1. Rajoles del vestíbul de la Casa de la Convalescència (Barcelona, 1679-1681). Costat dret
2. Rajoles del vestíbul de la Casa de la Convalescència (Barcelona, 1679-1681). Costat esquerre
Sílvia Canalda i Llobet
NOVETATS I REFLEXIONS SOBRE ELS PASSOLES,
UNA NISSAGA DE CERAMISTES PINTORS DEL BARROC CATALÀ
A Espanya durant el segle XVII l’elaboració de ceràmica estannífera1 era considerada una pràctica
menestral, regulada per una confraria amb estatuts
propis, on la producció i la formació eren essencialment mecàniques i el resultat majoritàriament anònim. No obstant això, coneixem la identitat d’alguns
ceramistes, sobre tot la d’aquells que treballaren per
a la cort, Juan Flores, Juan Fernández, Lorenzo de
Madrid, Hernando de Loaysa, Alonso de Figueroa...2
La consulta de fonts documentals —notarials, gremials, sacramentals, municipals...— permet reconstruir les vivències, els afers, els avatars d’aquests
homes, enfeinats en la realització de vaixelles i de
rajoles pintades. «Platos son de Talavera, que están
vertiendo claveles», deia Lope de Vega3 en referència a la decoració dels atuells procedents d’aquesta
localitat toledana; peces ceràmiques que, de mica en
mica, substituïren les vaixelles metàl·liques dins les
llars benestants d’ençà de les pragmàtiques sancions
antisumptuàries emeses en temps de Felip III
(1601, 1611). Són estranyes les obres signades, a
voltes amb monogrames, amb inicials o amb noms
complets4, que possibiliten bastir, i no sense riscos, el
corpus d’obres dels distints obradors.
1 Preferim aquesta designació —ceràmica estannífera—,
derivada de la coberta blanca d’estany sobre la qual s’apliquen
els òxids metàl·lics per a la seva decoració cromàtica abans de
la segona cuita, per damunt de les de majòlica, ceràmica de
pisa o rajola valenciana per trair, les segones, una denominació d’origen aliena al Principat, on també hi hagué excel·lents
obradors que practicaven dita tècnica, sobre tot a Barcelona.
2 Alfonso PLEGUEZUELO FERNÁNDEZ, «Flores, Fernández y
Oliva: tres azulejeros para las obras reales de Felipe II»,
Archivo Español de Arte, LXXV, 2002, 298, p. 198-206.
3 «Sácola en limpios manteles, / no en plata, aunque yo quiera; / platos son de Talavera / que están vertiendo claveles» (Javier
PORTÚS PÉREZ: «”Que están vertiendo claveles”. Notas sobre el
aprecio de la cerámica en el Siglo de Oro», Espacio, Tiempo y
Forma [Serie VII. Historia del Arte], 6, 1993, p. 255-274).
4 Preferentment es tracta de sigles, com les «IF» que hi ha
en un retaule de l’església de San Pedro a Garrovillas (Cáceres) i que s’associen a Juan Flores —germà del gravador Cornelis Floris—; o les «JV», del retaule del temple de Candeleda
(Àvila), relacionades amb Juan Fernández (Alfonso PLEGUEZUELO, «Juan Flores (ca. 1520-1567), azulejero de Felipe II»,
Reales Sitios, XXXVII, núm. 146, 2000, p. 15-25).
5 Jeroni MARTORELL, «Art barroc barceloní. La Casa de
Convalescència», Vell i Nou, 2, 1915, p. 8-13; Josep GUDIOL
Pvre, «De Rajolers i rajoles de color», Vell i Nou, 76, 1918,
p. 367-372: 369-372; Andreu BATLLORI I MUNNÉ i Lluís M.
LLUBIÀ I MUNNÉ, Ceràmica Catalana Decorada, 1974
(1949), p. 134-135; Rosa M. GARCIA I DOMÈNECH, La Casa
de Convalescència (1629-1680), seu de l’Institut d’Estudis
Catalans, Barcelona, 1995, p. 80-86.
MATERIA 4, Fragments, 2004 / pp. 147-160.
El cognom Passoles a Catalunya està associat a una
de les nissagues d’escudellers més importants del
Sis-cents. Com és característic de l’àmbit de producció artesà, diverses generacions es dedicaren al
mateix ofici: Rafael, Miquel, Llorenç, Pau i Josep.
La personalitat de major envergadura de la família
sembla ser la de Llorenç, qui figura en els llibres de
comptes de la barcelonina Casa de Convalescència
com a responsable de l’arrambador ceràmic del vestíbul amb la representació de la vida de sant Pau5.
La temàtica narrativa, sumada a la seva amplitud i
148
2. Detall de la signatura de Llorenç Passoles. Palau-solità i
Plegamans, església de Santa Maria (vegeu fig. 5 i portada).
al seu bon estat de conservació, han conferit a l’esmentat conjunt de rajoles, i al seu autor, una menció ineludible en els llibres de síntesi sobre la
història de l’art català modern6. Durant la restauració del frontal d’altar ceràmic dedicat al Roser de
la parròquia de Palau-solità es descobrí als peus de
la imatge de Francesc d’Assís, entre els matolls
característics de l’obrador, la signatura completa de
l’escudeller: «llorens pasollas fesit»7 (fig. 2). Això
motivà un estudi monogràfic de Santiago Albertí
que, després del decés de l’autor, Joan Santanach
edità en una versió actualitzada8. Fins el moment,
aquest és el darrer intent publicat de sistematitzar
i racionalitzar la producció del taller dels Passoles.
Sílvia Canalda i Llobet
frontar-les amb les notícies inèdites trobades al llarg
de la nostra recerca doctoral9, esclarint alhora
alguns aspectes de la feina pròpia dels escudellers.
La rajola estannífera és un llenguatge pictòric més,
sobretot en la seva vessant figurativa, l’estudi de la
qual fins ara ha estat poc atès pels historiadors de
l’art, essent examinada per afeccionats, col·leccionistes, antiquaris i arquitectes. L’article reflecteix
una part molt específica de la recerca elaborada, on
ens allunyem voluntàriament de l’obra artística i
agafem com eina principal de treball la documentació, car pensem que aquesta aproximació metodològica als Passoles és necessària per emprendre a
continuació de manera fonamentada l’anàlisi estilístic, iconogràfic i sociològic de la seva creació.
Reconstrucció de la nissaga: Rafael,
Miquel, Llorenç, Pau i Josep
En el decurs d’aquestes pàgines volem fer balanç de
les dades fins ara conegudes sobre la nissaga i con-
Una bona manera de començar a refer el llinatge és
mitjançant la revisió sistemàtica de les actes conservades de les assemblees de la confraria a la què
pertanyien. Des de 1531 els escudellers de la ciutat
de Barcelona disposen de la seva pròpia societat
professional, independent de la dels ollers, rajolers i
gerrers, on fins aleshores havien estat integrats10.
L’augment de la demanda de peces esmaltades, juntament amb l’especialització de l’ofici que combina
la producció d’obra de terra cuita amb la pintura
vidrada, expliquen probablement aquesta escissió i
l’establiment de la confraria de Sant Hipòlit dels
Escudellers11. La seva fundació significà la separació dels dos barris de producció terrissaire de la ciu-
6 Joan Ramon TRIADÓ, L’època del Barroc. S. XVII-XVIII
(Història de l’art català, V), Barcelona, 1984; Joan Ramon
TRIADÓ i Rosa M. SUBIRANA, «Pintura moderna», a Pintura
moderna i contemporània (Art de Catalunya. Ars Cataloniae,
9), Barcelona, 2001; Josep BRACONS CLAPÉS, «Les arts resplendents. Decoració, luxe i ornament a l’edat mitjana i el món
modern», a Arts decoratives, industrials i aplicades (Art de
Catalunya. Ars Cataloniae, 11), Barcelona, 2000.
7 Josep GIBERT i Josep M. MARTÍ BONET, Palau-solità.
Títol de glòria, Barcelona, 1995 (1975).
8 Santiago ALBERTÍ, «Un frontal d’altar de Llorenç Passoles», Butlletí Informatiu de Ceràmica, 69-70, juliol-setembre 2000 (1993), p. 38-48.
9 Sílvia CANALDA I LLOBET, El conjunt ceràmic del convent
de Sant Francesc d’Assís a Terrassa (ca. 1671-1673): gènesi, obratge, significats. 2 vols. Universitat de Barcelona,
octubre 2003.
10 AHCB, Registre de deliberacions, B-II, f. 191; AHCB,
Fons gremial, especial, núm. 56, s.f.
11 En un article centrat en l’anàlisi de la situació socioeconòmica dels ceramistes i vidriers barcelonins dels segles XV
al XVII a partir dels testaments, M. Carmen Riu sosté: «... la
labor de los escudilleros y de los mercaderes del vidrio (...)
tenía una consideración social más elevada que la de los olleros, los jarreros o los vidrieros, siendo la de los ladrilleros la
de menor valor. La importancia social de una u otra tarea se
MATERIA 4
Novetats i reflexions sobre els Passoles, una nissaga de ceramistes pintors del barroc català
tat12, el del Raval —amb seu a l’església de Santa
Maria Natzaret—, centrat per rajolers i productors
de calç, i l’establert dins la murada medieval —amb
capella al convent «gran» de Sant Francesc—,
constituït per ollers i gerrers13.
149
l’obrador d’ambdós escudellers, Rafael17 i Miquel
Passoles, figures paral·leles que no sembla descabellat imaginar com a germans.
Santiago Albertí aconseguí aplegar fins a cinc notícies relatives a la vida professional de Rafael Passoles entre els anys 1574 i 1601: almenys en dues
ocasions fou prohom de la confraria, els anys 1574
i 1600; i el 1588 va ser rehabilitat, amb altres
escudellers i gerrers, després d’una sanció conjunta ordenada pel Consell de Cent barceloní. La consulta d’un llibre fallit d’ordinacions de la nova
confraria, preservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat,
ens permet afegir que el 23 de febrer de 1606
Rafael era encara viu, participant en una assemblea ordinària de la societat14. Gràcies a les dades
exhumades pel citat investigador —filòleg i president de l’Associació de Ceràmica Catalana—
sabem de l’existència de Miquel Passoles, contemporani al primer, mercès a cinc notícies compreses
entre els anys 1599 i 162115; també consta com a
rehabilitat l’any 1624 en els registres de deliberacions del Consell barceloní16. Avui resulta impossible identificar cap ceràmica estannífera eixida de
L’esmentat cognom es vincula amb una producció
concreta a partir de Llorenç, qui naixeria vers 1609
en funció de la declaració feta a Terrassa l’any
1651 —davant l’advocat fiscal del General (Joan
Baptista Pastor)—, quan afirmava tenir quaranta
dos anys i ser analfabet.18 Abans del coneixement
d’aquesta dada, Andreu Batllori i Lluís M. Llubià
havien emplaçat l’inici de la seva carrera professional en la dècada dels seixanta del Sis-cents19. A
l’arxiu de la parròquia barcelonina dels Sants Just
i Pastor hem trobat el deute que l’any 1644 havien
contret els administradors de la confraria de Sant
Pacià amb Llorenç Passoles per a la realització de
1.400 rajoles «a modo de brocats» per tal de revestir les parets de la seva capella20. Avui no resta cap
testimoni in situ de les peces policromes, però sens
dubte la notícia avança significativament la trajectòria del ceramista i denota un elevat grau d’especialització pel motiu representat i pel valor del
miler de rajoles, 24 lliures. D’altra banda, davant les
noves dades exhumades, la seva creació més coneguda —l’arrambador de sant Pau, realitzat segons
halla obviamente en relación con su mayor dificultad técnica
y con la mayor destreza que se necesitaba para desempeñarla, por tanto ésta condicionaba la riqueza económica de
aquel que la desempeñaba en gran medida» (M. Carmen RIU
DE MARTÍN, «Ceramistas y vidrieros de Barcelona a través de
los testamentos: aspectos socioecónomicos, siglos XV-XVII»,
Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols,
XXI, Barcelona, 2003, p. 227-266: 228).
12 José I. PADILLA LAPUENTE i Josep M. VILA I CARABASSA, «Els oficis terrissers a la Barcelona de l’Edat Mitjana»,
a Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica (cat. exp.), Barcelona, 1994, p. 63-66: 66.
13 Diverses notícies documentals, emperò, donen a conèixer que la capella de la confraria de Sant Hipòlit dels escudellers era instal·lada a l’església barcelonina de la Verge
de la Mercè; és possible que després d’un assentament provisional al convent franciscà. Entre les notícies més interessants hem trobat la reclamació que l’escultor barceloní
Pere Serra fa al clavari de dita societat, l’escudeller
Pau Coll, per la demora en el pagament del retaule que
havia realitzat per a la confraria (AHPB, Francesc Lentisclà, Vigesimum sextum manuale contractuum et instru-
mentorum [28.XII.1663/23.XII.1664], a Barcelona 12
d’agost de 1664, s.f.).
14 AHCB, Fons gremial especial, escudellers, segle XVI,
vol. 1, 23 de febrer de 1606, s.f.
15 S. ALBERTÍ, «Un frontal d’altar...», p. 47.
16 A. BATLLORI i L.M. LLUBIÀ, Ceràmica catalana decorada.., p. 131.
17 M. C. RIU exhuma una dada fins ara inèdita de Rafael
Passoles. L’escudeller figura com a marmessor en el testament d’Antoni Bonet —gerrer— l’any 1578 («Ceramistas y
vidrieros de Barcelona...», p. 232).
18 Amb el seu testimoniatge, Llorenç Passoles certificava
que la Taula de Canvis de Barcelona havia sospès tota activitat a conseqüència de l’epidèmia de pesta que afectava la ciutat. L’escudeller s’havia refugiat a la població de Terrassa, com
bona part del consistori de la Diputació del General. Vegeu:
Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. IV, 1644-1656,
Barcelona, 2000, p. 1140, declaració del 5 de juny de 1651.
Agraïm a Santi Torras que ens hagi facilitat aquesta notícia.
19 A. BATLLORI i L. M. LLUBIÀ, Cerámica catalana decorada...
20 AHPSJP, Llibre de dades y rebudes de la Confraria de
Sant Pasià..., fol. 21. La notícia va ser publicada per Lluís
Fragments
150
Sílvia Canalda i Llobet
la documentació entre els anys 1679 i 1681— ha de
ser interpretada com una obra de maduresa. L’edat
avançada de l’escudeller explicaria que als llibres de
comptes de la Casa de Convalescència hi consti
també Pau Passoles, qui sembla treballar per dita
institució benèfica entre els anys 1683 i 168521.
devia ser clavari, car l’any següent la confraria habilita un successor en aquest càrrec —el 7 de març de
1696—, circumstància que va ser interpretada com
una prova indirecta del seu decés31. Pau Passoles fou
pare d’un fill de nom Josep, citat com a pintor barceloní, de qui no es coneix a hores d’ara cap obra certa.
El fet que Llorenç Passoles aparegui acompanyat
d’un fill anònim en el contracte de 1667 per fer taulells i carenes ceràmics per al cimbori del monestir
de Poblet22, va fer suposar, a bona part dels investigadors, que es tractava de Pau Passoles. Tot i així,
Llorenç i Pau consten en una relació de tots els escudellers actius a la ciutat de Barcelona menada pel
Consell de Cent l’any 1669 com a posseïdors de sengles forns, petit i gran23. La independència professional que demostren Llorenç i Pau en aquest document
comportà que Santiago Albertí recordés, de manera
contundent, la manca de proves existents sobre el
parentiu d’ambdós24. Seria molt llarg detallar les
actes de totes les reunions de la confraria on hi participa Llorenç Passoles (1654, 1662, 1667)25; apuntem tan sols que, de moment, l’hem pogut localitzar
com a prohom de la mateixa l’any 167126.
La documentació patrimonial localitzada al llarg de
la nostra investigació doctoral —centrada en el
conjunt ceràmic de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís a Terrassa32— albira solucions a alguns
dels dubtes plantejats fins al moment al voltant d’aquest llinatge. La troballa d’un contracte sobre l’obrador dels Passoles entre l’esmentat pintor Josep i
un altre escudeller barceloní l’any 1699, ens permet, en primer lloc, reconstruir amb major claredat
la família, car l’escriptura repassa la transmissió
del taller de pares a fills, deixant constància dels
protocols on consta la cessió. Uns documents, i
altres, que possibiliten conèixer millor la biografia
d’aquests homes i les relacions entre ells.
A llindar del tercer terç del Sis-cents, el nom de Pau
Passoles comença a sovintejar en les relacions escrites de les assemblees de la confraria. Com a mínim
n’és prohom de la mateixa en tres ocasions, els anys
167327, 168728 i 169429; és nomenat elet pels seus
consocis en una concòrdia establerta amb els creditors l’any 169130; i, segons Santiago Albertí, el 1695
Mercès les dades encloses als capítols matrimonials
del seu primogènit, sabem que l’11 de gener de 1668
Llorenç Passoles declara hereu universal de totes les
seves possessions mobles i immobles al seu fill Pau
Passoles, dels quals béns resta però com a usufructuari mentre visqui33. D’aquesta manera es confirma
la hipòtesi historiogràfica segons la qual Pau, que
substituí a Llorenç l’any 1682 en els lliuraments de
rajola a la Casa de Convalescència, era el seu fill. El
document dóna a conèixer que Pau Passoles alesho-
Gelpí, referint-se però a l’any 1640 i sense precisar la cota
d’arxiu (Lluís GELPÍ, «Una fita indiscutible: Llorenç Passoles», a La rajola decorativa del segle XV al segle XX [cat.
exp.], Sabadell, Museu d’Història, 1998, p. 22-26).
21 A. BATLLORI i L. M. LLUBIÀ, Cerámica catalana decorada.., p. 137 i 139.
22 César MARTINELL, «La Casa de Cardona y sus obras en
Poblet», Estudios Históricos y Documentos de los Archivos
de Protocolos, II, 1950, p. 92.
23 A. BATLLORI i L. M. LLUBIÀ, Cerámica catalana decorada..., p. 133-134.
24 S. ALBERTÍ, «Un frontal d’altar...», p. 47. Aquest serà
un dels punts sobre el qual afegirem noves precisions, com es
comprovarà més avançat l’article.
25 Repartides avui entre els arxius barcelonins de Protocols Notarials i Històric de la Ciutat.
26 AHPB, Francesc Lentisclà, Trigesimum tercium manuale
contractuum et instrumentorum [27.XII.1670/24.XII.1671],
Barcelona 4 de febrer de 1671, s.f.
27 AHPB, Francesc Lentisclà, Trigesimum quintum
manuale [3-I-1673/17-XII-1673], s.f.
28 AHPB, Jacinto Sescases, Secundus liber concordiarum
[1680-1694], f. 65 i ss.
29 AHPB, Francesc Topi Comes, Manual [31-XII-169321-XII-1694], f. 232.
30 Ibidem, fol. 232r-233r.
31 S. ALBERTÍ, «Un frontal d’altar...», p. 47-48.
32 Vegeu nota núm. 9.
MATERIA 4
Novetats i reflexions sobre els Passoles, una nissaga de ceramistes pintors del barroc català
151
3. Reconstrucció genealògica de la nissaga d’escudellers Passoles.
res ja era escudeller i que contreia matrimoni amb
Fausta, filla de Gabriel Carbó. Per altra banda, la
precisió que es fa en el document que Pau és fill de
Llorenç i de la seva primera esposa, indica unes
segones núpcies per part del progenitor. En tot cas,
la donació de Llorenç Passoles està condicionada als
capítols matrimonials del seu fill Pau i no pas al
temor d’una defunció propera, que cal deduir més
avançada —al voltant de 1681— en funció de la
datació dels treballs de la Convalescència.
Coneixem també les darreres voluntats de Pau Passoles, però abans cal comentar les del seu sogre, Gabriel
Carbó, i les de la seva muller, Fausta, atès que són
anteriors i s’hi traspassaren determinats béns que
arribaren fins el seu fill, Josep Passoles. Gabriel Carbó, perxer de la ciutat de Barcelona, testà davant el
notari barceloní Joan Lliura el 13 d’abril de 167734.
Aleshores la seva esposa Margarida era viva i tenien
tres filles, la petita encara soltera i les altres dues
casades —la primogènita amb Pau Passoles i la mitjana amb Josep Gregori, ferrer de la ciutat. A banda
de concedir l’usdefruit de les seves possessions barcelonines a la seva esposa i d’establir els dots matrimo-
nials de la seva filla Marianna i de l’encara soltera
Esperança, mitjançant l’explotació d’una finca rural
d’arbres fruiters a Parets del Vallès, declara hereva
universal de tots els seus béns mobles i immobles a la
seva filla Fausta, esposa de Pau Passoles des del
1668. A causa d’una malaltia, Fausta Passoles va
dictar testament davant el notari barceloní Salvador
Golorons el 23 d’agost de 1687, malgrat que no va
morir fins el juny de 1691, quan es llegiren les seves
darreres voluntats35. Al document nomena hereu universal de totes les possessions al seu fill primogènit
Josep Passoles, mantenint-ne però l’usdefruit per al
seu marit i obligant a aquest a la manutenció de la
seva sogra, Margarida Carbó, i dels fills menors del
matrimoni, Pau i Raimunda —a qui assignà sengles
quantitats per al seu dot. Per la seva banda, Pau Passoles, l’escudeller barceloní vidu de Paula des del
1691, va testar el 23 de novembre de 169536, dos dies
abans del seu traspàs, davant el mateix notari i incrementà així les possessions del primogènit Josep Passoles amb la cessió de tots els seus béns mobles i
immobles; aleshores Pau i Raimunda Passoles eren
encara solters i la manutenció havia d’anar a càrrec
de l’hereu, el seu germà gran (fig. 3).
33 AHPB, Bernardo Lentisclà, Decimum sextum manuale
contractuum et instrumentorum [29.XII.1667-1.V.1668],
Barcelona 11 de gener de 1668, fol. 31r-34r.
34 AHPB, Joan Lliura, Manual de testamentos (16591677), Barcelona 13 d’abril de 1677, fol. 85r-89r.
35 AHPB, Salvador Golorons, Manual de testamentos
(1673-1701), Barcelona 23 d’agost de 1687, fol. 88v-91v.
36 AHPB, Salvador Golorons, Manual de testamentos
(1673-1701), Barcelona 23 de novembre de 1695, fol.
102v-104v.
Fragments
152
Sílvia Canalda i Llobet
En ambdós testaments el matrimoni de Pau i Fausta Passoles expressen l’obligació als seus hereus
d’eixugar tots els deutes contrets en vida i d’oferir
un nombre determinat de misses per a la salut de les
seves ànimes, alhora que expressen la voluntat de
rebre sepultura a la parròquia barcelonina de Sant
Jaume, mentre que Gabriel Carbó vol que el seu
sepeli es faci a l’església de Santa Maria del Mar
«...en lo vas dels confrares de la confraria del Santíssim Sagrament». El fet que el matrimoni Passoles demani enterrar-se a la parròquia barcelonina de
Sant Jaume pot ser un indici del seu lloc de residència, i confirmaria així la hipòtesi de Santiago Albertí que els Passoles no habitaven al quarter del Pi,
car no en trobà cap referència en la revisió sistemàtica que féu del fons de l’arxiu parroquial37.
tura. De fet, la dada es confirma per mitjà del cens
que dels obradors actius a la ciutat de Barcelona es
fa en motiu de la concòrdia establerta entre la confraria dels escudellers i els seus creditors el 2 d’abril
de 1694, on només hi consta Pau Passoles, com a
explotador d’un forn gran i un altre de petit40. Probablement aquesta situació explica el contingut del
primer document esmentat, la cessió de l’obrador
familiar contractada per Josep Passoles amb un
altre escudeller el dia 30 d’octubre de 1699, davant
el notari Francisco Busquests menor41.
Amb la relació de parentiu i de transmissió de béns
detallades s’entén que el pintor Josep Passoles,
hereu universal de les possessions de la seva mare
—Fausta— i del seu pare —Pau—, llogui, en primer lloc, una casa situada prop del carrer dit dels
Escudellers Blanchs a Salvador Colom, escudeller
barceloní, per un període de tres anys d’ençà el mes
de novembre de 169738; i que vengui, en segon lloc,
al rector de la comunitat de preveres de l’església
de Sant Jaume Apòstol, el mes de maig de 1699,
un censal mort de 200 lliures de moneda de Barcelona, amb una pensió anual de 10 lliures, per
poder fer obres a la casa que ell i la seva esposa
Teresa tenien a Parets de Vallés, resultat de l’herència del seu avi matern, Gabriel Carbó39.
La troballa de dita escriptura ofereix moltes dades
inèdites a l’entorn del taller dels Passoles, alhora
que obre noves línies de recerca. Josep Passoles,
pintor de la ciutat de Barcelona, cedeix en establiment un taller i unes cases contigües («operatorium est contiguum quibusdam domibus») al
barceloní carrer de Na Saga, que la seva família
explotava des del seu rebesavi, a l’escudeller Antoni Biscompte, ciutadà de Barcelona, a canvi d’un
cens anual de 22 lliures que s’hauran de fer efectives en dos terminis: el dia de Nadal i el dia de sant
Joan Baptista, al mes de juny. Josep Passoles afirma que els locals provenen de l’herència del seu
pare —Pau—, qui al seu torn els heretà de Llorenç
i aquest del seu progenitor, Miquel. Segons consta
al protocol notarial, el rebesavi Passoles, també
escudeller, havia rebut en establiment dit obrador
per part de Pau Rovira i la seva muller Jerònima
l’any 1606, els quals el tenien en sots-establiment
del noble Gabriel de Cassador.
Segons les dades ressenyades, aquesta nissaga d’escudellers barcelonins romangué activa fins a la mort
de Pau Passoles, el 25 de novembre de 1695, ja que
el seu primogènit, Josep, es dedicà a l’ofici de la pin-
37
S. ALBERTÍ, «Un frontal d’altar...», p. 47.
A l’inici de l’escriptura es concreta el període de vigència del lloguer, del 23 de novembre del 1697 al 22 de novembre del 1700. Més endavant s’especifica la quantitat total
135 lliures, corresponents a 45 lliures anuals, pagadores en
dos terminis, el 23 de novembre i el 23 de maig (AHPB,
Francesc Topi Comes, Manual [27.XII.1696/24.XII.1697],
Barcelona 19 de novembre de 1697, fol. 196v-197v).
38
La transmissió d’un obrador
dels Passoles a l’escudeller
Antoni Biscompte
39 AHPB, Francisco Busquets (menor), Manuale omnium
contractorum [25-12-1698/24-XII-1699], Barcelona 28 de
maig de 1699, fol. 65r-68r.
40 AHPB, Jacinto Sescases, Secundus liber concordiarum
[1680-1694], Barcelona 2 d’abril de 1694, fol. 101 i ss.
41 AHPB, Francisco Busquets (menor), Manuale omnium
contractorum [25-12-1698/24-XII-1699], Barcelona 30
d’octubre de 1699, fols. 116r-122r.
MATERIA 4
Novetats i reflexions sobre els Passoles, una nissaga de ceramistes pintors del barroc català
En funció de l’autonomia professional demostrada
l’any 1669 entre Llorenç i Pau, el document dóna
a conèixer que un dels tallers de la nissaga d’escudellers Passoles s’emplaçava al carrer de Na
Saga. Segons Víctor Balaguer, aquesta denominació —«den Nassaga»— correspon a l’actual carrer
dels Obradors, on antigament eren instal·lats els
«escudilleros ó fabricantes de obra blanca»42. De
fet, aquest carreró es pot considerar una continuació de l’actual carrer dels Escudellers blancs o un
trencant del carrer dels Escudellers. L’obrador dels
Passoles es trobava doncs en el que J. Padilla i
J. M. Vila anomenen el «quarter d’avall» dels
terrissaires barcelonins43. Les propietats que Josep
Passoles cedeix a Antoni Biscompte confrontaven:
«...ab oriente, cum honore nobilis domini Anthonii
de Reart qui antea fuit dictorum heredum dictii de
Ravel; a meridie, cum operatorio Raymundi Cases,
escutellarii, qui antea fuit Alfonsi Morell dicto
vico mediante; ab occidente, cum dicto vico de na
Saga et a circio, partim cum honorem dictis nobilis Anthonii de Reart et partim cum honore Francisci Guasch et antea dictorum heredum dicti
Gabrielis Cassador»44.
153
pams de superfície a l’entrada de l’obrador, a la
zona coneguda com el «picador»45, i de poder
obrir-hi una finestra46. Aquesta clàusula pot assenyalar la voluntat d’habilitar un espai reduït, dins
l’antic taller familiar de rajoleria, on poder exercir
el seu ofici de pintor, per al qual no requeria de tant
d’espai si es dedicava a obra de format petit. En tot
cas, arran de l’escriptura va esdevenir usuari de l’obrador en qüestió l’escudeller Antoni Biscompte.
Òbviament no existeix cap estudi general o específic on s’analitzi la trajectòria vital i professional
d’aquest terrissaire barceloní. La documentació
exhumada a propòsit de la nostra recerca doctoral
ens aporta algunes dades que, de ben segur, podran
ser ampliades en investigacions futures.
En la mateixa escriptura, Josep Passoles es reserva emperò el dret de bastir una estança de 8 x 7
Les fonts consultades apunten que Antoni Biscompte no s’incorporà a la confraria barcelonina
de Sant Hipòlit fins al darrer quart del Sis-cents.
El seu nom no figura, per exemple, a les actes revisades de les assemblees anteriors, ni al llistat d’escudellers realitzat pel Consell de Cent barceloní
l’any 1669. El primer esment d’Antoni Biscompte
el trobem en la concòrdia establerta entre la confraria i els seus creditors censalistes l’any 169147.
En una altra escriptura, del març de 1694, relativa a l’ordre dels membres de la confraria durant la
Víctor BALAGUER, Las calles de Barcelona, Madrid,
Monterrey Ediciones, ed. facs., 1982 (1866), vol. 2, p. 121.
43 «Un segon nucli, el quarter d’avall (diferent del quarter d’amunt format per la zona del carrer Tallers), estava
constituït pels gerrers i la resta d’ollers, que van mantenir els
seus obradors al nucli antic de la ciutat, cosa que més tard
donà nom als carrers que ocupaven: oller i ollers blancs. Tal
com es desprèn d’aquesta darrera denominació, va ser entre
els terrissaires d’aquest segon nucli que es va formar l’ofici
d’escudeller que en època moderna va provocar un canvi en
la denominació dels carrers, que passarien a anomenar-se
escudellers i escudellers blancs respectivament» (J. PADILLA
i J.J. VILA, Els oficis terrissers..., 1994, p. 64).
44 AHPB, Francisco Busquets menor, Manuale omnium
contractorum [25-XII-1698/24-XII-1699], f. 116v. Volem
agrair a Esperança Piquer l’ajuda prestada en la traducció i
interpretació dels documents en llatí.
45 Com indica el seu nom, aquest espai del taller era on es picava i amassava l’argila, passos previs al modelat en cru de la peça.
46 Correspon al fragment en català del codicil: «Item ab
pacte y condicio que dit Passolas se reserva la facultat de fer un
apossentet al entrant al dit obrador \picador/ desde terra fins al
primer sostre lo qual apossentet sol puga tenir de llargaria o
fondo des de la porta que entra al dit picador fins a la paret
nova ques fara per dit apossentet vuyt palms a la part de ma
esquerra y set palms a la part de ma dreta al entrant per dita
porta al dit picador los quals vuyt palms de amplaria hajam de
quedar franchs per dit aposentet sens comprendre hi la paret la
qual paret sols puga dit Passolas fer la de rajola de pla y que de
llargaria haja de tenir des del canto de la dita porta de ma dreta
fins a la porta de la ma esquerra de dit picador. Item ab pacte
que dit Passolas puga fer una finestra en dicta paret nova de dit
aposentet a la part del mitgdia de un palm de amplaria y dos
de alsada. Item ab pacte que dit Biscompte puga alsar lo sostre de dit terrat del obrador tres palms y en tal cas hage de alsar
a sos gastos de la manera que vuy e ba la finestra que trau de
casa de dit Passolas a dit terrat y hage de alssarla de manera
que no fasse peiudisis al un ni al altre. Item ab pacte que dit
Passoles sempre li aparexera de sa propia autoritat puga enderrocar o mudar la bassa que vuy es comuna de las cases del dit
Pasoles per dit obrador» (Ibidem, fol. 117v-118r).
47 AHPB, Jacinto Sescases, Secundus liber concordiarum
[1680-1694], Barcelona 2 d’abril de 1691, fol. 82r-87r.
42
Fragments
154
processó de Diumenge de Rams, l’escudeller en
qüestió consta ja com a prohom de la mateixa, juntament amb Antoni Ferran i Bartomeu Umbert48.
Tanmateix, en la renovació que es féu de dita concòrdia, el 2 d’abril de 1694, on s’establiren unes
taxes específiques per a cada escudeller en funció
de la capacitat dels seus forns, no es compila el
nom d’Antoni Biscompte, malgrat ser-ne prohom49.
Se’n podria deduir que aleshores era un escudeller
sense botiga o taller propis. El gener de 1699, en
motiu d’un altre consell de la confraria, Antoni
Biscompte consta de nou com a prohom, ara al
costat de Pere Pau Ferran i Benet Vila50. En la
recerca endegada per Judith Montserrat, centrada
en els pintors barcelonins del Sis-cents, hi hem
localitzat diversos pintors amb idèntic cognom:
Tomas Pirro Biscompte, documentat entre 1628 i
1630, i Jaume Biscompte, entre 1646 i 165151. No
seria estrany que fossin parents del ceramista, ja
que a l’època era habitual l’establiment de nissagues dins d’un mateix ofici, i el treball d’escudeller
requeria coneixements pictòrics que Antoni podia
haver adquirit ben bé per tradició familiar.
Sílvia Canalda i Llobet
estant a l’arxiu s’obrís una finestra que salvés la distància temporal. El saber i la tenacitat, però també
la curiositat i la imaginació, permeten aleshores
deduir-ne aspectes socials i creatius que no consten
de manera explícita als papers. Algunes d’aquestes
reflexions són les que exposem a continuació, a partir de fonts d’arxiu contrastades amb la bibliografia
pertinent. En gran part es tracta d’hipòtesis de treball que guien la nostra recerca actual i que en
alguns casos només podem fer que apuntar.
La consulta de les fonts documentals, a banda de
proporcionar-nos dades sobre la vida i l’obra dels
artistes, en el cas dels historiadors de l’art —i entre
moltes d’altres notícies—, ens brinda l’oportunitat
d’endinsar-nos en la societat del passat, com si
Les rajoles del vestíbul de la Convalescència han de
ser considerades, com ja hem demostrat, una obra
madura dins la trajectòria professional de Llorenç
Passoles (fig. 1 i 4). La mort de l’autor explicaria
la substitució pel seu fill Pau en el lliurament i
cobrament de les peces sol·licitades a partir de
1683. Darrerament, Lluís Gelpí ha negat la intervenció de la família Passoles en la realització del
frontal de sant Pau de la capella de dita institució,
recuperant així una antiga discussió sobre si Baltassar Porcioles era o no escudeller52. En qualsevol
cas, el cicle narratiu de sant Pau no seria la primera comanda d’aquestes característiques elaborada
pel taller Passoles, qui prèviament havia confeccionat la decoració ceràmica del claustre i de l’escala
principal del convent barceloní de la Mercè, de la
qual en va exhumar el contracte Antoni Cobo53
(1673) i n’hem pogut localitzar fins a cinc àpoques,
totes elles signades per Llorenç (1675-1676)54.
Com també anteriors a l’arrambador de la Convalescència són les llunetes ceràmiques del claustre de
Terrassa, atribuïdes a l’obrador Passoles per Salva-
48 AHPB, Jacinto Sescases, Secundus liber concordiarum
[1680-1694], Barcelona 21 de març de 1694,
49 AHPB, Jacinto Sescases, Secundus liber concordiarum
[1680-1694], Barcelona 2 d’abril de 1694, fol. 101 i ss. Vid.
Sílvia CANALDA I LLOBET, «Escudilleros y hornos en la ciudad
de Barcelona a finales del Seiscientos», a IX Congreso
nacional de la Asociación Española de Ceramología, Esplugues del Llobregat (en premsa).
50 AHPB, Francesc Topi Comes, Manual [27-XII1698/23-XII-1699], fol. 1r-1v.
51 Judith MONTSERRAT, La pintura a Barcelona al segle
XVII. Aspectes documentals, Universitat de Barcelona, tesi de
llicenciatura, 2000, p. 202 i 257.
52 Lluís GELPÍ, «Unes precisions relatives als revestiments
de rajola de la Casa de Convalescència de Barcelona», Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 78-79, 2003, p. 92.
53 Florencio COBO ARIAS, Evolución histórico-arquitectónica del palacio de la Capitanía General de Catalunya, Barcelona, 1981; Idem, «Lo prueba un contrato firmado en
1673. Passoles, “rajoler” del convento de la Merced», La
Vanguardia (Barcelona), 23 de setembre 1979, p. 27.
AHPB, Ramon Villana Perlas, Manual 24 [25.XII.167223.VI.1673], Barcelona 21 d’abril de 1673, fol. 510v511v.
54 AHPB, Ramon Villana Perlas, Manual [26.XII.167425.VI.1675], fol. 218r-218v, 424r-424v i Ramon Villana
La feina d’escudeller a partir de la
documentació
MATERIA 4
Novetats i reflexions sobre els Passoles, una nissaga de ceramistes pintors del barroc català
155
dor Alavedra55; una hipòtesi que
creiem haver pogut ratificar en la
nostra recerca doctoral56. Potser
calgui aclarir, que: «Als 11 de Abril
de 1673 se comensa á posar en los
Claustros las historias del P.S. Francesch de Rajola Valenciana»57.
Una altra conseqüència que es deriva de les fonts documentals consultades és que Llorenç i Pau Passoles
no s’encarregaven del muntatge de
les peces que realitzaven, sinó que
la feina de manobre era contractada a banda pel promotor. Així figura, per exemple, en la primerenca
obra de la capella de Sant Pacià, on
consta el pagament de 18 lliures i
9 sous a un mestre de cases anònim58, i en el claustre de la Mercè59, 4. Sant Pau i sant Pere a Roma. Detall de les rajoles del vestíbul de la Casa
on Rafael Gallart, en un contracte de la Convalescència.
acordat en la mateixa data que les
rajoles, queda obligat a col·locar-les a mesura que arrambadors ceràmics que avui encara veiem a
li siguin subministrades per Llorenç Passoles60. l’Hospital de Santa Caterina61. El sistema de treAquesta família treballà també per a la ciutat de ball suara descrit explica la freqüència amb la què
Girona, on el 1678 envià un carregament per mar trobem errors en la col·locació de les rajoles —en
fins a San Feliu de Guíxols; cal imaginar que emplaçaments erronis dins la composició que els hi
manobres locals s’encarregarien del muntatge dels pertoca o capgirades, per exemple—, com també
Perlas, Manual [26.XII.1675/23.VI.1676], fol. 119v-200r,
203r-203v i 547v-548r.
55 Salvador ALAVEDRA, 26 plafons de ceràmica catalana.
Estudi crític comparatiu dels plafons de ceràmica de la vella
Casa de Convalescència de Barcelona, i els plafons del claustre de l’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa,Terrassa, 1976.
56 Vegeu nota núm. 9.
57 AHCT (Arxiu Històric Comarcal de Terrassa), Llibreta
de Notas curiosas de Anton Rodó y Martínez. Tretas de altre
llibreta que li deixa un Amich en 1843, s.d., s.f.
58 « (...) 18 ll 9 ss a un compte del mestre de cases per
posar la dita rajoleta» (AHPSJP, Llibre de dates..., f. 21).
59 Al buidar distints manuals del notari Ramon Villana Perlas hem resseguit diverses obres realitzades a l’església barcelonina de la Mercè on hi intervenen els mateixos artesans. A
banda de Llorenç Passoles i Rafael Gallart, hi participa també
l’escultor Pere Serra. Així, per exemple, l’any 1672 Gallart i
Serra aixecaren el paviment del davant de la capella Santa
Bàrbara, sota comanda del provincial i amb el vist-i-plau de la
Seu barcelonina, per tal de cercar el cos de sant Pere Nolasc,
Fragments
que havia de trobar-se, segons les fonts, en aquest indret
(AHPB, Manual [27.XII.1671/24.VI.1672], Barcelona 2 de
març de 1672, fol. 285v). Gallart i Serra treballaren també
per Pere Fizes a Terrassa, el comitent de les rajoles del claustre de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís. L’escultor, per
exemple, fou l’encarregat de realitzar el seu sepulcre barceloní —a l’església de Sant Francesc de Paula— i terrassenc —
al temple del Sant Esperit i Sant Pere (Sílvia CANALDA I
LLOBET, «La família Fizes i el seu patronatge artístic», Pedralbes, 23-II, 2003, p. 395-414). Pensem que aquesta coincidència dels artífexs pot ser una prova indirecte més de l’atribució
del conjunt de rajoles franciscanes a Llorenç Passoles.
60 AHPB,
Ramon Villana Perlas, manual 24
[25.XII.1672/23.VI.1673], Barcelona 21 d’abril de 1673,
fol. 508r-510r.
61 Narcís CASTELLS, Narcís PUIGDEVALL i Francesc REIXACH, L’Hospital de Santa Caterina de Girona, Girona, 1989,
81-82. Abans de la prova documental, els revestiments ceràmics de l’hospital gironí havien estat atribuïts a Llorenç Passoles sota criteris estilístics per Santiago ALBERTÍ i Joan
Sílvia Canalda i Llobet
156
5. Llorenç Passoles. Frontal d’altar del Roser. Tercer quart del segle
Santa Maria.
que a voltes es requereixi la presència in situ del
cap de l’obrador per dirigir la instal·lació, com va
passar a la capella del Roser de Valls, on hi ha les
escenes del Lliurament del penó a Joan d’Àustria i
la Batalla de Lepant, que romangueren desmuntades fins l’any 1675 quan s’aprofità l’estada de
l’autor a la ciutat per col·locar-les62 .
XVII.
Palau-solità i Plegamans, església parroquial de
Estem parlant d’una decoració ceràmica de caràcter figuratiu a l’interior de convents i cases benèfiques que era del tot inusual fins al moment al
Principat, i que irradià cap a València, territori
amb forta tradició ceràmica però sense ornamentacions narratives d’aquesta mena dins el Sis-cents,
com sosté un dels seus màxims especialistes, Ino-
cencio Pérez Guillén63. Sempre s’ha mirat cap al
País Valencià a l’hora d’explicar la profusió de
rajoles estanníferes a Catalunya durant el segle
XVII. De fet, la documentació del Principat recull
sovint la denominació tradicional de «rajola» o
«rajoleta valenciana»64. Certament la bona tècnica
i el repertori ornamental de les peces és probable
que fossin transmeses parcialment des de València,
com ho corrobora la instal·lació de molts ceramistes valencians a Barcelona des de mitjan segle XV65
o l’itinerari artístic del toledà Lorenzo Madrid
(València, Saragossa, Barcelona)66. La proximitat i
contacte del Principat amb terres valencianes ha
eludit la mirada de la majoria d’historiadors de la
ceràmica catalana cap a l’altra banda de la Medi-
SANTANACH («L’arrambador ceràmic de l’Hospital de Girona»,
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 27, 1985, p. 30-32).
62 Cèsar MARTINELL, Capella de Nª Sª del Roser i ses pintures en rajoles vidriades. Aportació a l’estudi de l’arqueologia catalana, Valls, 1924, p. 72-73; Joan SANTANACH I
SOLER, «La decoració ceràmica de la capella del Roser, de
Valls: intent de sistematització cronològica», Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 55, 1994, p. 21-25.
63 Inocencio V. PÉREZ GUILLÉN, La pintura cerámica valenciana del siglo XVIII: barroco, rococó y academicismo clasicista, València, 1991, p. 81-82.
64 Aquesta denominació, rajola de València, l’emprà
Miquel FULLANA per a designar la peça quadrada vernissada
i polícroma amb format d’11x11 o de 15x15 cm (Diccionari de l’Art i dels oficis de la construcció, Mallorca, 1988
[1974], p. 308. Inocencio V. PÉREZ GUILLÉN precisa que és
el nom amb el que eren conegudes aquestes peces a Mallor-
ca i Catalunya, i estableix una diferenciació entre rajola i
rajoleta en funció de la seva mida, un pam (de 22 a 21 cm)
o mig (de 11’5 a 13’5 cm) respectivament (La cerámica
arquitectónica valenciana. Los productos preindustriales.
Siglos XV al XIX, Paterna, 2002, p. 75).
65 Artífexs que possibilitaren el redreçament de la producció barcelonina amb l’assimilació de la tècnica del reflex
metàl·lic i amb la correcta realització de rajoles en blau per
a paviments (Santiago ALBERTÍ, «Dades inèdites sobre ceramistes valencians immigrants a Barcelona durant el segle
XV», Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 32, 1986-1987,
p. 32-37).
66 Lluís GELPÍ I VINTRÓ, «Lorenzo Madrid. Dades, entorns i
circumstàncies. 1a part.», Butlletí Informatiu de Ceràmica,
núm. 73-74, gener-juny 2002, p. 44-52 i «Lorenzo Madrid.
Dades, entorns i circumstàncies. 2a part», Butlletí Informatiu
de Ceràmica, núm. 75-76, juliol-desembre, 2002, p. 58-66.
MATERIA 4
Novetats i reflexions sobre els Passoles, una nissaga de ceramistes pintors del barroc català
terrània i és un fet que la regió de Ligúria era plena
ja a mitjans del Cinc-cents de conjunts figuratius
realitzats amb rajoles policromes. Entre els preservats podríem citar, a tall d’exemple, la capella
Botto a l’església de Santa Maria di Castello
(Génova, 1526) o el plafó de la Casa di ricovero
per anziani (Albisola Superiore, 1554). El cognom
Passoles no és gaire freqüent a la Península, i potser no sigui casual l’existència d’una família d’escudellers a Gènova, Bartolommeo i Francesco,
cognominats Dei Paizola, que treballaven en
aquesta ciutat portuària italiana l’any 153067. El
territori de Catalunya estava plenament integrat
dins el tràfic comercial de Gènova i en els jaciments
arqueològics del litoral i del prelitoral catalans
Albert Telese i Joan Antoni Cerdà han localitzat
entre un 2 i 3 per cent de restes ceràmiques de procedència italiana, principalment dels centres productors del nord i centre de la Península veïna68. Si
s’exportaven les peces, també podien viatjar els
seus artífexs. Es tracta d’una hipòtesi que actualment estem treballant i que desitgem poder presentar ben aviat. En tot cas, i esperem que no sigui tan
sols una curiositat lingüística conseqüència de la
romanització, a Ligúria, amb els importants centres productors d’Albisola, Savona i Gènova, els
fabricants de ceràmica estannífera rebien també el
nom de scutellari, com encara són coneguts entre
els seus estudiosos69.
157
Santanach atribuïa al taller dels Passoles els plafons ceràmics de la Font de la Salut d’Alella70,
amb les imatges de la Cursa de braus i de la Xocalatada a Barcelona d’ençà de l’exposició universal
del 29. Ho feia tot assenyalant la presència d’un
tipus de sanefa —que cada dues rajoles conforma
una flor o escarapel·la— que es troba, entre d’altres conjunts, en obres d’autografia certa d’aquest
obrador, com els arrambadors de la Casa de Convalescència; malgrat que en la mateixa decoració
del Maresme hi consti una data força tardana
—1710—, quan el darrer escudeller de cognom
Passoles feia anys que havia traspassat. Santiago
Albertí es planyia del desconeixement que es tenia
del taller en qüestió un cop mort Pau Passoles:
«Què es va fer dels obradors respectius, tant importants a l’època? No hem trobat cap rastre d’escudellers posteriors amb aquest cognom. Aleshores,
foren venuts els obradors, per hereus no professionals, a d’altres escudellers? O bé foren prosseguits
per escudellers de cognom altre que en foren
hereus o gendres? Ambdues possibilitats es donaven correntment, i duien normalment aparellat el
lliure ús no sols de les instal·lacions i els fons invenuts, sinó també dels estergits de la casa»71.
La supervivència de l’obrador dels Passoles, malgrat el seu traspàs a l’escudeller Antoni Biscompte
just a llindar del segle XVIII, podria explicar la continuïtat dins la rajoleria catalana de determinats
motius ornamentals associats al cognom de la nissaga fins ben entrat el Set-cents. L’any 1984 Joan
Amb les noves dades exhumades podem deduir
que els cartrons que romanien a l’interior de l’obrador del carrer de Na Saga degueren ser utilitzats a partir de 1699 per l’escudeller barceloní
Antoni Biscompte. La consulta del cadastre que es
realitzà a la ciutat de Barcelona l’any 1716
demostra que aleshores Antoni Biscompte seguia
instal·lat en les antigues possessions dels Passoles. Llegim: «Carrer dels Escudellers. Començant
des del portal de las Comedias fins al carrer
67 Federico MARZINOT, «I rapporti tra la Liguria e la
Spagna», Quaderno. Centro Studi per la storia della ceramica meridionale (Napoli), núm. 65, 1988, p. 57-74:70.
68 Josep A. CERDÀ I MELLADO i Albert TELESE I COMPTE,
«Cerámica de procedencia italiana aparecida en Cataluña», Laietana. Estudis d’Història i d’Arqueologia del
Maresme, 9, 1994, p. 293-353. Albert TELESE I COMPTE i
Josep A. CERDÀ I MELLADO, «Presencia arqueológica de
cerámica italiana en yacimientos de Catalunya (s. XV al
XIX)», Faenza. Bolletino del Museo Internazionale delle
Ceramiche di Faenza, LXXXII, núm. 4-6, 1996, , p. 157181.
69 Federico MARZINOT, Ceramica e ceramisti di Liguria,
Genova, 1987 (1979).
70 Joan SANTANACH I SOLER, «Els plafons ceràmics de la
Font de la Salut a Alella», Butlletí Informatiu de Ceràmica,
núm. 22, 1984, p. 27-28.
71 S. ALBERTÍ, «Un frontal d’altar...», p. 48.
Fragments
158
Sílvia Canalda i Llobet
Ampla (...) Una casa pròpia d’Antoni Biscompte
escudeller habitada per son propi dueño, consisteix son paviment en entrada, y cuyna; primer sostre, un aposento; segon sostre, un altre aposento.
Y afronta a solixent y a Mitgdia amb honor de D.
Maria Reart72, a ponent amb honor de Pau Borgonyó, y a Tremontana amb lo carrer dels Escudellers. Estimada la propietat en 250 lliures. Lo
lloguer del corrent any es 25 lliures»73. A la
mateixa via, però a la vorera del davant, s’emplaçava l’obrador de l’altra nissaga d’escudellers
especialitzada en rajola pintada, els Lapuja,
autors del revestiment ceràmic de la Capella de
Sant Bernat dins la Masia del Sobirà de Santa
Creu, a Osor (La Selva)74. Si es prossegueix amb
la lectura del cadastre, més endavant, en l’anomenat carrer Nou, hi consta l’obrador d’Antoni Biscompte75, que es trobava al darrera de la seva
residència —abans descrita—, en la illa de cases
formada pels carrers actuals d’Escudellers, Nou
de Sant Francesc, d’en Rull i d’Obradors. Una via,
la darrera, que també era coneguda com Na Saga
o de la Verge, segons el testimoni escrit de Víctor
Balaguer76. La continuïtat d’Antoni Biscompte en
l’antic obrador dels Passoles fins com a mínim el
1716 —any del cadastre— garanteix que pogués
emprar els estergits per a rajoles de mostra o de
sanefes més enllà de la data que figura en la decoració ceràmica de la Font de la Salut d’Alella.
Josep Passoles era viu el 1716 i també residia al
carrer dels Escudellers77. La descripció de la seva
propietat al cadastre explica que en la cessió feta
de les altres finques a Antoni Bicompte l’any
1699 s’hagués d’acordar la fàbrica d’una cambra
i l’obertura d’una finestra perquè ambdues possessions confrontaven per la banda de Migdia78.
72 Resulta evident la diferència entre la residència d’un senzill escudeller i la d’un membre de la baixa noblesa, malgrat
compartissin carrer i mitgera. La propietat de Maria Reart,
habitada aleshores per l’inquisidor del Principat de Catalunya
Anton de Marimon, es descrivia així en el cadastre de 1716:
«... consisteix son paviment, en una entrada, tres aposientos,
cotxera y hort; el primer sostre, sinch aposientos y tres sales;
segon sostre, un rebost i porxades obertes.Y afronta a solixent
amb lo carrer dels Codols, a Mitgdia amb honor de Ramon
Burrasses, a ponent amb honor d’Antoni Biscompte y a tremontana amb los carrer dels Escudellers» (AHCB, Cadastre,
I-57, barri 1 i 2, s.f.). Probablement no sigui casual que quan
la família Reart decidí encarregar un plafó ceràmic amb la
seva heràldica pensés en el seu veí. Llorenç Passoles reconeix
el 14 de març de 1676 haver rebut d’Antoni Reart quatre lliures «... pro valore quarandam tessellary Valentina sive Rajolas de Valencia in quibus depicta eran scuta nobilium»
(AHPB, Francesc Cassenyes, Manuale [28.XII.167521.XII.1680], Barcelona 14 de març de 1676).
73 AHCB, Cadastre, I-57, barri 1 i 2, s.f.,. Agraïm molt
sincerament a la professora Rosa Creixell les indicacions
donades per a la consulta d’aquesta font municipal, que ens
han permès localitzar ràpidament les dades requerides.
74 Datat el 1695, les escenes de la Anunciació, Naixement
i Via Crucis s’atribueixen a Miquel Lapuja, mentre que en el
cadastre l’obrador del carrer dels Escudellers estava en
explotació per Pere Màrtir Lapuja, la signatura del qual
figura en un altar ceràmic dedicat a San Isidre, avui al
Museu Vicenç Ros de Martorell. Volem agrair a Montserrat
Farreny tota l’ajuda que ens va oferir per a desenvolupar la
nosta recerca.
75 «Un obrador d’escudeller propi d’Anton Biscompte
escudeller, afronta a solixent amb honor de Da. Maria Reart,
a Mitgdia amb un obrador de March Gibergas, à Ponent amb
un carrer, y a tremontana amb honor de Marianna Troch.
Estimada la propietat en 200 lliures i lo lloguer del corrent
any es 18 lliures» (AHCB, Cadastre, I-57, barri 1 i 2, s.f.).
76 «Obradors (...) Va desde “la Nueva de San Francisco” á
la de “Escudellers”. Primitivamente se llamó “den Nassaga”,
y después “de la Verge María”, porque en ella habia una capilla con la imágen de la Vírgen, como era costumbre en muchas
calles» (V. BALAGUER, Las calles de Barcelona.., vol. II, p.121).
77 «Una casa propia de Josep Passoles pintor, habitada
per son propi dueño; consisteix son paviment, en una entrada y cuyna; primer sostre, un aposiento y sala; segon sostre,
un aposiento, y porxada. Y afronta à solixent amb honor de
Pau Borgonyó, a Mitgdia amb honor del obrador d’Anton
Biscompte, a Ponent amb honor de Anna M. Troch, y a Tremontana amb lo carrer dels Escudellers. Estimada la propietat en 350 lliures y lo lloguer estima en 30 lliures» (AHCB,
Cadastre, I-57, barri 1 i 2, s.f.).
78 Quan Albertí es qüestionà la continuïtat de l’obrador
Passoles s’hi referia en plural. Probablement la causa es
trobi en l’esmentat cens d’escudellers de l’any 1669, realitzat pel Consell de Cent, on hi figuren Llorenç i Pau Passoles
com a posseïdors de sengles forns, gran i petit. A la concòrdia establerta entre els membres de la confraria i els seus
creditors l’abril de 1694, només s’hi esmenten, emperò, els
forns de Pau Passoles. Desconeixem si abans d’aquesta data
es produí la cessió del taller de Llorenç a un altre escudeller
de cognom diferent. En tot cas, el lloguer localitzat, l’any
1697, d’unes propietats de Josep Passoles a l’escudeller Sal-
MATERIA 4
Novetats i reflexions sobre els Passoles, una nissaga de ceramistes pintors del barroc català
159
Ens ha estat possible localitzar també l’inventari
de l’obrador de Llorenç Passoles79, sol·licitat el
1683 pel seu fill Pau a la mort del seu progenitor,
com hereu universal d’ençà dels seus capítols
matrimonials de 166880. El darrer estudi publicat
per Carme Riu de Martín, sobre el patrimoni dels
ceramistes i vidriers barcelonins compresos entre
el primer terç del segle XVI i l’inici de la següent
centúria, demostra, tot i treballar l’autora amb el
fons notarial servat a ca l’ardiaca81, que la distribució de l’habitatge i de l’obrador Passoles, així
com els béns que s’hi contenien, responen a la normalitat de l’època entre els escudellers que estaven en règim de propietat82. De l’inventari de béns,
resulta interessant la descripció de la zona de treball, que no es detalla en l’estudi suara apuntat,
amb els estris propis de l’ofici repartits entre el
pati i l’obrador pròpiament dit: «una romana de
ferro sens pilor», «una gerra de terra per tenir
aigua», «dues gerres per posar vernís y dues forquetes de ferro», «una pedra de moldra colors»,
«una post de fer rajoles», «dos motllos», «vuit
càrregues de llenya per a courer cosas», «un banc
de fer rajola y un cortado», «un molí de molar
blau», «dues rodes dolentes», «dos banchs sense
petges de fer rajoles», etc. L’existència d’un estoc
de rajoles cuites i d’un altre de crues, les primeres
al pati i les segones a l’obrador, assenyalen que el
taller estava en funcionament quan es féu l’inventari. Es tracta de peces que gaudien d’una àmplia
demanda en l’època i que no tenien perquè respondre a cap comanda específica, «rajolas blancas y
verdes», «rajolas pintadas», «blancas y verdas
grans»; per bé que les segones, en funció de la terminologia en ús, corresponien ja a sanefes florals
o geomètriques i eren valorades entre 20 i 30 lliures el miler83. Pel que ateny a la resta de béns
detallats a l’inventari són de poc valor i molt
usats, com clarifica l’adjectivació del document «vell», «dolent», «molt dolent»-, propi de la condició menestral del seu propietari. Els objectes
més apreciats eren les peces de roba personal i
domèstica que hi havia dins d’un cofre gran —
totes descrites—, més les joies i els estalvis: «unas
arrecadas de or y perlas» i «deu doblas en or». Si
es compara el contingut d’aquest inventari amb la
relació de béns que foren dels escudellers Gabriel
Muxiner (1545)84 o Pau Sunyol (1605)85 es verifica ràpidament que la família Passoles s’havia
especialitzat en la fabricació i decoració de rajoles estanníferes car no s’esmenten peces de vaixella ceràmiques, «scudellas», «plats y platarets»,
«bassines» o «gribellas», com sí que ho fan en els
altres. Al marge esquerre de l’encapçalament de
l’escriptura hi consta que les propietats havien
estat heretades per Llorenç Passoles del seu pare
Miquel. En l’inventari s’especifica que el portal
de la casa es trobava al carrer dels Escudellers,
mentre que el taller s’emplaçava al de la Mare de
Déu. Sembla correspondre, doncs, amb l’indret on
vador Colom, emplaçades al carrer dels Escudellers blancs,
sembla correspondre a unes cases («... dicto tempore durant
totas illas domos cum uno portali extra in vico pubblico
...dels Escudellers Blanchs» [AHPB, Francesc Topi Comes,
Manual [27.XII.1696/24.XII.1697], Barcelona 19 de
novembre de 1697, fol. 197). Cal recordar de nou que l’obrador cedit per Josep Passoles a Antoni Biscompte havia estat
emprat per Miquel, Llorenç i Pau Passoles, tal i com consta
en el mateix protocol notarial.
79 AHPB, Pere Màrtir LLUNELL, Sextus Liber Inventariorum, 9 de setembre de 1683, s.f.
80 Vegeu nota núm. 33.
81 M. Carmen RIU DE MARTÍN, «El patrimonio de ceramistas y vidrieros de Barcelona. Siglos XV-XVIII», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXII, 2004,
15-56.
82 Com és habitual, s’hi detallen els objectes en funció de
les distintes estances on es troben: «entrada», «cuyna», «cel
hubert», «sala que es al cap de l’escala», «cambra que treu
finestra al carrer», «cambra que treu finestra al cel hubert»,
«porxo de dalt», «obrador».
83 Albert TELESE COMPTE, «Què és la rajola de mostra», a
El reflex d’un temps. Can Tinturé. Col·lecció de rajola de
mostra Salvador Miquel, Esplugues de Llobregat, 2003, p.
25-37:33-34.
84 Jose I. PADILLA LAPUENTE i Josep M. VILA I CARABASSA,
«El artesanado medieval de la cerámica en el nordeste peninsular: una aproximación a las fuentes escritas, a 1as Jornadas
de Cerâmica Medieval e Pós-medieval. Métodos e resultados
para o seu estudo, Tondela, 1992, p. 249-261: 259-260.
85 AHPB, Galceran Francesc DEVESA, Plec d’inventaris i
encants, Barcelona 26 de maig de 1604, s.f.
Fragments
160
trobem instal·lat Antoni Biscompte al cadastre de
1716.
De la lectura atenta de l’inventari se n’extreu una
altra conclusió artística. La decoració policroma
de les peces de vaixella i rajoles es feia a l’interior
de l’obrador dels escudellers. Això no exclou que
davant d’una comanda figurativa única, la composició fos aportada per un pintor, més o menys desvinculat del taller, que després transferirien amb la
tècnica de l’estergit i decorarien a pinzell alçat un
cop les rajoles ja estiguessin cuites i tinguessin preparat el bany amb òxid d’estany. Coneixem, per
exemple, el pagament de 18 lliures a un pintor anònim a canvi de la realització dels cartrons del cicle
de sant Pau de la Convalescència86. Recordem que
Josep Passoles era pintor, i que es reservà un petit
Sílvia Canalda i Llobet
espai a l’entrada del «picador» dotat amb llum de
Migdia, per poder treballar dins el taller traspassat
a Antoni Biscompte. Es podria pensar doncs en una
subdivisió del treball dins el mateix obrador, com es
troba més tard instituïda a les fàbriques de manufactura ceràmica valencianes. Tot i així, els estergits asseguraven la continuïtat del llenguatge
ornamental que arriba a caracteritzar tot un obrador, deixant de banda les modes que s’anessin filtrant en funció de la permeabilitat dels autors. Al
taller Passoles del carrer de la Verge amb Escudellers hi havia una caixa vella al porxo «amb paperots dolents de son ofici» a l’interior87.
Sílvia Canalda i Llobet
Universitat de Barcelona
RESUMEN
Mediante la consulta de fuentes documentales hasta el momento inéditas se esclarece, en primer lugar, la genealogía del linaje de ceramistas más importante del Barroco catalán, los Passoles. A continuación se proponen algunas vías de investigación futura, relacionadas con el
ámbito de la cerámica estanífera en el Mediterráneo, a la vez que se reconstruye el sistema de trabajo imperante en los talleres de cerámica de Cataluña.
Paraules clau: Passoles, majòlica, barroc català.
ABSTRACT
By consulting documentary sources unpublished till now, we can firstly clarify the genealogy of the most important lineage of ceramicists in
the Catalan Baroque: the Passoles. Secondly, we put forward some channels of future research related to the field of the majolica in the
Mediterranean, and at the same time we reconstruct the prevailing system of work in the ceramic workshops in Catalonia.
Keywords: Passoles, mayolica, Catalan Baroque.
86 J. GUDIOL, «De rajolers i rajoles ...», 1918, núm. 76, p.
372. R.M. GARCIA I DOMÈNECH, La casa de Convalescència
..., 85. Sobre aquest cicle, i sobre les seves fonts iconogràfiques i figuratives, que creiem poder haver identificat en dues
sèries de gravats flamencs dibuixades per Martin de Vos, preparem un estudi específic. De moment, hem publicat algunes
dades en les actes d’un seminari que vam organitzar, juntament amb la conservadora del Museu de Ceràmica de Bar-
celona M. Antònia Casanovas, intitulat: Ceràmica i Pintura.
Interrelació entre les dues arts a l’època moderna (vid. Sílvia CANALDA I LLOBET, «La pintura ceràmica a Catalunya i
els seus models figuratius», a Ceràmica i Pintura. Interrelació entre les dues arts a l’època moderna, Barcelona, 2005,
p. 43-52 ).
87 AHPB, Pere Màrtir Llunell, Sextus liber inventariorum, Barcelona 9 de setembre de 1683, s.f.
MATERIA 4