Élie Decazes

Élie Decazes

Biografia
Naixement	28 setembre 1780 Saint-Martin-de-Laye (França)
Mort	24 octubre 1860 (80 anys) París
Causa de mort	fractura
Sepultura	Bonzac
Cap de Govern de França
19 novembre 1819 – 20 febrer 1820 ← Jean-Joseph Dessolles – Armand-Emmanuel de Richelieu →
Prefecte de policia de París
9 juliol 1815 – 29 setembre 1815 ← Eustache-Marie Courtin – Jules Anglès →
Par de França
Par de França
Diputat a l'Assemblea Nacional
Ambaixador
Activitat
Lloc de treball	París
Ocupació	polític, advocat, diplomàtic, jutge
Membre de	Société de l'histoire de France
Obra
Localització dels arxius	Arxius Nacionals de França, dossier [ E A/162 IV]
Altres
Títol	Duc
Fills	Louis Decazes
Pares	Michel Decazes   i Catherine Trigant de Beaumont
Germans	Joseph-Léonard Decazes
Premis
Gran Creu de la Legió d'Honor  Cavaller de l'Orde de l'Esperit Sant  Cavaller de l'Orde de Sant Miquel
Signatura

Élie Louis Decazes (Saint-Martin-de-Laye, 28 de setembre del 1780 – París, 24 d'octubre de 1860) va ser un noble i polític reialista francès.

Élie Decazes va començar els seus estudis a l'Escola militar de Vendôme de 1790 a 1799. Després estudià Dret i va esdevenir el 1805, després del seu matrimoni am una filla del comte Muraire, jutge al tribunal civil de la Seine. Va ser nomenat conseller de Louis Bonaparte el 1807. També va ser conseller del jove rei del Regne d'Holanda, Louis Bonaparte, i de Maria Letizia Ramolino.

Després de la caiguda de l'Empire, refusa signar una felicitació a Napoleó I quan aquest tornà de l'illa d'Elba, i es va declarar reialista (royaliste), va restar fidel a la dinastia dels borbons durant els Cent dies. A través del baró Joseph-Dominique Louis, es va poder trobar amb el rei Louis XVIII, que el va recompensar per la seva fidelitat nomenant-lo prefecte de la policia de París el 7 de juliol de 1815.

Decazes va obtenir l'autorització de despatxar els seus informes directament amb el rei. Va esdevenir el favorit de Lluís XVIII que l'anomenava mon fils. Va ser detestat pels Ultrareialistes, Decazes abans havia col·laborat amb Fouché el 1815, després ministre del duc de Richelieu.

En les seves Mémoires d'outre-tombe, Chateaubriand va criticar les relacions entre Lluís XVIII i Decazes.

Les eleccions legislatives de 1815, van representar un triomf dels ultrareialistes amb 350 escons del total de 389, Louis XVIII, persuadit per Decazes, va dissoldre la Cambra i amb les noves eleccions de 1816, els que van guanyar van ser els constitucionalistes moderats com era el duc Decazes. Aquest grup era a la vegada hostil a la Revolució francesa i a la contrarevolució.

Decazes amb 38 anys va ser el president del Consell de França més jove de la història. La seva ambició era explícitament Reialitzar la nació i nacionalitzar els reialistes (Royaliser la nation et nationaliser les royalistes)

El 13 de febrer de 1820, el duc de Berry va ser assassinat per un obrer, Louvel. La premsa ultrareialista acusà Decazes de ser el responsable de la mort del duc de Berry que, a més, era l'únic capaç d'assegurar una descendència de la dinastia borbònica. Decazes va ser obligat a dimitir.

Va ser un alt dignatari de la francmaçoneria francesa. També va obtenir la Legió d'Honor. El seu fill, Louis Decazes, va ser diplomàtic, diputat i ministre d'Afers estrangers.

• Vapereau, Gustave. L. Hachette. Dictionnaire universel des contemporains, contenant toutes les personnes notables de la France et des pays étrangers... (2 vol. (XI-1802 p.) ; 26 cm) (en francès), 1858. 
• Robert, Adolphe. Bourloton. Dictionnaire des parlementaires français... (5 vol. ; in-8) (en francès), 1891. 
• Hoefer, Ferdinand. Firmin-Didot frères. Nouvelle biographie générale (37 vol. ; in-8) (en francès), 1866. 
• Trigant de Latour, Bon Maxime. Feret et fils. Avant l'apogée, la vérité sur le père et la famille du favori de Louis XVIII, et la jeunesse du duc Decazes. (In-8°) (en francès), 1901, p. 123. 
• Fournol, Étienne. P. Carrère. Le duc Decazes (In-8°) (en francès), 1929, p. 36. 
• Langeron, Roger. Hachette. Decazes, ministre du roi (In-16) (en francès), 1960, p. 214. 
• Bonafé, Félix. Maugein. Élie, duc Decazes (ill. ; 16 cm) (en francès), 1973, p. 144. 
• Waresquiel, Emmanuel de. Perrin. Le Duc de Richelieu (ill. ; 24 cm) (en francès), 2009, p. 498. ISBN 978-2-262-03117-6. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Élie Decazes

• Jean Rudelle. «Les chemins de fer miniers de Mondalazac et Cadayrac» (en francès). Monsieur, comte, duc de Glücksbierg, duc Decazes...Decazeville. [Consulta: 22 novembre 2013].
• «Élie Decazes de Glücksbierg». [Consulta: 22 novembre 2013].