Chick Corea

Chick Corea té un estil molt particular, rítmic al mateix temps que melòdic (fins i tot té un premi de conservatori). La seva interpretació és plena d'un lirisme acolorit amb una predominança d'acords i una gran utilització de gammes cromàtiques i disminuïdes.

És un gran improvisador i un grandíssim acompanyador. Interpreta essencialment temes de la seva composició i no li agrada refer allò que ja ha estat fet abans. És doncs, un artista extremament prolífic (ha tret més de cents discs en trenta anys, nou dels quals durant el mateix any 1978). Els artistes que més l'han influenciat són Mozart, Beethoven, però també Art Tatum, Thelonious Monk, Bill Evans i sobretot Bud Powell.

 

Va començar la seva carrera durant els anys 1960 amb gegants de l'escena latino com Mongo Santamaria, Willie Bobo (entre 1962 i 1963) o Cal Tjader. Va col·laborar a les formacions de jazzistes cèlebres com el trompetista Blue Mitchell (1964-1966), Herbie Mann i Stan Getz (1967). El seu primer disc com a líder del conjunt apareix l'any 1967 (Tones for Joan's Bones). Va integrar-se al grup de Miles Davis l'any 1968 (en el lloc de Herbie Hancock), i hi va romandre entre 1968 i 1970. Va ser llavors que, a instàncies de Davis, va començar a tocar amb piano elèctric (en concret el Fender Rhodes), que es convertí en una veritable passió seua.

Va fundar tot seguit el grup d'avantguarda Circle (amb Dave Holland al baix, Anthony Braxton al saxòfon i Barry Altschul a la bateria). És l'any 1971 quan crea Return to Forever (amb el baixista Stanley Clarke), grup que coneix dues èpoques: un jazz més aviat «latin» al principi, i un veritable jazz fusion més endavant. És en aquest període quan exhibeix el domini dels instruments electrònics.^[3] Els grans temes característics de cada època són Spain i The romantic warrior.

El 1975, Chick Corea va començar a treballar amb Gary Burton, amb el qual va enregistrar duets.^[4] La carrera de Corea va continuar, sol al piano, o en duet amb altres artistes (Herbie Hancock, Bobby Womack, Gary Burton), i també en els nous grups que va formar successivament: The Elektric Band, The Akoustic Band, Origin.^[5]

Va ser cofundador l'any 1992 del segell Stretch Records (que actualment forma part de Concord Records) amb el productor Ron Moss, fet que li permetia, segons les seves pròpies paraules, disposar d'una gran llibertat artística. Els primers artistes a gravar per aquest segell són entre d'altres Bob Berg, John Patitucci, Eddie Gomez o Robben Ford.^[6]

El seu disc Corea concerto va guanyar el Grammy al millor arranjament musical per Spain for Sextet and Orchestra el 2001.

• Al Di Meola (guitarra)
• Al Jarreau (cant).
• Anthony Jackson (baix)
• Avishai Cohen (baix)
• Bobby McFerrin (cant)
• Bobby Womack (cant)
• Bunny Brunel (baix)
• Carlos Rios (guitarra)
• Dave Holland (baix)
• Dave Weckl (bateria)
• Earl Klugh (guitarra)
• Eddy Gomez (baix).
• Eric Marienthal (saxòfon)
• Flora Purim (cant).
• Frank Gambale (guitarra)
• Gary Burton (vibràfon).
• Gayle Moran Corea (cant)
• Herbie Hancock (piano).
• Hiromi Uehara (piano).
• John Patitucci (baix).
• Larry Coryell (guitarra)
• Lenny White (bateria).
• Michael Brecker (saxòfon)
• Miles Davis (trompeta)
• Miroslav Vitous (baix)
• Paco de Lucia (guitarra)
• Pat Metheny (guitarra)
• Roy Haynes (bateria).
• Scott Henderson (guitarra)
• Stanley Clarke (baix).
• Steve Gadd (bateria).
• Steve Wilson (saxòfon)
• Victor Wooten (baix).
• Vinnie Colaiuta (bateria).
• Kenny Garrett (saxòfon).
• Carles Benavent (baix).
• Tete Montoliu (piano).

• 1978
  • An Evening With Herbie Hancock And Chick Corea in Concert
• 1979
  • Coreahancock

• 1973
  • Crystal Silence
• 1979
  • Duet
• 1981
  • Chick Corea And Gary Burton in Concert (Zurich, October 28 1979)
• 1997
  • Native Sense
• 2008
  • The New Crystal Silence

• 1992
  • Play
• 1996
  • The Mozart Sessions
• 2003
  • Rendez-vous in New York

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Chick Corea

• http://www.chickcorea.com/: Web oficial de Chick Corea