Usuari:Danibaza/proves

Les noves masculinitats o masculinitats alternatives són alternatives al model de masculinitat tradicional hegemònica a les societats androcèntriques i patriarcals. Descriuen el paper dels homes heterosexuals cisgèneres en una societat sense rols de gènere binaris i a la qual es vol erradicar el masclisme. Defineix una reformulació del concepte de masculinitat i les relacions mitjançant vincles socials i polítiques diverses a les tradicionalment establertes per als homes.^[1]

No existeix una única manera de concebre i viure la masculinitat, és un concepte que es va modificant i canviant, per tant, no és estàtic i atemporal. Hi ha múltiples masculinitats en les diverses societats, o fins i tot, en una mateixa. Aquesta és històrica i ve determinada per diversos factors com ara polítics, econòmics, socials i culturals^[1], atorgant un significat envers el context.^[2]

Així doncs, Bell Hooks, una de les referents de la teoria feminista a nivell internacional, va ser una de les autores que va obrir camí en els anys 2000 de la necessitat d'incloure a tothom en el feminisme. Segons l'autora, és necessari una visió feminista que incorpori la masculinitat feminista. Mencionava a més, que el feminisme educa a totes les persones en l'amor per la justícia i en la llibertat, promovent el valor de la vida.^[3]

La lluita per aquesta masculinitat es veu obstaculitzada en moltes ocasions, per la masculinitat tòxica que és el conjunt d'actituds construïdes socialment que exigeixen que els homes siguin violents, poc emotius i sexualment agressius, entre altres estereotips. Tot i que l'home ha estat a l'universalisme masculí el terme "neutre" d'humanitat, els estudis de gènere demostren que "No es neix home, un es converteix en home", és a dir, que el patró masculí es conforma segons una construcció cultural tant a Espanya com en altres països.^[4]

L'expressió "noves masculinitats" va ser popularitzat per la sociòloga Raewyn Connell quan volia parlar del rol dels homes cisgènere en el feminisme i quin paper podien tenir, quines noves formes justes i igualitàries, en contraposició a la posició social tradicional dominant dels homes, i la, per tant posició social subordinada de les dones. Volia explicar com i per què els homes mantenen els rols dominants de la societat, i com canviar-ho.

S'utilitza el plural, ja que es creu que no hi ha una definició única de construir aquesta masculinitat alternativa a l'hegemònica, ja que, cada individu identificat com a home n'ha de construir la pròpia.

L'autora considera que el concepte va més enllà de la violència i la dominació, comporta l'aprovació del lideratge masculí mitjançant les estructures socials i la cultura. Tot i això, el model de la masculinitat hegemònica ha anat transformant-se al llarg dels anys a causa dels canvis socials, provocant com a conseqüència, nous mecanismes en el patriarcat per continuar vigent.^[5]

Per parlar de noves masculinitats hem de tenir en compte que partim d'una societat heteropatriarcal, fet que comporta unes característiques concretes (heterosexualitat, actituds masclistes, jerarquies entre sexes, dominació masculina) dins la nostra societat. Aquesta cultura heteropatriarcal i aquesta ideologia de dominació masculina acaba plasmant-se en la representació d'una masculinitat hegemònica que és la forma de masculinitat dominant, patriarcal i culturalment autoritzada i autoritzant, i acceptada com a "correcte".

El moviment feminista impulsat per pensadores com Simone Beauvoir i Betty Friedan en els Estats Units va generar que milers de dones es replantegessin la situació en la qual es trobaven i s'organitzessin per demanar transformacions que finalitzessin amb la desigualtat que patien. Alhora, en els anys cinquanta als Estats Units i posteriorment en altres països, el Moviment dels Drets Civils, reivindicava la igualtat de drets condemnant les conductes racistes de les comunitats basades en la superioritat de la raça blanca. A més, l'any 1969 a Stone Wall, el col·lectiu de la comunitat homosexual condemnava la repressió dels seus drets mitjançant una manifestació i reivindicació de la llibertat sexual qüestionant el model heterosexual normatiu.^[4]

El sistema heteropatriarcal, considerat dominant, organitza de forma jeràrquica tots els individus, en el qual els homes són els qui tenen el poder i les dones se situen inferiors a aquests. Remarcant algunes excepcions i discriminacions que pateixen certs col·lectius, com és el cas d'un home transsexual, una dona lesbiana i un home efeminat o sensible, els quals no es trobarien en la part superior de la jerarquia, ja que estarien més estigmatitzats/es per la seva condició sexual o per no complir amb l'heteronormativitat. A Occident podria representar-se com a l'home blanc, cisgènere, occidental, heterosexual, i econòmicament estable. Tot allò diferent genera rebuig i provoca mecanismes per protegir-se al temor de la diferència, atorgant una inferioritat cap a l'altre. ^[4]

Denominat patriarcal, ja que en un sistema heteropatriarcal no es pot assolir la dominació sense ser-ho. Per tant, són dues característiques que estan relacionades entre si. Cal mencionar que ser patriarcal no es considera només en dominar, sinó en reproduir una ideologia, patrons i pràctiques masclistes i sexistes que fomenten la discriminació i la desigualtat en certs individus de la població. Així doncs, el binomi superior o inferior en el qual l'ètica patriarcal s'ha basat, ha determinat aquesta jerarquia, concretament en qüestions de gènere, raça i orientació sexual.

Tanmateix, la masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal, és aquell tipus de masculinitat que en la nostra cultura occidental és majoritària, la qual té poder i rang social i és masclista i sexista.

Històricament, els homes que han estat sempre en el paper dominant de la societat, s'han vist atacats pels moviments feministes radicals que, a banda de posar en dubte els seus privilegis com a homes, han qüestionat els seus privilegis de classe o raça. Això ha causat, en múltiples ocasions no posicionar-se a favor d'aquest moviment feminista, per por de perdre els seus privilegis socials. (Hooks, 2000).^[6]

Un dels principals objectius del moviment feminista ha sigut abolir els rols de gènere construïts a partir del sistema heteropatriarcal. Mitjançant la seva lluita de base i amb la participació d'homes aliats s'ha permès desconstruir la masculinitat i generar noves opcions dins de la societat que cada vegada més estan fent-se més visibles i guanyant terreny a la masculinitat tradicional i hegemònica.

Els estudis de gènere dels homes i les masculinitats recuperen la perspectiva de gènere plantejada per les feministes i parteixen de la consideració que els homes són subjectes genèrics, això és, que les seves identitats, pràctiques i relacions com a homes són construccions socials i no fets de la naturalesa, com els discursos dominants han plantejat per segles.

Avui dia, la forma en què es construeix simbòlicament la masculinitat, juntament amb la identitat i la manera en què els homes es perceben a si mateixos, és un tema clau en els estudis de gènere centrats en homes i masculinitats. Això es deu al fet que reflecteix aquesta complexitat sociocultural i psicològic que sorgeix entre les normes de gènere (que defineixen el que significa ser "masculí" o un "home") i les persones reals. Aquesta problemàtica no és senzilla i no pot resumir-se simplement com l'"estudi de les masculinitats", fins i tot si usem el terme en plural. No tots els homes s'identifiquen com a "masculins" o ho fan de la mateixa manera; no obstant això, tots estan influenciats per aquest sistema de poder relacionat amb el gènere. Des d'un enfocament sociocultural i postestructuralista, que és el predominant en els estudis de gènere sobre homes i masculinitats, "home" i "masculinitat" són termes que estan en constant disputa; són conceptes buits per si mateixos, però que cobren molt significat quan parlem de gènere.

Des d'aquesta perspectiva teòrica, la masculinitat i el concepte de ser home no tenen un significat fix o universal, sinó que estan immersos en una disputa social sobre el seu significat, depenent del context social i històric. Com assenyala Bourdieu, això forma part de les lluites socials i polítiques. Encara que aquest enfocament sol acceptar-se per al terme "masculinitat", no sempre s'aplica de la mateixa manera al terme "home", que sovint és dona per descomptat com si el seu significat fos evident en els mateixos estudis de gènere sobre els homes.

Les noves masculinitats alternatives (NAM) es refereixen a homes que participen de manera proactiva en la lluita contra la violència de gènere, col·laborant amb les dones en aquests esforços. Aquests homes s'aparten d'individus amb valors no igualitaris o conductes violentes, i promouen relacions basades en l'equitat, sustentades en el desig i l'afecte mutu.

Es refereix a com els homes que s'identifiquen amb les noves masculinitats alternatives (NAM) utilitzen el seu poder i veu no per a dominar o imposar, sinó per a enfrontar-se a actituds i comportaments negatius que solen estar associats amb rols tradicionals de masculinitat. Això inclou actituds com el sexisme (discriminació basada en el gènere) o el racisme (discriminació basada en la raça).

Aquests homes no sols s'oposen a aquestes actituds, sinó que també busquen desacreditar-les, mostrant que aquestes maneres de pensar i actuar són inacceptables. A més, aquests homes NAM expressen obertament el seu rebuig a qualsevol mena de pràctica que promogui la desigualtat, deixant clar que no estan d'acord amb els comportaments que perpetuen la discriminació o la violència.

Els homes que adopten les noves masculinitats alternatives (NAM) han enfrontat i continuen enfrontant resistències. Una de les principals resistències és la creença que, per a alliberar-se de l'hegemonia del model tradicional de masculinitat, els homes han d'enfocar-se a aprendre a expressar els seus sentiments i gestionar les seves emocions, en lloc d'enfortir la seva seguretat i confiança. Aquesta perspectiva assumeix incorrectament que l'expressió emocional i la seguretat personal són aspectes incompatibles.

En segon lloc, una altra pressuposició falsa que encara podem sentir en alguns espais públics i fins i tot en esdeveniments científics és que “qualsevol home que s'involucri en qüestions d'igualtat de gènere, ho fa per la influència d'una dona feminista”.

Els homes NAM no oposen el fet d'expressar els seus sentiments i emocions al fet de ser forts, entenent ser forts com alguna cosa oposada a ser “l'home més dur”. Per als homes NAM, lluitar per la fi de la violència contra les dones implica lluitar contra els homes dominants i ser forts per construir relacions igualitàries amb dones igualitàries. La concepció dels NAM sobre ser forts no està associada al poder físic, sinó a la resistència emocional a tot allò que gira al voltant de la superació de les masculinitats dominants i que, actualment, entorpeix la superació de la violència contra les dones.

Quant a la segona idea, el feminisme i les noves masculinitats són amics, no mare i fill. És cert que molts homes que lluiten per la igualtat s'han implicat en moviments de noves masculinitats després de tenir contacte amb el feminisme. Però molts iniciadors dels moviments de les noves masculinitats des de la perspectiva NAM tenen l'experiència complementària: moltes dones s'han vinculat al feminisme després d'haver-se relacionat amb aquests homes. I tots dos han arribat a aquest lloc gràcies a la lluita de moltes dones i homes que els van precedir. Els moviments per a la igualtat de gènere i l'alliberament mai no han consistit en totes les dones contra tots els homes, sinó que sempre han estat dones i homes igualitaris contra la societat patriarcal defensada per algunes dones i alguns homes.^[7]

Atorgar un nou significat i definició al concepte de masculinitat, no es tracta només d’una qüestió de les feministes, és també una demanda de molts homes. Una reformulació a partir de l’exploració en les relacions socials, intimes i polítiques en les quals es mostra com molts homes expressen, viuen, pensen i posen en dubte el model tradicional masculí.^[1]  

Una de les propostes i característiques al respecte és el no evitar que apareguin diferents formes de masculinitats. És molt important fomentar la creació de diferents models de masculinitats alternatives que no estiguin dominats per un enfocament racionalista, excloent i deshumanitzador, com el que es qüestiona. Els individus necessiten models i patrons definits en la societat per trobar una orientació i sentit en les seves vides, és fonamental que els nous models de masculinitat que sorgeixin siguin oberts, divertit i inclusius, tant en les relacions entre gèneres com dins del mateix gènere. Una nova idea de la masculinitat ha de posicionar-se com oberta, plural, flexible i dinàmica que doni cabuda a tota la diversitat de formes de masculinitat que es pugui adquirir.^[1]

Les noves masculinitats, se situen fora del model tradicional, s'escriuen en plural i no les podem entendre en singular, ja que hi tenen cabuda totes les opcions que trenquen la masculinitat hegemònica estàtica. En la seva enorme diversitat comparteixen uns trets comuns:

- Cerca de relacions igualitàries, construïdes a través del diàleg.

- El respecte cap a qualsevol altra persona.

- Presa de consciència del poder que es té pel fet de ser home.

- La seguretat, la força i la valentia que calen per oposar-se a la violència de gènere.

- Renúncia dels privilegis atorgats pel sistema.

Cal tenir en compte i posar especial atenció al fet que les noves masculinitats no es transformin en una nova manera de discriminació i violència o que acabin sent masculinitats hegemòniques emmascarades. Aquest fet podria ser perillós, ja que amagar-se darrere de la cuirassa d'aliat del feminisme pot acabar perpetuant el masclisme.

La campanya White Ribbon és un moviment global d'homes i joves compromesos amb la lluita contra la violència masclista envers les dones i les nenes, iniciat al Canadà l'any 1991. Utilitzen la cinta blanca com a símbol de "La idea que els homes abandonin les armes".

La campanya està actualment present en més de 60 països i pretén promoure relacions sanes, d'igualtat de gènere i una visió compassiva de la masculinitat.

Va ser posat en marxa per un grup d'homes profeministes al Canadà el novembre de 1991 dirigida per Jack Layton, Ron Sluser i Michael Kaufman en resposta a la massacre de l'Escola Politècnica del Canadà, perpetrat per Marc Lépine el 1989 que va assassinar 14 dones.

La campanya pretén sensibilitzar els homes sobre la violència que exerceixen sobre les dones. Moltes de les activitats de la campanya se centren a educar i mentalitzar a homes joves sobre en la igualtat de gènere i violència.

Els homes i els nens són incentivats a portar la cinta blanca com a símbol de la seva oposició a la violència contra les dones.

Moviments d'igualtat dels homes en molts països han pres la campanya activa en més de 60 països, incloent-hi Canadà, Austràlia, Pakistan, Itàlia, Regne Unit, Espanya, Argentina, Uruguai, Brasil, Xile o Equador.

El 2012 el grup Kering va posar en marxa la campanya #WhiteRibbon i Stella McCartney, un dels seus dissenyadors, va idear un full amb una cinta blanca que aviat es va estendre a través de les xarxes.^[8][9]