Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.
Entre els principals cursos d'aigua del territori, trobem el riu Amato, que al llarg dels mil·lennis ha format la plana de Sant'Eufemia, i alguns dels seus afluentes, els torrents Cantagalli, Piazza i Canne. A més, hi ha el torrent Bagni, conegut per les aigües sulfuroses de les termes de Caronte, i el torrent Zinnavo, que marca la frontera natural amb el municipi de Gizzeria.
Lamezia Terme té una tradició agrícola molt arrelada, coneguda per la producció de diferents varietats de cultius típics mediterranis. Les produccions més populars són:
oliveras, principalment de la varietat Carolea, de la qual es produeix l'oli d'oliva Lametia DOP de gust fort típic;
vinyas de raïm, a partir de la qual es produeixen vins excel·lents, incloent sis vins Lamezia DOC: Lamezia blanc, Lamezia rosat, Lamezia negre, Lamezia novello, Lamezia negre reserva i Lamezia Greco;
Les dades anteriors a 1969 fan referència als tres municipis de Sambiase, Nicastro i Sant'Eufemia, abans de la seva unificació al municipi de Lamezia Terme.[4]
L'1 de gener de 2022, 4795 ciutadans estrangers resideixen als municipis de Lamezia Terme, el que correspon al 7,9% de la població total. Les nacionalitats més Representades van ser:[5]
Palazzo D'Ippolito, un complex setcentista expressió del tardà barrocmeridional. La seva orige es situa al voltant de 1763, quan per voluntat del noble Felice d'Ippolito es van adquirir una sèrie d'edificis. A l'entrada hi ha un fresc del pintor Francesco Colelli, on es representen amorets i l'escut heraldic de la família d'Ippolito. El palau es distingeix també per la decoració exuberant en estuc de la façana, que en certa manera l'assimila a les arquitectures austriques i hongareses. La decoració del davant, de fet, està modelada sobre elaborats patrons decoratius rococó que no tenen analogies estrictes amb exemples napoletans, però en l'àrea meridional es relaciona només amb alguns edificis sicilians.[6]
Palazzo Statti, un edifici del segle XVIII de la noble família Statti situat al barri històric de San Teodoro, un clar exemple d'arquitectura tardo barroca i un dels edificis més representatius del segle XVIII a Calàbria. La façana principal, composta per petits balcons amb baranes estilitzades, està ricament decorada amb intarsis en forma de conquilles i ventalls que coronen tot el perímetre de l'edifici, on es van alternant seqüencialment els contrafortscòncaus i rítmats. El sostre és de voladís de teules. El monumental portal d'accés, en pedra granítica, expressa un arc de formes suaus i elaborades.[7][8]
El Baluard de MaltaEl Baluard de Malta (Bastione di Malta), que pren el nom de l'ordre dels Cavallers de Malta, al qual va ser assignat. La seva construcció es remunta al 1550, quan per fer front a les contínues incursions dels piratessarraïns de l'Imperi Otomà, que amenaçaven la seguretat i el comerç de les ciutats costaneres, el virrei de Nàpols, don Pedro de Toledo, per ordre de la corona espanyola, va imposar a les comunitats el reforçament, a les seves despeses, del sistema de defensa costaner ja existent. El baluard apareix a l'escut de la Ciutat de Lamezia Terme, en una forma estilitzada.[9]El barri de San Teodoro amb el castell normando-sueu
El Castell normando-sueu de San Teodoro: va ser construït cap a la meitat del segle XI pels Normands per defensar la plana de Sant'Eufemia dels possibles invasors. Posteriorment, va ser ampliat per l'imperator del Sacre Imperi RomanogermànicFrederic II, i a l'interior es van construir també alguns barracs que després es van convertir en presó. Va ser greument danificat pel terratrèmol del 1638.[10]
La Catedral dels Sants Pere i Pau (Cattedrale dei Santi Pietro e Paolo), fundada per la comtessa Eremburga al voltant del 1100, en estil normand. Danyada més d'una vegada pels terratrèmols, fou completament destruïda amb el terratrèmol del 1638 i reconstruïda encara més gran, en estil barroc, pel bisbe Giovan Tommaso Perrone, amb ampliació de l'edifici, completada el 1642. A l'interior es poden admirar un retaule a la Capella del Santíssim Sagrament que representa el sopar del Senyor i va ser realitzat pel pintor Francesco Colelli el 1762, a més d'una creu processionera del segle XVIII i uns bustos daurats dels Sants Pere i Pau.
L'Església Mare de Sant Pancraç (coneguta com ara Chiesa Matrice), esmentada en un document de 1595 amb el nom de Arciprestal de Sant Pancraç, fou més d'una vegada destruïda i reconstruïda a causa de diversos terratrèmols. Inicialment dedicada a la Mare de Déu de les Gràcies, té tres naus, nou altars i una cúpula amb treballs en estuc preuats. Es conserven molts frescos i obres atribuïdes al Pallone i a Mattia Preti, que van ser robades en els anys per lladres. En el cor es poden admirar quatre frescos que són, el Profeta David, el Sopar del Senyor, Sant Pancraç i la Mare de Déu amb el Nen. Es conserven moltes estàtues de notable valor, entre elles la Mare de Déu de les Gràcies, Sant Pancrazi i el Sagrat Cor de Jesús a l'altar del Santíssim Sagrament.[11][12]Façana de l'Església Mare de Sant Pancraç
El Santuari de Sant Francesc de Paula: l'església, coneguda antigament amb el nom d'església de la Mare de Déu dels Malalts, data de la segona meitat del segle XV. El 20 de juny de 1508, l'arxidiaca de la catedral Giovanni De Senatorelli concedeix l'existent església i el convent annex a l'Orde dels Mínims de Sant Francesc de Paola. Els pares Minims l'adquireixen oficialment el 3 d'abril de 1520. Per agrair al donant després de la seva mort, ocorreguda el 1522, els frares enterren els seus restes dins de l'església mateixa. El terratrèmol del 1638 la va destruir completament i després es va reconstruir i ampliar amb les ofertes dels ciutadans. Després del terratrèmol el poble va demanar que sant Francesc fos proclamat patró de Sambiase, i així, amb el decret del 12 de juliol de 1664, sant Francesc va ser proclamat patró de Sambiase iuxta preces pel papa Urbà VIII. Els Minims van romandre fins al 1866, any en què van haver de deixar-ho a causa de les continuades supressions, per després tornar-hi ocasionalment fins al 1955, any en què l'església de Sant Francesc es va convertir en parròquia amb els Minims. El 2 de juny de 2017 l'església de Sant Francesc de Paola va ser elevada a santuaridiocesà pel bisbe de Lamezia TermeLuigi Antonio Cantafora, durant la celebració de la festa en honor de Sant Francesc. A l'interior de l'església es custodien el bust de fusta de Sant Francesc i l'estàtua de la Mare del Miracle.[13]
L'Església de la Mare del Carme (Chiesa del Carmine): d'acord amb un bollar carmelità, es constata que Monsenyor Antonio Facchinetti, més tard amb l'aprovació del papa Innocenci IX, va fundar el Convent del Carme al 1566 en un lloc on hi havia les runes d'una petita església dedicada a sant Joan, que havia pertangut als Benedictins de Sant'Eufemia. L'església va ser remodelada a la fi del segle XVIII amb l'estructuració de la volta i dels estucs que a l'interior inclouen pintures murals i a l'exterior envolten les finestres de la paret dreta. Al 1809, amb un decret, va ser confiada als Pares Mínims, que van oficiar-hi fins al 1886, quan, per la incorporació dels béns conventuals al Domini Públic, ordenada per l'Estat italiá unitari, aquests religiosos van haver de marxar. Al 1887, l'Estat va lliurar el conjunt edificat al Municipi, que va fer servir part del convent com a presó mentre l'església es va tornar a obrir al culte.[14]
Arquitectura religiosa a Lamezia Terme
El Santuari de Sant Francesc de Paula a Sambiase.
La Chiesa dell'Immacolata (lit.‘Església de la Imaculada Concepció’)
El museu arqueològic, que acull nombrosos objectes trobats en diferents llocs de la plana lametina a través dels quals és possible seguir les dinàmiques històriques del territori des del paleolític fins a la baixa edat mitjana. Està dividit en tres seccions que representen la prehistòria, l'època clàssica i la edat mitjana. En la secció prehistòrica, s'exhibeixen objectes del paleolític calabrès (principalment un conjunt d'eines procedents de Casella di Maida, fa entre 700.000 i 500.000 anys) i del neolític. La secció clàssica ofereix al visitant l'oportunitat d'admirar els materials recuperats al poble de Sant'Eufemia Vetere i atribuïbles al nucli habitat de Terina de la segona meitat del segle IV aC. Entre els objectes destaca l'anomenada hidria de Cerzeto (380-370 aC), un gran vas amb figures vermelles amb una escena de gineceu. La secció medieval recull el fruit de les excavacions realitzades als anys noranta al castell normando-sueu de Nicastro.[15]
El museu diocesà d'art sacre, que tè l'objectiu de documentar els esdeveniments de la diòcesi de Lamezia Terme. L'objecte més antic conservat en el museu és una caixa de vori pintada del segle XII d'una botiga àrab-siciliana. Cal assenyalar, entre els més significatius des del punt de vista històric artístic, els braços reliquiari de Sant Joan Baptista i de Sant Esteve protomàrtir, vinculats a la història secular de l'orde dels Cavallers de Malta i de la batllia de Sant'Eufemia, datables al segle XV i d'origen del Orient Pròxim. Altres objectes valuosos inclouen: una caixa de perla del segle XVII, el bastó episcopal del 1655 del bisbe Perrone i dues creus del segle XVIII. A més, es conserven en el museu l'escultura del segle XV de la Verge de les Gràcies de Domenico Gagini, les estàtues de fusta de l'Anunciació, el bust de Sant Martí del segle XVI, el gran pintura sobre taula de la Mare de Déu entre Sant Lluc i Sant Esteve (coneguda com a Pala della Veterana), el tela de Sant Francesc d'Assís atribuïda a Mattia Preti i el de l'Assumpció de l'escola del Maratta. També es custodien dues boniques pintures del segle XVIII provinents de l'església de Zangarona. Molt significatives són les pintures del pintor Francesco Colelli, que abasten un període de 20 anys, des del 1762 fins al 1782.[16]
↑Fagiolo, Marcello. Architettura e decorazione nelle dimore nobiliari calabresi del '600 e '700, in Atlante tematico del Barocco in Italia. Residenze nobiliari. Italia meridionale (en italià). De Luca Editori d'Arte, 2010. ISBN 978-88-8016-689-4.
