Simfonia núm. 2 (Prokófiev)

Simfonia núm. 2

Forma musical	simfonia
Tonalitat	re menor
Compositor	Serguei Prokófiev
Llengua	contingut no lingüístic
Parts	2 moviments
Part de	list of compositions by Sergei Prokofiev (en)

La Simfonia núm. 2 en re menor, op. 40, va ser composta per Serguei Prokófiev entre 1924 i 1925 en la seva estada a París. És representativa de l'estil urbanista, és l'obra més «avantguardista» del compositor, que la qualificava sovint, no sense orgull, «la simfonia de ferro i acer» abans de rebutjar, més endavant en el temps, la qualitat massa compacta de la seva estructura i de l'orquestració, així com el seu caràcter massa explícit. Com va fer amb la Simfonia núm. 4, va considerar revisar-la, assignant-li el número d'opus 136, però va morir abans d'haver pogut concloure la revisió. L'estrena va tenir lloc a París el 6 de juny de 1925 sota la direcció de Serge Koussevitzky, i estava destinada a deixar perplex un públic considerat reservat, tot i que la ciutat acollia una bona part de la modernitat musical europea (el Grup dels Sis, Ígor Stravinski, Maurice Ravel…).

L'estructura en dos moviments de durada i caràcter pregonament diferents (un allegro i una suite de variacions) és calcada de la Sonata per a piano núm. 32 Op. 111 de Ludwig van Beethoven i palesa, malgrat la seua aparença «bàrbara», la consciència d'una herència musical assumida i d'un deute a honorar.

Després de l'estrena, Prokófiev va comentar que ni ell ni el públic havien entès la simfonia. Va afegir que aquesta obra l'havia fet dubtar de la seua capacitat com a compositor per primera vegada en la seua vida.^[1]

Aquesta simfonia ha romàs sempre com una obra obscura, possiblement la menys interpretada de les set simfonies de Prokófiev.

• I. - Allegro ben articolato, durada de prop de 10 minuts - l'exemple més extrem del «maquinisme musical», i el moviment més contrapuntístic i més dissonant compost per Prokófiev

• II. - Tema i variacions, durada del voltant de 20 minuts - basat sobre un tema d'origen xinès, el moviment es caracteritza pel seu caràcter sistemàticament estrany per les seues tonalitats i el seu ambient líric i misteriós. El tema pròpiament dit és un andante, seguit per sis variacions:

1. L'istesso tempo
2. Allegro non troppo
3. Allegro
4. Larghetto
5. Allegro con brio - un altre homenatge a Beethoven
6. 'Allegro moderato