Moviment propi

En astronomia, s'anomena moviment propi el moviment aparent de les estrelles sobre l'esfera celeste. Va ser descobert en el 1718 per Edmund Halley, quan es va fixar que les posicions de Sírius, Arcturus i Aldebaran s'apartaven més de mig grau de les que mesurà Hiparc aproximadament 1.850 anys abans. S'expressa en graus sexagesimals per unitat de temps; normalment, però, es fa servir el submúltiple de mil·lisegon d'arc/any (mas/a).

A primera vista, les estrelles semblen ocupar una posició fixa sobre l'esfera celeste. Això significa que formarien sempre els mateixos asterismes i que, per exemple, l'Ossa Major tindria exactament la mateixa aparença d'aquí a un segle. Això no és exacte: observacions precises i extenses en el temps mostren que les constel·lacions canvien lentament de forma i que les estrelles es desplacen les unes respecte a les altres. És per això que aquest moviment és qualificat de propi, ja que representa realment el moviment de cadascuna de les estrelles i s'oposa al moviment impropi que afecta les coordenades de totes les estrelles en la mateixa mesura, i és causat pels moviments de precessió dels equinoccis i de nutació de l'eix de rotació de la Terra, així com per l'aberració de la llum. Només el moviment propi correspon a un moviment real de les estrelles.

L'estrella de Barnard té el moviment propi més elevat de totes les estrelles: 10,3 segons d'arc anualment, és a dir, que recorre el cel un angle igual al diàmetre aparent de la Lluna (1/2°) en 180 anys. Un moviment propi elevat és, generalment, una forta indicació de la proximitat de l'estrella en qüestió; per exemple, l'estrella de Barnard és la segona estrella més a prop de nosaltres, si es considera el sistema Alfa Centauri com un conjunt.

Els moviments propis de milions d'estrelles han estat consignats en el catàleg Tycho.

L'any 2005, es va mesurar per primer cop el moviment propi d'una galàxia exterior a la Via Làctia, la galàxia del Triangle.