Gastó Joan Baptista de França
Gaston Joan Baptista de França (nascut el 24 d'abril de 1608 a Fontainebleau, mort el 2 de febrer de 1660 a Blois), duc d'Orleans, de vegades designat com Gastó d'Orleans fou un príncep de sang francès, tercer fill d'Enric IV de França (1553-1610) i de Maria de Mèdici, de la branca dels Borbó (dinastia capeta).
Biografia
[modifica]Germà petit del rei Lluís XIII de França, Gastó va esdevenir a la mort de Nicolau de França (1607-1611), segon fill d'Enric IV de França, el segon en l'ordre de successió al tron. Titulat duc d'Anjou, com a més proper hereu del tron, també era anomenat Moniseur (títol conferit al germà del rei), després (a partir de 1643) el Gran Senyor per oposició al Petit Senyor, Felip, el seu nebot, germà de Lluís XIV de França. El 1626 se li va concedir el títol de duc d'Orleans que havia portat Nicolau amb un apanatge format per aquest ducat, el de Valois i el de Chartres, augmentat amb el comtat de Blois.
Cultivat i refinat,[1] però vel·leïtós i inconstant,[2] Gaston de França va passar la seva vida a maquinar, en principi contra el seu germà i el Cardenal Richelieu (preferint a la seva centralització absolutista una monarquia mixta amb representació dels cossos socials a través de les assemblees d'Estats provincials o generals), després contra la seva cunyada Anna d'Àustria i el cardenal Mazzarino. Aquestes conspiracions van encallar sempre, a falta d'un efectiu projecte polític. Gastó va denunciar sovint els seus còmplices, després els va veure morir (veure Joan Baptista d'Ornano, Enric de Talleyrand-Périgord, comte de Chalais, Enric II de Montmorency, i Henri Coiffier de Ruzé d'Effiat. Per venjar-se, va crear un consell de «vauriennerie» (Dones valuoses), dels cortesans i amics amb qui va portar una vida desordenada (és considerat jugador i aficionat a les dones).[3]
El 1628, va tenir el comandament de l'exèrcit que va assetjar La Rochelle i el 1636 el de la Picardia el 1636. El 1630, va participar en la revolta del duc de Montmorency. Al capdavant d'un exèrcit de mercenaris, va cridar al regne a la revolta, abans de fugir a Lorena després de la derrota de Montmorency a Castelnaudary. A instàncies del seu confessor Charles de Condren es va reconciliar amb el rei a Troyes, el 18 d'abril de 1630. El 1631-1632 va intrigar a Lorena i va publicar un manifest polític contra l'absolutisme. El 1634, va signar un tractat secret amb Espanya i va maquinar contra el cardenal Richelieu amb el comte de Soissons. A la tardor de 1636, va participar al costat del rei en el setge de Corbie.
Però el 1638, el naixement inesperat d'un delfí (el futur Lluis XIV de França) el va privar del rang de primer hereu de la corona. Perdé el seu crèdit financer, i no va poder continuar la reconstrucció del castell de Blois que havia iniciat. El 1642, la conjuració de Henri Coiffier de Ruzé d'Effiat, marquès de Cinq-Mars, que apuntava a fer de Gastó el tinent general del regne, va fracassar. El 1642 va empènyer a Cinq-Mars però després el va abandonar i el marquès serà executat.
Lluís XIII, moribund, el va nomenar governador i tinent-general del Llenguadoc. A la mort de Lluís XIII, Gastó de França fou nomenat tinent-general del regne i cap dels consells sota l'autoritat de la reina, durant la minoria de Lluís XIV de França. Tanmateix Anna d'Àustria s'imposà al Parlament de París, i va prendre les regnes del poder amb el suport de Giulio Raimondo Mazzarino.
Cap de l'exèrcit, Gastó va fer una campanya victoriosa i ràpida contra els espanyols. Conquerí una part del comtat de Flandes, del qual la ciutat de Gravelines el 28 de juliol de 1644 i Béthune, i després, el 1645, Bourbourg, Armentières, Courtrai i Mardyck. El 1646 se li va concedir el ducat d'Alençon.
Gastó va participar encara a la Fronda,[4] i Giulio Raimondo Mazzarino el va fer exiliar al seu castell de Blois el 1652, on va morir el 1660. Fou inhumat a la Basílica de Saint-Denis, últim privilegi atribuït a la sang reial. Lluís XIV va conferir llavors el títol de duc d'Orleans al seu propi germà Felip; el títol de duc d'Alençon va tornar a la corona fins al 1710.
Del seu naixement a la seva mort, Gastó va tenir per metge protestant, Abel Brunier.
Matrimoni i descendència
[modifica]El 1626, després d'una conspiració (anomenada la conspiració de Chalais) fallada, Gastó va acceptar a contracor casar-se amb la rica Maria de Borbó, duquessa de Montpensier[5] que li va imposar el Cardenal Richelieu. Rebé llavors en herència els ducats d'Orleans i de Chartres, augmentats del comtat de Blois.
D'aquest matrimoni va néixer l'any següent:
- Anna Maria Lluïsa d'Orleans duquessa de Montpensier, dita la Gran Senyoreta.
El 1629, Gastó va projectar (sense èxit) de casar-se amb Maria Lluïsa de Màntua (Maria de Gonzaga), filla del duc de Màntua Carles I. El 1632, es va enamorar i es va casar amb la jove Margarida de Lorena, germana del duc de Lorena i de Bar, un príncep tan estrambòtic com ell, llavors en guerra contra França i del qual va freqüentar llavors la cort, ja que era un exiliat polític. Va anomenar a la seva segona esposa, abans coadjutrice de l'abadessa del capítol noble de Remiremont com «l'Àngel». Es va casar amb ella secretament en un convent de Nancy el 2 de gener de 1632 però el Parlament de París va declarar aquest matrimoni nul. Va fer celebrar el seu matrimoni una segona vegada per l'arquebisbe de Malines als Països Baixos Espanyols, però allà també l'assemblea del clergat de França, empesa per Richelieu, va anul·lar el matrimoni. Els promesos van poder, a la mort de Richelieu, trobar-se a la cort de França i casar-se el maig de 1643.
Van tenir cinc fills:
- Margarida Lluïsa d'Orleans (1645-1721), esposa de Cosme III de Mèdici, gran duc de Toscana (1642-1723)
- Elisabet Margarida d'Orleans, duquessa d'Alençon (1646-1696), esposa del duc Lluís Josep de Guisa
- Francesca Magdalena d'Orleans (1648-1664), esposa del duc Carles Manuel II de Savoia
- Joan Gastó d'Orleans, duc de Valois (1650-1652)
- Maria Anna d'Orleans, senyoreta de Chartres (1652-1656)
De Lluïsa Roger de la Marbelière va tenir:
- Lluís, bastard d'Orleans, anomenat el comte de Charny (1638-1692)
Va tenir també una filla natural:
- Maria bastarda d'Orleans (1631-?)
Col·leccionista i mecenes
[modifica]El departament de cartes i plànols de la Biblioteca Nacional de França conserva divuit reculls de targetes sota la quota Rés. Ge BB 246,[6] procedents de la col·lecció cartogràfica de Gastó d'Orléans. El nucli de les col·leccions del departament de les Monedes, Medalles i Antiguitats de la Biblioteca Nacional de França provenen de la col·lecció de pedres gravades, d'escultures antigues del príncep donades al rei pel seu testament d'1 de febrer de 1660.
Referències
[modifica]- ↑ Amant de les ciències i de les arts (protector de la tropa de Molière), mecenes, col·leccionista, músic, etc.
- ↑ D'ell el cardenal de Retz diu:
« Pensava en tot però no volia res » - ↑ Henri Sacchi La guerre de trente ans : L'Empire supplicié, Edicions L'Harmattan, 2003, pàg. 159.
- ↑ Atkinson, Charles Francis. «Fronde, The». A: Encyclopædia Britannica (en anglès). 11a. Cambridge University Press, 1911, p. 247–249.
- ↑ La duquessa de Montpensier va morir deixant la seva fortuna no a Gastó sinó a la seva filla.
- ↑ Charles Du Bus Gaston d'Orléans et ses collections topographiques, París, Impr. nacional, 1941.
Bibliografia
[modifica]
- Christian Bouyer, Gaston d'Orléans 1608-1660, séducteur, frondeur et mécène, Albin Michel, 1999 ISBN 978-2226107992
- Christian Bouyer, Gaston d'Orléans : Le frère de Louis XIII, Pygmalion, 2007 ISBN 978-2756400709
- Georges Dethan, Gaston d'Orléans : conspirateur et prince charmant, Paris : A. Fayard, 1959, 501 pàgs.
- Georges Dethan, La vie de Gaston d'Orléans, Paris : Éd. de Fallois, 1992, 429 p. Contient un choix de textes extraits de diverses revues et publications, 1959-1989.
- Gaston d'Orléans 1608-1660, exposition du tricentenaire, château de Blois, juin-juillet 1960, préface de Georges Dethan, Tours : impr. Gibert-Clarey, 1960, 62 pàgs.
- Charles Du Bus, Gaston d'Orléans et ses collections topographiques, Paris, Impr. nationale, 1941 (extrait du Bulletin de la Section de géographie du Comité des travaux historiques et scientifiques, t. 55, 1940).