Plistocè superior

El Plistocè superior és el quart i últim estatge faunístic de l'època del Plistocè. Comprèn el període entre fa 0,129 milions d'anys i fa 0,0117 milions d'anys.

Encara no ha estat ratificat. Correspon al Tarentià, un estatge no oficial de l'escala dels temps geològics. Segueix el Chibanià (anteriorment conegut com a Plistocè mitjà) i precedeix el Grenlandià.^[1] Es calcula que el Tarantià comença al principi del període interglacial Eemià (estatge isotòpic marí 5).^[2] Es considera que acaba a la fi del Dryas recent, fa uns 11.700 anys, al principi de l'Holocè.

El terme «Plistocè superior» és utilitzat com a denominació provisional o «quasiformal» per la Unió Internacional de Ciències Geològiques (IUGS). Així com els tres primers estatges del Plistocè (Gelasià, Calabrià i Chibanià) ja han estat definits oficialment, el Plistocè superior encara no ho ha estat. És una discussió que entronca amb el debat sobre la possible acceptació de l'Antropocè com a subdivisió del Quaternari.^[3]

La característica principal del Plistocè superior foren les glaciacions, com ara les glaciacions würmianes als Alps, que duraren fins fa 14.000 anys, i el posterior Dryas recent. Moltes espècies de megafauna s'extingiren durant aquesta edat. Aquesta tendència es perllongà a l'Holocè. En paleoantropologia, el Plistocè superior conté el paleolític superior, incloent-hi moltes de les migracions humanes prehistòriques i l'extinció de les últimes espècies arcaiques d'Homo.