Annexió de Crimea a la Federació de Rússia

Annexió de Crimea a la Federació de Rússia

guerra russo-ucraïnesa i primera fase de la guerra russo-ucraïnesa
Tipus	annexió, autodeterminació i operació militar
Data	2014
Període	Rússia sota el govern de Vladímir Putin i història d'Ucraïna des de 1991
Lloc	Crimea
Estat	Ucraïna, Rússia i República de Crimea
Causa	Euromaidan
Conseqüència	reaccions internacionals a l'annexió de Crimea a la Federació de Rússia
Participants	Rússia, Ucraïna, República de Crimea, Vladislav Surkov, Forces Armades de Rússia, Aleksandr Duguin, Ígor Guïrkin i Vladímir Putin
Cronologia
← revolució ucraïnesa de 2014, intervenció russa a Crimea de 2014 i transferència de l'óblast de Crimea de l'RSFSR a l'RSS d'Ucraïna

L'annexió de la península de Crimea a la Federació Russa va produir-se el 18 de març de 2014. Aprofitant el buit de poder posterior a la fi de la Revolució de la Dignitat, que va comportar la destitució del president electe ucraïnès, Víktor Ianukòvitx, i l'enderrocament del govern d'Ucraïna,^[1] Rússia va envair la península de Crimea, part d'Ucraïna, a finals de febrer de 2014 i després la va annexionar. Aquesta acció va suposar l'inici de la guerra russo-ucraïnesa.

El 21 de novembre de 2013, diverses protestes van esclatar espontàniament a la capital ucraïnesa, Kíiv, després que el govern d'Ucraïna suspengués els preparatius de la signatura de l'acord d'Associació i del Tractat de Lliure Comerç amb la Unió Europea, previst per una setmana més tard, en favor de relacions econòmiques més properes amb Rússia.^[2][3][4][5] Al cap de pocs dies d'haver començat les manifestacions, un creixent nombre d'estudiants universitaris s'uniren a les protestes i, poc més tard, la ciutadania en general també s'hi va implicar.^[1] D'aquesta manera, Ucraïna havia quedat dividida entre una part de la població que demanava l'annexió a Rússia i l’altra que apostava per la incorporació del país a la Unió Europea. El 22 de febrer de 2014, el president ucraïnès, Viktor Ianukóvitx, va ser destituït del càrrec pel Parlament, va abandonar Kíiv i es va traslladar a les regions orientals del país (russòfones), on mantenia suport popular i on van esclatar protestes en contra del nou govern del país.^[6]

Paral·lelament, durant grant part del febrer de 2014, el president rus, Vladimir Putin, havia anat enviant silenciosament milers de soldats addicionals a les bases que Rússia tenia a Crimea gràcies al Tractat de Partició del 1997 i centenars de voluntaris s'hi van unir sense fer-se notar gaire.^[7] A més, en una reunió amb els alts oficials de les forces especials i el ministre de defensa, Putin va indicar que calia iniciar els treballs per a "retornar Crimea a Rússia."^[8] L'endemà de la destitució de Ianukóvitx, el primer ministre rus, Dmitri Medvédev, va qüestionar la legitimitat del nou govern ucraïnès i el va qualificar d'il·legítim.^[9] Quatre dies més tard, el 27 de febrer, un grup d’homes armats -entre els quals hi havia soldats russos sense insígnia- van prendre el control del Parlament de Crimea i hi van hissar la bandera russa.^[10][11] A la vegada, forces especials russes sense insígnies van prendre posició a llocs estratègics a tota Crimea^[7] i, tot i que Rússia va negar la seva implicació militar inicialment,^[12] Putin va admetre més tard que s'hi havien desplegat tropes per a "ajudar les forces d'autodefensa de Crimea".^[8]

L'u de març, el Parlament rus va aprovar l'ús de la força a Ucraïna,^[10] mentre que el govern de Crimea era destituït i un de nou, liderat per prorus Serguei Aksiónov, anunciava la convocatòria d'un referèndum sobre l'estatus polític de Crimea.^[13] La votació es va celebrar el 16 de març sota l'ocupació russa i, segons les autoritats instal·lades per Rússia, el 95% dels votants (el 85% del cens) van votar a favor de l'adhesió de la península a Rússia.^[14] L'endemà, les autoritats de Crimea van declarar la independència i van demanar unir-se a Rússia, país que va incorporar formalment Crimea el 18 de març de 2014 en un acte solemne al Kremlin on Putin i els líders de la península van signar el tractat bilateral pel qual la república de Crimea i la ciutat de Sebastopol es van convertir en dos nous membres de la Federació Russa.^[8] Després de l'annexió, Rússia va augmentar la seva presència militar a la península i va advertir contra qualsevol intervenció exterior.^[15]

Per contra, tant Ucraïna com molts altres països van condemnar l'annexió, denunciant que es tractava d'una violació del dret internacional i dels acords russos que salvaguarden la integritat territorial d'Ucraïna. L'annexió va portar la resta de membres del G8 a suspendre Rússia del grup^[16] i a introduir sancions al país i als seus mandataris. Per la seva banda, l' Assemblea General de les Nacions Unides també va rebutjar el referèndum i l'annexió, adoptant una resolució que defensava la "integritat territorial d'Ucraïna dins de les seves fronteres reconegudes internacionalment",^[17] i es referia a l'acció russa com a "ocupació temporal".^[18] En canvi, el govern rus s'ha negat a considerar l'acció com una "annexió" i defensa que el referèndum complí el dret d'autodeterminació dels pobles.

Els noms de l'annexió de Crimea varien. A Ucraïna, és coneguda com l' ocupació temporal de la República Autònoma de Crimea i Sebastòpol per part de Rússia (ucraïnès: тимчасова окупація Автономної Республіки Крим і Севастополя Росією; transcrit: tymchasova okupatsiia Avtonomnoi Respubliky Krym i Sevastopolia Rosiieiu), l'ocupació il·legal de la República Autònoma de Crimea, la caiguda de Crimea i la invasió de Crimea.^[19][20][21]

A la Federació Russa, també es coneix com l'adhesió de Crimea a la Federació Russa (rus: присоединение Крыма к Российской Федерации; transcrit: prisoyedineniye Kryma k Rossiyskoy Federatsii), el retorn de Crimea (rus: возвращение Крыма; transcrit: vozvrashcheniye Kryma) i la reunificació de Crimea.^[22][23]