pecar

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /pəˈka/
	balear /peˈka/, /pəˈka/
Occidental:	nord-occidental /peˈka/, valencià /peˈkaɾ/

• Rimes: -a(ɾ)
• Homòfon: pecà
• Etimologia: Del llatí peccāre, segle XIII.

pecar intr.

1. Transgredir la llei divina o un precepte de l’Església.

   «Porta principal. També hi serà representada la humanitat: l'home abans de pecar i com pel pecat fou condemnat al treball.» (Cèsar Martinell, Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix, 1951)

2. fornicar

   «Encara que la senyora Elisenda pecava tres o quatre cops la mesada, considerava que mossèn Aureli Bagà no n'havia de fer res.» (Jaume Cabré, Les veus del Pamano, 2004)

3. Cometre una transgressió moral contra algú, una ideologia, una norma, el costum.

   «Ausiàs March és un gran poeta medieval que pecà amb el Renaixement. Del pecat en té la consciència d'un convers i la subtilitat d'un renaixentista.» (Joan Triadú Panorama de la poesia catalana, 1953)

4. Excedir en una qualitat determinada.

   «Són preferibles els bunyols de les cases particulars als de les confiteries. Aquests darrers solen ésser greixosos, de vegades massa, i, al meu entendre, pequen de dolços.» (Josep Pla, El que hem menjat, 1972)

Paradigmes de flexió: peco, peca, pequem
Vocal rizotònica: /e/

• (transgredir la llei divina) caure, deshonrar, empecadar, errar, faltar, macular, mancar, transgredir, violar
• (excedir) decantar-se, inclinar-se, propendir, tendir, tirar

• Síl·labes: pe·car (2)
• Anagrames: crepa, crepà, parec, perca

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Vegeu el Diccionari de sinònims de Softcatalà-OpenThesaurus: pecar