Neó

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Neó
	10Ne
	fluor ← neó → sodi
Aspecte
	Gas incolor que mostra una resplendor taronja-vermella quan es col·loca en un camp d'elevat voltatge elèctric; ; Gas neó en un tub de descàrrega (llum de neó); ; ; Línies espectrals del neó en la regió visible
Propietats generals
Nom, símbol, nombre	Neó, Ne, 10
Categoria d'elements	Gasos nobles
Grup, període, bloc	18, 2, p
Pes atòmic estàndard	20,1797(6)
Configuració electrònica	1s2 2s2 2p6; 2, 8;
Propietats físiques
Fase	Gas
Densitat	(0 °C, 101.325 kPa); 0,9002 g/L
Densitat del; líquid en el p. e.	1,207 g·cm−3
Punt de fusió	24,56 K, −248,59 °C
Punt d'ebullició	27,07 K, −246,08 °C
Punt triple	24,5561 K (−249 °C), 43 kPa
Punt crític	44,4 K, 2,76 MPa
Entalpia de fusió	0,335 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització	1,71 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar	5R/2 = 20,786 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació	Sense dades
Energies d'ionització; (més)	1a: 2.080,7 kJ·mol−1
	2a: 3.952,3 kJ·mol−1
	3a: 6.122 kJ·mol−1
Radi covalent	58 pm
Radi de Van der Waals	154 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina	Cúbica centrada en la cara ;
Ordenació magnètica	Diamagnètic
Conductivitat tèrmica	49,1x10−3 W·m−1·K−1
Velocitat del so	(Gas, 0 °C) 435 m·s−1
Mòdul de compressibilitat	654 GPa
Nombre CAS	7440-01-9
Isòtops més estables
	Article principal: Isòtops del neó

El neó és un element químic de nombre atòmic 10 i símbol Ne. És un gas noble incolor, pràcticament inert, present en traces a l'aire, però molt abundant a l'Univers, que proporciona un to rogenc característic a la llum de les làmpades fluorescents en les quals s'empra. L'únic sistema d'obtenció del neó és per destil·lació fraccionada de l'aire líquid. Això fa que sigui més car que altres gasos, per exemple l'heli.

Història

El neó (del grec νέον, neos, 'nou') fou descobert pel químic escocès Sir William Ramsay (1852-1916) i pel químic anglès Morris W. Travers (1872-1961) el 1898 a Londres, mitjançant la destil·lació fraccionada de l'aire líquid.^[5]^[6]

El desembre de 1910, l'enginyer francès Georges Claude fabricà la primera làmpada elèctrica amb un tub ple de neó.^[7] Si bé s'utilitzà la il·luminació de neó al voltant de 1930 a França per a la il·luminació general, no era més eficient energèticament que els convencionals llums incandescents. Però el seu estudi dugué a la invenció dels tubs fluorescents.

A diferència del fracàs de la introducció del neó en la il·luminació domèstica, el seu ús en cartells publicitaris fou un èxit immediat. El 1912 un soci de Claude va comercialitzar anuncis de neó que aviat es generalitzaren per la seva novetat i el seu atractiu visual. El 1923, el venedor d'automòbils Packard va instal·lar dos grans anuncis de neó a la seva botiga de Los Angeles, que destacaven sobre els de la competència.^[8]^[9]

El neó va tenir un paper fonamental en el coneixement de la natura dels àtoms. L'any 1923 J.J. Thomson (1856-1940), que feia experiments sobre la desviació de feixos de raigs, va canalitzar un feix d'àtoms de neó ionitzats per l'interior d'un camp elèctric i magnètic i en va mesurar la desviació mitjançant una placa fotogràfica. Els resultats semblaven indicar dues paràboles de deflexió. Thomson va deduir que hi havia alguns àtoms amb una massa més gran que altres. Tot i que no va acabar d'entendre-ho del tot, aquell experiment fou el primer que demostrava l'existència d'isòtops d'àtoms estables. El dispositiu de Thomson era una versió primitiva d'un espectròmetre de masses.^[10]^[11]

Abundància i obtenció

El neó es troba normalment en forma de gas monoatòmic. L'atmosfera terrestre conté 15,8 ppm i s'obté per subrefredament de l'aire i destil·lació del líquid criogènic resultant. El neó és el cinquè element més abundant en l'Univers per massa, després de l'hidrogen, heli, oxigen i carboni. Es troba en xicotetes quantitats en l'atmosfera i en l'escorça terrestre es troba en una proporció de 0,005 ppm.

Característiques principals

Propietats físiques

És el segon gas noble més lleuger després de l'heli, i presenta un poder de refrigeració, per unitat de volum, 40 vegades major que el de l'heli líquid i tres vegades major que el de l'hidrogen líquid. En la majoria de les aplicacions l'ús de neó líquid és més econòmic que el de l'heli.

Massa atòmica: 20,183
Punt d'ebullició: 27,1 K (–246 °C)
Punt de fusió: 24,6 K (–248,6 °C)
Densitat: 1,20 g/ml (1,204 g/cm³ a –246 °C)

Propietats químiques

Encara que el neó és inert a efectes pràctics, s'ha obtingut un compost amb fluor en el laboratori. No se sap amb certesa si aquest o algun altre compost de neó distint existeix en la naturalesa, però algunes evidències suggereixen que pot ser sí. Els ions Ne^8-, (NeAr)^16-, (NeH)^7- i (HeNe)^16- han sigut observats en investigacions espectromètriques de massa i òptiques. A més, se sap que el neó forma un hidrat inestable. De totes les maneres, si són possibles els seus compostos, la seva electronegativitat (segons l'escala de Pauling) hauria de ser de 4,5, seguint amb la norma aplicada al segon període, i actuaria com a oxidant en compostos amb el fluor, donant lloc a l'heptaneonur (nom debatut) F₈Ne₇.

Isòtops

N'hi ha tres isòtops estables, ²⁰Ne (90,48%), ²¹Ne (0,27%) i ²²Ne (9,25%). El ²¹Ne i el ²²Ne s'obtenen principalment per emissió neutrònica i desintegració alfa del ²⁴Mg i del ²⁵Mg respectivament, i les seves variacions són ben conegudes, però no les del ²⁰Ne sobre el qual encara hi ha discrepàncies. Les partícules alfa provenen de la cadena de desintegració de l'urani mentre que els neutrons es produeixen majoritàriament per mitjà de reaccions secundàries de les partícules alfa. Com a resultat d'aquestes reaccions, en les roques riques en urani, com els granits, s'ha observat que la relació ²⁰Ne/²²Ne tendeix a disminuir mentre la relació ²¹Ne/²²Ne augmenta. Les anàlisis fetes en roques exposades a rajos còsmics han demostrat la generació de ²¹Ne a partir de nuclis de Mg, Na, Si i Al, la qual cosa suggereix que és possible, analitzant els percentatges dels tres isòtops, datar el temps d'exposició de les roques superficials i meteorits.

De forma semblant al xenó, el neó de les mostres de gasos volcànics presenta un enriquiment de ²⁰Ne així com ²¹Ne cosmogènic. Igualment s'han trobat quantitats elevades de ²⁰Ne en diamants, cosa que indueix a pensar en l'existència de reserves de neó solar a la Terra.

Aplicacions

Rètol d'un local comercial realitzat amb tubs de neó

Làmpada de plasma en funcionament. Observau el que passa quan els dits toquen l'esfera.

El to roig-ataronjat de la llum emesa pels tubs de neó s'usa profusament per als indicadors publicitaris, també reben la denominació de tubs de neó altres de color distint que en realitat contenen gasos diferents.^[12]

Altres usos del neó que poden citar-se són:

Indicadors d'alt voltatge.
Per a la fabricació de pantalles de plasma per a aparells de televisió (PDP) i d'altres.
Per a la fabricació de làmpades de plasma.
Junt amb l'heli s'empra per a obtindre un tipus de làser anomenat làser d'heli-neó que s'empra, per exemple, en els punters làser.^[13]
Per a làmpades de baix consum i per làmpades estroboscòpiques.
El neó liquat es comercialitza com refrigerant criogènic. El neó líquid s'utilitza en lloc de l'hidrogen líquid per a refrigeració.^[14]

Art

En el cinema

Alfred Hitchcock , film Vertigo (1958). En aquesta pel·lícula Hitchcock va emprar el contrast de les llums de neó amb efectes artístics i inquietants.
1941. Orson Welles a Citizen Kane va idear un moviment de càmera “impossible”, amb un zoom que “travessa” l'anunci de neó d'un bar des de molt lluny fins a la taula on se celebra una entrevista. [1]
Film Blade Runner, director Ridley Scott (1982)
Film TRON: Legacy” (1982) film de Disney, seqüela del film Tron
Film “Tulpa”. Director Federico Zampaglione thriller eròtic homenatge al cinema italià dels 70.
Film “2046”, director Wong Kar-Wai’.

En la música

Salvatore Adamo va gravar una cançó titulada “Le neón” (1967)[2] que fou publicada en l'àlbum J'ai tant de rêves dans mes bagages (1967). [3] La lletra empra el recurs de deixar en suspens el cant, guardar un moment de silenci i continuar amb una paraula que comença amb “con” (paraula poc refinada en francès). La canço diu així:
“Le néon, le néant, le nez en l'air, l'air d'un... Qu'on se le dise…”
(«qu’on» es pronuncia més o menys com «con»).
Paul Simon a The sound of silence diu:^[15]

“ And the people bowed and prayed to the neon god…”

En pintura/escultura

Espectre atòmic del neó amb les línies ultraviolades a l'esquerra i les infraroges a la dreta (en blanc)

Alguns escultors o pintors empraren llums de neó en les seves obres. La majoria eren minimalistes.

Dan Flavin, 1933, USA
Victor Millonzi (1915), USA.^[16]
Mario Merz (1925), Itàlia.^[17]
Piotr Kowalski (1927), Polònia, França.^[18]
Rudi Stern (1936) USA.[4]
Maurizio Nannucci (1939), Itàlia.^[19]
Michael Hayden (1943), Canadà.^[20]
Bruce Nauman (1941) USA^[21]
Keith Sonnier (1941) USA ^[22]
Lili Lakich (1944) USA ^[23]
Bill Parker (1950) USA ^[24]
Lisa Schulte (1956) USA ^[25]
Tim White-Sobieski (1961) Polònia^[26]
Joseph Kosuth (1965) USA
Iván Navarro Chile
Frida Blumenberg, Sud-àfrica
Chryssa (1962), Greco-Americana, [5]

Vegeu també

Referències

↑ Hammond, C.R.. The Elements, in Handbook of Chemistry and Physics. 81st edition. CRC press, 2000, p. 19. ISBN 0849304814.
↑ Preston-Thomas, H. «The International Temperature Scale of 1990 (ITS-90)». Metrologia, 27, 1990, pàg. 3–10. Bibcode: 1990Metro..27....3P. DOI: 10.1088/0026-1394/27/1/002.
↑ «Section 4, Properties of the Elements and Inorganic Compounds; Melting, boiling, triple, and critical temperatures of the elements». A: CRC Handbook of Chemistry and Physics. 85a edició. Boca Raton (Florida): CRC Press, 2005.
↑ Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds, a Handbook of Chemistry and Physics, 81a edició, CRC press.
↑ William Ramsay, Morris W. Travers «On the Companions of Argon». Proceedings of the Royal Society of London, 63.878, 1898, pàg. 437–440. DOI: 10.1098/rspl.1898.0057.
↑ Krebs, R.E.. The History and Use of Our Earth's Chemical Elements: A Reference Guide. Bloomsbury Academic, 2006, p. 266. ISBN 978-0-313-33438-2 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ Lu, H. Beyond the Neon Lights: Everyday Shanghai in the Early Twentieth Century. University of California Press, 1999, p. 336. ISBN 978-0-520-21564-1 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ Richard Poulin. Graphic Design and Architecture, A 20th Century History: A Guide to Type, Image, Symbol, and Visual Storytelling in the Modern World. Rockport Publishers, 1 novembre 2012, p. 60–. ISBN 978-1-59253-779-2.
↑ Barnes, J. Neon Road Trip. Gibbs Smith, 2020, p. 15. ISBN 978-1-4236-5408-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ Harry H. Heckman; Paul W. Starring Nuclear Physics and the Fundamental Particles. Holt, Rinehart and Winston, 1963.
↑ Bickford, M.E.. The Web of Geological Sciences: Advances, Impacts, and Interactions. Geological Society of America, 2013, p. 304. ISBN 978-0-8137-2500-0 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ Croft, T.; Watt, J.H.; Carr, C.L.. Manual del montador electricista: el libro de consulta del electrotécnico (en castellà). Reverté, 1974, p. 10-PA98. ISBN 978-84-291-3015-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ Shaik, Asif. «Helium Neon laser - Construction and Working». Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].
↑ Häring, H.W.; Ahner, C.; Belloni, A. Industrial Gases Processing. Wiley-VCH, 2008. ISBN 352731685X. ^{[Enllaç no actiu]}
↑ «Simon & Garfunkel – The Sound of Silence». Arxivat de l'original el 2020-09-20. [Consulta: 16 gener 2024].
↑ Walker Art Center. Light, Motion, Space. Walker Art Center, 1967.
↑ Des Moines Art Center; Neal David Benezra; Franz Schulze An Uncommon Vision. Hudson Hills, 1998, p. 189–. ISBN 978-1-879003-20-0.
↑ James Fitzsimmons; Jim Fitzsimmons Art International. J. Fitzsimmons, 1967.
↑ Richard Meyer. What was Contemporary Art?. MIT Press, 2013, p. 24–. ISBN 978-0-262-13508-5.
↑ Craig Distl. Insiders' Guide® to Charlotte. Rowman & Littlefield, 13 juliol 2010, p. 159–. ISBN 978-0-7627-6620-8.
↑ Larratt-Smith, P.; Nauman, B. Bruce Nauman: Mindfuck. Hauser & Wirth, 2013. ISBN 978-3-9523630-2-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ «Neon with Cut Glass». Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].
↑ Ribbat, C.; Anthony, M. Flickering Light: A History of Neon. Reaktion Books, 2013, p. 192. ISBN 978-1-78023-127-3 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ Emsley, J. Nature's Building Blocks: An A-Z Guide to the Elements. OUP Oxford, 2011, p. 344. ISBN 978-0-19-960563-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.
↑ «Lisa Schulte», 18-06-2022. Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].
↑ «Tim White-Sobieski - Bosque Frío - Cold Forest, Exposición, may 2013» (en castellà). ARTEINFORMADO. Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].

Enllaços externs

«WebElements.com – Neon» (en anglès).
«It's Elemental – Neon» (en anglès).
«USGS Periodic Table - Neon» (en anglès).

Viccionari

[CRC-1] Hammond, C.R.. The Elements, in Handbook of Chemistry and Physics. 81st edition. CRC press, 2000, p. 19. ISBN 0849304814.

[ITS90-2] Preston-Thomas, H. «The International Temperature Scale of 1990 (ITS-90)». Metrologia, 27, 1990, pàg. 3–10. Bibcode: 1990Metro..27....3P. DOI: 10.1088/0026-1394/27/1/002.

[3] «Section 4, Properties of the Elements and Inorganic Compounds; Melting, boiling, triple, and critical temperatures of the elements». A: CRC Handbook of Chemistry and Physics. 85a edició. Boca Raton (Florida): CRC Press, 2005.

[4] Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds, a Handbook of Chemistry and Physics, 81a edició, CRC press.

[5] William Ramsay, Morris W. Travers «On the Companions of Argon». Proceedings of the Royal Society of London, 63.878, 1898, pàg. 437–440. DOI: 10.1098/rspl.1898.0057.

[Krebs_2006_p._266-6] Krebs, R.E.. The History and Use of Our Earth's Chemical Elements: A Reference Guide. Bloomsbury Academic, 2006, p. 266. ISBN 978-0-313-33438-2 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[Lu_1999_p._336-7] Lu, H. Beyond the Neon Lights: Everyday Shanghai in the Early Twentieth Century. University of California Press, 1999, p. 336. ISBN 978-0-520-21564-1 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[Poulin2012-8] Richard Poulin. Graphic Design and Architecture, A 20th Century History: A Guide to Type, Image, Symbol, and Visual Storytelling in the Modern World. Rockport Publishers, 1 novembre 2012, p. 60–. ISBN 978-1-59253-779-2.

[Barnes_2020_p._15-9] Barnes, J. Neon Road Trip. Gibbs Smith, 2020, p. 15. ISBN 978-1-4236-5408-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[HeckmanStarring1963-10] Harry H. Heckman; Paul W. Starring Nuclear Physics and the Fundamental Particles. Holt, Rinehart and Winston, 1963.

[Bickford_2013_p._304-11] Bickford, M.E.. The Web of Geological Sciences: Advances, Impacts, and Interactions. Geological Society of America, 2013, p. 304. ISBN 978-0-8137-2500-0 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[Croft_Watt_Carr_1974_p._10-PA98-12] Croft, T.; Watt, J.H.; Carr, C.L.. Manual del montador electricista: el libro de consulta del electrotécnico (en castellà). Reverté, 1974, p. 10-PA98. ISBN 978-84-291-3015-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[Shaik_t987-13] Shaik, Asif. «Helium Neon laser - Construction and Working». Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].

[14] Häring, H.W.; Ahner, C.; Belloni, A. Industrial Gases Processing. Wiley-VCH, 2008. ISBN 352731685X. ^{[Enllaç no actiu]}

[15] «Simon & Garfunkel – The Sound of Silence». Arxivat de l'original el 2020-09-20. [Consulta: 16 gener 2024].

[Center1967-16] Walker Art Center. Light, Motion, Space. Walker Art Center, 1967.

[CenterBenezra1998-17] Des Moines Art Center; Neal David Benezra; Franz Schulze An Uncommon Vision. Hudson Hills, 1998, p. 189–. ISBN 978-1-879003-20-0.

[FitzsimmonsFitzsimmons1967-18] James Fitzsimmons; Jim Fitzsimmons Art International. J. Fitzsimmons, 1967.

[Meyer2013-19] Richard Meyer. What was Contemporary Art?. MIT Press, 2013, p. 24–. ISBN 978-0-262-13508-5.

[Distl2010-20] Craig Distl. Insiders' Guide® to Charlotte. Rowman & Littlefield, 13 juliol 2010, p. 159–. ISBN 978-0-7627-6620-8.

[Larratt-Smith_Nauman_2013_p.-21] Larratt-Smith, P.; Nauman, B. Bruce Nauman: Mindfuck. Hauser & Wirth, 2013. ISBN 978-3-9523630-2-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[MACBA_Museu_d'Art_Contemporani_de_Barcelona_b048-22] «Neon with Cut Glass». Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].

[Ribbat_Anthony_2013_p._192-23] Ribbat, C.; Anthony, M. Flickering Light: A History of Neon. Reaktion Books, 2013, p. 192. ISBN 978-1-78023-127-3 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[Emsley_2011_p._344-24] Emsley, J. Nature's Building Blocks: An A-Z Guide to the Elements. OUP Oxford, 2011, p. 344. ISBN 978-0-19-960563-7 [Consulta: 27 juny 2023]. Arxivat 2024-02-22 a Wayback Machine.

[Art_Angels_Gallery_2022_j011-25] «Lisa Schulte», 18-06-2022. Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].

[ARTEINFORMADO_x209-26] «Tim White-Sobieski - Bosque Frío - Cold Forest, Exposición, may 2013» (en castellà). ARTEINFORMADO. Arxivat de l'original el 2023-06-27. [Consulta: 27 juny 2023].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)