Imperi Khmer

D'acord amb inscripcions de Sdok Kok Thom,^[2][3] prop del 781 Indrapura va ser la primera capital de Jayavarman II, situada a Banteay Prey Nokor, prop de l'actual Kampong Cham.^[4] Després de tornar a casa seva, l'antic regne de Chenla, ràpidament va augmentar la seva influència, va conquerir una sèrie de reis competidors i el 790 es va convertir en rei de un regne anomenat Kambuja pels khmers. Després va traslladar la seva cort al nord-oest a Mahendraparvata, molt cap a l'interior del nord del gran llac de Tonlé Sap.

Jayavarman II (802–835)^[5] va viure com a príncep a la cort de Sailendra, a Java, tot i que no se sap ben bé si com a ostatge reial d'un regne vassall de Java o per la seva educació (o totes dues coses). És així com va dur l'art i la cultura de la cort de Sailendra a Cambodja. Un cop va tornar a Txenla, va enfortir la seva influència ràpidament, va conquerir una sèrie de regnes rivals i l'any 790 va esdevenir rei d'un regne anomenat "Kambuja" pels khmers. La dècada següent es va dedicar a expandir els seus dominis i, finalment, establí la nova capital a Hariharalaya, a prop de la moderna Roluos. Amb aquest acte va establir la base de la futura Angkor, que s'aixecaria 15 km al nord-oest. L'any 802 es proclamà Chakravartin, en un ritual pres de la tradició hinduista de l'Índia. Així doncs, no només va esdevenir el rei designat pels déus i, per tant, indiscutible, sinó que també va declarar la independència del seu regne de Java. Jayavarman II va morir l'any 834.

 

Els successors de Jayavarman II van continuar amb l'expansió dels dominis de Kambuja. Indravarman I (va regnar del 877 al 899) va aconseguir expandir el regne sense fer cap guerra, i també va començar grans construccions gràcies als diners obtinguts pel comerç i l'agricultura, la més important de les quals va ser el temple de Preah Ko i obres d'irrigació. Va ser succeït pel seu fill, Yasovarman I (va regnar del 889 al 915), el qual establí la nova capital, Yasodharapura, la primera ciutat d'Angkor.

El temple central de la ciutat va ser construït a Phnom Bakheng, un turó que s'aixeca uns 60 m de la planícia on es troba Angkor. Sota el govern de Yasovarman I també es va construir el Baray oriental, una gran reserva d'aigua de 7,5 per 1,8 km.^[6][7]

 

A començament segle X el regne es dividí. Jayavarman IV establí la nova capital a Koh Ker, uns 100 km al nord-est d'Angkor, anomenada Lingapura.^[8] Només sota el regnat de Rajendravarman II (regnà del 944 al 968) el palau reial tornà a Yasodharapura. Va reprendre els projectes de construcció de reis anteriors i va establir una sèrie de temples a l'àrea d'Angkor, com ara el Mebon oriental, en una illa al mig del Baray oriental, i molts temples i monestirs budistes, com per exemple Pre Rup.^[9] L'any 950 va tenir lloc la primera guerra entre l'Imperi Khmer i el regne de Txampa (al centre de l'actual Vietnam).^[10]

Del 968 al 1001 regnà el fill de Rajendravarman II, Jayavarman V. Després d'establir-se com a nou rei per damunt d'altres prínceps, el seu regnat es caracteritzà per ser un període de pau, marcat per la prosperitat econòmica i l'apogeu cultural. Va establir la nova capital a prop de Yasodharapura, a Jayenangari. La cort de Jayavarman V era plena de filòsofs, estudiosos i artistes. Va fer construir molts temples, els més important dels quals és el Banteay Srei, considerat un dels més bells i artístics d'Angkor, i el Ta Keo, el primer temple d'Angkor construït íntegrament amb gres.^[11][12]

Després de la mort de Jayavarman V vingué una època convulsa. Els reis només regnaven uns pocs mesos i després eren assassinats i substituïts pels seus successors fins que Suryavarman I (regnà del 1010 al 1050) arribà al tron.^[13] El seu regnat es caracteritzà pels intents constants dels seus rivals de derrocar-lo i per les conquestes. Va expandir el regne cap a l'oest fins a la moderna Lopburi, a l'actual Tailàndia, i cap al sud fins a l'istme de Kra. Sota el seu regnat començà la construcció del Baray occidental a Angkor, la segona i més gran reserva d'aigua, de 8 per 2,2 km.

El segle xii va ser un segle ple de conflictes i lluites pel poder. Només en temps de Suryavarman II (regnà del 1113 al 1150) el regne es trobà unit i s'expandí cap a l'exterior. Sota el seu regnat, es construí el temple més gran d'Angkor, la construcció del qual va trigar 37 anys: Angkor Wat, un temple dedicat al déu Vixnu. Suryavarman II va conquerir, per l'oest, el regne d'Haripunjaya (al centre de l'actual Tailàndia) i el regne de Bagan (actual Myanmar), pel sud parts de la península de Malàisia fins al regne de Grahi (que més a menys correspon a l'actual província tailandesa de Nakhon Si Thammarat), per l'est nombroses províncies de Txampa i pel nord va arribar fins a la frontera de l'actual Laos. No es coneix gaire bé la fi del regnat de Suryavarman II. L'última inscripció coneguda, en la qual s'esmenta el seu nom en relació amb els plans per a la conquesta del Vietnam, data de l'any 1145. Probablement va morir en una expedició militar entre els anys 1145 i 1150.

El succeí un període de convulsions en què els reis no aconseguien regnar més d'uns mesos i eren assassinats pels seus successors. Finalment, l'any 1177 l'Imperi Khmer va ser derrotat en la batalla naval del llac Tonle Sap i va ser annexionat a Txampa.

 

El rei Jayavarman VII (regnà del 1181 al 1219) ja era un líder militar quan era un príncep a les ordres dels reis anteriors. Després de la conquesta de l'imperi per part de Txampa, ell reuní un exèrcit i reconquerí la capital, Yasodharapura. L'any 1181 ascendí al tron i continuà la guerra contra Txampa 22 anys més, fins que l'Imperi Khmer va aconseguir derrotar Txampa l'any 1203 i annexionar-se gran part del seu territori.

Es considera a Jayavarman VII com a l'últim gran rei d'Angkor, no només per la seva victòria contra Txampa, sinó també perquè no va ser un governant tirànic com els seus successors immediats, va unificar l'imperi i, sobretot, per les obres públiques que es van dur a terme durant el seu govern. Es construí la nova capital que fou anomenada Angkor Thom (literalment: "gran ciutat"). Al centre el rei es feu construir (el qual era un fervent seguidor del budisme mahayana) el temple de Bayon, el qual feu les funcions de temple de l'estat, i les torres del qual tenen cara del boddhisattva Avalokiteshvara de diversos metres d'alçada gravades a la pedra. Els temples més importants construïts en temps de Jayavarman VII van ser el Ta Prohm, el Banteay Kdei i el Neak Pean, així com la reserva de Srah Srang. Paral·lelament es va construir una gran xarxa de carreteres que unia tots els pobles de l'imperi. A banda d'aquestes carreteres, també es van construir 121 albergs per als mercaders, oficials de l'exèrcit i altres viatgers, i també es van fundar 102 hospitals.

Després de la mort de Jayavarman VII, el seu fill, Indravarman II (regnà del 1219 al 1243) ascendí al tron. Com el seu pare, ell també era budista, i va completar la construcció d'una sèrie de temples que havia començat son pare. Però fou poc afortunat als camps de batalla. L'any 1220 els khmers es van retirar de moltes de les províncies que abans havien estat conquerides a Txampa. A l'oest, els súbdits tailandesos es van rebel·lar i van establir el primer regne tailandès a Sukhothai i en van fer fora els khmers. Durant els 200 anys següents, els tailandesos esdevindrien el gran rival de l'imperi. Indravarman II fou succeït per Jayavarman VIII (regnà del 1243 al 1295). A diferència dels seus predecessors, ell era hinduista i un enemic dels budistes. Feu destruir totes les estàtues de Buda de l'imperi (els arqueòlegs creuen que més de 10.000, de les quals no en queda gairebé res) i va fer servir els temples budistes com a temples hinduistes. L'any 1283 l'imperi fou amenaçat pel general mongol Sügetü a les ordres de Khublai Khan, i el 1285 rei va evitar fer la guerra contra aquest enemic tan poderós, que aleshores governava tota la Xina, pagant-li un tribut anual.^[14] El regnat de Jayavarman VIII acabà l'any 1295 quan el seu gendre, Srindravarman (regnà del 1295 al 1309) el feu deposar. El nou rei era un seguidor del budisme theravada, una escola del budisme que havia acabat d'arribar al sud-est asiàtic provinent de Sri Lanka i que ben aviat s'escampà per tota la regió.

L'agost de l'any 1296, el diplomàtic xinès Zhou Daguan arribà a Angkor i hi va romandre fins al juliol de l'any 1297. No era pas ni el primer ni l'últim diplomàtic xinès que visitava Kambuja. No obstant això, la seva estada és d'una importància considerable pel detallat informe que va escriure sobre la vida a Angkor. El seu informe és avui una de les fonts més importants per comprendre l'Angkor històrica. A banda les detallades descripcions dels molts grans temples (el Bayon, el Baphuon, Angkor Wat, gràcies al qual sabem que les seves torres abans estaven cobertes d'or), el text també ofereix informació molt valuosa sobre la vida quotidiana i els costums dels habitants d'Angkor.

Després del regne de Srindravarman hi ha molt poques fonts històriques. L'última inscripció gravada en un pilar coneguda data de l'any 1327. A partir d'aleshores no es van construir més grans temples. Els historiadors creuen que hi ha una relació amb l'adopció del budisme theravada per part dels reis: ja no se'ls considerava "devarajas" i, per tant, no ha havia la necessitat de construir grans temples en honor seu ni als déus que els protegien. La fi del concepte de devaraja també podria haver dut a la pèrdua de l'autoritat reial i, per tant, a la pèrdua de mà d'obra. El sistema de gestió de l'aigua es va deteriorar, la qual cosa comportà la reducció de les collites a causa de les inundacions i les sequeres. Mentre abans tres collites anuals d'arròs eren possibles (una contribució molt important a la prosperitat i al poder de l'imperi), les collites minvants van afeblir l'imperi. El seu veí occidental, el regne tailandès de Sukhothai, després de fer fora els khmers va ser conquerit per un altre regne tailandès, Ayutthaya, l'any 1350. L'any 1352 el Regne d'Ayutthaya esdevingué el rival més directe de l'Imperi Khmer, i Jayavarman Paramesvara va casar a la seva filla Keo Keng Ya amb el príncep Lao Fa Ngum, que estava a la seva custòdia.^[15] Ayutthaya va llançar molts atacs a l'imperi, tot i que un rere l'altre eren repel·lits. No obstant això, l'any 1431 la superioritat d'Ayutthaya li va permetre conquerir Angkor.^[16]

El centre del regne khmer que sobrevisqué al desastre de 1431 es trobà a partir d'aleshores al sud, a la regió de l'actual Phnom Penh. Tot i això, hi ha indicis que permeten creure que Angkor no fou del tot abandonada. Una línia de reis khmers s'hi quedà, mentre una altra es mudà a Phnom Penh per establir un regne paral·lel. La caiguda definitiva d'Angkor va ser de gran importància política i econòmica, ja que Phnom Penh esdevingué un centre de comerç de la riba del Mekong molt important. La incapacitat de dur a terme els costosos projectes i les lluites de poder a l'interior de la família reial van marcar la fi de l'Imperi Khmer.^[17] L'imperi es va centrar més en el comerç regional després de la primera sequera.^[18]

El desastre ecològic i fracàs de les infraestructures, és una nova i alternativa resposta a la fi de l'Imperi Khmer. Els membres del projecte de recerca internacional Greater Angkor Project creuen que els khmers havien elaborat un sistema de reserves i canals per al comerç, la irrigació i el transport. Els canals es feien servir per als camps d'arròs. A mesura que la població creixia hi havia cada vegada més pressió sobre el sistema d'aigües. El fracàs d'aquest sistema inclou restriccions en l'ús de l'aigua i inundacions. Per tal d'adaptar-se a la població creixent, els arbres es talaven i s'aprofitaven les clarianes obertes per fer més camps d'arròs. Això va fer que cada vegada més sediments anessin a parar al sistema de canals. Qualsevol dany al sistema d'aigües deixava grans conseqüències.^[19]

 

De tota manera, hi ha proves sobre l'ús posterior d'Angkor. Durant el regnat de Barom Reachea I (regnà del 1566 al 1576), el qual va aconseguir fer-ne fora els tailandesos temporalment, la cort reial s'establí breument a Angkor. També hi ha inscripcions del segle xvii que denotren la presència de petits assentaments de colons japonesos a banda dels que hi van deixar els khmers.^[20] El més conegut dels quals és Ukondafu Kazufusa, el qual hi celebrà l'Any Nou Khmer el 1632.^[21] No obstant això, en les dècades següents, la comunitat japonesa va ser absorbida per la comunitat khmer local, a causa de la manca de nous japonesos arribats i molt poques possibilitats de renovar la seva comunitat.^[20]

Llista d'estils arquitectònics durant el període d'Angkor:^[22]

• Higham, C. The Civilization of Angkor (en anglès). London: River Books Co. Ltd., 2001. ISBN 978-1842125847. 
• Higham, C. Early Mainland Southeast Asia (en anglès). Bangkok: Weidenfeld & Nicolson, 2014. ISBN 978-6167339443. 
• Coedès, George. Walter F. Vella. The Indianized States of Southeast Asia (en anglès). University of Hawaii Press, 1968. ISBN 978-0-8248-0368-1. 
• Michael Freeman, Claude Jacques: Ancient Angkor, Asia Books, ISBN 974-8225-27-5
• Vittorio Roveda: Khmer Mythology, River Books, ISBN 974-8225-37-2
• Dawn Rooney: Angkor: Cambodia's Fabulous Khmer Temples, Odyssey Publications, Ltd., ISBN 962-217-727-1
• David Chandler: A History of Cambodia, Westview Press, ISBN 0-8133-3511-6
• Zhou Daguan: The Customs of Cambodia, The Siam Society, ISBN 974-8359-68-9
• Henri Mouhot: Travels in Siam, Cambodia, Laos, and Annam, White Lotus Co, Ltd., ISBN 974-8434-03-6
• Benjamin Walker, Angkor Empire: A History of the Khmer of Cambodia, Signet Press, Calcutta, 1995.

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Khmer