols mitjançant els quals es podia identificar la seva figura: el tron buit, el cavall sense genet, les seves petjades, la roda del Dharma, un arbre Bodhi...^[1]. A Sanchi, però, també s'hi representen escenes provinents de les narracions Jataka sobre Buda i les seves vides anteriors. Aquestes històries sovint incloïen llegendes populars adaptades als ensenyaments budistes^[2].

Posteriorment, Buda va ser representat mitjançant la seva forma antropomòrfica, ja sigui dempeus, assegut amb les cames creuades o estirat de costat. No se sap del cert en quin moment van començar a fer acte de presència aquestes representacions. Una de les teories més acceptades ve de la mà d'Alfred A. Foucher, qui opinava que aquesta imatge va ser el fruit de la interacció grecobudista, en particular a Gandhara, la qual cosa fou criticada per alguns estudiosos com Ananda Kentish Coomaraswamy^[3].

Deixant de banda els seus orígens, les representacions icòniques de Buda es van fer especialment populars. Algunes d'aquestes representacions, en particular les del budisme de Gandhara i les del budisme de l'Àsia Central, van rebre la influència de l'art hel·lenístic, proporcionant com a resultat la creació de l'art grecobudista^[4]. Els elements artístics del món hel·lenístic es van combinar amb el simbolisme propi del budisme indi i van crear un estil únic. És amb aquest art quan s'assiteix a la presentació de tot un reguitzell de budes juvenils amb els cabells disposats en rínxols ondulats, molt propers a algunes escultures romanes. Alguns apareixen abillats amb una túnica monàstica que els cobreix les espatlles i es disposa en pesats plecs clàssics, recordant a les togues. Mitjançant aquests models, es van crear moltes imatges de Siddhartha com a personatge vinculat a un passat monàrquic^[5].

En el mateix moment en el que es pot descobrir aquest desenvolupament de l'escultura de Gandhara, els artistes de l'escola de Mathura en el període Kuixan, van prodïr tota una sèrie d'imatges diferents de Buda, atorgant-li un cos més marcat sota les teles de les seves vestidures i un remarcable drapejat^[6].

Un tercer tipus de Buda influent va evolucionar a Andhra Pradesh, al sud de l’Índia, on imatges de proporcions substancials, amb rostres prou exempts d'expressió, revelaven una de les espatlles del personatge^[5].

En el període Gupta, del segle IV al VI e.c., el nord de l’Índia va ser testimoni de la creació d’una “imatge ideal” de Buda. Això es va aconseguir combinant trets seleccionats de la regió de Gandhara amb formes sensuals creades pels artistes de Mathura^[7]. Amb els cabells disposats en petits rínxols, la seva mirada humil i l'aura espiritual que emetia, els Budes Gupta es van convertir en un model per a les futures generacions d’artistes post-Gupta, del Nepal, Tailàndia o Indonèsia^[8].

Posteriorment, però, tot i que la imatge de Buda fou tractada, no s'observaran grans canvis en la seva representació. L'art d'aquest budisme tardà va tenir com a protagonistes els bodhisattves i les divinitats de naturalesa esotèrica del seu panteó en expansió^[5].