Alcuí de York

Era originari de Northumbria, fill d'una família de classe mitjana que controlava algunes terres a la banda nord de l'estuari del riu Humber, tocant al cap de Spurn,^[2] Va estudiar teologia a l'escola episcopal de York, sota la direcció d'un deixeble de Beda el Venerable, Aelbert, que en va esdevenir el mestre. Fou director de l'Escola de York des del 767.^[3]

L'any 781, el rei Ælfwald II va enviar Alcuí a Roma per a sol·licitar al Papa la confirmació oficial de la condició d'arquebisbat de York i per a confirmar l'elecció del nou arquebisbe, Eanbald I. De retorn cap a York, va trobar Carlemany a Parma^[4] i va decidir acceptar-li l'oferta de dirigir l'escola palatina d'Aquisgrà el 782.^[3] Des de llavors, fou un dels mestres pensadors del món franc, europeu i un dels promotors de la renaixença intel·lectual, fixant la seva residència a la cort d'Aquisgrà, que només va abandonar en dues ocasions quan va retornar a York: el 786 i durant el període 790-793.^[5]

Va prendre part en els concilis principals de l'època, com el de Frankfurt l'any 794, i es va mostrar molt combatiu contra l'adopcionisme, concretament contra un dels seus màxims impulsors: el bisbe català Fèlix d'Urgell.^[6] Va participar en la reforma de la litúrgia i en particular de la revisió dels llibres com el Lectionarium i el Sacramentarium gregorians. Va organitzar l'ensenyament necessari per a la formació de les futures elits administratives de l'imperi i de l'Església catòlica. Va portar a terme un programa d'ensenyament amb una base de la lectura i l'escriptura, organitzant-lo en les set arts liberals (trivium i quadrivium).

Alcuí va figurar en les reunions de l'acadèmia Palatina, on els grans membres de la cort debatien sota la presidència del rei, anomenat David, d'Alcuí que es feia dir Horaci i de Teodulf d'Orleans que es feia dir Píndar.

 

Abat de Sant Martí de Tours el 796, s'hi va instal·lar el 801 i en va fer un centre del renaixement carolingi. En estretes relacions epistolars amb Carlemany i amb els principals personatges del seu temps, va continuar fins a la mort exercint un veritable magisteri intel·lectual en l'imperi. Aquí va fundar una acadèmia de filosofia i de teologia molt innovadora que va ser un precedent de la universitat i un centre de producció de manuscrits molt important.

Alcuí va morir el 19 de maig de 804 a Tours a l'edat de 74 anys, després d'una vida austera i dedicada a l'estudi.

Alcuí va deixar nombroses obres, molt diverses, sobretot tractats de pedagogia^[7] i de teologia.^[8] De la seva activitat literària, n'han quedat uns poemes llatins,^[9] una Bíblia corregida, i el famós Capitularium de Villis, tot i que encara se'n posa en dubte l'autoria.

Alcuí, per la seva formació, va preparar una Bíblia corregida, segurament sota les ordres directes de Carlemany.

Més concretament Capitulare de villis vel curtis imperii (ou imperialibus), anomenat Capitularium de villis. És un ordenament sorgit de Carlemany que disposa diverses regles i observances als governadors (Villici) i als dominis (Villae/Villis). No és, com s'ha dit, simples recomanacions, sinó que són regles molt estrictes per ser respectades escrupolosament, sota la pena de sancions dures (multes, revocació, presó...), ja que el text és un recull d'ordenament reial i l'aplicació concreta serà controlada en el terreny pels missi dominici, els enviats del senyor.

 

Alcuí va ser un promotor de l'ensenyament de les arts liberals. L'estructura de les set arts, el trivi i el quadrivi, va sorgir amb Marcià Capel·la al segle vi, Cassiodor va desenvolupar el trivi i Boeci el quadrivi. Va ser Beda el Venerable qui va transmetre a Occident en l'alta edat mitjana les arts liberals tal com es coneixen avui en dia. Alcuí va promocionar l'aparició de tallers de còpia (scriptorium) que van permetre la difusió de textos sagrats i profans, de l'antiguitat romana.

• Coates, Simon «The Bishop as Benefactor and Civic Patron: Alcuin, York, and Episcopal Authority in Anglo-Saxon England» (en anglès). Speculum, Vol. 71, Num. 3, 1996, pàg. 529-558. DOI: 10.2307/2865792. ISSN: 0038-7134.
• Dales, Douglas. Alcuin: His Life and Legacy (en anglès). James Clarke & Co, 2012. ISBN 978-0-227-17346-6. 
• Gaskoin, C.J.B.. Alcuin: His Life and His Work (en anglès). Cambridge University Press, 1904. 
• Marenbom, John. From the Circle of Alcuin to the School of Auxerre (en anglès). Cambridge University Press, 1981. ISBN 978-0-521-23428-3. 
• Miró i Tuset, Climent «El xoc cultural del món carolingi amb el visigot: el cas d'Urgell». Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, Vol. 30-31, 2020, pàg. 517-527. DOI: 0.2436/20.3001.01.142. ISSN: 1130-4383.
• Pucci, Joseph. The Poetry of Alcuin of York (en anglès). Routledge, 2024. ISBN 978-0-367-34213-5. 
• Story, Joanna. Charlemagne and Rome: Alcuin and the Epitaph of pope Hadrian I (en anglès). Oxford University Press, 2023. ISBN 978-0-19-920634-6. 

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcuí de York

• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Alcuí de York» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
• Thomas, Phillip Drennon. «Alcuin of York» (en anglès). Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008. [Consulta: 16 març 2024].
• «Alcuin» (en anglès). Encyclopaedia Britannica, 1998. [Consulta: 16 març 2024].
• Bullough, D.A. «Alcuin (Albinus, Flaccus)» (en anglès). Oxford Dictionary of National Biography, 2010. [Consulta: 16 març].
• (llatí) Obres d'Alcuí (The latin library).