Francoprovençal

Francoprovençal
arpetan i patoué
Tipus	llengua viva
Ús
Parlants nadius	227.000 (2013 )
Autòcton de	Vaud, Ain, Doubs, Loira, Savoia, Roine, Piemont, Aosta i Vall d'Aosta
Estat	França, Suïssa i Itàlia
Classificació lingüística
	llengua humana; llengües indoeuropees; llengües itàliques; llengües romàniques; llengües romàniques occidentals; llengües gal·loibèriques; llengües gal·loromàniques; llengües gal·lo-rètiques
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Nivell de vulnerabilitat	3 en perill
Codis
ISO 639-3	frp
Glottolog	fran1269
Ethnologue	frp
Linguist List	frp
UNESCO	366
IETF	frp
Endangered languages	3395

L'arpità, conegut històricament per la romanística com a francoprovençal, i conegut a Suïssa com a romand, és una llengua romànica de la branca gal·loromànica, amb el domini lingüístic dividit administrativament entre França, Suïssa i Itàlia, i mancada d'oficialitat arreu.

Noms

Mapa de la distribució de l'arpità, amb topònims en arpità

La llengua rebé la denominació de francoprovençal el 1874 per part del seu descobridor per a la ciència (el lingüista furlà Graziadio Isaia Ascoli) que la considerà una llengua que, alhora, formava parlar de transició entre el francès i l'occità (aleshores anomenat provençal). El glossònim arpità, format a partir del topònim Arpes (Alps) i de la terminació de occità, ha emergit des de certs militants culturals de la Vall d'Aosta, particularment de Joseph Henriet (Josèf Hanriet), a partir dels anys 1970.

L'intel·lectual arpità Floran Corradin defensa que la forma francoprovençal és «una vella denominació que no pot ser més desafortunada».^[1] Corradin es refereix al fet que, mentre que arpità és un glossònim pròpiament dit, francoprovençal és, merament, una descripció sintètica i aproximativa per comparació amb tercers.

Domini lingüístic

Les llengües de la Gal·loromània.
3. Extensió actual de l'arpità.^[2]
4. Extensió de l'arpità abans el s. XIII.^[3] · ^[4]

El domini lingüístic arpità el delimita el cercle format per Lió-Roanne-Saint-Étienne-Pontarlier-Grenoble-Chambéry-Aosta-Ginebra-Lausana-Neuchâtel. O, en arpità, Liyon-Rouana-Sant-Etiève-Pontarliér-Grenoblo-Chambèri-Aoûta-Geneva-Losena-Nôchâthél.

El domini lingüístic arpità constitueix el país anomenat Arpitània (en arpità Arpitania, Arpetania). Consta, entre d'altres, de les regions històriques del Lionès (Liyonês), Savoia (Savouè) i Aosta (Vâl d'Aoûta), i de la major part de la Suïssa Romanda (Romandie, en la qual només el cantó del Jura és pròpiament francòfon). El territori arpitanòfon, doncs, està dividit entre tres estats: França, Suïssa i Itàlia. Només a la Vall d'Aosta gaudeix d'un cert reconeixement.

En les localitats de Celle di San Vito (Cèlles de Sant Uite en arpità) i Faeto (Faíte), a la província meridional italiana de Foggia es parla també francoprovençal a causa de migracions medievals, encara no prou ben documentades.

A títol de curiositat, l'arpità fou la llengua originària de la dinastia dels Savoia.

Lingüicitat i claus sociohistòriques

Hi ha hagut ús escrit de l'arpità d'ençà l'Edat Mitjana, bàsicament literari, i hi hagué conats de registres estàndard a Lió i a Grenoble, però el procés d'estandardització unitària fou frenat per la situació del país, en bona part constituït per valls aïlades i, a més, dividit entre estats diversos on els arpitans estaven en minoria. Arribada l'Edat Moderna, el Regne de França imposà el francès als territoris arpitans que controlava. I l'únic Estat de base arpitana, el Ducat de Savoia, en abandonar el llatí com a llengua oficial el substituí pel francès (1540).

Així, durant molt segles els arpitanòfons han mancat de consciència lingüística diferenciada, perquè han viscut en una profunda diglòssia interlingüística, amb l'arpità com a llengua col·loquial i el francès exercint com si en fos el registre estàndard, amb plenes funcions de llengua oficial i de l'alta cultura.

Per això mateix, la romanística ignorà aquesta llengua durant dècades, atès que, no havent-la analitzada, la tenia per un cúmul de dialectes francesos particularment excèntrics i/o interpenetrats d'occità. El 1874, en l'estudi Schizzi francoprovenzali, el lingüista Graziadio Isaia Ascoli donà a conèixer l'arpità a la ciència internacional, en delimitar-ne el caràcter de llengua plenament caracteritzada. Fou ell qui li donà el nom, aproximatiu, de francoprovençal, basant-se en les concomitàncies que presenta, alhora, amb el francès i amb el "provençal" (en el sentit genèric d'occità).

Sociolingüística

Amb les noves condicions de vida desenvolupades a Europa al llarg del segle xx, la diglòssia multisecular ha facilitat una substitució creixent de l'arpità per part del francès també com a llengua col·loquial. Avui dia es troba en perill d'extinció, parlat només per 60.000 persones, la major part de les quals gent gran. Això no obstant, el seu ús roman prou important a la Vall d'Aosta, a Itàlia, i al poble d'Evolênna, a Suïssa. Des dels anys 1970, existeix un moviment de recuperació lingüística, tant en certes zones rurals on la llengua encara és parlada, com en les zones urbanes (i a vegades rurals) on els locutors naturals han desaparegut.

A la Vall d'Aosta s'ha produït, i continua, una lluita decidida contra la italianització; però en defensa, no pas de l'arpità, sinó del francès.

Estandardització

Hi ha un intent d'estandardització recent, encunyat en les obres del lingüista Dominique Stich (1998, 2003), que s'anomena ortografia de referència B (ORB). Aplica el principi d'una grafia englobant, tenint en compte el diasistema, com el que ja ocorre en les ortografies del català i de l'occità. L'ORB és la base d'una llengua estàndard arpitana en curs de formació que té un èxit creixent, més que més per a la gent que vol recuperar la llengua i que no en té pràctica familiar.

Hi ha alguns sistemes d'escriptura concurrents que només noten fonèticament les parles locals segons les convencions del francès, com ara la grafia de Conflans i una grafia emprada a la vall d'Aosta.

Característiques

Segons Ascoli, els trets de l'arpità són els següents:

Distinció entre mots aguts i plans
Diftongacions i palatalitzacions consonàntiques
Afebliment intervocàlic
Vocals àtones finals conservades amb timbres molt diferents de l'antic oïl, com kodo ('colze'), fena ('dona'), pare ('pare').
La A tònica lliure resta A o esdevé O, com purta ('porta'), lo na ('el nas').
No tanca A en síl·laba tònica, la qual cosa l'acosta a l'occità
Tracta A davant consonant palatal com en el francès antic
Palatalització d'ú en ü
Té l'article indefinit on (ó) del llatí unum
Possessius notron i votron ('nostre', 'vostre')
Articles determinats lo i la
Manté les desinències d'imperfet, com purtavo ('portava') i medzivo ('menjava')
Manté la declinació de dos casos, en algunes paraules, a Mauriena
Com a restes de l'antic lígur, s'ha deixat en els gentilicis toponímics els radicals en ar (com Savare, Artanavaz), bar/ber (Albard, Berrier), el sufix col·lectiu asc (Marmasc, Perriasc), la desinència arp, 'muntanya' (Arpvilles), ey (Arbaney, arbelley) i dwr (Doire, nom del Dora Baltea)

Referències

↑ Corradin, Floran «'Vegnens étot nos' (Nosaltres també venim)». Diari El Punt Avui, 08-09-2012, pàgina 8.
↑ Gaston Tuaillon, Le francoprovençal, progrès d'une définition Arxivat 2017-12-22 a Wayback Machine.
↑ Les espaces dialectaux en France, situation et évolution, d'après Pierre Bonnaud (1981) Arxivat 2016-03-06 a Wayback Machine.
↑ «Aux racines du francoprovençal». Arxivat de l'original el 2018-07-21. [Consulta: 10 agost 2018].

Bibliografia

Agard, Frederick B. (1984). A Course in Romance Linguistics: A Diachronic View. (Vol. 2). Washington D. C.: Georgetown University Press. ISBN 0-87840-089-3
Ascoli, Graziadio Isaia (1878). Schizzi franco-provenzali. Archivio glottologico italiano, III, pp. 61-120. Article written about 1873.
Bec, Pierre (1971). Manuel pratique de philologie romane. (Tome 2, pp. 357 et seq.). Paris: Picard. ISBN 2-7084-0230-7 A philological analysis of Franco-Provençal; the Alpine dialects have been particularly studied.
Bessat, Hubert & Germi, Claudette (1991). Les mots de la montagne autour du Mont-Blanc. Grenoble: Ellug. ISBN 2-902709-68-4.
Blumenfeld-Kosinski, Renate (1997). The Writings of Margaret of Oingt, Medieval Prioress and Mystic. (From series: Library of Medieval Women). Cambridge: D.S. Brewer. ISBN 0-85991-442-9.
Cerlogne, Jean-Baptiste (1971). Dictionnaire du patois valdôtain, précédé de la petite grammaire. Geneva: Slatkine Reprints. (Original work published, Aoste: Imprimérie Catholique, 1907).
Chenal, Aimé & Vatherin, Raymond (1984). Nouveau Dictionnaire de Patois valdôtain, français / patois. Aoste: Musumeci. ISBN 88-7032-534-2.
Constantin, Aimé & Désormaux, Joseph (1982). Dictionnaire savoyard. Marseille: Éditions Jeanne Laffitte. (Originally published, Annecy: Société florimontane, 1902). ISBN 2-7348-0137-X.
Dalby, David (1999/2000). The Linguasphere Register of the World's Languages and Speech Communities. (Vol. 2). Hebron, Wales, UK: Linguasphere Press. ISBN 0-9532919-2-8 See p. 402 for 48 divisions of Franco-Provençal dialects with reference codes.
Dauzat, Albert & Rostaing, Charles (1984). Dictionnaire étymologique des noms de lieux en France. (2nd ed.). Paris: Librairie Guénégaud. ISBN 2-85023-076-6.
Duch, Célestin & Bejean, Henri (1998). Le patois de Tignes. Grenoble: Ellug. ISBN 2-84310-011-9.
Duraffour, Antonin (1969). Glossaire des patois francoprovençaux. Paris: CNRS Editions. ISBN 2-222-01226-0.
Elsass, Annie (Ed.) (1985). Jean Chapelon 1647-1694, Œuvres complètes. Saint-Etienne: Université de Saint-Étienne.
Escoffier, Simone (1958). La rencontre de la langue d'Oïl, de la lange d'Oc, et de francoprovençal entre Loire et Allier. Publications de l'Institut linguistique romane de Lyon, XI, 1958.
Escoffier, Simone & Vurpas, Anne-Marie (1981). Textes littéraires en dialecte lyonnaise. Paris: CNRS Editions. ISBN 2-222-02857-4.
EUROPA (European Commission) (2005). Francoprovençal in Italy, The Euromosaic Study. Arxivat 2006-02-13 a Wayback Machine. Last update: 4 February 2005.
Favre, Louis (Fwd.) (1894). Le Patois Neuchâtelois. (Buchenel, P., Pref.) Neuchâtel, Switzerland: Imp. H. Wolfrath & Co, Comité du patois de la Société cantonale d'histoire et d'archéologie. (Univ. of Neuchâtel, excerpt from: Le renâ à Dâvid Ronnet Arxivat 2009-07-15 a Wayback Machine.).
Gex, Amélie (1986). Contes et chansons populaires de Savoie. (Terreaux, Louis, Intro.). Aubenas: Curandera. ISBN 2-86677-036-6.
Gex, Amélie (1999). Vieilles gens et vieilles choses, histoires : ma rue et mon village. Marseille: Editions Jeanne Laffitte. (Original work published, Chambéry: 1924). ISBN 2-7348-0399-2.
Gordon, Raymond G., Jr. (Ed.) (2005). Ethnologue: Languages of the World. Fifteenth edition. Dallas: SIL International/Summer Institute of Linguistics. ISBN 1-55671-159-X Online version: Ethnologue.
Grillet, Jean-Louis (1807). Dictionnaire historique, littéraire et statistique des départements du Mont-Blanc et du Léman. Chambéry: Librairie J.F. Puthod.
Bengt Hasselrot (1937), Étude sur les dialectes d'Ollon et du district d'Aigle, Vaud, Uppsala / Paris
Bengt Hasselrot Les limites du francoprovençal et l'aire de "nostron" [adjectiu possessiu] 1966.
Henriet, Joseph (1997). La Lingua Arpitana. Quaderni Padani, Vol. III, no. 11, May-June 1997. pp. 25-30.pdf Arxivat 2006-05-06 a Wayback Machine. (in Italian).
Héran, François; Filhon, Alexandra; & Deprez, Christine (2002). Language transmission in France in the course of the 20th century. Population & Sociétés. No. 376, February 2002. Paris: INED-Institut national d'études démographiques. ISSN 0184-7783. Monthly newsletter in English, from INED.
Humbert, Jean (1983). Nouveau Glossaire genevois. Genève: Slatkine Reprints. (Original work published, Geneva: 1852). ISBN 2-8321-0172-0.
Jochnowitz, George (1973). Dialect Boundaries and the Question of Franco-Provençal. Paris & The Hague: Mouton de Gruyter & Co. ISBN 90-279-2480-5.
Martin, Jean-Baptiste & Tuaillon, Gaston (1999). Atlas linguistique et ethnographique du Jura et des Alpes du nord (Francoprovençal Central) : La maison, l'homme, la morphologie. (Vol. 3). Paris: CNRS Editions. ISBN 2-222-02192-8 (cf. Savoyard).
Martin, Jean-Baptiste (2005). Le Francoprovençal de poche. Chennevières-sur-Marne: Assimil. ISBN 2-7005-0351-1.
Minichelli, Vincenzo (1994). Dizionario francoprovenzale di Celle di San Vito e Faeto. Second edition. (Telmon, Tullio, Intro.). Alessandria: Edizioni dell'Orso. ISBN 88-7694-166-5.
Nagy, Naomi (2000). Faetar. Múnic: Lincom Europa. ISBN 3-89586-548-6.
Nelde, Peter H. (1996). Euromosaic: The production and reproduction of the minority language groups in the European Union. Luxembourg: European Commission. ISBN 92-827-5512-6 See: EUROPA, 2005.
Pierrehumbert, William (1926). Dictionnaire historique du parler neuchâtelois et suisse romand. Neuchâtel: Editions Victor Attinger.
Price, Glanville (1998). Encyclopedia of the Languages of Europe. Oxford: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-19286-7.
Ruhlen, Merritt (1987). A Guide to the World's Languages, Volume 1: Classification. Stanford: Stanford University Press. pp. 325-326. ISBN 0-8047-1250-6. Author of numerous articles on language and linguistics; Language Universals Project, Stanford University.
Stich, Dominique (2003). Dictionnaire francoprovençal / français, français / francoprovençal : Dictionnaire des mots de base du francoprovençal: Orthographe ORB supradialectale standardisée. (Walter, Henriette, Preface). Thonon-les-Bains: Editions Le Carré. ISBN 2-908150-15-8 This work includes the current orthographic standard for the language.
Stich, Dominique (1998). Parlons francoprovençal : Une langue méconnu. Paris: Editions l'Harmattan. ISBN 2-7384-7203-6 This work includes the former orthographic standard, Orthographe de référence A (ORA).
Tuaillon, Gaston (1988). Le franco-provençal, Langue oubliée. Vingt-cinq communautés linguistiques de la France. (Vol. 1). Paris. pp. 188-207.
Tuallion, Gaston (2002). La littérature en francoprovençal avant 1700. Grenoble: Ellug. ISBN 2-84310-029-1.
Viret, Roger (2001). Patois du pays de l'Albanais : Dictionnaire savoyarde-français (2nd ed.) Cran-Gévrier: L'Echevé du Val-de-Fier. ISBN 2-9512146-2-6 An excellent dictionary and grammar for the dialect in the Albanais region, which includes Annecy and Aix-les-Bains.
Vurpas, Anne-Marie (1993). Le Parler lyonnais. (Martin, Jean-Baptiste, Intro.) Paris: Editions Payot & Rivages. ISBN 2-86930-701-2.