Angelo Monteverdi

Angelo Monteverdi

Biografia
Naixement	24 gener 1886 Cremona (Itàlia)
Mort	11 juliol 1967 (81 anys) Lavinio (Itàlia) (en)
Activitat
Camp de treball	Filologia romànica i medievalisme
Lloc de treball	Milà Roma
Ocupació	filòleg, romanista, professor d'universitat, medievalista
Ocupador	Universitat de Friburg Universitat de Milà Universitat de Roma La Sapienza
Membre de	Acadèmia de les Inscripcions i Llengües Antigues (associat estranger) (1965–1967) Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (membre corresponent de l'IEC) (1961–) Accademia della Crusca Accademia Nazionale dei Lincei Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Professors	Francesco Novati (en)
Carrera militar
Conflicte	Primera Guerra Mundial
Premis
(1961)  doctor honoris causa per la Universitat de París  doctor honoris causa per la Universitat Humboldt de Berlín

Angelo Monteverdi (Cremona, 24 de gener de 1886 - Lavinio, municipi d'Anzio, 11 de juliol de 1967) fou un romanista i medievalista italià.

Monteverdi va néixer a Cremona d'una família antiga entre els avantpassats de la qual hi havia el músic Claudio Monteverdi.^[1] Va estudiar a la Universitat de Milà, amb Francesco Novati; després va continuar estudis a Roma, amb Ernesto Monaci, a Berlín amb Heinrich Morf, a París amb Paul Meyer i a Florència amb Pio Rajna.

Després de participar en la Primera Guerra Mundial com a oficial d'infanteria (1915-1917) i com a agregat militar a Berna, fou professor de filologia romànica a la Universitat de Friburg de Suïssa (1922-1942) com a successor de Giulio Bertoni, després a Milà per un curt període, i finalment a la Universitat de la Sapienza de Roma fins a la jubilació (1943-1961). Fou degà de la Facultat de 1953 a 1961.

Fou director de la revista Cultura Neolatina. I co-director de les revistes Studi medievali i Studi romanzi. També vicepresident de la Societat de Lingüística Romànica (de 1965 fins a la seva mort).

Va ser doctor honoris causa de la Universitat de la Sorbona (1962) i de la Humboldt-Universität de Berlín (1965). També oficial de la Legió d'Honor. Fou membre i, de 1964 fins a la seva mort, president de l'Accademia dei Lincei. Des de 1951 fou membre corresponent de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; des de 1961 de l'Institut d'Estudis Catalans. Des de 1965 fou membre corresponent estranger de l'Académie des inscriptions et belles-lettres.

Els seus estudis cobriren un ampli camp d'interessos sempre relacionats amb la literatura, sobretot però no únicament medieval, i la lingüística. Publicà nombrosos articles sobre temes que van de la cançó de gesta, a autors espanyols com Calderón, a Dante, i no escaparen al seu interès autors com Leopardi. També publicà diversos manuals universitaris.

S'ha posat el seu nom a la biblioteca de lletres de la Universitat de La Sapienza, que conserva el fons de la seva biblioteca personal.

• "La leggenda di sant’Eustachio". In: Studi medievali 1909–1910 (Tesi di laurea)
• "Un episodio della battaglia di Roncisvalle nella poesia castigliana e portoghese". In: Studi di Filologia moderna, 1912
• "Le fonti de 'La vida es sueño'". In: Studi di Filologia moderna, 1913
• Gli "esempi" di Jacopo Passavanti, 1913-1914
• Tre "commedie famose" di don Pedro Calderón, 1916
• Il primo dramma neolatino, 1920
• (traductor) P. Calderón de la Barca, Drammi, 1920-1921, 2 vol.
• (traductor) Lope de Vega, Il miglior giudice è il Re, 1922
• (edita i completa el volum deixat pel seu mestre a la seva mort) Francesco Novati, "Le Origini", Storia letteraria d'Italia, Scritta da una Società di Professori. Milà: Vallardi 1926
• Testi volgari italiani anteriori al duecento, Roma 1935 (reeditat: Testi volgari dei primi tempi, 1941, 1948)
• Saggi neolatini, Roma 1945
• L'epopea francese, Roma 1947
• La poesia lirica provenzale, 1949
• El descubrimiento de la edad media, 1950
• Manuale di avviamento agli studi romanzi. Le lingue romanze, Milà 1952
• Studi e saggi sulla letteratura italiana dei primi secoli, Milà 1954, 1964
• Le origine delle letterature romanze : lezioni di filologia, 2 vol., 1953-1954
• La materia di Bretagna : lezioni di filologia, 1955
• La poesia provenzale in Italia : lezioni di filologia, 1956
• Teatro spagnolo del secolo d'oro, 1957 (amb una antologia)
• Frammenti critici leopardiani, Milà 1967
• "La laisse épique". In: Les congrès et colloques de l'Université de Liège. XI, La technique littéraire des chansons de geste, 1959
• "Un fragment manuscrit de l'Entrée d'Espagne". In: Cahiers de Civilisation médiévale, 1960
• Il canto XXVI del Purgatorio, 1965
• "Problèmes de versification romane". In: Actes du 2e congrès international de linguistique romane, 1966
• Frammenti critici leopardiani. Cento e Duecento: nuovi studi e saggi su lingua e letteratura dei primi secoli, 1967 (pòstum)

• Studi in onore di Angelo Monteverdi, 2 volums, Mòdena 1959 (amb una bibliografia recollida per G. Gerardi Marcuzzo p. 13-29)
• Angelo Monteverdi, Cento e Duecento. Nuovi saggi su lingua e letteratura italiana dei primi secoli, Roma 1971 (Edició en memòria, amb una semblança de l'autor i una bibliografia)
• Roberto Antonelli: "MONTEVERDI, Angelo". In: Dizionario Biografico degli Italiani (DBI). Vol 76, Roma: Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2012
• “Monteverdi, Angelo” article a l'Enciclopedia Italiana di scienze, lettere ed arti, App. II (1938-1948), vol. II, p. 347
• Gianfranco Contini, Angelo Monteverdi. Roma: Accademia Nazionale dei Lincei, 1968

• Comité des travaux historiques et scientifiques: membres de les acadèmies franceses (amb bibliografia)
• Biblioteca Angelo Monteverdi de la Facultat de Lletres de la Universitat de Roma-La Sapienza]
• «Angelo Monteverdi». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.