Ortiga petita
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Urtica urens  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | Urtica dioica convar. fibra, fulla d'ortiga, ortiga i arrel d'ortiga |
| Planta | |
| Tipus de fruit | càpsula |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Urticaceae |
| Gènere | Urtica |
| Espècie | Urtica urens L., 1753 |
L'ortiga petita o ortiga menor (Urtica urens, del llatí urere, "cremar", referint-se als pèls urticants de la planta), és una planta herbàcia de la famílica de les urticàcies, cosmopolita i pluriregional.
Descripció botànica
[modifica]És una espècie monoica amb unes dimensions d'entre 15 i 30 cm. Pel que fa als òrgans vegetatius l'arrel és fasciculada i la tija herbàcia. És de color vermellós o groguenc, erecta, ramificada i buida en els nusos. Té nusos de parelles de fulles i està recoberta de pèls urticants.
Les fulles són simples, oposades, serrades i amb quatre espícules. Els pèls estan plens d'àcid fòrmic que es troba en una glàndula de l'extrem del pèl que és molt feble. Sovint el pèl es trenca i deixa anar la substància irritant.
Pel que fa als òrgans reproductors diem que és una planta unisexual, on les flors femenines es troben a inflorescències penjants i les masculines a les inflorescències més curtes. Referent a aquestes, són cimoses, en racims espinosos, panícules pendulars, asilars i terminals.
El periant està format per flors verd-groguences amb periant monoclamidi amb estams groguencs.
L'androceu té quatre sèpals verds i quatre estams amb quatre tèpals lliures.
El gineceu és bicarpel·lar cenocàrpic. L'ovari és súper i l'estigma és sèssil. Té quatre tèpals lliures desiguals, dos interns iguals a l'aqueni i dos externs petits sense pèls ganxuts. Està absent d'estaminoids i d'estil.
El fruit és un aqueni i és simple.
Farmacologia
[modifica]La part utilitzada de la planta és a dir, la groga són les fulles i arrels.
La composició química si la planta es troba en estat fresc és la següent en el cas de fulles i planta fresca, l'ortiga és rica en vitamina C i A, clorofil·la A i B, carotens, acetilcolina, histamina, flavonoides, sals minerals (magnesi, fòsfor, potassi, calci, sofre, ferro, silici, manganès), àcids orgànics (cafèic, clorogènic, gàl·lic, fòrmic i acètic), provitamina A, mucílags i sitosterols
Pel que fa als tricomes (pèls urticants)trobem acetilcolina, histamina, serotonina i (5-hidroxitriptamina).
A l'arrel destaquen els tanins, fitosterols (beta-sitosterol) ceramides, fenilpropans, lignans, polifenols, monoterpendiols. polisacàrids: glucans, glucogalacturonans, arabinogalactans, escopoletòsid.
A les llavors trobem mucílags, proteïnes, oli 30% amb elevat contingut en àcid linoleic.
Usos medicinals
[modifica]
S'utilitza en les hemorràgies nasals o menstruacions abundants, per afeccions reumàtiques, hepàtiques, gota, càlculs renals i arena a l'orina. També s'utilitza per les cures de primavera com a desintoxicant de l'organisme. També és útil en anèmies degut al seu contingut en ferro i clorofil·la. Fins i tot s'utilitza com a reconstituent en cas de cansament intens o desnutrició.
Aquesta planta també és utilitzada en trastorns de la digestió com a cura per diarrees i com a ajuda en casos de diabetis perquè disminueix la quantitat de sucre en sang, és a dir, és hipoglucemiant.
Està indicada per afeccions cutànies com l'acne, èczemes, i fins i tot psoriasi. La loció amb cocció de l'arrel es recomana contra la caspa i contra la caiguda de cabell.
Accions farmacològiques / propietats
[modifica]Presenta propietats astringents, tòniques, i fortament diurètiques.
Observacions
[modifica]
Es pot utilitzar també per fer tes com a remeis casolans per a malalties abans citades com per exemple la gota o un cop fetes decoccions i polvoritzacions. Si es fa en forma de suc s'aplica amb pinzell o mitjançant massatge. És molt nutritiva perquè té moltes vitamines i sals minerals i a més les fibres de l'ortiga també serveixen per teixir.
- TOXICITAT
Hem de tenir precaució, ja que els pèls alliberen una substància àcida que fa coïssor i inflamació a la pell. Una vegada ha entrat l'àcid dins el cos només tenen un lleuger efecte emolient.
- ECOLOGIA
La distribució mundial és cosmopolita, al Principat pot ser trobada a Barcelona, Girona, Alacant, illes Balears, Lleida, Tarragona i València. Es fan en terrenys molt nitrogenats com per exemple l'entrada dels corrals, suporten molt el fred i són molt difícils d'eliminar. Viu entre el nivell del mar i els 800 metres. Propera a cases o sòls habitats per l'home. Normalment habita zones humides i en ombres, horts, marges de camins.
- RECOL·LECCIÓ
Es recol·lecta la planta sencera, depenent de per què es vol utilitzar. Es pot usar seca o immediatament després de collir-la. Si es vol utilitzar amb finalitat medicinal s'ha de recol·lectar els mesos de maig, juny, juliol i agost tot i que no hi ha problema per recol·lectar-la al llarg de tot l'any. Amb finalitats alimentàries es recol·lecta a qualsevol període. S'ha de recol·lectar amb guants i es tallaran només les parts joves i sanes, ja que les més velles tenen un efecte molt més irritant que en prohibeix l'ús.
- CONSERVACIÓ
S'asseca a l'ombra, a un lloc ben ventilat i ben estesa. Un cop seca es guardaran només les fulles. Un cop seques deixarà de ser urticant i es podrà triturar per la seva conservació. D'aquesta manera podem continuar gaudint dels seus beneficis a l'hivern, moment en què és impossible trobar-les fresques.
Referències bibliogràfiques
[modifica]
- FONT i QUER, P. : Diccionario de Botánica, ediciones Península, 2000 (1a edició: ed. Labor, 1953)
- de BOLÒS, O., VIGO, J., MASALLES, R.M., NINOT, J.M.: Flora Manual dels Països Catalans, 1a reimpressió. Ed. Pòrtic-Natura, 2000
- WEBERLING, F.: Morphology of Plants and Inflorescences. Cambridge University Press, 1989 (traducció de l'alemany del 1981)
- Diversos autors: Flora Ibérica: plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. Real Jardín Botánico, C.S.I.C., 1993
- CRÉTÉ, P.: Précis de Botanique, Tome II: Systématique des Angiospermes. 10 edició. Masson et Cie. éditeurs, 1965.
- "Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales". Dr. Berdonces. Ediciones Tikkal
- "El Dioscórides Renovado". Pío Font Quer. Editorial Labor
- "Hierbas Medicinales y Recetas Caseras". Jill Nice. Editorial Paidós
- "Plantas que Curan". Jean de Sillé. Ediciones Cedel
- "Plantas medicinales". Editorial Susaeta. Autor: Jan Volák (1997)
- "Guía de las plantas medicinales". Editorial Omega. Autor: Paul Schauenberg y Ferdinand Paris (1980)
- "Manuel de identificación de plantas perennes". Editorial Blume. Autor: Royal Horicultural Society (1998)
- "Nuestras amigas las plantas". Editions Ferni-Genève. Autor: Daniele Manta y Diego Semolli (1977)
- "Guía familiar de remedios caseros naturales". Editorial Susaeta. Autor: Karen Sullivan y C. Norman. (1996)
- "Fitoterapia: Vademécum de prescripción de plantas medicinales". Editorial Cita. Autor: Asociación Española de Médicos Naturistas y Colegio Oficial de Farmacéuticos de Vizcaya (1999)
- "Plantas medicinales". Editorial Labor. Autor: P. Font Quer (1961)
