Nothing Special   »   [go: up one dir, main page]

Vés al contingut

Il giudizio universale

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaIl giudizio universale

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióVittorio de Sica Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióDino De Laurentiis Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióPasquale Romano Modifica el valor a Wikidata
GuióCesare Zavattini Modifica el valor a Wikidata
MúsicaAlessandro Cicognini Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGábor Pogány Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeAdriana Novelli Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1961 Modifica el valor a Wikidata
Durada98 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color i en blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Recaptació538.641.000 L. Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0054931 FilmAffinity: 523087 Allocine: 58732 Rottentomatoes: m/the-last-judgement Letterboxd: the-last-judgment Allmovie: v229213 TMDB.org: 58185 Modifica el valor a Wikidata

Il giudizio universale és una pel·lícula de commedia all'italiana de 1961 del director italià Vittorio De Sica. Va ser coproduïda amb França.

Té un repartiment d'estrelles italià i internacional, incloent-hi els estatunidencs Jack Palance, Ernest Borgnine; la grega Melina Merkuri i els francesos Fernandel, Anouk Aimée i Lino Ventura.[1]

La pel·lícula va ser un gran fracàs, massacrada per la crítica i el públic quan es va estrenar. Va ser filmat en blanc i negre, però l'última seqüència, el ball al teatre, és en color.

Argument

[modifica]

Al matí d'un dia normal d'un Nàpols que comença a sentir efectes complexos i no sempre positius del boom econòmic, una veu estentòrica (Nicola Rossi-Lemeni) que sembla baixar del cel anuncia que "Als 18 comença el Judici Final!". L'anunci es repeteix amb una insistència creixent, primer tractat amb menyspreu i després cada cop més aterridor. La trama està fragmentada en una sèrie d'escenaris i històries entrellaçades: la preparació del gran ball del duc a qui es demana tot Nàpols, la lluita per vestir-se als barris més pobres, el ric avorrit que festeja, un marit que accidentalment descobreix la seva dona amb el seu amant, una imaginació cínica que es guanya la vida venent nens a Amèrica, un jove de bona companyia és objecte de burles d'una població ferotge, la improbable defensa d'un lobbyista per part d'un advocat prolix De Sica), i l'impacte de la veu cada cop més misteriosa que sacseja la innovació d'aquesta varietat humana. Els que es penedeixen massa tard, aquell que es lliura a l'alegria boja, que fa gala d'una falsa indiferència. Temps anunciat, la ciutat es veu impactada per una terrible riuada (la veu misteriosa que ja ha passat l'etapa de les sancions?) Després de la qual, amb gran solemnitat, comença i acaba, però, tan misteriosament com s'anuncia. Va sortir el sol, la gent es va precipitar al ball del Duc i aviat tot s'oblida, el so d'una irònica “Cançó de bressol”, encunyada poc abans per una hipòcrita i falsa esclavitud.

Repartiment

[modifica]

Producció

[modifica]

La pel·lícula és un intent de De Sica i Zavattini de tornar a la inspiració surrealista més que al neorrealista de Miracle a Milà, però precisament a les opcions de la grandesa de De Laurentiis significava que els actors napolitans estaven pràcticament absents en una pel·lícula sobre Nàpols.[2]

El tema i el guió de la pel·lícula són de Cesare Zavattini i la pel·lícula es caracteritza per la presència de nombrosos actors "d'alt perfil", desitjats pel productor Dino De Laurentiis, que pretenia replicar l'èxit de La ciociara amb una pel·lícula completament diferent, però amb la mateixa parella d'autor-director provada.[3].

Algunes escenes foren rodades al Monte Terminillo.[4]

Referències

[modifica]
  1. Gilbert Salachas, « Le Rendez-vous de minuit », Téléciné numéro 105, Paris, Fédération des Loisirs et Culture Cinématographique (FLECC), juin-juillet 1962, ISSN 0049-3287
  2. Gaetano Fusco, 2006, p. 71.
  3. Morando Morandini, Laura Morandini e Luisa Morandini, 2005.
  4. Antonio Cipolloni «“Ciak” famosi sul Terminillo, con cast di attori che hanno fato la storia del cinema». Rieti in Vetrina, 1º febbraio 2016. Arxivat de l'original el 2016-06-04 [Consulta: 29 octubre 2022].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]