Pau de Tars

La font principal sobre la vida de Pau de Tars és el material contingut a les seves epístoles i en el llibre dels Fets dels Apòstols. Les epístoles contenen poca informació sobre la vida passada de Pau. El llibre dels Fets conté més informació, encara que no cobreix algunes parts de la seva vida, com la seva probable execució a Roma.^[1]

Fonts que mencionen Pau de Tars, fora dels textos del Nou Testament, són:

• La primera Carta als cristians de Corint del Papa Climent I. (Finals del segle i/començaments del segle ii)
• La carta als romans d'Ignasi d'Antioquia. (Començaments del segle ii)
• la carta als filipencs de sant policarp. (començaments del segle ii)
• El document del segle II Martiri de Sant Policarp.

Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l'encàrrec de predicar l'evangeli als "gentils" (és a dir, els no jueus) de l'Imperi Romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d'Àsia Menor i d'Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit al Nou Testament, també a Hispània. Se li atribueix l'escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d'orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d'un judaisme nacionalista i tancat que n'amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.

•  
  Relleu en fusta, 1500 (Neufelden Pfärr)
•  
  Quadre de Domenico Beccafumi, 1515 (Siena, Museo dell'Opera del Duomo)
•  
  Icona d'Andreij Rublev (Moscou, Galeria Tret'akov)
•  
  Pintura del Greco

A les seves epístoles ens dona algunes idees de la seva biografia:

Jo mateix soc israelita, descendent d'Abraham, de la tribu de Benjamí! (Romans 11, 1).

Circumcidat el dia vuitè, soc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d'hebreus; en l'observança de la Llei, era fariseu. (Filipencs 3, 5).

Jo soc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d'una ciutat que no és pas desconeguda. (Fets dels Apòstols 21, 39).

Es creu que va néixer cap a l'any 10 i que possiblement tenia un germà i de ben segur una germana:

Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva. (Romans 16, 13).

Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l'emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau. (Fets 23, 16)

Parlava l'arameu i l'hebreu:

(...) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus (Fets 21, 40).

A la seva adolescència, cap als quinze anys, va ser enviat pels seus pares a Jerusalem per arribar a ser escriba o rabí sota la instrucció del Rabí Gamaliel on destacava d'entre els seus companys: i en la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat (Gàlates 1, 14). L'expressió als peus de Gamaliel pot ben expressar que Pau va rebre una formació segons els principis de la seva escola, coneguda per ser d'una branca del fariseisme molt oberta.

Jo soc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n'esteu avui tots vosaltres. (Fets 22, 3).

Així doncs era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat al cap de vuit dies de néixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l'escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més lliberal dels fariseus, on aprofundeix en l'estudi i història de l'Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica. Es converteix així en un fanàtic activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d'escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià.

L'any 36, anant cap a Damasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la seva conversió, per causa de l'aparició de Crist segons els Fets dels Apòstols: Però mentre feia camí s'esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca't, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer. A Damasc s'hi va estar tres dies sense veure-hi i sense menjar ni beure res. A les seves epístoles no parla d'aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús com a un que neix fora de temps (1 Corintis 15, 8). Recobra immediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d'escola l'espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.

Va ser l'apòstol que obrí l'Església naixent als "gentils". En aquella època l'ensenyament s'adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els "gentils") eren persones que no s'havien de freqüentar i fins i tot eren considerades impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem aconsegueix convèncer els altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalat per Jaume (Gàlates 2, 11-14).

Va ser un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l'est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s'hi comunicava per cartes.

El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. A Jerusalem el van detenir i va estar a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d'una mort segura. El governador romà l'empresonà durant dos anys a Cesarea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l'emperador. Una tempesta el desvià a Malta^[2] on es va quedar uns mesos, després arribà a Roma on es va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l'any 67, a conseqüència de les detencions per l'incendi de Roma l'any 64, durant el mandat de Neró.

•  
  Sant Pau escrivint les Epístoles, obra de Valentin de Boulogne o Nicolas Tournier (Houston, Blaffer Foundation)
•  
  La conversió de Sant Pau, fresc de Michelangelo (Vaticà, Capella Paulina)
•  
  Fugida de Damasc, gravat per Bernhard Rode, 1783
•  
  Capella de Sant Pau, Bab Kisan, a Damasc, a la part de muralla per on va fugir en un cistell

 

 

 

Després de la seva conversió a Damasc, Pau s'està un temps a Jerusalem, torna a Tars a casa dels seus pares i finalment retorna amb Bernabé a Antioquia, ciutat on per primera vegada els seguidors de Jesús són anomenats cristians. D'una forma raonable els seus viatges es poden datar entre el 45 i el 58 aproximadament.

El primer viatge dura del 45 al 49 i el fa amb Bernabé i el cosí d'aquest Joan Marc. Surten per mar de Selèucia cap Xipre, on canvia el seu nom de Saule pel de Paulus (el seu cognomen romà) i visiten també Pamfília i Antioquia de Pisídia per retornar de nou a Jerusalem. Segons Els Fets dels Apòstols no foren gaire ben rebuts i fins i tot foren insultats.

El segon viatge s'estima que té lloc entre el 50 i 52 i és acompanyat per Siles. Surten per terra d'Antioquia i es dirigeixen cap a Síria i Cilícia fins al sud de Galàcia. Allí se'ls hi afegeix Timoteu d'Efes i travessen les regions de Frígia i Mísia. Entren a Europa, on funda la primera comunitat cristiana a Filipos.^[3] Segons el Nou Testament, Pau va visitar la ciutat en dues ocasions més, el 56 i el 57. La Carta als Filipencs data vora el 61 i 62 i es creu que mostra l'efecte immediat de la instrucció de Pau. Segueix el viatge a Tessalònica, Atenes i Corint. Retorna a Antioquia passant per Efes i Cesarea de Palestina.

El tercer viatge apostòlic s'estima que l'inicia a la primavera del 54 i s'estén fins al 58. Es tracta d'un viatge de consolidació de les comunitats cristianes ja formades. Surt d'Antioquia i es dirigeix cap a Efes on s'està un llarg període per marxar després cap a Corint. Desfent camí arriba de nou a Troia on s'embarca cap a Milet i d'allí fins a Tir i Cesarea de Palestina per arribar de nou a Jerusalem on és apressat i està a punt de ser linxat acusat de violar la Llei.

El procurador romà Antoni Fèlix l'envia pres a Cesarea a la província de Judea fins que és posat en llibertat l'any 60 pel nou procurador Porci Fest. Apel·lant al ius civitatis, és a dir al dret de ciutadania romana que gaudeix com a fill de Tars, demana ser jutjat a Roma i evita d'aquesta manera ser jutjat pel Sanedrí:

Si soc culpable, si he comès una falta que mereixi la pena de mort, no refuso de morir; però si aquests m'acusen sense fonament, ningú no té dret a deixar-me a mercè d'ells. Apel·lo al Cèsar. Llavors Festus, després de deliberar amb el seu consell, va respondre: "Has apel·lat al Cèsar; al Cèsar aniràs." (Fets 25, 11-12)

El quart viatge de Pau té lloc a la primavera del 61 i un cop arribat a Roma és posat en llibertat vigilada fins al 63 que és alliberat. Els darrers dies de la vida de Pau no queden gaire clars i només se'n té constància pels Fets dels Apòstols. Segons alguns va seguir visitant les comunitats cristianes d'Orient i fins i tot hi va estar apunta que va estar a Tarraco: cosa que penso fer quan vagi cap a Hispània. Espero, doncs, que tot anant-hi us podré visitar, i que em donareu ajuda per a arribar-hi, després de fruir una mica de la vostra companyia. (Romans 15, 24).

•  
  Presó Mamertina, al Fòrum Romà
•  
  Martiri del sant, a un retaule de 1510-1518 (Heilsbronn)
•  
  Martiri de sant Pau, per Hendrik Goltzius (segle xvii)

 

Quan torna a Roma és fet presoner durant les revoltes i persecucions de Neró als cristians. És sentenciat a mort per decapitació l'any 64 o 67. És en el període d'aquests tres anys quan se suposa que va fer algun viatge més, com el de Tarraco, dels que no en queda però constància. Segons la tradició cristiana l'execució va ser el 29 de juny, el mateix dia que Sant Pere era crucificat cap per avall.

Va ser enterrat a la Via Ostiense de Roma. El 17 de febrer de 2005 el Vaticà, a través de la seva agència de premsa catòlica internacional va publicar que s'havia trobat un sarcòfag sota l'altar major de la basílica de Sant Pau i que podria contenir les restes de Pau.

Aquesta informació es basa en la tradició cristiana que diu que Pau va morir durant la persecució de Neró, decapitat, una pena de mort digna reservada als ciutadans romans. El fet va esdevenir a Aqua salviae, just al sud de Roma, probablement l'any 67. Pel que fa a les circumstàncies de la mort de Pau, les cartes no ofereixen informació útil i tampoc dels Fets dels Apòstols, escrit al voltant del 80, en els quals es posa fi a la història de Pau amb la seva arribada a Roma i amb el primer captiveri.

A la carta als Corintis, de Climent I, de finals del segle i, al·ludeix al martiri de Pau "en virtut del prefecte", però no fa explícit el nom del prefecte ni el lloc, la data, la causa i la forma de martiri.^[4]

Tertul·lià, a finals del segle ii, informa que a Roma «va guanyar la seva corona per morir com Joan el baptista, també decapitat».^[5]

En l'apòcrif «Martiri de Sant Pau», part dels Fets de Pau de finals del segle ii, es descriu en detall la mort de Pau per expressar la voluntat de Neró. Com altres texts apòcrifs és jutjada pels historiadors contemporanis llegendari.

Hi ha molts aspectes referents a la vida de Pau que no queden ben explicats ni en els textos del Nou Testament ni pels historiadors de la seva època: la seva doble pertinença jueva i romana, la seva conversió radical, els contactes amb autoritats romanes i l'autoria d'algunes epístoles atribuïdes a ell.

Coneixia l'arameu, l'hebreu i el llatí, malgrat que la seva llengua materna era el grec i és amb aquesta llengua que llegeix la Bíblia dels Setanta. Tot això fa pensar que provenia d'una rica família de comerciants hebreus instal·lats a Tars, llavors una pròspera i comercial colònia hel·lènica de l'Imperi Romà, ja que disposava del dret a la ciutadania romana i seguint una pràctica bastant comuna dins les famílies jueves de l'època i, especialment dins els rabins, va aprendre un ofici manual que molt probablement va ser el de teixidor (o baster), segons els Fets dels Apòstols (18, 3 i 20, 34). Estudis recents el posicionen com un mestre de la dialèctica i la retòrica seguint la línia dels mateixos filòsofs grecs que de ben segur coneixia per la influència hel·lenística de Tars i és en aquest context que sorgeixen les antítesis característiques del missatge de Pau: déu-món, justícia-pecat, esperit-carn, home vell-home nou o esperit-lletra.

Sobre la seva famosa i radical conversió al cristianisme també hi ha força controvèrsia. La iconografia i la creença popular el fan caure d'un cavall, quan ell ni a les seves epístoles ni als Fets dels Apòstols en parla. Alguns científics, com el neurobiòleg Francisco J. Rubio, han suggerit que el fulgor celestial que va veure pel camí de Damasc podria molt bé tractar-se d'un atac epilèptic del lòbul temporal, ja que alguns tipus d'epilèpsia causen ceguesa temporal i visions místiques sovint acompanyades d'un sentiment de plaer. Hi ha qui assegura també que podria tractar-se d'una al·lucinació fruit probablement d'una intensa insolació. Tanmateix era un home de poca estatura i d'una fràgil salut i patia d'una dolorosa malaltia crònica tal com ell mateix descriu a Gàlates 4, 13-15: Recordeu que la primera vegada us vaig anunciar la bona nova amb motiu d'una malaltia, i no em vau menysprear ni vau mostrar cap repugnància, tot i que el meu estat físic era una prova per a vosaltres. Ben al contrari, em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix (...) dono testimoni davant vostre que, si haguéssiu pogut, us hauríeu arrencat els ulls per donar-me'ls.

Pau signa les seves cartes usant el nom de Paulos (en grec, παυλος), que traduïm a Pau. Als Fets dels Apòstols però se l'anomena també Saulos fins a Fets 13,9 on diu: Saulos ho kai Paulos, és a dir "Saule, anomenat també Pau". A partir d'aquest moment pren el nom de Pau. Aquest canvi de nom ha volgut ser interpretat en relació a la seva conversió del judaisme al cristianisme. "Saule" el nom jueu i "Pau" el nom cristià. Tanmateix, el biblista Günther Bornkamm diu que no hi ha cap base per afirmar que el canvi de nom estigui relacionat amb la conversió. Dins els jueus hel·lenistes era molt comú tenir un doble nom: un de grec i un d'hebreu. Altres autors com Giorgio Agamben assenyalen l'estranya similitud fonètica entre Saulos i Paulos que difereixen únicament en una lletra i el fet que no hi ha relació entre l'origen del nom semític, que correspon al rei Saül que hel·lenitzat dona lloc a Saulos; mentre que Paulos és la forma hel·lenitzada del nom llatí Paulus, que significa "petit". Així se suggereix que Pau es canvia el nom en sentir-se esclau de Crist. Deixa d'usar el nom del primer rei d'Israel per adoptar un nom del llatí hel·lenitzat que significa "petit". Aquesta interpretació és força coherent amb la forma en què ell mateix s'expressa: Perquè jo soc el més petit dels apòstols, que ni mereixo el nom d'apòstol, perquè vaig perseguir l'Església de Déu (1 Cor 15,9). Aquest sentiment junt amb la seva constitució física sembla el motiu del canvi de nom. Sigui com sigui és probable que usés els dos noms segons al lloc on es trobés.

A Pau se li atribueix l'escriptura de diverses epístoles dirigides a diferents comunitats cristianes, com ara:

• Epístola als Romans
• Primera Epístola als Corintis
• Segona Epístola als Corintis
• Epístola als Gàlates
• Epístola als Filipencs
• Epístola a Filemó
• Primera Epístola als Tessalonicencs
• Segona Epístola als Tessalonicencs
• Epístola als Efesis
• Epístola als Colossencs
• Primera Epístola a Timoteu
• Segona Epístola a Timoteu
• Epístola a Titus
• Epístola als Hebreus
• Epístola als Laodicencs

D'aquest llistat només hi ha consens que les set primeres són autènticament paulines. L'autenticitat de les epístoles paulines no es posà en qüestió fins al 1840 quan els treballs del teòleg alemany Ferdinand Christian Baur el van fer considerar que només quatre són atribuïbles a Pau (Romans, Corintis 1 i 2 i Gàlates). Si bé el corrent exegètic de la crítica radical va considerar que cap era autèntica, els teòlegs Hilgenfeld (1875) i H. J. Holtzmann (1885) van afegir a la llista de Baur les epístoles a Filèmon, 1 a Tessalonicencs i Filipencs per a constituir el que s'anomena "cartes incontestables" o epístoles "proto-paulines". De la resta no hi ha acord sobre si són escrites per Pau o per col·laboradors o deixebles seus. Segons Antonio Piñero a Guía para entender el Nuevo Testamento, una majoria (que no pas unanimitat) dels biblistes creu que les epístoles a Timoteu i Titus (les anomenades epístoles pastorals) no són paulines, mentre que sobre les epístoles als Colossencs, Efesis i Segona als Tessalonicencs les opinions estan més dividides.

El 1976 el cardenal i jesuïta Albert Vanhoye publica un treball on admet que l'«epístola als Hebreus» no és pròpiament una carta (no s'encapçala ni s'acomiada com Pau ho fa amb les altres), sinó més aviat un tractat, no està dirigida als hebreus sinó als gentils i no està escrita per Pau. Així doncs sembla que el més probable és que les escrivissin els seus deixebles o seguidors usant la pseudoepigrafia a fi de ser més versemblants. Alguns teòlegs apunten a Apol·lo i d'altres al seu company Bernabé.

Certes interpretacions paulines són controvertides i han estat sovint criticades. Friedrich Nietzsche recorda, per denunciar la valorització del que ell designa la decadència que s'ha d'imputar al cristianisme, uns versets de Pau i escriu: aquella era la fórmula, i sota aquest signe la decadència va triomfar (L'Anticrist, 51). Els versets de Pau als que Nietzsche es refereix són els següents:

Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. (1 Corintis 1, 27-29)

La seva actitud dura en certes epístoles va contribuir a la discriminació de diversos grups durant segles. La seva inclemència contrasta molt amb la mansuetud del missatge Jesús de Natzaret que trobem als evangelis.

Se l'acusa també de certa misogínia en les seves epístoles, que va donar l'argument que avui dia encara s'utilitza, per a justificar la posició secundària de la dona en la jerarquia eclesiàstica.

Com és costum en totes les esglésies del poble sant, que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s'han de mostrar submises, com diu fins i tot la Llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat. (1 Corintis 14, 34-35)

Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de tallar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. Pel que fa a l'home, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. (1 Corintis 11, 6-7)

Tanmateix aquestes cites han de ser ben contextualitzades i es tracta només de mantenir un cert ordre, car demostren alhora que les dones tenien una participació activa en el si de les primeres comunitats de cristians. Per Pau la fraternitat de les relacions socials compta molt més que l'estatus de l'individu; de la mateixa manera que l'autoritat s'ha d'acceptar si s'administra amb justícia:

Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar. No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei (Romans 13, 7-8)

En Pau també hi ha agressivitat envers els gais:

Les dones han canviat l'ús natural del sexe per un ús contra natura, i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s'han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error! (Romans 1, 26-27)

Tots aquests coneixen bé el decret de Déu segons el qual els qui actuen així mereixen la mort; però no solament es comporten d'aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells. (Romans 1, 32).

Versets que seran utilitzats fins avui per a justificar l'homofòbia acusant-la de relacions contra natura.

La idea que el matrimoni és un mal menor, però que el celibat és preferible també l'expressa en les seves epístoles:

Pel que fa als no casats, no tinc cap manament del Senyor, però us dono el meu parer, com a home que, per la misericòrdia del Senyor, és digne de confiança. Crec, doncs, que en la mala situació present és bo que cadascú visqui en la condició en què es troba. Si estàs lligat en matrimoni a una dona, no busquis de separar-te'n; i si no hi estàs lligat, no busquis muller. Si et cases, no fas res de mal; i si una noia es casa, tampoc no fa res que estigui malament. Però els casats hauran de suportar contrarietats, i jo us les voldria estalviar. (1 Corintis 7, 25-28)

És bo abstenir-se de relacions sexuals. Però, per a evitar comportaments immorals, val més que cada home tingui la pròpia muller, i cada dona, el propi marit: que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit (1 Corintis 7, 1-3)

Als qui no són casats i a les viudes, els dic que és millor de viure com jo visc. Però si no poden guardar continència, que es casin, perquè val més casar-se que cremar-se. (1 Corintis 7, 8-9)

Però el qui ha pres una ferma resolució i, sense cap mena de coacció, sinó amb ple domini de la seva voluntat, ha decidit de respectar la virginitat de la seva promesa, farà bé. Per tant, qui es casa amb la seva promesa, fa bé; i qui no s'hi casa, fa millor. (1 Corintis 7, 37-38)

Finalment, hi ha les seves idees que van utilitzar-se per a justificar la desigualtat "natural" dels homes en les seves posicions socials i la necessitat de l'absolutisme del cap dins la jerarquia de la societat, concebuda com el cap temporani del cos místic de Jesucrist:

Per tant, el qui s'enfronta a l'autoritat es rebel·la contra l'ordre volgut per Déu, i els rebels es buscaran la pròpia condemna. Els governants no són de témer quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. Per tant, si no vols haver de témer l'autoritat, fes el bé, i l'autoritat reconeixerà el teu mèrit. (Romans 13, 2-3)

Pau dedica els darrers capítols d'algunes de les seves cartes (conegut com el "parenetiche", és a dir, va exhortar) a la conducta moral, mentre que la part inicial els dedica més a conceptes dogmàtics. En aquests textos no és tan sistemàtic, però fa indicacions de diferents característiques, sovint en problemes que estan contextualitzats i dirigits als creients i la comunitat a la qual ell va escriure.

El fonament de la moral social paulina és la igualtat dels éssers humans en Jesucrist, que ha creat i redimit a tots sense distinció: "Ja no hi ha jueu ni grec, ja no hi ha esclau ni lliure, no hi ha més home ni dona, ja que tots vosaltres sou un en Jesucrist".^[6] Aquesta igualtat, present ja en el missatge de Jesús, és una gran discontinuïtat amb la tradició religiosa i social jueu i pagana. Pau pren de Jesús el nucli de la moral: l'agape (αγάπη), només traduïda com a "caritat", però que té un major significat semàntic que va més enllà de la simple caritat que la paraula catalana normalment indica.^[7]

Des d'un punt de vista pràctic, Pau, com Jesús, no va ser un revolucionari, és a dir, no proposà l'eliminació de les estructures injustes de la societat. No predicava directament l'abolició de la guerra, o l'esclavitud,^[8] o la rebel·lió contra els governs injustos,^[9] o la potenciació dels grups socialment desafavorits com les dones,^[10] o els nens.^[11] Tanmateix, alguns passatges de les seves cartes condueixen el cristià a rebutjar el fet de la injustícia en les relacions socials. Pau predica l'amor als enemics,^[12] un judici just i un tracte humà als esclaus,^[13] el deure dels marits a estimar la seva dona com a ell mateix,^[14] no ser estrictes amb els nens,^[15] i el deure d'ajudar els pobres.

Sobre la moral sexual, Pau està en continuïtat amb els ensenyaments de Jesús i la tradició jueva, i destaca el valor del matrimoni i condemna el comportament sexual extra-marital. A diferència de la predicació de Jesús, el tema de les condemnes sexuals està particularment present en les cartes paulines, de la mateixa manera que al món grecoromà amb el qual convivien eren comunes les formes d'una certa llibertat sexual. Condemna la porneia, que generalment s'entén per qualsevol tipus de relació sexual fora del matrimoni, o en contra de la natura, amb diverses traduccions com a "la prostitució, la fornicació, la impuresa, i l'adulteri". Fins i tot l'homosexualitat està explícitament condemnada per Pau.^[16]

Un element present en el pensament de Pau, que no és present tan clarament dins tradició jueva i en l'ensenyament de Jesús, és l'apropament de la relació marit-muller a l'Església de Crist.^[17] A diferència de la llei jueva, que admet el repudi de la seva esposa per part del marit, i seguint a Jesús, Pau considera que el matrimoni és indissoluble per ambdues parts.^[18] Hi ha una excepció, però, que és l'anomenat "privilegi paulí": és el cas de divorci d'un cònjuge no creient,^[19] absent en l'ensenyament de Jesús i que la tradició cristiana posterior manté.^[20]

En contra de la tradició jueva (amb l'excepció dels essenis), Pau, com Jesús, admet la superioritat del celibat: el matrimoni és bo, és millor no casar (1Cor7). Aquesta preferència ha estat confirmada per la tradició cristiana posterior (vegeu el celibat amb els clergues, monjos i frares) i posteriorment rebutjada per part de la tradició protestant.

Obres:

• Pintures murals de l'absis de l'església de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Segle XII (Museu Nacional d'Art de Catalunya)
• Frontal d'altar de la catedral de Tarragona. S. XIII
• Taula lateral d'altar amb la representació de Sant Pere i Sant Pau. S. XIII. (Museu Episcopal de Vic)
• Portes del reliquiari de Santa Tecla. S. XIV (Museu Diocesà de Tarragona).
• Retaule de sant Pau atribuït a Pere Marçol, c. 1380-1385 Museu d'Art Sacre de Mallorca
• Sant Pere i Sant Pau, de El Greco. 1590-1600 (MNAC)
• La Conversió de Sant Pau de Juan Bautista Maíno. Cap al 1614. (MNAC)
• Sant Pau, de Diego Velázquez Cap a 1619. (MNAC)
• Plafons de ceràmica del vestíbul de la Casa de Convalescència de Barcelona, obra de Llorenç Passoles
• Imatge que corona el pou del pati de la Casa de Convalescència de Barcelona, obra de Lluís Bonifaç 1678-79

• DREYFUS, PAUL. Pablo de Tarso: Ciudadano del Imperio. Ediciones Palabra, 2001
• ANTONIO CALISI, Paolo Apostolo di Cristo, CreateSpace Independent Publishing Platform, 2018, ISBN 1721248714,ISBN 978-1721248711
• ANTONIO CALISI, Paul Apostle of Christ: Call, Journeys, Epistles, Teachings, Martyrdom, Infinity Books Ltd - Malta 2021. ISBN 9918951710.ISBN 978-9918951710

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites

• "Vida de Sant Pau" explicada molt senzillament
• "Pau de Tars" a la Catholic Encyclopedia. (en anglès)