sant

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈsan/ⓘ
	balear /ˈsant/, /ˈsan/
Occidental:	nord-occidental /ˈsan/
	valencià /ˈsant/, /ˈsan/

• Rimes: -ant

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (clític àton) balear /sənt/, valencià /sent/
• Etimologia: Del llatí sānctu(m), acusatiu de sānctus, del verb sanciō ‎(«consagrar»), segle XII.

sant m. ‎(femení santa, plural masculí sants, plural femení santes)

1. Venerable per motius religiosos.

• sagrat

sant m. ‎(plural sants, femení santa)

1. Títol amb què l'Església catòlica distingeix a les persones que han realitzat dos miracles en nom del cristianisme.

• santejar

• Com a títol personal o tractament s'escriu en minúscula (sant Pere Apòstol). Com a nom d'una festivitat, carrer, edifici singular o topònim s'escriu en majúscula (carrer Sant Pere, festa major de Sant Pere).
• L'abreviatura és St., només com a títol de cortesia i abreviat amb majúscula.
• Es produeix la sensibilització de la consonant final quan va seguida d’una vocal: Sant Antoni /ˌsan.tənˈtɔ.ni/.
• En català antic es pronunciava /ə/-/e/ en posició proclítica. Es conserva en balear i en valencià com a títol davant de nom propi: /sən.tənˈtɔ.ni/-/sen.tanˈtɔ.ni/

sant m. ‎(plural sants)

1. Festivitat d’un sant canonitzat celebrada per aquells que duen el seu nom.

• onomàstica

• Anagrames: ants, nats

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot