Nothing Special   »   [go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Francesc Xavier Nogués i Casas

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:47, 14 juny 2023 amb l'última edició de Pdg (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Plantilla:Infotaula personaFrancesc Xavier Nogués i Casas

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 febrer 1873 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort28 gener 1941 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Sant Gervasi (Barcelona) 
Altres nomsBabel Modifica el valor a Wikidata
FormacióAcadémie Colarossi Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintor, gravador, dibuixant, caricaturista, ceramista Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Artpintor, dibuixant, gravador, ceramista i ninotaire
Obra
Obres destacables
Ceràmica mural del celler de les Galeries Laietanes i del Celler Cooperatiu del Pinell de Brai
Família
CònjugeTeresa Lostau i Espinet Modifica el valor a Wikidata

Francesc Xavier Nogués i Casas (Barcelona, 18 de febrer de 1873 – 28 de gener de 1941),[1][2] més conegut com a Xavier Nogués, fou un pintor, dibuixant, gravador, ceramista i ninotaire català. Sovint feu servir el pseudònim «Babel».

Biografia

[modifica]

Va néixer al número 77 del carrer dels Escudellers de Barcelona. Fill de Joan Nogués i Roig i de Francisca Casas i Grau tots dos naturals de Barcelona. Deixeble de Pere Borrell del Caso, anà a París molt jove amb Alexandre de Cabanyes. Membre del grup d'El Rovell de l'Ou, època en què va fer la seva Auca de l'aplec de Sant Medir, trigà tanmateix un temps a assolir una veritable popularitat entre el públic, cosa que s'esdevingué en participar com a dibuixant a la famosa revista "Papitu" (1908), de la mà de l'Apa, on signava els dibuixos com a «Babel», i també col·laborà a altres publicacions, com Cuca-fera, Picarol, D'Ací i d'Allà, Iberia[3] o la Revista Nova.

Fou el creador d'uns característics i peculiars personatges entre patètics i tendres, amb un estil particularíssim. Dibuixà dues obres cabdals de l'humor gràfic català: 50 Ninots , els dibuixos originals dels quals es conserven al Museu d'Art de Sabadell,[4] i La Catalunya Pintoresca.

Com a pintor destaquen els seus murals satírics a Barcelona per al celler de les Galeries Laietanes (ara conservats majoritàriament al MNAC) que realitzà l'any 1915, els que va fer per al saló del col·leccionista i industrial Lluís Plandiura, al seu domicili del carrer de la Ribera de Barcelona l'any 1917, i els més sobris del despatx de l'alcalde a la Casa de la Ciutat, realitzats arran de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. El 1921 es va casar amb la també pintora Teresa Lostau i Espinet, amb qui col·laboraria en la majoria d'encàrrecs de decoració d'interiors.

Artista completíssim, també cultivà el figurinisme. En aquest camp destaquen especialment els dissenys per a l'estrena de l'òpera El giravolt de maig, d'Eduard Toldrà i Josep Carner, magnífic exemple de la pervivència de l'esperit noucentista en plena Dictadura de Primo de Rivera.

Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i vocal de la junta e l'Ateneu Barcelonès durant la presidència de Lluís Nicolau i d'Olwer (1932-1933).

Cal assenyalar també les seves incursions en el camp de les arts decoratives, amb la realització de pintures ceràmiques i vidre esmaltat a foc. Així com la seva faceta com a docent. Va ser professor de gravat a Barcelona i a Olot i deixà també un tractat de litografia que s'edità en el volum Xavier Nogués i la seva circumstància, escrit per Salvador Espriu.

L'Ajuntament de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica al Palau de la Virreina el 1967.[5]

Obra

[modifica]

Figura destacada del Noucentisme, hi aportà una especial ironia que plàsticament es tradueix en un Expressionisme personal, que de vegades pot tenir alguns punts de contacte amb el d'un George Grosz. Això fa del seu estil la versió més escèptica del Noucentisme plàstic.

Francesc Pujols i Feliu Elias (sota el pseudònim de Joan Sacs) li dedicaren cadascú una monografia, si bé la més completa és la que publicà Rafael Benet ja en la postguerra. La seva activitat com a gravador ha estat estudiada exhaustivament per Jaume Pla. L'especialista més modern sobre l'obra de Xavier Nogués és Cecília Vidal, secretària perpètua de la Fundació Xavier Nogués, que vetlla per la difusió del nom de l'artista, premia gravadors, promou edicions limitades sobre Nogués i l'art del gravat i adquireix obres singulars del mateix per a dipositar-les en museus del país. Al Museu Abelló de Mollet del Vallès es poden trobar obres de l'artista.

Obra destacada

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Naixements.1873.Registre núm.967». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 18-02-1873. [Consulta: 28 maig 2019].
  2. ↑ «Esquela» (en castellà). La Vanguardia, 29-01-1941, pàg. 2 [Consulta: 30 octubre 2014].
  3. ↑ Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 128. ISBN 9788415720010. 
  4. ↑ «50 Ninots». Arxivat de l'original el 2018-02-20. [Consulta: 20 febrer 2018].
  5. ↑ Xavier Nogués. Pintures Murals del Celler de les Galeries Laietanes. Museu d'Art Modern. 1984. Barcelona
  6. ↑ Barral, Xavier i Vicens, Francesc, 2002. 100 Obres de Pintura Catalana. Editorial Pòrtic, Barcelona. ISBN 8473067908. Pàgs. 194-195.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Xavier Nogués i Casas
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francesc_Xavier_Nogués_i_Casas&oldid=31856561»