Argila

Aquest article tracta sobre el material. Si cerqueu el Comte de Rasès, vegeu «Argila (comte)».

Argila

Tipus	producte intermedi

L'argila és un material de roca sedimentària, no consolida o poc endurida. Conté només minerals argilosos^[1] d'una mida inferior de 0,001 mm.^[2] És procedent de la descomposició de les roques feldespàtiques i compost principalment per silicats d'alumini hidratats:^[2]

Al₂O₃ · 2 SiO₂ · 2 H₂O

Les partícules d'argila, inferiors als 4 micròmetres de diàmetre, poden conformar un sòl homogeni (també anomenat argila) o bé formar part d'un sòl heterogeni (i en aquest cas l'argila és la fracció més fina del sòl). Els sòls argilosos són altament impermeables. Les roques formades a partir de l'argila són les argilites.

Als buits entre grans d'argila sempre hi ha aigua, amb ions dissolts. La concentració i valències d'aquests ions controlen la distància entre partícules. Això succeeix perquè les partícules, normalment en forma de disc, estan polaritzades de manera que les càrregues negatives s'acumulen a les bases del disc. Així, els cations de l'aigua són atrets i s'acumulen en les bases del disc i impedeixen que d'altres partícules s'hi acostin. Al seu torn, la distància entre partícules controla el comportament macroscòpic del sòl:

• Si les partícules es toquen, es crea una estructura floculada, molt rígida.
• Si en canvi, no es toquen, es crea una estructura no floculada, molt menys rígida.
  • Si la distància és petita, l'estructura serà agregada i les argiles, poc deformables.
  • Si, en canvi, la distància entre partícules és petita, l'estructura serà molt més dispersa, molt deformable.

Els minerals més comuns dins les argiles són:

• la caolinita, de fórmula Si₂O₅Al₂(OH)₄;
• la montmorillonita, de fórmula Si₄O₁₀Al_5/3Mg_1/3Na_1/3(OH)₂;
• la il·lita, de fórmula KAl₂(AlSi₃O₁₀)(OH)₂.

L'argila té dues propietats bàsiques:

• Adquireix plasticitat al barrejar-la amb aigua
• S'endureix en escalfar-la en un forn ceràmic per sobre de 750 °C

L'argila, procedent del sòl o roca sedimentària, és plàstica quan és barrejada amb aigua, però és dura i tenaç quan es cou en un forn.^[2] Això ha permès a l'èsser humà des de l'antiguitat donar-li diferents usos, els més importants dels quals es troben en l'edificació i l'elaboració de recipients.^[2]

En el neolític, abans de descobrir la terrissa la qual elabora peces de fang cuites, els humans ja utilitzaven el fang (argila mullada i pastada) per a fer-se utensilis per a les seves necessitats, tals com posar-hi menjar sec, cereals i d'altres productes, però no així els líquids, ja que no eren estancs. Més tard es va descobrir la terrissa cuita, més forta i estanca, la qual ja permetia posar-hi líquids.

Els primers usos de l'argila foren l'elaboració de tota classe d'atuells estancs per a contenir productes necessaris per als establiments humans: plats, gots, olles, cassoles, etc. Aquests atuells foren especialment útils per a guardar provisions, com ara: l'aigua, els llegums, les fruites, etc. atès que evitaven que es fes malbé el menjar.

Des del neolític fins a l'edat mitjana, l'argila s'utilitzava per a construir les parets de les cases. A casa nostra, fou utilitzada per les tribus dels ibers, els quals també utilitzaven l'argila per a fer gerros d'argila negra.

Els romans admiraren la ceràmica dels grecs, la tècnica dels quals era submergir la peça en una suspensió de partícules d'argila amb un alt contingut d'un element especial, amb la qual cosa s'aconseguia una millor brillantor en polir-la. Posteriorment, la coïen en un forn amb molta oxigenació. Les peces es feien en motlles que tenien motius decoratius repetits els quals després quedaven reproduïts en relleu sobre la superfície de la peça.

El procediment artesà d'elaboració de les peces d'argila segueix amb poques variacions fins avui en dia, tot i que en l'actualitat es fan decorades i la producció s'orienta cap a aspectes decoratius havent-se perdut la utilització per als usos de la cuina. Tanmateix, la ceràmica es fa servir encara en alguns restaurants de luxe.

Durant el segle xix tant a Anglaterra,^[3] com a la resta d'Europa es va posar de moda els objectes amb decoració calcada, produïts en sèrie i a baix cost, així com les que presentaven relleu.

A Espanya es posaren de moda els gerros amb temes antics i mitològics. Les fabricacions d'origen que més destacaren foren El buen retiro (Madrid), Sargadelos (Galícia) o La Cartuja (Sevilla).

La ceràmica industrial posterior a 1890 era de gran qualitat. Així, l'Art Nouveau a París l'any 1890 i la Bauhaus a la dècada dels 1920 van crear una gran influència en la ceràmica industrial, encara que el ceramista artesanal i individual s'ha mantingut viu fins als nostres dies.

Les perspectives de futur per a l'argila es troben en la construcció (tant en aspectes clàssics com l'elaboració de totxos i paviments, com en derivacions de la tècnica constructiva més modernes).

La ceràmica també és l'activitat tradicional de fabricació d'objectes d'alta qualitat en argila cuita.^[2] L'argila vermella, la varietat impura del caolí, és prèviament mesclada amb desgreixants i se li apliquen elements minerals i químics per a millorar la seua presentació. El caolí és una associació complexa de sílice, alúmina, i aigua. El vidriat és un dels tractaments de la superfície que esdevé de l'antiga necessitat de perdre la porositat. Altres eren el brunyit o la cobertura amb resines de diferents arbres.

Els processos ceràmics es duen a terme per a la utilització com a materials a les noves tecnologies (conductors, aïllants tèrmics i elèctrics). Exemples de materials industrials de ceràmica són els aïlladors d'alta tensió de porcellana o els imants. Per a molts usos són necessàries característiques de duresa i durabilitat, per aquests, ha d'estar lliure de ferro, només pot tenir traces de titani. Cada una d'aquestes ceràmiques tenen un punt de fusió diferent.

Dins de la classificació granulomètrica de les partícules del sòl, les argiles ocupen el lloc següent en l'escalafó:

Granulometria

Partícula	Mida
Argiles	< 0,002 mm
Llims	0,002-0,063 mm
Sorres	0,063–2 mm
Graves	2–32 mm
Còdols	32 mm-25 cm
Blocs	>25 cm

• Llot bentonític
• Nesosilicat
• Llot

• Cooper, Emmanuel, 10,000 Years of Pottery, 4th ed., 2010, University of Pennsylvania Press ISBN 978-0-8122-2140-4
• Olive, W.W.; Chleborad, A.F.; Frahme, C.W.; Shlocker, Julius; Schneider, R.R.; Schuster, R.L. «Swelling Clays Map of the Conterminous United States». U.S. Geological Survey Miscellaneous Investigations Series Map, I-1940, 1989.

• Breu resum de la història del modelatge de l'argila

Viccionari