Eduardo Zaplana Hernández-Soro

Eduardo Zaplana Hernández-Soro

(2004)
Nom original	(es) Eduardo Zaplana
Biografia
Naixement	3 abril 1956 (68 anys) Cartagena (Regió de Múrcia)
Diputat al Congrés dels Diputats
24 març 2008 – 30 abril 2008 – María Eugenia Carballedo Berlanga → Legislatura: novena legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 2008
Diputat al Congrés dels Diputats
29 març 2004 – 1r abril 2008 Legislatura: vuitena legislatura espanyola Circumscripció electoral: València Electe a: eleccions generals espanyoles de 2004
Portaveu del Govern d'Espanya
3 setembre 2003 – 17 abril 2004 ← Mariano Rajoy Brey – María Teresa Fernández de la Vega Sanz → Nomenat per: José María Aznar López
Senador al Senat espanyol
22 juliol 2002 – 20 gener 2004 ← Juan Seva Martínez Nomenat per: Corts Valencianes
Ministre de Treball i Assumptes Socials
10 juliol 2002 – 18 abril 2004 ← Juan Carlos Aparicio – Jesús Caldera Sánchez-Capitán → Nomenat per: José María Aznar López
4t President de la Generalitat Valenciana
3 juliol 1995 – 24 juliol 2002 ← Joan Lerma i Blasco – José Luis Olivas Martínez →
President del PP Comunitat Valenciana
26 setembre 1993 – 28 abril 2004 ← Pedro Agramunt Font de Mora – Francisco Camps Ortiz →
Síndic del Grup Parlamentari Popular
15 setembre 1993 – 4 maig 1995 ← Pedro Agramunt Font de Mora – Rafael Maluenda Verdú → Legislatura: tercera legislatura del País Valencià
Alcalde de Benidorm
6 novembre 1991 – 6 novembre 1994 ← Manuel Catalán Chana – Vicent Pérez Devesa → Legislatura: tercera legislatura del País Valencià
Síndic del Grup Parlamentari Popular
19 juny 1991 – 21 desembre 1991 ← Rita Barberá Nolla – Pedro Agramunt Font de Mora → Legislatura: tercera legislatura del País Valencià
Regidor de l'Ajuntament de Benidorm
15 juny 1991 – 6 novembre 1994 Legislatura: tercera legislatura del País Valencià Electe a: eleccions municipals espanyoles de 1991
Diputat a les Corts Valencianes
15 juny 1991 – 10 juliol 2002 Circumscripció electoral: Alacant, València Electe a: Eleccions a les Corts Valencianes de 1991, Eleccions a les Corts Valencianes de 1995, eleccions a les Corts Valencianes de 1999
Dades personals
Formació	Universitat d'Alacant - ciències del dret (–1984) Universitat de València
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	polític, ministre, advocat
Partit	Partit Popular de la Comunitat Valenciana (1982–) Unió de Centre Democràtic (1977–1982)
Altres
Condemnat per	prevaricació (2024) falsificació documental (2024) suborn (2024) blanqueig de diners (2024)
Premis
(2008)  Gran Creu de l'Orde de Jaume I el Conqueridor (2004)  Gran Creu de l'Orde de Carles III

Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, Regió de Múrcia, 3 d'abril de 1956) és un polític espanyol que fou el tercer president de la Generalitat Valenciana, des del 1995 fins al 24 de juliol de 2002. Destacà dins dels governs de José María Aznar com a ministre de Treball (2002) i portaveu del Govern Espanyol (2003). Durant el període en oposició, del 2003 fins al 2008, exercí de portaveu del Partit Popular al Congrés dels Diputats. Actualment s'ha retirat de la política i ha acceptat ser director de l'empresa de telecomunicacions espanyola Telefónica.

Va néixer el 3 d'abril de 1956^[1] a la ciutat de Cartagena. Va estudiar dret a la Universitat de València entre 1975 i 1979, i posteriorment a la Universitat d'Alacant entre 1982 i 1984, en la qual es va llicenciar.

El desembre de 2015 ingressà a l'Hospital La Fe, a València, pel patiment de leucèmia.^[2]

Va iniciar la seva activitat política en la Unió de Centre Democràtic (UCD) entre 1977 i 1982, esdevenint membre del Gabinet Tècnic del Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions sota la presidència d'Adolfo Suárez González.

L'any 1990 va ingressar al Partit Popular,^{[cal citació]} on esdevení President del PP de la província d'Alacant eixe any^[1] i el 1991 va ser elegit alcalde de Benidorm gràcies al vot d'una trànsfuga del PSPV. També en eixa època va veure's afectat pel Cas Naseiro.^{[cal citació]}

Es va saber el 2018, amb l'ajut de la informació aportada pels Papers de Panamà, que Zaplana havia amagat les seues comissions pel 2001 a través del despatx d'advocats Etude García, establit a Luxemburg i operat per Beatriz García Paesa.^[3]

Des del 1991 fou diputat a les Corts Valencianes, càrrec que va mantindre fins al 2002.^{[cal citació]} El 1993 esdevení President del Partit Popular de la Comunitat Valenciana.^[1] El 1995 va ser candidat del PP a la Presidència de la Generalitat Valenciana i va aconseguir guanyar les eleccions per majoria simple i realitzant un pacte amb Unió Valenciana, on el candidat d'aquesta formació, Vicent González Lizondo, es convertí en president de les Corts Valencianes. L'any 1999 va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions autonòmiques i va renovar el seu mandat com a president.

Capdavanter en l'impuls d'unes polítiques socials que posaven la seva principal atenció en la gestió hospitalària i en l'atenció a la gent gran, va promoure així mateix unes grans polítiques de foment del treball, va aconseguir finalitzar la construcció dels últims trams de l'autovia València-Madrid i va aconseguir un acord per la construcció de l'AVE entre aquestes dues ciutats. Durant el seu govern es va tractar de promocionar la imatge de la Comunitat Valenciana com a destinació turística, amb costoses campanyes de publicitat i amb una forta inversió pública per a la creació del parc temàtic Terra Mítica que afectà també a les principals caixes d'estalvis valencianes i dugué a un dèficit creixent l'administració valenciana, especialment pel que fa al deute públic del Canal 9.

Amb la seua sortida a la política nacional,^[4] el traspàs de poders amb Francisco Camps ha estat traumàtic per l'enfrontament entre els seguidors de Zaplana o zaplanistes i els de Camps.^[5]

El 10 de juliol de l'any 2002 fou nomenat Ministre de Treball i Seguretat Social, per la qual cosa hagué de renunciar a la Presidència del País Valencià, cedint aquest càrrec a José Luis Olivas Martínez. Així mateix José María Aznar el nomenà Portaveu del Govern el 3 de setembre de 2003.

Sense abandonar el seu escó al Parlament del País Valencià fou nomenat senador al Senat espanyol en representació d'aquesta cambra, càrrec que ocupà fins a les eleccions generals de 2004, en les quals aconseguí l'acta de diputat al Congrés dels Diputats i es convertí en el portaveu del Partit Popular a l'oposició.

El 2008 abandonà el seu càrrec de portaveu arran de la nova derrota del Partit Popular a les urnes, i poc després s'acomiadà del seu escó per esdevenir director de Telefònica.

El 2015 assessorà a Albert Rivera per a elegir membres del partit polític Ciutadans - Partit de la Ciutadania del territori valencià.^[6]

Fou detingut el 22 de maig de 2018 acusat de blanqueig de capitals i malversació^[7] per l'alteració de contractes públics de les Inspeccions tècniques de vehicles, privatitzades per ell i rescatades per l'esquerra valenciana, i l'adjudicació del Pla Eòlic.^[8]

El partit polític Ciutadans, de Múrcia, exigí a la Universitat Politècnica de Cartagena el 22 de maig de 2018 que retirara a Zaplana del càrrec de vocal del Consell Social perquè donava mala imatge.^[9]

Fou condemnat en octubre de 2024 a 10 anys i 5 mesos de presó, 17 anys i 10 mesos d'inhabilitació per a ocupació i càrrec públic, i tres anys per a l'exercici de la seva professió en el marc del cas Erial pels delictes de blanqueig de capitals, suborn, falsedat en document mercantil, i se li imposa una multa de 20,6 milions d'euros pel delicte de blanqueig i altres 4,4 pel delicte de suborn.^[8]

Zaplanisme^[5] (o zaplanistes) és el nom amb què és conegut el grup de polítics valencians, vinculats inicialment Partit Popular de la Comunitat Valenciana, que segueixen o han seguit en els darrers anys els postulats i interessos polítics de l'expresident de la Generalitat Valenciana i del Partit Popular de la Comunitat Valenciana Eduardo Zaplana.

El terme "zaplanisme" comença a utilitzar-se després de la sortida de Zaplana de la presidència de la Generalitat per a formar part del govern a Madrid de José María Aznar, l'any 2002. Eduardo Zaplana nomena successor al front del govern valencià José Luis Olivas, però serà Francesc Camps el nou candidat a presidir la Generalitat i a dirigir el PPCV, encara que com a secretari general.

Els seguidors de Zaplana, que havien exercit càrrecs a les diverses administracions valencianes des de l'arribada al poder el 1995, són desplaçats progressivament d'aquests càrrecs^[10] cosa que desemboca en un enfrontament amb el president Camps i els seus seguidors, anomenats "campsistes", en contraposició al "zaplanisme". Una disputa que ha viscut el seu darrer episodi el 2008 amb el Congrés Provincial del PP a Alacant on el zaplanista José Joaquín Ripoll es disputà i guanyà la reelecció com a president provincial amb l'alcalde de Benidorm i reconegut campsista Manuel Pérez Fenoll.^[11] Ripoll és considerat el màxim representant del zaplanisme, que actualment es manté a la província d'Alacant en algunes institucions on el Partit Popular governa, com la Diputació d'Alacant o alguns importants ajuntaments.^[12]

Destaquen alguns polítics zaplanistes com Julio de España que fou president de les Corts Valencianes a la primera legislatura del govern Camps; Gema Amor, consellera als governs de Zaplana primer, i de Camps després, i diputada de Turisme a la Diputació d'Alacant; Alicia de Miguel també consellera als dos executius; l'expresident de la Diputació de València i antic membre d'Unió Valenciana, Fernando Giner, i José Joaquín Ripoll Serrano, president de la Diputació d'Alacant.^[5]

El conflicte entre zaplanistes i campistes ha provocat diverses escissions en el Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Així per exemple, a Benidorm Gema Amor va abandonar el PP per a presentar-se a les llistes del Centre Democràtic Liberal (CDL).^[13]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduardo Zaplana Hernández-Soro

• (castellà) Informació d'Eduardo Zaplana al Portal del PP Arxivat 2007-09-28 a Wayback Machine.
• (castellà) Zaplana en el Caso Naseiro Arxivat 2009-12-15 a Wayback Machine.. Cadena Ser (transcripció de la conversa telefònica amb Salvador Palop.