Culte ptolemaic a Alexandre el Gran

 

Després de la mort d'Alexandre el Gran el 323 aC, el seu imperi es va enfonsar en les guerres entre els seus generals (els Diadochi, «successors»). Un d'ells, Ptolemeu, fill de Lagos, va aconseguir el govern d'Egipte i el va convertir en la base de les seves pròpies ambicions imperials. Per legitimar el seu govern, es va confiar, igual que els altres Diadochi, no només pel dret de conquesta, sinó també per la suposada successió legítima d'Alexandre. Ptolemeu no només es va retratar com l'amic més proper d'Alexandre en el seu treball històric, sinó que el 321 aC va prendre el seu cos mentre la processó funerària d'Alexandre es dirigia cap a Macedònia des de Babilònia i el va portar a l'antiga capital egípcia de Memfis. Aquesta reclamació va ser particularment útil a Egipte, on Alexandre havia sigut rebut com a llibertador de la dominació aquemènida persa i l'havien entronitzat com Faraó i fill de la divinitat Amon-Ra, rebent honors divins. Durant la seva estada a Egipte, Alexandre va fundar la ciutat d'Alexandria, que es va convertir en la principal colònia grega i capital del país.

En el nou regne ptolemaic, l'element hel·lènic (macedonis i gent de les ciutats estats gregues), al qual pertanyia la dinastia ptolemaica, va formar la classe dirigent que va succeir als faraons egipcis natius. Mentre que s'havia practicat el culte al rei sagrat a Egipte i a altres nacions orientals, era gairebé inèdit al món grec. Impulsat per les seves conquestes sense precedents, durant l'últim any de la seva vida, Alexandre va exigir fins i tot als seus súbdits grecs que el tractessin com un déu vivent (apoteosi). Això va ser acceptat de mala gana i sovint rebutjat per les ciutats gregues, però la prolífica fundació de la ciutat d'Alexandria li va assegurar l'estatus diví, ja que tradicionalment els fundadors de les ciutats gregues (ktistes) tenien honors divins.

Quan Ptolemeu es va fer càrrec d'Egipte, va incorporar l'herència d'Alexandre a la seva pròpia propaganda per recolzar les afirmacions de la seva pròpia dinastia. Com a part d'aquest esforç, Alexandre va ser elevat d'un simple déu-patró d'Alexandria al nivell d'un déu-estatal per als grecs de tot l'imperi de Ptolemeu, fins als confins d'Egipte.

 

Durant el principi de la dinastia ptolemaica (cap a 290 aC), Ptolemeu va començar la construcció de la tomba d'Alexandre el Gran a Alexandria (el sēma), i va nomenar un ἱερεύς (hiereus, sacerdot) per dur a terme els ritus religiosos allà. Ràpidament, aquest ofici es va convertir en el màxim sacerdoci del regne dels Ptolemeus, i la seva importància va ser destacada pel seu caràcter epònim, és a dir, cada any era anomenat amb el nom del sacerdot titular i els documents, ja fossin en grec o egipci demòtic, eren datats amb el seu nom. El primer sacerdot d'Alexandre va ser el germà de Ptolemeu, Menelau. L'exercici del càrrec durava un any, però sota el regnat de Ptolemeu I els sacerdots aparentment van ocupar el càrrec per períodes més llargs; això es va convertir en una excepció sota el regnat dels Ptolemeus posteriors.

Sota el regnat de Ptolemeu II Filadelf (r. 282-246 aC), el cos d'Alexandre va ser portat al sēma i, contràriament a l'habitual costum grec de la cremació, va ser enterrat en un magnífic sarcòfag daurat que va ser finalment substituït per un taüt de vidre transparent. La presència del cos d'Alexandre a la capital dels Ptolemeus no només va millorar el prestigi de la dinastia, sinó que també es va convertir en un dels principals atractius i llocs de peregrinació a l'antiga Mediterrània. Fins i tot els emperadors romans van viatjar a Alexandria per visitar la tomba del gran conqueridor.

Els Ptolemeus van assignar a Alexandre un lloc destacat al panteó grec, associant-lo amb els déus olímpics com Zeus i Apol·lo. En conseqüència, en els documents es referia a Alexandre simplement pel seu nom, ja que l'epítet θεός (theos, déu) era considerat com a superflu.

Mentre que Ptolemeu I va fundar el culte imperial d'Alexandre, el seu fill i successor Ptolemeu II va completar la seva connexió amb el culte al rei al voltant de la seva dinastia. El culte als Ptolemeus va començar el 283/282 aC, quan els pares difunts de Ptolemeu II van ser deïficats com Theoi Sōtēres (Déus del Salvador). Les estàtues de la parella deïficada es van instal·lar al Temple d'Alexandre, i el sacerdot del culte a Alexandre es va fer càrrec dels ritus per als Ptolemeus deïficats. Amb aquest gest, els Ptolemeus van subratllar la posició superior d'Alexandre i la seva pròpia subordinació a ell com a theoi synnaoi (déus acollits al temple). Alexandre va ser el principal receptor de rituals i sacrificis, mentre que els Ptolemeus només participaven en ells.

L'elevació d'Alexandre sobre els Ptolemeus i la seva connexió amb ell, es va aprofundir encara més a través de l'expansió del culte. Així, el 269 aC es va establir la sacerdotessa «portadora de canastres» (kanēphóros) per a la «Deessa germana» (Thea Adelphos) Arsínoe II, seguida el 211 a.C per la sacerdotessa «atorgadora de premis» (athlophoros) en honor de la «Deessa benefactora» (Thea Euergetis) Berenice II, i el 199 aC per una sacerdotessa per a la «Deessa amant del pare» (Thea Philopatōr) Arsínoe III. Totes aquestes sacerdotesses estaven subordinades al sacerdot d'Alexandre. Cleòpatra III va afegir tres sacerdotesses més per al seu propi culte personal com a «Deessa benefactora amant de la mare» (Thea Euergetis Philometōr): la sacerdotessa del «poltre sagrat» (hieros pōlos), la sacerdotessa «portadora de la corona» (stephanēphoros) i la sacerdotessa «portadora de llum» (phōsphoros).

El concepte de «déus acollits al temple» es va emfatitzar sota el regnat de Ptolemeu IV Filopàtor (r. 221-204 aC), qui va traslladar les restes dels Ptolemeus i els seus consorts, que a diferència d'Alexandre havien sigut cremats i guardats en urnes, al sēma.

Ptolemeu, fill de Càstor, és l'últim sacerdot d'Alexandre de nom conegut, abans que el càrrec es fusionés al títol reial. Atès que el títol de sacerdot d'Alexandre apareix per primera vegada en el títol reial en el segon any del regnat conjunt de Ptolemeu IX i Cleòpatra III (116/115 aC), no està clar si la fusió dels títols es va dur a terme durant els dos últims anys del regnat de Ptolemeu VII o si es va adherir durant el regnat dels seus successors. És possible que la fusió fos la iniciativa de Ptolemeu IX, que volia destacar la seva prioritat sobre la seva mare co-governant, Cleòpatra III. Com a tal, el càrrec va canviar el seu paper i el seu caràcter, des d'un sacerdoci epònim fins a una eina de propaganda; a diferència del títol reial, que cada vegada més es compartia entre germans o altres membres de la família des del començament del segle ii aC, el títol de sacerdot d'Alexandre era indivisible. Això hauria passat durant el regnat de Ptolemeu IX, desitjós de separar-se de la seva mare, que l'odiava i que havia començat el seu propi culte sacerdotal al voltant de la seva pròpia persona.

Aquest nou paper del sacerdoci d'Alexandre va durar fins als últims regnats dels Ptolemeus. Durant els primers mesos de 112/111 aC, un ciutadà ordinari, Artemidor, va ocupar el càrrec. Probablement va ser partidari de Cleòpatra III, que havia aconseguit expulsar temporalment al seu fill d'Alexandria. Com que les dones no podien ocupar un sacerdoci suprem al món grec, s'havia de conformar amb situar a un dels seus seguidors en el càrrec, com a manifestació pública del seu nou domini. Després d'Artemidor, el nom de Ptolemeu IX va ser afegit posteriorment al papir, el que significa que va aconseguir tornar a Alexandria el mateix any.

L'any 107 aC, Cleòpatra III va aconseguir expulsar de nou a Ptolemeu IX d'Alexandria, i va col·locar al tron al seu segon fill, Ptolemeu X, com a co-governant i sacerdot d'Alexandre. No obstant això, a mesura que la rivalitat interdinàstica continuava, Cleòpatra va decidir finalment a l'any 105 aC assumir el títol de sacerdot per subratllar la seva superioritat. Probablement Cleòpatra pretenia que aquesta decisió fos permanent, però la seva flagrant violació de les normes gregues en assumir el sacerdoci hauria danyat la seva imatge entre els grecs. El seu persistent conflicte amb Ptolemeu IX va durar fins als últims anys del seu regnat, fins que va morir el 101 aC, probablement després d'un intent d'assassinat de Ptolemeu IX, amb el qual Ptolemeu X va ser l'únic governant.

Els títols de sacerdot i reial van romandre units en la persona de Ptolemeu X i dels seus successors, encara poques vegades el títol de sacerdot es va esmentar en els papirs, ja que la pèrdua del seu personatge epònim el va fer irrellevant per a la datació.

Llegenda d'abreviacions a les referències que apareixen a les taules:

• BGU = Ägyptische Urkunden aus den Staatlichen Museen zu Berlin, Griechische Urkunden. (13 volums publicats el 1895; nova impressió, Vol. I–IX. Milà 1972).
• CPJud = Victor A. Tcherikover, Alexander Fuks: Corpus Papyrorum Judaicarum, Vol. I. Cambridge (Massachusetts) 1957.
• London, BM EA = nombres d'inventari de papirs i inscripcions del Museu Britànic. Londres.
• OGIS = Wilhelm Dittenberger: Orientis Graeci inscriptiones selectae, Col. I. Leipzig 1903.
• P. Amh. = B. P. Grenfell, A. S. Hunt: The Amherst PapyrI, 2 volums. Londres 1900–1901.
• P. Amsterdam inv. = Inventari de papirs de la Universitat d'Amsterdam.
• P. BM Andews = C. A. R. Andrews: Ptolemaic Legal Texts from the Theban Area. Londres 1990.
• P. dem. Berl. = Demotische Papyri aus den Staatlichen Museen zu Berlin, 3 volums. Berlin 1978–1993.
• P. Bruxelles inv. = Inventari de papirs dels Museus reials d'art i d'història. Brussel·les.
• P. Cair. Zen. = C. C. Edgar: Zenon Papyri, Vol. I–V. El Cairo 1925–1931.
• P. Cornell = W. L. Westermann, C. J. Kraemer Jr.: Greek Papyri in the Library of Cornell University. New York 1926.
• P. dem. Cair. = Wilhelm Spiegelberg: Die Demotischen Denkmäler, Col. I: Die demotischen Inschriften. Leipzig 1904; Vol. II: Die demotischen PapyrI Strasbourg 1908; Vol. III: Demotische Inschriften und Papyri. Berlin 1932.
• P. Eleph. = Otto Rubensohn: Aegyptische Urkunden aus den königlichen Museen in Berlin. En: Griechische Urkunden. Publicació extraordinària: Elephantine Papyri. Berlin 1907.
• P. Genf. I = J. Nicole: Les Papyrus de Genève, Vol. I. Gènova 1896–1906.
• P. Hamb. inv. = P. Meyer: Griechische Papyrusurkunden der Hamburger Staats- und Universitätsbibliothek. Leipzig/Berlin 1911–1924.
• P. Hib. I = Bernard P. Grenfell, Arthur S. Hunt: The Hibeh Papyri, Part I. Londres 1906.
• P. Hib. II = E. G. Turner: The Hibeh Papyri, Part II. Londres 1955.
• P. Hausw. = Wilhelm Spiegelberg, Josef Partsch: Die demotischen Hauswaldt Papyri: Verträge der ersten Hälfte der Ptolemäerzeit (Ptolemaios II–IV) aus Apollinopolos (Edfu). Leipzig 1913.
• P. KölnÄgypt. = D. Kurth, H.J. Thissen und M. Weber (Hrsg.): Kölner ägyptische Papyri. Opladen 1980.
• P. Köln II = B. Kramer und D. Hagedorn: Kölner Papyri, Vol. II. Opladen 1978.
• P. Köln VIII = M. Gronewald, K. Maresch und C. Römer: Kölner Papyri, Vol. VIII. Opladen 1997.
• P. Lond. III = F. G. Kenyon, H. I. Bell: Greek Papyri in the British Museum, Vol. III, London 1907.
• P. Mich. inv. = Inventari de papirs de la Universitat de Michigan.
• P. Osl. = S. Eitrem, L. Amundsen: Papyri Osloenses, Vol. II–III. Oslo 1931–1936.
• P. Petrie = J. P. Mahaffy, J. G. Smyly: The Flinders Petrie Papyri, Vols. I–III. Dublin, 1891–1905.
• P. BM. Reich = Nathaniel Reich J.: Papyri juristischen Inhalts in hieratischer und demotischer Schrift aus dem British Museum. Viena 1914.
• P. BM Siut = Herbert Thompson: A Family Archive from Siut from Papyri in the British Museum. Oxford 1934.
• P. Strasb. = Papyrus grecs de la Bibliothèque Nationale et Universitaire de Strasbourg. Strasbourg 1912–1914.
• P. Tebt. I = B. P. Grenfell, A. S. Hunt, J. G. Smyly: The Tebtunis Papyri, Vol. I. Londres 1902.
• P. Tebt. III = Bernard P. Grenfell, Arthur S. Hunt, J. Gilbart Smyly: The Tebtunis Papyri, Vol. III. Londres, 1933.
• PP VI = Willy Peremans, Edmond Van't Dack, Leon Mooren, W. Swinnen: Prosopographia Ptolemaica VI: La cour, les relations internationales et les possessions extérieures, la vie culturelle (Nos 14479-17250). En: Studia Hellenistica. Bd. 21, Lovaina 1968.
• PP III/IX = Willy Clarysse: Prosopographia Ptolemaica IX: Addenda et Corrigenda au volume III In: Studia Hellensitica, Vol. 25. Lovaina 1981.
• PSI = Papyri Greci e LatinI Vols. I–XIV, Florència 1912–1957.
• SB = Hans A. Rupprecht, Joachim Hengstl: Sammelbuch griechischer Urkunden aus Ägypten, Vols. I–XXVI, 1903–2006.
• Stele 5576 = Urbain Bouriant: La Stèle 5576 du Musée de Boulaq et l'Inscription de Rosette. En: Recueil de travaux, Vol. 6. Paris 1885, pp. 1–20.

• Clarysse, W; van der Veken, G. The Eponymous Priests of Ptolemaic Egypt (en anglès). Leiden: Brill, 1983. ISBN 90-04-06879-1. 
• Glanville, S. R. K; Skeat, T. C. Eponymous Priesthoods of Alexandria from 211 B.C. (en anglès). 40, 1954, p. 45–58 (The Journal of Egyptian Archaeology). 
• IJsewijn, J. De sacerdotibus sacerdotiisque Alexandri Magni et Lagidarum eponymis (en llatí), 1961. OCLC 3747093. 
• Koenen, L. Cleopatra III als priestin des Alexanderkultes (P. Colon. inv. nr. 5063) (en alemany). 5, 1970, p. 61–84 (Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik). 
• Otto, Walter. Priest und Tempel im hellenistischen Aegypten (en alemany). I. Leipzig: Teubner, 1905. OCLC 310121616. .
• Taylor, Lily Ross. The cult of Alexander in Alexandria (en anglès). 22, 1927, p. 162–169 (Classic Philology). 

• Cronologia egípcia convencional
• Culte als ancestres