clàssics de cinema

Sí, Moretti fa sempre la mateixa pel·lícula (o quasi). Però la subtilesa en els detalls marca la diferència; i, per apreciar el valor de "Mia madre", caldrà que fem com la protagonista, que ens situem "al costat del personatge" i que modifiquem la nostra mirada. Hi ha una escena clau en què la directora es queixa del càsting perquè els extres no semblen obrers; però és que -li duen- ara els treballadors són així, gent jove amb cura del seu aspecte físic. 

La protagonista, com a bona directora de cinema, vol controlar-ho tot. Però no es pot, en el cinema ni en la vida. El personatge de Turturro, una mica caricaturesc en l'inici, es revela una bona persona que viu amb la por de perdre la memòria, com li va passar al seu pare. Els pares -i les mares- perdran el seny amb l'edat i ens quedarem sols en aquesta vall de llàgrimes, però tant ells com tots nosaltres deixarem una empremta que pot ser inesborrable. 

Vaja, que, al final, sí que m'ha agradat la pel·lícula.

Ens ha fet pensar en "Segundo premio". Les dues es basen en grups de rock espanyols de la dècada dels noranta, amb problemes amb les drogues i crisis existencials; les dues són propostes innovadores. Aquesta, trenca la quarta paret per narrar la trista peró commovedora història de Mauricio Aznar, rocker de Saragossa, líder de Más Birras, que viatja a Argentina inspirat per la música d'Atahualpa Yupanqui i descobreix que una altra manera d'entendre la vida i la mort és possible; o potser hauríem de dir que ENTÉN la vida i la mort. La seva música, Javier Macipe i el premiat protagonista l'han fet immortal.

Acabem aquesta secció post-Goya per parlar d'un altre actor revelació en un film basat en una història real. Urko Olazabal protagonitza, amb la catalana Mireia Oriol, "Soy Nevenka", darrera producció d'Icíar Bollaín, molt en la seva línia, que detalla el cas de la regidora del PP de Ponferrada (Lleó) que va denunciar l'alcalde -del seu partit- per assetjament sexual. Com a "La estrella azul", som al 2000, i llavors no es parlava encara del #MeToo; Nevenka va ser valenta, sens dubte, i, a més del seu agressor, va haver d'enfrontar-se a una societat i a un fiscal tan masclistes com el batlle, detestable i caciquil, de qui Olazabal fa una gran representació, tot i que temo que no assoleix el grau de fàstic de l'original.

El darrer títol de la Mar Coll es mou entre el realisme més despullat i el film fantàstic en què sembla voler convertir-se. Potser una mica reiteratiu, però, en qualsevol cas, molt ben interpretat per la desconeguda Laura Weissmahr, Goya merescudíssim a l'actriu revelació de l'any.

Carol Reed aporta els enquadraments picats i contrapicats pertinents en un film sobre algú que treballa a molts metres d'alçada, potser aprofitant l'experiència de "Trapecio" (1956). No va gaire més enllà l'espectacularitat d'un film que pretén ser, sobretot, didàctic (comença com un documental sobre l'obra de l'artista), tot i que falseja alguns aspectes de la vida de Miquel Àngel: hi ha una dona que l'estima, però ell està casat amb el seu ofici; això, segons un llibret que omet qualsevol referència a l'homosexualitat de l'artista. 

A canvi, conté diàlegs plens d'enginy servits per dos intèrprets entregats: el gran Rex Harrison fent de Juli II i un Charlton Heston apol·lini en el paper de Miquel Àngel.

La trama de "The Brutalist", sense comptar l'epíleg, va des de la immediata postguerra fins al 1960, i narra l'odissea de László Toth, un arquitecte hongarès (extraordinari Adrien Brody), jueu sobrevivent dels camps d'extermini, que troba refugi als Estats Units i un mecenes (un també immens Guy Pearce) que li permet demostrar el seu talent gràcies a la construcció d'un santuari d'inspiració brutalista. 

Però la comunitat protestant i catòlica no és tan amiga com sembla dels jueus immigrants, i la família del poderós Van Buren, aparentment respectable i devota, oculta secrets i perversions inconfessables, a l'estil dels Essenbeck de "La caída de los dioses". 

La crítica a la falsedat del somni americà i al racisme dels anglosaxons no pot ser més oportuna en un moment en què els Estats Units semblen decidits a restituir el feixisme com a forma de govern. Tanmateix, les referències a la creació de l'Estat d'Israel poden resultar incòmodes. 

En qualsevol cas, més enllà d'unes reflexions històriques en el fons una mica òbvies, el film de Corbet articula una hàbil metàfora en què la construcció d'un edifici va en paral·lel a la construcció -reconstrucció, si es vol- d'una vida d'algú que ho ha perdut tot en l'infern de l'Holocaust. 

"The Brutalist", film que convé veure en pantalla gran, ofereix una posada en escena ambiciosa i elegant, amb una fotografia excel·lent i nombrosos moments de bon cinema; cito només a títol d'exemple: 

- L'aparició de l'Estàtua de la Llibertat invertida, imatge sorprenent i, alhora, contundent metafòra. 

- El viatge del protagonista en un autobús de la puixant Filadèlfia, amb la càmera mostrant com les mestresses anglosaxones protegeixen les seves bosses de mà. 

- La festa a Carrara i el mecenes observant l'escena des d'un espai elevat, posant de manifest la seva vocació de demiürg. 

Com el seu protagonista, el jove Corbet, a qui vam conèixer fent d'actor en la versió americana de "Funny Games", no es talla un pèl i aixeca un producte gegantí a partir d'un pressupost modest, i magnífic a pesar dels seus defectes. Però no cal obviar la contribució de Daniel Blumberg amb una banda sonora que no goso qualificar perquè va més enllà de qualsevol adjectiu laudatori.

El daltabaix va ser considerable i les implicacions del cas, que Bellocchio narra de manera prou didàctica (*) i recorrent en moltes ocasions al muntatge en paral·lel, van anar més enllà del drama familiar: les nacions europees contràries al poder civil de l'Església catòlica van sucar pa amb l'embolic, i la posició de la comunitat jueva no va ser gaire exemplar, anteposant els seus interessos al benestar de l'infant (no estaria ben vist que pogués ser feliç al costat del Sant Pare). 

(*) Segons constatem a través d'Imdb, aquests fets constitueixen un vell projecte de Steven Spielberg, abans com a director i ara potser només com a productor. Coneixent el realitzador, en podria resultar un film tan atent al surrealisme de la situació com al drama personal, procliu al festival de llàgrimes; i no és que la versió de Bellocchio no sigui emotiva, però és força sòbria.

"La trama" (1976) conté una escena vista mil vegades (també a "Con la muerte en los talones" i "Atrapa a un ladrón") en què un cotxe sense frens prova de no estimbar-se en una carretera de muntanya, un llibret tan hàbil com irrellevant, dues rosses pel preu d'una, i un final brillant com la joia oculta en un llum de sostre, rubricat per la mirada múrria a l'espectador, amb aclucada d'ull inclosa, de la protagonista. Ens diu adéu i Hitchcock també.

"Falso culpable" (1956) narra la dramàtica peripècia d'un músic amb alguns problemes per arribar a final de mes, però bon pare de família i millor persona (amb els trets de Henry Fonda), a qui acusen d'un seguit de robatoris. 

Els testimonis el reconeixen i defensar la seva innocència esdevindrà una cursa d'obstacles. La primera meitat del film, narrada com el malson que sens dubte va ser, recorre a les composicions en corredor per emfasitzar el camí sense sortida en què es troba el protagonista; els primers plans de les manilles o l'omnipresència de les reixes representen la impossibilitat d'escapar d'una situació kafkiana i la impotència de l'individu davant un sistema imperfecte; en aquest sentit, l'al·legat és duríssim. 

Una situació aparentment mancada de lògica i de raó farà que l'esposa del músic la perdi i acabi tancada en una institució mental. La sobreimpressió de dos rostres força semblants aportarà una mica de llum, però evidenciarà que, en determinades circumstàncies, només la sort ens pot salvar de la injustícia.

El film és una bona demostració de la seva perícia narrativa. Els enquadraments són sempre precisos i reveladors dels conflictes entre els personatges. Però no podem obviar el guió, adaptat de John Steinbeck, que treu tot el partit possible de la situació i la forçada convivència entre personatges molt diversos, entre els quals una periodista de tornada de tot, un empresari, mariners d'origen humil, una infermera i, fins i tot, un alemany a qui rescaten sense tenir clares les seves intencions: sembla molt amable, però és l'enemic; els dubtes i les mentides aporten la dosi de suspens que cal en un film del director; i les tempestes i calamitats, l'aventura que cal en un títol passat per aigua. 

Hitchcock tenia el costum de fer un cameo en les seves pel·lícules. Però, com fer-ho en una que passa en un bot enmig del mar? La solució:

Com sigui, resulta un treball d'Alfred Hitchcock peculiar en alguns aspectes, però absolutament representatiu: 

- El protagonista és, una vegada més, un fals culpable. Acusat d'un sabotatge que ha causat la mort del seu millor amic, es passa la pel·lícula fugint i, al mateix temps, cercant el dolent veritable. 

- Com a "39 escalones", una rossa molt atractiva l'acompanya. Primer ella se'n malfia, finalment l'ajuda; entremig, passen una nit al ras, procurant escalfar-se mútuament (però només perquè fa fred) i, més endavant, ballen i es petonegen en una seqüència en un primer pla sobre un fons en moviment que anticipa molts moments similars en treballs posteriors del mestre i deixebles diversos. 

- Les forces de l'ordre persegueixen el fals culpable. Però també l'ajuden uns quants bons americans, que creuen en la presumpció d'innocència; són, a part d'un camioner, un cec que viu sol en una cabana i els membres d'una troupe circense; personatges, doncs, una mica allunyats de la normalitat. El comentari irònic es complementa amb la presentació dels dolents: tret del sabotejador que coneixem al principi, es tracta de gent elegant i refinada, amants de la seva família, l'únic defecte dels quals és preferir els règims totalitaris o la debilitat pels cabells rossos com a símbol de la raça ària. Per cert, trobo magnífica l'escena en què el protagonista i el malvat discuteixen sobre els seus punts de vista polítics: l'heroi, afirmant la seva confiança en la victòria, dret i enfocat amb un lleuger contrapicat; el milionari convençut de l'eficàcia dels règims feixistes, en canvi, se'ns mostra còmodament assegut en un sofà enmig d'un saló elegant, en un pla general captat des de la distància. Molt subtil, el gest d'empetitir l'enemic (potser cal afegir que l'únic membre del circ clarament partidari de lliurar el protagonista a la policia és un nan). 

- El film conté moltes escenes de suspens (en la primera part, amb els problemes del protagonista amb les manilles) i d'acció trepidant; inclou una festa com les que celebraven els nazis d'"Encadenados", en què l'heroi prova d'escapar-se organitzant una subhasta ("Con la muerte en los talones") mentre una pistola apareix apuntant-lo rere una cortina ("El hombre que sabía demasiado"). I un final en què l'Estàtua de la Llibertat compleix una funció dramàtica similar a la de les cares del Mont Rushmore, novament a "Con la muerte en los talones".

Així, doncs, potser "Sabotaje", protagonitzada per Priscilla Lane i Robert Cummings, no assoleixi el nivell d'excel·lència de les grans obres mestres de Hitchcock, però ens hem de preguntar si aquestes existirien com les coneixem sense aquest precedent notabilíssim.

L'alcoholisme és un tema recurrent en el cinema. El film d'Echevarría el tracta amb elegància i amb subtilesa, suggerint més que mostrant, lògicament si es tracta de l'elefant del títol. Se centra en els efectes que té en el grup familiar, sobretot en la filla que intenta plantar-hi cara. Emma Suárez i Natalia de Molina justifiquen el visionament, però sembla que el film necessiti allargar les escenes de manera més aviat arbitrària (sobretot, les de l'assaig de l'espectacle de dansa) només per assolir una durada mínima de llargmetratge (dura vuitanta minuts). Sí, ja sabem que els curts tenen poca repercussió comercial, però potser és el que "Desmontando un elefante" hauria d'haver estat, amb voluntat pedagògica, contundent i concís.