Àcar

 

 

La filogènia dels Acari està encara sota debat. Per a molts especialistes es subdivideixen en Acariformes (també Actinotrichida) i Parasitiformes (també Anactinotrichida), encara que d'altres també inclouen els Opiliocariformes.^[3]

• Acariformes el grup més diversificat.
  • Sarcoptiformes
    • Astigmata - de productes emmagatzemats.
    • Endeostigmata
    • Oribatida (també cryptostigmata)
  • Trombidiformes - paràsit de plantes
• Opilioacariformes
  • Opilioacarida
• Parasitiformes
  • Holothyrida
  • Ixodida
  • Mesostigmata - aràcnids d'ocells
• Noms obsolets:
  • Notostigmata
• Tàxons incertae sedis:
  • Família Phytoseiidae
  • Gènere Acarophenox
  • Gènere Eniochthonius
  • Gènere Entrombidium
  • Gènere Nothrus
  • Gènere Petauralges
  • Gènere Rhinoseius

El pla corporal té dues regions, un cefalotòrax (sense cap separat) o prosoma, i un opistosoma o abdomen. La segmentació s'ha perdut gairebé per complet i el prosoma i l'opistosoma estan fusionats, només la posició de les extremitats indica la ubicació dels segments.^[4]

 

A la part davantera del cos hi ha el gnatosoma o capítol. Aquest no és un cap i no conté els ulls ni el cervell, sinó que és un aparell d'alimentació retràctil format pels quelícers, els pedipalps i la cavitat bucal. Està cobert per sobre per una extensió de la closca del cos i està connectat amb el cos per una secció flexible de la cutícula. Els quelícers de dos segments són la condició ancestral dels acariformes, però en grups més derivats són d'un sol segment. I els quelícers de tres segments són la condició ancestral dels parasitiformes, però s'han reduït a només dos segments en grups més derivats.^[6] Els pedipalps difereixen entre tàxons segons la dieta; en algunes espècies els apèndixs s'assemblen a potes, mentre que en altres es modifiquen en estructures semblants a quelícers. La cavitat oral es connecta posteriorment amb la boca i la faringe.^[4]

La majoria dels àcars tenen quatre parells de potes (dos parells els Eriophyoidea),^[7] cadascun amb sis segments, que es poden modificar per nadar o altres finalitats. La superfície dorsal del cos està revestida amb tergites endurides i la superfície ventral per esclerites endurides; de vegades aquestes formen crestes transversals. El gonòpor (obertura genital) es troba a la superfície ventral entre el quart parell de potes. Algunes espècies tenen d'un a cinc ulls mitjans o laterals, però moltes espècies són cegues, i els òrgans dels sentits amb escletxa i fossa són comuns. Tant el cos com les extremitats porten setae que poden ser simples, aplanades, en forma de maça o sensorials. Els àcars solen ser d'alguna tonalitat de marró, però algunes espècies són vermelles, taronges, negres o verdes, o alguna combinació d'aquests colors.^[4]

Els sistemes digestiu dels àcars tenen glàndules salivals que s'obren a l'espai preoral en lloc de l'intestí anterior. La majoria de les espècies porten de dos a sis parells de glàndules salivals que es buiden en diversos punts de l'espai subqueliceral.^[8] Algunes espècies d'àcars no tenen anus: no defequen durant la seva curta vida.^[9] L'aparell circulatori està format per una xarxa de sins i la majoria dels àcars no tenen cor, el moviment del líquid és impulsat per la contracció dels músculs del cos. Però les paparres, i algunes de les espècies més grans d'àcars, tenen un cor dorsal i longitudinal.^[10] L'intercanvi de gasos es realitza per mitjà de la superfície corporal, però moltes espècies tenen, a més, entre un i quatre parells de tràqueae, els espiracles es troben a la meitat davantera del cos. L'aparell excretor inclou un nefridi i un o dos parells de túbuls de Malpighi.^[4] Diverses famílies d'àcars, com ara Tetranychidae, Eriophyidae, Camerobiidae, Cunaxidae, Trombidiidae, Trombiculidae, Erythraeidae i Bdellidae tenen glàndules seda utilitzades per produir seda amb diversos propòsits. A més, els àcars de l'aigua (Hydrachnidia) produeixen fils llargs i prims que poden ser de seda.^[11]

 

Els sexes estan separats en els àcars. Els mascles tenen un parell de testicles a la regió mitjana del cos, cadascun connectat amb el gonòpor per un conducte deferent, i en algunes espècies hi ha un penis quitinós. Les femelles tenen un únic ovari connectat al gonòpor per un oviducte, així com un receptacle seminal per a l'emmagatzematge d'⁣espermatozoides. En la majoria dels àcars, l'esperma es transfereix a la femella de manera indirecta; el mascle o bé diposita un espermatòfor en una superfície de la qual és recollit per la femella, o utilitza els seus quelícers o tercer parell de potes per inserir-lo al gonòpor de la femella. En alguns dels Acariformes, la inseminació és directa mitjançant el penis del mascle.^[12] Els espermatòfors de tots els àcars són aflatel·lats.^[13]

Els ous es posen al substrat, o allà on viu l'àcar. Triguen fins a sis setmanes a fer eclosió, segons les espècies, i la següent etapa són les larves de sis potes. Després de tres mudes, les larves es converteixen en nimfes,^[14] amb vuit potes, i després de tres mudes més es fan adultes. La longevitat varia entre les espècies, però la vida útil dels àcars és curta en comparació amb molts altres aràcnids.^[15]

Entre els paràsits dels vegetals es troben els tetraquínids com Tetrachynus ulmi (aranya roja) i també els eriòfids de les fulles de la vinya, entre d'altres.

La malaltia de la sarna o escabiosi la provoca l'àcar Sarcoptes scabiei que viu a la pell entre l'epidermis i la derma.

En els fol·licles sebacis dels humans viu com a comensal, és a dir s'alimenta però no fa cap dany a l'hoste, l'àcar Demodex folliculorum. Dins d'algunes varietats de formatge viu l'àcar Tyroglyphus casei que intervé en el procés de curat.

Àcars paràsits més importants:^[16]

Els àcars van ser observats per primera vegada sota el microscopi pel polímata anglès Robert Hooke. En el seu llibre de 1665 Micrographia, va afirmar que, lluny de generar-se espontàniament a partir de la brutícia, eren «Insectes molt bonics».^[17] El 1898, Arthur Conan Doyle va escriure un poema satíric, "A Parable", amb la metàfora d'alguns àcars del formatge que discuteixen l'origen del formage cheddar en el que vivien.^[18] El primer documental científic del món presentava àcars del formatge, vists per microscopi; el curtmetratge es va projectar al music hall de l'Alhambra de Londres el 1903, provocant un gran increment en les vendes de microscopis simples.^[17]

• E. Baker. An Introduction to Acarology. New York: The MacMillan Company, 1952. 
• Schmidt, Günther (1993): Giftige und gefährliche Spinnentiere. Westarp Wissenschaften ISBN 3-89432-405-8
• R. B. Halliday, D. E. Walter, H. C. Proctor, R. A. Norton & M. J. Colloff. Acarology, Proceedings of the 10th International Congress [5-10 July 1998]. Collingwood, Vic.: CSIRO Publishing, Melbourne, 2001, p. 960 pp. ISBN 0-643-06658-6. 
• G. W. Krantz. A Manual of Acarology. 2a edició. Universitat Estatal d'Oregon Book Stores, Corvallis, OR, 1978. ISBN 0-882-46064-1. 
• Experimental and Applied Acarology, ISSN 1572-9702 (electrònic) 0168-8162 (paper), Springer
• D. E. Walter & H. C. Proctor. Mites in soil, an interactive key to mites and other soil microarthropods. ABRS Identification Series. CSIRO Publishing, Collingwood, Victoria, 2001. 
• T. Woolley. Acarology: Mites and Human Welfare. New York: Wiley Interscience, 1988. ISBN 0-47-104168-8. 

• Heather Proctor. «Acariformes. The "mite-like" mites». Tree of Life Web Project, 09-08-1998.
• David Evans Walter. «Parasitiformes. Holothyrans, ticks and mesostigmatic mites». Tree of Life Web Project, 13-12-1996.

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àcar