Creixement econòmic

El creixement econòmic té dos aspectes:

• un aspecte quantitatiu (que es pot mesurar, sovint per mitjà del PIB)
• un aspecte qualitatiu (que pren en compte les transformacions estructurals)

El creixement econòmic té lloc al llarg del temps i és un procés majoritàriament irreversible. Es pot mesurar i és acompanyat per fenòmens de transformació econòmica i social. També està acompanyat per una posada en qüestió de les normes de funcionament de la societat.

Les estructures són el conjunt de relacions i de proporcions que defineixen una situació econòmica determinada.

Aquests són alguns dels indicadors que es fan servir per mesurar el creixement econòmic:

• PIB: El producte interior brut és la suma de tres factors: el valor afegit brut, els aranzels i l'impost sobre el valor afegit.

• PIN: El producte interior net pren en compte el capital tecnològic. Amb el temps, les màquines es desgasten o esdevenen obsoletes i cal substituir-les per mantenir la productivitat. Aquest procés de substitució s'anomena amortització. El PIN s'obté restant els costs d'amortització al PIB.

• PNB: El producte nacional brut d'un país pren en compte els ingressos del treball, de les propietats i de les empreses nacionals, independentment del país en què es trobin; i no pren en compte els ingressos del treball, de les propietats i de les empreses estrangeres, encara que es trobin al territori nacional

El creixement econòmic es pot mesurar en valors del moment (corrents) o en valors constants (que n'indiquen l'evolució en volum).

Per mesurar en valors corrents la taxa de creixement d'un país durant un període determinat, s'utilitza la fórmula següent:

${\displaystyle {\left(f-c\right) \over c}=T}$ 

On f representa el valor final, c el valor inicial i T és el factor de creixement. Per obtenir un percentatge, cal multiplicar el factor de creixement per 100.

Exemple

${\displaystyle {\left(2.515.241-2.252.213\right) \over 2.252.213}=T}$ 

• El PIB de França va ser de 2.252.213 milions d'USD el 2006 i de 2.515.241 milions d'USD el 2007.^[2]
• Agafem el valor final (PIB del 2007) i li restem el valor inicial (PIB del 2006).
• Dividim el producte de l'anterior operació entre el valor inicial.
• El resultat és el producte d'aquesta divisió.

Aplicant la fórmula a la variació interanual del PIB de França, veiem que el seu PIB va augmentar en un factor de 0,117, és a dir, un creixement econòmic d'un 11,7%.

El càlcul en valors corrents és inevitablement erroni car no pren en compte la inflació, i crea per tant una il·lusió monetària.

Per eliminar aquesta il·lusió, es fa un càlcul que té en compte l'augment dels preus, anomenat correcció de la inflació:

[(100 + creixement nominal) / (100 + taxa d'inflació) - 1] * 100 = taxa de creixement real.

De manera que, en un país en què el creixement nominal fos del 5% i la inflació del 2%:

[(100 + 5) / (100 + 2) - 1] * 100

La taxa de creixement real seria del 2,94%.

Mesurar el creixement econòmic utilitzant el PIB com a indicador implica certs problemes:

• Límits del PIB en si: Un increment del PIB no implica necessàriament un augment de la producció, i de fet hi ha hagut casos en què el PIB ha augmentat però no la producció. Això es deu a fets com ara la producció no declarada, sobretot quan el PIB es calcula sumant els salaris, els excedents bruts d'explotació i l'IVA. Així doncs, el PIB és un indicador sensible als fenòmens extra-econòmics.

• Problemes d'avaluació del PIB: Qualsevol indicador depèn d'una valoració, que es fa per mitjà del sistema de preus. Però, en certs casos, els preus es poden allunyar del cost real de producció. A més, la valorització del sistema de preus es fa per mitjà d'informes enviats a les empreses, que han d'omplir-los amb les dades demanades. Quan les empreses desconeixen aquestes dades, cometen errors a l'hora de copiar-les o simplement no tornen els informes, aquests errors afecten l'avaluació del PIB. Així doncs, es tracta d'un indicador que intrínsecament no fiable.

• Límits del PIB per capita: El PIB per capita pot considerar com a positiu allò que en realitat és negatiu. Per exemple, una epidèmia de sida que matés la meitat de la població d'un país però que impulsés la producció de medicaments i les hores de treball dels metges causaria un increment del PIB per habitant.

• Les externalitats: Les externalitats estan relacionades amb el punt anterior. Es tracta de conseqüències de l'activitat econòmica que el mercat no té en compte. Per exemple, una campanya de vacunació contra la grip incrementa indirectament el PIB, ja que hi haurà més gent que podrà treballar en lloc de quedar-se malalta a casa, però no es pot valorar amb precisió quant ha augmentat el PIB gràcies a això. D'altra banda, fenòmens com la precarització del treball o la deterioració del medi ambient també són efectes d'alguns tipus d'activitat econòmica que redueixen la riquesa d'un país, però que no són preses en compte pel PIB.

Trobar una manera eficaç de mesurar aquestes externalitats seria una reforma molt desitjable en economia.

Té els seus orígens en el treball de la Banque Nationale^{[Cal aclariment]} als anys 1970. Un desenvolupament sostenible és aquell que respon a les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures a satisfer les seves pròpies necessitats. Això implica una determinada actitud envers el medi ambient, sobretot quant a les primeres matèries. La Banque Nationale proposa classificar els països en funció del total de capital que posseeix cadascun. N'hi ha tres grups:

• capital natural: l'aigua, la fusta, la terra i les matèries primeres en general: no són inesgotables.
• el capital produït al llarg dels anys anteriors: infraestructures (carreteres, ponts, edificis...) i màquines.
• els recursos humans: el capital humà és representat per la capacitat productiva de cada individu. És un valor calculat segons criteris com ara el nivell d'educació.

A partir d'aquestes dades, la Banque Nationale estima el valor mitjà global dels capitals en:

• 20% de capital natural
• 16% de capital produït
• 64% de capital humà

En països com Suïssa, França o els Estats Units, el capital humà arriba al 80%. En altres, com als països africans, el capital natural constitueix fins a un 50%.

El Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides intenta mesura el desenvolupament humà basant-se en quatre criteris:

• l'esperança de vida en néixer
• la taxa d'alfabetització dels adults i la taxa d'escolarització dels nens
• el nombre mitjà d'anys d'estudis
• el PIB real (PIB - inflació) per capita, ajustat

El PDNU és l'objectiu de moltes crítiques: s'argumenta que el nivell de desenvolupament humà es compon de diversos elements, però per què s'han triat aquests? A més, l'Índex de Desenvolupament Humà no té en compte les desigualtats de gènere.

Tanmateix, l'IDH té un avantatge: permet mesurar les diferències de desenvolupament entre els rics i els pobres. També permet veure l'evolució d'un país al llarg del temps (per exemple, es pot veure que Zàmbia ha regredit).

L'ISDH (Índex Sexoespecífic del Desenvolupament Humà) sí que té en compte les diferències entre gèneres. En molts països, l'ISDH és inferior a l'IDH, a causa de les (a vegades profundes) desigualtats entre homes i dones. Si s'observa la taxa d'escolarització dels països pobres es poden trobar diferències superiors al 35% entre homes i dones.

Els països desenvolupats també mostren diferències de gènere; tanmateix, normalment no és en l'àmbit de l'educació, sinó en l'àmbit dels salaris mitjans.

L'economista Nicholas Kaldor presentà la noció del fet estilitzat: un fet típic i significatiu que pren en compte una situació determinada encara que no se la pugui valorar amb precisió. Aquests fets estilitzats permeten observar el creixement des d'una perspectiva històrica.

Madison fou el primer a estudiar el creixement sobre un període molt llarg, marcant dos límits: del 1400 a la fi del segle xx. La riquesa dels habitants d'Europa occidental, Austràlia i Amèrica del Nord es multiplicà per trenta-tres en aquest període.

El creixement és un procés que presenta una doble desigualtat: en el temps i en l'espai.

Es poden distingir tres ruptures: a la fi del segle xviii, després de la Segona Guerra Mundial i als anys setanta.

• Abans d'acabar el segle xviii, el creixement era lent i un fenomen essencialment asiàtic. Aquesta lentitud es devia al fet que l'estat tecnològic era estable. El país dominant era la Xina, però els països europeus van atrapar i superar la Xina a finals del segle xviii.
• Després de la Segona Guerra Mundial tingueren lloc una revolució agrícola i una d'industrial, que contribuïren a una millora de les condicions de vida a Europa, però que foren acompanyades per crisis econòmiques en tres formes diferents: crisi agrícola, crisi industrial i crisi borsària.
• Als anys setanta, l'enlairament dels preus del petroli posà fi als Trenta Gloriosos.