Michelangelo Antonioni
Michelangelo Antonioni (Ferrara, Itàlia, 29 de setembre de 1912 - 30 de juliol de 2007) fou un dels més cèlebres realitzadors de la història del cinema.
Realitzà una catorzena de llargmetratges, des de Cronaca di un amore, de 1950, fins Identificazione di una donna, del 1982. Encara que després va participart en algun altre projecte, i que, segons més d'un crític, va «llogar» el seu nom pel film Destinazione Verna de 1999, es pot ben dir que els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida va abandonar del tot el cinema. O, potser el cinema l'havia abandonat a ell.[1]
Premiat a festivals com Cannes, Berlín i Venècia, la seva obra es caracteritza per un estil formal molt singular, lent i elegant. Pel que fa a la temàtica dels seus films destaca de forma recurrent la seva obsessió per la dificultat de comunicació de l'ésser humà («La incapacitat d'expressar sentiments és la tragèdia de l'home modern» Antonioni dixit). Tot i que les seus primers films són de la dècada del 1950; amb la seva pel·lícula l'avventura (1960) comença el «fenomen antonioni»: geni per uns i farsant per altres (com molt bé deia Carlos Saura).
De la seva filmografia destaca la trilogia de la soledat i la incomunicació (L'avventura, La notte i L'eclisse); la mítica Blow up, que fou la seva primera pel·lícula en anglès (obra de culte); i The passenger (professione: reporter) la seva última gran pel·lícula amb un final tècnicament memorable, i rodada en part a Barcelona i Andalusia.[2]
Fins a la seva mort el 2007, Antonioni era un dels gegants de la cinematografia mundial que romania en vida, juntament amb el suec Ingmar Bergman, el francès Jean-Luc Godard o el portuguès Manoel de Oliveira entre d'altres. És particularment dramàtic, cinematogràficament parlant, que el traspàs d'en Bergman es produís el mateix dia, unes hores abans de la del seu amic, company i col·lega.
Trajectòria
modificaNascut a l'Emília-Romanya, Antonioni estudià econòmiques a la Universitat de Bolonya (1931 - 1935), així com crítica de cinema al Centro Sperimentale di Cinematografica de Roma (1940 - 1941).[3]
Al traslladar-se a Roma, Antonioni treballà per a Cinema, la revista oficial de cinema feixista editada per Vittorio Mussolini. Tanmateix, Antonioni va ser acomiadat uns mesos després. Posteriorment va ser reclutat a l'exèrcit. Durant la guerra, Antonioni fou condemnat a mort com a membre de la resistència italiana.[4]
El 1942 començà a treballar com a assistent de direcció pel també italià Enrico Fulchignoni a I due Foscari. Entre 1942 i 1952 escrigué guions per grans figures com Roberto Rossellini o Federico Fellini, entre d'altres.[5]
El seu primer llargmetratge, Cronaca di un amore, arribà el 1950. En aquest ja es troben alguns dels elements definitoris de l'obra d'Antonioni com els plans totalment autònoms i gràficament impressionants en el flux narratiu de la pel·lícula. Així, el director aconsegueix un efecte inquietant en la continuïtat narrativa de l'obra. Aquests plans seguiran desenvolupant-se en les següents pel·lícules entre els 50 i 60. Alguns crítics diferencien aquests dels de les seves últimes obres, on trobem una oposició entre forma i contingut, tècnica i substància. Aquest recurs s'ha vist com una manera d'augmentar el sentiment d'estranyesa en l'espectador.[5]
Filmografia
modificaRealitzador
modificaNota: Antonioni fou el guionista de tots els films que realitzà.
Llargmetratges
modifica- 1950: Cronaca di un amore (Crònica de un amor) amb Lucia Bosè i Gino Cervi.
- 1953: La Signora senza camelie (La senyora sense camèlies) amb Lucia Bosè i Gino Cervi.
- 1953: I Vinti (El vençuts).
- 1955: Le Amiche (Les amigues) amb Eleonora Rossi Drago.
- 1957: El crit (El crit) amb Alida Valli.
- La trilogia:
- 1960: L'avventura amb Monica Vitti i Lea Massari.
- 1961: La notte amb Marcello Mastroianni, Jeanne Moreau i Monica Vitti.
- 1962: L'eclisse amb Alain Delon, Monica Vitti, Francisco Rabal i Louis Seigner.
- 1964: Il Deserto rosso (El desert vermell) amb Monica Vitti i Richard Harris.
- 1966: Blow Up amb Vanessa Redgrave i David Hemmings.
- 1970: Zabriskie Point.
- 1975: Professione: reporter amb Jack Nicholson i Maria Schneider.
- 1980: Il Mistero di Oberwald amb Monica Vitti.
- 1982: Identificazione di una donna amb Marcel Bozzuffi i Enrica Antonioni.
- 1999: Destinazione Verna amb Sophia Loren i Naomi Campbell. (autoria discutible).
Curtmetratges
modifica- 1943: Gente del Po.
- 1948: Roma-Montevideo.
- 1948: Oltre l'oblio (Més enllà de l'oblit).
- 1948: Nettezza Urbana (Neteja urbana).
- 1949: L'Amorosa menzogna (La mentida amorosa).
- 1950: La Villa dei Mostri (La vil·la dels monstres).
- 1950: La Funivia del Faloria (El telefèric del Falornia).
- 1989: Kumbha Mela.
Documentals
modifica- 1949: Superstizione.
- 1949: Sette canne, un vestito (Set canons, un vestit).
- 1949: Ragazze in bianco (Noies de blanc), llargmetratge.
- 1949: Bomarzo, llargmetratge.
- 1989: 12 registi per 12 città (Dotze realitzadors per dotze ciutats), co-realització sobre el Campionat Mundial de futbol de 1990, segment Roma.
- 1993: Noto, Mandorli, Vulcano, Stromboli, Carnevale (Noto, ametllers, Vulcano, Stromboli, carnestoltes).
- 2004: Lo Sguardo di Michelangelo (L'esguard de Michelangelo).
Co-realitzacions
modifica- 1953: L'Amore in città, (L'amor a ciutat) co-realització, segment Tentato suicidio.
- 1965: I Tre volti, co-realització, segment Il provino amb Soraya Esfandiary i Dino de Laurentiis.
- 1995: Al di là delle nuvole, (Més enllà dels núvols), co-realitzat amb Wim Wenders, amb Fanny Ardant, John Malkovich, Sophie Marceau, Vincent Perez, Jean Reno, Marcello Mastroianni i Jeanne Moreau.
- 2004: Eros, co-realització, segment Il Filo pericoloso delle cose.
Col·laboracions
modifica- 1972: Chung Kuo Cina (Chung Kuo, Xina) (narrador).
Vegeu també
modifica- Postscript / The Passenger (OV), obra de Pierre Bismuth basada en una obra d'Antonioni i actualment conservada al MACBA.
Referències
modifica- ↑ Tassone, Aldo. I film di Michelangelo Antonioni: un poeta della visione (en italià). 3a revisada i ampliada. Roma: Gremese, 2002. ISBN 88-8440-197-6.
- ↑ «Catalunya plató». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
- ↑ «Michelangelo Antonioni» (en castellà). Círculo de Bellas Artes, 2021. [Consulta: 30 juliol 2022].
- ↑ Bachmann, Gideon; Antonioni «Antonioni after China: Art versus Science» (en anglès). Film Quarterly, 28, 4, 01-07-1975, pàg. 26–30. DOI: 10.2307/1211645. ISSN: 0015-1386.
- ↑ 5,0 5,1 Lockhart, Kimball. «Michelangelo Antonioni» (en anglès). Film Reference. [Consulta: 30 juliol 2022].