Mike Di Meglio

Mike Di Meglio

(2013)
Biografia
Naixement	(en) Mickaël Teddy Di Meglio 17 gener 1988 (36 anys) Tolosa (França)
Activitat
Ocupació	pilot de motociclisme, pilot de resistència
Esport	resistència (motociclisme) (2017–) motociclisme de velocitat
Núm. esportiu	63
Participà en
9 octubre 2021	6 Hores de Most 2021 (24è)
juny 2021	Sessió qualificatòria 24 Hores motos 2021 (17è)
30 agost 2020	24 Hores Moto del 2020 (1r)
juliol 2020	Sessió qualificatòria 12H d'Estoril 2021 (8è)
14 desembre 2019	8 Hores de Sepang 2019 (13è)
desembre 2019	Qualificació 8 Hores de Sepang 2019 (8è)
21 setembre 2019	Bol d'Or de 2019 (0è)
28 juliol 2019	8 Hores de Suzuka del 2019 (4t)
9 juny 2019	8 Hores d'Oschersleben del 2019 (1r)
11 maig 2019	8 Hores de Slovakia del 2019 (3r)
20 abril 2019	24 Hores Moto del 2019 (35è)
2019	Sessió de qualifiació per al Bol d'Or de 2019 (27è)
15 setembre 2018	Bol d'Or de 2018 (1r)
29 juliol 2018	8 Hores de Suzuka del 2018 (6è)
30 juliol 2017	8 Hores de Suzuka del 2017 (11è)
	Sessió qualificatòria Bol d'Or 2021 (8è)
Premis
(15 maig 2009)  Cavaller de l'Orde Nacional del Mèrit

Mickaël Teddy Di Meglio,^[1] conegut com a Mike Di Meglio (Tolosa, 17 de gener de 1988), és un pilot de motociclisme occità d'origen italià que va guanyar el Campionat del Món de 125cc del 2008 amb una Derbi. Més tard, el 2022, va guanyar també el Campionat del Món de Resistència amb un equip francès d'Honda.

Darrere de Marco Simoncelli a la cursa de 125cc de Donington Park del 2005

A la cursa de 250cc de Donington Park el 2009

A la cursa de MotoGP de Le Mans el 2014

Carrera esportiva
Nacionalitat	França
Temporades	2003 –
Palmarès en velocitat
C. Món 125cc	1 (2008)
C. Món Resis.	1 (2022)
GPs Vict. Podis Poles V.Ràp. Pts. 215 6 17 4 5 826
Bol d'Or	2 (2017-2018)

D'ascendència siciliana (el seu avi patern era nascut a Lentini, a la província de Siracusa), Di Meglio va debutar en Gran Premi a la categoria de 125cc el 2003. Després de començar la temporada amb una Aprilia RS 125 R de l'equip Freesoul Racing, a partir del Gran Premi del Brasil va fitxar per l'equip Metasystem Racing Service i va continuar amb una Honda RS 125 R. El 2004 va passar a l'equip Globet.com Racing i va acabar la temporada al lloc divuitè. Aquell any, a més, va córrer una cursa del Campionat d'Itàlia (CIV) de 125cc al Misano World Circuit Marco Simoncelli com a comodí sense punts i hi obtingué la pole position i la segona volta ràpida en cursa.^[2]

El 2005 va passar a l'equip Kopron Racing World com a company de Fabrizio Lai; aquell any obtingué la seva primera victòria en Gran Premi al GP de Turquia i un segon lloc i acabà la temporada en onzè lloc. El 2006 va passar a l'equip FFM Honda Grand Prix 125 i el 2007 al Kopron Team Scot, ambdues temporades aconseguint resultats discrets.

El 2008 va passar a l'equip Ajo Motorsport com a company d'equip de Dominique Aegerter. Fou aquell any que va guanyar el campionat mundial per davant de Simone Corsi i Gábor Talmácsi després d'aconseguir quatre victòries, quatre segons llocs i un de tercer.^[3]

El 2009 va passar a la categoria dels 250cc amb l'equip Aprilia Mapfre Aspar, aconseguint un segon lloc i un de tercer i acabant la temporada en vuitè lloc. El 2010 va continuar al mateix equip, ara a la nova categoria de Moto2 que substituïa els 250cc, com a company de Julián Simón. Va començar la temporada amb una RSV i després va passar a pilotar una Suter MMX. Va acabar la temporada al vintè lloc.

El 2011 va passar a l'equip Tech 3 Racing, amb Bradley Smith de company. El 2012 va començar la temporada a l'equip S/Master Speed Up, però al Gran Premi d'Itàlia i durant els dos Grans Premis següents va substituir el lesionat Alexander Lundh a l'equip Cresto Guide MZ Racing i a partir del Gran Premi de San Marino va córrer amb la Kalex de l'equip Kiefer Racing com a substitut del lesionat Max Neukirchner. El 2013 va passar a l'equip JiR Moto2 amb una TSR 6 etiquetada amb la marca MotoBi a efectes del campionat de constructors. Va acabar la temporada abans d'hora a causa d'una fractura de sacre patida al Gran Premi de la República Txeca.

El 2014 va pujar a MotoGP amb una moto desenvolupada per l'equip Avintia Racing amb Héctor Barberá de company. El 2015 va romandre a l'equip però va canviar de moto, ara amb una Ducati Desmosedici GP14. El 2016 va ser contractat com a pilot de proves per Aprilia per a desenvolupar la RS-GP.^[4]

El 2017, Di Meglio va fitxar per l'equip GMT94 Yamaha per a competir al Campionat del Món de Resistència amb la Yamaha YZF-R1 al costat de David Checa i Niccolò Canepa. En el seu debut en aquest campionat va contribuir a guanyar les 24 Hores de Le Mans, les 8 Hores d'Oschersleben, les 8 Hores de SlovakiaRing i el Bol d'Or. Va acabar el campionat en segona posició final. El 2018 va romandre a l'equip i va passar a córrer també al Campionat del Món de Supersport amb una Yamaha YZF-R6.^[5] Al mundial de resistència hi tornà a acabar segon i va tornar a guanyar el Bol d'Or.

El 2019 va acabar tercer al mundial de resistència i va tornar al mundial de velocitat en participar a la copa del món de MotoE amb l'equip EG 0,0 Marc VDS. Va obtenir una victòria (Gran Premi d'Àustria) i un tercer lloc i va acabar la temporada en cinquena posició final.^[6] El 2020 va romandre al mateix equip i va aconseguir dos segons llocs, tancant la temporada en quarta posició final.^[7]

El 2022 va guanyar el mundial de resistència amb l'equip F.C.C. Technical Sports Racing Honda France als comandaments d'una Honda CBR1000RR-R com a company de Joshua Hook, Gino Rea i Alan Techer.^[8]

Barem de puntuació de 1993 ençà:

(Ids. Grans Premis | Llegenda) (Curses en negreta indiquen pole; curses en itàlica indiquen volta ràpida)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mike Di Meglio

• Article biogràfic a Motociclismo.es (castellà)