Font (arquitectura)

Una font artificial o brollador^[1] forma part del mobiliari urbà o particular d'una casa, per exemple en un jardí. Les fonts fabricades per l'home poden ser d'utilitat pràctica, si serveixen per abastir d'aigua les persones que no tenien aigua corrent a casa seva, o purament ornamental. Les fonts poden ser de pedra, metall o altre material.

Les civilitzacions antigues van construir conques de pedra per capturar i retenir aigua potable. Una conca de pedra tallada, que data del voltant del 2000 aC, va ser descoberta a les ruïnes de l'antiga ciutat sumèria de Lagaix a l'Iraq moderna. Els antics assiris construeixen una sèrie de conques al barranc del riu Comel, tallades en roca sòlida, connectades per petits canals, que descendien cap a un rierol. La conca més baixa estava decorada amb relleus tallats de dos lleons.^[2] Els antics egipcis tenien sistemes enginyosos per elevar l'aigua del Nil per beure i regar, però sense una font d'aigua més gran no era possible fer que el flux d'aigua per gravetat no fos trobat ni fonts egípcies ni fotografies de fonts.

Els antics grecs van utilitzar aqüeductes i fonts de gravetat per distribuir aigua. Segons historiadors antics, les fonts existien a Atenes, Corint i altres ciutats de l'antiga Grècia del segle vi aC com a punts finalitzadors d'aqüeductes que portaven l'aigua de les fonts i rius a les ciutats. Al segle vi aC, el governant atenès Pisístrat va construir la font principal d'Atenes, els Enneacrunos (ἐννεάκρουνος, literalment 'nou fonts'), a l'Àgora, la plaça principal. Tenia nou canons grans o becs, que proporcionaven aigua potable als residents locals.

Les fonts gregues estaven fetes de pedra o marbre, amb aigua fluint a través de canonades de bronze i sortint de la boca d'una màscara esculpida que representava el cap d'un lleó o el musell d'un animal. La majoria de les fonts gregues fluïen per una gravetat senzilla, però també van descobrir com utilitzar el principi d'un sifó per fer el bec d'aigua, com es pot veure en les imatges dels gerros grecs.

Els antics romans van construir un extens sistema d'aqüeductes des de rius i llacs de muntanya per proporcionar aigua les fonts i banys de Roma. Els enginyers romans van utilitzar canonades de plom en lloc de bronze per distribuir l'aigua a tota la ciutat. Les excavacions a Pompeia, que van revelar la ciutat tal com va ser quan va ser destruïda pel monts del Vesuvi el 79 dC, van descobrir fonts i conques independents situades a intervals al llarg dels carrers de la ciutat, alimentats per la sortida de l'aigua cap amunt de les canonades de plom sota el carrer. Les excavacions de Pompeia també van demostrar que les cases dels romans rics sovint tenien una petita font a l'atri o el pati interior, amb aigua procedent del subministrament d'aigua de la ciutat i que tirava cap a un petit recipient o conca.

La Roma antiga era una ciutat de fonts. Segons el Sextus Julius Frontinus, el cònsol romà que va ser nomenat curador de l'aquari o guardià de l'aigua de Roma l'any 98 dC, Roma va tenir nou aqüeductes que alimentaven 39 fonts monumentals i 591 conques públiques, sense comptar l'aigua subministrada a la casa imperial, banys. i propietaris de viles privades. Cadascuna de les fonts més importants es va connectar a dos aqüeductes diferents, en cas que es deixés de funcionar.^[3]

Els romans van ser capaços de fer que les fonts llancessin aigua a l'aire, utilitzant la pressió de l'aigua que circulava des d'una font d'aigua més allunyada i alta per crear un capçal hidràulic o una força. Les il·lustracions de fonts dels jardins que flueixen aigua es troben a les pintures murals de Roma a partir del segle I aC i a les vil·les de Pompeia.^[4] Plini el Jove va descriure la sala de banquets d'una vil·la romana on una font va començar a embullar-se quan els visitants es van asseure en un seient de marbre. L'aigua entrava en una conca, on els cursos d'un banquet se servien en plats flotants en forma d'embarcacions.^[5]

Els enginyers romans van construir aqüeductes i fonts a tot l'Imperi Romà. Alguns exemples es poden trobar avui a les ruïnes de les ciutats romanes de Vaison-la-Romaine i Glanum a França, a Augst, Suïssa i altres llocs.

Durant l'edat mitjana, els aqüeductes romans van ser destruïts o van caure en decadència, i moltes fonts a tot Europa van deixar de funcionar, de manera que les fonts existien principalment en art i literatura, o en monestirs o jardins de palaus. Les fonts de l'edat mitjana estaven associades a la font de la vida, la puresa, la saviesa, la innocència i el jardí de l'Edèn.^[6] En manuscrits il·luminats com el Très Riches Heures du Duc de Berry (1411–1416), el Jardí de l'Edèn va ser mostrat amb una elegant font gòtica al centre (vegeu la il·lustració). El retaule de Gant de Jan van Eyck, acabat el 1432, també mostra una font com a característica de l'adoració del bé místic, una escena aparentment situada al paradís.

Se suposava que el claustre d'un monestir era una rèplica del jardí de l'Edèn, protegida del món exterior. Les fonts simples, anomenades lavabos, es van col·locar dins de monestirs medievals com l'abadia de Le Thoronet a Provença i van ser utilitzats per a la rentada ritual abans dels serveis religiosos.^[7]

També es van trobar fonts en els jardins d'amour medievals tancats, "jardins d'amor cortès" - jardins ornamentals utilitzats per al festeig i la relaxació. El romanç medieval "El romà de la Rosa" descriu una font al centre d'un jardí tancat, alimentant petits rierols envoltats de flors i herbes fresques.

Algunes fonts medievals, com les catedrals del seu temps, van il·lustrar històries bíbliques, la història local i les virtuts del seu temps. La Fontana Maggiore de Perusa, dedicada el 1278, està decorada amb talles de pedra que representen profetes i sants, al·legories de les arts, treballs dels mesos, signes del zodíac i escenes del gènere i de la història romana.

Les fonts medievals també podrien divertir-se. Els jardins dels comtes d'Artois al castell de Hesdin, construït el 1295, contenien fonts famoses, anomenades Les Merveilles de Hesdin ("Les meravelles d'Hesdin") que es podien desencadenar per embrutar els visitants.^[8]

Poc després de la propagació de l'Islam, els àrabs van incorporar a la seva ciutat planejant els dissenys perses dels famosos jardins islàmics. Els jardins islàmics després del segle VII estaven tradicionalment tancats per parets i van ser dissenyats per representar el paradís. Els jardins paradisíacs estaven disposats en forma de creu, amb quatre canals que representaven els rius del paradís, dividint les quatre parts del món. L'aigua de vegades s'aboca des d'una font al centre de la creu, que representa la font o la font, Salsabil, descrita a l'Alcorà com la font dels rius del paradís.

Al segle ix, els germans Banū Mūsā, un trio d'inventors perses, van ser encarregats pel califa de Bagdad per resumir els coneixements d'enginyeria del món grec i romà antic. Ells van escriure un llibre titulat El llibre dels dispositius enginyosos, que descriu les obres de l'enginyer grec del segle i, Hero of Alexandria i altres enginyers, a més de molts dels seus propis invents. Van descriure fonts que formaven aigua en diferents formes i una bomba d'aigua amb energia eòlica,^[9] però no se sap si alguna de les seves fonts ha estat construïda.

Els governants perses de l'edat mitjana havien elaborat sistemes de distribució d'aigua i fonts als seus palaus i jardins. L'aigua va ser portada per una canonada al palau des d'una font d'elevació més alta. Un cop a l'interior del palau o del jardí, va sorgir a través d'un petit forat en un adorn de marbre o pedra i es va abocar en un canal de conca o jardí. Els jardins de Pasargades tenien un sistema de canals que fluïen de conca a conca, que regaven el jardí i feien un so agradable. Els enginyers perses també van utilitzar el principi del sifó (anomenat shotor-gelu en persa, literalment "coll del camell) per crear fonts que donaven aigua o feien semblar-se a una primavera de bombolles. El jardí de Fin, a prop de Kashan, va utilitzar 171 becs connectats a les canonades per crear una font anomenada Howz-e jush, o "lavabo bullint".

El poeta persa del segle xi Azraqi, va descriure una font persa:

D'una meravellosa aixeta d'or aboca una ona

la claredat de la qual és més pura que una ànima;

El turquesa i la plata formen cintes a la conca

procedent d'aquest aixeta d'or ...

El moviment alternatiu va ser descrit per primera vegada el 1206 per un enginyer i inventor iraquià al-Jazari quan els reis de la dinastia Artuqid a Turquia li van encarregar fabricar una màquina per aixecar aigua per als seus palaus. El millor resultat va ser una màquina anomenada bomba de pistó alternatiu de doble efecte, que va traduir el moviment rotatiu al moviment alternatiu a través del mecanisme de la biela del cigonyal.^[10]

Els palaus de l'Espanya musulmana, especialment l'Alhambra de Granada, tenien fonts famoses. El pati del sultà als jardins del Generalife de Granada (1319) tenia aigües abocades a una conca, amb canals que irrigaven tarongers i mirts. El jardí es va modificar al llarg dels segles: els dolls d'aigua que travessen el canal avui es van afegir al segle xix. La font de la cort dels Lleons de l'Alhambra, construïda entre 1362 i 1391, és una gran vasca muntada sobre dotze estàtues de pedra de lleons. L'aigua cau cap amunt en el vasque i s'aboca des de les boques dels lleons, omplint quatre canals que divideixen el pati en quadrants. La conca data del segle xiv, però es creu que els lleons que brollen aigua són més antics, datant del segle xi.

El disseny del jardí islàmic es va estendre per tot el món islàmic, des de l'Espanya àrab fins a l'Imperi mogol al subcontinent indi. Es va dir que els jardins de Shalimar construïts per l'emperador Shah Jahan el 1641 eren ornamentats amb 410 fonts, que es van introduir en una gran conca, canal i marbre.

A l'Imperi Otomà, els governants sovint van construir fonts al costat de les mesquites, de manera que els adoradors podien fer el seu rentat ritual. Alguns exemples inclouen la Font de Qasim Pasha (1527), la Muntanya del Temple, Jerusalem, una ablució i font d'aigua construïda durant el regnat otomà de Solimà el Magnífic; la font d'Ahmet III (1728) al palau Topkapı, Istanbul, una altra font d'Ahmet III a Üsküdar (1729) i la font de Tophane (1732). Els propis palaus solien tenir petites fonts decorades, que proporcionaven aigua potable, refrescaven l'aire i feien un agradable esquitxat de so. Un exemple que sobreviu és la Font de les llàgrimes (1764) al palau Bakhchisarai, a Crimea; que es va fer famós per un poema d'Alexander Pushkin. La sebil era una font decorada que sovint era l'única font d'aigua del barri. Sovint se li va encarregar un acte de pietat islàmica per una persona rica.

Al segle xiv, estudiosos humanistes italians van començar a redescobrir i traduir els textos romans oblidats sobre l'arquitectura per Vitruvi, sobre la hidràulica d'Heró de Alexandria, i les descripcions de jardins i fonts romanes de Plini el Jove, Plini el Vell i Varro. El tractat sobre l'arquitectura, De re aedificatoria, de Leon Battista Alberti, que va descriure detalladament les vil·les romanes, els jardins i les fonts, es va convertir en la guia per als constructors del Renaixement.^[11]

A Roma, el papa Nicolau V (1397-1455), un estudiós que va encarregar centenars de traduccions de clàssics del grec antic al llatí, va decidir embellir la ciutat i convertir-la en una capital digna del món cristià. El 1453 va començar a reconstruir l'Acqua Vergine, l'aqüeducte romà arruïnat que havia portat aigua potable a la ciutat a 13 quilòmetres de distància. També va decidir reviure el costum romà de marcar el punt d'arribada d'un aqüeducte amb una mostra, una gran font commemorativa. Va encarregar a l'arquitecte Leon Battista Alberti la construcció d'una font de paret on ara es troba la Fontana de Trevi. L'aqüeducte que va restaurar, amb modificacions i extensions, va proporcionar aigua a la Fontana di Trevi i les famoses fonts barroques de la Piazza del Popolo i la Piazza Navona.^[12]

Una de les primeres fonts noves que es van construir a Roma durant el Renaixement va ser la font de la plaça davant de l'església de Santa Maria in Trastevere (1472), que es va situar en el lloc d'una font romana anterior. El seu disseny, basat en un model romà anterior, amb un vasque circular sobre un pedestal abocant aigua a una conca inferior, es va convertir en el model de moltes altres fonts de Roma i, finalment, de fonts en altres ciutats, des de París a Londres.^[13]

El 1503, el papa Juliol II va decidir recrear un jardí de plaer clàssic al mateix lloc. El nou jardí, anomenat Cortile del Belvedere, va ser dissenyat per Donato Bramante. El jardí estava decorat amb la famosa col·lecció d'estàtues clàssiques del Papa i amb fonts. L'ambaixador de Venècia va escriure el 1523: "... En un costat del jardí hi ha una lògia molt bella, a un dels extrems hi ha una bonica font que rega els tarongers i la resta del jardí al costat d'un petit canal al centre. de la loggia ... El jardí original es va dividir en dos per la construcció de la Biblioteca Vaticana al segle xvi, però es va construir una nova font de Carlo Maderno al Cortile del Belvedere, amb un raig d'aigua tirant d'una circular. bol de pedra sobre un pedestal octogonal en una conca gran.^[14]

El 1537, a Florència, Cosimo I de 'Medici, que havia esdevingut governant de la ciutat a l'edat de només 17 anys, també va decidir llançar un programa d'aqüeducte i font. La ciutat havia obtingut prèviament tota l'aigua potable dels pous i els embassaments d'aigua de pluja, cosa que va significar que hi havia poca pressió d'aigua o aigua per executar fonts. Cosimo va construir un aqüeducte prou gran per a la primera font contínua de Florència, la Font de Neptú a la Piazza della Signoria (1560–1567). Aquesta font tenia una enorme estàtua de marbre blanc de Neptú, semblant a Cosimo, de l'escultor Bartolomeo Ammannati.^[15]

Sota el Medicis, les fonts no eren només fonts d'aigua, sinó anuncis del poder i la benevolència dels governants de la ciutat. Es van convertir en elements centrals no només de les places de la ciutat, sinó també del nou jardí renaixentista italià. La gran vila de Medici a Castello, construïda per a Cosimo per Benedetto Varchi, comptava amb dues fonts monumentals al seu eix central; una mostra amb dues figures de bronze que representen a Hèrcules matant a Antaeus, que simbolitza la victòria de Cosme sobre els seus enemics; i una segona font, al mig d'un laberint circular de xiprers, llorer, murta i roses, tenia una estàtua de bronze de Giambologna que mostrava a la deessa Venus retorçant-li els cabells. El planeta Venus estava governat per Capricorn, que era l'emblema de Cosimo; la font simbolitzava que era el mestre absolut de Florència.^[16]

Al centre del Renaixement, les fonts s'havien convertit en una forma de teatre, amb cascades i dolls d'aigua procedents de estàtues de marbre d'animals i figures mitològiques. Les fonts més famoses d'aquest tipus es van trobar a la Vil·la d'Este (1550-1572), a Tívoli, prop de Roma, on hi havia un vessant de conques, fonts i dolls d'aigua, així com una font que produïa música abocant aigua en una cambra, obligant l'aire a formar part d'una sèrie de canonades semblants a la flauta. Els jardins també contenien giochi d'acqua, bromes d'aigua, fonts ocultes que de sobte van xopar els visitants.^[17] Entre 1546 i 1549, els comerciants de París van construir la primera font d'estil renaixentista a París, la Fontaine des Innocents, per commemorar l'entrada cerimonial del rei a la ciutat. La font, que originalment es trobava contra la paret de l'església dels Sants Innocents, va ser reconstruïda diverses vegades i ara es troba en una plaça propera a Les Halles. És la font més antiga de París.^[18]

Henry va construir un jardí d'estil italià amb una font que disparava un raig d'aigua vertical per a la seva amant favorita, Diane de Poitiers, al costat del castell de Chenonceau (1556-1559). Al castell reial de Fontainebleau, va construir una altra font amb una estàtua de bronze de Diane, deessa de la caça, modelada per Diane de Poitiers.^[19]

Més tard, després de la mort d'Henri II, la seva vídua, Catalina de Médicis, va expulsar Diane de Poitiers de Chenonceau i va construir allí la seva pròpia font i jardí.

El rei Enric IV de França va fer una contribució important a les fonts franceses convidant un enginyer hidràulic italià, Tommaso Francini, que havia treballat a les fonts de la vila de Pratalino per fer fonts a França. Francini es va convertir en ciutadà francès el 1600, va construir la Font Medici i, durant el govern del jove rei Luis XIII, va ser elevat al càrrec d'intendent general dels Eaux et Fontaines del rei, una posició que era hereditària. Els seus descendents es van convertir en dissenyadors de fonts reals per a Louis XIII i per a Louis XIV a Versalles.^[20]

En 1630, una altra Medici, Marie de Medici, vídua d'Henri IV, va construir la seva pròpia font monumental a París, la Font dels Médicis, al jardí del Palau del Luxemburg. Aquesta font encara existeix avui dia, amb una llarga conca d'aigua i estàtues afegides el 1866.^[21]

Els segles xvii i XVIII van ser una època daurada per a les fonts de Roma, que van començar amb la reconstrucció dels aqüeductes romans arruïnats i la construcció dels papes de mostra, o mostrar fonts per marcar els seus termes. Les noves fonts eren expressions del nou art barroc, que va ser promogut oficialment per l'Església Catòlica com a manera de guanyar el suport popular contra la Reforma Protestant; el Concili de Trento havia declarat al segle xvi que l'Església havia de contrarestar l'auster protestantisme amb un art fastuós, animat i emocional. Les fonts de Roma, com les pintures de Rubens, eren exemples dels principis de l'art barroc. Estaven ple de figures al·legòriques i es van omplir d'emocions i moviments. En aquestes fonts, l'escultura es va convertir en l'element principal i l'aigua es va utilitzar simplement per animar i decorar les escultures. Com a jardins barrocs, eren "una representació visual de la confiança i el poder".

La primera de les fonts de la plaça de Sant Pere, de Carlo Maderno, (1614) va ser una de les primeres fonts barroques de Roma, feta per complementar la luxosa façana barroca que va dissenyar per a la basílica de Sant Pere que hi havia darrere. Va ser alimentat per l'aigua de l'aqüeducte Paola, restaurat el 1612, la font de la qual era de 81 metres per sobre del nivell del mar, la qual cosa significava que podia disparar aigua a vint metres de la font. La seva forma, amb una gran vasque circular sobre un pedestal que aboca aigua en una conca i un vasque invertit sobre ella que brolla d'aigua, es va imitar dos segles més tard a les fonts de la plaça de la Concorde a París.^[17]

La font del Tritó a la Plaça Barberini (1642), de Gian Lorenzo Bernini, és una obra mestra de l'escultura barroca que representa a Tritó, mig home i mig peix, que bufa la seva banya per calmar les aigües, seguint un text del poeta romà Ovidi a les metamorfosis. La font de Triton es va beneficiar de la seva ubicació en una vall i del fet que va ser alimentada per l'aqueducte Aqua Felice, restaurat el 1587, que va arribar a Roma a una alçada de 59 metres sobre el nivell del mar (fasl). diferència de 40 metres (130 peus) en altura entre la font i la font, la qual cosa significa que l'aigua d'aquesta font va llençar setze peus directament a l'aire des de la cargola del tritó.

La plaça Navona es va convertir en un gran teatre d'aigua, amb tres fonts construïdes en una línia al lloc de l'estadi de Domicià. Les fonts dels extrems són de Giacomo della Porta; la font de Neptú al nord (1572) mostra el déu del mar que llança un pop, envoltat de tritons, cavalls de mar i sirenes. A l'extrem sud es troba Il Moro, possiblement també una figura de Neptú muntant un peix en una closca de caragol. Al centre es troba la Fontana dei Quattro Fiumi (La font dels Quatre Rius) (1648-51), una font molt teatral de Bernini, amb estàtues que representen rius dels quatre continents; el Nil, el Danubi, el Plate River i el Ganges. Al llarg de tota l'estructura hi ha un obelisc egipci de 54 peus (16 m), coronat per una creu amb l'emblema de la família Pamphili, que representa al papa Innocent X, el palau familiar del qual estava a la plaça. El tema d'una font amb estàtues que simbolitzaven grans rius es va utilitzar posteriorment a la plaça de la Concòrdia (1836–40) i a la Font de Neptú a l'Alexanderplatz de Berlín (1891). Les fonts de la Plaça Navona tenien un inconvenient: la seva aigua provenia de l'Acqua Vergine, que només tenia una baixada de 7,0 m de la font cap a les fonts, la qual cosa significava que l'aigua només podia caure o caure cap avall, sense fer-ho molt bé. alt cap amunt.

A partir de 1662, el rei Lluís XIV de França va començar a construir un nou tipus de jardí, el jardí a la francesa, o el jardí formal francès, al Palau de Versalles. En aquest jardí, la font va tenir un paper central. Va utilitzar fonts per demostrar el poder de l'home sobre la natura i per il·lustrar la grandesa de la seva regla. Als jardins de Versalles, en lloc de caure naturalment en una conca, es va disparar aigua cap al cel, o es va formar en forma de ventall o ram de flors. L'ae ball es combinava amb música i focs artificials per formar un gran espectacle. Aquestes fonts van ser obra dels descendents de Tommaso Francini, l'enginyer hidràulic italià que havia vingut a França durant l'època d'Henri IV i va construir la Font Medici i la Font de Diana a Fontainebleau.

Dues fonts van ser les peces centrals dels Jardins de Versalles, tots dos extrets dels mites sobre Apol·lo, el déu del sol, emblema de Lluís XIV i tots dos que simbolitzen el seu poder. La Fontaine Latone (1668–70) dissenyada per André Le Nôtre i esculpida per Gaspard i Balthazar Marsy, representa la història de com els camperols de Lícia van turmentar Latona i els seus fills, Diana i Apolo, i van ser castigats convertits en granotes. Aquest va ser un recordatori de com els camperols francesos van abusar de la mare de Louis, Anna d'Àustria, durant l'alçada de la Fronda als anys 1650. Quan la font està encesa, els abrillantadors d'aigua aboquen els camperols, que són frenètics a mesura que s'han convertit en criatures.^[22]

L'altra peça central dels jardins, a la intersecció dels principals eixos dels Jardins de Versalles, és el Bassin d'Apollon (1668-71), dissenyat per Charles Le Brun i esculpit per Jean Baptiste Tuby. Aquesta estàtua mostra un tema també representat en la decoració pintada del Saló dels Miralls del Palau de Versalles: Apol·lo al seu carro a punt de sortir de l'aigua, anunciat per Tritons amb trompetes de petxina de mar. Els historiadors Mary Anne Conelli i Marilyn Symmes van escriure: "Dissenyats per a efectes dramàtics i per afalagar el rei, la font està orientada de manera que el Déu Sol puja de l'oest i viatja cap a l'est cap al castell, en contradicció amb la naturalesa".

A més d'aquestes dues fonts monumentals, els jardins van contenir durant anys dotzenes d'altres fonts, incloent-hi trenta-nou fonts animals al laberint que representaven les faules de Jean de La Fontaine.

Hi havia tantes fonts a Versalles que era impossible tenir-les a córrer alhora; quan Lluís XIV va fer els seus passejos, les seves fonts de subministrament es van girar per davant de les fonts i els van apagar. Lluís va construir una enorme estació de bombament, la Machine de Marly, amb catorze rodes aquàtiques i 253 bombes per aixecar l'aigua tres-cents metres del riu Sena, i fins i tot va intentar desviar el riu Eure per proporcionar aigua per a les seves fonts, però el subministrament d'aigua mai va ser suficient.^[23]

A Rússia, Pere el Gran va fundar una nova capital a Sant Petersburg el 1703 i va construir un petit palau d'estiu i jardins al costat del riu Neva. Els jardins contenien una font de dos monstres marins que brollaven aigua, entre les primeres fonts de Rússia.

El 1709 va començar a construir un palau més gran, el Palau de Peterhof, al costat del golf de Finlàndia. Pere va visitar França el 1717 i va veure els jardins i les fonts de Lluís XIV a Versalles, Marly i Fontainebleau. Quan va tornar va començar a construir un gran jardí a la française amb fonts a Peterhof. La característica central del jardí era una cascada d'aigua, modelada després de la cascada del castell de Marly de Lluís XIV, construïda el 1684. Els jardins incloïen fonts trampes dissenyades per a assecar als visitants poc apreciats, una característica popular del jardí renaixentista italià.^[24]

En 1800-1802, l'emperador Pau I de Rússia i el seu successor, Alexandre I de Rússia, van construir una nova font al peu de la cascada que mostra a Samsó obrint la boca d'un lleó, representant la victòria de Peter sobre Suècia en la Gran Guerra del Nord el 1721. Les fonts van ser alimentades per embassaments al jardí superior, mentre que la font de Samsó va ser alimentada per un aqüeducte especialment construït de quatre quilòmetres de longitud.

Una font de bany està destinada que les persones entrin i es refresquin durant els calorosos dies d'estiu. Aquestes fonts també es coneixen com a fonts interactives. Aquestes fonts estan dissenyades per permetre un fàcil accés i disposar de superfícies antilliscants i no tenen aigua estancada, per eliminar possibles riscos d'ofegament, de manera que no es requereixi cap socorrista o supervisor. A algunes fonts d'escombraries, com ara la plaça de Dundas, a Toronto, Canadà, l'aigua s'escalfa amb l'energia solar captada per les especials lloses de granit de color fosc. La font de Dundas Square disposa de 600 broquets de terra disposats en grups de 30 (3 files de 10 broquets). Cada grup de 30 broquets està situat sota una graella d'acer inoxidable. Vint regles d'aquestes es disposen en dues files de 10, enmig de la passarel·la principal a través de la plaça de Dundas.

• Font pública: Fonts municipals que formen part del mobiliari urbà i serveixen per abastir d'aigua, en principi potable, els seus ciutadans. A Barcelona, per exemple, hi ha 1.648 fonts públiques d'aigua potable amb aixeta. Es poden classificar en nou tipus de font: de columna d'una aixeta (les més habituals a Barcelona), de columna amb dues aixetes (una a cada banda de la columna), de capella, de tassa (per a beure-hi des de dalt, d'un brollador vertical), de paret, artística, de disseny en sèrie (n'hi ha diverses iguals, per exemple les d'un parc, però són diferents a les altres), singulars (de disseny únic) i la font de Canaletes, que per la seva importància es pot considerar a part de les singulars.
• Font ornamental pública: Fonts municipals públiques amb l'objectiu d'embellir un municipi. A Barcelona n'hi ha més de 230. La més cèlebre de Barcelona és potser la Font Màgica de Montjuïc.
• Font ornamental privada. Font particular d'una propietat privada que té l'objectiu d'embellir-la i de decoració.

• Fonts de Barcelona
• Mobiliari urbà de Barcelona

• Fonts de Barcelona Arxivat 2010-01-29 a Wayback Machine.

Viccionari