Per casualitat: Personal

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personal. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de setembre del 2012

Punt i a part

Fa dies, molts, que quan passo per aquí, camí d’altres blogs, me’l miro com si fos un estrany a qui no li he d’explicar res; ara mateix, i encara que al llarg d’aquests dos anys, m’hagi permès viure experiències i, sobretot, conèixer persones fantàstiques, no el sento com una part de mi, encara que ho sigui.

Quan a mitjans de juny, la vida em va començar a arrossegar cap a un pedregar ple de pors, dubtes, prioritats... el primer que vaig deixar de banda va ser la xarxa (excepte els mails) i amb el pas del temps, he de reconèixer que: (1) hi estava massa enganxada i (2) no ho trobo a faltar. Sí que ara, que tot està una mica més tranquil, m’he permès treure el nas pel facebook i donar un tomb pels blogs, però poc.

De fet, la idea de deixar “oficialment” el blog en espera em va venir de sobte, a la feina, i ho vaig tenir clar al moment: Sí, això és el que vull!!! Bé, potser és el que necessito (no pensar que fa dies que no postejo, cada vegada que hi entro).

Doncs això, que per celebrar el segon aniversari del Per casualitat, em regalo un punt i a part.

Cuideu-vos!!!

diumenge, 6 de maig del 2012

Cartes

Actualment amb la tecnologia a l’abast de la majoria, si més no a una bona part del planeta, escriure cartes a la manera tradicional cada vegada es fa menys. Vivim en un món on tot va molt ràpid i esperar uns dies a saber el que ens vol explicar una altra persona, és haver d’esperar massa temps. Perquè he d’agafar bolígraf i paper, escriure, posar-ho en un sobre, enviar-ho i esperar, si amb un correu electrònic o un sms acabo abans?

Aquesta capsa és molt especial per mi; bé, el seu contingut. Que jo recordi, sempre havia sabut el que hi ha a dins, però el respecte per la intimitat estava per damunt, fins i tot tenint permís per obrir-la, mai ho vaig voler fer en vida de la meva àvia, la seva propietària.

Aquí és on ella guardava les cartes que el meu avi, (llavors encara el seu promès), li va anar enviat mentre va ser a la guerra. Cartes on parlava del dia a dia al front i també de com l’estimava i l’enyorava.

Fins i tot hi ha guardada la seva cartera amb el darrer DNI, el carnet d’excombatent, targetes de visita i adreces apuntades en trossos de paper, i també el carnet provisional de militant de “F.E.T. y de la J.O.N.S.” Sí, ja ho sé, això fa mal d’ulls, però en aquell moment eren les seves idees, encara que més tard no les acabés de compartir, segons m’explicava la meva tieta fa uns dies.

I en mig de totes aquestes cartes, n’hi ha una de diferent. És una mena de diari de guerra, dirigit als seus pares i germanes, que en realitat és un comiat per si no tornava a casa (el van ferir a la Batalla de l’Ebre).

Fa unes setmanes, parlant amb la meva tieta (germana de la meva mare) li vaig dir que en sabia poques coses de l’avi Ramon. No el vaig conèixer, com ja vaig explicar aquí, i ara, poc a poc i via mail, va compartint amb mi els seus records de filla. I m’agrada. M’agrada poder omplir, ni que sigui una mica, els molt espais buit que hi havia de la vida d’algú que és part de mi, però, en el fons, un desconegut.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Dol

No sé perquè però fa dies que el record de la meva àvia és molt present en el meu dia a dia i les llàgrimes m’han tornat a negar els ulls. És normal que quan s’acosta la data de l’aniversari de la seva mort (2005), inconscientment alguna cosa es remou, el què passa és que això no serà fins al juny.

Aquell mig somriure que només s’esborrava de la seva cara quan la malaltia (Alzheimer) li feia sortir una tossudesa desconeguda per nosaltres; les carícies que necessitava fer-li, potser per intentar donar-li una mica de la meva vida mentre la seva s’anava apagant; el dolor intens dels darrers dies i també dels posteriors; la buidor d’arribar a casa i no veure-la; tocar aquella porta que a la nit sempre era oberta...

Tota la vida juntes i un dol que no s’ha acabat.

diumenge, 29 de gener del 2012

Dies estranys

Fa dies que tot va massa ràpid al meu voltant; moltes hores de feina, poc descans, estar pendent de gent propera, sensació de que passa alguna cosa,... i no tinc temps d’assimilar-ho. Sé que això són temporades i que, en algun moment, tot tornarà a agafar un ritme més pausat, però ara mateix em sento esgotada i sense ganes de fer res.

dijous, 27 d’octubre del 2011

+ 1

______

___________________________________________

divendres, 21 d’octubre del 2011

Tres lletres

És molt fàcil que davant d’alguna cosa, situació, fet, en qualsevol moment i sense ser-ne massa conscient, s’escapi una exclamació que et surti de l’ànima; la deixes anar així, de cop, sense pensar el les conseqüències; de vegades aquestes paraules fan mal, d’altres són divertides, algunes no tenen importància... i també hi ha aquelles que, quan t’adones del què has dit, veus que amaguen molt més del què et pensaves.

La buidor que m’acompanyava fa unes setmanes, tot i que encara treu el nas de tant en tant, ja ha quedat enrere; i ha estat una sola paraula, curta, tres lletres, posada en un context estrany fins ara, la que m’ha fet adonar d’això.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Buidor

Fa dies que m’acompanya aquesta sensació.

No sé si és perquè poc a poc els dies van perdent hores de sol i, entre els meus horaris i el lloc on treballo, això vol dir que gairebé no el veuré. No m’agrada la calor, ni els efectes nocius del seu contacte amb la pell, però em costa molt somriure quan estic dos o tres dies sense veure’l; el necessito.

O potser és que s’acosta el meu aniversari; i encara que m’agradi anar sumant, qui sap si el meu subconscient no pensa el mateix. Hi ha hagut prou gent al meu voltant que ha tingut un camí més curt que el meu i els trobo a faltar.

O que darrerament he recordat una història passada que m’ha fer reviure bons i mals moments.

Però crec que el que em fa sentir així no és cap d’aquestes tres coses. Són aquelles converses pendents que no acaben d’arribar mai; aquells intercanvis de missatges ràpids que ja no són divertits; aquell intuir que alguna cosa s’ha perdut; aquell mirar als ulls i sentir que la distància es va fent cada vegada més gran...

“Potser tot plegat només és fruit de la teva imaginació i veus fantasmes allà on no n’hi ha”. “Potser dones massa importància a detalls que no en tenen”. “Potser aquesta vegada la teva intuïció està fallant”. Tot això m’ho repeteixo constantment i malgrat tot, la sensació de que alguna cosa no va bé m’acompanya en tot moment.

dijous, 29 de setembre del 2011

Amors (???) d'estiu

Et maleeixo per resseguir cada centímetre de la meva pell amb els teus petons enverinats.

Et maleeixo pels records deixats al meu cos i que no s’esborraran fàcilment.

Et maleeixo per les nits en blanc cada vegada que la pell se m’encenia de matinada.

Et maleeixo per les hores de desesperació.

Et maleeixo per haver convertit el meu estiu en un malson.

Et maleeixo perquè ja som a la tardor i encara em vens a veure.

Et maleeixo a tu; sí, sí, a tu, mosquit tigre, per tots els problemes de pell que he patit (i encara pateixo) “gràcies” a les teves picades.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Porta tancada

Fa uns dies, jugant, vaig estar remenant el calaix de les petites coses del passat que tinc a la memòria buscant-ne una que fos prou desconeguda i engrescadora alhora. Mentre ho feia en van sortir unes quantes; unes eren evidents, altres ja sabudes, alguna sí que servia, i d’un racó del fons, una d’aquelles que són més personals; però no era ni el moment ni el lloc per deixar-la anar, no tant pel fet en sí com per les possibles explicacions posteriors.

Una petita cosa que és part d’una més gran i que des de fa temps tinc guardada darrere d’aquella porta tancada, però no amb clau, perquè m’agrada entrar-hi de tant en tant i treure-li una mica la pols, que malgrat tot va tenir coses bones; més aviat ho faig per recordar les que no ho van ser tant, i és que són aquestes les que ensenyen.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Lluna

M’agrada mirar-la. M’agrada adormir-me amb la seva llum omplint de claror la meva habitació. M’agrada caminar de nit i que il·lumini el meu camí.

No sé si té màgia, però ho diuen. El que sí és màgic són algunes de les coses que passen en la seva presència. Converses de matinada en una nit d’insomni. Trobada d’amics. Platja. Jocs. Rialles. Complicitats. Gent nova. Els que hi seran sempre. Ell.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Regal virtual

Vivim en un món tan materialista que tot esdeveniment ha d’anar acompanyat d’un regal; fins i tot hi ha qui espera el dia assenyalat pensant més en la quantitat de regals que rebrà, que no pas en la importància del dia. I a mi que m’agrada que la gent que m’importa, senzillament se’n recordi i em digui alguna cosa...

Potser com que no sóc gaire de regals, em costa molt saber què triar quan n’he de fer algun. I la cosa es complica quan la persona en qüestió et diu explícitament que no vol res. Per sort hi ha vegades en que no ets l’única que està en la mateixa situació i això fa les coses una mica més fàcils, o no. Troba’t, comença a parlar, dóna idees, decideix, tira-ho endavant, ... fins que arriba aquest moment, el de donar-li.

Per molts anys, guapo!!!

PS: Trobo que està bé això dels regals virtuals... excepte per una cosa, no veus la cara que fa la persona que el rep.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Invisible

M’agrada la meva vida i això que no m’ha estat fàcil arribar fins aquí; tinc unes quantes cicatrius que em recorden constantment el llarg camí que m’hi ha portat. He ensopegat amb pedres prenent decisions equivocades; he pagat preus molt alts en certs peatges; m’he arriscat seguint camins que no m’han portat enlloc; absències que m’han fer vessar mars de llàgrimes; trens que passaven i no podia agafar;... Sóc conscient que, per més tranquil·la que estigui ara, per més que m’agradi el que m’envolta, coses d’aquestes em seguiran passant; i les patiré, i em faran mal, i d’alguna manera lluitaré per seguir endavant.

Però sempre hi ha un dia d’aquells en que, només obrir els ulls, ja sé que no serà un bon dia, que per ganes em quedaria al llit, deixant passar les hores esperant que arribi l’endemà, però no pot ser, les responsabilitats fan que em llevi i és la rutina la que fa les primeres coses. El pas de les hores no m’ajuda gens, més aviat fa el contrari, evidencia que realment no és un bon dia quan, sense cap raó aparent, se’m fa un nus a la gola i m’agafen ganes de plorar. Després d’això la negativitat s’accelera i tot es fa una muntanya: els secrets dels altres es tornen feixucs i difícils de portar; els silencis consentits, que neixen d’una necessitat vital, s’omplen amb les veus dels meus dubtes i les meves pors; actituds alienes que fan alentir el pas del temps; trobades i converses que no aconsegueixen fer desaparèixer els fantasmes del passat;... Amb una mica de sort, aquesta sensació no s’allarga gaire, però sí les seves conseqüències. Per una vegada, necessito ser jo qui rebi alguna cosa; sento que em cal una abraçada, o un gest, que em digui que tot està bé, però sembla que ningú se n’adona mai. Potser sí que en moments així em torno invisible.

divendres, 17 de juny del 2011

Desconnectar

Sovint fem servir les paraules massa lleugerament donant-los una importància molt inferior a la que realment tenen; ara mateix, i per posar un exemple: que alci la mà aquell/a que no hagi dit alguna vegada allò de “estic deprimit/deprimida”. És molt possible que cap dels que ho hem fet haguem patit aquesta malaltia en algun moment o que l’hagi patit algú proper.

Un altre exemple és la que dóna nom al post, desconnectar (en català publicitari seria “fer un kit-kat”). Segons una de les definicions que ens dóna el DGLC (Deixar de prestar atenció), aquest verb sembla que serviria per un moment puntual: que algú o alguna cosa ens atabala, que no hi ha manera de què allò que tenim entre mans avanci, que ... Doncs apa, ho “aparquem” una estona i llestos. Però no, majoritàriament el fem servir quan ja no podem més; i aquí és on volia anar a parar.

Després de molts mesos treballant en equip, amb els components d’una llista, per preparar les passades municipals; de seriosos problemes laborals (sortosament superats); de setmanes emocionalment difícils; i d’unes quantes coses més, aquests dies he pogut DESCONNECTAR (sí, amb majúscules). Durant quatre dies, tres si comptem les hores, ho he fet de tot i de gairebé tothom, que sempre hi ha qui t’acompanya a tot arreu, encara que no hi sigui físicament. Una capital europea, moltes hores per pensar o per no fer-ho, llargues passejades, museus, història, natura, converses agradables (es que no sempre estava sola), silencis compartits...

“Em sembla que el temps no existeix. Crec que és una convenció que utilitzem mentre som en aquesta vida. Com sinó podríem endreçar els nostres pensaments?” Això ens ho deia el Ferran fa uns dies en un post nostàlgic i hi estic molt d’acord. La percepció que tenim del pas del temps, fraccionat de moltes maneres, unes molt curtes i altres eternes, depèn molt del moment i de l’estat anímic. Aquests dies, en que senzillament m’he deixat portar, he tingut l’agradable sensació de que el temps seguia el meu ritme pausat i tranquil. Permeteu-me que tot el que m’ha donat aquesta escapada m’ho quedi per mi; això sí, us regalo unes fotos.

Marienkirche

Alexanderplatz avall

L'Spree

La Catedral de Berlín

L'Altes Museum

El Bundestag

La Porta de Brandemburg

La Catedral Alemanya (Gendarmenmarkt)

Gendarmenmarkt

La Torre de TV des de Friedrichstrasse

Mare amb fill mort (Käthe Kollwitz) -

Neue Wache (Nova Guàrdia)

El Pèrgam (tot i que no calia)

En record dels parlamentaris morts dels

partits comunista i socialista

Comença el darrer dia

Què, us ha agradat Berlín?

diumenge, 29 de maig del 2011

Feina ben feta

Si no em falla la memòria, fa un parell de temporades que al meu poble tenim Penya Blaugrana, de la que encara no en sóc sòcia, malgrat alguna conversa amb el seu president. Ahir, per primera vegada, hi vaig anar per seguir el partit de la final de la Champions, després de quedar amb algú que finalment no va poder venir, però com que tots ens coneixem...

Sí, la victòria d’ahir és la culminació de la feina feta durant tota la temporada; la regularitat n’és part important per guanyar la Lliga o per arribar a dues finals i, esportivament parlant, això els converteix en el millor equip, però per mi , i suposo que per molts, la força del Barça, el què els fa ser els millors, és la seva humanitat. Gran gest el de cedir el braçalet de capità a l’Erik Abidal per què fos ell qui aixequés la Copa, he de reconèixer que em va emocionar.

Un cop passada l’eufòria del moment, aquest matí, fent un cop d’ull ràpid a la premsa (després d’escriure aquest post ho faré ben fet), he anat directe a saber que va passar a Plaça Catalunya amb les celebracions; ells si que fan la feina ben feta: organitzats, pacífics, respectuosos,... sento que em representen i, sobretot avui, em fan sentir orgullosa; orgullosa per la decisió de mantenir l’acampada, i també perquè van saber aïllar-la de tota aquella gent que hauria servit per donar arguments a certs polítics per intentar fer-los callar.

Com orgullosa estic també d’en Ferran (us en parlo perquè avui ho ha fet al seu bloc). Sé que tirar endavant el seu projecte de futur no és gens fàcil, que ha d’anar pas a pas, que hi ha moltes coses a tenir en compte, que s’han de prendre decisions importants,... però estic segura que se’n sortirà.

Som molts els que, de manera anònima, fem o intentem fer bé la nostra feina i que només els del nostre entorn més proper ho valoren, però no per això deixem de fer-ho i, almenys a mi, quan algú m’ho agraeix, em fa sentir especial.

dimarts, 10 de maig del 2011

Sorpresa!!!

Això és el que vaig tenir fa un parell de dies, una sorpresa molt agradable. Us ho explico.

El dilluns a la tarda, entre arribar a casa després de la feina i tornar a sortir perquè havia quedat (res, coses de la campanya d’aquestes municipals), vaig tenir uns minuts per connectar-me i passar pel bloc a veure si algú havia penjat un post nou. I sí, entre altres, el Marc, un bon amic, n’acabava de penjar un; el vaig llegir, com sempre, i aquesta vegada, tot i no acabar d’entendre gaire bé per on anava, també hi vaig deixar un comentari. Fins aquí la història no té res d’estrany, tots ho fem això de llegir blocs, de fet és el que estàs fent ara mateix; i comentar, potser també ho faràs.

Però el seu post tenia una raó de ser. Com sabeu visc en un poble petit que té molta activitat, (esportiva, cultural, formativa...) Li van demanar que en una classe d’informàtica per adults els parlés dels blocs (què són o com deixar un comentari) i el post era part de la lliçó. En començar, es van trobar que algú (jo) hi havia dit la seva. Després de preguntar-se, i acabar esbrinant, qui era aquella nena agafada a una ampolla de cava, els va ensenyar com arribar fins aquí; i si llegiu els comentaris del post anterior, veureu que em van fer servir de conillet d’índies. La cara d’al·lucinada que vaig fer, en veure el meu correu ple d’avisos de nous comentaris, segur que era de foto.

La veritat és que em va fer molta gràcia que persones a les que sovint veig pel carrer, que conec de tota la vida, o des de fa molts anys, deixessin la seva petjada a casa meva. A tots, els que van comentar i als que no, MOLTES GRÀCIES!!! M’agrada ser una petita part del vostre aprenentatge.

I Marc, gràcies a tu també per fer-me’n còmplice, (necessitava una estona així), i sobretot per la conversa posterior.

diumenge, 10 d’abril del 2011

L'infern d'alabastre (actualitzat)

No sóc d’anar a presentacions de llibres, de fet, ahir va ser la segona vegada que ho feia i per una raó molt personal. Durant mesos, des de la signatura del contracte amb l’editorial, he pogut anar parlant amb l’autor i seguint, més o menys, tots els passos que l’han portat fins aquí, a tenir la seva primera novel·la a la venda des de fa un parell de setmanes.

En Jordi, l’autor, i la Núria, la seva dona/companya/amiga (i la meva cosina), amb l’ajuda d’amics i familiars van preparar una presentació molt especial; un acte senzill, proper (a Cardona tothom es coneix), i ple de complicitats. Poder ser en aquell teatre, que estava ple, entre la gent que li és més propera, va ser tot un plaer i ser una més al sopar privat de després, encara més; els vostres amics són fantàstics!!!

Tampoc m’agrada recomanar llibres; crec que la lectura, com moltes altres coses, és molt personal. Quantes vegades no ens ha passat que aquell llibre, del que tothom en parla meravelles, no hem estat capaços de llegir-lo?

De “L’Infern d’alabastre” no us n’explicaré gaire cosa, sobretot perquè li trauria tota la gràcia, això sí, uns quants dels ingredients que porta són prou llaminers; traïció, revenja, mort, desaparició, joc de pistes, personatges estranys... gairebé tot en un entorn, familiar per mi, com és Cardona (i que ahir ja sentia diferent quan caminava pels seus carrers) i tot girant al voltant de la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, la seva patrona.

He de reconèixer que aquest tipus de lectura no és gaire del meu estil; però uns espais coneguts, tot i que alguns han canviat en els darrers mesos; uns personatges, pocs i ben definits; i un ritme àgil, em van tenir enganxada des del primer moment, fent-me perdre hores de son. Sé que el tornaré a llegir; aquesta vegada, com que ja conec la història, ho faré de manera diferent, amb més calma, perquè segur que hi ha coses que se m’han escapat.

Trencant la meva norma us diré que, si voleu passar una bona estona, li doneu una oportunitat a aquesta novel·la.

Deixeu-me afegir una cosa més, aquesta molt personal. Jordi, gràcies per la dedicatòria!!!

PS: Aquest és el vídeo promocional que va obrir la presentació de la novel·la.

diumenge, 6 de març del 2011

S'ha acabat...

… l’espera, no us espanteu ara, que, de moment, no he pensat en tancar el bloc.

Picat en positiu, segons em va dir en preguntar-li, va trobar el temps necessari per acabar el post parlant de Pessoa, que us comentava fa uns dies.

Bon i esbojarrat (pel carnestoltes) diumenge!

diumenge, 27 de febrer del 2011

Esperant...

Gairebé sempre que un amic, blocàire també, em parla d’alguna cosa que desconec, que en són unes quantes, aconsegueix encuriosir-me.

Fa setmanes, moltes, em va comentar que estava preparant un post parlant del poeta portuguès Fernando Pessoa. Si ara us dic que m’agrada la poesia, segurament quedaria molt bé, però estaria mentint; clar que tampoc puc dir que no m’agradi. N’he llegit; poca, ho reconec; fins i tot recordo que, a l’escola, en vaig aprendre una, considerablement llarga; i, com en tot, n’he trobat que m’han fet sentir alguna cosa, altres que no he entès, o algunes que m’han deixat indiferent.

Una de les vegades que he estat a casa seva, i mentre esperava que acabés de fer no sé què, xafardejant entre els seus llibres, en vaig trobar un de Pessoa i, asseguda al sofà, el vaig començar a fullejar. És un llibre on, a la pàgina de l’esquerra hi ha els poemes en portuguès, i la de la dreta, la seva traducció al català; curiosament, suposo que l’instin de voler conèixer les paraules del poeta, tal com les va escriure, hi té alguna cosa a veure, va fer que en llegís alguns fragments en versió original. S’ha de reconèixer que no té massa mèrit, el portuguès no és tan diferent i, encara que se’m pogués escapar algun mot, m’arribava l’essència, la força de les seves paraules.

Per això, mentre segueixo esperant que, entre les moltes coses que té entre mans, trobi prou temps per acabar-lo, aquí en deixo una mostra.

Autopsicografia

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.

- - - - - -

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que llega a fingir que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y los que leen lo que escribe,
En el dolor leido sienten bien,
No las dudas que él tuvo,
Mas sólo la que ellos no tienen.

Y así en las canaletas de la rueda
Gira, entreteniendo la razón,
Ese comboy de cuerda
Que se llama corazón.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Jugant amb una paraula

Quan som petits i aprenem a parlar, ho fem imitant allò que sentim al nostre entorn; i a l’escola, ens ensenyen a llegir relacionant un símbol amb un so que, després, ajuntant-los, es converteixen en paraules, i aquestes en frases.

Fa unes setmanes, mentre conduïa, una cançó que sonava a la ràdio, em va cridar l’atenció. Per una estranya (o no tant) associació d’idees, un seguit d’embarbussaments van aparèixer de sobte al meu cap; qui no ha intentat dir mai allò de: “setze jutges d’un jutjat...”; “un plat blanc ple...”; “una gallina xica, tica, mica...”; “el cielo está enladrillado, quien...”; o “el perro de San Roque...” (els que tenim una edat, apreníem trabalenguas, què hi farem). No és que aquesta cançó sigui ben bé un embarbussament, però sí que ho és una part de la seva lletra.

He de reconèixer que he sentit coses millors, això no li treu el mèrit de que han construit un text on la base són paraules amb la lletra x. Algunes de les frases estan enganxades amb pinces, però la majoria, senzillament estan posades una darrera l’altra sense massa sentit; ara que, no m’havia aturat mai a observar la quantitat de paraules que tenim en català que tenen (al menys) una x. I no us explico quina ha estat la primera opció a l'hora de posar el títol a aquesta entrada.

Quines coses que ens fa fer la curiositat, lingüística en aquest cas; no he parat fins a saber de qui és aquesta cançó que no em puc treure del cap, no per enganxosa ni comercial, sinó per original; com a mínim, a mi m’ho sembla.

Aquí sota us la deixo, amb la lletra, per si, també, sou curiosos.

Exercici seixanta (Els amics de les Arts)

Pinotxo és un putxinel·li un xic fatxenda però s'expressa amb una sintaxi excel·lent *

Al Terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig. A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix en Pedro Ximénez només xarrupa xerès. Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava. Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s'hi atreveixen (I tanmateix ens van de xulos). En Txema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d'en Patxi que perd la txapela i s'exalta i li diu "xeeee, relaxa't". I ho fa d'una forma ben complexa, toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa. I al mateix moment en un stage a Mèxic, Txevtxenko xuta una xilena i la hinchada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s'engreixen exageradament. A Luxemburg, un ximpanzé, va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i es clar no té xicota. El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de can Foix... Al Txad si tenen xamba, s'abasteixen de deixalles. Caixa o faixa. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Bufa xaloc al vaixell, en Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona. Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren... I no es queixen. El xicot que va conèixer en un xat s'aixeca per un kleenex. La Xuxa, panxuda i xopa, xiscla encara d'excitació a l'entrecuix i xiuxiueja: "Eixuga't i tornem-hi!". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Microxips i una xiruca eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l'índex. Fa xafogor, un xixarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa. Xalen el bruixot i la bruixa, Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d'en Xesco Boix. La Xènia s'enclenxina mentre el xòfer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs i un expert en explosions es deixa endur per la disbauxa. Patxanga en estat de xoc: xarlatans, taxis, faxos, flaixos Groucho Marx, Quixots i Santxos. La rauxa s'estén d'Elx a la Garrotxa, d'Andratx a Flix. I un xafarder llegeix el Xoriguera. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no".

La xilografia exclusiva del text d'alexandrins d'en Xènius

sorgeix d'un pretext que ara mateix està fora de context: un gronxador sense reixes.

*(Això, aquí no ho diuen).

diumenge, 30 de gener del 2011

Carril del mig

Nit de dissabte a diumenge (0:23); autovia A-2 direcció Lleida a l’alçada d’Esparraguera; tres carrils i carretera buida; conduint pel carril de la dreta a una velocitat una mica inferior al límit permès; davant meu, encara lluny, veig un cotxe; m’hi acosto poc a poc, això vol dir que la meva velocitat és una mica més alta que la seva; quan sóc prou a la vora, veig que circula pel carril del mig; segueixo al carril de la dreta i a la mateixa velocitat quan li passo pel costat; com si res, segueix sense moure’s del carril del mig, quan miro pel retrovisor; veig com un altre cotxe l’avança, aquest sí, pel carril de l’esquerra; ell/ella, al mig; mentre la carretera i la distància m’ho permeten, m’ho vaig mirant pel retrovisor; tres carrils i carretera buida; darrera meu, veig un cotxe que segueix sol i pel carril del mig.