El claustre del convent de la Trinitat a Vilafranca del Penedés

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Direcció General del Patrimoni Cultural Servei d'Arqueologia i Paleontologia Biblioteca del Patrimoni Cultural Memòria de les excavacions realitzades al claustre de l'antic convent dels Trinitaris Àlvar Caixal Mata (Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona) 4459 FITXA TÈCNICA Dades bàsiques del jaciment Nom: Claustre de l’antic convent dels Trinitaris. Localització: Carrer de la Font, 43. Municipi: Vilafranca del Penedès. Comarca: Alt Penedès. Propietat: Ajuntament de Vilafranca del Penedès i Bisbat de Barcelona. Tipus: Arquitectura religiosa. Època: Segles XVII-XVIII. Declaració monumental: Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental de Vilafranca del Penedès, aprovat definitivament el 13 de juliol de 1988. Fitxa A-15. Dades bàsiques de la recerca Recerca arqueològica Direcció: Àlvar Caixal Mata. Data d’inici de l’excavació: 7 de novembre de 2002. Data final de l’excavació: 20 de desembre de 2002. Col·laboradors: Judit Puig, Georgina Carbó, becàries. Execució: Codex SCCL. Numismàtica: Maria Clua Mercadal. Aixecament de plànols: Rafael Vila, arquitecte; Àlvar Caixal, arqueòleg. Delineació digital: Paloma Aliende García i Francisco Gerardo Palma Jiménez, Codex SCCL. Dipòsit de materials: Castell de Castelldefels (provisional). Recerca historicoartística Estudi de les fonts documentals: David Galí, historiador; Ricard Brú, Santiago Mercader, becaris. Estudi artístic: David Galí, historiador; Ricard Brú, Santiago Mercader, becaris. Dades bàsiques de la intervenció arquitectònica Projecte Títol: Projecte bàsic de restauració i reutilització del convent dels Trinitaris, a Vilafranca del Penedès, 19 de març de 2004 Arquitecte: Rafael Vila Rodríguez Obra Direcció general: Antoni González Moreno-Navarro, arquitecte Direcció executiva: Rafael Vila Rodríguez, arquitecte Professionals col·laboradors: --Execució: --Data d’inici: --Data d’acabament: --- Anàlisi material Estudi fisicoconstructiu, materials i patologies: Anna Torrents, Laura Megias, Màrius Vendrell. 5 de febrer de 2003. Anàlisis geotècniques: Antoni Batlle Díez, Pere Mascareñas Caballero, geòlegs. 18 de febrer de 2003. Memòria de les excavacions arqueològiques realitzades al claustre de l’antic convent dels Trinitaris (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Campanya de 2002 Àlvar Caixal i Mata Abril de 2004 Índex I. Situació i descripció de l’edifici 3 II. Notícia històrica 6 III. Antecedents, objectius i metodologia de la recerca 43 IV. Desenvolupament dels treballs 46 V. Horitzons cronològics 56 VI. Conclusions 58 VII. Repertori estratigràfic 68 VIII. Inventari del material 161 IX. Planimetries 182 2 I. Situació i descripció 3 Situació El municipi de Vilafranca del Penedès, de 19,63 km2 està situat al centre de la depressió de la comarca, emmarcada per la serralada pre-litoral i el massís del Garraf, en una petita elevació que domina el pla del Penedès. Limita al nord amb els termes de les Cabanyes i la Granada, a l’est amb Sant Cugat Sesgarrigues i Olèrdola, al sud amb Santa Margarida i els Monjos, i a l’oest amb Sant Martí Sarroca i Pacs. L’edifici que alberga el claustre i les restes del convent de la Santíssima Trinitat està situat en el número 43 del carrer de la Font, que enllaça el Firal amb el centre de la vila. Es tracta d’un important eix viari i comercial, en part restringit al trànsit, que comunica amb la plaça de Sant Joan, on es troben l’edifici de l’Ajuntament i l'església de Sant Joan de Jerusalem. L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès i el Bisbat de Barcelona són copropietaris a parts iguals del claustre de l’antic convent dels Trinitaris. Descripció El claustre, de planta quadrada, està format per una galeria baixa oberta de cinc arcades a cada cara, una galeria superior tancada de deu arcades a cada costat, i una planta segona amb balcons i finestres. El pati del claustre té una superfície útil de 225 m2 . Presenta, en general, un estat de conservació força deficient. La porxada inferior és una successió, a cada costat de la galeria, de cinc arcs de mig punt que recolzen sobre 6 columnes toscanes de base simple, fust llis i capitell amb motllures que ressalten l’àbac i el collarí. A cada angle del claustre, les columnes s’adossen a un pilar quadrat. Hi ha, doncs, un total de 24 columnes. L’únic element decoratiu ocupa l’espai del carcanyol de cada columna. Es tracta d’un motiu molt simple associat a l’orde dels Trinitaris: una creu de braços idèntics inscrita en un cercle i amb rastres de pintura. El pany de paret del claustre té una aparença general força regular i homogènia. Està format per filades horitzontals de carreus rectangulars ben escantonats que culminen en una cornisa 4 que proporciona suport als arcs de la segona planta. La galeria inferior té el paviment lleugerament més elevat que el terra del pati, desnivell que se supera, allà on s’ha conservat, amb un graó de pedra. Aquesta galeria es cobreix amb un sostre de bigues de fusta que descansen sobre mènsules. La galeria superior està tancada amb el doble d’arcades que la baixa. Per a cadascun dels arcs inferiors corresponen dos en el pis superior. D’aquesta manera, cada dues columnes, una coincideix amb la clau de l’arc inferior i una altra amb l’eix vertical de la columna de sota. Les característiques tècniques i ornamentals són idèntiques i el sentit de simetria i de regularitat abasta totes quatre façanes. Actualment, els arcs de la galeria del primer pis estan tots tapiats (tot i que en algun d’aquests paredats s’hi va practicar posteriorment una nova obertura per instal·lar-hi finestres), però és evident que en origen estaven tots oberts, segons que indica el motllurat dels arcs i el caràcter exempt de les columnes, que recolzaven sobre una barana alta que funcionava com a ampit de la galeria porxada. Una altra cornisa que recorre les quatre ales del claustre just per sobre de les claus de volta dels arcs del primer pis, genera una segona planta de parets de pedra arrebossada i tapiats escrostonats, amb tres balcons i quatre finestres amb llinda de pedra, brancals de totxo massís i llindes de totxo col·locat a sardinell amb funcions d’arc de descàrrega. La coberta de teula del conjunt sobresurt de la línia de façana amb una barbacana formada per la disposició en voladís de peces ceràmiques planes i teules àrabs. La meitat de la galeria superior i de la segona planta, de propietat municipal, comuniquen amb l’antic convent rehabilitat per a diversos equipaments de joventut, segons projecte dels Serveis Tècnics Municipals. 5 II. Notícia històrica1 David Galí,2 Ricard Brú, Santiago Mercader3 1 L'octubre de 1990, la senyora Anna Castellano, historiadora de l'SPAL (Servei del Patrimoni Arquitectònic Local), i el senyor Joan Salvadó, col·laborador del nostre Servei, van elaborar, a partir de fonts bibliogràfiques, un breu estudi històric del claustre del convent dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès (CASTELLANO, SALVADÓ, 1993). Aquell informe ha estat el punt de partida de la present Notícia històrica. 2 Historiador de l'SPAL. 3 Tots dos, becaris col·laboradors de l'SPAL. 6 L’orde dels Trinitaris Aprovada definitivament pel Papa Inocenci III el mes de desembre de 1198, l’orde dels Trinitaris (Ordo Sanctissimae Trinitaris et Redemptionis Captivorum: O. SS. T.) va ser fundada pel jove professor de la Universitat de París Joan de Mata (1160-1213), que va comptar amb la col·laboració de Fèlix Valois, tots dos santificats posteriorment. Des de bon començament, la seva finalitat va ser la redempció de cristians captius sota el control i poder dels musulmans. A més d’aquest objectiu, l’orde va vetllar per l’exercici de la caritat amb els malalts i peregrins, com també per l’adoració del misteri de la Santíssima Trinitat i la conseqüent propagació del seu culte, ja fos mitjançant la predicació, ja a través de la transmissió de butlletins i revistes devocionals i pietoses. La Regla dels Trinitaris, redactacta ja el 1197, es fonamenta en els següents punts comuns a cadascuna de les seves fundacions. Pel que fa al règim interior, les comunitats acostumaven a ser petites, amb uns quatre sacerdots, tres laics i uns pocs novicis; es respectaven els tres vots: d’obediència, castedat i pobresa; es promovia l’abstinència gairebé completa de carns, així com el silenci i la recitació de l’ofici diví; les vestimentes eren austeres i el llit dur (de taules o pellofes, sense matalàs de llenç); hi havia igualtat entre sacerdots i laics, i s’anteposava per sobre de tot l’hospitalitat amb els pobres i els més necessitats; al capdavant de l’orde es trobava el ministre general −que ocupava el seu càrrec de forma vitalícia−, i que era escollit en el Capítol General, que s'acostumava a reunir anualment. Quant a l'espai on vivien els membres de la comunitat, havia de reflectir l'austeritat que mostraven en altres aspectes. Amb unes cel·les de menys de dotze peus en quadre (menys de 13m2), podien estar moblades amb un llit senzill, una tauleta i una banqueta o cadira de fusta sense vellut i sense mostrar cap indici de luxe. D'entre les poques possessions, podien tenir algun llibre espiritual, breviaris, estampes de paper, així com una creu de fusta.4 Externament, el règim es fonamentava en l’austeritat i senzillesa de cadascuna de les seves esglésies, les quals havien d’estar exclusivament dedicades a la Santíssima Trinitat; era freqüent la construcció d’un hospital emplaçat al costat de cada convent per tal de facilitar l’acolliment, misericòrdia i l’exercici de la caritat. Una tercera part dels 4 PUJANA, 1994: 33. 7 béns de l’orde estaven destinats a la redempció dels captius, sent freqüents els viatges d’alguns religiosos pel pobles de les rodalies dels convents per tal de demanar almoina amb aquest mateix objectiu. Amb una organització similar a la dels ordes militars, els membres de la comunitat trinitària acostumaven a dur una vestimenta pròpia i exclusiva, consistent en hàbits blancs de llana, túniques o capes negres a sobre i espardenyes,5 i un símbol distintiu que els diferenciva d’altres ordes religioses: la creu blava i vermella, normalment disposada sobre el pit.6 L’origen d’aquesta creu està en la visió viscuda per Joan de Mata quan va retirar-se al desert de Ciervofrío (a la diòcesi de Meaux, a l’est de París) per cercar la solitud i l’oració. Després d’una estada de tres anys, amb quatre ermitans dirigits per Fèlix de Valois, va estructurar les bases de la nova institució religiosa amb la col·laboració d’aquest darrer. Una nova aparició divina s’esdevingué quan, durant una conferència espiritual, van veure que s’acostava un cérvol duent entre les astes una creu vermella i blava.7 Encara que no s'ha estudiat amb prou detall la iconografia i la iconologia de la creu, segurament expressa la fidelitat al missatge de Crist, com també la manifestació simbòlica de la Trinitat, signe del servei humanitari dels trinitaris a nivell internacional.8 El 1209 el número de convents de l’orde era d’uns trenta, però a mitjan segle XIV es va produir un gran increment, arribant als sis-cents tant en territoris europeus com en zones del continent asiàtic. El creixement va esdevenir encara més destacat en arribar el segle XVI, moment en què l’orde es va dividir en dues branques: els trinitaris de l’antiga observança −també anomenats calçats− i els trinitaris descalços. En aquell moment l’orde estava estesa per països com França, Itàlia, Anglaterra, Polònia, Àustria, Rússia, Portugal i Espanya (a finals del segle XVI a Castella hi havia vint convents, trenta-un a Aragó i divuit a Andalusia). Els trinitaris van instal·lar-se molt aviat als Països Catalans, fundant les seves primeres institucions a inicis del segle XIII: a l’Avinganya (Segrià) el 1201, a Lleida i a Anglesola el 1204, Piera (1205), a Tortosa amb el convent de Sant Blai (1213), i el de 5 L’origen d’aquests hàbits va ser fruit, segons es diu, de l’èxtasi experimentat per Sant Joan de Mata, fundador de l'orde, durant la celebració d’un acte litúrgic el 28 de gener de 1193 a París, on, en presència de bisbes, abats, catedràtics i altres personatges il·lustres, es donà l’aparició santa de Crist enmig de dos captius, un de blanc i l’altre negre. (AA. DD., 1928: 673). 6 AA. DD., 1992: 60. 7 AA. DD., 1928: 673. 8 CIPOLLONE, 1993: 65. 8 Santa Maria de les Parrelles (cap a 1300), com també a Mallorca i a València;9 el 1305 es va instal·lar a Vilafranca del Penedès, mentre que al segle XVI va continuar l’edificació de nous convents, a Barcelona (1529, avui Parròquia de Sant Jaume), Tarragona (1577) i a les Sogues de Bellvís (1589). La separació dels Trinitaris descalços respecte els calçats començà el 1631 i va acabar-se el 1783. D’aquest nou orde, a Catalunya encara es conserva l’edifici del convent de la Santíssima Trinitat a Vic.10 No va tenir la mateixa sort el de Nostra Senyora de la Bona Nova de Barcelona, fundat el 1633 a la Rambla, a tocar del carrer Sant Pau, on avui s’aixeca el Liceu. L’any 1639 es va beneir l’església del convent, però durant el segle XIX el conjunt va patir les conseqüències de la Guerra del Francès, de la supressió dels béns eclesiàstics de l’any 1822 i de la desamortització de 1835, quan va ser cremat. El 2 de maig de 1844, va ser cedit a la Societat del Liceu, que el va fer enderrocar per edificar-hi el colisseu operístic.11 L’hospital del Sant Esperit i els Trinitaris entre els segles XIII-XVII La població de Vilafranca del Penedès va ser fundada en temps de Ramon Berenguer IV, cap a inicis del segle XII, i està documentada des de l’any 1151. Durant la segona meitat de la centúria es convertiria en un important centre comercial arran de la seva fira i el seu mercat. La basílica de Santa Maria ja apareix citada per primera vegada l’any 1187 i al seu davant s’hi alçaria el Palau Reial, creant un nucli a partir del qual s’anirien urbanitzant els carrers de la nova vila. L’espai que actualment ocupa la parròquia de la Santíssima Trinitat, el solar que queda limitat pel carrer de la Font i el dels Trinitaris, ha tingut al llarg del temps inquilins i edificis que es poden remuntar fins al segle XIII. De manera simplificada, es pot indicar que les construccions principals que van existir en aquest indret van ser dues. D’una banda, l’hospital del Sant Esperit, que, fundat a la segona meitat del segle XIII, es mantindria en funcionament fins a l’últim quart del segle XVI. De l’altra, el convent 9 AA. DD., 1980: 708. BARRAQUER, 1906: 551-570. 11 LACUESTA, 1996: 344. 10 9 dels trinitaris, que va succeir a la primera institució un cop adquirits els terrenys de l’hospital per construir-hi el seu convent. Així doncs, cal investigar sobre les primeres construccions que van haver a aquest indret. El Llibre Verd de Vilafranca és segurament un dels primers textos que plantegen aquesta qüestió en afirmar que el monestir dels trinitaris abans era lo hospital del Sanct Sperit,12 però erròniament afegeix que fonch lo primer edificador de dit hospital tal [sic] de Llobet, en lo any de 1200;13 i és que l’hospital no va ser fundat l’any 1200, sinó que encara tardaria uns setanta anys més en instituir-se. És cert que a inicis del segle XIII ja hi havia un hospital a Vilafranca, però no era el de Bernat Llobet. El 2 de juliol de 1207, Bernat des Coll feia un llegat de deu sous a l’ hospitalis de villa francha, i deu més a la casa de malalts de la vila,14 ja que l’hospital del Sant Esperit no seria construït fins a inicis de la dècada de 1270. La majoria d’autors situen la seva fundació el dia 16 d’agost de 1272, basant-se en les paraules d’Agustín Coy,15 que partia de la noticia aportada per l’Speculum Decanatum Penitensis.16 Aquest manuscrit cita un document signat pel notari Mateu Ferrandell que data la fundació a les 16 kal.[calendes] Augusti 1272, el dia 17 de juliol, on es documenta la construcció de l’hospital i capella del Sant Esperit per part de Bernat Llobet. L’unic document trobat al respecte és una copia en pergamí de l’Arxiu Capitular de Barcelona, signada pel notari Mateu Ferrandell, l’original de la qual data del 13 d’octubre de 1273. És la confirmació de la donació de l’hospital i capella de Vilafranca a Bernat Llobet.17 El nou hospital es dotaria amb censals, tot instituint-hi com a capellà permanent a Bernat Carbó, nebot de Bernat Llobet, el qual hauria de residir-hi i 12 VALLÈS ET ALII, 1992: 324. Id., 1992: 497. Al foli 253v afegeix la isglésia del monastir de la Santísima Trinitat fou redificada, o edificada, en lo mateix lloch que estava la del hospital, que antigament fonch, en lo any 1200, d’En Llobet, de la present vila. 14 ACB, Testaments Pia Almoina 3, perg. num. 259. (còpia del 1233). 15 COY, 1909: 555. BENACH, 1935: 1. 16 ACB, Speculum Decanatum Penitensus: 187. 17 ACB, Diversorum A, perg. 1-1-603. També es pot consultar la transcripció de les notes manuscrites de mossèn Mas (AHCB, Notes Històriques del Bisbat de Barcelona. Volum XXVI, fol.107r-108v). 13 10 celebrar-hi missa diàriament. Des d’aquests moments, l’hospital començarà a rebre donacions particulars.18 El 8 de març de 1358 Jaumeta, vídua de Bernat Llobet, i el seu fill Jaume Llobet, clergue obtentor de la capella del Sant Esperit de Vilafranca, van vendre els rèdits, delmes i drets d’aquesta, per un període de 2 anys, als preveres Jaume Punyera i Berenguer Bufagranyes.19 Convé remarcar, però, que a la Vilafranca del segle XIV existia encara un altre hospital que era propietat dels frares trinitaris i que Coy va confondre amb el del Sant Esperit,20 l’hospital de Santa Maria. S’han plantejat diverses hipòtesis sobre l’origen dels trinitaris de Vilafranca, però de totes maneres, la tradició situa l’origen de l’orde a la població vora una ermita dedicada a sant Hilari extramurs, a uns dos quilòmetres de la vila.21 L’única notícia que sabem del cert és que els trinitaris ja estaven instal·lats a Vilafranca a la primera meitat del segle XIV. El primer document que fa referència a l’establiment dels trinitaris a la població és del 17 de maig de l’any 1305,22 si bé la majoria d’autors el situen el 1331, data errònia de la còpia del document original de 1305 extreta de l’Specullum de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.23 Atès que el rector i consell de la població els havia cedit la casa dita Angelaria, ara el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba (1303-1334) signava la llicència per tal que els trinitaris hi poguessin edificar un hospital.24 18 Un dels primers exemples el tenim amb els deu sous de Bernat de Vilafranca; et pauperibus infirmis hospitalis Sti. Spiritus constructi in Vilafrancha [hospital del Sant Esperit de pobres i malalts construït a Vilafranca]. COY, 1909: 556. 19 ACB, Diversorum A, perg. 1-1-402. 20 COY, 1909: 556-557. 21 BENACH, 1935: 1. El llibre verd de Vilafranca (fol.404v) parla d’unes vinyes propietat dels trinitaris que afrontaven amb la capella enrunada de sant Hilari. VALLÈS ET ALII, 1992: 856. 22 ADB, Registre Communium, 1330-1334, vol.5, fol. 208v. El text va encapçalat per la data de 3 de desembre de 1333 (possiblement la data en què es copia el document) mentre que a l’escatocol conclou amb la data de 16 calendes de juny de 1305 (17 de maig de 1405). 23 MASSANELL, 1992: 139. CASTELLANO, SALVADÓ, 1993: 313; MASACHS, VALLÈS, 1986: 31. Les notícies d’aquest autors, però, creiem que són extretes de la referència que en dóna l’Specullum (ACB:12): Adest in registro communi ab anno 1331 [en realitat, 1330] ad 1334 fol. 208. Concessio, seu licentia episcopi fratribus Sanctissimae Trinitatis ad edificandum hospitium in dicta villa [es troba en el registre comú de l’any 1331 a 1334, foli 208. Concessió o llicència del bisbe als frares de la Santíssima Trinitat per edificar un hospital en dita vila]. 24 ADB, Registre Communium, 1330-1334, vol.5, fol. 208v. permicit et concedit fratribus ordinis sancte trinitatis mercedis capriuorum domus de Angelaria per edifficent et possint hedifficant hospitalis pauperum et infirmorum in dictam villa et capellam ibidem ad laudem dei construeris et squillam ponere de voluntatem et licenciam Episcopi barchinonensi [permet i concedeix als frares de l’orde de la Santa 11 Els problemes d’aquest hospital van iniciar-se molt aviat, ja que el 27 de juliol de 1333 se celebrava una comissió per tractar la queixa que el degà del Penedès, Berenguer Gecabechs, havia rebut dels pares trinitaris degut a l’espoliació que havien patit del seu hospital –hospitalis sancte marie villafrancha ordinis sanctie trinitatis– per part dels jurats de Vilafranca.25 Certament, a mitjan segle XIV a Vilafranca hi havia només tres hospitals: el del Sant Esperit, el de Sant Pere de la Calçada i el de Santa Maria, dels trinitaris.26 Seria l’any 1339 quan el rei Pere IV concediria a Blanca de Cervelló el dret d’edificar un quart hospital. Així, tot i que certs autors creuen que aquest edifici mai no es va arribar a bastir,27 alguns documents conservats a l’Arxiu Diocesà de Barcelona indiquen que s’acabaria construint. Això es pot constatar mercès a la llicència atorgada el 6 de febrer de l’any 1374 pel bisbe de Barcelona Pere de Planella (1371-1385) a l’administrador de l’hospital de Blanca de Cervelló per tal d’erigir dos altars. Es tractava dels de sant Francesc i de santa Marta, que es trobarien a la capella de l’hospital que Blanca de Cervelló havia manat construir de pedra i fusta in barrio ville franche penitensis.28 Pocs anys més tard, entre el 1375 i 1378 s’hi fundaria un benefici.29 Segons s’explica en un altre trasllat del Registre Communium, al volum corresponent entre 1388 i 1398, el prevere Francesc Conill va obtenir el benefici instituït per Blanca de Cervelló a l’hospital que ella havia fet construir per intentar paliar el perill d’ensorrament que patia.30 Això palesa que aquest edifici ja feia temps que havia estat construït. Convé tenir present aquestes notícies per no confondre els diversos hospitals de la població, ja que, tornant a l’hospital del Sant Esperit, el 30 de setembre de 1373, els vicaris generals van donar al vicari de Vilafranca la llicència que havien suplicat els Trinitat i de la Mercè de captius la casa Angelaria perquè edifiquin i puguin edificar un hospital de pobres i malalts en dita vila i perquè també puguin construir una capella en honor a Déu i posar-hi una campana, per voluntat i llicència del bisbe de Barcelona]. 25 ADB, Registre Communium, 1330-1334, vol.5, fol.172v. 26 MASSANELL, 1992: 140-141. 27 MASACHS, VALLÈS, 1986: 31; SOLÉ, 1992: 216. 28 ADB, Registre Gratiarum, volum 6, 1373 – 1376, fol. 48. ADB, Registre Communium, 1388-1398, vol.44, fol. 34. Index CAMPILLO, fol. 464. 29 ADB, Registre Communium, 1375-1378, vol.38, fol.58-59. Pel testament de Blanca de Cervelló, aquesta fundà un benefici a l’hospital per dictam nobilem dominam blancha hedificati inter dictam Villa francha [edificat per dita noble senyora Blanca dins dita Vilafranca]. 30 ADB, Registre Communium, 1388-1398, vol.44, fol. 34. Index CAMPILLO, fol. 464. 12 prohoms de la vila per tal de poder erigir dos altars dedicats al sant Esperit i la Verge Maria a la nova capella del Sant Esperit.31 L’hospital es va reedificar al costat de la nova capella construïda a l’interior del recinte emmurallat de la vil·la amb la llicència del bisbe Berenguer de Barcelona, que en substituïa una d’anterior que havia quedat en ruïnes quan es van aixecar les muralles de la ciutat. El bisbe Berenguer va regir la diòcesi barcelonina entre 1369 i 1371, un període curt que permet acotar les dates en què es va construir la nova capella del Sant Esperit intramurs de la muralla recent bastida. L’any 1338 el rei Pere III va demanar als vilafranquins que plantegessin la construcció d’una nova muralla que substituís els murs vells.32 Un dels trams passaria per la rambla de Nostra Senyora i cap a l’actual carrer de la Lluna, Sant Cristòfor i Sant Sebastià emmarcant el nucli dins del qual s’inclouria l’hospital del sant Esperit, sembla ser que a tocar del portal de la Font. Les obres de la muralla de Vilafranca es van realitzar a la segona meitat del segle XIV i molt probablement, el 1376, ja estaven acabades.33 Dues setmanes més tard d’haver donat la llicència per erigir els dos altars a la capella, el 13 d’octubre de 1373, es concedia a Bernat Llobet i a la seva dona l’hospital, capella i cementiri edificats a Vilafranca. Entre diversos punts que acordaven, hi havia el compromís de no fundar-hi cap altar que dugués l’advocació d’algun sant ja existent a l’església de Santa Maria.34 L’any següent s’instituïa un benefici amb prevere perpetu in Altari Beata Maria, et Beati Joannis Evangelista in Capella, seu Ecclesia Sti Spiritus noviter constructo in Hospitali Sti Spiritus construct. intra Menia dicta villa sub invocatione videlicet prefacta gloriosa semper virginis Maria, et prenominati Sti Joannis [altar de santa Maria i de sant Joan Evangelista en la capella, o església del Sant Esperit construïda de nou en l’hospital del Sant Esperit, construït dins sota invocació, certament, de la gloriosa i sempre verge Maria i el ja anomenat sant Joan].35 Així, a les visites pastorals de 1382 i 1388 es fa constar l’existència de cinc altars a la capella de 31 ADB, Registre Gratiarum, volum 6, 1373 – 1376, fol. 23. MASSANELL, 1984: 7. 33 ID., 1984: 7. 34 AHCB, Notes Històriques del Bisbat de Barcelona. Volum XXVI, fol.107r. 35 ACB, Speculum Decanatuum Penitensis: 90. 32 13 l’hospital; els altars del sant Esperit, de santa Anna, de santa Marta, de sant Cristòfol i l’altar de santa Maria i sant Joan amb el corresponent benefici noviter institutum.36 L’hospital del sant Esperit va poder ser reconstruït gràcies a una dotació feta el 4 d’abril de 1393 pel comerciant i banquer Ponç de Gualbes.37 Així, pocs anys més tard, a les visites pastorals s’esmenta venerabilis pontii de gualbis quod Fundatori dicti hospitalis [venerable Ponç de Gualbes, fundador de dit hospital].38 D’aquest hospital en tenim ja força més notícies gràcies a les visites pastorals de la primera meitat de segle XV. Segons informa la visita del 13 de juny de 1414,39 en lloc de cinc altars com hi havia a anteriorment, se n’hi trobaven quatre. L’altar principal estava dedicat al sant Esperit i tenia un benefici instituït per Guillem Llobet pel valor de dotze lliures. L’altar, ben conservat, quedava presidit per un retaule flanquejat per quatre canelobres de ferro. També cremaven dues làmpades als costats, de les que s’ocupava el prevere de l’hospital Arnald Abeya. El 1497 es té notícia que al costat de l’altar del sant Esperit hi havia una imatge de la Verge.40 També hi havia l’altar de santa Anna que, sense tenir cap benefici, comptava amb un retaule en bon estat. El tercer altar que es va visitar va ser el de santa Marta, també sense cap benefici. Per últim, el quart era el de sant Joan Baptista, amb un benefici de Ramon Pellicer i amb les làmpades i espelmes corresponents. Hem pogut veure com a les primeres visites pastorals hi havia un altar dedicat a sant Cristòfor; doncs bé, a la visita del 1414 el visitador anota el seu pas per aquest altar després de visitar, primer la capella, i després l’hospital, indicant, concretament, que l’altar de sant Cristòfor, amb el seu retaule, es trobava in parte inferiori sub porticu. De totes maneres, és difícil saber la ubicació de l’altar si alhora es té en compte la referència que dóna la visita de l’any 1508: sub dicta capella [del sant Esperit] est alia 36 COY, 1909: 556. Vegeu també AHCB, Notes Històriques del Bisbat de Barcelona. Volum XXVI, fol.107 i ss. 37 BENACH, 1935: 1. Vegeu també VALLÈS ET ALII, 1992: 497 i 513 (Document del notari de Barcelona F. Pericario). 38 ADB, Visites pastorals, volum 11, fol. 315 (118 antic). 13 de juny de 1414. 39 ADB, Visites pastorals, volum 11, fol. 314v-315. 13 de juny de 1414. 40 ADB, Visites pastorals, volum 22, fol. 253v. 24 de novembre de 1497. 14 capella sub invocatione sancti christofori.41 Així, és possible que aquest altar s’hagués mantingut, però traslladat a un indret diferent, possiblement prop d’un pòrtic de l’hospital. També hi hauria la possibilitat que, més que un altar, es tractés d’una capelleta on pelegrins i caminants poguessin encomanar-se al seu sant patró. L’any 1558, atès que durant una forta epidèmia de pesta a la població no se’n va contagiar cap vilafranquí resident al carrer del Sant Esperit, es va nomenar patró d’aquell carrer i del de Puigmoltó a sant Cristòfol.42 La seva confraria va assolir molta importància al mateix segle XVI. Pel que fa a l’hospital del Sant Esperit pròpiament dit, la visita de 1414, així com les de 1421 o 1425, entre d’altres, indiquen que hi havia dos espais diferenciats per als malalts. D’una banda, l’habitació dels homes –domo ubi pauperes christi masculi– on hi havia onze llits fornitos enraxatos cum suis marfagus stannis et curtinis,43 i d’una altra l’espai de les dones –domo ubi mulieres– on hi havia quatre llits.44 Al llarg del segle XV es van mantenir el nombre de llits dels dos dormitoris. A aquestes notícies se n’hi afegia una de nova el 1443, quan el visitador va anotar el seu pas pel celler de l’hospital, on hi havia un cup i dues bótes.45 D’altra banda, a la visita de l’any 1511 es fa referència a noves obres de reforma a l’edifici.46 Paral·lelament a l’existència de l’hospital del Sant Esperit, al llarg del segle XIV es va mantenir també a la població l’orde dels Trinitaris i el seu hospital de Santa Maria. L’any 1367, el frare Bernat era el baiuli ordini sancte trinitatis administrator hospitalis sancte marie eiusdem ordinis constructi in villa ffrancha penitensis [batlle de l’orde de la anta Trinitat i administrador de l’hospital de Santa Maria del mateix orde, construït a Vilafranca del Penedès]; a ell se li reclamaven certs diners que devien els trinitaris.47 41 ADB, Visites pastorals, volum 29, fol. 238. 15 desembre de 1508. Q.C., 1887: 227. BENACH, 1935:12. 43 ADB, Visites pastorals, volum 17, fol.142. 3 de setembre de 1443. 44 A la visita del 1443, en lloc d’utilitzar el terme domo ubi iacet [la casa on es dorm], es diferencien els dos espais anomenant-los dormitorio hominum, encara amb onze llits, com els quatre llits del dormitorio mulierum, confirmant així que es tractava de dues estances simples. Visites Pastorals, Volum 17, f.141v. 3 de setembre de 1443. 45 ADB, Visites pastorals, Volum 17, fol.142. 3 de setembre de 1443. 46 ADB, Visites pastorals, Volum 32, fol.48. 10 de març de 1511. 47 ADB, Registre Communium, 1366-1369, vol.27, fol.48v. 31 de gener de 1367. Deu anys més tard, tornem a trobar documentat el convent dels trinitaris de Vilafranca, domus sancti trinitatis constructe 42 15 L’historiador Agustí Coy, al seu estudi sobre l’hospital del Sant Esperit i el convent de trinitaris, copiava un document de l’onze d’octubre de 1400 signat pel rei Martí l’Humà, que mostrava la voluntat dels monjos trinitaris de vendre l’hospital.48 De totes maneres, els propietaris van seguir sent els mateixos tal i com mostra una altra carta del rei Joan II, del 19 de març de 1458, en què atorgava permís als trinitaris per recollir almoines i predicar, donant-los-hi alhora immunitats fiscals.49 Diversos autors, seguint la notícia de Silvestre Calvo,50 han situat la fundació del convent dels trinitaris de Vilafranca el mateix any 1458. Així ho deien Barraquer51 o Coy.52 Feien referència, doncs, a l’existència d’un primer alberg a uns dos quilòmetres extramurs, entre la creu de la Peregrina i el poble de la Granada, per passar més tard a residir a un nou edifici a la plaça de l’Oli fins a la dècada de 1580, afirmació que ja s’ha pogut comprovar que és errònia. Les notícies que ens aporten els trasllats de documents del Registre Gratiarum de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, palesen certament la construcció d’un nou monestir dels trinitaris a Vilafranca durant la segona meitat del segle XV. El 10 de maig de 145853 i el 20 de desembre de l’any següent,54 el ministre del convent de la Santíssima Trinitat de Vilafranca, Miquel de Taure, demanava al Bisbat de Barcelona la llicència per poder demanar almoines destinades a la construcció del nou convent i església; d’altra banda, es demanava que qui treballés a la obra rebria quaranta dies d’indulgència. En aquests moments, l’església ja deuria estar edificada, ja que el mateix 1459 s’hi va fer un retaule gòtic de la Mare de Deu.55 Malgrat tot, l’any 1500 encara es demanaria el mateix per la continuationem et perfectionem eorum dictam domus [continuació i perfecció d’aquella susdita casa].56 apud villa francha, arran d’una instància judicial del 6 de novembre de 1377. ADB, Registre Communium, 1375-1383, vol.39, fol. 96. 48 COY, 1909: 558-559. 49 MAS, 1932: 214. 50 CALVO, 1791: 618. 51 BARRAQUER, 1906: 348. 52 COY, 1909: 562. 53 ADB, Registre Gratiarum, volum 38, 1456-1459, fol.112. 10 de maig de 1458. 54 ADB, Registre Gratiarum, volum.40, 1459-1562, fol.42v-43. 20 desembre 1459. 55 BENACH, 1935: 12-13. 56 ADB, Registre Gratiarum, volum 46, 1495-1500, fol.351. 24 de gener de 1500. 16 De totes maneres, el que és segurament un dels moments més trascendents per a la història de l’edifici de l’hospital del sant Esperit i el seu futur a partir del segle XVI va succeir el 1566. El 4 de setembre d’aquell any,57 es va fer l’acta per la qual l’antic hospital del sant Esperit passava a ser propietat dels trinitaris, mentre el convent trinitari, fins aleshores situat in platea Olei, quedava en mans de la Universitat de Vilafranca.58 L’acord, fet davant el notari Joan Sala, va ser signat per Pere Ceprià, en nom del convent dels trinitaris, i per l’argenter Bernat Huguet, en nom de la Universitat de Vilafranca. Un dels motius de la permuta era que el monestir on fins al moment residien els trinitaris era massa petit per a la comunitat; també perquè estava situat massa a la vora de l’església de Santa Maria, a la mateixa plaça de l’Oli. Segons aquest acord, la Universitat de Vilafranca passaria a utilitzar aquest antic convent com a casa d’estudis per a l’ensenyança.59 En aquests moments la capella, denominada sacellum (generalment, petit espai amb un altar consagrat), de l’hospital del Sant Esperit es mantenia encara oberta i va ser visitada el 16 d’octubre de 1566.60 Hi havia tan sols dos altars, el del sant Esperit i el de sant Joan, cadascun amb el seu benefici.61 Això no obstant, el 12 de desembre de 1574 es mana que es s’hi facin les obres de reparació necessàries en el termini d’un any.62 El 17 de maig de 1577 es va expedir l’acta de possessió definitiva de l’hospital del Sant Esperit per part dels trinitaris.63 El pacte definitiu en el qual es cedia l’hospital als frares trinitaris de Vilafranca el van signar Jaume Bartomeu, jurat de la Universitat de la població, i el ministre del convent de trinitaris, el pare Francesc Navarro. 57 Per Manuel Benach (1935: 2) el 1567. MAS, 1932: 216. BARRAQUER, 1906: 348. Com també havia dit Caietà Barraquer, els trinitaris tenien el seu convent a la plaça de l’Oli essent la església del convent la capella de sant Pelegrí. 59 BENACH, 1935: 2. 60 ADB, Visites pastorals, volum 42, fol. 8v. 16 d’octubre de 1566. 61 ADB, Visites pastorals, volum 42, fol. 8v. 16 d’octubre de 1566. Tot i que s’hi afirma que només hi ha duo altaria et duo beneficia [dos altars i dos beneficis], al paràgraf següent de la mateixa visita apareix l’altare Sanct Anne in eodem sacello de devotione constructum in quo fuerunt invenuit ara consecrata [en aquella capella de devoció està construït l’altar de santa Anna, on van ser trobades dues ares consagrades]. 62 ADB, Visites pastorals, volum 44, fol. 186v. 12 de desembre 1574. 63 BENACH, 1935: 2. 58 17 El 1578 es va posar la primera pedra de la casa nova de sant Esperit.64 L’acte es va celebrar el 8 de desembre amb l’assistència dels jurats i del batlle de Vilafranca, Jaume Calandraix.65 No està de menys recordar, però, el que deia, el Llibre Verd de Vilafranca. Segons aquest, l’acte de col·locació de la primera pedra del convent es va produir el 1582 amb la presència dels jurats Guerau Roig, Miquel Miret, Jaume Alamany i Francesc Guasch.66 És possible que un cop instal·lats al carrer de la Font,67 els monjos comencessin adaptant el vell edifici de l’hospital del Sant Esperit per tal de ser adequat a les seves necessitats, fent les reformes necessàries poc a poc.68 Així, per exemple, el 18 de febrer de 1580 es van celebrar dues misses al convent dels trinitaris amb so de campana.69 Igualment, el gener de 1601 els monjos es van tornar a congregar amb el so de campana al cor de l’església del monestir.70 Allò que pressuposa una lenta reconstrucció del convent són les contínues notícies d’obres que començaran a aparèixer ja des de finals del segle XVI, com per exemple el pagament al mestre Vilanova, el 21 febrer de 1594, en paga de la menobra que trajo a la obra.71 Es pot afirmar que molt possiblement les primeres obres que es van realitzar al convent van ser dedicades a la construcció d’una nova església adequada a les noves funcions i necessitats. Aquest fet queda clarament palès en un testament de l’any 1595. El 18 de juliol, el vilafranquí Pere Rossinyol, oriünd de França, manava als marmessors del seu 64 Ja sent propietat dels trinitaris, el monarca Felip II, des de l’Escorial, va concedir el 16 d’octubre de 1577 als trinitaris la possibilitat de construir un forn per a coure pa en el raval del Sant Esperit. COY, 1909: 563; BENACH, 1935: 3. 65 BENACH, 1935: 3. MASSANELL, 1992: 141. 66 VALLÈS ET ALII, 1992: 513. 67 Antigament s’anomenava carrer del Sant Esperit degut a l’hospital medieval. Aquest nom s’aplicava des de la muralla fins a les travessies del carrer del Carme i Galceran, ja que des d’aquest punt es coneixia com a carrer dels Pellissers ja el 1342 i el 1580. L’actual nom de “carrer de la Font” és degut a l’existència extramurs de la via, però vora el carrer, al portal de la Font, de l’única font que hi va haver fins al 1582. MASSANELL, 1985: 76. 68 Algunes referències, com ara l’Speculum, parlen del nou convent com a reedificat de nou a finals del segle XVI: conventum suum edificarunt ante annum 1582 [van edificar el seu convent abans de 1582]. A.C.B., Speculum Decanatuum Penitensis: 14. 69 ACA, Monacals hisenda, leg.400 (b). Certificat de un acte de fundacio de dotze missas celebradoras. 18 de febrer de 1580. 70 ACA, Monacals hisenda, leg.400 (b). Acta del convento. 3 de gener de 1601. 71 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, fol. 25r. 18 testament ser enterrat en lo monestir de la Sanctíssima Trinitat que de nou es construeix en lo present carrer dit del Sanct Spirit.72 El 1598 es recullien 150 lliures entre un total de set persones per a la construcció d’una arcada del monestir,73 molt possiblement de l’església, tot i que alguns historiadors van identificar com a dada que confirmava la construcció del claustre;74 com veurem més tard, aquest no va ser aixecat fins a la segona meitat del segle XVII. Les obres de l’església continuarien endavant gràcies als donatius particulars75 i, el desembre de 1599, es pagaven 25 lliures per les obres fetes a la capella major.76 Així, tenim força ben documentats alguns dels pagaments de materials per les obres que es van estar fent a l’església del convent entre el 1599 i 1602. Entre el 12 de desembre de 1599 i el 16 de gener de 1600 es van comprar pedres, claus, fusta i mil totxanes per a l’altar major del Sant Esperit de l’església del convent. Igualment, el gener de 1600 es van pagar 2 lliures i 10 sous a un pintor per renobar el retlablo de sancte espiritu y pinctar el cuadro de la Trinidad, i unes 8 lliures per les gelosies que es posaven al cor de l’església77 de tal manera que un any més tard, el 3 de gener de 1601, el mestre provincial i vicari general dels trinitaris, frare Esteve, amb la resta de monjos, es reunien in coro ecclesie dictorum monasterii et conventum [en el cor de l’església del susdit monestir i convent].78 Aquest deuria estar recentment acabat perquè la setmana següent, els trinitaris pagaven la costosa suma de 62 lliures per haver fet dies y siete sillas en el coro de madera manos y otros gastos, mentre que el treball de la reixa de fusta, amb la decoració pictòrica, ascendia a 38 lliures.79 Entre el 16 i 23 de juliol de 1600 es van portar 1.800 totxos més per a l’església.80 El 2 de gener de 1602 es van fer nous comptes de l’any anterior, i els diners sobrants, 17 lliures, 7 sous i 6 diners, es destinarien a comprar nous materials per a les obres.81 72 MASSANELL, 1992: 144. VALLÈS ET ALII, 1992: 513; MASSANELL, 1992: 144; MAS, 1932: 135. 74 BENACH, 1935: 3. 75 Al mateix moment, entre 1598 i 1599, es recullen diners a la caixa de l’obra de l’església para hayuda de la obra. ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, fol. 51v, 65v, 67, 72, 105. 76 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476. f.70r. Última setmana de desembre de 1599. 77 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, f.69v-70r. Entre el 9 i 16 de gener de 1600. 78 ACA, Monacals hisenda, leg.400 (b). Acta del convento. 3 de gener de 1601. 79 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, f.83r. 80 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, f.76v. 81 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, f.106r. 73 19 L’any 1928, arran d’unes reparacions a la capella de la Immaculada de l’església del convent, en obrir un mur va aparèixer un grup escultòric de la Trinitat, de pedra, amb policromia pràcticament perduda. Segons Manuel Trens, devia datar d’aquesta època, entre finals del segle XVI i inicis del XVII, i devia estar col·locat presidint l’antiga façana de l’església dels trinitaris.82 Un cop acabada la guerra del Rosselló, van retornar bona part dels soldats de Felip V a les terres catalanes per passar-hi l’hivern. El 30 de desembre de 1640 van arribar a Vilafranca les tropes de l’exèrcit del marquès dels Vélez i la cavalleria del duc de Sant Jordi. La ciutat va mostrar la seva oposició barrant-los-hi el pas amb el tancament de la muralla mentre que, segons explica Mas i Perera,83 alguns dels vilafranquins, franciscans i trinitaris, avisaven del perill de l’enemic que s’acostava, pel que quan l’exèrcit espanyol va entrar intramurs de la població, els dos mil homes armats que hi quedaven es van recloure a l’església parroquial i al convent dels trinitaris, que estava a tocar d’una de les portes de la muralla. De totes maneres, les tropes, tot i que van entrar i saquejar els convents dels caputxins i franciscans, sembla que no van afectar el dels trinitaris. Les obres iniciades a la segona meitat del segle XVII. La construcció del claustre del convent dels Trinitaris Potser a causa de la falta de documents, durant la primera meitat del segle XVI no hi ha referències significatives d’obres al convent. A la segona meitat del cinc-cents n’apareixen de noves, primer a la nova capella del Remei, posteriorment a la finalització d’altres dependències del monestir i, a partir de la dècada de 1660, al claustre. Així, segons el Llibre Verd de Vilafranca, Joan Hortolà, habitant de Vilafranca, donava vint-i-cinc lliures per obres per la capella de Nostra Senyora del Remey en el seu llegat testamentari de l’onze de gener de 1648.84 Al timpà de la porta de la capella es veu encara avui la data de finalització d’aquestes obres, l’any 1650, i una inscripció 82 TRENS, 1928: 156. L’any 1641 Jacint Rovira va acabar de pintar el retaule de l’altar major que el 1635 havia pagat la vídua Elisabet Julita Calvet. BENACH, 1935: 7. 83 MAS, 1932: 63-64. 20 il·legible.85 Hi ha algun autor que opina que la capella del Remei correspondria a l’antiga capella del Sant Esperit de l’hospital medieval,86 encara que aquest extrem no s’ha pogut comprovar documentalment. Les proves documentals de l’activitat constructiva del nou convent, però, no apareixen més que durant un període de poc més de deu anys, entre 1663 i 1675. De totes maneres, és altament significativa per veure com en aquests moments realment s’estava treballant encara en les obres d’acondiciament dels espais principals del monestir, ja fos el refetor, el dormitori, el celler, les cel·les, la cuina, la porteria, o en la construcció del claustre; això també ens permetrà documentar les diverses dependències que hi havia a l’edifici. Es documenten obres a les cel·les dels monjos del convent l’any 1663,87 així com la reparació de l’alcova de la cel·la ministerial, feta el juny de 1674;88 les finestres d’una altra cel·la, l’any 1676;89 o l’aixecament d’un mur a la cel·la que connectava amb les latrines, el 1671.90 A la cuina i el refetor hi van estar treballant entre els anys 1670 i 1672. L’última setmana de maig de 1670 es pagaven 5 lliures 9 sous i 6 diners per una carga de obra azul91 por cozina y Refitorio y portes de ella,92 mentre que tres setmanes més tard es pagaven fins a 17 lliures i 15 sous al mestre d’obres i al paleta de todo el gasto de la escalera.93 La setmana del 21 al 27 de desembre del mateix 1670 s’arreglava la porta 84 VALLÈS ET ALII, 1992: 844. Cal fer esment a l’error que al llarg dels anys s’ha anat transmetent des que l’il·lustrador Jaume Pahissa i Laporta (1846-1928) va fer un gravat de la capella del Remei amb la data 1615 a la seva façana. Aquest gravat el va reproduir BARRAQUER, 1906: 535, qui va caure en l’equivocació de creure que aquesta era la data gravada a la capella del Remei i no pas la de 1650, que encara avui es pot apreciar perfectament. Aquest mateix error apareix també a COY 1909: 564, BENACH 1946: 136, i a l’inventari del patrimoni de 1986 (AADD, 1986: 220). No sabem si relacionat amb aquesta equivocació de 1615, RÀFOLS 1934: 16, comenta que a Vilafranca hi ha una portalada del 1515 en l’església de la Santísima Trinitat. 86 AADD, 1986: 220. 87 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, fol. 31v. 27 juny-4 de juliol de juny 1663. 88 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, fol. 123r. Entre el 18 i 24 de juny de 1673. 89 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, fol. 147r. Entre el 16 i 22 de juliol 1676. 90 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 103v. Entre el 9 i 11 d’abril de 1671. 91 Suposem que es tracta de rajoles de color blau. 92 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 94r. Entre el 25 i 31 de maig de 1670. 93 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 94v. Entre el 15 i el 21 de juny de 1670. 85 21 que connectava el carrer amb la cuina, fet que indica una localització aproximada de la cuina a la planta baixa i a tocar del carrer de la Font.94 Mentre que una de les portes del carrer de la Font donava a la cuina, una segona porta connectava directament amb la porteria del convent. En aquest espai es van estar realitzant obres entre 1667 i 1675. Entre el 10 i 17 de setembre de 1667 es va pagar tot el treball de les portes de la porteria,95 però les obres importants cal situar-les a partir del juny de 1668. La segona setmana es pagaven 3 lliures per la feina que hi havia fet un obrer,96 la tercera setmana es van comprar 100 totxanes,97 mentre que a inicis de setembre es van comprar un banc de fusta per a la porteria i tres piedras se mercaron a Joseph rigual y otras tres a la viuda Font por la Porteria.98 Igualment, al juny del 1669 es pagava a un obrer 40 lliures i 10 sous pels treballs que s’hi havien estat fent.99 Una última notícia, més llunyana en el temps, ens indica que la segona setmana de desembre de 1675 es van pagar 3 lliures als mestres de Cases per lo portal de la portaria a tot compliment.100 Com havíem comprovat anteriorment, l’església va ser de les primeres noves construccions que es van alçar, ja a finals del segle XVI. Ara, després d’haver construït la capella del Remei, tan sols es farien petites reparacions i reformes a les capelles laterals del temple.101 A més, estan documentats els treballs d’un escultor a la capella del Remei l’any 1668102 o, per exemple, a l’escala de la sagristia l’any 1673.103 També es pagarien a escultors o pintors per fer objectes o peces d’art per a l’església, com un Crist daurat pel valor de 12 lliures104o un quadre de santa Francesca per a l’altar de la Verge, fet per un mestre escultor l’any 1668.105 94 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 101r. Entre el 21 i 27 de desembre de 1670. Item de lenya y apañar la puerta de la calle que entra a la cosina _ 1ll. 2s 95 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 63v. Entre el 10 i 17 de setembre de 1667. 96 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 72v. Entre el 10 i el 26 de juny de 1668. 97 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 73r. Entre el 17 i 23 de juny de 1668 98 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 75r. Entre el 26 d’agost i el 2 de setembre de 1668 99 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f.84. Entre el 9 i 16 de juny de 1669. 100 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 142r. Entre el 5 i 11 desembre de 1675. 101 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 75r. Entre el 26 d’agost i el 2 de setembre de 1668. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 76r. Entre el 14 i el 20 d’octubre de 1668. 102 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 75r. Entre el 2 i 9 de setembre de 1668. 103 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 123r. Entre el 18 i 24 de juny de 1673. 104 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 39r. Entre l’1 i el 8 de juny de 1664. 22 Unes obres realment destacades són les que es van produir entre l’any 1669 i 1672, quan es va construir el dormitori del convent, o en tot cas la seva reforma completa. Les primeres notícies daten del novembre de 1669, en què es van gastar cinc sous per comprar fusta per al dormitori.106 L’abril de l’any següent, el mestre Pere, amb l’ajuda de dos peons, estava col·locant les bigues del sostre de la sala,107 i el setembre següent es compraven 4.500 totxos i més fusta per les obres que s’hi seguien fent.108 Aquest fet sembla indicar, doncs, que el convent encara s’està construint més que no pas reformant. Les portes i les finestres es posaven a inicis del 1671,109 i el mes de març es pagava la compra de 1.500 totxos més pel valor de 9 lliures.110 A les obres del dormitori van treballar diferents mestres amb l’ajuda de peons111 durant força temps. Entre finals de maig i el mes de juny de 1671 es compraven 4.000 totxanes més112 i, pel novembre, tres llindes per a les finestres de la sala,113 que vindrien a complementar les pedres que el gener de 1672 es comprarien també per a aquestes.114 En aquest mateix sentit, també pot ser indicativa la data de 1674 que apareix gravada a la llinda d’un dels balcons de la residència dels trinitaris al carrer de la Font,115 que potser seria la de finalització de part d’aquestes obres. Certament es tractava de la construcció d’un sol dormitori, però aquest estava compost per diverses alcoves, una per a cada un dels monjos, on hi havia els seus respectius llits que, d’aquesta manera, quedaven aïllats com a cel·les.116 Segons Barraquer, a inicis del segle XIX les cel·les dels monjos estaven situades al primer pis,117 a tocar del claustre, 105 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 71. Entre el 8 i 19 d’abril de 1668. Es va pagar a l’escultor 1 lliura i 10 sous. 106 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 88r.Entre el 17 i el 23 de novembre de 1669. 107 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 93r. Entre el 20 i 26 d’abril 1670 108 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 97v. Entre el 21 i 27 de setembre de 1670. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 100r. Entre el 7 i 15 de novembre de 1670 es compren fins a 17 lliures més de fusta pel dormitori. 109 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 101v. Entre el 18 i 24 de gener 1671. 110 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 103r. Entre el 22 i 28 de març 1671. 111 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 103v. Entre el 9 i 11 d’abril de 1671. 112 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 104v. Entre el 24 i 30 de maig 1671. ACA, Monacals hisenda, volum 3250. f. 105r. Entre el 14 i 20 de juny de 1671 113 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 108r. Entre el 7 i 10 de novembre de 1671. 114 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 111r. Entre el 10 i 16 de gener de 1672. 115 Els números que es poden identificar amb més claredat d’aquesta data gravada són l’1, 6 i 4. Pel que fa a l’identificat com un 7, no està tan clar que ho sigui, ja que també podria ser un 5, però llavors no es podria relacionar tan estretament amb les obres documentades al convent en aquella època. 116 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 112r. Entre el 28 de febrer i 5 de març de 1672 es compraven unas llatas por las Alcovas del dormitorio. 117 BARRAQUER, 1906: 354; COY, 1909: 562. 23 encara que això podria haver variat al llarg dels segles, ja que aquest s’acabava de començar a construir pocs anys abans. Abans d’iniciar les obres del dormitori, doncs, s’havien ja començat els treballs del claustre del convent. Les primeres notícies que en tenim daten de la setmana compresa entre el 12 i 19 d’agost de 1663, quan els monjos trinitaris pagaven la gran suma de 40 lliures al maestro de la obra a Buena Cuenta de la Obra del Clasto [sic].118 Aquesta dada indica dues qüestions: d’una banda, informa que el 1663 hi havia un sol mestre que duria les obres del claustre, i, d’una altra, permet saber que en aquests moments els treballs ja estaven mínimament avançats, segons es pot interpretar arran de la quantitat pagada. Es pot intuir que l’espai que ocuparia el claustre ja devia estar delimitat des de feia temps. De fet, entre el 28 de novembre i 9 de desembre de 1661 es pagaven 2 lliures per tres capaços para hazer el pozo119 −suposem que el del pati del claustre− i, a més, l’espai havia quedat delimitat respectivament a llevant i a ponent per la capella del Remei i per les dependències principals del convent. Sembla ser que la construcció del claustre va iniciar-se per la banda sud, a tocar del carrer de la Font, part que es devia acabar l’any 1669, que és la data gravada en un dels carreus del mur perimetral de migdia del claustre. Fins aleshores es va estar treballant de manera continuada. Entre el setembre i desembre de 1663 tenim documentada l’activitat de fins a tres homes treballant pedres per al claustre.120 L’any 1669 es trobava documentat per primera vegada el nom del mestre d’obres que estava dirigint la construcció del dormitori, el mestre Pere. Tres anys més tard, l’abril de 1672, es van pagar 10 lliures al maestro Pedro Blanch, i unes dues lliures més de las meriendas y almuersos a los maestros.121 L’existència d’aquest Pere Blanch cal tenir-la present per intentar esbrinar el nom del mestre d’obres autor del projecte del claustre del convent, que l’any 1673 seguia en plena activitat constructiva.122 118 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 32v. Entre el 12 i 19 d’agost de 1663. ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, 10v. Entre el 28 novembre i 9 de desembre de 1661. El 1664 el pou ja està perfectament documentat, a finals d’agost es compra una corda per a la seva utilització. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f.40v. Entre 24 i el 31 d’agost 1664. 120 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 33v. Entre el 30 setembre i 7 d’octubre de 1663. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 36r. Entre el 25 de novembre i l’1 de desembre de 1663. 121 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 113r Entre el 24 i el 30 d’abril de 1672. 122 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 120v. Entre el 5 i 11 de febrer de 1673 es paguen 8 lliures i 10 sous de unes pedres per lo clausto [sic]. 119 24 Els anys 1663 i 1664, al llibre de comptes s’anotava el pagament d’un total de 44 lliures i 11 sous123 per les pedres pel claustre que eren dutes d’una pedrera124 i d’altres llocs, com ara unes pedres de Canto de Casa del Señor Xema,125 quaranta dos pedres de casa den Camerasa,126 de 12 pedres de mortarell taxidor,127 de 17 pedres de Casa de Xema128 o unas pedras de casa Barton.129 Sabent que per 42 pedres els monjos pagaven 12 lliures i 1 sou,130 per 12 pedres 2 lliures131 i per 17 pedres 3 lliures i 8 sous,132 es pot establir una mitjana aproximada del preu de cada pedra, variable segons la compra,133 que se situaria al voltant de 4 sous.134 D’aquesta manera, si ho considerem com una data relativa degut als importants canvis de preu segons la compra de pedra que es feia, i si apliquem la mitjana de cost de la compra total de 44 lliures i 11 sous, la quantitat aproximada gastada pels trinitaris entre 1663 i 1664, a grans trets, seria d’unes 200 unitats de pedra adquirides. També és significatiu el fet que apareixen anotades obres de les teulades de diversos punts del convent entre 1661 i 1674. Per l’octubre de 1661, dos homes rebien 16 sous per adereçar los tejados de todo el convento;135 pel novembre de 1664 es compraven 123 La suma s’ha realitzat dels comtes següents: ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 120v. Entre el 5 i 11 de febrer de 1673. Ibidem, f. 121v. Entre el 19 i 25 de març de 1673. Ibidem, f. 122r. Entre el 23 i 6 de maig de 1673. Ibidem, f. 128r. Entre el 3 al 17 de febrer de 1674. 124 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 121v. Entre el 26 de març i l’1 d’abril 1673. ... a mestre per a de Jornals a la pedrera__3ll. 10s. 125 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 122r. Entre el 23 i 29 d’abril de 1673. 126 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 128r. Entre el 3 al 17 de febrer de 1674. 127 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 128r. Entre el 11 al 17 de març de 1674. 128 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 128r. Entre el 11 al 17 de març de 1674. 129 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 129v. Entre el 22 i 28 d’abril de 1674. 130 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 128r. Entre el 3 al 17 de febrer de 1674. 131 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 128r. Entre el 3 al 17 de febrer de 1674. 132 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 128r. Entre el 11 al 17, 1674. 133 La oscil·lació dels preus de la pedra comprada pot venir determinada no tan sols per la quantitat adquirida sinó també pel seu ús, ja fos destinada a carreu, columna, capitell, etcètera. Als rebuts conservats no hi apareix anotada cap d’aquestes precisions. 134 S’ha calculat una mitja d’uns 4,4 sous (uns 4 sous i 5 diners per cada pedra). De totes maneres, es pot veure com el cost de la pedra que compren els monjos trinitaris en aquests moments fluctua entre 3’3 i uns 5’7 sous. 135 ACA, Monacals hisenda, volum, 4476, f. 9v. Entre el 3 i 10 d’octubre 1661. 25 500 teules136 i pel juny següent 1.060 més.137 La teulada de l’església amb el corresponent embigat nou també van ser renovats a finals de la dècada de 1660.138 Mercès als llibres de comptes del convent de trinitaris de Vilafranca conservats s’han pogut datar moltes de les obres que s’hi van fer, entre 1663 i 1674. Generalment hi apareixen adquisicions de materials sense especificar per a quin fi s’utilitzaran, com poden ser 800 totxos que es van comprar el 1663;139 2.500 rajoles l’abril de 1663;140 2.000 totxos el novembre de 1664;141 36 quarteres de guix entre el gener i març de 1665;142 sorra;143 3.000 rajoles el novembre de 1670;144 80 quarteres de calç i 6.000 rajoles més el desembre de 1670,145 o altres. També s’hi esmenten diversos obrers, mestres i peons, als quals el convent els pagava la manutenció i els treballs que anaven realitzant.146 Com ja s’ha vist, el mestre Pere Blanch es troba documentat treballant al convent entre 1669 i 1672, com també l’any 1674, en rebre 25 lliures i 1 sou el mes de novembre per unes obres fetes amb el seu mosso.147 Tot seguit, però, també es menciona a mestre miquel trius con su moso cobrant 26 lliures i 19 diners, mentre que els peons cobraven 10 lliures i 8 sous.148 El 1675, el mestre Masia feia unes grades a l’altar del Sant Crist de l’església,149 i el 1676 apareixia el P. Mestre Atmetlle.150 Aquestes notícies indiquen el treball simultani de diversos mestres de cases, que, a falta d’alguna dada més explicita, suposem que encara no es pugui atribuir l’obra del claustre a cap persona en concret. 136 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 43r. Entre el 3 i 8 de novembre de 1664. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 73r. Entre el 17 i 23 de juny de 1668. 138 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 79r. Entre el 16 i el 22 de desembre de 1668. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f.79v. Entre el 5 al 212 de gener de 1669. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 81r. Entre el 15 i el 22 de febrer de 1669. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 81v. Entre el 2 a 9 de març de 1669 es compren Item de las mil texas que estan nodadas en la contra llana / Item de doze dozenas de latas para el texado de la Iglesia. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 82r. Entre 24 i el 30 de març de 1669 es paga també al fuster que treballa amb les bigues de la teulada de l’església. 139 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 28r. 12 de febrer 1663. ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 30r. 11-18 de març 1663 140 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 121v. Entre el 2 i 8 d’abril 1663. 141 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 43r. Entre el 3 i 8 de novembre de 1664. 142 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 44v-54v. Entre el 25 de gener i el 26 de març de 1665. 143 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 75r. Entre el 26 d’agost i el 2 de setembre de 1668. 144 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 75r. Entre el 16 i 22 de novembre. 145 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 100v. Entre el 14 i el 20 de desembre de 1670. 146 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 30r. 11-18 de març 1663. 147 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 133v. Entre el 4 i 10 de novembre de 1674. 148 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 133v. Entre el 4 i 10 de novembre de 1674. 149 ACA, Monacals hisenda, volum 4476, f. 2r. Entre 24 i 31 de gener de 1661. 150 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f. 145r. Entre el 15 i 27 de juny de 1676. 137 26 El 20 de gener de 1684 va arribar a Vilafranca l’arquebisbe grec de Samos i el reverend Josep Georgerini, fet que va provocar un gran enrenou a la població. Segons el Llibre Verd,151 l’arquebisbe va hostatjar-se precisament al convent dels trinitaris. El dia següent, dissabte 21 de gener, després d’anar a l’església parroquial de Santa Maria, se acompanyà fins a la porta del convent que trau a la capella del Remey. En aquesta capella, i no pas a l’església del convent, hi assistirien també el veguer, el batlle i els jurats de la població. Però, tot i que els trinitaris rebessin visites d’aquest rang, seguirien treballant en les obres del claustre del convent. Des de les últimes dècades del segle XVII a inicis del segle següent torna a haver-hi un buit documental: són, en tot cas, els propis murs del claustre els que ens indiquen l’avanç de les obres. Al parament de la galeria baixa de l’ala oest del claustre, damunt la clau d’un arc, apareix gravada la data 1689, que indica l’evolució d’aquest procés constructiu. En un llibre de notes del segle XVIII es troba una destacada notícia que trunca la penúria documental. Es tracta d’uns comptes, amb data de 26 de febrer de 1716, on es recullen els costos altíssims de les obres que aleshores s’estaven fent al claustre.152 No només són unes notes destacades pel fet de recollir-s’hi aquestes importants obres, sinó també perquè donen, definitivament, el nom del mestre d’obres que dirigia tots els treballs, Josep Blanc. La dada és interessant pel fet que durant les obres documentades al convent i al claustre a les dècades de 1660 i 1670 apareixia el mestre Pere Blanc. És possible que es tractés d’un familiar seu, potser el pare, ja que era força acostumat que en el si d’una família hi hagués una tradició de continuïtat en un mateix ofici, en aquest cas de mestre de cases. D’aquesta manera, es podria plantejar la possibilitat que la persona que havia dirigit les obres a la dècada de 1660 fos el mestre Pere Blanc. És més, havíem vist com les intervencions a l’edifici permutat a la segona meitat del segle XVI s’havien anat succeint pas a pas, començant per l’església i després per la capella del Remei, de manera que del claustre no se’n tenen notícies fins a l’any 1661. Aquest fet podria indicar que les obres no s’iniciarien fins a la segona meitat del segle XVII, de 151 VALLÈS ET ALII,1992: 863-864. ACA, Monacals hisenda, volum 3234. Miscel·lània del convent dels trinitaris de Vilafranca del Penedès dels segles XVI, XVII i XVIII. Sense compaginar. 152 27 manera que si es provés que el mestre Pere Blanc va ser el responsable d’aquests treballs, possiblement podríem atribuir-li la traça del claustre.153 En aquest compte del 26 de febrer de 1716 es pagava l’extraordinària quantitat de 931 lliures i 12 sous. En aquesta suma s’incloïa tant el cost del mestre de cases i dels seus manobres com els materials i el seu transport. Es van comprar 216 bigues, 108 de les quals eren per lo sostre sobre del Claustro, 9 jàsseres, 600 llates, 120 cabirons, tot tipus de claus per la teulada i els embigats, 1.500 teules, 20.400 rajoles, 200 carretades de pedra, 400 quilos de cals, i 300 quilos de guix, així com 100 lliures per costejar la pedra per a fer una canal mestra de tres palms de amplaria y de 107 palms de llargaria y arrencar la pedra per lo frontispici del Claustro. La unitat de composició que s’aprecia al conjunt dels diferents pisos del claustre conduïa a pensar que s’havia construït en una sola fase seguint el projecte de mitjan segle XVII. Però de totes les referències citades anteriorment es pot extreure que en aquest procés cal distingir dues grans fases constructives. Tal i com indiquen les notícies documentals datades entre 1661 i 1674 i les dues inscripcions a la fàbrica de la planta baixa del claustre (1669 i 1689), una primera se situaria a l’últim terç del segle XVII. Caldria interpretar que durant aquest període es va construir la galeria inferior amb les seves quatre ales, segurament cobertes amb una teulada a una aigua que desguassava cap al pati, motiu pel qual el 1667 es començaven a comprar llates i teules para cubrir el Claustro.154 La segona fase constructiva vindria marcada per la compra efectuada el 26 de febrer de 1716, i pels materials que s’hi anoten es podria interpretar que llavors es van construir els dos pisos superiors del claustre. D’aquesta manera, es compraven 108 bigues per al sostre de la galeria baixa, 108 bigues més per al sostre del primer pis, mentre que per la coberta del claustre, sobre el segon pis, hi anirien les 600 llates i els 120 cabirons que suportarien les 1.500 teules, a més de comptar amb el material recuperat de la teulada anterior de la galeria baixa. Tal com encara es pot observar en el trespol del primer pis 153 No es té constància de qui eren aquests dos mestres de cases, tan sols s’han trobat anotats en aquestes dades manuscrites; ni RÀFOLS, 1951 ni TRIADÓ, 1984 els citen. 154 ACA, Monacals hisenda, volum 3250, f.63r. Entre el 27 d’agost a 4 de setembre de 1667. 28 de l’ala est i es pot intuir per alguns vestigis de l’oest, on encara queda algun permòdol, el sistema de suport de l’embigat del primer pis en aquestes ales va consistir en col·locar permòdols de pedra a la zona dels carcanyols del arcs on recolzaven dues jàsseres unides disposades longitudinalment respecte les ales, damunt les quals hi havia les bigues transversals que per l’altra banda s’ancoraven al mur perimetral del claustre. En aquest segon moment, ja entrats a la segona dècada del set-cents, al que hauria estat en uns inicis una única galeria de pedra picada, de planta baixa, se li van afegir els dos nivells superiors. Així, es va modificar la coberta inicial per bastir una segona galeria a nivell del primer pis que, amb el doble d’arcades, s’obria al pati, alhora que comunicava amb dependències del convent. Al segle XIX aquestes arcades quedarien tapiades deixant algunes obertures per a col·locar-hi finestres.155 El segon pis, en canvi, quedava tancat alternant finestres balconeres amb petites finestres. En lloc d’utilitzar carreus de pedra vista, en aquest cas s’empraria maçoneria revestida amb un arrebossat de morter de calç, on se simularia un especejament de carreus de pedra disposats a trencajunt, tal com encara es pot veure en alguna part del segon pis. Igualment, als angles de la coberta s’hi van col·locar quatre gàrgoles figuratives (amb la representació del tetramorfos: el lleó de sant Marc, l’àliga de sant Joan, el toro de sant Mateu i l’home de sant Lluc) que estilísticament més aviat correspondrien a l’antic hospital del Sant Esperit (reconstruït el 1393) i que potser s’haurien aprofitat en la coberta dels nous pisos del claustre. Si es tenia l’any 1716 com a referència documental per a l’inici d’aquests nous treballs, el seu acabament ve indicat per la data 1721 que s’observa a la part superior de la façana est, sota el ràfec de la teulada. La llinda de la porta de comunicació entre el pati i la capella del Remei du gravada la data 1726, un cop ja s’havien finalitzat totes les obres del claustre. Malgrat tot, al cap de pocs anys ja es va fer la primera modificació, en tapiar la finestra de l’extrem nord de l’ala est del pis superior per col·locar-hi un rellotge de sol, del qual es conserva visible la data 1731 i una inscripció parcialment il·legible (ARRsNA St.... ATUS SED). D’altra banda, a l’extrem oest de la façana sud s’observen les marques d’un embigat que deuria sostenir un cobert i que no ha pogut ser 155 Barraquer va visitar el convent de trinitaris dues vegades, el 28 de febrer de 1894 i el 7 de juliol de 1902. A la fotografia publicada al seu llibre, realitzada per ell mateix, es pot observar la galeria tapiada amb algunes petites finestres diferents de les actuals; és possible que aquesta s’hagués tancat arran de l’exclaustració i les seves finestres s’haguessin modificat ja avançat el segle XX. 29 documentat, ja que tant podria correspondre a la primera fase de finals del segle XVII com a la segona, d’inicis del segle XVIII. La vida al convent durant la segona meitat del segle XVIII i les primeries del segle XIX Mercès a un document on s’explica la cerimònia celebrada el 13 de maig de 1746, es té constància de la que es duia a terme al convent trinitari quan moria un dels pares de l'orde. Consistia en cantar absoltes tant a l'església com als quatre angles del claustre per acomiadar l'ànima del difunt: quant mort un religios conventual en dit monastir ab los corresponents tochs de Campanas, tant en la vigilia com en lo die de la Celebracio, y ab las demes solempnitats de Diacas, Acolits y turiferari, y ab sinch absoltes cantadas a la fi de dit aniversari, una en lo cos de la Iglesia, y las quatre una en cada un angulo del Claustro, como se acostuma fer en los quatre aniversaris generals.156 Aquest acte és testimoni de la vida conventual dels pares trinitaris, que al llarg de la segona meitat del segle XVIII van fer tot un seguit d'obres a l'església per tal de millorar el seu aspecte. Així, l'any 1766, un rajoler de Santa Margarida i els Monjos va costejar 1.200 maons quadrats per fer un paviment nou a l'edifici, amb la condició que cada any els religiosos del convent li dediquessin una missa cantada.157 El 25 de gener de l'any següent, els frares van contractar l'escultor Francesc Gaig per a la realització del retaule de la capella de Sant Cristòfol per un import de 220 lliures.158 Tal com explicava el també escultor Miquel Galceran en un document del mes de juny de 1814, la imatge de sant Cristòfol d'aquest retaule també es treia en processó per la seva festivitat, per la qual cosa era buida pel darrere per tal de reduir el pes.159 156 ACA. Monacals hisenda, leg. 400 (b). Acte de fundacio de dos cantars a Aniversaris y generals tots anys celebradors en lo altar maior de la Iglesia del monastir de la Santissima trinitat de pares Calsats. 13 de maig de 1746. 157 BENACH, 1935. 158 Francesc Gaig, escultor del segle XVIII, va ser autor de l'altar de Sant Isidre a la parròquia de Vilanova i la Geltrú (RÀFOLS, 1951: 443), i d'un túmul a l'església de Sant Agustí Nou (TRIADÓ, 1984: 259-260). 159 BENACH, 1935. 30 El 1787, l'església dels trinitaris va funcionar com a parròquia del regiment de guardes espanyols.160 El dia 1 de maig de 1793161 es va celebrar amb solemnitat de pregàries, a l'església de la Trinitat, el triomf militar obtingut per les tropes del capità general de Catalunya Antonio Ricardos al Rosselló, aquell mateix any sobre les franceses arran de l'anomenada Guerra Gran (1793-1795).162 El convent trinitari va patir les conseqüències de la Guerra del Francès (1808-1814), sobretot per la seva proximitat geogràfica a un dels eixos més transitats, la carretera reial de Barcelona. De fet, en moltes de les incursions dels exèrcits francesos a Vilafranca durant aquest conflicte es van haver de lamentar algunes morts, així com saqueigs d'edificis, fruit de la resistència dels seus vilatans a l'ocupació dels forasters. Va ser d'aquesta manera com el 1808, el convent de la Trinitat va haver de destinar-se a hospital, obligant els religiosos a retirar-se a les quatre cel·les del claustre; la capa pictòrica blava que apareix en algunes parts de l’edifici (brancals de les obertures del segon pis del claustre i en algun cel ras i cambres de l’interior d’aquest) suposem que era feta amb blau de metilè i que va ser aplicada com a mesura sanitària per respondre a aquesta circumstància. Aquesta situació es va agreujar més, i el 28 de desembre, fruit de l'acostament dels soldats francesos dirigits pel General Onofre Saucir, els membres de l'orde van haver de ser acollits en cases particulars de la vila. Es coneix amb certa precisió els esdeveniments més importants que es van anar produint al llarg d'aquest període, sobretot gràcies al testimoni de personatges com el pare trinitari Josep Alcover. Aquest frare vetllava per la institució religiosa i es va veure obligat a retirar-se a casa dels seus pares, sense poder evitar el saqueig i l'ocupació del convent per part dels soldats francesos durant prop de tres mesos.163 De totes maneres, els frares, avançant-se a l'acció de les tropes napoleòniques i abans de deixar l’edifici, van tenir temps d'amagar els objectes litúrgics de més valor i la plata, tot tapiant-los per garantir-ne la conservació. D'aquest fet van ser testimonis, a més dels frares, el paleta i un petit escolà de tretze anys, anomenat Joan Mascaró i Suriol. Aquest infant va ser interrogat pels soldats enemics, que sospitaven que el nen els amagava el paratge on era l'argent. Davant la negativa de l'escolà, els francesos es disposaren a matar-lo, però la 160 ID. COY, 1909: 563. 162 AA. DD., 1992: 529. 161 31 intercessió d'una persona del poble com a mitjancer en el conflicte i el seu contacte amb el general de la tropa francesa, Onofre Saucir, va servir perquè finalment l’alliberessin. L'infant, però, va morir tot just acabat el setge militar. Per mostrar l'agraïment al petit i per pregar per la seva ànima, els frares trinitaris van fer un solemne funeral, que va ser celebrat com si d'un membre més de l'orde es tractés.164 Durant el període de temps en què els francesos ocuparen el convent, amb les destrosses i desperfectes que aquest fet va significar, es van dur a terme profanacions d'antigues sepultures, com la del pare Mestre Crifell (en un racó de la capella de Sant Bonaventura a l'església del convent) i la del pare Jaume Alcover i Miró, mort el 10 de maig de 1769 a causa d'una caiguda de cavall. Sobre la tomba d'aquest personatge i el seu extraordinari estat de conservació, es va generar fins i tot una llegenda que identificava el frare amb una mena de sant amb capacitats per fer miracles. Aquesta història mereix ser explicada amb més detall, i és per aquesta raó que ens remetem al document següent:165 Lo dia 22 de Dbre. de 1808 entrá en Vilafranca lo exercit francés [...] foradaren dos ninxos: lo un era del ex-Provincial P. Mestre Crifell [...] També foradaren lo ninxo primé en segon orde, inmediat á la paret del carrer, y feren un forat com a cosa de dos pams en cuadro tragueren lo cadaver y lo posaren dret arrimat á la paret cerca del ninxo. [...] corregué la veu de haver trobat un Sant sencer, y foren molts á veurerlo y portarsen roba com á reliquia, pues era tan sencer com lo dia que morí. La carn toba, cabell fort y flecible en un tot [...] despres de haberlo vist lo Adecant del Gl. Saincir y haberli tret una ampolleta de vidra que tenia á la manega, determiná lo P. Joph Alcover fer-li una caxa [...] lo torná á son ninxo [...] Pasats tres mesos que los francesos estigueren a Vilafranca tornaren los Religiosos [...] volgueren veurerlo y lo tornaren a traurer del ninxo li mudaren lo habit y estigué molt temps en la capella de la sagristia sobre la mesa despues lo tornaren al ninxo [...]. L'ampolla de vidre que el frare tenia a la màniga de l'hàbit contenia un paper que, en agafar-lo, va desfer-se. Llavors, el pare Josep Alcover va pensar en mirar el llibre de 163 BENACH, 1935. VENDRELL, 1986: 133-4. 165 COY, 1909: 569-71. 164 32 morts dels frares per tal de trobar alguna informació relativa al cos del difunt. Va ser d'aquesta manera com va descobrir que el religiós conservat era en realitat el seu oncle. Després de fer construir una caixa i sofrir diversos canvis de sepultura (la tomba va ser oberta de nou el 1844 i el 1875), el 1893, la família Alcover va decidir fer construir un sepulcre definitiu on es podia llegir: Híc jacet F. Jacobus Alcover et Miró Ordinis Smae. Trinitatis−Obit anno MDCCLXIX−Anno natus LXIII cujus corpus incorruptum perseverat−Anno MDCCCXCIII [Aquí descansa Fra Jaume Alcover i Miró, de l'orde de la Santíssima Trinitat-va morir l'any 1769- feia 63 anys que havia nascut i el seu cos continua incorrupte-any 1893].166 El 30 de juliol de 1810 els frares van poder tornar i congregar-se de nou al convent.167 Tan sols unes setmanes abans havien venut a l’església parroquial d’Olesa de Bonesvalls, obra neoclàssica del 1777 dedicada a sant Joan Baptista, la Imagen agigantada de S. Juan que estaba al claustro. Entre 1800 i 1810, i després (a l’últim quart del segle XIX), els monjos van destinar una petita comunitat a Olesa de Bonesvalls, que segurament s’hostatjava a la rectoria d’aquesta parròquia.168 La història del convent trinitari és també la de la vida dels frares que hi habitaven. En algunes ocasions, la vida quotidiana transcendia a narracions gairebé de caràcter miraculós. D'aquestes, el convent en té vàries, una de les quals és la que s’explica breument a continuació. El pare Jeroni Comellas va explicar la història d'un frare de l'orde de la Trinitat que va ser condemnat a la presó pel Tribunal de la Inquisició com a conseqüència de les falses acusacions d'haver deixat embarassada a una criada: despres de onse añs y mesos que dit pare estave en las Carcels de la Sta Inquisitio (...) per la sua Innocentia, permetent que la dita criada despres de Casada se les preñada al cap de molts añys que dit V. P. restava en las ditas presons, y nunca pogue parir fins que 166 BENACH, 1935. ID. 168 ACA, Monacals hisenda, volum, 3251, Recibo del convento de Vilafranca. 1788. p. 276. Possiblement es tractaria de sant Joan de Mata, fundador de l’orde trinitària. Segons el Catàleg Monumental de l’Arquebisbat de Barcelona (Misser et alii, 1993: 157, 158, 166 i 243), quan es va inagurar l’altar major de l’església l’any 1810, s’hi traslladà la imatge de sant Joan, procedent de la capella romànica de sant Joan de Jerusalem, dels Hospitalaris, de Vilafranca. Era una talla de fusta, buidada per dins, tota d’un color bru i brunyida. Perdurà fins a l’any 1936, en que fou estimbada i cremada. En tot cas, la imatge de sant Joan procedent del claustre dels trinitaris de Vilafranca, hauria de ser una altra, o bé aquesta última notícia es tracta d’una confusió. 167 33 restituit ab acte de notari ecclesiastich pres, lo qual acte (...) se comproba que en la mateixa hora que fou aliviat [alliberat] lo dit V. P. pari ab tota felicitat la dita Criada. És a dir, després d'onze anys sense poder donar a llum, la criada ho va fer el mateix dia i hora en què el frare castigat va ser alliberat de la seva falsa acusació. La criada va recórrer al rector i després de sua maldat incitada, y confessada, el pare acusat va tornar amb resignació i agraïment al convent de la vila ocupant una de les estances (la capella del Remei) fins la data de la seva mort.169 La supressió del convent i la creació de la nova parròquia El 16 de maig de 1821, el convent dels trinitaris va ser suprimit, fet que va comportar la instal·lació dels frares als convents que l'orde tenia a Piera i a Barcelona. Aquesta supressió va ser conseqüència de l'etapa de domini polític dels partits liberals a l'Estat espanyol entre 1820 i 1823, coneguda amb el nom de Trienni Liberal. Amb l'expropiació dels béns eclesiàstics el govern pretenia aplegar més capital per a la banca i la Hisenda del país. Va ser d'aquesta manera com, en poc més de tres mesos, el 18 d'agost del 1821, el convent de la Trinitat ja havia quedat buit i abandonat. Aleshores, els pares havien recollit la major part de les seves pertinences i objectes litúrgics, i havien venut la resta de mobiliari que hi restava. El 29 de juliol de 1823, les tropes franceses aliades dels partidaris del constitucionalisme s'allotjaren a l'edifici tot emplaçant el seu armament a l'església.170 Tot i que durant un parell d'anys la situació de l'estament eclesiàstic va ser de clara inestabilitat, l'establiment del poder absolutista amb la pujada al tron de Ferran VII (1823), després de la caiguda del constitucionalisme, va permetre que els religiosos retornessin a la normalitat; durant el període d'absència s'hi van produir saqueigs.171 Se sap que el 1833 la comunitat de trinitaris calçats de Vilafranca estava formada per 13 sacerdots, 3 coristes estudiants, 5 novicis i 4 llecs. La situació de tranquil·litat a la institució no va durar pas gaire ja que, el 1835, es va produir la desamortització de Mendizábal. Aquest fet va suposar que les propietats religioses passessin a mans de 169 ACA. Monacals hisenda, volum 3234. Miscel·lània del convent dels trinitaris de Vilafranca del Penedès dels segles XVI, XVII i XVIII. 170 Ibidem. 34 l'Estat, el qual, mitjançant disposicions legals, s'encarregà de subhastar-les públicament tot obtenint així els corresponents beneficis. Això va influir en la comunitat religiosa del convent vilafranquí ja que entre el 5 i 7 d'agost d'aquell mateix any es va veure obligada a l'exclaustració i a la dispersió, sense rebre, però, cap mena de persecució −també les altres dues comunitats restants a la vila, caputxins i franciscans, van viure una situació semblant i no van haver de fugir.172 En aquell moment la comunitat religiosa era de 9 sacerdots, 7 coristes estudiants i 4 llecs,173 sent aleshores el pare Superior de la casa el frare José Raull.174 El 1835, el convent va estar sotmès a múltiples destruccions, sobretot a conseqüència de l'incendi, que afectà l'edifici, esdevenint així la construcció més perjudicada de tota la vila.175 De totes maneres, les accions no van ser de massa importància. Durant els següents anys i a conseqüència de les guerres carlines, l'edificació va ser destinada a caserna i a refugi de les famílies fugitives dels pobles. El refectori va ser utilitzat com a sala pública de ball, on es posaren dues columnes del claustre i una porta del convent dels franciscans de la mateixa vila, que encara avui es conserven a les dependències de l'Ajuntament de Vilafranca que ocupen l'antic convent. El 16 de setembre de 1835 es va demanar l'obertura de l'església de la Trinitat com a parròquia, però el fet és que va restar tancada al culte i només es va poder obrir en situacions d'extrema necessitat espiritual fins al cap de tres anys, el 28 de juliol de 1839, quan es va reinstaurar el culte definitivament.176 En l'ofici del dia 17 de l'indicat mes, el Deganat del Penedès feia arribar al rector de Vilafranca un escrit on s'indicava que tendrá a bien hacerme entrega de cuanto venga V. en su poder perteneciente a dicha Iglesia, i més endavant s'especifica que se acaba de abrir.177 L'església va quedar legalment reconeguda pel Reial Ministeri de Gràcia i Justícia el 1840.178 Una part del convent va ser cedida a l'Ajuntament el 20 de març d'aquell mateix any. Les seves dependències serien destinades a escoles públiques d'instrucció 171 CASTELLANO, SALVADÓ, 1993: 313. Sobre la data exacta hi ha discrepàncies; per D. Q. G., va ser el 5 d'agost, mentre que per Benach, Massanell i Barraquer va ser dos dies més tard. 173 COY, 1909: 564. 174 BARRAQUER, 1915: 435. 175 BENACH, 1935. 176 BARRAQUER, 1915: 439. 177 MASSANELL, 1996: 156. 178 COY, 1909: 572. 172 35 primària, i a vivenda o casa rectoral:179 El edificio convento, o habitaciones, lo cedió el Estado a dos distintas entidades, a saber: la mitad occidental al Ayuntamiento con destino a escuelas, y la oriental al párroco para su habitación y dependencias, sirviendo de mojón el pozo que entonces se hallaba en medio del claustro.180 La divisió de l'espai conventual entre el Bisbat de Barcelona i el municipi es va dur a terme el 1843 i no va estar exempta de tensions i de contínues modificacions dels límits de les propietats. Aquests conflictes han estat recollits amb molt detall en la correspondència entre ambdues parts interessades i actualment conservades a l'Arxiu Diocesà de Barcelona. Així, en una carta dirigida al bisbe de la ciutat comtal, datada el 9 de gener de 1843, es constatava que es produïen alguns errors en la traça de la línia divisòria entre les dues propietats, estuvimos todos reunidos allá, pero advertimos que equivocadamente se anotó en el espediente veinte ÿ seis palmos del claustro contadéros desde la pared de la Yglesia, ÿ debe decir desde la pared del claustro. Per resoldre això, es va cridar un perit que va afirmar que, en realitat, s'havia de comptar desde la pared en que están construidos los arcos del claustro. És a dir, la partició de l'edifici conventual va dividir el claustre d'estil renaixentista en dues parts. L'ajuntament no estava conforme amb la part assignada i al final de la carta dirigida al bisbe demanaven obtenir la totalitat del convent per a estudis.181 La confirmació d'aquest repartiment quedava establert en una altra missiva del 3 de febrer del mateix any, on s'especificava que s’havia d’abrir una zanja de una parte á otra del claustro en donde deben hecharse los cimientos para la construccion de la pared divisoria, conforme está marcado en la linea señalada de nº 20 del plano que devuelvo. La circular torna a mostrar la disconformitat de l'ajuntament vilafranquí, en el moment que el capellà representat del bisbat va anar a donar-los la possessió: han protestado diciendo, que no dandoles la posesion de todo el edificio no querian tomarla (...) volviendo ÿo á cerrar la puerta quedandome con la llave.182 Després de diverses consultes als comissionats i a administradors, finalment l'ajuntament va acabar acceptant la part que li havien assignat. Una altra carta del 21 d'agost de 1847, adreçada a Pedro Martin, bisbe de Barcelona, és un interessant testimoni ja que s'hi esmenten les necessitats d'urgència per destinar fons 179 DQG., 1887: 228 i MADOZ, 1850: 133. BARRAQUER, 1915: 440. 181 ADB. Arreglos parroquiales, arciprestazgo de Vilafranca, nº 58. 180 36 per a l'urgent reparació de l'església: hace indispensables los reparos en el edificio, y la renovacion en los ajadisimos ornamentos y demas utiles para el culto [...] con la cantidad que tenga á bien asignarle para con ella atender al culto de esta casa del Señor.183 L'any 1851 és la data en què el Vaticà i l'Estat van signar un concordat mitjançant el qual es retornaven certs béns als diversos ordes religiosos, entre aquests, l'església de la Trinitat.184 Una circular firmada el 14 de novembre de 1852 es continuava fent ressò del mal estat de conservació de l'església del convent. En aquesta, els obrers es van dirigir al bisbe de Barcelona amb dues sol·licituds. La primera, demanar una quantitat de com a mínim 103 reials al mes per atendre les despeses a l'edifici, que estava molt deteriorat, i la segona se centrava en la petició perquè autoritzés al pare José Bonet per encarregar-se de la custòdia del temple. En una altra carta posterior es continuaven fent les mateixes reclamacions al bisbat barceloní.185 Va ser segurament durant aquells anys quan es va tapiar la galeria del primer pis del claustre i es van obrir diverses finestres, fet que probablement es va produir mentre també es tapiaven obertures antigues i se n’obrien de noves al segon pis; sembla ser que llavors es van emblanquinar les columnes del primer pis, ja que els vestigis que en queden també s’estenen lleugerament a la zona tapiada. Pel que fa al pou, el 1835 n'era perfectament visible el brocal.186 És molt probable que cap a l’últim quart del segle XIX aquest fos finalment cobert i tancat; segons Manuel Benach va ser traslladat en un angle del claustre, d’on va desaparèixer abans de la Guerra Civil (1936-1939).187 L'església de la Trinitat va passar a ser una nova parròquia de Vilafranca el 16 de setembre de 1868, com a conseqüència de la insuficiència de la parròquia de Santa Maria per donar cabuda a les nombroses necessitats exigides per la població.188 Al mateix temps que acomplia aquesta nova funció, es va construir la nova rectoria, 182 Ibidem. Ibidem. 184 BERNAUS, 2000: 519. 185 ADB. Visites Pastorals, volum 90, f. 182-183, 14 de gener de 1853. 186 BARRAQUER, 1906: 354. 187 BENACH, 1935. És possible que es tractés de la cantonada nord-est que precisament és l’única pavimentada amb rajols, damunt dels quals es posaria el brocal del pou. 188 D. Q. G., 1887: 228. 183 37 ubicada a la meitat occidental de les ales del claustre, que va ser ocupada per primera vegada per mossèn Alexandre Pi.189 La parròquia vilafranquina de la Trinitat El 1875 es van dur a terme unes obres a la sagristia per millorar el seu estat, fet que va coincidir amb l'obertura de la tomba del pare Jaume Alcover per darrera vegada, ja que, com s'ha dit anteriorment, va ser tancada definitivament en un sarcòfag el 1893.190 El 27 de juliol de 1876, el mestre d’obres Josep Inglada i Estrada191 va presentar a l’ajuntament els plànols del projecte de reforma de la part de l’edifici destinat a escoles i de la façana de la zona propietat de la parròquia per convertir-la en casa rectoral.192 Es va fer la nova façana del carrer de la Font i es van compartimentar els espais de l’interior, canviant alguns dels paviments originals (que no se sap com eren perquè no en queda cap vestigi visible) per d'altres formats per cairons de tons vermellosos, cremes i negres combinats entre si i disposats a manera de catifa, alguns dels quals encara es conserven a l’ala sud del pis. Respecte a la part de l’exconvent propietat de l’ajuntament, el 1893 i sota la direcció de l’arquitecte municipal Jaume Güell i Grau,193 s’hi van fer reformes per instal·lar-hi els jutjats de la població.194 No sabem si va ser llavors o en una data una mica més reculada quan es van fer una sèrie de reformes als trespols del primer pis corresponents a la zona de titularitat municipal. Segons s’ha pogut observar, es va treure l’arc situat a l’extrem nord de l’ala oest i es van fer revoltons en l’embigat d’aquesta ala, mentre que a les meitats occidentals de l’ala nord les bigues van ser doblades amb d'altres de noves, situades a tocar de les antigues. 189 BARRAQUER, 1915: 440; BERNAUS, 2000: 519. BARRAQUER, 1915: 440. 191 Tècnic municipal des de 1879 a 1893 i mestre d’obres molt actiu a Vilafranca, on va projectar la Casa Carbonell i Diví (1887), a la plaça de la Constitució, el teatre del Casino Unió Comercial (1876), la Casa Guillamany (1880) o les cases Suriol i Torner Güell (1884). 192 AHCV, Arxiu municipal d’obres de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. En aquest fons és on s’hauria de conservar el plànol, però no s’hi ha trobat. Segons els responsables de l’arxiu, és possible que es trobi en algun altre fons a causa que fa poc que l’arxiu municipal s’ha traslladat al comarcal. 193 Titulat l’any 1892, va ser nomenat arquitecte municipal de Vilafranca el 1893. Va col·laborar amb August Font en la construcció de la nova façana de l’església parroquial de Santa Maria (1903-1905), projectà el pati interior de la Casa de la Vila (1893) i alguns edificis de la mateixa població, com la casa Trabal Tauler (1893), la casa Serdà Vallès (1897) o la casa Bonaventura Feliu (ampliació, 1897). 190 38 Les obres de reforma de l’església es van iniciar el 26 de novembre de 1891 i van acabar-se el 15 de gener de 1897. Aquesta intervenció va ser possible per la tenacitat i constància de mossèn Josep Bargay, rector de la parròquia, que va substituir al primer rector, mossèn Alexandre Pi, quan va morir el 1884, i que va estar en el càrrec fins al 1897.195 Va consistir en la restauració de tota la nau de l'edifici, en l'obertura de finestrals, en la restauració de la façana i en la reestructuració de l'orgue. Sembla ser, però, que no van afectar el claustre. L'arquitecte August Font i Carreras va ser l'autor de la reforma,196 i la benedicció de l'església es va fer a càrrec del bisbe de Barcelona, Jaume Català.197 L'inventari de l'església parroquial de 1891 esmenta molts objectes litúrgics i decoratius per a l'ornamentació del temple, veracreus, calzes de plata, creus, vasos de plata, làmpades i a més dos cuadros buenos al oleo, una imagen del Niño Jesus en la casa Rectoral, Una imagen de la Purisima, Una corona y unas espadas grandes para la Virgen de Dolores [...] una corona de espinas para el Cristo de dicha virgen, una corona para la Virgen del Belen i altres objectes menors.198 Els anys següents es van fer obres i reformes a l'església, es van obrir finestrals a l'absis gràcies a donatius del canonge Estalella i dels bisbes Català i Morgades, s'amplià el presbiteri i es va fer un rosetó a la façana.199 Les obres van acabar-se el 15 de gener de 1897, any que coincidia amb el nomenament del nou rector, mossèn Jaume Barrera (1897-1904).200 Més tard, es van anar fent altres reformes. El 1902 es va fer l'altar major, on hi havia una escultura daurada de la Santíssima Trinitat, obra de l'escultor 194 AHCV, Arxiu municipal d’obres de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. En aquest fons és on s’hauria de conservar el plànol, però no s’hi ha trobat. Segons els responsables de l’arxiu, és possible que es trobi en algun altre fons a causa que fa poc que l’arxiu municipal s’ha traslladat al comarcal. 195 COY, 1909: 572-573. 196 Segons plànols conservats a l’Arxiu Històric del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. August Font i Carreras (Barcelona, 1846-1924), arquitecte titulat el 1869, va ser autor de projectes tan coneguts a la ciutat comtal com: la plaça de toros de Les Arenes (1892-1899), el Palau de Belles Arts de l'Exposició Universal (1888), l'església de la Casa de Caritat, a Barcelona, i el Palau de les Heures (1894-1895), entre altres. Va conrear el neogoticisme i l'eclecticisme, a més de redactar un projecte per a la restauració de la catedral tarragonina (1883), entre altres encàrrecs destacats. A Vilafranca va realitzar el Centre Agrícola i la reforma de la Casa Baltà. 197 COY, 1909: 572-573; BERNAUS, 2000: 519. 198 ADB. Visites Pastorals, vol. 98, f. 123, 26 de novembre de 1891. 199 BENACH, 1935. 200 COY, 1909: 573; BERNAUS, 2000: 519. 39 Vallmitjana,201 que va patir les conseqüències de la Guerra Civil (1936-1939), i que en l'actualitat ha estat reproduïda amb la màxima semblança. En el lloc d'aquest retaule abans n'hi havia un procedent del convent dels pares trinitaris de Barcelona, del segle XVII.202 El rector següent va ser mossèn Jaume Comella, que va centrar les seves atencions en el campanar. El campanar anterior, més baix i de planta octogonal, era coronat per un cos de respiralls sobre el qual s'aixecava una coberta a manera de xapitell, revestida amb escates ceràmiques de diferents colors. Enlloc de respectar-lo, es va decidir construir-ne un de nou de dimensions més grans. Es van col·locar les antigues campanes i les noves, anomenades Miquela, Antònia, Trinitat i Jacoba, construïdes a Palència, i el campanar va ser finalment beneït en un acte multitudinari el 25 d'abril de 1909. Abans de la seva col·locació definitiva, les campanes van ser emplaçades al claustre del convent.203 La següent data significativa va ser el 1922, moment en què l'església va ser pintada pel pintor Senabre amb una gamma cromàtica molt variada i amb gran profusió decorativa, semblant a una basílica bizantina.204 És possible que el paviment hidràulic que es troba al primer pis de l’ala est del claustre, a les dependències rectorals, i la terrassa situada a la banda est del segon pis de l’ala nord siguin fruit de l’època en la qual es van dur a terme les intervencions a l’església i al campanar entre finals del segle XIX i inicis del segle XX. El 6 d'octubre de 1934 l'església va patir els atacs dels revolucionaris, accions promogudes amb el suport de la Central Nacional de Treballadors i els rabassaires, fet que exemplifica la tensa situació política, ideològica i social durant la Segona República a l'Estat espanyol. Va quedar afectada la part baixa del retaule major de la Trinitat, alguns bancs i altres altars.205 Igualment es va cremar la capella del Remei, que va ser reparada i inaugurada de nou al cap d'un any, amb pintures d’Antoni Vila Arrufat, on va intervenir l'arquitecte vilafranquí Josep Brugal Fortuny i el pintor Lluís Maria Güell, 201 Benach fa referència a Vallmitjana, però no especifica quin dels dos germans, si Agapit o Venanci; en altra bibliografia no s'ha pogut constatar si era l'un o l'altre o obra conjunta dels dos. 202 COY, 1909: 567 i BENACH, 1978: 106. 203 COY, 1909: 657; BENACH, 1935; BERNAUS, 2000: 519. 204 BENACH, 1978: 106. 205 BERNAUS, 2000: 521. 40 que van seguir les directrius donades per l’historiador de l’art Mn. Manuel Trens.206 També va sortir greument perjudicat l'orgue, que va sofrir els efectes del foc i que no seria substituït per un altre fins l'any 1969.207 És possible que el claustre no es veiés afectat pels desperfectes. Però si els efectes de la nit d'octubre del 1934 ja van ser prou importants, encara quedava per viure la intensa Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Al respecte de les destrosses, s'ha pogut trobar un escrit de l'època que testimonia aquests esdeveniments i que fa un recompte de les pèrdues aproximades: Iniciada la revolución de Julio de 1936, este Templo Parroquial fué gravemente profanado. Todos los altares fueron destruidos, al igual que los demás objetos de Culto. El campanario quedó intacto, pero las campanas fueron rotas y robadas. La Casa Rectoral no sufrió daños de consideración. Del Archivo Parroquial se salvaron los libros sacramentales. Se calcula que las pérdidas materiales ascienden aproximadamente a la cantidad de 1.000.000,00 pts.208 A més, la manca de recursos per lluitar contra els nacionals, va obligar al bàndol republicà a haver de fondre la resta de campanes que no havien quedat destruïdes. En aquests desperfectes materials s'han de sumar les pèrdues humanes dels vicaris, del rector, i dels beneficiats, que van morir executats. Durant la guerra, l'església va acomplir la funció de magatzem de materials constructius. Amb l'arribada de les tropes del general Franco, el temple trinitari va tornar a obrir les portes per al culte. En els anys posteriors a la guerra es van dur a terme restauracions i reformes a l'església que es van allargar fins a la dècada de 1960, sense afectar, però, el claustre. Aquestes van ser promogudes pels diversos rectors, d'entre els quals cal remarcar en Josep Blanchar que, amb l'ajuda de l'arquitecte Jeroni Martorell va fer construir l'altar de Sant Sebastià (1940), l'altar Major (1941), els altars de Sant Josep, de Sant Josep Oriol i de la Verge dels Dolors (1942).209 Jeroni Martorell i Terrats (1876-1951) va ser director del 206 Brugal, nascut a Vilafranca el 1911, va titular-se en arquitectura el 1940, i va participar a la Nacional de Belles Arts celebrada a Barcelona. Güell, com l'anterior, també va néixer a la vila el 1909, va ser deixeble del pintor Joaquim Mir i va ser alumne de l'Escola de Belles Arts de la capital catalana. Exposà a la Sala Parés i viatjà arreu d'Espanya, França i Algèria, a més de realitzar obres tant a la parròquia de Santa Maria com a la capella del Remei. (RÀFOLS, 1951: 166 i 519-520). 207 BENACH, 1978: 106. 208 ADB. Construcció i reconstrucció de Temples (a. 1860-1945), expedient 347, Vilafranca del Penedès, Santíssima Trinitat. 209 N'hi ha algunes fotografies. Ni a l'Arxiu Martorell ni al Llegat Martorell ni a l'Arxiu de Plànols del SCCM consta cap intervenció de l'arquitecte a l'església de la Trinitat. 41 Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, actual SPAL. D'entre els nombrosos estudis i reformes que va realitzar, cal citar els emplaçats a Vilafranca, com és el cas de la Biblioteca Torras i Bages (Antiga Casa Cal Gomà) (1939-1947), el Palau Reial (Museu del Vi) (1943-54), l'església de Sant Joan (1927-1928) i l'església de Santa Maria (1935-1946).210 En la dècada de 1940 es va dur a terme la completa decoració del temple i el 1948 es van posar les tres campanes noves en substitució de les anteriors del 1909.211 El 1957 es van instal·lar altaveus a l'església i es va disposar d'un nou orgue, obra de Busquets, que va ser inaugurat el 1969. La suma total de diners destinats a la recuperació de la parròquia va ascendir a unes 699.000 pessetes.212 Abreviatures: ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó ACB: Arxiu Capitular de Barcelona ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona AHCV: Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès 210 LACUESTA, 1998: 1.030-1.081. Els noms de les quals eren: Martina, Albina i Trinitat. (BENACH, 1978: 107). 212 BENACH, 1978: 106, tot i que l'ADB parla de la inauguració de l'instrument el 1960. 211 42 III. Antecedents, objectius i metodologia de la recerca 43 Antecedents En el marc del programa específic de patrimoni històric del PCAL213 de 1990-1991, i com a resposta a les diverses peticions efectuades els anys anteriors per l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, la Diputació de Barcelona va atorgar una subvenció per al projecte bàsic i d’execució de la restauració i consolidació del claustre de l’antic convent dels Trinitaris. Aquella primera fase de rehabilitació va ser dirigida per l’arquitecte col·laborador del nostre Servei, Rafael Vila i Rodríguez, entre el març de 1991 i el juny de 1993, i va consistir en la reparació de forjats i bigues, i en la impermeabilització i substitució de les cobertes en els costats de llevant i migdia de la primera planta de l’edifici. D’altra banda, cal ressenyar la intervenció posterior efectuada pels serveis tècnics de l’Ajuntament en algunes dependències del convent que són de propietat municipal. En aquests indrets es va procedir a una profunda rehabilitació dels espais per adequar-los a equipaments d’ús per a la comunitat: serveis de joventut i àrees de formació ocupacional. Finalment, i en el marc del conveni214 de col·laboració signat per l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès i la Diputació de Barcelona, hi ha previst que el nostre Servei dugui a terme els propers anys una sèrie de treballs de manteniment, millora i adequació al claustre de l’antic convent dels Trinitaris. Objectius i metodologia de la recerca La recerca arqueològica es va dur a terme entre el 7 de novembre i el 23 de desembre de 2002. Inicialment, es va programar una excavació exhaustiva en uns sondeigs situats a les quatre ales del claustre i en dues trinxeres paral·leles als eixos transversal i longitudinal del pati, que dibuixaven una creu grega. La intenció era esgotar del tot els sediments arqueològics. En el decurs dels treballs, i en funció de les necessitats de la intervenció i de 213 Pla de Cooperació i Assistència Local. 44 les prioritats científiques del conjunt, es va procedir, però, a diverses modificacions d’aquest pla. D’aquesta manera, tan sols es va aprofundir fins arribar al terreny natural als sondeigs situats als extrems de ponent i llevant de la trinxera que travessava transversalment el pati. A l’ala nord del claustre ens vam limitar a recuperar els perfils d’una actuació arqueològica anterior, mentre que al costat sud ens vam aturar tot just localitzat el paviment original. D’altra banda, i a causa de l’entitat de les estructures que apareixien, es va ampliar cap a migdia l’extrem occidental de la trinxera transversal. Igualment, es van dur a terme l’anàlisi artística de tots els paraments i un recull exhaustiu de les fonts escrites, cosa que ha permès documentar millor les diferents etapes constructives que han afectat l’edifici. Finalment, i a causa de les necessitats i circumstàncies de la intervenció, ha calgut dur a terme la consolidació urgent d'alguns dels elements. 214 El projecte bàsic de restauració del claustre de l’antic convent dels Trinitaris forma part del Protocol General Xarxa Barcelona - Municipis de Qualitat, i inclou, en una primera fase de la intervenció, els estudis tècnics i científics previs. 45 IV. Desenvolupament dels treballs 46 Un cop definits els objectius de la recerca arqueològica, els treballs van començar amb la delimitació de dues trinxeres paral·leles als eixos transversal i longitudinal del pati. Els sondejos previstos inicialment a les quatre ales del claustre es van reduir a l'excavació exhaustiva del sediment arqueològic situat en els extrems de llevant i de ponent de la creu grega que dibuixaven les dues trinxeres programades. En primer lloc, vam procedir a l'extracció d'un estrat —unitat estratigràfica (u.e.) 1— que s'estenia per tot el pati, una capa superficial de consistència tova i flonja i color gris fosc, format per terra vegetal i sorra. Les unitats 6, 7, 8 i 9, nivells d'ús de les quatre ales del claustre, n'eren coetànies, s'adossaven a les parets perimetrals del recinte —u.e. 2, a llevant; u.e. 4, a ponent; u.e. 3, a tramuntana; u.e. 5, a migdia— i com ara l'estrat 1, van ser dipositades en el decurs de les darreres intervencions municipals al llarg de la segona meitat del segle XX. En tots els casos presentaven característiques taxonòmiques similars, materials de rebuig (plàstics i trossos de cable elèctric que vam tornar a enterrar) i cobrien directament les darreres modificacions modernes efectuades en el subsòl del conjunt: tubs de clavegueram (u.e. 24 i u.e. 29), caixes de connexió elèctrica (u.e. 27) i canonades de desguàs (u.e. 41 i u.e. 42). A l'ala de migdia del claustre, immediatament per sota de l'estrat superificial (u.e. 9), vam identificar el paviment original (u.e. 47), un terra argilós, dur i poc uniforme, de color ocre grogós, i amb força presència de sorra, llims i grumolls molt malmesos de morter de calç. Aquesta capa era tallada per les trinxeres practicades (u.e. 22) per a la ubicació dels tubs del clavegueram (u.e. 24) de les dependències municipals veïnes. Un cop delimitades i excavades, vam aturar la recerca en aquest sector. Al costat de tramuntana del claustre, també vam dur a terme una intervenció molt puntual. Un cop extret el darrer nivell d'ús (u.e. 7), vam localitzar les restes d'un graó (u.e. 19) de rajoles ceràmiques (30 per 18 per 4 cm) que permetia l'accés al pati, entre les columnes 12 i 13, i el paviment (u.e. 21) associat a aquesta estructura, un terra argilós i estèril, força dur, de color rogenc intens, i amb abundant sorra i calç. Per la posició física que ocupaven en la seqüència estratigràfica vam datar-los del tercer quart del segle XIX, de l'època de la transformació de l'església dels Trinitaris en temple 47 parroquial de Vilafranca. Per sota de la unitat 7, també vam identificar els perfils d'un sondeig arqueològic practicat en el decurs d'unes obres anteriors. Vam decidir de buidar-lo amb l'objectiu d'obtenir una lectura completa de l'estratigrafia en aquest sector. Un cop enllestida la recuperació d'aquest testimoni, vam continuar l'excavació per sota de la unitat 21. Immediatament, va aparèixer un terra dur i compacte de calç (u.e. 90), el sòl fundacional de l'ala de tramuntana, i un bloc de pedra (u.e. 91) molt ben tallat, única resta conservada dels graons originals disposats per accedir al pati. Arribats a aquesta cota, vam concentrar els treballs en l'excavació de la trinxera longitudinal, tant als extrems de llevant i de ponent com al pati. Per fer més fàcil i comprensible la lectura de la seqüència estratigràfica localitzada, hem preferit diferenciar, tot i la homogeneïtat general de les diverses capes del jaciment, les tres actuacions realitzades. D'aquesta manera, tractarem per separat el pati del claustre i les ales de llevant i de ponent. Pati Un cop extreta la unitat estratigràfica 1, el rebliment que s'estenia per tota la superfície del pati i que cobria les darreres modificacions relacionades amb la instal·lació dels serveis municipals, va aparèixer arreu un paviment (u.e. 20) associat a la transformació, el darrer terç del segle XIX, del convent dels Trinitaris en parròquia de Vilafranca. Aquest sòl de color marró ocre i tonalitat beix tenia una consistència força dura, i era format per argila, llims, grumolls de morter de calç i abundant ceràmica vidriada moderna. També hi vam recuperar fragments de porcellana de la fàbrica Pickmann de Sevilla i una moneda de 1870. Aquesta unitat 20 era tallada per les trinxeres de les rases del clavegueram (u.e. 26 i u.e. 40) i amortitzava el pou (u.e. 44), que vam localitzar en aquest moment. Les parets d'aquesta estructura circular, situada al bell mig del pati i molt desmanegada per actuacions posteriors, estaven bastides amb pedres de mides diverses sense escantonar i abundants fragments de teules i cairons units amb argamassa de calç i sorra. Vam excavar successivament tres dels rebliments que l'amortitzaven, les unitats 35, 48 i 52, però vam aturar la recerca abans d'arribar al fons del pou. Tots tres rebliments tenien característiques taxonòmiques molt similars, amb una consistència generalment dura, una mica humits, i amb un color marró que presentava diverses oscil·lacions cromàtiques del gris a l’ocre fosc. Estaven formats per argila, llims, grumolls de morter de calç, fragments esberlats de teules i cairons, restes òssies de 48 rosegadors, escòria metàl·lica i pedres de mides diverses, i tret de la unitat 52 eren força fèrtils. El material arqueològic recuperat a les u.e. 35 i 48 és molt uniforme i confirma la datació de darrer terç del segle XIX per a l'horitzó F, que correspon, com ja hem apuntat més amunt, al moment en què l'església de l'antic convent dels trinitaris es va convertir en segona parròquia de la vila. A part de diversos fragments de teules i cairons esberlats, d'un lot considerable de ceràmiques comunes i vidriades, i d'algunes peces metàl·liques de bronze i ferro, vam localitzar també un interessant conjunt de porcellanes procedents de les fàbriques andaluses de La Rambla de Córdoba i Pickmann de Sevilla. Igualment, vam trobar unes quantes ceràmiques blaves catalanes datades, pels motius decoratius que presentaven, entre mitjan segle XVII i el primer quart del segle XVIII. L'absència de restes d'aquest tipus ceràmic més enllà de les primeres dècades del segle XVIII és una constant en tots els estrats excavats al jaciment, i sembla apuntar la hipòtesi que, entre aquesta data i les transformacions documentades a mitjan segle XIX, no hi ha cap actuació destacada al claustre. A ponent del pati, on havia desaparegut l'accés graonat a l'ala del claustre, la u.e. 20 s'endinsava fins a adossar-se al mur de tancament (u.e. 4) i cobrir directament el paviment original (u.e. 30) de les obres del tercer quart del segle XVII. De fet, aquesta seqüència estratigràfica també es repetia al pati, on la u.e. 20 se situava immediatament per sobre de la u.e. 33, el primer sòl exterior associat a la fundació del claustre. Aquest darrer rebliment, format per argila, llims, sorra, cendres, grumolls de morter de calç i cairons esberlats, de consistència força dura i cromatisme intens i que oscil·la segons els components, amortitzava un seguit d'estructures anteriors, associades com veurem a una instal·lació vinícola, regularitzava la superfície del pati i s'adossava a les restes dels primers graons d'accés a les ales del claustre, tret del costat de ponent que, a causa probablement de les modificacions d'època contemporània, havia desaparegut del tot. Presentava un lot molt il·lustratiu de ceràmiques blaves catalanes —entre les quals destacaven una escudella amb una orla decorada amb el motiu del queixal i la medusa, i una altra escudella amb una orla de les anomenades de Poblet—, dos plats de ceràmica catalana decorats amb reflex daurat i dues monedes.215 215 Totes dues peces han estat estudiades per la doctora Maria Clua. Es tracta d’un ardit de la seca de Barcelona, datat entre 1612 i 1655, i un cuartillo resellado d’origen castellà amb un arc cronològic que 49 Coetani de la unitat 33 era el rebliment 43 que, com l'anterior, era tallat per les trinxeres de les actuacions més tardanes. Es tractava d'una capa de consistència dura i compacta, de color marró vermellós i presència d'argila, llims, pedres de mides diverses, grumolls de morter de calç, trossos esberlats de teules i cairons, i alguns fragments de ceràmica blava, com ara dos plats decorats amb el motiu de la creu bicolor dels trinitaris i uns quants bocins d'un altre plat blau d'origen italià, procedent segurament dels tallers d'Albisola, i datat en un arc cronològic que abasta tot el segle XVII. Immediatament per sota de la u.e. 43, que s'adossava a les banquetes de fundació (u.e. 56 i u.e. 57) de les columnes 14 i 15 (a ponent de la rasa), van aparèixer una sèrie d'estructures (unitats estratigràfiques 49, 54, 55, 71, 80, 81, 88 i 89) que presentaven un estat de conservació en línies generals força bo i que vam interpretar com a integrants del celler de l'hospital del Sant Esperit, instal·lació documentada en les fonts escrites entre la segona meitat del segle XV i mitjan segle XVI. Vam localitzar, arreu del pati i associada a alguns d'aquests elements (u.e. 49 i u.e. 50), una capa de calç i argila molt homogènia però força mal conservada (u.e. 53), que hauria funcionat com a paviment de la darrera fase d'ús de l'establiment vinícola (de cap a les primeres dècades del segle XVI, segons indiquen els motius ornamentals de les escudelles blaves de Barcelona, tot i la presència residual d'alguns fragments de ceràmica grisa medieval i blaves valencianes, potser últimes produccions de Paterna). La u.e. 49 era un mur format per pedres de mida petita i mitjana sense escantonar, posades força barroerament en filades irregulars i unides amb morter de calç molt pobre que, orientat en direcció est a oest, travessava el pati fins a restar tallat bruscament pels fonaments del pou 44. D'altra banda, recolzava en el fonament 50 i s'adossava cap a ponent al cup 55. Aquesta estructura, un dipòsit de planta circular, conservava en bona part els cairons quadrats (38 per 38 per 2 cm) del sòl (u.e. 80), tot i que la majoria d’aquestes peces havien estat aprofitades en la construcció de les banquetes de les columnes, una de les quals (u.e. 56) hi recolzava directament. A la base del cup 55 hi havia un petit xupet que comunicava amb el brocal de buidatge i amb la cubeta de decantació (u.e. 88), també pavimentada abasta del 1626 al 1659. En tots dos casos ha estat del tot impossible atribuir-los una autoritat administrativa. 50 amb cairons (u.e. 89), però aquest cop retallats per adaptar-los a les dimensions del gibrell de ceràmica vidriada disposat al fons per recollir el pòsit del vi.216 D'aquesta primera fase de la instal·lació vinícola, també en formen part les unitats 54 i 71, situades en el sector de llevant de la trinxera, i altres estructures que veurem en el moment de descriure els treballs efectuats a la cala oberta al costat de ponent de l'ala del claustre. La u.e. 54 és una plataforma rectangular molt arrasada i d'ús indeterminat formada per pedres de mides diverses, fragments esberlats de teula i abundant morter de calç. La u.e. 71 és un dipòsit amb un presumpte perfil circular, similar a la u.e. 55 però de dimensions força més reduïdes, que no hem pogut acabar de delimitar del tot perquè desapareix per sota dels graons d’accés a l'ala de llevant. El paviment associat a aquest horitzó és el sòl 60, una capa de consistència dura i color marró amb una intensa tonalitat vermella, a causa de les argiles que el composen i el considerable nombre de teules esmicolades distribuïdes arreu. L'acompanyava un significatiu conjunt de ceràmiques comunes medievals i alguna peça esmaltada. La posició en la seqüència estratigràfica, les característiques formals de la terrissa i les referències escrites que proporcionaven les fonts documentals van permetre associar aquest paviment i les estructures coetànies al període en què aquest espai va ser usat com a celler. Nosaltres l'hem situat en l'horitzó cronològic B, de mitjan segle XV. Finalment, vam aprofundir en el costat més occidental de la trinxera, a tocar del cup 55, on va aparèixer un rebliment argilós (u.e. 83) de consistència dura i color marró molt fosc, absolutament estèril i clarament relacionat, per la posició física que ocupava, amb els estrats associats a les fases més antigues, que tot seguit veurem a l'ala de ponent del claustre. Hi recolzaven les estructures que formaven part del celler i era cobert pel seu paviment (u.e. 60). Per sota, vam localitzar el terreny natural (u.e. 75). 216 Les fonts documentals de la baixa edat mitjana esmenten gibrells de mesurar vi de fusta i gibrells per lliurar vi, que sovint es col·locaven sota l'aixeta per recollir el vi que queia de les bótes. Habitualment, 51 Ala de ponent del claustre En primer lloc, vam procedir a l'extracció d'un estrat superficial (u.e. 8) de consistència tova, poc compactada, color gris fosc, gairebé cendrós, i format per sorra i grumolls de morter de calç. Tret dels materials de rebuig (plàstics i trossos de cable elèctric), que vam tornar a enterrar un cop va acabar la recerca arqueològica, va resultar del tot estèril. Aquest rebliment cobria directament les darreres modificacions modernes efectuades en el subsòl del conjunt (u.e. 29). Immediatament per sota, va aparèixer la u.e. 20, que ja hem descrit en parlar dels treballs efectuats a la trinxera del pati. Aquesta capa aprofitava que havia desaparegut l'accés graonat a l'ala del claustre per endinsar-se fins a adossar-se al mur de tancament (u.e. 4) i cobrir el terra coetani de les obres de construcció del claustre, la unitat 30. Es tractava d'un sòl consistent, en molt bon estat de conservació i format per morter de calç endurit, sorra i argila, amb un característic cromatisme groguenc. S'adossava al mur del claustre (u.e. 4) i cobria la seva banqueta de fonamentació (u.e. 45, formada per pedres de mida mitjana sense escantonar, disposades en filades irregulars, més o menys horitzontals, i unides amb argamassa de calç). Aquest terra va proporcionar un lot molt il·lustratiu de ceràmiques blaves catalanes, entre les quals cal destacar diversos plats decorats amb orles de la salsitxa doble llarga,217 la palma doble recta vertical,218 els tres arcs triples,219 els graons amb figuetes220 i les corbates.221 A part, també hi havia un considerable conjunt de ceràmiques comunes modernes reduïdes, amb càntirs, gerres, gibrells i un fragment de coroplàstia zoomòrfica. Tot plegat ens va permetre fixar una datació de tercer quart del segle XVII. Un cop excavat el paviment 30 va aparèixer un estrat de regularització contemporani (u.e. 46), que uniformava el terreny i amortitzava les estructures associades a fases anteriors. Aquest rebliment, poc dur i no gaire compactat, estava format per argila, aquests gibrells són formes obertes amb la base plana i la secció troncocònica (BELTRÁN DE HEREDIA, 1994: 52-53, fitxa 78, proporciona una cronologia dels segles XIV-XV). 217 TELESE, 1991 : 116-117. Làm II, 27, figs. 48-50: 1600-1670. 218 ÍD., 1991: 112. Làm. I, 13, fig. 39: 1600-1650. 219 ÍD., 1991: 123. Làm. IV, 60, fig. 83: 1600-1635. 220 ÍD., 1991: 113 i 128-129. Làm. IV, 71 i Làm. IV, 75, figs. 55-57 i 106-107. El tema dels esglaons es fa habitual a Catalunya des del segle XV. Es pot precisar en les produccions decorades en blau una cronologia entre 1600 i 1635. L’orla de la figueta té una datació posterior, entre 1630 i 1670. 221 ÍD., 1991: 131. Làm. III, 55, figs. 126-133: 1620-1670. 52 llims, carbons, cendres, restes òssies de rosegadors i ocells, fragments esberlats de teules i cairons, i grumolls de morter de calç. Presentava cromatismes de tonalitat marró amb oscil·lacions grisoses, gairebé negres, i era, com el paviment 30, molt ric en material arqueològic. Va proporcionar un conjunt força significatiu de ceràmiques comunes i vidriades, però sobretot un paquet molt homogeni de ceràmiques fines de taula, blaves catalanes, reflexos metàl·lics de producció local i un fragment escadusser de terrissa italiana d'importació, probablement procedent d'Albisola. La u.e. 46 ocupava en la seqüència el lloc que en l'estratigrafia del pati corresponia a la u.e. 43. S'adossava a les banquetes de les columnes 14 (u.e. 57) i 15 (u.e. 56), i també a la fonamentació (u.e. 45) del mur de ponent del claustre. Igualment, cobria les trinxeres excavades (u.e. 67 i u.e. 79) per bastir aquestes estructures de sustentació i, com ja hem esmentat abans, les restes de la instal·lació vinícola anterior (u.e. 59 i u.e. 86) i també un mur de gran entitat associat a la primera fase d'ús d'aquest sector (u.e. 58). D'aquesta manera, per sota de la u.e. 46, vam localitzar el paviment (u.e. 61), tallat per les trinxeres de fundació de les obres del claustre i associat a l'horitzó C (segle XVI). Era una capa de consistència dura i color marró clar, amb tonalitats ocres i grises, i formada per llims, argila, sorra, grumolls de calç i pedres de volum mitjà i gran. També presentava algunes cendres, cairons i teules esmicolades. En aquest cas, tot i ser un estrat fèrtil, el material arqueològic era poc indicatiu: un fragment residual de terrissa blava valenciana i alguns trossos insignificants de ceràmiques vidriades i comunes, restes d'un plat, d'un càntir i, probablement, d'un poal. Immediatament després va aparèixer la u.e. 63, un rebliment de consistència dura i color marró, format per argila, llims i abundants fragments de teules, el cim del qual va funcionar com a paviment de la primera fase del celler de l'hospital del Sant Esperit. Tot i que el material arqueològic no proporciona dades significatives, cal destacar el fet que es van recuperar dues peces pràcticament senceres: un plat i una olla de ceràmica comuna vidriada. A aquesta etapa corresponen un terra (u.e. 59) de cairons quadrats (38 per 38 per 2 cm) i una estructura (u.e. 86) formada per còdols i llims barrejats amb morter de calç, molt dura i compacta. Les dimensions reduïdes del sector excavat no han permès definir amb exactitud la funció d'aquests elements, però tot sembla indicar que formarien part del complex de cups, dipòsits i tines de la instal·lació vinícola. 53 Per acabar amb la descripció dels treballs efectuats al sondeig obert a l'extrem de ponent, cal fer referència a un mur (u.e. 58) de gran solidesa, orientat d'est a oest, i bastit amb grans blocs de pedra quadrats i rectangulars, ben escantonats i units amb morter de calç. Aquesta paret, que recolza directament en el terreny natural, està associada a dos estrats estèrils (u.e. 68 i u.e. 69) de característiques taxonòmiques molt similars —consistència dura, color marró fosc i presència abundant d'argila, llims, sorra i grumolls de morter de calç—, el cim d'un dels quals podria haver funcionat com a nivell d'ús. L'entitat de la u.e. 58, la seva orientació i el lloc que ocupa en la seqüència estratigràfica fan pensar que ens trobem davant les restes dels habitatges adossats a l'antiga muralla de Vilafranca, que van ser arrasats en el darrer quart del segle XIV per permetre la construcció del nou hospital del Sant Esperit. Un cop amortitzada, es va fer servir, amb tota seguretat, com a límit d'una estança relacionada amb el celler (u.e. 59 i u.e. 86) i, més tard, com a fonament per recolzar-hi a sobre part de la banqueta de fonamentació (u.e. 45) del mur occidental del claustre del convent dels trinitaris. Ala de llevant del claustre En primer lloc, vam excavar la unitat 6, un estrat estèril de consistència tova, poc compacte i de color gris fosc, gairebé cendrós. Com ara el rebliment superficial del pati (u.e. 1), era format per sorra i materials de rebuig (plàstics i trossos de cable elèctric que vam tornar a enterrar) i s'adossava al mur de ponent de l'església, que fa de tancament de llevant del claustre (u.e. 2). Va ser dipositat en el decurs de les darreres intervencions municipals al llarg de la segona meitat del segle XX. Immediatament per sota vam localitzar un estrat (u.e. 32), el cim del qual va funcionar inequívocament com a paviment de l’ala de llevant del claustre. Era una capa de consistència força dura i color groc, molt malmesa per intervencions posteriors, i que presentava una superfície de morter de calç força endurida, barrejada amb sorra, argila i fragments molt esberlats de teula. Aquest sòl s'adossava a la paret perimetral del recinte, que hem vist que correspon també al llenç de l'església, i era solidari dels graons (u.e. 18) que permeten l’accés des de l’ala de llevant al pati, entre les columnes 10 i 11. Va proporcionar algun fragment escadusser de ceràmica comuna moderna, gens il·lustrativa, però l'aparició d'una moneda de l'arxiduc Carles (encunyada a Barcelona entre el 1707 i el 1711) ens ha permès relacionar aquest paviment amb la segona fase edilícia del claustre, datada 54 després de la guerra de Successió, quan es basteixen els dos pisos superiors de l'estructura i es reformen els accessos al pati. A aquest horitzó cronològic corresponen el paviment 32 i el graó 18, format per quatre blocs de pedra de planta rectangular, ben tallats i units amb morter de calç i sorra, la trinxera de fundació del qual talla un estrat anterior, la u.e. 36, que com ara veurem cal associar a les obres de fundació del claustre, que hem datat del darrer terç del segle XVII. Efectivament, per sota de la u.e. 32, i tallat per la trinxera (u.e. 37) del graó 18, va aparèixer un estrat (u.e. 36) de consistència forta, aparença uniforme i bon estat de conservació, de color groc clar, però amb tonalitats gairebé grises, i format per morter de calç, sorra i argila. El material arqueològic que proporcionava aquest terra—alguns bocins sense forma de ceràmica blava catalana decorada amb el motiu de les orles diverses i uns quants fragments de terrissa comuna i de vidriades modernes— i la posició física que ocupava en la seqüència estratigrafica —s'adossava al mur de llevant (u.e. 2) i cobria els seus fonaments (u.e. 65) — ajuden a perfilar una cronologia de darrer terç del segle XVII. Es tractaria del primer paviment d'aquest sector del claustre. Els estrats 62 i 64, que presentaven unes característiques taxonòmiques molt similars i un material ceràmic idèntic, en són coetanis. Tots dos s'adossaven a la banqueta 65. Per acabar, i un cop excavada la u.e. 64, vam localitzar una darrera capa estèril (u.e. 74), caracteritzada per la presència abundant de llims i sorra, tallada per la trinxera de fundació del mur 2 i que cobria directament el terreny natural (u.e. 75). Com que era evident que es tractava d'un rebliment d'aportació antròpica vam associar-lo a la fase immediatament anterior a la construcció del claustre. Un cop enllestida la recerca arqueològica en tots els indrets programats vam procedir a documentar exhaustivament totes les estructures descobertes i vam aprofitar l'oportunitat per efectuar diversos estudis geològics. Finalment, i d'acord amb la direcció de projecte i els serveis tècnics de l'Ajuntament de Vilafranca, es va decidir de cobrir de nou les trinxeres i els sondeigs oberts, i retornar al pati i a les ales del claustre l'aspecte que tenien en el moment d'iniciar-se la intervenció. 55 V. Horitzons cronològics 56 Horitzó A (segona meitat del segle XIV) 58, 68, 69, 83, 87 Horitzó B (mitjan segle XV) 54, 55, 59, 60, 63, 71, 80, 81, 82, 84, 85, 86, 88, 89 Horitzó C (segle XVI) 49, 50, 53, 61, 74 Horitzó D (tercer quart del segle XVII) 2, 3, 4, 5, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 30, 33, 36, 43, 44, 45, 46, 56, 57, 62, 64, 65, 66, 67, 76, 77, 78, 79, 90, 91, 92 Horitzó E (1716-1726) 18, 32, 37, 38 Horitzó F (terminus post quem 1835) 19, 20, 21, 25, 31, 34, 35, 47, 48, 51, 52, 70, 72, 73 Horitzó G (segle XX) 1, 6, 7, 8, 9, 22, 23, 24, 26, 27, 28, 29, 39, 40, 41, 42 57 V. Conclusions 58 La formació i el creixement de Vilafranca estan estretament relacionats amb la decadència de la ciutat d’Olèrdola, amb l’allunyament de la frontera amb Al-Andalus cap al sud i amb la pròpia ubicació geogràfica de la vila, situada en una important cruïlla de camins. Sembla que el nucli urbà es va formar a l’inici del segle XII, i que el procés de consolidació i expansió va coincidir amb el regnat del comte Ramon Berenguer IV. Durant el segle XIII, Vilafranca va experimentar un important desenvolupament econòmic, demogràfic i social. Situada en la confluència de diverses vies de comunicació va esdevenir un influent centre comercial. La fira de Vilafranca era, en aquella època, una de les més importants de Catalunya. La consolidació definitiva es va produir amb la concessió, per part del rei Pere II, dels privilegis municipals recollits al Recognoverunt Proceres (1283). És en aquest moment, a final del segle XIII i primers anys del XIV que, a l’ombra de la basílica gòtica de Santa Maria —bastida al damunt dels vestigis de l’antiga església romànica— s’estableixen a Vilafranca diferents cases monàstiques: l’hospital i capella del Sant Esperit (1272), el convent de Sant Francesc (1283), l’hospital de pobres i malalts dels pares Trinitaris (1305), la comanda dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem (entre 1307 i 1308) i el convent de Santa Clara (cap el 1308). Els orígens del convent actual dels pares Trinitaris cal buscar-los en l’antic hospital del Sant Esperit, fundat, com ja hem apuntat més amunt, el 1272. Aquest edifici estava situat dins del recinte emmurallat de la vila i va ser construït pel ciutadà vilafranquí Bernat Llobet per a benefici dels pobres i els malalts. Segons consta en un document del 1331, còpia d’un original del 1305 conservat a l’arxiu de la catedral de Barcelona, es concedia permís als germans de la congregació trinitària a bastir un hospici i una capella a Vilafranca. Aquest primer recinte estaria situat a prop d’una ermita dedicada a Sant Hilari, a uns dos quilòmetres extramurs. Arran d’una petició del rei Pere III, datada del 1338, els vilafranquins van bastir una nova muralla. Les obres, que es van allargar almenys fins al darrer quart del segle XIV, van comportar l’enderrocament d’uns quants edificis afectats pel nou traçat. Entre aquests, hi havia l’antic hospital del Sant Esperit, que es va haver de refer a les acaballes 59 del segle XIV en un altre indret a recer de la nova muralla. En el decurs de la recerca arqueològica efectuada a l’ala de ponent del claustre, hem localitzat un mur de grans proporcions i un paviment associat que podrien correspondre a les restes dels habitatges que van ser arrasats en aquell moment per permetre la construcció del nou hospital del Sant Esperit (subvencionat per una dotació econòmica del banquer Ponç de Gualbes, el 1393). Cal fer referència també a un document del 1443 que parla de l’existència d’un cup i d’unes bótes al celler de l’hospital del Sant Esperit. A aquesta instal·lació vinícola corresponen diversos murs localitzats a l’ala de ponent i al pati del claustre, un dipòsit d’emmagatzamatge i un paviment que han proporcionat diversos fragments de ceràmica blava d’origen valencià que corroboren aquesta cronologia de mitjan o tercer quart del segle XV. Per les notícies extretes del Registre Gratiarum de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, cap el 1458, el ministre del convent de la Santíssima Trinitat de Vilafranca demanava al bisbat de Barcelona llicència per recaptar almoines per cobrir les despeses ocasionades per la construcció d’un nou convent i d’una nova església. Per altres fonts escrites col·laterals, sabem que aquest nou edifici era ubicat a la plaça de l’Oli. Mentrestant, documentem, a través de la recerca arqueològica, petites reformes que afecten la distribució interna del celler de l’hospital del Sant Esperit. Ara per ara, el material arqueològic recuperat no permet definir millor la cronologia d’aquestes transformacions, però per la situació que ocupen els estrats associats a aquestes estructures en la seqüència estratigràfica, les obres s’haurien produït en un moment imprecís de la primera meitat del segle XVI. D’altra banda, el 1566 es signa un document de permuta entre el monestir de la Santíssima Trinitat i la Universitat de Vilafranca, pel qual l’hospital del Sant Esperit passa a ser propietat dels frares trinitaris, mentre que el convent que aquests tenien fins aleshores a la plaça de l’Oli esdevenia casa d’estudis de la universitat. El trasllat de la comunitat es va produir cap al darrer terç del segle XVI —segons uns autors l’any 1567, o, segons d’altres, el 1578 o el 1582, depenent de la interpretació que fan dels documents conservats, que parlen, en tots els casos, de diverses obres de reparació i millora de les antigues dependències de l’hospital del Sant Esperit, per adequar-les provisionalment als usos i a les necessitats dels nous inquilins.222 222 CASTELLANO, SALVADÓ 1993: 313. 60 A les acaballes del segle van començar les obres de construcció de la nova església. Van afectar tant l’edifici principal de l’antic hospital com l’estructura de la petita capella de la Mare de Déu del Remei, situada molt a prop del Sancti Spiritu, i que va restar definitivament enllestida, segons consta en el timpà de la porta de la capella, l’any 1650.223 L’església segueix pautes gòtiques, però s’hi endevinen components que enllacen amb les noves propostes del Renaixement. S’hi aprecia la voluntat d’utilitzar diferents materials en funció de l’element constructiu a què s’apliquin. Aquesta distinció és una constant en l’arquitectura renaixentista italiana. Una altra referència a aquest estil és la tendència a simplificar l’articulació dels elements motllurats de l’estructura amb els paraments del temple i el perfecte ritme modulat de les capelles laterals, emmarcades, a més, amb arcs de mig punt, que encara entronquen amb elements estructurals de tradició gòtica. El temple de la Santíssima Trinitat és, doncs, un exemplar únic a Vilafranca de la transició del llenguatge gòtic als models constructius renaixentistes.224 Pel que fa al claustre, l’any 1661 es documenta la construcció d’un pou i, immediatament després, l’inici de les obres de la galeria de la planta baixa del claustre del convent. La construcció d’aquesta galeria va comportar l’amortització de totes les estructures relacionades amb l’explotació vinícola anterior. Les ceràmiques aparegudes en els estrats de rebliment i en els nivells de paviment localitzats al pati i a les ales de llevant i de ponent del claustre, confirmen aquesta data de tercer quart del segle XVII. Sembla que aquestes obres, que van perllongar-se entre el 1663 i el 1674, poden atribuir-se al mestre de cases Pere Blanch. D’aquest període són algunes de les dates que estan gravades en carreus i llindes dels murs perimetrals de la galeria baixa, cosa que fa pensar que en aquest horitzó històric únicament es va completar aquesta planta del claustre. Un cop acabada la guerra de Successió, els trinitaris van afrontar la construcció dels dos pisos superiors al damunt de la galeria aixecada al darrer terç del segle XVII. Existeix un document de comptes del 26 de febrer de 1716 en què es recullen el preu de la compra i el transport dels materials necessaris per a la construcció, i els honoraris i el 223 Joan Hortolà, ciutadà de la vila, va donar en el seu llegat testamentari, vint-i-cinc lliures per obres a la capella de Nostra Senyora del Remei (Llibre verd de Vilafranca 1992: 844). 224 Vilafranca del Penedès 1992: 75. 61 nom del mestre de cases encarregat de l’obra: Josep Blanch. Consten 108 bigues per al sostre de la galeria baixa, 108 bigues més per al sostre del primer pis, mentre que per a la coberta del claustre, sobre el segon pis, hi anirien les 600 llates i els 120 cabirons que suportarien les mil cinc-centes teules comprades, a més de comptar amb el material recuperat de la teulada anterior de la galeria baixa. L’obra va ser dirigida per Josep Blanch, que probablement fos fill de l’anterior mestre de cases, i que completaria un projecte dissenyat en un primer moment però fet realitat, per les circumstàncies històriques adverses, en dues etapes constructives. La unitat de composició estilística i de proporcions del conjunt enforteix aquesta hipòtesi. La recerca arqueològica ha permès identificar, en aquest moment, una petita reforma dels graons d’accés al pati des de l’ala de llevant. El paviment original de la galeria baixa hauria estat retallat per col·locar-hi una nova línia de graons, associats també a un altre paviment. L’any 1808, el convent i l’església de la Santíssima Trinitat van ser saquejats per les tropes napoleòniques, sense que es pugui precisar amb exactitud l’abast dels desperfectes provocats ni tampoc l’entitat dels treballs de restauració endegats per recuperar les parts del conjunt malmeses. Per un decret del 16 de maig de 1821, el convent dels Trinitaris de Vilafranca va ser suprimit. La comunitat va haver de passar a les dependències que l’orde tenia a Piera i a Barcelona. Tot i que els canvis polítics van permetre que els frares trinitaris recuperessin poc després l’ús del convent, aquest va ser definitivament abandonat com a conseqüència de la llei de desamortització de Mendizábal (1835). L’edifici va resultar malmès per un incendi provocat, el pou del claustre va restar colgat del tot i el conjunt es va destinar, successivament, a caserna militar, refugi de famílies pobres desplaçades i, fins i tot, a sala pública de ball (en l’espai que fins aleshores havia ocupat el refetor del convent). El març de 1840, part de les dependències les va ocupar l’Ajuntament de Vilafranca. I, uns quants mesos després, gràcies a les gestions efectuades pel bisbe de Barcelona, l’església es va reobrir. Més tard, el 1843, es va procedir a la definitiva repartició de la propietat entre l’Església —que es va quedar el temple, la sagristia i la part de 62 l’immoble que anava des del carrer dels Trinitaris fins al carrer oposat, passant en línia recta pel centre de l’antic pou del claustre— i el Municipi, que va adequar la seva part per ser utilitzada com a escola pública. L’any 1868, com que l’església parroquial de la vila s’havia quedat petita, el temple del convent dels Trinitaris va esdevenir la segona parròquia de Vilafranca, cosa que va comportar la construcció d’una rectoria. En aquell moment, també es va cobrir el pati amb un nou paviment de terra. Aquest estrat i els rebliments que colgaven el pou van proporcionar un lot de ceràmiques que ha permès perfilar una mica més la cronologia d’aquest horitzó històric. Les peces de porcellana fabricades a les fàbriques de La Rambla (Córdoba) i a la factoria Pickmann de Sevilla daten de cap al tercer quart del segle XIX. D’ençà d’aquella data, cap dels diversos projectes que han transformat l’aparença de l’església de la Santíssima Trinitat —prolongació de la nau central, supressió de la sagristia, enderrocament del vell campanar i construcció d’un de nou—, no semblen haver afectat excessivament el claustre. Corresponen a aquesta darrera fase tot un seguit de petites rases obertes per a la instal·lació del clavegueram i de les connexions elèctriques que travessen el pati i les ales del claustre, i que tallen i malmeten el paviment dipositat al tercer quart del segle XIX. Cal fer referència, finalment, a l’arrebossat de les parets perimètriques i a la col·locació d’un nou paviment, en aquest cas una capa de sorra, a les ales de llevant i de ponent del claustre, i també al pati. Actualment, l’edifici està inclòs en el Pla Especial i en el Catàleg del Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental de Vilafranca del Penedès. BIBLIOGRAFIA 63 AA.DD. (1928). Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana. Volum LXIV. Espasa-Calpe, Madrid: 673-676. AA.DD. (1980). Gran Enciclopèdia Catalana. Volum XIV i XV. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. AA.DD. (1992). Diccionari d’Història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona. BARRAQUER, C. (1906). Las casas de los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Volums I i II. Barcelona. BARRAQUER, C. (1915). Las casas de los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Volum III. Barcelona. BELTRÁN DE HEREDIA, J. (1994). "Terminologia i ús dels atuells ceràmics de cuina a la baixa Edat Mitjana". Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica. Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. 15 de setembre de 1994-15 de gener de 1995. Barcelona: 46-58. BENACH, M. (1935). "L’hospital del sant Esperit i el convent i l’església de la Trinitat de Vilafranca". Quaderns il·lustrats del Penedès, núm.3. Vilafranca del Penedès, maig, sense paginació. BENACH, M. (1946). Biografia de la calle de la fuente. Vilafranca del Penedès. BENACH, M. (1978). Els vilafranquins del segle XX. Notes per a la història local. Vilafranca del Penedès. BERNAUS, J.A. (2000). L’abans. Vilafranca del Penedès, recull gràfic 1862-1965. Vilafranca del Penedès. CALVO, S. (1791). Resumen de las prerogativas de la Orden de la Santísima Trinidad. Volum I. Pamplona. 64 CASTELLANO, A., SALVADÓ, J. (1993). “El claustre del convent dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès”. Quaderns Científics i Tècnics, 5: I. III Simposi sobre restauració monumental (Barcelona, del 19 al 21 de novembre de 1992). II. Estudis, informes i textos del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona, 311-314. CIPOLLONE, G. (1993). "El Papa Inocencio III y el fenómeno de los “Viri Redemptores Trinitarios". Trinitarium, 2: 57-69. CLARIMÓN, A. (1996). Estudi de programació de l'antic convent dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès. Oficina Tècnica de Cooperació de la Diputació de Barcelona i Ajuntament de Vilafranca del Penedès (inèdit). COY, A. (1909). Vilafranca del Penedès. Su historia y monumentos. 1909. HOJA, M. (1990). Claustre de l'antic convent dels Trinitaris (Vilafranca del Penedès). (inèdit). LACUESTA, R. (1998): El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra. 1915-1981. Tesi Doctoral. Volum III. Universitat de Barcelona, Barcelona. MADOZ, P. (1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum XVI. Madrid. MAS I PERERA, P. (1932). Vilafranca del Penedès. Editorial Barcino, Barcelona. MASACHS, J.M.; VALLÈS, J. (1986). "Introducció històrica als hospitals de Vilafranca: Beneficència, caritat i assistència". Quaderns d’Aportació Cultural. Ajuntament de Vilafranca de Penedès. MASSANELL, A. (1984). "Algunes consideracions sobre Vilafranca i les seves muralles". Olerdulae, 24. Any IX (abril-juny). Museu de Vilafranca, Vilafranca del Penedès: 6-9. 65 MASSANELL, A. (1985). Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané. Vilafranca del Penedès. MASSANELL, A. (1992). "El convent de frares de l’orde de la Santíssima Trinitat". Olerdulae. 32. Any XVII (gener-desembre). Museu de Vilafranca, Vilafranca del Penedès:137-156. PUJANA, J. (1994). "La vida religiosa en las comunidades reformadas por San Juan Bautista de la Concepción". Trinitarium, 3: 31-62. Q.C. (1887). Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Vilafranca del Penedès. RÀFOLS, J.F. (1934). Pere Blay i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya. Associació d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona. RÀFOLS, J.F. (1951). Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Volum I, Barcelona. ROSSELLÓ, J. ET ALII (1992). Vilafranca del Penedès a través de la seva arquitectura. La ciutat que ens ha arribat. Ajuntament de Vilafranca del Penedès i Caixa Penedès. Vilafranca del Penedès. TELESE, A. (1991). La vaixella blava catalana de 1570 a 1670. Repertori, catalogació i proposta per a la seva nomenclatura. Investigació bibliogràfica sobre la pisa hispànica. Barcelona. TRENS, M. (1928). "Una troballa important". Vida Cristiana, 128, any XVI. Barcelona: 155-157. TRIADÓ, J.R. (1984). L’època del Barroc: segles XVII i XVIII. Història de l’art català, volum V. Edicions 62, Barcelona. 66 VALLÈS, J. ET ALII (1992). El Llibre Verd de Vilafranca. Volums I i II. Pagès editors, Lleida. VENDRELL, R. (1986). "Els ordes religiosos del Penedès al pas dels francesos". Miscel·lània Penedesenca, 9. Institut d’Estudis Penedesencs (desembre). Vilafranca del Penedès. VIRELLA, A. (1984). “La vila de Vilafranca del Penedès”. Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 5. El Penedès i l’Anoia. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: 49-69. 67 VII. Repertori estratigràfic 68 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 1 DEFINICIÓ: Estrat superficial. Consistència tova i flonja. Color gris fosc amb tonalitats marrons i negres. Format per terra vegetal, sorra, fragments esberlats de teules i totxanes, plàstics i cable elèctric. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 8, 9, 18, 19 20, 26, 28, 39, 40 69 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 2 DEFINICIÓ: Mur que tanca a llevant l’ala est del claustre. Enlluït amb morter de calç i guix arrebossat. A l’extrem meridional de l’ala hi ha un arc que corona un accés a l’església i que porta inscrita la data de 1726. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 65 6, 32, 36, 51 70 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 3 DEFINICIÓ: Mur que tanca a tramuntana l’ala nord del claustre. Enlluït amb morter de calç i guix arrebossat. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 7, 21 71 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 4 DEFINICIÓ: Mur que tanca a ponent l’ala oest del claustre. Enlluït amb morter de calç i guix arrebossat. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 45 8, 20, 30 72 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 5 DEFINICIÓ: Mur que tanca a migdia l’ala sud del claustre. Enlluït amb morter de calç i guix arrebossat. Destaca una llinda amb la data inscrita de 1669. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 9, 25, 47 73 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 6 DEFINICIÓ: Estrat superficial de l’ala oriental del claustre. Consistència tova, poc compactada. Color gris fosc, gairebé cendrós. Format per sorra. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 2, 10, 11, 18 32, 51 74 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 7 DEFINICIÓ: Estrat superficial de l’ala septentrional del claustre. Consistència tova, poc compactada. Color gris fosc, gairebé cendrós. Format per sorra i grumolls de morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 3, 12, 13, 19 21 75 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 8 DEFINICIÓ: Estrat superficial de l’ala occidental del claustre. Consistència tova, poc compactada. Color gris fosc, gairebé cendrós. Format per sorra i grumolls de morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 4, 14, 15 20, 29 1 76 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 9 DEFINICIÓ: Estrat superficial de l’ala septentrional del claustre. Consistència tova, poc compactada. Color gris fosc, gairebé cendrós. Format per sorra i grumolls de morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 5, 16, 17, 25 22, 23, 47 1 77 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 10 DEFINICIÓ: Basament de columna, a tramuntana de la trinxera transversal est-oest. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 6, 18 78 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 11 DEFINICIÓ: Basament de columna, a migdia de la trinxera transversal estoest. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 6, 18 79 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 12 DEFINICIÓ: Basament de columna, a llevant de la trinxera longitudinal nord-sud. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 7 80 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 13 DEFINICIÓ: Basament de columna, a ponent de la trinxera longitudinal nord-sud. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 7, 19 81 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 14 DEFINICIÓ: Basament de columna, a tramuntana de la trinxera tranversal est-oest. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 8 82 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 15 DEFINICIÓ: Basament de columna, a migdia de la trinxera transversal estoest. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 8 83 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 16 DEFINICIÓ: Basament de columna, a ponent de la trinxera longitudinal nord-sud. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 9 84 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 17 DEFINICIÓ: Basament de columna, a llevant de la trinxera longitudinal nord-sud. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 9 85 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 18 DEFINICIÓ: Graó que permet l’accés des de l’ala de llevant al pati, entre les columnes 10 i 11. Està format per quatre blocs de pedra de planta rectangular, ben tallats i units amb morter de calç i sorra. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 10, 11 1, 6, 32 86 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 19 DEFINICIÓ: Graó que permet l’accés des de l’ala de tramuntana al pati, entre les columnes 12 i 13. Està format per una sèrie de rajoles ceràmiques (30 per 18 per 4 cm). POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 13 20 91 1, 7, 21 87 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 20 DEFINICIÓ: Paviment que s’estén per tota la superfície del pati. Consistència força dura. Color marró ocre, amb tonalitats beige. Format per argila, llims, grumolls de morter de calç i abundant ceràmica vidriada moderna. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 18, 19 1, 8 26, 29, 39 4, 91 30, 33, 34, 35, 72, 73 1 88 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 21 DEFINICIÓ: Paviment. Consistència força dura. Color rogenc intens. Format per argila, llim, sorra i morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 7 3, 13, 18 90, 91 89 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 22 DEFINICIÓ: Trinxera practicada a l’ala de migdia del claustre per instal·larhi una canal de d’evacuació d’aigües. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 9 23 47 90 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 23 DEFINICIÓ: Rebliment de la trinxera 22. Consistència tova. Color marró fosc. Format per sorra i llim. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 9 24 22 91 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 24 DEFINICIÓ: Coberta de cairons de la canal d’evacuació d’aigües. Amiden 30 per 18 per 4 cm. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 23 92 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 25 DEFINICIÓ: Peça rectangular (50 per 30 per 12 cm) adossada al mur que tanca a migdia l’ala meridional del claustre. En desconeixem la funció, però en cap cas és coetània de la primera fase. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 5 47 9 93 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 26 DEFINICIÓ: Trinxera que travessa en direcció nord-oest a sud-est el pati del claustre. Es va obrir per instal·lar-hi una canal de connexió elèctrica. El cablejat està protegit per una caixa de cairons. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 1 27, 28 20 94 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 27 DEFINICIÓ: Cairons (30 per 18 cm) que formen la caixa de protecció de la connexió elèctrica instal·lada a la trinxera 26. Porten inscrita la marca de fàbrica: J. Majem. Vilafranca. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 28 26 95 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 28 DEFINICIÓ: Rebliment de la trinxera 26. Consistència tova. Color marró. Format per sorra, llim i grumolls d’argamassa de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 1 27 26 96 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 29 DEFINICIÓ: Tub de clavegueram que travessa de nord a sud l’ala de ponent del claustre. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 8 30 20 97 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 30 DEFINICIÓ: Paviment de l’ala de ponent del claustre. Consistència forta i en bon estat de conservació. Color groc clar. Format per morter de calç endurit, sorra i argila. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 29 20 4, 45 45, 46, 58 98 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 31 DEFINICIÓ: Peça rectangular (50 per 30 per 12 cm) adossada al mur que tanca a ponent l’ala occidental del claustre. En desconeixem la funció, però en cap cas és coetània de la primera fase POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 4 20 8 99 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 32 DEFINICIÓ: Paviment de l’ala de llevant del claustre. Consistència força dura, però molt malmès per intervencions posteriors. Color groc clar. Format per morter de calç endurit, sorra, fragments esberlats de teula i argila. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 47 51 6 2, 18, 51 36, 37, 38 100 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 33 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència força dura. Color marró gris, que oscil·la, segons els components, cap a tonalitats més vermelloses. Format per argila, llims, sorra, cendres, grumolls de morter de calç, cairons esberlats i abundant material ceràmic. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 30, 62 20 26, 34, 39, 73 57 43, 54, 57 101 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 34 DEFINICIÓ: Pou. Situat al centre geomètric del pati. El brocal ha desaparegut. Amortitzat arran de l’exclaustració del convent. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 20 35, 48 33, 43 102 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 35 DEFINICIÓ: Rebliment que amortitza el pou 34. Consistència tova, o una mica dura. Color marró fosc. Format per argila, llims i pedres de mides diverses. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 20 44 44, 48 34 103 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 36 DEFINICIÓ: Paviment de l’ala de llevant del claustre. Consistència forta, uniforme i en bon estat de conservació. Color groc clar, en ocasions gairebé gris. Format per morter de calç endurit, sorra i argila. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 32 37 2 62 104 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 37 DEFINICIÓ: Trinxera practicada per col·locar-hi el graó 18. Tot sembla indicar que aquest esglaó va ser desplaçat en una etapa posterior a la fundació del claustre. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 32 38 36 105 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 38 DEFINICIÓ: Rebliment de la trinxera 37. Consistència tova, poc compactada. Color marró fosc. Format per sorra i llims. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 32 18 37 106 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 39 DEFINICIÓ: Trinxera practicada a tocar del graó 18 per instal·lar-hi una canal de d’evacuació d’aigües. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 1 40, 41, 42 20, 33 107 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 40 DEFINICIÓ: Rebliment de la trinxera 39. Consistència tova. Color marró fosc amb tonalitats vermelloses. Format per argila, llims i teules esberlades. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 1 41, 42 39 108 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 41 DEFINICIÓ: Canonada de desguàs, orientada de nord a sud, que travessa la trinxera longitudinal a prop del graó 18. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 40 39 109 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 42 DEFINICIÓ: Canonada de desguàs, orientada de nord a sud, que travessa la trinxera longitudinal a prop del graó 18 i a llevant del tub 41. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 40 39 110 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 43 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura i compacta. Color marró vermellós. Format per argila, llims, pedres de mides diverses, grumolls de morter de calç, fragments esberlats de teules i cairons. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 46, 64 33 26, 34 44, 49, 54, 57 49, 53, 78, 79, 80, 81, 88, 89, 92 92 111 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 44 DEFINICIÓ: Paret perimetral del pou. Format per pedres de mides diverses sense escantonar i abundants fragments de teules i cairons. Unit amb argamassa de calç i sorra. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 35 49, 50 35, 43, 48, 52 112 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 45 DEFINICIÓ: Banqueta del mur 4. Format per pedres de mida mitjana, sense escantonar, disposades en filades irregulars, més o menys horitzontals, i unides amb argamassa de calç. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 4 30 75 30, 46, 66 113 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 46 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència no gaire dura, poc compactada i uniforme. Color marró amb oscil·lacions cromàtiques cap el gris i, fins i tot, el negre. Format per argila, llims, carbons, cendres, restes òssies de rosegadors i ocells, fragments esberlats de teules i grumolls de morter de calç. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 43 30 45, 57, 58 59, 61, 66 114 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala sud U.E.: 47 DEFINICIÓ: Paviment. Consistència dura, encara que poc uniforme. Color groc ocre. Formar per argila, sorra, llims i grumolls molt malmesos de morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 25 9 22 5 115 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 48 DEFINICIÓ: Rebliment a l’interior del pou. Consistència força dura, una mica humit. Color marró clar. Format per argila, llims, sorra, grumolls de morter de calç, pedres de mides diverses, fragments esberlats de teules i cairons, restes òssies de rosegadors i escòria metàl·lica. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 35 44 52 116 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 49 DEFINICIÓ: Mur d’uns 60 cm de gruix orientat en direcció est-oest, al bell mig de la trinxera transversal que travessa el pati de llevant a ponent. Molt mal estat de conservació. Format per pedres de mida petita i mitjana sense escantonat, posades força barroerament en filades irregulars. Unides amb morter de calç molt pobre. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 43 44 50 43, 53 117 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 50 DEFINICIÓ: Banqueta del mur 49. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 49 53 44 60 53 118 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 51 DEFINICIÓ: Estructura rectangular (38 per 38 per 16) amb motllura decorativa adossada al mur que tanca a llevant l’ala oriental del claustre. En desconeixem la funció, però en cap cas és coetània de la primera fase. Similar a la u.e. 25. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 6 2 32 32 119 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 52 DEFINICIÓ: Rebliment del pou 44. Consistència no gaire dura. Color marró clar, amb diverses oscil·lacions cromàtiques del gris a l’ocre. Format per sorra, llims, teules, grumolls de morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 48 44 120 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 53 DEFINICIÓ: Paviment. Conservació irregular. Format per grumolls de morter de calç i argila vermella. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 61 54 43 26, 79, 92 49, 50 50, 60 121 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 54 DEFINICIÓ: Estructura rectangular situada a llevant del pati. Formada per pedres de mides diverses, fragments esberlats de teula i abundant morter de calç. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 33 43, 53 122 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 55 DEFINICIÓ: Estructura de perfil semicircular corresponent a un cup, situat a l’extrem oriental de la trinxera transversal E – W. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 33 33, 43, 49, 53, 56, 60, 80, 81, 88, 89 123 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 56 DEFINICIÓ: Banqueta de fundació de la columna 15. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 15 33 55 80 30, 33, 43, 78 124 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 57 DEFINICIÓ: Basament de la columna 14, de planta rectangular. Format per teula, pedra i morter de calç. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 14 30, 33 83 30, 33, 43, 46, 78 125 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 58 DEFINICIÓ: Mur en direcció est – oest que apareix a l’ala de ponent del claustre. Bastit amb grans blocs de pedra quadrats i rectangulars, ben escantonats i units amb morter de calç. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 4 30 75 45, 46, 59, 61, 63, 68 126 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 59 DEFINICIÓ: Paviment de cairons adossat al mur 58. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 46 58 127 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 60 DEFINICIÓ: Paviment. Consistència dura. Color marró amb tonalitats vermelles. Format per llims, argiles i pedres de diverses mides. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 63 50 53 79, 92 83 128 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 61 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència de dura. Color marró clar, amb tonalitats ocres i grises. Format per llims, argila, sorra, grumolls de calç i pedres de volum mitjà i gran. Algunes cendres, cairons i teules. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 53 46 45, 58. 129 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 62 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Color marró clar. Format per grumolls de morter de calç, argila, llim, moltes pedres de mides diverses i restes òssies de microfauna. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 33 36 2, 65 64, 65 130 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 63 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Color marró amb oscil·lacions grises. Format per argila, llims i abundants fragments de teules. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 60 61 67, 79 58 68 131 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 64 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura, compacta i plàstica. Color marró amb tonalitats molt vermelloses. Format per argila, llims i grumolls de morter de calç. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 62 65 74 132 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 65 DEFINICIÓ: Banqueta del mur 2. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 2 62 75 62, 64 133 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 66 DEFINICIÓ: Rebliment de la trinxera 67. Consistència tova i flonja. Color marró amb tonalitats grises i negres. Format per grumolls de morter de calç, argila, sorra i carbons. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 46 45, 58 67 134 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 67 DEFINICIÓ: Trinxera de fonamentació de la unitat 45. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 46 66 61, 63, 68, 69 135 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 68 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Color marró fosc. Format per argila, llims i còdols. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 63 67 58 69 136 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 69 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Color gris clar. Format per llims, sorra i grumolls de morter de calç. Tal vegada el cim podria ser un nivell d’ús. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 68 67 58 75 137 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 70 DEFINICIÓ: Rebliment del pou 71. Consistència tova. Color marró clar. Format per llim, sorra, argila, fragments esberlats de teules i rajoles. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 72 71 71 138 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 71 DEFINICIÓ: Estructura circular situada al pati, a tocar de l’ala de llevant del claustre. Arrasada, desapareix per sota dels graons d’accés a aquella ala. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 54 33 70, 72 139 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 72 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència tova. Color ocre i marró. Format per argila, sorra, guix, argila i grumolls de morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 20 71 70 73 140 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 73 DEFINICIÓ: Trinxera oberta per canalitzar la recollida d’aigües de les cobertes. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 20 70, 72 33, 43 141 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 74 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Format per llims, sorra i calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 64 76 75 142 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 75 DEFINICIÓ: Terreny natural. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 58, 65 66, 68, 69, 74, 77, 83 143 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 76 DEFINICIÓ: Trinxera per ubicar la fonamentació del mur 2, a l’ala de llevant del claustre. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 64 77 74 144 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 77 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència tova. Color ocre. Format per sorra i tapàs. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 64 65 75 76 145 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 78 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Color marró molt fosc. Format per llims, sorra, grumolls de morter de calç i material de construcció (14 teules que es llencen). POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 43, 46 57 79 146 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 79 DEFINICIÓ: Trinxera per col·locar la banqueta 57. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 43, 46 78 53, 60, 61, 63 147 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 80 DEFINICIÓ: Paviment de cairons (38 per 38 per 2 cm) del cup 55. Algunes d’aquestes peces han estat reaprofitades per uniformitzar les filades de pedres de les banquetes de les columnes. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 56 43 55 81 148 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 81 DEFINICIÓ: Preparació del paviment 80. Consistència dura. Color blanc rosat. Format per sorra i morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 43, 80 55 149 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 82 DEFINICIÓ: Preparació del paviment 59. Consistència dura. Color blanc rosat. Format per sorra i morter de calç. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 81 46 86 150 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 83 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura i plàstica. Color marró fosc. Format per argila, llims, pedres i còdols. Estèril. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 55, 57 60 75 151 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 84 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència dura. Color gris. Format per argila, llims, cendres i carbons. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 53 55 152 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 85 DEFINICIÓ: Rebliment. Consistència compacta. Color marró. Format per llims, argiles i pedres. Fèrtil. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 55 153 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 86 DEFINICIÓ: Plataforma d'un dipòsit relacionat amb el cup 55. Còdols i llims barrejats amb morter de calç molt dur i compacte. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 82 45 58 154 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 87 DEFINICIÓ: Mur que apareix insinuat en el perfil oriental del testimoni de la cala ampliada a migdia de la trinxera est-oest que travessa el pati. Constituït per pedres de mida petita i mitjana, sense treballar i disposades sense gaire ordre en filades més o menys regulars i horitzontals. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 155 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 88 DEFINICIÓ: Cubeta de decantació del cup 55. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 53 55 156 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 89 DEFINICIÓ: Paviment de la cubeta 88. Inclou una peça de ceràmica al fons per a la recollida del pòsit del vi. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 53 55 157 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 90 DEFINICIÓ: Paviment original de l’ala de tramuntana. Morter de calç molt endurit. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 21 3 158 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala nord U.E.: 91 DEFINICIÓ: Bloc de pedra, resta del graó original per accedir a l’ala de tramuntana del claustre. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 19 20, 33, 90 159 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 92 DEFINICIÓ: Trinxera practicada per construir el pou 44. POSICIÓ FÍSICA: Igual a: Hi recolza: Cobert per: Reblert per: Tallat per: Adossat a: Solidari de: Recolza en: Cobreix: Rebleix: Talla: S’hi adossa: 43 43 53, 60 160 VIII. Inventari del material 161 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 1 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Blava de Barcelona Blava de València Blava italiana (Ligúria) Reflex metàl·lic 1 1 1 1 1 1 1 1 Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró Vidriat negre Vidriat verd Vidriat melat 10 3 2 3 3 1 2 3 Ceràmica comuna moderna Oxidada 26 5 Reduïda 2 2 Vidre Modern 2 1 1 bec de porró Porcellana Pisa blanca 2 2 1 plat, 1 fons Material de construcció Estuc 1 1 Metall Bronze Ferro 1 2 1 2 162 Formes 2 nanses 1 cassola, 1 gerra 1 tupí, 1 plat, 1 servidora 1 bec, 1 broc, 1 fons de càntir, 1 torreta 1 aplic 1 clau CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 20 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica fina moderna Blava de Barcelona Blava de València Blava catalana 1 1 22 1 1 16 Reflex metàl·lic 1 1 Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró clar Vidriat decorat 15 13 5 3 Vidriat verd Vidriat verd-oliva 2 6 2 2 Ceràmica comuna moderna Oxidada Reduïda 2 66 1 9 1 càntir 5 nanses, 1 fons, 1 peça de coroplàstia, 2 brocs de càntir Vidre Modern 8 3 1 tapadora, 2 ampolletes Porcellana Decorada 9 5 Blanca 1 1 1 vora plat blau, 2 fons anul·lars blaus, 1 fons groc, 1 plat verd 1 plat de la sèrie negra de la fàbrica Pickmann de Sevilla. Material de construcció Teula 6 Metall Escòria de bronze Escòria de ferro 2 1 1 plat 1 escudella 6 ditada, 1 Poblet, 6 orles diverses, 1 cirereta, 1 d'influència francesa, 1 fons d'escudella amb l'escut heràldic de l'orde dels trinitaris. 4 plats, 1 escudella 1 plat en melat i negre, 1 plat en groc i marró, 1 càntir en groc i ocre 2 teules 1 nansa, 1 broc Es llencen 2 1 163 Ferro Numismàtica 18 1 14 1 164 12 claus, 1 ganxo, 1 braçal 1 moneda de 1870 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 30 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica fina moderna Blava de Barcelona Blava de València Blava catalana 4 4 27 3 1 16 Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró clar Vidriat melat Vidriat verd-groguenc Vidriat decorat Vidriat verd-oliva 3 9 3 5 3 1 6 2 1 1 1 plat 1 càntir, 1 gerra, 3 plats, 1 olla 1 gibrell, 1 poal 1 plat verd amb pinzellades ocres 1 olla Ceràmica comuna moderna Oxidada Reduïda 26 74 6 23 2 càntirs 1 broc i 1 bec de càntir, 3 nanses, 4 fons plans, 6 fons anul·lars, 6 decorades amb pinzell i 1 fragment de coroplàstia zoomòrfica Vidre Modern 4 2 1 fons umbilicat Metall Ferro 1 1 1 ganxo 165 1 escudella 6 orles diverses, 1 salsitxa doble llarga (Tel.27), 1 palma doble recta vertical (Tel.13), 3 arcs triples (Tel.60), 2 graons i figuetes (Tel.71/75), 3 corbates CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 32 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró 1 1 1 nansa Material de construcció Rajola 3 2 1 groc-ocre, 1 verda Numismàtica Moneda 1 1 1 ardit de l’arxiduc Carles de la seca de Barcelona (1707-1711) 166 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 33 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica fina moderna Reflex metàl·lic Blava de València Blava catalana 2 2 2 plats 16 9 Esmaltada blanca 9 2 1 orla queixal i medusa (Tel.21/52), 7 orles diverses, 1 de Poblet 2 plats Ceràmica vidriada Vidriat marró clar Vidriat melat Vidriat verd-groguenc Vidriat decorat 3 10 5 3 Ceràmica comuna Oxidada Reduïda 2 6 3 3 2 plats 2 plats, 2 gerres, 2 nanses 1 nansa, plat, 1 bec de càntir 2 verd-groguenc i marró, 1 groc i melat 27 35 5 9 2 nanses, 2 fons, 1 broc de poal 3 brocs, 1 bec i 4 nanses de càntir, 1 fragment de coroplàstia Vidre Modern 7 3 2 plans de finestra, 1 ampolleta Material de construcció Rajola Teula 3 10 2 5 es llencen es llencen Metall Bronze 5 4 Ferro 1 1 1 cèrcol, 1 clau, 1 fragment de torèutica menor, 1 placa 1 clau Numismàtica Moneda 2 2 . 167 1 ardit il·legible de la seca de Barcelona (1612-1655), 1 cuartillo resellado de seca castellana (16261659). CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 35 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Blava catalana 10 10 7 orles diverses, 1 palma doble (Tel.19/38), 1 orla V (Tel.58), 1 botifarra Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró clar Vidriat melat Vidriat verd-groguenc 3 10 7 1 3 3 Vidriat verd-oliva 2 2 1 plat 1 alfàbia, 2 cassoles 1 broc i 1 bec de càntir, 1 pom de tapadora 2 olles Ceràmica comuna moderna Oxidada Reduïda 1 45 1 18 1 càntir 6 nanses, 2 brocs de càntir, 4 becs, 5 peus anul·lars, 1 carena amb decoració de pinta. Vidre Modern 6 1 1 ampolleta Porcellana Blanca 9 7 2 de Pickmann, 5 de La Rambla Material de construcció Rajola Teula 1 2 1 2 Metall Bronze 7 6 Ferro 12 6 168 Formes 1 punxó, 3 peces de rosari, 1 tub, 1 esfera 2 claus CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 36 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Blava catalana 8 3 Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró clar Vidriat verd-oliva 1 1 1 1 Ceràmica comuna moderna Oxidada 11 2 Material de construcció Teula 2 2 169 Formes 1 plat defecte de cocció, 1 plat, 1 gerra CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 43 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Reflex metàl·lic Blava de Barcelona Blava catalana 7 3 3 1 1 2 Blava italiana Esmaltada blanca 3 1 1 1 Formes 1 escudella 1 escudella 2 plats, 1 amb el símbol heràldic de l'orde dels trinitaris al fons Blava d'Albisola ? 1 escudella Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró Vidriat melat Vidriat verd-groguenc Vidriat verd 3 2 2 2 1 1 1 2 Ceràmica comuna moderna Oxidada Reduïda 1 17 1 6 Vidre Modern 8 3 1 broc d'ampolla Material de construcció Rajola decorada Teula 1 12 1 12 1 amb incisió digital Metall Bronze 2 1 1 medalla 170 1 tupí 1 pom de tapadora 2 nanses de càntir, 1 nansa de poal, 1 plat, 1 fons pla CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 46 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Reflex metàl·lic Blava de València Blava catalana 20 3 21 6 3 11 Verd i manganès Blava italiana 9 1 6 1 Ceràmica vidriada moderna Vidriat verd Vidriat verd-groguenc Vidriat melat 1 7 26 1 2 5 Vidriat verd-oliva 42 7 Ceràmica comuna moderna Oxidada Reduïda 8 99 1 15 8 8 Material de construcció Teula 171 Formes 2 escudelles, 3 plats, 1 nansa 8 frags. d'1 plat d'arcs dobles alternats, 3 d'orles diverses Albisola 1 vora de tenalla 1 tapadora, 1 morter 3 plats d'ala plana, 1 olla, 1 candelera 3 nanses de gerra, 2 plats d'ala plana, 1 vora de poal, 1 broc de càntir 1 cossi 6 nanses, 1 poal, 2 testos, 1 gerra, 1 broc i 3 becs de càntir, 2 carenes amb decoració de ratlles i línies incises concèntriques CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 48 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica fina moderna Reflex metàl·lic Blava catalana 1 3 1 3 Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró Vidriat melat Vidriat verd Vidriat decorat Vidriat groc Vidriat verd-oliva 1 16 11 2 1 1 1 1 1 2 1 1 1 fons umbilicat 1 olla 1 càntir 1 ocre i melat, 1 groc i marró Ceràmica comuna moderna Reduïda 22 9 3 nanses Vidre Modern 2 2 1 fons umbilicat d'ungüentari, 1 fons pla d'ampolleta Porcellana Blanca 9 4 Metall Ferro 9 4 172 1 fons d'escudella amb l'escut heràldic de l'orde dels trinitaris 3 claus, 1 plaqueta CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 53 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Blava de Barcelona Blava de València Esmaltada blanca 3 1 1 2 1 1 Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró Vidriat melat Vidriat verd-groguenc Vidriat verd-oliva 11 1 3 1 3 1 2 1 2 19 2 5 Material de construcció Rajola Teula 1 39 1 27 Metall Escòria de ferro Ferro 3 1 1 Ceràmica comuna Grisa medieval Oxidada Reduïda 173 Formes 1 escudella 1 escudella 1 poal, 1 greixonera 1 vora amb encaix per a tapadora 1 càntir, 1 poal 1 clau CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 60 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Esmaltada blanca 1 1 Ceràmica comuna Grisa medieval Oxidada Bescuitada 1 2 5 1 1 2 Material de construcció Teula 30 19 174 Formes CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 61 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica fina moderna Blava de València 1 1 Ceràmica vidriada moderna Vidriat verd-groguenc Vidriat verd Vidriat verd-oliva 3 4 1 1 2 1 1 plat Ceràmica comuna moderna Oxidada 5 2 1 càntir 175 1 poal CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 62 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Blava catalana 6 2 1 orles diverses Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró Vidriat verd-oliva 1 1 1 1 1 olla Ceràmica comuna moderna Oxidada 9 3 1 olla, 2 càntirs Metall Ferro 1 1 1 punta 176 Formes CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala oest U.E.: 63 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica vidriada moderna Vidriat melat Vidriat verd 32 22 1 1 1 olla 1 plat Ceràmica comuna moderna Oxidada 1 1 1 gerra 177 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Ala est U.E.: 64 Tipus de material Ceràmica comuna Grisa medieval N.F. N.M.I. 2 2 178 Formes 1 vora d'olla CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 70 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica fina moderna Blava catalana 1 1 Ceràmica comuna moderna Oxidada 2 2 Material de construcció Rajola 2 2 179 Formes 1 fons pla, 1 vora de gerra CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 84 Tipus de material N.F. N.M.I. Formes Ceràmica fina moderna Reflex metàl·lic Blava de Barcelona 1 3 1 2 1 vora de plat Ceràmica vidriada moderna Vidriat verd 2 1 1 nansa Ceràmica comuna moderna Oxidada 3 1 1 broc de càntir Material de construcció Teula 6 6 180 CLAUSTRE DE L’ANTIC CONVENT DELS TRINITARIS (VILAFRANCA DEL PENEDÈS) Campanya 2002 AMBIT: Pati U.E.: 85 Tipus de material N.F. N.M.I. Ceràmica vidriada moderna Vidriat marró 1 1 Ceràmica comuna moderna Oxidada Reduïda 2 2 2 2 Vidre Modern 1 1 11 7 Material de construcció Tegula 181 Formes 1 plat PEUS DE LES IL·LUSTRACIONS Plànols Fig. 1. Situació del jaciment a la península Ibèrica. Fig. 2. Situació del jaciment a Catalunya. Fig. 3. Planta general de l'edifici amb indicació de les estructures descobertes i trinxeres del sector excavat l'any 2002. Fig. 4. Planta general de l'edifici amb indicació de les seccions. Fig. 5. Secció 1 (est-oest) amb indicació de les unitats estratigràfiques. Fig. 6. Secció 1 (est-oest) amb indicació dels horitzons cronològics. Fig. 7. Secció 2 (nord-sud) amb indicació de les unitats estratigràfiques. Fig. 8. Secció 2 (nord-sud) amb indicació dels horitzons cronològics. Fig. 9. Secció 3 (nord-sud) amb indicació de les unitats estratigràfiques. Fig. 10. Secció 3 (nord-sud) amb indicació dels horitzons cronològics. Fig. 11. Secció 4 (nord-sud) amb indicació de les unitats estratigràfiques. Fig. 12. Secció 4 (nord-sud) amb indicació dels horitzons cronològics. Fig. 13. Secció 5 (nord-sud) amb indicació de les unitats estratigràfiques. Fig. 14. Secció 5 (nord-sud) amb indicació dels horitzons cronològics. 182 Fig. 15. Secció 6 (nord-sud) amb indicació de les unitats estratigràfiques. Fig. 16. Secció 6 (nord-sud) amb indicació dels horitzons cronològics. Fotografies 1. Vista general de la façana oriental del claustre. Fotografia Joan Francés. SPAL. 2. Detall de les columnes de la planta baixa del claustre amb les característiques creus bicolors de l’orde dels Trinitaris. Fotografia Àlvar Caixal. SPAL. 3. Panoràmica del pati del claustre un cop enllestida la recerca arqueològica de la trinxera longitudinal. Fotografia Àlvar Caixal. SPAL. 4. Restes de les estructures que formen part de la instal·lació vitivinícola associada a l’hospital del Sant Esperit. Destaca l’amortització del cup en el moment de bastir-se les columnes de la planta baixa del claustre. Fotografia Àlvar Caixal. SPAL. 183