4
Beatriu NAVARRO I BUENAVENTURA; Josep Lluís CEBRIÁN I MOLINA
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
4
Dues estacions de viacrucis inèdites
de Josep Sanchis i Cambra
Beatriu Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i Molina
RESUM:
PARAULES CLAU:
En aquest article donem a conèixer dues estacions de viacrucis, fins ara inèdites, pintades per Josep Sanchis a València en el segle XIX, que es conserven a l’antic convent
d’agustins de Rocafort (l’Horta Nord).
Josep Sanchis i Cambra - pintura ceràmica - Rocafort - segle
XIX - taulelleria - València.
Les notícies conegudes sobre el pintor ceràmic Josep
Sanchis i Cambra, malgrat ser un dels artistes de la taulelleria
del segle XIX més importants, són escasses, fet per altra part
generalitzat i aplicable a la pintura ceràmica valenciana en general1. Sanchis fou un pintor bastant prolífic i amb molta obra
conservada, la qual cosa ens permet un coneixement suficient
per tal de poder reconstruir –amb llacunes encara– la seua
evolució pictòrica.
Moltes pintures estan signades per l’autor i és a partir
d’aquestes i per analogia amb altres àgrafes que li hem atribuït
un corpus d’obres bastant considerable en els últims anys2. La
signatura de l’artista –ja fos com a instrument publicitari o com
a manifestació d’orgull artístic– es va estendre, a principi del
segle XIX, a les reials fàbriques de taulells de València especialment a l’època de Maria Salvadora Disdier, hereva del seu
pare Marc Antoni Disdier. És cert que, anteriorment, trobem
algunes poques obres signades, com la socolada importada
el 1574, del talaverà Oliva per a la Sala Nova del Palau de
la Generalitat Valenciana, o la produïda el 1755 a la fàbrica
de Vicent Navarro per al refetor del convent de Sant Domènec d’Oriola, dissenyat i pintat per Lluís Domingo i Luciano
Calado respectivament3, però es tracta de casos aïllats. Ara,
però, la signatura implicava una visió moderna, comercial i
publicitària, conscients com eren els Disdier del prestigi dels
taulells que eixien de llurs forns i de la vàlua dels pintors, els
millors de les fàbriques valencianes. Així cal esmentar el plafó
de santa Marta, del 1809, del Museu Nacional de Ceràmica
de València i el de la Mare de Déu de la Llum de Navaixes, on
consta la marca de fàbrica i el pintor: “Reales fábricas de Dª
Mª Disdier / Jh. Sanchis ft.” (amb petites variants entre unes
inscripcions i altres). No vol dir açò que tota la taulelleria sortida d’aquesta fàbrica porte la marca, però sí quan es tracta
d’obres d’excel·lència, realitzades pels millors pintors del taller,
com hem dit, com s’esdevé amb el pintor Joan Bru i Plancha
en el paviment de l’aula capitular de la Seu de Saragossa4, el
de l’ermita del Remei d’Alcanar5, el del Museu de Mallorca, el
plafó de la Mare de Déu del Carme de Planes, etc.6
Altres obres signades per Josep Sanchis, sense especificar la factoria, són les Trinitats de Xàtiva (fig. 1) i de Cullera7,
1. Una visió general sobre la taulelleria valenciana del segle XIX a Soler Ferrer,
M. P.; Pérez Camps, J.: Historia de la cerámica valenciana, IV (s. XIX-XX),
València, Vicent García, 1992, cap. III; Coll Conesa, J., La cerámica valenciana.
Apuntes para una síntesis, València, AVEC, 2009, cap. 17.
2. Cebrián i Molina, J. Ll.: “Josep Sanchis i Cambra: pintura ceràmica
devocional”, dins Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2009, Xàtiva, Ulleye, 2009,
pp.179-187 i 227-232. Navarro i Buenaventura, B.; Cebrián Molina, J. Ll.: “Més
obres dels pintors ceràmics Joan Bru i Josep Sanchis”, dins Llibre alternatiu.
Fira de Xàtiva 2011, Xàtiva, Ulleye, 2011, pp. 105-118 i 153-168.
3. Albert Berenguer, I.: “Zócalos de azulejería en Orihuela”, Archivo español
de arte, 73 (1946), pp. 47-54.
4. Cebrián Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B.: “El pavimento de la
sala capitular de la Seo de Zaragoza”, Boletín del Museo e Instituto Camón
Aznar, 106 (2010), pp. 7-21.
5. Tosas i Jordà, M. T.: “Joan Bru i Plancha, autor de les rajoles antigues
de l’ermita de la Mare de Déu del Remei”, Butlletí Informatiu d’Alcanar, 156
(1991), pp. 37-39.
6. Navarro i Buenaventura, B.: “Joan Bru i Plancha: obres a la Costera i la Vall
d’Albaida”, dins Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2009, Xàtiva, Ulleye, 2009, pp.
167-178 i 221-226. Navarro i Buenaventura, B.; Segura Martí, J. M.: “Mare de
Déu dels Lliris. Joan Bru i Plancha”, dins Llum de les Imatges: Camins d’Art:
Alcoi 2011, València, Generalitat valenciana, 2011, pp. 422-423.
7. Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B.: Pintura ceràmica a
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
Beatriu NAVARRO I BUENAVENTURA; Josep Lluís CEBRIÁN I MOLINA
Santa Caterina de Castelló de la Ribera (fig. 2), els Sants de la
Pedra de Castelló de la Ribera, Sant Llorenç d’Aielo de Malferit, Sant Josep de Canals (fig. 3), Sant Llorenç de Carcaixent8,
la Mare de Déu de la Font i Sant Roc de Vilallonga, del 1835
(fig. 4), les socolades amb el dinar al camp i la cavalcada dels
Reis d’Orient, al Museu de Mallorca9, entre altres.
Unes altres obres, encara que sense la signatura de Sanchis, estan datades, de manera que ens faciliten informació
per tal d’establir cronologies i sobretot veure l’evolució estilística i tècnica del pintor. Per exemple, el plafó de Sant Pere de
Vilallonga, del 1816, Sant Josep d’Alberic, en 1818, i Sant Blai
de Figueroles, del 1828.
El corpus d’obres conegudes del pintor, doncs, ens proporciona molta informació. Hem de tenir en compte també publicacions de la darreria del segle XIX, els autors d’algunes de
les quals encara guarden memòria de les produccions de la
primera meitat de la centúria. Així, l’escriptor de la Renaixença
Teodor Llorente, a l’obra Valencia, esmentava Josep Sanchis
i Francesc Dasí com els dos pintors valencians de taulells
més notables del segle XIX10. Qui més dades ens facilita és
l’enginyer Rafael Valls David11 qui, en un to laudatori, diu que
era “uno de los más grandes artistas en pintura cerámica que
han existido en Valencia. Este artista, que se llamaba D. José
Sánchiz y era conocido entre los pintores alfareros de su época como el Rafael de los azulejos, debido á su carácter, y más
aún á los grandes conocimientos pictóricos que poseía en la
cerámica”. Valls afegeix que fou pintor i director a la fàbrica
que Royo i García havia adquirit el 1799 al carrer de Russafa,
de València, i remarca l’excepcionalitat de la seua pintura. Reproduïm el text pel seu interès, ja que les obres que esmenta
no s’han localitzat actualment:
cuatro ó cinco colores, que era toda la riqueza de paleta que
en aquel entonces podían disponer, sino el verdadero conocimiento que poseían en el resultado que debían dar a los colores despues de haber sufrido la cochura para que imitasen con
propiedad los paisajes de la Naturaleza [...]
Por lo tanto son dignos de figurar en un museo los pavimentos
ó pisos en azulejos pintados por el mencionado artista Sánchiz, tanto por su composición, corrección de dibujo y colorido,
que hoy se encuentran adornando el salón del piso principal
de la casa situada en la calle del Pié de la Cruz, núm. 15, como
por la fabricación, pués si dichos azulejos han sido colocados
á principios de este siglo, más tarde levantado el piso para reformar la casa, y luego vuelta otra vez á colocarlos, y hoy continúan intactos después de haber sufrido millares de pisadas y
golpes, bien podemos asegurar que si estos azulejos hubieran
sido fabricados con los procedimientos modernos, de seguro
hace años no quedaría de ellos ni el barniz ni los colores.
Hermoso es el piso en azulejos del cual nos ocupamos, pero
no es menos artístico otro piso en azulejos, pintado también
por Sánchiz y colocado en la casa número 9 de la calle de
Santa Teresa, el cual, aunque pintado más modernamente,
pues fue colocado en año 1831, también es digno es estudio
para los pintores ceramistas modernos, puesto que el Sr. Sanchiz, no disponiendo más que de cuatro ó cinco colores, pintó
un hermoso y artístico medallón central rodeado de una guirnalda y en las cuatro carteras cuatro fruteros llenos de fruta
valenciana, y en uno de ellos un melón, empezado á cortar la
primera raja, con tal naturalidad dibujada y colorido apropiado,
que más parece melón colocado en el centro de una mesa y á
punto de comerle que no colocado en el suelo para servir de
pavimento.”
[...] De los talleres de la fábrica de azulejos de Sr. Royo, en
Valencia, salieron hermosas composiciones firmadas por el
pintor Sánchiz, en cuyos azulejos no sólo debemos admirar
los artísticos paisajes y asuntos mitológicos pintados con sólo
En resum, Josep Sanchis és un pintor actiu durant la primera meitat del segle XIX, que treballa a les Reials Fàbriques
de València, almenys a l’època que les dirigeix Maria Disdier,
la filla de Marc Antoni, el xativí fundador. Sabem també que
fou pintor i director de la fàbrica que Miquel Royo posseïa al
carrer de Russafa. I tenim prou obra signada per permetre’ns
identificar amb criteri la resta de la seua producció.
En aquest treball ens apropem, una vegada més, al pintor
i presentem dues obres inèdites, conservades al claustre baix
de l’exconvent de Rocafort (Horta Nord), actualment propietat
municipal. Els agustins fundaren el convent al segle XV sobre
l’antiga ermita que els pedrapiquers tenien dedicada a sant
Sebastià. L’edifici conventual actual és posterior a la fundació
medieval: té un claustre petit de dues plantes amb arcades
i columnes de rajola. Als murs de les naus conserva un viacrucis de taulelleria de cronologia i mà diversa. Desconeixem
l’origen del viacrucis, però en una fotografia del 1912 veiem
que les estacions ja ocupaven el lloc alt on les trobem avui, per
tant, segurament és la ubicació original. Fins agost del 1835,
Xàtiva: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels
segles XVIII i XIX, Premi d’assaig Carles Sarthou Ciutat de Xàtiva 2008,
Xàtiva, Ajuntament, 2009, pp. 72-74.
8. Guerola Blay, V.: “El tondo cerámico con el martirio de san Lorenzo:
problemas historiográficos en torno a una pintura inédita de Joseph
Sanchis”, Ars Longa, 3 (1992), pp. 55-64; La pintura ceràmica a Carcaixent:
Estudi, classificació i catàleg raonat: Plafons devocionals, costumistes,
natures mortes i taulells de sèrie, Carcaixent, Ajuntament-UPV, 2002, pp.
130-133.
9. Soler Ferrer, M. P.: “Panel de azulejos valencianos con fiesta campestre”,
Archivo de arte valenciano, 88 (2007), pp. 259-263.
10. Llorente, T.: Valencia, Barcelona, Daniel Cortezo, 1889, II, p. 485. Sobre
el pintor Francesc Dasí i Ortega vegeu les recents aportacions de Cebrian
i Molina, J. Ll.: “Obres de Francesc Dasí (1833-1892) a les comarques
castellonenques”, Centre d’estudis del Maestrat: Boletín de divulgación
cultural, 90 (2013), pp. 116-131.
11. Valls David, R.: La cerámica. Apuntes para su historia (I), València, Imp.
Juan Guix, 1894, pp. 136-139.
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
DUES ESTACIONS DE VIACRUCIS INÈDITES DE JOSEP SANCHIS I CAMBRA
51
Fig. 1. Trinitat. Xàtiva
data de la desamortització, l’edifici estigué habitat pels frares.
L’estat el cedí al municipi i quedà l’església per al poble12.
La majoria de les estacions del viacrucis són de la darreria
del segle XVIII. Cada estació està formada per quatre taulells
(2x2). Tanmateix, les estacions primera i última, la número 1 i
la 14, són diferents, més modernes, d’estil totalment diferent,
pictoricista, del primer quart del segle XIX, les quals precisament són les que atribuïm a Josep Sanchis (fig. 5 i 6). En
aquest cas es tracta, en realitat, de dues plaques ceràmiques
de format quadrangular. El pintor en realitzà moltes al llarg de
la seua vida, per exemple la de Sant Antoni Abat, de Xelva, la
Mare de Déu del Pilar, d’Alcoi, Santa Agnès del Mont Policià,
a Paterna, l’Ànima del Purgatori, del Museu de Castelló, o el
Sant Blai de Figueroles.
Les dues estacions de Rocafort s’han de posar en relació
amb el viacrucis del convent de monges carmelites del Corpus Christi de València (fig. 7), ja que són un precedent, el
qual recentment, l’any 2009, hem atribuït al pintor13. Segueixen
el mateix model i tenen la mateixa composició. El conjunt de
València és més elaborat i conserva les catorze estacions formades per quatre taulells cadascuna. Tenen un marc format
per un bossell groc amb llistell de color taronja. Tots dos tenen
els colors intensos, amb gradacions i tonalitats diverses, que
trobem en altres obres de Sanchis: groc, blau, verd oliva, morat i marró obscur. També les ombres fortes que marquen les
anatomies i els trets fisiognòmics, així com el tractament dels
teixits amb múltiples plegats pesats i ondulants, de vegades
amb efecte de tornassol o el primer terme fosc de l’escena
amb acumulació d’òxids... Tot ens remet a l’obra de Sanchis.
12. Pérez i Marco, A.: Crònica de Rocafort, Rocafort, Ajuntament, 1988.
13. Cebrián, op. cit., 2009.
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
52
Beatriu NAVARRO I BUENAVENTURA; Josep Lluís CEBRIÁN I MOLINA
Fig. 2. Sta. Caterina. Castelló de la Ribera
Fig. 3. Sant Josep. Canals
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
53
DUES ESTACIONS DE VIACRUCIS INÈDITES DE JOSEP SANCHIS I CAMBRA
Fig. 4. Sant Roc. Vilallonga. 1835
Les estacions de Rocafort són anteriors a les de València.
Així ens ho indiquen diversos aspectes. La presència de perfilat per al dibuix, molt fi això sí, que en el cas del viacrucis de
València ha desaparegut pràcticament. El color blau turquesa
de l’ample marc de tradició divuitesca, mentre que en el de
València només hi ha el bossell groc. El de València és mes
sobri en colors, tant pels colors utilitzats com per la combinació
entre ells. Fixem-nos, per exemple, en la cortina de darrere de
Pilat, de l’estació 1a, o en el llençol que cobreix el cos de Crist,
amb tractament diferent a cada viacrucis.
Altres obres devocionals que cal afegir a la producció de
Sanchis, són el plafó de Sant Antoni de Pàdua i Sant Pasqual
Bailon, del palau dels barons de la Pobla Tornesa, a Caste-
lló de la Plana (fig. 8), i un taulell amb un cap masculí d’una
col·lecció privada d’Alberic (fig. 9). Aquest taulell és similar a
diverses imatges de sant Josep del pintor i una ànima del Purgatori del Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana, semblant, per altra part, a una altra ànima de Cocentaina14. Josep
Sanchis també és autor d’un sòcol de cuina que conserva el
Museu de Pedralbes, a Barcelona, i d’algunes obres que hem
vist a la Col·lecció Folch-Rossinyol, de Rupit: un plafó de sant
Josep, una escena de cacera i un cap que sembla provinent
d’una cuina.
14. Navarro i Buenaventura, B.; Cebrián Molina, J. Ll.: “Taulelleria de l’església
del Salvador de Cocentaina”, Alberri: Quaderns d’investigació del Centre
d’estudis contestants, 23 (2013), en premsa.
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
54
Beatriu NAVARRO I BUENAVENTURA; Josep Lluís CEBRIÁN I MOLINA
Fig. 5.
Estació 1a. Rocafort
Fig. 6.
Estació 14a. Rocafort
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978
55
DUES ESTACIONS DE VIACRUCIS INÈDITES DE JOSEP SANCHIS I CAMBRA
Fig. 7.
Estació 14a. València
Fig. 8.
Sant Antoni de Pàdua i sant Pasqual Bailon. Castelló de la Plana
Fig. 9.
Sant. Col·lecció particular. Alberic
Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 108, juliol-desembre 2013, pp. 48-55. ISSN: 0213-1978