Miquel Junyent i Rovira
Miquel Junyent i Rovira (Piera, Anoia, 1871 - Barcelona, 16 d'agost de 1936[1] o març de 1937[2][3]) fou un advocat i polític català, especialitzat en dret civil.[4]
 | |
| Nom original | (ca) Miguel Junyent Rovira |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 21 desembre 1871 Piera (Anoia) |
| Mort | 16 agost 1936 (64 anys) Barcelona |
| Causa de mort | malaltia cardiovascular |
 Regidor de l'Ajuntament de Barcelona | |
| 1922 – Circumscripció electoral: les Corts | |
 Senador del Regne | |
| 10 març 1918 – 1919 Circumscripció electoral: Barcelona | |
 Diputat al Congrés dels Diputats | |
| 8 maig 1907 – 14 abril 1910 ← Albert Rusiñol i Prats – Ròmul Bosch i Alsina → Circumscripció electoral: districte electoral de Vic | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | polític, banquer, advocat, jurista, bibliotecari |
| Partit | Comunió Tradicionalista Solidaritat Catalana |
| Família | |
| Parents | Miquel Roca i Junyent, net |
| Premis | |
Família
modificaEl seu pare, Salvador Junyent i Bobé,[5] havia nascut el 1836 a Piera, on era propietari,[6] mentre que la seva mare, Prudència Rovira i Ollé[5] (1837-1914), era originària de Cornellà de Llobregat.
Miquel Junyent és avi de Miquel Roca i de Montserrat Roca i besavi de Joan Roca. És també sogre de Joan Baptista Roca, un dels fundadors d'UDC.
Biografia
modificaVa ser director d'El Correo Catalán des del 1903 fins al 1933 i president de l'empresa editora del diari, "Fomento de la Prensa Tradicionalista, S.A.".[7]
De 1914 a 1917 i de 1919 a 1933 fou també cap de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, i amb aquest partit fou elegit diputat a corts per Vic i senador a les eleccions generals espanyoles de 1918. Liderà el del carlisme català, amb una tendència més catalanista i enfrontada al sector dirigit pel seu correligionari Dalmacio Iglesias.
A causa dels projectes de legislació anticlericals del Partit Liberal que promovien mesures com la llibertat de cultes, l'ampliació del matrimoni civil i la secularització de l'ensenyament i els cementiris, l'any 1906 els carlins i els integristes es van reconciliar per fer-ne front conjuntament. Exemplificant l'aliança a Catalunya, en la qual també van participar els catalanistes,[8] Miquel Junyent i l'integrista Marià de Rocafiguera es van fer una abraçada a Vic com ho havien fet Nocedal i Mella a Tafalla.[9] El mateix any s'adherí a la Solidaritat Catalana contra la Llei de Jurisdiccions, en formà part del consell directiu, i fou elegit diputat a les eleccions generals espanyoles de 1907.
Fou director del Banco Catalán Hipotecario (conegut popularment com el banc dels carlins).[10]
És considerat un dels responsables de l'aproximació del carlisme al catalanisme. Juntament amb Salvador Anglada i Llongueras, era partidari d'aproximar l'obrerisme al carlisme i l'any 1919 va promoure la creació dels Sindicats Lliures. El 1922 va ser regidor de l'ajuntament de Barcelona i va exercir el càrrec de tinent d'alcalde.
Per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, durant la Segona República, en les quals els carlins es van presentar en la candidatura Dreta de Catalunya, Junyent va signar un manifest, tot afirmant:
| « | El nostre amor a les llibertats regionals, el nostre profund amor a Catalunya, no necessita ésser afirmat ni renovat; si cal però, en aquest moment de confusionisme, fer constar que quan molts partits dels que avui semblen voler tenir-ne l'exclusiva encara havien d'aparèixer, nosaltres ja havíem vessat la nostra sang per la defensa d'aquestes llibertats, per ara ni remotament assolides. I d'aquest mateix amor a les llibertats regionals neix en nosaltres un profund amor a Espanya, ja que creiem que la personalitat de les regions afirma i sosté la personalitat de la nació espanyola...[7] | » |
El 8 de desembre del mateix any va ser detingut i empresonat al vapor Dédalo durant uns dies per haver intervingut en la defensa d'uns carlins agredits a la Rambla, després de la celebració la missa de la Immaculada Concepció a l'església de Sant Agustí.[11]
Va morir el 16 d'agost de 1936, poc abans que milicians armats entrassin al seu domicili. Quan el van trobar mort, un d'ells va proposar fer-li "el tir de gràcia".[12]
Referències
modifica- ↑ Carballo, Eduardo. Prisión flotante. Barcelona: Ediciones B Y P, 1940, p. 117.
- ↑ «El Defensor de Córdoba, 14/04/1937».
- ↑ «El Día de Palencia, 01/04/1937».
- ↑ «Miquel Junyent i Rovira». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 5,0 5,1 «Certificat de naixement de Miquel Junyent i Rovira». Registre Civil de Piera, 3, 23-12-1871, pàg. 1.
- ↑ «Piera». Anuario-Riera, 1896, pàg. 587.
- ↑ 7,0 7,1 J.R.G. «Miquel Junyent i Rovira». Diari d'Igualada, 29-01-1994, pàg. 25. Arxivat de l'original el 2017-12-15 [Consulta: 15 desembre 2017].
- ↑ «Mitin de Vich». El Siglo Futuro, 05-01-1907, pàg. 1.
- ↑ Viladevall, Antonio. La voluntad nacional en frente del jacobinismo afrancesado de Romanones y Canalejas. Barcelona: Imprenta Moderna de Guinart y Pujolar, 1907, p. 188.[Enllaç no actiu]
- ↑ Alcalá, César. La represión política en Cataluña: 1936-1939. Grafite Ediciones, 2005, p. 147. ISBN 84-96281-31-0.
- ↑ Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (Suplement 1936 - 1939. 1a part). Espasa-Calpe, 1944, p. 457-458.
- ↑ Diálogos sobre la guerra civil, 2000, p. 65-66.
Enllaços externs
modifica- Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà)
- Els senadors carlins de Catalunya (1903-1920) d'Isidre Molas
- Fitxa del Senat
- Así se habla (article) (castellà)