Gran Teatre del Liceu

«Liceu» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Liceu (antiga Grècia)».

Gran Teatre del Liceu
Sala de descans del Gran Teatre del Liceu, anomenada Saló dels Miralls, salvada del foc de 1994.
Dades
Tipus	Teatre d'òpera
Arquitecte	Josep Oriol Mestres i Esplugas
Obertura	1837 (Julià)
Cronologia
9 abril 1861	destrucció Causat per: incendi
20 abril 1861 – 20 abril 1862	reconstrucció, Arquitecte: Josep Oriol Mestres i Esplugas
7 novembre 1893	Bomba del Liceu
31 gener 1994	destrucció: sala de concerts Causat per: incendi
7 octubre 1999	reconstrucció, Arquitecte: Ignasi de Solà-Morales i Rubió, Xavier Fabré i Carreras, Lluís Dilmé i Romagós
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura eclèctica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Raval (Barcelonès)
Localització	La Rambla, 51-63, Unió, 2-8, Sant Pau, 1-7
41° 22′ 49″ N, 2° 10′ 25″ E / 41.380277777778°N,2.1736111111111°E / 41.380277777778; 2.1736111111111
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	294-MH-EN
Codi BIC	RI-51-0011589
Id. IPAC	325
Id. Barcelona	865
Activitat
Capacitat màxima	2.292
Ocupant	Gran Teatre del Liceu Gran Teatre del Liceu

El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès nacional.^[1] Inaugurat el 1847, pel seu aforament va ser el més gran d'Europa durant els seus primers cent anys.^[2][3]

Originalment, el Liceu ocupava el solar de l'antic convent dels Trinitaris (desamortitzat el 1835) a la cantonada de la Rambla i el carrer de Sant Pau. L'arquitecte Ignasi de Solà-Morales fou l'encarregat de l'últim projecte d'amplicació i reforma, que comportava l'expropiació dels immobles adjacents i no es pogué dur a terme fins després de l'incendi del 1994, que devastà tota la sala del teatre. La reconstrucció va ser duta a terme per mateix arquitecte, en col·laboració amb Xavier Fabré i Lluís Dilmé, i el nou teatre fou inaugurat l'octubre de 1999.^[4]

Al nou Liceu es mantenen algunes parts provinents dels anteriors:

• La façana principal de la Rambla, que és l'original de 1847, del projectista francès Viguié (tot i que el plànol fou signat per Josep Oriol Mestres), amb elements historicistes i detalls ornamentals de regust plateresc.
• El vestíbul i l'escalinata (1861), amb una escultura de Venanci Vallmitjana representant la Música (1901).
• El saló de descans (Saló dels Miralls o Verger) (1847). Conserva la decoració romàntica original, amb medallons pintats amb retrats de músics, cantants i ballarins del moment: (Pasta, Rubini, Donizetti, Bellini, Gluck, Marie Taglioni…). A la cornisa hi ha frases, en lletres daurades, relatives a la música i al teatre, representatives dels gustos del moment de construcció del teatre. Va ser parcialment redecorat en 1877 per Elies Rogent. La pintura del sostre, de Josep Mirabent, que representa el Parnàs, és de llavors. El 1941 va caure i va ser recol·locada i restaurada per Josep Mestres Cabanes, que va restaurar també les pintures de l'escala.

La sala de l'auditori fou reedificada després de l'incendi, reproduint fidelment l'aspecte de la sala de 1861 (o més aviat, de la de 1909, quan la sala havia estat redecorada), amb algunes millores. Té 2.292 seients, essent un dels teatres clàssics d'òpera de més cabuda d'Europa. És un teatre a la italiana, amb forma de ferradura que es tanca a mesura que s'apropa al prosceni. La longitud màxima de la sala és de 33 m, i l'amplada, 27 m. Té platea i cinc pisos (a més de les llotges de platea). Hi ha quatre grans llotges a cada costat del prosceni, i llotges a la platea, al primer pis, i als laterals del segon i el tercer. No obstant això, no hi ha separació arquitectònica entre elles, només una mampara baixa, de manera que al teatre no es veuen columnes. Això, i el fet que no hi ha cap llotja reial ni presidencial, dona una continuïtat als pisos que fan la impressió de ser una ferradura daurada, sense interrupció. Una altra peculiaritat és l'amfiteatre, ubicat al primer pis: és una continuació volada del primer pis, amb tres files de butaques (sens dubte, les millors del teatre), que es projecta per sobre de la platea sense cap pilar ni columna de suport (se sustenten directament sobre les bigues de ferro, la qual cosa, el 1861, va ser prou agosarat). Aquest amfiteatre ja hi era a la sala de 1847; en aquesta, a més, n'hi havia un de similar al segon pis, amb dues files de butaques.

Les despeses de la construcció original van ser cobertes per la venda de llotges i seients: al llarg dels anys, els propietaris van decorar les avantllotges (les saletes d'entrada a les llotges) de maneres molt diferents, i, sovint, amb la col·laboració de grans artistes i artesans. Així van conformar un conjunt de gran interès històric i artístic. Totes elles, però, van desaparèixer a l'incendi de 1994.

El Liceu era un lloc de trobada de la burgesia benestant de Barcelona; els pisos superiors, el quart i el cinquè, on hi havia les entrades més barates, s'anomenava galliner i era on anaven els aficionats sense recursos, habitualment més entesos i crítics amb els espectacles. Eren ells qui feien que els cantants triomfessin o fracassessin. El públic d'aquests pisos té la fama de ser el més exigent.

El prosceni reprodueix l'antic, redecorat el 1909. Té una gran arcada central, amb un arc carpanell; a banda i banda, dues grans columnes corínties emmarquen quatre pisos de grans llotges, anomenades "banyeres".

L'ornamentació de la sala reprodueix fidelment la de 1909: sumptuosa, amb relleus de guix i estuc daurats i policromats, com era costum als teatres del segle xix. Els llums són de bronze i vidre, en forma de drac. Les butaques de la platea són de ferro de fosa i vellut vermell, color aquest comú a totes les butaques de la sala.

En la reconstrucció de 1999 es van introduir algunes novetats. Les nou pintures circulars del sostre i les tres del prosceni van perdre's a l'incendi; les noves foren encarregades a l'artista Perejaume, que va col·locar nou grans muntatges fotogràfics amb paisatges formats per les butaques del teatre. El teló és obra del sastre Antoni Miró. Es va col·locar un gran llum de forma hemisfèrica al centre del sostre que incorpora elements per al control de la il·luminació i el so.

També s'hi afegiren cabines de control i projecció en alguns pisos i un "terra tècnic" sobre el sostre, amb equipament de tecnologia avançada per a enregistrar les representacions i càmeres dirigides per ordinador. L'equipament de l'escenari es considerà entre els més moderns d'Europa, permetent ràpids canvis d'escena i la programació simultània de quatre escenaris diferents.

Sota la sala, en el soterrani, es van construir una nova sala, l'anomenat Foyer, de superfície idèntica a la de la platea, on s'hi va ubicar un bar però que, quan aquest tanca, queda disponible per a fer-hi espectacles de format petit: recitals, concerts, òpera de cambra, conferències i activitats diverses.

La decoració del teatre inclou referències escrites (inscripcions, etc.) i iconogràfiques (pintures, relleus, medallons, etc.) al teatre i la música, que són un reflex del gust del moment que es va fer.

La façana, vestigi del moment de la construcció del primer teatre, està presidida per dues inscripcions a les finestres laterals (a la central hi ha el nom del teatre) que diuen: "Calderón - Mozart" i "Rossini - Moratín", en referència als màxims representants de la història del teatre i la música (Calderón i Mozart, tot i que en 1847 no eren autors gaire representats) i de la seva actualitat: Rossini era un autor encara popular i Moratín era el paradigma del teatre "modern" de bon gust, ja que el teatre romàntic no deixava de ser una novetat.^[a]

En aquests tres finestrals, sota les inscripcions, hi ha sis medallons amb bustos de músics: al del centre, Beethoven i Auber; al de l'esquerra, Donizetti i Meyerbeer, i al de la dreta, Rossini i Mozart.

El Saló dels Miralls, també sobrevivent de 1847, està decorat amb medallons i frases relatius a l'art i el teatre. De planta rectangular, però amb dos xamfrans a les cantonades del fons que donen a la façana de la Rambla, presenta:

• al mur central del fons, la frase "El arte no tiene patria", i el medalló del retrat amb la llegenda "Gluck", que forma l'eix de la sala;^[b]
• al "xamfrà" de l'esquerra: "El teatro es el santuario de las artes" i els retrats de "Haydn" i "Meyerbeer": representants de la música simfònica moderna^[c] i de l'òpera contemporània d'escola francesa.^[d]

• al "xamfrà" de la dreta: la frase "La comedia es el espejo de la vida", amb els retrats de "Lauvenant" i "Metastasio", com a model de llibretista d'òpera.
• al mur de la dreta: la frase "La música es el único placer de los sentidos del cual no puede el vicio abusar", amb els retrats de "Pasta", "Donizetti", "Sontag" i "Moliere". A banda de dues de les més grans sopranos del moment,^[e] Donizetti representa l'autor italià més cèlebre del moment^[f] i Molière, el teatre clàssic que segueix les normes del classicisme.
• al mur de l'esquerra: la frase "La música es la palabra del alma sensible, como la palabra es el lenguaje del alma intelectual", amb els retrats de "Mercadante" (músic llavors popularíssim), "Taglioni" (la ballarina més important del moment), "Calderón" (com a paradigma d'autor teatral clàssic espanyol) i "Rubini" (el tenor més aclamat de l'època).
• al mur de l'entrada: la frase "La sencillez y la verdad son los principios de la belleza de todas las manifestaciones del arte" i els retrats de "Maiquez", "Bellini" (a l'eix de la sala) i "Lope de Rueda": el millor actor de teatre de la generació precedent, el músic "modern" més valorat en el moment i el "pare" del teatre en castellà, tot i que no es va representar mai al Liceu. Als passadissos d'entrada a la sala, a la dreta, el retrat de "Shiller" [sic], l'autor teatral modern més reconegut, i a l'esquerra, la "Malibran", la cantant més cèlebre de la generació anterior.

Al sostre, el plafó a l'oli de Josep Mirabent representa el Parnàs, amb Apol·lo, déu de les arts i la font que nodreix les nou muses, que són als seus peus, amb atributs de les arts. Al voltant, en quatre frisos hi ha angelets: en dos d'ells, toquen instruments musicals, com a al·legoria de la música; en els altres, n'hi ha les de la dansa i la del teatre; a les cantonades del peu del plafó, dos medallons amb els retrats d'Homer i Dant, com a representació de la Poesia.

El sostre de la sala d'espectacles, entre 1861 i 1994 estigué decorada amb vuit olis circulars amb representacions de diverses obres que formaven al·legories de diferents gèneres teatrals i musicals. Obra de Ramon Martí i Alsina, Joan Vicens, Agustí Rigalt i Antoni Caba, representaven (des de l'eix del teatre, el més proper a l'entrada, en el sentit de les agulles del rellotge):

• El acero de Madrid, comèdia de Lope de Vega, com a al·legoria del teatre clàssic del Segle d'Or i de la comèdia "moderna"; pintat per Antoni Caba.
• Guillem Tell disparant la ballesta, alhora representació del drama de Friedrich Schiller, paradigma del teatre del moment, i de l'òpera de Gioachino Rossini Guillaume Tell, com a model d'òpera moderna; pintat per Joan Vicens.
• Escena d'Els perses d'Èsquil, com a símbol de la tragèdia clàssica; per Ramon Martí i Alsina.
• Orfeu amansint les feres amb la lira: al·legoria de la música, amb el déu músic per excel·lència; per Agustí Rigalt.
• Una escena de Les granotes d'Aristòfanes, representació de la comèdia clàssica; per Martí i Alsina.
• Un concert a l'Odèon de Pèricles, com a al·legoria del naixement de la música i del seu conreu al món clàssic; per Joan Vicens.
• Macbeth, al·legoria de la tragèdia "moderna" mitjançant l'obra Macbeth de William Shakespeare; per Martí i Alsina.
• Palestrina tocant a l'orgue la Missa del papa Marcel, com a representació de la música sacra; per Agustí Rigalt.

En la reforma de 1881, per Pere Falqués, el sostre rebé un nou disseny, obra de Marià Carreras, on el sostre figurava un celatge darrere el qual es veu el cel amb núvols; els olis circulars es col·locaren sobre aquesta base i s'acompanyaren d'una decoració sumptuosa de motllures i daurats. Cada medalló anava acompanyat d'un altre més petit on es veien músics i poetes: foren suprimits en la reforma de 1909.

Sobre el prosceni s'instal·laren, en 1909 tres plafons amb escenes d'òperes que representaven les tres principals escoles operístiques i els seus representants més reconeguts: a l'esquerra, la italiana, amb una escena d'Otello i la inscripció "Verdi"; al centre, més gran, l'escola alemanya, amb el comiat de Wotan de Die Walküre i la inscripció "Wagner", i a la dreta, la francesa amb una escena de Manon amb la inscripció "Massenet".

Finalment, l'ampit de l'amfiteatre està decorat amb estucs d'angelets que sostenen catorze medallons amb caps de músics, obra de Josep Llimona per a la reforma de la sala en 1893; hi ha autors com Christoph Willibald Gluck, Wolfgang Amadeus Mozart, Gioachino Rossini, Charles Gounod o Jules Massenet, entre d'altres; destruïts pel foc de 1994, foren refets, amb l'afegit d'alguns de més moderns, com Giacomo Puccini, Richard Strauss o Igor Stravinski. Les llotges de prosceni que corresponen a l'amfiteatre tenen els medallons de Verdi (esquerra) i Wagner (dreta).

eAmb motiu d'unes obres de manteniment i de renovació de la il·luminació, el mes de gener del 2016 es va fer públic que l'artista Frederic Amat tenia la intenció de fer-hi una intervenció artística. Es tractaria d'una «segona pell» que constaria d'unes 150 o 200 (en un principi, se'n parlà de 365) anelles de ceràmica esmaltada de color vermell amb la forma d'un «cercle obert» de 105 centímetres de diàmetre, que reprodueix la ferradura del teatre. Es preveia que el projecte fos finançat pel mecenes Josep Suñol,^[5] però finalment es va desestimar.

D'altra banda, el Liceu va anunciar el 2022 la instal·lació d'unes portes escultòriques d'acer inoxidable, obra de Jaume Plensa, que tancarien la porxada que dona accés al teatre quan no està en funcionament. Amb el títol Constel·lacions, combinen lletres de nou escriptures diferents com a símbol de diversitat.^[6] Tanmateix, el cronista Quim Monzó les considera com un exemple d'arquitectura hostil,^[7] sobretot arran d'unes declaracions del director artístic del teatre, Víctor García de Gomar, que van desfermar la polèmica: «En un espai que és el paradís, el Gran Teatre del Liceu, coincideix que a la porta de vegades hi hem trobat l’infern. Llavors, buscant una analogia, calia protegir aquest espai per no ser còmplices de moltes coses que poden passar aquí, des de gent punxant-se heroïna, gent dormint perquè no tenen un altre lloc [...] I demanem a l’Ajuntament que puguin anar a un altre lloc. Però quan no volen anar a un altre lloc i es queden aquí [...] Després, situacions com violacions, prostitució, etcètera. Trobem una situació difícil de sostenir a les portes del pa­radís».^[7]

Des del 1750, el Teatre Principal monopolitzava l'òpera a Barcelona per privilegis reials que no es van perdre fins al 1833 amb la revolució lliberal.

L'any 1837, el 24 de febrer, un Batalló de la Milícia Nacional, amb Manuel Gibert i Sans al capdavant, creà, al Convent de Montsió, que es trobava als voltants del que avui és el Portal de l'Àngel, la Sociedad Dramática de Aficionados, que es conegué com a Liceo Filodramático de Montesión. Els objectius de la nova entitat eren, per una banda, promoure l'ensenyament musical (d'aquí el nom de "liceu") i, per l'altra, l'organització de representacions escèniques i d'òpera per part dels alumnes. Es va condicionar un teatre al convent, anomenat Teatre de Montsió o Teatre del Liceu de Montsió, on van representar-se obres de teatre i òperes des de 1838 a 1844.

La primera representació, el 21 d'agost, fou la comèdia El marido de mi mujer de Ventura de la Vega. La primera representació d'una òpera va ser Norma de Bellini, el 3 de febrer de 1838, feta amb artistes catalans. El repertori va ser bàsicament italià, tal com dictava la moda: Donizetti i Mercadante eren els autors més representats, amb Bellini i Rossini, i a part de l'estrena a Barcelona de Zampa d'Hérold.

El 25 de juny de 1838, l'entitat va canviar el nom pel de Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II.^[8] La prosperitat i la manca d'espai van suggerir la idea de donar majors proporcions al projecte, i es va demanar al govern que cedís l'església i el convent que tenien els Trinitaris descalços a la Rambla.^[8] Les pressions de les monges, antigues propietàries del Convent, que havien recuperat els drets que havien perdut i reclamaven de tornar-hi, van motivar que el Liceu hagués d'abandonar el convent el 1844; l'última representació va ser el 8 de setembre.

A canvi, l'ajuntament li va concedir la compra de l'edifici de l'antic Convent dels Trinitaris Descalços, situat al centre de la ciutat, a la Rambla.^[g] Adquirit el 9 de juny, el setembre es van començar els treballs d'enrunament d'aquest convent per tal d'edificar un nou edifici capaç d'acollir totes les activitats del Liceu. Els responsables del teatre van encarregar el projecte de gestió a Joaquim de Gispert d'Anglí. El nou reglament s'aprovà el 25 de juliol i va formar, per tal d'obtenir-ne els recursos necessaris per a la construcció, dues societats: la Sociedad de Construcción i la Sociedad Auxiliar de Construcción. Els accionistes de la primera obtenien, a canvi de les seves aportacions econòmiques, el dret d'ús a perpetuïtat d'algunes llotges i butaques del futur teatre. Els de la segona, en canvi, aportaven la resta de diners necessaris per construir el teatre a canvi de la propietat d'altres espais de l'edifici—part dels baixos, on van instal·lar-se botigues, i el Cercle del Liceu, un club privat. Finalment la construcció costaria 338.029 duros,^[9] xifra no gaire elevada en aquell moment.

Així, a diferència d'altres ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d'òpera, a Barcelona la construcció del Gran Teatre del Lice es va fer mitjançant les aportacions d'accionistes particulars, segons una estructura de societat mercantil. A més, la reina Isabel, malgrat que se li va demanar ajut, no va contribuir a la construcció. Aquests fets van condicionar fins i tot l'estructura del nou edifici, mancat, per exemple de llotja reial; a més, la societat va canviar el seu nom, traient-ne el nom de la reina i passant a dir-se Liceo Filarmónico Dramático. Fou així com el Liceu esdevenia no pas un teatre reial sinó un teatre de la burgesia.

Miquel Garriga i Roca va ser l'arquitecte encarregat de la construcció del Liceu. Les obres es van començar el 23 d'abril de 1845^[8] i el Teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, enmig d'importants canvis urbans a Barcelona iniciats amb les desamortitzacions 27 anys abans. L'arquitecte que finalment va acabar tan magna obra va ser Josep Oriol Mestres.^[10] En el moment de la inauguració, era el teatre més gran d'Europa: tenia capacitat per a 3.500 espectadors.

Des del punt de vista tipològic, el disseny es va inspirar en la forma canònica dels teatres a la italiana i més concretament a La Scala de Milà (obra de Giuseppe Piermarini del 1778), amb una sala disposada en forma de ferradura, amb una platea i cinc pisos amb llotges en tres d'ells, però amb la particularitat que les llotges del Liceu només se separaven amb mampares baixes, sense columnes ni parets que creessin cel·les. La façana interior que envolta la sala està determinada per un mur portant d'un metre de gruix, en ferradura, que sosté la volta del sostre i els ampits volats dels cinc pisos, voladissos ja que no hi ha elements de sustentació verticals. En el primer i segon pis, a més, hi havia sengles voladissos en ferradura que, avançant sobre el buit en la part central i part dels laterals, augmentaven tres o quatre files més la capacitat dels pisos.^[h]

Quan es va obrir el Liceu, el període de repòs no era l'estiu, sinó la Quaresma, i la solemne obertura tenia lloc el diumenge de Pasqua.^[11] La inauguració va consistir en un programa mixt que incloïa música, teatre, cant i dansa, com a declaració programàtica de les activitats que s'hi durien a terme; s'hi van estrenar: una obertura musical del compositor valencià Josep Melcior Gomis; el drama històric en tres actes Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, amb actors tan coneguts com Carlos Latorre i Bárbara Lamadrid; el ballet La rondeña de Josep Jurch, amb coreografia de Joan Camprubí, i la cantata, amb text italià de Joan Cortada i música de Marià Obiols (director musical del teatre) titulada Il regio imene, dedicada a les noces d'Isabel II i Francesc d'Assís de Borbó.^[12]

L'esdeveniment va atreure tal magnitud de públic al teatre, que s'hi van embotir més de 4.000 persones (moltes sense localitat) mentre una banda amenitzava a la Rambla els prolegòmens de l'acte. Unes nenes repartien flors i poesies al públic que, admirat, contemplava per primera vegada l'interior del Liceu.^[11]

Pocs dies després de la inauguració, el 17 d'abril, s'hi estrenava la primera òpera: Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, amb la direcció de Marià Obiols i un repartiment encapçalat per Giovanna Rossi-Caccia,^[13] cantant catalana de mare italiana molt apreciada a l'època, Carlotta Maironi, Manuel Renou i Andrea Castellan. Altres òperes que foren representades al Liceu durant el seu primer any de vida foren, per aquest ordre, I due Foscari (Verdi), Il bravo (Mercadante), Parisina d'Este (Donizetti), Giovanna d'Arco (Verdi), Leonora (Mercadante), Ernani (Verdi) Norma (Bellini), Linda di Chamounix (Donizetti), Il barbiere di Siviglia (Rossini), Don Pasquale (Donizetti) i L'elisir d'amore (Donizetti). Predomina sobretot Donizetti, l'autor que estava de moda en aquells moments, i Mercadante, mestre del director Marià Obiols, ambdós destacats compositors del belcanto que tenia els dies comptats amb l'aparició de Macbeth aquell mateix any.^[13]

La segona temporada començà el maig de 1848 amb I Lombardi de Verdi, cantada per Alberto Bocceti. La temporada comptà amb un total de 15 òperes, entre les quals Lucrezia Borgia, una altra obra de Donizetti cantada novament per Giovanna Rossi-Caccia. El nombre tan elevat de representacions es deu al fet que en aquella època no hi havia pausa a l'estiu. També ajudava que els muntatges no eren gens complicats, ja que es feien amb teles pintades, que fins i tot s'aprofitaven per diferents òperes.^[14]

En aquells anys, el Liceu alternava les representacions d'òpera amb altres de teatre de text, preferentment en castellà (amb la presència més ocasional d'obres en francès, italià o català), sarsuela, dansa clàssica, concerts i recitals, a més d'una gamma d'espectacles diversos, habituals llavors als grans teatres: números de màgia, funambulisme, gimnàstica, circ, varietats, etc., precedides sovint d'una peça musical (obertures, simfonies, etc.), anunciada sense precisar-ne l'autor.

L'etapa inicial del Liceu, fins a l'any del memorable incendi, va ser caracteritzat en l'aspecte líric per l'auge italianista, polaritzat principalment cap Donizetti -que va ser l'autor ídol d'aquells anys- i pels primers èxits majoritaris de Verdi. El repertori liceístic es nodria també de sarsuela, amb especials triomfs per Barbieri, i d'algunes comèdies o drames d'autors locals que es limitaven a mimetitzar l'estil italià sense dissimular gaire.^[2]

No fou fins al 4 d'agost de 1849 en què s'estrenà la primera òpera alemanya: Der Freischütz de Weber. L'estrena a Catalunya d'aquesta òpera va ser molt important per l'aparició del gust pel cant coral a Catalunya. El cor dels caçadors va ser el detonant dels gustos corals que posteriorment Clavé derivaria en les seves activitats. El primer cor (també de caçadores) femení no arribaria fins al 1860 al teatre Principal i el 5 de març de 1861 al Liceu amb Martha de Flotow.^[14]

Cal assenyalar l'arribada, el 1859, de l'òpera francesa La juive, de Halévy, que seria popular durant molts anys, bé que sempre cantada en italià.^[15]

En 1854, es van separar les seccions dedicades al teatre i al conservatori: la Societat del Gran Teatre del Liceu seria l'encarregada de l'explotació del teatre i es constitueix independent del Conservatori del Teatre del Liceu, dedicat a l'ensenyament.

Des de la seva obertura, el Liceu esdevingué el rival més important del Teatre Principal, fins llavors teatre que monopolitzava l'òpera a Barcelona. Va ser així com va sorgir la pugna entre "liceistes" i "creuats" (o "principalistes"), que va retratar Pitarra en un conegut sainet. Sovint s'ha dit que els liceistes eren els progressistes i els principalistes els conservadors, tot i que no va ser exactament així: de fet, el Liceu i el Principal competien amb els mateixos títols teatrals i lírics i intentaven contractar els mateixos artistes. Però el Liceu era un "gran" teatre que atreia més gent, especialment el públic jove, per la qualitat de l'espectacle, i a partir dels anys cinquanta va prendre definitivament la iniciativa, que va ser indiscutida quan, cap als setanta del segle xix, el Principal va entrar en crisi i va quedar en un lloc secundari, almenys pel que fa a la programació d'òperes. Les disputes entre liceistes i cruzados van ser beneficioses per a tots, ja que la cultura sempre necessita tensions i participació.^[10]

El 9 d'abril del 1861,^[16] les flames destruïren el teatre per primer cop. Fou el dia posterior a la representació d'una obra de teatre María la cieguita d'Enrique Gil y Zárate; el dia d'abans s'havia representat l'òpera Rigoletto de Verdi, i el mateix dia 9 s'havia de fer una altra obra de teatre, Fortuna contra fortuna de Tomàs Rodríguez Rubí. El foc començà al quart pis que hi havia el taller de sastreria segurament amb un llum d'oli mal apagat. El foc es va propagar molt de pressa i no van ser a temps d'utilitzar els dipòsits d'aigua. En ser tot de fusta, només va quedar la carcassa de pedra del teatre. Hi ha la llegenda urbana que els veïns varen intentar apagar el foc amb llargues files per les quals passaven els cubells d'aigua. Va ser una desgràcia considerable, en aquells moments el Liceu era un teatre eminentment popular.^[14] De la destrucció es van salvar, malgrat tot, les estructures del saló de descans, les escales del vestíbul, part dels corredors i les dependències del Cercle del Liceu. El teatre va renéixer, doncs, en la seva forma primitiva encara molt millor i més ricament decorat de com ho era abans del desastre.^[2] A les imatges que es conserven d'aquell primer incendi es veu exactament el mateix esquelet que es va poder observar en el segon incendi de 1994. Això vol dir que es va reconstruir amb el mateix sistema de l'any 1847 i aprofitant l'estructura que havia quedat.^[17]

Els propietaris van col·laborar amb generositat i sense fissures, les entitats locals directament relacionades amb el Liceu, també. Només Isabel II no va estar a l'altura de les circumstàncies i va refusar prestar la col·laboració que li havia estat sol·licitada amb mesquinesa règia.^[10]

El teatre es convertí en un feu de l'òpera italiana on arribaven poc després de la seva estrena les obres dels autors italians més importants del moment: Donizetti, Bellini, Mercadante i Verdi, als quals cal afegir el francoalemany Giacomo Meyerbeer. Actuaren al Liceu cantants de tant prestigi com Fanny Salvini-Donatelli, que havia estrenat La Traviata a Venècia. També s'hi van introduir alguns autors francesos com Ferdinand Hérold o Daniel-François Esprit Auber, però cantats en italià, segons els costums de l'època.

A partir de la catàstrofe de 1861, el Liceu va cobrar nous impulsos. A l'auge de l'òpera italiana es va afegir el del repertori francès presidit per l'estrena d'Il profeta i La Africana de Meyerbeer -que va donar lloc al naixement del "meyerbisme" entre els aficionats- i per les més conspícues òperes de Gounod, Thomas, Halévy, Auber, etc.^[2]

El 20 d'abril del 1862, només un any després de l'incendi, es tornaven a obrir les portes del teatre al públic amb una representació de l'òpera de Bellini I Puritani, que protagonitzà el tenor Pietro Mongini. La restauració havia estat a càrrec de l'arquitecte Josep Oriol Mestres. La sala era totalment nova, restant de l'edifici anterior només les parts que l'incendi havia respectat: les façanes i el cos de la façana de la Rambla, amb el Saló dels Miralls, el vestíbul i els locals del Cercle del Liceu i el Conservatori. Poc després, el 30 de maig, s'hi va fer la primera prova d'ús de llum elèctrica a l'escenari.

El Liceu sedimentà la imatge de gran teatre, que superava en oferta i rendiment econòmic els molts altres que havien anat sorgint a Barcelona en aquests anys. L'oferta lírica, cantants de renom internacional i, sobretot, la garantia de tenir el teatre ple, gràcies als abonaments i la distribució de la propietat de llotges i butaques de platea i primer pis entre molts propietaris, poc disposats a desprendre-se'n, va distingir el públic del Liceu per la seva procedència burgesa. Entre uns i altres, però, se certifica que la lírica era la distracció de moda que havia contaminat tots els estrats de la societat i molts àmbits de la vida cultural.

El silenci reverencial que existeix avui a les sales d'òpera no hi era en aquella època. La gent parlava, entraven, sortien. Fins i tot, a la sala dels miralls, mentre es representava l'òpera, es convertia sovint en una petita borsa on es compraven i venien títols. En moments d'anades i vingudes perquè pujava o baixava la gent es queixava del soroll.^[17]

L'any 1863 s'hi representà Il giuramento, possiblement la millor obra de Mercadante i que ja s'havia estrenat al Teatre de Montsió l'any 1839. Mercadante era un gran amic i mentor del primer director del Liceu, Marià Obiols, el qual sempre que podia programava obres del seu mestre.^[17]

El 1866 es va representar per primera vegada una òpera de Mozart: Don Giovanni. A Mozart se'l venerava però no es representava en ple Romanticisme. De fet, aquesta òpera no va agradar gaire tot i ser la més romàntica de Mozart, i no es va tornar a repetir fins al 1880.^[17]

Sonada va ser la inauguració de la temporada el 1868. Des de feia alguns anys, en obrir-se les muralles de la ciutat, a l'estiu, el públic es desplaçava als teatres i jardins d'esbarjo, i el Liceu va tancar a l'estiu per obrir solemnement el 10 d'octubre coincidint amb el desè aniversari de la reina Isabel II.^[11] Però poc abans d'aquesta data, i durant la revolució de 1868, la reina havia estat destronada, i el seu bust arrencat de la fornícula a la part alta de l'escala principal i llançat al mar. Així que es va inaugurar uns dies més tard, amb Guglielmo Tell, títol molt apropiat per la seva apologia de la llibertat. La situació política i el fet que la reina, novament, no hagués contribuït a la reconstrucció del teatre després de l'incendi, va fer que el record d'Isabel II s'esborrés definitivament del teatre, substituint-ne el bust per una escultura al·legòrica.

El 25 de febrer de 1877, un any després d'estrenar-se al Teatre Principal, es representà per primera vegada al Liceu Aida de Verdi amb un èxit rotund. El Teatre Principal tenia la batalla perduda respecte al Liceu però procurava de tant en tant donar cops d'efecte i importar obres que cridessin l'atenció.^[17]

A partir dels anys vuitanta del segle xix el Liceu es converteix progressivament en un teatre d'òpera i dansa i es consolida una estructura de la programació basada en l'assignació de gèneres a cadascuna de les tres temporades que constitueixen l'oferta artística anual del teatre: la d'hivern, dedicada exclusivament a l'òpera; la de quaresma, on alternen els concerts amb el ballet i l'opereta, i la de primavera, dedicada tant a l'òpera com a l'opereta. Així, el Liceu va consagrar-se als grans gèneres, deixant-ne la resta per als altres teatres. El Liceu acollia la burgesia en els seus espectacles cars i més sofisticats, mentre que els teatres del Passeig de Gràcia acollien menestrals en espectacles, en principi, de menys exigència: teatre, sarsuela, òpera còmica, etc.

Gradualment, el monopoli de l'oferta operística italiana es va trencar gràcies a l'arribada de repertori operístic francès, amb fites tan destacades com el Faust (1864) i Roméo et Juliette (1884) de Gounod, Carmen de Bizet (1888).

La primera òpera de Richard Wagner no arribaria fins al 6 de març de 1883 amb Lohengrin. Wagner seria molt important al Liceu. La tradició wagneriana de Barcelona és coneguda arreu del món tot i que en aquesta època l'auge encara no havia arribat. Però una vegada més el Principal s'havia anticipat estrenant abans que el Liceu aquest Lohengrin tot i que de forma molt poc reeixida per haver de comptar amb cantants italians que no sabien cantar Wagner. En canvi, la posada en escena del Liceu comptà amb més recursos i va agradar molt als primers wagnerians tot i que també es canta en italià, ja que els cantants de l'època no sabien l'alemany.^[17]

Wagner va ser una cosa especial al Liceu i a Catalunya des del precís moment en què es va estrenar la primera òpera. Però el primer a introduir Wagner a Catalunya havia sigut Clavé i els seus cors que van portar la marxa de Tannhäuser a Barcelona després d'escoltar-lo a París. Era el 16 de juliol de 1862 i serien les primeres notes de Wagner que van sonar a Barcelona. L'obra sencera no va arribar al Liceu fins al 1887.^[18]

En aquella època, totes les obres eren cantades en italià, tret d'alguna en francès, perquè la majoria de cantants eren italians i es considerava l'idioma de l'òpera. Per tant, menys a Alemanya, Wagner també era cantat en italià.^[18]

Del 1880 al 1890 hi va haver una gran rivalitat entre dos il·lustres tenors: el navarrès Julián Gayarre i l'italià Angelo Masini, que cantaven tant al Liceu com al Principal: els "gayarristes" i "massinistes" reviscolaren l'antiga rivalitat. El 1888 va ser el darrer any de Gayarre a Barcelona, i el primer del tenor català Francesc Viñas, especialista de les òperes de Wagner. El tenor català quan havia de fer bisos d'algun fragment de les òperes de Wagner les feia en la seva traducció catalana.^[18]

El 1890, Victor Maurel, com ho havia estat a l'estrena absoluta a Milà, era també Iago a l'estrena al Liceu de l'Otello verdià, mentre que Francesco Tamagno (protagonista a l'estrena de La Scala) va cantar-la en representacions posteriors.

Amb el moviment del modernisme, en un cert clima d'eufòria, tant en l'aspecte econòmic (la consolidació d'una burgesia pròspera) com en el polític (una creixent afirmació catalanista) i cultural, arriba el desig de dotar la cultura catalana dels signes de modernitat que l'equiparin a la de qualsevol altra nació europea. Aquest clima també repercuteix en el Liceu amb l'estrena d'òperes de compositors catalans en sintonia amb els corrents artístics del moment com les de Felip Pedrell, Jaume Pahissa i Jo, Joan Lamote de Grignon o Enric Morera, i amb textos de Víctor Balaguer, Àngel Guimerà o Eduard Marquina, que foren ben rebudes, tot i que no aconseguiren consolidar-se al repertori habitual.

El Liceu es convertí també en l'aparador social d'una burgesia que hi veia un espai refinat i prestigiós. A la vegada, l'anarquisme, que s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, veié en el Liceu un dels símbols de l'oligarquia dominant. Aquesta identificació afectà tràgicament la vida del teatre: el 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada (s'hi representava Guillaume Tell, de Rossini), l'anarquista Santiago Salvador i Franch llençà dues bombes tipus Orsini sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. La Bomba del Liceu, com es conegué aquest fet commocionà la ciutat; el públic liceístic (i, en general, el dels teatres de la ciutat) va trigar a tornar a la normalitat i durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba. Alhora, "la bomba del Liceu" va potenciar, i sovint distorsionar, la imatge classista del Liceu.^[19] El poeta Maragall, que estava aquella nit al teatre, va escriure un dels seus versos més tètrics arran d'aquest succés.^[11]

El Liceu tancà i no va tornar a obrir fins al 18 de gener de 1894 amb uns concerts dirigits per Antoni Nicolau. Poc després, es van representar per primer cop L'amico Fritz, de Mascagni, i Manon, de Massenet, amb Hariclea Darclée com a protagonista.

La inauguració de la temporada 1909, a la tardor, va ser important perquè s'havia rejovenit el teatre, es van instal·lar butaques noves i es va decorar el prosceni amb les pintures de Ramiro Lorenzale.^[11] La neutralitat d'Espanya durant la Primera Guerra Mundial va permetre que la indústria tèxtil catalana creixés en ser subministradora dels països en guerra. S'hi van fer grans fortunes i els anys vint van ser de prosperitat. El Liceu va esdevenir un teatre de primera línia i va acollir els millors cantants i directors d'orquestra del moment, com també companyies com els Ballets Russos de Serguei Diàguilev. La primera vegada que van actuar al Liceu fou el 23 de juny de 1917^[20] en la inauguració de la temporada i en un breu cicle dels ballets que tant van influir en la programació del Liceu en els anys següents. Van ballar el cèlebre Nijinski i Lydia Lopokova.^[11]

Fins al definitiu esclat del wagnerisme el 1899, el públic de l'òpera del Liceu sofrí un creixent enrocament conservador, i es va declarar partidari de l'òpera italiana per contradir els moviments nacionalistes joves i contrari a les novetats que els joves consideraven imprescindibles. La rivalitat entre empresaris operístics va fer que a vegades algunes estrenes de relleu no es donessin al Liceu, el teatre que millor representava la burgesia, com és ara el cas de Carmen, que es va estrenar al nou Teatre Líric (1881), o Lohengrin, estrenada al Principal (1882).

La rivalitat entre teatres i entre aficions eren molt il·lustratives de la passió que despertava la lírica i fou motiu de situacions tenses entre partidaris de les òperes wagnerianes i els defensors de Puccini. També es discutia entre els partidaris de la reforma de l'espectacle i de tot el que implicava dotar de seriositat i rigor la posada en escena de les òperes i els defensors del teatre com a centre social burgès. Cal recordar que en aquell temps els llums de la sala romanien encesos durant la sessió, ja que es considerava un interès principal la sociabilitat entre el públic.

A poc a poc les temporades, per motius de funcionament i mecànica de contractacions, abonaments, etcètera, van acabar dividint-se en dos: temporada de tardor-hivern i temporada de primavera.^[11] A final de segle, l'hora d'inici de les funcions queda fixada a les 20.30 h. Aquesta formalització, que amb matisacions es consolidà al teatre, és significatiu perquè representa que el Liceu havia començat a ser un teatre dedicat preferentment a representacions completes d'òpera i dansa. Una de les primeres conseqüències és que es comença a formar un públic, i per tant una tradició, que s'anirà convertint en expert a valorar un repertori líric que, d'altra banda, s'ha reduït a menys títols, com a la resta d'Europa. Els espectadors ja es consideren experts i capaços, per tant, de valorar.

El Liceu havia mantingut des dels primers moments la voluntat d'incorporar a la programació del teatre les grans veus de l'òpera, això havia consolidat un públic interessat gairebé exclusivament en la competència vocal dels cantants, i mancat, segurament, de la possibilitat de valorar altres estímuls. Així es forjà molt aviat el mite d'un Liceu exigent, expert i implacable amb alguns cantants famosos, que enorgullien els afeccionats. Però alhora es produïa, amb un èxit enorme, la introducció de noves estètiques: el wagnerisme, l'òpera russa i els ballets russos, i algunes mostres de l'avantguarda musical i plàstica.

En el període que va de l'estrena de Lohengrin (1883) a la famosa representació de Parsifal (1913), el públic prefereix l'obra de Richard Wagner que curiosament no fou introduït a Catalunya pel Liceu i, d'altra banda, la seva programació trobà tota mena de resistències dels wagnerians més ortodoxos -el 1901 es constitueix l'Associació Wagneriana per estudiar l'obra del compositor alemany i divulgar-la en català-, perquè consideraven que Wagner no es representava adequadament al Liceu, ja que es feia en italià, sense una dramatúrgia apropiada i, sovint, amb cantants no especialitzats en la tècnica wagneriana.

Així, la inauguració de la temporada de l'Exposició Universal, el dia 17 de maig de 1888, fou molt solemne. L'òpera escollida va ser Lohengrin. El wagnerisme estava començant a ocupar un lloc important en la societat catalana. A la funció hi van assistir diversos monarques europeus i la reina regent d'Espanya, Maria Cristina.^[11]

A partir del 1914 fins al 1936, les representacions wagnerianes no fan més que créixer en quantitat i en qualitat, cantades en alemany per grans veus wagnerianes, amb escenografies adients, i dirigides pels millors directors internacionals d'òpera germànica. Com a mostra:

• El 1899 s'inaugura la temporada amb Tristan und Isolde, que obtingué un èxit extraordinari.
• El mateix any s'estrena Die Walküre, amb l'escena de la cavalcada que es feu amb una sorprenent projecció cinematogràfica rodada a Montserrat^[18] i amb la sala per primera vegada a les fosques.
• El 1910 i 1911, comportaren la representació íntegra de set tetralogies a més de 23 representacions d'altres sis obres seves.
• L'estrena de Parsifal l'últim dia de 1913 té una càrrega simbòlica i emotiva especial, ja que, fins al 1914, aquesta obra només es podia interpretar íntegrament a Festival de Bayreuth. El director va aconseguir permís de Bayreuth per a començar la representació a les 10,30 de la nit del 31 de desembre de 1913, argumentant la diferència horària: va ser, així, el primer teatre que, fora de Bayreuth i legalment (n'hi havia hagut altres llocs on s'havia representat sense permís), va representar Parsifal.

Amb l'entrada del nou segle xx es compaginen el furor wagnerià i els primers grans èxits de l'anomenada escola verista (Manon Lescaut i La Bohème de Puccini, Andrea Chénier d'Umberto Giordano, Cavalleria rusticana de Mascagni, Pagliacci de Leoncavallo). També arribava per primera vegada una òpera russa a l'escenari del Liceu, Neron, d'Anton Rubinstein, encara que cantada en italià.

L'estrena de Borís Godunov, de Mússorgski, el 20 de novembre de 1915, marca l'inici de l'esplendor de l'òpera russa al Liceu. El públic català aplaudeix les obres d'ambient oriental, on el poble (el cor) pren el protagonisme. La passió pels autors eslaus fa que el 1926 el Liceu sigui el primer teatre a estrenar, fora de Rússia, La ciutat invisible de Kitege, de Rimski-Kórsakov. L'orquestra i el cor del Liceu adquireixen un estatus més estable. Grans orquestres i directors fan concerts el teatre: Richard Strauss, Igor Stravinski, Pau Casals, Ottorino Respighi, etc.

Als anys 20, el teatre continua sent l'aparador de les classes altes, tret del quart i el cinquè pis, refugi dels melòmans amb menys recursos. Artísticament, el teatre es renova i amplia el repertori i la qualitat de les representacions.

En proclamar-se la Segona República espanyola el 1931, la inestabilitat política va conduir al teatre a una crisi econòmica que es va superar gràcies a les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El 14 de gener de 1933, el Liceu es va poder tornar a obrir, després d'una crisi que havia estat a punt de provocar-ne el tancament, gràcies a l'acció conjunta de persones i entitats que van formar el Comitè Pro-Liceu, presidit pel tenor Viñas.^[11] Durant la Guerra Civil espanyola, el Liceu va ser nacionalitzat i va prendre el nom de Teatre del Liceu - Teatre Nacional de Catalunya. La temporada d'òpera va ser suspesa, però s'hi van fer obres de teatre, concerts i representacions de sarsuela. El 19 d'octubre de 1938, hi va tenir lloc l'últim concert que va fer Pau Casals abans de marxar a l'exili. Després de la guerra, el 1939, va ser retornat a la Societat de Propietaris.

El Liceu, que durant la guerra havia passat a dependre de la Generalitat, va retornar a la Junta de Propietaris, i així que un nombre suficient hagueren retornat a la ciutat es va constituir una directiva presidida per Joaquim de Sentmenat, marquès de Sentmenat, que tot seguit va demanar a l'antic empresari, Joan Mestres i Calvet, que organitzés tan ràpidament com fos possible una temporada d'hivern. La trista inauguració de la temporada ja sota el règim franquista fou el 9 de desembre de 1939 amb La Bohème, de Puccini, en una funció benèfica "como homenaje al Ejercito y a beneficio de Auxilio Social y el Hospital Clinico de Barcelona". El preu de les entrades més cares era de 500 pessetes, l'equivalent a tres mesos de salari d'un obrer. Com a protagonista femenina es va contractar a Mercè Capsir, que havia estat a Itàlia durant els anys de guerra, i que va esdevenir l'estrella indiscutible del Liceu de la immediata postguerra, participant en diverses representacions ja l'any 1939. Mercè Capsir va rebre, el 5 de enero de 1940, la medalla d'or de la ciutat de Barcelona, "por sus méritos artisticos, y por sus reiteradas pruebas de acendrado españolismo".^[21] El Liceu estava tenyit del blau intens dels que van imposar escoltar al públic tres himnes -l'Oriamendi, el Cara al sol i l'himne nacional espanyol amb el braç alçat-. També es va estrenar Goyescas, de Granados, i va actuar, a més, Alícia de Larrocha.^[11]

La societat catalana es va refer progressivament i el Liceu va recuperar la seva categoria. Els nous rics i uns estranys que cercaven un suposat esplendor social en la lírica es van apoderar del Liceu: totes les inauguracions eren solemníssimes i una fira de vanitats com les d'abans. Però els empresaris, Joan Mestres i, a partir de 1947, Joan Antoni Pàmias i Josep Fugarolas es preocupaven del nivell realment artístic de l'esdeveniment. Dels anys quaranta als seixanta, les temporades assoliren un alt nivell de qualitat.^[11]

El teatre era visitat per les millors veus i companyies, i el repertori s'amplià amb noves obres i autors: les obres d'autors contemporanis eren freqüents, a més de la recuperació de títols antics. Així, el 1947, amb ocasió del centenari del teatre, es va reposar Anna Bolena de Donizetti, en un moment que feia anys que no es representava enlloc.

L'òpera més popular de la temporada 1949-1950 fou La Gioconda de Ponchielli, però també comptà amb la Salomé de Strauss, Louise de Charpentier, L'Africaine de Meyerbeer, quan ja no la feia ningú, així com l'Aida de Verdi. Però la temporada va ser sobretot wagneriana amb Tristan und Isolde, Götterdämmerung i Die Walküre perquè Pàmias va portar al Liceu un gran figura del cant wagnerià: Kirsten Flagstad^[22]

El 1951 es fa un homenatge a Kirsten Flagstad, que va precedir la primera òpera de la temporada i amb una brillantor que va commoure a la il·lustre artista. La temporada 1953 comença el 4 de novembre de 1953 amb el debut de Renata Tebaldi a La Traviata. El 1955, gràcies a la feina d'una comissió especial, el Liceu rebé la visita de la companyia del Festival de Bayreuth al complet, en la seva primera gira fora de Bayreuth. Hi donaren representacions memorables de Parsifal, Tristan und Isolde i Die Walküre, amb escenografies innovadores de Wieland Wagner, que van ser rebudes amb entusiasme.

La temporada 1960-1961 va obrir amb Il Barbiere di Siviglia en una nit estel·lar amb Alfredo Kraus i Gianna D'Angelo. Jaume Aragall va inaugurar la temporada amb la mateixa soprano i Manuel Ausensi, el 9 de novembre de 1965. També fou brillant la inauguració de la temporada que va oferir Montserrat Caballé, el mateix dia de 1968, amb Roberto Devereux, i la no menys esplèndida, Adriana Lecouvreur (1972) amb la mateixa Caballé i el nou valor líric per ella descobert, Josep Carreras.^[11]

Durant els anys setanta, la crisi econòmica va afectar greument el teatre: els propietaris no podien fer front a les cada cop més grans despeses de representació de les òperes i la qualitat generals dels espectacles se'n ressentí.

La mort de l'últim empresari, Joan Antoni Pàmias en 1980 va revelar la necessitat d'una intervenció de l'administració pública en la institució si aquesta volia tornar a ser un teatre d'òpera important. El 1981 la Generalitat de Catalunya, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu van crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu que va ser, llavors, responsable de la gestió i explotació del teatre. La Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura espanyol van incorporar-se al Consorci en 1985 i 1986, respectivament. En poc temps, el Consorci aconseguí millorar notablement el nivell artístic, i el públic va tornar a omplir el teatre. El cor i l'orquestra van ser renovats i millorats, es van contractar bons repartiments, amb especial cura d'atreure el públic amb grans cantants, i es van millorar els aspectes escenogràfics de les representacions. Això, juntament amb una important inversió de diners, va tenir com a conseqüència un nivell mitjà alt en les noves produccions i en les temporades dels anys vuitanta i noranta. Els torns d'abonament van augmentar, ja que hi havia més demanda d'entrades (la popularització de l'òpera als mitjans de comunicació va tenir molt a veure-hi) i el teatre es va "professionalitzar": va deixar de ser un aparador social per esdevenir un local teatral on l'important era el que passava sobre l'escenari.

Tot, però, va quedar estroncat a causa de l'incendi que va destruir el teatre el 31 de gener de 1994.

Entre dos i tres quarts d'onze del matí del 31 de gener de 1994, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d'acer que, en cas d'incendi, havia d'impedir que el foc passés de l'escenari a la sala –ironia del destí–, les guspires del seu bufador van prendre en els plecs de la guardamalleta, el cortinatge fix de tres cossos que amagava la part alta de l'escenari. Alguns trossos encesos de roba van caure a terra i, encara que els treballadors es van apressar a apagar-los i es va abaixar el teló d'acer, tot va ser inútil: les flames havien ja saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre.^[23]

El foc era ja incontrolable quan els bombers van arribar minuts després de les onze, avisats pel propietari del Bar Yauco (carrer de Sant Pau, 10), que havia vist sortir fum del Liceu. Potser una mica massa tard, perquè mentrestant, segons sembla, els treballadors havien tractat d'apagar el foc amb els mitjans al seu abast en comptes de cridar immediatament els serveis d'extinció.

Aquells dies s'estava fent al teatre l'òpera de Paul Hindemith Mathis der Maler, a la que havia de seguir Turandot de Puccini.

Les institucions públiques van acordar unànimement que el teatre seria reconstruït al mateix lloc on era i tal com era, però amb totes les millores necessàries. Per fer possible la reconstrucció del Liceu, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques: el teatre va ser, finalment, de titularitat pública, malgrat l'oposició d'un reduït sector de propietaris. Per a obtenir recursos, la Fundació va endegar una campanya de captació de diners, aconseguint la participació d'un gran nombre d'empreses i institucions privades, que van exercir com a patrocinadores i mecenes i van contribuir a la reconstrucció del teatre: el resultat va ser que gairebé la meitat del pressupost final d'aquesta reconstrucció va provenir de recursos privats. El projecte de reconstrucció fou obra dels arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.^[3]

Entre 1994 i 1999, quan es va reobrir, les temporades d'òpera del Liceu (el "Liceu a l'exili", com es va conèixer) van tenir lloc en diferents sales: el Palau Sant Jordi (només en tres espectacles d'assistència massiva, el mateix 1994), el Palau de la Música Catalana i el Teatre Victòria. Algunes representacions van fer-se també al Teatre Nacional de Catalunya i al Teatre del Mercat de les Flors.

El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d'octubre de 1999, amb la Turandot de Puccini, que era l'obra que s'havia de representar quan el teatre es va cremar: es va tancar així un cercle, tornant el teatre a la normalitat després de cinc anys. El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.

El teatre té un sistema de sobretítols que es projecten en una pantalla sobre el prosceni, donant el text, traduït al català, de les òperes i obres cantades. També hi ha un sistema de llibret electrònic que dona les traduccions (a l'anglès, castellà i català, segons es triï), en monitors individuals situats a la majoria de seients.

Des de la reobertura, a més de la programació habitual d'òpera i ballet, amb més representacions de cada títol, el teatre ha endegat campanyes per a fer-se més accessible. Sessions populars amb repartiments de cantants joves, abonaments a preus reduïts, ofertes d'entrades d'última hora, retransmissions d'espectacles en directe a cinemes (Òpera Oberta) i per internet, la producció del canal Liceu Opera Barcelona a YouTube, programes de col·laboració amb universitats i escoles, etc. Especialment destacables són els programes per a nens i joves, amb espectacles musicals adaptats per a aquest tipus de públic. A més, s'ha incrementat la producció i edició de DVD amb espectacles representats al teatre, alguns d'ells amb gran reconeixement de la crítica.

La resposta del públic en la nova etapa va fer que es passés de 7.789 abonats en 1993 fins a 22.407 en 2008.

El 2012, el Liceu no va quedar al marge dels moments polítics que es vivien a Catalunya. Coincidint amb la proximitat de la Diada de l'Onze de Setembre, van lluir estelades en diversos actes. Una d'elles fou en la representació de Lohengrin interpretada per l'orquestra del Festival Bayreuth. Quan es va acabar la representació, en plena ovació, des del públic es va desplegar una estelada que fou ben visible.^[24] El maig de 2013, en una situació insòlita, els prínceps d'Astúries van ser esbroncats de forma contundent a l'interior de la sala abans de la representació d'Elisir d'amore de Donizetti.^[25]

Vegeu les obres representades a cada temporada a la Categoria:Temporades del Gran Teatre del Liceu.

El Liceu compta amb una orquestra (l'Orquesta Simfònica del Gran Teatre del Liceu) i un cor estables. Els cantants són contractats per a cada producció: els papers secundaris solen ser encarregats a cantants especialitzats en aquest tipus de paper, gairebé cantants "de plantilla" que habitualment treballen al teatre, o a cantants joves que estan començant llur carrera; els papers principals els canten cantants convidats. Pel que fa a l'escenografia i els decorats, el Liceu és, avui (com la majoria de grans teatres d'òpera), un teatre que lloga produccions d'altres i que en produeix de pròpies (dues o tres l'any, fetes pel teatre sol o en col·laboració amb altres teatres d'òpera) per llogar-les després. Fins als anys noranta del segle xx, el Liceu va tenir el seu propi cos de ballet—que, en la seva etapa més brillant, 1920-1940, va ser dirigit per Joan Magriñà i Sanromà.

La majoria d'òperes representades són del repertori tradicional italià i alemany del segle xix: Verdi, Wagner, autors belcantistes… Actualment, Puccini, Richard Strauss i Mozart també estan entre els autors més habituals. Més esporàdicement es representen obres del període barroc (Monteverdi, Purcell, Haendel, etc.), del segle xviii (Haydn, Cimarosa, etc.) i del XX (Janácek, Britten, etc.), com també algunes estrenes absolutes, normalment d'autors catalans.

La història de les estrenes d'obres al Liceu és un bon exemple de l'evolució dels gustos a l'Europa occidental. Després d'un període on l'òpera era només una part de les activitats artístiques del teatre (on s'alternava amb espectacles d'altres tipus: sarsuela, ballet clàssic (Giselle va fer-s'hi ja el 1847), obres de teatre, espectacles de màgia i altres activitats més properes a les varietats, al circ o al music-hall, el Liceu esdevé un teatre d'òpera i centra les seves activitats a l'òpera i el ballet.

Les primeres òperes representades —Anna Bolena de Donizetti i I due Foscari de and Verdi— són representatives del gust pel belcanto i el melodrama romàntic italià: Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, etc. Encara són al repertori més habitual (Verdi és, de lluny, l'autor més representat al Liceu). Altres autors molt representats als primers temps del teatre, però avui oblidats, són autors belcantistes com Mercadante o Pacini, i autors francesos de Grand opéra: Auber, Meyerbeer, Halévy, Hérold, etc. Altres autors francesos posteriors es mantenen encara amb èxit: Gounod, Bizet, Massenet o Saint-Saëns.

Les primeres òperes representades d'autors no italians van ser Zampa de Ferdinand Hérold (1848), Der Freischütz de Carl Maria von Weber (1849), Robert le diable de Giacomo Meyerbeer, La Muette de Portici (1852) i Fra Diavolo (1853) de Daniel-François Esprit Auber, però cantades en italià. Les primeres òperes representades de compositors autòctons foren La figlia del deserto, de Josep Frexas (1854), Gualtiero di Monsonís, de Nicolau Manent (1857) i Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens (1859), també en italià, encara que sobre temàtiques de la història de Catalunya.

Les primeres representacions d'Il trovatore (1854) i de La Traviata (1855) van significar l'entronització de la figura de Giuseppe Verdi. El 1866, es va fer la primera òpera de Mozart al Liceu, Don Giovanni, sense continuïtat en la programació fins al començament del segle xx.

1883 marca una fita: la primera representació de Wagner, amb Lohengrin. Des de llavors, i especialment entre els vuitanta del segle xix i els cinquanta del XX, Wagner esdevé un dels autors més estimats i millor apreciats al Liceu.

El verisme, especialment Puccini, és, des del final del segle xix, una escola que hi té molt d'èxit. La primera òpera russa, el 1915, també el té. Mússorgski, Rimski-Kórsakov, Txaikovski són llavors autors habituals a la programació. Els primers anys del segle xx veuen Richard Strauss dirigint les seves obres. El 1904, Siegfried Wagner dirigeix un concert, i un any després, Pietro Mascagni dirigeix les seves obres.

El 1915, l'empresari Joan Mestres i Calvet amplia el repertori i hi introdueix autors com Mozart, Richard Strauss, Falla, Stravinski, etc. Va ser una edat d'or per a l'òpera russa i alemanya, que ara ja era cantada en la seva llengua original. Mestres també va tenir a veure amb l'èxit obtingut, a l'inici del 1917, pels ballets de Serguei Diaghilev, amb Nijinsky, Massine, Lopokova, Chernicheva i altres grans figures (el gener de 1930, una altra ballarina mítica, Anna Pàvlova, també hi actuaria amb la famosa interpretació de La mort del cigne).^[26] Durant aquests anys, els directors de més anomenada hi van actuar: Serge Koussevitzky, Igor Stravinski, Felix Weingartner, Hans Knappertsbusch, Otto Klemperer i Bruno Walter. Després, malgrat les dificultats que va tenir l'empresari Rodés arran de la proclamació de la Segona República, van continuar anant-hi grans figures.

El 1947, l'empresa va canviar i va passar a mans de Josep Arquer i Joan Pàmias. Els anys precedents, especialment des de 1936, havien estat marcats per la programació d'obres del gran repertori, però les condicions imposades per la Segona Guerra Mundial i la situació política van provocar que la primera temporada de la nova direcció trenqués aquesta tendència, renovant el repertori i oferint algunes reposicions inèdites al panorama europeu del moment: amb motiu del centenari del teatre, es va fer l'Anna Bolena de Donizetti, òpera poc menys que oblidada arreu. Durant trenta anys, Pàmias va ser el factòtum de les activitats liceístiques, en unes condicions en què semblava impossible mantenir un teatre d'òpera sense ajut oficial. Va ampliar el repertori i va promoure les primeres audicions al teatre d'òperes inusuals, moltes d'elles relativament modernes; aproximadament un centenar, d'autors com Stravinski, Respighi, Lalo, Gian Carlo Menotti, Béla Bartók, Arthur Honegger, George Gershwin, Ildebrando Pizzetti, Poulenc, Montsalvatge, Berg, Janáček, Maurice Ravel, Dmitri Xostakóvitx, Albert Lortzing, Serguei Prokófiev, Kurt Weill, Martinu, Benjamin Britten, Rota, Gian Francesco Malipiero i Manuel de Falla.

En l'actualitat, el repertori és principalment el més habitual als altres teatres del món, i des dels cinquanta del segle xx, s'hi han incorporat pràcticament tots els grans sutors del segle xx: els ja citats, Arnold Schönberg, Paul Hindemith, etc., a més dels autors del barroc i el classicisme com Claudio Monteverdi, Georg Friedrich Händel o Christoph Willibald Gluck.

Els músics catalans —Felip Pedrell, Granados, Morera, Jaume Pahissa i Jo, Amadeu Vives, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge, Gerhard, entre d'altres— han donat llurs obres al Liceu.

Pel que fa al ballet, el Liceu ha presentat algunes de les millors companyies d'arreu -de Diaghilev a la de Maurice Béjart-, com a part important part de les activitats del teatre, amb figures com Vàtslav Nijinski, Leonid Massine, Lopokova, Txernitxeva, Anna Pàvlova, Jerome Robbins, Serge Lifar, Margot Fonteyn, Rudolf Nuréiev, Baríxnikov, Alicia Alonso; els ballets del Marqués de Cuevas, el Kirov, el de l'Opéra de París, Maurice Béjart, el Royal Ballet Company i el City of London Ballet Company.

Obres amb més de cent representacions entre 1847 i juliol de 2025:^[i]

• Aida de Verdi, amb 470 representacions des de 1877 fins a 2020.
• Rigoletto de Verdi amb 390 representacions des de 1853 fins a 2021.
• Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti amb 298 representacions des de 1849 fins a 2021.
• Faust de Gounod amb 297 representacions des de 1864 fins a 1988.
• Il trovatore de Verdi amb 297 representacions des de 1854 fins a 2022 (dues en versió de concert).
• La bohème de Giacomo Puccini amb 286 representacions des de 1898 fins a 2021.
• La traviata de Verdi amb 279 representacions des de 1855 fins a 2025.
• La favorita de Donizetti amb 273 representacions des de 1850 fins a 2018 (les 22 darreres de la versió francesa)
• Lohengrin de Richard Wagner amb 248 representacions des de 1883 fins a 2025.^[j]
• Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini amb 246 representacions des de 1847 fins a 2014.^[k]
• Carmen de Georges Bizet amb 241 representacions des de 1888 fins a 2024.^[l]
• Les Huguenots de Giacomo Meyerbeer amb 228 representacions des de 1856 fins a 1971 (la majoria en la versió italiana).
• Tosca de Puccini, amb 205 representacions entre 1902 i 2023.
• Madama Butterfly de Puccini, amb 204 representacions entre 1909 i 2024.
• Mefistofele de Arrigo Boito amb 195 representacions des de 1880 fins a 1988.
• Die Walküre de Wagner amb 191 representacions des de 1899 fins a 2014.
• L'Africaine de Meyerbeer amb 191 representacions des de 1866 fins a 1977 (la majoria en la versió italiana).
• Coppélia, ballet de Léo Delibes, amb 180 representacions entre 1897 i 2023.
• Tristan und Isolde de Wagner, amb 178 representacions de 1899 a 2018.
• Un ballo in maschera de Verdi, amb 177 representacions de 1861 a 2024.
• Otello de Verdi, amb 176 representacions de 1890 a 2021.
• Norma de Bellini, amb 167 representacions entre 1847 i 2022.
• Giselle, ballet d'Adolphe Adam, amb 159 representacions entre 1847 i 2010.
• La Gioconda d'Amilcare Ponchielli, amb 155 representacions de 1883 a 2019.
• Manon de Jules Massenet, amb 156 representacions de 1894 a 2023.
• Samson et Dalila de Camille Saint-Saëns, amb 147 representacions de 1897 a 2001.
• Lucrezia Borgia de Donizetti, amb 147 representacions entre 1848 i 2008.
• Tannhäuser de Wagner, amb 146 representacions de 1887 a 2008.
• Les sylphides, ballet amb coreografia de Mikhaïl Fokin a partir de música de Frédéric Chopin, amb 140 representacions entre 1917 i 2009.
• La sonnambula de Bellini, amb 140 representacions de 1848 a 2025.
• Macbeth de Verdi, amb 128 representacions entre 1848 a 2023.
• Ernani de Verdi, amb 120 representacions entre 1847 i 1982.
• Cavalleria rusticana de Mascagni, amb 117 representacions entre 1891 i 2019.
• I puritani de Bellini, amb 116 representacions entre 1848 i 2019.
• Parsifal de Wagner, amb 114 representacions de 1913 a 2023.
• Don Pasquale de Gaetano Donizetti, amb 112 representacions entre 1848 i 2022.
• Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, amb 111 representacions entre 1895 i 2019.
• Siegfried de Wagner, amb 109 representacions de 1900 a 2015.
• Robert le diable de Meyerbeer, amb 107 representacions entre 1851 i 1889 (en italià).
• Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart, amb 106 representacions entre 1916 i 2022.
• Linda di Chamounix de Donizetti, amb 106 representacions entre 1847 i 2012.
• Borís Godunov de Mússorgski, amb 103 representacions entre 1915 i 2004.
• L'elisir d'amore de Gaetano Donizetti, amb 103 representacions entre 1848 i 2018.
• Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner, amb 102 representacions de 1905 a 2009.
• Turandot de Puccini, amb 101 representacions entre 1928 i 2023

Com a teatre important en una ciutat amb vida artística, el Liceu ha estat el lloc on s'han estrenat diverses obres musicals i teatrals. Entre les estrenes absolutes més rellevants hi ha:

• 1847 (Abril 4) Don Fernando el de Antequera, drama històric de Ventura de la Vega, una de les seves millors obres.
• 1847 (primavera): Azulma, ballet amb música de J. F. Bellón, llibret de Carlos Augusto Albert;^[27] Amadis de Gaula o, El doncel del mar, ballet d'Hippolyte Sonnet amb coreografia de François-Alexis Blache.^[28]
• 1848 Vifredo el Velloso, drama de Víctor Balaguer i Juan de Alba; Giovanna de Castiglia, òpera d'Antonio José Cappa (2 de desembre).
• 1851 (Juny) El granuja, sarsuela de Fernando Gardyn.
• 1853 (Gener 8) La hermana de Pelayo, òpera espanyola de Temistocle Solera; La tapada del Retiro, sarsuela de Nicolau Manent; Sueño y realidad, sarsuela amb música de Francesc Porcell.
• 1854 (Febrer 16) La figlia del deserto de Josep Frexas.
• 1857 (Maig 23) Gualtiero di Monsonís de Nicolau Manent.
• 1858 Setze jutges mengen fetge, sarsuela catalana de Joan Muntó Pujades, la primera obra totalment en català representada al Liceu.
• 1858 Juan Garín, o, Las peñas de Montserrat, sarsuela amb música de Mariano Soriano Fuertes, Nicolau Manent i Francesc Porcell
• 1858 (28 de març) Stabat Mater, oratori de Josep Saltó^[29][30]
• 1858 (Desembre 30) L'Aplec del Remei, sarsuela de Josep Anselm Clavé.
• 1859 (Maig 12) Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens i Giral.
• 1859 (Novembre 14) A l'Àfrica, minyons!, sarsuela de Francesc Porcell.
• 1860 A l'Àfrica, minyons!, cantata de Josep Antoni Ferrer.
• 1867 (Març 23) Rahabba, de Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach.
• 1874 (Gener 28) Editta di Belcourt de Marià Obiols.
• 1874 (Abril 14) L'ultimo abenzerraggio de Felip Pedrell.
• 1878 (Novembre 27) Il negriero, de Salvatore Auteri-Manzocchi.
• 1885 (Juny 6) Il rinnegato Alonso García de Manuel Giró.
• 1885 (Juny 12) Lo desengany d'Artur Baratta, primera òpera en català cantada al Liceu.
• 1889 (Juliol 10) La messagiera de Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach.
• 1892 (Maig 14) Garín de Tomás Bretón.
• 1895 (Maig 8) Henry Clifford d'Isaac Albéniz.
• 1896 (Gener 5) Pepita Jiménez d'Isaac Albéniz.
• 1902 (Gener 4) Els Pirineus de Felip Pedrell.
• 1903 Giovanna di Napoli de Joan Manén (22 de gener); Acté de Joan Manén (reelaborada en 1928 com a Neró i Acté) (3 de desembre).
• 1906 (Gener 20) Empòrium d'Enric Morera.
• 1906 (Abril 21) Bruniselda d'Enric Morera.
• 1907 (Gener 21) Hespèria de Joan Lamote de Grignon.
• 1912 (Gener 17) Titaina, d'Enric Morera, amb llibret d'Àngel Guimerà.
• 1913 (Gener 15) Gal·la Placídia de Jaume Pahissa.
• 1913 Mirentxu de Jesús Guridi (havia estat estrenada com a sarsuela el 1910, a Bilbao, i revisada com a òpera per l'autor)
• 1916 (Gener 18) Tassarba d'Enric Morera.
• 1919 (Febrer 15) La morisca de Jaume Pahissa.
• 1920 (Gener 24) Lo monjo negre de Joaquim Cassadó.
• 1923 (Març 31) Marianela de Jaume Pahissa.
• 1924 (Desembre 20) Sor Beatriu d'Antoni Marquès.
• 1927 (Gener 12) La espigadora de Facundo de la Viña.
• 1927 (març 24) Suite orquestral de Háry János de Zoltán Kodály.
• 1928 (Febrer 28) La Princesa Margarida de Jaume Pahissa.
• 1929 (Febrer 12) Matí de festa a Puiggraciós, obra simfònica de Manuel Blancafort: Suite sinfónica de Ricard Lamote de Grignon; Primera suite de cants i dances de Mallorca de Baltasar Samper.
• 1929 (Març 10) Somnis, ballet de Ricard Lamote de Grignon.
• 1929 ([Desembre 14]) Las golondrinas de José María Usandizaga (estrenada com a sarsuela el 1914 i revisada com a òpera per Ramón Usandizaga)
• 1930 (Març 13) Javier: estampas escénicas, oratori d'Antoni Massana
• 1935 (Gener 15) El estudiante de Salamanca de Joan Gaig; Preludis de l'amic absent, peça simfònica de Ricard Lamote de Grignon
• 1936 (Març 19) Allegro simfònic, peça orquestral d'Antoni Marquès i Puig.
• 1938 Corrida de feria, ballet de Salvador Bacarisse.
• 1948 (Gener 10) El gato con botas, òpera per a nens de Xavier Montsalvatge.
• 1948 (Gener 10) El mozo que casó con mujer brava de Carles Suriñach.
• 1950 (Desembre 14) Lola la Piconera de Conrado del Campo.
• 1952 (Desembre 12) Soledad de Joan Manén.
• 1953 (Maig 21) Canigó, d'Antoni Massana, primera òpera en català després de la Guerra Civil (estrena de la versió escenificada; en versió de concert s'havia fet el 1936 al Casal del Metge).
• 1955 (Desembre 17) La Lola se va a los puertos d'Ángel Barrios.
• 1955 (Desembre 19) Pavana real, ballet de Joaquín Rodrigo.
• 1956 (Abril 28) Perlimplinada, ballet de Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge..
• 1959 (Gener 1) Amunt! de Joan Altisent.
• 1960 (Febrer) La cabeza del dragón de Ricard Lamote de Grignon (escrita el 1939).
• 1960 (Maig 1) Jugando al toro, ballet de Cristóbal Halffter; El segoviano esquivo, ballet de Matilde Salvador.
• 1961 (Novembre 24) Atlàntida, cantata escènica de Manuel de Falla i Ernesto Halffter, sobre textos de Jacint Verdaguer (en versió de concert).
• 1962 (Novembre 24): Rapsodia sincopada, ballet de Manuel Rodríguez de Llauder.
• 1962 (Desembre 11) Una voce in off de Xavier Montsalvatge.
• 1964 (Novembre 28) Gaviotas, ballet de Joan Altisent
• 1969 (Febrer 1) Els cinc continents, ballet de Joan Guinjoan.
• 1974 (Gener 19) Vinatea de Matilde Salvador.
• 1975 (Novembre 29) Rondalla d'esparvers de Jaume Ventura i Tort.
• 1986 (Maig 22) Oedipus et Iocasta de Josep Soler (estrenada com a oratori al Palau de la Música Catalana, 1972).
• 1988 (Setembre 21) Llibre vermell, cantata escènica de Xavier Benguerel.
• 1989 (Setembre 24) Cristóbal Colón de Lleonard Balada.
• 1991 (Novembre 28) Dos poemes de Charles Baudelaire, per a baríton i orquestra, de Xavier Benguerel i Godó.
• 1992 Celebració, obra simfònica de Lleonard Balada.
• 1992 (Octubre) Yerma, ballet de Salvador Pueyo.
• 2000 (Octubre 2) D.Q., Don Quijote en Barcelona, de José Luis Turina, amb escenografia de La Fura dels Baus.
• 2004 (Novembre 3) Gaudí de Joan Guinjoan
• 2004 (6 de novembre) Brass trio de Salvador Brotons (al Foyer), trio per a metall
• 2006 (Abril 6) El ganxo, òpera de cambra de Josep Maria Mestres Quadreny, amb text de Joan Brossa.
• 2009 (Abril 20) La cabeza del Bautista d'Enric Palomar.
• 2010 (11 de setembre) L'home del paraigua, òpera-collage amb text i música de Joan Martínez Colás, sobre la vida de Vicenç Ferrer i Moncho.
• 2019 (9 de febrer): L'enigma di Lea, òpera de Benet Casablancas, llibret de Rafael Argullol.
• 2020 (1 de novembre): Sis solos soles, espectacle format per sis òperes breus: Darrer missatgede Mario G. Cortizo amb llibret de Marc Rosich; Cállate de Francesc Prat amb llibret d'Oriol Pla; No és res urgent d'Agustí Charles amb llibret de Marc Rosich; Dànae recorda de Joan Magrané amb llibret d'Helena Tornero; Voraç bellesa de Lucas Peire i llibret de Cristina Cordero i Per precaució de Raquel García-Tomás amb llibret de Victoria Szpunberg.^[m]
• 2022 (9 de juliol): Òh!pera, quatre òperes breus: Shadows, Eurydice says de Núria Giménez-Comas (llibret d'Elfriede Jelinek), al Foyer; The Fox sisters de Marc Migó (llibret de Lila Palmer), al Teatrino del Conservatori; Entre los árboles de José Río-Pareja (llibret de Juan Mayorga), al Foyer; L'ocell redemptor de Fabià Santcovsky (música i llibret), al Saló dels Miralls.
• 2022 (5 d'octubre): La gata perduda, "òpera comunitària" de'Arnau Tordera amb llibret de Victòria Spunzberg.
• 2023 (18 de març): Alexina B., òpera de Raquel García-Tomás amb llibret d'Irène Gayraud.
• 2023 (5 de juliol): Òh!pera, quatre microòperes: Nala d'Arnau Gallén (llibret de Jordi Prat), al Foyer; Hi ha monstres que viuen per a la seva felicitat de Carlos de Castellarnau (llibret de Cristina Cubells i Mervat Alramli), al Saló dels Miralls; Filles del món de Marian Márquez (llibret d'Ariadna Pastor), al Teatrino del Conservatori; In the beginning everything was white d'Itziar Viloria, Alex Tentor i Jordi Oriol.
• 2024 (12 de juliol): Òh!pera, tres microòperes: Contradir la nit de Montserrat Lladó (llibret de Martí Sales); Azul como una naranja de Guillem Palomar (llibret de Laura Ferrero); Eliza de Ferran Cruixent (llibret de Pau Miró)
• 2025 (19 de juliol): Benjamin at Portbou, òpera de'Antoni Ros-Marbà amb llibret d'Anthony C. Madigan.

El Liceu ha estat el lloc on s'han fet per primer cop a Espanya un bon nombre de les obres del gran repertori operístic, algunes molt poc després de la seva estrena mundial. Entre elles (entre parèntesis es dona l'any d'estrena absoluta):

• 1847 Giovanna d'Arco (1845) de Giuseppe Verdi; Il bravo (1839) de Saverio Mercadante.
• 1848 Macbeth (1847) de Verdi; Gli Orazii ed i Curiazii (1846) de Mercadante.
• 1849 Alzira (1845) de Verdi; Les martyrs (1840, en italià) de Gaetano Donizetti; Der Freischütz (1821) de Carl Maria von Weber.
• 1853 Crispino e la comare (1850) de Luigi Ricci i Federico Ricci.
• 1856 I vespri siciliani (1855, 1856) de Verdi, en italià; Les huguenots (en italià) (1836) de Giacomo Meyerbeer.
• 1859 La juive (1835) de Fromental Halévy, en italià.
• 1861 Un ballo in maschera (1859) de Verdi.
• 1863 Le Prophète de Meyerbeer (en italià) (1849).
• 1864 Faust (1859) de Charles Gounod.
• 1867 La Jolie Fille de Perth (1863) de Georges Bizet.
• 1868 Dinorah (en italià) (1859), de Meyerbeer.

• 1870 Don Carlo (1868, versió italiana 1869), de Verdi.
• 1872 Ruy Blas (1869) de Filippo Marchetti.
• 1875 Rèquiem (1874) de Verdi; Mignon (1866) d'Ambroise Thomas.
• 1876 Il Guarany (1870) de Carlos Gomes.
• 1880 Mefistofele (1868, rev. 1875) d'Arrigo Boito.
• 1883 La Gioconda (1876) d'Amilcare Ponchielli.
• 1885 Der fliegende Holländer (1843) de Richard Wagner.
• 1887 Tannhäuser (1845, 1861) de Wagner; Les Pêcheurs de perles (1863) de Georges Bizet.
• 1894 L'amico Fritz (1891) de Pietro Mascagni; Manon (1884) de Jules Massenet.
• 1897 Samson et Dalila (1877) de Camille Saint-Saëns.
• 1898 La bohème (1896) de Giacomo Puccini; Andrea Chénier (1896) d'Umberto Giordano.
• 1899 Werther (1892) de Massenet; Tristan und Isolde (1865) de Wagner.
• 1900 Fedora (1898) de Giordano; Iris (1898) de Mascagni; Siegfried (1876) de Wagner; Iphigénie en Tauride (1779) de Christoph Willibald Gluck.
• 1901 Hänsel und Gretel (1893) d'Engelbert Humperdinck; Götterdämmerung (1876) de Wagner.
• 1903 Adriana Lecouvreur (1902) de Francesco Cilea.
• 1904 Louise (1900) de Gustave Charpentier.
• 1905 Thaïs (1894) de Massenet.
• 1907 Amica (1905) de Mascagni.
• 1908 Les barbares (1901) de Camille Saint-Saëns; Manfred, poema dramàtic de Robert Schumann (1852).
• 1909 Requiem (1888) de Gabriel Fauré
• 1910 Salome (1905) de Richard Strauss; Tiefland (1903) d'Eugen d'Albert (cantada en italià).
• 1911 L'enfant prodigue (1884) de Claude Debussy.
• 1913 Parsifal (1883) de Wagner.
• 1915 La fanciulla del West (1914) de Puccini; Boris Godunov (1869) de Modest Mússorgski.
• 1916 Il segreto di Susanna (1909) d'Ermanno Wolf-Ferrari; Le nozze di Figaro (1786) de Wolfgang Amadeus Mozart.
• 1919 Le Jongleur de Notre-Dame (1902) de Massenet; Guglielmo Rattcliff (1895) de Mascagni.
• 1920 Isabeau (1911) de Mascagni.
• 1921 Der Rosenkavalier (1911) de Richard Strauss; L'Étranger (1901) de Vincent d'Indy.
• 1922 Pikovaia dama (1890) de Piotr Ilitx Txaikovski; El príncep Igor (1890) d'Alexander Borodin; Snegúrotxka (1885) de Nikolai Rimski-Kórsakov.
• 1923 Khovanshchina (1886, 1913 primera representació a Occident) de Mússorgski.
• 1924 Rusalka (1900) d'Antonín Dvorák; Hérodiade (1881) de Massenet; Prodaná nevesta (1866, La núvia venuda) de Bedřich Smetana.
• 1925 La cena delle beffe (1924) de Giordano; Intermezzo (1924), de R. Strauss; Die Zauberflöte (1791) de Wolfgang Amadeus Mozart.
• 1926 Francesca da Rimini (1914) de Riccardo Zandonai; La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (1907), primera representació fora de Rússia), Pskovityanka (1873, 1892) i Nit de maig (1879), de Rimski-Kórsakov.
• 1928 Turandot (1926) de Puccini; La sacre du printemps, ballet (1913) d'Igor Stravinski (22-3); El rapte en el serrall (1782) de Mozart.
• 1929 Don Quichotte (1910) de Massenet.
• 1930 L'amore dei tre re (1913) d'Italo Montemezzi.
• 1933 Oedipus rex (1927) de Stravinski.
• 1932 (Març 3) Neró i Acté de Joan Manén (1928; la primera versió, Acté s'estrenà al Liceu en 1903).
• 1936 Jakobin (1897, rev.) d'Antonín Dvorák.
• 1939 Goyescas (1916) d'Enric Granados.
• 1943 Ariadne auf Naxos (1912) de R. Strauss.
• 1948 La fiamma (1934) d'Ottorino Respighi; Il trittico (1918) de Puccini; Le Rossignol (1914) de Stravinski.
• 1949 Elektra (1909) de R. Strauss; Le Roi d'Ys (1888) d'Édouard Lalo.
• 1951 Die Frau ohne Schatten (1918) de R. Strauss.
• 1952 The Consul (1950) de Gian Carlo Menotti.
• 1953 I cavalieri di Ekebù (1925) de Zandonai.
• 1954 Amelia al ballo (1937) de Menotti; La rondine (1920, 1924) de Puccini; El castell del duc Barbablava (1919) de Béla Bartók.
• 1955 Porgy and Bess (1935) de George Gershwin; Debora e Jaele (1921) d'Ildebrando Pizzetti; Eugene Oneguin (1879) de Piotr Ilitx Txaikovski.
• 1956 Dido and Aeneas (1689) de Henry Purcell.
• 1957 The saint of Bleecker Street (1955) de Menotti; Maria Egiziaca (1932) de Respighi.
• 1958 Assassinio nella catedrale (1958) de Pizzetti; Die Kluge (1943) de Carl Orff.
• 1959 Dialogues des Carmélites (1959) de Francis Poulenc; Cyrano de Bergerac (1936) de Franco Alfano.
• 1962 Arabella (1932) de R. Strauss.
• 1963 La clemenza di Tito (1791) de Mozart.
• 1964 Wozzeck (1925) d'Alban Berg; Giulio Cesare (1724) de Georg Friedrich Haendel.
• 1965 Katerina Ismailova (1956) de Dmitri Xostakóvitx; Jenůfa (1904) de Léoš Janácek.
• 1966 La Voix humaine (1959) de Poulenc; La mulata de Córdoba (1948) de José Pablo Moncayo; Carlota de Luis Sandi; Severino de Salvador Moreno; A serrana (1899) d'Alfredo Keil; La carrosse du Saint-Sacrement d'Henri Busser; La bohème (1896) de Ruggero Leoncavallo.
• 1969 The Rake Progress (1962) de Stravinski; Lulu (1938) de Berg; Una vida pel tsar (1836) de Mikhail Glinka.
• 1971 Mahagonny (1930) de Kurt Weill.
• 1972 La Passió grega (1961) de Bohuslav Martinu; Dalibor (1868) de Bedřich Smetana.
• 1973 Kàtia Kabànova (1921) de Léoš Janácek; Caterina Cornaro (1844) de Donizetti.
• 1975 Il capitano Spavento (1963) de Gian Francesco Malipiero; Il cappello di paglia di Firenze (1955) de Nino Rota; Billy Budd (1941) de Benjamin Britten; Mavra (1922) de Stravinski.
• 1976 De la casa dels morts (1930) de Janácek.
• 1977 Guerra i pau (1946) de Sergei Prokofiev; Benvenuto Cellini (1838) de Hector Berlioz; Medea (1797) de Luigi Cherubini.
• 1985 Moses und Aaron (1954, en concert; 1957 esc.) d'Arnold Schönberg.
• 1987 Lulu de Berg (versió completada per Friedrich Cerha, 1979); Lucio Silla (1772) de Mozart.
• 1991 Capriccio (1942) de R. Strauss.
• 1992 Márió és a varázsló (1988) de János Vajda; Einstein on the Beach (1976) de Philip Glass.
• 1994 Mathis der Maler (1938) de Paul Hindemith.
• 1999 Vec Makropoulos (1926) de Janácek.
• 2000 Sly (1927) de Wolf-Ferrari.
• 2001 Gloriana (1953) de Britten.
• 2002 Lady Macbeth de Msenk (versió original, 1934) de Dmitri Xostakóvitx; La Favorite (versió en francès, 1850) de Donizetti.
• 2003 Wintermärchen (1999) de Philippe Boesmans.
• 2004 Cléopâtre (1914) de Massenet.
• 2005 A Midsummer Night Dream (1960) de Britten; Il corsaro (1848) de Verdi; La gazzetta (1816) de Gioachino Rossini.
• 2006 Die tote Stadt (1920) d'Erich Wolfgang Korngold; Ariodante (1735) de Georg Friedrich Haendel.
• 2007 Boulevard Solitude (1952) de Hans Werner Henze; Le Portrait de Manon (1894) de Massenet; Don Carlos de Verdi (versió original en francès, 1868).
• 2008 Death in Venice (1973) de Britten; L'ape musicale (1789), pasticcio de Lorenzo da Ponte amb música de Mozart, Vicent Martín i Soler, Giuseppe Gazzaniga, Domenico Cimarosa, Giordani and Tarchi (al Foyer).
• 2009 Hypermusic prologue (2009, al Foyer) d'Hèctor Parra; Król Roger (1926) de Karol Szymanowski.
• 2010 Into the little hill (2006, al Foyer) de George Benjamin.
• 2011 LByron: un estiu sense estiu (2011) d'Agustí Charles; Le grand macabre (1978) de György Ligeti.
• 2013 Street scene (1946) de Kurt Weill; Cendrillon (1889) de Massenet.
• 2016 Written on skin (2012) de George Benjamin.
• 2017 Quartett (2011) de Luca Francesconi; Teuzzone (1719) d'Antonio Vivaldi (versió de concert).
• 2018 El dimoni (1875) d'Anton Rubinstein (en rus; en italià, s'havia presentat a Barcelona en 1905).
• 2021 Lessons in love and violence (2018) de George Benjamin; Platée (1745) de Jean-Philippe Rameau (versió de concert); Orpheus de Georg Philipp Telemann (1726) (versió semiescenificada).
• 2023 Seven deaths of Maria Callas de Marko Nikodijević, projecte de Marina Abramović (2020); Antony and Cleopatra de John Adams (2022); Médée de Marc-Antoine Charpentier (1693) (versió semiescenificada).

El funcionament del teatre es feia mitjançant la concessió de la gestió a una empresa externa, el director general de la qual era l'empresari (o administrador) i decidia el rumb del teatre. Era l'habitual en els teatres europeus, però en el cas del Liceu es mantingué fins al 1980. Des de llavors, el teatre té un director artístic que s'encarrega de la programació, contractació d'artistes i qüestions artístiques en general, i un Gerent que s'ocupa de la gestió econòmica.

Els empresaris, des del segle xx, han estat:

• Albert Bernis (1901-1911), qui equilibrà la presència de títols italians i alemanys, ampliant el repertori a òperes més antigues i estrenas, contractant els millors cantants; amb ell el Liceu es va situar entre els millors teatres d'Europa.
• Francesc Casanovas (1911-1913), que continuà les directrius de Bernis.
• Alfredo Volpini (1913-1914), aconseguí la primera representació legal de Parsifal fora de Bayreuth, el 31 desembre de 1913.
• Joan Mestres i Calvet (1915-1947): el gran empresari del teatre, va marcar una fita al Liceu; de fet, la seva va ser una "edat d'or". Poc després va escriure unes memòries titulades El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario (Barcelona: Vergara, ca. 1945), d'amena lectura i amb anècdotes abundants.
• Josep Fugarolas i Arquer dit José F. Arquer (fins al 1959) i Joan Antoni Pàmias, (1947-1980), amb Napoleone Annovazzi com a director artístic (només fins al 1952). Van ser anys brillants, amb la visita del Festival de Bayreuth (1955) i els debuts i presència contínua de les millors veus, moltes d'elles catalanes (Victoria de los Ángeles, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, etc.). Els anys setanta, però, va ser un període crític: els pressupostos no eren suficients i el Liceu va entrar en declivi.

Ja com a directors generals designats per les institucions:

• Lluís Portabella (1981-1986), Josep M. Busquets (1986-1992), Jordi Maluquer (1992-1993), sota els quals es va crear i consolidar el Consorci.
• Josep Caminal i Badia (1993-2005). Les temporades d'òpera s'anaven consolidant, però el 1994 el foc va destruir el teatre. Caminal va saber redirigir la situació. Les activitats artístiques es van reduir en nombre, però van continuar en altres escenaris, i la reconstrucció del teatre començà. La reobertura (1999) i les noves sessions van tenir un èxit extraordinari: el nombre de funcions, de públic i d'abonats va créixer any rere any. La programació paral·lela per a nens i altres activitats (concerts, xerrades, etc.) relacionades amb les òperes que es feien van ser lloades i imitades per altres teatres.
• Rosa Cullell (2005-2008)
• Joan Francesc Marco (2008-2013)
• Roger Guasch (2013-2018)
• Valentí Oviedo (des del maig de 2018).

Directors artístics, des de 1980:

• Lluís Andreu (1981-1990)
• Albin Häsenroth (1990-1996)
• Joan Matabosch i Grifoll (1996-2013)
• Christina Scheppelmann (2014-2018)
• Victor García de Gomar (2019-).

El 2008 es va constituir un Consell Assessor per a ajudar el director artístic.

El teatre té la seva orquestra des de la fundació el 1847: l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. És l'orquestra simfònica en funcionament més antiga de Barcelona i de tot Espanya. El seu primer director va ser Marià Obiols, fins al 1861.

Els directors de l'orquestra i directors musicals han estat:

• Josep Pons, 2012-2026^[31]
• Michael Boder, 2008-2012
• Sebastian Weigle, 2004-2008.
• Bertrand de Billy, 1999-2004.
• Uwe Mund, 1987-1994.
• Eugeni Marco, 1981-1984.
• Ernest Xancó, 1959-1961.

Prèviament, l'orquestra no tenia directors titulars, sinó convidats. Alguns dels directors que han dirigit al Liceu han estat: Marià Obiols i Tramullas (1847/1875), Mateu Ferrer i Oller (1851/1853), Gabriel Balart i Crehuet (1853/1859), Giovanni Bottesini (1863/1881), Cristóbal Oudrid (1872), Joan Goula i Soley (1874/1902), Antoni Nicolau i Parera (1877/1894), Jesús de Monasterio (1880), Franco Faccio (1880/1882), Anton Rubinstein (1881), Enrique Fernández Arbós (1882), Arturo Toscanini (1890), Edoardo Mascheroni (1890/1915), Leopoldo Mugnone (1892/1899), Cleofonte Campanini (1892/1897), Tomás Bretón (1892/1916), Antoni Ribera i Maneja (1899/1920), Franz Fischer (1901/1902), Richard Strauss (1901 i 1925), Joan Manén (1902/1953), Antonio Ribera (1904-1905), Siegfried Wagner (1907), Pietro Mascagni (1907 i 1929), Joan Lamote de Grignon (1908/1938), Franz Beidler (1909/1914), Pau Casals (1909/1936), Luigi Mancinelli^[32] (1910/1913), Felix Weingartner (1911/1925), Jesús Guridi (1912 i 1934), Jaume Pahissa i Jo (1913/1937), Ernest Ansermet (1917), Artur Saco del Valle i Flores (1917/1918), Joaquín Turina (1918), Otto Hess (1920), Otto Klemperer (1920/1924), Bruno Walter (1921/1922), Fritz Reiner (1922), Serge Koussevitzky (1922), Max von Schillings (1922/1936), Albert Coates (1923/1928), Ígor Stravinski (1924/1936), Pierre Monteux (1925), Alexander von Zemlinsky (1926), Manuel de Falla (1927 i 1933), Clemens Krauss (1927/1942), Alexander Glazunov (1929), Erich Kleiber (1929), Ottorino Respighi (1929), Antonino Votto (1930/1931), Georges Sébastian (1930/1966), Antal Doráti (1935/1936), Karl Elmendorff (1935/1952), Hans Knappertsbusch (1936-1944), Eduard Toldrà (1936/1962), Franz Konwitschny (1939/1958), Joseph Keilberth (1940/1955), Hans Swarowsky (1942/1950), Napoleone Annovazzi (1942/1952), Ettore Panizza (1943/1944), Carles Suriñach i Wrokona (1947/1954), André Cluytens (1948/1951), Josep Iturbi Bàguena (1948/1958), Ataúlfo Argenta (1949), Jascha Horenstein (1952), Gianandrea Gavazzeni (1952), Rudolf Kempe (1952/1954), Heitor Villa-Lobos (1953), John Barbirolli (1954), Eugen Jochum (1955), Eugene Ormandy (1955), George Szell (1957), Gianfranco Rivoli (1960/1982), Igor Markevitch (1965), János Kulka (1970/1991), Karl Böhm (1965), Antoni Ros-Marbà (1966-2005), Antonio d'Almeida (1967 i 1977), Ino Savini (1969/1974), Rafael Frübeck de Burgos (1971/2002), Herbert von Karajan (1972), Lorin Maazel (1974), Eve Queler (1974/1977), Georg Solti (1974 i 1993), Giuseppe Morelli (1975/1979), Iuri Temirkànov (1981), Ievgueni Mravinski (1982), Roberto Abbado (1982/1991), Friedrich Haider (1985/2009), Richard Bonynge (1986/2002), Pinchas Steinberg (1986/2018), Pierre Boulez (1987), Peter Schneider (1987/2012), Kent Nagano (1989), Wolfgang Sawallisch (1990), Václav Neumann (1990), Peter Maag (1990), Silvio Varviso (1990 i 1995), Paolo Olmi (1991/1996), Jordi Savall (1991/2024), Gerd Albrecht (1992), Jiří Bělohlávek (1992), Daniel Barenboim (1992), Riccardo Muti (1992/2001), Josep Pons (1992/ ), Lamberto Gardelli (1993), Sylvain Cambreling (2002), Kirill Petrenko (2003), Kazushi Ono (2003), Salvador Brotons (2003), Jesús López Cobos (2003/2005), Víctor Pablo Pérez (2007/2013), Fabio Luisi (2010), Valeri Guérguiev (2013 i 2015), Emmanuelle Haïm (2014 i 2019), George Benjamin (2016), Marc Minkowski (2020/2023), Gustavo Dudamel (2020/2024), René Jacobs (2021/2024), John Adams (2023), Simon Rattle (2023).

El Cor del Gran Teatre del Liceu es consolidà als anys seixanta sota la direcció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es feu càrrec de la direcció juntament amb Vittorio Sicuri. Posteriorment van ser directors Andrés Máspero, William Spaulding i José Luis Basso. En 2014 ho va ésser Peter Burian, però després de pocs mesos marxà i fou substituït per Conxita Garcia, la qual va exercir aquest càrrec entre 2015 i 2021, quan va ser nomenat Pablo Assante.^[33]

Durant la segona meitat del segle xix, es va desenvolupar al Liceu una escola d'escenografia i decoració teatral que va assolir molta anomenada. Després dels treballs inicials de Joan Ballester, famós pels seus decorats per a L'Africaine, l'escenògraf més important va ser Francesc Soler i Rovirosa, que treballà al període 1880-1910. L'estil era molt realista, amb telons i papers pintats. Els decorats es feien llavors als tallers del teatre, situats sobre el sostre de la sala principal.

De 1900 als anys trenta, l'escola d'escenografia està representada per Maurici Vilomara, Fèlix Urgellés, Salvador Alarma, Oleguer Junyent… L'últim d'aquests artistes va sser Josep Mestres Cabanes, que va treballar entre els anys trenta i els seixanta.

Actualment, els directors es contracten per a cada producció. Entre els directors d'escena que han treballat els últims decennis al Liceu, es poden destacar: Giuseppe de Tomasi, Franco Zeffirelli, Wieland Wagner, Jean-Pierre Ponnelle, Götz Friedrich, Nikolaus Lehnhoff, Luca Ronconi, Pier Luigi Pizzi, Piero Faggioni, Peter Sellars, Herbert Wernicke, Núria Espert, Mario Gas, Manuel Huerga, Calixto Bieito, Graham Vick, Willy Decker, Luc Bondy, Andreas Homoki, Giancarlo del Monaco, Robert Carsen, Harry Kupfer, Peter Konwitschny, La Fura dels Baus, Els Comediants, Christof Loy, Laurent Pelly o Paco Azorín.

Hi han actuat, dirigint o interpretant en algun instrument obres seves, diversos compositors (si no s'indica res més, van dirigir obres orquestrals): Marià Obiols (1847, dirigint Il reggio imene), Sigismund Thalberg (1847, al piano), Pablo Sarasate (1860/1887 tocant obres seves i d'altres), Josep Anselm Clavé (1861), Giovanni Bottesini (1863 i 1874), Cristóbal Oudrid (1872, dirigint diverses sarsueles), Anton Rubinstein (1881, com a solista del seu concert), Isaac Albéniz (1883 i 1885 com a pianista i el 1895 dirigint Henry Clifford), Tomás Bretón (1889/1916, dirigint-ne tres òperes), Richard Strauss (1901 i 1925, dirigint poemes simfònics seus), Joan Manén (1902/1952, dirigint òperes seves, un ballet i com a violinista), Enric Granados (1903, dirigint Follet, i com a pianista el 1908), Enric Morera (1906 i 1936), Siegfried Wagner (1907, dirigint obertures d'ell mateix de son pare), Pietro Mascagni (1907, dirigint Cavalleria i Amica), Camille Saint-Saëns (1908, com a pianista), Vincent d'Indy (1908), Gabriel Fauré (1909, al piano i dirigint el Requiem), Jaume Pahissa i Jo (1912/1937, dirigint les estrenes de les seves òperes), Jesús Guridi (1913, dirigint Mirentxu, i 1934), ´Joaquim Cassadó (1920, dirigint El monjo negre), Igor Stravinski (1924/1936), Felix Weingartner (1925, dirigint Die Dorfschule), Béla Bartók (1927, com a pianista a la seva Rapsòdia), Manuel de Falla (1927 i 1933), Ottorino Respighi (1929), Pau Casals (1936, dirigint el seu concert per a violoncel), Eduard Toldrà (1936 i 1948, dirigint El giravolt de maig), Ricard Lamote de Grignon (1936 i 1960), Baltasar Samper (1936/1937), Salvador Bacarisse (1938, dirigint Corrida de feria), Carles Suriñach (1947, amb El mozo que casó con mujer brava, i 1954), Conrado del Campo (1950, dirigint Lola la piconera), Heitor Villa-Lobos (1953), Cristóbal Halffter (1960, dirigint Jugando al toro), Joan Guinjoan (1969, dirigint Els cinc continents), Friedrich Cerha (1987, dirigint Lulu), Pierre Boulez (1987), George Benjamin (2016, dirigint Written on skin) i John Adams (2023, dirigint Antony and Cleopatra).

Molts grans cantants han cantat al Liceu. La majoria de veus catalanes hi ha començat les seves carreres. El públic de Barcelona s'estima les veus: Camille Saint-Saëns, en visitar el Liceu, va dir, referint-se al públic: "Ils aiment trop le ténor" (S'estimen massa els tenors). Sovint, el públic ha demostrat la seva passió per alguns cantants que, justament o injusta, han estat els favorits del públic. Entre els més recents hi ha casos com: Renata Tebaldi, Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Josep Carreras, Alfredo Kraus, Eva Marton, Edita Gruberova, Rolando Villazón, Sondra Radvanovsky, Irene Theorin...

Entre els més rellevants, amb una quantitat considerable de representacions al Liceu, es troben (entre parèntesis, les dates de presentació i última funció al Liceu):

• Giovanni Battista Verger (1847/1848), Giovanna Rossi-Caccia (1847/1850), Fanny Salvini-Donatelli (1847/1849), Giacomo Roppa (1848/1851), Agustí Rodas (1849/1881), Gaetana Brambilla (1850/1861), Felice Varesi (1855), Marianna Barbieri-Nini (1857/1858), Pietro Mongini (1858/1863), Mario Tiberini (1858/1859), Ignazio Marini (1860), Bonaventura Belart i Albiñana (1860/1862).
• Giorgio Ronconi (1861/1871), Emilio Naudin (1861/1876), Mario de Candia (1863), Antonio Selva (1863/1865), Rosina Penco (1864), Roberto Stagno (1866/1889), Rosa Vercolini (1870/1887), Antonio Aramburo (1871/1882), Francesc Mateu (Francesco Uetam) (1874/1877), Francesco Tamagno (1875/1892), Marie Sasse (1876), Carolina de Cepeda (1877/1888), Elena Theodorini (1881/1886), Angelo Masini (1881/1887), Julián Gayarre (1881/1888), Victor Maurel (1882/1888), Ramon Blanchart (1883/1916), Adela Borghi (1884/1887), Erminia Borghi-Mamo (1884/1892), Gemma Bellincioni (1887/1911), Emilio De Marchi (1888/1891), Josefina Huguet (1888/1904), Franco Cardinali (1888/1897), Francesc Viñas (1888/1916), Eva Tetrazzini (1891/1897), Hariclea Darclée (1894/1906), Maria Barrientos (1899/1917), Rosina Storchio (1898/1922).
• El 24 de novembre de 1900 debutava el tenor Josep Palet com a Fernando de La favorita de Donizetti, que cantà al teatre fins al 1932. Gemma Bellincioni va interpretar el rol titular a Salomé el 1910 i Conxita Supervia hi va debutar el 1912, cantant-hi fins al 1928. L'èxit acompanyà a altres cantants com: Mario Sammarco (1902), Elena Bianchini-Capelli (1904/1907), Adamo Didur (1905), Mattia Battistini (1906/1918), Graziella Pareto (1906/1928), Giuseppe Anselmi (1907 i 1918), Titta Ruffo (1908/1925), Riccardo Stracciari (1911/1939), Elvira de Hidalgo (1912/1923), Conxita Supervia (1912/1928), Hipòlit Lázaro (1914/1945), Mercè Capsir (1914/1949), Ofelia Nieto (1916/1922), Geneviève Vix (1916/1922), Tito Schipa (1916/1927 i 1948), Beniamino Gigli (1917), Ángeles Ottein (1918), Giovanni Zenatello, Heinrich Schlusnus (1922), Giacomo Lauri-Volpi (1922/1944 i 1972), Miguel Fleta (1925/1933), Toti Dal Monte (1925/1934), Carlo Galeffi (1925/1942), Gilda Dalla Rizza (1926/1928), Fiódor Xaliapin (1927/1934), Lauritz Melchior (1927/1930), Tina Poli-Randaccio (1919/1928), Lily Hafgren (1921/1929), Apollo Granforte (1926/1936), Alexander Kipnis (1936/1944), Giannina Arangi Lombardi, John O. Sullivan i Gina Cigna.
• Raimon Torres (1942/1970), Victoria de los Ángeles (1945/1968 i 1994), Giuseppe di Stefano (1946/1970 i 1986), Mario Del Monaco (1946 i 1953/1955, amb poc èxit la primera temporada), Giulietta Simionato (1947/1951), Cesare Siepi (1947/1948 i 1982), Ebe Stignani (1947/1953), Maria Caniglia (1947/1954), Manuel Ausensi (1947/1972), Gianni Poggi (1947/1963), Tancredi Pasero (1948/49), Mario Filippeschi (1948/1960), Joan Oncina (1948/1972), Kirsten Flagstad (1949/1951), Hans Hotter (1948/1987)
• Max Lorenz (1950/1954), Rolando Panerai (1950/1988),- Gertrude Grob-Prandl (1951/1966), Clara Petrella (1952/1961), Piero de Palma (1952/1993), Renata Tebaldi (1953/1959), Aldo Protti (1953/1965), Giuseppe Taddei (1953/1986), Wolfgang Windgassen (1954/1959), Walter Berry (1954/1985), Ludwig Suthaus (1955 i 1959), Gianni Raimondi (1955/1961) Anton Dermota (1955/1966), Nicola Rossi-Lemeni (1956/1977), Gianna d'Angelo (1957/1965), Enriqueta Tarrés (1957/1992), Renato Capecchi (1957/1973), Fedora Barbieri (1957/1974), Margherita Carosio, Astrid Varnay (1955/1957), Ramón Vinay (1955/1959), Birgit Nilsson (1957/1958), Carlo Bergonzi (1958/1982 i a un concert en 2005), Alfredo Kraus (1958/1994), Josep Carreras (1958/2008), Régine Crespin (1959/1966) i Ivo Vinco (1959/1996).
• Bernabé Martí (1960/1972), André Turp (1961/1970), Joan Sutherland (1961/1989), Piero Cappuccilli (1961/1994), Fiorenza Cossotto (1961/1994), Renata Scotto (1961/1996), Montserrat Caballé (1962/2011), Nicolai Ghiuselev (1962/1982), Eduard Giménez (1963/1994), Virginia Zeani (1963/1977), Luciano Pavarotti (1963/1971 i 1989), Pedro Lavirgen (1964/1989), Plácido Domingo (1966/2015), Jaume Aragall (1962-1997), Vicenç Sardinero (1964/1997), Richard Tucker (1965/1975), Grace Bumbry (1966/1988), Anja Silja (1966/2000), Cristina Deutekom (1966/1982), Franco Bonisolli (1967/1983), Franz Mazura (1967/1986), Peter Glossop (1968/1971), Helga Dernesch (1968/1983), Bianca Berini (1968/1984), Justino Díaz (1969/1984), Viorica Cortez (1969/1991).

• Enzo Dara (1970/1991), Cornell MacNeil (1970/1988), Ángeles Gulín (1970/1983), Mirella Freni (1970/1994), Josep Carreras (1958, de nen, i 1970/2008), Joan Pons (1970/2014 i 2019), Ielena Obraztsova (1970/1984), Agnes Baltsa (1971/1992), Raina Kabaivanska (1971/1991), Lucia Valentini-Terrani (1971/1991), Kurt Rydl (1971/1992), Helen Donath (1972/1992), Dalmau González (1972/1994), Giuseppe Giacomini (1973/1994), Renato Bruson (1973/1997), Sesto Bruscantini (1974/1983), Patricia Payne (1974/1984), Ghena Dimitrova (1975/1984), Matteo Manuguerra (1976/1988), Eva Randova (1976/1996), Ernesto Palacio (1977/1990), Edita Gruberova (1978/2013), Aprile Millo (1978/1996), Nicola Martinucci (1979/1994).
• Leo Nucci (1980/2015), Sabine Hass (1980/1996), Enedina Lloris (1980/1988), Peter Hofmann (1981/1988), Bernd Weikl (1981/1990), Simon Estes (1981/2002), Matti Salminen (1981/2005), Ewa Podles (1981/2013), Ileana Cotrubas (1982/1988), Martti Talvela (1982/1989), Gundula Janowitz (1982/1993), Eva Marton (1982/2006), Kurt Moll (1983/1992), Siegfried Jerusalem (1983/1987), Ermanno Mauro (1983/1987), Gwyneth Jones (1984/1997), Ievgeni Nesterenko (1984 (Attila i Nabucco), 1988 i 2002), Nicolai Ghiaurov (1985/1992), Carlos Chausson (1985/2019), Daniela Dessì (1985/2014), Peter Dvorsky (1986/1995), Rockwell Blake (1986/1996), Dolora Zajick (1988/2018), Peter Seiffert (1989/2010) i Anna Tomowa-Sintow (1989/1995).
• Nadine Secunde (1990/1995), Dmitri Hvorostovski (1991, a I pagliacci i tres recitals de 1993 a 2016), Roberto Alagna (1991/2019), Albert Dohmen (1991/2021), Josep Bros (1992/2017), Violeta Urmana (1992/2005), Vesselina Kasarova (1993/2006), Paata Burchuladze (1993/2009), Waltraud Meier (1994/2022), Carlos Álvarez Rodríguez (1996/2021), María Bayo (1999/2015; en 1994, cantà en el recital per la reconstrucció del teatre, al Palau Sant Jordi), Natalie Dessay (2000/2014).
• Maria Guleghina (2001/2009), Deborah Polaski (2002/2008), Angela Denoke (2002/2017), Juan Diego Flórez (2002/2021), Joan Martín-Royo (2003/2022), Rolando Villazón (2005/2013), Nina Stemme (2005/2009), Fiorenza Cedolins (2005/2014), Ainhoa Arteta (2005/2019), Elena Zaremba (2005/2022), Joyce DiDonato (2006/2019), Krassimira Stoyanova (2006/2021), Ludovic Tézier (2006/2022), Matthias Goerne (2006 i 2009, 2021 i 2022), Sarah Connolly (2009/2022), Xavier Sabata (2009/2023).
• Diana Damrau (2010/2019), Nikolai Schukoff (2010/2021), Gregory Kunde (2011/2021), Piotr Beczala (2011/2022), Pretti Yende (2012/2020), Sondra Radvanovsky (2012/2023), Irene Theorin (2012/2022), Javier Camarena (2013/2022), Michael Spyres (2013/2024), Anna Netrebko (2013 amb la Iolanta de Txaikovski en versió de concert i recitals el 2019, 2021 i 2022), John Osborn (2015/2021), Sara Blanch (2016/2023), Serena Sáenz (2018/2023), Lisette Oropesa (2019/2022), Xabier Anduaga (2022); Lise Davidsen (2022/2024), etc.

Altres veus conegudes es van presentar al teatre, però hi van actuar molt poques vegades, o només una. Entre elles:

• Carlo Baucardé (1850/1851), Antonio Superchi (1853), Fortunata Tedesco (1858)
• Marietta Alboni (1861), Manuel Carrión (1862 i 1872, sense èxit), Carlo Negrini (1863/1864), Angiolina D'Alberti (1874/1875), Geremia Bettini (1877), Giuseppe Kaschmann (1880/1885), Leopoldo Signoretti (1882/1889), Francesco Pandolfini (1883/1885), Célestine Galli-Marié (1883, sense èxit a Mignon, que ella havia estrenat a París), Medea Mei i Nikolai Figner (1884), Marie van Zandt (1889), Emma Carelli.^[34]
• El 1904 Enrico Caruso, sense èxit, va cantar dues funcions de Rigoletto. També hi cantaren, en alguna temporada: Aureliano Pertile (1916, sense gran èxit), Beniamino Gigli (1917), Gabriella Besanzoni (1917 i 1918), Maria Gay (1919, amb Aida i Carmen), Maria Capuana, Ninon Vallin, (1920), Lydia Garinska (1923/24), Viorica Ursuleac, Melico Salazar (1929), Georges Thill (1933 i 1936, com a Samson),
• Ettore Bastianini (1948/1949), Mado Robin (1949, amb Lakmé i 1959 amb Mignon), Helge Roswaenge (1951, amb Fidelio i Die Zauberflötte), Boris Christoff (1952, en les dues temporades de l'any, ambdues amb Borís Godunov), Inge Borkh (1953, a Fidelio), Marian Anderson (1955, en un recital), Marta Mödl (1955), Carlos Munguía (1955, amb La Lola se va a los puertos), Magda Olivero (1956, a La traviata), Anita Cerquetti (1956, a Norma i 1958, a Aida i Norma), Maria Callas (1959, en un únic concert)
• Sandor Konya (1960, amb Lohengrin i 1970, amb Parsifal), Franco Corelli (1961, en Tosca, amb una bona funció i una altra molt protestada), Gabriel Bacquier (1961 i 1986), Teresa Stich-Randall (1962, a La nozze di Figaro), Leyla Gencer (1962, Norma, i 1975, en Poliuto), Bruno Prevedi (1962/1973), Mady Mesplé (1963 a Roméo et Juliette), Elisabeth Schwarzkopf (1964, en Così fan tutte, i 1967 amb Die Rosenkavalier), Elisabeth Grümmer (1965, al Requiem de Mozart), Rita Gorr (1965, a Samson et Dalila), Christa Ludwig (1965 a un concert i 1991 a un recital), René Kollo (1965/1991), Carlo Cossutta (1966, amb Tosca i 1983, amb Otello i Il trovatore), Alain Vanzo (1968 i 1976), Lisa Della Casa (1969, a Le nozze di Figaro), James McCracken (1969 amb Otello i 1970 amb Samson et Dalila), Sherrill Milnes (1969/1991)
• Shirley Verrett (1971, en Don Carlo), Teresa Berganza (1971, a La cenerentola i en recitals el 1990 i 2012), Gianfranco Cecchele (1972, a Ernani i una gala), Katia Ricciarelli (1972, amb Suor Angelica i un recital en 1992), Roberta Knie (1973 i 1982), Luis Lima (1973/1988), Jessye Norman (1974, en un concert), Paolo Montarsolo (1974/1984), Marisa Galvany (1975, en Macbeth), Thomas Allen (1975/1991, en tres títols), Luciana Serra (1977 i 1992), Maria Chiara (1978 i 1987), Nicolai Gedda (1979, en Rigoletto)
• Sergei Leiferkus (1981 i 1991), Simone Alaimo (1983, a La cenerentola), Tatiana Troyanos (1984 a Die Rosenkavalier), Jon Vickers (1985, a Samson et Dalila), Ferruccio Furlanetto (1985 a Simon Boccanegra i 1993, a un recital), Cheryl Studer (1985 i 1995), Pilar Lorengar (1986, amb Lohengrin i un recital el 1991), Ruggero Raimondi (1986 i 1988), Cecilia Gasdia (1987, a La bohème), Roberto Scandiuzzi (1987, a Lucia di Lammermoor), Vladimir Atlantov (1988, en Otello), Edith Mathis (1988, amb Der Freischütz), Francisco Araiza (1988 i 1991, en un recital), Margaret Price (1988, a Don Carlo i a un recital el 1992), Marilyn Horne (1988/1991), Josephine Barstow (1989, en concert, i 2001 a Gloriana), Samuel Ramey (1989, a un recital i 2007, amb Manon) Brigitte Fassbaender (1989, a Tristan und Isolde), Olga Borodina (1989, en el concert de guanyadors del Concurs Francesc Viñas), Lucia Popp (1989, amb Arabella), Hermann Prey (1989, a Die Meistersinger), Leonie Rysanek (1989 i 1991)
• José van Dam (1990/1992), Tom Krause (1990), June Anderson (un recital en 1990, una funció de Lucia di Lammermoor i Giovanna d'Arco el 1996, al Palau de la Música Catalana), Chris Merritt (un recital en 1990 i Le grand macabre en 2011), Neil Shicoff (Les contes d'Hofmann el 1990 i Carmen el 1993), Kiri Te Kanawa (1991, a un recital), Dietrich Fischer-Dieskau (1991, a dos recitals), Cecilia Bartoli (1991, a Il barbiere di Siviglia i 1993, a un recital), William Matteuzzi (1991 i 1993), Frederica von Stade (1992 i 1993), Jennifer Larmore (1993 i 2003), Hildegard Behrens (1994, a Fidelio i Die Walküre) i Johan Botha (1999, a la Turandot inaugural del nou teatre i el 2005 a Das Lied von Erde).
• Bryn Terfel (recitals el 1999 i 2001), Salvatore Licitra (2001, a Macbeth), Theo Adam (2005, a Parsifal), Vittorio Grigolo (2006 i 2022), Thomas Hampson i Renée Fleming (2007, a Thaïs), Thomas Quasthoff (2009 amb Die schöne Müllerin).
• Mariella Devia (2005, a L'elisir d'amore i 2013 a Il pirata), Torsten Kerl (2006 i 2022), Bejun Mehta (2006/2019), Elina Garanča (2011, amb Anna Bolena), Philippe Jaroussky (a recitals el 2001 i 2013), Jonas Kaufmann (Wintereise el 2014 i 2018 a Andrea Chénier), Andreas Schöll (recital el 2015), Julia Lezhneva (2017), Franco Fagioli (2019 a Agrippina) i Saioa Hernández (2019 i 2022).
• Nadine Sierra (2021, a Lucia di Lammermoor), Benjamin Bernheim (2021 a Rigoletto), Mark Padmore (2021 a War requiem), Sònia Iontxeva (recital el 2022).

Relacionata amb el teatre des de la seva fundació, hi ha el Conservatori Superior de Música del Liceu, fundat el 1837 per a l'ensenyament de la música. De fet, conservatori i teatre formen part de la mateixa entitat. Avui, el Conservatori té part de les seves instal·lacions a l'edifici del teatre (amb una interessant sala d'actes del segle xix) i part en altres edificis de la ciutat.

Al mateix edifici del teatre té la seu el Cercle del Liceu, club privat originat arran de la cessió de l'espai a la Societat Auxiliar de Construcció del teatre, el mateix 1847. A banda de compartir l'edifici (hi ha una comunicació directa entre el Cercle i el Saló dels Miralls del teatre, oberta només quan hi ha funció al teatre per a permetre l'accés als socis de l'entitat) i de l'afició musical o operística de bona part dels socis, no hi ha cap altra vinculació entre el Liceu i el Cercle.

L'Arxiu Històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu és un arxiu de Barcelona que conserva la documentació generada per aquest teatre des dels seus inicis fins a l'actualitat. Està format per més de cinquanta mil documents i objectes històrics, i és un dels quatre únics arxius que es conserven íntegrament a tot el món. L'Arxiu Històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu conserva la majoria de documentació generada pel Gran Teatre del Liceu^[35] des de 1837 fins a l'actualitat. El teatre conserva la majoria de documentació generada des de la seva fundació,^[n] principalment en el fons de l'arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu. Aquesta singularitat fa que sigui un dels principals arxius conservats de teatres d'òpera europeus: per la seva extensió, només el superen els de l'Opéra de París, la Covent Garden Royal Opera House de Londres, el Teatro alla Scala de Milà i el Teatro San Carlo de Nàpols.

El material inventariat comprèn 4.917 documents i 357 contenidors (caixes i penjadors, principalment), que poden tenir uns 50.000 documents diferents. Entre ells, més de 600 partitures (d'òperes estrenades al teatre, d'altres interpretades, amb notes d'execució, i de peces de ball del segle xix, com les dels balls de Carnestoltes, on s'estrenaven peces compostes per a l'ocasió), 700 fotografies d'època, 600 plaques fotogràfiques en vidre, 500 programes de mà i 80 dissenys escenogràfics. S'hi troben també uns 600 documents administratius, entre els quals hi ha contractes dels cantants, plànols del teatre i la documentació tècnica de les diferents obres que s'hi van fer durant els 134 anys en què la Societat de Propietaris en va vetllar directament per la gestió. Hi destaca el Llibre del conserge, que recull en 26 volums el dia al dia del teatre escrit pels diferents conserges que hi van habitar (el cap de consergeria visqué durant temps a l'edifici del teatre).

En 2011, el teatre signà un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per a l'inventari, catalogació, digitalització i estudi de l'arxiu per part del Servei de Biblioteques i el Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” del Departament d'Art i de Musicologia de la UAB. El gener de 2015 se'n publicà el lloc web amb una part de documents digitalitzats.^[36] Des del gener de 2015, part del fons digitalitzat es pot consultar en accés obert a través d'una pàgina web^[37] dissenyat per la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Per garantir la difusió internacional, el portal és vinculat al projecte Europeana,^[38] la plataforma de difusió cultural més important d'Europa, liderat per la Università di Firenze.^[39]

• El poema satíric anònim editat amb el títol Gran Teatre del Liceu: poema satíric en català (ca. 1850), escrit per un aficionat del Teatre de la Santa Creu; el manuscrit, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, va ser editat per Roger Alier el 2008.
• La novel·la Barcelona y sus misterios (1860) d'Antoni Altadill i Teixidó, situa diverses escenes en el teatre, durant alguns dels balls de màscares, i descriu el teatre anterior al primer incendi.
• Los pobres de Barcelona (1865), novel·la de costums de Rafael del Castillo, amb algunes escenes al teatre, durant els balls i algunes funcions.
• La comèdia satírica de Frederic Soler "Liceístas" i "cruzados" (1865), il·lustra les baralles entre els aficionats rivals del Liceu i del Teatre Principal, els principals teatres de la Barcelona del segle xix.
• La sarsuela satírica d'Eduard Vidal i Valenciano De Barcelona al Parnàs (1872), amb música de Josep Ribera i Miró, on els personatges són les muses i diferents teatres de Barcelona, entre ells el Liceu.
• La novel·la de Narcís Oller La febre d'or (1892), situa algunes escenes al teatre.
• A La aurora roja, novel·la de Pío Baroja, un dels protagonistes va al teatre la nit de l'atemptat de 1893 i en descriu les conseqüències (1905).
• Artur Masriera explica algunes anècdotes al seu llibre Los buenos barceloneses: hombres, costumbres y anécdotas de la Barcelona ochocentista (1850-1870) (1925).
• Las noches del Liceo, relat de Lluís Capdevila (ca. 1927) de la sèrie Barcelona en película.
• La llotja, obra de teatre de Josep Maria Millàs-Raurell, situa el primer acte en una llotja del Liceu, tot i que només se situa en un genèric "en un teatre d'òpera". Per les referències, només pot ésser el Liceu, durant una representació de Der fliegende Holländer de Wagner (1928).
• A la novel·la La noia i els vint braçalets de Rosa Maria Arquimbau, algunes escenes passen al teatre (1934).
• El Café del Liceo: 1837-1939: el teatro y sus bailes de máscaras, obra de costums d'Aureli Capmany (1943).
• Les novel·les d'Ignasi Agustí i Peypoch: Mariona Rebull (1944) i El viudo Rius (1945), narren l'episodi de la bomba de 1893.
• Las siete muchachas del Liceo de Mercedes Rubio, novel·la de 1956, que narra la història de set noies que formen part del cor d'àngels a l'estrena de Parsifal de 1913, relatant-ne la trajectòria posterior.
• Café del Liceo, comèdia dramàtica de Jaime de Armiñán estrenada al Teatre Club Windsor de Barcelona el 8 de novembre de 1957 (amb Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal), publicada el 1959, sobre un aspirant a cantant d'òpera. La música original inclou un cuplé compost per Cristóbal Halffter.
• Mundo lírico: semblanzas biográficas de primerísimas figuras de la ópera de Ramon Pujol (Barcelona: Rondas, 1965), que recull 35 semblances literàries, basades en entrevistes fetes durant les seves estades a Barcelona per cantar al Liceu, de reconeguts cantants d'òpera, de Maria Caniglia a Victòria dels Àngels.
• Funció al Liceu, "comèdia en nou quadres" de Ventura Porta i Rosés, de 1969.
• La verdad sobre el caso Savolta, novel·la d'Eduardo Mendoza (1975): l'atemptat contra un dels protagonistes té lloc al Liceu.
• La ciudad de los prodigios, novel·la d'Eduardo Mendoza (1986). No obstant això, la pel·lícula basada en el llibre es va rodar al Teatre Fortuny de Reus, no al Liceu.
• El llibre de contes de Joan Agut El dia que es va cremar el Liceu (1995).
• Homeless de Pau Vidal (2003): un dels relats, "El fantasma de l'òpera", descriu críticament la reconstrucció del teatre, a costa de l'expropiació de cases del barri.
• La ciutat del desig, novel·la de Santiago Riera (2004), on es narra la inauguració del teatre, a la que assisteix la família Giró.
• L'estiu de l'anglès, novel·la de Carme Riera (2006): Gregor, el protagonista, és abandonat nu per la seva amant, en una avantllotja del Liceu.
• Una llotja al Liceu novel·la breu de Pere Garcia Clariana (2007).
• La mala dona, novel·la de Marc Pastor (2008) ambientada al Raval i amb algunes escenes al Liceu, basada en els assassinats comesos per Enriqueta Martí, la "vampira de Barcelona".
• El experimento Barcelona, novel·la de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo (2011) que planteja una trama de crim organitzat i corrupció darrera l'incendi del teatre en 1994, relacionat amb el de la Fenice de Venècia, cremat per la màfia italiana.
• El laberinto de oro de Francisco J. de Lys (2011), novel·la fantàstica que comença al teatre i al Cercle del Liceu, del que se'n fa una descripció detallada, i en la trama de la qual tenen importància alguns elements relacionats amb la construcció del teatre.
• Homes d'honor, novel·la de Xavier Bosch (2012) que també planteja una conspiració mafiosa darrere l'incendi del teatre.
• En Quan arribi el pirata i se m’emporti, novel·la de Lluís-Anton Baulenas (2013), un dels protagonistes, Deogràcies-Miquel Gambús, freqüenta el Cercle del Liceu.
• Les veus del Liceu, novel·la de Xulio Ricardo Trigo (2015), presenta dues històries paral·leles: la d'una netejadora del teatre amb una gran veu en l'actualitat i la d'una parella a mitjan segle xix.
• La ley de los justos (2015), novel·la històrica de Chufo Llorens, ambientada en la Barcelona del final del segle xix, presenta diversos episodis al Liceu, entre els quals els de l'atemptat de 1893.
• El crimen del Liceo: Barcelona, 1909 (2019), novel·la negra històrica de Fernando García Ballesteros al voltant d'un assassinat comès al teatre durant el ball de Carnestoltes de 1909; la investigació policial es desenvolupa principalment al teatre i n'implica els treballadors i el públic aristòcrata, amb una ambientació molt detallada.
• La novel·la El heredero (Editorial Espasa, 2020) de Rafael Tarradas Bultó situa diverses escenes del primer terç del segle XX al teatre, detallant-ne els palcs i funcions.
• La novel·la La calva de Shakespeare: una aventura de JB de Jordi Siracusa. Un comisari i un director d'hotel de la Barcelona de 1972 han de trobar el crani robat de Shakespeare i on part de la trama té lloc al teatre i els seus soterranis.

• ¿Quién me quiere a mí? (1936), dirigida per José Luis Sáenz de Heredia i Luis Buñuel.
• Mariona Rebull (1947), dirigida per José Luis Sáenz de Heredia, amb l'escena de la bomba del Liceu.
• Gayarre (1958), de Domingo Viladomat, pel·lícula biogràfica sobre Julián Gayarre, interpretada per Alfredo Kraus.
• Circus world (El fabulós món del circ) (1964), dirigida per Henry Hathaway, amb John Wayne i Claudia Cardinale; algunes escenes del circ estan rodades a l'interior del Liceu, ambientat com un gran circ de la ciutat d'Hamburg.
• La verdad sobre el caso Savolta (1980), dirigida per Antonio Drove, amb José Luis López Vázquez, Ovidi Montllor i Omero Antonutti.
• Victòria! La gran aventura d'un poble (1983), dirigida per Antoni Ribas, amb Helmut Berger, Xabier Elorriaga i Carme Elias. En una escena, un aldarull a la Rambla provoca que s'interrompeixi la funció de Lohengrin al Liceu i que el públic s'esvaloti; els cantants que hi apareixen són Carme Bustamante i Pedro Lavirgen.
• Romanza final (1986), dirigida per José María Forqué, una nova biografia de Gayarre, amb Josep Carreras.
• Café del Liceo (1989): de fet, pel·lícula per a televisió (com a episodi de la sèrie Primera función), dirigida per Roger Justafré, del drama de Jaime de Armiñán, amb Ricard Borràs, Carles Canut i Vicky Peña, entre d'altres.
• Un submarí a les estovalles (1990), dirigida per Ignasi Pere Ferré, amb una escena al Liceu, on el protagonista fa aturar un atac de tos de la reina d'Espanya al mig d'una representació.
• La febre d'or (1993), sèrie de televisió i pel·lícula dirigides per Gonzalo Herralde, amb Fernando Guillén, Rosa Maria Sardà i Àlex Casanovas, amb fragments d'una representaació del Faust de Gounod.
• Actrius (1997), dirigida per Ventura Pons, amb Anna Lizaran, Núria Espert i Rosa Maria Sardà.
• The life of David Gale (2003), dirigida per Alan Parker, amb Kevin Spacey i Kate Winslet.
• Barcelona (un mapa) (2007), dirigida per Ventura Pons, on un dels personatges recorda la seva feina com a porter al teatre.
• La bomba del Liceu (2009), dirigida per Carles Balagué, pel·lícula documental.
• Al fossat (2012), pel·lícula documental dirigida per Ricardo Íscar, centrada en les vivències dels músics de l'orquestra del teatre.
• Demonstration (2013), pel·lícula documental dirigida per Víctor Kossakovsky.
• Modelos (2014), dirigida per Miriam Victoria.
• Nit i dia (2016), sèrie de televisió dirigida per Manuel Huerga, amb Clara Segura, Pablo Derqui i Miquel Fernández. En un dels episodis, l'esposa del jutge assisteix al Liceu a un concert amb música de Haendel.
• Petitet (2017), pel·lícula documental dirigida per Carles Bosch i Arisó, on s'explica la preparació del concert del cantant al teatre.
• Òpera prima (2022), sèrie documental sobre la producció i estrena el 2022 al teatre de La gata perduda d'Arnau Tordera, primera òpera col·laborativa, concebuda i portada a terme amb gent del barri del Raval.

A més, Josep Maria Mestres Quadreny va dedicar en 1997 una composició musical a personalitats lligades als primers anys del teatre; la suite per a orquestra El carnaval del Liceu (publicada en 2006) conté cinc moviments titulats respectivament: "Schottisch (Nicolau Manent)", "Polca (Gabriel Balart)", "Americana (Jaume Biscarri)", "Rigodon (Josep A. Clavé)" i "Galop (Marià Obiols)". Es basa en els reculls d'obres de saló per a piano que, al llarg dels anys seixanta del segle xix, es publicaven anualment sota el títol Carnaval del Liceo: colección de valces, rigodones, polcas y otros bailes de sociedad.

• Arquitectura de Barcelona
• Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu
• Associació de Liceistes 4t i 5è Pis
• Amics del Liceu
• Bomba del Liceu
• Antoni Capella Contra

• Gran Teatre del Liceu de Barcelona
• Web de l'Associació d'Amics del Liceu
• Web de l'Arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu
• Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Teatre del Liceu
• Annals del Gran Teatre del Liceu