1
Anuari de l’envelliment. Illes Balears 2012
CARMEN ORTE SOCIAS
Directora de la Càtedra d’Atenció a la Dependència i
Promoció de l’Autonomia Personal
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T.
ILLES BALEARS 2012
Anuari de l’envelliment. Illes Balears 2012
Aquest Anuari de l’envelliment és el resultat d’un conveni de col·laboració entre la Conselleria d’Afers
Socials, Promoció i Immigració de les Illes Balears i la Universitat de les Illes Balears. Així, d’acord
amb el conveni, l’Anuari de l’envelliment és una iniciativa de la Càtedra d’Atenció a la Dependència
i Promoció de l’Autonomia Personal de la UIB, dirigida per la doctora Carmen Orte Socias, amb la
col·laboració de la Societat Balear de Geriatria i Gerontologia.
Consell de Direcció:
Directora:
Dra. Carmen Orte Socias
Vocals:
Sr. Enrique Campos Alcaide
Sr. Ferran Dídac Lluch i Dubon
Dr. Jordi Forteza-Rey Borralleras
Sr. Liberto Macías González
Dra. Carmen Mas Tous
Sr. Miquel Oliver Ramon
Sra. Margarita Isabel Viñuela Benéitez
Secretària:
Sra. Lydia Sánchez Prieto
* © del text: els autors 2012
* © de l’edició: Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal (Conselleria
de Salut, Família i Benestar Social i UIB).
* Disseny, maquetació i impressió: amadip.esment
* ISSN: 2174-7997
* Dipòsit legal: PM-2908-2008
El contingut dels articles és responsabilitat dels autors. El seu parer no representa l’opinió de la
Universitat de les Illes Balears ni de la Conselleria de Salut, Família i Benestar Social.
S’autoritza la reproducció total o parcial de l’obra, si se n’esmenta la font i l’autor o l’autora.
L’Anuari de l’envelliment. Illes Balears es pot consultar a les pàgines web de la Conselleria de Salut,
Família i Benestar Social <http://www.caib.es/govern/organigrama/area.do?coduo=3349&lang=ca>
de la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal, <http://
catedradependencia.uib.es> i d’Edicions UIB, <http://edicions.uib.es>
Dra. Carmen Orte Socias. Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques. Edifici Guillem Cifre
de Colonya. Campus UIB. Cra. de Valldemossa, km 7.5. 07122 Palma (Illes Balears).
Tel.: 971 17 24 15 / Fax: 971 17 24 63
E-mail: catedra.dependencia@uib.es
SUMARI
PRESENTACIÓ
Conseller de Salut, Família i Benestar Social
Martí Sansaloni Oliver
5
INTRODUCCIÓ
Direcció de l’Anuari de l’envelliment 2012
Carmen Orte Socias
9
ENVELLIR
Ramón Bayés Sopena
21
DEMOGRAFIA I PENSIONS A LES ILLES BALEARS
Pere Antoni Salvà Tomàs
25
LA POBLACIÓ NONAGENÀRIA A LES ILLES BALEARS: UNA APROXIMACIÓ ESTADÍSTICA
Ferran Dídac Lluch i Dubon
49
ENVELLIMENT I JUBILATS EUROPEUS A CALVIÀ. ELEMENTS PER A UN DIAGNÒSTIC
Rosario Pozo Gordaliza i Joan Amer Fernández
77
EL NOU ROL DE LA GENT GRAN I EL TRENCAMENT PROGRESSIU DEL PACTE
INTERGENERACIONAL
Martí X. March Cerdà i Carmen Orte Socias
ELS DRETS DE LA GENT GRAN
Margalida Vives Barceló
97
117
L’ACTUAL PAPER DELS PADRINS EN LES FAMÍLIES. ESPECIALMENT,
LES RELACIONS DELS PADRINS AMB ELS NÉTS A L’EMPARA DEL DRET CIVIL
Maria Nélida Tur Faúndez
145
PADRINS QUE FAN DE PARES: UN DRET DE L’INFANT O UNA OBLIGACIÓ DE LA
PERSONA GRAN?
Maria Antònia Gomila Grau i Belén Pascual Barrio
163
LA INTERNACIONALITZACIÓ DELS PROGRAMES UNIVERSITARIS PER A GENT GRAN.
AVALUACIÓ DE L’EXPERIÈNCIA DE LA UNIVERSITAT OBERTA PER A MAJORS (UOM)
Carmen Orte Socias, Liberto Macías González i Lluís Ballester Brage
187
LA FIGURA ABSENT EN LES CAMPANYES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE:
LA DONA GRAN
Lydia Sánchez Prieto, Carmen Orte Socias i Lluís Ballester Brage
209
UN PROCÉS PARTICIPATIU A L’ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DE SON REAL
Josep Lluís Riera Moll
233
L’ACTIVITAT FÍSICA I ALTRES FACTORS DE RESERVA COGNITIVA EN L’ENVELLIMENT
Laura Pérez García, Concepción Padilla Franco i Pilar Andrés Benito
249
LA SEXUALITAT EN L’ADULT GRAN
Joan Ferrer Riera
265
FÀRMACS I GENT GRAN
Àngela Aguiló Llobera, Maria Asunción Boronat Moreiro, Marta Fernández Tous,
Maria Teresa López Sánchez i Maria Zaforteza Dezcallar
287
PÈRDUA I DOL A LA TERCERA EDAT
Maria Isabel Vidal Pérez i Laura Espinàs Olvera
305
EL TEMPS DEDICAT A LA CURA I ELS SEUS EFECTES EN LA VIDA QUOTIDIANA
DELS QUI CONVIUEN AMB PERSONES GRANS DEPENDENTS
Lluís Ballester Brage, Carmen Orte Socias i Lydia Sánchez Prieto
329
L’EVIF, 18 ANYS DONANT SUPORT A L’ENVELLIMENT
347
María Isabel Cuart Sintes, Roger Farré i Secall, Joana Ferragut Fiol, Joana Maria Fiol i Amengual,
Catalina Garcia Garí, Maria de les Neus Homar Santaner i Margalida Pocoví Fernández
DEPENDÈNCIA I RECURSOS A L’ILLA D’EIVISSA
373
Josefa Marí Marí, Elisa Pérez Ramon, Catalina Ribas Guasch i Bartomeu Roig Roselló
EL CENTRE DE DIA PER A MALALTS D’ALZHEIMER I ALTRES TRASTORNS
COGNITIUS. CONSELL INSULAR DE MENORCA (CIME)
399
Montserrat Carreras Pons, Liliana Curzi, Milagros González González, Bernardo López Oblaré,
Lorena Martín Mus, Patrícia Moncada Pons, María Sánchez Delicado i Sílvia Zapata Ruiz
ESTENOSI AÒRTICA GREU DE LA PERSONA GRAN: NOVES OPCIONS TERAPÈUTIQUES
Bernardo García de la Villa Redondo, Manuel Martínez-Sellés d’Oliveira Soares i
Luis Cornide Santos
419
EL PAPER DEL FISIOTERAPEUTA EN UNA RESIDÈNCIA
Tomàs Alías Aguiló
449
HABITATGES DE PROTECCIÓ PÚBLICA, EN RÈGIM DE LLOGUER DE RENDA BAIXA,
DESTINATS A PERSONES DE MÉS DE 65 ANYS AL MUNICIPI DE PALMA
Alicia Rodríguez García
467
EL CURIÓS CAS DEL CENTRE DE DIA PREMIAT. UNA MIRADA A L’ARQUITECTURA
SOCIOSANITÀRIA DE LES BALEARS
Juan Manuel Martínez Álvarez i Susan Roig Merino
489
PRESENTACIÓ
6
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Martí Sansaloni Oliver
Conseller de Salut, Família i Benestar Social
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El Parlament Europeu declarà el 2012 l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat
Intergeneracional. Una ita de gran importància, ja que la nostra població major de 65
anys creix any rere any. Com a Govern, sempre mostrarem el nostre suport a un grup de
població que presenta unes característiques especials i que mereix una atenció diferent.
Per cinquè any consecutiu, l’Anuari de l’Envelliment de les Illes Balears dóna llum –en una
visió de conjunt variada i completa– de tot el que envolta la nostra gent gran. Al llarg de
les pàgines que el conformen es tracta des de l’activitat física en l’envelliment, ins al canvi
que ha experimentat el paper de padrins en les famílies o els drets de la gent gran, en 23
capítols, tots i cadascun dels quals de lectura imprescindible.
Des d’aquí vull donar la meva enhorabona més sincera a tot l’equip per la feina tan ben
feta, pel rigor de tots els treballs que s’hi inclouen, com també per la varietat temàtica
que presenta. Una gran comesa de totes les persones que han volgut contribuir amb
els seus coneixements en aquest Anuari, així com una gran tasca de la responsable de la
Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal.
En qüestió d’envelliment, la labor de sensibilització a la societat en general sobre el valor
de l’envelliment actiu ha de ser contínua.
La declaració del Parlament Europeu insta a estimular el debat i a promoure polítiques
d’envelliment actiu i de solidaritat intergeneracional. Les institucions públiques hem
d’incidir en aquests temes, hem de procurar el marc idoni per dur a terme polítiques, plans
i estratègies amb mires de futur en relació amb l’envelliment actiu i la solidaritat entre les
generacions. Això implica dur a terme una feina exhaustiva per fer caure murs com ara el de
la discriminació per raó de l’edat. El respecte és el que s’ha d’imposar entre les generacions.
Tot i això, hem d’anar més enllà: enfoquem els nostres esforços perquè l’autonomia
personal i la qualitat de vida siguin presents en aquest sector de població.
La Conselleria de Salut, Família i Benestar Social integra en un organisme únic la visió
social i sanitària de tot el que envolta l’envelliment. Això permet una major coordinació
de les polítiques actives en aquest sentit.
Hi ha dos aspectes clau en aquest fet: des del punt de vista de la persona, és un dret poder
envellir de forma activa, autònoma i en salut. I així ho hem de procurar col·laborant tota
la societat i les institucions. Des del punt de vista social, és una necessitat abordar aquest
fet, amb vista a la nostra població.
Per això, vull agrair públicament la publicació, un any més, de l’Anuari de l’Envelliment als
seus responsables i col·laboradors, ja que és una eina indispensable per a tota la societat.
7
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
INTRODUCCIÓ
9
10
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Direcció de l’Anuari de l’envelliment.
Illes Balears 2012
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’envelliment de la població europea, tant pel que fa als Estats membres de la Unió
Europea (UE) com a la mateixa Unió, ha estat una constant i una prioritat política des de fa
més de dues dècades. En anys recents, i amb motiu dels ràpids canvis demogràics, socials
i econòmics i les projeccions demogràiques, l’envelliment de la població s’ha convertit
en una prioritat i en un repte de primer ordre. Tinguem en compte que la població viu
més anys, té millor salut, i les perspectives són que això continuarà i ins i tot millorarà en
el futur. De fet, des de 1960 l’esperança de vida ha augmentat en 8 anys. Les projeccions
demogràiques preveuen un augment de 5 anys més els pròxims 40 anys. Això sens dubte
és un assoliment històric important socialment i sanitàriament, el qual cal valorar, també,
en el conjunt de dades demogràiques, per exemple, en el context de descens en el nombre
de naixements i en els luxos migratoris.
1. Projeccions demogràfiques i envelliment actiu
La informació sobre les projeccions demogràiques és una constant crida d’atenció els últims
anys, especialment en un moment de crisi econòmica, en relació amb la sostenibilitat del
sistema de benestar i les inances públiques. Referent a això, com es recull en la publicació
especial de l’Eurobaròmetre sobre l’envelliment actiu (2012), l’envelliment de la població
presenta reptes diversos per al nostre sistema de benestar i inances públiques. De fet, els
Estats membres de la UE gasten, com a mitjana, més d’una quarta part del PIB en protecció
social, la majoria per al beneici de les persones grans en forma de pensions, salut i cures
a llarg termini. La crisi econòmica està mostrant un gran dèicit públic i una càrrega de
deute important en un moment en el qual grans cohorts de població estan pròximes a
l’edat de jubilació.
L’Oicina Estadística Europea (a Directorate General for Employment, Social Affairs and
Inclusion, 2012) proveu per a 2060 que hi haurà dues persones en edat de treballar (de
15 a 64 anys) per cada persona de més de 65 anys. La ràtio actual és de quatre a una. En
aquest procés, el període comprès entre 2015-2035 serà un dels més àlgids quant a nombre
de població de 65 i més anys, amb l’arribada dels baby boomers a l’edat de la jubilació.
La Direcció General d’Ocupació, Assumptes Socials i Inclusió (2012) recull dues tendències:
d’una banda, es preveu que la població en edat laboral (15-64 anys) es reduirà en 20,8
milions de treballadors entre 2005 i 2030. S’apunten repercussions en el futur de les
ocupacions, en el creixement de la UE, en la sostenibilitat de la protecció social i dels
sistemes sanitaris, els quals s’enfronten a un desfasament cada cop més gran entre les
despeses necessàries i els ingressos obtinguts mitjançant imposts i contribucions. D’altra
banda, el nombre d’ancians augmenta ràpidament. Segons aquest estudi, es preveu que
augmentarà un 57,1% entre 2010 i 2030. Això suposa 12,6 milions més de persones més
grans de 80 anys, la qual cosa inluirà en els serveis sanitaris i d’assistència.
11
12
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Amb aquestes dades, en l’última dècada, i especialment en els últims anys, s’han realitzat
diverses propostes per respondre a aquesta nova i previsible situació. Referent a això i
en diferents formats, s’està tractant d’acumular coneixement suicient i compartit a
diferents nivells polítics, tècnics i de població general, a través de declaracions, fòrums,
seminaris, congressos, conferències, publicacions, convocatòries d’investigació, etc.,
també mitjançant altres sistemes d’accés a la recollida i la disseminació d’informació de la
població en general, a través dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública. Revisant
els més actuals de l’àmbit nacional i internacional, als quals fem referència, la majoria
assenyalen aspectes que són comuns en diversos estudis, els quals també han de tenir-se
en compte en aquesta planiicació futura del repte demogràic.
Algunes qüestions apareixen de forma continuada en la majoria de publicacions, per
exemple, el tema de la continuïtat al lloc de treball ins a –i més enllà de– l’edat de jubilació,
ins i tot ampliant aquesta, com ja han fet molts països europeus, incloent el nostre. La
majoria dels treballs consultats també mostren informació basada en les opinions de la
població general i de la població més gran, respecte a les projeccions demogràiques de
l’envelliment. És important tenir-les en compte, en relació amb la proposta de mesures que
tenen gran impacte en la població de treballadors, com l’augment de l’edat de jubilació.
Però també és important tenir-les en compte perquè una visió optimista i positiva de
l’envelliment i de les persones grans, és una condició necessària per poder dur a terme
aquelles propostes que pretenguin modiicar aspectes considerats tradicionalment com a
estructurals, tant laboralment com en altres àmbits de planiicació, en els quals la població
en edat laboral ha d’assumir que està contribuint al benestar del conjunt de la població,
al seu propi benestar, i al de les persones jubilades.
L’Eurobaròmetre (2012), per exemple, a partir de l’estudi realitzat amb 31.280 persones
més grans de 15 anys, entrevistades entre setembre i novembre de 2011, de 27 Estats
membres i altres 5 països: Croàcia, Islàndia, l’antiga república iugoslava de Macedònia,
Noruega i Turquia, recull, entre les conclusions, que l’envelliment és percebut per una part
important d’aquesta població com una amenaça, i no com un dels majors assoliments socials
i sanitaris. El creixent nombre de persones grans és vist com una càrrega per a la població
en edat de treballar. La majoria d’europeus són conscients de l’envelliment demogràic,
però, al contrari que els responsables polítics i experts, no hi estan obertament interessats
de forma global. Encara que, en particular, la majoria d’europeus, segons aquest estudi,
no accepten la necessitat d’elevar l’edat de jubilació en les pròximes dues dècades. L’estudi
també revela que més del 40 per cent d’europeus conien que podran continuar al seu lloc
de treball actual ins a l’edat de 65 i més anys.
En aquesta mateixa línia, Kneale, Mason i Banford (2012), a l’informe sobre l’envelliment
de la població publicat pel Centre Internacional de Longevitat del Regne Unit, també
destaquen la importància de valorar de forma adequada la informació sociodemogràica
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
sobre l’envelliment de la població des de la perspectiva de la planiicació. Així, i segons les
dades d’un treball recent d’aquesta institució sobre les opinions de la població, 2 de cada
5 adults opinen que l’envelliment i les seves perspectives de futur estan sobrevalorats,
igual que ho està la proporció projectada de persones grans de més de 80 anys. Això és
important tenir-ho en compte, perquè marca el context en el qual es durà a terme la
planiicació de les accions per donar resposta al repte demogràic.
De tota manera i pel que fa a l’opinió de la població jove respecte a alguns aspectes
concrets de l’envelliment de la població, apunta en positiu, per exemple, la importància de
planiicar el futur d’una societat que envelleix; la seva opinió sobre la relació entre dur a
terme conductes saludables i viure més temps i de forma més saludable; així com les actituds
lexibles cap a les persones grans i el mercat de treball. Ambdós són temes prioritaris en
les propostes actuals respecte al repte demogràic. Un altre resultat important a tenir en
compte i constant en diversos estudis similars és que les persones d’estatus socioeconòmic
més baix poden ser les que estiguin pitjor preparades per a noves demandes polítiques
que pretenguin millorar la salut de les persones grans; en concret, pel que fa a assumir més
responsabilitat en la salut pròpia. Està clar que les accions per millorar els sistemes d’accés
a aquesta població han de ser especíiques i orientades a les particularitats del col·lectiu
en qüestió.
2. Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional:
envellir en positiu
D’altra banda, és evident que les aportacions dels grans a la societat necessiten fer-se
visibles. De fet, els estudis d’opinió que recullen les percepcions negatives sobre els
grans en termes de càrrega, ignoren que un creixent nombre de persones grans té
bona salut, té habilitats i experiència valuosa i fan i estan disposats a fer contribucions
signiicatives a la societat, de les quals les persones joves també es beneicien. Com
recull el Baròmetre Europeu 2012, les persones grans europees també fan aportacions
a la societat a través de la seva participació en el voluntariat. El 27% de les persones
més grans de 55 anys diuen que estan implicades en activitats i treballs voluntaris
en una àmplia varietat d’organitzacions. Aquells que s’hi dediquen, diuen que hi
esmercen una mitjana de 14 hores al mes. Una proporció més gran dels més grans
de 55 anys (36%) han donat suport informal a persones que no pertanyen a la seva
llar els últims 12 mesos. A més, el 15% dels europeus més grans de 55 anys cuiden un
familiar gran, i un altre 42% ho ha fet en el passat. Les aportacions de les persones
grans no han estat encara valorades en el seu just terme, i sembla que aquest terme
només pot valorar-se utilitzant indicadors econòmics. A Espanya un percentatge molt
important de persones grans donen suport a familiars de diverses generacions, tant als
seus propis pares o parents, com als seus néts.
13
14
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En aquest marc, recollim les paraules de l’actual comissari d’Ocupació, Assumptes Socials i
Inclusió de la UE, László Andor (2012), en relació amb les aportacions de la UE a l’envelliment
demogràic des d’una perspectiva positiva, i a partir de la declaració de 2012 com l’Any
Europeu de l’Envelliment Actiu i de la Solidaritat Intergeneracional, plasmades en un treball
recent de la Direcció General d’Ocupació, Assumptes Socials i Inclusió (2012). Segons explica,
la inalitat d’aquesta declaració és impedir les conseqüències negatives de l’envelliment
demogràic. Per a això, s’ha considerat que un element clau és fomentar l’envelliment actiu
en totes les facetes de la vida, des de l’àmbit professional, comunitari i familiar ins a la
capacitat d’envellir de forma saludable i independent. És, doncs, un plantejament ampli, a
partir d’una perspectiva col·lectiva coresponsable i multinivell des de la qual la UE insta a la
contribució de tots els nivells de govern, empreses, sindicats i societat civil.
El concepte d’envelliment actiu que es maneja en aquest marc s’estableix a partir de la
descripció de l’Organització Mundial de la Salut (WHO, 2002), que el deineix com el procés
d’optimitzar les oportunitats en relació amb la salut, la participació i la seguretat, per
poder millorar la qualitat de vida, a mesura que les persones envelleixen. Aquesta deinició
també implica la noció d’estendre l’activitat de les persones grans, tant en l’àmbit laboral,
retardant l’edat de jubilació, com en la societat, mitjançant la participació en una varietat
d’activitats socials, econòmiques, cíviques o culturals. El tema de la productivitat relecteix
la preocupació política per l’augment del cost de les pensions amb l’envelliment de la
població i també fa èmfasi en la retenció dels treballadors grans en l’ocupació. És també
una deinició orientada a positivar les expectatives i les accions en el col·lectiu de persones
grans a partir de l’interès per millorar la seva salut, la seva independència, la seva activitat,
les oportunitats socials i econòmiques i la participació, és a dir, la seva contribució activa a
la societat i, com apunta Bowling (2008), el concepte també es refereix a la productivitat,
l’apoderament, la dignitat, els drets humans i les característiques dels entorns. Aquesta
deinició, i el que suposa pel que fa al desenvolupament d’accions, també ajuda a orientar
i/o reforçar una nova visió de l’envelliment i dels grans més positiva, més heterogènia i,
sobretot, més centrada en la perspectiva del cicle vital i en el procés d’envellir, en la línia
plantejada per la gerontologia educativa i social.
Tot i això, també es considera que aquests aspectes no inclouen de manera clara els
col·lectius de persones grans fràgils. Referent a això, Bowling (2008), en un treball orientat
a recollir les percepcions d’una mostra a l’atzar de persones de 65 anys i més que viuen a ca
seva, sobre el concepte d’envelliment actiu, il·lustra aquesta qüestió a partir de les respostes
d’aquesta població. Així, un terç de les persones que varen respondre l’enquesta es van
autoavaluar com a molt actius en el procés d’envelliment; i la meitat almenys com a bastant
actius en el procés d’envelliment. Els predictors més signiicatius d’aquestes autoavaluacions
positives d’envellir de forma activa varen ser els nivells òptims de situació de salut, i no tenir
malalties de llarga durada. Moltes de les persones que varen respondre de forma positiva
en aquest estudi també percebien l’envelliment actiu com tenir salut i funcionament físic
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
(exercici per al manteniment, activitats de temps lliure –sortir, mantenir-se ocupat, anar a
clubs, etc.–), activitat mental (exercicis i activitats per mantenir activa la ment), relacions i
contactes socials (veure amics i familiars, fer nous contactes…). Així, les visions de les persones
grans estaven centrades, principalment, en deinicions bàsiques com ara salut i activitat
social física i mental, i no tenien en compte la resta d’aspectes referits sobre productivitat,
apoderament o drets humans. Per altra banda, tant les persones fràgils com les que tenien
un bon estat de salut percebien l’envelliment actiu igualant-lo al manteniment de la bona
salut i el funcionament. D’aquesta manera, aquestes percepcions exclouen de l’envelliment
actiu les persones fràgils. Com apunta Walker (2002), és necessari desenvolupar un concepte
d’envelliment actiu que ho abasti tot, però realista, que també inclogui les persones fràgils
menys actives. Com es recull en un altre lloc, treballs i propostes d’investigació posteriors
inclouen de forma explícita aquests col·lectius.
Reprenent el que hem comentat referent a la Declaració de la UE de l’Any Europeu de
l’Envelliment Actiu i la Solidaritat entre Generacions 2012, es va proposar amb els objectius de:
– Ajudar a crear millors oportunitats laborals d’ocupació i condicions de treball per al
creixent nombre de persones grans a Europa.
– Ajudar-les a ocupar un paper actiu en la societat.
– Fomentar una vida sana i un envelliment independent.
De forma molt important, també, per crear consciència sobre aquests temes i contribuir a
l’elaboració i la difusió de bones pràctiques sobre l’envelliment actiu. Una de les principals
metes és revertir la idea que les persones grans són una càrrega per a la societat. Com
que els europeus viuen més temps una vida més saludable, els governs volen maneres
d’implicar més les persones grans en la societat i mantenir-les actives. Aquests canvis
tenen una doble perspectiva, perquè poden produir beneicis econòmics per a la societat
com a totalitat i, al mateix temps, promoure el benestar físic, mental i social de les
persones més grans de la societat (European Union, 2011). Com igualment es recorda en
aquesta publicació, els canvis demogràics també representen una oportunitat en altres
àmbits com en el desenvolupament de nous productes i serveis destinats a cobrir les
necessitats de la gent gran. Així mateix, les noves tecnologies tenen un paper important
en el suport i manteniment de l’autonomia de les persones grans que viuen a casa seva
i, en deinitiva, personalitzen els serveis com a resposta a les necessitats i els drets de les
persones grans.
Encara que la UE assenyala que els instruments més importants són en mans dels
responsables polítics dels Estats membres, també valoritza les seves pròpies competències
i vol exercir accions sobre aquest tema a partir dels diferents instruments de què disposa:
legislatius, inancers, a través dels Fons Estructurals i el Fons de Cohesió, iniciatives
d’investigació i innovació europees i nombrosos programes, estratègies, processos
15
16
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
i iniciatives a escala europea pensats per facilitar l’aprenentatge mutu entre Estats
membres i regions (European Union, 2011). La ilosoia d’aquesta crida a la contribució
de les parts interessades es basa en les fortaleses de l’envelliment demogràic. Per això
i des d’aquesta plataforma de la declaració, la UE ha recomanat als interessats ixar
objectius ambiciosos i adoptar mesures que reforcin l’aportació de les persones grans a
la societat incrementant la seva independència. Una línia en la qual es contextualitzen
la majoria de les accions orientades a introduir canvis en les polítiques relatives a
l’envelliment. Entre altres i al nostre país, la recollida per l’IMSERSO (2011) al Llibre
blanc de l’envelliment actiu.
Es considera que el canvi demogràic pot afrontar-se amb èxit mitjançant un enfocament
positiu centrat en el potencial dels grups de persones grans. És per això que el
concepte d’envelliment actiu resulta essencial per donar resposta al canvi demogràic, i
imprescindible per mantenir la solidaritat entre generacions. L’envelliment actiu és també
una part essencial de l’Estratègia Europa 2020, l’èxit de la qual depèn en gran mesura del
fet que es permeti que les persones grans contribueixin plenament, tant dins com fora del
mercat laboral. Es tracta d’apoderar les persones grans perquè segueixin actives com a
treballadors, consumidors, cuidadors, voluntaris i ciutadans.
3. El canvi de paradigma per a la comprensió de l’envelliment
No solament des del punt de vista polític i tècnic, sinó també acadèmic i investigador,
l’aportació de la perspectiva de l’envelliment actiu en la seva dimensió teòrica i en les
seves aplicacions pràctiques serveix per donar un impuls important a la comprensió
de l’envelliment basat en l’evidència, una qüestió reclamada com a necessària des de
diversos contextos i veus (Ageing Well Network, 2012). En aquesta línia, un tema que
apareix en la majoria d’estudis actuals sobre el repte de l’envelliment demogràic,
és l’aposta per un nou paradigma de l’envelliment, així com formes innovadores per
desenvolupar la ciència de l’envelliment (Walker, a University of Shefield, 2011). Un
paradigma que advoca per una visió més pertinent i elaborada de les persones més
grans de 50 anys actuals i la justiica, a partir de plantejaments centrats en el procés
d’envellir i no tant en el resultat en termes d’edat. Es tracta de contribuir a la creació
d’una nova narrativa sobre l’envelliment com a procés biogràic en una perspectiva
del cicle vital. Aquesta perspectiva obre un món ampli de possibilitats no només per al
col·lectiu de persones grans sinó per a la societat en conjunt. En aquesta nova narrativa
s’emmarquen diverses investigacions inançades amb fons europeus, l’objectiu de les
quals és generar nou coneixement que permeti afrontar amb èxit els nous reptes de
l’envelliment sociodemogràic a la UE i, per tant, als Estats membres. Serveixi d’exemple
per il·lustrar-ho, el projecte FuturAge (a University of Shefield, 2011), des del qual s’ha
generat un full de ruta per a la conducció de les accions orientades des de la perspectiva
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de l’envelliment actiu. Es tracta, com indica Alan Walker, impulsor i coordinador
d’aquest treball, d’una ruta plantejada a deu anys vista, des d’una perspectiva àmplia
i exhaustiva que inclou totes les activitats físiques o mentals en tots els grups d’edat.
A partir d’aquí, cadascuna de les principals línies d’investigació que es generen està
vinculada amb el tema principal de l’envelliment actiu. Una nova visió de l’envelliment i
dels apropaments cientíics són a la línia base del full de ruta de FuturAge. En el projecte
es recull la necessitat i importància d’adoptar una nova visió de l’envelliment, perquè,
segons manifesten, el paradigma dominant en aquest moment és una relíquia d’una era
sociodemogràica anterior en la qual la majoria es retirava en edats d’obtenir la pensió
estatal, i els anys posteriors a la jubilació eren relativament curts. No obstant això, els
canvis en el mercat laboral i en el comportament social, amb una remarcable extensió de
la longevitat, han transformat l’experiència de la vida posterior a la jubilació.
En aquest marc, s’aposta perquè la realitat de la plasticitat i diversitat de l’envelliment
reemplaci el model passat de l’inevitable declivi i discapacitat. Tenir una edat avançada
és considerat en aquest nou marc només una part del curs de la vida, del cicle vital,
que es caracteritza per un desenvolupament al llarg de tota la vida. El mateix Walker
recorda que, encara que hi ha problemes coneguts amb la terminologia als quals hem
al·ludit anteriorment, el concepte que millor captura aquesta perspectiva del curs de la
vida és el d’envelliment actiu. Aquest full de ruta es basa en vuit assumpcions bàsiques:
multidisciplinarietat, participació de l’usuari, perspectiva del cicle vital, perspectiva de la
persona i l’ambient, importància de la diversitat, relacions intergeneracionals i coneixement
i intercanvi de la innovació tecnològica, que es considera que hauria de igurar en tots els
temes plantejats en aquest projecte.
Les prioritats d’investigació identiicades per aquest macroprojecte europeu són:
● Envelliment saludable per donar més vida als anys.
● Manteniment i recuperació de la capacitat mental.
● Inclusió i participació en la comunitat i en el mercat laboral.
● Garantir la qualitat i la sostenibilitat dels sistemes de protecció social.
● Envellir millor en la llar i en entorns comunitaris.
● Desigualtats en l’envelliment relacionades amb l’edat.
● Biogerontologia dels mecanismes en les intervencions.
El projecte planteja, doncs, una nova visió de l’envelliment que promogui les possibilitats
positives de la gent gran en lloc dels dèicits. Que possibiliti la inclusió i la ciutadania
completa en lloc de l’exclusió. Es tracta d’un nou paradigma que contempla el cicle vital, la
interacció persona-ambient i la vinculació amb l’usuari com a subjecte actiu, en línia amb
els plantejaments de la UE i la declaració de l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i de la
Solidaritat Intergeneracional 2012 esmentats.
17
18
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4. Un anuari per conèixer i comprendre la nostra realitat de l’envelliment
Des de la Càtedra d’Atenció a l’Autonomia i Promoció de l’Autonomia Personal de la
Universitat de les Illes Balears i les accions que s’hi duen a terme, hem apostat també per
aquesta línia d’acció. Pretenem aprofundir en el coneixement de la realitat de les persones
grans de les Balears i donar-la a conèixer a les persones interessades a través d’aquesta
publicació, la qual iniciàrem el 2008.
La publicació d’aquest anuari forma part de les accions de promoció de la qualitat de vida
de les persones grans que es duen a terme des de la Càtedra a través de la disseminació
d’informació sobre aquest col·lectiu per part dels professionals i investigadors de les
Balears que treballen en diferents àmbits, de la salut, social, educatiu, econòmic, etc.,
amb el col·lectiu de les persones grans. També a través de la promoció de la investigació i
de la formació permanent i especialitzada de professionals que duem a terme a través de
cursos presencials o en línia, de diferent durada. En aquest context, cal destacar el I Màster
d’Atenció a la Dependència i Gerontologia de la UIB 2010-11, recentment inalitzat, així
com algunes línies d’investigació pioneres com el maltractament a la dona gran a les
Balears. Un tema del qual hem anat donant compte al llarg de les diferents publicacions
d’aquest anuari.
L’estructura d’aquest cinquè anuari segueix la mateixa línia marcada pels objectius
plantejats a la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal.
Es presenten vint-i-tres treballs de diferents autors i autores, professionals i investigadors
que duen a terme la seva labor en diferents disciplines i llocs de treball en els àmbits
demogràic, social, sanitari, mèdic, psicològic i educatiu. Treballs que, des que vàrem
iniciar aquesta publicació, contribueixen al coneixement de la població gran de les Illes
Balears des de diferents perspectives complementàries i que, sens dubte, contribueixen a
la visibilitat d’aquest col·lectiu i a relexionar sobre el treball que es duu a terme i el que
queda per fer.
Des de la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal i des de
la direcció de l’Anuari de l’envelliment. Illes Balears 2012, donam les gràcies a totes i tots
els autors i autores, com també a totes les persones que han contribuït amb el seu treball i
les seves aportacions al fet que aquest cinquè anuari es pugui haver dut a terme.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Ageing Well Network (2012). The new agenda on ageing, to make Ireland the best country
to grow old in. Dublin: Autor. Consultat el 03/09/2012 a www.ageingwellnetwork.ie.
Bowling, A. (2008). Enhancing later life: how older people perceive active ageing. Aging
and Mental Health, vol. 12, núm. 3, 293-301.
Dirección General de Empleo, Asuntos Sociales e Inclusión. Unidad D3. (2012). La aportación
de la UE al envejecimiento activo y a la solidaridad entre las generaciones. Luxemburgo:
Oicina de Publicaciones de la Unión Europea.
Directorate General for Employment, Social Affairs and Inclusion (2012). Active ageing
report. Special Eurobarometer, 378. Consultat el 03/09/2012 a http://ec.europa.eu /public_
opinion/index en_htm.
European Union (2011). Active ageing and solidarity between generations. A statistical
portrait of the European Union 2012. Luxembourg: Publications Office of the European
Union.
Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO) (2011). Libro Blanco del Envejecimiento
Activo. Madrid: Autor.
Kneale, D., Mason. M., Banford, S. M. (2012). Population ageing: pomp or circunstance.
London: The International Longevity Centre-UK (ILC-UC). Consultat el 05/09/2012 a www.
ilcuk.org.uk.
University of Shefiled (coord.) (2011). Futurage. A road map for ageing research. Project
Funded by the European Commission’s Seventh Framework Programme FP7-HEALTH2007-B/No 223679. Consultat el 05/09/2012 a www.futurage.group.shef.ac.uk.
Walker, A. (2002). The evolving meaning of retirement. A strategy for active ageing.
International Social Security Review, 55, 121-139.
World Health Organisation (2002). Active Ageing: A Policy Framework. Geneva: Autor.
19
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ENVELLIR
21
22
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Envellir
Ramón Bayés Sopena
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Fa uns quants anys, la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia
Personal edita l’Anuari de l’envelliment de les Illes Balears. És una eina important per
conèixer més bé la realitat que conigura, cada dia més, el nostre entorn.
Formem part d’una societat envellida, que, a la vegada, està en crisi econòmica, cultural i
política. Cal que les necessitats de la gent gran, encara insuicientment conegudes i ateses a
casa nostra, siguin permanentment presents, ja que poden constituir una font de patiment
o satisfacció considerable per a moltes persones, famílies i també per als professionals de les
institucions públiques i privades que treballen per donar-li una atenció adequada.
M’han demanat que escrigui unes ratlles per a l’Anuari 2012, com a persona que, per edat
i trajectòria, podria contribuir-hi amb una relexió breu sobre l’envelliment. I, amb les
eines que tinc a l’abast, això és el que intentaré fer.
Tinc 82 anys i he estat professor de Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona
durant molts anys. En passar revista i valorar idees i recursos que recentment m’han estat
d’utilitat —i que m’ho continuen essent—, n’he trobat alguns que m’agradaria compartir
amb els lectors de l’Anuari.
Als Jocs Olímpics d’Hèlsinki, el txec Emil Zatopec, anomenat «La Locomotora Humana»,
que va ser medalla d’or a la marató (42 km i 195 m), va dir: «Si el que vols és guanyar, corre
els 100 metres; però, si el que vols és experimentar la vida, corre la marató». Els ancians som
—com Zatopec el 1952 o Kiprovich el 2012— corredors de fons i, com qualsevol maratonià,
la majoria de nosaltres sabem que els darrers centenars de metres poden ser els més durs.
Cal que tinguem un bon entrenament, ja que la medalla a la qual aspirem no és altra
que una bona mort i el record d’aquells que ens estimen. En aquest sentit, Sèneca deia
—i Montaigne se’n feia ressò— que: «La meditació sobre la mort és meditació sobre la
llibertat, perquè qui ha après a morir ha desaprès servir».
Mentre correm, mentre tinguem vida, hem de complir tan bé com puguem la tasca que ens
pertoca. Martin Luther King deia: «Encara que sabés que demà el món ha de desaparèixer,
jo continuaria plantant la meva pomera». Nazim Hickmet, el poeta turc apassionat de
l’amor i de la vida, ho va perilar amb uns versos que m’han acompanyat des de fa anys:
Has de prendre tant seriosament el viure
que, als setanta anys, per exemple,
si fos necessari, plantaries oliveres
sense pensar que algun dia serien per als teus ills:
cal que ho facis, amic, cal que ho facis,
no perquè, encara que li tinguis por, no creguis en la mort,
sinó perquè la teva tasca es viure
23
24
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
M’agradaria tancar aquests pensaments amb unes paraules que va escriure, quan tenia
més de setanta anys, Samuel Ullman, un jueu alemany que emigrà als Estats Units i que es
morí el 1924. Les podeu considerar, si ho voleu, un regal d’aniversari:
«La joventut no és un període de la vida, és un estat d’esperit… Els anys arruguen la pell,
però abandonar l’entusiasme arruga l’esperit… Ser jove, encara que tinguis seixanta o
setanta anys, és conservar al cor l’alegria, el desig sempre renovat dels infants; continuar
fent preguntes i gaudir del joc de la vida. En el centre del vostre cor i del meu, hi ha un
receptor sense ils; mentre continuïs rebent missatges de bellesa, esperança, entusiasme
i de força dels altres homes i de l’ininit, continuaràs essent jove. Si baixes les antenes
i deixes que el teu esperit es cobreixi de la neu del cinisme i del gel del pessimisme, et
convertiràs en un vell, encara que tinguis vint anys. Mentre mantinguis, però, les antenes
enlairades per captar les ones d’optimisme de la vida, hi ha esperança que et moris jove
als vuitanta anys».
Com diu Simone de Beauvoir en el seu llibre sobre la vellesa, cal aconseguir que la gent
gran sigui creativa i apassionada. Cal que continuï els seus projectes de vida amb il·lusió,
que estigui contínuament oberta a la sorpresa i al descobriment.
La vida és canvi. La vida no és el passat: la vida és aquí i ara.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
DEMOGRAFIA I PENSIONS
A LES ILLES BALEARS
25
26
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Demografia i pensions a les Illes Balears
Pere Antoni Salvà Tomàs
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
El procés d’envelliment de la població, registrat tant a nivell de les Illes Balears com d’Espanya,
implica un constant increment del nombre de persones «jubilables» de 65 i més anys. Aquest
canvi demogràic té efectes sobre la demanda de serveis i les despeses lligades a l’Estat del
Benestar, la qualitat del qual està en gran part lligada al manteniment d’unes pensions
públiques dignes. En relació a aquest fet, ha sorgit un debat que intenta cercar estratègies
quan la ràtio de dependència o de sostenibilitat entre el nombre de cotitzants i de pensionistes
es veu progressivament disminuïda. Aquest fet ha donat lloc a mesures d’ajustament, entre les
que destaquen l’augment de l’edat legal de jubilació, l’increment dels anys cotitzats per tenir
dret a la pensió completa, la disminució de la cobertura de prestacions dels pensionistes i/o la
disminució de la quantia econòmica de les pensions a percebre, entre d’altes. Aquest debat,
basat únicament en factors demogràics, exclou altres alternatives. Si bé la demograia és una
eina adequada per diagnosticar la situació actual i la perspectiva de futur, la disminució dels
cotitzants a la Seguretat Social no depèn exclusivament de factors demogràics, sinó de la
capacitat de crear ocupació. Les Illes Balears, amb 162.639 persones «jubilables» de 65 i més
anys, reben un total de 168.825 pensions públiques contributives (101.543 de jubilació i 43.921
de viduïtat), essent la ràtio de dependència 16-64 de 4,76 persones en edat de treballar per
cada persona gran de 65 i més anys.
Resumen
El proceso de envejecimiento de la población, registrado tanto a nivel de las Islas Baleares
como de España, implica un constante incremento del nombre de personas «jubilables»
de 65 y más años. Este cambio demográico tiene efectos sobre el gasto relacionado con
el Estado del Bienestar, la calidad del cual está en gran parte ligada al mantenimiento
de unas pensiones públicas dignas. En relación con el mencionado hecho ha surgido un
debate que intenta buscar estrategias cuando la ratio de dependencia o de sostenibilidad
entre el número de cotizantes i de pensionistas se ve progresivamente reducido. Este
hecho ha dado lugar a medidas de ajuste, entre las que destacan el aumento de la edad
legal de jubilación, el incremento de los años cotizados para disfrutar de la pensión
completa, la disminución de la cobertura de prestaciones a los pensionistas y/o la
disminución de la cuantía económica de las pensiones, entre otras. Este debate, basado
únicamente en factores demográicos, excluye otras alternativas. Si bien la demografía es
una herramienta adecuada para diagnosticar la situación actual y la perspectiva de futuro,
la disminución de cotizantes a la Seguridad Social no depende exclusivamente de factores
demográicos, sino de la capacidad de crear ocupación. Las Islas Baleares, con 162.639
personas «jubilables» de 65 y más años, reciben un total de 168.825 pensiones públicas
contributivas (101.543 de jubilación y 43.921 de viudedad), siendo la ratio de dependencia
16-64 de 4,76 personas en edad de trabajar por cada persona mayor de 65 y más años.
27
28
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1. Introducció
Els canvis geodemogràics que afecten una societat s’han de considerar com a factors
imprescindibles per a qualsevol tipus de planiicació, tant de serveis bàsics i prestacions
com per a la dotació d’infraestructures necessàries, per garantir la qualitat de l’Estat del
Benestar. La realització de diagnòstics acurats sobre la situació geodemogràica d’un
territori s’ha de relacionar amb l’objectiu d’estar preparats per afrontar els principals
reptes de futur. La dinàmica natural de la població (evolució de la natalitat i la fecunditat,
la mortalitat, l’esperança de vida, ...) i la mobilitat humana (emigració i/o immigració)
afecten de manera signiicativa les estructures de població per sexes i edats i, per tant, la
potencial demanda de serveis bàsics i l’accés a beneicis i/o prestacions fonamentals per
gaudir d’una mínima qualitat de l’Estat del Benestar. Des d’aquesta perspectiva, per gaudir
d’una jubilació correcta cal relexionar sobre les interrelacions existents entre demograia
i pensions. Tot i que s’ha d’assenyalar que no són els únics factors que hi intervenen.
L’anàlisi de l’estructura per edats representa una de les principals característiques deinitòries
d’una determinada població, ja que relecteix aspectes no només relatius a l’actualitat, sinó
també de la seva dinàmica passada i condiciona en gran mesura la seva trajectòria futura.
I més concretament, la grandària i evolució de cada grup d’edats de població supedita
molts d’aspectes de la planiicació econòmica i social; determina la demanda potencial en
àmbits com la sanitat, l’habitatge, l’economia i/o d’altres dotacions bàsiques, aspectes molt
importants que incideixen directament en la qualitat de vida de les persones.
En el cas especíic de la població gran, gaudir de més qualitat de vida és un dels seus
principals objectius, ja que es tracta d’un col·lectiu de persones grans que té més necessitat
de millorar i garantir les seves condicions de vida.
2. Algunes consideracions preliminars a tenir en compte en l’anàlisi de la
relació entre demografia i pensions a les Illes Balears
L’objectiu d’aquest article és realitzar una relexió sobre les relacions entre la demograia
i les pensions a les Illes Balears. Es tracta més aviat d’una pluja d’idees que intenta aportar
algunes relexions a aquest debat. Les pensions públiques contributives només s’analitzen
des de la perspectiva quantitativa del nombre de pensionistes i tipologies de pensions
percebudes a les Illes Balears. En analitzar aquesta qüestió a nivell de comunitat autònoma,
cal tenir en compte que la incidència i impacte de les pensions públiques percebudes
a les Illes depèn inicialment de les polítiques socials i la seva legislació canviant que es
promulga a nivell global d’Espanya, actualment, i possiblement en el futur, en el marc de
les polítiques socials comunitàries europees. Per aquesta circumstància, s’han de tenir en
compte algunes consideracions prèvies:
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a) La problemàtica global de les pensions públiques, tal com s’ha esmentat anteriorment,
s’ha d’enquadrar actualment en el marc de les polítiques governamentals d’Espanya i/o,
possiblement en un futur, de la Unió Europea. Aquesta circumstància s’ha de relacionar
amb l’existència d’una caixa única i, per tant, depèn i/o està lligada a les característiques
demogràiques i econòmiques de la població espanyola en relació al nombre total d’habitants
i les seves perspectives d’increment i/o reducció a nivell de grups d’edat, especialment
dels grups de persones grans de 65 i més anys i del dels adults en edat de treballar. Les
perspectives de futur s’han de realitzar a partir d’hipòtesis raonades i/o raonables com són
la pujada, estancament o descens de la fecunditat, la caiguda de la mortalitat, l’increment
de l’esperança de vida als 65 anys i el saldo migratori positiu, estancat o negatiu.
b) S’ha d’esmentar que les circumstàncies anteriors han anat canviat al llarg de la història
demogràica recent, especialment en el cas de les relacions relatives a la proporció de la
població potencialment activa i la que treballa, que va canviant amb les circumstàncies
de la història, així com de les característiques econòmiques que registra el país en cada
moment. En el cas d’Espanya i les Illes Balears, en el moment actual cal tenir en compte
dos elements signiicatius i molt inluents: l’alt índex d’atur i l’important increment de
l’esperança de vida.
c) Les circumstàncies polítiques que impliquen que cíclicament s’implantin polítiques socials
canviants. L’Estat del Benestar actual no és comparable amb el dels anys cinquanta del
segle XX, en què es donaven situacions de misèria globalitzada i una absència quasi total de
serveis públics de pensions. Però també en el moment actual s’ha de tenir en compte que
ens trobam en un país feble en creació de riquesa amb unes condicions poc favorables a la
seva redistribució i una restricció de drets adquirits a causa de la crisi econòmica. Per tant,
no es pot oblidar que la normativa de cada moment en relació a la cobertura de l’Estat del
Benestar canvia, i amb ella l’accés ampli i/o restringit al sistema de les pensions públiques.
d) Les pensions públiques també s’han de relacionar amb la riquesa del país i com es
distribueix entre els ciutadans, així com amb la dinàmica de l’economia en el marc
en què es genera. Entram d’aquesta manera en un conlicte en què les projeccions
demogràiques poden ser a llarg termini i les econòmiques generalment no superen
l’horitzó del curt termini.
3. Situació i perspectiva demogràfica com a element de referència per a
les pensions públiques
Una de les característiques demogràiques més signiicatives que s’empren amb més
freqüència és la suposada alta interrelació entre el procés d’envelliment de la població
amb la viabilitat de les pensions públiques. Tant a nivell d’Illes Balears com d’Espanya i/o de
29
30
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la Unió Europea s’evidencia un constant augment de les persones de 65 i més anys, procés
que s’ha de relacionar, per una part, amb la caiguda de la fecunditat i la natalitat i, per
l’altra, amb l’increment de l’esperança de vida. Ambdós elements demogràics es veuen
afectats així mateix per les migracions que poden incidir en les ràtios de dependència
o sostenibilitat, ja que repercuteixen tant sobre la dinàmica natural de la població
(naixements) com sobre les estructures per edats, augmentant o disminuint la població
potencialment treballadora.
3.1. Les persones grans ahir i avui: l’evolució del procés d’envelliment a les Illes
Balears
La primera qüestió que destaca entre les característiques de la demograia balear és el
progressiu increment de les persones grans de 65 i més anys, tret semblant a les pautes
típiques assolides en els països desenvolupats de l’Europa Occidental. Les causes d’aquest
procés s’han de relacionar, per una part, amb l’alta fecunditat registrada en gran part
del segle XX, i per altra, amb el fet del posterior descens de la mortalitat, que ha suposat
una supervivència més gran de les generacions que van assolint els 65 anys. A les Illes la
progressiva caiguda de la fecunditat i la natalitat entre 1975 i 1996 comportaren una
reducció del nombre de nins i joves, mentre que en el mateix període van augmentant
constantment el nombre de persones grans de 65 i més anys. Aquest procés d’envelliment
es veu reforçat, en una primera fase, per l’impacte dels moviments emigratoris del passat,
especialment actius ins al 1955. I recentment s’intensiica pels efectes de les primeres
onades immigratòries arribades des dels anys seixanta des de diferents indrets de la
península espanyola, que s’han anat envellint a les Illes. Aquests fets es poden anar
observant en les distintes piràmides de població que des de la dècada dels anys vuitanta,
al mateix temps que incrementen els seus vèrtexs, redueixen les seves bases piramidals. La
taxa bruta de mortalitat fou a les Illes Balears en el 2011 de 7,5 per mil, xifra inferior a la
mitjana espanyola que assolí un 8,39 per mil.
El grau d’envelliment de la població es mesura per la proporció de persones grans respecte
al total de la població d’un determinat territori. El problema de l’anàlisi d’aquest índex
és que es relaciona amb l’edat a partir de la qual consideram una persona com a gran,
circumstància que presenta certes diicultats quan volem comparar la seva evolució
històrica, ja que l’edat cronològica no té el mateix signiicat al llarg de la història. Si
es compara una persona de 65 anys amb una altra de la mateixa edat de principis del
segle XX es pot observar que es tracta de dues persones diferents que presenten una
esperança de vida distinta i unes condicions socioeconòmiques diferenciades. Per tant,
s’ha de tenir en compte que l’edat cronològica té signiicats diferents segons els moments
històrics. L’envelliment demogràic s’ha d’acceptar com un tret de modernitat, fruit d’una
longevitat més gran dels homes i dones, així com un triomf important de la història de
la humanitat que té clars avantatges pels individus, si bé exigeix ajustaments en el pla
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
col·lectiu, especialment en molts dels aspectes de la vida social i de l’economia. La societat
actual tendeix a considerar aquest fenomen exclusivament com a problema, oblidant,
per una part, el caràcter inevitable i eminentment positiu, i, per l’altra, que aquest canvi
demogràic va indissolublement unit a altres canvis socials i econòmics, com la major
participació de les dones en la vida social i econòmica o la possibilitat d’augmentar la
productivitat per l’allargament de la vida.
Segons les dades provisionals de la Revisió del Padró de Població a 1 de gener del 2012,
el nombre de persones grans de 65 i més anys registrades a Espanya fou de 8,22 milions.
Les perspectives a llarg termini avaluades a l’horitzó del 2049 quasi dupliquen aquesta
quantitat ins als 15,32 milions de persones (INE 2010). A les Illes l’evolució és semblant.
De les 162.639 persones de 65 i més anys empadronades en el 2012 es passarà a prop de
200.000 persones grans en el 2021 (INE 2011). Aquesta xifra implicaria passar del seu pes
actual del 14,54 per cent a un 17,31 per cent en el 2021. Des d’inicis del segle XX, les persones
de 65 i més anys s’han multiplicat per 6,62, però l’increment més signiicatiu es registra en
les persones grans de 80 anys, col·lectiu que experimenta un índex multiplicador del 14,33
(veg. taula 1 i ig. 1, 2 i 3). Aquests fets s’han de relacionar bàsicament amb l’increment de
l’esperança de vida a les edats superiors.
Taula 1 I
Evolució de la població «jubilable» (65 i més anys) a les Illes Balears
(1950-2012)
Any
Nombre
% sobre pobl. total
1950
47.153
11,25
1960
50.936
12,37
1965
56.083
11,73
1970
63.305
11,88
1975
72.775
12,18
1981
83.414
12,72
1986
90.385
13,27
1991
100.370
14,15
1996
116.113
15,27
1998
118.652
14,90
1999
124.005
15,09
2000
125.110
14,79
2001
128.268
14,60
2002
131.022
14,29
2003
133.383
14,08
2004
132.440
13,87
2005
134.696
13,70
continua
31
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Any
Nombre
% sobre pobl. total
2006
138.512
13,83
2007
141.054
13,69
2008
145.680
13,58
2009
150.177
13,71
2010
154.490
13,97
2011
158.671
14,25
2012
162.639
14,54
Font: Elaboració personal a partir dels Censos i Padrons de Població. INE
Gràfic 1 I
Evolució del nombre de persones grans (65 i més anys) a les
Illes Balears
165.000
150.000
nombre de persones de 65 i més anys
135.000
120.000
105.000
90.000
75.000
60.000
45.000
30.000
15.000
2012
2011
2010
2009
2008
2007
2006
2005
2004
2003
2002
2001
2000
1999
1998
1996
1991
1986
1981
1975
1970
1965
1960
0
1950
32
L’augment de la longevitat cal ser considerat com una vertadera revolució: la revolució
de la vida. A les Illes Balears l’esperança de vida als 65anys fou en el 2010 de 20,21 anys,
essent en els homes de 18,40 anys i en les dones de 21,83 anys. Aquestes xifres donen pas
a un nou fenomen, que ha aparegut més tard, però amb més força, que és l’augment de
longevitat a edats molt altes, de 80 i més anys. Aquesta circumstància augura una societat
absolutament distinta a la que coneixem ins aleshores, ja que aquestes són les edats en
les que ins ara sorgeix la pèrdua d’autonomia personal i on es manifesten les malalties
invalidants que exigeixen una cura especial i/o personal. Aquesta situació podria implicar
en el futur un allunyament de l’ancianitat, si es pogués invalidar-la i/o retardar-la com a
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
conseqüència dels progressos terapèutics i preventius. A les Illes l’esperança de vida en
néixer fou en el 2010 de 81,60 anys amb la diferència per sexes que implica que les dones
assoleixin els 84,44 anys, mentre que en el cas dels homes fou de 78,80 anys.
Evolució del percentatge de persones grans (65 i més anys)
sobre el total de la població de les Illes Balears
16
15
14
13
12
11
2012
2011
2010
2009
2008
2007
2006
2005
2004
2003
2002
2001
2000
1999
1998
1996
1991
1986
1981
1975
1970
1965
1960
10
1950
% de 65 i més anys / total població
Gràfic 2 I
33
34
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.2. El descens de la fecunditat i la natalitat i la problemàtica del seu comportament
en el futur
L’anàlisi de l’evolució de l’índex de fecunditat sintètica (nombre de ills per dona) i de
les seves perspectives de futur ens mostra que, malgrat registrar lleugers increments en
el futur, les seves xifres no asseguren el manteniment de la població futura si no hi ha
una aportació d’immigrants. Les Illes Balears registraren en el 2011 un índex de 1,39 ills
per dona, lleugerament superior a la mitjana espanyola, una de les més baixes del món,
que fou de 1,35 ills per dona. Aquests fets es poden lligar amb un dèicit important que
registra el sistema social i econòmic del país que incideix sobre la circumstància que no
es pugui assolir el nombre de ills que desitgen tenir. A les Illes es va registrar un canvi
de tendència en el nombre de naixements que venia disminuint des del 1975. A partir
del 1997 s’inicia una recuperació en el nombre de naixements que culmina en el 2008,
data a partir de la qual es torna a registrar un descens del nombre de naixements i un
petit retrocés de la fecunditat. Les taxes brutes de natalitat en el 2011 foren del 10,39 per
mil, xifres lleugerament superiors a les taxes mitjanes d’Espanya que foren de l’ordre del
10,15 per mil. L’augment de la fecunditat i del nombre de naixements que es registraren
en el període esmentat es deu a la fecunditat més elevada de les estrangeres, que per la
seva major joventut afavoreix els naixements. Però a mesura que transcorren els anys de
residència a les Illes la fecunditat de les dones estrangeres baixa i es va apropant a la de les
espanyoles. Perquè la immigració tengui un efecte durador sobre el nivell de la fecunditat
caldria el manteniment durant un llarg període d’un lux constant d’arribades de nous
immigrants, la qual cosa sembla interrompuda en el moment actual. També en el període
esmentat es produeix un petit repunt de la fecunditat de les dones espanyoles, causat en
part per la recuperació dels naixements anteriorment retardats. Quant a les perspectives
i segons les projeccions referides a Espanya (INE 2010) només es preveuen un moderat
augment de la fecunditat ins a arribar a 1,71 ills per dona en el 2049, el que indica
que de cap manera s’assoliria en els propers decennis el desitjat nivell del reemplaçament
generacional que se situa lleugerament per damunt dels dos ills per dona. Les projeccions
realitzades per l’INE a curt termini (INE 2011) no contemplen cap recuperació substancial en
el cas de les Illes Balears, fet que implica una tendència cap a l’accentuació de l’envelliment
i amenaça el simple manteniment de la població en absència d’immigració.
La incorporació de la dona al mercat del treball es pot considerar com un dels trets
més signiicatius de la transició cap a una societat basada en la igualtat del gènere,
realitat que possiblement no tengui volta enrere. Aquest fet ha donat lloc a un canvi de
model reproductiu, basat anteriorment en una divisió estricta de les tasques o feines,
que assignaven a l’home la producció i a la dona la reproducció i la cura dels ills i/o
parents. Actualment la parella de dos treballadors (parella biactiva) és ja majoritària a
Espanya, com a la gran majoria dels països de la Unió Europea. La necessitat de conciliar
les tasques tradicionals encomanades a les dones en el si de la família i en particular a
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la cura dels ills, amb la presència de la dona en el mercat de treball, no pot continuar
essent una responsabilitat privada, assumida només per les dones. Es tracta, molt al
contrari, d’un dels temes més importants que la nostra societat ha de resoldre, un tema
central, perquè entre altres coses, condiciona la sostenibilitat del nostre futur. El resultat
de la inacció en aquest terreny és, per una part, augmentar la frustració i sofriment de
moltes persones, sobretot de les dones, que per raons econòmiques han d’anteposar
la feina a la família i per l’altra, impedir una evolució equilibrada a llarg termini de la
població. La problemàtica de la reproducció demogràica és un dels debats oblidats quan
s’intenta abordar el futur de les pensions públiques. Per allunyar un possible desequilibri
inancer es retallen les prestacions, però no es tracten els problemes de fons que són
els de caràcter demogràic. El de la baixa fecunditat n’és un d’ells. La reproducció de
la mateixa societat no es pot considerar amb enfocaments que siguin emmarcats en la
immediatesa i la supremacia del mercat. En algun moment serà necessari trobar vies de
pensar i d’encarrilar canvis estratègics, si bé poden suposar costos addicionals o canvis
en el repartiment actual de la riquesa.
3.3. Els impactes de la immigració i la població en edat de treballar: de
l’abundància a l’escassesa d’adults?
La història demogràica recent de les Illes Balears està dominada pels efectes d’un període
immigratori. En els darrers deu anys anteriors a la crisi tant a nivell d’Espanya com de les Illes
s’ha registrat una important i excepcional immigració, concentrada en un lapsus de temps
molt curt, fet que ningú havia anticipat. Aquesta circumstància trastocà completament les
previsions de població fetes ins els anys noranta, en les que s’avaluava que la població
espanyola no superaria els 40 milions d’habitants i que a les Illes no se superaria el milió
de persones. Aleshores la previsió del futur de la població era l’estancament i ha passat tot
el contrari, representat per un creixement històric de la població. Per tant la immigració
ha augmentat la capacitat del creixement de la població a través dels seus efectes sobre
els naixements i l’estructura per edats. Aquest ha estat l’efecte immediat i directe de la
immigració. Però en la situació actual de crisi econòmica cal distingir entre aquells que són
aquí per quedar-se i aquells que retornen, ja sigui per decisió personal i/o pels efectes de
la crisi sobre l’ocupació. Fins fa poc, aquesta aportació de població més jove que la mitjana
precedent ha afavorit el creixement demogràic del futur per la joventut. Però l’augment
de la natalitat ha estat temporal i no durador. La conclusió és que la dècada d’alt creixement
demogràic, lligat bàsicament a l’arribada d’immigrants, no ha modiicat les característiques
bàsiques de la població balear i de la seva dinàmica, com són l’esperança de vida, l’augment
del nombre de persones grans i una fecunditat que continua essent baixa.
Per tant, i en relació a les circumstàncies esmentades, la principal preocupació dels gestors
públics sol estar relacionada amb la quantitat de població «jubilable» existent conforme
a la normativa vigent. Aquesta sembla que actualment és una de les grans preocupacions
35
36
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a nivell d’Espanya. Amb els contingents de la població potencialment activa (15-64 o 2064 anys) podem saber quantes persones potencialment actives són necessàries per cada
persona «jubilable». Amb l’anàlisi de la seva evolució des de mitjans del segle XX (veg. taula
2) s’observen alts i baixos segons els temps, però que globalment es dóna una tendència
cap a l’índex regressiu, molt especialment en els darrers decennis. Aquest fet implica una
percepció que s’està passant d’un superàvit de persones adultes en edat de treballar a una
situació d’escassesa que fa perillar el futur equilibri entre ambdós grans col·lectius. Aquest
fet condueix cap a una percepció que els valors dels serveis públics necessaris poden sofrir un
col·lapse per manca de suport econòmic i veure’s afectats per retallades de tipus assistencial
que podrien afectar les plantilles de metges geriàtrics, assistents en gerontologia i/o places
en els geriàtrics, entre d’altres. De totes maneres, s’ha de destacar que a les Illes, malgrat el
progressiu envelliment de la població, la població en edat de treballar encara registra xifres
altes, lligades a la darrera arribada de nous vinguts, especialment d’origen estranger.
3.4. L’indicador de dependència o ràtio de sosteniment
Generalment, en el debat sobre la hipotètica escassesa d’adults actius en relació a les
persones «jubilables» de 65 i més anys s’empra un indicador denominat «ràtio de
dependència» o «ràtio de sostenibilitat» que relaciona el nombre de persones en edat
de treballar i el nombre de persones grans. A Espanya s’empra freqüentment en grups
d’edats entre els 16 i els 64 anys, mentre que l’Eurostat empra sovint el 20-64 anys per a les
persones potencialment actives. Aquesta ràtio representa el nombre de persones en edat
de treballar per cada persona depenent de 65 i més anys.
De l’observació de l’esmentat indicador o ràtio de sosteniment i la seva perspectiva de
futur sembla que es pot registrar una progressiva disminució de les persones entre els
16 i 64 anys, mentre que augmentaria en grups d’edats de persones grans de 65 i més
anys. Aquest fet provoca una disminució constant de la ràtio de sosteniment, fet que
constitueix una de les preocupacions dels gestors polítics de cara al futur del Sistema de
Protecció Social i molt especialment per l’augment del nombre de les persones grans
més dependents (80 i més anys). Així, s’avalua que en el futur hi haurà més persones
dependents i menys població en edat de treballar i cotitzar.
En el cas de les Illes Balears s’observa que en el 2012 la ràtio de sosteniment és de 4,76
persones de 16-64 anys per cada habitant de 65 i més anys. Si es considera la ràtio basada
en els 20-64 anys aquesta representa el 4,50 persones per cada persona gran. L’evolució
d’ambdues ràtios des del 1950 presenten una corba d’alts i baixos lligada a aspectes
com la emigració i/o la immigració a les Illes que afecten la major o menor importància
de les persones en edat de treballar (veg. taula 2 i ig. 4). Des del 2008 ambdues ràtios
presenten una tendència a la baixa a causa del retorn migratori d’estrangers als seus
països d’origen, aspecte que s’ha de lligar amb l’actual crisi econòmica. La caiguda de
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la població activa relecteix la caiguda de la immigració d’origen no comunitari, alhora
que augmenta la població inactiva. Les mitjanes del 2011 impliquen l’existència a les
Illes Balears de 405.113 ailiats a la Seguretat Social, però constaten l’existència d’una
mitjana anual de 83.263 aturats.
La reducció tendencial de la ràtio de dependència suposa que en el futur aquesta tendència
a la disminució del nombre d’adults en edat de treballar simultània a un augment de les
persones grans podria afectar al Sistema de Pensions Públiques. Cal assenyalar però que
el fet que es doni una disminució d’adults no implica necessàriament una disminució de
la població ocupada. El nivell d’ocupació està condicionat o determinat per l’oferta de
treball. Depèn bàsicament de la situació econòmica, de la competitivitat de les empreses,
del comportament del consum i de la situació internacional, que es converteixen en
elements determinants (Fernández Cordon 2011). Si la crisi actual s’allunya i l’economia
espanyola i/o balear torna a créixer, augmentarà la taxa d’ocupació, fet que implicaria
incrementar, si no hi ha oferta de la població en edat de treballar, el nombre d’entrades
netes d’immigrants per donar resposta a la problemàtica. La taxa d’ocupació de les
Balears ha augmentat en el període de bonança econòmica i ha experimentat una forta i
consecutiva caiguda amb la crisi econòmica.
37
38
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Taula 2 I
Evolució dels indicadors de la ràtio de sosteniment/dependència a
les Illes Balears (nombre de persones de 16-64/20-64 per cada
habitant de 65 i més anys)
Any
Ràtio 16-64
Ràtio 20-64
1960
5,10
4,63
1970
5,23
4,77
1975
5,01
4,55
1981
4,80
4,33
1986
4,49
4,25
1991
4,55
4,08
1996
4,28
3,89
1998
4,53
4,16
1999
4,48
4,14
2000
4,63
4,28
2001
4,73
4,39
2002
4,86
4,53
2003
4,95
4,64
2004
5,04
4,72
2005
5,12
4,81
2006
5,06
4,76
2007
5,13
4,83
2008
5,12
4,82
2009
5,12
4,83
2010
5,00
4,72
2011
4,88
4,61
2012
4,76
4,50
Font: Elaboració personal a partir de Censos i Padrons de Població. INE
4. Les pensions públiques contributives percebudes a les Illes Balears
El Sistema Públic de Pensions es basa en la solidaritat intergeneracional. La població en edat
de treballar mantén parcial o totalment la població jubilada. Des d’aquesta perspectiva
els treballadors actius renuncien a una part del seu jornal (cotització a la Seguretat Social)
amb el que es inancen les pensions que perceben els jubilats actuals. Aquest repartiment
de rendes constitueix un dels elements fonamentals de l’Estat del Benestar amb l’objectiu
de garantir l’accés a una pensió digna per tothom. Des del punt de vista demogràic ens
interessa conèixer any rere any quantes persones entren com a cotitzants, amb quina
categoria i quina cotització, així com, per altra part, quants ens surten com a pensionistes,
amb quina categoria i quina pensió.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Aquesta ràtio pot ser desigurada per factors relatius a l’allargament de situacions d’atur,
el nombre de no ocupats i ins i tots per les luctuacions del nombre de cotitzants.
A les Illes Balears el nombre de pensionistes fou el 2011 de 168.825 persones que han
gaudit d’algun tipus de pensions. Aquest nombre no correspon únicament a les persones
grans de 65 i més anys, sinó a la globalitat dels beneiciaris. El 60,15 per cent d’aquests
pensionistes són beneiciaris d’una pensió de jubilació, mentre que el 25,64 per cent
gaudeixen d’una pensió de viduïtat. Un 11,12 per cent reben una pensió per incapacitat
permanent, mentre que el restant 3,09 per cent són pensions d’orfandat i favor familiar
(veg. taula 3). Són pensions que econòmicament en les seves mitjanes són en totes les seves
classes inferiors a la mitjana espanyola, essent la mitjana global de l’ordre dels 733,95
euros, és a dir, uns 70 euros inferiors a la mitjana espanyola, el que representa un tipus de
cotització laboral més baixa lligada a salaris inferiors (veg. taula 4). La major proporció de
pensionistes són del règim general de la Seguretat Social (61,20%) i del règim especial de
treballadors autònoms (25,45%), percentatges, ambdós, superiors a la mitjana espanyola
(59,68% i 21,12%, respectivament). La resta correspon a règims de la Seguretat Social
menys importants a les Illes tals com el SOVI (3,71%), el règim especial d’empleats/des de
la llar (2,78%), accidents de treball i malalties professionals (2,10%), treballadors de la
mar (1,72%) i règim especial de mineria del carbó (restes de l’antiga activitat 0,16%) (veg.
taula 5). Així mateix, es pot observar que entre el 2010 i 2011 les altes són superiors a les
baixes, molt especialment en el cas de les jubilacions (veg. taula 6).
Taula 3 I
Nombre de pensionistes segons les classes de pensions. Illes Balears
Classe de pensió
2010
2011
Jubilació
98.848
101.543
Incapacitat permanent
18.943
18.765
Viduïtat
42.971
43.921
Orfandat i favor familiar
Total
5.117
5.226
165.880
168.825
Font: Pensions contributives del Sistema de la Seguretat Social. Ministerio de Empleo y Seguridad Social
De les dades globals es pot apreciar que més de la meitat de la població illenca de
65 i més anys està jubilada mentre que aproximadament una quarta part del col·lectiu
de persones grans té pensions de viduïtat o orfandat. La resta, generalment mestresses
de casa, es dedica a tasques domèstiques i només menys del 2% continua treballant.
Els jubilats dominen en els grups d’edats dels grans més joves, mentre que els que
superen els 75 i més anys són més pensionistes (viduïtat), i hi dominen les dones.
Per sexes es dóna una diferència en la qual entre els homes la situació dominant és
de gaudir d’una pensió per haver treballat, mentre que en el cas de les dones són
39
40
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
fonamentalment receptores de pensions de viduïtat o orfandat o bé s’encarreguen del
treball domèstic.
Taula 4 I
Import mitjà de les pensions segons classes. Illes Balears (en €)
Classe de pensió
2010
2011
Jubilació
801,53
833,58
Incapacitat permanent
768,29
785,78
Viduïtat
513,57
527,87
Orfandat i favor familiar
310,09
319,00
Total
707,98
733,95
Font: Pensions contributives del Sistema de la Seguretat Social. Ministerio de Empleo y Seguridad Social
Taula 5 I
Pensions segons el règim de la Seguretat Social. Illes Balears
Tipus de règim
2010
2011
Règim general
100.235
103.323
42.463
42.970
Règim especial treballadors autònoms
Règim especial agrari
5.119
4.824
Règim especial treballadors de la mar
2.947
2.916
Règim especial mineria del carbó
296
278
Règim especial empleats de la llar
4.810
4.693
Acc. de treball i malalties professionals
3.554
3.550
S.O.V.I.
Total
6.455
6.271
165.880
168.825
Font: Pensions contributives del Sistema de la Seguretat Social. Ministerio de Empleo y Seguridad Social
Taula 6 I
Altes i baixes de pensions segon classes. Illes Balears
Classes de pensions
altes
2010
baixes
2011
2010
2011
Jubilació
6.194
6.482
4.712
4.753
Incapacitat permanent
1.778
1.619
670
621
Viduïtat
2.483
2.470
2.166
2.082
536
491
333
400
10.991
11.062
7.881
7.856
Orfandat i favor familiar
Total
Font: Pensions contributives del Sistema de la Seguretat Social. Ministerio de Empleo y Seguridad Social
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
5. Jubilació i pensions: la por al col·lapse econòmic
En els darrers anys es detecta un canvi de perspectiva i del discurs en relació a la interrelació
entre la jubilació i les pensions. Abans no s’associava el fet de viure més amb treballar més
anys, sinó amb la possibilitat de disposar de més temps per viure, crear i/o fer coses distintes.
Aquesta percepció es desenvolupa simultàniament amb la creença que el progrés tècnic
havia de permetre produir més amb menys temps de treball, i que la major longevitat
implicaria un futur en part alliberat del treball i amb temps per dedicar-se a activitats
no laborals. Avui es pot constatar que s’han complert les premisses del progrés però les
conseqüències sembla que seran diferents. Ara que es produeix molt més, augmenta la
pressió perquè es treballi més, i augmenta, ins i tot, el còmput d’hores setmanals respecte
a temps anteriors.
Les alarmes demogràiques i el seu ús per justiicar mesures d’ajustament o reformes
es basen més en opcions ideològiques que en les característiques demogràiques de la
població. L’envelliment és emprat moltes vegades com a factor bàsic d’una hipotètica
crisi de les pensions de repartiment i/o de l’Estat del Benestar. Aquesta circumstància
es pot comprovar analitzant les seves diverses percepcions segons els canvis de la
ideologia de base i els impactes de la globalització. Des dels anys vuitanta, en el marc
de la solució neoliberal, adoptada internacionalment, front a la crisi del petroli, es
defensa una constant i progressiva privatització dels sistemes públics de pensions com
a solució a la hipotètica insostenibilitat de la qual es culpa l’evolució demogràica.
Especialment es parlar de complementar el sistema públic amb plans privats de
pensions. En aquesta circumstància la demograia pot ser manipulada per afavorir
les pensions privades, especialment lligades a entitats inanceres, que consideren les
pensions més un negoci que un servei. De totes maneres, s’ha de destacar que els
efectes econòmics poden variar d’un país a l’altre en funció de les diferències en el
consum, la participació de la força de treball i la productivitat, així com per les distintes
estructures per edats que registren els països i els diversos sistemes que empren per
basar-se en les necessitats de consum dels retirats (Lee 2012). A l’actualitat encara s’ha
de demostrar que l’envelliment demogràic sigui el problema pels sistemes públics de
pensions. També s’ha de demostrar si els sistemes privats de pensions responen millor
al canvi demogràic, especialment en el fet actual que els seus valors s’enfonsen per
culpa de la crisi econòmica i inancera actual.
El marc de la problemàtica no es troba en el volum de la població en edat de treballar,
sinó en la disminució de cotitzants. Aquesta disminució no depèn directament dels factors
demogràics, sinó de la capacitat de crear ocupació. Si l’àmbit econòmic és capaç de crear
ocupació, augmentarà el nombre de cotitzants i, per tant, es poden mantenir les pensions.
Per tant, el futur s’ha de lligar amb els efectes que exerceix el mercat de treball i l’evolució
econòmica que permetrà crear lloc de feina. La demograia, per tant, no és un obstacle. Si
41
42
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la demograia impedeix crear ocupació, l’economia deixarà de créixer i retrocedirà. Això
serà un problema de tots i cada un dels espanyols i no només dels pensionistes (Fernández
Cordón 2011).
Aquesta problemàtica és greu en el cas d’Espanya i Balears ja que va augmentant el
nombre d’aturats i, per tant, la perspectiva actual és que si un viu més ha de treballar
més. El pensament econòmic dels gestors públics ha evitat ins i tot la possibilitat de
pensar aquestes qüestions de manera diferent. Fernández Cordón (2011) pensa que el
vertader problema és que, en la situació actual, la societat no està ni conceptualment ni
teòricament, i menys políticament, preparada primer per entendre i després per aportar
respostes innovadores i creatives de la nova realitat. Sembla improbable que una societat
dominada per l’ànsia del beneici a curt termini i la concentració de la riquesa, trobi vies
per afrontar aquest tipus de problemes.
Si tot segueix igual, la reacció a l’augment del nombre de persones més grans consistirà
en proposar retallades a les prestacions socials, així com al recolzament de les situacions
de dependència, que avui encara estan molt per sota de les necessitats. L’increment de
persones grans a les Balears s’ha de relacionar amb la disminució de la mortalitat abans
dels 65 anys, fet que fa que s’elevi la proporció de persones que assoleixen els 65 anys,
però també perquè van arribant a l’esmentada edat les generacions que no han sofert
l’impacte de l’emigració dels anys seixanta del segle XX. Arriben a la jubilació generacions
que ins i tot superen els nascuts corresponents. És l’efecte de la immigració de persones
que no han nascut a les Illes Balears, però que han treballat i cotitzat aquí i es beneiciaran
en el seu dia de la pensió que els correspongui.
6. Els reptes de futur de les relacions entre demografia i pensions
La conjuntura espanyola actual, en la qual s’emmarquen les Illes Balears, planteja una
sèrie de consideracions respecte a la interrelació entre demograia, pensions i polítiques
socials a desenvolupar. Actualment es plantegen diverses alternatives per respondre a la
problemàtica de possible desequilibri entre l’aportació dels cotitzants i el volum de les
pensions. Entre les quals destacam (Fernández Cordón 2011):
a) Incrementar els ingressos. Fins ara el debat que s’ha establert tant a nivell governamental com en els mitjans de comunicació descarta absolutament que l’augment de
les cotitzacions i la cotització del Sistema de Pensions sigui una part del salari dels
treballadors, tant el que es descompta de la nòmina del cotitzant com la cotització
patronal, mentre que pels emprenedors forma part dels costos salarials. Per tant, s’argumenta que augmentar les cotitzacions diicultaria la creació d’ocupació, ja que seria
equivalent a una pujada salarial. Des del punt de vista de la demanda, l’augment de les
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
cotitzacions podria ser positiu, perquè ajudaria a mantenir el consum dels pensionistes
que no veurien retallades les seves pensions.
b) Augmentar el nombre d’anys pel còmput de la pensió. És una altra forma de retallar
les pensions. Com que els salaris són generalment ascendents al llarg de la vida laboral,
si es fa la mitjana d’un còmput més llarg, baixa la mitjana de la pensió a percebre.
c) Augmentar l’edat legal de la jubilació. Aquesta alternativa es basa en el fet del canvi
demogràic i en la circumstància que els que es jubilin a partir d’ara viuran més temps.
Per tant, es considera que podrien jubilar-se més tard, fet pel qual es propugna el
retard de l’edat legal de la jubilació. Respecte a aquesta proposta cal manifestar un
seguit de qüestions, ja que l’increment de l’esperança de vida explica només una part
no substancial de l’augment previst de la població gran. Al menys tres elements venen
a moderar l’eicàcia i equitat d’aquesta proposta:
a. Retardar l’edat de jubilació exigeix crear ocupació addicional. La permanència com
a ocupats de les persones de 65, 66 i/o 67 anys es pot traduir en un augment de
l’atur, fet pel qual el que s’estalvia en pensions s’hagi de gastar en prestacions d’atur.
En aquest cas les perspectives demogràiques van en el bon sentit ja que, quan
disminueix la població en edat de treballar, existeix una tendència a l’augment de la
taxa d’ocupació i a la reducció de l’atur.
b. En segon lloc, existeixen importants diferències d’esperança de vida a partir dels 65
anys, segons les categories socials.
c. No tots els anys que queden per viure després dels 65 anys són en bona salut i sense
discapacitat. La malaltia i la pèrdua d’autonomia personal afecten més a les persones
més grans, però també amb importants diferències segons la seva pertinença social. El
retard de la jubilació minva l’esperança de vida amb bona salut, fent que augmentin
la proporció de mals anys en el període de gaudir de la jubilació.
7. Conclusions
Queda clar que avui viuen més persones que arriben a velles. Per tant encetar un debat
sobre els impactes que el creixement de l’esperança de vida pot tenir sobre la viabilitat
del sistema de pensions és molt necessari. Però basar polítiques socials només sobre la
constatació que l’esperança de vida experimenta un constant increment i que per tant
en el futur pot implicar que la Seguretat Social no pugui garantir el Sistema Públic de
Pensions és una solució simple ja que la complexitat del fenomen implica estudiar diferents
alternatives. Pensar que la Seguretat Social no podrà pagar els anys extra que viuen els
43
44
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ciutadans basant-se en el fet que actualment un ciutadà viu més del que vivien els seus
avantpassats només ens duu a la conclusió que el que cal canviar és la gestió del Sistema
Públic de Pensions.
La principal justiicació de les retallades dels drets a la jubilació a Espanya es basa en un
argument purament demogràic en funció de la relació de dependència entre pensionistes
i cotitzants. En estar immersos en un procés d’envelliment demogràic, aquesta relació
empitjora i així es dedueix que d’aquí a un temps el sistema serà inviable. Aquest argument
començà a agafar consciència en el moment en què s’observa que la modernització
demogràica implicava piràmides amb un pes creixent de persones grans. Les previsions
del col·lapse, basades en el factor demogràic, foren especialment importants en els
anys posteriors a la crisi del petroli del 1973 i de nou durant la crisis de l’ocupació de
Kuwait a principis dels anys noranta. En ambdues circumstàncies hi ha pressions per a
la privatització de les pensions basant-se en l’opinió d’un grup d’experts que parlen de
números vermells de la seguretat social de manera eminent, però que avui encara no s’ha
complert i presenta superàvit.
En l’actual crisi econòmica i davant la necessitat d’emprendre mesures per superar
les previsions del col·lapse, tornen a agafar volada les causes en què les bases són
conjuntives i mai en les pròpies característiques del canvi demogràic econòmic i social.
Respecte a la perspectiva d’una situació de col·lapse cal tenir en compte elements
decisius i inluents, com la immigració i/o opinions que no és cert que la degradació
de dependència impliqui una insostenibilitat del sistema. S’han de tenir en compte
qüestions relatives a problemàtiques sobre el fet que el concepte d’allargament de la
vida és trampós, ja que en gran part l’esperança de vida està lligada a la classe social a
què pertany i/o que la continuïtat i/o disminució de la immigració pot incidir sobre les
dades de l’esperança de vida.
En conclusió, en la relació entre demograia i pensions s’ha d’assenyalar que la demograia
és un element important per diagnosticar i contribuir al debat sobre les pensions i el seu
futur. S’ha d’assenyalar que molts dels problemes que es plantegen a la nostra societat, no
només són el de les pensions, sinó que tenen el seu origen en els canvis demogràics que
Espanya i les Illes Balears, com a la resta dels països desenvolupats, han anat registrant
a les darreres dècades. Però s’ha de destacar que els canvis demogràics s’infereixen en
un procés complex i són inseparables dels canvis de més importància, de tipus econòmic,
social i cultural. La transició demogràica ha marcat el segle XX, molt especialment la
seva segona meitat. I cal recordar que la demograia té efectes que impliquen impactes
moltes vegades a llarg termini. Hem passat de necessitar 5 o 6 naixements per dona per
mantenir la població al fet que només dos siguin suicients. L’increment de l’esperança de
vida ha fet augmentar, per la circumstància anterior, la «productivitat» de la reproducció
demogràica i ha fet possible que les dones, abans dedicades a parir i cuidar ills que
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
en bona part morien abans de poder aportar el més mínim a la societat o a la seva
família, poguessin estudiar i treballar pel mercat. Però és un canvi que provoca també
l’envelliment de la població i d’aquesta manera un nombre creixent de persones grans. A
la vegada, s’allunya el llindar de la vellesa i tenim, per primera vegada en la història de la
humanitat, la possibilitat d’alliberar temps abans de la mort quan encara gaudim de les
nostres facultats. Reduir aquest canvi històric a una sinistra comptabilitat que es resumeix
en «si hi ha més vells, s’ha de retallar la pensió que correspondria a cada un», és una visió
simplista i burda, que seria inexplicable si no servís a interessos concrets que se recolzen
en ells (Fernández Cordón 2011, 54).
No hi ha dubtes que la societat i l’economia s’han d’adaptar als canvis demogràics, però
aquesta adaptació no es pot realitzar amb eicàcia i equitat sense posar en qüestió algunes
falses evidències i alguns interessos molts reals. En aquests moments, l’entorn intel·lectual
i polític no es presta a plantejaments innovadors ni al qüestionament del repartiment de
la riquesa. No només existeix incapacitat per imaginar solucions als reptes que planteja els
canvis demogràics ni, ins i tot, es donen condicions perquè es pugui plantejar en tota la
seva complexitat. L’instrument ideològic en què s’ha convertir l’economia dominant no
s’atura tan sols a discutir el que se situa fora dels seus preceptes.
No es pot admetre, sense més ni més, que només existeix una solució al problema que,
en el cas de les pensions, consisteix a retallar despesa a tota costa. És necessari analitzar
els factors demogràics en la seva relació amb el conjunt dels canvis socials, econòmics
i tecnològics dels quals formen part indissoluble. Només d’aquesta manera donaran a
la demograia la importància que es mereix. La ràtio que empra el nombre d’adults en
relació a la gent gran només mostra una visió estàtica i no dinàmica.
S’ha d’assenyalar que el canvi demogràic no només modiica les piràmides, sinó que
incideix en moltes altres característiques de la població que molts d’experts ignoren
sistemàticament, però que contribueixen enormement a explicar perquè existeix un
fenomen denominat «progrés». L’evolució demogràica, lluny de ser un problema, és
en bona part l’explicació d’aquest «progrés». Es parla molt dels problemes del col·lapse
demogràic del Sistema de Pensions Públiques perquè aquestes són les que convenen al
mercat dels «retallaments». Es pot lluitar amb èxit sobre la problemàtica, si es disposa
de l’antelació suicient per preparar-se. Avui per avui encara estem a temps per preparar
solucions i receptes alternatives a les actuacions del moment actual.
45
46
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Fernández, P; Bermejo, V.J. (2009). Rentabilidad de los Fondos de Pensiones en España.
1991-2008. IESE Research Papers nº D/819, 35.
Fernández, J. A. (2011). «Demografía y reforma del sistema de pensiones». Revista del
Ministerio de Trabajo e Inmigración, núm. XII, 39-73.
González, J. (2010). Demografía, Inmigración y Viabilidad del Sistema de Pensiones. Análisis
y Proyecciones en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Secretaría de
la Seguridad Social. 2 partes. 65.
Herce, J.A.(2005).«¿Dónde están las estadísticas sobre pensiones?». Indice. Marzo,
pàg. 6-10.
INE (2010). Proyección de la Población de España a Largo Plazo, 2009-2049. Madrid,
enero 2010.
INE (2011). Proyección de la Población de España a Corto Plazo, 2011-2021. Madrid,
enero 2010.
Lee, Sang-Hyop (2012). «Productivity of Older Workers, Pension reform and Savings: an
international comparaison». The WDA-HSG Discussion Paper Series, núm. 2012/02. St.
Gallen, University of St. Gallen, 27.
Rojo-Pérez, F.; Fernández-Mayoralas, G. (eds.) (2012). Calidad de vida y envejecimiento:
La visión de los mayores sobre sus condiciones de vida. Bilbao: BBVA, 394.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autor
PERE ANTONI SALVÀ TOMÀS
Sant Jordi (Mallorca), 1950. Doctor en Geograia per la Universitat de Barcelona i doctor
honoris causa en Ciències Socials per la Universitat Tecnològica dels Andes (Perú). Catedràtic
d’universitat de Geograia Humana de la Universitat de les Illes Balears. S’ha dedicat a
l’anàlisi dels canvis territorials i socioeconòmics, els efectes del turisme sobre el territori
i la societat i l’estudi de la mobilitat humana (models migratoris «Nova Florida» i «Nova
Califòrnia», relacions turisme-migració i Migració Internacional de Retir). Ha col·laborat en
la redacció de plans estratègics, tant territorials com sectorials i de planiicació de serveis
socials. La seva obra està formada per més d’un centenar d’articles publicats a revistes i
llibres, així com per un considerable nombre de ponències i comunicacions presentades en
més de 150 congressos, seminaris i reunions.
47
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
LA POBLACIÓ NONAGENÀRIA
A LES ILLES BALEARS:
UNA APROXIMACIÓ ESTADÍSTICA
49
50
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La població nonagenària a les Illes Balears:
una aproximació estadística
Ferran Dídac Lluch i Dubon
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Els nonagenaris són el col·lectiu humà que ha superat un llindar important: la barrera
dels noranta anys. Els noranta anys són una frontera biològica que a l’espècie humana
es presenta com l’asímptota matemàtica de l’esperança de vida. L’esperança de vida,
tant per als homes com per a les dones, s’ha incrementat espectacularment al llarg del
segle XX. I aquesta tendència continua, amb una progressió lògicament més lenta, en
aquests primers anys del segle XXI, tot i que la frontera dels noranta anys se’ns dibuixa
com un límit estadístic mitjà difícil de superar.
Tot i així, són de cada cop més freqüents els casos de persones que superen aquesta
barrera. Les edats avançades accentuen els problemes de salut i fan que les situacions de
dependència s’incrementin. Moltes són les persones grans que viuen aquesta etapa de vida
amb problemes de salut, econòmics i/o de relacions socials. Altres, afortunadament i de
cada cop més, ho fan ben allunyats dels clixés clàssics d’una senectut decrèpita i inactiva,
ben al contrari, entre els nonagenaris són molts els que, gràcies a factors hereditaris,
uns hàbits de vida adequats, un entorn social i familiar acollidor i una psicologia activa i
optimista afronten aquesta etapa amb plenitud, amb projectes i perspectives de futur i són
capaços, ins i tot, de tenir la força suicient per llançar propostes tendents a dinamitzar la
societat i intentar assolir un món més bo.
Aquest article vol presentar algunes dades estadístiques que ens ajudin a relexionar sobre
la importància d’aquest col·lectiu, de vegades ocult, de la nostra societat.
Resumen
Los nonagenarios son el colectivo humano que ha superado un límite importante:
la barrera de los noventa años. Los noventa años son una frontera biológica que en
la especie humana se presenta como la asíntota matemática de la esperanza de vida.
La esperanza de vida, tanto para los hombres como para las mujeres, se ha incrementado
espectacularmente a lo largo del siglo XX. Y esta tendencia continua, con una progresión
más lenta, en estos primeros años del siglo XXI, a pesar de que la frontera de los noventa
años se dibuja como un límite estadístico difícil de superar.
A pesar de ello, son de cada vez más frecuentes los casos de personas que superan dicha barrera.
Las edades avanzadas acentúan los problemas de salud y determinan que las situaciones de
dependencia se incrementen. Muchos son los mayores que viven esta etapa de la vida con
problemas de salud, económicos y/o de relaciones sociales. Otros, afortunadamente y de
cada vez más, lo hacen alejados de los clisés clásicos de una senectud decrépita e inactiva,
bien al contrario, entre los nonagenarios son muchos los que, gracias a factores hereditarios,
51
52
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
unos hábitos de vida adecuados, un entorno social y familiar acogedor y una psicología
activa y optimista, afrontan esta etapa con plenitud, con proyectos y perspectivas de futuro
y son capaces, incluso, de tener la fuerza suiciente para lanzar propuestas tendentes a
dinamizar la sociedad e intentar construir un mundo mejor.
Este artículo pretende presentar algunos datos estadísticos que nos ayuden, simplemente,
a relexionar sobre la importancia de este colectivo, a veces oculto, de nuestra sociedad.
1. Introducció
Els nonagenaris són, per deinició, el conjunt de les persones que tenen noranta anys o
més. Així i tot, evidentment, es tracta d’un conjunt heterogeni de població unit únicament
i exclusiva per una característica demogràica comuna.
Els nonagenaris poden presentar característiques molt distintes: provenir d’estrats
socioeconòmics distints, presentar nivells de formació molt diferents, tenir interessos i
experiències vitals molt distintes... però els uneix una característica que els fa distints de la
resta: una llarga supervivència.
Diversos són els factors que poden repercutir en l’assoliment d’una longevitat llarga i en
bona salut. El geriatre Pedro Paulo Marín ens indica que els nonagenaris són fruit, d’una
banda, dels especials factors genètics i, d’una altra, dels hàbits de vida que han observat i
que presenten aquestes persones.
Dins els hàbits de vida, el doctor Paulo Marín indica que el control del sobrepès és
fonamental, tot airmant que no hi gaires obesos entre els que superen la barrera dels
noranta. Per tant, indica que un factor molt important per superar la barrera dels noranta
anys és mantenir-se actiu, dur a terme una activitat física continuada i vigilar el sobrepès.
Un altre grup de factors bàsics serien els aspectes psicològics i espirituals. Un bon estat
de salut implica no solament presentar un bon estat físic, sinó que l’equilibri psicològic
i el manteniment de les relacions socials són molt importants. El manteniment de xarxes
d’amics i familiars són bàsiques. Els nonagenaris han de sentir-se estimats i han de poder
conversar, expressar els seus sentiments i trobar-se acompanyats.
Un altre factor important és mantenir intactes els interessos i les activitats en què ocupar el
temps de què disposen. Els nonagenaris han de mantenir-se actius no solament físicament,
sinó també psíquicament. I, en aquest sentit, sentir-se il·lusionats i tenir projectes de futur
és fonamental.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Finalment, el doctor Paulo Marín recomana mantenir controls mèdics periòdics de
caràcter preventiu per mantenir el bon estat de salut de la població amb edats tan
avançades.
Aquests factors, presentats de manera cientíica, són reairmats per alguns nonagenaris
que ens han transmès la seva pròpia experiència. En particular, em referiré a un article
publicat al diari La Voz Católica de Miami i escrit pel nonagenari Acisclo Miyares del Valle.
La seva anàlisi és gairebé idèntica a la del doctor Paulo Marín, amb la diferència que es
basa en el que ha viscut i en el que sent una persona que ha superat la barrera vital dels
noranta anys. Ens presenta una visió optimista, tot i començar el relat parlant que als
noranta s’experimenta un progressiu deteriorament físic i mental. A més de reconèixer la
importància de la genètica per mantenir-se en bon estat als noranta anys, ens dóna alguns
secrets per mantenir-se bé en aquesta edat. Aquí us en present la relació:
• Mantenir sempre una actitud positiva. Aquest nonagenari airma que, en primer lloc, la
vida és bella i que s’ha de gaudir de les distintes etapes per les quals un passa i fer tot
el que es pugui, d’acord amb les pròpies capacitats.
• El manteniment de les amistats, ja sigui directament en el cafè o fent-se visites, com
mitjançant Internet, així com gaudir del calor de la família.
• Ser moderat en l’alimentació i en la beguda.
• Mantenir les aicions que hàgim pogut tenir al llarg de la vida com, en el cas del senyor
Miyares, col·leccionar segells, la música i la fotograia.
• Tenir plans de futur, com organitzar la seva extensa col·lecció fotogràica, tasca que,
com diu, l’ocuparà la propera dècada.
• Ocupar el temps lliure amb tasques que l’omplen i el mantenen actiu, com la lectura i
la informàtica.
• Mantenir una actitud serena i tranquil·la. No preocupar-se per res i tampoc fer cap tipus
d’excés, evitant esforços innecessaris així com lesions i/o caigudes.
Volia acabar aquesta breu introducció no solament revisant els factors que fan possible
que algunes persones superin els noranta anys i que, com hem vist, serien de tipus genètic,
d’una banda, i d’hàbits de vida, de factors psicològics i d’entorn social, de l’altra, sinó
incidint també en els temes tractats quan algú parla dels nonagenaris. Un breu repàs
a Internet ens permet establir uns grans apartats de continguts que apareixen quan
recerquem la paraula nonagenari a la xarxa.
D’una banda, ens apareixen distints estudis clínics referents a problemes de salut,
prevalences i abordatges de la població nonagenària. Aquest grup d’articles i estudis
se centra en el vessant menys agradable de la vellesa: la real i progressiva degeneració
dels organismes biològics humans que condueix, com sabem, a la mort física. Així i tot,
l’increment de població en aquests grups d’edat fa que els cientíics investiguin per millorar
53
54
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
les tècniques i els recursos cientíics tendents a millorar la qualitat de vida d’aquestes
persones, tot afrontant qualsevol tipus de problema de salut que pugui manifestar-se en
les edats més avançades.
D’altra banda, trobem un conjunt d’articles que parlen dels distints assoliments de
persones d’edat avançada, com el que protagonitzà un grup de gent gran anomenat
«The Zimmers» que aconseguí situar-se en els Top-40 britànics amb versions de rock, o les
publicacions dels pensadors Hessel i Morin, que proposen la mobilització de la població
i un nou model de societat, respectivament. Hessel ha publicat el famós llibre Indigneuvos! a l’Editorial Destino de Barcelona el mes de febrer de 2011, que és la traducció del
text francès publicat el desembre de 2010. Resulta impactant per a la societat que sigui,
precisament, una persona d’edat tan avançada la que convidi a la mobilització dels joves,
capgirant de soca-rel els antics clixés de la gent d’edat avançada com a gent passiva i sense
empenta. I què podem dir d’Edgard Morin, un altre nonagenari, que el mes de gener
de 2011 publicà La Via. Per al futur de la humanitat (ed. Fayard, París). No solament vol
que la societat es mobilitzi, sinó que s’atreveix, malgrat l’edat i segurament per la seva
experiència, a proposar un nou model de la societat. Aquests exemples ens demostren
que els nonagenaris no són un grup passiu i inactiu, sinó tot el contrari, poden arribar a
esdevenir un motor d’avenç i canvi social.
Ens trobem, atesa la dinàmica demogràica actual, davant d’un grup de població que de
cada cop assoleix un protagonisme quantitatiu i qualitatiu més gran.
D’una banda, atès que s’acosta al límit biològic de la longevitat humana, presenta
problemes de salut més o menys importants, així com una sèrie de situacions potencials
de risc, com ara la pèrdua de la mobilitat, la manca de suport familiar i/o social, el
dèicit alimentari que pot derivar-se de la manca d’autonomia personal... que fan que
sigui un grup especialment sensible i que ha de ser considerat en tots els estudis de
planiicació social.
De l’altra, en el col·lectiu de persones que assoleixen aquesta edat hi ha un grup de cada
cop més signiicatiu que hi arriben amb una gran autonomia i una envejable qualitat de
vida i que són capaços de plantejar-se projectes a mitjà termini i portar una vida intel·lectual
i social plena i satisfactòria. Els exemples dels músics i els escriptors-pensadors esmentats
només són una petita mostra que la capacitat intel·lectual i creativa pot anar molt més
enllà de la barrera dels noranta, si s’acompleixen tota una sèrie de factors hereditaris,
psíquics i socials dels individus.
Aquest article no vol ni pot abastar totes aquestes qüestions, que han de ser analitzades
pels respectius especialistes i, simplement, vol presentar, des d’una perspectiva demogràica
i quantitativa, com és i com ha evolucionat aquest col·lectiu a les Illes Balears.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2. El creixement general de la població i l’evolució del col·lectiu dels
nonagenaris
2.1. Notes prèvies
Hem considerat oportú, per entendre la importància dels nonagenaris en la nostra
societat actual, dur a terme una tasca prèvia de recopilació d’informació estadística sobre
l’evolució de la població general en un període de temps relativament llarg i comparar-la
amb l’evolució del col·lectiu en què centrem aquest article, durant el mateix període.
Hem recorregut a les publicacions censals de l’Institut Nacional d’Estadística i, pel que
fa al 2011, hem inclòs les dades de l’actualització del padró d’oicial. Ha estat una tasca
laboriosa, atès que les dades s’han hagut de buscar de manera individual en cada cens
de població i per a cada unitat territorial analitzada. Així mateix, cal tenir present que
ins al 1970 les dades corresponen a població de fet, mentre que a partir d’aquesta data
són població de dret. Considerem que, així i tot, aquest canvi en la natura de les dades
no genera grans distorsions a la panoràmica evolutiva general que es vol presentar, com
tampoc ho fa el fet de comparar les dades padronals de 2011 amb les censals. Pel que fa a
les dades de 2011, cal tenir present que són referides a dia 1 de gener del 2011 i, per tant,
es pot considerar, si ho preferim, que corresponen, en realitat, demogràicament a 2010.
2.2. El creixement general de la població a l’Estat espanyol i a les Illes Balears
(1900-2011)
Taula 1 I
Any
1900
1910
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1981
1991
2001
2011
Evolució del total de la població. Estat espanyol i Illes Balears.
1900-2011
Total Estat espanyol
Total
18.618.086
19.995.686
21.389.842
23.677.794
26.015.907
27.976.755
30.528.539
34.040.989
37.683.362
38.872.268
40.847.371
47.190.493
Homes
9.087.821
9.725.024
10.373.382
11.565.805
12.491.274
13.469.684
14.810.135
16.641.956
18.491.742
19.036.446
20.012.882
23.283.187
Dones
T.feminitat
Total
9.530.265
1,05
311.649
10.270.662
1,06
326.023
11.016.460
1,06
338.894
12.111.989
1,05
365.512
13.524.633
1,08
407.497
14.507.071
1,08
422.089
15.718.404
1,06
439.465
17.399.033
1,05
532.970
19.191.626
1,04
655.945
19.835.822
1,04
709.138
20.834.489
1,04
841.669
23.907.306
1,03
1.113.114
Illes Balears
Homes
150.739
155.842
161.273
176.348
199.399
204.683
213.188
261.994
323.417
348.630
417.314
557.577
Dones
160.910
170.181
177.621
189.164
208.098
217.406
226.277
270.976
332.526
360.508
424.355
555.537
* Les dades de 1900-2001 corresponen a les dades dels censos oficials de població
** Les dades de 2011 corresponen a les dades del padró d’1 de gener de 2011
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la base Tempus de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)
T.feminitat
1,07
1,09
1,10
1,07
1,04
1,06
1,06
1,03
1,03
1,03
1,02
1,00
55
56
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Taula 2 I
Període
Creixements de la població en valors absoluts en els períodes
considerats. Estat espanyol i Illes Balears. 1900-2011
Total Estat espanyol
Total
Homes
Illes Balears
Dones
Total
Homes
Dones
1910-1900
1.377.600
637.203
740.397
14.374
5.103
9.271
1920-1910
1.394.156
648.358
745.798
12.871
5.431
7.440
1930-1920
2.287.952
1.192.423
1.095.529
26.618
15.075
11.543
1940-1930
2.338.113
925.469
1.412.644
41.985
23.051
18.934
1950-1940
1.960.848
978.410
982.438
14.592
5.284
9.308
1960-1950
2.551.784
1.340.451
1.211.333
17.376
8.505
8.871
1970-1960
3.512.450
1.831.821
1.680.629
93.505
48.806
44.699
1981-1970
3.642.373
1.849.786
1.792.593
122.975
61.423
61.550
1991-1981
1.188.906
544.704
644.196
53.193
25.213
27.982
2001-1991
1.975.103
976.436
998.667
132.531
68.684
63.847
2011-2001
6.343.122
3.270.305
3.072.817
271.445
140.263
131.182
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)
Taula 3 I
Creixements de la població en valors relatius en els períodes
considerats. Estat espanyol i Illes Balears. 1900-2011
Període
1910-1900
Total Estat espanyol
Illes Balears
Total
Homes
Dones
Total
Homes
Dones
7,40
7,01
7,77
4,61
3,39
5,76
1920-1910
6,97
6,67
7,26
3,95
3,48
4,37
1930-1920
10,70
11,50
9,94
7,85
9,35
6,50
1940-1930
9,87
8,00
11,66
11,49
13,07
10,01
1950-1940
7,54
7,83
7,26
3,58
2,65
4,47
1960-1950
9,12
9,95
8,35
4,12
4,16
4,08
1970-1960
11,51
12,37
10,69
21,28
22,89
19,75
1981-1970
10,70
11,12
10,30
23,07
23,44
22,71
1991-1981
3,15
2,95
3,36
8,11
7,80
8,41
2001-1991
5,08
5,13
5,03
18,69
19,70
17,71
2011-2001
15,53
16,34
14,75
32,25
33,61
30,91
Factor multiplicador
2011-1900
2,53
2,56
2,51
3,57
3,70
3,45
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Les taules adjuntes (1, 2 i 3) ens permeten analitzar, succintament, atès que no és el nucli
central del treball, l’evolució de la població total de l’Estat espanyol i del nostre arxipèlag
en el relativament extens període considerat.
Cal dir que molt han canviat les condicions econòmiques, polítiques i socials en el període
de cent deu anys considerat.
D’una societat agrícola s’ha passat a una societat terciaritzada, en què els serveis són la
base principal de l’economia de l’Estat i de la nostra comunitat autònoma. El turisme, que
ara és un dels pilars fonamentals de l’activitat productiva i de l’ocupació al nostre arxipèlag,
era un fenomen gairebé desconegut i a l’abast només d’unes reduïdes elits socials a l’inici
del període. L’alfabetització i les prestacions sanitàries i socials són, actualment, drets
universals i tothom en gaudeix, malgrat les progressives retallades públiques a què ens
aboca la crisi econòmica actual i les decisions polítiques de les distintes institucions que
ens governen.
De models polítics poc democràtics i, ins i tot, dictatorials viscuts durant aquest període
s’ha passat a una monarquia constitucional en què tothom pot exercir el seu dret de vot i
participar, lliurament, de la vida política. Fins i tot, el període ha viscut una terrible guerra
civil, que molts dels nostres avis recorden directament pel fet d’haver-la viscuda en primera
persona quan eren nins o per haver hagut de suportar les penoses condicions de postguerra.
D’una societat molt classista i en mans dels cacics locals, s’ha passat a una societat més
meritocràtica, en què l’accés a l’ensenyament públic fa possible assolir professions i estatus
abans reservats als estaments superiors.
Els avenços cientíics i tecnològics i la creació d’una bona xarxa sanitària pública han reduït
enormement les mortalitats epidèmiques i, sobretot, la infantil, a més, evidentment, de
millorar l’estat de salut general de la població.
La població ha vist com les condicions higièniques i de vida general han millorat de manera
considerable. Ningú no pot concebre actualment, com succeïa a principi del període
considerat, viure en pobles i ciutats sense aigua corrent, sense xarxa de clavegueram,
sense electricitat i sense tants i tants de serveis i elements tecnològics als quals podem,
fàcilment, accedir a l’actualitat.
Les millores de tots tipus en les condicions de vida i els hàbits saludables i els avenços
en la medicina i l’atenció sanitària del període han determinat globalment importants
canvis demogràics estructurals que s’expressen de manera clara en l’increment global de
l’esperança de vida i, per al cas que ens ocupa, en un recent augment molt considerable
de les persones de més edat en la nostra societat. De tot això en parlarem posteriorment.
57
58
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Al llarg d’aquest període, la població de l’Estat s’ha multiplicat per poc més de 2,5; ha
passat de les 18.618.086 persones que hi havia l’any 1900 a les 47.190.493 que hi havia dia
1 de gener de 2011. Mentre, les Illes Balears han passat de poc més de 311.000 persones
a les 1.113.114, en el mateix període i, per tant, el factor multiplicador ha estat superior
(ha assolit un valor de 3,57).
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’INE
En ambdós casos, els creixements demogràics han estat prou considerables, certament
superiors en el cas de l’arxipèlag balear. Evidentment, els ritmes de creixement no han
estat uniformes ni presenten la mateixa periodització a l’Estat que a les Balears.
Mentre que, durant gran part del període, les taxes de creixement són superiors a l’Estat,
l’obertura cap a l’exterior del règim franquista a inal dels anys cinquanta, juntament amb
les condicions socioeconòmiques que possibilitaren l’aparició del turisme de masses i l’inici
de la indústria turística a les Balears capgiraren la situació. A partir dels anys seixanta ins
a l’actualitat les taxes de creixement del nostre arxipèlag han estat molt superiors. Les
Balears s’obren deinitivament a l’exterior i d’exportadores de població es converteixen en
importadores: de terra d’emigrants ens convertim en terra d’immigrants.
En un primer moment, això succeeix per la vinguda massiva de mà d’obra peninsular i,
posteriorment, pels enormes luxos residencials i laborals internacionals que s’han produït.
Especialment signiicatiu i inesperat ha estat el lux migratori internacional experimentat
durant el darrer període considerat, que coincideix amb el començament d’aquest segle.
Aquesta nova fase demogràica s’ha caracteritzat per un lux molt potent d’arribada
de població jove i fèrtil que s’ha desplaçat per motius principalment econòmics. Països
que anys enrere pertanyien a l’anomenat bloc de l’Est i que han entrat recentment a
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la Unió Europea (per exemple, Romania), altres d’Amèrica del Sud (Perú, Equador...) i
alguns d’Àfrica (Marroc, Nigèria...) s’han convertit ens els principals focus d’emigració,
que s’han sumat als importants contingents migratoris europeus. Aquesta fase ha suposat
una arribada massiva de població molt diversa, pel que fa a l’etnologia, la llengua, la
religió i els costums, i ha creat una veritable societat multicultural, amb la possibilitat
d’enriquiment i les diicultats d’adaptació que això suposa.
Font: Elaboració pròpia
Els luxos migratoris laborals intensos impliquen, al seu torn, a més d’un rejoveniment
estructural immediat, una dinàmica interna més activa. Els moviments migratoris
d’aquesta índole són duts a terme per població jove i fèrtil i això suposa que, a curt
termini, incrementen de manera important la xifra de naixements. Basta recordar que
més d’un terç dels naixements enregistrats actualment a les Illes Balears ho són de mares
estrangeres, per entendre la importància d’aquest fenomen.
El gràic 2 ens mostra de manera ben visual que els creixements de la població de l’arxipèlag
balear són superiors als de l’Estat espanyol d’ençà dels anys seixanta i això es relecteix en
l’increment de pes percentual de la població de la nostra comunitat autònoma sobre el
total de l’Estat.
Hem dit que estructuralment els luxos migratoris, sobretot si són d’índole laboral,
suposen un rejoveniment global de la població, però això es produeix simultàniament
a un creixement molt important dels efectius de la població de seixanta-cinc anys i més.
Això ja ho hem posat en relleu en ocasions anteriors (Lluch 2010; Carretero, Lluch 2011)
de manera més extensa.
59
60
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Tot seguit hi aprofundirem i analitzarem el que ha succeït en un col·lectiu especíic:
la població nonagenària.
2.3. L’evolució de la població de noranta i més anys a l’Estat espanyol i les Illes
Balears. 1900-2011
Taula 4 I
Evolució de la població de noranta i més anys. Estat espanyol i
Illes Balears. 1900-2011
Total Estat espanyol
Any
Total
Homes
Dones
Illes Balears
T.feminitat
Total
Homes
Dones
T.feminitat
1900
8.834
3.053
5.781
1,89
254
87
167
1,92
1910
11.384
3.911
7.473
1,91
309
93
216
2,32
1920
13.113
4.346
8.767
2,02
394
110
284
2,58
1930
13.757
4.236
9.521
2,25
415
123
292
2,37
1940
18.925
5.175
13.750
2,66
517
152
365
2,40
1950
22.549
5.583
16.966
3,04
-
-
-
-
1960
-
-
-
-
-
-
-
-
1970
-
-
-
-
-
-
-
-
1981
73.126
20.499
52.624
2,57
1.485
456
1.029
2,26
1991
116.103
31.815
84.288
2,65
2.160
591
1.569
2,65
2001
226.093
61.383
164.710
2,68
4.208
1.205
3.003
2,49
2011
348.446
92.112
256.334
2,78
6.709
1.895
4.814
2,54
* Les dades de 1900-2001 corresponen a les dades dels censos oficials de població
** Les dades de 2011 corresponen a les dades del padró d’1 de gener de 2011
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la base Tempus de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)
Taula 5 I Creixements de la població de noranta i més anys en valors
absoluts en els períodes considerats. Estat espanyol i Illes Balears. 1900-2011
Període
Total Estat espanyol
Illes Balears
Total
Homes
Dones
Total
Homes
1910-1900
2.550
858
1.692
55
6
Dones
49
1920-1910
1.729
435
1.294
85
17
68
1930-1920
644
-110
754
21
13
8
1940-1930
5.168
939
4.229
102
29
73
1950-1940
3.624
408
3.216
-
-
-
1960-1950
-
-
-
-
-
continua
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1970-1960
-
-
-
-
-
1981-1970
-
-
-
-
-
-
1981-1950
50.577
14.916
35.658
968
304
664
1991-1981
42.977
11.316
31.664
675
135
540
2001-1991
109.990
29.568
80.422
2.048
614
1.434
2011-2001
122.353
30.729
91.624
2.501
690
1.811
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)
Taula 6 I Creixements de la població de noranta i més anys en valors
relatius en els períodes considerats. Estat espanyol i Illes Balears. 1900-2011
Període
Total Estat espanyol
Illes Balears
Total
Homes
Dones
Total
Homes
1910-1900
28,87
28,10
29,27
21,65
6,90
Dones
29,34
1920-1910
15,19
11,12
17,32
27,51
18,28
31,48
1930-1920
4,91
-2,53
8,60
5,33
11,82
2,82
1940-1930
37,57
22,17
44,42
24,58
23,58
25,00
1950-1940
19,15
7,88
23,39
-
-
-
1960-1950
-
-
-
-
-
-
1970-1960
-
-
-
-
-
-
1981-1970
-
-
-
-
-
-
1981-1950
224,30
267,17
210,17
187,23
200,00
181,92
1991-1981
58,77
55,20
60,17
45,45
29,61
52,48
2001-1991
94,73
92,94
95,41
94,81
103,89
91,40
2011-2001
54,12
50,06
55,63
59,43
57,26
60,31
Factor multiplicador
2011-2001
39,44
30,17
44,34
26,41
21,78
28,83
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)
Les taules 4, 5 i 6 ens permeten realitzar un seguit de relexions sobre l’evolució de la
població nonagenària a l’Estat espanyol i a les Illes Balears que tot seguit us presentem.
En primer lloc, sorprèn la mancança de dades sobre la població de noranta anys i més
amb què ens hem trobat en la recollida de la sèrie històrica referida a aquest col·lectiu.
Manquen dades de dues dècades per al conjunt de l’Estat i de tres dècades per a les
Illes Balears, segons les dades censals consultades. L’explicació cal trobar-la en el fet que
l’important creixement de la població nonagenària és un fenomen relativament recent,
quant a importància dels efectius i, per això, abans no es considerava com un grup especíic
d’interès. Els col·lectius investigadors interessats en la població d’edats avançades de la
61
62
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
nostra societat han de pressionar i sol·licitar als organismes estadístics que produeixen
dades demogràiques desagregades que en permetin l’estudi.
* Sense dades de 1960 i 1970. Hem calculat un increment lineal, en el període 1950-1981, amb la finalitat de no
interrompre la seqüència visual del gràfic
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’INE
* Sense dades de 1950, 1960 i 1970. Hem calculat un increment lineal, en el període 1940-1981, amb la finalitat de
no interrompre la seqüència visual del gràfic
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’INE
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En segon lloc, l’increment de la població nonagenària ha experimentat en el període
analitzat un creixement espectacular. La població total s’ha multiplicat en l’interval
1900-2011 a l’Estat espanyol per 2,53 mentre que la població nonagenària s’ha
multiplicat per 39,44. En valors absoluts, suposa passar de les 8.834 persones de més de
noranta anys l’any 1900 a les 384.446 persones l’1 de gener de 2011. Un creixement,
certament, destacadíssim.
Les xifres a les Illes també relecteixen increments molt signiicatius, tot i que, en el nostre
cas, el factor multiplicador s’ha reduït a un 26,41. En valors absoluts, s’ha passat dels 254
nonagenaris a les Illes Balears el 1900 als més de 6.700 el 2011. Exagerant una mica l’anàlisi,
però per accentuar el creixement del col·lectiu, podem dir que la xifra de nonagenaris a
les Illes actualment s’acosta a la que hi havia a tot l’Estat a l’inici de la sèrie analitzada.
Com veurem posteriorment, l’anàlisi del creixement per sexes al llarg del període mostra
que l’evolució ha estat especialment favorable pel que fa al col·lectiu femení.
En tercer lloc, les dades palesen que l’acumulació de població nonagenària no ha
experimentat un creixement lineal. Tot al contrari: si els creixements de la població de
noranta i més anys eren, en els primers intervals de la sèrie considerada, molt moderats,
de l’ordre de pocs milers de persones per al conjunt de l’Estat o unes poques desenes a les
Illes Balears, en els darrers intervals desenals considerats aquest xifres superen les 100.000
persones a l’Estat espanyol i les 2.000 noves incorporacions a les Illes Balears.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’INE
Aquest procés d’acceleració és fruit de l’increment global de l’esperança de vida general
i de l’esperança de vida en els col·lectius de més edat, com veurem amb més detall
posteriorment.
63
64
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En quart lloc, entre el col·lectiu dels nonagenaris destaca de manera molt important la
feminitat i la feminització dels col·lectiu. Dit en altres paraules, entre els nonagenaris no
solament són majoritàries les dones, sinó que la tendència general és que aquest balanç
positiu de supervivència sigui més positiu entre les dones.
El 2011 a l’Estat espanyol hi havia 384.446 nonagenaris, dels quals 256.334 eren dones; per
tant, gairebé tres de cada quatre nonagenaris són de sexe femení. Si recorrem a les taxes
de feminitat, comprovem que per cada home hi havia 2,78 dones en aquest col·lectiu etari.
La situació a les Illes Balears era molt similar. Més del 71% del col·lectiu nonagenari era
femení i per cada home hi trobem 2,54 dones. En valors absoluts això suposa que, dels
6.709 nonagenaris, 1.895 eren homes i 4.814 dones.
En deinitiva, la població nonagenària suposa un col·lectiu demogràic que pren més
importància de cada cop en el si de la nostra societat, amb la particularitat que es presenta
fortament feminitzat. Cal, per tant, adaptar els serveis i les persones que s’han de dedicar a
l’atenció del col·lectiu per afrontar el reptes que suposa una realitat demogràica circumscrita
per aquestes dues tendències: atendre un col·lectiu de cada cop més nombrós, que viurà de
cada cop més anys de mitjana i amb un fort component femení entre els seus efectius.
3. L’esperança de vida de la població nonagenària
Una de les característiques o tendències principals de la demograia actual, no solament
dels països desenvolupats sinó de tot el planeta, és l’increment de l’esperança de vida.
L’increment de l’esperança de vida, que és fruit dels espectaculars avenços cientíics i
tecnològics i que, en determinades regions del món, a més, es combina amb importants
avenços culturals, socials, econòmics i d’hàbits de vida, té com a conseqüència directa
l’acumulació d’efectius en els grups de més edat i origina el fenomen que es coneix com a
envelliment de la població.
Hi ha, a més a més, una clara asimetria sexual quant a la supervivència, a la qual ja hem fet
referència abans i que és un component bàsic del que en els cercles cientíics s’anomena
bretxa de gènere. Això suposa una acumulació més gran d’efectius femenins entre la
població de més edat.
De tot això ja en parlàrem extensament en l’article publicat a l’anuari de l’any anterior,
per la qual cosa ens limitarem a fer un breu repàs a la qüestió a partir de l’anàlisi de la
taula adjunta que, a més, ens introdueix les dades que ens parlen de la supervivència de
la població nonagenària.
Taula 7 I
Esperança de vida en néixer, als 65 i als 90 anys. Estat espanyol i Illes Balears. 1991-2010
Estat espanyol
Any
1991
Ambdós sexes
0
65
77,081728
17,590282
Homes
90
3,881234
0
65
73,502843
15,601845
Dones
90
3,654852
0
65
80,669122
19,248587
90
3,976882
1992
77,524784
17,942498
4,015162
73,90313
15,912548
3,837214
81,155781
19,638605
4,093156
1993
77,652979
17,916291
3,945215
74,088925
15,872914
3,726715
81,223158
19,635773
4,040266
1994
78,017936
18,169097
3,970321
74,453159
16,113186
3,712857
81,583627
19,90012
4,08211
78,094164
18,202284
3,93376
74,508897
16,121114
3,744314
81,696642
19,969882
4,021534
78,217404
18,269172
3,878058
74,618787
16,172944
3,645625
81,841365
20,060205
3,981252
1997
78,710742
18,422284
3,908302
75,242165
16,308182
3,645525
82,173675
20,231386
4,021637
1998
78,814618
18,348533
3,852699
75,373801
16,222501
3,603265
82,259012
20,185433
3,960534
1999
78,840242
18,325252
3,872361
75,407495
16,196426
3,601466
82,292282
20,180822
3,993147
2000
79,340298
18,76453
4,140012
75,942236
16,659955
3,843602
82,733139
20,580582
4,26593
2001
79,689991
18,995811
4,293245
76,299842
16,854525
3,975224
83,069317
20,846909
4,429256
2002
79,772792
19,011512
4,2384
76,402437
16,876408
3,998465
83,144455
20,872156
4,342658
2003
79,706214
18,93417
4,080956
76,424268
16,849066
3,806246
82,991734
20,757228
4,197966
2004
80,302312
19,415816
4,357658
76,995608
17,289495
4,015365
83,596397
21,265821
4,50218
2005
80,287098
19,292222
4,20254
77,028074
17,193346
3,905254
83,547918
21,13549
4,328484
2006
80,947945
19,855268
4,455376
77,716183
17,755258
4,099021
84,156412
21,683916
4,60487
2007
80,942923
19,79506
4,375086
77,765503
17,684001
4,054081
84,10602
21,654106
4,512546
2008
81,241026
19,999726
4,375735
78,174495
17,95707
4,072004
84,270514
21,787535
4,502423
2009
81,577636
20,17493
4,494487
78,545129
18,090306
4,229178
84,56379
22,010269
4,608697
2010
81,954778
20,438778
4,572915
78,938811
18,334238
4,2891
84,910126
22,289866
4,69927
4,87305
2,848496
0,691681
5,435968
2,732393
0,634248
4,241004
3,041279
0,722388
Inc. 2010-1991
continua
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1995
1996
65
66
Any
1991
0
76,09876
65
17,063424
Homes
90
3,428191
0
72,399455
65
15,19245
Dones
90
3,523423
0
65
79,979133
18,709102
90
3,401168
1992
76,768537
17,416354
3,737724
73,033994
15,390517
3,469696
80,668416
19,188472
3,852319
1993
76,908918
17,279493
3,681831
73,323342
15,075584
3,520078
80,633285
19,256163
3,744495
1994
77,511819
17,713119
3,388344
74,131944
15,81337
2,975074
80,950798
19,343571
3,569051
1995
77,185028
17,675555
3,461916
73,493607
15,582474
3,133821
81,035166
19,517246
3,603564
1996
77,516937
18,080876
3,50422
73,657699
15,966001
3,239555
81,564355
19,938347
3,617902
1997
78,163156
17,921495
3,472426
74,595867
15,854078
3,215093
81,862235
19,74305
3,584583
1998
78,377217
17,860887
3,593117
75,196299
15,891766
3,485037
81,612003
19,596409
3,636623
1999
78,145685
17,827815
3,42986
74,615081
15,579138
3,327499
81,850185
19,889042
3,484702
2000
78,554107
18,299089
3,783026
75,132974
16,359608
3,660416
82,118645
20,013301
3,849495
2001
79,380515
18,614783
4,393208
76,193604
16,594658
3,946957
82,639764
20,40609
4,602033
2002
79,699365
18,879435
4,092562
76,541644
16,879346
3,989976
82,936906
20,662831
4,155194
2003
79,994601
18,776914
4,243295
76,961955
16,724953
4,129022
83,099
20,629457
4,294505
2004
80,549849
19,419625
4,387165
77,44218
17,272242
3,917395
83,701244
21,346801
4,613032
2005
80,543939
19,396121
4,281486
77,480531
17,325311
3,885147
83,67714
21,268602
4,476101
2006
81,080509
19,720446
4,536357
77,961744
17,78233
4,504397
84,299089
21,478361
4,589033
2007
81,392446
20,012765
4,642798
78,495857
18,00888
4,510964
84,319576
21,816196
4,7151
2008
81,251755
20,063311
4,368123
78,40826
18,169723
4,154386
84,141948
21,767299
4,466302
2009
81,165017
19,878236
4,352905
78,413971
17,986149
4,167151
83,950869
21,599994
4,439201
2010
81,606215
20,21028
4,546413
78,80422
18,400576
4,446825
84,445481
21,837094
4,597626
Inc. 2010-1991
5,507455
3,146856
1,118222
6,404765
3,208126
0,923402
4,466348
3,127992
1,196458
Font: Taules de mortalitat. Institut Nacional d’Estadística (INE)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Illes Balears
Ambdós sexes
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Un primer aspecte general que cal tenir present quan parlem de l’esperança de vida és
l’espectacular avenç que ha experimentat d’ençà de l’inici del segle XX. Des dels poc més
de trenta-cinc anys d’esperança de vida en néixer a començament del segle XX s’ha passat
a superar amb escreix els vuitanta-un anys a l’actualitat.
En segon lloc, s’ha de tenir present que hi ha importants diferències quant a sexe
i esperança de vida, derivats de factors de tipus biològic i social. Així, gairebé sis anys
separen l’esperança de vida mitjana dels homes i les dones en néixer a l’Estat espanyol,
segons les dades de l’INE per a 2010. Així i tot, recentment, sembla que es detecta un
decrement en la bretxa de gènere en aquest sentit, fruit de cada cop més del fet que les
esperances de vida dels homes i les dones s’apropen al límit biològic de l’espècie i això en
condiciona la possibilitat d’increment.
Font: Elaboració personal a partir de les taules de mortalitat de l’INE
En tercer lloc, i això no s’ha d’obviar, el procés d’increment de l’esperança de vida no s’ha
aturat, tot al contrari, continua progressant, com podem comprovar a la taula adjunta.
I l’increment es produeix en els distints moments considerats, tant en el moment de
néixer com quan es compleixen els seixanta-cinc anys o en arribar a convertir-se en
nonagenaris. Tot i això, els increments de l’esperança de vida no presenten un augment
uniforme, sinó que són lògicament condicionats pel moment de la vida que s’agafa com
a referència. Així, a mesura que augmenta l’edat, l’esperança de vida s’incrementa en
una mesura més petita.
Així, si l’increment de l’esperança de vida en néixer a l’Estat entre 1991 i el 2001 ha estat
de 4,87 anys, l’augment de l’esperança de vida en el mateix període als seixanta-cinc anys
67
68
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ha estat inferior als tres anys, i de set dècimes d’anys quan s’ha analitzat l’esperança de
vida als noranta anys.
Finalment, ens centrarem en l’esperança de vida als noranta anys, dada que hem introduït
en l’anàlisi d’aquest article.
L’esperança de vida als noranta anys, com hem dit, presenta una tendència creixent.
Un creixement, evidentment, moderat, fruit de la proximitat de l’edat de referència amb
els límits biològics de l’espècie. Així i tot, d’acord amb les dades de 2010, una persona
amb noranta anys encara viurà de mitjana a l’Estat espanyol uns 4,57 anys. Per sexes, hi ha
un petit diferencial favorable a les dones, que fa que l’esperança de vida a aquesta edat
se situï en els 4,7 anys, mentre que per als homes l’esperança de vida se situaria en els
4,29 anys. Tot i que quan les persones d’ambdós sexes arriben a aquesta edat l’esperança
de vida és molt propera, hem de tenir en compte que són pocs els homes, en comparació
amb les dones, que arriben a aquestes edats i, per això, hem destacat la importantíssima
taxa de feminitat que es registra en aquestes edats.
Font: Elaboració personal a partir de les taules de mortalitat de l’INE
Les dades d’esperança de vida a les Illes Balears són, en comparació amb les de l’Estat
espanyol, lleugerament inferiors, tot i que les diferències serien d’unes poques dècimes
d’any en cada un dels moments vitals considerats (naixement, seixanta-cinc anys i noranta
anys). Així mateix, en els darrers vint anys, l’evolució dels indicadors ha estat positiva i, ins
i tot, superior a les dades estatals, cosa que pareix indicar que a molt llarg termini aquests
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
indicadors s’equipararan o, ins i tot, esdevindran més positius a l’arxipèlag que al conjunt
de l’Estat espanyol.
Les dades d’esperança de vida als noranta anys de 2010 mostren a les Illes Balears unes
xifres molt properes entre sexes, per no dir gairebé coincidents. Així, mentre la mitjana
de supervivència se situava en aquesta edat en 4,55 anys per als homes; entre les dones se
situava en 4,50. Un aspecte també important és que, els darrers vint anys, l’esperança de
vida als noranta anys entre els homes balears s’ha incrementat en 0,92 anys, mentre que
entre les dones l’increment ha estat de prop d’1,20 anys.
4. Conclusions
1. Manca d’informació estadística referida als nonagenaris
Una de les conclusions més importants, des d’un punt de vista demogràic, de l’anàlisi que
hem dut a terme de les dades de població nonagenària disponibles és, precisament, la
gran manca d’informació que sobre aquest col·lectiu hi ha a la nostra societat.
Hi ha anys de la sèrie consultada en què ni tan sols hem pogut localitzar el total de població
per a aquest col·lectiu. Aquesta situació, evidentment, és molt més dolenta quan es vol
aconseguir informació desagregada o en relació amb altres variables.
Moltes vegades trobem que les enquestes que ens podrien servir per trobar-hi informació
s’han dissenyat per oferir informació agregada per grans grups d’edat o que la mostra
només és suicient per oferir informacions vàlides per a tot el col·lectiu de població de
seixanta-cinc i més anys.
Aquests grans blocs no són útils per analitzar el grup nonagenari ni altres més especíics. De la
mateixa manera que podem entendre que una informació agregada que reculli dades sobre
la població dels quaranta als seixanta-quatre anys inclou grups de població extremadament
heterogeni amb interessos, situacions personals i vitals, circumstàncies sociolaborals i
característiques molt distintes; el mateix hauríem de considerar si les úniques dades a què
podem accedir ens mostren un grup unitari de població de seixanta-cinc i més anys que
presenta un ventall encara més extens d’edat i circumstàncies i l’única característica que els
uniica és, precisament, la primera edat de referència que, ins i tot, actualment ha perdut
parcialment la importància com a referència del pas a la jubilació. És, per tant, imprescindible
reivindicar des d’aquest fòrum la implantació dels mecanismes adients per aconseguir-ho.
Per això, caldria conscienciar les institucions responsables de les estadístiques públiques
—l’Institut Nacional d’Estadística en l’àmbit de l’Estat espanyol i l’Institut d’Estadística de
69
70
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
les Illes Balears (IBESTAT)— sobre la necessitat de produir taules estadístiques que prevegin
intervals més elevats de població i que abastin, com a mínim, la població nonagenària, i
ins i tot centenària, d’una banda.
De l’altra, també seria de gran interès poder obtenir informació estadística sobre els nuclis
de convivència i les condicions de vida de la població d’edat avançada a la nostra societat.
Això es podria aconseguir de dues maneres. En primer lloc, es podria augmentar la mostra
de les enquestes que ja són operatives a i de poder obtenir informació vàlida per als grups
d’edat més avançats de la piràmide etària (per exemple, Enquesta de les condicions de
vida, Panell de les llars de la Unió Europea, Enquesta de pressuposts familiars...). En segon
lloc, atesa la importància progressiva que assoleix la població de més edat no solament des
d’un punt de vista purament quantitatiu, sinó com a focus d’interès per planiicar serveis i
equipaments que es requereixen, seria interessant plantejar la realització d’una enquesta
especíica de condicions de vida de la població de seixanta-cinc i més anys, desagregada
per grups d’edat quinquennals i per sexe, que ens permetés obtenir una visió molt més
completa i detallada de la població d’edat més avançada i de les condicions en què viuen
(nuclis de convivència, tipus de llar, renda disponible, autonomia, salut, etc.). Per això, s’ha
de plantejar la inclusió d’aquesta informació dins els plans estadístics anuals i convertir
aquestes enquestes en obligatòries en la resposta i la periodicitat de realització. En cas
contrari, continuarem amb dades parcials, fragmentàries i incompletes i, per tant, sense
una capacitat real d’anàlisi d’uns grups de població que requereixen uns serveis públics
especialment ben preparats i dotats.
2. Un col·lectiu que creix espectacularment, sobretot en les darreres dècades
Una anàlisi diacrònica de l’evolució de la població total i la població nonagenària a
l’Estat espanyol i a les Illes Balears mostra clarament aquest fet. Les taxes de creixement
de la població nonagenària són espectacularment superiors a les de la població total i
s’han fet particularment intenses en les darreres dècades (inal del segle XX i principi del
segle XXI).
La població nonagenària s’ha multiplicat a l’Estat espanyol per prop de 40 durant el període
1900-2011 i ha passat de poc més de 8.834 persones a les 384.446 persones de l’1 de gener
de 2011. La situació a les Illes Balears és molt similar, tot i que el factor multiplicador
és inferior. Els nonagenaris han passat en el nostre arxipèlag en aquest període de 254
persones a les més de 6.700 el 2011.
3. Un col·lectiu amb un elevat índex de feminitat
Atesa l’esperança de vida més gran de les dones, els efectius poblacionals de més edat
presenten un clar predomini de les persones de sexe femení.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Així, d’acord amb les dades d’1 de gener de 2011, mentre la població globalment
considerada de les Illes Balears presenta un equilibri gairebé perfecte entre homes i dones,
aquesta situació es desequilibra clarament a favor de les dones a mesura que considerem
els col·lectius de més edat. Entre les persones de seixanta-cinc i més anys, la relació de
feminitat assoleix un valor d’1,27 (o, dit d’una altra manera, hi ha unes 127 dones per cada
100 homes) i aquesta taxa puja amb l’edat i presenta els valors següents: 2,09 (població
de vuitanta-cinc i més anys), 2,54 (població de noranta i més anys) i 3,38 (població de cent
i més anys).
En deinitiva, qualsevol anàlisi del col·lectiu nonagenari ha de considerar, necessàriament,
el pes i les necessitats especíiques de les dones que es troben, en aquest grup d’edat, en
una clara situació de majoria sobre els homes. Les dades padronals ofertes per l’IBESTAT
ens mostren que, mentre que hi havia 1.895 homes a les Illes en aquest grup d’edat l’1 de
gener de 2011, les dones assolien la xifra de 4.814.
4. El col·lectiu nonagenari supera l’esperança de vida mitjana en el moment del
naixement
L’esperança de vida en el moment del naixement se situa, d’acord amb les darreres dades
publicades per l’INE per a les Illes Balears i referides al 2010, entorn dels 81,6 anys per al
conjunt de la població. Aquesta xifra es redueix considerablement, ins als 78,8 anys per
als homes i puja ins als 84,45 anys per a les dones. En qualsevol cas, podem comprovar
que l’esperança de vida mitjana actual se situa molt per sobre de l’edat del col·lectiu que
hem analitzat. De fet, els noranta són una barrera, una asímptota que se’ns presenta com
un límit mitjà insuperable per a una gran part de la població.
Això no obstant, un cop superada aquesta barrera, l’esperança de vida als noranta ens
ofereix una perspectiva vital gens menyspreable. Les dades mitjanes de supervivència a
les Illes Balears el 2010 als noranta anys ens mostraven que una persona de noranta anys
podia aspirar a viure de mitjana 4,54 anys. Aquesta xifra és per a ambdós sexes molt similar
i, mentre per als homes era de 4,46 anys, per a les dones era de 4,59.
5. Els nonagenaris experimenten amb força els problemes derivats de
deteriorament físic, psíquic i social que moltes vegades, en més o menys mesura,
acompanyen els processos d’envelliment
Si ins ara ens hem referit a determinades qüestions de caire purament quantitatiu, és
fonamental referir-se al vessant més qualitatiu del col·lectiu analitzat.
Els nonagenaris, la població amb noranta i més anys, presenta, com hem posat en relleu en
l’encapçalament de l’apartat, un increment dels problemes derivats del deteriorament físic,
71
72
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
mental i social. De fet, la població nonagenària, després de superar l’esperança mitjana de
vida, s’acosta al moment inal de la vida i al límit biològic de l’ésser humà com a espècie.
És evident que els grups d’edat més avançada presenten un deteriorament físic que
els fa més febles davant les malalties, juntament amb la disminució de la capacitat
locomotora o la diicultat per dur a terme tasques de la vida quotidiana. En alguns casos,
a més a més, es produeix deteriorament psíquic, tant o més invalidant que els processos
degeneratius físics.
L’envelliment de la població repercuteix directament en la utilització dels recursos sanitaris,
tant comunitaris com hospitalaris. L’any 2009, un 57% dels ingressos de Son Dureta (exclòs
el pavelló maternoinfantil) foren de pacients més grans de seixanta-cinc anys. Les dades
apunten, així mateix, que els grups d’edat més envellits necessiten més atenció sanitària
i, en aquest sentit, els més grans de setanta-cinc anys suposarien el 56% dels ingressos de
més de seixanta-cinc anys. Els del grup de noranta anys suposen el 35% i d’aquests, el 65%
dels ingressos ho són de dones (Forteza-Rey, Salaberry, Femenies 2010).
Evidentment, tot i que no tots els nonagenaris tenen problemes de salut, és cert que hi ha
relacions directes entre l’edat i determinats processos degeneratius, com ara la demència,
que suposa la pèrdua de funcions intel·lectuals superiors, en què la prevalença es duplica
cada cinc anys a partir dels seixanta-cinc anys. Així mateix, s’incrementen les probabilitats
de patir pluripatologies i altres afeccions lligades a l’edat (per exemple, fractures de fèmur
lligades a l’osteoporosi) i a processos de pèrdua d’autonomia i d’increment en la diicultat
de realitzar tasques de la vida quotidiana.
És fonamental, per tant, conèixer el volum i l’evolució del col·lectiu nonagenari a i de
preveure les necessitats especíiques sanitàries i assistencials que presenten i dissenyar les
polítiques públiques adients per afrontar el repte que suposa proveir de serveis de qualitat
les necessitats d’un col·lectiu cada cop més ampli en un moment de canvis socials i crisi
econòmica.
6. Envers nous models d’atenció a la població nonagenària
Forteza-Rey, Salaberry i Femenies (2010) proposen, des de la perspectiva de l’atenció
sanitària, la transformació d’un model exclusivament sanitari a un model integral i
integrat, que signiiqui una interacció més gran entre serveis sanitaris i socials.
Tot això fa que sigui necessari crear i/o reforçar les xarxes sànitaries i socials de suport i
atenció a aquests col·lectius. Això és especialment necessari en un moment en què la política
general se centra de manera gairebé exclusiva en el retall de prestacions assistencials i
és la sanitat la que pateix, en especial, l’escapçada dels gestors públics. Cal invertir les
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
prioritats de despesa i, mentre es malbaraten i s’han malbaratat milers de milions en la
construcció de grans infraestructures buides de funció i projectes que només donen servei
a l’egolatria dels polítics que ens dirigeixen, serveis bàsics com l’ensenyament, la sanitat
i l’assistència als col·lectius més necessitats i marginals romanen al marge de les grans
polítiques públiques, ins i tot en el moment de les vaques grasses. En aquest sentit, crec
que tots ens hauríem d’inspirar en els nonagenaris com Hessel, que ens convida a indignarnos, o en Morin, que ens proposa canviar el model de societat.
Cal tenir present, a més, que en molts casos la vellesa, sobretot entre els col·lectius de
més edat, implica una disminució i, ins i tot, una absència total de relacions socials. La
pèrdua de la parella i l’allunyament dels familiars més propers, pròpia de la societat
actual, i la diicultat per mantenir contactes amb amics i coneguts fan que en molts casos
vellesa i solitud no volguda vagin de la mà. S’hauria de potenciar la detecció d’aquests
casos i l’actuació mitjançant les polítiques d’atenció social especíica que impliquessin la
disponibilitat més gran de recursos, espais i activitats de relació i, ins i tot, l’increment de
places residencials o la formulació de nous models de convivència, com la creació de nous
nuclis residencials a partir de persones d’edats avançades interessades a compartir l’espai
de vida amb altres persones, ja siguin de la seva edat o d’edats inferiors.
7. Un col·lectiu, malgrat tot, amb grans potencialitats socials, creatives i
intel·lectuals
No hem de perdre de vista que els nonagenaris són, de cada cop, un grup més nombrós
i que una part dels seus membres conserva gran part de les seves potencialitats, sobretot
pel que fa a les activitats creatives i intel·lectuals.
L’increment del pes demogràic dels grups nonagenaris pot tenir importants repercussions
afavoridores per al col·lectiu. D’una banda, l’increment dels efectius suposa un potencial
més gran de poder polític i de decisió. Mitjançant l’expressió de la seva voluntat com a
grup, els nonagenaris poden potenciar les polítiques econòmiques i socials que tendeixin
a afavorir els seus propis interessos. De l’altra, l’increment mateix dels efectius fa que
les polítiques públiques sanitàries i assistencials s’adaptin a les demandes i inverteixin
en investigació i tècniques que millorin la qualitat de vida del col·lectiu i suposin una
racionalització de la despesa pública necessària per atendre’ls.
Pel que fa a les potencialitats i les capacitats de les persones nonagenàries, s’han
d’incrementar les activitats i les ofertes especíiques adreçades a mantenir les facultats
psíquiques d’aquest col·lectiu. S’ha d’afavorir que les capacitats de creació artística, literària
o intel·lectual trobin ressò i difusió. És fonamental que no solament es cuidi el vessant
físic dels nonagenaris (alimentació, exercici físic, hàbits de vida...), sinó que es potenciï en
igual mesura tot el vessant psíquic i intel·lectual. En aquest sentit, participar en tasques
73
74
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
grupals adequades a les capacitats físiques de l’edat o organitzar reunions, seminaris,
exposicions o concursos literaris adreçats als col·lectius serien algunes propostes, senzilles
d’implementar i de baix cost, que podrien potenciar l’activitat creativa i l’establiment de
metes a mitjà termini. Naturalment, un reduït nombre de nonagenaris, de l’elit cientíica
i cultural, podran continuar les seves produccions literàries i cientíiques d’alt nivell al
llarg de tota la seva vida, com alguns dels exemples que hem esmentat abans. Com hem
vist, mantenir la ment activa i posar-se metes i reptes a mitjà termini són factors positius
per conservar-se en bon estat de salut i gaudir d’una etapa de la vida a què molts no han
pogut arribar.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Carretero, S.; Lluch, F. D. (2011): «La població de les Illes Balears». Memòria del CES sobre
l’economia, el treball i la societat de les Illes Balears. 2010. Consell Econòmic i Social de les
Illes Balears.
Forteza-Rey, J.; Salaberry, I.; Femenias, M. M. (2010): «L’atenció als malalts d’edat avançada
en un hospital d’aguts de l’illa de Mallorca: l’Hospital Universitari Son Dureta». Anuari
de l’Envelliment. Illes Balears. 2010. Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de
l’Autonomia Personal. Universitat de les Illes Balears i Conselleria d’Afers Socials, Promoció
i Immigració. Govern de les Illes Balears.
Lluch, F. D. (2010): «Introducció a l’estudi de la població estrangera de 65 i més anys
resident a les Illes Balears en el context de la nova fase demogràica multicultural». Anuari
de l’Envelliment. Illes Balears. 2010. Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de
l’Autonomia Personal. Universitat de les Illes Balears i Conselleria d’Afers Socials, Promoció
i Immigració. Govern de les Illes Balears.
Lluch, F. D. (2011): «Anàlisi de les característiques del sobreenvelliment femení a les Illes
Balears». Anuari de l’Envelliment. Illes Balears. 2011. Càtedra d’Atenció a la Dependència
i Promoció de l’Autonomia Personal. Universitat de les Illes Balears i Conselleria d’Afers
Socials, Promoció i Immigració. Govern de les Illes Balears.
Rueda, Y.; Massa, N. (2010): «L’aplicació de l’anàlisi de les necessitats de serveis socials de
la gent gran amb dependència a la planiicació de serveis socials». Anuari de l’Envelliment.
Illes Balears. 2010. Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal.
Universitat de les Illes Balears i Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració. Govern
de les Illes Balears.
Institut Nacional d’Estadística (INE)
Censos de població – 1900, 1910, 1920, 1930, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981, 1991 i 2001.
Padrons de població – Padró de població d’1 de gener de 2011.
Taules de mortalitat – Dades 1991-2010.
Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT)
Taules evolutives del padró municipal d’habitants 1998-2011.
Dades municipals del padró municipal 2011.
75
76
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autor
FERRAN DÍDAC LLUCH I DUBON
(Maó, 1965). Geògraf. Cap de la Secció de Cartograia de la Conselleria d’Agricultura, Medi
Ambient i Territori. Ha treballat en l’organisme estadístic autonòmic i s’ha especialitzat
en les estadístiques socials i demogràiques (Els incendis a les Illes Balears, Estadístiques
dels menors infractors, els noms dels nadons...). Des de 1990 és professor de Geograia
dels cursos de Reciclatge lingüístic i cultural per a docents (ICE-UIB). Ha col·laborat en
la planiicació d’equipaments hospitalaris públics per a l’IB-Salut i en diversos estudis
autonòmics (PERI del Terreno, Avaluació de les necessitats assistencials derivades de la
reforma de la Llei del menor, Estudi de la Joventut de les illes Balears...). Coautor, diversos
anys, del capítol de Sanitat de l’Informe Econòmic i Social de Sa Nostra i del capítol de
Demograia i llar del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears.
Ha publicat diversos llibres, com ara L’epidèmia de grip de l’any 1918 a les illes Balears
(1991) i Geografia de les illes Balears (1997); manuals educatius (mòdul de Geograia de
les illes Balears per a l’obtenció del graduat escolar – Fundació ECCA) o adaptacions al
currículum de les Illes de llibres escolars (Coneixement del medi social i cultural de primer
d’ESO, de l’editorial Teide) i articles en revistes cientíiques sobre demograia de les illes
Balears. Ha participat, així mateix, en obres col·lectives com la Gran enciclopèdia de
Mallorca i l’Atles de les illes Balears i en revistes d’àmbit local.
A l’Anuari de l’envelliment editat per la UIB i la Conselleria d’Afers Socials, Promoció
i Immigració ha publicat els articles següents: «Introducció a l’estudi de la població
estrangera de 65 i més anys resident a les Illes Balears en el context de la nova fase
demogràica multicultural» (2010) i «Anàlisi de les característiques del sobreenvelliment
femení a les Illes Balears» (2011).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ENVELLIMENT I
JUBILATS EUROPEUS A CALVIÀ.
ELEMENTS PER A UN DIAGNÒSTIC
77
78
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Envelliment i
jubilats europeus a Calvià.
Elements per a un diagnòstic
Rosario Pozo Gordaliza
Joan Amer Fernández
«Mallorca és el lloc on tots volem anar […], el lloc on un pot viure feliç,
independentment de si tens molt o tens poc»
«No s’entén tant com un exili, sinó que Mallorca és una il·lusió aconseguida. […] i Calvià
reuneix totes aquestes condicions»
(Informant clau del món polític, 2012)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
La migració per estils de vida ha comportat un lux signiicatiu de residents nord-europeus,
principalment alemanys i britànics, cap a diversos indrets de la Mediterrània turística.
El municipi de Calvià és un exemple excel·lent d’aquest lux. La població jubilada britànica
i alemanya de Calvià ha seguit pautes espacials i relacionals d’instal·lació migratòria que
sovint comporten processos d’aïllament i de manca d’integració amb les societats locals.
En situacions de dependència fruit de l’envelliment, aquests processos poden provocar
situacions de vulnerabilitat social entre un col·lectiu que és habitualment percebut com a
acomodat. Aquest capítol, mitjançant una metodologia qualitativa i descriptiva, analitza
les informacions aportades per representants d’associacions britàniques i alemanyes de
l’illa sobre els principals problemes d’aquestes comunitats. En conjunt, les associacions
desenvolupen tasques de cohesionar aquestes poblacions estrangeres i enxarxar-les, i
també tenen una orientació de caire assistencialista per atendre els principals problemes
de les poblacions envellides de les respectives nacionalitats.
Resumen
La migración por estilos de vida ha comportado un lujo signiicativo de residentes noreuropeos,
principalmente alemanes y británicos, hacia distintos lugares del Mediterráneo turístico.
El municipio de Calvià constituye un excelente ejemplo de este lujo. La población jubilada
británica y alemana de Calvià ha seguido pautas espaciales y relacionales de instalación
migratoria que frecuentemente comportan procesos de aislamiento y falta de integración con
las sociedades locales. En situaciones de dependencia fruto del envejecimiento, estos procesos
pueden provocar situaciones de vulnerabilidad social entre un colectivo que es habitualmente
percibido como acomodado. El presente capítulo, mediante una metodología cualitativa
y descriptiva, analiza las informaciones aportadas por representantes de las asociaciones
británicas y alemanas de la isla, sobre los principales problemas de estas comunidades.
En conjunto, las asociaciones desarrollan tareas de cohesionar y conectar estas poblaciones
extranjeras y también tienen una orientación de tipo asistencialista para atender los principales
problemas de las poblaciones envejecidas de sus nacionalidades.
1. Introducció
1.1. La migració de l’estil de vida i el fenomen dels jubilats britànics i alemanys
al municipi de Calvià
L’envelliment de la població a les societats occidentals, els canvis en el temps d’oci i en les
vides postlaborals de les persones, les noves estructures familiars, conjuntament amb els nous
79
80
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
sistemes de transports i comunicacions són factors que han contribuït a la diversiicació de
la mobilitat de les persones (Hall, Muller 2004; Urry 2007). Aquests factors, units al turisme,
esdevenen catalitzadors d’un lux migratori residencial, en què la població jubilada té un
paper important. Casado-Díaz (2006) identiica quatre factors rellevants en l’emergència de la
migració internacional de retirats: l’augment de l’esperança de vida, la generalització de les
jubilacions i prejubilacions, el creixement econòmic i l’acumulació d’experiències turístiques.
En aquest capítol s’investiguen, a través d’una aproximació descriptiva i qualitativa, les visions
i les problemàtiques dels immigrants jubilats britànics i alemanys del municipi de Calvià.
L’estudi es basa en entrevistes semiestructurades que recullen les visions de representants
i membres d’associacions d’aquestes nacionalitats. El fet de comptar amb les opinions de
ciutadans nord-europeus té un valor afegit, perquè la immigració residencial és una població
sovint difícil de contactar. Les entrevistes han permès obtenir una informació qualitativa de
primera mà sobre quines són les preocupacions i problemàtiques dels individus d’aquest
col·lectiu. En el cas europeu, el mapa de la migració internacional de jubilats és molt similar
al de les destinacions turístiques de masses al sud d’Europa. És per això que Calvià esdevé
un «laboratori» ideal per estudiar aquest fenomen comú a diverses regions turístiques
mediterrànies amb concentració de turisme residencial (altres exemples poden ser la
costa d’Alacant i la de Màlaga). Aquestes destinacions comparteixen processos importants
d’urbanització consistents a produir habitatges secundaris orientats principalment als
mercats nord-europeus (Blàzquez, Murray 2010; Huete, Mantecón 2011).
Benson i O’Reilly (2009) apunten el terme dels estils de vida (lifestyles) per copsar amb més
detall el fenomen que habitualment oscil·la entre les característiques d’una migració o
d’un turisme residencial. Els estils de vida estarien orientats a obtenir més qualitat de vida
i l’oci i el clima hi ocuparien un lloc important (vegeu també Huete 2009). En l’elecció de
les Balears per practicar aquest «estil de vida», Lluch (2011) assenyala els factors següents:
«El clima, el paisatge, l’entorn natural, l’aïllament relatiu de l’exterior, la facilitat de
desplaçar-se en temps i en cost als països de provinença, l’existència de serveis sanitaris
d’elevada qualitat, l’oferta cultural i d’esbarjo, juntament amb la presència de professionals
dels països emissors que els poden atendre i servir en el cas de necessitar-ho, entre d’altres,
determinen la importància dels luxos migratoris residencials de població estrangera a les
Illes» (Lluch 2011, 47).
Salvà (2009) deineix distintes tipologies d’immigració de motivació residencial no
laboral. Conjuntament amb la migració internacional de retir, assenyala la immigració
de teletreball i els immigrants d’elevat poder econòmic. O’Reilly (2007) s’expressa en un
sentit semblant quan distingeix entre els migrants nord-europeus retirats, els migrants
nord-europeus empresarials (amb empreses dirigides als seus connacionals) i els migrants
nord-europeus econòmicament actius (principalment, teletreball). En el cas de la migració
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
internacional de retir, Salvà (2009) inclou tant els residents permanents com els temporals
(d’estades de més d’un trimestre):
«La migració internacional de retir (MIR, International Retirement Migration), formada per
rendistes, pensionistes, prejubilats, i retirats i/o jubilats, que poden ser residents permanents
o temporals de llarga estada, sempre superior als tres mesos anuals. Es localitzen tant en
urbanitzacions residencials noves com en els nuclis de població tradicionals o àrees rurals»
(Salvà 2009, 15).
Williams et al. (2000) assenyalen que els límits de la migració internacional de jubilats
sovint es confonen amb els del turisme residencial. Huete i Mantecón (2010) proposen
una classiicació per explicar el continu entre la migració i el turisme residencial. Aquesta
classiicació distingeix entre residents permanents, residents temporals, propietaris
d’habitatges secundaris i turistes estacionals.
En un estudi sobre els migrants britànics a Calvià, Bowen i Schouten (2008) assenyalen
que l’experiència turística sembla que tingui un rol més rellevant que les habituals xarxes
migratòries a partir de capital social. Segons aquests autors, l’experiència i la satisfacció
turística són els motius principals que obren la porta a l’elecció de la destinació turística
com a residència.
Huete i Mantecón (2011) estudien les diicultats d’integració social dels residents nordeuropeus a la província d’Alacant. En aquest capítol, l’estudi de Huete i Mantecón (2011)
és pres com a referència, perquè investiga les problemàtiques dels residents britànics i
alemanys habitants principalment d’urbanitzacions i amb un relatiu distanciament de la
societat local. A les entrevistes, un dels ítems és la percepció sobre més o manco integració
social del col·lectiu de migrants residencials jubilats.
La migració internacional de jubilats és relativament diferent de les migracions
internacionals més clàssiques per motius laborals (Huber, O’Reilly 2004). Els migrants
laborals depenen de factors com l’ocupació, l’educació o la reivindicació dels drets civils.
Aquests factors els proporcionen, poc o molt, algun tipus d’enxarxament o de capital
social. Els migrants residencials, com els jubilats, en aquest cas, vénen principalment
per les experiències com a turistes (sovint, repetidors), la percepció que tenen del clima
mediterrani i de la destinació (Rodríguez 2001). Segons Huber i O’Reilly (2004), el seu estil
de vida no els obliga, d’entrada, a haver-se de relacionar gaire amb els locals. Aquestes
relacions esdevindrien més un extra que no una necessitat. Els immigrants residencials
jubilats, però, sovint engeguen estratègies d’enxarxament o de construcció de capital
social entre ciutadans de la mateixa nacionalitat a través de la creació d’associacions
orientades a la formació de noves xarxes socials i estructures comunitàries a les societats
d’acollida (Huber, O’Reilly 2004; Huete, Mantecón 2011).
81
82
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1.2. Característiques demogràfiques de la migració residencial de jubilats
Autors diversos (Williams et al. 2000; Casado-Díaz 2006; Lluch 2011) parlen del
problema a l’hora de saber el nombre total d’immigrants residencials jubilats, tot
assenyalant que és possible que n’hi hagi més. A les diicultats habituals per fer
recompte dels immigrants estrangers, aquí s’hi han d’afegir les diicultats per destriar
quins són migrants i quins són turistes. A més, com apunta Lluch (2011), i sortirà també
a les entrevistes, hi ha ciutadans europeus que no canvien la residència per motius
iscals o de prestacions. En aquest apartat, s’assenyalen les principals característiques
demogràiques de la migració residencial britànica i alemanya, per dimensionar el
fenomen a Calvià i a les Balears, i com a apunt per contextualitzar les informacions de
les entrevistes que s’analitzaran en el capítol.
Taula 1 I
Nombre de ciutadans de més de 65 anys del Regne Unit i
Alemanya a les Illes Balears
Gent gran de més de 65
anys residents a les I. B.
Total de residents de
cada grup a les I. B.
Percentatge de residents
>65 sobre el total de
residents de cada grup
Alemanya
8.599
36.681
23,44%
Regne Unit
4.865
23.698
20,53%
18.036
130.685
13,80%
158.671
1.113.114
14,25%
Unió Europea
Total I. B.
Font: Instituto Nacional de Estadística, Revisión del padrón municipal 2011
A la taula 1, es pot veure la rellevància que té la població de més de 65 anys entre els
col·lectius alemany i britànic residents a les Balears. En el cas dels alemanys, un 23,44%
tenen més de 65 anys. En el cas dels britànics, en són un 20,53%. Ambdós percentatges són
superiors a la mitjana balear, que és del 14,25%. També es pot observar la importància de
la població britànica i alemanya entre la ciutadania de la Unió Europea d’aquesta franja
d’edat: representen el 74,65%.
Taula 2 I
Calvià
Mallorca
Nombre de ciutadans del Regne Unit i Alemanya a Calvià i a Mallorca
Població total
Població
estrangera
Total UE
52.451
19.233
15.407
4.043
5.851
873.414
187.752
98.797
31.096
16.350
Font: Instituto Nacional de Estadística, Revisión del padrón municipal 2011
Alemanya
Regne Unit
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
A la taula 2, es poden observar les diferències en el pes de la població britànica i alemanya
per al conjunt de la població de Calvià i de l’illa de Mallorca: representen el 18,86% dels
habitants del municipi calvianer i, en canvi, solament el 5,43% dels habitants de tota l’illa.
Aquestes dades assenyalen una concentració important d’aquests dos grups nacionals al
municipi calvianer.
Segons les dades proporcionades per l’Ajuntament de Calvià, hi ha 1.091 britànics i 820
alemanys (de 65 anys o més) empadronats al municipi dia 4 de juny del 2012. D’aquests
britànics empadronats, 559 són homes i 532 són dones. En canvi, els alemanys registrats són
384 homes i 436 dones. Aquests processos de mobilitat internacional, així com les dades
disponibles, presenten l’enorme diicultat de saber amb exactitud, en termes quantitatius,
quants jubilats residents «reals» té el municipi.
Taula 3 I
Nombre de ciutadans estrangers de més de 65 anys a Calvià i a
Mallorca
Població total de més de 65 anys
Calvià
Mallorca
Població estrangera de més de 65 anys
8.601
2.577
142.212
15.760
Font: Instituto Nacional de Estadística, Revisión del padrón municipal 2011:
La proporció de persones estrangeres de més de 65 sobre el total de gent gran del municipi
de Calvià és més elevada (29,96%) que per al conjunt de l’illa (11,08%), tal com es pot
extreure a partir de les dades de la taula 3. Això constitueix un indicador del pes de la
població envellida entre els residents britànics i alemanys del municipi costaner.
Per últim, Lluch (2010) assenyala, a partir de dades de l’INE de 2009, que l’índex
d’envelliment de la població estrangera de les Illes Balears és superior a la mitjana estatal
(8,21%) i ocupa el quart lloc després del País Valencià (12,05), les illes Canàries (11,77)
i Andalusia (9,01). Les quatre comunitats autònomes amb un índex d’envelliment més
elevat tenen en comú una presència rellevant dels migrants de l’estil de vida residencial.
2. Preguntes d’investigació, metodologia i descripció breu del treball de camp
En primer lloc, l’objectiu de l’estudi és descriure i analitzar les percepcions, actituds
i expectatives dels jubilats/des alemanys i britànics a través de les distintes associacions i
informants clau dels jubilats comunitaris a Calvià. En segon lloc, analitzar les diicultats o els
reptes als quals s’enfronten els jubilats residents a Calvià. En tercer lloc, detectar necessitats
i identiicar factors que contribueixin a millorar la qualitat de vida i la de l’entorn on viuen.
83
84
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Per respondre als objectius d’aquesta investigació, s’ha optat per un enfocament
metodològic qualitatiu mitjançant entrevistes semiestructurades, perquè és una
aproximació pionera i es compta amb escassa informació de base prèvia. L’aproximació
qualitativa resulta especialment adient, si tenim en compte la relativa invisibilitat
i hermetisme d’aquests col·lectius. S’ha completat la informació amb dades i fonts
secundàries.
L’estudi explora les percepcions dels diferents informants clau que treballen o són
representants d’associacions de jubilats comunitaris. El treball empíric es va dur a terme a
Calvià els mesos de gener a maig de 2012. Es feren nou entrevistes en profunditat, que se
centraren en els col·lectius britànics i alemanys. Per compondre i dissenyar les entrevistes,
s’han tingut en compte les variables següents (vegeu els annexos 1 i 2, en què es detalla
tota la informació): informants clau, pertanyents a associacions britàniques, alemanyes o
europees; dones i homes amb edats compreses entre els 50 i els 79 anys. La composició
i el disseny intenta recollir la diversitat discursiva. Les entrevistes tenien una durada
aproximada d’una hora.
El guió de les entrevistes contenia tres grans blocs d’ítems o de preguntes que anaven
sorgint amb el lux de la conversa. El primer bloc de preguntes eren relatives a
l’experiència personal de l’entrevistat: se li demanava pel temps que feia que residia a
l’illa, el motiu que el va empènyer a triar Calvià, el seu estil de vida i l’autopercepció
sobre el seu nivell d’integració i el nivell socioeconòmic. El segon bloc de preguntes eren
relatives a l’associació de la qual era membre: se li demanava sobre el temps que feia
que formava part de l’associació, el tipus de participació, les funcions de l’associació i de
quines maneres creia que la seva entitat col·laborava en la integració i cohesió socials.
El tercer bloc de preguntes consistia a fer un diagnòstic sobre les necessitats de la gent
gran europea resident al municipi i quin rol i quins serveis creien que hi haurien d’aportar
les administracions públiques.
L’anàlisi de dades qualitatives ha consistit en l’organització conceptual de la informació
produïda en el curs del treball empíric i sobre la base de categories signiicatives. A més,
s’ha utilitzat un quadern de camp, amb les funcions d’acompanyament i anàlisi durant la
recollida de dades.
Qualsevol estudi presenta limitacions i diicultats. Les principals diicultats trobades a
l’hora de fer aquest estudi han estat les vinculades a la comprensió i contextualització dels
discursos fruit del relatiu xoc cultural i lingüístic.1 Per últim, la metodologia qualitativa
presenta limitacions en relació amb la representativitat i la universalitat dels discursos
recollits.
1
De fet, les entrevistes per a aquest estudi foren en anglès, alemany i castellà.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3. Resultats de la investigació
3.1. Els problemes de conceptualització i les «xifres negres» dels jubilats residents
En els processos de mobilitat internacional de jubilats des del nord d’Europa ins a les
costes meridionals, trobam la cerca d’un imaginat «estil de vida mediterrani» (Huete
2009). La decisió d’anar a viure a Mallorca, i concretament a Calvià, ha estat l’expectativa
de poder obtenir el que ells/elles percebien com a millor qualitat de vida que en els països
respectius: «Cel blau, es respira un aire més net. M’agrada molt Mallorca. L’estil de vida
és perfecte; és fàcil anar a qualsevol lloc i desplaçar-se en poc temps; m’agrada la llibertat
que produeix això» (entrevista ICC1).
Les raons apuntades pels informants clau per decidir quedar a l’illa són: edat de jubilació,
amb més disponibilitat per a l’oci i el temps lliure, la qualitat de vida a tots els nivells (sol,
platja, muntanya, salut, dieta mediterrània), vinculació afectiva (tenir ills aquí o contreure
matrimoni amb un local), més rendibilitat econòmica que en els respectius països d’origen
(encara que això, segons els entrevistats, canvia), bons nivells d’atenció sanitària i de serveis
(tot en la seva llengua). A més, és important que existeixi una comunitat signiicativa de
les seves nacionalitats, així com serveis especíics destinats a aquests col·lectius. Resulta
signiicatiu que tots els entrevistats alemanys i britànics han viscut o viuen a zones
urbanístiques o barris amb un nombre elevat de ciutadans dels seus països.
El debat de la conceptualització gira al voltant de si les persones que resideixen durant períodes
de temps més o menys llargs en habitatges d’àrees turístiques, per gaudir fonamentalment
de l’oci, han de ser considerats turistes residencials o, simplement, residents (Huete, Mantecón
2010; Mazón et al. 2009; O’Reilly, Benson 2009; Salvà 2002; Torres 2003; Williams et al. 2000).
Parlar de jubilats residents comunitaris és parlar de xifres perdudes o negres. Les fonts
estadístiques oicials (censos de població, padrons municipals i altres registres i fonts oicials)
permeten registrar adequadament l’apreciable diversitat de població retirada estrangera, que
resideix d’una manera permanent o temporal a Espanya (Huete, Mantecón 2010; Salvà 2009),
i recollir-la. Les discrepàncies entre les xifres aportades per l’estadística oicial espanyola i les
estimacions dels ajuntaments, consolats estrangers i associacions d’estrangers són àmplies.
A part de la diicultat conceptual de deinir si són turistes o residents, molts ciutadans europeus
no s’empadronen, la qual cosa diiculta la recollida d’informació. Vegem l’exemple següent:
«Molts dels residents estrangers a Mallorca no apareixen a cap estadística, no tenen dret
a les atencions socials ofertes pels ajuntaments, ni tampoc poden votar a les eleccions
municipals o europees» (entrevista ICC5).
A l’hora de conèixer d’una manera exacta el nombre real de residents al municipi topam
amb diverses diicultats, les principals de les quals són:
85
86
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1) Decideixen no registrar-se o empadronar-se2 d’una manera formal com a residents per
no renunciar a drets o beneicis als països d’origen. A les entrevistes es recull que
tenen més cobertura sociosanitària i d’assegurances privades que a l’Estat espanyol,
tot i que, en cas d’urgència, també recorren als serveis sanitaris públics. El que gasten
passa al mateix apartat que el dels turistes, quan en realitat són «residents invisibles».
Un altre aspecte apuntat a les entrevistes que els motiva a no voler pagar imposts a
l’Estat és perquè els redueix el poder adquisitiu, ja devaluat amb l’entrada de l’euro i
l’estancament de les seves pensions:
«Els alemanys estan preocupats per si els lleven qualque cosa de la seva pensió
alemanya, i per això no es volen donar d’alta» (entrevista ICC1).
2) No s’empadronen per desconeixement de la dinàmica de funcionament a la comunitat
receptora, perquè no estan «integrats lingüísticament» (no parlen ni escriuen cap dels
idiomes oicials de la comunitat autònoma) (Rodríguez et al. 2009).
3) Resideixen a temps parcial a Calvià, la residència «estacional» dels mesos amb més mal
temps als respectius països i més bona temperatura a Calvià.
A les entrevistes, s’apunta que un bon nombre de jubilats alemanys i britànics actualment
passen diicultats econòmiques per arribar a inal de mes, ins i tot alguns s’han decantat
per tornar als països d’origen. Tot això és motivat per la disminució progressiva del poder
adquisitiu, provocat per l’encariment del nivell de vida a l’Estat, situació que s’aguditza
amb la crisi econòmica. Els entrevistats assenyalen que els jubilats britànics i alemanys
estan preocupats per un possible descens de les pensions.
Per tant, un nombre rellevant de residents estrangers a Calvià no apareixen formalment
a les estadístiques:
«Negativa d’inscriure’s en el padró municipal per por de perdre els drets socials i econòmics
a Alemanya o al Regne Unit» (entrevista ICC1).
Hi ha un nombre de persones del col·lectiu de jubilats que viuen en un
«[...] buit de protecció o assistència social i de drets polítics des de les administracions
públiques de l’Estat, i també en alguns casos s’ha detectat que tampoc no reben una
solució eicaç a la seva situació personal des dels països d’origen» (entrevista ICC2).
Moltes de les associacions de residents europeus estarien exercint funcions d’ajut, de
protecció i assistència fonamentalment social i sanitària.
2
L’empadronament i la forma de tinença de l’habitatge ocupat són variables rellevants de la relació existent entre
el turisme de llarga durada i la migració residencial o d’estils de vida (Huete, Mantecón 2010).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.2. Les associacions i el món associatiu de la migració residencial
Les associacions, formades per un públic principalment britànic i alemany, són poc
heterogènies tant pel que fa als usuaris com als socis. Molts dels noms d’aquestes associacions
estan en els idiomes respectius o duen el nom dels seus països. La llengua vehicular d’aquestes
associacions és l’alemany o l’anglès, i, a les reunions amb l’Ajuntament de Calvià i en els
trobades d’associacions d’europeus residents, l’anglès és la llengua de comunicació.
Els informants clau assenyalen que les funcions més signiicatives que duen a terme les
entitats alemanyes, britàniques o comunitàries a Calvià (on els jubilats alemanys o britànics
són alhora voluntaris i/o usuaris) són la sociabilitat i la prestació d’ajuts fonamentalment
als seus compatriotes. La col·laboració o el suport mutu poden ser interpretats com a
necessitat motivada per trobar-se fora del seu context de residència habitual lingüístic i
cultural. Cal també assenyalar el lobbying polític. Els jubilats europeus residents a Calvià
protagonitzen una intensa activitat associativa a partir de la qual coniguren un teixit
associatiu amb què se senten identiicats i reconeguts. Són associacions fundades per i per
al grup, com a petits espais que funcionen en paral·lel a la societat d’acollida. A través
d’aquestes associacions, els jubilats intenten recrear les seves «microsocietats» d’origen.
Una de les funcions clau és la sociabilitat. Entre els objectius d’aquestes associacions,
com assenyalen Alaminos et al. (2004), hi ha crear formes de sociabilitat més enllà de les
habituals de la família i el veïnatge. Al si d’aquestes associacions, els jubilats activen espais
de trobada i autoreconeixement. A partir de les entrevistes, hem apuntat les diverses
accions dutes a terme per les associacions, orientades envers la sociabilitat:
1. Gestió de xarxes socials (social networking): fomentar la xarxa de contactes (principalment,
entre ciutadans de la mateixa nacionalitat) a l’illa, enfortir-la i estendre-la
2. Proporcionar seguretat; enfortir vincles emocionals; evitar la solitud i l’aïllament que
produeix el procés d’envelliment i el desconeixement de la llengua i cultura locals,
reduir-la o rompre-hi
3. Activitats d’oci i de temps lliure; entreteniment (jocs, excursions, etc.)
4. Activitats culturals (concerts de música, balls, corals, festes, etc.)
5. Voluntariat social, sentiment d’utilitat i de pertinença a la seva comunitat
Un altre aspecte important és organitzar, administrar o coordinar l’ajut a tercers
(normalment, ciutadans de la seva nacionalitat). Els seus mecanismes varien des de
l’organització de col·lectes per a l’ajut econòmic a la captació de recursos especialment
adreçats a persones amb necessitats especíiques i en risc d’exclusió social. La majoria
de les associacions dels entrevistats tenen relacions amb associacions caritatives
laiques i religioses o amb les esglésies, sobretot la protestant. Aquestes associacions
exerceixen una forta interacció amb la societat de recepció, per exemple, donen diners
87
88
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a les associacions espanyoles, posen els locals a disposició del públic en general, o
organitzen activitats amb altres associacions o fundacions. Vegem a continuació els
tipus d’activitats d’aquestes associacions, a partir de la informació aportada en les
entrevistes i notícies de premsa:
-
Cobrir necessitats bàsiques o assistencials, com ara menjar, pagar rebuts d’aigua,
electricitat i habitatge, així com atenció sociosanitària i repatriació. Desenvolupar
activitats socials caritatives o assistencials amb aquesta inalitat:
«Es va crear per ajudar les persones menys afavorides i ajudar a integrar els britànics
en la cultura. Captar fons, i aquests fons es reinverteixen a ajudar els menys afavorits.
I, aleshores, els ajudam. Si una persona surt de la clínica perquè ha li han fet una
operació de maluc, tenim ajut mèdic material, com ara cadires de rodes, crosses o
cadires per a la banyera. I, després ens la tornen, i, si estan agraïts d’això, ens ajuden i
ens ofereixen un donatiu» (entrevista ICC5).
-
Assessorament i suport administratiu, informatiu, jurídic, de traducció, així com de
defensa dels drets com a ciutadans europeus
Pressió politicoiscal (en activitats d’oci, de luxe o d’immobles, entre d’altres)
Activitats puntuals recaptatòries de fons (mercats, venda d’objectes, roba, mobles de
segona mà, etc.)
A les entrevistes, s’apunta que bona part de les persones jubilades britàniques i alemanyes
que participen amb les associacions arrosseguen una dilatada trajectòria associativa en els
respectius països d’origen. Els entrevistats assenyalen que a les associacions hi ha persones
focals, imprescindibles per al funcionament de l’organització, i que han viscut bona part
de la seva vida entre l’illa i Alemanya o el Regne Unit. Aquestes persones desenvolupen un
rol molt actiu al si de l’associació i coneixen perfectament dues llengües (anglès/castellà o
alemany/castellà), element que facilita el trànsit entre el context de l’associació i el context
illenc. El coneixement lingüístic esdevé clau per al bon desenvolupament i funcionament
d’aquestes entitats. La trajectòria vital els duu a conèixer Mallorca en un viatge turístic i
prenen la decisió de viure-hi (sovint hi compren un habitatge) i treballar-hi (sovint, en el
sector turístic i/o immobiliari). D’acord amb els entrevistats, la resta dels integrants, socis,
voluntaris i usuaris, la majoria no parlen ni català ni castellà i viuen en zones urbanístiques
bàsicament de població alemanya o britànica.
Les associacions analitzades, tal com descriuen els nostres entrevistats, estan inscrites
oicialment en el registre d’associacions. Segons els informants clau, aquestes associacions
no reben directament subvencions, la seva manera d’obtenir recursos és l’autoinançament
i l’autogestió a través del cobrament de quotes als socis o l’organització d’activitats
lúdiques recaptatòries.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Un element detectat en alguns discursos és l’arrel política en la creació, el desenvolupament
i manteniment de les associacions. El vot d’aquest col·lectiu és valorat pels partits polítics.
Encara que moltes de les associacions es deineixen com a neutrals en la vida política,
els entrevistats assenyalen, en alguns casos, que mantenen vincles amb partits polítics
espanyols. Vegem-ne un exemple:
«Jo som el fundador. Jo vaig començar en política; en aquells temps formava part del Partit
Popular, i vàrem veure que els estrangers estaven desorganitzats i que cadascú anava pel
seu compte. Amb les noves lleis de la Unió Europea d’integrar el ciutadà europeu en la
nació on resideixen, ens va venir la idea de fer associacions. Aleshores, em donaren l’ordre
de fer associacions i jo vaig muntar una oicina a la seu del Partit Popular de Calvià que era
de ciutadans europeus. El problema, però, dels nostres ciutadans no era la política, no els
interessava gens la política […]. Al principi, fou en clau política, pensant en les eleccions
de la Comunitat Europea. Calia explicar als estrangers que tenien dret a vot a la Comunitat
Europea […]. I aquests senyors els havíem d’empadronar i organitzar i, després, amb altres
polítics comunitaris, havíem d’ensenyar-los els drets que tenien a Espanya, si eren residents
a Espanya, i a poc a poc vàrem veure que no estaven interessats en la política. Aleshores,
creàrem associacions socials i culturals, el que ells volien. […] I vàrem decidir fer aquest
tipus d’associacions» (entrevista ICC2).
Aquests ciutadans varen recórrer, en un primer moment, als mitjans informals que tenien
a l’abast per constituir associacions al voltant de qualque activitat d’interès; en varen fer
difusió i localitzaren altres connacionals, amb el mateix idioma i amb interessos comuns.
Els començaments foren informals: reunions a cases particulars i entre amics, i a poc a poc
es va anar formalitzant en el registre oicial.
Els entrevistats assenyalen que les associacions atenen col·lectius majoritàriament
d’iguals, i el seu voluntariat i els dirigents també són ciutadans de la mateixa nacionalitat.
En integrar-se en una associació, els ciutadans es troben un grup on té lloc una cohesió i
una pertinença que no experimenten en altres esferes o contextos de la societat d’acollida.
3.3. Els perfils i necessitats dels jubilats britànics i alemanys
Segons els entrevistats, Mallorca és un paradís de la jubilació quan es té bona salut física
i mental, i quan es disposa d’una xarxa positiva de suport emocional i d’una posició
socioeconòmica més o menys benestant. Els usuaris atesos per les associacions estudiades
són persones que fa temps que viuen a l’illa i que estan immerses en processos d’envelliment
i de dependència. L’encariment del nivell de vida, la no apujada o la congelació de les
pensions als països d’origen i la manca d’integració lingüística i cultural són factors que
intervenen en aquests processos. Segons els entrevistats, aquests col·lectius desenvolupen
problemes més greus de solitud i dependència que els jubilats locals que estan immersos
89
90
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
en processos d’envelliment. Els problemes que s’han recollit són sobretot de seguretat
emocional, motivats, en part, per l’aïllament lingüístic i cultural, i reforçats per la pèrdua
de poder adquisitiu i el deteriorament de la salut. En aquests casos, Mallorca va ser
concebuda, primer, en termes de «jubilació daurada» i ara passa a ser viscuda com una
experiència negativa d’envellir en solitud. Per molts d’aquests jubilats, les associacions són
els únics vincles de contacte amb el context de l’illa.
El peril d’usuari més habitual que arriba a les associacions és el d’un britànic o alemany
(en funció de l’associació) de classe mitjana que ha venut la casa que tenia al seu país
d’origen i que n’ha comprada una altra a Calvià. Posteriorment, tenen lloc processos
d’empobriment, quan apugen els preus, però no les pensions. En alguns casos han hagut
d’optar pel retorn «forçós» als països d’origen:
«Sí, sempre hi ha hagut molts de perils, però ara hi ha gent que havia quedat aquí i
que ha hagut de tornar a Anglaterra, perquè aquí no podia existir o subsistir. Molts
se n’han tornat perquè no poden viure aquí amb les pensions. Vengueren amb la
previsió de viure-hi amb la seva pensió, i la pensió no dóna per a tant. Abans vivien
més o menys còmodes amb la pensió; el canvi a l’euro afectà molta gent, perquè
era una excusa per apujar els preus, i els preus han augmentat, jo mateixa ho not»
(entrevista ICC1).
A continuació, aportam exemples de perils de britànics i alemanys identiicats en els
discursos:
Peril: classes populars i classes mitjanes
«Perils de persones... Hi ha molts perils de persones que han treballat tota la seva
vida, com els obrers, que han treballat durament i que tenien el somni de jubilarse al sol… Aleshores, han venut la seva casa i els seus ills han tornat grans. S’han
jubilat, han venut ca seva, han vengut aquí i s’han comprat un apartament o el que
han pogut» (entrevista ICC1).
Peril3: classe socioeconòmica alta
«El senyor educat, amb bastants diners, que ha fet les seves investigacions, que ho té
tot ben organitzat i ve a jubilar-se, i no té problemes. Està bé i forma part de la seva
comunitat britànica, i “aquí estic molt bé i moltes gràcies”. No s’integren gaire bé; ho
intenten, però rarament s’integren» (entrevista ICC1).
Una de les limitacions que té aquest estudi és, precisament, la diicultat per contactar amb jubilats de classe socioeconòmica alta. Seria interessant indagar en aquest col·lectiu, tot i que és difícil, perquè gairebé no tenen contacte
amb les associacions i, si n’hi tenen, és exclusivament per fer-los donacions.
3
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Peril: gent gran de setanta-cinc anys, sense família, i gent sense sostre
«I ara, què feim, davant un problema previsible d’un col·lectiu de persones grans
empobrides (moltes vegades, de classes treballadores), no integrades ni lingüísticament
ni en hàbits de vida, amb problemes socioeconòmics i malalties de l’edat? Quina
resposta pot oferir Espanya o el país d’origen a aquests col·lectius en matèria de
polítiques socials?» (entrevista ICC2).
«El d’un senyor que ara és a l’Hospital Joan March i que ha viscut vint anys en un cotxe.
És un alemany de setanta-cinc anys. No té cap familiar o amic que se n’encarregui;
solament ens té a nosaltres. He demanat al consolat alemany que em donin les seves
dades per intentar aconseguir-li aquí un ajut» (entrevista ICC2).
Peril: matrimonis grans, o home vidu o dona vídua, amb malalties mentals o
físiques, o casos d’alcoholisme o ludopatia
«Desgraciadament, perquè han quedat sense res, però per circumstàncies que no han
administrat bé els seus diners o tenen malalties o s’han tirat a la beguda i a l’alcohol
[….], circumstàncies de la vida, però n’hi ha molts» (entrevista ICC1).
3.4. La fractura socioeconòmica, lingüística i cultural i l’impacte en les seves vides
El desconeixement i el desinterès idiomàtic són dos obstacles que es tradueixen en un
problema greu en els processos d’envelliment. En els col·lectius de jubilats britànics
i alemanys, sobretot quan ja tenen edats avançades,4 s’experimenten freqüentment
situacions vitals de solitud i aïllament, que s’aguditzen més en no conèixer els codis
lingüístics i culturals. Cal ser conscients que la integració lingüística i cultural5 en edats
avançades és més costosa que quan s’és més jove: el que en principi era una il·lusió (jubilarse a Mallorca) perd l’atractiu, perquè tornen dependents d’altres (habitualment, de la
seva mateixa nacionalitat) i tenen, per tant, una vida més pobra i aïllada que la resta dels
connacionals que sí que han après el castellà i/o el català:
«Els qui han arribat amb una edat, és difícil que aprenguin l’idioma… A més, tenen familiars,
ills que són fora de les Illes, normalment. És un problema, perquè depenen… Són, per tant,
dependents i no són autònoms... Tenen una vida molt més pobra» (entrevista ICC5).
Una part de les associacions analitzades treballen per alleugerir l’aïllament i la solidutd d’aquests jubilats. Per això,
tenen voluntaris que fan visites a residències o a cases particulars.
5
Article de premsa a The Guardian (29/03/2011): «Most Brits in Spain say “no gracias” to integration. While
some expats are getting involved in Spanish politics, a lot still fall into the stereotypes of reclusive retirees or
boozed-up ravers».
4
91
92
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Per tant, un element important que cal tenir en compte és el desenvolupament de
programes d’alfabetització en llengua catalana i castellana adaptats a persones grans o
immerses en processos d’envelliment. Alguns dels entrevistats airmen que:
«[...] És necessari millorar el nivell de coneixement de l’idioma per integrar-se i mètodes
d’aprenentatge per a adults del castellà o del català» (entrevista ICC2).
Caldria, també, establir solucions eicaces (amb la implicació dels governs d’origen i
els locals) per a aquells jubilats residents (no empadronats, per diversos motius) que
fa més de deu anys (entre deu i trenta) que viuen a l’illa i per als quals no hi ha cap
previsió realista que aprenguin ni català ni castellà, perquè estan immersos en processos
d’empobriment i envelliment que els impedeixen o els diiculten l’aprenentatge. Sovint,
aquestes persones desenvolupen les seves vides en situacions de precarietat i amb buits
d’assistència social i sanitària.
4. Apunts finals. Els costs de la «no integració» dels jubilats comunitaris
Aquest article ha intentat introduir mirades noves per ajudar a comprendre el fenomen dels
jubilats residents i les associacions que els aglutinen. Al llarg del text s’han explicat factors
diversos que impulsen la població de jubilats britànics i alemanys a canviar voluntàriament
el lloc de residència (temporalment o deinitivament) i els efectes que això té en els llocs
d’acollida. Entre aquests efectes, destaquen la generació de noves activitats econòmiques
al voltant del col·lectiu de jubilats residents, la construcció de comunitats transnacionals,
i l’impacte de les necessitats socials i de les distintes activitats socials i culturals que es
generen al voltant d’aquestes comunitats.
Els jubilats residents utilitzen, primer, els mitjans informals que tenen a l’abast per constituir
associacions sobre alguna activitat d’interès, sigui del tipus que sigui. Per aconseguir-ho,
fan publicitat i localitzen altres ciutadans, normalment connacionals, amb els mateixos
codis lingüístics i culturals i amb interessos comuns. A través de les associacions, també
creen serveis d’atenció, o en demanden, principalment per als col·lectius vulnerables de la
seva mateixa nacionalitat.
Els municipis que tenen una forta presència de jubilats, com Calvià, han de poder disposar
de xifres més precises sobre la seva població jubilada europea (volum, origen, edats, nivell
educatiu, econòmic, etc.) per poder planiicar els recursos i serveis, i gestionar-los millor,
tant els que s’adrecen especíicament a aquesta població o col·lectiu com els generals.
L’escassa informació sobre aquest col·lectiu té efectes negatius sobre els fons econòmics
que rep el municipi, els quals, en part, es calculen en relació amb el nombre d’empadronats.
En el terreny polític, la població resident estrangera no registrada no pot exercir inluència
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
amb el seu vot en les eleccions municipals. En conseqüència, no estar empadronat pot
comportar una certa marginalització sociopolítica en el context on es viu.
Entre les nombroses causes que provoquen la decisió de no registrar-se és important
assenyalar el desconeixement de les normes i pràctiques administratives espanyoles.
Cal destacar que manca coordinació sobre la informació que ofereixen les diverses
instàncies i seccions de l’Administració pública espanyola i d’altres entitats privades,
com les associacions a les quals accedeixen els jubilats. Per això, és necessari millorar la
coordinació i extensió de la informació sobre l’empadronament.
En conjunt, la no integració espacial, lingüística i cultural té costos socials, culturals
i econòmics. En situacions de crisi, augmenta la distància entre la gent del lloc i els
comunitaris que no han tengut un procés d’integració real en el lloc on han residit.
Caldria que noves polítiques socials i econòmiques responguessin a aquestes noves
necessitats i promoguessin polítiques de cohesió social en aquests contextos.
Annex 1 I Fitxa dels informants clau entrevistats
INFORMANT
NACIONALITAT
EDAT
SEXE
ICCO
ICC1
ICC2
ICC3
ICC4
ICC5
ICC6
ICC7
Espanyola
Britànica
Alemanya
Alemanya
55
57
79
78
Britànica
Britànica
Britànica
61
49
61
Dona
Dona
Home
Dona
Home
Dona
Dona
Dona
GRAU
D’INTEGRACIÓ
Món polític
Alt
Món empresarial turístic
Alt
Món empresarial turístic
Mitjà-alt
Món empresarial turístic
Mitjà
Baix
Administració turisme
Alt
Món empresarial sanitari
Mitjà-baix
Administració, Ajuntament
Alt
PROCEDÈNCIA
Annex 2 I Associacions, informants clau entrevistats i/o que han aportat
informació o dades secundàries
Fonts i recursos humans consultats
Asociación Social Cultural Alemana del Municipio de Calvià
Age Concern
Ciudadanos Europeos por Baleares
Informants clau del món empresarial, polític turístic i sanitari
sobre els jubilats alemanys i anglesos
Ajuntament de Calvià / Dep. de residents europeus
Revisió de periòdics estatals i locals Període 2005-2012
Nombre d’informants
3
2
1
3
3
(han proporcionat informació
documental i estadística, i també
han facilitat els contactes i
orientacions pertinents)
2
93
94
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Alaminos, A.; Santacreu, O.; Albert, M. C. (2004). Los procesos de aculturación y socialización
de extranjeros en Alicante. Alacant: OBETS.
Benson, M.; O’Reilly, C. (2009). «Migration and the search for a better way of life: a critical
exploration of lifestyle migration». The Sociological Review 57 (4), pàg. 608-625.
Blázquez, M.; Murray, I. (2010). «Una geohistoria de la turistización de las Islas Baleares».
El Periplo Sustentable 18, pàg. 69-118.
Bowen, D.; Schouten, A. (2008). «Tourist satisfaction and beyond: tourist migrants in
Mallorca». International Journal of Tourism Research 10, pàg. 141-153.
Casado-Díaz, M. A. (2006). «Retiring to Spain: An analysis of differences among North
European nationals». Journal of Ethnic and Migration Studies 32 (8), pàg. 1321-1339.
Hall C. M.; Muller, D. (2004). Tourism, Mobility and Second Homes: Between Elite Landscape
and Common Ground. Clevedon: Channel View Publications.
Huber, A.; O’Reilly, K. (2004). «The construction of Heimat under conditions of
individualized modernity: Swiss and British elderly migrants in Spain». Ageing and
Society 24, pàg. 327-351.
Huete, R. (2009). Turistas que llegan para quedarse. Alacant: Universitat d’Alacant.
Huete, R.; Mantecón, A. (2010). «Los límites entre el turismo y la migración residencial.
Una tipología». Papers 95 (3), pàg. 781-801.
(2011). «Más allá del turismo: movilidad residencial europea y nuevos núcleos urbanos».
Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles 56, pàg. 111-128.
Lluch, F. D. (2010). «Introducció a l’estudi de la població estrangera de 65 i més anys
resident a les Illes Balears en el context de la nova fase demogràica multicultural». Anuari
de l’Envelliment. Illes Balears 2010. Palma: Universitat de les Illes Balears.
Mantecón, A. (2010). «Tourist modernisation and social legitimation in Spain». International
Journal of Tourism Research 12 (5), pàg. 617-626.
Mantecón, A.; Huete, R.; Mazón, T. (2009). «Las urbanizaciones ‘europeas’. Una investigación
sobre las nuevas sociedades duales en el Mediterráneo». Scripta Nova. Revista electrónica
de geografía y ciencias sociales 13, pàg. 281-309.
Mazón, T.; Huete, R.; Mantecón, A. (eds.) (2009). Turismo, urbanización y estilos de vida.
Barcelona: Icaria.
O’Reilly (2007). «Intra-European migration and the mobility-enclosure dialectic». Sociology
41 (2), pàg. 277-293.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Putnam, R. (2004). «Who bonds? Who bridges? Findings from the Social Capital Benchmark
Survey». Comunicació presentada a l’Annual meeting of the American Political Science
Association. Chicago.
Rodríguez, V. (2001). «Tourism as a recruiting post for retirement migration». Tourism
Geographies 3 (1), pàg. 52–63.
Rodríguez, V.; Rodríguez, P.; Lardiés, R. (2009). La migración y el registro de los jubilados
europeos en España. Madrid: Real Instituto Elcano.
Salvà, P. (2002). «Foreign Immigration and Tourism Development in Spain’s Balearic
Islands». A: Hall, C. M.; Williams, A. (2002). Tourism and Migration. New Relationships
between Production and Consumption. Londres: Kluwer.
(2009). «El procés immigratori a les Illes Balears. Característiques geodemogràiques
actuals i reptes de futur». Revista d’Afers Socials 2, pàg. 5-22.
Torres, Enrique (2003). «El turismo residenciado y sus efectos en los destinos turísticos».
Estudios Turísticos 155-156, pàg. 45-70.
Urry, J. (2007). Mobilities. Londres: Polity.
Williams, A.; King, R.; Warnes, A.; Patterson, G. (2000). «Tourism and international
retirement migration: new forms of an old relationship in southern Europe». Tourism
Geographies 2 (1), pàg. 28-49.
95
96
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
ROSARIO POZO GORDALIZA
És doctora en Sociologia, diplomada en Educació Social i llicenciada en Psicopedagogia
en diverses especialitzacions (màster) sobre problemes socials, etnicitat i gènere. Ha estat
becària FPU del Departament de Sociologia de la Universitat de Granada i consultora
internacional en temes de gènere i desenvolupament a Àsia. Actualment, és Professora
Ajudant Doctora del Departament de Pedagogia i Didàctiques Especíiques a la Universitat
de les Illes Balears.
JOAN AMER FERNÀNDEZ
Llicenciat i doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor
del Departament de Pedagogia i Didàctiques Especíiques, de l’àrea de Teoria i Història
de l’Educació, de la Universitat de les Illes Balears. Membre del Grup d’Investigació i de
Formació Educativa i Social (GIFES) de la UIB. Col·laborador del Grup de Recerca Política,
Treball i Sostenibilitat, de la UIB. Ha estat investigador postdoctoral MEC del Departament
de Sociologia de la Lancaster University (Regne Unit).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
EL NOU ROL DE LA GENT GRAN I
EL TRENCAMENT PROGRESSIU DEL
PACTE INTERGENERACIONAL
97
98
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El nou rol de la gent gran i el trencament
progressiu del pacte intergeneracional
Martí X. March Cerdà
Carmen Orte Socias
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
No hi ha cap dubte que les tendències demogràiques, en el context europeu, dibuixen
una línia clara envers l’envelliment de la població. És una tendència que tindrà, i ja té,
conseqüències importants i signiicatives per a l’economia, les polítiques socials i per al
manteniment de l’estat del benestar. En aquest article, s’analitzen els efectes d’aquest
procés d’envelliment i del sorgiment de noves funcions, realitats, nous rols de la gent
gran en el marc de l’envelliment actiu. Són uns rols nous que implicaran una manera nova
d’entendre la jubilació, una cultura nova de l’envelliment i una concepció nova de les
relacions intergeneracionals.
Resumen
Es evidente que las tendencias demográicas, en el contexto europeo, dibujan una línea
clara hacia el envejecimiento de la población; una tendencia que tendrá y ya está teniendo
consecuencias importantes y signiicativas para la economía, para las políticas sociales y por
el mantenimiento del Estado del Bienestar. En este artículo, se analizan los efectos de este
proceso de envejecimiento y el surgimiento de nuevas funciones, de nuevas realidades, de
nuevos roles de las personas mayores, en el marco del envejecimiento activo. Unos nuevos
roles que implicarán una nueva forma de entender la jubilación, una nueva cultura del
envejecimiento y una concepción de las relaciones intergeneracionales.
1. L’envelliment demogràfic i les seves conseqüències
No hi ha cap dubte que les tendències demogràiques, en el context europeu, dibuixen una
línia clara envers l’envelliment de la població. És una tendència que tindrà, i ja té, conseqüències
importants i signiicatives per a l’economia, les polítiques socials i per al manteniment de
l’estat del benestar. En el cas d’Espanya, aquesta orientació que es concreta en el fet d’esser un
dels països més envellits d’Europa. Les Illes Balears, malgrat que tinguin una de les poblacions
menys envellides en comparació amb la de les altres comunitats autònomes, la seva pròpia
dinàmica demogràica no les exclou del procés d’envelliment que, en general, experimenten
tots els països desenvolupats. En aquesta perspectiva, hem de tenir en compte que gairebé la
meitat dels municipis de la CAIB ja tenen uns indicadors d’envelliment elevats, amb una edat
mitjana superior als quaranta anys, unes taxes de dependència superiors al 15%, uns índexs
d’envelliment superiors a 1 i un pes relatiu de la població de gent gran elevat.
En aquest context, el Libro Blanco del Envejecimiento Activo (2011) i diversos capítols
de l’Anuari de l’Envelliment. Illes Balears 2009 (concretament, en el de Carretero i en el
99
100 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de Vives) recullen les tendències demogràiques que es manifesten a Espanya i a les Illes
Balears, en el context europeu, a través de les característiques següents:
a) Des de inal dels anys setanta, a Espanya hi ha hagut una caiguda signiicativa de la
fecunditat. Aquesta caiguda ha incrementat el pes percentual de les persones grans,
el qual ha esdevingut una tendència que es mantindrà els anys que vénen, segons
pronostiquen els demògrafs i els estudis especialitzats, sobretot si hom té en compte la
caiguda del procés d’immigració, la crisi econòmica i l’emigració progressiva de joves
cap a altres països. Aquesta realitat té unes repercussions fortes, des de la perspectiva
del manteniment de l’estat del benestar o de les pensions.
b) L’increment de l’esperança de vida fa augmentar el nombre de supervivents de totes les
edats més enllà dels 65 anys. Tot això implica augmentar la proporció de persones grans
i provoca un sobreenvelliment dels grups d’edat. En el context plantejat, és necessari
posar de manifest que aquest increment suposarà la constatació de la feminització
progressiva de l’envelliment, amb totes les conseqüències que aquest fet implica des
de la perspectiva social, cultural i professional.
c) Els forts corrents migratoris dels darrers anys en edats laborals han alentit el procés
d’envelliment de la població. En qualsevol cas, però, el retorn dels immigrants els
darrers anys implicarà, de bell nou, l’increment de l’envelliment.
d) Una de les conseqüències d’aquests canvis demogràics és, sens dubte, que la distribució
de les edats serà reestructurada en funció del procés d’envelliment actual. Així, una de
les dades més signiicatives és que, per primera vegada en la història demogràica
espanyola, hi ha més persones d’edat (65 anys i més) que nins (0-14 anys).
e) El grup de gent gran (a partir dels 80 anys) ha crescut i creixerà en proporcions més
elevades que la resta dels grups d’edat. Aquesta és una tendència que cal tenir en compte
no solament des d’una perspectiva quantitativa, sinó també des de la dependència.
f) Aquestes dinàmiques demogràiques tenen conseqüències des de la perspectiva
territorial, i en tindran en el futur. Així, en el medi rural, el procés d’envelliment
s’intensiicarà d’una manera important, però la majoria de la gent gran es concentrarà
a les zones urbanes.
g) Una altra de les característiques territorials que implica aquest procés d’envelliment
europeu i espanyol fa referència a la capacitat de captació de jubilats europeus cap a
les zones mediterrànies i les Illes Canàries. És un fet important, ja que situa una part
d’Espanya com a zona de recepció de jubilats europeus, amb totes les conseqüències
econòmiques, socials, sanitàries i culturals que això implica.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
h) Aquesta realitat demogràica d’envelliment social quedarà relectit en l’àmbit laboral:
immigrants que tornen als països d’origen; població espanyola jove, generalment
qualiicada, que es veu obligada a emigrar a països d’Europa i a altres continents.
Aquest fet diicultarà, d’una manera signiicativa, els processos, per una part,
de substitució de la mà d’obra i, per una altra, la possibilitat de canviar el model
productiu. Així doncs, a l’envelliment laboral se li ha d’afegir el d’emigració de gent
jove qualiicada i els problemes que sorgiran progressivament per canviar el model
productiu. Aquesta situació tindrà conseqüències no solament en el mercat de treball,
sinó sobre en la Seguretat Social, però sobretot en les pensions. A Espanya, decantar-se
per una economia del coneixement tindrà diicultats importants, després de la caiguda
de l’economia de la construcció.
i) Aquesta disminució de la mà d’obra i de la qualiicada tindrà conseqüències negatives
importants per a la consolidació de la política de pensions, ja que, de fet, es trenca el
pacte intergeneracional que fa possible la política de jubilació, la política de pensions,
tal com actualment és desenvolupada.
j) Una de les qüestions que els sociòlegs posen de manifest és que les generacions joves
actuals viuran més malament que la dels seus pares, almenys des de la perspectiva del
treball i l’ocupació: és una generació més ben formada i educada en una societat de
consum, que tindrà diicultats per gaudir del nivell de vida dels seus pares i dels serveis
que l’estat del benestar ha donat i continua fent-ho, malgrat les retallades.
k) A més, els nivells de desocupació que pateixen les generacions joves de la societat
espanyola posen en perill no solament el manteniment de l’estat del benestar
(sanitat, educació, dependència...), sinó també la política de pensions, ins i tot per
a les generacions actuals, que les reben després d’haver treballat durant anys. Si les
pensions actuals estan perill, és evident que el futur resultarà encara més problemàtic.
l) Aquest procés d’envelliment de la població implica, d’una manera signiicativa,
canviar els patrons de la malaltia i mort. Així, cal parlar de l’increment de les malalties
degeneratives i de l’augment del nombre persones grans dependents. Alhora, hem de
fer referència a les millores terapèutiques per a aquesta població, que contribueixen
a millorar l’esperança de vida. Aquesta situació representa un augment signiicatiu de
les despeses socials i sanitàries.
m) L’envelliment de la població, juntament amb altres canvis socials, culturals i
ideològics, modiica les estructures familiars: coexistència de diverses generacions,
amb tot el que implica quant a relacions intergeneracionals en tots els sentits;
reducció de les mides familiars; reducció del paper de la família com a petit estat
del benestar per tenir cura de la gent gran en situació de dependència; extensió de
101
102 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
les situacions de solitud: augmenta la gent gran que viu tota sola i el nombre de
llars unipersonals. Per tant, és evident que els canvis en l’estructura i les relacions
familiars, i en el rol de la dona tenen conseqüències en les funcions de les famílies
pel que fa a la cura de la gent gran.
n) Tots aquests canvis demogràics, socials, familiars, culturals i ideològics posen de
manifest la necessitat d’incrementar els serveis, institucions i programes sociosanitaris
per a aquesta població. Aquestes necessitats augmenten a conseqüència de l’increment
de l’esperança de vida i de les situacions de dependència.
Totes aquestes realitats i tendències demogràiques i socials que coniguren la realitat
espanyola i balear han d’esser analitzades en funció de les conseqüències i dels impactes
que tenen. Efectivament, conèixer i comprendre aquesta realitat tindrà efectes importants
a tots els nivells i cal tenir-los en compte en tots els sentits i aspectes. Quins són aquests
efectes? Quines característiques tenen?:
1) El procés d’envelliment de la societat i de la població contribuirà, d’una manera
important, a modiicar les relacions entre generacions, amb tot el que això implicarà
en tots els nivells. És una qüestió fonamental des de la perspectiva econòmica, social,
cultural i política. La modiicació de les relacions intergeneracionals suposarà, segons
la manera com es dugui a terme: un canvi en el conjunt de la societat, en les relacions
socials, en la cultura de l’envelliment, en la concepció de les pensions, en la manera
de tractar la situació de la gent gran, en el desenvolupament de les polítiques socials,
en la manera de concebre els processos de jubilació, en el valor de la solidaritat, en el
paper del voluntariat...
2) D’acord amb aquests canvis en les relacions entre generacions, l’envelliment de la
població obligarà a replantejar d’una manera concreta i especíica els patrons del
temps de treball i jubilació:
-
Increment del valor social de la vida autònoma, de l’envelliment actiu
Modiicació de les condicions de treball
Replantejament de la política de pensions
Combinació de les pensions públiques i dels plans de jubilacions i pensions privats
Reestructuració de la Seguretat Social
Augment de l’edat de jubilació
Combinació del treball i de la jubilació
Maneres noves de viure la jubilació
Rols i funcions nous de la gent gran
Relacions familiars noves entre padrins, pares i ills
Maneres noves de gestionar els serveis per a la gent gran
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Així doncs, no hi ha cap dubte que vivim moments econòmics complicats, però també
des de la viabilitat de l’estat del benestar, que, si analitzam les polítiques que apliquen el
Govern espanyol i les comunitats autònomes, comença a ser qüestionat. Un dels aspectes
que té interrogants importants són les noves polítiques que s’apliquen per a la gent gran.
Efectivament, les mesures que tiren endavant no dibuixen un futur clar per a aquest
col·lectiu:
a) L’increment de l’edat de jubilació obligatòria és una de les mesures que es comencen a
tirar endavant d’una manera progressiva, però irreversible. Tot i que hi ha diferències
entre l’edat de jubilació real i la legal, totes les decisions s’encaminen perquè l’edat de
jubilació sigui als 67 anys.
b) La disminució progressiva de les pensions de la gent gran des de fa uns quants anys,
tant d’una manera directa com indirecta, augmenta la retenció dels impostos del
rendiment personal i altres despeses signiicatives.
c) L’increment de les taxes que paguen els jubilats per poder accedir als medicaments que
necessiten.
d) La disminució dels ajuts que va arrencar la denominada Llei de la dependència.
Aquesta decisió tindrà conseqüències negatives a tots els nivells, tant per a les persones
dependents com per als cuidadors i les famílies.
e) En el marc de la rebaixa de les polítiques a favor de l’autonomia personal i de prevenció
de la dependència, cal fer referència a les repercussions en els serveis i institucions que
treballen amb la gent gran.
f) La disminució de les polítiques que apliquen els ajuntaments i les comunitats
autònomes per atendre aquest sector de la població i que poden implicar una retallada
signiicativa en la seva qualitat de vida.
g) Les campanyes implícites i explícites a favor dels plans de pensions i de jubilacions
privats com a sistema d’acumulació individual en contraposició al que signiiquen les
pensions com a sistema de solidaritat intergeneracional. Tot i que la crisi econòmica
signiica, en alguns casos, que la inversió en plans de pensions i de jubilacions hagi
tingut pèrdues importants, els missatges privats i públics incideixen en la idea que la
política de pensions actual és inviable.
D’acord amb això, assistim també al inal d’una etapa en aquest camp, al canvi d’una
manera de concebre la societat, a la modiicació de les relacions laborals, a una altra
manera de desenvolupar les pensions. Som davant un paradigma social, polític i econòmic
103
104 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
nou, davant una realitat nova de la gent gran, una altra manera de deinir aquest nou
i vell grup social; s’estableixen uns rols i funcions nous. Hem d’analitzar, en el context
europeu, espanyol i en el de les Illes Balears, la realitat i les conseqüències de l’existència
d’un grup social —el de la gent gran— que ha de redeinir el seu paper en la societat del
segle XXI, la del coneixement. És un grup social que de cada vegada és més nombrós,
divers, plural, heterogeni, i que té unes demandes i necessitats socials noves.
2. Les noves realitats i funcions de la gent gran en la societat actual
És evident que el procés d’envelliment demogràic té, tal com hem posat de manifest a
l’apartat anterior, conseqüències importants i signiicatives a tots els nivells. Això implica
constatar que existeixen unes noves realitats i funcions de la gent gran que demostren els
canvis que experimenta aquest sector de la població. Així, en aquest apartat, analitzarem
diverses realitats que retraten aquest sector de la població, malgrat sigui d’una manera
parcial. En aquest sentit, i a través d’una sèrie de fets i estudis, posarem de manifest les
noves realitats de la gent gran:
1. Un estudi de l’Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja de Catalunya (2012)
sobre l’impacte de la crisi en les persones grans planteja un seguit de conclusions ben
interessants i signiicatives. Tot i això, s’han de concebre com a parcials, ja que no es poden
generalitzar sense fer estudis més profunds sobre la població gran. Marquen, però, una
tendència social que cal tenir en compte:
a) Tot i que hi ha una percepció generalitzada que el col·lectiu de gent gran té uns
condicionants que d’entrada poden fer pressuposar que pateixen un impacte de la
crisi econòmica més baix, és una airmació que cal matisar, perquè hi ha diversos
condicionants que cal tenir en compte per poder oferir una visió global d’aquesta
realitat. La gran majoria tenen garantits uns ingressos mensuals en forma de pensió,
no tenen càrregues econòmiques per a l’habitatge, o, si més no, són més baixes —
predomina el règim de la propietat—, i, a més, estan lliures d’altres despeses que són
pròpies dels grups de menys edat (escola, alimentació, roba i equipaments per als ills/
es, etc.).
Això no obstant, més de la meitat de les persones entrevistades consideren que la
crisi econòmica els ha afectat molt o bastant, i, en el Grup de Pobresa, l’afectació
és extremadament elevada en intensitat i en percentatge: arriba a nou de cada deu
persones. El motiu d’afectació de la crisi entre la gent gran no és tant la disminució
dels ingressos o la pèrdua de prestacions, sinó la diicultat per fer front a les despeses
de la vida diària amb unes pensions sovint insuicients. Els darrers dos anys, la majoria
de les persones grans han perdut capacitat d’estalviar i el motiu principal d’això és
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
l’encariment dels productes de consum. En aquest aspecte, cal tenir en compte que
aquest estudi es va fer abans que s’aplicassin les retallades econòmiques i socials que
afecten aquest col·lectiu (increment de l’IRPF, copagament dels medicaments i altres
serveis, apujada de l’IVA, etc). Això signiica, doncs, que aquestes conclusions ja han
estat superades per la realitat.
b) A més de l’impacte econòmic, cal tenir en compte l’emocional i el vivencial que provoca
la crisi entre la gent gran. La situació de crisi provoca angoixa, i cal tenir en compte que
hi ha la percepció, i la realitat, que aquesta crisi és més greu que altres que hagin viscut.
El propi procés d’envelliment ja comporta un procés de pèrdues, especialment lligades
a la salut, i d’increment de situacions de dependència. Aquest procés, segons el context
social i familiar de cadascú, els condiciona la capacitat d’envellir satisfactòriament. Per
aquest motiu, el context socioeconòmic actual pot fer augmentar el risc de vulnerabilitat.
Més enllà dels efectes materials directes, s’intueix un altre motiu d’afectació més profund:
l’evidència que les generacions posteriors viuran encara en una situació pitjor que ells,
la qual cosa desmunta un dels principis del progrés social. Per tant, aquesta situació
provoca una sensació de derrota personal i generacional. Segurament aquest comença
a esser el missatge que té no solament aquesta generació, sinó també les joves, que es
mouen entre la indiferència, indignació, frustració, impotència i la manca d’expectatives.
La generació més ben formada de la història té poques expectatives de futur; hi comença
a haver la idea que caldrà emigrar d’Espanya.
c) Una altra de les conclusions que també és signiicativa és que la majoria de gent gran
estudiada ha adoptat mesures d’estalvi: en l’energia, l’alimentació, en les condicions
de salut... Efectivament, totes aquestes mesures —imprescindibles a conseqüència de
l’aportació econòmica de les pensions, de l’increment de les despeses socials i sanitàries,
i del nivell de vida— incideixen sobre la qualitat de vida i el benestar de la gent gran.
A mitjan termini, som davant una disminució de l’esperança de vida de la població?
Hi haurà un retrocés signiicatiu del nivell de vida d’aquesta població? Augmentaran
les malalties i els problemes de salut d’aquest sector de la població? Som davant una
situació de vulnerabilitat inal del grup de persones grans?.. I així podríem continuar
analitzant l’impacte de la situació, que empitjorarà les condicions de vida d’aquesta
població, sobretot dels sectors més vulnerables socialment i econòmicament. Cal tenir
en compte que la gent gran, tal com avançam en l’anàlisi, compleix unes funcions
socials noves que abans eren impensables.
d) Les dades d’aquest estudi, i també les d’altres, posen de manifest que de cada vegada
més la gent gran és un puntal bàsic de les famílies i de les generacions joves. I aquesta
situació abraça des d’ajuda econòmica ins a atendre els néts, etc. Els resultats obtinguts
mostren que una bona part de les persones grans són clau en la sostenibilitat de moltes
famílies, ja que hi aporten ajut econòmic, material o ofereixen allotjament als ills.
105
106 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Una altra dada rellevant és que una de cada quatre persones del Grup de Pobresa ha
hagut d’acollir a casa seva els ills —i els néts, si en tenen—, els quals encara viuen una
situació pitjor: no tenen treball ni prestacions ni possibilitat de pagar un habitatge o
un lloguer. Per contra, un 31% de les persones d’aquest mateix grup ha perdut algun
tipus de suport (majoritàriament, el dels ills i illes, però també dels Serveis Socials).
e) Tot això implica que la gent gran, d’acord amb aquests resultats i en funció del nivell
de desocupació general i juvenil que pateix la societat espanyola, és un factor de
contenció social; és un element fonamental per evitar una conlictivitat social important
i signiicativa. És a dir, el suport social que ofereix el col·lectiu de gent gran als ills i
néts ha de ser analitzat des de la perspectiva de la cohesió social i de l’existència d’una
societat estable. Es tracta, doncs, d’una nova funció que no havia exercit en la història
recent. Això signiica la importància i l’impacte de les pensions d’acord amb aquestes
funcions i, per tant, les conseqüències negatives que pot tenir una disminució de les
pensions, tant d’una manera directa com indirecta.
2. Un altre estudi de Megías Ballesteros i Guerra (2011), titulat Abuelos y abuelas...,
para todo: percepciones en torno a la educación y el cuidado de los nietos, posa de
manifest el rol nou que tenen els padrins en l’educació dels néts en funció dels canvis
familiars existents, de la incorporació de la dona al món del treball o dels costos de
tenir ills avui en dia. Aquest rol nou suscita moltes relexions i debats des de moltes
perspectives. Efectivament, és una situació que necessita respostes provinents del
conjunt de la societat, ja que genera un rol nou dels padrins, amb responsabilitats noves
i signiicatives, una percepció nova per part de la societat i de les famílies respecte de
la gent gran; i també implica analitzar el valor econòmic que suposa per a la societat
aquest rol nou dels padrins, que contribueix a construir una altra vellesa, una altra
cultura de l’envelliment.
En aquest context, cal fer referència a un estudi de l’IMSERSO (2010), que ofereix dades
respecte de la gent gran que té a partir de 65 anys en relació amb la cura dels néts:
-
A Espanya, un 37% dels padrins i padrines tenen contacte diari amb els néts; un 17%,
algunes vegades per setmana; un 7%, una vegada per setmana, i un 7% no hi tenen
cap tipus de contacte.
-
La meitat dels padrins tenen cura dels néts pràcticament cada dia (unes dècimes
més, els homes que les dones, la qual cosa és una dada interessant sociològicament,
psicològicament i ideològicament) i un 45%, quasi cada setmana.
-
Els padrins comencen a atendre els néts amb més freqüència que les padrines, però
aquestes en tenen cura més temps.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En el context d’aquest estudi de l’IMSERSO, és interessant el que plantegen Badenes i
López (2010) a Doble dependencia: abuelos que cuidan nietos en España. Efectivament, el
concepte de doble dependència resulta prou interessant, ja que implica que la gent gran
(un col·lectiu potencialment dependent i preceptor de cures) s’ha de fer càrrec dels néts i
tenir-ne cura en tots els sentits. Aquesta situació pot tenir moltes manifestacions en funció
de la salut dels padrins, si viuen tots sols, si han d’exercir aquestes funcions d’una manera
obligada. Així, com assenyalen Badenes i López (2011, 144):
«[…] se puede afirmar que más que la disposición voluntaria de los abuelos al cuidado
de los nietos parece ser la necesidad de los hijos lo que explica el cuidado de los nietos
por parte de los abuelos. La independencia laboral de los hijos es un determinante
fundamental del cuidado: los hijos con menor disponibilidad de tiempo en función del
contrato en el que se emplean dejan más a sus hijos a cargo de los abuelos. En cambio,
ni la mala salud ni las dificultades económicas de los abuelos frenan el que adquieran
la responsabilidad del cuidado de sus nietos».
Aquesta situació i aquestes condicions són les que poden possibilitar que aquesta
responsabilitat, «obligada» per les circumstàncies, es transformi en una sensació de càrrega
clara i evident, amb totes les conseqüències que aquest fet pot implicar per a la salut, el
benestar, les relacions socials, per gaudir del temps lliure i de la jubilació. És, per tant, una
situació que pot generar problemes, i en genera. En qualsevol cas, és una funció nova de
la gent gran, no solament des de la perspectiva de cura, sinó també des de l’educativa, la
qual va més enllà de la que tradicionalment ha desenvolupat en aquest aspecte.
Quines vivències té la gent gran respecte d’aquesta nova funció, que se situa entre passar
gust i l’obligació? Tot i que és una qüestió complexa, ja que hi ha situacions plurals i
diverses, de l’estudi de Megías, Ballesteros i Guerra (2011, 96-97) en podem extreure una
relexió i almenys dues conclusions importants:
«Todo lo comentado genera entre los abuelos y abuelas la convicción de estar viviendo
nuevos tiempos en relación con su rol social, y fundamentalmente en contraposición
a los referentes que tenían en relación con la figura de quienes fueron los abuelos y
abuelas que marcaron su infancia. Es decir, que durante toda su vida han crecido y
madurado observando e interiorizando la figura de unos abuelos cuyo simbolismo y
significado parece hoy en día haber perdido el lugar como referente social, familiar,
cultural y en valores. Por ello, cuando ellos y ellas han llegado a ser abuelos y abuelas lo
han hecho desde la sensación de haber tenido que reinventar su propio rol y significado,
adaptando los recuerdos y referentes que tenían a una época que parece más exigente
con su labor e implicación. En este sentido muchos de ellos se sienten desubicados al
considerar que encarnan valores de otra época, e incluso maneras de entender las
relaciones familiares y sociales que pertenecen al pasado (el modo en que se establece
107
108 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la relación entre los nietos y los abuelos, por ejemplo, antes más distante y respetuoso,
ahora más cercano y con mayor confianza). La convicción encuentra su refuerzo en
el propio imaginario colectivo, caracterizado por un discurso de padres y madres que
asumen que los abuelos encarnan esos valores “de verdad” como parte de la estrategia
a partir de la cual encuentran la justificación que sostiene que se deleguen algunas
responsabilidades en ellos: no hay por qué preocuparse, porque lo harán mejor que yo
(“si me educaron a mí en su día…”)».
Per una part, i això és el que manifesta el fragment anterior, hi ha la desubicació funcional.
Aquest tema és important, ja que la gent gran no acaba de saber quina és la seva funció
educativa, quin són els límits, les seves responsabilitats, el seu paper educatiu en relació
amb els néts i pares. No és un tema poc insigniicant, ja que és una funció nova que
no té una tradició cultural ni generacional, i que provoca una sensació signiicativa
d’inseguretat. Per altra part, hem de fer referència a la desorientació sobre què signiica
educar néts en la societat actual. I aquesta situació és clau per saber el que s’espera de la
gent gran a l’hora d’educar d’una manera quotidiana i real els néts. Cal tenir en compte
que assumeixen una funció educativa tan important com la dels pares, i educar, en la
societat actual, és una tasca molt complexa.
En aquest context de desorientació i desubicació, no és estrany que augmenti la
documentació que pretén ajudar els padrins a educar els néts. Efectivament, des d’aquesta
perspectiva, hem d’assenyalar que, d’una manera genèrica, l’educació al llarg de tota la
vida arriba a inal del segle passat a la gent gran i n’hi ha molts de testimonis, tant pel que
fa a l’educació reglada com a la no reglada. Cal fer referència, també, a llibres que volen
contribuir a donar elements teòrics i metodològics per ajudar a educar els néts. Un exemple
d’aquesta orientació educativa és el llibre de Bernad (2012), titulat De professió avi.
Ser avis avui (...amb fonaments i vocació). És un llibre que tracta les funcions dels padrins
des de la perspectiva educativa; no és una obra de relexió teòrica, sinó, fonamentalment,
de caire pràctic, concret, pedagògic, amb suggeriments, idees i recursos.
Per tant, és un rol nou en el qual l’educació té un paper fonamental i que signiica un canvi
en les funcions tradicionals que ha exercit la gent gran en el procés de socialització dels
néts. Es tracta d’una novetat que ha sorgit a conseqüència dels canvis familiars i socials,
i que posa de manifest una sèrie de fets: a) La manca de preparació, en general, dels
padrins per desenvolupar sense angoixa les noves funcions educatives en uns moments de
crisi de l’educació, de la família, de valors, de crisi social de quasi tot; b) La necessitat, per
part de la societat, de posar en valor aquesta nova funció educativa des de perspectives
diverses: el de la gent gran, l’econòmic, el social, cultural i ideològic. Així, és evident
que caldria conèixer l’impacte econòmic que té el fet que els padrins tinguin cura dels
néts. Creiem que és una qüestió important davant la visió que tenen alguns sectors de
la societat sobre el fet que la gent gran no aporta res a la societat, i, no solament això,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
sinó que es converteixen una càrrega social, econòmica i familiar. Alguns dels exemples
plantejats posen de manifest que la gent gran té, de cada vegada més, un paper actiu
en tots els sentits —polític, econòmic, familiar, social, educatiu, cultural, etc.—, ins i tot
es pot airmar que són agents de canvi social. En aquest sentit, malgrat sigui una visió
passada, cal fer referència a l’impacte que va tenir el renaixement dels balnearis com a
espais de beneicis econòmics, socials i de salut, per posar solament un exemple.
En aquest context plantejat, és interessant fer referència a dues notícies que posen de manifest els canvis que hi ha respecte d’aquesta qüestió. Per una part, el govern alemany es
planteja crear un permís per als padrins perquè puguin compaginar el treball amb la cura dels
néts; tindria unes característiques semblants al permís que es concedeix als treballadors per
paternitat. És un tema que estudia i suscita debats al si del govern i de la societat alemanys.
El partit polític de la cancellera Angela Merkel vol implicar els padrins en l’educació dels néts a
través d’una fórmula legal. Tot i que és un tema obert, perquè hi ha debats, ja que hi ha diverses opinions sobre si aquesta funció s’ha de regular, i, en el cas que es reguli, de quina manera
s’ha de fer. Per altra part, cal posar de manifest que, en el mateix context plantejat, l’ONU, a
través de la coordinadora del Programa de família, ha proposat subsidis per als padrins que
tenen cura dels néts, coincidint amb la preparació del XX edició de l’Any Internacional de la
Família, l’any 2014. És una mesura que està en procés d’estudi i que es fonamenta en la necessitat d’estimular la natalitat dels joves i de donar resposta a la nova realitat de la gent gran.
3. Tot i que l’article no pretén analitzar totes les característiques i conseqüències de
l’envelliment demogràic, hi ha una qüestió que cal deixar plantejada, perquè té importància
i transcendència. Fa referència a la globalització econòmica i a les conseqüències que té
sobre la gent gran. En aquest aspecte, en el marc de les noves mirades de la vellesa, el
fragment següent ens ajuda a conèixer aquesta qüestió i a relexionar-hi (Ramos 2009, 347):
«Sin embargo, “vivimos en una era signada por un envejecimiento global sin
precedentes, acelerado e inexorable. Nunca antes tanta gente había vivido tantos
años. Llegar a una edad avanzada, hasta hace poco prerrogativa exclusiva de los países
‘desarrollados’, constituye ahora un beneficio común del desarrollo a nivel mundial.
[...] El envejecimiento de la población es uno de los grandes triunfos del desarrollo
en el sentido de que por primera vez en la historia de la Humanidad la mayoría de las
personas puede esperar sobrevivir hasta la tercera edad”, (HelpAge Internacional, Ibíd.:
2). A pesar de ello, en la agenda internacional sobre derechos humanos y desarrollo
económico y social, las personas mayores no son tenidas en cuenta como un colectivo
destacado, ni se incorpora el envejecimiento demográfico como un aspecto decisivo
para el diseño de un desarrollo sostenido a largo plazo. La importancia de globalizar los
temas del envejecimiento será determinante porque son los que centrarán el debate en
los próximos años y en los cuales todos los países deberán tomar posiciones. Lo cierto
es que este aplazamiento en el abordaje de los temas relacionados con las personas
109
110 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
mayores tiene consecuencias negativas especialmente para las mujeres. En primer
lugar, para las mujeres de edad avanzada que tienen una esperanza de vida mayor
que los hombres y por ello más posibilidades de vivir durante más años situaciones de
dependencia, viudas, solas y con insuficientes recursos económicos y sociosanitarios.
Y, en segundo lugar, para el resto de mujeres adultas que se ven abocadas a dar
soluciones al cuidado y atención de las personas ancianas dependientes, en su mayoría
también mujeres, a expensas de su propia calidad de vida. En otras palabras, lo que
los gobiernos y la comunidad internacional no están resolviendo, lo tiene que asumir
la mujer como un problema personal, ya que ha sido quien tradicionalmente ha
cumplido una función social importantísima como eje de los cuidados de los/as niños/
as y personas adultas dependientes. Este rol social sigue siendo atribuido por género a
las mujeres. Y aún en la actualidad está escasamente cuestionado. Las mujeres mayores
cumplen decisivos roles en la economía familiar atendiendo a los niños y niñas de la
familia, lo cual libera a los padres y madres para salir a trabajar fuera del hogar».
És, per tant, una qüestió que cal analitzar més a fons. La globalització ja és aquí i té
conseqüències importants també per a l’envelliment. És un tema sobre el qual convé
continuar la relexió profunda; cal analitzar quines conseqüències té tot això per a aquest
sector de la població.
Així doncs, els països desenvolupats viuen un procés de canvi important de les funcions
de la gent gran, a conseqüència de l’envelliment demogràic de la societat, de la caiguda
de la fecunditat, dels canvis econòmics i socials, de les noves realitats familiars, etc.
Són funcions noves que es consoliden, que s’institucionalitzen d’una manera progressiva i
que necessiten una resposta social des de la relexió, des del debat, des de la participació
de tots els sectors socials. Entram en una nova etapa de les relacions entre la gent gran i
la societat, entre la gent gran i les noves generacions, entre la gent gran i l’Estat, entre
la gent gran i les famílies. És la constatació que som, també en aquest aspecte, davant un
canvi profund que cal continuar estudiant i donar-hi les respostes adequades.
3. Cap a una nova cultura de l’envelliment, una nova concepció de la
jubilació i un nou concepte de relació intergeneracional
Totes aquestes dades, informacions, realitats, funcions, tots aquests rols nous de la gent
gran posen de manifest el canvi del concepte de solidaritat, de pacte intergeneracional.
Si històricament aquest pacte, aquesta solidaritat, implicava que les persones joves eren
les que feien sostenible el sistema de pensions de la gent gran, d’una manera progressiva
la realitat actual el qüestiona. Per tant, les pensions de la gent gran són un factor
fonamental de seguretat social per a les famílies, per als ills i néts. Això signiica que
qualsevol mesura política, econòmica, social, sanitària o iscal té conseqüències importants
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
des de la perspectiva de la cohesió social, a causa de les circumstàncies actuals de crisi
econòmica. Qualsevol mesura pública que sigui adoptada sobre la gent gran podria
repercutir directament en la seva xarxa familiar i social.
Per tant, és evident que la situació de crisi econòmica, l’augment del nombre de desocupats,
la rebaixa real de les pensions, l’increment de la iscalitat directa i indirecta, l’encariment
d’uns determinats productes de consum importants per a la gent gran, etc., té conseqüències
importants des de la perspectiva de la cohesió social i familiar, i en tindrà. Així doncs, vivim
una situació que encara es pot agreujar més en tots els sentits i dimensions.
De tot això en podem extreure les conclusions següents, en relació amb la institucionalització
d’una nova cultura de l’envelliment, d’una nova concepció de la jubilació i, en deinitiva,
d’un nou concepte de relació intergeneracional. Cal tenir en compte aquests canvis des de
la perspectiva dels rols nous de la gent gran. Així, i des d’aquesta òptica, podem analitzar
els aspectes següents:
1) La situació de les persones grans en el futur serà sotmesa a canvis importants en el
marc del que s’ha denominat envelliment actiu. Efectivament, la crisi econòmica, la
millora de l’esperança de vida, l’existència d’una desocupació estructural, el nombre
signiicatiu de joves sense treball, el procés d’emigració progressiva de joves espanyols
cap a països europeus i altres continents, la tornada de la immigració cap als països
d’origen, la millora de la qualitat de vida i del benestar de la gent gran, etc., tot
plegat implicarà que la gent gran tingui un paper més actiu en la societat i la família:
El triangle de jubilació, treball i formació serà un eix bàsic de la gent gran que deixi
progressivament el mercat de treball. En aquesta perspectiva, és evident que el punt
d’inlexió és la idea que la gent gran que tingui bona qualitat de vida haurà de tenir
una participació activa en la societat en nivells diferents: laboral, econòmic, familiar,
de voluntariat, etc. Solament en el moment en què hi ha sectors de la gent gran que
entren en una dinàmica de dependència i abandonen progressivament l’autonomia
personal, és quan deixen de participar d’una manera activa en la societat.
2) Hi ha sociòlegs i economistes que proposen de cada vegada més la jubilació progressiva.
Així, comença a haver-hi propostes no solament d’allargar l’edat de jubilació, sinó també
d’introduir la jubilació per fases o parcial, o també de reduir el cost de la Seguretat
Social dels grans per a les empreses. Es tracta, d’acord amb l’increment de l’esperança
de vida i dels problemes de sostenibilitat de les pensions, d’adoptar aquelles mesures
que facin possible la jubilació progressiva, concebuda d’una altra manera.
3) En el marc d’aquest plantejament, és interessant fer referència a un manifest plantejat
per una sèrie de catedràtics d’Universitat l’any 2008 —entre els quals cal assenyalar
Rocío Fernández-Ballesteros o Juan Díez Nicolás— contra la jubilació obligatòria.
111
112 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Segons aquests autors, la jubilació obligatòria implica discriminació en funció de l’edat.
Algunes de les raons que plantegen per defensar aquesta proposta són les següents
(Bayés 2009, 30):
«—La jubilación exclusivamente por razón de la edad supone una discriminación tan
rechazable como lo sería la jubilación obligatoria por razón del sexo o género, de raza,
o religión, etc.
»— España ha suscrito numerosos tratados y convenios internacionales por los que está
comprometida a convertir la jubilación en voluntaria.
»— Las Naciones Unidas, la Comisión Europea, el Consejo de Europa, el Banco Mundial,
y muchos otros organismos internacionales, llevan años reclamando a los gobiernos
nacionales que reconozcan el carácter voluntario de la jubilación así como el estímulo
a prolongar la vida laboral y ello está ocurriendo ya en otros países».
Tot i que les coses evolucionen ràpidament, és evident que les jubilacions i pensions
patiran canvis importants de tot tipus. Efectivament, la situació actual fa que la qüestió
de l’edat de jubilació, les prejubilacions, la combinació del treball i de les pensions,
del treball temporal i parcial, de l’aprenentatge al llarg de tota la vida, etc., estigui en
un procés de transició permanent. Segurament, el que ara són propostes en el futur
seran una realitat, ins i tot contra la voluntat de determinats sectors de la ciutadania.
La qualitat de vida de la gent gran, l’increment de l’esperança de vida i la sostenibilitat
del sistema públic de les pensions, etc., seran factors que dinamitzaran aquestes noves
propostes sobre les jubilacions progressives.
4) La situació actual de crisi econòmica, el nombre de joves desocupats, la situació de les
famílies, juntament amb altres factors, faran que el paper de les persones jubilades
i amb pensions contributives —i, ins i tot, no contributives—sigui més actiu del que
seria recomanable per al manteniment de la cohesió familiar i social. Efectivament,
l’ajut econòmic, la contribució a l’educació dels néts i altres tipus d’ajuts seran, en
aquests moments que vivim, una constant en la vida de la gent gran. Aquesta situació
va en la direcció contrària de la seva qualitat de vida, del seu benestar, salut i satisfacció
personal. Som davant una realitat de dependència de sectors de les joves generacions
respecte de les generacions grans; una qüestió inversa al que havia estat, ins fa poc, la
realitat social i natural.
5) En aquest context plantejat d’envelliment actiu i de participació social de la gent
gran, un tema fonamental és la qüestió del voluntariat social d’aquest sector de la
població, no solament en relació amb el seu col·lectiu, sinó sobretot amb el conjunt
de la societat. Efectivament, el paradigma de l’envelliment actiu i de la participació de
la gent gran en el desenvolupament social és de cada vegada més important des de
totes les perspectives i a través d’una sèrie d’actuacions, de les quals hem vist exemples.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Són temps nous, de situacions noves a les quals cal fer front amb actituds i comportaments
diferents (Fernández-Ballesteros 2009). Cal construir una nova ciutadania, en la qual la
gent gran tindrà un paper més signiicatiu, tal com planteja Subirats (2011, 87) d’una
manera prou interessant:
«Las personas mayores son personas que quieren participar activamente y de
manera integral en la sociedad española. Una sociedad que encara este siglo con
la preocupación de velar, d’una manera equilibrada y equitativa, por el conjunto
de necesidades y expectativas de todas las personas sea cual sea su edad, género o
condición. Es necesario estimular y reconocer la gran contribución de las personas
mayores al bienestar del país, y el papel que han jugado y seguirán jugando en relación
a la gente que les rodea, en relación a las comunidades donde viven y se relacionan, y
en relación al conjunto del país y del mundo.
»Estos valores y deseos contrastan con una realidad en la que más bien se considera
a las personas mayores como objeto de atención, más que como sujetos dotados
de autonomía, y mucho menos como personas capaces de desarrollar críticamente
esa autonomía. En este artículo-ensayo se abordará este tema tratando de poner
de relieve los elementos normativos (valores) que entendemos han de inspirar los
aspectos sustantivos y operativos de las políticas que más afectan a ese gran colectivo
de españoles. Queremos contribuir a construir nuevos relatos y, consiguientemente,
nuevas políticas con y para las personas mayores».
Resulta evident que la construcció d’aquesta nova ciutadania necessita les aportacions i
contribucions de la gent gran. Com ha estat plantejat, la qüestió del voluntariat d’aquest
col·lectiu serà fonamental, i, en aquest sentit, la feina que cal fer és immensa en totes
les dimensions. Les dades i relexions de l’Eurostat (2011) són, en aquest sentit, molt
importants, si volem veure l’impacte que la institucionalització deinitiva del voluntariat
tindrà en el conjunt de la societat. Els avantatges del voluntariat són, en aquest sentit, de
tipus personal, social, econòmic, cultural, polític, educatiu i de salut. Per tant, el voluntariat
és una de les respostes als canvis demogràics, socials, econòmics i socials, al trencament
simbòlic i real del pacte intergeneracional, i una manifestació del que és l’envelliment
actiu i la construcció de la ciutadania del segle XXI.
Així doncs, la resposta a aquest trencament de la solidaritat intergeneracional, que pot
tenir efectes negatius per a la societat, implica la construcció real, legal i social d’un
envelliment actiu en el qual les relacions entre generacions, a través d’ajudes mútues,
seran fonamentals per mantenir l’Estat i la societat del benestar enfront de l’estat de
malestar social i personal que s’instal·la en la nostra societat. En uns moments en què les
edats esdevenen líquides, la necessitat d’una nova vellesa, d’un nou model d’envelliment,
és fonamental. Aquest és el repte.
113
114 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Badenes, N.; López, M. T. (2010). Doble dependencia: Abuelos que cuidan nietos en España.
Madrid: Civitas.
Bayés, R. (2009). Vivir. Guia para una jubilación activa. Barcelona: Paidós.
Bernad, J. A. (2012). De professió avi. Ser avis avui (... amb fonaments i vocació). Barcelona:
Graó.
Carretero, S. (2009). «L’envelliment demogràic a les Illes Balears. Peril demogràic de
la població seixanta-cinc anys o més». A: Orte. C. (dir.). Anuari de l’envelliment. Illes
Balears 2009. Palma: Universitat de les Illes Balears i Conselleria d’Afers Socials, Promoció
i Immigració, pàg. 33-63.
Causapié, P.; Balbontín, A.; Porras, M.; Mateo, A.; Sánchez, M. (coord.) (2011). Envejecimiento
Activo. Libro Blanco. Madrid: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad, Secretaría
General de Política Social y Consumo Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO).
Eurostat (2011). Activ ageing and solidarity betwen generations. A statiscal portrait of the
European Union 2012. Belgium: European Union.
Fernández-Ballesteros, R. (2009). Envejecimiento activo. Contribuciones de la Psicología.
Madrid: Pirámide.
IMSERSO (2010). Encuesta Mayores 2010. Madrid: Ministerio de Sanidad y Política Social,
Secretaría General de Política Social y Consumo.
Megías, I.; Ballesteros, J. C. (2011). Abuelos y abuelas..., para todo: percepciones en torno
a la educación y el cuidado de los nietos. Madrid: Fundación de Ayuda para Drogadicción
(FAD).
Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja a Catalunya (2012). L’impacte de la crisi en
les persones grans. Barcelona: Creu Roja.
Ramos, M. (2009). «Impacto de la globalización en las personas mayores». A: Martínez,
L.; Gil, P.; Serrano, J. M., Ramos (coord.). Nuevas miradas sobre el envejecimiento. Madrid:
Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO).
Subirats, J. (2011). «El reto de la nueva ciudadanía. Nuevos relatos y nuevas políticas para
distintas personas mayores». A: Causapié, P.; Balbontín, A.; Porras, M.; Mateo, A.; Sánchez,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
M. (coord.). Envejecimiento Activo. Libro Blanco. Madrid: Ministerio de Sanidad, Política
Social e Igualdad, Secretaría General de Política Social y Consumo Instituto de Mayores y
Servicios Sociales (IMSERSO).
Vives, M. (2009). «Una visió de la gent gran des de la perspectiva dels indicadors socials.
Comparativa autonòmica, nacional i europea». A: Orte, C. (dir.). Anuari de l’Envelliment.
Illes Balears 2009. Palma: Universitat de les Illes Balears i Conselleria d’Afers Socials,
Promoció i Immigració, pàg. 65-125.
115
116 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
MARTÍ X. MARCH I CERDÀ
Va néixer a Pollença (Mallorca) el 1954. És llicenciat i doctor en Ciències de l’Educació
per la Universitat de Barcelona. És catedràtic d’universitat de Sociologia de l’Educació
i Pedagogia Social de la UIB. Està especialitzat en avaluació de programes educatius i
socials, estudis sociològics de l’educació i pedagogia social en els diversos àmbits, i ha fet
diverses publicacions, comunicacions i ponències en congressos, etc. sobre aquests temes.
És professor de Gerontologia Educativa del grau d’Educació Social. Ha estat director
del Departament de Ciències de l’Educació de la UIB durant diversos anys, director del
Departament de Pedagogia i Didàctiques Especíiques, director general d’Universitat del
Govern de les Illes Balears i vicerector primer de Planiicació i Coordinació Universitària de
la UIB. També ha estat vicepresident de la Societat Iberoamericana de Pedagogia Social.
És director i coordinador de l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears.
CARMEN ORTE SOCIAS
Santander (Cantàbria). Llicenciada en Psicologia i doctora en Ciències de l’Educació.
Catedràtica d’universitat de Pedagogia de la Inadaptació Social del Departament de
Pedagogia i Didàctiques Especíiques de la UIB. Està especialitzada en temes d’inadaptació
social, en els quals desenvolupa la seva tasca docent i d’investigació des de l’any 1987.
Ha dirigit i dirigeix projectes de R+D i altres projectes de tipus educativosocial, sobre els
quals ha realitzat diverses publicacions en l’àmbit nacional i internacional. Des de l’any
2003 és investigadora principal en diverses investigacions competitives sobre la prevenció
del consum de drogues i l’educació per a la competència familiar del Ministeri de Ciència
i Tecnologia. És consellera del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears. És la directora
de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB i de l’Oicina per a Programes Universitaris
de la UOM. És la directora de la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de
l’Autonomia Personal.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ELS DRETS
DE LA GENT GRAN
117
118 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Els drets de la gent gran
Margalida Vives Barceló
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Els drets de la gent gran han tingut un desenvolupament diferent segons la zona mundial
que analitzem. Hi ha hagut diversos organismes internacionals, especialment les Nacions
Unides, que hi han treballat de manera continuada, si bé és cert que els resultats solen
ser el que alguns autors anomenen «legislació tova» (resolucions, convenis, protocols...),
i encara ara no hi ha cap document legislatiu prou sòlid per poder promoure els drets de
la gent gran i protegir-los.
En aquest capítol, podrem observar el desenvolupament desigual d’aquesta legislació,
sovint lligada a altres organismes que, si bé no es dediquen de manera originària a la
gent gran, a través de determinats articles o recomanacions especíiques normalment
s’hi refereixen com un col·lectiu vulnerable que cal protegir. És el cas de l’Organització
Internacional del Treball o del Comitè per l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona.
En aquest article, descrivim els cinc principis bàsics que regulen els drets de la gent gran;
analitzam els obstacles principals que hi podem trobar avui en dia, i, per acabar, oferim
un seguit de propostes encaminades al ple desenvolupament dels drets de la gent gran,
la seva promoció i protecció.
Resumen
Los derechos de las personas mayores han tenido un desarrollo diferente según la
zona mundial que analicemos. Cierto es que diferentes organismos internacionales,
especialmente las Naciones Unidas, han ido trabajando de forma contínua, aunque los
resultados de estos trabajos suelen ser lo que algunos autores denominan “legislación
blanda” (resoluciones, convenios, protocolos…) sin, aún hoy en día, tener un documento
legislativo suicientemente sólido para promocionar y proteger todos los derechos de las
personas mayores.
A lo largo del capítulo, podemos observar el desarrollo desigual de esta legislación,
a menudo ligada a otros organismos que, si bien no se dedican de forma originaria a
las personas mayores, sí que hacen referencia a este grupo social, normalmente como
colectivo vulnerable al que se le debe proteger. Esto se realiza a través de artículos o
recomendaciones especíicas, como es el caso de la Organización Internacional del Trabajo
o el Comité para la Eliminación de la Discriminación contra la Mujer.
Describimos dentro de este artículo los cinco principios básicos que regulan los derechos de
las personas mayores, incluimos un análisis de los principales obstáculos que nos podemos
encontrar en la actualidad, para terminar con una serie de propuestas encanimadas a un
pleno desarrollo, promoción y protección de los derechos de las personas mayores.
119
120 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1. La visió dels drets de la gent gran en la legislació
La importància dels drets de la gent gran rau no solament en el fet que és un col·lectiu
que any rere any creix d’una manera exponencial, com mostren organismes oicials com
ara l’OMS (2012), sinó que és un fet que ocorre a escala internacional i que actualment
coincideix amb un fenomen també internacional: la crisi econòmica. En aquest sentit, cal
recordar no solament aquells països o zones on els drets dels ciutadans no són respectats,
sinó també de quina manera resulten afectats a països i zones territorials on ins ara els
drets humans (i, en concret, els de la gent gran) estaven ratiicats gràcies a les polítiques
impulsades, però que han de fer front a la situació econòmica en què estem immersos.
Amb una primera lectura de la legislació sobre la gent gran i els seu drets, podem comprovar
que, si bé la gent gran hauria d’estar inclosa en els convenis, protocols, declaracions,
recomanacions, etc., dels diferents organismes mundials, europeus i nacionals generals, la
realitat és que ha sorgit un debat sobre si aquests documents són suicients per respondre
amb garanties a les necessitats i demandes de la gent gran o si és necessari crear una
legislació més especíica. En aquest sentit, hi ha autors com Barranco i Barifi (2010) que
airmen que la gent gran són persones de ple dret, però amb unes característiques especials,
ja que: «[...] pero si se trata de sujetos discriminados de hecho y forma indirecta, hasta el
punto que se han incluido en los Ordenamientos jurídicos normas que prohiben y sancionan
(incluso penalmente) la discriminación por razones de edad» (Barranco, Barifi 2010, 6).
Si en fem un recorregut històric veurem que, en un primer moment, el debat es decantava
per no reconèixer drets especíics de la gent gran, ja que s’entenia que això representava
un tracte preferencial o discriminatori i anava en contra del principi d’igualtat formal
(Rodríguez-Piñero 2010). Amb tot, a l’actualitat trobam que és acceptada la necessitat de
crear una legislació especíica relativa a la gent gran precisament amb l’objectiu d’assolir
aquesta igualtat formal de què parlàvem anteriorment. Si ens decantam per aquesta opció,
és cert que hi ha el perill de no passar la línia del tracte discriminatori al diferencial. Per evitar
aquesta errada, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH 1968), al paràgraf 4, marcà
un estàndard per determinar en quins casos un tracte diferencial no suposava un tracte
discriminatori: a) que aquest tracte estigui basat en una justiicació objectiva i raonable, i,
b) que hi hagi una proporcionalitat entre els mitjans emprats i la inalitat que es vol assolir
(Rodríguez-Piñero 2010, 25). Seguint aquest autor, aquesta ilosoia no solament existeix
en l’àmbit europeu, sinó que la Cort Interamericana de Drets Humans també es pronuncià
a favor de mesures especials per assolir el principi d’igualtat de no discriminació i parlà
d’especiicar drets humans universals per concretar-los en situacions en què les persones que
pertanyen a uns grups determinats puguin ser vulnerables.
Segons Pochtar i Pszemiarower (2011), per aconseguir-ho, cal promoure els drets
i deures de la gent gran i protegir-los. D’aquesta manera, s’evitaria caure en
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
situacions que precisament la legislació vol evitar, com ara la discriminació i la
vulnerabilitat.
Cal comentar que una tercera opció legislativa és incorporar alguns articles referits a
la gent gran en legislacions especíiques. Seria el cas de les que afecten les dones; per
exemple, el Protocol de la Carta Africana dels Drets Humans i de les Persones de les Dones
a l’Àfrica (2003), o de les relacionades amb el treball, com ara el Pacte Internacional de
Drets Econòmics, Socials i Culturals (1995).
Un cop hem comentat les tres perspectives legislatives referides als drets de la gent gran,
hem de dir que a l’actualitat aquests drets haurien de superar uns reptes addicionals:
a) Tot i que hi ha un llistat de resolucions a diferents nivells internacionals i nacionals,
la majoria dels drets de la gent gran són catalogats amb el que Jaspers Faijer (2011)
anomena soft law, ja que, si bé han estat creats per organismes com les Nacions Unides,
no tenen el mateix valor jurídic que poden tenir els tractats. A més, pel que fa als
continguts, si bé «relecteixen les preocupacions, els compromisos i aspiracions comuns
de la comunitat internacional en relació amb els drets de la gent gran» (Jaspers Faijer
2011, 32), són, bàsicament, uns acords mínims.
b) La dispersió de les normatives, recollides en nombroses disposicions i articles, i
legislacions de diversa naturalesa fa que hi hagi un buit legal, en el sentit que no hi ha
cap instrument internacional d’un valor jurídic prou sòlid per protegir els drets humans
de la gent gran (Rodríguez-Piñero 2010).
c) A conseqüència d’això, hi ha nombroses i serioses diicultats per portar a la pràctica
real la promoció i protecció d’aquests drets, i encara més quan ens enfrontam també
a noves característiques de la població de gent gran, tant en l’àmbit internacional,
europeu, nacional com l’autonòmic, al si d’una societat canviant (inclusió de noves
tecnologies) i amb el fenomen internacional de la crisi econòmica. Així, a tall d’exemple,
O’Shea (2003) planteja especíicament que cal establir prioritats en el col·lectiu de la
gent gran, la qual necessita cures de llarga durada, no solament en el sentit dels costos,
sinó en el rol que ha de complir la seguretat pública en relació amb la privada i el
reconeixement i suport que s’ha de donar als cuidadors familiars d’aquestes persones.
2. Els drets de la gent gran. Perspectiva internacional
Tal com hem assenyalat anteriorment, no hi ha una legislació especíica que reguli d’una
manera sòlida i internacional els drets de la gent gran, quan sí que existeix la referida a
altres grups que poden ser considerats població vulnerable. Per Rodríguez-Piñero (2010),
121
122 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
això respon a dues raons. En primer lloc, perquè l’envelliment de la població com a fenomen
evident a escala internacional no era tan evident quan va ser redactada la Declaració
Universal dels Drets Humans, i, en segon lloc, perquè l’atenció de la gent gran estava més
aviat enfocada com una assistència social especialitzada en l’àmbit de la gerontologia.
Amb tot, tenint present les normatives, resolucions, els pactes internacionals, etc.,
existents a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans, els drets de la gent gran
estan catalogats (Roqué 2011) en quatre generacions. Els primers són els drets civils i
polítics, que són ixats pel poder estatal i protegeixen les persones; els de la segona
generació englobarien drets econòmics, socials i culturals. Les altres dues generacions
inclourien els drets col·lectius, com ara la lliure determinació, el desenvolupament, la
independència econòmica i política. Per aquesta autora, la gent gran és titular dels drets
de primera generació com a persones individuals i, com a col·lectiu, de les altres tres
generacions.
Així doncs, podem airmar que el començament dels drets legislats de la gent gran és
a la Declaració Internacional dels Drets Humans de les Nacions Unides (1948), l’article
25 de la qual esmenta per primera vegada la gent gran com a col·lectiu d’especial protecció
social a través de la Seguretat Social i que té dret a un nivell de vida adequat. Aquests dos
principis seran les bases principals de la legislació internacional sobre la gent gran, si bé
d’una manera bastant indirecta, segons Jaspers Faijer (2011). Així i tot, aquesta, diguemne, primera pedra per construir la legislació dels drets humans de la gent gran va fer
que algunes de les declaracions que adoptaren posteriorment les Nacions Unides hagin
adquirit un component vinculant i relecteixin normes del dret internacional (RodríguezPiñero 2010).
Per Jaspers Faijer (2011), la següent ita important fou l’Assemblea General de les Nacions
Unides, en la qual, ja d’una manera explícita, es crida l’atenció sobre la necessitat de
protegir els drets de les persones d’edat i el seu benestar.
No és, però, ins deu anys més tard, el 1982, quan, a partir de l’Assemblea General de
l’Envelliment de les Nacions Unides, es marca una ita important respecte del fenomen
de l’envelliment i de les polítiques socials (Sosa 2007, citat per Leturia, Extaniz 2009, 17;
Barranco, Barifi 2010). En aquest esdeveniment es creà el Pla internacional de Viena, el
qual reairma que els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans s’han d’aplicar:
«[...] plenament i sense detriment de les persones d’edat, reconeixent que la qualitat de
vida no és menys important que la longevitat i que, per tant, en la mesura que els sigui
possible, les persones d’edat han de gaudir d’una vida plena, saludable i satisfactòria
al si de les seves famílies i de la comunitat, i ser estimades com a part integrant de la
societat» (Jasper Faijer 2011).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Cal tenir en compte dues ites importants de l’any 1991. Per una banda, l’aprovació dels
principis de les Nacions Unides a favor de les persones d’edat, dels quals parlarem més
endavant: independència, participació, cures, autorealització i dignitat. Aquests drets, que
coincideixen amb els reconeguts prèviament pel Pacte Internacional dels Drets Econòmics,
Socials i Culturals, de 1966, segons Barranco i Barifi (2010) no són concretats en l’especiicitat
necessària per poder ser aplicats. La segona ita és la proclamació, per part de l’Assemblea
General de les Nacions Unides, de l’Any Internacional de les Persones d’Edat.
El 1995, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals, amb l’Observació general núm.
6, concreta aquests drets per a persones d’edat a través d’obligacions per als estats que
han subscrit el Pacte de 1991. Per Rodríguez-Piñero (2010, 14) aquesta serà una de les
fonts normatives més importants en relació amb els continguts dels drets de la gent gran,
referits als drets humans de la gent gran. Així, també es refereixen a altres comentaris
generals, com el de l’habitatge adequat (Comitè DESC 1997), l’educació (Comitè DESC
1999) o la salut (Comitè DESC 2000).
Madrid va ser el punt neuràlgic, el 2002, amb la II Assemblea General de l’Envelliment, de la
qual sorgiren dos documents d’especial interès: la Declaració Política i el Pla Internacional
sobre l’Envelliment, els eixos centrals dels quals són, per una banda, la realització de tots
els drets humans i llibertats fonamentals de les persones d’edat, i, per l’altra, la garantia
dels drets econòmics, socials i culturals, civils i polítics de la gent gran, així com l’eliminació
de totes les formes de violència i discriminació en contra de les persones d’edat (Nacions
Unides 2002).
Com hem comentat, la tercera via legislativa dels drets de la gent gran implica especiicar
uns determinats articles en documents d’altres organismes internacionals que, si bé tenen
una naturalesa diferent, fan referència d’una manera explícita, a través d’aquests articles,
als drets de la gent gran. Així, el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la
Dona va contribuir-hi, en la II Assemblea General de l’Envelliment (Madrid 2002), amb
la Declaració sobre els Drets de les Persones d’Edat (CEDAW 2002). D’aquesta manera,
liderà la promoció i protecció dels drets de les dones grans en aspectes clau, com són la
violència contra la dona, l’educació, l’analfabetisme i l’accés a les prestacions de seguretat
(Rodríguez-Piñero 2010).
Dos exemples més els trobam en l’Organització Internacional del Treball (OIT), que emprèn
diverses iniciatives que també estan relacionades amb el col·lectiu femení de gent gran.
Jasper Faijer (2011) destaca, entre d’altres, el Conveni C128 sobre prestacions d’invalidesa,
de vellesa i supervivents, i la R162, recomanació sobre els treballadors d’edat. El segon
exemple el podem trobar en l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que, des de la
seva perspectiva sanitària, focalitza l’interès a l’envelliment actiu, ja que l’entén com un
procés present al llarg de tota la vida: «[...] d’optimització de les oportunitats en relació
123
124 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
amb la salut, la participació i la seguretat per millorar la qualitat de vida en la mesura
en què s’envelleix» (OMS 2004). Així mateix, també fa un esment especial a la gent gran
portadora del VIH (Barranco, Barifi 2010).
2.1. Els drets de la gent gran a Amèrica
El sistema legislatiu americà recull també les dues primeres possibilitats referides als
sistemes de protecció jurídics dels drets de la gent gran de les quals hem parlat. Així,
podem trobar instruments normatius d’àmbit general (primera possibilitat) o bé d’altres
de més especíics que pretenen protegir els drets d’aquells col·lectius que poden tenir-los
més amenaçats.
Seguint Rodríguez-Piñero (2010), hi ha dues bases normatives fonamentals en temes de
drets per a la gent gran: a) la Declaració americana dels drets i deures de la gent gran, de
l’Organització d’Estats Americans (OEA), que és del mateix any que la Declaració Universal
dels Drets Humans (ONU 1948); i, b) la Convenció americana dels estats membre de l’OEA,
de 1969. Si la primera recull les obligacions de drets humans dels estats membre, el segon
document inclou un marc jurídic per a les actuacions dels organismes oicials (CIDH i la
Cort Americana), als quals atorga competències per actuar en temes relacionats amb la
violació dels drets als estats que formen part de la Convenció. Cal comentar que l’article
26 de la Convenció remarca el principi d’aplicació progressiva.
No serà, però, ins al Protocolo Adicional a la Convención Americana sobre Derechos
Humanos en Materia de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (Protocolo de San
Salvador, 1988) que es farà referència explícita als drets de la gent gran, concretament,
a l’article 17. Tot i que Jasper Faijer (2011) considera que es reconeixen per primera
vegada els drets de la gent gran, al seu parer són limitats quant a benestar i polítiques
assistencials. Sigui com sigui, aquest article acaba marcant tres línies d’actuació, basades
a garantir les necessitats bàsiques, adaptar l’àmbit laboral a les seves característiques i
oferir la possibilitat d’organitzacions destinades a millorar la qualitat de vida:
a) Proporcionar instal·lacions adequades, alimentació i atenció mèdica especialitzada a
les persones d’edat avançada que no en tinguin i que no estiguin en condicions de
proporcionar-se-les per si mateixes.
b) Executar programes laborals especíics destinats a concedir a la gent gran la possibilitat
de fer una activitat productiva adequada a les seves capacitats i respectant-los la
vocació i el desig.
c) Estimular la formació d’organitzacions socials destinades a millorar la qualitat de vida
de la gent gran.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Al llarg d’aquests anys, doncs, a través de l’OEA, els drets de la gent gran han assolit
un protagonisme especial. Rodríguez-Piñero (2010) i Jasper Faijer (2011) fan un recull
dels instruments principals de drets humans aprovats per Assemblea General d’aquest
organisme (OEA) en temes referits a altres col·lectius o situacions, però que incorporen
referències a la gent gran. Seria el cas de la Declaració de San Pedro de Sula (2009) sobre
la cultura de la no violència. D’una manera més especíica, a través de la segona via de
què parlem, centrada en la legislació, en temes referits a la protecció de les dones grans,
la Convención Interamericana para Prevenir, Sancionar y Erradicar la Violencia Contra la
Mujer (Convención de Belem do Para 1994), o el projecte de declaració sobre els pobles
indígenes, Declaración Americana de los Pueblos Indígenas, de l’any 2008.
Per Rodríguez-Piñero (2010), aquesta comissió va tractar temes relacionats amb la gent
gran, com ara el dret a la igualtat i a la no discriminació o aspectes de la jubilació, com
ara assegurar-ne un procés i la prestació, però les referències explícites a la gent gran
com a col·lectiu d’especial atenció es limitaven a través de sentències, bé en el fons, bé en
reparacions. Actualment, aquesta explicitat s’ha posat de manifest amb la publicació del
Projecte de resolució de protecció dels drets humans de la gent gran (maig de 2011) i amb
l’«Informe sobre la situació de la gent gran a l’hemisferi i l’efectivitat dels instruments
universals i regionals vinculants dels drets humans en relació amb la protecció dels drets
humans de la gent gran» (desembre de 2011).
Parlar de protecció de drets de la gent gran a Amèrica és parlar també dels dos principals
òrgans interamericans de drets humans: la Comisión Interamericana de Derechos Humanos
(CIDH) i la Corte Interamericana de Derechos Humanos (Corte IDH), la qual s’encarrega de
controlar els instruments de drets humans, que inclouen els de la gent gran. El problema,
però, tal com assenyala Jasper Faijer (2011), és que respecte de la protecció dels drets de
la gent gran té un rol limitat, ja que, per exemple, a la Corte Interamericana de Derechos
Humanos no hi ha cap document que reculli referències explícites als drets d’aquest col·lectiu.
Aquest autor solament assenyala dues referències: a) «Cinco pensionistas Vs. Perú» (2003), i,
b) «Acevedo Buendía y otros Vs. Perú» (2009), totes dues relacionades amb temes de jubilació.
Per últim, cal esmentar la Comisión Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL),
que és una de les cinc comissions regionals de les Nacions Unides, creada el 1948. Si bé
l’objectiu de fundar-la fou contribuir al desenvolupament econòmic de l’Amèrica Llatina
i coordinar les accions encaminades a promoure’l i reforçar les relacions econòmiques,
amb la incorporació del Carib, assumí també l’objectiu de promoure el desenvolupament
social. Així, en aquest àmbit, cal esmentar la II Conferencia regional intergubernamental
sobre el envejecimiento en América Latina y el Caribe (desembre de 2007), que aprovà la
Declaración de Brasilia, de la qual extraiem: «[...] no escatimar esfuerzos para promover
y proteger los derechos humanos y las libertades fundamentales de todas las personas de
edad, trabajar por la erradicación de todas las formas de discriminación».
125
126 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2.2. Els drets de la gent gran a l’Àfrica
La ita del començament sobre el reconeixement dels drets de la gent gran a l’Àfrica es
marca l’any 1981, amb la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles (Carta de Banjul).
Aquest document recull el marc normatiu del sistema africà que afecta els drets humans
i, a l’article 18, fa una menció especial a la gent gran: «la gent gran i els minusvàlids [...]
tindran dret a mesures especials de protecció adequades a les seves necessitats físiques o
morals». A partir d’aleshores —seguint Rodríguez-Piñero (2010)—, han sorgit referències
diverses a la gent gran en documents com el «Protocol o la Carta Africana sobre els Drets
de la Dona a l’Àfrica», que preveu protecció especial a les dones d’edat avançada (2003),
la «Carta pel Renaixement Cultural Africà» (2006) o la «Carta Africana dels Joves» (2006).
Si bé és cert que cronològicament el desenvolupament de la legislació sobre la protecció
dels drets de la gent gran a l’Àfrica s’allunya de la resta de continents, cal tenir en compte
que ja des del primer moment no solament es remarcà la necessitat d’una protecció
especial, sinó que destacà el rol de la gent gran en les societats africanes.
Quedava pendent, però, la tasca amb el col·lectiu de gent gran. En aquest sentit, RodríguezPiñero (2010) airma que la Declaració de Kigali (2003), aprovada per la Conferència
Ministerial de la Unió Africana sobre els Drets Humans, ja fa una crida per desenvolupar
un protocol per protegir els seus drets. El 2007 la Comissió Africana dels Drets Humans i
dels Pobles, recollint el Marc Polític de la Unió Africana, el «Pla d’acció sobre l’envelliment»
(2002) i les instruccions del «Pla Internacional d’Acció» (Madrid, 2002), a través de la
sol·licitud d’una comissió d’experts i del nomenament d’un coordinador sobre els drets de
la gent gran de l’Àfrica, prepara l’elaboració del «Protocol de la Carta Africana sobre els
Drets de les Persones d’Edat». Aquest document inalment va ser públic en la 50a reunió
ordinària de la Comissió Africana en forma de «Projecte de protocol sobre els drets de les
persones d’edat», elaborat pel Grup de Treball sobre Drets de Gent Gran i Persones amb
Discapacitat, creat el 2007 i format per cinc experts independents.
Cal comentar que, segons l’article 62 de la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles,
els estats que la subscriuen estan obligats a presentar cada dos anys un informe sobre les
mesures legislatives o altres mitjans adoptats amb vista a fer efectius els drets i llibertats
reconeguts i garantits pel document.
Per últim, i seguint l’esquema que hem ixat a l’apartat anterior, cal remarcar alguns
instruments d’organitzacions subregionals que atorguen una especial protecció a la gent
gran. Un d’aquests és el de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental
(ECOWAS), que el 1998 va crear el protocol sobre els Mecanismes de Prevenció de Gestió,
Solució dels Conlictes i de Manteniment de la Pau i la Seguretat, i el de la Comunitat de
Desenvolupament de l’Àfrica austral sobre els Drets Socials Fonamentals (SADC 2003).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2.3. Els drets de la gent gran al món àrab i islàmic
La situació al món àrab i islàmic sobre la legislació dels drets humans de la gent gran té un
origen si més no molt recent. Rodríguez-Piñero (2010, 24) marca com a primera ita el 2004
i la Carta Àrab de Drets Humans. La referència que fa a la gent gran es limita a l’article 38,
que airma que l’Estat es compromet: «[...] a proporcionar una especial cura i protecció a
la família, a les mares i als nins i a la gent gran».
Com airma la doctora Ávila Hernández (2005), la legislació sobre els drets a l’àrea àrab
i musulmana començà a inal de 1970 amb documents com les declaracions dels drets
humans, de l’Organització de la Conferència Islàmica (1979, 1981 i 1990), la Carta Àrab
dels Drets Humans, del Consell de la Lliga dels Estats Àrabs (1994), i la Declaració Islàmica
Universal sobre els Drets Humans (1981), del Consell de l’Organització de la Conferència
Islàmica, sota l’aprovació de la UNESCO.
Aquest darrer document, si bé reconeix els drets socials i econòmics i alguns drets col·lectius,
com seria el dret de les minories religioses, tenen una forta càrrega religiosa i no fan cap
referència explícita a la gent gran.
Serà, per tant, el 1999 quan d’una manera ja explícita es redactarà la Declaració dels Drets
de la Gent Gran des d’una perspectiva islàmica, que inclourà un decàleg relatiu als drets
de la gent gran. Aquest document esmenta d’una manera molt general aquests drets i ho
fa amb referències clares a la religió islàmica: «La gent gran té drets, els quals han de ser
reconeguts i admesos per les nostres comunitats» (art. 3). Hi ha altres articles que recullen
referències més concretes, com ara el dret al treball (art. 4), a gaudir de la família (art.
5), a preservar la salut (art. 8) o a ajudar a cobrir necessitats bàsiques com són el menjar,
la vestimenta o l’atenció mèdica, si és necessari (art. 9).
2.4. Els drets de la gent gran a l’Àsia
L’organisme de referència en la promoció i defensa dels drets humans a l’Àsia és
l’Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (ASEAN) i el document titulat Términos de
referencia per crear una nova Comissió Intergovernamental pels Drets Humans, que
ha propiciat, a través del paràgraf 4.2., «desenvolupar una declaració de drets humans
[...]», que va ser pública el juny de 2012 durant el Fòrum Asiàtic per als Drets Humans
i el Desenvolupament. Aquest document inclou un recull extens de recomanacions, en
les quals són desenvolupats alguns drets civils i polítics, com ara el dret a viure (b1),
a la informació (b3), a la participació política (b5), i socials, culturals i econòmics, com
ara un estàndard de vida adequat (c2), el dret a treballar (c3), a la salut (c5) i a l’educació
(c6). Aquest document sí que fa referència als drets de grups especíics (d) o marginals,
concretament parla dels indígenes (d8), dels infants (d9), dels treballadors immigrants
127
128 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
(d10) i de persones amb discapacitat (d11), però no fa al·lusió explícita als drets de la
gent gran.
Per revisar la legislació que tracta d’una manera especíica els drets de la gent gran, podem
veure que, mitjançant diversos organismes regionals i subregionals, hi ha una atenció
emergent a aquests drets (Rodríguez-Piñero 2010, 22). Es fa referència, sobretot, als drets
de la gent gran que foren adoptats per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta
acció mostrà, a poc a poc, que era necessari un consens normatiu, el qual va veure la llum
a través del document «Recomanacions del 5è fòrum ASEAN GO-ONG per al Benestar i
Desenvolupament Social. Enfortiment de la institució familiar: tenir cura de la gent gran»
(novembre de 2010). Aquest document relata accions encaminades a promoure polítiques
socials i econòmiques per assegurar recursos inancers i humans per poder oferir protecció
social, benestar i atenció (apartat a), així com enfortir la capacitat de les famílies (apartat b)
i donar oportunitats a la gent gran perquè es mantingui econòmicament activa (apartat c).
Per últim, el 2009, l’ASEAN Socio-Cultural Community Blueprint sí que considera la gent
gran un col·lectiu que necessita una protecció especial i promoció dels seus drets, talment
com els col·lectius de persones amb discapacitat, infants i dones. Així, l’objectiu estratègic
27 («Salvaguardar els interessos i drets, així com proporcionar igualtat d’oportunitats i
elevar la qualitat de vida i el nivell»), recull de manera especíica, per a la gent gran:
-
(VI) Donar suport a les activitats de promoció i desenvolupament de l’atenció i del
benestar, de la qualitat de vida i del benestar de la gent gran [...], en particular,
mitjançant l’intercanvi de bones pràctiques en tots els camps que hi estan relacionats,
com ara l’accessibilitat, la rehabilitació, la cura i protecció, incloent-hi l’atenció mèdica.
També hauria d’incloure el voluntariat dins la llar i tots els tipus de família i disposicions
alternatives d’atenció comunitària (VI).
-
(VII) Augmentar, a través de xarxes i intercanvi d’informació, el compromís i suport dels
estats membre de l’ASEAN a la millora de la protecció social per a la gent gran.
-
(IX) Facilitar i intercanviar investigacions i estudis en gerontologia i medicina per a la
gent gran.
2.5. Els drets de la gent gran a Europa
El sistema europeu per protegir els drets humans s’estableix al voltant del Consell d’Europa,
l’origen del qual es remunta al Conveni europeu per a la Protecció dels Drets Humans i
de les Llibertats Fonamentals (Consell d’Europa 1950). Seguint Rodríguez-Piñero (2010),
els drets de contingut socioeconòmic foren desenvolupats en la Carta Social Europea
(Consell d’Europa 1962), l’article 14 del qual ja fa referència al principi d’igualtat i al de no
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
discriminació. A partir d’aquest document marc, hi ha hagut diversos protocols que han
desenvolupat aquests drets, com és el «Protocol número 12», que fa una especial incidència
en la igualtat de tracte (2005). A Europa, la institució que s’encarrega de protegir aquests
drets és el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), el qual ha pronunciat un seguit de
casos relatius a la integritat física, a l’accés a beneicis de la seguretat social, a la violació
del dret a la vida, a negligències en residències públiques o als beneicis de la jubilació
(Rodríguez-Piñero 2010).
La Carta Social Europea (1962) recull els drets econòmics i socials, i l’article 23 fa referència
explícita a la gent gran. Segons Jiménez (2009, 400), si bé es basa en l’article 25 de la
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, aquell inclou no solament el vessant
participatiu, sinó també el de la protecció social, que sí que explicita l’article 23 de la Carta
Social Europea revisada. Per Rodríguez-Piñero (2010, 18), aquesta institució ha ajudat que
altres organismes europeus adoptin recomanacions relacionades amb la gent gran, com
ara el Comitè de Ministres (2004) o l’Assemblea Parlamentària (2003).
A un nivell més especíic, s’ha treballat sobre les competències de la Unió Europea quant a
la protecció del treball de la gent gran. En aquest cas, podem esmentar el Tractat constitutiu
de la Unió Europea, del 2009, que a l’article 13.1 intenta combatre la discriminació basada,
entre d’altres, en l’edat, o la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals, que als
articles 24 i 25 explicita els drets de les persones quan arriben a la jubilació. La discriminació
especíicament per edat és tractada en el Tractat constitutiu de la Unió Europea (2000),
a l’article 2, i en la Carta dels Drets Fonamentals, a l’article 25, i, amb relació a la seguretat
social i a l’ajuda social, a l’article 34 (Rodríguez-Piñero 2010).
En resum, seguint autors com Barroso i Rafini (2010), Rodríguez-Piñero (2010) o O’Shea
(2009), esmentam cinc ites importants en la legislació dels drets de la gent gran a Europa:
1) Tractat d’Amsterdam (1997): ixa com a principi la lluita contra la discriminació
per raons de discapacitat i d’edat. És complementat amb la Carta de Niça (2000),
que inclou el dret a la vida lliure i independent de la gent gran (art. 25) i a rebre
protecció de la seguretat social i dels serveis socials en situacions de dependència o
vellesa (art. 34).
2) Carta Social Europea (revisada el 2000): introdueix la protecció social de les persones
d’edat avançada.
3) Pla d’acció internacional del Consell d’Europa: inclou la recomanació inal sobre
assegurar salut i benestar en l’escenari de l’augment de la longevitat, i la preocupació
per la incapacitat de les famílies de tenir cura de la seva gent gran.
129
130 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4) Informe «La millora de la qualitat de vida de la gent gran dependent» (2003), que recull
deu recomanacions i fa una referència especial a la unió de les necessitats sanitàries,
socials, psicològiques i emocionals de la gent gran i dels seus cuidadors.
5) Convenció internacional de les persones amb discapacitat (2009). Als articles 25 i 28,
fa referència explícita a la gent gran per obligar els estats membre a proporcionar els
serveis de salut necessaris per tenir dret a un nivell de vida adequat i a la protecció
social (art. 28). Per part seva, els estats membre han d’assegurar l’accés a programes de
protecció social i estratègies per reduir la pobresa.
A partir dels anys noranta, els òrgans polítics de la Unió Europea (Consell d’Europa, Comissió
i Parlament europeus) han dotat d’un especial signiicat les polítiques comunitàries
relacionades amb l’envelliment, amb el lema «Una Europa per a totes les edats» (CE 2008;
UE 1990, 1992 i 1993). Alhora, a través de diversos organismes internacionals, aquestes
recomanacions i vigilàncies sobre els drets humans s’estenen arreu del món, per exemple,
amb la Comissió Econòmica i Social Europea. Aquestes iniciatives, recollides en el treball de
Rodríguez-Piñero (2010, 15), són, segons ell, limitades, tot i que han pogut sorgir gràcies
a mandats temàtics (dret a un habitatge adequat, dret a la salut) o perquè han estat
desenvolupades en recomanacions, principis i directrius descrites per diversos relators
especials, experts independents o representats del secretari general.
A la taula següent, destacam els documents més importants de les Nacions Unides i
d’Europa relacionats amb els drets de la gent gran.
Taula 1 I
Principals documents relacionats amb els drets de la gent gran a
Europa
Documents de les Nacions Unides
1948
Esborrany de la Resolució de la Declaració dels Drets de la Gent Gran
1974
Pla d’Acció Mundial de la Població
1981
Assemblea General sobre la Gent Gran i els Ancians. Resolució 36 (20)
1982
Assemblea General sobre l’Envelliment. Resolució 37 (51)
1983
Pla d’Acció Internacional sobre l’Envelliment. Viena
1990
1991
Resolució 45 (106) de l’Assemblea General sobre l’aplicació del Pla d’Acció
Internacional sobre l’Envelliment
Resolució 46 (91) de l’Assemblea General sobre l’aplicació del Pla d’Acció Internacional
sobre l’Envelliment
1991
Principis de les Nacions Unides per a la Gent Gran
1992
Proclamació sobre l’Envelliment
continua
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1992
1993
1994
1995
Resolució 47 (86) de l’Assemblea General sobre la implementació del Pla d’Acció
Internacional sobre l’Envelliment: integració de la gent gran en el desenvolupament
Resolució 48 (98) de l’Assemblea General sobre la implementació del Pla d’Acció
Internacional sobre l’Envelliment
Resolució 49 (162) de l’Assemblea General sobre la integració de les dones grans en el
desenvolupament
Resolució 50 (141) de l’Assemblea General, l’Any Internacional de les Persones Grans,
envers una societat per a totes les edats
1995
Drets econòmics, socials i culturals de la gent gran. Comentari general 6
2002
Pla d’Acció Internacional sobre l’Envelliment. Madrid
2006
2006
Resolució de l’Assemblea General de seguiment de la II Assemblea Mundial sobre
l’Envelliment
Informe de seguiment de la II Assemblea Mundial sobre l’Envelliment del secretari
general de les Nacions Unides
2002
Carta Andina per a la Promoció i Protecció dels Drets Humans
2003
UNECLAC. Informe de la Conferència Regional Intergovernamental de l’Envelliment
Documents regionals europeus sobre l’envelliment
1950
Convenció Europea de Drets Humans
1953
Acord provisional sobre els règims de la Seguretat Social corresponents a la vellesa, la
invalidesa i els supervivents
1961
Carta Social Europea
1972
Convenció europea de Seguretat Social
1994
Recomanació 1254 (94) de l’Assemblea Parlamentària sobre reconeixements mèdics i
benestar a la vellesa: ètica i política
1999
Envers una Europa per a totes les edats
1999
Declaració del Consell de Política Europea sobre l’envelliment al segle XXI
2000
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea
2001
EASPD Declaració sobre l’Envelliment i les Persones amb Discapacitat Intel·lectual
2002
Declaració ministerial de Berlín. Una societat per a totes les edats a la regió UNECE
2002
Estratègia regional de Berlín per a l’aplicació del Pla internacional d’Acció sobre
l’Envelliment, Madrid
2003
Projecte de tractat per una Constitució europea
2003
Recomanació 1619 (03) de l’Assemblea Parlamentària sobre els drets de la gent gran
migrant
Documents sobre l’envelliment d’ONG internacionals, conferències i organitzacions professionals
1952
ILO (Organització Internacional del Treball). Convenció sobre Seguretat Social
(estàndards mínims)
1967
ILO. Convenció sobre beneicis per a persones amb invalidesa, gent gran i supervivents
1974
Pla d’acció mundial sobre la població
1980
ILO. Recomanació (R162) sobre treballadors grans
1989
WMA (Associació Mèdica Mundial). Declaració sobre els maltractaments a la gent gran
continua
131
132 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1997
Declaració d’Hamburg sobre l’aprenentatge d’adults
1997
IAG. Declaració sobre l’envelliment d’Adelaida (Austràlia)
1999
I Conferència internacional sobre l’Envelliment de l’Iran
2000
G8. Carta «Cap a l’envelliment actiu»
2000
Conveni de la Haia sobre la Protecció internacional de la Gent Gran
2001
EASPD. Declaració de Verona sobre l’Envelliment i les Persones amb Discapacitat
Intel·lectual
2001
Ajuda internacional envers l’edat. Deu accions per posar i a la discriminació per edat
2002
ECEN (East and Central Europe Network). Declaració de Praga
2002
Declaració inal i recomanacions sobre el Fòrum mundial d’ONG sobre l’envelliment
2002
Declaració de Toronto per a la Prevenció Global del Maltractament vers les Persones Grans
2005
2005
2005
Declació de les ONG en la LXI sessió de la Comissió de les Nacions Unides sobre els
drets humans
WHO (World Health Organitation). Pla internacional d’acció sobre l’envelliment:
informe sobre la implementació
WHO (World Health Organitation). Resolució WHA 58-16 de promoció de l’envelliment
actiu i de la salut
Font: Doron, Mawhinney (2007, 3-6)
3. Els drets de la gent gran. Perspectiva nacional i autonòmica
3.1. Els drets de la gent gran a Espanya
Hom podria estar d’acord que l’origen de la legislació dels drets de la gent gran a Espanya
és la Constitució espanyola (1978), i, si haguéssim de citar-ne un article, hauria de ser el
50, que airma que:
«Els poders públics garantiran la suiciència econòmica als ciutadans durant la tercera edat,
mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament. Amb independència de les
obligacions familiars, en promouran el benestar mitjançant un sistema de serveis socials
que atendran els problemes especíics de salut, habitatge, cultura i lleure». Constitució
espanyola (1978, art. 50).
Si bé aquest seria el punt de partida, al llarg de tot el document legislatiu —segons Seijas
(2004) i Paneque (2007), citats ambdós per Leturia i Extaniz (2009)— hi ha un seguit de
drets que són reiterats i s’adeqüen els drets i llibertats fonamentals de la gent gran:
a)
b)
c)
d)
Dret a la igualtat i a la no discriminació (article 14).
Dret a la integritat física, psíquica i moral (article 15).
Dret a l’honor, la intimitat i a la pròpia imatge (article 18).
Dret a la llibertat ideològica, religiosa i de culte (article 16).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
e)
f)
g)
h)
i)
j)
k)
l)
m)
Dret a la informació i a la llibertat d’expressió (article 20).
Dret a la protecció (de la persona).
Dret a la protecció (patrimonial).
Dret a la protecció (al si de l’estructura familiar) (Llei 42/2003).
Dret a ser atès en situacions de dependència. Respecte de la (Llei 39/2006).
Dret a un entorn accessible. (Llei 51/2003).
Dret a l’atenció sanitària. Pels autors, la base és la Llei 16/2003.
Dret a la salut, entesa segons el que recull l’article 43.
Dret a un allotjament adequat. L’article 47.
Per últim, es recullen els drets de quarta generació, és a dir, els adreçats a sensibilitzar la
societat amb la gent gran, participació, oci i cultural:
n) Dret a la participació en la vida política, econòmica, cultural i social.
o) Dret a la cultura i a l’oci.
D’àmbit estatal, com hem comentat en apartats anteriors, hi ha moltes lleis i documents
legislatius que, encara que no ho facin d’una manera directa, expliciten alguns drets de la
gent gran. Serien: la Llei orgànica de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal
i familiar i a la pròpia imatge (art. 7.4); la Llei 20/1997, per a la promoció de l’accessibilitat
(art.1); la Convenció internacional sobre Drets de Persones amb Discapacitat, que recorda
drets tan bàsics com la no discriminació, la igualtat d’oportunitats o la igualtat entre
l’home i la dona, o, per continuar amb aquest mateix dret, la Llei orgànica 3/2007, la Llei
orgànica per a la igualtat efectiva entre dones i homes (articles 1 i 6) i, més recentment,
la Llei general 33/2011, de salut pública (art. 19).
Si hem de parlar d’alguna institució relacionada amb la gent gran a Espanya, hem
d’esmentar la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG), la qual, si bé
és cert que ha esmentat d’una manera indirecta els drets de la gent gran en diversos
documents de creació pròpia, per Leturia i Etxaniz (2009) destaca el «Decàleg de la gent
gran» (2002), que planteja més unes normes de vida que uns drets. Més recentment, les
«Cent recomanacions de qualitat pel servei de teleassistència domiciliària» (2011) recullen
els drets i deures de les persones usuàries d’aquest servei amb l’objectiu de potenciar al
màxim el desenvolupament ple de tots els seus drets.
3.2. Els drets de la gent gran a les Illes Balears
L’organització legislativa a les Illes Balears dotà els consells insulars de les competències
en matèria de serveis socials i acció social (1/1993). Amb anterioritat, però, vigia la Llei
9/1987, d’acció social, i, posteriorment, la Llei 4/1999, que regulava la funció inspectora i
sancionadora en matèria de serveis socials.
133
134 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Com podem comprovar, la majoria de les legislacions de les Balears fan referència a
la gent gran com a beneiciària dels serveis socials i sanitaris, però no n’inclouen cap
catàleg. Un exemple actual podria ser la «Carta marc de les llars de gent gran» (juny de
2011), que en un dels apartats recull els drets dels usuaris, i, anteriorment, la Llei 3/1998,
del voluntariat de les Illes Balears, que estableix els drets de les organitzacions i també
dels voluntaris (art. 11).
Per últim, i d’una manera més explícita, cal destacar la Llei 1/2006, sobre voluntats
anticipades, que, si bé no fa cap referència explícita a la gent gran, sí que recorda drets
com el de la protecció civil (art. 10 de la Constitució espanyola) o el de manifestar les
voluntats anticipadament (Llei 5/2003) i esmentA documents com el «Conveni per a la
protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà» (Oviedo, 1997).
4. Principals drets de la gent gran
Parlar de drets de la gent gran és parlar del principi de no discriminació per edat, que, si
bé en una primera època no aparegué en la legislació d’una manera explícita, a poc a poc
aquest principi s’ha convertit en la base per elaborar, i desenvolupar, altres documents,
convenis, protocols, etc., referits als drets de la gent gran. A tall d’exemple, esmentam
diversos casos recollits per Barroso i Rafini (2010) en relació amb el Tribunal Europeu
de Drets Humans, que especiica que l’edat és un àmbit prohibit de discriminació, o la II
Conferencia Regional Intergubernamental sobre Envejecimiento en América Latina y el
Caribe (CEPAL, 2007), en la qual els estats membre es comprometeren a promoure els drets
de les persones d’edat i a protegir-los, així com a treballar per eradicar totes les formes de
discriminació.
Com hem pogut comprovar al llarg del capítol, la promoció i protecció dels drets de
la gent gran és una tasca transversal, ja que els principis bàsics que regulen aquests
drets compleixen un seguit de recomanacions de tres àmbits: a) Seguretat econòmica
(accés al treball decent i augment de la cobertura dels sistemes de seguretat social);
b) Salut (accés equitatiu als serveis de salut, supervisar institucions de llarga estada o
crear serveis de cures pal·liatives, entre d’altres), i c) Entorn en què s’ha de fomentar
l’educació contínua, l’accés i la participació en la comunitat i en tots els serveis que
s’ofereixen, com també promoure l’eradicació de la discriminació i violència evers la
gent gran.
Quins són, però, els principis que engloben els drets de la gent gran? Hi ha molts autors
que recullen aquests principis en les seves obres (Jasper Faijer 2011; Rodríguez-Piñero 2010;
Roqué 2011). A la taula següent fem un resum de les cinc categories amb les explicacions
corresponents: independència, participació, dignitat, cures i autorrealització.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En els apartats anteriors hem desenvolupat les diverses normatives relacionades amb els
drets de la gent gran, però no hem especiicat d’una manera clara quins són. Jasper Faijer
(2011) fa referència al Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les
Nacions Unides (1995) per explicar aquests drets:
-
-
-
-
Dret a la igualtat de drets entre homes i dones (art. 3). Especialment a les dones grans,
estar atents perquè disposin dels recursos necessaris
Dret a la feina (articles 6-8). Fa referència a la no discriminació per edat, a unes
condicions segures de l’edat de jubilació i a la possibilitat de poder aproitar més bé les
seves experiències i activar programes reparatoris de jubilació
Dret a la seguretat social (art. 9). Establir, entre d’altres, règims generals per a una
assegurança de vellesa obligatori
Dret de protecció a la família (art. 10). Crear serveis socials per donar suport a les
famílies quan a casa hi resideixi una persona gran, especialment a les que tinguin pocs
ingressos
Dret a un nivell de vida adequat (art. 11), no solament a l’hora de satisfer les necessitats
bàsiques, com ara l’alimentació i l’habitatge, sinó també desenvolupar polítiques que
afavoreixin la permanència a la seva llar
Dret a la salut física i mental (art. 12): fer intervencions sanitàries per mantenir la salut,
entesa com una part del cicle vital
Dret a l’educació i a la cultura (art. 13), tant com a receptors de programes educatius
com de disposar de camins per posar els seus coneixements i experiències a disposició
dels més joves
Com podem observar i remarca Jaspers Faijer (2011), hem de comentar que hi ha diversos
objectius que es volen assolir mitjançant una legislació especíica per a la gent gran i que
tenen una relació quasi directa amb els àmbits de la qualitat de vida: a) no discriminació
per edat; b) dret a la vida i a una mort digna; c) integritat personal; d) participació; e) nivell
de vida i serveis socials adequats; f) salut; g) educació i cultura; h) llar i entorn saludables; i)
feina; j) seguretat social; k) institucions de cura de llarg termini, i, l) situació de detenció o
presó. Per Leturia (2011) i tenint present un model d’intervenció i d’atenció a la gent gran
de tipus clarament inclusiu i orientat a aquesta qualitat de vida, no ens hauríem d’oblidar
de drets fonamentals, com ara a la intimitat, a la dignitat, a la independència, a la llibertat
d’elecció, a la satisfacció i al coneixement i defensa dels seus drets.
Després d’haver revisat els drets de la gent gran, que actualment recullen les legislacions
i els àmbits propugnats, queda clar, per tant, que aquest autor proposa augmentar el
nombre de drets que hauria de protegir la Convenció Internacional: Dret a la igualtat i a la
no discriminació, dret a la vida i a una mort digna, persones d’edat en situació de detenció o presó,
dret a participar en la vida social, cultural i política de la comunitat, dret a la salut física i psíquica,
dret a una llar digna i a un entorn saludable, dret a la seguretat social, drets de la gent gran indígena.
135
136 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
5. Superar els obstacles i propostes d’intervenció. Envers la plena
aplicació dels drets de la gent gran
Arribats a aquest punt, cal començar a demanar-nos que —si bé no d’una manera explícita
i ferma, però sí amb una clara intenció de portar-ho a la pràctica i mitjançant nombrosos
organismes internacionals, nacionals i regionals—, si podem considerar que hi ha un ampli
recorregut amb una intenció clara de desenvolupar aquest drets, per què no són exercits
en ple dret? Després d’haver revisat lleis, convenis, tractats, etc., sembla que és hora de
fer la pregunta següent: tenint present la quantitat de legislació que regula els drets
de la gent gran, a quin moment es va cometre l’error o què és el que no funciona que
expliqui per què no es fa realitat? Sembla que una de les respostes podria ser la voluntat
ferma i l’interès dels polítics i legisladors, però també hi podria haver altres factors que hi
inluïssin, com ara la protecció limitada dels drets de la gent gran, l’absència d’un conjunt
coherent de principis normatius per guiar les accions o l’escassa especiicitat dels drets
humans de la gent gran (Jaspers Faijer 2011, 69).
La Comissió de Drets Humans ja el 1969 comença a donar una orientació envers una
possible resposta. D’una manera clara, diu que, gràcies als estudis i investigacions, es
comprova que s’atempta contra els drets de la gent gran, especialment de la que continua
vivint a la seva llar. Els principals motius que exposa són: l’impacte de la discriminació per
edat, la manca d’informació sobre cures a la llar, la manca d’inversió en els treballadors, el
clima de restriccions inanceres o l’absència d’un marc legal. Crida l’atenció que, si bé en
alguns s’ha avançat una mica, en d’altres encara estam en les mateixes condicions (o en
pitjors) que l’any 1969, com ara en la inversió en professionals.
La qüestió és que, per no haver avançat gaire més del que es podria esperar, no ens hem de
centrar en un sol àmbit per trobar-hi resposta. De la mateixa opinió són Leturia i Etxaniz
(2009), els quals fan una relació d’un seguit de barreres que eviten que la gent gran pugui
exercir plenament els seus drets. En destacam:
-
-
Actituds socials: manca de sensibilitat social respecte de la realitat de la gent gran;
ser una realitat «oculta», no quantiicable; debilitat del sector per tenir veu pròpia, i
canvis en el model de família
Polítiques públiques: per exemple, debilitat en els mecanismes de detecció
Pràctiques professionals: indeinició del maltractament o desconeixement; manca
d’informació del personal professional i de capacitació especíica
Mecanismes de garantia, ja sigui a través de normativa o legislació, o de capacitat de
control i veriicació
Conscients d’aquestes barreres i mancances, els organismes oicials han fet les primeres
passes per intentar superar-les, com recull l’IMSERSO (2010) a l’apartat referit a la garantia
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de qualitat i a la protecció dels drets europeus. Algunes de les propostes inclouen
l’obligatorietat de fer una gestió de qualitat per part de les institucions i els serveis
dedicats a les persones amb discapacitat, a les que també treballen a residències i hospitals
per a la gent gran, als grups que treballen per prevenir el maltractament a la gent gran
(Bèlgica); introduir mecanismes de defensa jurídica per a la gent gran que viu a residències
(Ucraïna); dotar de rellevància el defensor del ciutadà en temes relacionats amb la gent
gran (Finlàndia), o crear igures especíiques, com un defensor nacional per a la igualtat i
contra la discriminació (Noruega).
En relació amb aquesta idea d’una igura professional especialitzada, per fer propostes per
millorar aquesta pèrdua entre la legislació i la realitat, i evitar-la, s’han creat diverses igures
i grups de treball. Podem destacar la del Consell dels Drets Humans, que ha establert criteris
per determinar nous mandats temàtics, entre els quals, el Relator Especial dels Drets Humans
de la gent gran. Aquesta igura (com també recullen Rodríguez-Piñero 2010 i Jaspers Faijer
2011) s’encarregaria de: a) incrementar el nivell de protecció i promoció dels drets humans;
b) donar la mateixa atenció a tots els drets humans; c) evitar duplicitats innecessàries,
i d) evitar ambigüitats. Aquesta igura també podria ser útil per dur a terme un intercanvi
d’experiències i bones pràctiques eicaç, o per implementar un consens internacional sobre
aquests drets, i, d’aquesta manera, també evitaria les llacunes de què hem parlat.
Amb tot, i com assenyala Jaspers Faijer (2011, 72), aquesta igura especial, com també
totes les normatives de naturalesa diversa i que es puguin desenvolupar en diferents
nivells, no seran útils si no s’adapten a la realitat social mundial i, alhora, regional de
l’envelliment de la població. D’una manera simultània, han de donar més visibilitat a les
qüestions relacionades amb l’envelliment; concretar els continguts dels drets de la gent
gran i les obligacions de l’Estat al respecte; enfortir la protecció internacional, i promoure
un enfocament dels drets humans en les polítiques relatives a l’envelliment.
Les investigacions i els estudis cientíics també poden mostrar alguns camins de bones
pràctiques, com el treball de Leturia (2011), que consideram important no solament perquè
analitza d’una manera molt completa l’estat de la qüestió dels drets de la gent gran des de
diferents nivells, sinó que, a partir d’aquesta anàlisi, permet fer una planiicació centrada
en la persona (i no en una individual clàssica), que entén que la persona gran és un subjecte
actiu i que decideix, com a autor de la seva pròpia vida. És una persona de la qual es tenen
en compte els valors i creences (satisfacció vital, autodeterminació, etc.), i és qui realment
té la potestat i decideix, el grup de suport de la qual és un element secundari. Per treballar
en aquest model, és un requisit tenir coneixements sobre relacions humanes, comunicació,
etc., i de diversos camps professionals, ja que es treballa d’una manera participativa i
democràtica, negociant, establint ites personals... L’avaluació d’aquest model en combina
una de quantitativa i una altra qualitativa, i el model de referència és la qualitat de vida.
137
138 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Aquest canvi de paradigma, però, solament serà possible si s’introdueixen canvis en:
a) l’àmbit de la gent gran: fer compatible la longevitat amb l’autonomia personal; tenir una
cura especial a la jubilació; potenciar una actitud creativa, solidària, d’integració i adaptació
a les noves característiques de la societat, com ara l’ús de les noves tecnologies; b) l’àmbit
de la política social: concretar en polítiques autonòmiques i regionals les recomanacions
internacionals, i basar-se en l’autonomia i la participació; i, c) l’àmbit dels serveis socials:
fomentar la professionalització dels qui hi treballen per cobrir una atenció integral a la gent
gran aproitant recursos i potenciant la idea d’uns «serveis socials de tots i per a tots».
Per últim, i tenint present que en aquest capítol hem esmentat normativa diversa, la qual,
si bé en general no tracta de la gent gran, però hi fa referència en alguns articles, també
caldria tenir present la necessitat de crear programes especíics per a persones grans que
integrin els serveis generals (amb especialització interna en les particularitats de la gent
gran). Aquesta idea, recollida per Leturia (2011, 21), es complementa amb la necessitat
de conscienciar de la gravetat d’incomplir els drets de professionals d’àmbits diversos
(per exemple, cuidadors informals), com ara del sanitari, dels serveis socials, de les
residències i centres socials, i, en deinitiva, de la societat en general.
Ens agradaria acabar aquest subapartat fent una referència a les Recomanacions de la Comissió
d’Igualtat i de Drets Humans, desenvolupades l’any 2011 i que, tot i que se centren en la cura a
la llar, fan un recorregut prou interessant i complet per les deiciències en les àrees: manca de
consciència per part de les autoritats locals sobre l’obligatorietat de vetllar pels drets humans
i el que això signiica a la pràctica; sobre la manca de consciència sobre els drets humans, de
la gent gran i de la família; sobre la millora de mecanismes per detectar situacions d’amenaça
d’aquests drets, i sobre la situació dels professionals de l’atenció domiciliària.
6. Conclusions
Si bé és cert que encara no hi ha una legislació clara d’àmbit internacional, podem
establir com a base dels drets de la gent gran la Declaració Universal dels Drets Humans
(Nacions Unides 1945). L’article 25 comença a tractar l’envelliment d’una manera més
especíica. Com hem pogut comprovar, aquest document no planteja cap tipus de control
ni de possibilitat de reclamar (Rodríguez-Piñero 2010), fet que s’aconsegueix través de
convencions (especialment dedicades a protegir i promoure els drets humans), resolucions
o convenis generals relacionats d’una manera directa amb la gent gran o amb col·lectius
vulnerables, com ara les persones amb discapacitat, les dones o les persones migrades
(especialment per motius laborals).
Hem pogut comprovar que la fotograia de la legislació internacional sobre la gent gran és
molt variada i té diferents estats d’evolució, depenent de la regió. Si a Europa ja comença
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a haver-hi legislació clarament el 1950, amb el Conveni Europeu per a la Protecció dels
Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (Consell d’Europa 1950), la legislació sobre
els drets a l’àrea àrab musulmana començà a inal de 1970, amb la Declaració dels Drets
Humans de l’Organització de la Conferència Islàmica (1979).
Amb tot, sigui quin sigui el desenvolupament legislatiu dels drets de les persones
grans a les diverses zones, el principi de la no discriminació per edat és considerat la
base legislativa, no solament dels documents especíics dels drets de la gent gran, sinó
també d’aquells altres documents d’organismes oicials i internacionals, els quals, si bé
se centren en altres sectors que no són la gent gran, hi fan referència explícita en els
convenis, protocols, etc. Alguns exemples d’aquests poden ser el Pacte Internacional de
Drets Econòmics, Socials i Culturals (1995), el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació
contra la Dona, l’Organització Internacional del Treball, o la Convenció Internacional
de les Persones amb Discapacitat (2009). Per Rodríguez-Piñero (2010), el motiu que es
prengués consciència sobre els drets de la gent gran fou el reconeixement del principi
d’igualtat i de no discriminació i del ple exercici dels drets econòmics, socials i culturals, tot
emmarcat en una política de l’envelliment actiu al llarg de tota la vida amb l’objectiu de
fer possible uns entorns per a tothom en els quals es fomenti la qualitat de vida. Barranco
i Barifi (2010) especiiquen que aquesta absència d’especiicitat en la legislació pot ser
motivada per: a) un concepte ampli de discriminació; b) el principi bàsic d’accés universal,
d’autonomia personal i de capacitat jurídica, i, c) la perspectiva de gènere (especialment,
per a les dones grans).
Cal lluitar contra les barreres que obstaculitzen el ple desenvolupament dels drets de la
gent gran. Aquesta superació no tindrà èxit si no s’hi treballa des d’àmbits diversos, ja
que els entrebancs que té també són de diversa naturalesa. Per tant, a més de treballar
amb la gent gran com a persones amb els seus drets (informar-los-en, possibilitar-los
eines de diverses fonts, ja siguin econòmiques, socials, sanitàries, etc., perquè els puguin
desenvolupar, i, alhora, treballar d’una manera clara en la seva autoimatge positiva),
és necessari, evidentment, treballar també amb la legislació. Encara que hagin passat
anys d’ençà dels primers pronunciaments sobre la necessitat de promoure i protegir els
drets de la gent gran, no s’han assolit unes bases comunes dels principis que els regulin
a tots els estats membre (Jaspers Faijer, 2011). Per últim, també caldrà no oblidar-se dels
professionals que atenen, a qualsevol nivell, la gent gran, ja sigui d’una manera puntual o
continuada. Ens referim a qualsevol professional que pugui tenir contacte amb una persona
gran, però sobretot els qui hi tenen un contacte de llarga durada. El professional hauria
d’estar informat dels drets de la gent gran i conèixer les vies per protegir (i d’informar del
no compliment, en el cas que fos necessari) els seus drets. Val a dir que aquesta darrera
recomanació serà vàlida per a les persones (especialment, per als familiars) que també hi
estiguin en contacte, perquè es dóna el valor i la importància que es mereixen a les xarxes
socials que poden donar suport social a la gent gran.
139
140 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Per concloure, recollim la proposta de Rodríguez-Piñero (2010), que justiica amb diversos
arguments la necessitat d’una Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones
d’Edat. Els objectius serien els següents:
-
Donar més visibilitat a les persones d’edat
Esclarir el contingut dels drets de les persones d’edat
Tenir present els altres instruments internacionals no convencionals
Nivell més elevat d’obligatorietat jurídica
Protecció internacional reforçada
Promoure un enfocament dels drets humans en les polítiques sobre l’envelliment
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Ávila, F. M. (2005). «Derechos Humanos y Cultura en el Siglo XXI: las Áreas Declaratorias
de Derechos». Cadernos PROLAM/USP. Vol. 2 (any 4), pàg. 77-101. <http://www.usp.br/
prolam/downloads/2005_2_4.pdf> [12 de maig de 2012].
ASEAN (2010). «Recommendations the ifth ASEAN GO-NGO forum for social welfare
and development». Strengthening Family Institution: Caring for the Elderly. Bandar Seri
Begawan, Brunei Darussalam.
ASEAN Socio-Cultural Community Blueprint (2009). ASEAN Socio-Cultural Community
Blueprint. Jakarta.
ASEAN. Associació de Nacions de l’Àsia Sud-oriental. <http://www.aseansec.org/>.
Barranco, M. C.; Barifi, F. J. (2010). «La Convención Internacional sobre los Derechos de
las Personas con Discapacidad y su potencial aplicación a las personas mayores». Informes
Portal Mayores 105 (2010). Madrid.
<www.imsersomayores.csic.es/documentos/documentos/barranco-convencion-01.pdf>
[extret el 24 d’abril de 2012].
BOCAIB. Llei 3/1998, de 18 de maig, del voluntariat de les Illes Balears, núm. 70, 28 de maig
de 1998.
BOCAIB. Llei 1/2006, de 3 de març, de voluntats anticipades, núm. 36, 11 de març de 2006.
BOE núm. 97 (2008). Instrumento de Ratiicación del Protocolo Facultativo a la Convención
sobre los Derechos de las persones con discapacidad, hecho en Nueva York el 13 de
diciembre del 2006, 22 d’abril de 2008.
BOE núm. 63 (2009). Orden ESD/603/2009, de 4 de marzo, por la que se crea la Comisión
de Seguimiento para la Agenda Política de la Discapacidad y Promoción de la Autonomía
Personal, 13 de març de 2009.
BOE núm. 224 (2011a). Real Decreto 1276/2011, de 16 de septiembre, de adaptación
normativa a la Convención Internacional sobre los derechos de las persones con
discapacidad, 17 de setembre de 2011.
BOE núm. 240 (2011b). Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública, 5 d’octubre
de 2011.
CADHP. Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles: <http://www.achpr.org/>.
CADHP. Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles (2007). Resolució 106 sobre els
drets de la gent gran a l’Àfrica.
CEPAL. Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib: <http://www.eclac.org/>
[consultada el maig i juny de 2012].
CEPAL (2007). Declaració de Brasília (Costa Rica). Conferència Regional Intergovernamental
sobre l’envelliment a Amèrica Llatina i el Carib: cap a una societat per a totes les edats i de
protecció social basada en drets. Brasília, desembre de 2007.
141
142 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Consell de Mallorca (2011). Carta marc de les llars de gent gran del Consell de Mallorca.
Departament de Benestar Social. Institut Mallorquí d’Afers Socials. Illes Balears.
CIDH. Corte Interamericana
[consultada el maig 2012].
de
Derechos
Humanos:
<http://www.corteidh.or.cr/>
Equality and Human Rights Comission (2011). Close to home: An inquiry into older people
and human rights in home care.
<www.equalityhumanrights.com/homecareinquiry> [extreta el 23 de juny de 2012].
Huenchuan, S.; Rodríguez-Piñero, L. (2010). Envejecimiento y derechos humanos: situación
y perspectivas de protección. Santiago de Chile: CEPAL. Colecció Documentos de Proyectos.
Jiménez, L. (2009). «La Carta Social Europea y la Unión Europea». Revista Europea de
Derechos Fundamentales (núm. 13, 1r semestre de 2009), pàg. 389-407.
Jaspers, D. (dir.) (2011). Los derechos de las persones mayores. Materiales de estudio y de
divulgación. Santiago de Chile: CEPAL.
IMSERSO (2010). Promover los derechos y la integración de las persones mayores con
discpacidad que envejecen y de las persones mayores con discpacidad. Una perspectiva
europea. Ministerio de Sanidad y Política Social, Secretaría General de Política Social y
Consumo. Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO).
Leturia, F. J. (2011). «Los derechos de las persones mayores». Ancianidad, derechos
humanos y calidad de vida. Oñati Socio-Legal Series. Vol. 1 (núm. 8).
Leturia F. J.; Etxaniz, N. (2008). Los derechos de las persones mayores y la prevención del
maltrato. Ararteko: Defensor del Pueblo.
Martín, S. (coord.) (2011). 100 recomendaciones de calidad para el servicio de teleasistencia
domiciliaria. Grupo de Trabajo. Sociedad Española de Geriatría y Gerontología. Criterios
de calidad asistencial en servicios sociosanitarios para personas mayores. SEGG.
Nacions Unides (1995). «Los derechos económicos, sociales y culturales de las personas de
edad». Observación general núm. 6 (E/C.12/1995/16/Rev.1). Ginebra: Comité de Derechos
Económicos, Sociales y Culturales.
Nacions Unides (1966a). Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. Adoptat per
la Resolució 2200A (XXI) de l’Assemblea General, el 16 de desembre. Entra en vigor el 23
de març de 1976.
Nacions Unides (1966b). Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales.
Adoptat per la resolució 2200A (XXI) de l’Assemblea General, el 16 de desembre. Entra en
vigor el 3 de gener de 1976.
Nacions Unides (2002). Declaración Política y Plan de Acción Internacional de Madrid sobre
el Envejecimiento. II Asamblea Mundial sobre el Envejecimiento. Madrid, del 8 al 12 d’abril.
Nacions Unides (2006). Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad.
Adoptada per la Resolució 61/106 de l’Assemblea General, el 13 de desembre. Entra en
vigor el 3 de maig de 2008.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
OEA (Organització dels Estats Americans). «Personas mayores»: <http://www.oas.org/
consejo/sp/cajp/ddhh.asp#Personas%20mayores> [extret el 7 de juny 2012].
OEA (Organització dels Estats Americans) (1988). Protocolo adicional a la convencion
americana sobre derechos humanos en materia de derechos economicos, sociales y culturales.
Protocolo de San Salvador. San Salvador. Assemblea General de l’OEA (núm. 69).
OMS (2012). World Health Stadistics, 2012. France: Wolrd Health Organization.
OPS (Organización Panamericana de la Salud) [OEA] (2002). «La salud y el envejecimiento»
(CSP26/13). 26a Conferencia Sanitaria Panamericana. Washington, D.C., del 24 al 29 de
setembre.
O’Shea, E. (2003). «La mejora de la calidad de vida de las persones mayores dependientes».
Boletín Sobre el Envejeciemento. Perfiles y tendencias, núm 6 (febrer de 2003).
<www.imsersomayores.csic.es/documentos/documentos/boletinsobreenvejec06.pdf>
[extret el 15 d’abril 2012].
Pochtar, N.; Pszemiarower, S. N. (coord.) (2011). Personas adultas mayores y derechos
humanos. Buenos Aires: Ministerio de Justicia y Derechos Humanos de la Nación. Secretaría
de los Derechos Humanos. Col·lecció Derechos Humanos para Todos. Serie: Normas y
Acciones para un Estado de Derecho. Cuaderno: Personas Adultas Mayores y Derechos
Humanos.
Rodríguez-Piñero, L. (2010). Los desafíos de la protección internacional de los derechos
humanos de las persones de edad. Santiago de Chile: CEPAL, UNFPA, col·lecció Documentos
de Proyectos.
Roqué, M. (2011). Carta de derechos de las persones mayores. Buenos Aires: Secretaría
Nacional de Niñez, Adolescencia y Família, 1a ed.
UA (Unió Africana) (1981). Carta Africana de Derechos Humanos y de los Pueblos.
Adoptada per la cimera de caps d’Estat i de Govern de l’Organització per a la Unitat
Africana, a Banjul, Gàmbia, el 27 de juny. Entra en vigor el 21 d’octubre de 1986. OAU Doc.
CAB/LEG/67/3 rev. 5, 21, I. L. M. 58 (1982).
UA (Unió Africana) (2003a). Declaración de Kigali. Adoptada per la I Conferència Ministerial
de la Unió Africana sobre els Drets Humans. Kigali, Ruanda, 8 de maig.
UA (Unió Africana) (2003b). Protocolo a la Carta Africana sobre los Derechos Humanos
y de los Pueblos. Adoptada l’11 de juliol per l’Assemblea de la UA en el segon període
ordinari de sessions. Maputo, Moçambic.
UE (Unió Europea) (2000). Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Proclamada
solemnement pel Parlament Europeu, el Consell i la Comissió. Niça, 7 de desembre. Diario
Oicial 2000/C364/1, del 18 de desembre.
WHO (World Health Organization) (2004). Plan Internacional sobre el Envejecimiento:
informe sobre su ejecución, 2004.
<www.who.int/gb/ebwha/pdf_iles/EB115/B115_29-sp.pdf> [consultat el 24 de juny de 2012].
143
144 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autora
MARGALIDA VIVES BARCELÓ
Palma, 1978. Llicenciada en Psicopedagogia, doctora amb menció europea en Ciències
de l’Educació per la Universitat de les Illes Balears. Professora ajudant doctora del
Departament de Pedagogia i Didàctiques Especíiques. Membre de l’equip d’investigació
GIFES. Entre les seves línies de recerca principals destaquen la qualitat de vida, el suport
social a la gent gran, l’aprenentatge al llarg de tota la vida, la inadaptació infantil i juvenil,
i la resolució de conlictes. Ha fet una estada a la Universitat de Shefield, on treballà amb
el doctor Alan Walker sobre la qualitat de vida en la gent gran.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’ACTUAL PAPER DELS PADRINS
EN LES FAMÍLIES. ESPECIALMENT,
LES RELACIONS DELS PADRINS AMB ELS
NÉTS A L’EMPARA DEL DRET CIVIL
145
146 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’actual paper dels padrins en les famílies.
Especialment, les relacions dels padrins amb
els néts a l’empara del dret civil
Maria Nélida Tur Faúndez
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
El cada vegada creixent envelliment de la població, conseqüència, com és sabut, del
descens de l’índex de natalitat, així com de l’increment de l’esperança de vida, aconsella
aturar-se en l’anàlisi de la situació actual de les persones grans. A més, l’existència de
nous models familiars i la incorporació de la dona al món laboral i, en conseqüència,
la imprescindible, en moltes ocasions, participació dels padrins a la vida familiar, fan
necessari que el Dret articuli els mecanismes precisos per a la protecció d’aquest ampli
sector de la població.
En aquest sentit, l’objecte d’aquest treball és posar en relleu com, en l’actualitat, el
nostre Dret regula el paper d’aquestes persones grans en l’entorn familiar, tant com a
beneiciaris de prestacions familiars —és a dir, des d’un punt de vista passiu, de creditors
de la família— com des del punt de vista actiu —com a prestadors d’assistència en el si de
la família—, i concretament, dins d’aquesta segona perspectiva, ens proposem analitzar les
relacions dels padrins amb els néts. Per aquest motiu, deixarem a part qüestions tals com el
contracte d’aliments, el contracte d’acolliment (regulat en algunes comunitats autònomes,
com Catalunya o Navarra) o les situacions de guarda de fet que no es desenvolupin en
l’entorn familiar.
Resumen
El cada vez mayor envejecimiento de la población, consecuencia, como es sabido, del
descenso del índice de natalidad, así como del incremento de la esperanza de vida,
aconseja detenerse en el análisis de la situación actual de las personas mayores. Además,
la existencia de nuevos modelos familiares y la incorporación de la mujer al mundo laboral
y, en consecuencia, la imprescindible, en muchas ocasiones, participación de los abuelos en
la vida familiar, hacen necesario que el Derecho articule los mecanismos precisos para la
protección de este amplio sector de la población.
En este sentido, el objeto de este trabajo es poner de relieve cómo, en la actualidad,
nuestro Derecho regula el papel de estas personas mayores en el seno familiar, tanto
como beneiciarios de prestaciones familiares —es decir, desde un punto de vista pasivo,
de acreedores de la familia— como desde el punto de vista activo —como prestadores de
asistencia en el seno de la familia—, y concretamente, dentro de esta segunda perspectiva,
nos proponemos analizar las relaciones de los abuelos con los nietos. Por este motivo,
dejaremos aparte cuestiones tales como el contrato de alimentos, o el contrato de
acogimiento (regulado en algunas comunidades autónomas, como Cataluña o Navarra) o
las situaciones de guarda de hecho que no se desarrollen en el seno familiar.
147
148 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1. Participació passiva dels padrins en la família. Les persones grans
com a beneficiàries o creditores de prestacions familiars
Un dels problemes més comuns i greus de la població gran és la falta de recursos
econòmics, que ve donada bàsicament per la i de la vida laboral. Al marge de la
ineludible responsabilitat dels poders públics, que han de garantir a aquestes persones
unes condicions de vida dignes, la família juga, des del punt de vista del Dret, un paper
important, que es posa de manifest en igures com el dret d’aliments.
A més, l’augment de l’esperança de vida i, amb això, el de les malalties degeneratives associades a
l’edat, provoquen situacions d’incapacitat de fet, que poden ser de caràcter temporal o deinitiu.
I encara que el nostre Ordenament no reconeix una altra incapacitat que la que és conseqüència
d’una sentència d’incapacitació, en aquests casos solen aparèixer persones que assumeixen les
funcions tutelars de forma espontània, sense que aquestes funcions els hagin estat legalment
conferides. Quan això ocorre, estem davant el cuidador informal o el guardador de fet.
Tractaré, a continuació, del dret d’aliments i del cas del cuidador informal, destacant les
particularitats que aquestes igures presenten quan es refereixen als padrins.
1.1. El dret d’aliments
El nostre Codi Civil regula en els seus articles 142 et seq. la prestació alimentosa entre
parents. Concretament, l’article 143 CC estableix que ascendents i descendents queden
recíprocament obligats a prestar-se aliments, la qual cosa implica que aquesta obligació
pot recaure en els primers respecte als segons o viceversa. Entre els descendents, no només
s’inclou els ills, sinó els néts i besnéts, però es preveu un ordre de prelació basat en la
proximitat de parentiu, de manera que els parents més propers exclouen els més remots.
A més, quan existeixen diversos parents en el mateix grau de parentiu amb possibilitat
de prestar aliments, tots estaran obligats a prestar-los en proporció al seu respectiu cabal
(art. 145.1 CC). D’aquesta manera, excepte en cas de necessitat urgent o per circumstàncies
especials, l’ascendent només podrà dirigir-se a cadascun dels descendents en la part que li
correspongui en funció dels seus respectius recursos (obligació mancomunada). No obstant
això, el treballador social ha admès de forma reiterada que quan existeixen diversos
subjectes obligats a prestar aliments, el creditor pot reclamar-los a qualsevol d’ells, sempre
que es justiiqui que els nomenats amb preferència a satisfer la prestació manquen de
mitjans per atendre-la (STS de 13 d’abril de 1981, RA 2685). Així doncs, coexistint ills i
néts, si els primers manquen de mitjans per fer front a l’obligació d’aliments, l’ascendent
podrà reclamar-los directament dels néts, sempre que justiiqui la falta de mitjans dels ills.
La pràctica demostra, no obstant això, que les reclamacions d’aliments de persones
grans als seus descendents són molt escasses; i això es deu, probablement, a dues causes
(Martínez 2004):
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
– Perquè en l’actualitat les situacions de necessitat han disminuït com a conseqüència de
la protecció social;
– Perquè, encara que existeix aquesta necessitat, els pares o altres ascendents són poc
inclinats a reclamar als ills.
Així, mentre que les persones grans no tenen cap problema a reclamar a l’Administració
les prestacions que els corresponguin o a utilitzar els serveis socials, no solen, en canvi,
reclamar als seus descendents, en molts casos, segurament, perquè no els resulta fàcil
assumir el canvi de rol en la família: de prestador a receptor d’aliments. A més, encara en
el cas que admetin la seva situació de necessitat, els ascendents esperen que se’ls ajudi de
manera espontània, sense necessitat de recórrer a la reclamació per via judicial.
La no reclamació dels aliments té conseqüències importants, ja que, si bé el compliment
voluntari suposa un veritable compliment d’una autèntica obligació jurídica, quan els
ills no compleixen espontàniament, és necessària una reclamació judicial. I és que,
encara que els aliments són exigibles des que sorgeix la necessitat del progenitor, només
s’abonaran des de la data en què siguin demandats, com assenyala l’art.148 CC. Per tant,
si no són reclamats pel creditor alimentós, ningú podrà exigir als ills o descendents el
compliment.
En efecte, l’acció d’aliments té un caràcter personal: la titularitat del dret és inherent
al necessitat i no és possible la seva transmissió ni la possibilitat que un altre l’exerciti.
El progenitor necessitat és, per tant, l’únic legitimat per dirigir-se als seus ills i sol·licitar
la prestació. Si per qualsevol motiu decideix no reclamar, ningú més pot fer-ho per ell, ni
tan sols un tercer que hagués avançat els aliments. El TS s’ha pronunciat en nombroses
ocasions sobre aquest punt i distingeix entre el temps de naixement del dret i el temps
d’exigibilitat dels aliments: la reclamació judicial és la que concreta la prestació, encara
que el dret a reclamar hagi nascut amb anterioritat (veg. en aquest sentit i entre unes
altres, SsTS de 8 d’abril de 1995, RA 2991, i 14 de juny de 2011, RA 4527). En deinitiva, l’art.
148 CC impedeix retrotreure els efectes de l’obligació de prestar aliments en el moment
en què es produeix la necessitat, i estableix que els aliments «no s’abonaran ins a la data
en què s’interposi la demanda».
La qüestió anterior planteja certs problemes en aquells casos en què el deutor o algun
dels deutors alimentosos no compleixen amb la seva obligació i un tercer, que pot ser un
altre parent, un amic o, ins i tot, una entitat pública o privada, cobreixen les necessitats
de l’alimentista. En cas que no existeixi el citat art. 148 CC, l’aplicació de l’art. 1894.1 CC,
relatiu a la gestió de negocis aliens, li conferiria a qui ha satisfet els aliments una acció
de reemborsament contra l’obligat. No obstant això, aquesta possibilitat és discutida en
la doctrina: així, mentre que per alguns autors (Martínez 2004) no és possible aquest dret
de reemborsament perquè es troba condicionat per la prèvia reclamació d’aliments per
149
150 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
part del creditor, reclamació que té un caràcter molt personal; altres han defensat que el
dret de reintegrament existeix sempre que concorrin els pressupostos per al naixement de
l’obligació d’aliments, encara que el creditor no els hagi reclamat judicialment.
Possiblement, per resoldre, almenys en part, aquesta situació, l’art. 261 del Codi de Família
català ha ampliat la legitimació per reclamar aliments a les entitats acollidores, siguin
públiques o privades.
1.2. Situacions de guarda i tutela en el si de la família
Com s’ha apuntat a l’inici d’aquest apartat, les situacions d’incapacitat en persones grans
són, com a conseqüència de l’augment de l’esperança de vida, molt freqüents. En aquest
punt m’ocuparé, molt breument, dels aspectes relacionats amb aquestes incapacitats
que poden tenir més interès o presentar alguna peculiaritat respecte al règim general
de la incapacitat. Concretament, em referiré al cuidador informal o guardador de fet, a
l’autotutela i a la incapacitat i el possible internament.
a) El curador informal
Les incapacitats de fet, siguin temporals o deinitives, es produeixen, sovint, entre les
persones grans i, en molts casos, s’assumeixen funcions tutelars de forma espontània en el
si de la família. És, per tant, relativament freqüent trobar-nos en aquest àmbit davant la
igura del cuidador informal o guardador de fet.
El CC dedica a l’assumpte un sol article, el 304, que estableix que els actes realitzats pel
guardador de fet, en interès del presumpte incapaç, no podran ser impugnats si redunden
en la seva utilitat. Així doncs, resulta essencial determinar el signiicat d’aquesta utilitat.
La doctrina discuteix sobre si ha de ser considerada de forma objectiva o subjectiva.1
Quant a la impugnació de l’acte no útil realitzat pel guardador, malgrat que en principi
podria entendre’s que ha de fer-se mitjançant una acció de nul·litat per haver estat
efectuat per una persona no legitimada a fer-ho (art. 1259.1 CC), la doctrina (Bercovitz
1986; Gutiérrez 2001) es mostra més favorable a l’acció d’anul·labilitat, i considera
que la impugnació es basa en el perjudici causat al presumpte incapaç pel que era el
seu guardador de fet en el moment de la realització de l’acte o negoci que es tracti.
D’aquesta manera, l’acció podrà exercitar-se per l’incapaç en el termini de quatre anys
a comptar des que hagi recuperat la seva capacitat o des que es va constituir la tutela si
això ocorre.
Bercovitz (1986) considera que la utilitat ha de ser tractada objectivament; per contra, Gutiérrez Calles (2001)
la considera de forma subjectiva.
1
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
b) L’autotutela
En previsió de patir en el futur alguna malaltia degenerativa de les quals s’associen a
l’edat, algunes persones grans desitgen triar per si mateixes la persona o institució que
se’n cuidi i administri els seus béns.
Per respondre a aquesta necessitat, la Llei 41/2003, de 18 de novembre, introdueix en el
Codi Civil la regulació de l’autotutela. Podem entendre per autotutela la facultat que es
concedeix a una persona capaç per designar el seu tutor (o excloure algú de tal càrrec)
i adoptar, dins dels límits legals, les disposicions que estimi convenients en previsió d’una
futura incapacitació (Leonsegui 2007).
L’esmentada Llei 41/2003 ha introduït canvis en l’art. 223 del CC, consistents a reconèixer
a qualsevol persona amb capacitat suicient, i en previsió de ser incapacitada en el futur,
la possibilitat d’adoptar en document públic disposicions sobre ella mateixa, incloent
el nomenament d’un tutor per al cas de ser judicialment incapacitada, la qual cosa ha
provocat una alteració en l’ordre de delació de la tutela. En efecte, en l’art. 234 CC apareix
com a primer nomenat a exercir el càrrec de tutor la persona designada pel mateix tutelat,
quan encara gaudia de la suicient capacitat, i es manté la facultat que li correspon al
Jutge d’alterar l’ordre de crida quan convingui a l’interessat. Amb la igura de l’autotutela
es pretén protegir la voluntat de la persona incapacitada, per la qual cosa si es produeix
una alteració de les circumstàncies que no va ser tinguda en compte en fer la designació,
que modiiqui la previsió realitzada per l’autotutelat en un moment anterior, s’haurà de
procedir al nomenament d’un nou tutor (Vaquer 2004).
Però a més de designar la persona que exercirà el càrrec tutelar, tota persona amb
capacitat pot, també, segons l’art. 223 CC, adoptar qualsevol disposició relativa a si
mateixa o als seus béns, fet que li atorga àmplies facultats d’acte en l’organització
de la tutela, sempre que es respectin les normes del CC i siguin compatibles amb les
previsions dictades pel Jutge en la sentència d’incapacitació. D’aquesta manera, podrà
establir òrgans de iscalització de la tutela, d’administració dels seus béns, de possible
remuneració del càrrec, etc. També podrà preveure totes les qüestions relatives a la
seva cura i assistència personal, la voluntat favorable a un possible internament en
una institució assistencial adequada a les seves necessitats vitals, la negativa a rebre
determinats tractaments mèdics i, en general, totes aquelles disposicions que estimi
convenients a l’empara de l’autonomia de la voluntat.
La disposició d’autotutela només produeix efecte quan el Jutge declara incapaç al subjecte
en virtut de sentència d’incapacitació, en la qual tindrà en compte la voluntat recollida
en el document notarial d’autotutela a l’efecte de procedir al nomenament de tutor.
Com a mesura de garantia i a i que l’autoritat judicial pugui tenir coneixement d’aquesta
disposició, a tenor del que es disposa en l’article 223.3 CC, el document públic notarial pel
151
152 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
qual es constitueixi l’autotutela es comunicarà d’oici pel notari al Registre Civil per a la
seva indicació en la inscripció de naixement de l’interessat.
c) Incapacitat i possible internament
Es pot incapacitar la persona gran quan pateix alguna de les malalties o deiciències
persistents de caràcter físic o psíquic, que li impedeixen governar-se per si mateixa
(art. 200 CC). La incapacitació solament procedeix per sentència judicial (art. 199 CC).
La veritat és que les causes i pressupostos per sol·licitar la incapacitació d’una persona són
aplicables a tots els casos amb independència de la seva edat, si bé és evident que algunes
malalties poden agreujar-se per motius de vellesa. Em referiré aquí a alguns aspectes que
poden tenir un interès especial quan la incapacitat recau sobre persones grans.
Segons la reforma introduïda en el CC per la Llei 41/2003, el presumpte incapaç pot iniciar el
procediment d’incapacitació. A més, tant el cònjuge com el convivent podran també iniciar
el procediment si el matrimoni o la relació de parella són vigents. Després del cònjuge,
o qui es trobi en una situació de fet assimilable, el legislador assenyala de forma indistinta
la resta dels parents, sense establir un ordre de prelació. Això signiica que qualsevol
de les persones esmentades pot instar la declaració d’incapacitació del seu parent, amb
independència del que facin els altres, conigurant-se aquesta possibilitat més com una
facultat o dret que com una obligació. El fet que estiguin totes les persones legitimades
en un mateix plànol, augmenta l’àmbit de protecció del presumpte incapaç (Ruiz 1997).
Si les persones abans esmentades no existeixen o no promouen el procés d’incapacitació,
el Ministeri Fiscal haurà de fer-ho. Una vegada iniciat el procediment d’incapacitació,
la LEC preveu que en el període de prova es doni audiència als parents més propers.
La sentència que posa i al procés i declara la incapacitat n’haurà de determinar l’extensió
i els límits, és a dir, establirà si és totalment capaç o totalment incapaç; el Jutge, a més,
determinarà quins actes pot realitzar el presumpte incapaç i quins no. Si és el cas, en la
mateixa sentència es procedirà al nomenament del tutor d’acord amb el que es disposa
en l’art. 234 CC. A banda de les persones que es contemplen en aquest precepte, l’art.
242 CC admet la possibilitat que la tutela sigui exercida per persones jurídiques públiques
o privades que no tinguin inalitat lucrativa. Aquestes persones jurídiques, en ocasions,
disposen de centres en els quals s’interna l’incapaç.
L’internament d’una persona en un centre suposa una privació de llibertat, per la qual
cosa, per dur-ho a terme, és necessari seguir els paràmetres marcats per la Llei. És possible
que la mateixa persona, després d’haver patit una malaltia, vulgui ingressar; però la
qüestió es complica quan l’internament no és voluntari. La mesura d’internament està
prevista en l’art. 763 LEC.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
És possible que l’internament de la persona es degui a un trastorn psíquic i, per tant, sigui
internada en un centre psiquiàtric; però també pot ocórrer que la malaltia o deiciència
que sofreixi l’ancià sigui de caràcter físic, provocada per l’edat, i que necessiti cures
especials, sent suicient en aquest cas un centre geriàtric adequat a les circumstàncies
de la persona. L’internament, sigui voluntari o no, no té per què anar lligat a un procés
d’incapacitació; simplement es diu en la norma que la persona ha de tenir un trastorn
psíquic i no ha d’estar en condicions de decidir per si mateixa. Perquè pugui dur-se a terme
l’internament, és imprescindible comptar amb l’autorització judicial. Normalment serà
necessària l’autorització prèvia, la qual cosa òbviament suposa una garantia important
per qui ha de ser internat, tret que per raons d’urgència hagi estat necessari l’internament
i no hagi donat temps a recaptar aquesta autorització.
2. Participació activa dels padrins en la família
Abans de la seva reforma per la Llei 42/2003, de 21 de novembre, el CC no esmentava
expressament el dret dels padrins a relacionar-se amb els seus néts (de forma tàcita al·ludia
a aquesta qüestió l’art. 160).Tampoc s’incloïa en el CC cap referència (ni tan sols tàcita) a
la possibilitat que els padrins es relacionessin amb els néts donats en adopció o situació
d’acolliment.
Quant al fet que els padrins poguessin assumir la guarda i custòdia dels seus néts en
situacions de crisi matrimonial dels progenitors del menor, l’article 103.1 CC contemplava
en el segon paràgraf la possibilitat que, excepcionalment, els ills poguessin ser encomanats
a una altra persona, però sense referència expressa als padrins.
La reforma del CC per la Llei 42/2003, partint del mandat constitucional contingut en l’art. 39 CE,
segons el qual els poders públics tenen el deure de fomentar la protecció integral del menor i
la família, contempla el fet que els padrins exerceixen un paper fonamental en la família i, per
això, es coniguren com un instrument essencial per a la protecció dels menors. Les relacions
entre padrins i néts tenen avui més pes, perquè l’allargament de la vida humana permet la
convivència de diverses generacions; existeix també un grau més elevat d’inestabilitat familiar
derivada de divorcis i nous matrimonis; i a això s’uneix que en la nostra realitat social els
padrins juguen un paper important, atès que pares i mares, en la seva majoria, exerceixen una
activitat professional a temps complet, i són els padrins els qui, d’alguna manera, cobreixen
aquestes absències dels pares, participant activament en la seva cura i educació (Díaz 2003).
En l’Exposició de Motius de l’esmentada Llei 42/2003 es posa de manifest la idea que els
padrins poden prestar una gran ajuda als seus néts en les situacions de crisi matrimonial
dels seus progenitors, encara que el dret dels padrins a relacionar-se amb els seus néts
no es regula només en situacions de ruptura del matrimoni, sinó també, com es veurà
153
154 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
més endavant, en les altres situacions. A més, el Codi contempla ara de forma expressa la
possibilitat d’atribuir-los la custòdia dels néts.
En aquest apartat em detindré en l’estudi d’aquestes formes de participació activa dels
padrins en el si de la família.
2.1. El dret dels padrins a relacionar-se amb els néts
Després de la Llei 42/2003, l’art. 90 del CC, relatiu al contingut del conveni regulador, diu
en l’apartat b: «El règim de visites i comunicació dels néts amb els seus padrins, tenint en
compte sempre l’interès d’aquells». D’aquesta manera, els cònjuges estableixen de mutu
acord el sistema de visites, comunicacions i estades que els padrins mantindran en el futur
amb els seus néts, podent així mateix concretar les garanties per a l’efectivitat d’aquest
dret, que sempre requerirà l’homologació judicial, com la requereix el conveni regulador
que estableixi les condicions de la ruptura familiar. I en l’art. 94.2 CC s’afegeix que el Jutge,
prèvia audiència dels pares i dels padrins, podrà determinar el dret de comunicació i visites
d’aquests, tenint sempre present l’interès del menor. Arribats a aquest punt, cal plantejarse quatre interrogants: quin és el fonament i extensió del dret de visites, com ha d’establirse el dret a les relacions personals entre els padrins i els néts, quin és el contingut concret
del seu dret de visites i si els padrins tenen el mateix dret a relacionar-se amb els seus néts
biològics en situació de guarda de fet, acolliment o adopció.
a) Té el dret de visites dels padrins el mateix fonament i extensió que el del progenitor que
no té la custòdia dels ills?
Quan la guarda i custòdia dels ills s’atribueix a només un dels cònjuges, l’altre progenitor
té dret a relacionar-se amb els seus descendents, tret que existeixi una causa que justiiqui
el contrari. El dret de visites del progenitor no representa un veritable dret, sinó un
complex dret-deure, l’exercici del qual persegueix com a inalitat primordial satisfer les
necessitats afectives i educacionals dels ills, procurant el desenvolupament integral de la
personalitat del menor, així com la seva estabilitat emocional i afectiva, per la qual cosa
la satisfacció dels desitjos del progenitor de relacionar-se amb el seu ill poden veure’s
restringits o suspesos quan concorrin causes objectives que així ho aconsellin, en interès
del menor, valorades judicialment amb el suport d’especialistes en la matèria.
Sembla, doncs, que aquest dret i obligació dels pares de relacionar-se amb els seus ills, si
bé manté certes semblances amb el dret que tenen els padrins a relacionar-se amb els seus
néts, és substancialment diferent, i això és degut a diverses raons (Colás 2005):
En primer lloc, pel que fa a la naturalesa jurídica i el fonament de la igura, el dret dels pares
a relacionar-se personalment amb els seus ills té naturalesa de dret-haver de o dret-funció,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
que per alguns autors (Lete del Rio 1992) deriva de la pàtria potestat i de l’obligació de tenir
els ills en la seva companyia, que es converteix en dret de visita si els seus pares no viuen
junts. Per un altre sector de la doctrina (Rivero 1997), es tracta d’un dret autònom, si bé
estretament relacionat amb altres obligacions derivades de les relacions paternoilials (no de
la pàtria potestat), com són la de vetllar pels ills i procurar-los una formació integral. Però amb
independència de la posició que s’adopti sobre aquesta qüestió, la veritat és que el dret dels
padrins i els néts a relacionar-se, a diferència del dels pares, no pot tenir el seu origen ni en la
pàtria potestat ni en les relacions paternoilials, ja que aquestes corresponen als progenitors;
i, a més, aquest dret no es converteix tampoc en haver de ins que s’adopti un acord o es
dicti una decisió judicial que així ho imposi. El fonament d’aquest dret és l’interès del nét:
relacionar-se amb els seus ascendents de segon grau el beneiciarà en el desenvolupament
afectiu, personal, psicològic i intel·lectual. Aquesta naturalesa diferent de tots dos drets —el
dels progenitors i el dels padrins— ha originat, a més, que els tribunals considerin improcedents
les reclamacions dels padrins que pretenen conservar respecte del seu nét el mateix règim de
visites que tenia el seu ill premort, basant-se en la pàtria potestat (Colás 2005).
Segon, quant als caràcters, es tracta de drets independents, no sent el dels padrins subsidiari
del dels progenitors. Així, encara que no es reconegui el dret de visita o comunicació al
progenitor que no té la custòdia, se li pot atorgar als padrins, i al revés; i, per descomptat,
se li pot concedir a tots dos.
En tercer lloc, pel que fa a la seva extensió, el dret del progenitor que no té la custòdia té
una extensió molt més gran del que es concedeix als padrins. Encara que el contingut del
dret de visita és el mateix: visites periòdiques, comunicacions o relacions entre els menors
i els padrins, qualsevol que sigui l’extensió amb què el Jutge ho determini, pot incloure
pernocta dels menors al domicili dels seus padrins (en aquest sentit, STS 28 de juny de 2004,
RJ 4321). Però l’extensió en el cas dels progenitors és més gran, doncs aquests exerceixen
la pàtria potestat (Verdera 2002).
b) Com s’estableix el dret a les relacions personals entre els padrins i els seus néts?
Els supòsits que poden originar problemes en el reconeixement d’un règim de relacions
personals entre padrins i néts són, fonamentalment:
1. En situacions de crisi de parella, quan els ills queden sota la guarda i custòdia d’un dels
progenitors, que impedeix als ascendents de l’altre progenitor relacionar-s’hi.
En aquests casos, els progenitors poden acordar el règim de relacions entre padrins i néts
en el conveni regulador de la crisi matrimonial. El Jutge està obligat per norma imperativa
a aprovar el conveni regulador, tret que els acords adoptats perjudiquin els ills o un dels
cònjuges (art. 90 CC).
155
156 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Així, els progenitors podran establir per acord la forma i manera en què els padrins i els
néts poden relacionar-se, ixant els dies i hores en què es concretarà el contacte mutu,
així com els períodes de vacances escolars que els nens puguin, si escau, romandre en
companyia dels padrins. El Jutge podrà aprovar la proposta realitzada prèvia audiència
dels padrins, en la qual hauran de prestar el seu consentiment.
En el cas que els progenitors no hagin previst tal extrem en el conveni regulador o, encara
que previst, no fos aprovat, o si el procés era de nul·litat matrimonial o de separació
o divorci sense mutu acord i, per tant, no es va presentar conveni regulador, el Jutge
establirà, si ho considera beneiciós per als interessos del nét, el règim de relacions
personals a mantenir amb els seus padrins, determinant les condicions en què s’haurà
de desenvolupar (modalitats, temps, lloc, presència dels progenitors, etc.). En aquests
casos, serà el Jutge qui estableixi, atenent a les circumstàncies i especialment al grau de
vinculació que els padrins ins llavors van mantenir amb els néts, un sistema de visites que
asseguri la pervivència dels llaços afectius entre tots dos grups familiars.
2. Fora de les situacions de crisi de parella, els padrins poden precisar que es concreti el
règim de les relacions personals amb els néts quan mor un dels progenitors i el cònjuge
supervivent posa traves a les relacions entre els seus ills i els padrins, normalment de
l’altra branca familiar; o bé, en supòsits normals de parella, que no es troba en crisi però
un dels progenitors —o tots dos— no té relacions amb els seus pares o amb els seus
sogres i impedeix l’exercici del dret d’aquests a relacionar-se amb els seus ills. En tals
casos la via per aconseguir-ho pot ser:
– Els progenitors voluntàriament poden establir el règim de visites en situacions en
què no existeix crisi matrimonial, però el nét o els padrins els reclamen el seu dret a
relacionar-se. Aquests acords són perfectament vàlids, però han de perseguir la defensa
dels interessos del nét i respectar les característiques pròpies del dret que es tracti.
La seva eicàcia i exigibilitat és idèntica a la dels altres convenis de Dret privat vàlids,
efectuats sobre matèries disponibles, sent vinculants per als que els han assumit.
– Quan els padrins o els néts decideixen reclamar el dret a relacionar-se per via judicial,
serà el Jutge en la sentència dictada en el procés corresponent, qui determini el règim
de visites (art. 160.2 CC).
– Quan hi hagi un menor en situació d’acolliment (art. 161 CC), el Jutge pot determinar si
és beneiciós per als interessos del menor continuar relacionant-se amb els seus padrins
i, en cas que així sigui, es ixarà com han de produir-se aquestes relacions personals.
Sigui quina sigui la manera en què s’estableixi el règim de visites dels padrins respecte als
néts, sembla necessari que se’ls doni audiència. La legislació actual en matèria civil posa
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de manifest una nova concepció dels menors d’edat com a subjectes actius, participatius,
amb capacitat per modiicar certes mesures.
c) Quin és el contingut del dret a les relacions personals entre padrins i néts?
El dret a les relacions personals entre padrins i néts, al qual es refereix l’art. 160.2 CC,
no només genera facultats, sinó també obligacions, fonamentalment per als padrins:
1. Pel que fa als drets, cal esmentar els drets de visita, estada i comunicació (Colás 2005).
El dret de visita pot produir-se al domicili del nét o en el dels padrins, i ins i tot, pot
produir-se en un altre lloc quan les circumstàncies del cas així ho requereixin (per exemple,
perquè existeixen males relacions entre els padrins i el progenitor o progenitors del nét,
pot fer-se ús dels punts de trobada familiar, en els quals hi ha una sèrie de professionals
que orienten i assessoren els implicats).
El que és normal és que es reculli el nét del seu domicili, i els padrins hagin de tornar-lo
allí quan inalitzi la visita. La visita pot incloure l’estada, la pernocta del nét a casa dels
padrins. Aquesta opció ha de ser acordada per les parts implicades, o pel Jutge, amb més
cautela, només quan les relacions entre el nét i els padrins puguin ser qualiicades com
a afectives, cordials i sempre que l’edat del nét no ho desaconselli. Quant al temps que
han de durar les visites, no hi ha cap regla ixa establerta sobre aquest tema; dependrà
lògicament de les circumstàncies concurrents en cada cas concret. En ocasions, els tribunals
disposen que el règim de visites establert s’ampliarà progressivament segons la relació del
nét amb els padrins vagi sent més afectiva, o quan el nét vagi aconseguint més edat.
Respecte al dret de comunicació, el CC reconeix el dret dels padrins i els néts a conversar
directa i personalment per telèfon o ins i tot per videoconferència, i també a intercanviarse correspondència escrita, per via postal ordinària, correu electrònic, etc. Els progenitors
del nét hauran de respectar el dret a la privadesa de les seves comunicacions, gràcies al
que es disposa en l’art. 18.3 CE.
2. Pel que es refereix a obligacions dels padrins en l’exercici de les visites, l’estada o la
comunicació amb el nét, les més rellevants són (Cols 2005):
- Perseguir sempre l’interès del nét.
- Recollir i lliurar el nét en el lloc i moment establert per les parts o pel Jutge.
- Córrer amb les despeses derivades dels desplaçaments al lloc ixat per desenvolupar-se
les visites o per recollir o lliurar el nét, sempre que així s’hagi determinat per les parts o
pel Jutge.
- Cuidar el nét quan es desenvolupen les visites o estades sense presència dels progenitors,
encara que se sol considerar que cal distingir:
157
158 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
• Les despeses alimentoses, que seran a càrrec dels padrins.
• Respecte a les despeses mèdiques, les que siguin derivades de malalties ordinàries
han d’assumir-les els padrins, les reportades per malalties més greus corresponen als
progenitors titulars de la pàtria potestat (Rivero 1997).
d) El dret a les relacions personals amb els padrins en els casos de néts biològics en situació
de guarda de fet, acolliment o adopció
L’art. 178.1 CC preveu que «L’adopció produeix l’extinció dels vincles jurídics entre l’adoptat
i la seva família anterior»; si bé hi ha una sèrie d’excepcions a aquesta norma en el
178.2 CC, i així ocorre quan l’adoptat és ill del cònjuge de l’adoptant, encara que el
consort hagi mort. Podem airmar, doncs, que en aquests casos no existeix el dret dels
padrins a relacionar-se amb els seus néts.
Pel que fa a l’acolliment, l’art. 173 CC, imposa als acollidors els deures de vetllar per
l’acollit, tenir-lo en la seva companyia, alimentar-lo, educar-lo i procurar-li una formació
integral, sense que per això l’acollit perdi el seu status familiae.
El Jutge haurà de tenir en compte el tipus d’acolliment per determinar el dret dels
padrins a relacionar-se amb els néts. Si és un acolliment simple, ha de fomentar-se el dret
a les relacions personals, doncs es pretén la reinserció del menor en la pròpia família.
Si és un acolliment permanent, el jutge valorarà les circumstàncies concretes i decidirà
si és convenient per als interessos del menor relacionar-se amb els padrins. Si és, en i,
acolliment preadoptiu, serà prudent suspendre i potser suprimir aquestes relacions amb
els padrins, doncs aquests contactes desapareixeran legalment amb l’adopció.
Finalment, si el nét està en situació de guarda de fet, el CC quan regula aquesta igura no
prescriu gens sobre el dret dels menors a relacionar-se amb els seus padrins, encara que
pot defensar-se la seva existència per tres motius (Cols 2005):
- L’interès del menor.
- Si es pot admetre el dret a les relacions personals amb els padrins en casos més extrems
com són l’acolliment o l’adopció, amb més raó en els casos de guarda.
- No obstant això, d’acord amb el que es disposa en l’art. 304 CC, «el guardador de fet pot
negar, per justa causa, el dret de visita si ho troba perjudicial per al menor o incapaç».
2.2. Custòdia ordinària dels néts
Una altra forma de participació activa dels padrins en la família, introduïda també per la
Llei 42/2003, és l’exercici de la custòdia ordinària dels seus néts. El reformat art. 103 CC
assenyala que, de forma excepcional, en els casos de crisi matrimonial, els padrins podran
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ser receptors dels drets i obligacions pròpies de la custòdia dels menors, prioritzant aquesta
opció a favor dels padrins enfront d’altres parents que eventualment poguessin reclamar
aquest dret i anteposant aquesta possibilitat a l’exercici de la custòdia dels menors per part
d’una institució. Aquesta possibilitat que els padrins assumeixin les funcions inherents a la
custòdia dels néts, desplaçant en el seu exercici els pares dels menors, serà sempre, com la
Llei indica, amb caràcter d’excepció. Però quines són les causes que legitimen l’atribució
de la guarda i custòdia dels néts als padrins?
Si es té en compte el dret del qual gaudeix el menor a no ser separat dels seus pares,
resulta difícil determinar, amb caràcter general, les causes que permeten l’adopció
d’aquesta mesura. Seran els tribunals els que determinaran en cada cas les circumstàncies
excepcionals al fet al qual es refereix el precepte.
Colás (2005) realitza una anàlisi jurisprudencial i relaciona els següents casos:
1. La desatenció o abandó del menor, això és, el fet de trobar-se en la situació de
desemparament descrita per l’art. 172 CC.
2. La malaltia o drogodependència dels pares.
3. L’absència dels progenitors.
4. Els maltractaments.
5. La inducció a realitzar actes immorals o il·lícits.
6. L’ingrés del progenitor a la presó.
7. El perill que el progenitor cometi contra el seu ill el mateix delicte pel qual està
penalment acusat.
Les funcions inherents a la guarda i custòdia ordinàries dels néts impliquen únicament la
possibilitat que els menors convisquin amb els seus padrins en un mateix domicili, exercint
aquests les responsabilitats de la seva guarda a falta de l’assumpció pels pares de tals
responsabilitats. No obstant això, en aquests supòsits d’atorgament als padrins de la guarda
i custòdia dels seus néts, si els progenitors mantenen l’exercici de la pàtria potestat, encara
que no visquin de forma habitual amb els seus ills, no quedarien inhabilitats d’exercir les
funcions que afecten la pàtria potestat, que seguirien ostentant.
D’aquesta manera, els pares segueixen obligats a vetllar pels seus ills, encara que els
padrins també han d’actuar en interès del nét. Així, per exemple, en matèria sanitària, els
padrins hauran de realitzar les visites mèdiques quotidianes, però quan es tracta d’adoptar
alguna decisió mèdica de transcendència hauran de fer-ho els pares. Així mateix, continua
corresponent als pares la representació dels ills i, en general, l’administració dels seus
béns, encara que els actes d’administració ordinària els realitzaran els padrins.
L’obligació d’aliments que tenen els pares respecte als seus ills continua (encara que
no podran optar per la possibilitat de complir-la tenint-los en la seva companyia).
159
160 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Si els progenitors no disposen de mitjans, els següents obligats són els ascendents en el seu
grau més proper, que són els padrins (art. 144 CC).
Encara que cessa el dret-deure que tenen els pares de tenir els ills en la seva companyia, per
aplicació analògica de l’art. 94.1 CC, es pot admetre la possibilitat que el Jutge determini
un règim de visites, comunicació i estades dels néts amb els seus pares (Colás 2005).
Pel que fa a l’obligació d’educar els ills i proporcionar-los una educació integral, si es tracta
d’adoptar decisions de transcendència com l’elecció d’un centre educatiu, o la realització
de certs estudis (escolars o extraescolars), educació religiosa o no, etc., correspon als pares.
No obstant això, seran els padrins els que hauran de prendre les decisions relatives a les
activitats educatives quotidianes dels seus néts (Linacero 1993).
2.3. La tutela dels néts
La Llei 42/2003 ha introduït en l’art. 103 CC una modiicació que assenyala que
«excepcionalment, els ills podran ser encomanats als padrins, parents i altres persones que
així ho consentissin i, de no haver-los, a una institució idònia, conferint-se’ls les funcions
tutelars que exerciran sota l’autoritat del Jutge».
Els padrins, doncs, no només poden ostentar la custòdia ordinària dels néts; també
poden assumir les funcions tutelars dels menors, amb clara exclusió dels pares i millor
dret que ells en aquells casos que la pròpia Llei considera que han de ser excepcionals.
Tals casos, hauran d’estar fonamentats en causes certament importants, com poden ser
l’absència de progenitors, la seva incapacitat per exercir les responsabilitats pròpies de
la pàtria potestat, drogodependències, toxicomanies greus o reclusió en establiments
penitenciaris. En situacions com aquestes, el Jutge podrà atorgar les funcions tutelars
sobre els menors als padrins, als quals se situa en una posició de privilegi o preferència
sobre altres parents que també poguessin optar-hi; i només en el cas que tals persones no
existeixin o no prestin el seu consentiment, aquestes funcions tutelars serien encomanades
a una institució adequada a aquest efecte (Acevedo 2006).
En aquests casos, no cessa el dret als aliments dels néts respecte als seus pares, tret que
aquests no estiguin en disposició d’abonar aquesta prestació.
Les funcions tutelars que el Jutge excepcionalment pot atorgar als padrins respecte
dels seus néts són les de l’art. 154 CC, de manera que per disposició judicial els padrins
reemplaçarien els pares en l’exercici de les labors que en principi els correspondria assumir.
La Llei estableix sempre una garantia última, que recau en la persona i en l’autoritat del
Jutge, per al correcte exercici de tutela dels padrins sobre els néts, doncs en l’art. 103 CC
s’exigeix que aquestes funcions es duguin a terme sota el control judicial.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Acevedo, A. (2006). Las relaciones abuelos-nietos, Régimen de visitas. Reclamación judicial.
Madrid: Tecnos.
Bercovitz, R. (1986). Comentarios a las reformas de nacionalidad y tutela. Madrid: Tecnos.
Colás, A. (2005). Relaciones familiares de los nietos con sus abuelos: Derecho de visita,
estancia, comunicación y atribución de la guarda y custodia (Ley 42/2003, de 21 de
noviembre). Navarra: Aranzadi.
Delgado, J. (1991). «Comentarios a los artículos 142 y siguientes». A: Comentario del
Código Civil. Vol. 1. Madrid: Ministerio de Justicia.
Díaz, S. (2003). «El derecho de relación personal entre el menor y sus parientes y allegados».
Revista de Derecho Privado, pàg. 345-371.
Gutiérrez, J. L. (2001). «La actividad del anciano incapaz: actos propios y actos del cuidador
informal». A: Actas de las Primeras Jornadas de Problemas Legales sobre tutela, asistencia
y protección a las personas mayores. Córdoba: CajaSur.
Leonsegui, R. A. (2007). «La autotutela como mecanismo de autoprotección de las personas
mayores». A: LASARTE (dir.) La protección de las personas mayores. Madrid: Tecnos.
Lete del Rio, J. M (1992). «Derecho de visita de los abuelos (Comentario a la Sentencia de
la Audiencia Provincial de Barcelona de 30 de septiembre de 1991)». Poder Judicial, 25,
pàg. 145-150.
Linacero, M. A. (1993). «Custodia de menores: Conlicto entre el padre y los abuelos:
comentario a la Sentencia del Tribunal Supremo de 12 de febrero de 1992» Poder Judicial,
30, pàg. 145-158.
Martínez, N. (2004). «Los mayores como beneiciarios de prestaciones familiares».
Protección jurídica de los mayores. Madrid: La Ley.
Rivero, F. (1997). El derecho de visita. Barcelona: Bosch.
Ruiz, J. (1997). «El procedimiento de incapacitación: consecuencias jurídicas de la pérdida de
capacidad en las personas mayores». A: La protección de las personas mayores. Madrid: Tecnos.
Vaquer, A. (2004). «La autotutela en el Código Civil tras la Ley 41/2003, de 18 de noviembre».
Diario la Ley.
Verdera, B. (2002). «Anotaciones sobre el régimen de visitas de parientes y allegados».
Diario la Ley.
161
162 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autora
MARIA NÉLIDA TUR FAÚNDEZ
Doctora en Dret per la Universitat Complutense de Madrid el 1994. Professora titular de
Dret Civil, a la Universitat de les Illes Balears des de 1997. Des d’aquesta data, ha impartit
docència en les facultats de Dret, Economia, i Administració i Direcció d’Empreses, així
com en nombrosos Màsters Universitaris. El 19 de gener de 2012 va obtenir l’acreditació
com a catedràtica d’universitat. És autora de cinc llibres, ha participat en diverses obres
col·lectives i ha publicat nombrosos treballs en revistes jurídiques especialitzades. Les seves
principals línies d’investigació són el Dret patrimonial en general i, de forma més concreta,
la contractació electrònica i el turisme.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Padrins que fan de Pares:
un dret de L’infant o una obLigaCió
de La Persona gran?
163
164 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Padrins que fan de pares:
un dret de l’infant o una obligació
de la persona gran?
Maria Antònia Gomila Grau
Belén Pascual Barrio
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
La responsabilitat de les famílies, concretament de les dones, pel que fa a la cura de
les persones dependents generalment s’ha entès com una tendència natural d’algunes
societats tradicionals en què valors com la solidaritat dins l’àmbit privat s’imposen sobre
la protecció pública. Aquest argument està relacionat amb el model familista d’estat de
benestar propi del sistema de protecció espanyol i del estats del sud d’Europa. Des d’una
perspectiva diferent, més que d’una opció es tractaria d’una obligació que recau sobre
les famílies, a causa d’un sistema ocupacional que no facilita a aquestes ocupar-se dels
seus membres i d’un sistema públic insuicient. Concretament, en relació amb el paper
que assumeixen els padrins en aquestes relacions de solidaritat familiar, al treball es
presenten dades que mostren que als països del sud la freqüència en la cura dels padrins
als néts és més baixa però la cura és més intensiva. Aquests estudis conirmen que un
estat del benestar fort amb un grau elevat de cobertura social no redueix la solidaritat
familiar. La inversió en polítiques familiars afavoreix la solidaritat intergeneracional, en
tant que permet una complementarietat entre l’ajuda pública i l’ajuda familiar, sense
esgotar ni saturar la darrera. A la inversa, la manca o un nivell molt baix d’inversió en
polítiques familiars pot fer més precària l’ajuda.
Resumen
La responsabilidad de las familias, concretamente de las mujeres, del cuidado de las
personas dependientes generalmente se ha entendido como una tendencia natural de
algunas sociedades tradicionales en las que valores como la solidaridad en el ámbito
privado se imponen sobre la protección pública. Este argumento está relacionado
con el modelo familista de bienestar propio del sistema de protección español y
de los estados del sur de Europa. Desde una perspectiva diferente, más que de una
opción se trataría de una obligación que recae sobre las familias debido a un sistema
ocupacional que no facilita a las mismas ocuparse de sus miembros y a un sistema
público insuiciente. Concretamente, en relación al papel que asumen los abuelos en
estas relaciones de solidaridad familiar, en el trabajo se presentan datos que muestran
que en los países del sur la frecuencia en el cuidado de los abuelos a los nietos es
menor aunque más intensiva. Estos estudios conirman que un estado del bienestar
fuerte con un nivel elevado de cobertura social no reduce la solidaridad familiar.
La inversión en políticas familiares favorece la solidaridad intergeneracional en tanto
que permite una complementariedad entre la ayuda pública y la ayuda familiar, sin
agotar ni saturar la última. A la inversa, la falta o un nivel muy bajo de inversión en
políticas familiares puede precarizar la ayuda.
165
166 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1. Introducció
Les necessitats bàsiques individuals i familiars depenen en gran part del temps de relacions
comunitàries existents. Les relacions comunitàries i familiars conformen una xarxa de
suport social que, com a vincle d’ajuda mútua, sovint compensa situacions de desprotecció.
La cura d’infants per part dels membres de la família constitueix una necessitat de
primer ordre davant una realitat social que ha vist transformades les estructures de la
família, les condicions de treball, la situació demogràica, la situació social i política, etc.
L’envelliment de les poblacions europees ha produït una capacitat més gran de prestació
d’ajuda i de solidaritat entre les generacions, ja que hi ha una considerable proporció de
persones grans amb una gran capacitat de prestar ajuda a les generacions més joves, sigui
econòmicament o instrumentalment (amb la prestació de serveis). Per altra banda, les
condicions en què es troben moltes famílies (situació laboral, condicions de degradació
social i econòmica, etc.) ha incrementat les necessitats de serveis i suport i no sempre les
institucions públiques saben (poden o volen) respondre suicientment i/o adequadament
a aquestes necessitats. Dins aquest context, els padrins, juntament amb altres familiars
diferents dels pares, tenen un rol molt important en la cura dels infants de molt diferents
maneres i en diferents graus i intensitat, en funció de les necessitats i condicions de la
família. Així, quan parlam de padrins que cuiden els seus néts, ens referim tant a la cura
puntual i irregular, molt associada a l’oci, a la consolidació de les relacions afectives entre
padrins i néts, i deslligada de la idea de servei, ins a l’acollida i la custòdia legal dels
infants per part dels padrins, que substitueixen per complet el rol educatiu i parental dels
pares; enmig d’ambdues situacions, trobam els padrins cangur.
Els factors que hi incideixen són també múltiples i són determinants en les possibilitats que
té la família d’organitzar-se mitjançant els padrins. En aquest sentit, la inversió pública
en polítiques familiars i socials estimula l’intercanvi i la solidaritat familiar, en tant que
permet a les diferents generacions prestar ajuda sense esgotar les seves capacitats (Igel,
Sydlik 2011).
L’anàlisi de les dades del SHARE (Survey of Health, Ageing and Retirement in Europe
2004, 2006)1 ha permès veure de manera comparativa a l’àmbit europeu de quina manera
diferents factors i condicions determinen tant la incidència de la cura dels néts per part
dels padrins com la inluència dels models d’estat del benestar en aquest tipus de relacions.
A partir de les anàlisis realitzades pel SHARE tant a l’àmbit europeu com espanyol, aquest
treball vol recollir de manera teòrica els elements principals que deineixen la cura d’infants
per part dels padrins, des d’una òptica múltiple. Per una part, un dels objectius del treball
La majoria dels estudis sobre la cura d’infants per part dels padrins provenen de l’anàlisi de l’enquesta de 2004
(Hank, Buber; Szydik; Iger, Szydik…). Hi ha, en canvi, un estudi de l’enquesta del 2006 que analitza especíicament
el cas espanyol (Badenes, López 2011).
Consultau dades del SHARE a: <http://www.share-project.org/>.
1
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
és donar una idea de la complexitat del fenomen a partir d’una visió general i comparativa
dels factors que inlueixen en la incidència de la cura d’infants per part dels padrins.
Per una altra banda, el treball aborda el tema dels efectes i conseqüències que genera la
cura d’infants a nivell individual (tant per als padrins com per als infants), familiar i social.
En aquest sentit, les condicions que determinen les possibilitats i les capacitats dels padrins
de prendre cura dels néts es vinculen amb les polítiques públiques de suport a les famílies
i els serveis socials existents. En aquest sentit, i centrant-nos en el cas concret de la realitat
espanyola actual, marcada per polítiques agressives de contenció de la despesa pública
provocades per la crisi, el treball vol posar l’accent en el perill que suposa centrar el debat
en les relacions familiars i la solidaritat intergeneracional com a principal (no subsidiari ni
complementari) instrument de protecció i assistència dels individus. Descarregar la majoria
del pes en les famílies pot generar conseqüències molt negatives tant per a aquestes, en
tant que redueix i esgota la seva capacitat de garantir un mínim del nivell de benestar dels
seus membres, com a l’àmbit social, en què pot generar fortíssimes desigualtats i degradar
la cohesió social ins a nivells crítics.
2. Les polítiques de suport a les famílies a Espanya
Les polítiques públiques de benestar social es fonamenten en els principis d’individualització
i universalització dels drets de la ciutadania. Aquest procés d’individualització dels drets
socials de la ciutadania que es dóna durant el procés de democratització de la societat
espanyola, com és la igualtat entre homes i dones, suposa en el seu moment tensions
a dos nivells: pel fet de rompre amb un model de respecte a l’autoritat patriarcal i de
submissió a l’home (Alberdi 1999) i pel fet de xocar amb un model social i laboral centrat
en l’home com a cap de família. A Espanya, la tensió apareix des del moment que comença
a fer-se evident la desprotecció del treball femení i la càrrega de la responsabilitat sobre
la dona, la tensió per conciliar el treball remunerat amb les necessitats de cura de les
persones dependents (Flaquer 2000). Aquests elements repercuteixen inevitablement en
la consecució de nivells òptims de conciliació de la vida laboral i familiar, i en la protecció
dels drets bàsics individuals.
Trenta anys després de la implantació d’un sistema públic de protecció social, hi ha encara
importants dèicits pel que fa a polítiques familiars. Les dades de l’Eurostat del 2009 situen
Espanya (25,0) en les línies més baixes pel que fa a inversió en protecció social, molt per
davall de la mitjana europea (30,0) o ins i tot d’altres països del sud d’Europa (Itàlia: 29,8;
França: 33,0; Grècia: 27,9; Portugal: 26,9).2
Eurostat: <http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/graph.do?tab=graph&plugin=1&language=en&pcode=tps00098
&toolbox=type>.
2
167
168 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El serveis d’atenció a la infància i la família (en mesura més gran que les deduccions iscals)
són estratègies que s’associen a l’increment de la fecunditat, la disminució de la pobresa
infantil i l’increment dels nivells d’ocupació de les dones amb baixos ingressos. L’Estat espanyol
encara presenta, en aquests indicadors, índexs especialment baixos pel que fa a fecunditat,3
índexs baixos pel que fa a presència de dones en el mercat laboral,4 i índexs elevats de pobresa
infantil (UNICEF). Segons les dades del darrer informe d’UNICEF, la despesa pública destinada
a família i infància a Espanya està entre les més baixes dels països rics i en darrer lloc a Europa.
Les polítiques de protecció destinades a la infància s’han centrat molt en situacions d’especial
vulnerabilitat però no en polítiques universals de benestar de la infància.
L’atenció a les famílies, tant des del punt de vista del desenvolupament de serveis d’atenció
a les persones dependents com del suport a la conciliació de la vida laboral i familiar,
no ha estat una vertadera prioritat a l’agenda política espanyola i, si ho va ser entre els
2004 i el 2007, ha tornat enrere. Les polítiques socials a Espanya tradicionalment s’han
basat en prestacions monetàries i els serveis de protecció social no han tingut el mateix
suport que a països amb tradició socialdemòcrata.
La política familiar queda relegada a un segon pla no tant per una qüestió cultural com
per un model social familista basat en el treball masculí (male breadwiner) que centra el
pes de la cura familiar en mans de les dones (Salido, Moreno 2007). La mateixa llei assigna
obligacions a la família extensa per a la cura i assistència dels membres dependents i l’Estat
actua únicament de manera subsidiària i mitjançant les administracions locals o regionals,
fet que provoca diferències importants i una certa desigualtat entre regions (Hantrais
2004, 144). Pel que fa a les prestacions familiars, l’aspecte comú entre tots aquests països
és precisament el seu baix nivell.
Amb un sistema de seguretat social molt vinculat al treball i de protecció social
dependent de les relacions familiars (Esping-Andersen 1993; Hantrais 2004; Kuronen
2010) la responsabilitat d’atenció i cura a persones dependents, infants i gent gran recau
directament sobre les famílies i, concretament, sobre les dones (Flaquer 2000). Les dones
han assumit tradicionalment els costs derivats de tenir ills i el treball d’atenció i cura de les
persones dependents. Actualment, moltes combinen el treball remunerat amb el domèstic
destinat a l’atenció de les necessitats familiars.
Les xarxes familiars i la solidaritat intergeneracional són, doncs, el que aconsegueix
la sostenibilitat de la cura i guarda de persones dependents. Però, en contra d’alguns
arguments que justiiquen aquest model, la causa no és la «tradicional» solidaritat familiar
L’índex de fecunditat europeu l’any 2009 arribava a 1,59 ills per dona, enfront dels 1,40 d’Espanya, que en aquests
dos darrers anys ha baixat ins a 1,36 ills per dona (dades d’Eurostat <http://epp.eurostat.ec.europa.eu>).
La taxa d’ocupació de les dones era del 55,5%, enfront del 62,3% de la UE, enfora del 64,6% de França i molt més encara del 71% d’Alemanya o de més del 72% dels països escandinaus (dades d’Eurostat <http://epp.eurostat.ec.europa.eu>).
3
4
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ni una tendència natural a assumir aquestes responsabilitats, sinó l’obligació inherent a la
família com a institució prestadora de serveis de protecció davant un sistema ocupacional
que no els facilita ocupar-se dels seus membres i un sistema públic deicient i excessivament
centrat en l’externalització dels serveis de cobertura a les persones dependents.
D’altra banda, les ajudes a les famílies en relació amb la criança s’han basat en una
combinació de prestacions directes (universals o basades en la comprovació de mitjans),
reduccions d’imposts (subvencions o crèdits), permisos de maternitat i subvencions per a
la cura de nins, guarderies gratuïtes o subvencionades, habitatges subvencionats per a
les famílies, etc. Però, en general, ha primat una forta tendència a prioritzar els serveis
que «expulsen» de l’àmbit familiar la cura dels infants (escoletes, guarderies) i minimitzar
les ajudes orientades a la conciliació o que permeten la cura d’infants (i, en general, de
persones dependents) en família (permisos, subvencions, prestacions, serveis a domicili...).
Un dels indicadors de la protecció a les famílies és la cobertura de cura dels infants petits.
L’estudi de Keck i Saraceno (2011) mostra que, en el cas espanyol, hi ha una gran diferència
entre la cobertura pública de serveis a la infància i la demanda i ús d’aquests. Amb dades
del 2004, l’índex de cobertura de serveis era del 17%, mentre que l’índex d’ús de serveis
a la infància (que inclou els privats) era del 39%. La diferència de 22 punts és ins i tot
superior a la de Portugal (21 punts) i la d’Itàlia (14) i es distancia de la que presenten
països com França (amb una cobertura pública superior a la cobertura d’ús) o els països
escandinaus, amb un equilibri molt fort entre les dues cobertures (Keck, Saraceno 2011).
Aquesta diferència tan gran en el cas espanyol indica fortes diferències en l’accés als
serveis i corrobora el fet que la responsabilitat segueix recaient de manera molt intensiva
sobre les famílies, sigui cobrint els serveis mitjançant la solidaritat familiar, sigui assumint
el cost integral dels serveis externs (privats) a la infància.
Així i tot, la cobertura de serveis a la infància —escoletes, activitats extraescolars— soluciona
sols una part de la problemàtica de la cura de les persones dependents. Una bona xarxa
d’escoletes ajuda, però no arregla, altres problemàtiques com la incompatibilitat d’horaris
laborals i escolars, o l’excés d’hores laborals que obliga les famílies a fer ús de serveis
que cobreixin el temps que no poden ocupar-se dels ills (especialment en franges d’edat
superiors als tres anys).
3. Relacions familiars i solidaritat intergeneracional: poder, voler o haver de?
La solidaritat familiar no depèn de l’existència d’un sistema de cobertura fort o feble.
Els nombrosos treballs sobre el tema han mostrat clarament que un estat del benestar fort
amb un grau elevat de cobertura social no solament no redueix la solidaritat familiar sinó
que la intensiica.
169
170 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Els estudis sobre l’estat del benestar a Europa5 assenyalen precisament que els graus
més alts de solidaritat familiar dels països del sud d’Europa estan molt lligats als models
deicients d’estat del benestar característics d’aquests països (Meil 2010). En canvi, altres
estudis6 que han analitzat la família a països del nord d’Europa demostren que les relacions
intergeneracionals segueixen essent molt fortes dins aquest context de la família moderna
deinida per l’individualisme. Cal, doncs, plantejar-se a què ens referim quan parlam de
relacions familiars i a què ens referim quan parlam de solidaritat familiar. Precisament, les
relacions familiars se sustenten sobre un complex tramat d’intercanvis (d’afecte, de béns,
de serveis). Aquestes relacions tenen, doncs, un caràcter multidimensional que abraça
aspectes instrumentals-funcionals, afectius i d’organització, determinats, alhora, per tota
una sèrie de factors (Bengtson, Roberts 1991). Szydlik agrupa els factors condicionants de la
solidaritat familiar en: oportunitat, necessitat, família i el que l’autor anomena estructura
cultural-contextual. Aquestes quatre condicions agrupen alhora tota una sèrie d’elements
que es conjuguen de diverses maneres i donen com a resultat també diferents maneres
de viure i exercir la granparentalitat, alhora que mostren diferències signiicatives entre
els països europeus. El joc entre les oportunitats i les necessitats de les generacions té
un paper molt important. S’inclouen aquí els condicionants que fan que sigui possible la
solidaritat intergeneracional i el grau en què aquesta és possible: les condicions laborals
d’uns i altres, les condicions físiques i capacitats de les generacions grans d’oferir aquest
suport... De fet, la literatura sobre el tema coincideix a apuntar que la provisió d’ajuda
per part dels padrins amb la cura dels néts està més en relació amb les oportunitats dels
padrins d’oferir aquesta ajuda que amb les necessitats dels ills adults. Les condicions de
salut i de renda, la situació laboral, així com la distància residencial i el nivell educatiu,
són determinants en la provisió d’ajuda dels pares als ills adults. Per exemple, pel que
fa la situació laboral, és més determinant la dels padrins que no la dels ills, en tant que
determina les possibilitats d’oferir ajuda al ills adults i la disponibilitat de temps que hi
poden dedicar.
El nivell de renda dels padrins és també important en les possibilitats que tenen d’oferir
una ajuda de cura que comporta una certa despesa econòmica (menjars, transport, altres
transferències). Nivells de renda baixos minvarien la capacitat dels padrins de donar
suport funcional (temps, servei, transferències econòmiques) als seus ills adults (Iger,
Szydlik 2011, 219). En aquest sentit es refereix també l’estudi d’Attias-Donfut (1998),
que airma que una baixada de les pensions de jubilació (i, per tant, una minva en la
seva capacitat d’oferir suport material a les generacions més joves) afectaria de manera
molt negativa a tot el conjunt de la societat i faria més precària la situació de les famílies
amb infants petits.
5
6
Esping-Andersen (1993) i Jane Lewis (2001), entre d’altres.
Gomila (2003), Attias-Donfut (1995), Jallinoja i Widmer (2011), entre d’altres autors.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El nivell educatiu i el nivell de renda d’uns i altres deineix també no solament la capacitat
d’oferir el suport sinó el tipus de suport que es pot oferir als ills adults i el tipus de relació
que s’estableix amb els néts. Un nivell educatiu elevat pot limitar la provisió d’ajuda en
beneici d’una independència més gran i una més gran inversió en oci de la generació gran.
Els factors familiars i les estructures de necessitat estarien relacionats amb el fet que la
presència d’infants petits incrementa les necessitats d’ajuda per part dels ills adults i, per
tant, intensiica les relacions entre les diferents generacions. Els padrins es presten més
a construir una relació afectiva amb els seus néts, mitjançant precisament l’establiment
d’una relació funcional (de prestació d’ajuda) que pot presentar diferents nivells (temps,
serveis, ajuda inancera). Com més petits són els infants, més demanda hi ha d’ajuda per
part dels pares (ills adults). A la inversa, com més edat tenen els padrins, menys coniança
per part dels pares a deixar infants molt petits sota la seva responsabilitat.7 En aquest cas,
emperò, hi entren en joc les capacitats de les persones grans. Òbviament, persones amb
diicultats físiques i/o psíquiques poden assumir en mesura més petita les tasques que
comporta la cura d’un infant petit.
Iger i Szydlik (2011, 212) es refereixen a les «estructures culturals-contextuals» com a totes
les condicions de la societat en què les relacions intergeneracionals tenen lloc. Això inclou
les condicions socials derivades de les polítiques iscals i laborals, del mercat de l’habitatge
i del conjunt de normes culturalment deinides en grups especíics (grups ètnics i culturals).
Les anàlisis comparatives que s’han fet a partir de les dades del SHARE (Igel, Szydlik 2011;
Hank 2010; Hank, Buber 2009) mostren una clara correlació entre la solidaritat familiar
i les polítiques públiques, no solament relatives a polítiques familiars, com puguin ser
mesures de conciliació entre família i treball, permisos de maternitat, prestacions per a
infants i provisió de serveis de cura de la petita infància, sinó també tot el sistema de
pensions. Però aquesta correlació, en el cas del suport dels padrins als ills adults amb
infants petits, no afecta el fet que hi hagi o no relació de solidaritat familiar al si de la
família ja que, com acabam de dir, aquesta sempre es dóna; el que varia és la freqüència i
intensitat en què aquesta és prestada. En aquest sentit, les dades del SHARE revelen que la
solidaritat intergeneracional es dóna amb més freqüència en els països del nord i el centre
d’Europa, mentre que la freqüència és més baixa en els països del sud d’Europa (Espanya,
Itàlia, Grècia). En canvi, aquesta ajuda es dóna de manera més intensiva (més temps
dedicat) en aquest darrer grup de països que no en el primer grup. Les anàlisis corroboren
la idea que la inversió en polítiques familiars, lluny d’afeblir els vincles familiars, afavoreix
la solidaritat intergeneracional, en tant que permet una complementarietat entre l’ajuda
pública i l’ajuda familiar, sense esgotar ni saturar la darrera. A la inversa, la manca o
un nivell molt baix d’inversió en polítiques familiars (característica dels models familistes
7
Que coincideix també amb una demanda més baixa de suport (almenys pel que fa a cura dels ills) per part dels
ills adults, perquè els néts són més grans.
171
172 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
d’estat de benestar) redueix la capacitat d’oferir suport familiar i la fa més precària.
Per així dir-ho, l’erosiona, l’esgota: la solidaritat familiar no està, doncs, deinida per la
dinàmica que caracteritza les relacions intergeneracionals,8 sinó per la necessitat, amb les
conseqüències que se’n deriven, com nivells més alts d’estrès i sentiments de pèrdua de la
independència per part de les generacions més grans.
Aquesta idea corrobora les dades aportades en el cas concret espanyol per Badenes i López
(2011). L’estudi mostra que la cura dels membres familiars (infants petits, persones grans)
és un desig de les famílies,9 però també declaren que no disposen de recursos suicients
(de temps, materials, de serveis) i que es troben amb nombrosos obstacles per fer-ho.
4. Padrins que es responsabilitzen dels seus néts: la incidència de la
guarda dels néts per part dels padrins (anàlisi del SHARE)
Els estudis sobre l’enquesta del SHARE relecteixen els diferents factors que incideixen en
el fet que els padrins cuidin els néts en els diferents països europeus. La dedicació dels
padrins espanyols és de les més altes d’Europa, no quant a nombre de padrins que s’hi
dediquen sinó quant a la intensitat en què ho fan. Forma part, juntament amb Grècia i
Itàlia, dels països amb un índex més gran de cura per part dels padrins. La taula següent
recull alguns aspectes:
taula 1 I
Característiques de la cura dels néts a les llars on resideix algun
padrí. SHARE 200610
País
Alemanya
Suècia
Països Baixos
Espanya
Itàlia
Grècia
França
Dinamarca
Suïssa
Polònia
Rep. Txeca
Cuida néts
nombre de néts
39,29
42,95
52,97
22,07
41,16
28,65
31,54
52,06
33,80
37,80
38,08
3,46
5,16
4,30
5,38
3,77
4,67
5,54
4,25
5,01
5,75
3,57
Viuen a la
mateixa casa
9,85
8,16
8,69
35,97
26,93
32,33
16,80
5,09
12,46
47,07
16,95
Hores anuals
de cura
590
495
581
563
600
676
801
822
484
724
715
Font: Badenes, López 2011
Deinides, segons Bengtson, per les sis dimensions d’associació, afecte, consens, funció, familisme i estructura
d’oportunitat (1991).
Manifestat mitjançant les pròpies opinions de les famílies en les entrevistes.
10
Dades de Badenes i López, 2011.
8
9
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Les dades mostren que la proporció de padrins que cuiden els néts és, en el cas espanyol,
la més baixa dels països europeus analitzats,11 com també les hores anuals de cura. Però,
en canvi, presenta, juntament amb Grècia i Polònia, els nivells més elevats de corresidència.
Això dóna una idea dels mecanismes de funcionament i les dinàmiques familiars de
solidaritat, ja que la corresidència facilita l’organització domèstica de l’assistència i cura de
les persones dependents (Dykstra 2010). Així, les dades del SHARE 2004 relecteixen que,
si bé Espanya no entra dins els països en què més padrins cuiden néts, sí que entra dins un
grup de països en què els cuiden de manera més intensiva. Així, les taules següents mostren
una classiicació de països en funció de la freqüència de la cura de néts per part dels padrins:
taula 2 I
Intensitat de cura d’infants per part de padrins, per països.
SHARE 2004
Països amb índex més alt de cura per part dels
padrins
Grècia
Espanya
Itàlia
Àustria
Diari
Setmanal
Menys freqüent
No cuiden
Diari
Setmanal
Menys freqüent
No cuiden
Diari
Setmanal
Menys freqüent
No cuiden
Diari
Setmanal
Menys freqüent
No cuiden
H
9,9
7
7,2
41
8,5
5
5,7
37,2
8,5
4,9
3,5
35,6
2,9
7,1
12,1
42,9
Països amb índex intermedis
de cura per part dels padrins
d
11,3
5,2
França
8,5
52,1
9,3
5,5
Alemanya
7,4
40,5
10,7
5,1
Bèlgica
5,6
39,9
3,4
8,3
6,9
46,9
H
3,2
5,1
18
39,8
4
8,7
12,3
41,1
4,5
12
14,4
44
Països amb índex més
baixos de cura dels néts
per part dels padrins
d
3,3
7,2
Dinamarca
13,2
45,3
4,7
6,4
Suècia
8,7
47,3
4,8
10,6
Suïssa
12,3
47,5
H
0,9
7,9
20,8
45,4
1,4
8,2
17,5
44,9
2,2
8,9
9,8
44,4
d
0,5
6,6
18,9
49,1
1,6
8,5
19,3
44
4,3
6,6
6,6
45,3
Com s’aprecia en aquesta darrera taula, els padrins d’Espanya, Itàlia i Grècia cuiden els
néts diàriament en proporció més alta que els padrins dels països del nord i del centre
d’Europa. Mentre que el 9,3% dels padrins espanyols tenen cura dels seus néts cada dia,
solament el 4% d’Alemanya o el 2,2% dels padrins suïssos ho fan. La proporció de padrins
que no cuiden els seus néts és també elevada en els països del nord i del centre; el 47,5%
de padrins alemanys i belgues, per exemple, no cuida els seus néts; en canvi, els països del
sud presenten proporcions més baixes.
11
Badenes i López (2011, 113) fan notar que les xifres del SHARE 2006 sobre el nombre d’hores de cura dels néts està
referida al total dels padrins, cuidin néts o no, i no solament als padrins que cuiden néts. Això fa que sigui inferior
al nombre d’hores que presenta la mitjana europea i la d’altres països del centre i del nord, amb una intensitat més
baixa de la cura d’infants per part dels padrins.
173
174 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 3 I
Cura dels néts de la població més gran de 65 anys a Europa i
Espanya, SHARE 2004
europa
Diari
Setmanal
Menys freqüent
No cuiden
Homes
4,4
8,1
13,0
41,1
espanya
dones
5,1
7,3
11,6
45,5
Homes
8,5
5,0
5,7
37,2
dones
9,3
5,5
7,4
40,5
Les diferències entre homes i dones també són evidents en els diferents països europeus,
independentment de la incidència de la cura. Les padrines, i d’aquestes, la padrina
materna, són les que gaudeixen majoritàriament de la coniança de les parelles joves
per cuidar els néts. Els vincles socioafectius més forts entre mares i illes adultes són una
característica bastant comuna arreu d’Europa, que es tradueixen en un nivell més alt
d’intercanvi i solidaritat familiar.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Al marge dels factors culturals (que determinen el rol dels padrins en l’organització de les
estructures socials i econòmiques d’un determinat país) i de les facilitats per desenvolupar
aquesta tasca de cura dels néts (polítiques de suport a les famílies) (Silverston 2003, a:
Hank, Buber 2009), hi ha tot un conjunt de factors que determinen la incidència en què
els padrins cuiden els néts (opportunity structure) (Dykstra 2010). S’ha fet una combinació
dels resultats assenyalats per Badenes i López del SHARE 2006 i per Hank i Buber del
SHARE 2004 pel que fa a aquests factors i podríem agrupar-los en la taula següent:
taula 3 I
font
HiB
B i L; H i B
H i B; B i L
H i B; B i L
HiB
H i B; B i L
BiL
BiL
BiL
Factors que determinen la incidència en què els padrins cuiden
els néts
factors
nivell d’incidència
La
incidència més alta és en padrins de 60-69 anys i la més baixa és
Edat
en padrins de més de 70 anys.
Tenir almenys un nét de baixa edat (0-3 anys) incrementa les
Edat dels néts
possibilitats que els padrins el cuidin. Les probabilitats es redueixen
com més avançada és l’edat dels néts.
Tenir almenys un nét de baixa edat (0-3 anys) incrementa les
Edat dels néts
possibilitats que els padrins el cuidin. Les probabilitats es redueixen
com més avançada és l’edat dels néts.
Sexe
Prevalença de la padrina per línia materna.
H i B airmen que les probabilitats que els padrins cuidin
néts s’incrementen si els pares no tenen parella
Estat civil dels pares els
(monoparentals). En canvi, B i L sostenen que les probabilitats
dels menors
que els padrins cuidin els néts s’incrementen com més gran és
el nombre de ills que viuen en parella.
Si els padrins (homes) no tenen parella, s’incrementen les
Estat civil dels padrins possibilitats de cuidar els néts. En canvi, no hi ha incidència
pel que fa a l’estat civil de les padrines.
La incidència augmenta amb la corresidència i amb la
proximitat residencial. En canvi, B i L, per al cas espanyol, no
troben relació signiicativa entre la distància residencial i les
probabilitats que els padrins cuidin néts. De fet, pel que fa
Residència
a la solidaritat i relacions intergeneracionals, Gomila (2003)
mostra que l’organització residencial de les llars de ills adults
i pares grans no té gaire incidència tant en la cura dels infants
petits com en la de persones grans dependents.
Composició de la llar Si les persones grans viuen soles, la incidència és més baixa.
dels padrins
situació laboral dels padrins incideix més en la cura dels
Situació laboral dels La
néts que la situació laboral dels ills adults. En canvi, com
padrins i dels ills
més gran és l’autonomia laborals dels ills, més baixa és la
adults
probabilitat que els padrins cuidin els néts.
Concurrència de
No afecta la incidència de la cura. En canvi, H i B hi veuen una
determinades
malalties i/o depressió correlació si és la padrina qui pateix les malalties.
BiL
Concurrència de
diicultats físiques
per realitzar certes
tasques —sí afecta la
incidència
HiB
Suport institucional
A diicultats més grans, incidència més baixa.
L’existència de polítiques públiques de suport a les famílies
incrementa la incidència de la cura.
continua
175
176 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
font
BiL
BiL
factors
Assistència d’altres
persones
Condicions
econòmiques
nivell d’incidència
Quan els padrins cuiden altres persones s’incrementen les
possibilitats de cuidar els néts.
Les diicultats econòmiques dels padrins no inlueixen en les
probabilitats de cura dels néts.
5. Les modalitats i tipologies de padrins cuidadors. Dels acolliments
familiars en família extensa als padrins cangur
Al marge de la incidència d’aquests factors en la cura de néts, la prestació d’aquest servei
per part dels padrins abraça diverses tipologies, no solament en funció de la implicació
dels padrins en la criança i educació dels néts, sinó també en funció del seu reconeixement
formal o legal. Pinazo i Ferrero (2003) estableixen una classiicació del rol del padrins en la
cura dels néts, en què distingeixen entre rol deinit, rol difós i rol parental. En el rol deinit
s’inclouen els padrins que cuiden els néts de manera esporàdica, puntual i molt associada
a l’oci i al foment de les relacions familiars. En el rol parental es troben els padrins que
assumeixen formalment la guarda intensiva i quotidiana dels néts i a més n’assumeixen
també la responsabilitat formal de la tutela. Els padrins cangur entren dins el grup de
padrins amb un rol difós, poc clar i molt ambigu, perquè assumeixen un rol que no els
correspon però tampoc els és reconegut formalment.
Els padrins amb guarda i/o tutela ordinària dels néts, reconeguda administrativament,
quan els pares/mares estan incapacitats per desenvolupar el seu rol parental (a causa
de situacions diverses: decés, toxicomania, problemes de salut mental, maltractament
i/o abandonament del menor, internament en centres penitenciaris, negligència, mares
fadrines molt joves, etc.) es pot desencadenar un procés d’acolliment familiar amb altres
persones diferents dels pares. L’acolliment familiar pot esser exercit per la pròpia família
a través de l’acolliment administratiu (amb consentiment de la pròpia família), judicial
(imposat pel jutge sense que hi hagi d’haver un consentiment de la pròpia família) o
natural (no es declara situació de desprotecció i l’administració intervé per registrar quan
l’acolliment passa a ser formal) (Pinazo, Ferrero 2003).
En aquests casos, el rol dels padrins està deinit per una relació legal (acolliment simple,
permanent i tutela ordinària), ja sigui assignada per via judicial (en cas de maltractaments,
per exemple) o administrativa, i implica la corresidència.
Els padrins cuidadors amb guarda de fet assumeixen rols parental intermedis entre els
padrins amb la guarda legal i/o tutela i els anomenats padrins cangur. La responsabilitat
legal continua assignada als pares però són els padrins qui exerceixen la majoria de les
activitats de cura, criança i educació dels néts. Les implicacions que aquesta situació té
dins l’àmbit relacional són intenses, ja que els padrins, tot i que tenen la càrrega més gran
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de feina, no tenen capacitat per prendre decisions sobre els néts (almenys formalment).
Dins aquest grup s’han de diferenciar també dos perils en relació amb la composició
de la unitat familiar, amb presència o no dels pares (o d’algun dels pares) dels infants.
En el cas en què cap dels pares conviu amb els menors i els padrins, es tracta de famílies
«de generació botada» (Pinazo, Ferrero 2003).
La situació dels anomenats padrins cangur és també clara formalment, ja que els padrins
ofereixen tots els serveis de cura i criança dels néts de manera intensiva (durant moltes
hores al dia) i per períodes prolongats de temps, però, en canvi, no tenen cap responsabilitat
legal sobre ells. L’ajuda oferta generalment està més motivada per ajudar econòmicament
o instrumentalment els ills quan aquests treballen que no per substituir i/o assumir rols
parentals. El model residencial de les unitats familiars no té cap incidència important,
més enllà dels patrons residencials que propicia la mateixa solidaritat intergeneracional
(Gomila 2003; Attias-Donfut 2008).
La incidència dels factors de gènere en la guarda i cura dels infants per part dels padrins
és un fet destacable. Tot i que quantitativament les diferències són molt reduïdes,12 molts
dels estudis remarquen que són les padrines les que solen assumir el rol de cuidadores
principals, amb una distribució ben deinida de tasques per gènere: les padrines assumeixen
la càrrega més gran de treball domèstic (cuinar, netejar roba...), mentre que els padrins
assumeixen una càrrega més gran de provisió de recursos i aspectes administratius i de
gestió domèstica (Gomila 2006; Pinazo, Ferrero 2003; Attias-Donfut 2008).
5.1. el balanç entre càrrega i beneficis de la cura intensiva dels néts
Tot i ser un fenomen molt estudiat als EUA, a causa precisament de les elevades
proporcions que presenta, l’acolliment en guarda i/o tutela legal dels néts per part dels
padrins és poc estudiat a l’àmbit europeu. Així i tot, alguns estudis mostren que en la
majoria de països occidentals s’ha produït un augment d’aquest tipus d’acolliments en
família extensa. A l’Estat espanyol, l’estudi de Del Valle i Bravo (2003) mostra que el
48% dels infants sota mesures de protecció es trobaven en acolliment residencial i el
52% en acolliment familiar (85% en família extensa i 15% en família aliena). Malgrat
que les investigacions situen el percentatge al voltant del 70-80% (Fernández del Valle,
Álvarez-Baz, Bravo 2002; Montserrat 2006; Molero, Albiñana, Gimeno 2006), en l’estudi
consultat, els padrins acollidors són un poc més de la meitat (60%).13 Sembla, doncs,
que l’acolliment en família és l’opció més desitjada i la que permet garantir més bé
el benestar dels menors.14 El factor del gènere és també visible en aquestes situacions
12
L’enquesta SHARE 2004 mostra tant per al conjunt europeu com als EUA un elevat nivell de participació dels
padrins en la cura dels infants, molt similar al de les padrines (Hank, Buber 2009).
13
Un terç són oncles (32%) i la resta, germans (gairebé tots casats) i altres familiars. No s’han pres en consideració
situacions de fet des del naixement, en què l’acolliment per part dels padrins sol ser bastant freqüent.
14
Pinazo i Ferrero (2003) en treuen les mateixes conclusions per al cas valencià.
177
178 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
d’acollida, en què predomina el peril femení del cuidador, així com una prevalença de
la família materna per sobre de la paterna.
En general, els estudis sobre l’acolliment dels infants per part dels padrins s’han
desenvolupat principalment des dels àmbits dels infants que viuen o estan en risc de
desemparament, maltractaments i risc psicosocial, però no tant des de l’àmbit de la
vellesa o des de la perspectiva de les persones grans cuidadores (Picazo, Ferrero 2003).
Molts dels estudis, especialment els desenvolupats als Estats Units (Miles 2001), han destacat
els avantatges que representa la intensitat del contacte entre les generacions a través de
la cura tant per als menors com per als padrins cuidadors. Altres estudis destaquen els
beneicis de la família extensa, en tant que es minimitzen les ruptures i interrupcions
en la vida dels infants (Hunt 2003) i dins la mateixa línia es troben també els estudis que
destaquen l’estabilitat que representa l’acolliment en famílies extenses en relació amb
altres models d’acolliment (Terling-Watt 2001).
Altres estudis, emperò, posen sobre la taula la problemàtica que representa la cura
intensiva (en qualsevol de les modalitats, ja sigui en custòdia o no) en les persones grans
cuidadores. Badenes i López (2011) posen l’accent precisament en els efectes que genera
la situació de doble dependència que es deriven de la cura intensiva dels néts tant a nivell
educatiu per als infants, com a nivell físic i emocional per als padrins.
Tanmateix, l’impacte en el benestar tant dels menors com dels padrins i la família com a conjunt
difereix no solament en funció del grau d’implicació (Pinazo, Ferrero 2003) dels padrins en la cura
dels néts sinó també en la modalitat (característiques) de l’ajuda proporcionada. Així, Villalba
assenyala tot un seguit d’efectes positius i negatius de l’acollida en guarda i/o tutela que es
diferencien dels efectes que arriba a tenir quan la cura dels néts no duu associada l’acolliment,
tot i que l’activitat desenvolupada sigui molt intensiva. Villalba destaca els sentiments d’amor
i ajuda envers ills i néts que implica la relació amb ells i l’augment en l’autoestima i el sentit
de la vida que això genera. Sentir-se útils, veure créixer els néts de prop té conseqüències
també en la percepció de la pròpia família i de la importància social que desenvolupa.
En contrapartida, les alteracions i els conlictes que es produeixen en les relacions familiars
(amb els ills adults, amb els néts, amb altres membres), les diicultats econòmiques,
el cansament físic i psicològic, l’estrès, el desfasament generacional, les diicultats en el maneig
de la relació i educació dels néts, la por del fracàs, el sentiment de manca de llibertat, etc.
constitueixen importants factors de risc que incrementen els nivells d’estrès en les persones
grans cuidadores i minimitzen els avantatges de l’acolliment en els infants (Villalba 2002).
Precisament perquè són les dones les que fan de cuidadores, són també elles les que són més
susceptibles de patir els efectes negatius.
Una de les principals diferències entre les situacions de custòdia i/o tutela dels néts per
part dels padrins i la dels padrins cangur, que prenen cura dels néts per proporcionar
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
una ajuda als ills que treballen, està en les relacions que manté la generació gran amb
els propis ills adults. Si la renúncia dels pares ha estat produïda per situacions d’abús de
substàncies addictives, agressions o maltractament o malalties mentals, les relacions que
mantenen amb ells són —si no de ruptura— negatives i en molts casos nocives (abusos) per
a la dinàmica familiar. Les conseqüències psicològiques que se’n deriven són importants,
en tant que l’acolliment implica reconèixer la problemàtica dels propis ills (Pinazo, Ferrero
2003), que sovint genera sentiments de fracàs, culpabilitat o ressentiment. Els padrins,
en aquestes situacions, solen presentar graus d’estrès molt superiors als que presenten els
padrins cangur (Carlini-Marlatt 2005, 8). Per la seva banda, molts d’infants en aquestes
situacions es troben també psicològicament afectats per la pròpia relació amb els pares
(Miles 2001). En contraprestació, aquestes situacions sí que solen tenir efectes positius en
les relacions entre padrins i néts, ja que és mitjançant aquesta relació que es garanteix als
infants un marc de protecció, vinculació, identitat positiva i estabilitat emocional. També
per als padrins representa una font de benestar psicològic i afectiu.
Aquests sentiments s’han d’afegir a l’estrès que implica voler ser més bons cuidadors i
l’estrès d’haver de proporcionar als néts els elements educatius i models parentals de què
s’han vist mancats (Pinazo, Ferrero 2003). Aquests sentiments no es donen en els casos dels
padrins cangurs. La situació és molt diferent, ja que aquests casos no impliquen la manca
de models parentals adequats o positius, ni l’absència dels ills ni en l’educació ni en la cura,
sinó un repartiment d’aquestes tasques. Al contrari, la problemàtica en aquests casos es pot
centrar en els conlictes que poden existir entre els models de parentalitat que practiquen
els padrins i els dels pares. El conlicte en aquest àmbit tendeix a fer prevaler els patrons dels
pares per sobre dels padrins (Attias-Donfut, Segalen 1998; Attias-Donfut 1998).
En els casos en què la guarda dels néts per part dels padrins és una activitat regular i
intensiva, els padrins tenen un paper molt important com a agents de socialització.
Exerceixen una inluència social directa sobre els néts en la transmissió de valors culturals
i en la construcció de la identitat dels infants (Coenen-Huther, Kellerhals, Von Allen, a:
Gomila 2006; Attias-Donfut 2008; Vincent 2005). Però precisament dins aquest àmbit, no
sempre és vista de manera positiva. Badenes i López (2011, 109) destaquen precisament
que el fet que els padrins hagin de mantenir un rol principal de cuidador-educador dels
néts (que no els correspon) priva aquests de mantenir unes relacions afectives més obertes
i lliures de responsabilitat, que es poden traduir en carències educatives importants. Així,
si els padrins tenen una funció cabdal, tant de suport afectiu com de socialitzadors en la
transmissió de valors i maneres de fer als néts, aquesta resulta més positiva quan es manté
precisament aquest rol secundari (absent de responsabilitat) que permet complementar
l’educació dels infants. La situació és diferent quan aquests padrins tenen la responsabilitat
d’aquesta educació. El desfasament entre els seus patrons educatius i l’esgotament físic
i psicològic que comporta la responsabilitat sobre la seva educació es converteixen,
especialment en els casos d’acollida amb guarda i/o tutela, en un factor de risc que pot
179
180 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
tenir conseqüències en el nivell d’èxit escolar dels infants i en el desenvolupament de
conductes inadequades. Alguns estudis americans han mostrat que en els casos en què els
padrins tenen la tutela dels néts es produeix una distància/desconnexió més gran entre les
generacions a nivell educatiu, a causa precisament de la distància entre les experiències
i competències a nivell tecnològic o cultural entre padrins i néts (perquè hi ha un bot
generacional). Tot i que és difícil valorar, atenent també les especiicitats de cada cas, els
avantatges i inconvenients de la distancia entre els models culturals, cognitius i morals
que hi pugui haver entre les diferents generacions, els referents, el suport i l’estabilitat
afectiva que comporta aquesta relació són positius per a ambdues generacions.
Fora dels casos de tutela, la guarda intensiva (diària) dels néts comporta també conlictes
en l’àmbit institucional. Quan són els padrins els que van a recollir els infants a l’escola,
els que els duen al metge, són ells els que estan més en contacte amb els mestres, metges,
etc.; la comunicació amb aquestes institucions es fa mitjançant els padrins en comptes dels
pares i, a vegades, els límits o les fronteres de la responsabilitat poden no estar ben clars.
La confusió entre l’interlocutor directe i el responsable últim necessita una coordinació i
un intercanvi d’informació important amb els responsables entre un i l’altra, així com un
elevat nivell de consens entre els responsables de la criança dels infants. Precisament, la
indeinició dels límits de responsabilitat constitueix també una potencial font de conlicte
entre padrins, ills i néts. Mantenir l’equilibri entre l’absència de responsabilitat formal però,
alhora, tenir la responsabilitat educativa que representa la convivència —ensenyar a menjar
bé, normes de comportament, hàbits higiènics, socials, relacionals, etc.— (Vincent 2005, 30)
pot presentar problemes en l’exercici de l’autoritat. El consens en els models d’exercici de la
parentalitat entre els pares i els padrins és cabdal en aquest sentit ja que, si no n’hi ha, els
efectes són clarament negatius. La competència entre pares i padrins per fer prevaler certes
normes i valors augmenta la confusió en l’infant i afecta directament les relacions entre les
tres generacions. S’enllaça aquí amb el tema de les ambivalències de la solidaritat familiar,
que s’expressen mitjançant les tensions que poden generar les relacions de dependència,
de poder en la presa de decisions, de conlictes d’interessos, etc. Widmer i altres autors com
Lüscher i Pillemer parlen de l’ambivalència de les relacions intergeneracionals, solidàries per
un costat però alhora conlictives. De fet, Widmer (2011, 57) va més enllà i airma que els
conlictes s’inscriuen dins el marc de les relacions de solidaritat i donen un caràcter inherent
a solidaritat i conlicte. «Guardar la bona distància» —com diuen Attias-Donfut i Segalen
(1998)— esdevé, doncs, un aspecte clau i difícil que no tots saben gestionar correctament.
Saber quan intervenir i quan mantenir-se al marge i evitar la competència en temes educatius
sembla l’opció més adequada per tal d’oferir patrons educatius coherents i positius, però
resulta molt difícil en contexts de guarda molt intensa.
En general, la cura regular i intensiva dels néts representa, en totes les situacions, una
minva del nivell de benestar dels padrins. La pèrdua d’espais d’oci i temps per a un mateix
és un dels elements generadors d’estrès en els cuidadors. Però, a més, alguns estudis
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
mostren que quan l’ajuda familiar és més llarga del previst acaba produint conseqüències
negatives tant en la part que proporciona l’ajuda (que va perdent aquesta capacitat d’oferir
suport) com en la part que rep l’ajuda (que perpetua una situació de dependència), amb
implicacions en la degradació de les relacions (Ribert 2006, 102). Això té a veure també
amb la percepció de càrrega que la cura dels néts representa per als padrins. Sembla que
els recursos psicològics tenen un fort impacte i inlueixen en l’autoestima dels cuidadors i
la seva capacitat de fer-hi front (Pearlin, Schooler a: Pinazo, Ferrero 2003).
Tanmateix, les distintes situacions (custòdia i guarda i tutela, per una part, i padrins cangur,
per l’altra) presenten diferències en la construcció identitària i en l’autorepresentació/
autodeinició dels padrins. En els casos d’acolliment amb guarda i tutela, padrins i néts
contribueixen a la creació d’un rol combinat de pares-padrins que no es dóna en el casos
de padrins cangurs. Si en el primer cas es dóna una certa confusió perquè els padrins es
converteixen en pares substituts, en el segon cas els rols estan perfectament deinits, tot
i que el pes més gran de la guarda recaigui sobre els padrins. En aquest darrer cas, no hi
ha substitució i la diferenciació dels rols (així com els límits en la responsabilitat sobre els
infants) està deinida pel tipus de relació que manté cada generació amb l’altra.
Els factors socioeconòmics i, en concret, la disponibilitat de recursos suicients per fer front
a la responsabilitat de l’acollida, la cura i l’educació dels néts és un element que també
afecta el benestar psicològic i el grau d’estrès que experimenten els padrins cuidadors.
Tot i que les dades quantitatives del SHARE 2006 analitzades per Badenes i López (2011)
no permeten assenyalar una relació entre la incidència de la cura i la diicultat econòmica,
ja que únicament tenen en compte la situació dels padrins i no la dels pares, es pot suposar
que el grau d’estrès o de preocupació pels recursos és més gran en els casos dels padrins
que tenen la guarda i custòdia dels néts. En el cas dels padrins cangur, la preocupació
pels recursos, tot i que present, no és tan gran precisament perquè es compta amb les
aportacions dels ills. En tot cas, sovint la prestació d’ajuda dels padrins cangur va molt
més enllà de la guarda dels infants. Entra dins el joc de la solidaritat intergeneracional que
implica l’intercanvi de regals i béns, a més de la prestació de serveis.
L’estrès generat per la preocupació per la suiciència dels recursos s’afegeix, doncs,
als efectes negatius sobre la salut física (esgotament físic) i mental (depressió, baixa
autoestima, aïllament...) dels padrins que es veuen en l’obligació de cuidar els néts de
manera intensiva.
En contrapartida, els treballs tant quantitatius a partir de les dades del SHARE com qualitatius
(Badenes i López, Hank, Attias-Donfut...) coincideixen amb la positivitat del efectes que la
cura dels néts proporciona tant als padrins com als infants mateixos. Sembla clar també que
la diferència està no tant en el fet de cuidar els néts com en l’obligació de fer-ho.
181
182 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Les polítiques dirigides a donar suport a les persones dependents (siguin menors o persones
grans), sense ànim de substituir les famílies sinó permetent la combinació dels serveis
familiars amb els externs, sembla que generen nivells més alts d’acceptació. La tendència de
moltes iniciatives públiques a dirigir els esforços de l’atenció a la dependència a través de
serveis externs que desposseeixen les famílies de gran part de les seves funcions és tan nociva
com les que descarreguen sobre aquestes tot el pes de l’ajuda als membres més dependents.
Aquestes polítiques no fan sinó erosionar o esgotar la família en la seva capacitat de ser una
xarxa cohesionada de protecció dels seus membres (Badenes, López 2011).
Precisament, polítiques familiars de conciliació treball-família que permetin complementar
la solidaritat familiar i l’ajuda que proporcionen els serveis externs és encara un tema
pendent a Espanya en general i a les Illes Balears en concret. L’actual oferta de serveis
d’escoletes —incrementada els darrers anys— no soluciona, ni de lluny, les necessitats de
guarda dels infants, precisament perquè es dóna en un marc de manca de serveis públics de
guarda d’infants, desajustament d’horaris laborals i escolars, desajustament de vacances
escolars i laborals, jornades laborals de 37,5 hores que no permeten als pares fer-se càrrec
dels ills i obliga a acudir a l’ajuda dels padrins per poder atendre els infants.
6. Consideracions finals
En l’actual context de crisi, la incidència de l’atur, especialment forta en el cas espanyol,
pot acompanyar-se de canvis quant a la cura dels infants i les relacions intergeneracionals.
En primer lloc, podríem pensar que la crisi es pot traduir en la disminució del nombre de
padrins que exerceixen el rol de cuidadors (deinit o difós) pel fet que molts pares i mares
poden exercir rol parental integralment. Concretament, en el cas de les dones, davant
una manca de polítiques de conciliació, se’n veu restringida la inserció en l’àmbit laboral.
L’increment dels pares i mares que són la principal font d’educació i cura dels infants o,
per exemple, la disminució d’infants que queden als menjadors escolars i a les activitats
extraescolars (recurs de conciliació molt important en el context espanyol) són dos dels
efectes que ja es poden observar.
En segon lloc, quan els padrins assumeixen la responsabilitat de tenir cura dels seu néts,
a causa de la manca de polítiques d’infància, es veuen empesos a fer-ho de manera molt
intensiva. Sovint, la prestació d’ajuda dels padrins cangur va molt més enllà que la guarda
dels infants. Entra dins el joc de la solidaritat intergeneracional que implica l’intercanvi de
béns, a més de la prestació de serveis. Actualment, l’estrès generat per la preocupació per
la suiciència dels recursos s’afegeix als efectes negatius sobre la salut física (esgotament
físic) i mental (depressió, baixa autoestima, aïllament...) dels padrins que es veuen en
l’obligació de guardar els néts de manera intensiva. Depèn del grau d’implicació i la
modalitat de cura el fet que els efectes sobre el benestar dels implicats siguin positius o
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
negatius. La cura intensiva, ja sigui en custòdia o no, en les persones grans cuidadores,
és un tema que ha de ser investigat amb profunditat. Estudis com el de Badenes i López
(2011) obren la possibilitat d’analitzar els efectes de la «doble dependència» que es
deriven de la cura intensiva dels néts tant a nivell educatiu per als infants, com a nivell
físic i emocional per als padrins.
En tercer lloc, la crisi podria inluir en el paper i en les noves formes d’envelliment actiu que
s’havien assolit i produir un retancament de les persones grans dins l’àmbit familiar davant
la necessitat de proporcionar suport a la família amb la cura dels néts. La disponibilitat de
temps per a activitats formatives, d’oci i temps lliure, o de voluntariat, es pot haver vist
afectada. En general, la cura regular i intensiva dels néts representa, en totes les situacions,
una minva del nivell de benestar dels padrins. La pèrdua d’espais d’oci i de temps per a un
mateix és un dels elements generadors d’estrès en els cuidadors.
En relació amb els futuribles plantejats, podríem deinir dos escenaris: per una banda,
continuaria la funció de cura pel fet que els pares tenen una necessitat més gran d’ingressos
i no disposen de recursos per a la conciliació; per altra, la funció econòmica passaria a ser
un dels elements principals de suport material dels padrins als pares i als néts.
En el primer escenari, l’empitjorament de les condicions econòmiques de les famílies i la
desaparició de certs serveis de conciliació (augment d’hores de treball, privatització de
certs serveis a la infància...) empeny més que mai els pares i mares a la recerca d’ingressos
més alts i genera un increment de la participació dels padrins en l’assistència dels néts.
En qualsevol dels casos, el que sí sembla clar és que en un escenari o en un altre, la solidaritat
familiar seguirà tenint un paper cabdal en el benestar i supervivència de les famílies. En el
segon escenari es podria, ins a cert punt, transformar la solidaritat intergeneracional en
la prestació d’ajuda inancera i material més que no en la prestació de serveis.
A Espanya, els padrins cangur ofereixen tots els serveis de cura i criança dels néts de manera
intensiva (durant moltes hores al dia) i per períodes prolongats de temps. L’ajuda oferta
generalment està més motivada pel fet d’ajudar econòmicament o instrumentalment els
ills quan aquests treballen que no per substituir i/o assumir rols parentals. Tot i que el seu
rol no és reconegut formalment, la intensitat de les relacions pot provocar que els límits
no quedin clars. La indeinició dels límits de responsabilitat constitueix una potencial font
de conlicte entre padrins, ills i néts. A part, un altre factor de risc és la problemàtica
que es pot generar per la divergència entre els models de parentalitat que practiquen
els padrins i els dels pares. Es tracta de les ambivalències pròpies de la solidaritat familiar,
el conlicte inherent a les relacions de dependència. La importància de «guardar la bona
distància», de saber quan intervenir i quan mantenir-se al marge, i evitar la competència
en temes educatius són algunes de les alternatives que poden facilitar patrons educatius
coherents i positius.
183
184 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
ACF (Administration for children and families) (2007) Region IV: «Cuando los abuelos crían
a sus nietos». EUA: Department of health and human services. <http://www.acf.hhs.gov/
opa/doc/grandparents_spanish.pdf>.
Alberdi, I. (1999): La nueva familia española. Madrid: Taurus.
Attias-Donfut, C.; Segalen, M. (1998): Grand-parents. La famille à travers les générations.
París: Odile Jacob.
Attias-Donfut, C. (2008): «Les grand-parents en Europe: de nouveaux soutiens de famille».
Informations Sociales 2008/5, núm. 149. <http://www.cairn.info/revue-informationssociales-2008-5-page-54.htm>.
Attias-Donfut, C. (1995) (dir.): Les solidarités entre générations. Vieillesse, familles, état.
París: Nathan.
Badenes, N.; López, M. T. (2011): «Doble dependencia: abuelos que cuidan nietos en
España». Revista de servicios sociales, Zerbitzuan, 47. Govern Basc.
Bengtson, V. L.; Roberts, R. E. (1991): «Intergenerational solidarity in aging families: An
example of formal theory construction». Journal of Marriage and the Family, 53, 856-870.
Carlini-Marlatt, B. (2005): Grandparents in Custodial Care of their Grandchildren: A Literature
Review. Mentor UK Grandparents project Conceptual and methodological fallacies. Carlo
Alberto Notebooks. <http://www.carloalberto.org/assets/working-papers/no.229.pdf>.
Dykstra, P. A. (2010): Intergenerational Family Relationships in Ageing Societies. United Nations
Economic Commission for Europe. <http://www.multilinks-project.eu/uploads/papers/0000/0050/
Intergenerational_family_relationships_in_ageing__societies_aug10.doc.pdf>.
Esping-Andersen, G. (1993): Los Tres mundos del Estado de Bienestar. València: Edicions
Alfons el Magnànim, 1993.
Fernandez del Valle, J.; Bravo, A. (2003): La situación del acogimiento familiar en España.
Madrid: Ministeri de Treball i Assumptes Socials.
Fernández del Valle, J.; Álvarez-Baz, E.; Bravo, E. A. (2002): «Acogimiento en familia
extensa. Peril descriptivo y evaluación de necesidades en una muestra del Principado de
Asturias». Bienestar y Protección Infantil, I (1), 33- 55.
Flaquer, L. (2000): Las políticas familiares en una perspectiva comparada. Barcelona:
Fundació la Caixa.
Gomila, M. A. (2006): «Continuités et changements des rapports de solidarité familiale
dans les tros ïles de la Méditerranée». Recherches Familiales. UNAF.
<http://www.cairn.info/revue-recherches-familiales-2006-1.htm>.
Gomila, M. A. (2003): Servir els vells, cuidar els pares. Una perspectiva antropològica de
les relacions intergeneracionals a través de l’assisstència de les persones majors. <http://
es.scribd.com/doc/22730477/Servir-Els-Vells-Cuidar-Els-Pares>.
Hank, K.; Buber, I. (2009): «Grandparents caring for their grandchildren: Findings From
2004 Survey of Health, Ageing and Retirement in Europe». Journal of Family Issues. Vol.
30, núm. 1, 53-83.
Hank, K. (2010): «Societal determinants of productive ageing: A multilevel analysis
across 11 European countries». European Sociological Review, 27 (4): 526-541. DOI:
10.1093/esr/jcq023.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Hantrais, L. (2004): Family Policy Matters. Responding to family change in Europe. Bristol.
Hunt, J. (2003): Family and Friends Carers. Report prepared for the department of Health.
<http://www.doh.gov.uk/carers/familyandfriends.htm>.
Igel, C.; Szydlik, M. (2011): «Grandchild care and welfare state arrangements in Europe».
Journal of European Social Policy, juliol 2011, vol. 21, núm. 3, 210-224.
UNICEF (2011): Informe Unicef. 20 años de la Convención sobre los Derechos del Niño: retos
pendientes 2010-2011. <http://www.unicef.es/sites/www.unicef.es/iles/Informe_Infancia_
es.pdf>.
Jallinoja, R.; Widmer, E. (2011): Families and Kinship in Contemporary Europe. Rules and
Practices of Relatedness. Hampshire: Palgrave MacMillan.
Keck, W.; Saraceno, C. (2011): Comparative childcare statistics in Europe.
Kuronen, M. (2010): Research on family and Family Policies in Europe. Final Report 2011.
Commission of the european communities research directorate-general. Family Platform.
<http://www.google.es/search?sugexp=chrome,mod=11&sourceid=chrome&ie=UTF8&q=family+policy+in+europe>.
Lewis, J. (2001): «The decline of the male breadwinner model: implications for work and
care». Social politics, 8 (2). pàg. 152-169.
Lüscher, K.; Pillemer, K. (1998): «Intergenerational Ambivalence. A New Approach to the
Study of Parent-Child Relations in Later Life», Journal of Marriage and Family, vol. 60, 2,
pàg. 413-425.
Meil, G. (2011): Individualización y solidaridad familiar. Colección Estudios Sociales, núm.
32. Obra Social la Caixa.
Miles, S. (2001): Grandparents Raising Grandchildren. West Virginia University publications.
<http://www.wvu.edu/~exten/infores/pubs/fypubs/240.wl.pdf>.
Pearlin L.; Schooler C. (1978): «The structure of coping». Journal of Health and Social
Behavior, 19: 2-21.
Pinazo, S.; Ferrero, C. (2003): «Impacto psicosocial del acogimiento familiar en familia
extensa: el caso de las abuelas y los abuelos acogedores». Revista Multidisciplinar de
Gerontología, núm. 13 (2) 89-101.
Ribert, E. (2006): «Les déterminants du soutien familial apporté aux allocataires du RMI».
Recherches familiales, 2006/1, núm. 3, pàg. 101-111.
Salido, O.; Moreno, L. (2007): «Bienestar y políticas familiares en España». Política y
Sociedad, vol. 44, núm. 2, 101-114.
Siegrist, J. (ed.) (2010): «Social and Family Context». <http://share-dev.mpisoc.mpg.de/
ileadmin/pdf_documentation/FRB2/Chapter_5.pdf>.
Terlingwatt, T. (2001): «Permanency in kinshipcare: An exploration of disruption rates and factors
associated with placement disruption». Children and Youth Services Review, 23 (2), 111-126.
Villalba, C. (2002): Abuelas cuidadoras. València: Tirant lo Blanch.
Vincent, S. (2005): «Etre grands-parents aujourd’hui». Dossier d’Etude n. 72. Allocations
familiales.
Widmer, E.; Lüscher, K. (2011): «Les Relations Intergénérationelles au Prisme de
L’Ambivalence et des Conigurations Familiales». Recherches Familiales UNAF. <http://
www.cairn.info/revue-recherches-familiales-2011-1.htm>.
185
186 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autores
MARIA ANTÒNIA GOMILA GRAU
Palma de Mallorca, 1966. Llicenciada en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat
Complutense de Madrid.
Doctora en Història per l’Institut Universitari Europeu (Florència, Itàlia).
Becària postdoctoral a les universitats de Cambridge (Regne Unit) i Provença (França) i
becària Marie Curie de la Comissió Europea a la Universitat de Provença, on ha desenvolupat
un projecte de recerca sobre les relacions intergeneracionals a la Mediterrània.
Professora ajudant doctora al Departament de Pedagogia i Didàctiques Especíiques de la
UIB i membre del grup de recerca GIFES. Les seves actuals línies de recerca se centren en
les relacions familiars i les funcions educatives de la família, amb un interès especial en les
relacions entre famílies i escola.
BELÉN PASCUAL BARRIO
Palma de Mallorca, 1968. Llicenciada en Sociologia i Ciències Polítiques per la Universitat
Complutense de Madrid. Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de les Illes
Balears.
Professora col·laboradora al Departament de Pedagogia i Didàctiques Especíiques de la
Universitat de les Illes Balears. Membre de l’equip d’investigació GIFES, desenvolupa la seva
tasca de recerca en projectes d’investigació educativa i social relacionats amb la pedagogia
social i la sociologia de l’educació, en els àmbits de la intervenció socioeducativa en la
família, l’anàlisi del sistema educatiu i la intervenció comunitària. Des de juliol de 2009,
és vicedegana de la Facultat d’Educació i cap d’estudis d’Educació Social.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La internaCionaLitzaCió
deLs Programes uniVersitaris
Per a gent gran. aVaLuaCió de
L’exPeriènCia de La uniVersitat oberta
Per a majors (uom)
187
188 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La internacionalització dels programes
universitaris per a gent gran.
avaluació de l’experiència de la
universitat oberta per a majors (uom)
Carmen Orte Socias
Liberto Macías González
Lluís Ballester Brage
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
L’experiència acumulada al llarg d’una dècada amb els programes d’aprenentatge al llarg
de tota la vida amb adults grans a través del projecte universitari Universitat Oberta per
a Majors (UOM) i, amb això, el coneixement més profund de les característiques i dels
interessos de l’alumnat de més de cinquanta anys que ha passat per les aules de la UIB, ha
donat com a resultat que en el conjunt de les illes Balears s’engeguin diferents programes
educatius per a grans. A més, el fet que aquest programa sorgeixi des de la pròpia
Universitat i s’hi gestioni ha permès crear sinergies amb la resta de programes i activitats
que es duen a terme a la Universitat. Així, el programa internacional d’estiu per a alumnes
grans europeus, la International Summer Senior University de la UOM, va ser inaugurat
el mes de setembre del curs 2007-2008 amb la inalitat de contribuir, amb els objectius
de la UIB, al procés d’internacionalització. Aquest programa és un espai de trobada per a
l’alumnat sènior —el qual cursa un programa de formació en alguna Universitat d’Europa—
en una setmana d’activitats educatives i culturals al campus de la UIB, i que té la llengua
anglesa com a vehicular. En aquest document presentam els resultats de l’avaluació feta
per l’alumnat en diferents moments del programa —en acabar cada edició i també d’una
manera retrospectiva. D’acord amb el que recullen els resultats, és un alumnat molt
heterogeni, tant per raons sociodemogràiques, geogràiques, socioeconòmiques com
culturals. No obstant això, els resultats de l’avaluació mostren un alumnat molt semblant
pel que fa a la seva satisfacció respecte de les quatre edicions del programa, des del curs
2007-2008 ins al 2010-2011.
Resumen
La experiencia acumulada a lo largo de una década en los programas de aprendizaje a lo
largo de toda la vida con adultos mayores a través del proyecto universitario, Universitat
Oberta per a Majors (UOM) y con ello, el conocimiento más profundo de las características
e intereses del alumnado mayor de 50 años que ha pasado por las aulas de la UIB, ha
dado como resultado la puesta en marcha de diferentes programas educativos para
mayores en el conjunto de las Islas Baleares. Además, el hecho de que este programa
surja y se gestione desde la propia Universidad, ha posibilitado la creación de sinergias
con el resto de programas y actividades que se llevan a cabo en la Universidad. Así, el
Programa Internacional de Verano para alumnos mayores europeos, la International
Summer Senior University de la UOM se inaugura en el mes de septiembre del curso
2007-2008, con la inalidad de contribuir con los objetivos de la UIB en su proceso de
internacionalización. Es un espacio de encuentro entre alumnado senior -que está
cursando un programa de formación en alguna Universidad de Europa-, a través de una
semana de actividades educativo-culturales en el campus de la UIB y mediante el uso de la
lengua inglesa como vehicular del programa. En este trabajo presentamos los resultados
189
190 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de la evaluación realizada por el alumnado en diferentes momentos del programa
–al inalizar cada edición y también retrospectiva-. Tal como recogen los resultados, se trata
de un alumnado muy heterogéneo, tanto por razones sociodemográicas, geográicas,
socioeconómicas y culturales. No obstante los resultados de la evaluación muestran a
un alumnado muy parecido en lo que se reiere a su satisfacción con las 4 ediciones del
programa desde 2007-2008 hasta 2010-2011.
1. Introducció
L’experiència acumulada al llarg d’una dècada amb els programes d’aprenentatge al llarg
de tota la vida amb adults grans a través del projecte universitari Universitat Oberta per
a Majors (UOM) i, amb això, el coneixement més profund de les característiques i dels
interessos de l’alumnat de més de cinquanta anys que ha passat per les aules de la UIB, ha
donat com a resultat que en el conjunt de les illes Balears s’engeguin diferents programes
educatius per a grans. A més, el fet que aquest programa sorgeixi des de la pròpia
Universitat i s’hi gestioni ha permès crear sinergies amb la resta de programes i activitats
que es duen a terme a la Universitat. Així, el programa internacional d’estiu per a alumnes
grans europeus, la International Summer Senior University de la UOM, va ser inaugurat
el mes de setembre del curs 2007-2008 amb la inalitat de contribuir, amb els objectius
de la UIB, al procés d’internacionalització. Aquest programa és un espai de trobada
per a l’alumnat sènior —el qual cursa un programa de formació en alguna Universitat
d’Europa— en una setmana d’activitats educatives i culturals al campus de la UIB, i que té
la llengua anglesa com a vehicular del programa. És també una iniciativa que fomenta el
turisme cultural de les persones grans des de la Universitat. Adopta un format que conté
elements culturals, educatius i turístics, emmarcat en les activitats universitàries d’estiu al
campus de la UIB, a Palma. Així, i a partir d’un tema monogràic sobre diferents aspectes
de les Illes Balears, el programa inclou diverses activitats d’intercanvi de coneixements i
experiències, en les quals l’alumnat aporta els coneixements i experiències sobre el tema
propis del seu país. Tot això combinat amb conferències, visites culturals, tallers educatius
de diversos tipus, comunicació intercultural, sessions monogràiques teoricopràctiques,
activitats esportives, etc.
Catorze anys després que la Universitat de les Illes Balears iniciàs el seu projecte universitari
per contribuir a la disseminació del coneixement, l’aprenentatge i la cultura amb les persones
grans, vàrem decidir que havia arribat el moment de fer una passa més en aquest compromís
educatiu i cultural amb la gent gran des del campus universitari. Calia ampliar l’horitzó
d’oportunitats educatives d’aquest col·lectiu, amb objectius nous i metes que donassin
resposta a les seves necessitats educatives, culturals i socials. A través d’aquest programa
educatiu internacional pioner a Europa, i organitzat en un país amb un percentatge
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
elevat de persones de més de 65 anys —poc més d’un 17%, vuit milions de persones de la
població. Si tenim en compte les projeccions demogràiques per a l’any 2050, som un dels
primers països en els quals l’envelliment inluirà sens dubte en tots els àmbits de la societat.
Així doncs, és evident la importància de plantejar-se reptes nous en relació amb la població
gran, tenint en compte l’experiència acumulada, en aquest cas, en la formació permanent
d’aquest col·lectiu, i donar-la a conèixer des de la perspectiva dels protagonistes.
Així mateix, i en un altre nivell, aquest projecte s’emmarca en el context del procés de la
convergència europea, ja que un dels elements fonamentals de la construcció de l’Espai
Europeu d’Educació Superior és fomentar la mobilitat dels estudiants i la cooperació entre
les universitats. És en aquest sentit que aquesta universitat d’estiu pretén contribuir al
procés de construcció universitària europea, potenciar-hi la participació dels estudiants
universitaris grans des de l’òptica de l’aprenentatge de nous coneixements i de viure noves
experiències. El context de referència d’aquest programa internacional d’estiu és el dret a
la educació, la institucionalització de l’aprenentatge al llarg de tota la vida com a objectiu
fonamental, íntimament relacionat amb la construcció d’una nova realitat i percepció de
la vellesa, de la qual l’autonomia, la independència, l’autoestima i la visibilitat han de ser
els trets fonamentals.
L’acollida excel·lent dels estudiants que varen fer el primer programa internacional
d’estiu ens va reforçar en la idea de la importància de possibilitar la creació de llaços
entre l’alumnat que cursa programes per a grans a diferents universitats europees, i el seu
manteniment. D’acord amb les dades de les avaluacions fetes amb l’alumnat, tant en el
moment d’acabar cada programa com en l’avaluació retrospectiva dels quatre programes
duts a terme, a través d’aquesta experiència, els objectius, tant del programa com de
l’alumnat que hi participa, són assolits i ampliats amb escreix.
2. El programa internacional d’estiu de la UOM
Tal com s’ha comentat a l’apartat anterior, l’experiència acumulada en la formació de
persones adultes grans, la dinàmica pròpia del context universitari en l’oferta formativa i de
recerca, el perils dels alumnes joves i adults grans que comparteixen espais de convivència,
el peril docent i investigador del personal que dirigeix aquest projecte i del professorat
que imparteix la docència, entre altres aspectes, inlueixen d’una manera molt important
en els continguts dels programes de formació permanent que s’ofereixen en un context
universitari, i també en les expectatives i en els interessos dels gestors, alumnat i professorat.
D’acord amb això, el programa internacional d’estiu participa en els objectius de la
Universitat de les Illes Balears, amb tot el que això signiica, i en els de la Universitat
Oberta per a Majors, en la qual s’inscriu i de la qual sorgeix. A partir d’aquí,
191
192 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
el programa és dissenyat amb les inalitats de contribuir a la internacionalització de la
UIB i potenciar l’intercanvi entre alumnes adults grans de diferents països de la Unió
Europea, amb interessos similars respecte de l’aprenentatge al llarg de tota la vida, i
amb l’objectiu de potenciar uns altres tipus d’aprenentatges vinculats a l’experiència
de viatjar i als continguts de l’oferta educativa, cultural i social del programa. Això a
banda, i amb la idea de potenciar el coneixement respecte de les illes Balears entre
aquest grup de població, el context territorial és un valor afegit, una oportunitat
magníica d’aquests tipus d’oferta per a persones d’altres països interessades en la
cultura de les Illes.
Els objectius, plantejats des de la primera edició del programa de la Universitat Internacional
d’Estiu per a Persones Grans, són:
•
•
•
•
Potenciar els programes educatius d’aprenentatge permanent per a grans en l’àmbit
internacional
Divulgar la ciència i la cultura de les illes Balears entre l’alumnat dels programes de les
universitats per a grans o projectes similars de la Unió Europea
Reforçar les relacions entre universitats europees amb programes universitaris especíics
d’aprenentatge permanent per a persones grans
Apropar el coneixement de la societat, l’educació i la cultura dels diferents països
europeus en un entorn universitari comú
La concreció d’aquests objectius, des del punt de vista del disseny del programa
internacional, conforma les quatre edicions dutes a terme entre els anys 2008 i 2011, les
quals han estat avaluades per l’alumnat i són les següents:
-
Primera edició: Formació i promoció de l’autonomia personal en persones grans
Segona edició: Viu la ciència al campus
Tercera edició: El patrimoni històric, artístic i cultural de les illes Balears: Mallorca i Eivissa
Quarta edició: Gastronomia i cultura de les illes Balears
Tots els programes es dissenyen a partir d’una ilosoia comuna, que treballa aspectes
vinculats al coneixement del territori, docents, de recerca, culturals i socials al voltant
d’una temàtica monogràica. Altres aspectes importants fan referència a la metodologia
didàctica dels continguts d’ensenyament i aprenentatge, orientada a possibilitar els llaços
afectius, la interculturalitat, la feina amb adults i els espais de vida en comú durant la
setmana de durada del programa, i a reforçar-los, i també a afavorir la convivència en
un grup ampli i heterogeni de persones. Bona part de les activitats es desenvolupen a
partir de conferències, tallers, activitats en petit i gran grup, exposicions, sortides culturals,
vetllades en comú, etc.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3. Objectius de l’avaluació
Tot i que disposam de dades de l’avaluació prospectiva de cada programa, qualitativament
—perquè el disseny i la implementació els duem a terme directament l’equip de la UOM i,
per tant, tenim una retroacció continuada, amb indicadors perceptius i comportamentals
de l’activitat que l’alumnat duu a terme en les accions i activitats del programa—, i
quantitativament —perquè, al inal de cada edició, avaluam tot el programa: el nivell
d’aprenentatge, de satisfacció, els punts forts i febles, etc.). Això a banda, a partir de la
primera edició, un percentatge majoritari de l’alumnat ha volgut participar en el programa
internacional d’estiu del curs següent, la qual cosa és un indicador important de l’interès
per l’activitat i de la satisfacció.
El nostre interès per l’avaluació retrospectiva del programa internacional d’estiu en les
quatre edicions era justiicat per raons diverses. Ens interessava conèixer la dimensió
temporal en la valoració del programa: atendre la perspectiva del temps i de la inluència
que té o deixa de tenir en la valoració del programa aplicat, i també l’avaluació de les
diverses edicions del programa fetes des d’una perspectiva de conjunt. Ho férem també
amb la intenció d’afegir nous elements de valoració del programa, si n’hi hagués, que
poguessin repercutir en els programes futurs.
Atès que una part important de l’alumnat d’aquestes quatre edicions del programa ha
participat en més d’una, vàrem pensar que era un bon moment perquè l’avaluàs, a més, des
d’una experiència acumulada. Això a banda, i tenint en compte que els programes giren al
voltant de les illes Balears, ens interessava conèixer la seva percepció de Mallorca i de les
altres illes abans i després d’haver cursat el programa en qualsevol de les edicions, i també
els resultats d’aquest coneixement en relació amb visites posteriors a l’arxipèlag. En aquest
document, ens ocupam fonamentalment de l’avaluació que fa l’alumnat del programa.
4. Mètode
La informació que és aportada per aquest document procedeix de l’avaluació que va
fer l’alumnat respecte del programa internacional d’estiu de la UOM en dos moments
temporals diferents i a partir d’un qüestionari anònim elaborat expressament.
En l’avaluació inal de cada edició del programa (Macías, Orte 2011), l’alumnat deixava
a la recepció de la residència universitària el qüestionari emplenat que se li havia lliurat
el darrer dia d’activitat del programa. En l’avaluació retrospectiva, el qüestionari li va ser
enviat per correu electrònic o postal i se li va donar un termini per reexpedir-lo emplenat.
En ambdós casos, la informació que es va sol·licitar era de tipus sociodemogràic i de
valoració dels diferents aspectes del programa: organitzatius, de continguts, d’activitats
i de metodologies; en el segon cas, a més d’aquests continguts se n’hi varen incloure
193
194 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
d’altres relatius a la valoració que feien de l’edició del programa o programes als quals
havien assistit, així com de la seva relació amb Mallorca i amb les illes Balears abans i
després d’haver cursat en el programa (Orte, Macías 2012).
mostra
En total, 272 alumnes varen participar en les quatre edicions: 75 alumnes, en la primera
edició; 71, en la segona; 73, en la tercera, i 53 en la quarta. Les dades que es comenten
corresponen a 272 qüestionaris procedents de l’avaluació inal de cada edició del programa.
Això a banda, i pel que fa a l’avaluació del conjunt de l’experiència, es varen enviar
184 qüestionaris a tot l’alumnat que va participar en el programa una edició o més, comptats
una sola vegada. Així doncs, les dades que es comenten al respecte corresponen a 77 alumnes,
que són els que varen retornar el qüestionari emplenat i representen un 41,84% del total.
5. Resultats
Les dades que es comenten a continuació procedeixen, primerament, de les valoracions
dels participants al inal de cada edició del programa. Seguidament, les valoracions
retrospectives de l’alumnat de totes les edicions que varen participar en els programes
passat un període de temps des de l’última edició.
A la primera part, es revisa el peril dels participants: nombre d’alumnes i d’universitats
participants, edat mitjana, sexe, situació civil i nivell d’estudis. A la segona part, es
comenten aspectes com la convivència, el tipus de treball exercit durant la vida laboral
i la participació en algun programa educatiu per a gent gran. També es recullen dades
sobre les àrees que els participants consideren millorables, així com els seus suggeriments
i recomanacions respecte de l’experiència en què varen participar.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Com es pot observar al gràic 1, la participació en les tres primeres edicions de la
Universitat Internacional d’Estiu per a Persones Grans ha estat molt similar, amb una
mitjana de 73 alumnes. En la quarta edició, es redueix el nombre de participants a causa
de la crisi econòmica i la repercussió que tingué en el suport econòmic de les institucions
col·laboradores del programa. La direcció del programa va considerar adequat reduir el
nombre de places disponibles a un màxim de 53 per poder dur a terme el programa amb
un pressupost més reduït i sense repercutir en la qualitat. Aquest fet ha provocat que el
programa tingui llista d’espera per poder-hi participar.
Quant a la participació de les universitats, al gràic 2 n’observam un augment constant:
es passà de deu universitats a dinou en les tres primeres edicions, ins i tot amb dades relatives,
tenint en compte la reducció del nombre d’alumnat màxim admès en l’última convocatòria
i la consolidació d’algunes universitats participants en cada edició. Hi ha universitats noves
(vegeu taula 1); per exemple, a la primera edició, hi va participar alumnat de Polònia; a la
segona, alumnat de la Universitat de Porto (Portugal); a la tercera, s’hi va incorporar la de
Londres i, a la darrera, hi va participar alumnat de la Universitat d’Uppsala, Suècia, i es va
rebre la visita d’alumnes de la Universitat de Masaryk (República Txeca).
taula 1 I
Universitats de procedència
1a edició (2008)
2a edició (2009)
3a edició (2010)
4a edició (2011)
U. Autònoma de Madrid
U. Autònoma Barcelona
U. Alcalá de Henares
Madrid
U. Bremen (Alemanya)
U. Autònoma de Madrid
U. Alacant
U. Bremen (Alemanya)
U. Dortmund (Alemanya)
U. Carlos III, de Madrid
U. Autònoma Barcelona
U. de Berg, Wuppertal
(Alemanya)
U. de les Illes Balears
U. Complutense, de
Madrid
U. Autònoma de Madrid
U. Carlos III, de Madrid
U. Lancaster-Manchester
(Anglaterra)
U. Dortmund (Alemanya)
U. Carlos III, de Madrid
U. Complutense, de
Madrid
U. Autònoma de Madrid
continua
195
196 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1a edició (2008)
2a edició (2009)
3a edició (2010)
4a edició (2011)
U. Lodz (Polònia)
U. de les Illes Balears
U. Central de Barcelona
U. Dortmund (Alemanya)
U. Màlaga
U. Lancaster-Manchester
(Anglaterra)
U. Complutense de
Madrid
U. de les Illes Balears
U. Múrcia
U. Porto (Portugal)
U. Dortmund (Alemanya)
U. de la Corunya
U. Shefield (Anglaterra)
U. Shefield (Anglaterra)
U. de les Illes Balears
U. Lancaster-Manchester
(Anglaterra)
U. Strachclyde (Escòcia)
U. Strachclyde (Escòcia)
U. La Rioja
U. Londres (Anglaterra)
U. València
U. Lancaster-Manchester
(Anglaterra)
U. Masaryk (República
Txeca)
U. Vigo
U. Londres (Anglaterra)
U. País Basc
U. Màlaga
U. Shefield (Anglaterra)
U. País Basc
U. Strachclyde (Escòcia)
U. Sevilla
U. Uppsala (Suècia)
U. Shefield (Anglaterra)
U. Strachclyde (Escòcia)
U. València
U. Vigo
10
12
19
15
Com es recull al gràic 3, la mitjana d’edat de l’alumnat ha augmentat: passa de 64,7 anys
la primera edició als 66 les dues darreres edicions. De la mateixa manera, també l’edat de
l’alumnat més jove s’ha incrementat i ha passat de 45 a 52 anys. L’alumnat més gran té més
de 80 anys: passa de 89 la tercera edició a 82 la quarta edició. Quant al sexe, i com podem
copsar al gràic 4, el percentatge de dones és superior en totes les edicions al d’homes,
i augmenta i es manté.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Respecte de l’estat civil, el gràic 5 recull el percentatge d’alumnat casat com la situació
més habitual i no baixa del 57% en totes les edicions. Els percentatges de divorciats o
separats i vidus són molt similars en totes les edicions.
Com podem observar al gràic 6, referit al nivell d’estudis, el percentatge d’alumnat sense
estudis és molt baix i inexistent en algunes edicions. El percentatge de participants amb
estudis primaris també és baix, amb percentatges més baixos respecte de la primera edició
i de la resta de nivells d’estudis. El percentatge més elevat és el dels alumnes amb estudis
superiors, seguit de l’alumnat amb estudis secundaris.
197
198 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En relació amb la situació laboral i d’acord amb l’edat d’aquesta població, el gràic 7 recull
la jubilació com la situació més comuna. El percentatge més elevat en totes les edicions
correspon a persones jubilades, i es manté al llarg de les edicions els percentatges de
mestresses de casa. Convé comentar que l’apartat «altres», més elevat a la darrera edició,
recull l’alumnat en situació de prejubilació o amb alguna discapacitat.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Com podem veure al gràic 8, els alumnes que més han participat en l’avaluació restrospectiva
—contestaren el qüestionari enviat per correu electrònic a tots els participants en alguna
de les quatre edicions de la Universitat Internacional d’Estiu—, han estat els de les tres
darreres edicions: quarta, tercera i segona, amb un 32%, 30% i 27%, respectivament.
El percentatge de qüestionaris emplenats per dones i homes, recollit al gràic 9, es manté
d’acord amb el peril general per sexe dels participants.
Al gràic 10, podem observar que la situació de convivència més comuna és el de la parella
i tot sol, i la situació civil més comuna, la de casat.
199
200 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Tal com s’ha comentat en referència a la situació laboral d’aquest alumnat, la situació
més freqüent és la de jubilat i, l’edat mitjana, 66 anys. De tota manera, i per conèixer més
bé el seu peril sociodemogràic, els vàrem demanar informació sobre la seva activitat
professional principal quan estaven en actiu. Tal com recull la taula 2, la majoria (35%)
de participants en el programa provenien de l’àmbit de l’ensenyament, seguits dels qui
provenien de l’empresa (17%) i, inalment, els qui pertanyien a la sanitat i a l’Administració
pública, amb el mateix percentatge (10%).
Aquesta informació complementa el que s’ha comentat respecte que la majoria d’aquest
alumnat tenia estudis superiors en unes generacions en les quals el nivell d’estudis general
de la població era molt inferior, i molt especialment en el cas de les dones. Era un col·lectiu
que, a més d’estudis superiors, tenia una formació en l’àmbit de l’ensenyament, la qual
continuava també després de la jubilació. Era un peril d’alumnat adult gran més semblant a
l’alumnat que segueix programes de formació permanent a la Universitat i menys semblant
al de l’alumnat prototípic de la seva generació, almenys a nivell educatiu i cultural.
taula 2 I
Activitat professional prèvia a la jubilació
Àrea professional
Ensenyament (professors d’educació reglada, mestres, director d’escola, professors de
persones amb discapacitats i professors d’idiomes)
Empresa (director comercial, dependents de botiga, executiu, assistents d’executiu de
departament de recursos humans, empresaris i supervisors d’una oicina d’assegurances)
Sanitat (infermers, radiòlegs i assistents, cap de laboratori de control de qualitat i consultor
de neuroanestesista)
Administració pública (arquitecte paisatgista d’un Ajuntament, director d’una delegació
d’Hisenda, funcionari estatal i serveis socials d’un Ajuntament, inspectors d’imposts)
%
35%
17%
10%
10%
Banca (director de banc, treballadors de banca, agències de crèdits)
8%
Ciències Socials (treballadors socials, periodistes i notaris)
8%
Altres (enginyers, conductors, industrials, gerents editorials, editors de pel·lícules i
treballadors d’aerolínia)
12%
Efectivament, aquest alumnat participava en activitats educatives i culturals, tal com queda
recollit en la taula 3. La majoria de participants (60%) del programa estaven matriculats
a un programa educatiu semblant al que tenim a la Universitat de les Illes Balears (UIB).
La segona opció (17%) corresponia a alumnat matriculat a cursos d’idiomes organitzats
per diferents institucions (universitats, centres de formació, etc.). Si analitzam els idiomes
en els quals estaven matriculats en el moment de participar en el programa, obtenim:
un 40%, a cursos de castellà; un 30%, d’italià; un 20%, de català, i, un 10%, d’alemany.
Era alumnat que tenia interès també per la informàtica, els idiomes i els programes
educatius amb dimensió internacional.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 3 I
Programes educatius en els quals estaven matriculats
Programa educatiu
%
Programa Universitari per a Grans (PUM)
60%
Cursos d’idiomes (alemany, castellà, català i italià)
17%
Cursos relacionats amb temàtica d’història
7%
Cursos d’informàtica
4%
Projecte Grundtvig
4%
Estudis de grau
2%
Associacions
2%
Altres
4%
Respecte de la valoració de les quatre edicions del programa, vista des de la perspectiva
del temps i en conjunt, i recollida a les taules 4 i 5, és molt positiva en totes les edicions i
les valoracions de bona i molt bona foren els percentatges més elevats.
taula 4 I
Valoració dels programes internacionals d’estiu
Valoració del programa
%
Primera edició
17%
Segona edició
25%
Tercera edició
29%
Quarta edició
25%
El temps introdueix algun matís en la valoració en l’alumnat que ha participat en dues
o més edicions del programa. Ho podem observar sobretot (taula 5) en la valoració de
la quarta edició (Gastronomia i cultura de les illes Balears), perquè, a pesar de ser la més
recent, el percentatge de grat descendeix quan es demana a l’alumnat que compari i
seleccioni l’edició que més li ha agradat respecte de les altres. El mateix podríem dir de la
segona edició (Viu la ciència al campus), que millora en la valoració dels participants des
d’una perspectiva temporal i comparativa.
taula 5 I
Valoració comparativa dels programes internacionals d’estiu
Valoració del programa
%
Primera edició
12%
Segona edició
41%
Tercera edició
35%
Quarta edició
12%
201
202 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El temps passat no ha minvat la percepció positiva de l’experiència. De fet, com es pot
observar la taula 6, les valoracions de l’alumnat en acabar cada una de les edicions són
molt positives. Encara que tots els aspectes avaluats obtenen una bona valoració, els que
tenen més puntuació, amb més del 90% de l’alumnat, són la rebuda de benvinguda i
la disponibilitat del personal dedicat al programa d’estiu. Al respecte, cal comentar que
els organitzadors del programa reben l’alumnat quan arriba a l’aeroport i l’acompanyen
ins que són allotjats al campus universitari, moment a partir del qual comencen les
activitats programades. Els dos darrers anys s’ha incorporat alumnat becari de suport al
programa, cosa que sembla que ha estat valorada molt positivament. De fet, l’alumnat
avaluat assenyala que és important que hi hagi joves en el programa (taula 7) i que
això també dóna, segons la seva opinió, bona imatge dels joves de les Balears (taula 9).
Són dos aspectes que l’alumnat ha assenyalat en dos moments diferents i a la pregunta
sobre propostes de millora, ja que la incorporació de persones joves com a suport del
programa es va fer a la darrera edició, perquè el nostre interès de visibilitzar els adults
grans també inclou la qüestió de les relacions intergeneracionals a partir d’un projecte
compartit entre adults, grans i joves.
taula 6 I
Valoració dels aspectes organitzatius del programa
Valoració individual de l’edició
%
Informació rebuda de l’esdeveniment
71,5%
Benvinguda als participants
96,0%
Material lliurat
85,5%
Disponibilitat del personal de la UIB
92,5%
Allotjament
79,5%
Alimentació
66,5%
Instal·lacions esportives
77,5%
Respecte de les propostes de millora del programa, tot i que ja hem comentat la valoració
positiva, tant la prospectiva com la retrospectiva, des del punt de vista subjectiu, la
pretensió de repetir el programa i la llista d’espera són dos bons indicadors objectius de
l’interès d’aquest alumnat per l’oferta educativa d’estiu de la UOM. A la taula 7, observam
que la puntuació més elevada correspon a la resposta que tot és correcte, que no s’ha de
millorar res, amb un 28%. Les seves propostes de millora es refereixen als aspectes següents:
un 19% opina que es poden millorar els continguts, encara que, abans de matricularse al programa, tots els participants estan al cas de què tractaran tota la setmana que
dura la Universitat Internacional d’Estiu. De tota manera, i d’acord amb el percentatge
del 71,5% obtingut (taula 6) sobre la valoració de la informació rebuda, més d’un 20%
d’alumnat sembla que no va poder accedir a la informació completa del programa, o
almenys així ho varen percebre. Com a tercera resposta, amb el mateix percentatge (11%),
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
podem observar que, segons la seva opinió, s’ha de millorar el nivell d’anglès (dels ponents,
de l’alumnat assistent i dels col·laboradors del programa) i l’allotjament. Encara que són
percentatges molt baixos, és important explicar aquesta qüestió al detall, perquè, encara
que això es fa a principi de curs i, ins i tot, igura en el material introductori que se’ls
proporciona, no tots els estudiants, almenys un 11%, comparteixen el tema de la llengua
vehicular del curs, i, tenint en compte la importància de millorar el programa cada edició,
convé comentar aquesta qüestió un poc més.
Tal com s’ha exposat, la llengua vehicular del programa és l’anglès, perquè l’objectiu és
que l’alumnat, procedent de diferents països de la Unió Europea, pugui comunicar-se,
compartir experiències, aprenentatges, jocs, cultura, etc. No es tracta d’un curs per aprendre
anglès, ni tan sols per practicar l’idioma, perquè aquest no és l’objectiu del programa de la
Universitat d’estiu, encara que, lògicament, durant una setmana s’aprengui i es practiqui
anglès i també les dues llengües oicials, les quals també parla l’alumnat que no té l’anglès
com a llengua materna.
Al respecte, en la preinscripció es demana a l’alumnat quin nivell d’anglès té. Pel que
fa als ponents, depenent de la temàtica de la Universitat d’estiu, tenim més o menys
professionals amb un nivell d’anglès d’excel·lència, com també la resta de persones que hi
col·laboren (seleccionats majoritàriament de llicenciatures en llengua anglesa).
És un tema que se’ls explica d’una manera molt exhaustiva, perquè algunes vegades
l’alumnat, fonamentalment el que té l’anglès com a llengua materna o el que hi té un
nivell excel·lent és el qui majorment sol comentar aquesta qüestió.
taula 7 I
Millores del programa proposades
Àrees que cal millorar
%
Cap (tot està bé així)
28%
Continguts
19%
Nivell d’anglès dels ponents i companys participants
11%
Allotjament
11%
Activitats programades (jocs al campus, àrea lúdica i gimcana)
8%
Menjades
8%
Organització (horaris amb anterioritat, alguns aspectes molt concrets)
6%
Temps de lleure
6%
Tenir gent jove que funciona molt bé
3%
A la pregunta sobre si recomanarien aquest programa o no i les raons per fer-ho, el 95%
de l’alumnat diu que sí, que el recomanaria, per les raons recollides al taula 8, tenint en
203
204 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
compte que la pregunta era oberta. La primera resposta, amb un 40%, és que consideren
molt importants les relacions que el programa possibilita, fonamentalment, conèixer
persones d’altres indrets, tant de comunitats autònomes de l’Estat com provinents de fora,
amb les quals comparteixen interessos i motivacions. En segon lloc, amb un 32%, destaca
la part educativa i cultural del programa per recomanar-lo a altres persones i, en tercer
lloc, amb un 16%, el fet de poder conèixer indrets de Mallorca desconeguts i gaudir de
l’illa. Un 12% també recomanaria el programa per raons de satisfacció amb la direcció i
organització.
taula 8 I
Raons per recomanar el programa
recomanaria el programa per
%
Les relacions amb altres persones
40%
La part educativa i cultural
32%
Gaudir de la bellesa de Mallorca
16%
Estar ben dirigit i gestionat
12%
Per acabar, es va demanar als participants que fessin suggeriments perquè l’organització
els pogués tenir en compte en el futur; són recollits a la taula 9. Com es pot observar, el
comentari més expressat destaca la feina feta per l’organització i l’agraïment a la direcció
per la possibilitat d’haver pogut participar en l’experiència; resposta donada per un
45% dels alumnes que han contestat el qüestionari. La segona resposta, amb un 23%,
es refereix a l’interès per la continuïtat del programa —encara que són conscients de la
situació econòmica actual— i demanen que es faci l’oferta, encara que sigui amb menys
pressupost. El tema de la llengua sorgeix de nou, si bé ara des d’una altra perspectiva: un
12% de l’alumnat, que té com a primera llengua el castellà, suggereix que també aquesta
llengua sigui vehicular del programa. Un 8% de l’alumnat remarca els efectes positius i
beneiciosos del programa per als alumnes grans.
taula 9 I
Suggeriments per millorar
Comentaris addicionals
%
Destaca la bona feina i els agraïments per haver pogut participar en el programa
45%
Que el programa tingui continuïtat
23%
Que sigui bilingüe
12%
El efectes beneiciosos per als grans
8%
Tenir més conferències
4%
Disposar de més temps lliure
4%
Dóna una bona imatge dels joves de les Balears
4%
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
6. Discussió
Que s’hagi dut a terme aquest programa internacional d’estiu per a adults grans, una
experiència pionera a Europa, és el resultat de l’interès que tenim per promocionar la
internacionalització del nostre programa de grans de la UOM i, d’aquesta manera,
contribuir a reforçar diversos aspectes de la formació al llarg de tota la vida de la gent
gran en un context educatiu, cultural i universitari. L’experiència de viatjar, compartir
espais i aprenentatges amb persones d’altres països; poder continuar, en un altre espai
i lloc, el projecte de formació permanent que la majoria d’aquest alumnat fa al seu país;
millorar la comunicació en una llengua diferent de la materna, amb el que això signiica,
tant a nivell cognitiu com social; conèixer un país a través d’un recorregut cultural i lúdic
en un context de vacances. Creiem que tot això no es pot adquirir d’una altra manera i que
aquesta experiència ha de poder formar part de la trajectòria de l’individu en la formació
al llarg de tota la vida i també en la formació continuada d’un grup que necessita ser
visualitzat des d’una perspectiva activa, positiva i participativa.
En aquest treball, hem pogut observar un peril d’alumnat concret: majoritàriament són
dones, de més de 60 anys, amb estudis superiors, un bagatge professional important en
llocs de treball de primer o segon nivell, amb coneixements d’idiomes i de tecnologies,
avesades a viatjar i amb experiències de formació permanent. És un alumnat que té un
projecte de vida i d’envelliment actiu que duu endavant d’una manera important en un
context universitari. Des d’una perspectiva comparativa amb la població de referència
d’aquest grup d’edat, sens dubte és un grup atípic per raons d’estudis, activitat professional,
activitat a partir de la jubilació i interessos. D’alguna manera, aquest peril es correspon
amb el de l’alumnat gran que fa una dècada va començar a interessar-se per l’oferta
universitària des d’un punt de vista educatiu i cultural, i que més tard compartiria espai
i interessos amb un peril més pròxim al de població general de la mateixa edat, que
accedeix als programes que ofereixen les universitats a les persones adultes grans.
Així doncs, una vegada que s’ha pogut posar en marxa aquesta experiència, pensam que,
com s’ha pogut observar, és valorada d’una manera molt positiva i per a molts alumnes és
una experiència inoblidable. Un dels reptes de futur és poder generalitzar-la a un alumnat
de peril sociodemogràic més semblant a la població de referència del seu grup d’edat.
Amb tot, és evident que no és una qüestió que es pugui improvisar. De fet, per poder oferir
aquest tipus de programes, cal que l’oferta coincideixi amb les possibilitats de l’alumnat
de poder-hi assistir, tant pel que fa a les habilitats com al nivell econòmic.
Des del nostre punt de vista, i tenint en compte la nostra experiència de més d’una dècada
a la Universitat Oberta per a Majors i a partir de la valoració que fa dels programes oferts
aquesta població al llarg dels anys, consideram que participar en aquests programes és
una passa més de l’obertura de les ofertes educatives i culturals a la població adulta gran.
205
206 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Viatjar, aprendre, comunicar-se en altres idiomes són activitats i experiències que l’alumnat
incorpora, quan duu a terme altres experiències educatives i culturals en contextos
propicis —com, en aquest cas, l’universitari— i no solament per la possibilitat d’adquirir
les habilitats necessàries per poder dur-lo a la pràctica, sinó també pel modelatge que
exerceix un context com l’universitari, en què els programes internacionals formen part
de l’experiència a la qual pot accedir l’alumnat universitari al llarg del procés formatiu.
Hi ha altres qüestions que ja s’han comentat en aquest document, respecte de l’adaptació
de l’alumnat a aquest tipus d’ofertes, que, com s’ha dit, és única en la seva espècie i
d’alguna manera també ha format part del procés de l’alumnat per adaptar-s’hi. El tema
de la llengua materna n’és un. Així, per exemple, a l’alumnat que parla castellà i/o català
no li ha resultat fàcil acceptar que la llengua vehicular del programa hagi estat l’anglès,
ja que no és la llengua del país. Respecte de l’alumnat que té l’anglès com a llengua
materna, tampoc no li ha resultat fàcil comprendre que el nivell d’anglès del programa
no hagi estat el que tenen ells, com a llengua materna. Solament la pràctica quotidiana
ha fet la seva funció al llarg d’aquestes edicions i l’alumnat valora el fet comunicatiu
—l’objectiu principal d’utilitzar la llengua anglesa— per sobre d’altres qüestions. Altres
qüestions importants estan relacionades amb el fet que l’alumnat hagi hagut d’aprendre a
diferenciar entre voler ser un turista passiu o formar part d’una experiència universitària i
decidir, i que el rol de qui participa en un programa internacional d’estiu d’una Universitat
és el d’alumne, universitari i actiu. Aquesta qüestió també ha estat motiu d’aprenentatge
per part de l’alumnat: sentir-se alumne és també una actitud i un comportament i,
per això, al llarg de les quatre edicions també s’han hagut de treballar aquests aspectes.
De tota manera, és evident que aquestes experiències no s’improvisen, ni per part de
l’organització ni per part de l’alumnat que hi participa. És un procés d’aprenentatge
d’habilitats abans, durant i després de l’experiència, la qual s’ha d’emmarcar en uns
objectius clars i explícits que permetin l’alumnat i l’organització dissenyar un programa
propi a cada edició i amb cada grup d’alumnat, aproitant l’experiència acumulada. Les
dades de l’avaluació prospectiva i retrospectiva comentades expressen, des del nostre punt
de vista, el que signiica aquesta experiència per a l’alumnat adult gran.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Macías, L.; Orte, C. (2011). La Universidad internacional de verano para mayores: la
experiencia de la Universitat de les Illes Balears. Congreso de la Asociación Estatal de
Programas Universitarios para Mayores (AEPUM), juliol de 2011: <http://hdl.handle.
net/10045/20188>.
Orte, C.; Macías, L. (2012). Evaluación retrospectiva del Programa Internacional de Verano
para adultos mayores de la UOM (2008-2011). Palma: Mimeo.
207
208 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
CARMEN ORTE SOCIAS
Santander (Cantàbria). Llicenciada en Psicologia i doctora en Ciències de l’Educació.
Catedràtica d’universitat de Pedagogia de la Inadaptació Social del Departament de Pedagogia
i Didàctiques Especíiques de la UIB. Està especialitzada en temes d’inadaptació social, en els
quals desenvolupa la seva tasca docent i d’investigació des de l’any 1987. Ha dirigit i dirigeix
projectes de R+D i altres projectes de tipus educatiusocial, sobre els quals ha realitzat diverses
publicacions en l’àmbit nacional i internacional. Des de l’any 2003 és investigadora principal
en diverses investigacions competitives sobre la prevenció del consum de drogues i l’educació
per a la competència familiar del Ministeri de Ciència i Tecnologia. És consellera del Consell
Econòmic i Social de les Illes Balears. És la directora de la Universitat Oberta per a Majors de
la UIB i de l’Oicina per a Programes Universitaris de la UOM. És la directora de la Càtedra
d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal.
LIBERTO MACÍAS GONZÁLEZ
Palma, 1975. Llicenciat en Pedagogia per la Universitat de les Illes Balears. Tècnic de la
Universitat Oberta per a Majors des del curs acadèmic 2007-2008. Col·laborador en el
projecte d’investigació «Els processos d’ensenyament i aprenentatge en els programes
universitaris per a persones grans», en el qual participaven un total de vuit universitats
nacionals. Les seves àrees d’estudi i publicacions s’han centrat en l’ús de les noves
tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per part de les persones grans, les
relacions intergeneracionals en educació, l’aprenentatge al llarg de tota la vida i la qualitat
de vida en les persones grans que participen en un programa educatiu.
LLUÍS BALLESTER BRAGE
Doctor en Filosoia (UIB) i en Sociologia (UAB). Des de 1996 és professor de Mètodes
d’Investigació Educativa a la Universitat de les Illes Balears (UIB). La seva experiència
professional, com a coordinador d’un centre comarcal de serveis socials (1986-1990) i com
a responsable de la Unitat de Planiicació i Estudis de l’Àrea de Benestar Social del Consell
de Mallorca (1990-96), així com les investigacions realitzades des de 1984, s’ha centrat
en l’anàlisi de les necessitats socials i educatives (joves, persones grans i altres sectors),
així com en els mètodes d’investigació: panells Delphi, històries de vida, anàlisi de dades
qualitatives (amb NVIVO-QSR). El curs 2002-2003 va compatibilitzar la seva tasca com a
docent i investigador a la UIB amb la direcció de l’Agència de Qualitat Universitària de
les Illes Balears (AQUIB). Entre març de 2007 i juliol de 2011 va ser director de l’Institut de
Ciències de l’Educació de la UIB.
El seu darrer llibre, publicat el 2012 amb el professor Antoni J. Colom, duu per títol:
Intervención sistémica en familias y organizaciones socioeducativas.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La figura absent en
Les CamPanyes Contra La VioLènCia
de gènere: La dona gran
209
210 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La figura absent en les campanyes
contra la violència de gènere:
la dona gran
Lydia Sánchez Prieto
Carmen Orte Socias
Lluís Ballester Brage
Agraïm al catedràtic, Martí X. March Cerdà els seus útils consells i l’ajuda prestada en la
redacció de l’article
Porque hay una verdad que no está en la historia y que sólo se puede
rescatar escuchando el susurro de las mujeres...
(Rosa Montero, periodista i escriptora)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
L’evolució de les campanyes contra la violència de gènere ha aconseguit convertir-les en
una eina eicaç per sensibilitzar la societat i modiicar la percepció social, ha aconseguit
incrementar la intolerància davant la violència i situar-la en l’esfera pública. No obstant
això, actualment aquestes campanyes no aconsegueixen promoure la demanda d’ajuda
o la denúncia en les dones grans víctimes de violència de gènere; prova d’aquest fet és
el baix nombre de denúncies d’aquest sector. L’objectiu d’aquest article és visibilizar que
l’absència de representació iconogràica del col·lectiu de víctimes grans i l’incorrecte
contingut dels missatges, provoquen que no se sentin identiicades. Per veriicar-ho, es fa
una aproximació a les valoracions de la població gran i es relexiona sobre els elements
que componen espots emesos per la Delegació de Govern per a la Violència de Gènere.
El canvi actitudinal i l’actuació tant de les víctimes grans com dels professionals que les
atenen i de la societat en general, es fomentarien a través d’una modiicació d’enfocament
que promogués l’eicàcia percebuda de les víctimes, que relectís un balanç positiu
després de la posada en marxa i que emfatitzàs la gravetat de qualsevol tipus d’agressió.
Per aconseguir-ho, la incorporació d’elements adaptats a les característiques, creences i
necessitats de les víctimes grans resulta essencial.
Resumen
La evolución de las campañas contra la violencia de género ha conseguido convertirlas
en una herramienta eicaz para sensibilizar a la sociedad y modiicar la percepción social,
logrando incrementar la intolerancia ante la violencia y situarla en la esfera pública.
No obstante, actualmente estas campañas no consiguen promover la demanda de ayuda
o la denuncia en las mujeres mayores víctimas de violencia de género; prueba de este
hecho es el bajo número de denuncias de este sector. El objetivo de este artículo es
visibilizar que la ausencia de representación iconográica del colectivo de víctimas mayores
y el incorrecto contenido de los mensajes, provocan que no se sientan identiicadas.
Para veriicarlo, se realiza una aproximación a las valoraciones de la población mayor
y se relexiona sobre los elementos que componen spots emitidos por la Delegación de
Gobierno para la Violencia de Género. El cambio actitudinal y la actuación tanto de las
víctimas mayores como de los profesionales que las atienden y de la sociedad en general,
se fomentarían a través de una modiicación de enfoque que promoviera la eicacia
percibida de las víctimas, que relejara un balance positivo tras la puesta en marcha y
que enfatizara la gravedad de cualquier tipo de agresión. Para lograrlo, la incorporación
de elementos adaptados a las características, creencias y necesidades de las víctimas
mayores resulta esencial.
211
212 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1.Introducció
La inluència dels mitjans de comunicació és tal en la nostra societat que són capaços
de modiicar estereotips, valors i actituds. Com explica el Manual sobre els estereotips
de gènere en els mitjans de comunicació (Comitè Directe per a la Igualtat entre Homes
i Dones, Consell d’Europa), els estereotips quotidians marquen idees esbiaixades del
que és «normal» i acceptable i, en funció de les idees, s’afavoreixen les accions que són
percebudes com a «correctes». Els missatges emesos per la publicitat fan un paper crucial
a l’hora d’inluir en els esquemes mentals de la societat, motiu pel qual en la lluita contra
la violència de gènere les campanyes de sensibilització s’han convertit en una peça clau i
essencial. De fet, l’exposició repetida a anuncis que combaten la violència ha aconseguit
conscienciar gran part de la població de la necessitat d’establir igualtat entre sexes i ha
enfortit la intolerància davant la violència. No obstant això, les campanyes elaborades ins
avui no han aconseguit convèncer tots els sectors de la població, especialment les dones
grans.1 De fet, quan s’observa el nombre de denúncies o de demandes, es detecta que
solament un grup reduït d’elles han optat per acudir a les autoritats o als serveis d’ajuda.
La qüestió a la qual aquest article pretén llançar llum és que, malgrat l’important avanç en
els formats de les campanyes de suport a la dona, encara avui dia els perils de víctimes de
violència s’obvien i es generalitzen, per la qual cosa, en deinitiva, s’invisibilitzen altres sectors.
Quan es planteja de manera ràpida una visió de la víctima de violència de gènere, s’evoca
la imatge d’una dona jove o de mitjana edat, mare en molts casos, que es troba indefensa
davant l’agressor. No obstant això, aquesta idealització de la dona agredida no representa la
realitat, tan solament es limita a una part d’elles. En contraposició dels estereotips comuns,
la violència no respecta edats, ni característiques personals. Per això, hi ha una necessitat
emergent d’expressar la realitat oculta als mitjans de comunicació i d’afavorir que les dones
grans puguin identiicar-se com a víctimes capaces de posar i als maltractaments.
La invisibilitat del problema radica en diversos punts. Per començar, predomina una
tendència a pensar que la violència de gènere cessa o disminueix amb l’edat, a causa que,
en revisar el nombre de denúncies, es pot observar que a partir dels 64 anys disminueixen en
comparació amb altres edats. A Espanya, durant 2007, les dones més grans de 64 anys van
presentar 968 denúncies, dada que equivalia a un 1,53% del total; s’observa que es tracta
del grup d’edat que menys denúncies va presentar. No obstant això, tal com s’ha defensat
en articles anteriors (Orte, C. i Sánchez, L., 2010; Sánchez, L., 2011), el nombre d’homicidis en
aquest grup d’edat revela que la violència es continua produint; el 2011 van morir 61 dones,
de les quals 9 eren més grans de 65 anys (xifra que representaria el 14,75% de les víctimes),
segons l’Institut de la Dona. Enguany s’han comptabilitzat 19 morts de dones a les mans
S’ha establert com a edat de referència per denominar-les dones grans els 64 anys. Encara que, en el cas de la
invisibilitat de la violència de gènere, s’observa que el nombre de denúncies comença a disminuir abans (els 50 anys
aproximadament).
1
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de les seves parelles o exparelles, de les quals 4 superaven els 64 anys (el 21%).2 El mateix
indiquen estudis internacionals, com el de Pillemer i Finkelhor (1998), el qual va enquestar
2.020 persones grans que havien sofert maltractament, i de les quals un 32% l’havien rebut
de les parelles o exparelles. Lundy i Grossman (2005) van enquestar 1.057 dones més grans
de 65 anys que havien demanat ajuda i refugi a causa de maltractaments, i van destacar que
en un 96,9% dels casos l’agressor era home (en un 37,6% l’agressor va ser la seva parella
o exparella i en un 46,6% foren altres membres de la família). L’estudi Prevalence Study of
Abuse and Violence against Older Women, emmarcat en els programes DAPHNE, projecte
europeu inançat per combatre la violència de gènere, expressa que gairebé tres de cada
deu dones més grans de 60 anys entrevistades (un 28,1%) en cinc països europeus (Portugal,
Bèlgica, Finlàndia, Àustria i Lituània) declaren haver sofert alguna vegada en la vida abusos
i/o negligències. Els resultats indiquen que l’abús més freqüent és l’emocional (23,6%),
seguit del inancer (8,8%) i de la violació de drets (6,4%), i posteriorment, la negligència
(5,4%), l’abús sexual (3,1%) i el físic (2,5%). El fet que predomini el maltractament psicològic
reforça que les agressions resulten invisibles per a les autoritats o per als professionals. De la
mostra, un 55,3% de dones declara no haver denunciat les agressions, ni tampoc haver-li-ho
explicat a ningú anteriorment.
D’altra banda, inlueix també la indeinició en la classiicació dels conceptes, perquè
es produeix una confusió i un error quan es considera la violència de gènere en dones
grans com a abusos a persones grans. Si es categoritza com a abusos a persones grans,
es determina l’edat com a element desencadenant de la violència, quan en realitat
aquesta és deguda a un intent per dominar la parella basat en la percepció de desigualtat
entre gènere (Hightower, 2002). Aquest fet provoca que la intervenció sigui la incorrecta,
basant-se en un model que intenta reduir l’estrès del cuidador i medicalitza la dona,
però no actua en la principal urgència: separar l’agressor de la víctima. Així mateix,
es resta gravetat als abusos produïts i deixen de rebre el càstig que es mereixen. És més,
en denominar-ho com a «abús a persones grans» es promou l’ús d’un vocabulari neutre
que invisibilitza les víctimes davant les institucions de suport a la dona i les separa dels
serveis destinats a combatre les conseqüències emocionals que provoca una violència tan
devastadora com la inligida pel company íntim.3
Les altes taxes d’abusos en les dones més grans de 65 anys, el baix nombre de denúncies i
l’elevat nombre d’homicidis obliguen a incorporar estratègies de sensibilització que, per
començar, visualitzin la situació d’aquest sector de la població i que abordin l’estigma
Dades actualitzades el dia 7 de juny. Font: Institut de la Dona. http://www.inmujer.gob.es/ss/Satellite?c=Page&cid
=1244208413348&language=cas_ES&pagename=InstitutoMujer%2FPage%2FIMUJ_Generico
2
Aquest article se centra especialment en l’anàlisi de les campanyes de violència de gènere, però es pot aprofundir
més sobre la invisibilitat de la violència de gènere en dones grans als articles «Invisibilitat de la violència de gènere
en les dones grans a Mallorca» o «Creences de les persones grans sobre la violencia de gènere» dels anuaris de l’envelliment 2010 i 2011, respectivament.
3
213
214 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
social que existeix (Luoma et al., 2011). Per prosseguir, resulta indispensable per combatre
i eradicar el problema transmetre a les víctimes grans un missatge de suport i seguretat
que, ins al moment, solament s’ha donat a través de campanyes publicitàries estàndard.
Els elements i els missatges que s’utilitzen en les campanyes publicitàries de suport a la dona
no aconsegueixen inluir en les dones grans, per la qual cosa són estratègies inadequades
que actuen com a barreres en la divulgació (McGarry, Simpson i Hinchliff-Smith, 2011).
Les víctimes grans presenten creences i característiques associades a l’edat que han de
ser tingudes en compte i han de regir la informació dirigida a elles, reconeixent i tractant
aquestes diferències individuals des d’un altre enfocament si es pretén posar i a la seva
situació de violència. Aquesta mateixa pauta és recomanada, entre altres modiicacions
especíiques, en els circuits de suport a la dona, en el projecte «Intimate Partner Violence
against older Women».
A Espanya, hi ha el dret a la informació per a les víctimes de violència de gènere,
ja que apareix recollit a la Llei orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra
la violència de gènere, que integrava mesures preventives, d’intervenció i de protecció.
Com en tots els casos, el dret ha de ser expandit i adaptat a les necessitats dels receptors.
Durant els últims anys, no tan sols s’ha incrementat el nombre de campanyes publicitàries,
sinó que, a més, han evolucionat mitjançant formats més desenvolupats i enginyosos. Les
campanyes es poden dividir en dos períodes: el primer situaria les campanyes que es van
elaborar de 2000 a 2005 i el segon comença a partir de 2006, any que es considera un punt
d’inlexió. Tal com explica a l’article «Comunicació audiovisual i dona» de Berlanga (2010),
la principal diferència entre tots dos períodes és que en el segon no solament es dirigeix
la publicitat a les víctimes, com s’havia fet ins al moment, sinó que també es dirigeix als
agressors i a la societat, enfortint el rebuig a les agressions. Aquest article se centrarà en
analitzar si en el segon període hi ha elements dirigits al col·lectiu de dones grans.
2. L’evolució en les campanyes contra la violència de gènere
A partir de l’aprovació de la Llei integral es comença a canviar l’enfocament de les
actuacions; es té en compte que el problema neix de la desigualtat entre gèneres i s’aprova
la necessitat de proporcionar un assessorament més personalitzat i adaptat a les necessitats
de les víctimes. Però, la majoria de les campanyes no promocionen l’apoderament de les
dones, sinó que donen a entendre que per poder ser ateses han d’iniciar el procés de
denúncia i demanda d’ajuda (Bustelo, M., López, S. i Platero, R., 2007). Com s’explicava
anteriorment, 2006 es considera un any d’inlexió, ja que es canvia l’enfocament de la
publicitat, no solament es dirigeix a les víctimes, sinó que a més es llancen missatges
directament a la societat i als maltractadors. Al seu torn, s’obté una efectivitat més gran,
perquè s’aposta per la creativitat i el disseny en la publicitat. Se suma a aquesta millora la
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
incorporació de la publicitat a la xarxa, i amb això s’aconsegueix arribar a un públic més
ampli i divers, igual que es possibilita la participació i l’opinió de la població. És així com en
xarxes socials com Facebook o en blogs es poden trobar diferents fòrums en els quals els
internautes s’impliquen amb els eslògans expressats i donen les seves opinions, i ins i tot
s’encarreguen de difondre la informació. Per tant, les noves tecnologies fan un paper molt
rellevant a partir del segon període, ja que afavoreixen formats més soisticats, moderns,
innovadors, i permeten, com es comentava, que estiguin a l’abast de tota la població
(Berlanga, 2010).
La campanya «Contra el maltrato, gana la ley», emesa des del segon semestre de 2006 a
març de 2007, proporciona una visió d’una dona forta i valenta, que s’atreveix a denunciar.
Es mostra tot el recorregut que fa la víctima des que surt del jutjat amb una sentència
contra l’agressor ins que arriba a casa i es reuneix amb el seu ill i la seva família. Hi ha tres
perspectives: la de la víctima, la de l’agressor i la dels veïns. El missatge emès posa l’accent
a informar sobre la llei, en la necessitat de denunciar i el telèfon d’ajuda, mecanisme
que inicia el procés. Els personatges principals (víctima i agressor) són joves i s’assumeix
que tenen ills en comú. Es mostra com la víctima té suport social (veïns, en aquest cas,
i persones estimades, probablement els pares).
Es pot destacar que, a partir de l’any 2007, les produccions publicitàries tornen a modiicar
el format, reemplaçant els missatges ins aleshores emesos per uns altres que presenten
una menor quantitat d’informació, però més creativa, sublim i enginyosa. Durant aquest
any, les imatges passen a un segon pla, centrant l’atenció en els missatges emesos, de
manera que s’utilitzen imatges o icones molt senzilles i bàsiques, l’única funció de les quals
és complementar la informació aportada. Durant aquest any es va emetre la campanya
«A la primera señal de maltrato, llama». Centrada a donar a conèixer el telèfon 016 i la
seva funcionalitat a les víctimes especíicament i a la societat en general. No apareixen
personatges, únicament una veu en off masculina, acompanyada del senyal d’un ritme
cardíac i del to del telèfon. En aquest cas, dipositen tot el pes de les actuacions en el
telèfon 016, a pesar que apareix una breu llista inal dels serveis disponibles.
S’observa com en la campanya «Ante el maltratador, tolerancia cero», que es duu a
terme durant el segon semestre de 2008, s’introdueixen nous elements i personatges per
representar un altre col·lectiu de dones: la dona immigrant. L’espot va mostrant diferents
dones que es van rellevant en el discurs emès i que parlen amb diferents accents (ins i
tot, una parla en un idioma diferent). Són dones que parlen amb fermesa i seguretat,
expressant els seus drets i oposant-se a les agressions. Al cartell, es destaca el missatge
mitjançant un vermell cridaner i apareixen de nou rostres joves que representen:
la víctima, el maltractador i el ill de tots dos. Apareixen altres dues versions: una dirigida
al maltractador, en la qual altres homes el rebutgen per les agressions, i una altra en què
diversos nens demanen a les seves mares que actuïn.
215
216 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’últim trimestre de 2009 es presenta la campanya «Ante el maltrato, todos y todas a
una», en la qual es tornen a presentar dones joves, però de nou mostrant un sentiment de
por, temoroses, espantades, amb les cares desencaixades i manifestant gests de defensa.
A més d’incorporar un personatge que representa la dona immigrant, també representen
la dona discapacitada (dona de mitjana edat invident). L’objectiu és l’increment de la
conscienciació i el rebuig social.
Durant 2010, es va desenvolupar una àmplia campanya denominada «Saca tarjeta roja
al maltratador», en la qual un gran nombre de personatges famosos (actors/actrius,
presentadors/es i cantants) emeten el missatge «qui no juga net queda fora de la societat»
a partir de diversos enfocaments: imitant el maltractador, plantant-li cara i descrivint
situacions en les quals es poden haver vist immerses persones del seu entorn proper.
Es caracteritza perquè presenta imatges fosques, sense colors, amb la inalitat de
destacar el color vermell de la targeta amb la qual s’enfronten a l’agressor. En aquest
cas, es combinen els abusos físics amb els psicològics, a partir de la simulació d’aïllament,
assetjament, desqualiicacions, etc.
L’última campanya, emesa del 15 de setembre al 15 de desembre de 2011, «No te saltes las
señales. Elige vivir», torna a intentar combatre tant la violència física com l’emocional,
de manera que mentre una veu masculina recrimina, acusa, insulta i menysprea les
seves parelles, en els rostres de les víctimes van apareixent blaus. En aquest cas, es
mostra, per primera vegada, una dona madura, gran, que té aproximadament entre
50 i 60 anys. La campanya està composta per tres versions: «aïllament», «amenaça»
i «autoestima».
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Com s’ha anat descrivint, algunes de les campanyes esmentades presten especial atenció a
la prevenció de col·lectius que presenten més vulnerabilitat, com la població immigrant, les
persones amb discapacitat, etc. Prova d’això és que en totes s’inclouen subtítols per garantir
l’accessibilitat de persones amb discapacitat auditiva, i ins i tot, en l’última s’incorpora
el llenguatge de signes. D’igual manera, s’han desenvolupat altres versions subtitulades
en francès, anglès, romanès, àrab, búlgar, rus i xinès. En tots dos casos, en alguns espots
s’incorporen personatges representatius d’aquests col·lectius. No obstant això, no ocorre el
mateix amb la dona gran, que és oblidada en totes les campanyes. Perquè les campanyes
contra la violència de gènere es transformin en una eina reconeguda per les dones grans
s’han d’incorporar aspectes que s’adaptin a les seves creences, necessitats, els seus temors
i, en deinitiva, a les seves característiques personals. De tots els anuncis emesos per
l’Administració nacional, és l’anunci d’aïllament de l’últim any on es representa la igura de
la víctima més gran, com s’explicava, encara que, així i tot, està representada per una dona
entre 50 i 60 anys que aparentment no té cap limitació física important i que pot recórrer
a la seva illa perquè l’ajudi. Per això, en realitat, segueix sense representar el sector de la
població més gran, amb limitacions físiques, que no té suport social extern, etc.
taula 1 I
any de la
campanya
2006
Característiques de les campanyes contra la violència de gènere de la
Delegació de Govern per a la Violència de Gènere
eslògan
Població a qui
es dirigeix
objectiu
què ofereix?
imatge o icona
Víctimes,
Conscienciar que la llei Telèfon gratuït i Personatges joves:
Contra los
maltractadors
guanya i dóna suport conidencial: 016. víctima i agressor,
malos tratos, gana
i entorn
a les víctimes.
Suport de la llei. pares de dos ills.
la Ley
proper.
continua
217
218 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
any de la
campanya
eslògan
Població a qui
es dirigeix
2007
Víctimes,
A la primera señal
en concret, i
de malos tratos,
societat,
llama
en general.
2008
Ante el
maltratador,
tolerancia cero
Víctimes i
agressors.
2009
Ante el
maltrato, todos
y todas a una
Víctimes i
societat.
2010
Saca tarjeta
roja al
maltratador
Agressor i
societat.
objectiu
què ofereix?
imatge o icona
Senyal del ritme
Serveis d’ajuda
cardíac i del to del
a les víctimes i
telèfon. Només
telèfon gratuït i
apareix la imatge
conidencial: 016.
d’uns ulls.
Dones joves
(espanyoles i
Reconèixer els drets de Telèfon gratuït i
immigrants),
la dona.
conidencial: 016
agressors joves i
nins.
Dones: jove mare,
Conscienciar la
dona immigrant,
societat de l’obligació Telèfon gratuït i
adolescent, dona
d’actuar davant la
conidencial: 016
discapacitada de
violència de gènere.
mitjana edat.
Gran nombre
Enviar un missatge
de personatges
ferm i amenaçador.
Telèfon gratuït i
famosos, tant
Demanar a la societat
conidencial: 016
masculins com
que s’enfronti a
femenins.
l’agressor.
Donar a conèixer
el telèfon 016.
Explicar que serveix
per comunicar les
agressions.
«Denuncia» és el missatge més freqüent dirigit a les víctimes; telefona i engega la
maquinària assistencial i de protecció de les administracions. Aquestes dones fa molts
d’anys que conviuen amb la parella, compartint no només les agressions, sinó també
vivències agradables i úniques. Per tant, el fet de denunciar-los i les conseqüències
associades a la possible condemna, provoquen una preocupació, i ins i tot un rebuig, que
actua com una barrera en nombroses ocasions (Sánchez, 2011). Les xifres també apunten
el mateix fet (amb prou feines hi ha denúncies), però com dèiem al principi, sí que hi ha
homicidis de dones més grans de 65 anys. El 2009 es van produir 6 assassinats de dones
grans i el 2010 se’n van produir 4, però cap de les víctimes no havia posat cap denúncia.
El 2011, de les 9 mortes, només 1 (de 71 anys) havia posat una denúncia.
La realitat és que moltes víctimes grans suporten la situació en silenci perquè no són conscients
que són maltractades (Dunlop et al., 2005), com en el cas de les agressions verbals. Aquestes
agressions són les més freqüents en aquest grup d’edat (Beaulaurier, Seff, i Newman,
2008), tenen una major repercussió emocional i normalment s’intensiiquen i incrementen
amb l’edat (Vinton, 2001). D’altra banda, la creença que les autoritats, l’entorn proper o
els familiars no valoraran com a greus les agressions els indueix també a mantenir-les en
silenci (Dunlop, Beaulaurier, Seff, Newman, Malik i Fuster, 2005), per això no assumeixen
la gravetat real de les situacions viscudes i ni es replantegen que hi hagi la possibilitat
de canviar la situació, i no poden superar l’etapa de precontemplació. El resultat és que
normalitzen la situació i/o adopten una postura d’indefensió apresa que les converteix
en subjectes passius davant les voluntats de la parella, i perden l’esperança de sortir de la
situació de maltractament (Sánchez, 2011). És cert que, en l’espot «No te saltes las señales.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Elige vivir», l’últim emès, ja apareixen el maltractament psicològic relectit: l’aïllament, la
humiliació, la intimidació i l’amenaça, posant l’accent en el fet que s’han d’identiicar com
a senyals de maltractament i no han de ser tolerats. D’igual manera, s’observa que, mentre
se sent la veu masculina que ataca la víctima, es va desenvolupant una marca vermella,
representativa del maltractament físic. En l’espot «Saca tarjeta roja al maltratador» ocorre el
mateix, els personatges narren agressions verbals comunes («No saps fer res», «Em portaràs
a la ruïna», etc.) amb la intenció de denunciar-les i crear rebuig social davant les agressions,
però en aquest cas no es dirigeixen a les víctimes, sinó als agressors.
3. Aconsegueixen els espots contra la violència de gènere que les persones grans s’hi sentin identificades?
Després de relexionar sobre les campanyes nacionals, sembla que ni l’enfocament
utilitzat es dirigeix a la tercera edat, ni visibilitza la seva situació actual, però les persones
grans es poden sentir identiicades amb aquestes campanyes?, els hi inlueixen? Aquest
article defensa que l’absència d’identiicació amb els anuncis es converteix en un dels
principals motius pels quals les persones grans no prenen mesures per combatre els abusos.
La publicitat no resulta efectiva si no aconsegueix inluenciar la població a la qual està
destinada (Brändle, Cárdaba i Ruiz, 2011). L’objectiu d’aquest estudi era comprovar si la
població gran podria sentir-se identiicada amb aquest tipus d’anuncis, a més de concretar
quins elements els poden inluir i en quina manera.
3.1. metodologia i mostra
Per aconseguir aquest i, es van seleccionar i es van valorar els sis espots publicitaris emesos
únicament per la Delegació de Govern per a la Violència de Gènere, centrant l’atenció
en el segon període de la publicitat. La selecció es va limitar als espots de la Delegació
de Govern perquè es considera que l’impacte de les campanyes nacionals de violència es
relecteix i inlueix sobre les campanyes regionals (Martín, 2009) i, a més, és en el segon
període, és a partir de l’aprovació de la Llei integral contra la violència de gènere, quan es
comença a ampliar el rang de destinataris.
L’aproximació a les percepcions i valoracions de les persones grans sobre les campanyes de
violència de gènere es va obtenir a través d’enquestes personals autoadministrades que es
dividien en tres parts diferenciades. Per començar, es perilava les característiques personals
dels participants. La segona part s’orientava a valorar a quin sector de la població estaven
dirigits els espots i de quina manera els podien inluir, i per acabar, s’aprofundia sobre la
tipologia de campanyes que podien tenir una major inluència sobre les persones grans.
A priori i abans de començar, es reproduïen els sis espots publicitaris de la Delegació del Govern
per a la Violència de Gènere i es demanava que contestassin les qüestions plantejades, a través
219
220 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de diferents tipus de preguntes: majoritàriament el qüestionari està compost per preguntes
tancades amb selecció d’opcions basades en estudis anteriors (Orte, C. i Sánchez, L., 2010), però
també es van incorporar preguntes obertes (edat, opinions, etc.) i una de tancada dicotòmica.
Els oferien que en cada ítem seleccionassin tantes respostes com considerassin oportú.
Cal destacar que es van introduir preguntes de control, l’objectiu de les quals era contrastar la
qualitat de la informació que s’obté, amb la inalitat d’esbrinar si es compleixen els requisits
de veracitat (Ballester, 2001). Per solucionar tots els possibles dubtes dels participants, es van
continuar reproduint els espots mentre emplenaven els qüestionaris.
Es va obtenir una mostra de 57 persones grans, a través d’un mostreig no probabilístic,
per la qual cosa, i afegit a la limitació del nombre de casos, els resultats no podran ser
extrapolats a la població. La mostra estava formada per alumnes de la Universitat Oberta
per a Majors de la Universitat de les Illes Balears, de diferents cursos: primer, segon, tercer,
diploma d’especialització d’Història de l’Art i diploma d’especialització de Salut i Qualitat
de Vida. El peril dels enquestats presentava edats compreses entre 56 i 86 anys, 67,07 anys
era l’edat mitjana. Un 43,9% de la mostra eren homes i un 56,1% eren dones. La majoria
d’enquestats estaven casats (61,4%), altres eren vidus (17,5%) i divorciats (10,5%), i eren
pares; concretament, com a mitjana tenien dos ills. Fins a un 75,4% de la mostra van
declarar que estaven jubilats i presentaven nivells econòmics mitjans. El nivell formatiu
variava de manera molt equitativa (primària, secundària, llicenciatures, etc.).
3.2.resultats
Abans de res i per iniciar el segon apartat de l’enquesta, es va preguntar si després d’haver
visualitzat aquest tipus d’anuncis, els participants havien canviat la seva manera de pensar
sobre la violència de gènere. Les respostes més seleccionades van ser que «els anuncis
no havien canviat la seva manera de pensar» (19,3% de les respostes), o bé, que «no
havien inluït, perquè ja es pensava que era un problema greu i actual» (66,7% dels casos).
De les 53 persones que van respondre la pregunta si ells o algú proper havia sofert violència
de gènere, o bé, pensaven que podien ser vulnerables a la possibilitat de convertir-se en
víctima, un 42,1% va contestar que sí, dels quals un 35,73% eren dones.
La hipòtesi central de l’article sembla que és reforçada a través de les valoracions dels
enquestats, encara que la mostra no és suicientment àmplia com perquè els resultats siguin
signiicatius. És a dir, pel que fa a la valoració sobre els grups d’edat als quals s’adrecen
les campanyes, solament una minoria va assenyalar que als més grans de 64 anys; tan sols
11 persones, és a dir, el 8,2% de les persones enquestades. En la mateixa línia, també es
van assenyalar, amb menor freqüència, com a població diana de la publicitat els grups de
55 a 64 anys i els menors de 18 anys, amb un 10,4% i un 9,7%, respectivament. En canvi,
es va considerar que les campanyes anaven dirigides sobretot als grups entre 25 i 34 anys i
entre 35 i 44 anys, segons les puntuacions dels enquestats, amb un 19,4% en el primer cas,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
i un 26,1% en el segon. Amb el i de comprovar la veracitat de la resposta, es va simular
la mateixa incògnita a través de la representació de sectors de la població. Els enquestats
pensaven que els anuncis es dirigien, especialment, a la societat en general (40,4% de
les respostes) i a l’entorn de les víctimes, perquè reconeguessin els senyals de violència
(28,3%). Tan sols 5 persones van dir que es dirigien a col·lectius de dones grans.
taula 2 I
Edat de les víctimes a les quals es dirigeixen els espots
edat de les víctimes
nombre de respostes
Percentatge
Més joves de 18 anys
13
9,7%
De 18 a 24 anys
15
11,2%
De 25 a 34 anys
26
19,4%
De 35 a 44 anys
35
26,1%
De 45 a 54 anys
20
14,9%
De 55 a 64 anys
14
10,4%
Més grans de 64 anys
Total
11
8,2%
134
100,0%
Font: elaboració pròpia
En canvi, i seguint en la mateixa línia, es va qüestionar si pensaven que les víctimes
grans se sentirien identiicades amb el missatge que transmetien els espots publicitaris.
Les opcions més seleccionades apuntaven al fet que podien ajudar, perquè les víctimes es
veien relectides en algunes situacions personals (27 vegades es va triar aquesta resposta),
i que podien incitar a buscar ajuda (resposta seleccionada en 22 casos).
Una altra relexió que es perseguia obtenir era quina classe d’actuacions es pensava
que era més probable que generàs aquest tipus d’espots. Amb una gran diferència
respecte a la resta d’alternatives i com a primera opció, es va assenyalar que acudirien als
professionals per informar-se sobre les seves possibles actuacions si sofrissin una situació
de violència, concretament, ins a 35 dels 57 participants es van decantar per aquest
tipus d’actuació, és a dir, ins a un 46,1%. La denúncia a l’agressor era la segona opció
manifestada com a actuació adequada (25% dels enquestats la van seleccionar), però era
triada amb menor freqüència, i hi havia una diferència del 21,1% entre ambdues respostes.
L’opció de «transmissió d’informació per part dels professionals sociosanitaris», però aquesta
vegada triada com a mesura eicaç capaç de promoure l’actuació (assessorament, denúncia,
separació de l’agressor, etc.), també és valorada per 17 dels participants. Amb gairebé la
mateixa intensitat, es troba l’opció que els familiars i/o amics els transmetin informació de
les seves alternatives. Encara que acudir a centres especialitzats en suport a la dona és l’opció
que més s’ha seleccionat com a fomentador de l’actuació, concretament, en 27 dels casos.
221
222 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La tercera part del qüestionari pretenia perilar, segons les percepcions de la població
gran, quina tipologia de campanya seria la més eicaç i mitjançant quins elements
s’aconseguirien uns millors resultats. De les sis campanyes mostrades, es va destacar l’espot
«Ante el maltratador, tolerancia cero» com la més impactant, amb una diferència del
43,8% de respostes (28 enquestats), seguit de «Saca tarjeta roja al maltratador», que va ser
seleccionada per 13 dels participants (20,3%). En concret i en el primer cas, els enquestats
van destacar amb major freqüència com a elements que incrementaven l’eicàcia de l’espot
el fet que «l’anunci era més directe» i que «les imatges captaven més l’atenció». En el cas
de «Saca tarjeta roja al maltratador», també s’assenyalava com a aspecte determinant de
l’eicàcia que «l’anunci era més directe», igual que «el missatge captava més l’atenció»
i que «l’eslògan transmetia millor el missatge».
En contraposició, la campanya «Contra el maltrato, gana la ley», la primera emesa per la
Delegació, va ser la que menys va impactar la mostra, amb tan sol un 6,3% de les respostes.
Cal destacar que del 15,6% de les puntuacions atorgades a la campanya «No te saltes las
señales. Elige vivir», tercera considerada com més impactant, un 14,1% van ser indicades
per dones. De fet i segons les puntuacions, les dones opinen que aquesta campanya i la de
«Ante el maltratador, tolerancia cero» són les més eicaces. Entre els elements triats com
a més eicaços a «No te saltes las señales. Elige vivir» es va destacar que «l’anunci era més
convincent», «les imatges captaven més l’atenció» i «se sentien més identiicades amb el
missatge emès». Respecte al sexe masculí, presenten una major identiicació amb els espots
«Saca tarjeta roja al maltratador» i «Ante el maltratador, tolerancia cero», coincidint amb
les dues campanyes que impliquen altres homes i es dirigeixen als agressors.
Finalment, es va intentar esbrinar si les dones grans se sentirien més identiicades si els
espots presentassin actrius amb característiques similars a elles. Per a això, es van presentar
diferents personatges públics i els varen demanar que triassin quin personatge els feia
sentir-se més identiicades, i entre els resultats van destacar les persones següents: María
Galiana (40%), María Teresa Campos (20%) i Susanna Griso (26,7%). D’igual manera i
per contrarestar la informació, els varen demanar que s’identiicassin amb alguna igura
comuna i es van destacar les característiques de mestressa de casa, amb un 54,8%, i les de
metge, amb un 16,1%.
4. Sensibilitzant sobre la violència contra les dones grans: la necessitat
d’un nou enfocament en les campanyes
Els emissors de les campanyes ins al moment han estat les administracions, principalment
les nacionals, encara que els últims anys s’ha fomentat la participació de les regionals
i autònomes. Les macrocampanyes publicitàries aconsegueixen impactar en la societat i
sensibilitzar-la, mostra d’aquest fenomen és que els últims anys la població cada vegada
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
es manifesta més poc inclinada i intolerant a la violència, hi ha més programes televisius
que mostren rebuig a la violència, una major igualtat entre els joves, etc., per la qual cosa
és una tècnica adequada (encara que no suicient) per a l’objectiu marcat en aquest estudi.
En realitat, el problema radica en el fet que hi hagi una inadequació entre els objectius
proposats pels responsables de les polítiques socials (arribar a totes les víctimes) i les
accions de comunicació utilitzades (manera/format de les campanyes) (Brändle, Cárdaba
i Ruiz, 2011).
Doncs, reprenent les qüestions plantejades (sensibilitzen la població gran?, presenten
estereotips rígids sobre les víctimes de violència de gènere?, aconsegueixen inluir sobre
les víctimes grans, aconseguint que actuïn?) s’intentarà perilar quins elements millorarien
el grau d’inluència d’aquestes campanyes sobre les víctimes grans. Per aconseguir-ho,
s’establirà la base a partir dels criteris del model integrat de màrqueting social (MIMC) i de
les opinions dels enquestats.
El MIMC (Cismaru i Lavack, 2010) explica que perquè les campanyes contra la violència de
gènere puguin inluir sobre l’actitud i el comportament dels receptors han de considerar
les variables següents:
●
●
●
●
●
Vulnerabilitat: es refereix a les conseqüències negatives que el receptor creu que
podrien ocórrer si es dugués a terme l’acció proposada.
Gravetat: és la gravetat i severitat que la persona considera que té el problema plantejat.
Costs: són els recursos que s’haurien d’invertir (diners, temps, esforç, etc.).
Autoeicàcia: es refereix a la creença que té el receptor sobre la seva capacitat per
desenvolupar la conducta que es promou als anuncis.
Eicàcia de resposta: es tractaria del grau de convenciment del receptor si l’acció
plantejada resoldria el problema, el disminuiria o l’eradicaria.
Per començar, i com un dels aspectes centrals defensats en aquest article, resulta essencial
que en els anuncis s’eradiquin els estereotips sobre les víctimes de la violència (McGarry,
Simpson i Hinchliff-Smith, 2011), perquè actuen com a elements que diiculten que les
dones grans s’identiiquin com a víctimes o que fan que no considerin que els anuncis
s’hi adrecen. Fins al dia d’avui, els anuncis actuals no s’adapten a la realitat dels casos
de les víctimes grans. S’ha d’atendre detingudament la iconograia, ja que es converteix
en un element decisiu en l’impacte de la publicitat en la societat (Gallego, 2009). De fet,
en l’ítem que qüestionava quins dels elements que componien els espots eren els que
podien inluenciar més, es va seleccionar amb un 13,9% (màxim percentatge) l’opció que
«les imatges captaven més l’atenció». Per això, la incorporació d’actrius grans als anuncis
es converteix en la clau principal, si es pretén que aquest grup de víctimes s’identiiqui
amb el missatge i s’iniciï la conscienciació que les administracions els ofereixen suport.
En les dades recollides s’observa com la majoria dels enquestats opinen que els anuncis
223
224 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
s’adrecen a una població entre 25 i 44 anys (45,5% de les respostes) i tan sols un 8,2% a
més grans de 64 anys, o bé un 5,1% opina que al sector de dones grans. Continuant amb
l’anàlisi de les dades, es destaca que ins a un 40% (important diferència en comparació
amb la resta de personatges públics) s’identiicaria, especialment, amb María Galiana i les
seves característiques (dona gran i familiar).
Aquesta mateixa relexió es va fer amb les dones immigrants, i en les últimes campanyes
(«Ante el maltrato, todos y todas a una», de 2009, i «Ante el maltratador, tolerancia cero»,
de 2008) s’ha observat com s’ha introduït la igura de la dona immigrant, acompanyada
d’elements representatius com altres idiomes, accents estrangers, subtítols o tons de pell
foscs, que simbolitzen diferents dones estrangeres i, ins i tot, en 2010 s’incorpora la igura
de la dona discapacitada. Per això, si es vol promoure la defensa de les dones grans, el primer
pas seria afavorir que es reconeguin als anuncis. Aquest mateix aspecte es recull a l’estudi
Intimate Partner Violence against older Women, que destaca que les víctimes grans han de
ser representades en tots els mitjans mitjançant fotos i imatges de dones grans i, ins i tot,
integrant en la informació experiències de dones agredides i relectint quadres realistes de
les situacions viscudes. Per poder intervenir sobre la gravetat percebuda i sensibilitzar tant
les víctimes com la societat, s’ha d’avaluar i mostrar la prevalença actual i atorgar rellevància
al motiu pel qual es produeix la violència, dinàmiques de poder que aplica l’agressor sobre
les víctimes per assegurar la seva dominació i la desigualtat entre gèneres. A més, d’aquesta
manera, s’aconseguirà situar el problema en l’esfera pública, en lloc de visualitzar-lo com un
fenomen privat. En l’informe es recomana que els espots es reprodueixin associats a sèries o
telenovel·les que aconsegueixin obtenir una major audiència de persones grans.
Un altre aspecte important i referent a la iconograia és que deixi relectir-se adequadament
tots els abusos, especialment, l’emocional. Seff, Beaulaurier i Newman (2008) airmen que,
a pesar que la violència «no física» és la més habitual i implica una repercussió més gran
en les víctimes, a més que s’intensiica a mesura que l’agressor es fa gran i presenta més
limitacions físiques (Vinton, 2001), sovint és valorada com a poc greu o indigna de castigar,
tant per les víctimes com pel seu entorn. A la vegada, a mesura que es conviu amb les
agressions, també s’indueix a normalitzar la situació, que deixa de ser valorada com a abusiva.
Una mostra composta per víctimes de violència de gènere i universitàries manifestaven
que no se sentien identiicades amb les campanyes en les quals es mostraven blaus i
agressions físiques, i expressaven que sentien que els seus danys eren menors o inexistents
en comparació amb els físics (Bustelo, López i Platero, 2007). Excepte en les campanyes
«No te saltes las señales. Elige vivir», en la qual apareix el maltractament psicològic mitjançant
la humiliació, la intimidació i l’amenaça, i en «Saca tarjeta roja al maltratador», en què els
personatges rebutgen l’agressor també per agressions «no físiques», els anuncis se centren
en el maltractament físic. Les dones de la mostra van identiicar com la segona campanya
més inluent «No te saltes las señales. Elige vivir» (va obtenir un 15,6% de les puntuacions,
de les quals, el 14,1% van ser atorgades per dones), a causa que se sentien més identiicades
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
amb el missatge emès, les imatges captaven més la seva atenció i l’anunci era més convincent.
És curiós com les dones perceben el maltractament psicològic amb més freqüència i amb una
major gravetat que els homes: en un altre estudi (Sánchez, 2011) els homes valoraven que
actes com «llevar la llibertat o l’aïllament» i «danyar els béns personals» eren manifestacions
de violència en un 5,88% i en un 2,94% respectivament, a diferència de les dones, que els
consideraven violents en un 20,6% i en un 17,6%. Per tant, cal destruir la falsa concepció
que els abusos «no físics» tenen menys gravetat o que deixen de perjudicar la salut de les
víctimes. La identiicació en la publicitat dels senyals de qualsevol tipologia de violència
fomentarà la conscienciació sobre la gravetat d’aquests actes, la detecció de casos invisibles
i impulsarà moltes víctimes a actuar.
Respecte al missatge emès, com s’ha introduït anteriorment, en la majoria de les campanyes
es promou que les víctimes posin i a les agressions mitjançant la denúncia dels casos a les
autoritats o engegant la maquinària de serveis que els poden ajudar. No obstant això, en
molts casos es tracta de relacions en les quals les agressions s’han mantingut de manera
contínua o esporàdica durant més de deu anys, creant ins i tot codependència, per la qual
cosa no resulta fàcil sortir del cercle viciós en el qual estan immerses, no almenys amb un
missatge de «sigues valent i posa i al teu calvari». Les dades apunten al fet que un gran
nombre de dones grans, ins a un 51% d’una mostra enquestada, no conien que la denúncia
a les autoritats resulti útil (Luoma et al., 2011). A més, el sentiment de culpa associat a
les agressions, infós pels maltractadors i incrementat durant anys de relació, afavoreix que
es descarti l’alternativa de denunciar-les. Fins i tot, no s’ha d’oblidar que moltes víctimes
enquestades descriuen que han desenvolupat una preocupació i un temor pel càstig que les
autoritats puguin inligir al seu company, motiu pel qual rebutgen la denúncia, encara que
sí que donarien suport a alternatives amb caràcter rehabilitador (Dunlop et al., 2005). En
quant a les opinions de les persones grans, l’opció de posar una denúncia la va seleccionar
una quarta part de la mostra com a mesura d’actuació davant la violència de gènere. A pesar
que va resultar la segona resposta seleccionada amb més freqüència, la veritat és que la
preferència d’un 46,1% dels participants va ser informar a través dels professionals.
De fet, la por de la incertesa, de perdre la posició social i els referents que s’han tingut tota la
vida (una llar, un barri, unes amistats, etc.) inlueixen de manera negativa a l’hora de prendre
una decisió (Grunfeld, Larsson, Mackay i Hotch, 2006). Entre els principals temors d’aquest
col·lectiu es trobaria «perdre les persones estimades» i «haver d’abandonar la seva llar»,
especialment entre persones que presenten una necessitat d’ajuda i/o limitacions físiques
(Enquesta de condicions de vida, 2006), temors que fortiiquen la sensació de vulnerabilitat de
les víctimes, i fan que assumeixin l’existència d’importants repercussions negatives si actuen.
Per tant, s’ha de posar l’accent a emetre un missatge diferent, un pas previ a denunciar:
l’assessorament de les víctimes. Es tracta d’oferir la possibilitat a les víctimes de conèixer,
a priori, tots els detalls, de guiar-les des dels aspectes generals als més especíics: des de
225
226 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
quines serien les conseqüències de la denúncia, què poden esperar si inicien el procés
o què ocorrerà amb l’agressor si el denuncien, ins a quina documentació necessiten
abans de sortir de casa o quins tràmits convé fer abans. És a dir, es tracta d’eradicar la
incertesa mitjançant informació, i que es conscienciïn que informar-se no els obliga a
res, simplement a conèixer altres alternatives. Apostar per enunciats com «assessora’t»
asseguraria una major eicàcia, ja que proporcionaria a les víctimes la possibilitat d’obtenir
informació progressivament, afavorint que adquireixin coniança i seguretat, al mateix
temps que es combat la incertesa al desconegut. Per a això, s’ha de treballar el concepte
de «costs», és a dir, ajudar a visualitzar els beneicis associats a demanar ajuda, i el fet que
es temin que mantenir la situació de violència perjudica, que els efectes són greus i que té
implicacions emocionals a llarg termini (Cismaru i Lavack, 2010). La dilatació de la presa
de decisions dependrà de l’assessorament obtingut i la coniança atorgada a les persones
que aconsellen la víctima.
D’altra banda, encara que s’ha progressat entre el primer període de les campanyes,
en el qual l’objectiu era pal·liar la violència familiar mitjançant un enfocament assistencial
i pal·liatiu, i el segon període, en el qual s’insisteix en la denúncia i es parla dels serveis
disponibles, encara no es fomenta l’apoderament de les dones. Els anuncis actuals
ofereixen ajuda i protecció, ofereixen quedar a l’empara de les institucions, no obstant
això, han de fomentar la transmissió d’autoconiança i independència (Bustelo, M., López,
S. i Platero, R., 2007). L’espot que va ser més valorat amb diferència respecte a la resta,
amb un 43,8% de les puntuacions, «Ante el maltratador, tolerancia cero», relecteix que
les protagonistes dels anuncis estan segures de si mateixes, són independents i fortes,
i al mateix temps emeten els missatges amb contundència i fermesa. En deinitiva, és
adequat perquè treballa el concepte d’autoeicàcia, és a dir, no tan sols n’hi ha prou que
les víctimes facin un balanç positiu de començar a actuar, sinó que, a més, els transmeten
que són capaces de lluitar contra la situació per elles mateixes, els recorden els seus drets
i les seves possibilitats (Cismaru i Lavack, 2010).
Pels anteriors motius, la formació especíica dels professionals és una peça clau per combatre
la violència. Fins avui, es promouen estudis i cursos destinats al personal sociosanitari que
tracta les víctimes de la violència de gènere, no obstant això, en aquest tipus de formació és
necessari incloure-hi la formació especíica sobre les dones grans. La preparació educativa
dels professionals ha d’anar encaminada a dues vies: transmissió d’informació adequada
i actuació. És a dir, d’una banda, i amb l’objectiu que la informació sigui percebuda com
més propera, incrementant l’eicàcia percebuda, hauria de ser transmesa també pels
professionals sanitaris o treballadors socials. La mostra enquestada destacava com a
principal mitjà per informar-se acudir als professionals, com s’ha explicat abans, igual que
l’assessorament dels professionals (23%), acudir a centres especialitzats en dona (36,5%)
o la inluència de les amistats o els familiars (21,6%) serien els tres procediments que
fomentarien, en major mesura, l’actuació de les víctimes. L’estudi de Luoma et al. (2011)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
destaca que les dones grans víctimes de violència tendeixen a compartir el seu malestar
i a confessar els abusos davant els amics, com a primera opció, i davant els professionals
sanitaris, com a segona opció.
D’altra banda, els professionals que atenen les persones grans també han d’estar capacitats per
detectar i avaluar signes dels diferents tipus d’abusos i, a més, categoritzar-los com a violència
de gènere (Blood, 2004), derivar els casos i comprometre’s a intervenir respectant aquestes
víctimes i adaptant-se a les seves necessitats. L’entrenament correcte dels professionals és
un aspecte en el qual s’ha d’invertir temps i recursos per poder després recollir els fruits de
l’esforç. Per aconseguir-ho, s’hauria de dotar de coneixements tots aquells professionals que
puguin interaccionar amb les víctimes i millorar la coordinació entre ells: cossos de seguretat,
experts d’atenció sanitària, treballadors socials, personal associat a residències i centres de dia
i professionals d’atenció a víctimes de la violència de gènere.
Mereix la pena posar l’accent en el fet que un dels obstacles més aversius amb els quals
han de bregar les dones grans és que els serveis de suport a les víctimes ni preveuen les
seves característiques o limitacions ni s’hi adapten (McGarry, Simpson i Hinchliff-Smith,
2011). L’adequació de les instal·lacions ofertes a les víctimes més grans és essencial si han
d’abandonar la seva llar (instal·lacions adaptades a les seves necessitats, eliminació de
barreres arquitectòniques, espais on puguin canalitzar les experiències aversives d’anys
de durada, etc.) (Blood, 2004). La transmissió que les estructures servicials són sòlides i
solvents es converteix en un punt bàsic per fomentar l’eicàcia percebuda. En els anuncis
existents ins al moment, s’ha mostrat una llista amb la gamma de serveis disponibles,
però per la limitació temporal tampoc no es pot aprofundir molt més en la tipologia
d’ajudes prestades. La possibilitat de disposar dels anuncis i de tota la informació restant
en llocs que solen freqüentar (mercats, centres de persones grans, ambulatoris, etc.) i que
els transmeten coniança seria recomanable (Nägele, Böhm, Görgen i Tóth, 2010).
En referència a la música utilitzada als espots, tal com s’indica a l’estudi «La banda sonora de
la publicidad institucional española dirigida a mujeres» (Palencia-Leler, Aguado, Mussoll i
Zafra, 2010), té la intenció d’acompanyar les imatges i els missatges, i presenta una dimensió
extradiegètica. És a dir, s’ha triat perquè únicament serveixi per intensiicar l’acció dels
personatges, o bé com a contrapunt del discurs. Hi ha un ús unànime de la veu en off (tant
masculina com femenina) i les poques vegades que es produeix un silenci és per emfatitzar
la veu en off. Els anuncis, que tendeixen a usar música de tall clàssic, no són recordats per la
banda sonora, per la qual cosa la música utilitzada no inluiria en els destinataris.
Finalment, cal destacar que la publicitat podria també provocar efectes perjudicials,
com «l’efecte bumerang», que reforçaria actituds i comportaments que predisposarien
a la violència. Igual que també podria produir insensibilització en les víctimes davant
la repetició constant del mateix missatge, per això es fa latent la necessitat de canviar
227
228 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
l’enfocament dels missatges a mesura que evolucionen els anuncis, o bé que es produís
un efecte d’imitació de les conductes agressives; aspecte al qual s’ha de prestar una major
atenció quan es narren els detalls dels homicidis o les agressions als mitjans de comunicació
(Brändle, Cárdaba i Ruiz, 2011).
Per tant, i per concloure l’article, cal insistir que els mitjans de comunicació inlueixen
sobre la societat, aconseguint la sensibilització, educant sobre les causes i els efectes de
la violència domèstica i afavorint el debat públic i el rebuig social sobre el tema (García,
Román i Gayaso, 2010), així que han de ser utilitzats per a una causa tan important
com l’eradicació i la lluita contra la violència de gènere en dones grans. Però, per poder
aconseguir els canvis actitudinals i promoure l’actuació en les víctimes s’ha d’infondre
una major coniança, seguretat, autonomia i representabilitat, sobretot. Per aconseguirho, s’han d’incorporar a les campanyes elements que s’adaptin a les necessitats i les
característiques de les víctimes més grans, i resulta imprescindible la visualització de
personatges amb els quals puguin sentir-se identiicades, el reconeixement de tots els
signes de violència, la promoció d’apoderament i la capacitació de professionals que
complementin la transmissió d’informació.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Ballester, L. (2001). Bases metodológicas de la investigación educativa. Col·lecció Materials
Didàctics, 86. Palma: Universitat de les Illes Balears.
Bandrés, E. (2001). «Propuesta para el tratamiento eicaz de la violencia de género».
Revista Científica de Información y Comunicación, 8, 113-138.
Beaulaurier, R. L., Seff, L. R. i Newman, F. L. (2008). «Barriers to Help-Seeking for Older
Women Who Experience Intimate Partner Violence: A Descriptive Model». Journal of
Women & Aging, 20: 3-4, 231-248.
Berlanga, I. (2010). «Comunicación audiovisual y mujer. Evolución y nuevos formatos en las
campañas publicitarias de violencia de género». Revista ICONO 14, 9, (1), 145-160.
Blanco, E. (2005). «Violencia de género y publicidad sexista». Revista Latinoamericana de
Comunicación Chasqui. Centro Internacional de Estudios Superiores de Comunicación para
América Latina, 50-55.
Blood, I. (2004). Older women and domestic violence. London: Help the Aged.
Brändle, I. G., Cárdaba, M. A. i Ruiz, J. A. (2011). «Riesgo de aparición del efecto boomerang
en las comunicaciones contra la violencia». Revista Científica de Educomunicación;
Comunicar, 37 (11), 161-168.
Bustelo, M., López, S. i Platero, R. (2007). «La representación de la violencia contra las
mujeres como un asunto de género y un problema público». A M. Bustelo i E. Lombardo
(coord.), Políticas de igualdad en España y en Europa, 67-96. Madrid: Cátedra.
Cismaru, M. i Lavack, A. M. (2010). «“Don’t Suffer in Silence’’ – Applying the Integrated
Model for Social Marketers to Campaigns Targeting Victims of Domestic Violence». Social
Marketing Quarterly, 16 (1), 97-129.
Dunlop, B. D., Beaulaurier, R., Seff, L., Newman, F. L., Malik, N. i Fuster, M. (2005). Domestic
Violence Against Older Women: Final Technical Report. The Center on Aging of Florida
International University for The National Institute of Justice.
Fernández, D. (2008). «Gramáticas de la publicidad sobre violencia: la ausencia del
empoderamiento tras el ojo morado y la sonrisa serena». Feminismo/s, 11, 15-39.
Gallego, J. (2009): «La construcción del género a través de la publicidad». A Actes de
Congènere: La representació de gènere a la publicitat de segle XXI. 25-26 de maig. Girona.
García, A., Román, M. i Gayaso, M. (2010): «Las primeras campañas contra la violencia
doméstica (1998-2002)». Prismasocial, 4, 1-36.
Grunfeld, Larsson, Mackay i Hotch (1996). «Domestic violence against eldery women».
Canadian Family Physician, 42: 1485-1494.
229
230 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Hightower, J., Smith, M. i Hightower, H. (2001). Silent and invisible – A Report on Abuse
and Violence in the Lives of Older Women in British Columbia and Yukon. B. C. / Yukon
Society of Transition Houses, Vancouver, B. C. Executive sumary.
INE (2006). Encuesta de condiciones de vida 2006. Madrid: INE.
Luoma, M.-L., Koivusilta, M., Lang, G., Enzenhofer, E., De Donder, L., Verté, D., Reingarde,
J., Tamutiene, I., Ferreira-Alves, J., Santos, A. J. i Penhale, B. (2011). Prevalence Study of
Abuse and Violence against Older Women. Results of a Multi-cultural Survey in Austria,
Belgium, Finland, Lithuania, and Portugal (European Report of the AVOW Project).
Finland: National Institute for Health and Welfare (THL).
McGarry, J., Simpson, C. i Hinchliff-Smith, K. (2011). «The impact of domestic abuse for
older women: a review of the literature». Health and Social Care in the Community, 19
(1), 3-14.
Martín, A. T. (2009 ). «Las campañas de apoyo a la mujer, ¿realmente la apoyan en el siglo
XXI?». A Actes de Congènere: La representació de gènere a la publicitat de segle XXI. 2526 de maig. Girona.
Ministerio de Igualdad (2009). El consejo de Europa y la Violencia de género. Documentos
elaborados en el marco de la campaña paneuropea para combatir la violencia contra las
mujeres (2006-2008). Colección contra la Violencia de Género. Madrid: Gobierno de España.
Nägele, B., Böhm, U., Görgen, T. i Tóth, O. (2010). Intimate partner violence against older
women. Summary of a research project carried out in Austria, Germany, Hungary, Poland,
Portugal and United Kingdom (Summary Report of the Intimate Partner Violence against
older women). Germany
Orte, C.; Sánchez, L. (2010). «Invisibilitat de la violència de gènere en les dones grans a
Mallorca». A Orte, C. (dir.). Anuari de l’envelliment. Illes Balears 2010. Palma: Càtedra
d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal. Conselleria d’Afers
Socials, Promoció i Immigració i Universitat de les Illes Balears.
Sánchez, L. (2011). «Creences de les persones grans sobre la violència de gènere». A
Orte, C. (dir.). Anuari de l’envelliment. Illes Balears 2011. Palma: Càtedra d’Atenció a la
Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal. Conselleria d’Afers Socials, Promoció i
Immigració i Universitat de les Illes Balears.
Palencia-Leler, M., Aguado, S., Mussoll, E. i Zafra, A. (2010). «La banda sonora de
la publicidad institucional española dirigida a mujeres». A II Congreso Internacional
Comunicación en la Era Digital, Málaga, 3-5 de febrer.
Vinton, L. (2001). «Violence against older women». A Renzetti, C. M., Edleson, J. L., Bergen,
R. K. (ed.). Source book on violence against women, 179-192.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
LYDIA SÁNCHEZ PRIETO
Cadis, 1984. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de les Illes Balears. Psicoterapeuta
a l’Institut Clínic Manacor (Juaneda Manacor). Tècnica especialista de la Càtedra d’Atenció
a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal. Coordinadora i tutora presencial i
en línia dels cursos d’actualització professional en aspectes bàsics de la legislació i valoració
de la dependència. Coordinadora del Màster en Atenció a la Dependència i Gerontologia.
CARME ORTE SOCIAS
Santander (Cantàbria). Llicenciada en Psicologia i doctora en Ciències de l’Educació.
Catedràtica d’universitat de Pedagogia de la Inadaptació Social del Departament de
Pedagogia i Didàctiques Especíiques de la UIB. Està especialitzada en temes d’inadaptació
social, en els quals desenvolupa la seva tasca docent i d’investigació des de l’any 1987.
Ha dirigit i dirigeix projectes de R+D i altres projectes de tipus educativosocial, sobre els
quals ha realitzat diverses publicacions en l’àmbit nacional i internacional. Des de l’any
2003 és investigadora principal en diverses investigacions competitives sobre la prevenció
del consum de drogues i l’educació per a la competència familiar del Ministeri de Ciència
i Tecnologia. És consellera del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears. És la directora
de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB i de l’Oicina per a Programes Universitaris
de la UOM. És la directora de la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de
l’Autonomia Personal.
LLUÍS BALLESTER BRAGE
Doctor en Filosoia (UIB) i en Sociologia (UAB). Des de 1996 és professor de Mètodes
d’Investigació Educativa a la Universitat de les Illes Balears (UIB). La seva experiència
professional, com a coordinador d’un centre comarcal de serveis socials (1986-1990) i com
a responsable de la Unitat de Planiicació i Estudis de l’Àrea de Benestar Social del Consell
de Mallorca (1990-96), així com les investigacions realitzades des de 1984, s’ha centrat
en l’anàlisi de les necessitats socials i educatives (joves, persones grans i altres sectors),
així com en els mètodes d’investigació: panells Delphi, històries de vida, anàlisi de dades
qualitatives (amb NVIVO-QSR). El curs 2002-2003 va compatibilitzar la seva tasca com a
docent i investigador a la UIB amb la direcció de l’Agència de Qualitat Universitària de
les Illes Balears (AQUIB). Entre març de 2007 i juliol de 2011 va ser director de l’Institut de
Ciències de l’Educació de la UIB.
El seu darrer llibre, publicat el 2012 amb el professor Antoni J. Colom, duu per títol:
Intervención sistémica en familias y organizaciones socioeducativas.
231
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
un ProCés PartiCiPatiu
a L’assoCiaCió de gent gran
de son reaL
233
234 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
un procés participatiu a l’associació de gent
gran de son real
Josep Lluís Riera Moll
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
La participació en tots els àmbits de la vida és un fenomen cada vegada més sol·licitat per
tots els col·lectius de ciutadans i també pel de la gent gran de les nostres illes.
Participació entesa com quelcom més que simplement ser-hi, és a dir, voler ser veritablement
partícips de tot el procés, involucrar-se en totes i cada una de les decisions, preocupacions
i necessitats de les diferents accions en les quals participen.
L’objectiu d’aquest estudi era precisament fer partícip de les seves pròpies accions un
col·lectiu que ins ara semblava anar a remolc dels costums, del que s’ha fet ins ara. Així,
es va voler fer una enquesta per saber què volen les persones que formen tot l’entramat
de l’Associació de Gent Gran de Son Real.
Tant l’elaboració del qüestionari, fet per la Junta Directiva, com les diferents respostes
demostren que, efectivament, les persones grans també volen poder decidir lliurement el
que fan i a més volen ser-hi durant tot el procés. A més s’ha aprofundit en algunes qüestions
summament interessants, com ara saber quina hauria de ser la llengua vehicular de les
accions a desenvolupar, les principals inquietuds dels participants o el fet que les dones són
les grans protagonistes de la majoria d’accions a més de ser el col·lectiu més nombrós.
Resumen
La participación en todos los ámbitos de la vida es un fenómeno cada vez más solicitado
por parte de todos los colectivos ciudadanos así como por la gente mayor de nuestras islas.
Participación entendida como algo más que simplemente estar allí, es decir, ser
verdaderamente partícipes de todo el proceso, poderse involucrar en todas y cada una de
las decisiones, preocupaciones y necesidades de las diferentes acciones en que participan.
El objetivo de este estudio es precisamente hacer partícipe de las propias acciones a un
colectivo que hasta ahora parecía ir a remolque de sus propias costumbres, de lo realizado
hasta ahora. En consecuencia, se realizó una encuesta para saber qué quieren las personas
que forman parte de la Associació de Gent Gran de Son Real.
Tanto la elaboración del cuestionario, realizado por la Junta Directiva, como las diferentes
respuestas, demuestran que efectivamente las personas mayores también quieren
poder decidir libremente qué hacer i cómo participar en todo el proceso. Además se ha
profundizado en cuestiones sumamente interesantes como en conocer cual es la lengua
vehicular de las diferentes acciones a desarrollar, las principales inquietudes de los
235
236 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
participantes o ver cómo en general las mujeres son las protagonistas de la mayoría de
acciones además de ser el colectivo más numeroso.
1. Introducció
L’Associació de Gent Gran de Son Real fou fundada el 5 d’octubre de 1998 per ocupar un
espai de socialització que no existia a la barriada del mateix nom, situada entre Can Capes
i Els Hostalets. Des del principi la preocupació dels diferents equips directius ha estat la
d’oferir als associats una programació extensa i variada, des d’activitats i tallers a l’abast
de tothom, ins a projectes de caire cultural i participatiu, com ara el cicle de conferències
del programa de la Universitat Oberta per a Majors (UOM) de 2009 que va tenir un elevat
nombre d’assistents.
El treball que ara teniu a les mans és precisament fruit d’aquesta inquietud: fer possible
una participació activa de les persones grans en tots aquells aspectes que els puguin
afectar.
Per això, la Junta Directiva, formada per Gaspar Gregorio, Antoni Martorell, Virginia Roig,
Francisco González, Juana Capó, Catalina Mas, Maria Ensenyat, Catalina Coll i Antonio
Cruces, l’11 d’abril de 2011 va aprovar l’elaboració d’una enquesta social per conèixer de
primera mà què pensen els associats de l’Associació de Gent Gran de Son Real.
La intenció de l’elaboració del qüestionari participatiu pretenia:
•
•
•
•
•
•
•
Conèixer com són i què pensen els socis i les sòcies que integren l’associació.
Obtenir dades generals sobre el grup.
Conèixer la seva procedència, l’edat i quines preferències tenen.
Conèixer la raó per la qual s’han fet socis d’aquesta associació i què hi esperen trobar.
Què els agrada més de la programació de l’Associació.
Quines idees aplicarien per millorar la programació i quin nou enfocament li donarien.
I també conèixer si se senten integrats dintre de la massa social.
2. Metodologia de la investigació
Curiosament no es va plantejar cap metodologia concreta. És a dir, mitjançant l’experiència
de cada un dels membres de la Junta Directiva i sense cap tipus de coneixement previ
en l’elaboració de qüestionaris ni metodologies d’investigació, es varen elaborar tot
un seguit de preguntes simplement amb la inalitat de conèixer millor els socis de
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
l’entitat, plantejar-los una sèrie de preguntes i poder planiicar millor les actuacions
dels propers anys. Tot i així, val a dir que la feina va excedir amb escreix el que ells
consideraven suicient; feren un control exhaustiu del repartiment dels formularis, del
retorn d’aquests, per tal que arribés a totes les persones que en són sòcies i explicaren,
si calia cada una de les preguntes.
3. Procediment
Una vegada elaborat el qüestionari, el 5 de maig de 2011 fou presentat als 515 socis que
en l’actualitat formen l’Associació explicant, com s’ha dit, els objectius, cada una de les
preguntes i la data de lliurament, que es va ixar per al dia 19 de maig.
Es va dur a terme un control exhaustiu del lliurament de qüestionaris anotant el nom del
soci al qual se li donava el document i també controlant les persones que el retornaven.
Això sí, sempre amb la més absoluta discreció i respectant en tot moment l’anonimat dels
participants.
Dia 2 de juny es presentaren els resultats de l’estudi a tots els socis.
4. Mostra
La mostra eren els 515 socis actius de l’entitat, homes i dones d’entre 51 i 95 anys, si bé sols
es lliuraren 475 qüestionaris.
El formulari constava d’un total de 21 preguntes, que podem distribuir de la manera
següent:
a) Tres preguntes d’informació general o identiicatives:
a. 1. Sexe
b. 2. Lloc de naixement
c. 3. Edat
b) Dues preguntes dedicades a la Junta Directiva:
a. 8. Li interessa formar-ne part?
b. 20. Puntuï la gestió de la Junta Directiva
c) Dues preguntes d’informació d’intencions:
a. 5. De quants clubs és soci?
b. 7. Per què n’és soci?
237
238 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
d) Tretze preguntes dedicades a les activitats que es fan al centre:
a. 4. Li agrada llegir?
b. 6. Col·laboraria en una tómbola benèica?
c. 9. Aprovaria una quota mensual per assistir als tallers?
d. 10. En cas de reducció, amb quins tallers es quedaria?
e. 11. Organitzaria el bingo en mallorquí?
f. 12. Modiicaria els preus de les targetes de bingo?
g. 13. Quin és el millor dia per fer les excursions?
h. 14. Quins tipus d’excursions faria?
i. 15. Està d’acord a anar de cap de setmana a hotels?
j. 15. Li agradaria que es fessin projeccions en DVD de les funcions de teatre?
k. 17. Quins temes escolliria per fer formació i debats?
l. 18. Li agradaria que es programés cinema clàssic antic?
m. 19. Quines institucions li agradaria visitar?
e) Una pregunta de resposta oberta en què es demanava què els agradaria que
s’organitzés per als socis.
S’han contestat un total de 339 formularis, la qual cosa representa un percentatge de
participació del 72%. Prou elevat si tenim en compte que era la primera vegada que es
feia tant a la mateixa associació com en el col·lectiu de persones grans. Un total de 130
qüestionaris no foren retornats per motius molt diversos mentre que set varen ser nuls per
les seves respostes contradictòries.
No s’ha fet una distinció per sexes ni s’ha fet un repartiment equitatiu, ja que el que es
pretenia era arribar al màxim possible de socis de l’entitat i aconseguir la seva participació.
Majoritàriament han contestat les dones amb un total de 207 formularis, el 64,89%,
enfront als contestats per homes, un total de 112 formularis, el 35,11%.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Pels formularis també es pot deduir el lloc de procedència dels participants. El 61% són
de Mallorca, l’1% de la resta d’illes, el 28% de la resta de comunitats autònomes i l’1% és
de l’estranger.
Pel que fa a l’edat dels socis, la participació més alta es dóna entre la franja de 66 a
80 anys, un total de 207 persones. A partir dels 81 anys baixa molt la participació.
239
240 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
També cal destacar que hi ha un total de 70 persones (el 21%) a l’Associació de Gent Gran
de Son Real que, tot i que no estan jubilades, ja participen en la majoria d’activitats que es
fan. Algunes es poden considerar prejubilats i altres, un petit grup, són socis col·laboradors,
tot i que encara no tenen els 65 anys.
Pel que fa les preguntes per conèixer les intencions de participació com a socis i el nombre
de clubs als quals pertanyen, la majoria de persones (177) contestaren que eren socis de
Son Real sobretot per la gent; seguidament, 139 persones, pel tipus d’activitats que fan;
123 persones, per les excursions, 90 persones, per les instal·lacions, i per a 89 persones el
bingo és un bon motiu per ser socis.
Cal dir que era una pregunta amb de resposta múltiple en què la majoria de persones han
marcat més d’una resposta.
Pel que fa al nombre de clubs de què són sòcies, la gran majoria de persones, un total de 205,
pertany a una sola associació, 83 persones diuen que pertanyen almenys a dues, 21 persones
són sòcies de tres associacions mentre que sols sis persones formen part de quatre associacions.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
5. Resultats
El bloc d’activitats és per força el més nombrós en preguntes i, de fet, la part que aporta
més informació és la d’activitats que els agraden o que voldrien fer.
A la pregunta «Li agrada llegir?» hi contesta airmativament un 75% de persones, un total de
254. No els agrada a un total de 58 persones, el 17%, mentre que 27 persones no contesten.
Tres preguntes fan referència al pagament d’activitats, o bé a l’augment del preu de les
targetes de bingo i, ins i tot, es planteja la possibilitat de fer tómboles benèiques.
Majoritàriament la gent declara que participaria en alguna tómbola benèica per afavorir
persones sense recursos o col·laborar amb entitats de caire social. Gairebé el 69% es mostra
a favor de la mesura enfront d’un 19% que diu que no hi està d’acord.
En relació amb el possible pagament de tallers, l’opinió està més dividida. El 51% està
d’acord a pagar algun tipus de quota mensual mentre que el 33% no hi està conforme.
54 persones, el 16%, no contesten.
A pesar que el bingo és una activitat que sols han triat 89 com a motiu per ser socis de
l’associació (per tant, hem d’interpretar que no és important perquè és la darrera opció),
hi ha un rebuig generalitzat a l’augment del preu, ja que 231 persones, el 68%, es mostren
en desacord a apujar els preus. Només 29 persones, un 9%, hi està d’acord. S’ha de dir que
el bingo és l’activitat que més gent acull durant tota la setmana.
Quant al bingo, hi ha una pregunta per saber si es podria fer en llengua catalana, al menys
un dia a la setmana. Els 65% de les persones hi està d’acord enfront al 20% que no hi estan
d’acord.
241
242 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Es planteja la pregunta de la reducció de tallers, la qual ens dóna molta informació sobre
el nombre de tallers, les persones que hi estan interessades i alhora facilita a la Junta
Directiva una resposta sobre la possibilitat de suprimir alguns d’aquests tallers arran de la
crisi o de cercar-hi altres vies de inançament.
La gimnàstica és el taller de què gaudeixen més persones, 180, seguit pel de ball de saló
i de tai-txi, amb 156 persones cada un. 106 persones es decanten pel cordat de cadires
mentre que 104 ho fan pel ball de bot. A 101 persones els agraden els brodats mentre que
el dibuix agrada a 79 persones. Les quatre activitats més sol·licitades són les de gimnàstica,
ball de saló, tai-txi i cordat de cadires.
Pel que fa a les excursions, una altra de les ocupacions de la gent gran, les preguntes han
tractat del dia adequat per fer-les, el tipus d’excursions que desitgen i si estarien d’acord
a anar caps de setmana a hotels.
El diumenge és el dia més triat per la gent gran per fer les excursions, per 205 persones,
que diuen que aquest dia els va millor, mentre que 92 persones diuen que les farien
el dijous.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La majoria de persones, el 79%, es decanta per fer excursions normals. Les comercials
només tenen un 12% d’adeptes.
També són moltes, 234 persones, el 69%, les persones que voldrien que s’organitzés algun
tipus d’estada en hotels.
Pel que fa a les activitats més culturals, es planteja la possibilitat de visionar en DVD les
funcions de teatre fetes pel Club Horizonte, en les quals participen alguns dels actuals
socis de Son Real. Al 89,04% li agradaria veure les projeccions. També un percentatge
semblant, el 89,54%, estaria d’acord a fer programacions de cinema clàssic antic.
Pel que fa a temes per programar xerrades, taules rodones i debats, a 154 persones els
agradaria que hi hagués més temes relacionats amb la història de Mallorca, mentre
que 131 s’estimarien més temes de salut. 89 persones es decanten per l’actualitat i sols
13 persones volen parlar d’esports.
243
244 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Pel que fa a la possibilitat de fer visites guiades a alguna institució, el 31 % voldria anar al
Parlament; el 22%, a la Misericòrdia, tot i que és part del Consell de Mallorca que també
surt triat amb un 14%. Al 17% li agradaria anar l’Ajuntament i al 16%, al Govern de les
Illes Balears.
La penúltima pregunta, sobre la Junta Directiva, serveix per fer-ne una valoració. La seva
gestió és avaluada molt positivament per part d’una àmplia majoria de socis. Un total de 289
socis li atorga una puntuació per sobre de 6 punts, 9 persones li donen un 5 i sols 7 persones
suspenen la Junta Directiva. La mitjana obtinguda de puntuació general és d’un 8,48.
Ara bé, a l’hora de fer relleus i participar a la Junta Directiva, els socis no són gaire
participatius. Una majoria aclaparadora, el 85%, un total de 288 persones, no vol formar
part de la direcció i sols ho faria el 7%, 23 persones.
Al inal del qüestionari ens trobam amb una pregunta oberta que han contestat un total de
68 persones amb unes 30 aportacions, si bé cap no arriba a un percentatge signiicatiu. Les dues
propostes en què més persones han coincidit són temes relacionats amb una festa d’aniversari
i el fet de donar més berenar al bingo i només inclouen vuit persones. La resta de temes són
proposats per una, dues o màxim quatre persones. De tota manera, veiem que les propostes
relecteixen precisament una gran diversitat de persones, de caràcters, d’inquietuds, algunes
de caire cultural i altres més lúdiques, i ins i tot n’hi ha alguna de curiosa, com ara la proposta
d’organitzar una protesta contra la Junta, que només ha fet una persona.
La pregunta concreta era:
Indiqui alguna activitat que li agradaria que s’organitzés per als socis.
Les respostes, com dèiem abans, són molt curioses:
Taller de sevillanes, ibromiàlgia, punta al coixí, teatre, danses del món, llevar el ball de les
excursions, festa d’aniversari en un restaurant, xerrada sobre Déu, berenars més freqüents
al bingo, festa amb ball, informàtica, caps de setmana en hotels, classes de memòria,
en lloc de sopar fer dinars, premis ixos als bingos, petanca, viatges culturals, futbolí,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
qüestions lingüístiques castellà-català, risoteràpia, potenciar la biblioteca, fer un creuer,
protesta en contra de la junta actual, participar a la rua de carnaval, fer excursions a peu,
més jocs de saló, obrir el local més hores, fer ball el dijous, Pilates i escola de glosses.
6. Conclusions
D’entrada, podem dir que almenys la Junta, que va decidir engegar aquest procés participatiu,
se sent satisfeta amb els objectius complerts i pren nota sobre les possibles millores.
Ara se sap que de manera generalitzada els socis de Son Real participen i aporten les seves
opinions sobre la majoria d’actes que es fan, si bé caldrà aprofundir en la realitat de la
participació. De fet, segons Hart (1993) «participar és la capacitat per expressar decisions
que siguin reconegudes per l’entorn social que envolta i afecta la vida pròpia i/o la vida de
la comunitat en la qual vivim».
Aquest mateix autor va generar una igura simbòlica per expressar els diferents esglaons
de la participació, anomenada precisament escala de la participació. En una escala de vuit
esglaons de la igura, podríem situar el procés participatiu de Son Real en el cinquè esglaó,
el segon en una escala de participació real.
En un altre possible procés de participació caldria plantejar cinc propostes, tal com diu
Mendia (1993) (pedagog del País Basc):
-
Fer,
fer amb els altres,
fer amb els altres davant problemes comuns,
fer amb els altres davant problemes comuns per transformar la societat,
fer amb els altres davant problemes comuns per transformar la societat gaudint i
creixent des del diàleg.
Pel que fa a les dades obtingudes, cal dir que s’hauria pogut aprofundir més en algunes
qüestions i alhora s’hauria pogut fer una ordenació general dels temes.
Lògicament amb els coneixements existents s’ha avançat molt i es disposa d’una informació
que ins ara no es tenia a l’hora de fer les programacions. De fet, la Junta ja ha posat en marxa
els darrers mesos algunes de les propostes fetes, com ara les diferents xerrades i debats, la
potenciació dels tallers que tingueren més acceptació, les tómboles beneiques, etc.
Amb aquest tipus de formulari és difícil aprofundir en qüestions de diferenciació de sexe, si bé
podria ser important en alguna de les preguntes. D’entrada, sabem que hi ha una participació
245
246 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
important de dones, molt superior a la d’homes però no disposam d’informació per saber
amb certesa si és a causa de l’estat civil de les dones, per exemple, que siguin vídues, o si pot
ser per manca de participació dels homes. En cas de la participació als tallers o, ins i tot, en la
pregunta de la lectura, seria interessant saber qui participa més o qui llegeix més.
Segons dades de l’Observatori Municipal de Palma, Can Capes és de les poques barriades
que no arriba a les 100 unitats de famílies unipersonals. Tot i així, no disposam d’aquesta
dada pel que fa als socis de Son Real per poder fer l’airmació abans esmentada.
Una de les qüestions que ha sorprès la Junta Directiva ha estat l’elevat percentatge de gent
nascuda a Mallorca. Aquesta és important per a la Junta Directiva perquè majoritàriament
fa les intervencions públiques en castellà i, en canvi, ara s’ha adonat que en realitat un
percentatge molt elevat de persones, 210 en concret, coneixen el català, el parlen o
l’entenen. No s’ha pogut saber si, de les persones nascudes a la Península, alguna ho ha
fet en territoris de parla catalana, tenint en compte que hi ha persones que fa moltíssims
anys que viuen a les Illes i entenen i parlen català. Però és una dada de què no disposam.
Plantegen formes alternatives de col·laboració al pagament de les activitats però no es
demana si poden haver-hi altres formes de col·laboració, com el voluntariat. Precisament
el col·lectiu de persones grans, i més actualment, és un dels que més pot aproitar les
capacitats dels seus socis. Disposen de personal i experiència per afrontar els reptes que
ens planteja precisament la crisi actual.
De manera velada, observam que la crisi també ha arribat a les persones grans. En les preguntes
que fan referència al copagament, es veu clarament que comença a haver-hi reticències
perquè en molts casos l’economia familiar no dóna per més. De fet, les activitats com el bingo
en molts casos són ben vistes perquè fan passar una estona en companyia d’altres persones i
també perquè, tot i que de manera molt residual, poden representar un petit ingrés.
Tot i així, propostes com ara la col·laboració en tómboles benèiques o aportacions en
espècies per a persones sense recursos tenen bona acceptació.
Hi ha preguntes que plantegen altres interrogants que també els afecten per la crisi,
com ara el dia de l’excursió. No s’aprofundeix en la resposta però en converses amb ells
s’aclareix que han triat els diumenges perquè la resta de dies s’han de fer càrrec dels néts
perquè els pares fan feina.
La qüestió de responsabilitat envers els altres assumint tasques de direcció és realment
curiosa. Queda palès que la majoria de socis no en vol fer i aquest és un aspecte preocupant.
No s’ha educat per a la participació i menys per al servei als altres. És preocupant que tan
poca gent vulgui fer-se càrrec de la direcció de l’associació.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Arnstein, S. R. (1969) «A ladder of citizen participation», American Institute of Planners
Journal, n. 35.
Gramberger, M. (2001) Citizens as partners: OECD handbook on information, consultation
and public participation in policy-making. París: OECD Publications Service.
Hart, R. A. (1993). «La participación de los niños: de una participación simbólica a una
participación auténtica». Ensayos Innocenti, n. 4. UNICEF.
Mendia, R. (1993). «Cinco propuestas para un itinerario de progreso personal». Solidaridad
Intergeneracional. Fundació La Caixa.
Conferència pronunciada a Bilbao el 8 d’octubre de 1992 amb motiu de la presentació
de la Convocatòria d’Iniciatives entre Generacions organitzada per la Fundació La Caixa
en el marc de l’Any Europeu de les Persones d’Edat Avançada i de la Solidaritat entre
Generacions.
247
248 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autor
JOSEP LLUÍS RIERA MOLL
Palma 1958. Diplomat en Educació Social per la Universitat de les Illes Balears. Tècnic
de Joventut de l’Institut Balear de la Joventut de la Conselleria d’Educació, Cultura i
Universitats. President de la Fundació Maria Ferret (2008-2011). Actualment forma part
de l’Observatori de les Organitzacions d’Iniciativa Social d’aquesta fundació. És membre
de l’Equip de Codi Ètic de la Plataforma del Voluntariat de les Illes Balears. Participa en
la redacció del capítol de les organitzacions associatives de la memòria anual del Consell
Econòmic i Social.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’aCtiVitat fÍsiCa i
aLtres faCtors de reserVa CognitiVa
en L’enVeLLiment
249
250 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’activitat física i
altres factors de reserva cognitiva
en l’envelliment
Laura Pérez García
Concepción Padilla Franco
Pilar Andrés Benito
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Aquest capítol té com a objectiu principal promoure un envelliment cognitiu saludable,
reeixit o òptim. Atès que les persones grans presenten canvis a nivell cerebral i un
cert declivi dels processos cognitius relacionats amb aquests canvis estructurals, és
important identiicar els factors que permetin reduir o compensar aquests dèicits.
Aquest enfocament s’inscriu dins d’una perspectiva neuropsicològica que pretén
potenciar la reserva cognitiva de les persones per millorar la seva qualitat de vida
durant l’envelliment. Un factor determinant en la preservació de les principals funcions
cognitives pot ser l’estil de vida. En aquest capítol, primer introduirem el concepte de
reserva cognitiva i els principals factors que l’afavoreixen a i de presentar després un
resum dels estudis realitzats ins a l’actualitat i que han demostrat els efectes positius
de l’activitat física com a factor protector del funcionament neurocognitiu.
Resumen
El presente capítulo tiene como objetivo principal promover un envejecimiento cognitivo
saludable, exitoso u óptimo. Dado que las personas mayores presentan cambios a nivel
cerebral y cierto declive de los procesos cognitivos relacionados con estos cambios
estructurales, es importante identiicar los factores que permitirán reducir o compensar
estos déicits. Este enfoque se inscribe dentro de una perspectiva neuropsicológica que
pretende potenciar la reserva cognitiva de las personas para así mejorar su calidad
de vida durante el envejecimiento. Un factor determinante en la preservación de las
principales funciones cognitivas puede ser el estilo de vida. En este capítulo primero
introduciremos el concepto de reserva cognitiva y los principales factores que la favorecen
para después presentar un resumen de los estudios realizados hasta la actualidad y que
han demostrado los efectos positivos de la actividad física como factor protector del
funcionamiento neurocognitivo.
1. Neuropsicologia de l’envelliment cognitiu
Espanya es troba entre els dotze països més envellits del món (Gómez-Redondo, Génova
& Robles, 2007). Malgrat el que té de positiu aquesta dada pel fet de tractar-se d’un
assoliment important d’una societat avançada, també suposa un repte que hem d’acatar.
La idea que desitgem transmetre en aquest capítol és que no es tracta únicament de
viure més anys, sinó que els anys que es visquin tinguin qualitat de vida. Per això és
important que puguem identiicar els factors que potenciïn aquesta qualitat de vida, i,
251
252 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
dins d’aquesta perspectiva, s’inclouen els factors que afavoreixen l’envelliment cognitiu
(de les funcions mentals) saludable.
L’envelliment és un procés complex i polifacètic que afecta profundament la ment i el
cervell i en el qual s’observen guanys i pèrdues (Baltes, Freund & Li, 2005). A causa de la
importància de l’envelliment com a fenomen demogràic, la neuropsicologia ha invertit
esforços en l’estudi dels correlats neuroisiològics i cognitius i dels mecanismes que podrien
ser implementats per compensar-ne els efectes negatius. Dins dels canvis estructurals que
s’observen durant l’envelliment, cal destacar-ne dos de principals (Moscovitch & Winocur,
1992). En primer lloc, s’observa una atròia precoç de l’escorça prefrontal (Raz et al., 1998;
Raz et al., 2005; Raz et al., 2010). En segon lloc, existeix una pèrdua de volum de l’hipocamp
i les regions temporals (Raz et al., 2010). Al seu torn, l’envelliment també està associat a
una pèrdua de connectivitat cerebral (Gratton et al., 2009), un canvi anteroposterior —una
tendència a activar més les regions frontals i menys les temporals— (Davis et al., 2008) i una
reducció de l’asimetria de l’activitat cerebral —una tendència al fet que tots dos hemisferis
s’activin durant la realització d’una tasca cognitiva— (Phillips & Andrés, 2010; Cabeza, 2002).
Aquests canvis neurològics s’acompanyen de canvis en l’esfera cognitiva. En primer lloc, tant
l’atròia de les regions frontals del cervell com la pèrdua de connectivitat neural donen lloc a
una reducció de les capacitats atencionals i executives (West, 1996), i es manifesten al seu torn
per diicultats a l’hora de centrar-se en una tasca especíica (Kramer & Madden, 2008 per a una
revisió). Un dels principals factors que explica aquesta disminució en l’envelliment és la nostra
capacitat d’inhibir estímuls irrellevants (Andrés, Parmentier & Escera, 2006; Andrés et al., 2008;
Andrés & Van der Linden, 2000; Hasher, Lustig & Zacks, 2007). Així mateix, aquests dèicits són
desproporcionats en les malalties neurodegeneratives, com en la malaltia d’Alzheimer (Amieva
et al., 2004; Perry & Hodges, 1999). En segon lloc, a mesura que avança l’edat, les persones
descriuen pèrdues de memòria associades directament a la reducció del volum temporal i de
l’hipocamp, però també indirectament a la pèrdua de les capacitats atencionals. La memòria
explícita o declarativa es veu clarament més afectada que la memòria implícita. Finalment,
cal esmentar que dins de la memòria explícita també existeixen dissociacions importants. Per
exemple, en proves de record lliure, en les quals no es proporcionen claus per ajudar a la
recuperació de la informació emmagatzemada, les persones grans recorden menys que les
joves. No obstant això, en proves de reconeixement, en les quals es presenta la informació com
a paraules o dibuixos perquè les persones indiquin quins es van presentar anteriorment i quins
no, majors i joves manifesten nivells de record similars.
2. El concepte de reserva cognitiva
Recentment, són nombrosos els estudis que han investigat els factors que podrien afavorir
un envelliment cognitiu saludable, és a dir, la forma de reduir l’impacte del pas del temps
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
tant en el cervell com en les funcions cognitives. El concepte de reserva cognitiva (Katzman
et al., 1989) va sorgir a partir de les freqüents observacions, que mostraven una absència
de relació entre el grau de patologia cerebral i la manifestació clínica en pacients amb
demència. Aquestes troballes van donar lloc a la hipòtesi que no existeix correspondència
directa entre estructura i funció cerebral, i van motivar l’estudi de factors com el nivell
d’escolaritat en la possible reducció de la deterioració cognitiva que es produeix durant
l’envelliment (veure Stern, 2009 per a una revisió).
Els estudis realitzats durant l’última dècada mostren que existeixen diversos factors
que poden afavorir aquesta reserva cognitiva. En primer lloc, a través de l’educació i la
cultura, les persones aprenen al llarg de la vida una sèrie d’estratègies que els ajuden
al fet que els seus cervells siguin cada vegada més eicients a l’hora de realitzar una
tasca i optimitzin els recursos disponibles (Park & Reuter Lorenz, 2009). També s’ha
demostrat que les persones amb un nivell educatiu alt, un lloc de treball més elevat o
que realitzen moltes activitats d’oci tenen més lux sanguini a les àrees temporoparietals
(Scarmeas & Stern, 2003). Així mateix, el funcionament cognitiu d’aquestes persones es
fa més lexible i pot trobar estratègies alternatives per compensar els dèicits que es van
presentant amb l’edat (Stern, 2002; 2009).
Una variable que també ha demostrat jugar un paper important és el grau de coneixement i
utilització de diverses llengües. Per exemple, Ljunberg et al. (2012) han mostrat recentment
que les persones bilingües tenen un rendiment més bo en tasques de memòria episòdica,
un tipus de memòria que es veu precoçment afectada per l’envelliment. Així mateix, en
una revisió recent dels estudis realitzats ins al dia d’avui, Bialystok, Craik i Luk (2012)
conclouen que els efectes del bilingüisme poden, ins i tot, manifestar-se com un retard en
l’edat d’aparició de les pèrdues de memòria en les persones amb demència.
D’altra banda, Balfour et al. (2001) han pogut demostrar que aquelles persones amb
més compromís social, és a dir, amb més vincles socials (parents, amics o parella) i que
participen amb més freqüència en activitats productives (voluntariat o treball remunerat)
tenen menys risc de sofrir demència. Segons Scarmeas et al. (2001), cada activitat d’oci
realitzada reduiria en un 12% el risc de deterioració cognitiva. Finalment, Wilson et al.
(2002) parlen d’una reducció del 33% del risc de patir Alzheimer en aquelles persones que
llegeixen amb freqüència el diari, revistes o llibres, hàbit que impedeix el declivi de les
habilitats verbals i les funcions mentals en general.
Existeixen també una sèrie de factors físics relacionats amb l’estat de salut de
l’organisme que poden afectar la reserva cognitiva. Diversos estudis (Hughes &
Ganguli, 2009; Mortimer et al., 2005; Stern, 2009) han conirmat l’existència de factors
de risc de demència relacionats amb estils de vida poc saludables. Entre aquests hi ha
les malalties cardiovasculars, i altres afeccions que augmenten el risc de patir-les, com
253
254 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la hipertensió, la hipercolesterolemia, la diabetis mellitus tipus II i el sobrepès (Hughes
& Ganguli, 2010).
Quant a la dieta, el consum d’antioxidants s’ha relacionat amb la prevenció de malalties
cerebrovasculars perquè disminueixen l’estrès oxidatiu i la inlamació, que ocasionen danys
en el cervell i augmenten el risc de demència (Morris, 2004). En general, la dieta mediterrània
s’associa amb menys incidència en la malaltia d’Alzheimer (Scarmeas et al., 2006). Així mateix,
un consum moderat de greixos poliinsaturats, com l’oli de peix, té un efecte protector en
persones portadores del gen ApoE 4, més propenses a patir la malaltia d’Alzheimer. D’altra
banda, s’ha comprovat que el consum de cafeïna té efectes beneiciosos, gràcies al fet que
redueix la producció de proteïna Aβ (Arendash et al., 2007) i augmenta la concentració de
proteïnes implicades en els processos d’aprenentatge i memòria (Costa et al., 2008).
Finalment, l’exercici físic és un altre dels factors protectors que han demostrat tenir beneicis
en les persones grans, tant a nivell isiològic com a nivell cerebral i cognitiu. L’esport
aeròbic (córrer, caminar o nedar) facilita la producció de factors tròics que estimulen el
creixement neuronal i les connexions sinàptiques, remeiant la pèrdua de volum cerebral
de les àrees que més es deterioren amb l’edat, com l’hipocamp, els lòbuls prefrontals i els
temporals. La major capacitat aeròbica permet que hi hagi més vascularizació, per la qual
cosa arriben més nutrients i oxigen al cervell i beneicien les funcions mentals (Rodríguez
& Sánchez, 2004). La resta d’aquest capítol es concentrarà en el paper protector d’aquest
factor en l’envelliment cognitiu.
3. L’activitat física com a factor protector de l’envelliment cognitiu
Se sap de sobres que la pràctica continuada de l’exercici físic beneicia la salut general
de l’individu. En particular, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en recomana la
pràctica en persones grans, tant pels seus beneicis immediats (relaxació, reducció d’estrès
i ansietat i millora de l’estat d’ànim) com pels seus beneicis a llarg termini (benestar
general, millora de la salut mental i cognitiva i control motor i rendiment). Per entendre
els beneicis de l’activitat física en l’envelliment cognitiu, és important deinir el que
entenem per plasticitat cerebral. La plasticitat cerebral pot ser àmpliament deinida com
la propietat del sistema nerviós d’adaptació als canvis de l’ambient extern amb la inalitat
de mantenir, recuperar i optimitzar les seves funcions. Morfològicament, aquest procés és
entès com la capacitat o potencialitat que presenten les neurones per modiicar les seves
connexions sinàptiques, allargar axons, incrementar ramiicacions col·laterals, remodelar i
establir noves sinapsis i accions cognitives o comportamentals.
En les últimes dècades, diversos factors intrínsecs i epigenètics han estat identiicats com
a potenciadors de la plasticitat cerebral i la neurogènesi (generació de noves neurones)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
adulta, entre els quals es troba l’exercici, que ajuda els circuits neuronals preservats o
menys afectats per una malaltia a compensar els circuits deteriorats i millora el rendiment
de la xarxa i el funcionament neurològic general (Lafenetre et al., 2011; Palop, Chin &
Mucke, 2006). Al seu torn, la plasticitat és regulada per factors neurotròics, com el BDNF
(factor neurotròic derivat del cervell). El BDNF és una proteïna que es produeix en les
cèl·lules del sistema nerviós i en altres àrees de l’organisme, com la retina, els ronyons i la
pròstata, i que és potenciada per la pràctica d’exercici físic (Cotman & Berchtold, 2002).
Dins del sistema nerviós central està present en l’hipocamp (Reichardt, 2006), l’escorça,
el cerebel, l’àrea ventral tegmental i el cervell anterior basal, estructures implicades
directament en l’aprenentatge, la memòria, la motivació i el pensament superior.
El BDNF actua potenciant a llarg termini les sinapsis. Una vegada alliberat per la
neurona presinàptica, s’introdueix en la neurona postsinàptica i realitza una sèrie de
canvis que permeten que s’enforteixi la transmissió sinàptica incrementant l’activació
dels receptors postsinàptics i enviant missatges a la neurona presinàptica perquè alliberi
més neurotransmissors. De la mateixa manera, modiica l’estructura cel·lular, per
exemple, creant noves espines dendrítiques, millorant el citosquelet o augmentant el
nombre de vesícules amb neurotransmissor en els terminals sinàptics de la neurona, per
establir més connexions sinàptiques i, al mateix temps, ser capaç de rebre i enviar cada
vegada més estímuls nerviosos. A això se li denomina potenciació a llarg termini (LTP).
El record d’informació és possible gràcies al fet que la transmissió sinàptica d’un grup
de neurones s’enforteix després d’una determinada activitat, a causa d’aquests canvis
a llarg termini en l’eiciència sinàptica. El funcionament correcte de l’hipocamp i de la
memòria episòdica depèn de la secreció adequada de BDNF (Gómez-Palacio & EscobarRodríguez, 2007). D’altra banda, l’increment de la grandària de la regió hipocampal està
associat a un augment dels nivells de sèrum de BDNF, el qual intervé en la neurogènesi
del gir dentat (Erickson et al., 2011; Foster & Kuljis, 2011). S’ha demostrat en rosegadors
adults que l’exercici voluntari és suicient per augmentar la neurogènesi en el gir dentat
(Van Praag, Kempermann & Gage, 1999).
Spirduso i Clifford (1978) van ser dels primers a mostrar que els ancians actius, enfront
d’aquells que no practicaven cap esport, manifestaven temps de reacció més curts en
una sèrie de tasques de decisió i velocitat psicomotora. Aquestes troballes han estat
corroborades per estudis posteriors (Etnier et al., 1997; Hillman et al., 2009). Investigacions
actuals en relació a la inluència que pot exercir l’activitat física (principalment aeròbica)
en la cognició, han examinat els efectes positius en diferents aspectes cognitius i
perceptuals de les persones grans que han estat actives físicament. Una sèrie d’estudis
s’ha centrat a avaluar persones d’entre 60 i 85 anys, sanes i sedentàries, proposant-los
participar en un règim d’activitat física durant alguns dies per setmana en un determinat
període de temps. Tant les seves capacitats físiques com les cognitives són avaluades,
abans i després de la seva participació en la pràctica esportiva. El principal interès és
conèixer si un règim d’entrenament aeròbic continuat aporta guanys en la cognició dels
255
256 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
subjectes que han realitzat esport aeròbic o en els que han realitzat simplement exercicis
de toniicació. Tots dos grups són avaluats per una sèrie de tasques de discriminació
d’estímuls auditius i visuals, simples o duals, abans i després de participar durant unes
setmanes en les sessions aeròbiques o de toniicació. Per exemple, utilitzant aquest
tipus de metodologia, Hawkins, Kramer i Capaldi (1992) van mostrar que mentre el
grup aeròbic millorava el rendiment en les tasques duals després de deu setmanes,
el rendiment en les tasques simples apareixia equivalent en tots dos grups. D’altra banda,
és important esmentar els resultats d’una metaanàlisi sobre els efectes de l’entrenament
físic en la cognició (Colcombe & Kramer, 2003) en la qual s’analitzaven els resultats
dels estudis realitzats ins aquest any i investigaven quatre tipus de tasques cognitives
diferents (executives, espacials, de velocitat i de control). Aquesta anàlisi va mostrar que
els efectes més marcats es manifestaven en els processos de control executiu, suportats
principalment pel còrtex prefrontal. Aquesta troballa ha estat fonamental per orientar
la investigació realitzada en els anys següents a la seva publicació cap a l’estudi de les
funcions principalment atencionals i executives.
No obstant això, la qüestió de si la memòria també pot millorar amb l’exercici està encara
per investigar. En un estudi recent, Erickson et al. (2011) han analitzat el rendiment
de dos grups de persones grans sanes seguint la metodologia descrita anteriorment.
A un grup se li va assignar un programa d’exercicis aeròbics i a un altre se li va assignar
un programa d’exercicis d’estirament. Tots dos grups van ser examinats mitjançant
ressonància magnètica estructural abans, després de sis mesos i en inalitzar el programa
d’intervenció. En primer lloc, es va observar que el programa d’intervenció aeròbica
va ser efectiu, mostrant una millora del 7,78% de la capacitat aeròbica (VO2 màx.),
mentre que el grup d’estiraments només mostrava una millora de l’1,11%. En segon
lloc, el programa d’exercicis aeròbics va augmentar la grandària de l’hipocamp (sobretot
anterior) després del període d’un any, mentre que el grup d’estiraments mostrava una
pèrdua o deterioració d’aquest. Els autors també van avaluar diferents canvis en el volum
del nucli caudat i el tàlem, però no van ser signiicatius. D’altra banda, l’exercici va
augmentar els nivells de BDNF en l’hipocamp, mediador parcial de l’efecte de l’activitat
física en la millora dels processos d’aprenentatge i memòria. Finalment, es van avaluar
els processos de memòria espacial en tots dos grups (abans, després de sis mesos i en
inalitzar el programa d’execució física anual) amb la inalitat de valorar si els canvis a
nivell hipocampal es podien associar a una millora de la memòria espacial. Els resultats
van mostrar una absència de diferència en el rendiment en la memòria entre el grup
aeròbic i el grup d’estiraments. Més concretament, tots dos grups van presentar una
millora en els processos de memòria (en precisió i en temps de reacció) després d’haver
participat en el programa d’intervenció. Finalment, els canvis en nivells de BDNF no es
van correspondre amb millores en memòria. Aquests resultats semblen indicar que els
efectes de l’exercici es manifesten més fàcilment a nivell neuroanatòmic que a nivell
funcional o conductual quan es tracta de les tasques de memòria.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En aquest sentit, els estudis que s’han centrat en la utilització de tècniques de neuroimatgeria,
sí que han mostrat consistentment efectes benèics de la pràctica de l’exercici a nivell
cerebral. Per exemple, els estudis que utilitzen la ressonància magnètica estructural han
mostrat que l’exercici cardiovascular modera la disminució de la substància blanca i grisa
a la regió frontal, parietal i temporal, associades a les funcions executives (Colcombe &
Kramer, 2003; Gordon et al., 2008; Marks et al., 2007). La ressonància magnètica funcional
també ha estat utilitzada per estudiar els efectes beneiciosos de l’activitat cardiovascular
en el funcionament cognitiu. Colcombe et al. (2004) van examinar un grup de persones
grans que van participar en un programa d’intervenció física, on la seva tasca consistia a
caminar 3 vegades per setmana, sessions de 45 minuts, durant un període de 6 mesos, i un
grup de persones que realitzaven estiraments en sessions de la mateixa durada i freqüència.
Els subjectes aeròbicament actius van mostrar un augment de l’activació del gir frontal
medial i del còrtex parietal superior, així com una disminució de l’activació del còrtex cingulat
anterior, en relació als subjectes no aeròbics. Aquests canvis en els patrons d’activació van estar
relacionats amb una millora substancial i signiicativa del rendiment en tasques d’atenció
selectiva, alhora que s’observava una reducció de l’efecte distractor, mesurats per la tasca
de lancs (Flanker Task). Així mateix, Pereira et al. (2007) van observar diferències entre un
grup d’actius i un grup de sedentaris, mostrant que aquells que havien participat durant el
període de tres mesos en el programa d’entrenament aeròbic presentaven un augment del
lux sanguini cerebral en el gir dentat de l’hipocamp. Aquest increment del lux sanguini
cerebral implicava una millora en l’aprenentatge verbal i en els processos de memòria, així
com en l’activitat cardiorespiratòria. Més recentment, Voss et al. 2010 (veure també Burdette
et al., 2010) han mostrat que les persones grans mostren una connectivitat més bona entre
les diferents àrees cerebrals després d’haver realitzat un programa d’intervenció d’exercicis
aeròbics, i que aquesta millora en la connectivitat repercuteix directament en el rendiment
d’aquestes persones en la realització de tasques executives.
Els beneicis de l’exercici en persones grans també s’han demostrat a través del mètode
electroisiològic de potencials evocats. El patró neuroelèctric dels ancians actius difereix
en menor grau del dels joves que el dels ancians sedentaris. L’exercici fa que l’amplitud
(indicativa dels recursos atencionals empleats en l’actualització de la memòria de treball)
del component P3 augmenti, i la seva latència (descriu la velocitat de processament
perceptiu i central) disminueixi, sent aquest component molt semblant al del grup de joves
(Hillman et al., 2002; Hillman et al., 2004; Hillman et al., 2006).
4.
Conclusió
Resumint, les pèrdues de densitat del lòbul frontal, temporal i parietal, així com la
reducció del volum hipocampal i la disminució de la connectivitat cerebral causades per
l’envelliment, poden veure’s signiicativament reduïdes en els adults amb alts nivells de
257
258 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
capacitat cardiorespiratòria. Les seves funcions executives i la velocitat de processament
milloren, així com l’atenció selectiva i la funció inhibitòria. El possible beneici en tasques
de memòria requereix encara investigacions addicionals.
També hem vist que l’activitat física no és l’únic factor protector de l’envelliment cognitiu,
sinó que existeixen altres elements afavoridors, com la cultura, el nivell educatiu, la dieta,
les activitats d’oci, el compromís social i el coneixement lingüístic. En general, l’estudi de la
reserva cognitiva i dels factors que la fan possible es presenta com un camp d’investigació
que permetrà dissenyar intervencions per prevenir futures malalties neurocognitives i
millorar la qualitat de vida durant l’envelliment. Aquest aspecte afavorirà que l’augment
de l’esperança de vida en la població vagi acompanyat d’una major preservació de les
facultats mentals en edats avançades.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Andrés, P., & Van der Linden, M. (2000). Age-related differences in supervisory attentional
system functions. Journals of Gerontology - Series B Psychological Sciences and Social
Sciences, 55, 373-380.
Andrés P., Parmentier, F., & Escera, C. (2006). The effect of aging on involuntary capture of
attention by irrelevant sounds: a test of the frontal hypothesis of aging. Neuropsychologia,
44, 2564-2568.
Andrés, P., Guerrini, C., Phillips, L. H., & Perfect, T. J. (2008). Differential effects of aging on
executive and automatic inhibition. Developmental Neuropsychology, 33, 101-123.
Amieva, H., Phillips, L. H., Della Sala, S., & Henry, J. D. (2004). Inhibitory functioning in
Alzheimer’s disease. Brain, 127, 949-964.
Arendash, G. W., Schleif, W., Rezai-Zadeh, K., Jackson, E. K., Zacharia, L. C., Cracchiolo,
J. R., Shippy, D. & Tan, J. (2007). Caffeine protects Alzheimer’s mice against cognitive
impairment and reduces brain betaamyloid production. Neuroscience, 142, 941-52.
Balfour, J. L., Masaki, K., White, L., & Launer, L. J. (2001). The effect of social engagement
and productive activity on incident dementia: The Honolulu Asia Aging Study. Neurology,
56, A239.
Baltes, P. B., Freund, A. M., & Li, S. C. (2005). The psychological science of human ageing.
A M. L. Johnson (Eds.), The Cambridge Handbook of Age and Ageing, 47-71. Cambridge:
Cambridge University Press.
Bialystok, E., Craik, F. I. M., & Luk, G. (2012). Bilingualism: Consequences for mind and
brain. Trends in Cognitive Sciences, 16, 240-250.
Burdette, J. H., Laurienti, P. J., Espeland, M. A., Morgan, A., Telesford, Q., Vechlekar, C.
D., Hayasaka, S., Jennings, J. M., Katula, J. A., Kraft, R. A., & Rejeski, W. J. (2010). Using
network science to evaluate exercise-associated brain changes in older adults. Frontiers in
Aging Neuroscience, 2, 23.
Cabeza, R. (2002). Hemispheric asymmetry reduction in old adults: The Harold model.
Psychology and Aging, 17, 85-100.
Colcombe, S., & Kramer, A. F. (2003). Fitness effects on the cognitive function of older
adults: a meta-analytic study. Psychological Science, 14, 125-130.
Colcombe, S., Kramer, A. F., Erickson, K. I., Scalf, P., McAuley, E., Cohen, N. J., Webb, A.,
Jerome, G. J., Marquez, D. X., & Elavsky, S. (2004). Cardiovascular itness, cortical plasticity,
and aging. Proceedings of the National Academy of Sciences, 101, 3316-3321.
259
260 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Costa, M. S., Botton, P. H., Mioranzza, S., Ardais, A. P., Moreira, J. D., Souza, D. O., &
Porciúncula, L. O. (2008). Caffeine improves adult mice performance in the object recognition
task and increases BDNF and TrkB independent of phosphor-CREB immunocontent in the
hippocampus. Neurochemistry International, 53, 89-94.
Cotman, C., & Berchtold, N. (2002). Exercise: a behavioural intervention to enhance brain
health and plasticity. Trends in Neurosciences, 25, 295-302.
Davis, S. M., Dennis, N. A., Daselaar, S. M., Fleck, M. S., & Cabeza, R. (2008). Qué pasa? The
Posterior-Anterior shift in Aging. Cerebral Cortex, 18, 1201-1209.
Erickson, K. I., Voss, M. W., Prakash, R. S., Basak, C., Szabo, A., Chaddock, L., Kim, J. S.,
Heo, S., Alves, H., White, S. M., Wojcicki, T. R., Mailey, E., Vieira, V. J., Martin, S. A., Pencer,
B. D., Woods, J. A., McAuley, E., & Kramer, A. F. (2011). Exercise training increases size of
hippocampus and improves memory. Proceedings of the National Academy of Sciences of
the United States of America, 108, 3017-3022.
Etnier, J. L., Salazar, W., Landers, D. M., Petruzzello, S. J., Han, M., & Nowell, P. (1997).
The Inluence of Physical Fitness and Exercise Upon Cognitive Functioning: A metaanalysis. Journal of Sport & Exercise Psychology, 19, 249-277.
Foster, P., Rosenblatt, K., & Kuljis, R. O. (2011). Exercise induced cognitive plasticity
implications for Mild Cognitive Impairment and Alzheimer’s Disease. Frontiers in Aging
Neuroscience, 2, 28.
Gómez-Palacio Schjetnan, A., & Escobar-Rodríguez, M. L. (2007). Codiicación y retención
de la memoria: el factor neurotróico derivado del cerebro (BDNF) en la plasticidad
sináptica. Revista de Neurología, 45, 409-417.
Gómez-Redondo, R., Génova, R., & Robles, E. (2007). Envejecimiento, longevidad y salud.
Bases demográicas en España. A S. Ballesteros (ed.). Envejecimiento saludable: Aspectos
biológicos, psicológicos y sociales (pp. 41-76). Madrid: UNED.
Gordon, B. A., Rykhlevskaia, E. I., Brumback, C. R., Lee, Y., Elavsky, S., Konopack, J. F.,
McAuley, E., Kramer, A. F., Colcombe, S., Gratton, G., & Fabiani, M. (2008). Neuroanatomical
correlates of aging, cardiopulmonary itness level, and education. Psychophysiology, 45,
825-838.
Gratton, G., Rykhlevskaia, E., Wee, E., Leaver, E., & Fabiani, M. (2009). Does white matter
matter? Spatiotemporal dynamics of task switching in aging. Journal of Cognitive
Neuroscience, 21, 1380-1395.
Hasher , L., Lustig, C., & Zacks, R. T. (2007). Inhibitory mechanisms and the control of
attention. A A. R. A. Conway, C. Jarrold, M. J. Kane, A. Miyake, & J. N. Towse (Eds.),
Variation in working memory (pp. 227-249). New York, NY: Oxford University Press.
Hawkins, H. L., Kramer, A. F., & Capaldi, D. (1992). Aging, exercise and attention.
Psychological Aging, 7, 643-653.
Hillman, C. H., Weiss, E. P., Hagberg, J. M., & Hatield, B. D. (2002). The relationship to age
and cardiovascular itness to cognitive and motor processes. Psychophysiology, 39, 1-10.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Hillman, C. H., Belopolsky, A. V., Snook, E. M., Kramer, A. F., & McAuley, E. (2004). Physical
activity and executive control: implication for increased cognitive health during older
adulthood. Research Quarterly for Exercise and Sport, 75, 176-185.
Hillman, C. H., Kramer, A. F., Belopolsky, A. V., & Smith, P. (2006). A cross-sectional examination
of age and physical activity on performance and event-related brain potentials in a task
switching paradigm. International Journal of Psychophysiology, 59, 30–39.
Hillman, C. H., Pontifex, M. B., Raine, L. B., Castelli, D. M., Hall, E. E., & Kramer, A. F. (2009).
The effect of acute treadmill walking on cognitive control and academic achievement in
preadolescent children. Neuroscience, 159, 1044-1054.
Hughes, T. F., & Ganguli, M. (2009). Modiiable midlife risk factors for late-life cognitive
impairment and dementia. Current Psychiatry Review, 1, 73-92.
Hughes, T., & Ganguli, M. (2010). Modiiable midlife risk factors for late-life dementia.
Revista de Neurología, 51, 259-262.
Katzman, R., Aronson, M., Fuld, P., Kawas, C., Brown, T., & Morgenstern, H. (1989).
Development of dementing illnesses in an 80-year-old volunteer cohort. Annals of
Neurology, 25, 317-24.
Kramer, A. F., Hahn, S., Cohen, N. J., Banich, M. T., McAuley, E., Harrison, C. R., & Colcombe,
A. (1999). Ageing, itness and neurocognitive function. Nature, 400, 418-419.
Kramer, A. F., & Madden, D. (2008). Attention. A Craik, F., & Salthouse, T. A. The Handbook
of Aging and Cognition, (pp. 189-245). 3rd Edition. New York: Psychology Press.
Lafenetre, P., Leske, O., Whale, P., & Heumann, R. (2011). The beneicial effects of
physical activity on impaired adult neurogenesis and cognitive performance. Frontiers in
Neuroscience, 5, 51.
Ljunberg, J., Hansson, P., Andrés, P., & Nilsson, L. (2012). A longitudinal study of the
memory advantages in bilinguals. En preparació.
Marks, B. L., Madden, D. J., Bucur, B., Povenzale, J. M., White, L. E., Cabeza, R., & Huettel,
S. A. (2007). Role of aerobic itness and aging in cerebral white matter integrity. Annals of
the New York Academy of Sciences, 1097, 171-174.
Morris, M. C. (2004). Diet and Alzheimer’s disease. What the evidence shows. Medscape
General Medicine, 6, 48.
Mortimer, J. A., Borenstein, A. R., Gosche, K. A. & Snowdon, D. A. (2005). Very early
detection of Alzheimer neuropathology and the role of brain reserve in modifying its
clinical expression. Journal of Geriatric Psychiatry & Neurology, 18, 218-223.
Moscovitch, M., & Winocur, G. (1992). The neuropsychology of memory and aging. The
handbook of aging and cognition, 315-372.
261
262 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Palop, J. J., Chin, J., & Mucke, L. (2006). A network dysfunction perspective on
neurodegenerative diseases. Nature, 443, 768-773.
Park, D., & Reuter Lorenz, P. (2009). The Adaptive brain: Aging and neurocoginitve
scaffolding. Annual Review of Psychology, 60, 173-196.
Pereira, A. C., Huddleston, D. E., Brickman, A. M., Sosunov, A. A., Hen, R., McKhann G. M.,
Sloan, R., Gage, F. H., Brown, T. R., & Small, S. A. (2007). An in vivo correlate of exerciseinduced neurogenesis in the adult dentate gyrus. Proceedings of the National Academy of
Science, 104, 5638-5643.
Perry, R. J., & Hodges, J. R. (1999). Attention and executive deicits in Alzheimer’s disease.
A critical review. Brain, 122, 383-404.
Phillips, L., & Andrés, P. (2010). The cognitive neuroscience of aging: new indings on
compensation and connectivity. Cortex, 46, 421-424.
Raz, N., Gunning-Dixon, F. M., Head, D., Dupuis, J. H., Acker, J. D. (1998). Neuroanatomical
correlates of cognitive aging: evidence from structural magnetic resonance imaging.
Neuropsychology, 12, 95-114.
Raz, N., Lindenberger, U., Rodrigue, K. M., Kenedy, K. M., Head, D., Williamson, A., Dahle,
C., Gerstorf, D., & Acker, J. D. (2005). Regional brain changes in health aging adults: general
trends, individual differences and modiiers. Cerebral Cortex, 15, 1676-1689.
Raz, N., Ghisletta, P., Rodrigue, K. M., Kennedy, K. M., & Lindenberger, U. (2010). Trajectories
of brain aging in middle-aged and older adults: Regional and individual differences.
NeuroImage, 51, 501-511.
Reichardt, L. F. (2006). Neurotrophin - regulated signaling pathways. Philosophical
Transactions of the Royal Society B, 361, 1545-1564.
Rodríguez Álvarez, M., & Sánchez Rodríguez, J. L. (2008). Reserva cognitiva y demencia.
Anales de Psicología, 20,175-186.
Scarmeas, N., Levy, G., Tang, M. X., Manly, J., & Stern, Y. (2001). Inluence of leisure activity
on the incidence of Alzheimer’s disease. Neurology, 57, 2236-2242.
Scarmeas, N., & Stern, Y. (2003). Cognitive reserve and Lifestyle. Journal of Clinical and
Experimental Neuropsychology, 25, 625-634.
Scarmeas, N., Stern, Y., Tang, M. X., Mayeux, R., & Luchsinger, J. A. (2006), Mediterranean
diet and risk for Alzheimer’s disease. Annals of Neurology, 59, 912-921.
Spirduso, W. W., & Clifford, P. (1978). Replication of age and physical activity effects on
reaction time movement time. Journal of Gerontology, 33, 23-30.
Stern, Y. (2002). What is cognitive reserve? Theory and research application of the reserve
concept. Journal of the International Neuropsychological Society, 8, 448-60.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Stern, Y. (2009). Cognitive reserve. Neuropsychologia, 47, 2015-2028.
Van Praag, H., Kempermann, G., & Gage, F. (1999). Running increases cell proliferation and
neurogenesis in the adult mouse dentate gyrus. Nature Neuroscience, 2, 266-270.
Voss, M. V., Prakash, R. S., Erickson, K. I., Basack, C., Chaddock, L., Kim, J. S., Alves, E., Heo.,
S., Szabo, A. N., White, S. M., Wójcicki, T. R., Mailey, E. L., Gothe, N., Olson, E. A., McAuley,
E., & Kramer, A. F. (2010). Plasticity of brain networks in a randomized intervention trial of
exercise training in older adults. Frontiers in Aging Neuroscience, 2, 1-17.
West, R. L. (1996). An application of prefrontal cortex function theory to cognitive aging.
Psychological Bulletin, 120, 272-292.
Wilson, R. S., Mendes de Leon, C. F., Barnes, L., Schneider, J. A., Bienias, J. L., Evans, D. A. &
Bennett, D. A. (2002). Participation in cognitively stimulating activities and risk of incident
Alzheimer disease. The Journal of the American Medical Association, 287, 742-748.
263
264 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autores
LAURA PÉREZ GARCÍA
Tarragona, 1981. Llicenciada en Psicologia per la Universitat Rovira i Virgili. Màster en
Neurociències per la Universitat de Barcelona. Personal d’investigació a la Unitat de
Neuropsicologia Clínica de la Universitat de les Illes Balears, col·laborant en el projecte
del Ministeri d’Economia i Competència: «L’activitat física com a factor protector de
l’envelliment cognitiu».
CONCEPCIÓN PADILLA FRANCO
Madrid, 1981. Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid.
Especialitzada en la intervenció de trastorns de l’atenció i del llenguatge. Actualment
és becària FPI a la Unitat de Neuropsicologia Clínica de la Universitat de les Illes Balears,
col·laborant en el projecte del Ministeri d’Economia i Competència «L’activitat física com
a factor protector de l’envelliment cognitiu».
PILAR ANDRÉS BENITO
Barcelona, 1969. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Postgraduada
per la Universitat de Plymouth (Regne Unit) i doctorada en Psicologia (Neuropsicologia)
per la Universitat de Lieja (Bèlgica). Professora titular de Neuropsicologia a la Universitat
de les Illes Balears i investigadora principal del projecte del Ministeri d’Economia i
Competència «L’activitat física com a factor protector de l’envelliment cognitiu».
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La sexuaLitat en L’aduLt gran
265
266 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La sexualitat en l’adult gran
Joan Ferrer Riera
Cuán triste y fría es la vejez en la que non ha cachondez.
Arcipreste de Hita
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Abordar el tema de la sexualitat, i més en els adults grans, a la nostra cultura i al nostre
país, és delicat. La veritat és que en aquest estrat de població, cada vegada més nombrós,
aquesta conducta humana no desapareix, encara que la societat no vol mirar cap aquí.
Per això es fa necessari donar llum a aquesta expressió de comunicació afectiva entre
persones, i per això és indispensable que ens posem d’acord sobre el constructe/concepte
de sexualitat sobre el qual ediicarem el nostre discurs. Conèixer, per poder entendre i així,
si es fa necessari, ajudar a canviar les actituds que desperta aquesta manifestació, és part
de la nostra comesa. Ens hi ajudarà el fet de repassar les opinions que sobre aquest tema
tenen els mateixos protagonistes i veure de forma molt succinta els factors que poden
entorpir o bé poden afavorir l’expressió de la sexualitat en aquest grup d’edat. Si tot això
ens condueix a afavorir estratègies per facilitar la comunicació tant verbal com corporal
de les emocions i els sentiments d’afecte, tendresa i recerca de plaer compartit entre les
persones, haurem aconseguit el nostre objectiu.
Resumen
Abordar el tema de la sexualidad, y más en los adultos mayores, en nuestra cultura y
país, es todavía cuando menos delicado. Lo cierto es que en este estrato de población,
cada vez más numeroso, esta conducta humana no desaparece, aunque la sociedad no
desea mirar hacia ella. Por ello se hace necesario dar luz a esta expresión de comunicación
afectiva entre personas; y para ello es indispensable que nos pongamos de acuerdo
sobre el constructo/concepto de sexualidad sobe el que ediicaremos nuestro discurso.
Conocer, para poder entender y así si se hace necesario ayudar a cambiar, las actitudes
que despierta esta manifestación es parte de nuestro cometido. Nos ayudará el dar un
repaso a las opiniones que sobre este tema tienen los propios protagonistas y conocer de
forma muy sucinta aquellos factores que pueden entorpecer o bien pueden favorecer la
expresión de la sexualidad en este grupo de edad. Si todo ello nos conduce a favorecer
estrategias para facilitar la comunicación tanto verbal como corporal de las emociones
y sentimientos de afecto, ternura, y búsqueda de placer compartido entre las personas,
habremos logrado nuestro objetivo.
1. Introducció
Amb inalitats estadístiques, la població anomenada anciana es considera que és la que ha
traspassat la «barrera» dels 65 anys. A Espanya, segons el cens de l’any 2001, el 17% del
total de la població tenia 65 anys o més, cosa que signiica que segons les projeccions de
267
268 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
població basades en aquest cens, aquest col·lectiu podria créixer ins als 9 milions i mig el
2020 i els 13 milions el 2035 i superar els 16 milions el 2050, la qual cosa ens conduirà a ser
un dels països més envellits del món.
Així, aquest col·lectiu es converteix en un grup cada vegada amb més pes relatiu en
l’estructura de la població, al qual haurem de donar respostes, així com haurem de
donar solucions a les seves demandes, als seus desitjos i problemes pel que fa a la seva
salut, entesa com «el benestar físic, psíquic i social». Considerant que les respostes no
han d’anar encaminades a «afegir més anys a la vida, sinó a aconseguir més vida per a
aquests anys». Per això és fonamental que no oblidem la seva sexualitat; que és o hauria
de ser font de comunicació, salut i benestar, en deinitiva, part important de la vida per
a aquests anys.
Quan abordem el tema dels adults grans, sempre, o gairebé sempre, solem pensar en la
gent gran d’avui, i oblidem un aspecte fonamental, i ineludible..: la gent gran de demà.
Hem de tenir en compte que les persones grans del futur segurament no seguiran els models
i patrons actuals, no solament pels canvis produïts en si mateixos, sinó també pels que es
produeixin a la societat en la qual es trobin. No es tractarà o tracta solament d’un problema
de recursos que puguin o no donar resposta a les demandes, en aquest cas es tracta, més
aviat, d’un problema d’actituds davant tals demandes, les necessitats i els desitjos.
Els principis generals entorn dels quals giren les tendències en atenció per als ancians,
o persones més grans de 65 anys, tenen uns punts fonamentals que val la pena que
coneguem:
a) Mantenir l’autonomia de l’ancià i la possibilitat de decidir sobre la seva vida.
b) Potenciar les capacitats d’utilització dels recursos propis.
c) Mantenir la persona en el seu entorn, sempre que això sigui possible.
Això per intentar, entre altres objectius, que la persona gran se senti integrada en la
comunitat i pugui desenvolupar un nivell d’interrelació i contacte amb l’entorn immediat,
tenint, cercant i acceptant totes aquelles possibilitats que la condueixin a gaudir de
la vida i del seu desenvolupament personal. Per aconseguir-ho haurem de tractar
tant els aspectes físics com els psicològics, emocionals i socials, els quals conlueixen
en el concepte de qualitat de vida. És indubtable que la sexualitat, ja sigui de forma
tangencial per a uns o directament per a uns altres, incidirà en tots aquests aspectes.
La sexualitat és una de les necessitats bàsiques que tenen els humans, i ens permet
créixer i desenvolupar-nos, i tota persona té dret a expressar i viure la seva sexualitat de
la manera més saludable possible.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2. Què entenem per sexualitat
No és fàcil respondre a la pregunta «què és la sexualitat». Segurament és més fàcil exposar
el que no és. Sí bé el terme sexualitat ve del concepte sexe, aquest no és el protagonista
del treball. El sexe és allò a què no podem renunciar les persones, ja que tots som éssers
sexuats. El que realment ens interessa i ens fa humans és l’expressió d’aquesta càrrega
sexual, que hem de procurar que sigui al més saludable i exempta de riscos possible; així
ens endinsem en el concepte de sexualitat saludable.
La sexualitat és un concepte que sempre ha despertat gran interès, present en totes
les cultures i èpoques, però no per això aclarit, més aviat tot el contrari, perquè tot i
derivar del de sexe, és més ampli que aquest, més ric i més interessant, ja que sexe és
el resultat d’una sèrie d’elements genètics, hormonals, somàtics, per tant, un concepte
que es conigura en l’orgànic, mentre que la sexualitat és part important, fonamental,
de la personalitat, és una dimensió bàsica de la persona que com a tal hem de conrear.
La sexualitat no equival a genitalitat i encara menys a reproducció, i no està exclusivament
encadenada a l’actitud de l’individu per generar una resposta eròtica. La sexualitat és
una dimensió de la personalitat, és la forma de viure com a persones sexuades que
som, la forma de sentir, d’emocionar-nos, d’estimar, amb els matisos, peculiaritats i
formes particulars de cadascun de nosaltres. La sexualitat és bàsicament comunicació,
tant al nivell verbal com al nivell corporal, la comunicació global de la persona amb
les persones, en la qual homes i dones poden expressar els seus sentiments, emocions i
afectes obtenint i donant plaer a través del sexe.
Tots els individus, de qualsevol edat i capacitat, tenen sentiments, actituds i conviccions
en matèria sexual, però cada persona experimenta la sexualitat de forma diferent, perquè
és determinada per una perspectiva summament individualitzada. És el que es diu «viu la
seva pròpia sexualitat i l’expressa com a tal».
La sexualitat és més que la genitalitat, més que la reproducció, o l’orgasme, és una
conducta que va més enllà de la fal·locràcia imperant i ins i tot del matrimoni; és una
funció de tots que ens afecta a tots en qualsevol edat i època. La sexualitat és una part de
la necessitat d’establir relacions que tenim tots els éssers humans, de sentir-nos vinculats
als altres. És un component de la necessitat de donar i rebre plaer, amor i afecte. Uns la
viuen d’una manera i uns altres d’una altra, cadascú amb els seus matisos i peculiaritats.
La variabilitat personal en aquest camp és extraordinària. La sexualitat té bàsicament tres
dimensions: la relacional, en la qual incloem bàsicament l’expressió d’afectes i emocions;
la plaent, que abasta principalment la vivència gratiicant de la comunicació corporal;
i inalment la dimensió reproductiva, que ens ajuda a mantenir l’espècie. La sexualitat com
l’entenem té a veure amb la capacitat de sentir, de viure, expressar i compartir sensacions
de plaer, afecte i tendresa, tant corporal com verbal, i això té poc a veure amb l’edat.
269
270 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Estem més prop de la sensualitat que dels components funcionals imperants en la nostra
societat mal informada i pitjor educada en aquest aspecte.
Si entenem per sexualitat el que anteriorment hem esmentat, no ens resultarà difícil
comprendre i defensar que en l’ancià la seva sexualitat està tan present com en qualsevol
altre individu, i més si tenim clar que són coses diferents sexualitat i relació sexual o, més
concretament, conducta coital. La sexualitat és un procés dinàmic, canviant i intervingut per
un contorn sociocultural. No obstant això, exercir-la o no és responsabilitat de cada persona
i, per tant, cal estar ben informat respecte al tema en cadascuna de les etapes de la vida.
Durant el curs escolar 2011-12 he tingut l’oportunitat i la satisfacció de ser docent al
programa de la Universitat Oberta de Majors (UOM) de la Universitat dels Illes Balears en
el curs Viure la sexualitat, i els mateixos alumnes han deinir la sexualitat així:
«La sexualitat és la conducta humana que ens condueix a poder estimar i ser estimats, per
compartir el plaer, passant-ho tan bé com sigui possible, respectant els altres i permetentnos abandonar-nos a sensacions plaents, la qual cosa ens porta a trobar-nos bé amb un
mateix i la gent.»
L’envelliment no elimina la sexualitat, els comportaments sexuals, la resposta sexual
humana, però sí que la modiica anatòmicament, funcionalment i psicològicament.
Molts d’aquests canvis són condicionats més per les actituds que referent a aquest tema té
la societat o ins i tot el mateix individu, que per esdeveniments d’una altra índole.
3. Les actituds
La societat ha tingut i encara té una visió i una actitud molt reduccionista de la sexualitat,
cosa que es fa més patent en la gent gran. Hi ha una reducció topològica, que la situa
pràcticament en exclusiva als genitals; una reducció de la inalitat: la reproducció;
una reducció d’edat i orientació, la qual cosa la circumscriu als adults joves i heterosexuals;
i inalment una reducció legal, ja que tota expressió hauria d’estar emmarcada dins el
matrimoni.
En els ancians la sexualitat ha estat marginada i estigmatitzada, igual que en la infància o
en altres col·lectius, com els discapacitats intel·lectuals. Pel que fa als ancians, no solament
s’ha cregut que no tenien necessitats ni desitjos d’aquesta naturalesa, sinó que s’ha arribat
a pensar que expressar-los era inadequat. Les actituds culturals que denigren la vellesa i
reserven la sexualitat, i concretament l’atracció física, per a la joventut, són les que fan
més mal als individus grans. Molts d’ells, davant aquestes postures, pensen que no han de
mostrar les seves necessitats sexuals, i ins i tot se senten culpables per això.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Com deia el professor Aranguren, «de la vida sexual dels ancians només se’n parla quan
és motiu d’escàndol». «Escàndols» (?) propiciats sobretot per l’actitud social que nega
l’expressió de la sexualitat en aquestes persones, que els obliga a amagar els seus desitjos
i manifestacions.
En general i fent cas dels estudis existents, es pot airmar que l’interès sexual persisteix
aproximadament en un 72% en els homes i en un 65% en les dones durant la sisena dècada
de la vida; no obstant això, l’activitat sexual es troba restringida a un 42% en els homes
i a un 36% en les dones. Aquestes xifres podrien ser més altes si aconseguíssim dominar
els prejudicis i els comentaris socials. En deinitiva, les actituds que provoca aquest tema.
Envers la sexualitat de la tercera edat comunament es donen i persisteixen actituds
retrògrades que són similars a les existents des de segles anteriors, i que consisteixen a
rebutjar, i en el millor dels casos ignorar, l’existència de necessitats i desitjos sexuals en
l’adult gran, o burlar-se’n.
Els professionals de la salut no estem exempts d’aquests prejudicis socioculturals respecte
a la sexualitat de l’adult gran, i hem fet poc per esclarir i/o resoldre els problemes que
sorgeixen quant a la sexualitat d’aquest grup d’edat. La incorrecta actitud que nega la
sexualitat en l’adult gran pot tenir primordialment l’explicació derivada de la nostra
cultura judeocristiana, en la qual s’associa indefectiblement sexualitat a reproducció, i
per tant, a coit heterosexual. La incorrecta associació que s’ha establert entre sexualitat
i reproducció, mitjançant la qual es considera solament normal l’activitat sexual en època
reproductiva, fa pensar, per tant, que en els ancians no té sentit la seva pràctica.
A més, existeix, tal com hem apuntat, una inquietant tendència a equiparar l’activitat
sexual amb la coital, ins i tot en els estudis que aborden els comportaments sexuals.
Mentre que les necessitats emocionals, afectives i de plaer de molts individus poden
cobrir-se suicientment mitjançant una activitat sexual que no sempre porta al coit, en les
persones de la tercera edat això pot fer-se més palès.
L’existència del prejudici «vell», terme amb el qual sol denominar-se l’adult gran i que
sovint s’equipara a «estar malalt», és tan fort que s’allotja en els destinataris com a
idea fortament arrelada, que indubtablement inluirà en el seu comportament. Fins i
tot el personal que cuida i atén la gent gran adopta aquest tipus d’actituds, que van en
directe perjudici de la salut integral de les persones que atenen, actituds que es veuen
clarament expressades en diverses manifestacions que es fan referent a les expressions
sexuals d’aquestes persones, com per exemple mostrar sorpresa i vergonya en veure les
ostensibles manifestacions d’afecte de la gent gran, amb comentaris agressius i irònics
com ara: «Cal que es comportin d’acord amb la seva edat», «Vostès ja no estan per això»,
«Això és de vell verd», etc.
271
272 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Qui manegi un concepte de sexualitat entesa com a «conducta la inalitat de la qual
és la reproducció i per tant es dóna entre adults heterosexuals i primordialment dins el
matrimoni» difícilment podrà tenir una actitud positiva, oberta, cap al fet que els ancians
o altres col·lectius com els discapacitats puguin exercir el seu dret d’expressar els seus
afectes, les seves emocions, de compartir-los i cercar en això el plaer exempt de risc que els
apropi a una comunicació interpersonal saludable.
Les falses creences sobre la sexualitat en general i en la vellesa en concret que s’han difós
al llarg de la història han condicionat negativament les possibilitats que les persones grans
visquin adequadament i lliurement la seva sexualitat. Entre aquestes podríem destacar
idees com:
-
La satisfacció sexual decreix després de la menopausa.
La gent gran no tenen interessos sexuals.
És indecent i de mal gust que la gent gran tinguin interès per la sexualitat.
L’activitat sexual afebleix.
La gent gran que s’interessen per la sexualitat són persones immadures (vells verds).
La gent gran no tenen capacitat isiològica que els permeti tenir conductes sexuals.
Les persones grans no són atractives sexualment.
Tot això facilita que la societat consideri els ancians com a éssers asexuats. Un factor a
considerar és l’actitud del mateix ancià o adult gran envers els canvis isiològics que li
esdevenen, i que són normals i desconeix. La sexualitat no té per què desaparèixer en
aquesta edat, sinó que la seva expressió varia al nivell quantitatiu i qualitatiu, i si això
el mateix subjecte no ho té clar, inicia ins i tot conductes d’«autodefensa» i d’evitació,
reforçades per l’actitud derivada de la seva falta de coneixement sobre la qüestió.
Així doncs, podem airmar que la informació o més aviat l’educació que l’adult gran tingui
respecte a la sexualitat en general i concretament a la seva sexualitat, afecta les seves
actituds i, per tant, les seves conductes.
4. Estudis/dades sobre aquest tema
Hi ha poques dades i estudis al nivell mundial pel que fa a la sexualitat de l’adult gran. A més,
en molts dels d’estudis que coneixem utilitzen com a deinició d’activitat sexual exclusivament
el coit. I cal considerar que en edats avançades, com sabem, es produeix en la població un
desequilibri numèric a favor de les dones, per la qual cosa en molts casos l’absència d’activitat
sexual (tal com l’entenen aquests informes) podria tenir a veure amb la falta de parella.
El procés normal d’envelliment produeix una lògica alteració de les estructures psicofísiques
de forma gradual i per tant l’activitat sexual disminueix, canvia, s’adapta, però no desapareix.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Alfred Kinsey el 1948 publicà el primer estudi sobre les conductes sexuals dels adults
americans, i constatà que a mesura que avançava l’edat, la freqüència i funció sexual
disminuïen, però no desapareixien.
En la comunicació de C. Corominas et al. (1994) es presenten els resultats de la seva
enquesta (població més gran de 65 anys de centres socials d’Albacete), en els quals
destaca que el 78% dels enquestats pensen que no és indecent que les persones de més de
65 anys mostrin interès sexual. De les 278 persones que han contestat a la pregunta
«Manté relacions sexuals en l’actualitat?», el 66,5% de les dones contesten airmativament.
J. A. Nieto (1995) va fer un estudi en el qual es va enquestar 1.110 subjectes espanyols més
grans de 65 anys, 658 dones i 452 homes, i en els resultats apareix l’estreta relació entre
l’activitat sexual en la vellesa i l’exercida durant la joventut.
Kaiser el 1996 fa una revisió dels diferents treballs realitzats i publicats ins al moment sobre
aquest tema. Destaca l’estudi dut a terme per Pfeiffer, que airma que el 95% d’homes
amb edats compreses entre els 45 i 50 anys mantenien relacions sexuals setmanalment,
percentatge que cau a 28% en els homes de 66 a 71 anys. Un altre treball realitzat per
Bretschneider i recollit per Kaiser indicava que el 63% dels homes i el 30% de les dones
entre 80 i 100 anys eren actius sexualment. Aquest estudi indicava que l’activitat sexual
més freqüent eren les carícies, seguides del coit.
L’Enquesta Nacional de Salut Sexual a Espanya (SNSHS), dissenyada per examinar l’activitat
sexual, el comportament sexual i la salut sexual entre la població espanyola, es va realitzar
amb 1.939 subjectes (1.118 dones i 821 homes). Els subjectes que van reportar haver tingut
alguna pràctica sexual, inclòs donar o rebre petons i abraçades, practicar el coit vaginal, el sexe
oral o la masturbació amb almenys una parella durant els últims 12 mesos es van considerar
com a sexualment actius. Resultats destacables: En total, el 62,3% dels homes i el 37,4% de les
dones d’edat superior a 65 anys eren sexualment actius. La prevalença de la inactivitat sexual
augmentava signiicativament amb l’edat. No tenir una parella és un predictor d’inactivitat
sexual en dones. Les pràctiques sexuals més comunes són: petons, abraçades i coit vaginal.
Les raons més comunes per a la inactivitat sexual són: la parella estava malament físicament
(23%), falta d’interès (21%), i l’home era vidu (23%). Conclusions: Aquest estudi proporciona
dades sobre l’activitat sexual en els adults grans d’Espanya i identiica els possibles factors que
sembla que inlueixen en la sexualitat en l’ancià, amb algunes diferències de gènere.
Un estudi realitzat per Lorenzo (2003) en una mostra de nivell socioeconòmic mitjà-baix
demostra que l’activitat sexual de l’ancià està inluïda per un grup de factors que poden,
ins i tot, fer-la desaparèixer. Principalment hi ha els factors de parella, que trobem com la
causa que més provoca abstinència sexual, sobretot en la dona. No oblidem que existeix
una més alta tendència a la viduïtat en la dona. La salut és un altre factor que inlueix en
273
274 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
la desaparició de les relacions sexuals: innombrables malalties mentals i físiques poden
inluir negativament en la sexualitat a la tercera edat. Factors que també afecten són les
condicions domèstiques, d’habitabilitat, i ins i tot econòmiques i de nivell educacional.
HI ha estudis que reporten que la sexualitat en els ancians és més present entre els que tenen
un nivell socioeducatiu mitjà o mitjà-alt (Muñoz 2003). Bruno Moioli el 2005 va publicar
un estudi fet a Sevilla el 2002 sobre aspectes conductuals, actitudinals i experiencials de la
sexualitat en la vellesa. La mostra era composta per 275 subjectes d’edats compreses entre
els 54 i els 89 anys, amb una mitjana d’edat de 70 anys i 6 mesos. Com a dades a destacar,
conclou que la sexualitat dura tota la vida i que és beneiciosa per a la salut, encara que
existeix disminució en la freqüència dels actes sexuals, sobretot en les dones. A les seves
dades apareix que el 39% de les dones i el 81,45% dels homes mantenen activitat sexual,
i que la majoria la consideren com a plaent.
El 2005 Ginsberg, Pomerantz i Kramer-Feeley, en avaluar una mostra de 179 persones més
grans de 60 anys o més per descriure’n les preferències sexuals, incloses conductes sexuals
des de tocar a mantenir relacions sexuals, i identiicar el grau en el qual estaven satisfetes
amb la seva activitat sexual, van trobar que els participants, d’una banda, assenyalaven
que preferien que les seves activitats sexuals incloguessin tocaments i petons i, d’altra
banda, comentaven que els agradaria tenir més activitat sexual de la qual tenien en aquell
moment. A més, es va trobar que les barreres més importants que tenien per mantenir
activitats sexuals eren la falta de company, l’edat i la falta d’interès.
I. Cutipa i I. Schneider el 2005 ens presenten un treball realitzat amb 45 adults grans de
classe mitjana-baixa del Perú en el qual es va poder apreciar que la sexualitat és un tema al
qual l’adult gran dóna poca importància i que genera, en molts casos, veritables sentiments
oposats i de renúncia. Això és degut al fet que, principalment, s’identiica la sexualitat amb
la procreació, i quan es depassen els anys de reproducció, aquest aspecte ja manca de sentit
per a ells, que tenen aquesta actitud tan interioritzada. Així i tot cal dir que el 32% dels
enquestats van manifestar seguir mantenint relacions sexuals, les quals sobretot són coitals.
El 2007 es publica al Journal of Aging and Health «Sexual behavior in later life» (‘Conducta
sexual en la vellesa’) (DeLamater i Moorman), estudi que analitza la inluència de l’edat
i els factors biològics i psicosocials sobre l’expressió sexual en la vellesa. Es va avaluar
1.384 persones de 65 i més anys. I es va trobar que les malalties i els tractaments generalment
no es relacionaven amb la freqüència de l’activitat sexual. Les actituds sexuals estaven
relacionades amb la conducta de la parella.
S. Cabrero el 2009 a la seva enquesta realitzada a 85 subjectes entre 65 i 90 anys remarca
que el 70% dels subjectes enquestats mantenen relacions sexuals en l’actualitat, la major
part dels quals amb freqüència mensual, i aquestes relacions sexuals se centren bàsicament
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
en el coit, sobretot entre els ancians més joves, el qual es va substituint per carícies a
mesura que s’avança en edat. Però l’autora també observa que davant la incapacitat per
realitzar la penetració, és molt freqüent abandonar tota expressió sexual.
Rosa M. Guadarrama et al., a l’article «Características de la actividad sexual de los adultos
mayores y su relación con su calidad de vida», publicat el 2010, basat en l’enquesta
realitzada a 100 adults que acudiren a una clínica medicoquirúrgica per altres motius, ens
indiquen que més del 50% dels enquestats diuen que mantenen l’interès sexual, encara
que solament el 15% es consideren sexualment actius.
De les investigacions més recents sobre el tema que ens ocupa es desprèn que ni l’interès ni
l’activitat sexual desapareixen en les persones grans. Fins i tot un grup d’investigadors de
la sexualitat en els ancians va trobar que en un 15% dels subjectes estudiats augmentava
l’activitat sexual conforme envellien, en funció, sobretot, de l’experiència prèvia, les
actituds presents i les aspiracions per al futur. Generalitzant podem airmar que entre
els 50 i 60 anys, el 85% de les persones són actives sexualment; entre els 60 i 70 anys,
el percentatge baixa a un 70%; i en les persones més grans de 70 anys, es calcula que un
60% són actius sexualment, o bé en parella o bé en solitari.
Un resum del que hem exposat ins ara en aquest apartat es relecteix a la taula següent:
taula 1 I
autors
Kinsey
Corominas
Nieto
mostra /
metodologia
enquesta nacional
1948
EUA
enquesta > 65 anys
1994
Albacete
enquesta > 65 anys
1995
1.110 pers.
any
Kaiser
1996
INE (SNSHS)
2004
Lorenzo
2003
Moioli
2005
Ginsberg et al.
2005
Cutipa
2005
DeLamater
2007
Principals resultats
Amb l’edat disminueix l’activitat sexual, però
no desapareix
66,5% de dones mantenen realcions sexuals
L’activitat sexual de l’ancià depèn de la que
tingué de jove
Entre el 28 i el 63% d’homes de més de 70 anys
metaanàlisi
mantenen relacions sexuals
enquesta nacional
62% d’homes i 37% de dones són actius. La
1.939
freqüència sexual disminueix amb l’edat
enquesta Cuba > 65
Tenir parella és factor primordial per mantenir
anys
les relacions
enquesta Sevilla. 275 39% de dones i 81% d’homes mantenen relac.
entre 54 i 89 anys
sexuals satisfactòries
Falta de parella i d’interès: causes principals
179 pers > 60 anys
d’abstinència
45 adults grans classe Poca importància a la sexualitat, consid.
mitjana baixa. Perú
bàsicament procreativa; 32% mantenen relac. sex.
Malalties i medicaments inlueixen menys del
> 45 anys 1.384 pers.
que s’esperaria en la freqüència sexual
continua
275
276 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
autors
Cabrero
Guadarrama et al.
mostra /
metodologia
entre 65 i 90 anys.
2009
Barna
100 adults grans.
2010
Enquesta
any
Principals resultats
70% relacions sexuals una vegada per mes o
més
50% tenen interès i tan sols 15% són actius
5. L’expressió de la sexualitat en l’adult gran
No és infreqüent que les primeres queixes sobre el compliment sexual dels adults grans
tinguin a veure amb canvis que experimenten i que, d’altra banda, es poden i s’han de
considerar com a normals (vegeu taula següent). Però si hom no sap que això ha de
passar i no cal donar-hi més importància i que no resta sinó adaptar-s’hi, pot implicar la
denominada ansietat en l’execució, o altres circumstàncies que sovint conduiran a evitar
la relació sexual.
taula 2 I
Canvis fisiològics més rellevants en l’adult gran en la seva
resposta sexual
dones
Excitació més lenta
Necessitat de nous estímuls
Disminució de lubricació vaginal
Resposta orgàsmica
Menys rigidesa en clítoris a causa d’una menor
vasocongestió
Canvis de mida i elasticitat de la vagina
Menys turgència en pits
Menys nivell d’estrògens
Homes
Excitació més lenta
Necessitat de nous estímuls
Menor erecció i més lenta
Menor elevació testicular
Més durada del temps refractari posterior
Pèrdua d’erecció més ràpida després de
l’ejaculació
Menys ejaculació
Intensitat més baixa en les contraccions
orgàrmisques
5.1. aspectes que afavoreixen l’expressió de la sexualitat en els adults grans
Hi ha molts factors que inlueixen en l’activitat sexual de les persones entre els 70 i 80 anys,
però els dos factors més importants són: una raonable bona salut i l’interès sexual, la qual
cosa inclou el company o companya. Si bé aquests són els factors bàsics, hem de considerar
altres factors també importants, com són l’estat emocional i l’estat afectiu de la parella,
els quals tenen més importància per a la dona pel context social que té, especialment pel
seu paper social. El nivell d’activitat sexual mantingut en èpoques anteriors és d’especial
importància, incloses la joventut i l’adolescència. Sembla que en l’home, aquest factor és
de més transcendència. Quan l’activitat és important des de la joventut i l’adolescència,
poder continuar amb un ritme semblant a la maduresa i la vellesa és menys problemàtic.
El sexe no s’estalvia: s’exercita o desapareix.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Un altre factor que s’ha de considerar és l’estatus socioeconòmic de l’individu, ja que
sembla que com més gran sigui aquest, més fàcilment es pot mantenir la relació sexual,
segurament perquè afavoreix el nivell d’autonomia i la possibilitat d’habitar en espais on
quedi preservada la intimitat. A més, hem de convenir que tenen una enorme importància
la informació i l’educació sexual.
5.2. aspectes que entorpeixen l’expressió de la sexualitat en els adults grans
Entre els factors que poden entorpir la sexualitat en l’adult gran trobaríem els contraris als que
l’afavoreixen. Així, la falta de parella, o bé una parella amb diferent grau d’erotofília i actitud
davant la sexualitat. El que alguns autors han descrit com la solitud afectiva i emocional.
Els problemes de comunicació, que igual que en qualsevol parella es poden donar i ins i
tot més acusats en la vellesa, a causa de factors com la monotonia, la rutina, el desinterès,
l’egoisme, l’abandó personal i de la pròpia imatge corporal.
La possible percepció negativa de l’estat de salut o bé l’existència de problemes de salut,
com veurem posteriorment, també inluiran de manera negativa en la conducta sexual.
La falta d’intimitat en l’habitatge de l’ancià, o bé la falta d’oportunitats perquè es doni la
interrelació personal entre ells, evidentment no afavorirà l’expressió de la seva sexualitat.
Durant la vellesa es conserva la capacitat de resposta sexual en les seves tres facetes
principals, que són: desig, excitació i orgasme, no obstant això, hi ha modiicacions.
Si bé repetim que la sexualitat no és equivalent a genitalitat, els canvis que s’han estudiat
incideixen fonamentalment en aquest camp.
En l’envelliment comença a manifestar-se una disminució del desig sexual, que pot
començar a declinar, en determinades persones, de manera gradual i suau, mentre
que en unes altres es presentarà de manera brusca. Aquesta forma de presentació de
la baixada del desig sexual pot produir-se tant per problemes físics, de salut, com per
l’ambient i les inluències que envolten l’ancià. Però no és infreqüent trobar casos en
els quals el desig no solament no desapareix, sinó que es manté i fa que alori una nova
manera de relacionar-se. És el cas de dones en què després de la menopausa i haver
desaparegut el «temor» de l’embaràs s’incrementa el desig sexual, o més aviat deixen
de reprimir-lo. El cas contrari el trobaríem quan apareix la circumstància de la viduïtat,
que pot ocasionar una inhibició del desig.
Hi ha determinades patologies i medicaments que poden inluir en la fase de desig.
Si bé no pretenem ser exhaustius en l’explicació d’això, sí que almenys ens hi referirem
succintament.
277
278 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Els canvis que es produeixen en l’excitació i l’orgasme estan relacionats, en gran mesura,
amb els canvis hormonals i funcionals de l’organisme, per la qual cosa els comentarem
breument segons el sexe.
La lubricació en la dona és un dels fenòmens que afecta més la qualitat de les relacions
sexuals, ja que la vagina abans de la menopausa es manté elàstica, tensa i humida si el
desig apareix, i deixa pas a l’excitació: aquesta humitat facilita el coit i permet una relació
satisfactòria. Aquest fenomen es produeix gràcies a l’acció de les hormones que provenen
de l’ovari (estrògens). En la dona postmenopàusica la manifestació de la disminució o
la pèrdua de la funció de l’ovari és la disminució i la desaparició d’aquestes hormones,
la qual cosa provoca un debilitament en la capacitat de lubricació i humitejament vaginal;
de vegades, s’arriba a tenir una vagina molt seca, sense elasticitat, molt rígida, la qual
cosa determina que les relacions sexuals es tornin doloroses i, segons com, impossibles.
En un bon grup de dones que mantenen una vida sexual activa aquest fenomen no es
produeix i ins i tot en edats molt avançades poden mantenir una lubricació vaginal
acceptable, que els permet tenir una vida sexual agradable: això es produeix gràcies al fet
que les glàndules suprarenals poden substituir la funció de l’ovari. Moltes dones no poden
aconseguir aquest fenomen de substituir les hormones i presenten una vagina molt seca:
la solució és simple i dóna excel·lents resultats i ha de consultar-se amb el ginecòleg.
Podem assegurar sense por d’equivocar-nos que les dones conserven la capacitat de
tenir orgasmes ins a edats molt avançades, àdhuc més enllà dels setanta anys. Masters i
Johnson, Kaplan, entre molts altres sexòlegs, han estudiat aquest fenomen i certiiquen
aquesta qualitat de la dona per mantenir la capacitat d’orgasme.
Moltes dones perden aquesta capacitat per factors psicològics, els quals sobretot provenen
de la societat i, moltes vegades, de la seva parella masculina, que sol ser qui delimita la
freqüència a l’hora de mantenir relacions.
L’erecció és considerada la manifestació més important de virilitat i de salut sexual en
l’home. És el fet que més afecta l’home durant la i de la seva edat madura i el començament
de l’envelliment, perquè de manera general tots els homes comencen a presentar lentitud
en l’erecció. Si a aquest problema hi afegim una erecció que ja no és tan rígida i dura
com abans, l’home entra en un període d’angoixa, la qual cosa pot desembocar en un
problema d’impotència psicològica. Un altre problema que pot aparèixer en l’erecció
durant la i de la maduresa i l’envelliment és la caiguda de l’erecció durant un coit o acte
sexual: si el problema és esporàdic, no hi donarem més importància, però si ocorre molt
sovint pot requerir l’ajuda o el suport d’un especialista.
El paper de la dona en aquesta època és fonamental, ja que, en primer lloc, igual
que l’home, ha d’estar informada adequadament d’aquests canvis, i adoptar un
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
paper d’ajuda que no generi ansietat d’execució en l’home. La capacitat de percebre
l’orgasme no es modiica en els vells, per tal com arriben a sentir i percebre l’orgasme
amb la mateixa intensitat que a la joventut; ins i tot hi ha homes que gràcies al seu
aprenentatge sexual aconsegueixen prolongar i modiicar l’orgasme. Ocasionalment
l’home gran pot no percebre l’orgasme, o sentir-lo d’una forma ràpida o fugaç,
diferent de la manera com estava acostumat a sentir-lo, la qual cosa és isiològica, està
dins els canvis normals de l’edat i no cal donar-hi més importància, però sí que cal que
n’estigui informat. El fet d’adonar-se que la quantitat de semen durant l’ejaculació
disminueix, pot desorientar i angoixar l’home, perquè encara s’associa la quantitat
de semen ejaculat a la qualitat de l’orgasme, quan està demostrat que el volum o
quantitat de líquid seminal que s’expulsa durant una ejaculació no té relació amb la
qualitat de l’orgasme, i de fet hi ha subjectes que descriuen orgasmes secs, és a dir,
sense ejacular. En l’home el període refractari, que és el temps transcorregut entre
una erecció i la següent després d’haver ejaculat, a mesura que es van complint anys,
cada vegada s’allarga més. En pocs joves es dóna el fenomen que poden ejacular dues
vegades sense acabar l’erecció; entre els quinze i setze anys, això ocorre solament al
6% al 8% dels joves, i aquesta capacitat s’acaba en un parell d’anys. Així, la capacitat
de tenir una ejaculació i tornar a tenir-ne una altra de manera immediata dura molt
poc temps. En la vellesa això pot variar per dies, setmanes i àdhuc mesos.
Són moltes les malalties tant en els homes com en les dones que poden interferir en la
resposta sexual. Entre les més freqüents podem esmentar la diabetis, la hipertensió,
malalties del sistema nerviós, depressió, malalties metabòliques i endocrines.
També hi ha medicaments (antidepressius, tricíclics, fenotiazines, agents blocadors
colinèrgics, benzodiazepines, narcòtics...) que poden afectar la resposta sexual, i
d’altra banda hi ha tècniques quirúrgiques que d’alguna manera tenen repercussió
sobre la resposta sexual: la més coneguda és la cirurgia radical per a la hipertròfia
de pròstata en l’home, que pot afectar tant l’erecció com l’ejaculació. Determinats
hàbits tòxics també afecten la resposta sexual, i l’alcoholisme és el més estudiat,
però no l’únic, ja que també s’han fet estudis que assenyalen la importància del
tabaquisme en la disfunció erèctil.
En la dona la histerectomia o extracció de l’úter no té cap relació amb l’orgasme, l’excitació,
el plaer sexual o el desig sexual. Moltes dones per mala informació consideren l’úter com
a part de la seva vida sexual, però no hi ha motius certs perquè aquesta es vegi afectada
si no es produeixen efectes col·laterals, com la necessitat de quimioteràpia o un estat
depressiu que pugui afectar principalment la fase de desig.
A la taula podem observar la principals causes que afecten la resposta sexual humana:
279
280 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
fase de rsH
Principals motius d’alteració en la resposta sexual
DESIG
Estils de vida
Por davant l’execució
Malalties hormonals
Depressió/ansietat
Fàrmacs
Baixa autoestima
Conlictes de parella
Ablació mamària - actitud
Viduïtat-dol
EXITACIÓ
Determinats càncers
Radioteràpia//quimioteràpia
Alteracions de parella
Disparèunia
ORGASME
Determinats càncers
Radioteràpia/quimioteràpia
Determinades malaltíes: Neurològiques
Endocrines
Cròniques
Vasculars
Fàrmacs I drogues
Incapacitat per abandonar-se al plaer
6. Dos serrells
6.1. adults grans i internet
Un total de 16.000 persones dels 3,5 milions d’usuaris espanyols de la web de contactes
<match.com> supera els 65 anys. Els representants d’aquesta pàgina afirmen que
«el de la gent gran és un segment al qual cal prestar molta atenció, atès que va en
augment».
És freqüent trobar cada vegada més adults grans que coneixen i saben usar les eines
informàtiques que la societat posa a la seva disposició. Indubtablement, com qualsevol
altra persona poden accedir o bé a pàgines de contacte o bé de sexe explícit (no de
sexualitat), però la inalitat última és fugir de la solitud afectiva que hem esmentat.
La relació entre Internet i sexualitat és evident: basta teclejar en un cercador qualsevol
la paraula sexe i ens pot sorprendre la quantitat de continguts diversos que apareixeran.
Alguns ancians, amb les seves maneres, matisos i peculiaritats, poden convertir-se en
usuaris d’aquesta eina amb el que això comporta, que seria motiu d’un altre treball.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
6.2. Homosexualitat i adults grans
Tot el que hem exposat ins ara indubtablement serveix per a l’ancià homosexual, però
potser mereix la pena apuntar que en aquest cas la marginació a la nostra societat és
doble, una pel fet de ser vell i l’altra per la seva orientació sexual, per la qual cosa la
pressió social a la qual es veu sotmès és més gran. No obstant això, hi ha estudis sobre
aquest tema que apunten que en aquests casos el temor a sortir de l’armari s’atenua, i això
potser s’explica perquè s’ha perdut la por de les repercussions que fer-ho podia ocasionarlos en una altra època en l’àmbit laboral, familiar, etc.
En aquest aspecte, encara que no hi podem aprofundir, hem de fer referència als aspectes
legals de reconeixement quan un membre de la parella mor, la qual cosa pot fer minvar
situacions difícils ja de per si.
7. Relexions inals
Una vegada arribats ins aquí, havent fet l’esforç d’intentar explicar la sexualitat de l’adult
gran, cal seguir avançant, intentar canviar actituds, millorar la informació que hi ha sobre
aquest tema, procurar estratègies educatives encaminades a afavorir la comunicació
interpersonal mitjançant l’expressió dels afectes, els sentiments i la tendresa en aquest
col·lectiu. És a dir, no podem quedar en el fet d’acceptar i reconèixer, ni tampoc d’educar:
cal facilitar-los les seves expressions sexuals, ins i tot les corporals.
En general al nostre país hi ha molta informació sexual, però considero que bastant
poca educació de la sexualitat. Ens ho demostra el fet del coitocentrisme de la societat,
l’abandó de la sensualitat, el fet de preferir funcionar que gaudir. Tot això ens fa pensar
que són necessaris canvis en el model sexual regnant. Alguns autors (Sandra Bem 1974)
han proposat apropar-se més a un model que valori la Andrógina referent a la sexualitat.
Avui, majoritàriament, els adults grans valoren l’educació sexual rebuda com a negativa.
Quan indaguem en el model rebut, ens trobem que es troba prop del que I. Amezua
denomina educastració. Però els que en van rebre i la valoren com a positiva tendeixen
a sentir-se més satisfets amb la seva sexualitat en la joventut i actualment mantenen
més activitat.
L’educació sexual entre aquestes persones podria emmarcar-se dins plans més ambiciosos, com
els estils de vida saludable, amb diversos projectes com els d’alimentació, exercici físic, etc.
El projecte de sexualitat saludable en l’adult gran ha de tenir programes per al mateix
ancià i per al que per fortuna arribi a ser-ho. Però també i indubtablement per als seus
281
282 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
cuidadors, inclosa la família, els ills, també per als mitjans de comunicació com a potencials
transmissors del canvi d’actitud, tan necessari, envers aquest tema i per als professionals,
sobretot de la salut, que tan sovint visiten aquestes persones. Tal com demostra l’últim
estudi realitzat per López, R. et al. (2006), la sexualitat en la vellesa segueix sent un tema
tabú per als professionals de la salut. Només un 8,8% dels metges pregunten per aquest
tema als seus pacients ancians.
Entre els objectius que hauríem d’abordar, López Sánchez i Olazábal (1998) al seu llibre
Sexualidad en la vejez ens en proposen alguns que haurien d’aconseguir-se mitjançant els
programes d’educació sexual. Són:
1. Fomentar l’expressió dels problemes sexuals per part dels ancians tenint en compte els
seus interessos i les seves creences.
2. Donar a conèixer els canvis normals lligats al procés d’envelliment normal perquè
siguin capaços d’interioritzar-los i adaptar-s’hi sense diicultats i perquè tinguin
expectatives reals.
3. Aportar una nova visió de la sexualitat no limitada al coit, a la procreació, al matrimoni,
a les manifestacions heterosexuals i als homes.
4. Eradicar les falses creences dels ancians, dels seus familiars, dels professionals i de la
societat en general.
5. Remoure les diicultats psicosocials que limiten la sexualitat en la vellesa (resistències
dels ills, barreres institucionals, etc.).
6. Afavorir que les persones grans tinguin uns vincles estables i una xarxa de relacions
socials àmplia.
A més, no ens hem de descuidar d’avaluar correctament cadascuna de les situacions
per si fos necessari, a més, corregir problemes de salut. Aspectes clínics, de teràpia i
ins i tot entorn.
Per acabar, val la pena plasmar l’aportació d’Alonso Acuña, un sexòleg xilè, que va publicar
el 1984 (fa més de vint anys) al seu llibre Sexo y edad: de la madurez a la vejez, el decàleg
següent:
1. L’exercici de la sexualitat és una lliure opció que estic amb capacitat de prendre.
2. La meva expressió sexual és permanent i no depèn de l’edat. És una faceta vital que
varia amb cada persona.
3. Tinc el mateix desig i dret de rebre i fer carícies que tenia en la meva infantesa i joventut.
4. Estic amb capacitat d’expressar sanament l’afecte envers les persones que m’atreuen.
5. Puc constituir parella i compartir els meus sentiments sense límit d’edat.
6. Sóc capaç de treballar, produir, fer esport i divertir-me. La meva situació de retir o
pensió no m’ho impedeix, al contrari, ho facilita.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
7. Com a persona gran, puc tenir el do de gaudir de l’elemental, com succeeix en la
infantesa. Sóc capaç de gaudir de la transparència de l’aire, l’aroma de la lor, el color
de les papallones, el frec d’una mà amiga, la tendresa d’una carícia, el murmuri d’una
deu. Cada vegada més, en virtut de la meva experiència.
8. M’aferro a la vida perquè en sé el valor i percebo el plaer de viure-la, encara que de
vegades gaudeixi en la solitud dels meus records i sembli una persona esquerpa.
9. Tinc dret a cuidar i millorar la meva imatge exterior, a transmetre als altres la bellesa
interior que brolla del meu cos i a gaudir de tota classe de sensacions que en provinguin.
10. Arribar a la vellesa signiica que he sobreviscut i triomfat sobre la malaltia i la mort.
Puc transmetre amb orgull aquestes idees als meus ills, néts i amics, perquè al seu
torn, si ells aconsegueixen aconseguir la vellesa, aleshores també tinguin el privilegi de
transmetre-les als seus néts, ills i amics.
283
284 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràiques
Boletín informativo del Instituto Nacional de Estadística (2004).
Butler, R. N. (1988). Amor y sexualidad después de los 40. Barcelona: Martínez Roca.
Cabrero, S. (2009). «Valoración de los factores psicosociales que afectan a la sexualidad
en la vejez e inluencia percibida en la actividad sexual». Treball de i de màster en
Psicogeriatria UAB.
Cayo, G. L. (2003). «La sexualidad en la tercera edad y su relación con el bienestar subjetivo».
Ponencia de Viejos y Viejas. Participación, ciudadanía e inclusión social. Santiago de Chile,
juliol 2003.
Corominas, C. et al. (1994). «Sexualidad y tercera edad». Comunicació X Jornadas del Día
Internacional de la Enfermería.
Cutipa, F. E. (2005). «Tipo, calidad y frecuencia de las relaciones sexuales en el adulto
mayor». Revista Psicología Cientifica.com, 7(24).
DeLamater J.; Moorman, C. (2007). «Conducta sexual en la vejez» (Sexual behavior in later
life). Journal of Aging and Health.
Federación Española de Sociedades de Sexología. «Estudio sobre las actitudes y los hábitos
sexuales en España». VIII Congreso Español de Sexología (Santander, 2004).
Ferrer, J. (1996). «Dos temas marginados: sexualidad y tercera edad; sexualidad y deiciencia
mental». Revista Española de Sexología. Madrid 1996.
García, J. L. (1990). «Sexualidad en la tercera edad». A García, J. L. Guía práctica de
información sexual para el educador. Pamplona: Medusex.
García, J. L. (2005). «La sexualidad y la afectividad en la vejez». Madrid, Portal Mayores,
Informes Portal Mayores, núm. 41.
Ginsberg; Pomerantz; Kramer-Feeley (2005). «La sexualidad en las personas mayores:
Conductas y preferencias». Age and Aging.
Guadarrama, R.M. et al. (2010). «Características de la actividad sexual de los adultos
mayores y su relación con su calidad de vida». Revista de especialidades medicoquirúrgicas,
15(2), 72-99.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Instituto Nacional de Estadística y Ministerio de Sanidad y Consumo. «Salud y hábitos
sexuales. Las conductas sexuales desde la perspectiva del sida».
Kaiser, F. (1996). «Sexuality in the elderly». E. U. Urology Clinical. North America.
Kaplan, R. «La sexualidad y los ancianos» (I) i (II). Gerpress, 33: 3-14.
Kolodny, R. C.; Masters, W. H.; Johnson, V. E.; Biggs, M. A. (1982). Manual de sexualidad
humana. Madrid: Pirámide.
Kolodny, R.; Masters, W.; Johnson V. (1983). «Sexualidad geriàtrica». A Kolodny, R.; Masters,
W.; Johnson V. Tratado de medicina sexual: 77-86. Barcelona: Masson.
López, F. (1998). «Afecto y sexualidad. II parte». Revista Sexología y Sociedad, núm. 4,
Cuba.
López, F.; Olazábal, J. C. (1998). Sexualidad en la vejez. Madrid: Pirámide.
Lorenzo, C. (2003). «La sexualidad en la tercera edad». Centro Universitario José Martí
Pérez. Sancti-Spiritus. Cuba.
Malo de Molina (1992). Los españoles y la sexualidad. Madrid: Temas de Hoy.
Moioli, B. (2005). «Aspectos conductuales, actitudinales y experienciales de la sexualidad
en la vejez». Sexología Integral 2(1): 26-27.
Muñoz, A. (1999). «Sexualidad en la vejez». Geriátrika. Revista Iberoamericana de Geriatría
y Gerontología, 15(8), 369-371.
Nieto, J. A. (1995). «Los ancianos españoles y su sexualidad». Ministerio de Asuntos
Sociales, Madrid.
Prieto, S. (2006). «La sexualidad de las personas mayores». Madrid, Portal Mayores,
Informes Portal Mayores, núm. 57.
285
286 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autor
JOAN FERRER RIERA
Palma, 20 de març de 1954. Metge especialista en Salut Comunitària i en Educació per
a la Salut. Màster en sexologia i màster en sexualitat humana. Metge del servei de
promoció de la salut de l’Ajuntament de Palma des de l’octubre de 1984 a l’octubre
de 1992. Coordinador de la subcomissió de salut integrada en la comissió per a la
prevenció de la petita infància (octubre de 1987 a octubre de 1991). Responsable de
l’àrea d’educació sexual als programes d’educació per a la salut a l’escola (octubre de
1987 a octubre de 1992). Professor associat del Departament de Ciències de l’Educació
- Pedagogia i Didàctiques Especiiques, Universitat de les Illes Balears. Responsable
de l’assignatura Pedagogia de la Salut (setembre de 1997 ins a l’actualitat).
Docent en diferents cursos i àmbits, en les àrees d’Educació per a la Salut i Educació Sexual.
Nombroses publicacions relacionades amb el tema.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
fÀrmaCs
i gent gran
287
288 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
fàrmacs i gent gran
Àngela Aguiló Llobera
Maria Asunción Boronat Moreiro
Marta Fernández Tous
Maria Teresa López Sánchez
Maria Zaforteza Dezcallar
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Els pacients més grans de 65 anys constitueixen un grup important en la terapèutica actual,
ja que un 95% d’aquesta població consumeix algun tipus de prestació farmacèutica, essent
la mitjana per persona en aquest grup de població de 66,2 envasos anuals.
Des del punt de vista econòmic, aquest peril de consum posa de manifest la importància
de la despesa farmacèutica en els pacients més grans de 65 anys, ja que representa més
del 60% de la despesa total.
Per altra banda, hem de destacar les característiques especials del pacient ancià, com ara
els canvis isiològics que s’hi produeixen, en relació a la resta de la població, per la qual
cosa, en aquest tipus de pacients la farmacocinètica i la farmacodinàmica dels fàrmacs
pot veure’s alterada. Si a això hi afegim el fet que, entre els pacients més grans de
65 anys el 68,37% consumeixen de 6 a 9 tipus de medicaments (són pacients polimedicats),
no és estrany que siguin més susceptibles de presentar reaccions adverses a la medicació.
D’aquestes apreciacions deriva la importància de fer una correcta avaluació del tractament
farmacològic en aquest grup de pacients.
Resumen
Los pacientes mayores de 65 años constituyen un grupo importante en la terapéutica
actual, ya que un 95% de esta población consume algún tipo de prestación farmacéutica,
siendo el número medio de envases consumidos por persona en este grupo de población,
de 66,2 envases anuales.
Desde el punto de vista económico, este peril de consumo pone de maniiesto la
importancia del gasto farmacéutico en los pacientes mayores de 65 años, al representar
más del 60% del gasto total.
Por otro lado, hay que destacar las características especiales del paciente anciano, como
son los cambios isiológicos que se producen en relación al resto de la población, por lo
que en este tipo de pacientes la farmacocinética y la farmacodinamia de los fármacos
puede verse alterada. Si a esto añadimos que entre los pacientes mayores de 65 años
el 68,37% consumen de 6 a 9 tipos de medicamentos (son pacientes polimedicados), no
es de extrañar que sean más susceptibles a presentar reacciones adversas relacionadas
con la medicación. De estas apreciaciones deriva la importancia de hacer una correcta
evaluación del tratamiento farmacológico en este grupo de pacientes.
289
290 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1. Introducció
L’envelliment és el conjunt de modiicacions morfològiques i isiològiques que apareixen
com a conseqüència de l’acció del temps sobre els éssers vius. Aquest fet suposa una
disminució de la capacitat d’adaptació a cada un dels òrgans, aparells i sistemes, així com
de la capacitat de resposta als agents lesius que incideixen en l’individu.
Internacionalment, el 1984 es va admetre, per conveni, que ancià és tota persona més gran
de 65 anys.
A causa de l’augment de l’esperança de vida i la disminució de la taxa de fecunditat,
la proporció de persones més grans de 65 anys està augmentant més ràpidament que
qualsevol altre grup d’edat en quasi tots els països. L’envelliment de la població es pot
considerar un èxit de les polítiques de salut pública i el desenvolupament socioeconòmic,
però també constitueix un repte per a la societat, que s’ha d’adaptar a aquesta situació
mitjançant la creació de polítiques sanitàries dirigides a aquest sector creixent de la
població, que permetin optimitzar els recursos disponibles.
L’any 1900 hi havia a Espanya 967.754 persones més grans de 65 anys; aquesta xifra es va
incrementar ins a 6.740.000 l’any 1999, i s’estima que arribarà als 12 milions de persones
el 2050, xifra que suposarà aproximadament el 30% de la població total.
L’interès ancestral dels humans per viure el major nombre d’anys possible, unit al creixent
desenvolupament de la ciència i la tècnica, sustenten la idea actual que considera que,
si bé és important viure més anys, també és essencial que es visquin amb la millor
qualitat de vida possible. El fet que la problemàtica de l’ancià adquireixi una importància
primordial ha portat a la Unió Europea a declarar l’any 2012 com a Any Europeu de
l’Envelliment Actiu.
El concepte d’envelliment actiu va ser deinit el 1999 per l’Organització Mundial de la Salut
(OMS) com «el procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat
amb la inalitat de millorar la qualitat de vida a mesura que les persones envelleixen».
Un dels factors clau per aconseguir una millora en la qualitat de vida dels ancians és el
tractament de malalties cròniques, la prevalença de les quals augmenta amb l’edat. Aquest
article pretén analitzar el tractament farmacoterapèutic d’aquest sector de la població a
la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, no només per l’impacte econòmic que suposa,
sinó per les necessitats terapèutiques especíiques derivades dels canvis isiològics produïts
en envellir (i que afecta la farmacocinètica i la farmacodinàmica dels fàrmacs), l’elevat
consum de fàrmacs (polimedicació) i l’increment de susceptibilitat de patir reaccions
adverses en aquesta població.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2. Canvis fisiològics i reaccions adverses relacionades amb la
farmacoteràpia
2.1 farmacocinètica i farmacodinàmica
A l’organisme dels ancians es produeixen canvis que poden modiicar la resposta als fàrmacs.
Aquests canvis es deuen a l’augment de la comorbilidad (presència de malalties cardíaques,
renals i hepàtiques), la deterioració funcional i cognitiva i, principalment, a canvis isiològics
que alteren el comportament farmacocinètic i farmacodinàmic dels medicaments.
Farmacocinètica:
• Absorció
Després de l’administració per via oral, l’absorció dels medicaments es pot veure
afectada per una sèrie de canvis en el tracte gastrointestinal associats a l’envelliment:
- Disminució de l’acidesa (increment del pH) del contingut gàstric.
- Disminució del reg sanguini i de la motilitat del tracte gastrointestinal.
- Disminució de l’activitat d’alguns dels sistemes de transport actiu per a fàrmacs
o nutrients (calci, ferro, vitamines B1 i B12).
Encara que, en teoria, aquests canvis podrien condicionar l’absorció dels medicaments,
la majoria dels estudis de biodisponibilitat no han posat de manifest que, en general,
tinguin signiicació clínica.
• Distribució
La distribució d’un medicament en l’organisme depèn de diferents factors que es
modiiquen en el procés d’envelliment, entre els quals els més importants són:
- Canvis en la composició corporal: Les persones grans presenten menys massa
corporal i menys contingut d’aigua, per tant, amb la mateixa dosi, hem d’esperar
que s’assoleixin concentracions plasmàtiques i tissulars més elevades per als fàrmacs
hidrosolubles (digoxina, aminoglicòsids, etc.) en veure-se’n disminuït el volum de
distribució. També s’observa un augment del greix corporal, en detriment de la massa
muscular, que pot facilitar l’acumulació i, per tant, la prolongació de l’efecte de fàrmacs
liposolubles, com passa amb algunes benzodiazepines i antipsicòtics.
- Unió a proteïnes plasmàtiques: En el procés d’envelliment es produeix una
tendència a la disminució de les concentracions plasmàtiques d’albúmina. Per aquest
291
292 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
motiu, fàrmacs com fenitoïna, anticoagulants orals, antidiabètics orals, etc., poden
assolir nivells tòxics en ancians a dosis que són terapèutiques en pacients joves.
• Metabolisme:
El metabolisme hepàtic dels medicaments es produeix com a conseqüència de l’acció de
dos sistemes enzimàtics:
- La fase I o oxidació: El sistema enzimàtic que participa en aquestes reaccions químiques
freqüentment presenta disminuïda la seva activitat en els ancians.
- La fase II o conjugació: Aquesta fase del metabolisme quasi bé no es modiica com
a conseqüència de l’envelliment. Per tant, els medicaments que es metabolitzen per
aquesta via poden ser considerats d’elecció.
El procés d’envelliment pot provocar diversos canvis en el metabolisme dels medicaments,
com a conseqüència de la disminució de la massa hepàtica i del reg sanguini, que,
en edats superiors als 65 anys es pot reduir ins al 45%. Degut a aquesta reducció de
la capacitat metabòlica del fetge, si s’administren dosis estàndard de fàrmacs que
es metabolitzen principalment per aquesta via, es poden veure incrementades les
concentracions plasmàtiques que s’acumulen en l’organisme. Malgrat això, els processos
metabòlics pateixen una considerable variació interindividual, ja que es veuen afectats
substancialment per diversos factors: sexe, factors genètics i ambientals, tabac, estat
nutricional, malalties, etc.
• Excreció renal
Associat al procés d’envelliment, encara que amb una considerable variació
interindividual, es produeix un declivi en el funcionament renal, disminuint l’índex
de iltrat glomerular, la capacitat de concentrar l’orina i retenir sodi, l’aclariment de
creatinina i el reg sanguini renal. Tal vegada aquest sigui el canvi en la farmacocinètica
que resulta més documentat, predictible i fàcil de vigilar. Per això, si es fan servir
en els ancians dosis estàndard de medicaments d’eliminació preferentment renal
(cimetidina, digoxina, liti, quinidina i la majoria dels antimicrobians), es poden
assolir nivells plasmàtics més elevats; i, en funció del medicament de què es tracti,
manifestacions de toxicitat.
Farmacodinàmica:
Les diferències en la resposta als medicaments observades entre els joves i els ancians no
depenen només dels nivells plasmàtics que assoleixi un determinat fàrmac, del seu lloc
d’acció o de la peculiar sensibilitat als mateixos, sinó també del progressiu deteriorament
dels sistemes homeostàtics associats a l’envelliment i a certes malalties.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Els ancians presenten una resposta més baixa al bloqueig o a l’estimulació adrenèrgica dels
receptors beta, sense que aparentment el nombre de receptors canviï com a conseqüència
de l’edat. La depleció de dopamina en els centres extrapiramidals del cervell incrementa
el risc de patir alteracions del moviment (tremolors, rigidesa, acatísia i reaccions
distòniques agudes) secundàries al tractament amb antipsicòtics. Aquestes variacions en
la farmacodinàmica d’alguns medicaments (antihipertensius, ansiolítics i hipnòtics, agents
anticolinèrgics, analgèsics narcòtics, etc.) (veg. taula 1) poden tenir com a conseqüència
que, per als mateixos nivells plasmàtics, aparegui un efecte farmacològic diferent en
ancians que en persones més joves.
taula 1 I
Alteracions en l’efecte dels medicaments associades a l’envelliment
medicament
efecte
Benzodiazepines
Sensibilitat augmentada
Anticoagulants (warfarina)
Sensibilitat augmentada
Antidiabètics (sulfonilurees)
Increment de les reaccions d’hipoglucèmia
Analgèsics narcòtics
Sensibilitat augmentada
Bloquejants beta-adrenèrgics (propranolol)
Sensibilitat disminuïda
2.2 interaccions i reaccions adverses
Les reaccions adverses a la medicació (RAM) són una causa important de morbiditat,
especialment entre les persones grans, en les quals hi coincideixen diversos factors
causants d’aquestes RAM. Per una banda, la polimedicació, que tendeix a augmentar
amb l’edat, i fa que les persones grans estiguin més exposades a les RAM.(10) Per altra
banda, en aquests tipus de pacients, la farmacocinètica i la farmacodinàmica dels
fàrmacs és diferent que en la resta de pacients, per la qual cosa alguns fàrmacs tenen
més tendència a acumular-se. A més a més, s’ha de tenir en compte que, els pacients
més grans tenen problemes d’adherència als tractaments, per manca de comprensió i
per la possible complexitat de la pauta posològica. Aquests problemes d’adherència
poden ser tant per excés com per defecte. La manca d’adherència és més freqüent
en els problemes de salut crònics, mentre que en els aguts, és més freqüent «l’excés
d’adherència».
A la taula següent es descriuen alguns exemples dels efectes adversos més comuns en
persones grans:
293
294 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 2 I Reaccions adverses a medicaments
fàrmacs
ram
AINE
Irritació gàstrica, úlcera,
nefrotoxicitat
Aminoglicòsids
Fallada renal
Anticolinèrgics
Antipsicòtics
Digoxina
Sequedat de boca, disminució de la
motilitat, confusió, sedació
Sedació, discinèsia, distonia,
hipotensió
Disminució de la conducció
cardíaca, alteració gastrointestinal
efectes clínics
Hemorràgia, anèmia, fallada renal.
Poden disminuir l’efectivitat dels
antihipertensius
Increment de les concentracions
d’altres fàrmacs
Estrenyiment, retenció urinària,
confusió, caigudes
Caigudes, fractures de maluc,
confusió
Arítmies, nàusees, anorèxia
Insulina, Sulfonilurees
Hipoglucèmia
Caigudes, confusió
Opiacis
Sedació, disminució de la motilitat
Confusió, estrenyiment
Font: Boletín farmacoterapéutico de Castilla-La Mancha. Vol.IX, núm. 3, 2008
Per intentar prevenir aquestes RAM, és necessari en primer lloc conèixer quins fàrmacs
en són els responsables. La primera mesura a adoptar és evitar la prescripció de fàrmacs
inadequats en persones grans. L’any 1991 un grup d’experts va deinir els criteris de
Beers, que han estat revisats recentment i actualitzats per la Societat Americana de
Geriatria en el 2012. Aquests criteris inclouen una sèrie de fàrmacs que es consideren
inadequats en persones grans, fàrmacs que no s’haurien d’utilitzar en ancians amb
determinades patologies, així com els que s’han d’usar amb precaució en aquest tipus
de població.
També existeixen els criteris STOPP (Screening Tool of Older Person’s Prescriptions)/
START (Screening Tool to Alert doctors to Right i.e. appropriate, indicated Treatment),
d’origen europeu, que aporten el valor afegit de detectar no només la prescripció
inadequada de determinats fàrmacs (criteris STOPP), sinó també la falta de prescripció
de medicaments sí indicats (criteris START). Això es considera important ja que un altre
dels problemes associats a les persones més grans és la infrautilització de medicació
apropiada. Aquesta situació es dóna quan un pacient té una patologia per a la qual
existeix un tractament farmacològic que no està contraindicat per al pacient i, malgrat
tot, aquest tractament no s’instaura. La infrautilització pot generar un augment de
morbiditat i mortaldat en el pacient ancià.
En qualsevol cas, tant els criteris de Beers, com els criteris STOPP/START, constitueixen
una eina d’ajuda per millorar la prescripció i evitar les potencials reaccions adverses que
puguin aparèixer; no obstant això, han de ser tractats amb precaució, ja que, per una
banda presenten limitacions en l’ús (alguns fàrmacs inclosos en les llistes de Beers sí que
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
poden estar indicats en pacients concrets en els quals els beneicis superen els riscos) i per
altra banda, segons un estudi que va analitzar el nombre de visites a urgències degudes
a RAM, es va detectar que només el 3,6% d’aquestes visites eren atribuïbles a un dels
medicaments inclosos a les llistes de Beers.
En deinitiva, s’ha de destacar la importància de revisar periòdicament els fàrmacs prescrits
als pacients, ajustant les dosis recomanades, així com valorar la retirada de medicaments
innecessaris i considerar la possibilitat de substituir-los per mesures no farmacològiques,
garantint així una cura efectiva i segura del pacient.
3. Anàlisi del consum de fàrmacs
Les xifres de població registrades per l’INE mostren que a Balears, l’any 2011, la població
més gran de 65 anys va augmentar a 158.671 persones, la qual cosa representa un
14,3% de la població total; percentatge inferior a la mitjana nacional que es va situar
en 17,2%.
El Servei de Salut de les Illes Balears dóna assistència sanitària a més del 93% de la població
més gran de 65 anys; entenent per assistència sanitària els serveis propis d’atenció
primària, d’atenció especialitzada, d’atenció d’urgències, i les prestacions farmacèutiques,
ortoprotèsiques, de productes dietètics i de transport sanitari.
La prestació farmacèutica comprèn els medicaments i productes sanitaris i el conjunt
d’actuacions encaminades al fet que els pacients els rebin de forma adequada
a les seves necessitats clíniques, en les dosis precises, segons els seus requeriments
individuals, durant el període de temps adequat i al més baix cost possible per a ells i
per a la comunitat.
La creixent medicalització de la vida i l’envelliment progressiu de la població inlueixen
en el constant increment del consum de medicaments, especialment en la població
més gran de 65 anys. Un 95% d’aquesta població consumeix algun tipus de prestació
farmacèutica, mentre que aquest percentatge es redueix a un 56% per a la resta de
grups de població.
En el gràic que es detalla a continuació s’observa que els pacients entre 0 i 64 anys (que
constitueixen el 85,48% del total d’usuaris), consumeixen el 35% dels envasos dispensats
amb càrrec al Servei de Salut, mentre que els pacients més grans de 65 anys (constitueixen
el 14,52%), en consumeixen un 65%.
295
296 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Un altre aspecte diferencial en les persones més grans de 65 anys és el nombre d’envasos
consumits per persona, amb una mitjana de 66,2 envasos anuals, molt allunyada dels
18,3 envasos anuals que consumeixen les persones entre 25 i 65 anys.
Si analitzem l’evolució dels envasos consumits anualment per aquests dos trams de població
observem que la mitjana de consum s’ha anat incrementant en els darrers quatre anys
tal com queda relectit en el següent gràic, on es desglossa el consum de medicaments
segons el sexe del pacient. En particular, en el tram de més grans de 65 anys l’increment ha
estat d’un 20%, passant d’una mitjana de 55,3 envasos anuals a 66,2 envasos.
Evolució de la mitjana de consum anual d’envasos de medicaments per persona:
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Les dones són més demandants d’assistència sanitària que els homes, concretament la
mitjana de visites per home és 0,82 vegades la d’una dona i, com mostra el gràic, també
són més consumidores de medicaments que els homes. En el 2011 la mitjana d’envasos
consumits per les dones va ser de 69,85, mentre que els homes en van consumir 61,24;
en qualsevol cas, se supera la mitjana de més de cinc envasos mensuals per persona.
La despesa farmacèutica per al Servei de Salut en aquest període va representar quasi un
14% més en les dones més grans de 65 anys que en els homes. Aquest fet es pot explicar,
en part, perquè les dones tenen taxes més baixes de mortaldat i més esperança de vida,
la qual cosa dóna lloc a un índex més baix de masculinitat en edats avançades i, per
tant, una incidència més gran de morbiditat i un manteniment dels tractaments crònics
durant períodes de temps més llargs.
Analitzant el consum dels deu principis actius més consumits, en nombre d’envasos,
obtenim la següent informació:
taula 3 I Rànquin de consum de medicaments per envasos
atC
Principi actiu
Consum 2011 (núm. envasos)
A02BC01
OMEPRAZOL
532.128
N02BE01
PARACETAMOL
433.884
B01AC06
ACETILSALICILICO ACIDO
325.890
C10AA01
SIMVASTATINA
276.716
A10BA02
METFORMINA
201.745
C09AA02
ENALAPRIL
179.666
N05BA06
LORAZEPAM
165.220
C10AA05
ATORVASTATINA
163.430
N02BB02
METAMIZOL
154.492
Font: GAIAIB-Gestor de la prestació farmacèutica
En el gràic següent s’observa que, a partir de l’any 2010, l’import de la prestació
farmacèutica per persona disminueix. Aquest fet que, aparentment, podria resultar
contradictori amb el progressiu consum de medicaments, és degut a la successió de
normatives que s’han anat aplicant amb la inalitat d’abaratir el preu dels medicaments i
promoure la prescripció per principi actiu. Si no fóra per això, l’import aniria augmentant,
tant per l’increment del nombre d’envasos consumits com per la comercialització de nous
medicaments cada cop més cars.
297
298 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
A la taula següent s’especiiquen els deu principis actius amb major consum per despesa:
taula 4 I
atC
Rànquin de consum de medicaments per despesa
PrinCiPi aCtiu
Consum 2011
R03AK06
SALMETEROL ASOC. A ALTRES ANTIASMATICS
4.587.922
C10AA05
ATORVASTATINA
2.562.453
R03BB04
TIOTROPIO BROMURO
2.533.663
23C0601
ABSORBENT INC ORINA SUP-NOC ANAT
2.435.854
A02BC04
RABEPRAZOL
1.710.331
N06DX01
MEMANTINA
1.662.743
N06DA03
RIVASTIGMINA
1.618.696
R03AK07
FORMOTEROL ASOC. A ALTRES ANTIASMATICS
1.609.863
C09DA03
VALSARTAN/DIURETICO
1.523.310
Font: GAIAIB-Gestor de la prestació farmacèutica
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4. Polimedicació
El terme polimedicació ha evolucionat amb el temps i sovint s’utilitza amb signiicats
diversos en situacions diferents. Encara que, a dia d’avui, no hi ha una deinició totalment
acceptada, entenem per polimedicació la utilització de múltiples medicaments (sota
prescripció o no) per un mateix pacient.
A les Illes Balears, a 31 de desembre de 2011, tenint en compte només els medicaments
inclosos a la prestació farmacèutica, trobem la següent distribució de pacients polimedicats
per edat, considerant polimedicats els pacients amb més de cinc principis actius prescrits
crònics, número de medicaments que es va proposar per la Conselleria de Salut i Consum
del Govern de las Illes Balears en el programa iniciat el 2009 d’atenció al pacient
polimedicat, seguint les directrius proposades per la Comissió Permanent de Farmàcia del
Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS).
Gràfic 4 I Distribució de pacients polimedicats per edats
55%
45,90%
33,8%
45%
30,85%
<65 anys
65-74 anys
>74 anys
Segons això, a inals de 2011 el 76,75% dels pacients polimedicats de Balears tindrien
més de 65 anys. Vistes les dades, no és estrany que la polimedicació s’inclogui entre les
síndromes geriàtriques.
És coneguda la relació entre un nombre més gran de fàrmacs i un risc més alt d’aparició de
problemes relacionats amb la medicació; quant al sistema sanitari i a la societat en general,
la polimedicació i les seves conseqüències suposen un gran cost en termes econòmics.
Estudis recents estimen que la quantitat mitjana de medicaments que els ancians
consumeixen diàriament es situa entre 4,5 i 8,8; encara que, en alguns casos, s’arriba a un
consum màxim de 17.
A Balears, a 31 de desembre de 2011, la distribució de pacients més grans de 65 anys per
nombre de medicaments en tractament crònic és la següent:
299
300 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La polimedicació suposa més risc d’ús de medicacions inadequades, de manca d’adherència
al tractament, d’aparició de reaccions adverses, de duplicitats i interaccions entre principis
actius i, en conseqüència, més risc de fracassos terapèutics, d’intoxicacions i d’augment
d’ingressos hospitalaris, entre d’altres.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, un 20% de les persones grans que
ingressen en un hospital presenten símptomes que s’associen a efectes dels medicaments.
Les actuacions encaminades a millorar l’atenció als pacients polimedicats s’han de planiicar
des d’un abordatge interdisciplinari i multifactorial.
La majoria dels autors coincideixen a ressaltar com estratègies efectives la revisió periòdica
dels medicaments, la formació dels professionals de la salut, l’educació per la salut dirigida
als pacients, la simpliicació de la pauta posològica, les targetes calendari, els sistemes
personals de dosiicació, la millora de la interacció entre cuidador i pacient, el seguiment,
la intervenció sobre les barreres que diiculten el compliment, etc.
5. Conclusions
Tal com s’ha comentat, el consum de medicaments en les persones més grans de 65 anys
s’incrementa substancialment en relació a les persones més joves.
Tenint en compte que aquests pacients pateixen canvis isiològics que poden afectar la
farmacocinètica i la farmacodinàmica dels medicaments, i que més d’un 75% dels pacients
polimedicats a Balears pertanyen a aquest grup de població, es posa de manifest un risc
més alt de patir reaccions adverses no desitjades en el pacient.
Tot això ens ha de dur a relexionar sobre la importància d’avaluar el tractament farmacològic
d’aquests pacients, fent un balanç adequat del beneici-risc basat en l’evidència cientíica,
realitzant ajustos posològics, si és necessari, i vigilant estretament tant la incidència de
reaccions adverses com l’adherència terapèutica, amb la inalitat d’adequar-lo a les seves
necessitats especíiques.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Ageing in Spain. Second World Assembly on Ageing. (2002, abril). Madrid: Ministerio de
Trabajo y Asuntos Sociales. Secretaría General de Asuntos Sociales. Instituto de Migraciones
y Servicios Sociales (IMSERSO)
Agirrezabala, J. R., Aizpurua, I., Albizuri M., Alfonso, I., Armendáriz, M., Barrondo, S., &
Valverde, E. (2009). Medicación en el anciano. Infac - Información Farmacoterapéutica de
la Comarca. Vol. 17. Nº 6. País Vasco: Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco.
http://www.osakidetza.euskadi.net/r85-pkfarm02/es/contenidos/informacion/cevime/
es_cevime/r01hRedirectCont/contenidos/informacion/cevime_infac/es_cevime/adjuntos/
infac_v17_n6.pdf
American Geriatrics Society 2012 Beers Criteria Update Expert Panel (2012, abril). American
Geriatrics Society updated Beers Criteria for potentially inappropriate medication use in
older adults. Journal of the American Geriatrics Society, 60(4), 616-631. doi: 10.1111/j.15325415.2012.03923.x
Baena, J. M., Gorroñogoitia, A., Martín, I., De Hoyos, M. C., Luque, A., & Litago, C. (2007).
Recomendaciones PAPPS: actividades preventivas en los mayores. Atención Primaria, 39(3),
109-122.
Budnitz, D. S., Shehab, N., Kegler, S. R., & Richards, C. L. (2007). Medication Use Leading to
Emergency Department Visits for Adverse Drug Events in Older Adults. Annals of Internal
Medicine, 147, 755-765.
Clavero, A., & González, M. L. (2005, febrer). Una revisión de modelos econométricos
aplicados al anàlisis de demanda y utilización de servicios sanitarios. Hacienda Pública
Española, 173, 129-162.
Delgado, E., Muñoz, M., Montero, B., Sánchez, C., Gallagher, P.F., & Cruz-Jentoft, A. J.
(2009). Prescripción inapropiada de medicamentos en los pacientes mayores: los criterios
STOPP/START. Revista Española de Geriatría y Gerontología, 44(5), 273-279.
Envejecimiento humano. Wikipedia, la enciclopedia libre. (s/d). Consultat el 10 de maig de
2012. A http://es.wikipedia.org/wiki/Envejecimiento_humano
Fulton, M. M., & Riley, E. (2005). Polypharmacy in the elderly: a literature review. Journal
of the American Academy of Nurse Practitioners, 17(4), 123-132.
301
302 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
García-Jiménez, E., Amariles, P., Machuca, M., Parras-Martín, A., Espejo-Guerrero, J.,
& Faus, M. J. (2008). Incumplimiento, problemas relacionados con los medicamentos y
resultados negativos asociados a la medicación: causas y resultados en el seguimiento
farmacoterapéutico. Ars Pharmaceutica, 49 (2), 145-157.
Hobson, M. (1992). Medications in older patients. West Journal of Medicine, 157, 539-543.
Hohl, C. M., Dankoff, J., Colacone, A., & Ailalo, M. (2001). Polypharmacy, adverse drugrelated events, and potential adverse drug interactions in elderly patients presenting to
an emergency department. Annals of Emergency Medicine, 38(6), 666-671.
Hunter, K. A. (1994, maig). Strategies drug use in the elderly. US Pharm, 19(5), 30-46.
Jara, A., Miralles, J., & Carandell, E. (2010). Guía de recomendaciones para la atención de
los pacientes polimedicados. Palma: Servei de Salut de les Illes Balears.
Mussoll, J. (2002). Resultados de la aplicación en atención primaria de un protocolo de
valoración geriátrica integral en ancianos de riesgo. Revista Española de Geriatría y
Gerontología. 37(5), 249-253.
Pucino, F. (1985). Pharmacogeriatrics. Pharmacotherapy, 5(6), 314-326.
Report of the council on scientiic affairs: American Medical Association white paper on
elderly health. Archives of Internal Medicine. 1990. 150, 2459-2472.
Rey, M. E., & Tamarit, L. (2008, març). La polimedicació: un repte compartit. e-farma, 2.
Barcelona: Servei Català de la salut. Regió Sanitària Barcelona. Consultat el 15 de maig
de 2012. A: http://www10.gencat.cat/catsalut/rsb/farmacia/efarma/articles/ editorial_
polimedicacio.pdf
Organización Mundial de la Salud. (2012). Temas de salud. Envejecimiento. Consultat el 15
de maig de 2012. A: http://www.who.int/topics/ageing/es/
Zaleon, C., & Guthrie, S. (1994) Antipsychotic drug use in older adults. American Journal of
Hospital Pharmacy, 51, 2917-2943.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autores
ÀNGELA AGUILÓ LLOBERA
Palma, 1979. Llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Farmacèutica al
Departament de Farmacocinètica i Farmacodinàmica dels laboratoris Almirall des del mes
de juliol de 2002 ins al mes de gener de 2003. Des de març del 2003 ins a l’actualitat,
tècnica en el Servei de Farmàcia del Servei de Salut de les Illes Balears.
MARÍA ASUNCIÓN BORONAT MOREIRO
Barcelona, 1972. Doctora en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Diplomada en
Òptica Oftàlmica i Acústica Audiomètrica per la Universitat de Barcelona i la de Granada.
Responsable de la Unitat de Pacients Externs del Servei de Farmàcia de l’Hospital Universitari
Son Dureta durant els anys 2000 i 2001. Adjunta en oicina de farmàcia comunitària durant
l’any 2004. Farmacèutica adscrita al Laboratori de Salut Pública de la Conselleria de Salut
i Consum de les Illes Balears durant l’any 2005. Des de llavors ins a l’actualitat, tècnica en
el Servei de Farmàcia del Servei de Salut de les Illes Balears.
MARTA FERNÁNDEZ TOUS
Palma, 1978. Llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Granada. Màster en Investigació
Clínica Farmacèutica (EPHOS, Madrid). Farmacèutica en oicina de farmàcia (2003-2004).
Monitora en assaigs clínics a dues CRO (2005-2007). Data manager en assaigs clínics a Son
Dureta (2007-2008). Des de llavors ins a l’actualitat, tècnica en el Servei de Salut de les
Illes Balears.
MARÍA TERESA LÓPEZ SÁNCHEZ
Madrid, 1973. Llicenciada en Farmàcia per la Universitat Complutense de Madrid.
Adjunta en oicina de farmàcia comunitària a Madrid des de l’any 1996 ins a 2001.
Farmacèutica experta en classiicació anatòmica, terapèutica i química de medicaments
(ATC) en el departament internacional de la consultora IMS Health, des de l’any 2001
ins a 2006. Des de llavors ins a l’actualitat, tècnica en el Servei de Farmàcia del Servei
de Salut de les Illes Balears.
303
304 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
MARIA ZAFORTEZA DEZCALLAR
Palma, 1965. Llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Farmacèutica
Inspectora de la Direcció Provincial d’INSALUD de Balears des de gener de 1989 ins a
gener de 2000. Subdirectora provincial d’Assistència Sanitària de la Direcció Territorial
d’INSALUD des de febrer de 2000 ins a desembre de 2001. Cap del Servei de Farmàcia
dels Serveis Centrals del Servei de Salut de les Illes Balears des de juliol de 2006 ins a
l’actualitat.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Pèrdua i doL a La terCera edat
305
306 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Pèrdua i dol a la tercera edat
Maria Isabel Vidal Pérez
Laura Espinàs Olvera
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
La mort forma part del cicle natural que experimenta tot ésser viu. És una realitat universal
i forma part de la vida. Conseqüentment, tots en algun moment ens hi enfrontem. El dol
és la reacció emocional pròpia davant la pèrdua d’un ésser estimat.
La vellesa és una de les etapes de la vida en què l’ésser humà s’enfronta amb més freqüència
a pèrdues de tot tipus, materials, simbòliques, físiques... i entre aquestes les dels éssers
estimats. No hi ha diferències signiicatives entre el dol d’una persona gran i el d’un adult.
El risc principal és no donar-li la importància que requereix, infravalorar els recursos i les
necessitats de la persona gran o sobreprotegir-la. Dins el camp de les demències, segons
els primers estudis duts a terme, la persona amb demència sent la pèrdua, però atès el seu
deteriorament cognitiu, té diicultats per entendre i expressar la mort.
El present treball està format per dos apartats. En el primer, introduirem conceptes bàsics
sobre la pèrdua i el dol en el camp de la salut, revisarem les complicacions psíquiques a
les quals pot donar lloc, les diferents tipologies i factors de risc, i acabarem amb un breu
recorregut per les aproximacions teòriques al dol. En el segon apartat, ens centrarem en el
dol i la vellesa. Revisarem les pèrdues en la vellesa, el dol en persones amb deteriorament
cognitiu moderat i greu, el procés de dol en familiars i cuidadors de persones amb
demència, i acabarem amb l’acompanyament psicosocial en el procés de pèrdua i dol.
Resumen
La muerte forma parte del ciclo natural de todo ser vivo. Es una realidad universal y forma
parte de la vida. Consecuentemente, todos en algún momento nos enfrentamos a ella.
El duelo es la reacción emocional propia ante la pérdida de un ser querido.
La vejez es una de las etapas de la vida en que el ser humano se enfrenta con más frecuencia
a pérdidas de todo tipo, materiales, simbólicas, físicas... y entre ellas las de los seres queridos.
No hay diferencias signiicativas entre el duelo de una persona mayor y el de un adulto.
El mayor riesgo es no darle la importancia que requiere, infravalorar los recursos y las
necesidades de la persona mayor o sobreprotegerla. Dentro del campo de las demencias,
según los primeros estudios realizados, la persona con demencia siente la pérdida, pero,
dado su deterioro cognitivo, tiene diicultades para entender y expresar la muerte.
El presente trabajo está formado por dos apartados. En el primero, introduciremos
conceptos básicos en torno a la pérdida y el duelo en el campo de la salud, revisaremos
las complicaciones psíquicas a las que puede dar lugar, las diferentes tipologías y factores
de riesgo, para inalizar con un breve recorrido por las aproximaciones teóricas al duelo.
307
308 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En el segundo apartado, nos centraremos en el duelo y la vejez. Revisaremos las pérdidas
en la vejez, el duelo en personas con deterioro cognitivo moderado y grave, el proceso
de duelo en familiares y cuidadores de personas con demencia, para inalizar con el
acompañamiento psicosocial en el proceso de pérdida y duelo.
1. Pèrdua i dol
1.1. importància sociosanitària del dol: necessitats, coneixement/formació i
recursos
El dol i l’envelliment presenten múltiples aspectes per a l’anàlisi i la relexió en el context
social i sanitari.
Per plantejar-nos el paper de la tasca assistencial en aquest procés, cal analitzar actualment
quines són les necessitats que presenta aquesta població així com les línies que cal revisar
per millorar-ne l’assistència.
En l’actualitat, és àmpliament coneguda la freqüència del dol en les tasques assistencials,
sia com a motiu de consulta, desencadenant o factor relacionat amb la psicopatologia
que emergeix en la història biogràica o en les intervencions psicoterapèutiques (Gamo
Medina et al. 2000, 209).
En línies generals, si analitzem la incidència del dol en el camp de l’atenció primària,
trobem que prop d’un terç dels pacients que arriben a les consultes presenten problemes
d’origen psicològic que requeririen algun tipus de tractament, i aproximadament una
quarta part d’aquests presenta problemes que es podrien considerar relacionats amb
algun tipus de pèrdua, com ara separacions, dols, jubilacions o incapacitacions (Parkes
1998). En una revisió d’estudis duts a terme en l’atenció primària (García-García, Landa
2001), la taxa mitjana anual de consultes al centre de salut va resultar ser d’un 80% més
gran entre les persones en dol que en la resta de la població, un 63% eren vídues en els sis
primers mesos, quatre vegades el percentatge de vidus en els vint primers mesos.
Actualment, si tenim en compte que el període en què es produeixen les manifestacions
més severes del dol és de tres anys, que la mida mitjana de la família és de 2,76 persones
i que la taxa bruta de mortalitat és del 9%, es pot estimar que la prevalença de persones
amb dol actiu en la població general és de prop del 5% (García-García, Landa 2001, 1).
Si ens centrem en la població envellida i en l’àmbit geogràic de les Illes Balears, hem de
tenir en compte que el 2010 hi hagueren 6.209 defuncions de persones més grans de 65
anys, 3.254 de les quals eren dones i 2.955 homes (Institut d’Estadística de les Illes Balears).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Si agafem com a referència aquesta dada (partint d’una mitjana d’una persona envellida en
dol per mort, majoritàriament el marit o la muller) podem estimar que hi ha una població
envellida de 6.209 persones en dol actiu. I si, com veurem al llarg de l’article, es calcula que
entre un 10% i un 20% de les persones en dol presenta complicacions en l’elaboració del
dol, de 620 a 1.240 persones l’any en aquesta franja de població necessitarien intervenció
especialitzada.
Així, veiem que la població en dol demana un gran suport social i sanitari, i que s’incrementa
el consum de recursos. Això pot ser a causa de diversos factors, com ara la pèrdua de les
xarxes socials (familiars, religioses, de veïns, amics, companys de feina...) o dels recursos
naturals de la persona. Cal apuntar a més, la manca i la necessitat de coneixement/formació
i la distribució adequada dels recursos sanitaris en relació amb aquesta problemàtica.
El coneixement del procés i les característiques del dol, tant genèricament com pel que
fa a les particularitats de la gent gran, així com dels mitjans d’ajuda que poden rebre
les persones que l’afronten, són importants per als professionals de la salut que tracten
d’ajudar les persones amb una pèrdua o les persones en risc de complicació. El coneixement
de les característiques atribuïdes al dol normal i de les possibles complicacions possibilita
que el professional, d’una banda, dugui a terme actuacions per facilitar-ne la correcta
elaboració i actuacions preventives, i de l’altra, eviti intervencions innecessàries —com ara
l’ús excessiu de psicofàrmacs.
A més, com apunten Landa i García-García (2004), l’entorn sanitari —i més concretament
el camp de la vellesa— està vinculat a pèrdues especíiques, com la de la salut, la capacitat
cognitiva o l’autonomia, que han de ser manejades i anticipades per evitar que es
tradueixin en problemes addicionals.
Per tant, cal emfatitzar les repercussions que una atenció preventiva adequada a les
persones en dol pot suposar, no només en l’àmbit relacional, social i psicopatològic, sinó
ins i tot en l’àmbit biològic: ajudar les persones en dol signiica també professionalment
dur a terme una tasca de prevenció secundària en l’àmbit dels components psicològics de
la salut (mental) i de prevenció primària i secundària en el cas dels components biològics
i socials (Tizón 2004, 137).
un model d’atenció psicosocial: el servei d’acompanyament en el dol
El Servei d’Acompanyament en el Dol nasqué l’any 2006 dins el marc de l’Associació ARA,
Acompanyament al Final de la Vida, amb l’objectiu de donar resposta a una demanda
d’atenció als processos de dol i pèrdua de la societat Mallorquina percebuda ins aleshores.
A partir de l’any 2009 el Servei d’Acompanyament en el Dol funciona com una entitat
independent centrada en l’atenció psicològica especialitzada en processos de pèrdua i dol.
309
310 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La seva tasca no es limita tan sols a l’atenció psicològica, sinó que també contribueix a la
difusió social del procés de dol mitjançant, d’una banda, la formació constant de personal
sociosanitari, i de l’altra, la realització de xerrades de sensibilització i educació social en
la població general. Així mateix, participa en els mitjans de comunicació i fa activitats
d’investigació, publicació i difusió cientíica relacionades amb el tema.
1.2. Conceptes generals
El dol i la pèrdua són experiències de caràcter universal que tard o d’hora tots experimentem.
Gómez Sancho (2003, 447) deineix el dol (del llatí dolus, «dolor») com «la reacció natural
davant la pèrdua d’una persona, objecte o esdeveniment signiicatiu». O també com
«la reacció emocional i de comportament en forma de sofriment i alicció quan un vincle
afectiu es trenca».
Si hi fem una aproximació basant-nos en el signiicat, Poch i Herrero (2003, 58) exposen
una concepció molt interessant, atès que consideren el procés de dol com l’intent de
restablir la continuïtat de les nostres vides que ha estat trencada per la mort i tota pèrdua
signiicativa. Com a introducció, seguint aquests autors, parlaríem del procés de dol
«com una reacció normal a qualsevol tipus de pèrdua que comporta la reconstrucció de
tots aquells aspectes que la pèrdua ha posat en qüestió».
Quan parlem de pèrdua (García Hernández 2007, 2) fem referència a una situació real
o potencial (possible o condicional) en la qual un objecte o una persona valuosa es
fa inaccessible o es deixa de percebre com a tal. En paraules de Neymeyer (2002, 15):
«És evident que la pèrdua pot tenir molts signiicats, que van des dels acordats a partir
de les deinicions generalitzades que hem assenyalat, que fan referència la privació, el
fracàs, la disminució i la destrucció, i als signiicats més personals i difícilment expressables
associats amb pèrdues passades i presents en les nostres pròpies vides».
El dol és, doncs, una resposta natural d’adaptació que segueix qualsevol tipus de pèrdua, la
més dolorosa de les quals és la mort d’un ésser estimat. No és una situació o un estat, sinó
un procés: hi ha moviment (no és estàtic), amb canvis i diferents possibilitats d’expressió
en què la persona està activament implicada.
Inclou components físics, psicològics i socials, amb una intensitat i durada proporcionals
a la dimensió i signiicat de la pèrdua. Es tracta d’un procés normal (no és una malaltia!),
per la qual cosa, en principi, no es requereix l’ús de psicofàrmacs ni d’intervencions
psicològiques per a la seva elaboració o resolució. Encara que el treball de dol és, doncs,
quelcom inherent en qualsevol tipus de pèrdua, no sempre requereix una actuació
terapèutica i la majoria de vegades es resol amb els recursos propis de la persona i el seu
entorn social i familiar.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Amb el terme elaboració del dol es fa referència al fet que tot dol és una situació diacrònica,
que segueix un procés. El inal d’aquest procés no ha de conduir necessàriament a un
estat negatiu de la persona, és a dir, una elaboració adequada del dol pot donar lloc a un
enriquiment personal, a un creixement individual i psicosocial, mentre que una elaboració
inadequada del dol donarà lloc a problemes per al desenvolupament personal de tipus
psicològic, biològic o psicosocial (Tizón 2004). El treball normal de resolució d’un dol pot
complicar-se o aturar-se per circumstàncies diverses, causant un sensible efecte/defecte en
el recorregut vital de la persona que el pateix.
En paraules de Gómez Sancho (2003, 451): «El dol és necessari per poder continuar vivint,
per separar-se de la persona perduda conservant llaços diferents amb ella i per retrobar la
llibertat de funcionament psíquic. Intentar inconscientment escapar-ne, signiica introduirse en la via de complicacions greus. El treball del dol sempre és necessari i el seu bloqueig
i les seves pertorbacions poden conduir a serioses diicultats.»
Per tant, l’elaboració inadequada del dol psicològicament dóna lloc a alguna forma del que
anomenarem dol complicat o patològic. Encara que, com veurem, els estudis difereixen
en els rangs. S’estima que només entre un 10% i un 20% de les persones en dol presenta
complicacions en l’elaboració d’aquest (Middleton et al. 1996; Jacobs et al. 1993, citat per
Shear et al. 2005).
1.3. respostes a la pèrdua
Les reaccions davant la pèrdua d’un ésser estimat inclouen elements físics, psicològics i
socials, amb intensitat i durada en relació amb la dimensió i el signiicat de la pèrdua.
En la literatura s’ha descrit un repertori d’aquests símptomes que poden estar presents en
el procés de dol. És important assenyalar que tots són naturals i passatgers, dins de certs
límits de temps i intensitat.
Com hem dit en altres treballs (Espinàs 2007), el coneixement de tals reaccions és
necessari en la mesura que permet emmarcar dins del considerat dol normal, evitant així
intervencions professionals innecessàries (com l’ús de psicofàrmacs), la patologització del
procés («m’estic tornant boja doctora?») i els efectes psicosocials evitables i innecessaris de
tals consideracions («m’ingressaran en un centre de salut mental i em separaran de la meva
família?»). Alguns d’aquests símptomes, com ara el sentit de presència i al·lucinacions sobre
la persona difunta, són percebuts com a patològics pel sofrent, la qual cosa maximitza el
sentiment de descontrol sobre la situació i la reacció personal.
A continuació presentem un recull de les diferents reaccions posteriors a la pèrdua. Aquest
no representa una seqüència ixa ni inalterable, sinó que està dins d’un marc de variabilitat
personal i contextual, que respecta el procés idiosincràtic de cada sofrent.
311
312 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
sentiments/emocions
Tristesa, culpa, ràbia, odi i irritabilitat, temor o por, anestèsia emocional, ansietat, soledat,
impotència, anhel, alleugeriment...
símptomes en el cos
Buit a l’estómac, opressió al pit, falta d’aire, opressió a la gola, diicultat per empassar/
parlar, hipersensibilitat al soroll o expressions externes, despersonalització («vaig carrer
avall i res sembla real, ni tan sols jo»), debilitat, fatiga muscular, cansament, falta d’energia,
sequedat de boca, molèsties gàstriques...
Pensaments i cognicions
Incredulitat, confusió, preocupació, sentit de presència, al·lucinacions...
Conductes i relacions
Trastorns del son, trastorns alimentaris, conducta distreta, aïllament social, somiar
amb el mort, evitar recordatoris del mort, buscar i cridar el difunt en veu alta, sospirar,
hiperactivitat desassossegada, plor...
1.4. tipologia de dols
Com dèiem al començament, el dol és una resposta natural d’adaptació que segueix
qualsevol tipus de pèrdua. Si bé la seva correcta elaboració permet a la persona tornar
als nivells previs de funcionament, aquest treball de resolució pot complicar-se o aturarse per circumstàncies diverses, causant un sensible efecte/defecte en el recorregut vital
de la persona que el pateix. Aquestes situacions s’han anomenat dol anormal, complicat,
traumàtic o patològic. És a dir, el procés de dol evolucionarà naturalment, sia cap a la
superació o cap a l’aparició de complicacions psiquiàtriques i físiques que requeriran la
intervenció professional. Així, psicològicament l’elaboració inadequada del dol dóna
lloc a alguna forma del que anomenarem dol complicat (DC) o patològic. Com dèiem
anteriorment, s’estima que només entre un 10% i un 20% de les persones en dol presenta
complicacions en l’elaboració d’aquest (Middleton et al. 1996; Jacobs et al.1993, citats
per Shear et al. 2005). Tanmateix, no hi ha un consens establert en la literatura ni en la
comunitat cientíica respecte dels anomenats dols complicats i patològics.
Deinir el que és el DC és una tasca difícil i, quan es fa, es duu a terme de manera
genèrica, sense claredat respecte al procés normal. A més, la resposta de cada individu
a la pèrdua serà diferent, a causa d’una àmplia sèrie de factors (característiques
de l’aferrament a la persona, de la mort; variables de personalitat, història prèvia
de la persona en dol, disponibilitat de suport social i familiar, crisis concurrents...).
Conseqüentment, pot ser adaptativa per algunes persones però per altres, no. Això
diiculta el reconeixement del DC.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El DC no es pot deinir simplement com una entitat, sinó que també es poden determinar
altres canvis clínics amb què pot compartir trets i amb els quals de vegades se solapa o
coexisteix, com ara el trastorn per estrès posttraumàtic, la depressió, el trastorn d’ansietat
generalitzada... Per exemple, com dèiem al començament, Jacobs i Kim (1990) van trobar
que el 94% de les persones amb DC complien criteris de depressió, mentre que el 82%,
d’ansietat generalitzada.
Així doncs, les propostes terminològiques són molt variades.
Destaquem la proposta feta per Prigerson (1995) i Prigerson i Jacobs (2001). Aquests autors,
a través de l’anàlisi del treball de camp, avaluen la necessitat d’elaborar criteris estandarditzats
per al diagnòstic de dol complicat. Per això van comparar les característiques del DC (entès
com una única síndrome amb característiques diferenciades d’ansietat i depressió en dol)
amb les deinitòries d’un trastorn mental del DSM-IV-TR. Van concloure que es complien la
majoria de criteris inclosos en una entitat diferencial reconeguda. Aquests autors, com veurem
posteriorment, van elaborar una entrevista clínica i un instrument d’avaluació i diagnòstic.
A continuació es presenten aquests criteris refinats de dol complicat (Prigerson, Jacobs 2001).
Criteri A. Estrès per la separació afectiva que comporta la mort: presentar, cada dia o en
grau acusat tres dels quatre símptomes següents: 1. pensaments intrusos sobre el mort
(que entren en la ment sense control); 2. enyorança del difunt (recordar-ne l’absència amb
enorme i profunda tristesa); 3. cerca del mort sabent que és mort; 4. sentiments de soledat
com a resultat de la mort.
Criteri B. Estrès pel trauma psíquic que suposa la mort: presentar, cada dia o en grau
acusat, i com a conseqüència de la mort, quatre dels vuit símptomes següents: 1. falta de
metes o tenir la sensació que tot és inútil respecte al futur; 2. sensació subjectiva de fredor,
indiferència o absència de resposta emocional; 3. diicultat d’acceptar la realitat de la
mort (no acabar de creure-s’ho...); 4. sentir que la vida és buida o que no té sentit; 5. sentir
que s’ha mort una part de si mateix; 6. assumir símptomes o conductes perjudicials del
mort o relacionades amb ell; 7. excessiva irritabilitat, amargor o enuig en relació amb el
mort; 8. tenir alterada la manera de veure i interpretar el món (per exemple, haver perdut
la sensació de seguretat, control, coniança...).
Criteri C. Cronologia: la durada del trastorn és almenys de sis mesos.
Criteri D. Deteriorament: el trastorn causa un important deteriorament de la vida social,
laboral o altres activitats signiicatives de la persona en dol.
Des del nostre punt de vista, les manifestacions individuals i col·lectives de pèrdua i dol es
troben altament representades en la vida social i cultural, en les nostres relacions socials
313
314 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
i en el nostre llenguatge. L’expressió d’aquestes experiències es contextualitza en cada
cultura d’una manera determinada. Hi trobarem la resposta normativa respecte d’allò que
es considera dol, com s’ha de viure i expressar. En el treball de Rojas (2005) podem trobar
molts exemples de diferències culturals en rituals fúnebres, segons el lloc geogràic del
planeta i el moment històric.
1.5. factors de risc
S’han identiicat diferents variables que ens poden ajudar a predir la possibilitat que el
procés de recuperació sigui més difícil del que seria sense la presència d’aquests factors
(Montedeoya 2007), per la qual cosa poden donar lloc a un dol complicat. Alguns d’aquests
factors fan referència a:
a) Característiques de la mort: sobtada i no anticipada, per malaltia extremadament llarga;
circumstàncies traumàtiques (violència, desiguració...), no sincronitzada amb el cicle vital
(nen, persona jove); dols desautoritzats; morts simultànies/múltiples.
b) factors relacionats amb la persona: estratègies no adaptatives d’afrontament (alcohol,
ansiolítics); perill de mort de la persona sota la pròpia responsabilitat; relació prèvia amb
el difunt molt ambivalent; crisis concurrents; pèrdues no resoltes.
c) Característiques contextuals: falta de suport percebut en la resposta de la xarxa social
o familiar.
1.6. Contextualització històrica i teòrica
El dol és un procés dolorós d’adaptació a una situació de pèrdua i una reconstrucció
d’aquells aspectes que la pèrdua ha posat en qüestió. És un conjunt de manifestacions
externes, culturals i socials i antropològiques que contribueixen a la reacomodació social i
psicosocial després de la pèrdua o la reglamenten (Tizón 2004).
Des de les cultures més antigues com l’egípcia ins a l’actualitat, s’ha anat estudiant la
mort i el seu afrontament. En una breu revisió històrica, els primers estudis sobre el dol
parteixen de les aportacions psicoanalítiques, que posteriorment han estat inluïdes per
l’antropologia, l’etnologia i la psicologia evolutiva i cognitiva en diverses orientacions.
En l’aproximació contemporània al procés de dol, un dels principals pilars és la teoria de
l’aferrament de Bowlby. Per aquest autor (Bowlby 1993), l’estat de seguretat, ansietat o
angoixa d’un nen o adult està determinat en gran mesura per l’accessibilitat i capacitat
de resposta de la seva principal igura d’afecte, per la qual cosa durant el treball de
dol s’intenta recuperar la persona perduda. Una altra igura destacada en aquest camp
és Elisabeth Kübler-Ross (1989), la qual, a partir del seu treball amb malalts terminals,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
va establir cinc fases en el dol per la pròpia mort: negació, depressió, còlera, reajustament
i acceptació. Posteriorment, Worden (1997) desenvolupa el seu model dinàmic del procés
de dol des d’una perspectiva més cognitivista, basada en la idea de dol com a treball.
Per Worden, l’elaboració del dol suposa la realització de quatre tasques especíiques:
a) acceptar la realitat de la pèrdua, b) treballar les emocions i el dolor de la pèrdua,
c) adaptar-se a un medi en el qual el mort està absent, i d) recol·locar emocionalment el
mort i seguir vivint. Des d’un model psicosocial, Neymeyer (2002) va plantejar una crítica
del biaix individualista de les teories tradicionals, les quals entenien l’elaboració del dol
com un procés privat, aïllat de tot context relacional. Aquest autor va partir del fet que
«diem adéu» en un context cultural, personal i interpersonal i espiritual concret, i cada un
d’aquests contextos inlueix en el procés de dol d’una manera determinada.
Com diu Neymeyer (2002), la gran majoria d’investigacions respecte del procés de dol
basades en etapes o fases no ha aconseguit aportar evidències de validesa i iabilitat.
Cal esmentar les aportacions recents de Maciejewski et al. (2007), els quals han elaborat
un examen empíric de la teoria de les fases del dol aportant una demostració en què,
en circumstàncies de mort per causes naturals: a) es produeix una seqüència de fases
corresponents a la incredulitat, l’anhel, l’enyorança, la depressió i l’acceptació, i b) les
principals manifestacions d’indicadors de dol són l’acceptació i l’enyorança.
Partim, però, de la consideració que, en el procés, aquestes fases no són patrons universals
o ixos de resposta, sinó que es caracteritzen per una variabilitat personal i contextual,
amb una resposta, seqüència o durada diferenciada d’una persona a una altra. En paraules
de Neymeyer (2002, 28): «s’han d’entendre com l’esbós d’una sèrie de patrons generals
(no universals) de resposta, que constitueixen un teló de fons per a la presentació d’una
sèrie de comentaris més detallats centrats en els signiicats que cada individu aporta al seu
procés d’elaboració del dol.»
Com a resum, tot seguit reproduïm la breu revisió feta per García Hernández (2007, 10)
respecte de les principals crítiques de les teories tradicionals:
a)
b)
c)
d)
e)
f)
g)
Consideren la mort i la pèrdua com una realitat objectiva.
Suposen que hi ha etapes o tasques universals en la recuperació.
Atorguen als desvalguts un paper passiu.
Són prescriptives; patologitzen la pena «anormal».
Es concentren en les reaccions emocionals excloent els signiicats i les accions.
Emfatitzen la tornada eicaç al funcionament normal.
Veuen l’alicció com una experiència privada de l’individu aïllat.
Altres propostes interessants es poden trobar als treballs de Botella i Herrero (2001),
Botella et al. (1997), Espinàs (2007), Espinàs et al. (2007) els quals, a partir de les crítiques
315
316 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de les teories tradicionals desenvolupen una proposta constructivista-narrativa amb
noves aportacions que intenten suplir les deiciències/limitacions esmentades en
aquest document, basant les aportacions en el procés de reconstrucció de signiicat
davant la pèrdua.
2. Dol i tercera edat
2.1. Les pèrdues a la tercera edat
En cada etapa del cicle vital ens enfrontem a diferents pèrdues i guanys. Alguns són part
dels canvis propis de cada etapa del cicle vital, per exemple, la pèrdua de la joventut o
l’emancipació; altres són obvis, com ara la separació o la mort. Unes pèrdues són físiques,
com la incapacitat, la malaltia o la pèrdua de la llar a causa d’un incendi; altres són
psicològiques, com la pèrdua de l’esperança o els somnis.
Les persones grans s’enfronten a múltiples pèrdues. Per molts la primera pèrdua signiicativa
a l’edat adulta arriba amb la jubilació, que pot signiicar deixar de ser productiu per a
aquesta societat i passar a ser una persona mantinguda. Deixar de treballar, especialment
pels homes, suposa sovint la pèrdua d’una part de la seva identitat; «són el que fan», la
qual cosa pot anar acompanyada d’una disminució de l’autoestima i les competències.
Però la gent gran no sofreix sols la pèrdua de la feina o dels éssers estimats (germans,
veïns, amics, parella...), sinó que el deteriorament constant de la salut física (vista, oïda,
gust, tacte, equilibri...), la pèrdua de memòria o agilitat mental, solen dur associades
també la pèrdua d’habilitats, autonomia, independència, seguretat... Si l’individu ha de
deixar casa seva per ingressar en una residència també perd llibertat i intimitat. Totes les
activitats que fa es concentren en un lloc i viu condicionat per uns horaris que imposen els
altres per a la majoria.
Així doncs, trobem que a partir de la jubilació, en molts casos, la persona adulta ha
d’enfrontar-se a múltiples dols que ha d’anar elaborant per poder adaptant-se a la
nova situació. El principal problema és que moltes d’aquestes pèrdues no tenen un
reconeixement social o no causen en la persona una consciència pròpia de pèrdua (Poch,
Herrero. 2003). Per tant, no reben el suport sociofamiliar o els recursos necessaris, i molts
cops aquesta persona fa el comentari: «és cosa de l’edat», resignant-se a viure millor,
almenys emocionalment.
Entre totes les pèrdues destacarem la mort dels éssers estimats i especialment de la
parella, ja que és un dels esdeveniments més estressants al qual s’enfronta una persona.
La mort del marit o muller a la tercera edat no rep la consideració social que realment
es mereix. La persona gran, quan s’enfronta a la mort de la parella, també s’enfronta
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a tota una sèrie de canvis en l’estil de vida. A la tercera edat la rutina diària és més
rígida i sol ser útil per l’adaptació dels canvis propis de l’edat. Sol ser un element que
dóna seguretat. Però quan mor la parella, el que sobreviu es veu obligat a refer la seva
vida, les rutines, el temps lliure, tot el que compartia amb el seu company o companya.
A més de l’impacte emocional, d’una banda, el vidu o la vídua gran s’enfronta a canvis
d’estatus social, independència econòmica, mobilitat i oportunitats d’interacció social, i
de l’altra, no oblida els problemes cr ònics de salut, com l’artritis, les malalties cardíaques,
la hipertensió, etc. (Handsson et. al 1993).
Les principals diicultats amb què es troben aquestes persones són (Lund et. al. 1993):
1. Aprendre a fer totes aquelles tasques que acostumava a fer el difunt; en el cas dels
homes, les feines de la casa (cuinar, planxar, fer net...) i en el cas de les dones, tasques
de reparació de les coses de la casa o el maneig de temes economicoadministratius.
Una vegada aconsegueixen desenvolupar aquestes tasques, es produeix un augment
de l’autoestima i la satisfacció amb si mateixos.
2. Atendre les seves necessitats per damunt de la pressió sociofamiliar, especialment quan
és tracta de la presa de determinades decisions. Adaptar-se a viure sense l’ésser estimat
i alhora fer-ho d’acord amb les expectatives dels ills, germans, veïns, amics o ins i tot
el mateix difunt.
3. De totes les situacions a les quals s’ha d’enfrontar, la més signiicativa i la que més costa
és el sentiment de soledat fruit de la pèrdua, sentiment que perdura ins i tot passats
els dos primers anys del succés. Moltes persones refereixen aquest sentiment malgrat
no estar sols i ser capaços d’omplir el dia amb activitats que els agraden, la cura dels
altres, etc.
4. La mort de la persona amb la qual han compartit la vida en la vellesa també els
enfronta a la proximitat de la seva pròpia mort. Els problemes de salut propis de
l’edat accentuen la consciencia de la mort propera i incrementen l’ansietat que hi està
associada. La persona gran es troba atrapada en el temps; el passat està ple de records,
incloent-hi el de la mort, que activen sentiments durs, el futur ja no existeix i en el
present, el dia a dia, hi ha massa hores que omplir (Chi Ho Chan, Chan 2011). Aquells
que són capaços de connectar el passat amb el present també seran capaços de donar
signiicat a la mort de la parella i créixer a través d’aquesta experiència.
El dol a la tercera edat no es diferencia gaire del dol en altres edats. Per tant, té el mateix
impacte. Igualment, el procés de recuperació no és especíic de l’edat. L’ancià respon bé al
suport i la cura de les persones properes. Els estudis fets per Gallagher-Thompson et al.(1993)
mostraren que, si bé dins els dos primers mesos després de la mort el 30% de les persones
317
318 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
en dol experimentaven una depressió moderada o greu respecte del grup control (no-dol),
aquesta diferència disminuïa ins al 18% al cap de 30 mesos de la mort. En aquests dos
primers mesos també s’observà un empitjorament de l’estat de salut, en què augmentava
l’aparició de noves malalties i l’ús de medicaments. Si bé aquestes diferències en l’estat
de salut, depressió i distrès milloraren amb el pas del temps, no succeí el mateix amb la
simptomatologia del dol. La persona gran, al cap de 30 mesos de la mort, puntuava més alt
que una persona jove en dol; no plorava més però sí que allargava el dol en el temps.
En diferents estudis sobre els factors associats als resultats del dol, s’assenyalen els següents
(Gallagher-Thompson et al. 1993):
1. Nivell inicial de depressió (avaluat mitjançant l’inventari de depressió de Beck): aquells
subjectes que els dos primers mesos després de la pèrdua presentaven uns nivells moderats
en l’inventari de depressió de Beck, també manifestaven puntuacions elevades en altres
indicadors de distrès. El més destacat i signiicatiu és el fet que aquests subjectes tenien
més diicultats per adaptar-se a la pèrdua. A més a més, hi havia una correlació entre
aquestes dades i la manera com es produí la mort. Així, enfront d’una mort valorada com
a no natural les puntuacions en depressió eren més elevades.
2. Estratègies d’afrontament i adaptació al dol: com esperàvem, l’expressió de la tristesa,
la recerca de signiicat de la mort o relexionar sobre els records del passat són
estratègies que, si bé al principi del dol són un element facilitador, a mesura passa el
temps perden utilitat.
3. Suport social: la inluència és moderada. A vegades els familiars i amics no estan a
l’alçada de les circumstàncies per la persona gran i això els genera més frustració i ràbia
que alleujament.
Els índex de recuperació són molts elevats malgrat que ells mateixos valorin la mort de
la parella com el succés que els ha provocat més estrès, que l’estudi fet per Newson et
al. (2011) determini que prop del 4,8% de les persones grans en dol desenvoluparan un
dol complicat i que aquest percentatge augmenti ins al 7% entre els individus d’edats
compreses entre els 75 i 85 anys. Sembla que en aquesta resolució exitosa del dol hi
tenen un paper important l’autoestima positiva, el suport social i la capacitat d’iniciativa.
Els dos primers mesos són els pitjors i semblen marcar l’evolució que farà el dol. Després
les pujades i baixades són normals. Algunes persones expressen que el dol mai acaba i que
simplement hi aprenen a viure. Altres, més actives, troben la manera d’anar tirant amb els
alts i baixos (Lund et al. 1993).
Seguint amb els estudis fets per Lund et al. (1993) quant als predictors d’adaptació al dol,
les característiques sociodemogràiques, com ara l’edat, el gènere, el nivell educatiu o el
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
fet de ser religiós o no, no semblen tenir una inluència determinant en la resolució del
dol. Pel que fa a l’edat, que és el factor que més ens interessa, no sembla predir una millor
adaptació a la mort.
Els millors predictors en la realització del dol són:
1. El pas del temps, sempre que aquest s’utilitzi de manera activa. La pèrdua de la
parella en l’edat adulta requereix una àmplia gamma d’adaptacions a un entorn
social radicalment diferent i a un estil de vida també diferent. El dol implica afrontar
situacions difícils i requereix temps, temps per identiicar el que està succeint en les
emocions i el pensament, identiicar les necessitats del moment, desenvolupar les
estratègies per fer-hi front i anar aconseguint èxits en l’adaptació.
2. Quant al temps, un altre factor és el moment en què s’inicia el dol. Demorar
l’inici del procés de dol, així com presentar diicultats durant el primer mes són
indicadors d’un mal ajustament, d’emocions negatives intenses i d’afrontament
pobre. En deinitiva, els primers èxits o fracassos en les tasques del dol en marcaran
el desenvolupament.
3. Tenir una bona comunicació amb els altres; ser una persona expressiva i que a més a
més compta amb una bona xarxa sociofamiliar amb la qual té llibertat per expressar el
que sent.
4. Autoestima positiva i competència personal. Aquelles persones que tenen una bona
autoestima estan més motivades per anar assolint les diferents tasques del dol i
desenvolupar noves habilitats per anar-se adaptant a la nova vida. Se senten insatisfetes
amb un afrontament pobre de la situació. Al contrari, aquelles persones que tenen una
baixa autoestima i una mala percepció de les seves capacitats es deprimiran amb més
facilitat i freqüència i desistiran en l’adaptació al dol. Tenir un bon desenvolupament
social, interpersonal, instrumental i ser capaços d’identiicar les habilitats que els
manquen afavorirà un dol sa.
Aquests dos punts són els principals predictors del resultat en l’elaboració del dol en
les persones grans. L’autoestima positiva i la competència personal estan altament
relacionades entre si. Així, les persones amb una autoestima positiva també tenen un
bon nivell de competència social, interpersonal i instrumental, els principals predictors del
resultat en l’elaboració del dol en les persones grans. De cara a l’acompanyament, el fet de
potenciar l’aprenentatge de noves habilitats tindrà un efecte directe sobre l’autoestima
i afectarà la pròpia imatge, l’èxit en la resolució de les diferents situacions que aniran
trobant i la motivació per continuar endavant.
319
320 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2.2. dol en persones amb deteriorament cognitiu moderat i greu
Sovint es presenta la situació en la qual la persona amb demència és la que sofreix la
pèrdua signiicativa (cuidador o cuidadora, parella, ill o illa...). En aquests casos es
produeix l’anomenat dol desautoritzat (Payàs 2010) atès que es considera que les persones
amb demència (també es dóna amb discapacitats) no disposen de recursos per afrontar
la pèrdua i, per tant, informar-los-en es considera innecessari o inclús perjudicial per la
seva situació, ja inicialment complicada. En aquest context esdevé habitual no comunicar
la pèrdua al malalt. Contràriament a aquesta concepció sobreprotectora, considerem que
la persona amb deteriorament cognitiu té igualment la necessitat de ser acompanyada i
de rebre suport en el seu dolor. La desautorització de la vivència del dol pot comportar
dols emmascarats amb efectes físics i psicològics, molts cops inalment atribuïts al mateix
procés de demència o d’institucionalització.
Davant d’aquest fet, l’equip sanitari té una doble funció (Pascual, Santamaría 2009): acollir
i donar suport a la família i ajudar-la a acompanyar el malalt en el procés de dol de manera
adaptativa i facilitadora.
La persona amb demència sol presentar símptomes depressius, com a fruit del detriment
de la seva qualitat de vida, augment de les necessitats d’ajuda dels altres i disminució de
les habilitats funcionals. La pèrdua de memòria és un dels símptomes clau. Les diicultats
per reconèixer objectes i les persones estimades i les diicultats en el llenguatge (tant
d’expressió com de comprensió) són algunes de les característiques pròpies de la persona
gran amb demència.
El dol és un procés complex que requereix un ajustament psicològic i és un factor de risc
per la depressió i l’ansietat. Com hem vist abans, la mort de la parella és un desaiament
per les persones grans atesos els canvis que hi estan associats, canvis d’estatus social, dels
hàbits del dia a dia, de la seguretat econòmica, etc. S’han fet molt pocs treballs sobre dol
i demència.
La persona amb demència sembla experimentar el mateix procés de dol que la persona
sense demència. La diferencia és la manca d’habilitats cognitives o del llenguatge per
expressar de manera comprensible els sentiments. En tot cas, dependrà de l’estadi en el
qual es trobi la persona, de l’acompanyament de la persona cuidadora, així com de la
facilitació de recursos institucionals o assistencials. Pot ser que la persona es trobi en una
fase inicial de la malaltia, en què tingui diicultats per recordar successos importants a curt
termini, o bé que revisqui l’impacte de la notícia de la mort de l’ésser estimat cada cop que
se li doni la notícia i, ins i tot, pot ser que no tingui una resposta emocional signiicativa.
En les etapes avançades és difícil que entengui la mort en si mateixa; constructes com la
permanència de la mort es consideren part de les funcions cognitives superiors que estan
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
afectades, però, tot i aquest fet, la persona gran pot tenir la necessitat de plorar la pèrdua
del difunt, especialment si aquest era el cuidador principal.
El 2006 Lewis i Trzinski proposen dos tipus d’intervenció destinades a persones amb
demència. D’una banda, l’spaced retrieval (SR) (espai de recuperació) té com a objectiu
ajudar la persona amb demència a recordar que la persona estimada ha mort. De l’altra, el
group buddies (joc terapèutic) els pot ajudar a enfrontar-se als sentiments associats amb
la mort i a comprendre el procés de la mort.
La tècnica SR, que fou desenvolupada per Landauer i Bjork als anys setanta, i
posteriorment modiicada per Camp als anys vuitanta, estava destinada a persones
amb nivells lleus i moderats de la demència de tipus Alzheimer. L’objectiu de l’SR és
facilitar l’aprenentatge i el record de nova informació. Es tracta de presentar al malalt
la informació que ha de retenir. A continuació se li demana la informació donada.
Si respon correctament se li dóna un reforç positiu, normalment en forma verbal. Si no,
se li torna a presentar la informació i se li repeteix el test. El procediment es repetirà
tants cops com sigui necessari. Quan dóna la resposta correcta, aquesta va seguida d’un
petit espai de temps ocupat amb altres activitats o converses que no inclouen informació
relacionada amb el difunt (en aquest cas). Després de cada resposta correcta, els espais
entre exercicis és van ampliant. En l’SR es treballa emprant la memòria implícita, que és
la que més perdura; la persona no pot recordar realment allò après, però sí com fer-ho.
Tot aquest procediment es fa més fàcil per la persona gran amb demència si es presenta
dins un context social quotidià (per exemple, el dinar). Recordar el fet que una persona
estimada és morta ajudarà a no experimentar el dolor com si fos la primera vegada que
se li dóna la notícia.
El group buddies és una tècnica fonamentada en el joc. En diferents estudis s’ha demostrat
l’efectivitat i la utilitat dels jocs terapèutics dissenyats originàriament per a nins i aplicats
als adults. La persona gran, de la mateixa manera que el nen, mitjançant el joc, pot
expressar de manera creativa sentiments, emocions, pensaments… El joc li dóna llibertat
d’expressió i alhora l’enfronta a si mateix. Basada en els treballs desenvolupats per Frey
l’any 1993, la teràpia de joc té beneicis socials, millora la comunicació i afavoreix el
creixement emocional i intel·lectual.
Trzinski i Higgins, l’any 2001, desenvoluparen un projecte pilot amb el joc terapèutic i
es va fer necessari un group buddies (es donava a cada participant un peluix o nina) per
al desenvolupament de les activitats. La tècnica del company de grup és fonamenta en
el principi d’autonomia deinit per Erikson com un sentit d’independència o voluntat.
La persona gran amb demència i dol pot sentir més d’un cop que perd el control.
El company de grup proporcionarà a la persona gran diferents opcions individualitzades
per manejar aquests sentiments, consolant-lo i tranquil·litzant-lo en els moments difícils.
321
322 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Trzinski i Higgins aplicaren la tècnica del company de joc en una llar d’avis amb
deteriorament cognitiu. La tècnica, com ja hem explicat, fomenta la socialització dels
residents, facilita la discussió i l’exploració de sentiments. En el treball es demostra
que aquesta és una bona tècnica per ajudar aquelles persones amb una demència
moderada a processar el dolor i facilitar l’expressió. A cada participant se li entrega
un animal de peluix o nines en forma de nadons. Cada un es fa responsable del seu
company, al qual li posa un nom, el presenta al seu grup d’amics i el pot portar per
tot. El company de joc, facilita l’expressió mitjançant l’expressió no verbal, de manera
que li augmenta el sentit de control, i promou l’acció, calmant-lo a través de carícies
i el tacte.
Com els mateixos autors suggereixen, el tractament del dol en persones amb demència
encara no s’ha estudiat. Els resultats presentats per aquestes dues tècniques són positius
en la canalització d’emocions i el reconeixement del succés, però són resultats limitats a
dos grups pilot, amb una mostra petita de participants.
2.3. el procés de dol en familiars i cuidadors de persones amb demència
Quan la persona gran presenta deteriorament cognitiu o malaltia crònica, sovint els
familiars desenvolupen l’anomenat dol anticipat. Aquest procés fa referència al dol que
s’expressa per avançat quan una pèrdua (mort) es percep com a inevitable i acaba quan es
produeix la pèrdua, amb independència de les reaccions posteriors (Associació de Familiars
de Malalts d’Alzheimer i Altres Demències Senils —AFATE—).
Durant el dol anticipat, els familiars experimenten progressivament la pèrdua de la
persona estimada, connectant amb les experiències emocionals, cognitives i socials que
comporta, les quals, ins i tot, a vegades són més intenses que en el dol posterior.
Durant la fase inicial o lleu, el familiar ha d’adaptar-se a un nova situació i adoptar
un nou rol (cuidador) i una nova relació amb la persona malalta. En estadis moderats,
la percepció de la pèrdua es caracteritza per un deteriorament de les capacitats de
la persona malalta, la qual cosa provoca una manca de reciprocitat en la relació
a causa del deteriorament cognitiu i funcional i d’altres factors disruptius de la
relació, com ara els símptomes cognitius i conductuals (alteracions de l’humor, de la
personalitat...). En la demència avançada (fase greu de la malaltia) s’aguditzen els
efectes psicològics de la pèrdua relacional. Durant aquesta fase apareix la consciència
de pèrdua, consciència que suposarà la part més dolorosa del procés de dol (Pascual,
Santamaría 2009).
Davant el dol anticipat descrit, podem establir diferents factors de risc que ens ajudaran a
prevenir possibles complicacions (Pascual, Santamaría 2009):
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a) Sobrecàrrega per les característiques i continuïtat de les cures requerides per la persona
malalta.
b) Ambivalència afectiva entre el vincle de lleialtat a la persona malalta i la percepció de
les pròpies necessitats vitals i relacionals.
c) La culpa generada pels processos, com ara el del punt b.
d) Falta de recursos i suport social o familiar.
e) Situacions de negació de la pèrdua.
Com a professionals de la salut, hem de considerar que el dol és un procés que cal cuidar
i facilitar amb la inalitat d’evitar situacions de risc que diicultin l’adaptació a la pèrdua.
També cal tenir en compte que el dol continuarà posteriorment a la mort del familiar.
2.4. acompanyament psicosocial en el procés de pèrdua i dol
Com podem acompanyar, cuidar i orientar la persona en dol? Partint del model de tasques
de Worden (1997) introduït inicialment, podem deinir algunes línies d’intervenció en
estats previs i posteriors a la mort (Arranz et al. 2003, 113-116):
a) Prèviament a la mort de la persona
• promoure la conservació d’altres rols diferents al de persona cuidadora,
• promoure el paper actiu en l’atenció i el control de símptomes,
• facilitar que els diferents membres familiars se sentin partícips i útils mitjançant la
repartició de tasques de cura,
• afavorir la ruptura de la conspiració de silenci,
• afavorir la ruptura de la incomunicació emocional,
• explorar pors i preveure l’organització d’aspectes pràctics,
• facilitar la resolució de qüestions pràctiques pendents (herències...),
• facilitar la resolució de qüestions emocionals pendents (demanar perdó, perdonar,
expressar gratitud...),
• facilitar aquells rituals que ajudin els familiars a acomiadar-se.
b) Posteriorment a la mort de la persona
- Ajudar en la primera tasca: acceptar la realitat de la pèrdua
• Detectar si hi ha una conducta de recerca i normalitzar els símptomes, incloent-hi les
al·lucinacions.
• Detectar els primers símptomes de dol emmascarat, p. ex. presència dels mateixos
símptomes del mort, fent-ne una interpretació normalitzadora i respectuosa.
• Correlacionar la tristesa amb la consciència de la pèrdua.
• Parlar sobre quan es va produir la mort, qui en va informar, explorar si va veure el mort
després de la mort o al tanatori, si va assistir a l’enterrament, la incineració, el funeral
i el que li va suposar. Parlar ajuda a acceptar la realitat.
323
324 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
Demanar que expliqui la seva història de relació, de la figura del mort, el que va
fer, el que va suposar per als altres. Facilita la introspecció i la consciència de la
ruptura final.
Parlar en passat quan fem referència al mort.
Explorar què s’ha fet amb les pertinences del mort (fotos, records, elements de
l’habitació) ens permet avançar resistències i pors.
Preguntar si visita el cementiri o el lloc en què es van escampar les cendres i el signiicat
de les visites o la fantasia de fer-les en cas que no s’hagin produït.
Ajudar en la segona tasca: treballar les emocions i el dolor de la pèrdua
Permetre l’expressió de les emocions, donar-hi suport i validar-la.
Tenir en compte tant el llenguatge verbal com el no verbal, sobretot si hi ha dissonància.
Davant dels fets que relata, suggerir que expressi els sentiments que els acompanyen.
Ajudar a posar nom als sentiments i que es doni permís per sentir.
Convidar a l’expressió d’emocions en el medi habitual del sofrent.
Explorar la xarxa de suport informal (familiar-social) capaç d’acollir emocions
intenses.
Suggerir alternatives a l’expressió oral de les emocions: cartes, diaris, etc.
Ajudar en la tercera tasca: ajudar a adaptar-se al medi sense la persona estimada
Diferenciar si les diicultats estan relacionades amb els rols instrumentals o amb vincles
socials.
Explicitar accions de controlabilitat que ja exerceix en la seva vida.
En el cas d’haver d’exercir rols que abans feia el mort, suggerir entrenament previ per
prevenir la sensació de fracàs.
Confrontar des de l’empatia.
Reforçar la presa de decisions independent i el valor de fer-ho.
Suggerir evitar accions que suposin canvis molt radicals al cap de poc temps de la mort.
Utilitzar estratègies de solució de problemes.
Ajudar en la quarta tasca: facilitar la descol·locació emocional de la persona morta i
continuar vivint
Insistir que l’objectiu no és oblidar la persona. Es tracta de reestructurar el tipus de
vincle i la manera de relacionar-s’hi.
Afrontar el pensament de deshonra de la memòria del difunt, si s’hi vincula
afectivament.
Invitar la persona a reconèixer el dret a donar-se permís per gaudir i per estimar.
Recordar el dret de ser feliç.
Aclarir que l’objectiu no és reemplaçar l’irreemplaçable. De vegades, serà útil evitar la
decisió d’iniciar ràpidament una nova relació, ja que entorpeix una resolució adequada
del dol.
Ajudar a explicitar nous ins, signiicats, perspectives de futur.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3. Conclusions
Al llarg d’aquest capítol, hem estat revisant nocions conceptuals i diferents aportacions
fetes des de diferents perspectives teòriques. En l’atenció assistencial al pacient en dol,
ens trobem amb reptes encara per assolir. D’una banda, la manca de criteris i instruments
adequats, adaptats a la població espanyola, que ens permetin determinar quan una
persona està tenint un dol considerat dins dels límits establerts com a normal, o un dol
complicat i patològic. De l’altra, la manca de recursos clínics i psicosocials necessaris per
cobrir les necessitats d’aquesta població.
La població de gent gran, l’anomenada tercera edat, és un dels grups oblidats en gran
part dels treballs elaborats sobre el dol. Una persona gran, com hem vist, s’enfronta
al dol igual que una persona jove, però amb una sèrie de diicultats afegides que són
fruit del moment vital en què es troba. A partir de certa edat les pèrdues són cada cop
més freqüents, no només les dels éssers estimats, sinó també d’altres tipus, com ara la
pèrdua de la llar quan es traslladen a una residència, la pèrdua de la salut, d’agilitat
mental, etc. Així, en la vellesa, quan és produeix la pèrdua de la parella, a més a més
d’enfrontar-se al dolor per la mort també s’enfronta a tota una sèrie de canvis en
l’estil de vida, que en alguns casos poden donar lloc a dols complicats o de risc.
Si bé, com hem vist, el dol en la vellesa no està gaire estudiat, encara calen més investigacions
sobre el dol de les persones que tenen demència. Segons els primers estudis esmentats al
llarg del capítol, la persona amb demència sent la mort de l’ésser estimat, especialment
quan es tracta del cuidador principal, però a causa de la pèrdua de les funcions cognitives
té diicultats per expressar els sentiments que li provoca i recordar el fet. Són interessants
els resultats obtinguts en el tractament del dol en persones amb demència de l’estudi
pilot de Lewis i Trzinski (2006). Aquests adaptaren dues tècniques que ja existien, el group
buddies i l’spaced retrieval, que ajudaren persones amb demència a superar les diicultats
abans esmentades.
Partint de la introducció conceptual i contextual presentada, convidem a l’ampliació de la
informació i a l’elaboració d’estudis que permetin valorar tant factors de pronòstic com
estratègies d’intervenció que permetin millorar l’atenció al dol en la vellesa.
325
326 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4. Referències bibliogràfiques
American Psychiatric Association (2002). Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns
mentals. DSM-IV-TR. Barcelona: Masson.
Botella, L.; Herrero, O.; Pacheco, M. (1997). Una aproximación constructivista al análisis
narrativo del duelo. FPCEE Blanquerna.
Botella, L.; Herrero, O. (2001). La pérdida y el duelo desde una visión constructivista
narrativa. FPCEE Blanquerna. Universitat Ramon Llull.
Bowlby, J. (1993). La pèrdua afectiva. Tristesa i depressió. Barcelona: Paidós Ibérica.
Chi Ho Chan, W.; Chan, C. L. C. (2001). «Acceptance of spousal death: the factor of time in
bereaved older adult’s search for meaning». Death Studies, 35: 147-162.
Espinàs, L. (2007). «Como elaborar pérdidas y duelos». A: Lázaro, M.; Torres, I. La salud
mental i la dona. Palma de Mallorca: CIMEBAL.
Espinàs, L.; Vidal, M.; Carrió, M.; Truyols, M.; Rosselló, J. (2007). «Atención psicológica en
el contexto de la pérdida: la experiencia de un grupo de duelo». VIII Jornadas de Apego y
Salud Mental. Actualizaciones en pérdidas y duelos. Salt, Girona.
García-García, J. A.; Landa, V.; Trigueros, M. C.; Gaminde, I. (2001). «Inventario de
experiencias en duelo (IED): adaptación al castellano, iabilidad y validez». Atención
Primaria. Vol. 27 (12): 86-93.
García-García, J. A.; Landa, V. (2001). «¿Es posible medir el duelo?: adaptación al castellano
y validación del inventario de experiencias en duelo (IED) y del inventario Texas revisado
del duelo (ITRD)». Psiquiatria.com. Vol. 5 (1).
García, A. M. (2007). «El duelo: una breve revisión». Apunts docents.
Gallagher-Thompson, D.: Futterman, A.; Farberow, N.; Thompson, L. W.; Peterson, J.
(1993). «The impact of spousal bereavement on older widows and widowers». A: Stroebe,
M. S.; Stroebe, W.; Hansson, R. O. (ed.). Handbook of bereavement. Theory, research and
intervention. Cambridge University Press, 227-240.
Gamo, E. [et al.] (2000). «Problemática clínica del duelo en salud mental». A: Psiquiatria
Pública. Vol. 12(3), 209-218.
Handsson, R. O.; Remondet, J. H.; Galusha, M. (1993). «Old age and widowhood: issues of personal
control and independence». A: Stroebe, M. S.; Stroebe, W.; Hansson, R. O. (ed.). Handbook of
bereavement. Theory, research and intervention. Cambridge University Press, 367-381.
Institut d’Estadística de les Illes Balears. <http://ibestat.caib.es/ibestat/page>.
Jacobs, S.; Kim, K. (1990). «Psychiatric complications of bereavement». Psychiatric Annals,
20 (6): 314-317.
Landa, V.; García-García, J. A. (2004). «Dol». Guies Clíniques, 4 (40). <http://isterra.com/
guias2/dolo.asp> [Consulta: 10 d’octubre de 2007].
Lewis, M. M.; Trzinski, A. L. (2006). «Counselling older adults with dementia who are dealing
with death: innovative interventions for practitioners». Death Studies, 30: 777-787.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Lund, D. A.; Caserta, M. S.; Dimond, M. F. (1993). «The course of spousal bereavement in
later life». A: Stroebe, M. S.; Stroebe, W.; Hansson, R. O. (ed.). Handbook of bereavement.
Theory, research and intervention. Cambridge University Press, 240-255.
Maciejewski, P.; Zhang, M. S.; Block, S.; Prigerson, H. (2007). «An empirical examination of the
stage theory of grief». The Journal of the American Medical Association, vol. 297 (7): 716-723.
Middleton, W.; Burnett, P.; Rapale, B.; Martinek, N. (1996). «The bereavement response: a
cluster analysis». British Journal of Psychiatry, 169: 167-171.
Montedeoya, X. (2007). «Factors de risc de dol complicat». <http://www.montedeoya.
homestead.com/riesgos.html> [Consulta: 10 d’octubre de 2007].
Newson, R. S.; Boelen, P. A.; Hek, K.; Hofman, A. I.; Tiemeier, H. (2011). «The prevalence and
characteristics of complicated grief in older adults». Journal of Affective Disorders, 132: 231-238.
Neymeyer, R. A. (2002). Aprendre de la pèrdua. Una guia per afrontar el dol. Barcelona:
Paidós Ibérica.
Neymeyer, R. A; Hogan, N. S. (2001). «Quantitative or qualitative? Measurement issues
in the study of grief». A: Stroebe, M. S. [et al.] (ed.) Handbook of bereavement research:
consequences, coping, and care. American Psychological Association. Washington, 89-118.
Pascual, A. M.; Santamaría, J. L. (2009). «Proceso de duelo en familiares y cuidadores».
Revista Española de Geriatría y Gerontología. 44 (S2): 48-54.
Payás, A. (2005). «Intervenció terapèutica en processos de pèrdua». Apunts docents.
Payàs, A. (2010). Las tareas del duelo. Barcelona: Planeta.
Parkes, C. M. (1998). «Coping with loss: bereavement in adult life». BMJ. 316: 856-9.
Prigerson, H. G. (1995). «Inventory of complicated grief: a scale to measure maladaptive
symptoms of loss». Psychiatry Research, 59: 65-79.
Prigerson, H. G.; Jacobs, S. (2001). «Traumatic grief as a distinct disorder: a rationale,
consensus criteria, and a preliminary empirical test». A: Stroebe, M. S. [et al.] (ed.) Handbook
of bereavement research: consequences, coping and care. American Psychological
Association. Washington, 613-645.
Poch, C.; Herrero, O. (2003). La muerte y el duelo en el contexto educativo. Reflexiones,
testimonios y actividades. Barcelona: Paidós.
Rojas, S. (2005). El maneig del dol. Una proposta per a un nou començament. Barcelona:
Granica.
Shear, K.; Frank, E.; Houck, P.; Reynolds, C. (2005). «Treatment of complicated grief. A
randomized controlled trial». The Journal of the American Medical Association, 1 de juny.
Vol. 293 (21).
Tizón, J. L. (2004). Pèrdua, pena, dol. Vivències, investigació i assistència. Barcelona:
Fundació Vidal i Barraquer.
Worden, J. W. (1997). El tractament del dol: assessorament psicològic i teràpia. Barcelona:
Paidós Ibérica.
327
328 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autores
MARIA ISABEL VIDAL PÉREZ
Llicenciada en Psicologia per la Universitat de les Illes Balears. Experta professional en
Gerontologia per la Universitat Espanyola a Distància (UNED) i especialista en processos
de pèrdua i dol.
Ha treballat en el camp de la gerontologia desenvolupant tasques tant d’atenció a la gent
gran com de formació de professionals d’aquesta àrea.
Actualment treballa al Servei d’Acompanyament en el Dol (Palma de Mallorca). Exerceix
fent tasques de docència en diferents centres (Universitat de les Illes Balears, IMFOF, etc.)
en el camp del dol i les pèrdues. A més a més, participa en els mitjans de comunicació
autonòmics contribuint a la difusió social del dol. Col·labora en treballs d’investigació i
publicacions vinculats amb el tema de dol i les pèrdues.
LAURA ESPINÀS OLVERA
Doctora en Psicologia per la Universitat de Girona. Ha fet un Màster en Psicooncologia a la
Universitat Complutense de Madrid i és especialista en processos de pèrdua i dol.
Actualment treballa en l’Equip d’Atenció Psicosocial de l’Hospital Sant Joan de Déu
(Palma) desenvolupant el programa Atenció integral a persones amb malalties avançades
i familiars.
Ha treballat en el camp de la psicooncologia i ha coordinat el Servei d’Acompanyament
en el Dol (Palma). Ha fet tasques de docència universitària i professional en el camp de la
psicooncologia, cures pal·liatives i dol. Ha participat en treballs d’investigació i publicacions
en l’àrea de la psicologia social i de la salut en l’àmbit nacional i internacional.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
eL temPs dediCat a La Cura i
eLs seus efeCtes en La Vida
quotidiana deLs qui ConViuen amb
Persones grans dePendents
329
330 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
el temps dedicat a la cura i els seus efectes
en la vida quotidiana dels qui conviuen amb
persones grans dependents
Lluís Ballester Brage
Carmen Orte Socias
Lydia Sánchez Prieto
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Aquest article tracta sobre el temps de cura i els seus efectes en la vida quotidiana dels qui
conviuen amb persones grans dependents a la seva llar. Mitjançant informació procedent
de l’Enquesta INE d’Ocupació del Temps 2010-2011, així com d’altres fonts, es comprova
que es mantenen encara intenses desigualtats en el repartiment de les responsabilitats de
cura. Els resultats demostren que les cuidadores dediquen signiicativament més temps a
tasques domèstiques i tenen menys temps lliure que la resta de persones de la seva llar,
amb tot el que a ixò representa per a elles.
Resumen
Este artículo trata sobre el tiempo de cuidado y sus efectos en la vida cotidiana de quienes
conviven con personas mayores dependientes en su hogar. A través de información
procedente de la Encuesta INE de Empleo del Tiempo 2010-2011, así como de otras
fuentes, se comprueba cómo aún se mantienen intensas desigualdades en el reparto de
las responsabilidades de cuidado. Los resultados demuestran que las cuidadoras dedican
signiicativamente más tiempo a tareas domésticas y tienen menos tiempo libre que el
resto de personas de su hogar, con lo que ello representa para ellas.
1. Introducció
L’atenció no remunerada a persones dependents s’ha reconegut els darrers vint anys
com una activitat fonamental des del punt de vista econòmic i social (Durán 2002) i ha
generat investigacions dins l’àmbit estatal i internacional. Des que va començar el procés
de revalorització de l’atenció, de la cura d’altres persones (Bazo 1998; Hunter, McPerson
1993), des dels anys vuitanta del segle passat, en aquesta àrea d’investigació han
coincidit diverses disciplines (psicologia, economia, pedagogia, sociologia) i perspectives
(assistencialistes, de política).
Pel que fa a Espanya, i d’acord amb l’Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal
y Situaciones de Dependencia (INE 2008), la cura, l’atenció familiar cobreix al 93% de
les persones dependents més grans de seixanta-quatre anys que viuen en llars, mentre
que l’atenció dels professionals privats arriba al 14% i els serveis públics, només al 7%
(Rogero-García 2010).1 Atesa la gran intensitat que sol requerir la cura, la majoria dels
estudis en aquest camp han abordat els seus efectes negatius sobre els cuidadors familiars.
Els percentatges no sumen 100% per la concurrència de diversos sistemes de provisió d’ajuda per cobrir les 24
hores d’atenció, necessàries en bastants casos.
1
331
332 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
No obstant això, recentment ha emergit amb força un corrent que posa en valor el procés
de cura i relexiona sobre els seus aspectes positius (IMSERSO 2005; Lorenzo 2007).
A pesar dels avenços en aquest camp, encara queda molt per conèixer sobre la dimensió
quantitativa de la cura i, especialment, sobre els seus efectes en la vida quotidiana dels
cuidadors (Crespo, López 2007).2 Generalment, la cura s’ha mesurat mitjançant el temps
dedicat pels cuidadors i el temps requerit o rebut per les persones dependents. Ambdós
indicadors són complementaris. En l’ús del temps, es relecteixen els llaços socials, les
desigualtats socioeconòmiques, les interdependències personals i els recursos amb els
quals es fa front a les necessitats i preferències. El temps dedicat a l’àmbit domèstic sempre
s’ha tractat com a secundari o, quan no és així, s’ha considerat de difícil mesurament
(Pedrero 2008; Red2Red 2008).
El temps és tan variat com les activitats que realitzen els individus. L’estudi de l’ús del
temps d’individus i grups constitueix un acostament precís a les seves limitacions i opcions
vitals. En aquest sentit, l’ús del temps no ha estat suicientment estudiat en relació amb
la qualitat de vida i el benestar, qüestions que avui constitueixen una interessant àrea
d’estudi (Prieto-Flores [et al.] 2008).
L’objectiu d’aquest article és respondre les preguntes següents: quines són les dimensions
del suport informal? Com són aquestes persones que porten la seva atenció? Com es
distribueix el temps d’atenció en les llars amb persones dependents? En què consisteix
aquest temps d’atenció, què fan els cuidadors informals? El plantejament és similar al
desenvolupat per altres investigadors de l’Estat (Rogero-García 2010).
2. Mètode
La majoria de la informació procedeix de l’Enquesta d’Ocupació del Temps 2010 de
l’Institut Nacional d’Estadística (INE 2012).3 La informació disponible a l’EET-2010 s’ha
complementat amb la informació de l’IMSERSO del Sistema para la Autonomía y Atención
a la Dependencia (dades de juliol de 2012) (IMSERSO 2012).
mostra. La mostra estatal és de 9.541 llars. Al nostre estudi, només treballarem amb la
mostra per a les Illes Balears, la qual consta de 394 llars, 1.020 persones i 146.880 registres
d’activitat. En el cas de les Balears, es tracta d’una mostra de llars amb un nivell de
coniança de 95,45% i un marge d’error d’un 5%.
La investigació internacional sobre el temps de cura (i sobre ús del temps, en general) es caracteritza per una gran
varietat metodològica i per la diicultat de comparar diferents països i regions. Captar l’ús del temps és una empresa
difícil i, si es pretén fer-ho de manera precisa, requereix una gran quantitat de recursos.
3
Des d’ara: EET-2010.
2
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El tipus de mostratge és el mostratge en dues etapes estratiicat. Les unitats de primera
etapa són les seccions i les de segona, els habitatges familiars principals. S’enquesten les
llars que tenen la residència habitual en aquests habitatges per mitjà del qüestionari de
la llar. El marc utilitzat per a la selecció de la mostra és el Registre de població a 31 de
desembre del 2009. Per a les unitats de segona etapa s’ha utilitzat un marc de llista compost
dels habitatges familiars principals inclosos en cada una de les seccions seleccionades en
la primera etapa.
La població objecte d’investigació és la del conjunt de llars privades que resideixen en
habitatges familiars principals i el conjunt de persones, membres de la llar, d’aquestes
llars.4 Encara que les persones de totes les edats formen part de la mostra inicial, se
n’exclouen els menors d’edat. Totes les 1.020 persones majors d’edat enquestades a les
Illes Balears han emplenat el diari d’activitats i el qüestionari individual.
Per a l’anàlisi de les activitats dels cuidadors informals, s’han considerat els presents a
l’EET-2010, a la qual s’identiiquen 89 cuidadors presents a les enquestes de les Illes Balears
que detallen les seves activitats, dels quals 21 (23,6%) són homes i 68 (76,4%), dones.
El criteri per a la selecció de cuidadors és la realització d’almenys trenta minuts diaris
d’atenció a una persona dependent a la seva llar. Pel que fa als 89 identiicats, tots i totes
superen aquesta dedicació amb mitjanes de 4,15 hores diàries a diverses tasques d’atenció
i altres tasques complementàries.
El registre d’activitat cobreix tots els dies d’una setmana estàndard, de dilluns a diumenge.
Tots els participants omplien els seus registres diaris amb la mateixa pauta de registre,
de tal manera que hi ha unes 144 activitats per persona, de les quals nosaltres hem seleccionat
les més relacionades amb l’activitat de cura dels altres i de la llar, unes 113,4 de mitjana
per persona. La codiicació de les activitats segueix l’acord europeu d’harmonització,
a partir de les llistes proporcionades, en el nostre cas, per l’INE. Les dimensions dels arxius
diferenciats i la seva complexitat ha retardat la disponibilitat dels bancs de dades de
l’enquesta ins al mes de març de 2012.5
instrument de recollida de dades. L’EET-2010 consta de qüestionari de llar, de qüestionari
per a individus i utilitza el diari d’activitats, considerat com la metodologia amb més
validesa i iabilitat per a l’estudi de l’ús del temps (Eurostat 2008). La seva metodologia es
basa en la de l’anterior Enquesta d’Ocupació del Temps, realitzada entre els anys 2002 i
2003, i en les noves directrius d’Enquestes Harmonitzades Europees d’Ocupació del Temps,
de l’Oicina Estadística de la Unió Europea (Eurostat), elaborades per un grup de treball al
llarg de 2007 i 2008 amb la inalitat de simpliicar les directrius de l’any 2000 i millorar la
comparabilitat entre els diversos països.
4
5
S’exclouen les persones residents en llars col·lectives.
Es pot consultar lliurement a: <http://www.ine.es/prodyser/micro_emptiem.htm>.
333
334 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Procediment. Una vegada constituïts els arxius de l’ETT-2010 i l’arxiu de dades de
cuidadors d’IMSERSO, es va realitzar el tractament de dades. El plantejament de l’estudi
és transversal, descriptiu, basat en arxiu d’enquesta i en itxers de gestió (IMSERSO).
El tractament de les dades s’ha realitzat amb el programa d’anàlisi estadística SPSS 20.
3. Resultats
L’estudi de les dimensions de l’atenció personal, de la cura a persones dependents de
manera temporal (malalts) o crònica, és molt difícil de realitzar. Per una part, no hi ha
registres obligatoris sobre aquest tipus de relació; per altra part, no es poden considerar
com a cuidadors totes les persones que podrien ser actives i apareixen com a inactives
dedicades a la llar.
Una aproximació, limitada i molt circumscrita, a les persones que han entrat en el sistema
d’atenció a la dependència, és la que ofereix l’IMSERSO (2012) a partir de les estadístiques
del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia. Pel que fa a les Illes Balears,
reconeix, al Conveni especial de cuidadors no professionals de persones en situació de
dependència, amb dades a 1 de juliol de 2012, que hi ha 1.245 persones dedicades a
aquestes tasques. El 92,47% són dones i el 7,53%, homes, de manera que es conirma la
feminització d’aquesta tasca social. El 44,07% són més joves de cinquanta anys, el 33,47%
tenen entre cinquanta i seixanta anys i el 22,45% són persones de seixanta o més anys.
Si es considera que el nombre de beneiciaris, que reben concretament prestacions per
«cuidadors familiars» de dependència, és de 7.077 persones (IMSERSO 2012: quadre
2.7); es pot observar que hi ha un reconeixement limitat de les atencions informals que
ofereixen els cuidadors. Altres estimacions es poden fer a partir de l’EET-2010, ampliant
bastant les dades de l’IMSERSO. A l’EET-2010 per a les Illes Balears s’estima que a un
7,6% de les llars hi ha adults dependents, sense considerar les persones institucionalitzades.
L’estimació, segons el nombre net de llars de les Illes Balears,6 és de 28.986 llars amb
dependents. Si un 28,05% d’aquestes llars és probable que tinguin una persona
dependent en grau III (nivell I o II),7 això signiica que, en una hipòtesi molt restrictiva,
en 6.412 llars hi ha o una persona contractada o altres persones (familiars o no) que
realitzen tasques de suport.
Al tractament realitzat sobre l’EET-2010 es varen considerar cuidadores les persones de la
mateixa llar que varen dedicar almenys trenta minuts al dia a ajudes a adults membres de
la llar; també s’inclouen relacions de suport amb altres familiars amb els quals no hi ha
No es consideren les llars que no són familiars (grups de coneguts) i es depuren les persones institucionalitzades
(residències i altres serveis).
Aplicant els resultats de la sèrie de dades del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia (IMSERSO 2012).
6
7
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
convivència a la mateixa llar. Segons les dades EET-2010, s’estima que hi ha 8.009 persones
dedicades a realitzar aquestes atencions de manera regular.8 És a dir, la forquilla de les
estimacions permet airmar que entre 6.400 i 8.000 persones es dediquen regularment a
aportar atencions a altres persones dependents.
L’estructura per edat i sexe s’ha identiicat abans, però l’IMSERSO no aporta dades
sobre l’estructura de les llars amb persones dependents, a les quals hi ha cuidadors
no professionals. Pel que fa a l’EET, l’estructura identiicada, considerant 89 cuidadors
presents a les enquestes de les Illes Balears enquestats directament, és la següent
(taula 1):
taula 1 I
Tipus de llars
9
Llars sense dependents
Llars amb dependents i
cuidadors informals
Llar unipersonal
19,00%
10,00%
Parella sola
26,40%
36,70%
Parella amb ills
42,60%
26,70%
Altres tipus de llars9
12,10%
26,70%
100,10%
100,10%
TOTAL
Com es pot observar al quadre 1, l’estructura de les llars amb persones dependents i
cuidadors és diferent de les altres llars. Dominen les parelles soles, sense altres persones
convivint a la llar. En aquests casos, el suport el dóna un membre de la parella a l’altre,
freqüentment amb el suport de terceres persones que no hi conviuen, siguin familiars o
no. Per a l’estudi de les activitats que realitzen els cuidadors, aquí només s’han considerat
els que mantenen vincles familiars.
En la mostra considerada,10 l’anàlisi especíica dels cònjuges permet observar que el
26,6% dels cònjuges homes (4 de 15) no cuiden les seves dones dependents, percentatge
que es redueix al 10,7% entre les dones cònjuges (3 de 28). Aquests cuidadors no
professionals ja s’ha dit que són majoritàriament dones i més grans de cinquanta
anys. Pel que fa a la seva relació amb l’activitat, les dades també mostren un peril
característic (taula 2):
La mateixa enquesta ofereix els coeicients per fer les estimacions dels paràmetres poblacionals a partir dels resultats de l’enquesta aplicats a les mostres de llars, individus i activitats.
9
S’inclouen llars com una persona gran i un ill, dues persones grans i altres persones sense relació familiar, una
part dels membres amb vincles familiars i altres persones sense vincle, etc. Probablement s’inclouen aquí les situacions en les quals hi ha convivència amb una persona que dóna suport no professional a canvi d’altres beneicis (llar,
alimentació, etc.).
10
És cert que es tracta d’una mostra una mica reduïda per a aquest tipus d’anàlisi. Només ho aportam com a indicador d’una tendència que es manté entre els cuidadors informals.
8
335
336 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 2 I
Relació amb l’activitat dels cuidadors informals
Ocupat/ada
5,97%
Aturat/ada
8,96%
Estudiant
6,72%
Jubilat/ada, prejubilat/ada
Cobrant una pensió d'incapacitat o invalidesa
17,16%
7,84%
Cobrant una pensió de viduïtat
13,81%
Tasques de la llar
33,96%
Altres situacions d'inactivitat
TOTAL
5,60%
100,00%
La irregularitat de la seva situació domina sobre les altres relacions amb l’activitat; encara
hi ha una molt elevada presència de persones que exclusivament es dediquen a les tasques
de la llar (33,96% del total de cuidadors), sense cap altra identiicació de la seva situació, ni
com a pensionistes ni com a aturats. També és molt important el percentatge de cuidadors
grans que ja estan jubilats o cobren pensions de viduïtat (30,97%). La presencia, com a
cuidadors, de persones vinculades al mercat de treball (ocupats o aturats) és relativament
baixa (un 14,93%).
Pel que fa a les activitats que realitzen els cuidadors informals, s’ha identiicat un ampli
conjunt d’activitats, a partir del repertori d’activitats que ocupen el dia. El criteri essencial
per deinir l’activitat principal és l’acció pròpiament dominant, el que fa la persona en
un moment donat. Aquest criteri necessita ser matisat. Per a una anàlisi sense confusions
d’aquesta variable, interessa recollir només una acció en un moment donat, però en
determinats moments es realitzen de manera simultània diverses accions (per exemple,
escoltar la ràdio i estar pendent d’una persona gran dependent). A causa d’aquests
matisos s’ha convingut a deinir l’activitat principal com l’acció principal realitzada per
cada una de les 1.020 persones que aporten informació. Pel que fa a les dades d’activitats
d’aquest article, es consideren 89 cuidadors presents a les enquestes de les Illes Balears,
dels quals 21 (23,6%) són homes i 68 (76,4%) són dones (taula 3). En quasi tots els casos
podem parlar en femení, perquè dominen les dones amb una proporció superior a tres
dones per cada home.
Com es pot observar, els resultats per sexe són clarament diferents, però en cada bloc
d’activitats els resultats són diferents. Pel que fa a l’atenció a dependents membres de la
llar i altres llars (cures físiques i altres ajudes), representa un 8,91% de totes les activitats
registrades i hi ha una representació més gran dels homes de la que s’esperaria. Els homes
representen un 23,6% de la mostra de cuidadors, però en aquest bloc realitzen el 37,15%
de les 899 activitats identiicades.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 3 I
Activitat principal dels cuidadors per a altres persones segons
sexe del cuidador
Home
dona
total
%
%
Cures físiques d'adults dependents membres de la llar
42
75
117
1,16%
Altres ajudes a adults dependents membres de la llar12
26
27
53
0,53%
191
268
459
4,55%
75
195
270
2,67%
Preparació de menjars i conservació d'aliments
775
2.261
3.036
30,07%
Fregar la vaixella
197
940
1.137
11,26%
Neteja de l'habitatge
411
1.527
1.938
19,20% 66,32%
Tasques diverses d'organització
200
250
450
4,46%
Altres manteniments de la llar
36
98
134
1,33%
Bugada
58
408
466
4,62%
Planxa
19
218
237
2,35%
Confecció de roba
0
244
244
2,42%
Altres activitats de confecció i cura de roba
0
13
13
0,13%
Serveis personals
61
205
266
2,63%
Compres i serveis
0
6
6
0,06%
Gestions de la llar
23
45
68
0,67%
Trajectes deguts a altres activitats de llar i família
87
39
126
1,25%
317
665
982
9,73%
70
23
93
0,92%
2.588
7.507
11
Ajuda a adults d'altres llars
Altres ajudes informals
Trajectes deguts a compres i serveis
Trajectes deguts a ajudes a adults membres de la llar
TOTAL
8,91%
9,51%
3,37%
11,90%
10.095 100,00%
.9
El segon bloc, centrat en el manteniment de la llar, està relativament equilibrat. El conjunt
de les activitats representa el 66,32% de totes les activitats. Les dones representen un
76,4% de la mostra de cuidadors i en aquest bloc realitzen el 75,82% de les 6.695 activitats
identiicades.
El tercer bloc, centrat en el manteniment de la roba, està clarament feminitzat.
El conjunt de les activitats, amb 980, representa el 9,51% de totes les activitats. Si les dones
representen un 76,4% de la mostra, en aquest bloc realitzen el 91,98% de les activitats
identiicades.
L’INE (2012, «Metodología»: 95) deineix aquestes activitats com a: «Cuidados físicos administrados a una persona
adulta dependiente: darles de comer, lavarlos, vestirlos y prepararlos para la cama».
12
«Ayudas a personas adultas del hogar, no incluidas en las dos categorías anteriores. Ayudas a un adulto enfermo
temporalmente (accidente menor, operación menor, enfermedades comunes...). Corte de pelo, masajes; ayuda psíquica, información y asesoramiento; acompañarlos al médico, visitarlos en un hospital». (INE 2012, «Metodología»: 95).
11
337
338 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En el bloc sobre serveis, compres i gestions, també s’observa un cert equilibri (75,29%
fetes per dones) però, en el darrer bloc d’activitat, sobre trajectes fora de la llar, hi ha una
representativitat més gran dels homes (38,47% fetes per homes i 60,53% fetes per dones).
taula 4 I
Activitat principal dels cuidadors per a altres persones segons
edat del cuidador
Valors absoluts
Atenció a dependents membres de la llar i altres llars
Manteniment de la llar
fins a
44 anys
45 a
59
60 a
74
75 a 99
total
144
221
420
114
9
2.312
2.077
1.524
782
6.695
Confecció i cura de la roba
235
318
220
187
960
Serveis personals, compres i gestions
122
83
85
50
340
Trajectes diversos
475
350
299
77
1.201
3.288
3.049
2.548
1.210
10.095
Percentatges per fila
Fins a
45 a 59
44 anys
60 a 74
Atenció a dependents membres de la llar i altres llars
16,02% 24,58% 46,72%
12,68%
100,00%
Manteniment de la llar
34,53% 31,02% 22,76%
11,68%
100,00%
Confecció i cura de la roba
24,48% 33,13% 22,92%
19,48%
100,00%
Serveis personals, compres i gestions
35,88% 24,41% 25,00%
14,71%
100,00%
Trajectes diversos
39,55% 29,14% 24,90%
6,41%
100,00%
TOTAL
32,57% 30,20% 25,24%
11,99%
100,00%
TOTAL
75 a 99
Total
Els cuidadors identiicats a l’EET-2010 no mantenen la distribució per edats que identiica
l’IMSERSO als seus registres sobre dependència. La mostra considera llars amb coniguracions
diverses, a les quals es troben cuidadors informals de diverses edats. El 32,58% són més
joves de quaranta-cinc anys; el 30,34% es troben entre els quaranta-cinc i els cinquantanou anys; el 24,72% tenen entre seixanta i setanta-quatre anys i, sorprenentment, hi ha un
12,36% de setanta-cinc o més anys que fan de cuidadors informals. Com es pot observar,
uns percentatges molt similars conformen la distribució del nombre d’activitats per grups
d’edat; cal recordar que tots seguien la mateixa pauta de registre d’activitats.
Les activitats pròpies dels més joves són les relacionades amb els trajectes exteriors a la
llar, amb un 39,55% del total d’aquestes activitats. També estan sobrerepresentades per
a aquest grup d’edat, per activitats de compra i gestió. Pel que fa a les activitats que es
realitzen cara a cara amb la persona dependent, les d’atenció directa, el grup d’edat que
les realitza de manera proporcionalment més rellevant és el de les persones entre seixanta
i setanta-quatre anys. La disponibilitat de temps, la relació personal i altres factors poden
inluir en aquesta situació.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Tota acció es pot entendre dintre d’un context o es pot dir que es completa amb les
circumstàncies que l’envolten, és a dir, una mateixa acció pot realitzar-se en llocs distints
(fer una cura a la pròpia casa o anar al centre de salut; donar el menjar a casa de la persona
dependent o a casa d’un familiar); de tal manera que l’acció, en si mateixa, no expressa
tota la informació que l’explica. Per aquest motiu, s’ha analitzat el context en el qual es
realitza l’activitat (taula 5).
taula 5 I
Activitat principal dels cuidadors per a altres persones segons el
lloc on es realitza l’activitat
Valors absoluts
Atenció a dependents membres de la llar i altres llars
Manteniment de la llar
Confecció i cura de la roba
altres
llocs
total
269
0
630
899
6.362
184
149
6.695
947
4
9
960
43
0
297
340
0
0
1.201
1.201
7.621
188
2.286
10.095
Serveis personals, compres i gestions
Trajectes diversos
TOTAL
segon
habitatge
Casa
Percentatges per fila
Casa
Segon
habitatge
Altres
llocs
Total
Atenció a dependents membres de la llar i altres llars
29,92%
0,00%
70,08%
100,00%
Manteniment de la llar
95,03%
2,75%
2,23%
100,00%
Confecció i cura de la roba
98,65%
0,42%
0,94%
100,00%
Serveis personals, compres i gestions
12,65%
0,00%
87,35%
100,00%
0,00%
0,00%
100,00%
100,00%
75,49%
1,86%
22,64%
100,00%
Trajectes diversos
TOTAL
Dels diversos contexts en els quals es desenvolupen les tasques dels cuidadors informals,
s’han considerat els principals àmbits: la casa de la persona dependent (75,49% de totes
les activitats); els segons habitatges, que inclouen els habitatges de vacances i les cases de
foravila (1,86% de totes les activitats) i, inalment, tot un conjunt d’altres contexts que
inclouen cases d’altres familiars i altres persones, centres de salut, centres comercials, etc.
(22,6% de totes les activitats).
Hi ha activitats que lògicament es realitzen fora dels domicilis, com són els trajectes i
tot tipus de desplaçaments exteriors. Les compres i altres gestions (pagaments, gestions
bancàries, gestió de receptes, etc.) també es realitzen majoritàriament fora del domicili.
Els dos blocs d’activitats, realitzats majoritàriament per les dones, el manteniment de la llar
i la cura de la roba, es realitzen en el propi domicili, dins la llar de la persona dependent.
339
340 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Els percentatges són pràcticament inversos que els dels altres dos blocs d’activitats
considerats abans i que realitzen de manera important els homes.
4. Discussió
La distribució de l’atenció personal informal en les llars no és, ni de bon tros, equitativa:
com és sabut, cuiden més les dones que no tenen ocupació (o la tenen reduïda) i a partir,
majoritàriament, de cinquanta anys (IMSERSO 2005), encara que amb la crisi iniciada el
2008 ja s’observen alguns canvis en aquest sentit, amb més presència dels homes i persones
una mica més joves entre els cuidadors informals.
Sembla que les dones tenen més probabilitats de cuidar una altra persona com a
conseqüència d’una decisió familiar (distribució de rols) o per manca d’alternatives
(cost no assumible de residències o de l’ajuda a domicili necessària), mentre que els homes
solen fer de cuidadors més perquè no hi ha altres familiars en el seu entorn que puguin
ocupar-se’n (Torns 2008). En els dos casos, homes i dones, veiem que, a més proximitat en
la relació de parentiu i menys severitat de la dependència, més probabilitat d’assumir la
cura per iniciativa pròpia.
Les dades sobre la presència d’homes cuidadors de les seves dones dependents i de
dones cuidadores dels seus homes dependents conirmen aquestes apreciacions. Aquests
resultats conirmen que els homes ocupen, en molts casos, papers secundaris en la cura de
les seves dones (Jiménez-Martín, Vilaplana 2008), a causa de la seva més avançada edat;
es pot dir que també té una gran importància la seva preparació més baixa per afrontar
el rol de cuidador (per atribucions de gènere durant la seva experiència vital) i que reben
més suport d’altres familiars i de cuidadores pagades que les dones en la mateixa situació.
En aquest aspecte, habitualment la cura informal no s’assumeix en un context de llibertat,
perquè, freqüentment, existeix algun tipus de coerció o el cuidador es troba amb la
necessitat d’aportar ajuda sense poder comptar amb suport extern. Com és evident, en els
casos en què la cura no és lliurement elegida, la frustració i l’estrès dels cuidadors són més
grans i la satisfacció amb l’activitat és sensiblement més baixa.
La cura informal en el context familiar es desenvolupa majoritàriament a diari, com
es pot comprovar per l’important nombre d’hores i de tipus d’activitats realitzades.
D’acord amb l’EET-2010, els cuidadors que conviuen en la llar de la persona depenent
dediquen una mitjana de 4,15 hores diàries a diverses tasques d’atenció i a altres tasques
complementàries: ajudes físiques directes, activitats instrumentals, com la neteja de la
llar i la preparació d’aliments, activitats avançades de la vida diària, com el suport per a
activitats de manteniment de la llar, acompanyament i les relacions familiars.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Ocupar-se d’una persona dependent implica, més enllà de les cures físiques directes,
un considerable augment del treball no remunerat en la llar, el repartiment del qual entre
les persones que poden realitzar-lo és fonamental per molts motius. El nombre de membres
de la llar és, evidentment, clau en aquest repartiment de tasques: com més persones, més
possibilitats de repartir-lo, però també més feina a realitzar. Malgrat que la proporció del
treball no remunerat realitzat pel cuidador singular es redueix en llars amb més membres,
el seu temps de dedicació és més gran amb cada membre afegit. En qualsevol cas, les llars
amb dependents són de dimensions reduïdes, amb pocs membres i amb una presència
molt destacada de les parelles que viuen soles (més de 3,6 de cada 10 llars).
En el cas que els homes facin de cuidadors, es curiós que la distribució de les activitats
també afavoreix una diferenciació per sexe, que mostra que les marques de gènere encara
són molt presents. Els homes cuidadors realitzen més tasques fora de la llar (compres,
desplaçaments exteriors) i molt poques activitats de manteniment de la roba. Sembla
que hi ha un procés de millora amb repartiments més equilibrats de les tasques de
manteniment de la llar i de cures directes. L’elevada presència de parelles soles també ha
forçat els homes a incorporar aquest repertori d’activitats a la seva pràctica quotidiana.
La divisió de responsabilitats en l’interior de les llars sembla clara: qui assumeix la cura
també s’ocupa de la resta de les activitats domèstiques. Així, en moltes llars es produeix
una especialització en activitats de mercat o de la llar. No obstant això, la teoria de
l’especialització productiva no arriba a explicar per què, en les llars en què homes i dones
no estan vinculats al mercat de treball (jubilats i pensionistes, per exemple), els primers
dediquen molt menys temps a activitats domèstiques que les dones. Darrere d’aquestes
diferències semblen amagar-se qüestions socials i culturals que poc o gens tenen a veure
amb l’eiciència econòmica (Red2Red 2008). En qualsevol cas, s’ha començat a moderar
aquesta diferència per sexe, sigui per les dimensions de les llars, per la crisi econòmica i la
diicultat de comprar ajuda en el mercat, com hem dit, o sigui per una moderació de les
marques de gènere.
Enfront d’aquesta situació, que només es podrà comprovar en els propers anys, s’observa
una especialització productiva per edats, amb una presència reduïda de persones més
joves de quaranta-cinc anys, clarament centrades en el mercat de treball.10 A les llars en les
quals hi ha persones d’aquestes edats, la seva presència, comparativament amb els de més
edat, és signiicativament més baixa (c2=29,752 p=0,000). La justiicació de l’orientació al
mercat de treball és innecessària, sense cap dubte, en un context de manca d’ajuda als
cuidadors informals i la pèrdua d’oportunitats que representen els retrocessos de la Llei
de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència
i a les famílies de 2006.
Aquest resultat és coherent amb altres estudis que mostren que la mitjana d’edat, a Espanya, dels cuidadors informals se situa entre els 53 i els 59 anys, segons les mostres utilitzades (Crespo, López 2007: 19).
10
341
342 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El repertori d’activitats, quan hi ha un dependent i una persona cuidadora a la llar, mostra
una clara continuïtat entre les activitats directes de cura i les activitats de manteniment de
la llar. La quantitat de temps dedicat a la cura i a activitats complementàries ofereix una
visió parcial d’aquesta activitat, ja que no revela quan es desenvolupa ni si la prestació és
continuada o es dóna en diferents moments del dia. L’atenció al dependent exigeix als
cuidadors sincronitzar el seu propi temps amb les necessitats de la persona dependent,
mitjançant una planiicació temporal que harmonitzi els temps familiars i els de la resta
d’ocupacions. Durant el dia, és més freqüent proveir cura entre les 8.30 i les 11.00 hores
(una mica més tard els dissabtes i diumenges) i en les hores centrals de la tarda. Les primeres
hores del matí constitueixen el moment en què les persones grans poden requerir suport
per aixecar-se, vestir-se o arreglar-se i, probablement, les hores de la tarda estan més
disponibles per als cuidadors, en veure’s lliures de les seves obligacions laborals.
El fet d’estar a càrrec d’una persona en situació de dependència no incideix únicament en
el temps dels cuidadors, sinó també en la coniguració del seu espai quotidià. Els estudis
en aquest camp han revelat que, freqüentment, la dependència obliga a transformar
l’espai físic i les maneres de convivència en la llar, amb la inalitat de preparar-los per a
l’ús intensiu que implica la cura (Durán 2005). Així mateix, és habitual que els cuidadors
romanguin a la llar no solament per proporcionar cures físiques, sinó també per supervisar
la persona dependent i actuar en cas necessari. A pesar dels avenços en monitoratge
a distància mitjançant les noves tecnologies (teleassistència), moltes vegades les necessitats
de les persones dependents són urgents i requereixen respostes immediates, atenció que
difícilment es pot abordar sense una presència constant a la llar.
Els cuidadors, a les Balears, passen una mitjana de vint hores i vint-i-cinc minuts diaris a
les seves llars, de manera que estan tres hores i trenta-cinc minuts fora de la llar, més de
quatre hores menys que la resta de la població adulta (8,2 hores) (EET-2010). El temps a la
llar dels qui cuiden persones amb dependència es relaciona amb la gravetat de l’afectació,
com és evident, però la mostra no permet analitzar aquesta diferenciació.
La permanència a la llar també expressa la diferència en les condicions de cura de dones i
homes: les primeres passen gairebé dues hores diàries més a la llar que els homes cuidadors.
L’alta permanència a la llar és conseqüència de la realització d’una sèrie de les activitats
que s’han descrit anteriorment (Quadre 3) i que varen ser deinides per Montgomery
[et al.] (1985) com a «tasques que coninen», que mantenen els qui les realitzen a les llars.
Moltes vegades, quan els cuidadors surten de la llar, ho fan per realitzar activitats associades
amb l’atenció (gestions, compra d’aliments) i han de cercar algú que supervisi la persona
dependent. Els cuidadors experimenten, d’aquesta manera, restriccions en la seva llibertat
tant pel que fa a l’ús del temps com en l’espai quotidià que habiten. Aquesta situació té
conseqüències psicològiques i socials que no hem pogut explorar i que, tal vegada, per la
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
importància de la cura informal i de la tasca realitzada per aquests cuidadors, haurien de
ser analitzades en un estudi monogràic (Rogero-García 2010).
Aquest treball només vol representar una primera anàlisi descriptiva, així com un recull
dels principals resultats de l’EET-2010, pel que fa als cuidadors informals. És un primer pas
que es fa des del grup GIFES per tal de mostrar les potencialitats analítiques de les noves
fonts de dades estadístiques, però també les seves limitacions, per intentar fer conscients
els responsables de les estadístiques oicials que cal comptar amb els investigadors per tal
de millorar els instruments i de permetre que donin respostes cada vegada més centrades
en les necessitats d’anàlisi.
343
344 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Bazo, M. T. (1998): «Vejez dependiente, políticas y calidad de vida». Papers, 56, 143-161.
Crespo, M.; López, J. (2007): El apoyo a los cuidadores de familiares mayores dependientes
en el hogar: desarrollo del programa «Cómo mantener su bienestar». Madrid: Instituto de
Mayores y Servicios Sociales.
Durán, M. A. (dir.) (2005): Informe sobre el impacto social de los enfermos dependientes
por ictus. Informe ISEDIC, 2004. Madrid: Merck Sharp; Dohme España.
Durán, M. A. (2002): Los costes invisibles de la enfermedad, 2a ed. Bilbao: Fundació BBVA.
Eurostat (2008): Encuestas Armonizadas Europeas de Ocupación del Tiempo. Accés
informàtic: <http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/publications/collections/
methodologies_working_papers>.
Hunter, D.; Macpherson, I. (1993): «Inluencia de los cuidadores informales sobre la
provisión de servicios y las decisiones de asignación». A: Jamieson, A.; Illsley, R. (ed.):
Comparación de políticas europeas de atención a las personas ancianas. Barcelona: SG;
Fundación de Caja de Madrid.
IMSERSO (2005): Cuidados a las personas mayores en los hogares españoles. El entorno
familiar. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales.
IMSERSO (2012): Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia. Madrid:
Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad; Instituto de Mayores y Servicios
Sociales. Es pot consultar a: <http://www.dependencia.imserso.es/dependencia_01/
estadisticas/index.htm>.
INE (2008): Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia.
Madrid: Instituto Nacional de Estadística.
INE (2012): Encuesta de Empleo del Tiempo 2010. Madrid: Instituto Nacional de Estadística.
Es pot consultar a: <http://www.ine.es/prodyser/micro_emptiem.htm>.
Jiménez-Martín, S.; Vilaplana, C. (2008): «Trade-off between formal and informal care in
Spain». Documentos de Trabajo FEDEA, 22.
Lorenzo, L. (2007): «Envejecimiento de la población y apoyo familiar en la Unión Europea».
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
VIII Congreso de la Asociación de Demografía Histórica. Menorca, 31 maig-2 juny 2007.
Montgomery, R. J. V.; Gonyea, J. G.; Hooyman, N. R. (1985): «Caregiving and the experience
of subjective and objective burden». Family Relations, 34, 19-26.
Pedrero, M. (2008): «Propuesta metodológica para medir y valorar el cuidado de la salud
doméstico no remunerado». A: AA. VV.: La economía invisible y las desigualdades de
género. La importancia de medir y valorar el trabajo no remunerado. Mèxic: Organización
Panamericana de la Salud.
Prieto-Flores, M. E. [et al.] (2008): «Factores sociodemográicos y de salud en el bienestar
emocional como dominio de calidad de vida de las personas mayores en la Comunidad de
Madrid 2005». Revista Española de Salud Pública, 82, 3, 301-313.
Red2Red Consultores (2008): Cuidados a personas dependientes prestados por mujeres:
valoración económica. Madrid: Instituto de la Mujer.
Rogero-García, J. (2010): Los tiempos del cuidado. El impacto de la dependencia de los
mayores en la vida cotidiana de sus cuidadores. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios
Sociales.
Torns, T. (2008): «El trabajo y el cuidado: cuestiones teórico-metodológicas desde la
perspectiva de género». EMPIRIA: Revista de Metodología de Ciencias sociales, 15, 53-73.
345
346 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
LLUÍS BALLESTER BRAGE
Doctor en Filosoia (UIB) i en Sociologia (UAB). Des de 1996 és professor de Mètodes
d’Investigació Educativa a la Universitat de les Illes Balears (UIB). La seva experiència
professional, com a coordinador d’un centre comarcal de serveis socials (1986-1990) i com
a responsable de la Unitat de Planiicació i Estudis de l’Àrea de Benestar Social del Consell
de Mallorca (1990-96), així com les investigacions realitzades des de 1984, s’ha centrat
en l’anàlisi de les necessitats socials i educatives (joves, persones grans i altres sectors),
així com en els mètodes d’investigació: panells Delphi, històries de vida, anàlisi de dades
qualitatives (amb NVIVO-QSR). El curs 2002-2003 va compatibilitzar la seva tasca com a
docent i investigador a la UIB amb la direcció de l’Agència de Qualitat Universitària de
les Illes Balears (AQUIB). Entre març de 2007 i juliol de 2011 va ser director de l’Institut de
Ciències de l’Educació de la UIB.
El seu darrer llibre, publicat el 2012 amb el professor Antoni J. Colom, duu per títol:
Intervención sistémica en familias y organizaciones socioeducativas.
CARMEN ORTE SOCIAS
Santander (Cantàbria). Llicenciada en Psicologia i doctora en Ciències de l’Educació.
Catedràtica d’universitat de Pedagogia de la Inadaptació Social del Departament de
Pedagogia i Didàctiques Especíiques de la UIB. Està especialitzada en temes d’inadaptació
social, en els quals desenvolupa la seva tasca docent i d’investigació des de l’any 1987.
Ha dirigit i dirigeix projectes de R+D i altres projectes de tipus educativosocial, sobre els
quals ha realitzat diverses publicacions en l’àmbit nacional i internacional. Des de l’any
2003 és investigadora principal en diverses investigacions competitives sobre la prevenció
del consum de drogues i l’educació per a la competència familiar del Ministeri de Ciència
i Tecnologia. És consellera del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears. És la directora
de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB i de l’Oicina per a Programes Universitaris
de la UOM. És la directora de la Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de
l’Autonomia Personal.
LYDIA SÁNCHEZ PRIETO
Cadis, 1984. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de les Illes Balears. Psicoterapeuta
a l’Institut Clínic Manacor (Juaneda Manacor).Tècnica especialista de la Càtedra d’Atenció
a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal. Coordinadora i tutora presencial i
en línia dels cursos d’actualització professional en aspectes bàsics de la legislació i valoració
de la dependència. Coordinadora del Màster en Atenció a la Dependència i Gerontologia.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’eVif,
18 anys donant suPort a
L’enVeLLiment
347
348 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’eVif, 18 anys donant suport a l’envelliment
María Isabel Cuart Sintes
Roger Farré i Secall
Joana Ferragut Fiol
Joana Maria Fiol i Amengual
Catalina Garcia Garí
Maria de les Neus Homar Santaner
Margalida Pocoví Fernández
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
L’evidència que l’envelliment de la població s’incrementa és un fet que els darrers anys
ha generat una quantitat de demandes i necessitats per part de la població de gent gran
cada vegada més plural.
L’Equip de Vellesa i Família de la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors
del Consell de Mallorca fa divuit anys que ofereix, dins la comunitat, uns programes
d’atenció psicosocial, de caire preventiu i de promoció personal al col·lectiu de persones
grans i a les famílies que en tenen cura de gairebé tots els municipis de Mallorca.
El desplegament de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia
personal i atenció a les persones en situació de dependència consolida el treball
preventiu que es duu a terme amb les persones grans i les seves famílies. En aquest
sentit i tenint en compte les necessitats actuals d’aquest sector de la població, es
genera un repte en la tasca preventiva i pel foment de la seva autonomia. S’obre
un nou ventall de projectes d’intervenció i es prioritzen els diferents programes,
equips professionals i recursos de prevenció i de suport psicosocial a la comunitat per
respondre a les demandes i necessitats i evitar algunes situacions de risc que poden
viure les persones grans.
En cadascuna d’aquestes intervencions la persona usuària és considerada de manera
integral amb l’objectiu inal d’aconseguir una millor qualitat de vida de la persona gran
digniicant-ne la vellesa en tots els vessants (personal, familiar, funcional, social...).
Resumen
La evidencia de que el envejecimiento de la población se está incrementando es un hecho
que en los últimos años ha generado una cantidad de demandas y necesidades por parte
de la población mayor cada vez más plural.
El Equip de Vellesa i Família de la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors
del Consell de Mallorca hace dieciocho años que ha ofrecido, en la comunidad, unos
programas de atención psicosocial, de tipo preventivo y de promoción personal al colectivo
de personas mayores y a las familias que cuidan de ellas de casi todos los municipios de
Mallorca.
El despliegue de la Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de promoción de la autonomía
personal y atención a las personas en situación de dependencia consolida el trabajo
preventivo que se realiza con las personas mayores y sus familias. En este sentido y
349
350 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
teniendo en cuenta las necesidades actuales de este sector de población, se genera
un reto en la tarea preventiva y por el fomento de su autonomía. Se abre un nuevo
abanico de proyectos de intervención y se priorizan los diferentes programas, equipos
profesionales y recursos de prevención y de apoyo psicosocial a la comunidad para
responder a las demandas y necesidades y evitar algunas situaciones de riesgo que
pueden vivir las personas mayores.
En cada una de estas intervenciones la persona usuaria se considera de manera integral con
el objetivo inal de conseguir una mejor calidad de vida de la persona mayor digniicando
en todas sus vertientes (personal, familiar, funcional, social...) su vejez.
1. Introducció
Començam aquest article descrivint breument les principals característiques
sociodemogràiques de la població que atenem. Seguidament comentarem els programes
que ha dut a terme l’Equip de Vellesa i Família de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del
Consell de Mallorca, per donar suport a la població més gran de 60 anys.
Conèixer la realitat sociodemogràica és important perquè ens permet fer una anàlisi de
com envelleix la població de persones grans a la nostra illa i, així, podem adequar millor
els nostres recursos i les nostres intervencions a aquesta realitat.
La població total de Mallorca ha experimentat un creixement important els darrers vint
anys. L’increment ha estat del 53,72% a causa de l’efecte migratori però també i, de manera
considerable, a causa de l’augment de l’esperança de vida i al consegüent creixement de la
població més gran de 65 i 75 anys.
taula 1 I
Evolució de la població de Mallorca, 1991-2011
1991
1996
2001
2006
2011
568.187
609.150
702.122
790.763
873.414
La immigració —comunitària i sobretot extracomunitària— ha fet reduir tots els indicadors
que tenen relació amb el total de la població o amb les franges d’edat anteriors a la
jubilació. Ens adonam, però, que l’increment de la taxa de sobreenvelliment continua
relectint el nombre de gent gran de l’anomenada quarta edat. És a dir, el nombre de
persones més grans de 75 anys també augmenta.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 2 I
Evolució de la població més gran de 75 anys a Mallorca, 1991-2011
1991
1996
2001
2006
2011
35.775
40.657
47.904
53.865
61.592
De fet, la taxa de sobreenvelliment també presenta una evolució creixent però més
reduïda del que podríem esperar per l’efecte immigratori de població jove.
taula 3 I
Evolució de la taxa de sobreenvelliment a Mallorca, 1991-2011
1991
1996
2001
2006
2011
6,30
6,67
6,82
6,81
7,05
351
352 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Si observam els indicadors relatius, que no es calculen sobre el total de la població,
observam que en els darrers sis anys, també experimenten una tendència creixent.
taula 4 I
Índex d’envelliment, sobreenvelliment i dependència senil
2005
2011
Índex d'envelliment [(població de 65 anys i més / població de menys
de 15 anys)*100]
any 2011
93,88
95,57
Índex de sobreenvelliment [(població de 75 anys i més / població de
65 anys i més)*100]
47,45
48,06
Índex de dependència senil [(població 65 i més anys)/població 15-64
anys)*100] "
20
20,96
2. Trajectòria de l’Equip de Vellesa i Família
L’any 1994 el Consell Insular de Mallorca, a través del Servei d’Acció Social i Sanitat (SASS),
va acordar dur a terme una reorganització dels serveis que fes possible incorporar al criteri
d’intervenció territorial que ja estava establert (i que aplicava el programa Pobles que es
desenvolupava d’ençà de 1988 a través dels centres comarcals d’acció social) un segon
criteri que facilitàs una millor adaptació a la nova realitat, el criteri d’intervenció sectorial
(infància, toxicomanies, gent gran...).
Així, es va crear l’Equip de Gent Gran amb la doble inalitat de millorar la qualitat de
vida de les persones grans i els seus familiars als pobles de Mallorca i d’iniciar amb els
professionals dels serveis socials d’atenció primària municipals una cooperació en el terreny
de la intervenció psicosocial amb persones grans, la qual cosa no s’havia desenvolupat atès
l’hegemonia de la intervenció assistencial (treball familiar o residencial) o sociocultural
(associacions de tercera edat).
Nous reptes, com ara l’augment de l’esperança de vida, la professionalització de la intervenció
amb persones grans, els nous jaciments d’ocupació, les intervencions en el sistema familiar,
l’aparició de necessitats de suport psicosocial per atendre la dependència, les necessitats de
formació i suport dels familiars cuidadors, etc., feren necessari reorganitzar l’Equip de Gent
Gran que l’any 1996 passà a anomenar-se Equip de Vellesa i Família, no tant per un caprici a
la moda sinó, com s’ha demostrat al llarg de tots aquests anys, com un canvi de la concepció
teòrica i del model d’intervenció per a les persones grans a Mallorca.
D’aquesta manera, aconseguírem un espai tècnic que permetia incorporar-hi els principis
centrals de la Declaració d’Alma-Ata de 1978 i de la Carta d’Ottawa per a la promoció de
la salut de 1988 i, a més, procurava garantir diversos nivells d’intervenció en el territori,
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
tant de tipus familiar, com de grup i comunitària, compaginant-ho tot amb una
especialització d’aquesta intervenció, fet molt necessari per mor de la diversiicació
progressiva de les necessitats socials i l’augment de la seva complexitat.
Es tractava, doncs, de posar en marxa un equip que, des de la prevenció comunitària,
intervingués en el suport psicosocial de les persones grans i les seves famílies, tant abans
com després de l’aparició de les disfuncions derivades del procés d’envelliment o de les
causades pel fet de tenir cura de les persones grans dependents. Cal dir que tot es posava
en marxa deu anys abans de la promulgació de la llei de la promoció de l’autonomia
personal i d’atenció a la dependència.
2.1. Període 1994-1999
A continuació us assenyalam els diversos estudis de persones grans que l’Equip va elaborar
durant aquest període juntament amb la col·laboració dels serveis socials municipals
(Barceló, Santiago 2000) (Barceló 2009):
-
Intervenció psicosocial a la Mancomunitat del Pla de Mallorca (1996)
Estudi de les persones més grans de 85 anys a Campos (1997)
Estudi de població de les persones de més de 65 anys a Capdepera (1997)
Altres estudis:
Estudi de la població de gent gran de Consell (1993)
Estudi sobre les necessitats de la gent gran d’Alcúdia (1994)
El Servei d’Ajuda a Domicili: alternativa a l’ingrés en una institució a Llucmajor (1994)
Estudi de població de les persones de més de 65 anys a Sóller (1994)
Necessitats formatives del personal de residències de tercera edat (1994)
Els programes que ha dut a terme l’Equip durant aquest període han estat cinc:
- Programa d’atenció psicosocial per a persones grans en risc. Estava format
per dues línies, la primera dirigida a persones grans soles o amb diicultats d’inserció
comunitària i la segona adreçada a persones grans amb pèrdues de memòria i que
treballava especialment l’estimulació cognitiva. El total de participants del Programa
van ser 472 persones i 29 municipis. Les dades són de l’any 1997.
- Programa de suport als familiars de persones grans. Durant l’any 1997 es va dur
a terme en dotze pobles i hi varen participar un total de 683 persones, entre grups i
tallers. Se’ls donava suport, mitjançant informació, formació i ajuda mútua, per tal de
disminuir els efectes negatius de la síndrome del cuidador.
- Programa de sensibilització comunitària de la gent gran. Agrupava un seguit
d’activitats (per exemple, programes radiofònics, espais en la premsa forana...)
353
354 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
destinades a afavorir la integració de les persones grans en la comunitat i a garantir el
respecte dels drets de la gent gran.
Vint municipis van participar en aquestes activitats comunitàries l’any 1997.
- Programa de suport i formació dels professionals dels serveis d’atenció primària
municipal que treballaven amb persones grans. Bàsicament estava adreçat als
treballadors socials i les treballadores familiars del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD).
Durant l’any 1997, quinze municipis van participar en aquest programa.
- Suport als recursos específics municipals per a la gent gran. Es donava suport
econòmic i tècnic als habitatges tutelats municipals, les associacions de gent gran,
el grup de voluntaris i altres recursos.
2.2. de l’any 1999 fins a l’actualitat
Durant aquests anys l’Equip sempre s’ha mantingut en una línia de creació de programes
d’intervenció comunitària i de grup dirigida a persones grans. En una primera etapa va
formar part de la Secció de Prevenció i Atenció Comunitària (1999-2004) la qual se centrava
en la prevenció, l’assessorament i la formació en el sector de la vellesa.
2.2.1. De 1999 a 2004
A continuació us anomenam els programes creats en aquesta primera etapa:
- Programa d’ajuda psicosocial a l’envelliment «Viu els anys». Algunes de les
iniciatives del Programa eren adquirir un compromís amb la vellesa, l’autonomia,
la independència per ajudar a cercar aspectes positius i superar els negatius.
Els destinataris eren pensionistes o jubilats més grans de 60 anys en una situació de risc
psicosocial i població més gran de 60 anys interessada a millorar o aconseguir viure la
vellesa satisfactòriament.
- Programa d’estimulació mental i normalització social de persones grans
afectades per pèrdues cognitives «Pensa en la memòria». Els objectius centrals
d’aquest programa eren introduir a la comunitat un instrument afavoridor de la qualitat
de vida de les persones grans i els seus familiars i dotar-la d’un servei de referència
proper i qualiicat, i també promoure iniciatives coordinades i estables d’atenció
comunitària.
La població destinatària eren jubilats i pensionistes més grans de 60 anys amb pèrdues
de memòria associades a l’edat i població més gran de 60 anys amb deteriorament
cognitiu diferencial de les pèrdues de memòria.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
- Programa d’atenció psicosocial als familiars cuidadors de persones grans
«Alena». Estava dirigit a familiars cuidadors de persones grans i cuidadors informals.
Entre els objectius generals cal destacar la sensibilització de la comunitat sobre
la situació dels familiars i la promoció d’iniciatives coordinades amb un caràcter
preventiu.
- Programa de suport als serveis municipals per a la vellesa «A prop».
Els destinataris d’aquest programa eren professionals i col·laboradors dels serveis socials
d’atenció primària municipal, altres col·laboradors informals i els responsables polítics.
- Seminari de Treball Familiar en Vellesa. Va ser una iniciativa que es va dur a terme
entre els anys 1997 i 2003. Concretament, era una formació dirigida a les treballadores
familiars municipals.
Els objectius centrals eren facilitar als tècnics del serveis socials d’atenció primària el
suport necessari per a l’organització de programes de vellesa, proporcionar un referent
als professionals dels municipis i promoure iniciatives conjuntes.
2.2.2. de 2004 a 2007
A partir de l’any 2004 l’Equip passa a pertànyer a l’Àrea de Recursos Assistencials.
Cal destacar un bon grapat d’iniciatives d’aquest període. Per una banda, es presenta
el primer llibre del Programa d’estimulació cognitiva. A partir d’aquest moment
El llibre d’exercicis és un instrument més de treball del qual disposa el Programa de suport
psicosocial i educatiu a l’envelliment i que s’ha anat consolidant ins a l’actualitat.
El Taller de Sentiments va començar com experiència el curs 2004-2005, i posteriorment
s’ha consolidat amb el taller d’habilitats socials emmarcat dins el Programa de suport
psicosocial i educatiu a l’envelliment. A partir d’aquesta primera experiència pilot, l’Equip
de Vellesa i Família ha seguit treballant en dinàmiques i activitats relacionades amb
habilitats socials amb les persones grans de manera continuada als diferents municipis de
Mallorca per tal que aquestes persones grans que hi participen puguin adaptar-se millor
a la nova situació social que està vivint (habilitats socials de comunicació, resolució de
conlictes, d’autocontrol emocional...). Actualment, constitueix un dels pocs recursos que,
any rere any i amb un calendari ja establert, treballa amb els grups de persones grans en
aquesta matèria.
Una altra iniciativa a destacar és l’experiència del Programa d’atenció als familiars
cuidadors (2004), adreçat als familiars cuidadors de persones més grans de 60 anys, que
té com a objectiu dotar els familiars de les eines necessàries perquè puguin desenvolupar
la seva tasca de la millor manera possible.
355
356 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En aquests anys, als pobles on s’ha dut a terme el Programa, l’experiència ha estat molt
positiva i actualment se segueix fent.
Entre els anys 2004-2006 es va posar en marxa un projecte intergeneracional anomenat
Grup de conversa en què l’objectiu general era promoure un intercanvi intergeneracional,
social, educatiu i lingüístic entre persones de diferents nacionalitats. Les destinatàries eren
persones grans que participaven en el Programa psicosocial i educatiu i joves i adolescents
immigrants no catalanoparlants escolaritzats a l’IES Port de Pollença.
2.2.3. de 2007 fins a dia d’avui
L’any 2008 l’Equip va dur a terme el Programa de formació per als professionals dels
centres de dia, en el qual participaren quinze centres de dia. L’avaluació per part dels
professionals participants i per part de l’Equip va ser satisfactòria, però malauradament el
Programa no ha tingut continuïtat.
Des de l’any 2009 el material elaborat per l’Equip està disponible a la pàgina la web de
l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) <www.imasmallorca.com>.
Actualment, després de 18 anys de trajectòria, l’Equip pertany a l’Àrea de Gent Gran de
l’IMAS del Consell de Mallorca i compta amb nou tècnics (una pedagoga amb funcions
de coordinadora, tres psicòlegs, dues treballadores socials, una psicopedagoga i dues
educadores socials) territorialitzats als tres centres comarcals.
A continuació es detallen els programes que l’Equip duu a terme.
3. Programa de suport psicosocial i educatiu a l’envelliment
El Taller d’Estimulació Cognitiva representa un dels pilars del Programa de suport
psicosocial i educatiu a l’envelliment des de l’inici, l’any 1994. Aquest taller actualment
consta de 20 sessions i inclou en un sol curs l’antic taller de memòria i el taller d’habilitats
socials, ja que s’havia observat una gran convergència en les necessitats i els perils dels
usuaris dels dos tallers.
El Programa es duu a terme mitjançant una sessió setmanal d’una hora de durada en la
qual el professional de l’Equip es desplaça al municipi a i de fomentar la participació
i l’apropament a la comunitat. Es tracta d’una feina d’àmbit comunitari en la qual
s’empra el material didàctic elaborat pels membres de l’Equip. Aquest material és
elaborat i avaluat cada any en funció de les necessitats dels usuaris per tal d’aconseguir
que els sigui engrescador, interessant i d’utilitat. El Taller va adreçat principalment
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a persones més grans de 60 anys amb pèrdues de memòria o sense, associades a l’edat
(expressades com a queixes sobre la memòria), i a persones més grans de 60 anys amb
deteriorament cognitiu lleu (absència de demència), així com a altres persones que,
malgrat que no tenen 60 anys, hi són derivades pels serveis socials municipals i per
altres serveis.
La necessitat del taller de memòria es fonamenta en el fet que el cervell humà, amb
l’edat, experimenta diverses modiicacions que afecten l’estructura i el procés de la
neurotransmissió, que, tot i que no comporten indefectiblement una pèrdua de la
capacitat cognitiva de la persona, fan que la prevalença de les queixes sobre la memòria
sigui molt alta entre la població de gent gran.
La incorporació de línies d’intervenció preventives de les pèrdues de memòria es fonamenta
en l’impacte que tenen aquestes pèrdues en les activitats de la vida diària de les persones
grans (oblits de noms d’amics i familiars, d’objectes, d’apagar el gas...) i en els components
afectius de les persones grans (vivència de l’envelliment com a procés de deteriorament
sense esperança).
A més, hi ha un factor d’impacte social del qual no se sol parlar; les activitats preventives
de les pèrdues de memòria, dutes a terme amb criteris de rigor cientíic i tècnic, comporten
un mecanisme eicaç per a la detecció i la millora dels trastorns psicosocials característics
de l’envelliment, per (re)activar les relacions socials i familiars de les persones grans des
d’una perspectiva d’optimització selectiva per compensació.
La nostra experiència dels darrers anys ens permet observar un altre beneici psicosocial:
la possibilitat de detectar i d’atendre, en distints nivells de prevenció i promoció, les persones
grans amb deteriorament cognitiu no causat per l’edat (demències de tipus Alzheimer o
altres, que tenen un fort impacte psicosocial). A partir d’aquesta detecció, es pot intentar
ajudar les persones grans en qüestió i els seus familiars, creant espais d’intervenció psicosocial.
Pel que fa al taller d’habilitats socials, respon a la necessitat d’intentar compensar les
mancances que, en general, han patit els membres d’aquest col·lectiu en aquesta àrea, atès
que han estat receptors d’un model educatiu tradicional (amb poca o nul·la possibilitat de
triar allò que volien fer; la majoria de coses els han estat imposades; amb falta d’informació
en molts aspectes, falta de comunicació i d’expressió dels seus sentiments i emocions, etc.).
Parlar de qualitat de vida en la tercera edat vol dir, a més d’assistència, salut, pensions
suicients, tenir accés a la informació, poder decidir per ser responsable del propi futur,
poder mobilitzar-se dins la xarxa social i tenir capacitat per participar activament i
comprometre’s en la resolució de problemes, poder organitzar-se per defensar els
interessos col·lectius i poder accedir a la cultura, com un dret i autorealització personal.
357
358 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La vellesa és una etapa de la vida que suposa un procés d’adaptació en l’àmbit personal,
social i familiar. Alguns d’aquests canvis que haurà de superar la persona gran seran
l’adaptació a nous rols en el nucli familiar i social, la necessitat d’omplir de contingut
gran part del temps, aprendre a demanar ajuda quan la necessiti, empatitzar amb els que
l’envolten i acceptar i comprendre nous canvis que no hauria imaginat mai.
Actualment, com s’ha dit, l’esperança de vida s’allarga més anys, massa anys per tractar-los
només des de la medicina o per enclaustrar les persones a casa o en residències.
La soledat en les persones grans pot ser triada en un moment determinat. Això no hauria
de suposar un problema, però no és així si aquesta soledat és trobada però no volguda i
pot generar en la persona gran un sentiment o una emoció negativa. Aquest sentiment
es pot estendre a la sensació de sentir-se sol ins i tot estant acompanyat, com diu López
(2005). Aquesta soledat pot arribar a produir un efecte negatiu en la salut de la persona
gran. L’argument és senzill: la persona allunyada de la vida social i cultural té totes les
possibilitats per acabar en el món sanitari amb trastorns psicològics o socials, com ara
depressió, aïllament social, ansietat o hipocondria.
L’estratègia compensadora consisteix a aprendre a conviure amb un conjunt de pèrdues
sensorials i assumir-ne les limitacions, i a assumir pèrdues familiars i socials molt properes.
Cal aprendre-ho des de l’educació emocional, per tal que la persona gran expressi emocions
de manera positiva i potenciï l’expressió d’aquestes emocions per millorar la relació amb
el seu entorn.
L’educació emocional té com a objectiu donar a la persona recursos i estratègies
conductuals, cognitives, emocionals i d’interacció social que li permetin tenir més control
de la pressió, tant interna com externa i, d’aquesta manera, evitar que es tradueixi en
estrès, prevenint possibles trastorns i millorant la salut psicològica.
Amb d’aquesta inalitat i per tal de facilitar a la gent gran una òptima adaptació a l’entorn,
es fa necessari treballar diferents habilitats socials, com ara: comunicar-se (autenticitat
en la comunicació, expressar sentiments i emocions, escolta activa, empatia), demanar
ajuda, aprendre a dir no (assertivitat), resoldre conlictes, acceptar i rebre elogis i crítiques
(reforçament positiu), l’autocontrol emocional i la relaxació (reduir el nivell d’ansietat
i estrès). Per això, el component psicosocial i educatiu del taller promourà el fet que
aquestes persones grans mantinguin un bon nivell de satisfacció, autoestima i benestar
personal.
En el procés d’envelliment, la manca d’habilitats socials d’una persona afecta les seves
relacions i el seu desenvolupament social. En aquest sentit, la persona gran té diicultats
a l’hora d’establir contacte amb el seu entorn directe (família, amistats, veïnat), i això, a la
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
vegada, afecta la seva autoestima. Així, el taller d’habilitats socials té una funció preventiva
i enriquidora dels estats emocionals mitjançant l’aprenentatge, l’entrenament i la pràctica
de dinàmiques i estratègies per amortir i minimitzar les emocions excessives o excessivament
negatives i per promoure i augmentar la presència de les positives. La intenció de
l’entrenament en aquests tipus d’habilitats socials és mantenir la persona gran activa en la
seva vida diària, així com pal·liar i prevenir situacions de soledat i aïllament social.
Actualment l’Equip treballa amb 63 grups repartits en 45 municipis. D’aquests grups,
60 són duts pels nou professionals de l’Equip i tres grups (sa Pobla, Manacor i Cala Rajada)
per professionals col·laboradors.
Els municipis i nuclis on duem a terme els tallers, per comarques, són els següents:
- A la comarca de Tramuntana: Banyalbufar, Bunyola, Esporles, Pollença, Port de
Pollença, Puigpunyent, Sóller i Valldemossa.
- A la comarca del Pla: Algaida, Ariany, Biniali, Can Picafort, Costitx, Lloret de Vistalegre,
Llubí, Maria de la Salut, Montuïri, Muro, Porreres, Sant Joan, Santa Eugènia, Sencelles,
Sineu i Vilafranca de Bonany.
- A la comarca de Llevant: Artà, Cala Millor, Capdepera, Manacor, Porto Cristo, Sant
Llorenç des Cardassar, Son Carrió, Son Servera.
- A la comarca de Migjorn: Campos, Colònia de Sant Jordi, Felanitx, Portocolom,
Santanyí, ses Salines.
- A la comarca del Raiguer: Alaró, Alcúdia, Biniamar, Binissalem, Búger, Caimari,
Campanet, Consell, Inca, Lloseta, Mancor de la Vall, Marratxí, Port d’Alcúdia, sa Pobla,
Santa Maria del Camí, Selva.
taula 5 I
Percentatge d’usuaris per comarques
resum per comarques
COMARCA DE TRAMUNTANA
COMARCA DE PALMA
COMARCA DEL RAIGUER
COMARCA DEL PLA
COMARCA DE MIGJORN
COMARCA DE LLEVANT
2008-2009
14,4
6,7
34,5
24,1
7
13,2
Font: elaboració pròpia, dades dels grups d’estimulació cognitiva, 2008-2011
2009-2010
13,8
6,6
33,5
25,5
8,2
12,5
2010-2011
11,8
6,4
36
24,7
8,9
12,2
359
360 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Gràfic 3 I
Percentatge d’usuaris per comarques
40
35
30
25
20
15
10
5
0
Tramuntana
Palma
Raiguer
Pla
Migjorn
2008-2009
Llevant
2009-2010
2010-2011
Font: elaboració pròpia, dades dels grups d’estimulació cognitiva, 2008-2011
taula 6 I
Usuaris del taller per sexe
usuaris per sexe
2008-2009
2009-2010
2010-2011
Homes
169
177
208
Dones
1.248
1.311
1.382
Font: elaboració pròpia, dades dels grups d’estimulació cognitiva, 2008-2011
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La majoria dels participants dels tallers són dones, encara que, darrerament, augmenta la
participació dels homes, gràcies a la tasca de sensibilització i captació d’aquest col·lectiu
masculí que, en principi, sembla més refractari a reconèixer les seves necessitats en
aquest àmbit.
taula 7 I
Edat dels participants
edat dels participants
Fins a 64 anys
2008-2009
2009-2010
2010-2011
9,03
9,66
10,31
De 65 a 74 anys
40,37
40,61
41,57
De 75 a 84 anys
44,18
43,11
41,57
A partir de 85 anys
Dones
6,42
6,62
6,54
1.248
1.311
1.382
Font: elaboració pròpia, dades dels grups d’estimulació cognitiva, 2008-2011
Pel que fa a l’edat dels participants dels tallers, observam que el gruix dels assistents té
entre 65 i 84 anys. Malgrat això, hi ha un 6,56% de persones amb més de 85 anys, la qual
cosa porta a constatar l’existència d’un grup nombrós de persones d’edat avançada que
encara disposa d’una certa autonomia per participar en la iniciativa comunitària. També
cal destacar que prop d’un 10% té menys de 64 anys.
361
362 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 8 I
Nucli de convivència dels participants
nucli de convivència
2008-2009
2009-2010
2010-2011
Sols
35,43
35,54
36,48
Acompanyats
64,57
64,46
63,52
Font: elaboració pròpia, dades dels grups d’estimulació cognitiva, 2008-2011
Font: elaboració pròpia, dades dels grups d’estimulació cognitiva, 2008-2011
Dels participants dels grups, més d’un 60% viuen acompanyats, ja sigui en parella
o en altres fórmules de convivència amb ascendents o, especialment, descendents.
La resta, pràcticament un 40%, viuen sols, la qual cosa pot suposar un risc més gran
d’aïllament social.
4. Programa per a familiars cuidadors
Per tal d’atendre les necessitats de caire psicosocial que presentava el col·lectiu de
familiars cuidadors, l’any 1994 s’obrí una línia de suport per a aquest col·lectiu que es va
mantenir activa ins a l’any 1999. Posteriorment, l’any 2004 es va tornar reprendre aquesta
línia, oferint als municipis un programa que s’ha anat formant a partir de tres eixos: la
informació i formació, l’activació de dinàmiques de grup i el suport psicosocial en l’àmbit
individual i familiar. Es tracta d’iniciatives comunitàries adreçades als familiars de persones
grans amb diversos graus de dependència.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Cal dir que aquestes iniciatives, tot i que són anteriors a l’entrada en vigor el desembre de
2006 de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció
a les persones en situació de dependència, hi encaixen perfectament, ja que se centren
en un dels col·lectius que la llei esmenta: el dels familiars cuidadors. I suposa, a més,
un compromís proper, actiu i personalitzat de l’Administració pública.
Al llarg de tots aquests anys, el Programa sempre ha procurat la participació de
col·laboradors externs a l’Equip, professionals dels serveis sanitaris i socials d’atenció
primària, tècnics de recursos d’atenció especialitzada, isioterapeutes, familiars i membres
de les associacions de cuidadors, bàsicament de malalts d’Alzheimer.
D’ençà de l’inici, s’hi han incorporat noves institucions, entitats i recursos de suport
comunitari dels familiars cuidadors. Malgrat que aquest programa és un dels diversos
que hi ha, té tres característiques importants que el fan diferent. En primer lloc, es duu
a terme per tota Mallorca i cerca la màxima proximitat amb els participants. En segon
lloc, procura la valoració de la càrrega psicosocial dels familiars cuidadors, aspecte que
encara no inclou la Llei i, inalment, treballa el vessant preventiu i comunitari.
Tot i els recursos existents, els familiars cuidadors necessiten suport ja que la tasca que
duen a terme és prou complexa, viuen situacions de manca de temps i de preparació,
de desestabilització dels sistemes familiar, social i laboral, de risc de veure’s afectats per
la síndrome del familiar cuidador (fatiga, estrès, insomni, entre altres símptomes).
En aquests anys l’anàlisi fonamental dels fets continua sent vàlida i l’experiència als pobles
on s’ha dut a terme el Programa ha estat molt positiva.
Aquesta realitat no és nova, però evidentment es presenta avui en dia amb nous reptes i
les diicultats següents:
• els nous tipus de famílies,
• les nombroses càrregues familiars i laborals de les persones que tenen cura de familiars,
• les diicultats per fer compatible l’assistència a les persones grans i les responsabilitats
laborals,
• l’augment de l’esperança de vida de les persones grans, que comporta un augment del
pes demogràic d’aquest col·lectiu,
• el paper de la dona, que pateix una discriminació doble perquè gairebé sempre és la
cuidadora principal,
• les despeses econòmiques que acompanyen l’accés als recursos existents,
• l’impacte emocional i el desgast físic que pateix la persona cuidadora,
• la reorganització familiar,
• i totes les conseqüències sociosanitàries que aquestes situacions comporten.
363
364 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El fet que les tasques dels familiars cuidadors els suposin un gran impacte físic, psíquic
i sociofamiliar, fa que el Programa s’implementi amb la intenció de proporcionar eines
i suport tècnic per ajudar-los i capacitar-los per millorar la seva qualitat de vida (cobrint les
necessitats psicosocials per tal de compensar-los la càrrega) i l’assistència que dispensen als
seus familiars. Així, les sessions s’estructuren per tal de tractar de totes aquelles qüestions
que afecten la tasca de cuidar una persona gran. Pel que fa a l’aspecte sociosanitari,
com hem dit, es compta amb la col·laboració de professionals sanitaris especialitzats i
coneixedors de les qüestions relacionades amb aquest àmbit concret:
• higiene, cura de la pell i nutrició (infermeria),
• tècniques de mobilització i canvis posturals (isioterapeutes).
Pel que fa a l’aspecte psicosocial, es compta amb la col·laboració de professionals del
treball social d’atenció primària, i també, des que va aparèixer la Llei 39/2006 i es van crear
els equips d’atenció a la dependència, dels professionals d’aquests equips per tractar de
les qüestions següents:
•
•
•
•
•
•
•
recursos i ajudes econòmiques i de suport social, Llei de dependència,
envelliment patològic: Alzheimer i Parkinson,
família, dependència i conlictes,
síndrome del cuidador,
conlictes relacionals i tracte diari,
drets i deures dels cuidadors i relaxació,
procés de dol.
Després d’aquests quasi deu anys de suport als familiars cuidadors i d’acord amb les
dades de què disposam, podem dir que prop d’un 88% de les persones que han acudit
al Programa per a familiars cuidadors són dones i només un 12% són homes, fet que
ens permet airmar, sense descobrir res de nou, que les persones que cuiden persones
dependents són majoritàriament dones. Vegem el gràic.
Font: elaboració pròpia, dades dels grups familiars cuidadors, 2006-2011
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Pel que fa a l’edat de les persones cuidadores, observam que el gruix de persones cuidadores tenen entre 46 i 75 anys. Malgrat això, hi ha un 8,56% de persones de menys de 45 anys
(és probable que estiguin en edat de tenir càrregues familiars amb infants petits, etc., per la
qual cosa, es troben en la situació d’haver de tenir cura dels seus ascendents i dels seus descendents alhora). També cal destacar que prop d’un 10% té més de 76 anys, una edat avançada.
taula 9 I
Percentatge de cuidadors/es per grups d’edat
edat
<45
46-50
51-55
56-60
61-65
66-70
71-75
76-80
81-85
>86
8,56
9,95
12,14
11,74
15,42
14,93
11,94
7,36
2,49
0,30
Font: elaboració pròpia, dades dels grups familiars cuidadors, 2009-2011
Si analitzam les dades sobre el parentiu de la persona cuidadora, observam les dades
següents:
Font: elaboració pròpia, dades dels grups familiars cuidadors, 2009-2011
365
366 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 10 I Estat civil dels cuidadors/es
Pare/mare
42,39
sogre/a
7,46
Parella
24,58
germà/ana
6,47
altres
13,93
I si observam l’estat civil, la majoria de cuidadors i cuidadores són casats.
taula 11 I Estat civil dels cuidadors/es
Casat/ada
68,56
fadrí/ina
10,25
Vidu/Vídua
11,54
divorciat/ada
2,29
Font: elaboració pròpia, dades dels grups familiars cuidadors, 2009-2011
Com ja s’ha dit, una de les característiques d’aquest programa és que es duu a terme per
tot Mallorca, ja que se cerca la màxima proximitat amb els participants.
5. Intervenció psicosocial
Un objectiu fonamental de la política social és el manteniment i la promoció de la qualitat
de vida de les persones grans, com a ciutadans amb necessitats compartides amb altres
grups de població i, al mateix temps, amb necessitats especíiques.
L’any 1948 l’OMS (Organització Mundial de la Salut) deineix la qualitat de vida com
l’absència de malaltia i la presència de benestar físic, mental i social. La incorporació
dels components adaptatius i ecològics a la intervenció psicològica ha fet necessari
disposar de models d’anàlisi i praxis que considerin la capacitat d’ajust de la persona
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
al seu medi tenint en compte tant les pròpies expectatives (autoconcepte, autoestima,
estratègies disponibles) com la capacitat de recuperar-se ràpidament de la malaltia,
dels canvis o de l’infortuni.
El desplegament de la nova Llei de dependència (des del 2007) i la progressiva presa de
consciència social i institucional respecte de les situacions de fragilitat i incapacitat de les
persones grans han comportat una primera fase d’anàlisi de la situació (Encuesta sobre
discapacidades, deficiencias y estado de salud, 1999; Plan de acción para las personas
mayores 2003-2007; Libro blanco de la dependència, 2004). També ha estat decisiva la
necessitat de poder comptar amb recursos de suport psicosocial per poder donar resposta
a les diverses situacions de risc emergents en la població de gent gran.
Les dades demogràiques i de dependència coniguren progressivament una realitat social
en què el seguiment del procés d’envelliment per part dels serveis socials municipals i dels
programes de l’Equip de Vellesa i Família detecten situacions de risc tant de les persones
grans com dels seus familiars.
El fet que els serveis socials municipals treballin en aquest sector als diferents municipis
de l’illa fa que demanin l’assessorament dels tècnics de l’Equip tant de tipus individual
com familiar, així com la intervenció en situacions de risc per aïllament i desestructuració
familiar que impedeixen l’atenció adequada a les persones grans.
Els objectius generals del Programa són oferir un suport tècnic als serveis socials municipals
per part d’un equip multidisciplinari, assessorar i donar un suport psicosocial dins l’àmbit
comunitari i millorar la qualitat de vida de les persones gran a la comunitat. D’aquesta
manera, ha esdevingut un grup de referència de tota Mallorca quant a la vellesa i la família.
L’experiència directa de l’Equip amb persones grans i familiars cuidadors ha permès
detectar un nombre considerable de situacions personals i familiars que necessitaven una
intervenció especíica motivada per demandes de diferents tipus. En primer lloc, es tracta
d’unes demandes d’assessorament en la intervenció amb persones grans i familiars per part
dels treballadors socials municipals. En segon lloc, d’un tipus de demanda de valoració, de
disseny i d’intervenció en situacions personals i familiars que, per les seves característiques,
ho requerien. I, inalment, de demandes de procediments de protecció i garantia de drets
civils de persones grans en situació de risc per aïllament, desestructuració familiar o de
bloquejos en les relacions familiars que impedien l’atenció necessària a les persones grans.
Els desenvolupament del Programa de suport psicosocial es regeix per la interprofessionalitat,
la protecció de les persones grans i garantia dels drets civils i la transversalitat, és a dir,
la intervenció comunitària i la qualiicació. Tots aquests principis estan entesos com a
valors de referència que han d’orientar qualsevol intervenció que dugui a terme l’Equip.
367
368 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Per tot això, totes les intervencions tècniques han de tenir la màxima qualitat d’atenció
possible. La formació contínua, el coneixement de les novetats en la intervenció comunitària
i els debats i intercanvis d’experiències entre els tècnics són factors que fan més probable
la qualiicació correcta.
Alguns exemples de tipologies de casos de persones grans que fan referència a disfuncions
psicosocials susceptibles d’intervenció que tractem en el Programa de suport psicosocial són
els següents: processos de dol en les diferents fases, trastorns de l’estat d’ànim i trastorns
d’ansietat en persones grans, trastorns adaptatius de tipus depressiu i ansiós en familiars
cuidadors (síndrome del familiar cuidador), maltractament i negligència en la cura de les
persones grans, processos de deteriorament cognitiu i alguns tipus de demència.
Les línies d’actuació, una vegada estudiada la demanda i feta la valoració psicosocial per
part del professional de l’Equip, són: derivar la persona gran o família a altres programes
en què l’Equip de Vellesa i Família treballa i que s’expliquen en aquest mateix article,
derivar-la a altres serveis, fer consultes amb altres professionals que treballen en el sector,
la intervenció del tècnic de referència de l’Equip de Vellesa i Família.
El desplegament de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia
personal i atenció a les persones en situació de dependència deixa entreveure i dóna
prioritat a intervencions de tipus preventiu i de suport psicosocial o basades en serveis
comunitaris i domiciliaris per a les persones grans i les seves famílies. En aquest sentit
i amb un afany d’optimitzar recursos i poder donar una atenció més individualitzada i
eicient a les diverses necessitats de les persones grans, que cada dia són més diverses,
seria convenient que les corresponents administracions promoguessin, enfortissin i
garantissin programes de prevenció i suport psicosocial a la comunitat.
6. 2012 i perspectives
L’any 2012 ha estat declarat l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i de la Solidaritat
Intergeneracional. L’OMS deineix l’envelliment actiu com el «procés d’optimitzar les
oportunitats de salut, participació i seguretat amb la inalitat de millorar la qualitat de
vida a mesura que les persones envelleixen» (2002).
La Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors de l’IMAS, amb el Programa
de suport psicosocial i educatiu a l’envelliment, ofereix eines per millorar aquestes
oportunitats de salut, participació i seguretat de la gent gran.
Tant el Programa d’estimulació cognitiva i d’habilitats socials, com el programa dirigit als
familiars cuidadors, i el Programa d’intervenció psicosocial, tenen, entre altres objectius, la
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
inalitat de millorar la salut cognitiva i mental dels participants. Molts estudis epidemiològics
han mostrat que l’estimulació cognitiva del col·lectiu de persones grans retarda el deteriorament
cognitiu associat a l’edat i redueix el risc de demència (Croisile 2006). La Secció de Foment
de l’Autonomia, si bé no ha quantiicat la reducció del risc de demència, cada any fa una
avaluació en què els participants dels tallers indiquen majoritàriament que la participació a les
sessions els ha estat útil per millorar la memòria i reduir el nombre de descuits.
Quant a la salut mental, si ens centram en els trastorns d’ansietat i els trastorns depressius,
que són els de més prevalença en la població de gent gran —el primer amb una prevalença
del 15,13% (Franco-Fernández i Antequera-Jurado 2009) i el segon, del 19,7% (Urbina et
al. 2007)—, la percepció subjectiva dels participants en aquests programes és de disminució
de la sensació d’ansietat i dels sentiments depressius.
En relació amb les oportunitats de participació, aquest programa és una plataforma per a
les persones grans per tal que puguin formar part d’un grup diferent de l’entorn familiar
i perquè coneguin i participin en els serveis comunitaris que tenen a l’abast, que moltes
vegades desconeixen. Així, s’evita la sensació de soledat i la persona sent que és necessària
per als altres, sent que encara té un valor dins la societat i, d’altra banda, és conscient que
com a ciutadà té dret a uns serveis i a uns recursos.
Veiem, doncs, que les línies de treball de l’IMAS estan en consonància amb els objectius marcats per aquest any europeu. Però no ens podem aturar en el 2012, hem de mirar cap al futur.
I no podem oblidar que aquest futur, segons apunten les projeccions demogràiques, estarà caracteritzat per la inversió demogràica (IMSERSO 2011), i per l’augment del sobreenvelliment.
A més, en aquest futur s’haurà de desplegar ja completament la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència,
l’article 21 de la qual parla de la prevenció de les situacions de dependència. En concret, hauran
d’arribar les prestacions també al grau I nivell 1, entre les quals cal destacar els serveis de promoció de l’autonomia personal, que inclouen, entre altres coses, l’estimulació cognitiva.
Quant als familiars cuidadors, cal tenir present que la ràtio de suport familiar (nombre
de persones de 85 i més anys per cada 100 de 45 a 65 anys) continuarà creixent i els
recursos familiars per atendre les persones grans seran cada vegada més reduïts (Abellán
2012). L’envelliment de l’envelliment fa que aquestes persones grans cuidades siguin cada
vegada més velles i amb més risc, per aquest motiu, de patir una situació de dependència.
Si els darrers anys ja s’ha incrementat notòriament la població atesa pels nostres programes,
el futur d’aquesta secció estarà marcat, tenint en compte les projeccions demogràiques, per
l’atenció d’un nombre cada vegada més nombrós d’usuaris en un moment socioeconòmic
especialment vulnerable. Per fer front a aquesta realitat propera cal optimitzar els recursos
sense rebaixar la qualitat del suport i aquest és el nostre gran repte.
369
370 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Abellán, A. (2012). Un perfil de las personas mayores en España, 2012. Indicadores
estadísticos básicos. Madrid: IMSERSO.
Barceló B. J. (2009). «Programes d’intervenció comunitària en vellesa i família». Anuari
de l’Envelliment Illes Balears 2009. Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració,
Universitat de les Illes Balears, 330-332.
Barceló, B. J.; Santiago, J. (2000): «Necessitats i serveis de les persones grans». A: AA. VV.
Informe sobre els serveis socials de les Illes Balears. Palma: Estudis Solidaris i Econòmics «Sa
Nostra», 52-89.
Croisile, B. (2006). «Memory stimulation. Which scientiic beneits? Which exercices?».
Revue de Gériatrie, 31, 421-133.
Franco-Fernández, M. D.; Antequera-Jurado, R. (2009). «Trastornos de ansiedad en el
anciano». Psicogeriatría, 1, 37-47.
Instituto Nacional de Estadística (2000). Encuesta sobre discapacidades, deficiencias y
estado de salud, 1999. Avance de resultados. Datos básicos. Madrid: INE.
Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les
persones en situació de dependència. BOE, núm. 299, de 15-12-2006.
López, J. (2005). Personas mayores viviendo solas. La autonomía como valor en alza.
Madrid: IMSERSO.
Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Secretaría General de Asuntos Sociales. Instituto
de Migraciones y Servicios Sociales (2003). Plan de acción para las personas mayores 20032007. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.
Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Familias y Discapacidad. Instituto de Mayores y
Servicios Sociales (IMSERSO) (2005). Libro blanco de la dependencia, 2004. Madrid: IMSERSO.
OMS (2002). Active ageing: a policy framework. Ginebra: World Health Organization.
Urbina, J. R.; Flores, J. M.; García, M. P.; Torres, L.; Torrubias, R. M. (2007). «Síntomas
depresivos en personas mayores: prevalencia y factores asociados». Gaceta Sanitaria.
21(1), 37-42.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
MARÍA ISABEL CUART SINTES
Palma, 1974. Llicenciada en Psicopedagogia per la Universitat de les Illes Balears. Amb
un Postgrau en Demències i Malaltia d’Alzheimer (Institut Superior d’Estudis Psicològics).
Actualment treballa com a tècnica a la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones
Majors, a l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del Consell de Mallorca, i com a professora
associada a la Universitat de les Illes Balears, al Departament de Pedagogia Aplicada i
Psicologia de l’Educació, de l’àrea de Psicologia Evolutiva i de l’Educació.
ROGER FARRÉ I SECALL
Barcelona, 1973. Llicenciat en Psicologia per la Universitat de les Illes Balears, amb un
Postgrau en Neuropsicologia Clínica (ISEP). Actualment treballa com a tècnic a la Secció
de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors, a l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del
Consell de Mallorca.
JOANA FERRAGUT FIOL
Sencelles, 1968. Diplomada en Treball Social per la Universitat de les Illes Balears.
Actualment treballa a la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors, a
l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del Consell de Mallorca.
JOANA MARIA FIOL I AMENGUAL
Palma, 1976. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de les Illes Balears, amb un
Postgrau en Tècnic de Qualitat (UOC) i un Postgrau en Neuropsicologia Clínica (ISEP).
Actualment treballa com a tècnica a la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones
Majors, a l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del Consell de Mallorca.
CATALINA GARCIA GARÍ
Porreres, 1973. Llicenciada en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Autònoma
de Barcelona, Diplomada en Treball Social per la Universitat de les Illes Balears. Actualment
treballa a la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors, a l’Institut Mallorquí
d’Afers Socials del Consell de Mallorca.
371
372 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
MARIA DE LES NEUS HOMAR SANTANER
Palma, 1977. Diplomada en Educació Social per la Universitat de les Illes Balears. Actualment
treballa com a tècnica a la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones Majors, a
l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del Consell de Mallorca. Anteriorment, del 1999 al 2003,
treballà com a educadora social a la residència Llar dels Ancians del Consell de Mallorca.
Assumí la coordinació del 1r i 2n cicle de la Universitat Oberta de Majors a la Universitat
de les Illes Balears el 1999 i el 2000.
MARGALIDA POCOVÍ FERNÁNDEZ
Montuïri, 1974. Diplomada en Educació Social per la Universitat de les Illes Balears.
Actualment treballa com a tècnica a la Secció de Foment de l’Autonomia per a Persones
Majors, a l’Institut Mallorquí d’Afers Socials del Consell de Mallorca.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
dePendènCia i
reCursos a L’iLLa d’eiVissa
373
374 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
dependència i
recursos a l’illa d’eivissa
Josefa Marí Marí
Elisa Pérez Ramon
Catalina Ribas Guasch
Bartolomé Roig Roselló
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
En aquest treball volem descriure d’una manera tan esquemàtica com sigui possible
els recursos assistencials (residències, places sociosanitàries i centres de dia) a Eivissa,
així com plasmar els treballs que realitzam des de l’any 2007, any de posada en marxa
de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de
dependència.
L’illa d’Eivissa té una població total de 134.460 habitants i comptam amb un total de
469 places residencials-dependència i 80 de centre de dia tant públiques com privades.
Descriurem la seua ubicació, titularitat i via d’accés. Detallarem així mateix el nombre de
sol·licituds de reconeixement de la situació de dependència registrades. Donarem una
visió descriptiva de la situació de la dependència a Eivissa: percentatges de dependents,
ubicació geogràica, nombre de places destinades a dependència i altres recursos.
Presentarem dades comparatives del que hem anat treballant en aquests darrers anys i
plasmarem inalment unes idees sobre la manera d’adaptar-nos a les noves situacions i
maneres d’actuar.
Resumen
En este trabajo queremos describir de una manera tan esquematizada como sea posible
los recursos asistenciales (residencias, plazas sociosanitarias y centros de día) en Ibiza, así
como plasmar los trabajos que venimos realizando desde el año 2007, año de puesta en
marcha de la Ley de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en
situación de dependencia.
La isla de Ibiza tiene una población total de 134.460 habitantes y contamos con un
total de 469 plazas residenciales-dependencia y 80 de centro de día tanto públicas como
privadas. Describiremos su ubicación, titularidad y vía de acceso. Detallaremos así mismo
el número de solicitudes de reconocimiento de la situación de dependencia registradas.
Daremos una visión descriptiva de la situación de la dependencia en Ibiza: porcentajes
de dependientes, ubicación geográica, número de plazas destinadas a dependencia y
otros recursos.
Presentaremos datos comparativos de lo que hemos ido trabajando en estos últimos años
y plasmaremos inalmente unas ideas de cómo adaptarnos a las nuevas situaciones y
maneras de actuar.
375
376 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1. Introducció
Hem actualitzat aquest treball després d’estudiar detalladament cinc pòsters presentats
en els diferents congressos de geriatria des de l’any 2007. L’hem realitzat professionals de
les diferents administracions que treballam en l’àmbit gerontològic des de fa molts anys.
L’obertura de nous centres a l’illa d’Eivissa, així com la promulgació estatal de la
Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de
dependència, la utilització dels nous barems per valorar les persones en situació
de dependència i els desplegaments que haurien de produir-se varen ser la part
fonamental d’aquests treballs.
Ja l’any 2007, al pòster presentat en el Congrés de Palma de Mallorca, plantejàvem com
a objectiu principal, d’una banda, l’obertura dels nous centres, així com l’actuació de la
Llei de dependència. D’altra banda, es tractava de regular el procediment per accedir als
diferents recursos assistencials.
Cinc anys després, veiem que hem fet molta feina en aquest sentit, però encara en falta
molta més i per això vàrem creure interessant fer un recull de tot aquest esforç per part de
professionals com nosaltres (membres del Consell Insular d’Eivissa, la Fundació Balear per
al Suport de les Persones amb Dependència, IB-Salut...), que actuen de manera informal
com un equip multidisciplinari en l’àmbit sanitari i social de l’illa d’Eivissa.
En el total de les Illes Balears, trobam que hi ha un 13,7% de persones més grans de
seixanta-cinc anys (141.154 persones), de les quals un 6,54% són persones sobreenvellides
(>75 anys) i gairebé la meitat (48%) són més grans de vuitanta anys.
A l’illa d’Eivissa trobam una població aproximada, segons l’Institut Balear d’Estadística
(IBESTAT), de 15.338 persones més grans de seixanta-cinc anys (aproximadament un 12%).
El sobreenvelliment de la població fa que trobem un augment signiicatiu de persones
amb problemes de salut crònics. Parlam últimament de pacients fràgils i dependents,
terminologia que no usàvem ins ara.
La valoració de la situació de dependència és una eina fonamental, si bé hem comprovat
que és important dissenyar un recorregut més àgil entre els diferents nivells: sanitaris i
socials. Un grup de pacients de vegades passa d’un nivell a l’altre a causa de la complexitat
de la malaltia i aquesta situació no queda relectida en la valoració de dependència.
Comprovam a diari que «la ubicació correcta de cada usuari en el seu nivell és el que ens
proporcionaria una bona qualitat assistencial». És una tasca difícil, ja que comptam amb
recursos limitats. Intentarem que això no sigui un impediment a l’hora de seguir en la
nostra feina.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2. Recursos sanitaris i socials de les illes Pitiüses
L’illa d’Eivissa té un total de 134.460 habitants i Formentera, 10.365; detallarem breument
els recursos sanitaris, sociosanitaris i socials de què disposam.
Illa d’Eivissa:
- Hospital de Can Misses (Hospital comarcal de referència) (sanitari)
- Policlínica Nuestra Señora del Rosario (sanitari) (privat)
- HRA de Cas Serres (sociosanitari): 12 llits conveni IB-Salut
- Residència de Can Blai (residència de dependència)
- Residència Reina Soia (privada-concertada, 20 llits de dependència)
- Sant Jordi: Can Raspalls (dependència/discapacitat psíquica i malalts mentals), també
centre de dia (pendent obertura deinitiva)
- Residència de Sant Antoni de Portmany (dependència) (en construcció)
- Sa Residència (abans Centre de Majors Santa Eulària) (privat)
- Centres de Dia: CATM (públic), Can Blai (públic), Reina Soia (privat), Sant Joan de
Labritja (públic)
Formentera:
- Hospital d’aguts
- Centre de dia
2.1. relació de residències
Descrivim en els quadres següents les entitats residencials o sociosanitàries autoritzades a
l’illa d’Eivissa i les seues adreces:
taula 1 I
Relació de centres i les adreces
entitat
municipi
adreça
HRA Cas Serres
Eivissa
c/ de Cosme Vidal Llàser, 27
Residència Can Blai
Santa Eulària des Riu
ctra. des Canar, s/n
Residència Reina Soia
Eivissa
c/ d’Antoni M. Alcover, 3
Sa Residència
Santa Eulària des Riu
Finca s’Hort Gros, Jesús
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
2.1.1. titularitat dels centres residencials per municipis
Descrivim mitjançant taules els municipis i la titularitat dels diferents recursos:
377
378 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 2 I
Titularitat dels centres residencials per municipis
municipi
Eivissa
Sant Antoni de Portmany
Sant Joan de Labritja
Sant Josep de sa Talaia
Santa Eulària des Riu
Total Eivissa
Públic
1
En construcció
0
Pendent obertura deinitiva
1
2
Privat
1
total
2
0
0
1
2
2
4
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
taula 3 I
Titularitat dels centres residencials
Eivissa
Santa Eulària des Riu
Públic
1
1
govern
Consell
1
1
Consorci
Gestionat
Privat
1
1
total
2
2
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
taula 4 I
Titularitat de les places residencials
Eivissa
Resta de municipis
Total
Públic
Privat
total
núm. absoluts % núm. absoluts % núm. absoluts %
180
64,7
105
54
285
60
98
35,3
90
46
188
40
278
100
195
100
473
100
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
La titularitat dels centres residencials públics a l’illa d’Eivissa són un del Consell (HRA de Cas
serres) i l’altre del Govern de les Illes Balears (Can Blai, gestionat pel Consorci Sociosanitari,
Govern-Consell).
El municipi de Santa Eulària des Riu compta amb 98 places residencials públiques i el
d’Eivissa, amb 180 places. En relació amb la localització de places privades, veiem que
un 46% correspon a Santa Eulària des Riu i un 54% a Eivissa. També existeix l’oferta
d’apartaments tutelats de caràcter privat.
2.1.2. distribució municipal de les places residencials
Veurem la distribució pels diferents municipis de l’illa:
Eivissa, Santa Eulària des Riu, Sant Josep de sa Talaia, Sant Antoni de Portmany, Sant Joan
de Labritja.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 5 I
Distribució municipal de places residencials
municipi
Públic
Privat
total
Eivissa
160
125
285
Santa Eulària des Riu
94
90
184
Total
254
215
469
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
taula 6 I
Distribució municipal de places residencials %
municipi
Públic
Privat
total
Eivissa
62%
58%
60%
Santa Eulària des Riu
38%
42%
40%
Total
100%
100
100%
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
taula 7 I
Titularitat per municipis de les places residencials
municipi
Públic
govern
Consell
Eivissa
180
60
120
Santa Eulària des Riu
94
Total
274
60
Consorci
120
Privat
total
105
285
98
90
184
98
195
469
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
2.2. els centres de dia
Descrivim titularitat i nombre de places de centre de dia.
taula 8 I
Titularitat dels centres de dia per municipis
Públic
Privat
Eivissa
municipi
1
1
2
Santa Eulària des Riu
1
1
2
Sant Joan de Labritja
1
Total
3
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
total
1
1
5
379
380 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 9 I
Titularitat de places de centres de dia
Públic
Privat
total
Eivissa
municipi
20
20
40
Santa Eulària des Riu
20
20
40
Sant Joan de Labritja
(pendent obertura deinitiva)
20
Total
60
20
40
100
Taula 9. Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
2.3. Població més gran de seixanta-cinc anys
Tenim una població més gran de seixanta-cinc anys de 15.338 persones a la nostra illa,
segons dades de l’IBESTAT; d’aquesta població, un 46% és més gran de setanta-cinc anys.
taula 10 I Majors de 65 anys
Eivissa
65-69 anys
4.774
70-74 anys
3.550
75-79 anys
3.053
80-84 anys
2.189
>85anys
1.772
Font: IBESTAT. Elaboració pròpia
2.4. Índex de cobertura actual
L’índex de cobertura actual de places residencials per a gent gran a Eivissa és de 3,5%,
semblant a la mitjana balear, que és de 3,29%, però inferior a la de Mallorca, que és de
4,1%, i a la mitjana nacional, que és de 4,4%.
Veiem que l’índex de cobertura de places residencials a l’illa d’Eivissa és quasi un punt per
davall de la mitjana nacional. L’índex de cobertura dels centres de dia a Eivissa és de 0,4%;
a les Balears, la mitjana de cobertura és de 0,68% i a l’àmbit nacional, de 0,83%.
2.5. mapa de recursos i nombre total de places residencials i centres de dia
(públics i privats)
De manera gràica exposam els recursos de les Pitiüses, en diferents colors.
• Residències para dependència
• Residències privades (places concertades)
• Centre sociosanitari. Consell d’Eivissa
• Centres hospitalaris
• Residències per a dependència
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Gràfic 1 I Mapa de les Pitiüses. Elaboració pròpia
Expressam gràicament el nombre total de places públiques i privades:
Elaboració pròpia
381
382 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2.6. esquema conceptual. regulació
Descrivim tres grans mòduls: dependents, dependents + sanitat i sanitat.
Veiem que els diferents recursos depenen de diferents administracions. Expressam
mitjançant aquest esquema:
1. A qui va adreçat?
2. De quines residències o centres disposam a les Pitiüses?
3. Com està regulat?
Veiem que el requadre més ampli és el de dependència més problemes sanitaris: els
problemes de salut són els que generen més dependència.
Dependència 100%
Dependència%
Sanitat 100%
Sanitat%
1) Persones dependents
Persones dependents
Problemes de salut
(Suport sanitari)
Problemes de salut generen més dependència
2)
3)
Can Blai
ßà
Sant Jordi ß à
ß
HRA Cas Serres
Sant Antoni ßà (sociosanitari + dependència)
Reina Soia (concertada) ßà
Regulat:
Llei de serveis socials
+ Llei dependència
ßà HRA
(12 llits conveni IB-Salut)
Regulat:
Llei de serveis socials
+ Llei dependència
Regulat:
Llei dependència + Llei
sanitària
Hem detallat les residències que existeixen a la nostra illa, així com la normativa que les
regula: lleis de serveis socials, lleis sanitàries.
Com podem comprovar, els diferents recursos depenen de diferents administracions i,
per tant, també hi ha diferents vies d’accés. Parlàvem en tots els nostres treballs de la
necessitat d’una porta única i una única central de reserva. Si bé ens guiam amb el mateix
barem i treballam en conjunt, necessitam uniicar criteris d’actuació.
Sabem que hi ha diversos circuits i luxos d’ingrés, ja que els centres depenen de diferents
dependències administratives i també tenen diferents inançaments.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’HRA de Cas Serres és el centre sociosanitari de referència a Eivissa i també és el que
compleix amb els requisits, tant tècnics com humans, per dur a terme aquestes tasques.
Regulat Llei dependència:
Mòdul dependència
↔
Mòdul
dependència +
Mòdul sanitari del
suport a la dependència
Social
Altres residències i centres de dia
(També mòduls sociosanitaris)
↔
Recurs hospitalari
sociosanitari
Sanitari
(HRA de Cas Serres)
L’estructura sociosanitària (HRA de Cas Serres, metge/metgessa, infermer/a 24 hores, oxigen,
tractaments parentals, sondatges, nutrició, analítiques, cures etc.) també dóna la possibilitat
d’atendre determinades persones amb necessitats de salut (subaguts i aguditzacions) que,
en estructures residencials, generalment no es poden atendre per manca de disponibilitat
d’estructura i/o recursos. Persones amb descompensacions freqüents de malalties cròniques
o en la fase avançada d’una malaltia crònica evolutiva i/o en estat de inal de vida són els
casos que majoritàriament són remesos a Cas Serres des de l’hospital d’aguts (dotze llits en
conveni amb l’IB-Salut), la qual cosa ha permès reduir al màxim l’anada a serveis d’urgència
o ins i tot l’ingrés a l’hospital (HCM). L’objectiu principal seria la rendibilització dels recursos
amb la disminució de l’estada a l’hospital d’aguts (HCM). Les estades a l’hospital d’aguts són
per malaltia aguda i no per croniicació dels processos.
També és important comptar amb unitats individualitzades per tram d’atenció:
psicogeriatria, convalescència, pal·liatives, complexitat clínica... Necessitaríem mòduls
sociosanitaris també dins de residències, com marcam amb l’esquema conceptual.
3. Situació de la dependència a Eivissa
Detallarem les dades estadístiques, així com el lux de sol·licituds i la utilització del barem.
3.1. dades estadístiques
Segons les dades de maig de 2012 (vegeu la taula 12), tenim:
1.953 sol·licituds actives,
1.755 dictàmens,
1.610 dependents amb dret a prestació,
1.181 PIA,
627 expedients en tràmit, que corresponen a un 32,10%.
383
384 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Durant tots aquests anys hem vist un augment creixent de les sol·licituds de reconeixement
de la situació de dependència. La dependència és un estat de caràcter permanent en què
es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, malaltia o discapacitat, i lligades
a la falta o pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, necessiten l’atenció
d’una altra o unes altres persones o ajuts importants per realitzar activitats bàsiques de
la vida diària o, en el cas de persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental,
d’altres suports per a la seua autonomia personal.
Es pretenia fomentar recursos assistencials i es consideraven excepcionals els ajuts econòmics
i s’ha comprovat que, a dia d’avui, la majoria de persones que demanen el reconeixement
de la seua condició de dependents vénen amb la idea d’obtenir ajut econòmic.
Trobam que el peril de persona beneiciària, segons dades de l’IMSERSO (a 1 de gener de
2011), és una dona més gran de vuitanta anys, amb un grau III de dependència, resident
en una localitat de més de 50.000 habitants, propietària de l’habitatge on viu i que té una
renda mitjana entre 1 i 2 IPREM.
taula 12 I
municipi
sol·licituds
dictàmens
Eivissa illa
Eivissa
Sant Antoni de Portmany
Sant Joan de Labritja
Sant Josep de sa Talaia
Santa Eulària des Riu
Formentera
1.953
880
321
112
249
391
108
1.755
788
297
104
229
337
104
Persones
beneficiàries amb
dret a prestació (*)
1.610
708
278
99
208
317
98
PIA
En tràmit
1.181
531
213
88
164
185
89
627
269
89
19
64
186
13
Font: CAIB maig 2012. Elaboració pròpia
* (GIII, GII i GIN2)
Graus i nivells especiicats:
Veiem que a l’illa d’Eivissa hi ha un total de 1.468 persones amb dret a prestació. Aquest
nombre és la suma dels graus III i II. Les persones amb grau I no se sap quan rebran ajuda.
A més, un 40% de les persones amb dret són grans dependents.
Taula 13 I
Grau III
Municipi
Illes Balears
Eivissa illa
Grau II
Grau I
N2
N1
N2
N1
N2
N1
2.022 4.378 3.105 4.483 2.578 3.170
177
413
381
497
178
157
Total persones
Sense beneficiàries
amb dret
Grau
a prestació
GIII + GII)
196
13
13.988
1.468
continua
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
municipi
Eivissa
Sant Antoni de Portmany
Sant Joan de Labritja
Sant Josep de sa Talaia
Santa Eulària des Riu
Formentera
n2
78
29
12
19
39
15
n1
181
69
28
42
93
26
n2
200
48
22
46
65
22
n1
195
92
28
80
102
22
n2
85
41
10
25
17
13
n1
87
19
8
22
21
5
giii + gii)
9
2
0
0
2
1
654
238
90
187
299
85
Font: CAIB juny 2012. Elaboració pròpia
3.2. flux de sol·licituds
L’any 2007, a l’inici de la posada en marxa del sistema, va haver-hi una allau de sol·licituds.
El 2008 va repuntar una altra vegada el volum de sol·licituds per voler normalitzar,
mitjançant la Llei de dependència, les persones usuàries de les residències. Des d’aleshores
s’ha mantingut més o menys estable.
Font: CAIB. Elaboració pròpia
385
386 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.3. utilització del bVd
Trobam que el BVD és un instrument més per a la valoració en geriatria; avalua de manera
encertada les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària. També és un instrument
vàlid aplicat a persones afectades de patologia invalidant independentment de la seua
edat. Ens hem trobat que el BVD no és un element precís per valorar persones amb
malaltia mental crònica.
En aquests anys vàrem poder aplicar aquest barem en diferència d’un any a pacients
ingressats a centre sociosanitari, dades que ens pareixen interessants i transcrivim en
aquest treball.
I per patologies veim:
Font: Unitat de Valoració. Elaboració pròpia
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Comparàrem BVD i patologia de les persones ingressades.
En fer la comparativa dels pacients ingressats (100 pacients), comprovàrem que:
● El BVD augmentava de manera ostensible i la patologia variava lleugerament.
● El BVD és un instrument útil per a la valoració geriàtrica integral.
● El BVD valora la capacitat per portar a terme per si mateix les activitats bàsiques i
instrumentals de la vida diària.
● El BVD no és un instrument útil per valorar els casos aguts i subaguts.
● No ens deinia la fragilitat dels processos ni ens servia com a element pronòstic.
● Tampoc no ens servia per determinar els temps d’estada en centre, podria servir com a
instrument valorador dins del centre, càrregues de feina del personal.
La majoria de pacients que sol·liciten recurs residencial són persones grans dependents
(BVD >75 punts). Aproximadament el 80% de les sol·licituds que rebem són de persones
més grans de seixanta-cinc anys.
El 34% dels pacients ingressats al centre a què fem referència en aquest estudi, Hospital
Residència Assistida de Cas Serres, provenia de l’hospital d’aguts.
En aquest treball deiníem el peril de les persones usuàries segons la seua procedència:
-
Peril sociosanitari: home més gran de seixanta-cinc anys, amb afectació crònica (dany
cerebral, ACV, demència i/o malaltia terminal).
Peril residencial: dona més gran de vuitanta-cinc anys, amb demència i amb
problemàtica social. Molt semblant al peril que ens donava l’IMSERSO l’any 2011.
En el treball realitzat veiem que la persona usuària més jove tenia trenta-cinc anys i la més
gran, cent dos anys.
En l’usuari clarament sociosanitari, la seua dependència és generada per problemes de salut
i són els casos que provenen de l’hospital d’aguts i en els quals s’ha de prioritzar el cas.
4. Esquemes i models
Descrivim a continuació tres esquemes dels models que hem estat dibuixant aquests anys
i hem resumit en aquest article. Veiem:
Esquema 1: Els diferents circuits i les administracions de les quals depenen els recursos.
387
388 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Esquema 2: El registre de les sol·licituds i els passos a seguir dels expedients.
Esquema 3: De manera molt esquemàtica, el model de centre amb què es compta a les Illes
Balears, els serveis, el inançament, la normativa reguladora.
4.1. esquema de circuits i administracions
Representam aquí un petit organigrama dels recursos de les Pitiüses i de les diferents
administracions de què depenen.
CIRCUITS
govern de les illes balears
â
Conselleria de Salut, Família i Benestar Social
Dependència
Govern de les Illes
Balears (Fundació
d’Atenció i Suport a la
Dependència i Promoció
de l’Autonomia Personal
de les Illes Balears)
-------------
Hospital d’aguts
Can Misses
Consell d’eivissa
â
Departament de Sanitat
i Benestar Social
HRA
Govern de les Illes Balears
(IB-Salut)
12 llits - - - - - - - - - - - - Conveni Sociosanitari
---------------------
Consell
d’Eivissa
Conveni
Formentera
(?)
HRA Cas Serres
Convenis (?)
Residència - - - - - - -Dependència
-
--------------------
Altres recursos socials
(places concertades
i centres de dia)
Can Blai
Sant Jordi de ses Salines: Can Raspalls (pendent obertura deinitiva)
Sant Antoni de Portmany (en construcció)
Places concertades Reina Soia (20 places)
Places concertades HRA Cas Serres (40 places)
Centres de dia: CATM: Centre d’atenció trastorns memòria (Cas Serres)
Centre de dia Can Blai)
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4.2. registre de sol·licituds
Només fent una ullada, ja veiem que hi ha una doble via per registrar les sol·licituds (ins
i tot podria haver-hi triples vies: municipi/Consell/Govern). Usam el mateix barem de
valoració i tot hauria d’estar centralitzat via reconeixement dependència. Veiem duplicitat
d’expedients i vies d’accés.
Sol·licitud Consell (casos sociosanitaris
i altres: BVD < de 25 punts, no
compleixen requisits):
Valoració
Registrar sol·licitud d’entrada
Valorar la situació de dependència
Revisar i resoldre propostes
(Òrgan de valoració)
Resolució de grau i nivell
Crear escenaris
Fer i negociar Pla individual d’atenció (PIA)
Llista i prioritats. Casos segons
necessitats
Registre sol·licituds
(Consell Insular d’Eivissa)
- C/ de Balears, 13
07800 Eivissa, Illes Balears
- Consell Insular d’Eivissa
Av. d’Espanya, 49
07800 Eivissa, Illes Balears
Resolució i assignació de recurs
Notiicar
Registre sol·licituds ajuntaments:
- Vila, Sant Antoni, Sant Joan,
Sta. Eulària, Sant Josep
- C/ d’Abad i La Sierra, 47, Eivissa
- Fundació d’Atenció i Suport a la
Dependència i de Promoció de
l’Autonomia Personal de les Illes Balears
(Govern de les Illes Balears)
Necessitat d’una valoració interdisciplinària, no solament valoració de dependència.
Circuits més àgils i comissions d’ingrés, seguiment i alta ha estat un dels nostres objectius
en aquests treballs.
4.3. model i normativa dels centres
Parlam des d’un principi d’ubicació de cada persona usuària en el seu nivell assistencial
o d’optimització de recursos; per això, hem realitzat aquest esquema conceptual, en el
qual deinim tres grans mòduls o blocs en què descrivim tots els recursos de la nostra illa i,
inalment, parlam de la n ormativa. Descrivim:
- Mòdul residència o mòdul dependència
389
390 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
- Mòdul dependència en suport sociosanitari
- Mòdul sociosanitari en suport sanitari
En aquests tres grans mòduls es deinirien els tipus de recursos que hi ha a les nostres illes,
així com s’especiiquen els serveis i l’atenció que s’hi dóna, el inançament i la normativa
reguladora.
1r mòdul: mòdul residencial o mòdul dependència. Englobam en aquest apartat la llarga
estada residencial com a mòdul dependència. L’any 2008 vàrem intentar incloure tots els
usuaris dels centres de l’illa en la Llei de dependència, fet pel qual es va veure un augment
de la demanda (vegeu gràics 3 i 4). Aquesta modalitat tindria un personal d’atenció directa
suicient per dur a terme les activitats de manteniment funcional i cognitiu, cures, oci...
així com personal d’atenció indirecta (neteja, bugaderia, cuina, recepció, administració,
direcció), que pot ser propi o per empresa externa (Decret 86/2010). Aquí queden
englobats tant recursos públics com privats. Els ingressos en residència via dependència
poden tardar ins a dos anys. S’ha de tenir en compte que el Govern central està treballant
en la modiicació de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia
personal i atenció a les persones en situació de dependència. Estem esperant el sentit
d’aquestes modiicacions.
2n mòdul: mòdul dependència amb necessitat de servei sociosanitari de suport a la dependència.
Cada vegada veiem més tendència a la croniicació dels processos, més patologies cròniques
dins les residències. Adequar la persona usuària a cada nivell assistencial ha estat la nostra
lluita aquests anys, per això veiem la necessitat d’aquest suport sociosanitari dins de les
residències. S’hauria de comptar amb serveis mèdics i d’infermeria de manera continuada, no
solament a demanda segons la necessitat. Englobam totes les residències dins aquest mòdul.
La possibilitat de l’obertura de les noves residències fa que ens plantegem de manera més
ferma la reordenació de tots els recursos com una veritable necessitat.
3r mòdul: mòdul sociosanitari amb suport sanitari. Comptaríem amb metge i infermera les
24 hores. Tractaments d’aguts i subaguts. D’aquesta manera s’optimitzarien els recursos.
A l’illa d’Eivissa només els dotze llits del conveni de l’HRA amb l’IB-Salut estarien en aquest
criteri o mòdul sociosanitari/sanitari. El inançament aquí vendria per la sanitat, pel fet
de ser un recurs sanitari. També plantejam la possibilitat de copagament per part de la
persona usuària.
A l’HRA de Cas Serres també compleixen el mòdul sociosanitari més dependència. Tots els
altres llits vendrien deinits igual que les altres residències per aquest mòdul.
En aquest gràic també detallam la normativa reguladora, tant de les residències públiques
com privades.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Hem vist que els centres cada vegada necessiten més suport. Els dotze llits sociosanitaris
no cobreixen la demanda actual de la nostra illa. Com hem especiicat en altres apartats
d’aquest treball, l’HRA Cas Serres és el que compleix els requisits i des d’on s’ha articulat
aquesta modalitat d’atenció sociosanitària a l’illa d’Eivissa. És el centre històric de
referència.
Els altres centres han d’estar preparats per a les necessitats sociosanitàries, que estan
creixent d’una manera important.
La contractació d’un geriatre per part de l’IB-Salut i la coordinació amb l’hospital d’aguts
ha estat un pas excel·lent en el treball que s’està fent: s’han reordenat els recursos i s’han
rendibilitzat al màxim i, sobretot, s’han reduït les estades a l’hospital d’aguts.
SOCIAL
SANITAT
Mòdul residencial
Mòdul dependència
Mòdul sociosanitari
o
I
I
Mòdul dependència
I
I
Mòdul sociosanitari
Mòdul sanitari
(Suport dependència)
Social
Dependència
Sociosanitari
Residència o centre de dia
Residència Dependència
Municipi/Consell
Govern/Consell
Gestió: Consorci
Concertats
Centres de dia
Can Blai
Sant Jordi (pendent obertura deinitiva
Sant Antoni (pendent obertura deinitiva)
Sanitari
Sociosanitari à
à
à
à
HRA
HRA
391
392 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
● Serveis:
- Hostaleria, bugaderia,
alimentació, oci
- Manteniment cognitiu i
funcional
- Cures
- Serveis mèdics i d’infermeria
a demanda
Atenció primària
• Personal d’atenció directa
Personal d’atenció indirecta
(Propi i contractat)
• Finançament:
Usuari
Serveis socials. Dependència
(municipi/ Consell/Govern)
● Serveis:
- Hostaleria, bugaderia,
alimentació, oci
- Manteniment cognitiu i
funcional
- Cures
- Psicòlegs, terapeutes
- Serveis mèdics i d’infermeria
- Mòdul d’atenció sanitària de
suport a la dependència
• Personal d’atenció directa
Personal d’atenció indirecta
(Propi i contractat)
• Finançament:
Usuari
Serveis socials.
(Dependència. Govern /
Consell)
● Serveis:
- Hostaleria, bugaderia,
alimentació, oci
Atenció sanitària. Serveis
mèdics i d’infermeria 24h
assistencials per a subaguts i
aguditzacions
Complexitat clínica, pal·liatives
Convalescència
Manteniment cognitiu i
funcional
Psicòlegs, isioterapeutes,...
Serveis sanitaris i sociosanitaris
Farmàcia...
• Personal d’atenció directa
Personal d’atenció indirecta
(Propi i contractat)
Personal mèdic 24 h
• Finançament:
Sanitari
Usuari
• Regulat: lleis sanitàries
● Regulat:
Llei 3/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de
dependència.
Llei 4/2009, d’11 de juny, de serveis socials de les Illes Balears.
Decret 123/2001, de 19 d’octubre, de deinició i regulació de les condicions mínimes d’obertura i funcionament de
centres i serveis per a persones majors, tant públics com privats.
Decret 66/99, de 4 de juny, pel qual s’aprova el Reglament regulador del Sistema Balear de Serveis Socials.
Decret 86/2010, de 25 de juny, pel qual s’estableixen els principis generals i les directrius de coordinació per a
l’autorització i l’acreditació dels serveis socials d’atenció a persones grans i persones amb discapacitats, i es regulen
els requisits d’autorització i d’acreditació dels serveis residencials de caràcter suprainsular per a aquest sector de
població.
5. Consideracions i propostes finals
Detallam a continuació de manera resumida els resultats que hem plasmat durant aquests
anys i les propostes que llançam.
5.1. falta de recursos
Veiem clarament una falta de recursos; en aquests moments, l’índex de cobertura de places
per a persones grans és del 3,5%, mentre que l’OMS recomana un índex mínim del 6%.
L’obertura deinitiva dels centres de Sant Jordi de ses Salines i de Sant Antoni de Portmany
milloraran aquesta situació.
La llista d’espera per ingrés en residències és superior a 140 persones.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
A l’illa d’Eivissa falta informatitzar correctament el circuit de llista d’espera i central de
reserva. També hem de tenir en compte com afectarà aquesta situació la modiicació de
la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les
persones en situació de dependència.
5.2. bVd com a instrument de valoració
Tenim bons resultats i bones experiències en aquest instrument per valorar la dependència,
tant en l’entorn del pacient com a l’àmbit institucional; ara bé, s’evidencia que es necessita
una valoració interdisciplinària de la situació, no únicament valoració de la dependència.
5.3. Circuits
Els diferents recursos assistencials depenen de diferents estaments, cosa que fa que s’hagin
de duplicar o ins i tot triplicar els expedients; és necessari un sistema més àgil.
Hem detectat que els problemes burocràtics administratius poden retardar de manera
signiicativa l’agilitat en la tramitació dels expedients; l’agilitat del sistema de dependència
es trenca entre el temps que va de la valoració de dependència a l’elaboració del PIA;
es té un grau de dependència suicient per tenir dret a rebre ajuda i ens trobam que
únicament podem fer «contenció». A Eivissa tenim un 32,10% d’expedients en tràmit
(627 expedients), xifra prou elevada.
A dia d’avui estam entrenats a treballar en el SISAAD (Servei informàtic del sistema per a
l’autonomia i l’atenció a la dependència), si bé falta una coordinació estricta entre tots els
professionals i les administracions que treballam en aquest àmbit.
5.4. ubicació correcta de les persones usuàries
Hi ha una tendència a la croniicació dels processos i una nova forma de patir les
malalties. La dependència és generada freqüentment per problemes de salut i en
aquests casos hem de prioritzar l’atenció fent un ingrés en el centre sociosanitari de
referència a les Pitiüses (HRA Cas Serres); la contractació d’un geriatre per part de
l’IB-Salut i la creació d’una comissió o equip d’atenció sociosanitari ha fet sorgir un
nou escenari d’actuació, que ha millorat la coordinació entre els diferents recursos i la
ubicació de les persones usuàries.
És important dissenyar un recorregut més àgil entre els diferents nivells assistencials; hi ha un
grup de pacients important que va passant d'un nivell a l'altre i un altre grup que fa el trajecte
de la complexitat creixent. Per tant, la manera més adequada d'optimitzar els recursos és la
correcta ubicació del pacient en el recurs de la intensitat assistencial que el seu estat requereix.
393
394 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La manca de recursos a les nostres illes fa que hi hagi un tant per cent important de
persones ingressades a l’HRA Cas Serres d’un peril totalment social, cosa que al mateix
temps provoca esgotament de recurs sociosanitari i que aquest no estigui optimitzat,
ja que s’utilitza un recurs més car del que es necessita.
5.5. reordenació dels recursos
Es fa necessària la reordenació dels recursos de les Pitiüses, tant els sociosanitaris com els
de llarga estada-residencial-dependència.
Segons dades de les memòries de la Unitat de Valoració del Consell Insular d’Eivissa presentades
el 2011, les sol·licituds per ingrés urgent d’una plaça de residència varen ser cent deu (110), de
les quals quaranta-una (41) són casos sociosanitaris que provenen de l’Hospital Can Misses i
onze (11) són casos socials que també provenen de l’Hospital Can Misses.
Quasi la meitat dels casos que es tramiten de manera urgent provenen de l’hospital
d’aguts (HCM). Els ingressos als centres via dependència poden retardar-se ins a dos anys.
Tot això evidencia la necessitat d’un accés al recurs a través d’una valoració interdisciplinària
individualitzada, no únicament la valoració de dependència.
5.6. escenaris de futur
Proposaríem unitats individualitzades per trams d’atenció tant en residències com
sociosanitaris. Cada vegada hi ha més patologia crònica dins de les residències, motiu
pel qual es necessiten equips d’ajuda i atenció tant als centres sociosanitaris com en
residències-dependència.
Es necessita la creació de comissions d’ingrés, seguiment i alta.
5.7. adaptació a la situació
Com a resultat d’aquest treball ens surten les qüestions següents:
● Quin recurs és l’idoni?
● Quina intensitat de recurs?
● Com ens coordinam?
Ja hem plantejat diverses vegades la necessitat de reordenar els recursos tant sanitaris com
socials, fent plans d’actuació i adequació de la xarxa sanitària-sociosanitària-dependència,
creació de comissió d’ingrés, seguiment i alta, i circuits més àgils.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El que sí podem conirmar després d’aquest treball compartit és que la col·laboració
estreta entre els professionals de les diferents administracions és imprescindible per tenir
una visió completa de les necessitats a les nostres illes.
395
396 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Caja, C. (2008). Nuevas perspectivas de la atención de larga estancia en Cataluña. Barcelona:
XV Congreso de la Sociedad Catalano-Balear de Geriatria i Gerontologia.
Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Dades estadístiques de dependència, 2012.
Consell Insular d’Eivissa. Memòria 2010-2011.
González, S., Montserrat, J., Sánchez, J., Anguas, L. F., Barriga, L. A., i Cervera, M. (2010).
Informe sobre la Ley de la Autonomía Personal y Atención a las Personas en Situación de
Dependencia. Madrid. Editorial: Fundación Democracia y Gobierno Local.
Marí, J., Mayans, F., Rivero, V., i Roig, B. (2007). Valoració de la Dependència de les 167
sol·licituds rebudes durant l’any 2006 al Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Palma de
Mallorca: Congrés de la SEGG.
Marí, J., Marí, M. J., Mayans, F., Llull, M., Rivero, V., i Roig, B. (2009). Valoración a través
del BVD de solicitudes y pacientes ingresados en los años 2007 y 2008 en Ibiza. Bilbao.
Congreso de la SEGG.
Marí, J., Roig, B., Llull, M., Marí, M. J., i Pérez, E. (2009). Estudio comparativo de solicitudes
del año 2007, 2008, 2009 recibidas en la Unidad de Valoración del Consell d’Eivissa. Palma
de Mallorca: I Congreso de la Sociedad Balear de Geriatría y Gerontología.
Marí, J., Roig, B., Llull, M., Pérez, E. i Ribas, C. (2010). Evolución de las solicitudes de
dependencia en Ibiza. Valladolid: Congreso de la SEGG.
Marí, J., Roig, B., Ribas, C., Llull, M., i Pérez, E. (2011). Solicitudes de Dependencia y Recursos
en la Isla de Ibiza. Málaga: 53º Congreso de la SEGG.
Ministerio de Asuntos Sociales. Plan Gerontológico,1992.
Resolució de 29 de juny de 2010, de la Secretaria General de Política Social i Consum,
Acord del Consell Territorial del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència
sobre modiicació del barem de valoració de la dependència establert al Reial decret
504/2007, de 20 d’abril.
Ribas, C. (2010). Informe de la actividad realizada por la Unidad de Valoración del Consell
d’Eivissa desde el año 2006 al 2009. Ibiza: Máster de Ciencias Sociales Aplicadas a la
Atención Sociosanitaria. UIB.
Ribas, C. (2011). Estudio de los recursos asistenciales para la población dependiente de
Ibiza. Ibiza: Máster en Ciencias Sociales Aplicadas a la Atención Sociosanitaria. UIB.
Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad. IMSERSO. Información estadística del
SAAD. 2011. Madrid. Recuperat de: http//www.dependencia.imserso.es/InterPresent1/
groups/imserso/documents/binario/presentacionest2010.pdf
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
JOSEFA MARÍ MARÍ
Metgessa del Consell Insular d’Eivissa (Unitat de Valoració)
Màster en Gerontologia Social. Universitat de Barcelona
ELISA PÉREZ RAMON
Infermera. Valoradora Fundació d’Atenció i Suport a la Dependència i de Promoció de
l’Autonomia Personal de les Illes Balears
CATALINA RIBAS GUASCH
Coordinadora Infermeria HRA Cas Serres
Màster en Ciències Socials aplicades a l’atenció sociosanitària. UIB, 2011
BARTOLOMÉ ROIG ROSELLÓ
Fisioterapeuta. Valorador Fundació d’Atenció i Suport a la Dependència i de Promoció de
l’Autonomia Personal de les Illes Balears
397
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
eL Centre de dia Per a
maLaLts d’aLzHeimer i aLtres
trastorns Cognitius.
ConseLL insuLar de menorCa (Cime).
399
400 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
el centre de dia per a malalts d’alzheimer i
altres trastorns cognitius.
Consell insular de menorca (Cime).
Montserrat Carreras Pons
Liliana Curzi
Milagros González González
Bernardo López Oblaré
Lorena Martín Mus
Patrícia Moncada Pons
María Sánchez Delicado
Sílvia Zapata Ruiz
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
El Centre de dia del Consell Insular de Menorca per a malalts d’Alzheimer i altres trastorns
cognitius és un centre especialitzat en l’atenció a usuaris amb aquestes patologies. La seva
inalitat és terapèutica, rehabilitadora i assistencial.
Els pacients són avaluats pels professionals del centre en les seves diverses àrees i s’elabora
un pla d’actuació depenent de les seves capacitats residuals. Segons aquestes, s’incorporen
a un o a diversos tallers cognitius.
En l’actualitat, els tallers especíics que ofereix el centre són: orientació tempoespacial,
orientació a la realitat, pràxia, gnosi, memòria, càlcul i llenguatge, activitats de la vida
diària, activitats físiques i de psicomotricitat.
L’altre pilar de l’assistència del centre és la família, tant en les seves necessitats de formació
i informació com en les assistencials i de suport.
Resumen
El Centro de Día del Consell Insular de Menorca para Enfermos de Alzheimer y otros
Trastornos Cognitivos es un centro especializado en la atención a usuarios con estas
patologías. Su inalidad es terapéutica, rehabilitadora y asistencial.
Los pacientes son evaluados por los profesionales del centro en sus diversas áreas y se
elabora un plan de actuación dependiendo de sus capacidades residuales. En base a ellas
se incorporaran a uno o varios de los talleres cognitivos.
En la actualidad, los talleres especíicos que oferta el centro son: orientación tempoespacial,
orientación en la realidad, praxias, gnosias, memoria, cálculo y lenguaje, actividades de la
vida diaria, actividades físicas y de psicomotricidad.
El otro pilar de la asistencia del centro es la familia, tanto en sus necesidades de formación
e información como en las asistenciales y de apoyo.
1. Introducció
El Centre de dia és un centre d’estimulació cognitiva especialitzat, que ofereix serveis a
usuaris amb aquesta malaltia i a les seves famílies en un horari ampli, de 8 a 21 hores.
Pioner a Menorca, pretén alentir al màxim el deteriorament de la malaltia, conservar
401
402 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
tant temps com es pugui les àrees menys deteriorades i recuperar les funcions menys
utilitzades.
1.1. objectius
Els objectius del centre van dirigits tant a l’usuari com a la família.
1.1.1. dirigits a l’usuari
L’objectiu principal és millorar la qualitat de vida.
Els objectius secundaris són potenciar les habilitats residuals, oferir un entorn acollidor i
crear una atmosfera educacional.
1.1.2. dirigits a la família
L’objectiu principal és millorar la qualitat de vida de la família i/o del cuidador principal.
Els objectius secundaris són oferir suport psicosocial a la família/cuidador i donar formació
i informació sobre la malaltia.
1.2. recursos humans
L’equip professional del centre és un equip que treballa de manera multidisciplinària. Està
format per:
1.2.1. direcció orgànica
La direcció del centre correspon al conseller/a que tingui atribuïdes les competències en
matèria de benestar social . Aquesta funció està delegada al director/a insular de la xarxa
sociosanitària. La direcció funcional correspon al director/a de la Residència de gent gran
del Consell Insular de Menorca i centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius. És el
responsable de l’organització funcional del centre.
Les funcions d’aquest últim són:
Planiicar, dirigir, supervisar i avaluar el model assistencial
Coordinar-se amb els recursos comunitaris
Gestionar el pressupost
Avaluar la satisfacció dels usuaris respecte del servei rebut
Gestionar el personal a nivell laboral
Supervisar el correcte desenvolupament de les funcions de l’equip
Establir i facilitar canals de comunicació
Garantir el treball multidisciplinari
Fomentar la formació continuada del personal
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Participar en la Comissió Tècnica davant de cada ingrés nou
Participar en les reunions multidisciplinàries del centre
Supervisar el compliment i l’actualització del pla individual
Facilitar la coordinació de l’equip amb la família
Vetllar pel compliment dels drets de l’usuari i el reglament de règim intern
Facilitar la interrelació individualitzada amb els usuaris
Representar la institució davant la família
1.2.2. Psicòloga
Les funcions de la psicòloga són:
Practicar la valoració i el seguiment neuropsicològic i conductual
Col·laborar en el diagnòstic etiològic de la demència si és necessari
Dissenyar i organitzar el pla d’estimulació més adient a cada usuari
Portar a terme el seguiment dels tallers de psicoestimulació
Donar suport psicològic especíic a l’usuari i a la família
Crear grups de suport
Donar suport a l’equip
1.2.3. geriatre
Les funcions del metge geriatre són:
Realitzar l’avaluació mèdica prèvia a l’ingrés
Indicar la idoneïtat del centre a cada usuari en concret, prèviament a la valoració global d’equip
Portar a terme la valoració geriàtrica integral de l’usuari ja acceptat en el centre
Elaborar la completa història clínica de cada usuari
Participar en la Comissió Tècnica davant de cada ingrés nou
Participar en les reunions multidisciplinàries del centre
Participar en l’elecció dels tallers adequats a cada tipologia d’usuari
Col·laborar amb la psicòloga en l’ajustament diagnòstic del tipus de demència o trastorn cognitiu
existent en cada usuari
Portar el control de les patologies concomitants quan puguin interferir en l’adequada execució del
tractament no farmacològic i cognitiu del centre, sempre en col·laboració amb el seu neuròleg i/o metge
de família
Sol·licitar proves complementàries si és necessari
Detectar i informar el metge de família de les alteracions clíniques de rellevància trobades en el
centre de dia
Participar en reunions amb familiars sempre que el cas ho aconselli
Controlar tota la medicació i l’ajustament del tractament als criteris geriàtrics
Contribuir al pla de cures i mesures elaborat de manera multidisciplinària per a cada usuari del centre
403
404 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1.2.4. infermera
Les funcions de la infermera i coordinadora són:
Acollir l’usuari/a en el moment de l’ingrés
Elaborar la història d’infermeria
Valorar i supervisar les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD)
Observar i detectar les necessitats de l’usuari i donar-hi resposta
Responsabilitzar-se de la realització de tècniques pròpies d’infermeria (medicació, analítiques,
cures, sondatges…)
Controlar la dieta
Col·laborar en l’organització i el seguiment dels tallers de psicoestimulació
Participar en les reunions multidisciplinàries
Participar en les tasques de formació continuada de l’equip
Informar i formar sobre les atencions necessàries i donar suport a les famílies
1.2.5. fisioterapeuta
Les funcions de la isioterapeuta són:
Realitzar la valoració d’ingrés i seguiment anual
Dissenyar i portar a terme les sessions d’activitat física
Valorar la necessitat d’ajudes tècniques especíiques
Participar en la Comissió Tècnica
Participar en les reunions multidisciplinàries
1.2.6. treballadora social
Les funcions de la treballadora social són:
Rebre les sol·licituds d’ingrés
Realitzar la valoració social, familiar i econòmica
Elaborar l’informe social per passar per la Junta d’Ingressos
Participar en la Junta d’Ingressos per a la deliberació de la idoneïtat o no dels casos estudiats
Realitzar un seguiment dels casos i proporcionar informació, formació i suport a les famílies
Prevenir i tractar situacions de crisi provocades per la sobrecàrrega en les famílies o els cuidadors
Afavorir la interrelació entre les famílies dels usuaris i els professionals del centre
Coordinar-se amb altres serveis socials de la comunitat per garantir la cobertura de les necessitats
dels usuaris
Participar en la Comissió Tècnica
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1.2.7. auxiliars d’infermeria
Les funcions de les auxiliars d’infermeria són:
Atendre la recepció i l’acomiadament dels usuaris
Acompanyar en el transport per realitzar la tasca de recollida i entrega dels usuaris
Participar i executar els tallers de psicoestimulació
Realitzar la higiene i neteja dels usuaris, quan la situació ho requereixi
Portar a terme les activitats de reeducació vesical, eliminació/canvis de bolquers o compresa,
ingesta de líquids
Distribuir el menjar a les taules i ajudar els malalts que no puguin menjar per si mateixos
Col·laborar en la recollida de constants: temperatura, tensió arterial, glucèmies, pes... Supervisat
pels professionals responsables
Recollir signes d’alarma que manifesti el malalt (dolor, diarrea, febre, queixes, sagnats, diicultat
par deambular, tristesa, qualsevol canvi de conducta...) i comunicar-los a la infermera
Ajudar l’usuari durant la seva sortida del centre i abans
Ajudar en els desplaçaments, la comunicació i els requeriments dels malalts per proporcionar-los
benestar
Tenir cura i procurar el bon estat d’ús del mobiliari i del material de treball i comunicar qualsevol
problema o avaria al superior immediat o a l’encarregat de manteniment
1.2.8. tasques comunes
Les tasques comunes com a equip multidisciplinari són:
Col·laborar en l’elaboració i el seguiment del pla d’objectius
Informar i formar sobre atencions necessàries i donar suport a la família
Participar en les reunions multidisciplinàries
Fer el seguiment del desenvolupament de la programació
Valorar els nous usuaris
Elaborar la memòria anual
1.3. recursos organitzatius
1.3.1. metodologia d’ingrés
La sol·licitud d’ingrés es realitza mitjançant el treballador social del municipi en el qual
resideix l’usuari. A partir d’aquí, s’inicia un procés en el qual es valoren les circumstàncies
socials i de salut. Si es considera apropiada l’assistència al centre i és valorada positivament
en la Comissió d’Ingrés, s’emet un «apte» temporal de quinze dies. Durant aquest període
de prova, l’usuari és valorat de manera integral per l’equip multidisciplinari del centre.
Finalment, la comissió d’ingrés decideix si es manté l’apte de cada usuari. I se li assigna el
recurs assistencial més adequat a les seves característiques i necessitats. Aquest esquema
405
406 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de treball es veurà relectit en l’informe a direcció, que és el preàmbul al decret de
Conselleria per a la formalització de l’ingrés.
taula 1 I
Sistemàtica de valoració i ingrés
Informació d’infermeria
Dades de iliació i familiars d’ingrés
Valoració d’infermeria
Aproximació inicial, funcional i cognitiva: Katz, Barthel, Lawton, MMS i Reloj
Informació de geriatre
Valoració clínica, diagnòstica i farmacològica
Estudi complementari si és necessari
Hachinsky i altres segons patologia
Informació de psicòloga
Valoració neuropsicològica: Test Barcelona
Valoració neuropsiquiàtrica: NPI
Valoració emocional: GDS 15 ítems, Hamilton o un altre d’ansietat
Valoració familiar: Zarit o altres
Valoració del grau de deteriorament: GDS, FAST
Informació de isioterapeuta
Tinetti
Valoració psicomotora gruixada
Informació de treballadora social
Valoració de la situació social, personal i familiar
Informe a Direcció amb:
diagnòstic sindròmic
diagnòstic cortical/subcortical
diagnòstic etiològic (probabilitat)
Criteris clínics especíics
Demència Alzheimer
Vascular
Frontotemporal
Cossos de Lewi
Altres...
Estadi GDS-FAST
Conclusions i recomanacions: tallers, horari i dies de la setmana
1.3.2. Comissió d’ingrés
Una vegada realitzades les valoracions mèdiques i d’àrea social, es crea una comissió en
la qual es conirma l’adequació del centre al futur usuari i s’inicien els tràmits formals
per poder prestar l’atenció en el centre. La comissió d’ingrés està formada pel director/a
insular, el director/a del centre, el metge/ssa i el treballador/a social.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1.3.3. Comissió tècnica
La Comissió Tècnica del centre avalua les sol·licituds i recull els resultats d’aquesta valoració
mitjançant una acta. En igualtat de puntuació en els barems, té preferència un malalt
d’Alzheimer.
Aquesta Comissió Tècnica està integrada pels membres següents: el director/a insular de
la xarxa sociosanitària, el metge, el psicòleg, l’infermer, el isioterapeuta i el treballador
social del centre.
La comissió podrà proposar el desviament provisional o deinitiu de les persones sol·licitants
envers altres recursos que es considerin més adequats a les seves necessitats. Un cop valorades
les sol·licituds, es formula la proposta d’admissió o de no admissió, que es remet, juntament
amb l’acta de valoració, al conseller que tingui atribuïdes les competències en la matèria.
1.3.4. reunions multidisciplinàries
Amb una periodicitat bimensual, es realitza una reunió en la qual participa tot el col·lectiu
tècnic i assistencial. S’actualitza la informació generada tant a nivell general com a nivell
individual. És el moment ideal per a la presa conjunta de decisions.
1.3.5. flux de l’assistència en el centre
Per facilitar la comprensió del lux d’atenció que es genera davant un nou cas, adjuntam
una taula explicativa. [taula 2]
1.4. ubicació
El centre està situat a la planta baixa del recinte de la Residència geriàtrica assistida de
l’Ajuntament de Maó. Ocupa una superfície d’uns 200 metres quadrats, dividits en una
gran sala central de caràcter multifuncional, dos despatxos, una zona de descans, un
office, un servei assistit i una àmplia zona per a isioteràpia. Totes les sales estan separades
per parets de vidre, de tal manera que es poden controlar tots el recintes simultàniament.
407
408 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
taula 2 I
Diagrama de lux de l’assistència en el centre.
Sol·licitud d’accés al centre
Valoració inicial MÈDICA
Valoració inicial de TR. SOCIAL
APTE TEMPORAL
NO APTE
Valoració sanitària i funcional
Valoració neuropsicològica
Valoració per isioterapeuta
Valoració per Treball Social
APTE DEFINITIU
Diagnòstics/GDS
Objectius
INFORME INTERN
- Àrees conservades
- Àrees deteriorades
- Reajustament diagnòstic i terapèutic
- Rehabilitació funcional
TALLERS ESTIMULACIÓ COGNITIVA
Sense nivells previs
Amb nivell clínic observacional
Nivells 3,2 i 1
fisioteràpia
altres teràpies físiques
Deteriorament
orientació temporal i espacial
orientació a la realitat
aVd
Deteriorament
Càlcul i llenguatge
memòria
BAIXA
CD
RA RGA
domicili
Pràxia
Gràiques per nivell
especíic
Deteriorament
Decisió d’equip de
canvi de NIVELL
Gràiques del nou nivell
1.5. usuaris
El centre va dirigit a:
Persones més grans de 55 anys
Que convisquin amb un familiar o tutor
Amb diagnòstic de demència establert
Amb una fase de malaltia que els permeti participar en les activitats del centre
Amb grau de deteriorament lleu a moderat
Amb bona situació funcional
Sense alteracions greus de conducta
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Està organitzat de tal manera que es pugui atendre un màxim de dotze usuaris de manera
simultània en un mateix taller. Segons la valoració de l’equip tècnic, es pot recomanar
l’assistència al centre de dues maneres diferents:
Centre de dia parcial, matí o tarda, que pugui incloure o no el menjar corresponent
Tallers concrets segons informe tècnic
1.5.1. tipologia d’usuaris atesos en el centre i diagnòstics
Els usuaris atesos en el centre durant l’any 2011 es recullen, juntament amb els seus
diagnòstics i edat, a la taula següent.
taula 3 I
usuaris
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
Tipologia d’usuaris i diagnòstics atesos en el centre
(Tall sagital desembre de 2011)
diagnòstics
DCL no amnèsic versus frontotemporal
DCL no amnèsic, atencional executiu
DCL vascular/parkinsonià
DCL vascular
DCL secundari a malaltia de Parkinson
DCL vascular
DCL amnèsic (vascular)
DCL vascular
DCL per patologia psiquiàtrica
DCL vascular amnèsica
DCL/demència frontotemporal
DCL/demència mixta
DCL amnèsic/Alzheimer lleu
Mixta amb predomini multiinfart
Alzheimer
Demència en malaltia de Whipple
Alzheimer amb FRV
Alzheimer
Demència vascular
Alzheimer
Demència vascular
Alzheimer amb FRV
Alzheimer amb FRV
Alzheimer amb FRV
Demència per cossos de Lewy
Alzheimer
Alzheimer
Alzheimer amb FRV
L’edat mitjana és de 77,3 anys.
gds
2
2
2-3
3
3
3
3
3
3
3
3-4
3-4
3-4
4
4
4
4
4
4-5
5
5
5
5
5
5–6
6
6
6
edat
79
75
79
79
81
73
77
68
68
77
74
71
88
79
77
62
84
80
78
83
72
89
75
76
75
82
75
89
409
410 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Des de la inauguració del centre, el 2004, ins a inal del 2011, s’ha valorat un total de
66 usuaris. L’edat mitjana dels usuaris a desembre de 2011 ha estat de 77,3 anys.
1.6. activitats d’estimulació cognitiva
L’estimulació cognitiva és el conjunt de tècniques que permeten alentir al màxim l’avançament
de la malaltia i la potenciació des recursos intel·lectuals infrautilitzats. És el tractament no
farmacològic d’elecció per a aquest tipus de trastorns i s’aplica en format de tallers.
1.6.1.tallers
Són els instruments d’aplicació de l’estimulació cognitiva. Tenen una duració d’uns
45 minuts i poden atendre ins a dotze usuaris de manera simultània.
Els tallers que es realitzen en l’actualitat són:
taula 4 I
Tallers
dilluns
dimarts
9.30
10.30
11.00
12.00
taller orientació
tempoespacial
taller orientació
realitat
taller orientació
tempoespacial
12.00
13.00
taller càlcul
i llenguatge o
pràxia
15.30
16.30
taller càlcul
i llenguatge o
pràxia
4. taller
memòria
17.00
18.00
18.00
19.00
9. taller pràxia
dimecres
dijous
taller orientació taller orientació
tempoespacial
tempoespacial
taller
orientació
taller
moviments
realitat
multisensorial
isioteràpia/
taller càlcul
taller càlcul
càlcul i
i llenguatge o
i llenguatge o
llenguatge
o
pràxia
pràxia
pràxia
taller càlcul
taller costura,
taller rebosteria 1. i llenguatge o
jardineria i
pràxia
estètica
5. taller
6. isioteràpia/
7. taller
memòria
taller memòria
memòria
taller pràxia
taller pràxia
taller pràxia
divendres
taller orientació
tempoespacial
taller orientació
realitat
taller càlcul
i llenguatge o
pràxia
2. bingo
3. maneig
d’euros
8. moviments
taller pràxia o
multisensorial
1.6.1.1. Orientació tempoespacial i en la persona. Ens permet mantenir en la memòria la
informació respecte del moment en què vivim, el lloc en què ens trobam i la identitat de
la nostra persona.
1.6.1.2. Orientació a la realitat i lectura. Permet tenir un accés directe a la realitat i
a les notícies a través de la lectura i els comentaris de la informació local, nacional o
internacional que ens brinda el diari Menorca.
1.6.1.3. Llenguatge i càlcul. Intenta pal·liar o recuperar una de las alteracions clau en l’evolució
de las demències, mitjançant tècniques de conversació, escriptura i operacions aritmètiques.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
1.6.1.4. Activitats de la vida diària. Pretén mantenir o millorar la resposta de l’usuari
davant activitats quotidianes. Consta de diferents subtallers segons els objectius cercats.
1.6.1.5. Memòria, reminiscència i gnosi. És un dels tallers més importants perquè treballa
els elements més pertorbats de l’esfera cognitiva de l’usuari. Busca mantenir les capacitats
o trobar mitjans alternatius per fer-les més efectives. El record de fets antics (reminiscència)
i el reconeixement en totes les modalitats sensorials (gnosi) contribueix a facilitar la
percepció de control i d’identitat personal.
1.6.1.6. Pràxia. En aquest taller es treballen les habilitats que permeten executar una acció
desitjada (vestir, dibuixar igures, puzles, gestos...).
1.6.1.7. Mobilització i activitat física. S’orienta al manteniment i/o a la millora del nivell funcional
de les persones que acudeixen al centre. Inclou diferents programes generals i individualitzats
com psicomotricitat, mobilitat articular, gimnàstica respiratòria o musicoteràpia.
1.6.2. escala de puntuació dels tallers
Des del principi de l’activitat en el centre, s’ha intentat quantiicar l’activitat dels usuaris
d’una manera objectiva. Així, hem donat puntuació a cadascuna de les possibilitats de
resposta dels usuaris.
Cada taller es quantiica amb la puntuació següent:
0: No ho realitza
0,25: Ho realitza malament amb MOLTA ajuda
0,50: Ho realitza malament amb POCA ajuda
0,75: Ho realitza malament SENSE ajuda
1: Ho realitza de manera no totalment correcta amb MOLTA ajuda
1,25: Ho realitza de manera no totalment correcta amb POCA ajuda
1,50: Ho realitza de manera no totalment correcta SOL
1,75: Ho realitza de manera quasi totalment correcta SOL
2: Ho realitza sol i de manera correcta
La puntuació setmanal és el resultat de la suma de la valoració diària del taller. La puntuació
màxima setmanal és de 10 punts. Cada usuari tindrà en la seva gràica tantes línies com
tallers i tants punts com setmanes. Aquestes gràiques ens han permès visualitzar l’evolució
de l’usuari a nivell cognitiu i les modiicacions relacionades amb malalties agudes.
1.7. Comorbiditat
Els usuaris amb demència també acumulen altres patologies orgàniques invalidants o que
poden afectar esferes superiors del seu intel·lecte. El centre pretén mantenir les condicions
411
412 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
mèdiques i funcionals adequades perquè els tallers de psicoestimulació puguin aconseguir
els beneicis esperats.
1.8. treball amb les famílies
Com que l’altre gran grup d’afectats per la malaltia és la família, el centre de dia orienta
part de les seves activitats a la informació, l’assessorament i el suport mitjançant suport
psicològic i social.
La càrrega que el cuidador suporta es deineix com un conjunt de problemes d’ordre físic,
psíquic, econòmic i social que experimenten els cuidadors d’adults incapacitats.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Quan el familiar ve al centre de dia es realitza una doble valoració: la del malalt i la del
familiar, el cuidador principal.
La sobrecàrrega familiar s’avalua mitjançant escales de medició i una entrevista clínica
amb la psicòloga.
La valoració psicològica ens ajuda a saber de manera quantiicable el seu estat i les
alternatives d’ajuda que podem posar a la seva disposició. Segons el grau de salut o
benestar, el derivarem al servei d’atenció més adequat, bé al centre de dia del CIMe, bé a
l’associació de familiars, o a altres serveis socials de la comunitat.
El suport psicològic que el centre de dia ofereix als familiars és el pilar del tractament, que
es complementa amb el suport instrumental del centre; junts permeten mantenir el malalt
dins el seu entorn familiar. Pot accedir-hi qualsevol persona del grup familiar que estigui
afectada pel fet de cuidar o conviure amb un malalt d’Alzheimer.
L’atenció a les famílies consta dels programes següents:
1.8.1. informació
La informació que es dóna als familiars dels malalts d’Alzheimer té diversos aspectes:
Coneixements generals sobre la malaltia
Tractaments farmacològics i no farmacològics
Aspectes legals
Recursos sociosanitaris
S’han de fer una sèrie de canvis a poc a poc segons l’evolució del procés, segons vagin sorgint noves
necessitats
Adequació de l’entorn físic i humà per al benestar de malalt i cuidador
Importància que el cuidador es cuidi i compti amb els altres
Demanar ajuda formal i informal
1.8.2. suport psicòlogic
La demència és una situació difícil que debilita l’estat emocional, psíquic i social de la
persona que la viu.
La intervenció psicològica possibilita el creixement personal, ajuda a desenvolupar noves
habilitats i permet més opcions i perspectives en la vida del cuidador.
Les causes per les quals es sol·licita aquest suport o per les quals són assignades al programa
d’atenció psicològica es deuen a les moltes diicultats que planteja la malaltia al llarg de tot
el procés evolutiu: l’impacte del diagnòstic, la convivència amb el malalt, la diicultat amb la
413
414 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
comunicació, la sobrecàrrega produïda per les diferents cures, els símptomes psicològics i del
comportament, la pèrdua de reforçadors, l’aïllament social, la manca d’ajuda que perceben...
La malaltia és llarga i dura. Desperta sentiments de tristesa, preocupació, soledat,
irritabilitat, vergonya, culpa, impotència...
Aquests sentiments han de ser reconeguts, expressats, elaborats i canalitzats adequadament
per tal de reduir el risc de provocar símptomes psicològics i psicosomàtics.
Amb un bon coneixement de la malaltia i de la dinàmica familiar, la psicòloga del centre
de dia té en la intervenció terapèutica un paper actiu: ensenya al familiar la manera
de manejar les situacions i els problemes que es poden donar i desenvolupa habilitats,
tècniques i estratègies psicològiques que permeten afrontar la situació i superar-la.
La unitat familiar i la psicòloga deineixen el problema actual i estableixen un acord de
canvi, tot proposant uns objectius a assolir.
Les formes d’intervenció son:
1.8.2.1. Individual: Efectiva en un moment de crisi personal en el cuidador. Es dirigeix
a oferir un suport humà perquè el cuidador canalitzi i expressi les seves emocions. També
afavoreix l’acceptació de la nova situació. Permet tractar els conlictes, modiicar les conductes
inadequades i prevenir les alteracions psicològiques, amb la proposta de respostes alternatives
i compatibles amb la cura del malalt. Es tracten temes delicats per als quals el familiar necessita
un espai privat. Pretenem que el tractament sigui breu, però amb un seguiment continuat.
1.8.2.2. Teràpia familiar: Es dirigeix a crear un marc d’enteniment i comunicació positiva
entre els diferents membres de la família. Aquesta intervenció cerca la resolució dels
problemes: adaptació a la nova situació, als possibles canvis de rols, a les responsabilitats
que apareixen amb la malaltia, a l’assignació d’un cuidador principal i a la importància
que s’impliquin tots els integrants de la unitat familiar.
Teràpia grupal: els objectius són el benestar personal sentint la comprensió del grup, el
suport i el reforç per donar-se més atenció a ells mateixos. Una eina important dins la
teràpia grupal és la relaxació.
1.8.3. formació
S’estructura en tallers de formació dirigits a familiars de malalts.
Es tracta de tallers socioeducatius de naturalesa didàctica que tenen com a principal
objectiu aconseguir una adequada formació dels cuidadors per millorar la qualitat de vida
dels malalts i la seva pròpia.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La coordinació d’aquests tallers ha d’aproitar al màxim els recursos professionals del
centre, per tant, hi participa tot l’equip multidisciplinari.
Es facilita la informació que té a veure amb els diferents aspectes de la malaltia.
Amb la informació i sensibilització aconseguirem que el cuidador vagi acceptant la
problemàtica, assignant pautes, guies, orientacions que li serviran en la cura diària del malalt.
Els temes que es tracten en aquest grup o taller són:
Coneixements sobre la malaltia
Habilitats per cuidar el malalt
Habilitats d’autocura. Prevenció de l’estrès. Tècniques de relaxació
1.8.4. grup d’ajuda mútua (gam)
En el centre de dia, el GAM neix de la necessitat de compartir informació i experiència entre
les persones que viuen el mateix problema. El centre és un marc adequat per potenciar
aquest contacte, que ajuda a:
Adquirir informació i coneixements
Aprendre habilitats socials de relació
Afrontar situacions difícils
Assumir i compartir responsabilitats
Superar l’aïllament i la soledat
Participar socialment i solidàriament
Sentir suport i seguretat
El grup afavoreix l’intercanvi de donar i rebre entre dues o més persones amb resultats
positius per a la salut i el benestar social de la comunitat.
En el grup es comparteixen problemes semblants i el principal objectiu és brindar un espai
per rebre informació, expressar-se i alliberar emocions.
Els integrants del grup han de complir una sèrie de normes i ixar en cada reunió uns
objectius concrets i simples.
En el grup s’ha de mantenir la conidencialitat de la informació personal que es comparteix.
Mai s’han de jutjar les accions dels altres.
S’ha de tenir en compte que persones diferents tenen maneres diferents de reaccionar
davant d’una crisi.
415
416 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Arroyo-Anlló, E. M. (2002): Estimulación psicocognoscitiva en las demencias. Prous Science.
Boada, M. [et al.] (1999): Volver a empezar, ejercicios prácticos de estimulación cognitiva
para enfermos de Alzheimer. Glosa Ediciones.
CEAFA (2003): Guía para la planificación de la atención sociosanitaria del enfermo de
Alzheimer y su familia.
Grupo Español Multidisciplinar para la Atención Coordinada al Paciente con Demencia
(2000): Atención coordinada al paciente con demencia. Ediciones Doyma.
Moragas, R. (1995): El centro de día para enfermos de Alzheimer. Grafic.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
MONTSERRAT CARRERAS PONS
Maó 1965. Auxiliar d’infermeria. Centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius del
Consell Insular de Menorca.
LILIANA CURZI
Argentina 1955. Fisioterapeuta. Llicenciada en Cinesiologia i Fisioteràpia per la Universitat
Nacional de Córdoba (Argentina). Hospital Tránsito Cáceres Allende (Córdoba, Argentina).
Clínica Rehabilitació Cardiorespiratòria Torí (Itàlia). Residència de gent gran del Consell
Insular de Menorca. Centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius del Consell
Insular de Menorca.
MILAGROS GONZÁLEZ GONZÁLEZ
Sevilla 1960. Diplomada en Treball Social per la Universitat de Barcelona. Màster en
Gestió i Planiicació de Serveis Socials per la Universitat de Barcelona. Coordinadora de
la Conselleria de Benestar Social del Consell Insular d’Eivissa i Formentera des de 2001 al
2004. Directora de la Residència de gent gran i centre de dia d’Alzheimer.
BERNARDO LÓPEZ OBLARÉ
Granada 1959. Llicenciat en Medicina per la Universitat de Granada. Metge especialista
en Geriatria. Diplomat en Gerència d’Hospitals per EADA (Barcelona 1991). Metge de
l’Ajuntament de Maó des de 1985. Coordinador de la Conselleria de Benestar Social del
Consell Insular de Menorca des de 1991 a 1995. Metge geriatre del Consorci Sociosanitari
de Menorca. Residència de gent gran de Menorca i centre de dia d’Alzheimer i altres
trastorns cognitius del Consell Insular de Menorca.
LORENA MARTÍN MUS
Maó 1980. Diplomada en Treball Social per l’Escola Universitària de Treball Social de
Barcelona. Gestió del Servei d’Atenció Domiciliària durant el període 2007-2009 als Serveis
Socials Comunitaris Bàsics de l’Ajuntament de Ciutadella (2006-2009). Residència i centre
de dia de gent gran i centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius del Consell
Insular de Menorca, des de juliol del 2009.
417
418 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
PATRÍCIA MONCADA PONS
Ciutadella 1982. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de les Illes Balears. Postgrau
de Neuropsicologia Clínica (Institut Superior d’Estudis Psicològics) i Postgrau de Demències
i Malaltia d’Alzheimer (Institut Superior d’Estudis Psicològics). Des de l’any 2008 és la
psicòloga del Centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius del Consell Insular de
Menorca.
MARÍA SÁNCHEZ DELICADO
Badajoz 1958. Auxiliar cuidadora. Centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius del
Consell Insular de Menorca.
SÍLVIA ZAPATA RUIZ
Barcelona 1962. Diplomada en Infermeria per l’Escola Universitària d’Infermeria Santa
Madrona, adscrita a la Universitat de Barcelona. Directora insular de la Conselleria de
Benestar Social del Consell Insular de Menorca 2004-2005. Des de l’any 2007 és la infermera
coordinadora del Centre de dia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius del Consell Insular
de Menorca.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
estenosi aòrtiCa
greu de La Persona gran:
noVes oPCions teraPèutiques
419
420 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
estenosi aòrtica
greu de la persona gran:
noves opcions terapèutiques
Bernardo García de la Villa Redondo
Manuel Martínez-Sellés d’Oliveira Soares
Luis Cornide Santos
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
L’estenosi valvular aòrtica degenerativa és la valvulopatia més freqüent en la població vella i l’envelliment poblacional en els països desenvolupats comporta que la prevalença d’aquesta patologia s’hagi incrementat considerablement
els darrers anys, ins al punt de convertir-se en un problema de salut pública.
A la present revisió s’analitzen alguns aspectes sobre l’epidemiologia, les característiques
clíniques, el diagnòstic, l’avaluació de la severitat i el pronòstic d’aquesta patologia i es fa
especial menció de les opcions terapèutiques disponibles a l’actualitat, en què l’aparició
i el desenvolupament de l’implant de pròtesis percutànies transcatèter en posició aòrtica
com a nova eina terapèutica ha suposat una extensió del tractament invasiu ins a poblacions més velles o amb una comorbiditat més gran, generalment excloses del tractament
quirúrgic pel risc excessiu que comporta la intervenció i manejades de manera més conservadora. El registre PEGASO aporta dades sobre el maneig real de l’estenosi aòrtica severa
de l’octogenari al nostre medi.
Resumen
La estenosis valvular aórtica degenerativa es la valvulopatía más frecuente en la población anciana y el envejecimiento poblacional en los países desarrollados conlleva que la prevalencia de esta patología se haya incrementado considerablemente
en los últimos años hasta el punto de convertirse en un problema de salud pública.
En la presente revisión se analizan algunos aspectos acerca de la epidemiología, características clínicas, diagnóstico, evaluación de la severidad y pronóstico de dicha patología,
haciendo especial hincapié en las opciones terapéuticas disponibles en la actualidad, donde la aparición y desarrollo del implante de prótesis percutáneas transcatéter en posición
aórtica como nueva arma terapéutica ha supuesto una extensión del tratamiento invasivo
hacia poblaciones más ancianas o con mayor comorbilidad, generalmente excluidas del
tratamiento quirúrgico por el excesivo riesgo que conlleva la intervención, y manejadas
de forma más conservadora. El registro PEGASO aporta datos acerca del manejo real de la
estenosis áortica severa del octogenario en nuestro medio.
1. Introducció
L’estenosi aòrtica (EAo) és la valvulopatia més freqüent en la població adulta i anciana i les
previsions per als propers anys coincideixen que la seva incidència augmentarà de manera
signiicativa les pròximes dècades, a causa de l’envelliment progressiu de la població.
La cirurgia de reemplaçament valvular aòrtic s’ha associat a una millora substancial
421
422 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
de la supervivència, la capacitat funcional i la qualitat de vida dels pacients amb EAo
simptomàtica i es considera actualment el tractament d’elecció en especial i de manera
prioritària en els pacients simptomàtics (Bonow [et al.] 2006; Vahanian [et al.] 2007).
La història natural de l’EAo va començar a aclarir-se pels treballs pioners de Ross i Braunwald
en els anys seixanta. Es va destacar la importància de l’inici dels símptomes, ja que la seva
presència es va associar a un escurçament de la supervivència mitjana a cinc anys. Aquestes
troballes són el fonament de les recomanacions actuals de realitzar la substitució valvular
aòrtica (SVAo) en pacients amb EAo greu simptomàtic. No obstant això, l’extrapolació
d’aquestes troballes als pacients ancians amb EAo està sent qüestionada, ja que aquests
estudis de fa dècades sobre la història natural de l’EAo, en incloure pacients molt més
joves, podrien no ser útils en la presa de decisions dels nostres pacients contemporanis,
que presenten un peril diferent, sobretot en relació amb l’edat (Iung, Vahanian 2006).
No obstant això, i malgrat que les guies de pràctica clínica actuals recomanen com a tractament
per al pacient simptomàtic la substitució valvular quirúrgica, sense establir restriccions segons
l’edat, s’ha documentat que ins a un 30% dels pacients amb EAo simptomàtica no se sotmet
a SVAo a causa d’un risc quirúrgic molt alt o prohibitiu (Iung [et al.] 2003). L’edat avançada és
un dels factors de més pes en la valoració d’aquest peril de risc.
La implantació percutània d’una pròtesi valvular en posició aòrtica (IPPVA) ha sorgit en
els últims anys com una teràpia alternativa a la cirurgia convencional per a pacients molt
seleccionats amb elevat risc quirúrgic o amb contraindicacions per a la cirurgia, generalment
gent gran, amb uns més que acceptables resultats a curt i mitjà termini. S’estima que ja s’han
implantat més de 40.000 vàlvules per aquest procediment; probablement en els propers anys
n’augmenti la demanda i, potser, se n’ampliïn les indicacions envers poblacions de menys risc.
Els resultats de les dues branques de l’estudi PARTNER recentment publicats (Smith [et al.]
2011; Leon [et al.] 2010) avalen la IPPVA com una teràpia que, comparada amb el tractament
mèdic o la valvuloplàstia simple amb baló, permet millorar àmpliament les expectatives de
vida de pacients rebutjats per a cirurgia (Leon [et al.] 2010) i que és equiparable als resultats
de la cirurgia convencional en pacients d’alt risc (Smith [et al.] 2011).
2. Epidemiologia
Amb el progressiu retrocés de la malaltia valvular reumàtica en les últimes dècades, als
països del nostre entorn, l’EAo d’etiologia degenerativa s’ha convertit en la valvulopatia
més prevalent i en la malaltia cardiovascular més freqüent després de la hipertensió
arterial i la cardiopatia isquèmica a Europa i Amèrica del Nord (Baumgartner 2005).
Als Estats Units, anualment l’EAo greu ocasiona 50.000 substitucions valvulars (Freeman,
Otto 2005) i és la segona indicació més habitual de cirurgia cardíaca (Roberts, Ko 2005).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La prevalença en la població generalment més gran de seixanta-cinc anys oscil·la entre el
2 i el 7%, i l’esclerosi aòrtica, precursora de l’EAo calciicada, s’ha trobat ins a un 26% en
el grup de la mateixa edat (Stewart [et al.] 1997). És la lesió valvular més freqüent trobada
en pacients ancians (Iung [et al.] 2003) i la seva prevalença i gravetat augmenten amb
l’edat (Nkomo [et al.] 2006).
Considerant aquesta elevada prevalença, l’EAo ha passat a ser un veritable problema de
salut pública (Freeman [et al.] 2005).
Afecta més freqüentment els homes que les dones (Iung [et al.] 2006) i en estudis realitzats
als EUA no s’han detectat diferències signiicatives entre la població afroamericana,
hispànica o blanca (Aronow, Ahn, Kronzon 2001).
La prevalença d’estenosi aòrtica degenerativa a la nostra comunitat autònoma és tan
elevada o més encara que els resultats publicats en sèries d’un altre entorn. En un estudi
de tall realitzat en tres dies aleatoris en un interval de sis mesos, en tots els pacients de
més de vuitanta anys ingressats per diferents patologies de l’àrea de medicina interna
de l’hospital de Manacor, la prevalença d’estenosi aòrtica severa (àrea valvular inferior a
1 cm2) va ser d’un 16,6% (García de la Villa 2010).
3. Manifestacions clíniques, avaluació de la severitat i pronòstic al nostre medi
3.1. evolució natural de la malaltia
El pacient amb EAo sol romandre asimptomàtic durant un període prolongat de temps,
tot i l’obstrucció al lux sistòlic i l’augment de pressió en el ventricle esquerre. Els estudis
sobre la història natural de l’EAo han documentat una taxa de mortalitat global baixa en
els pacients que es troben asimptomàtics, amb una taxa de mort sobtada anual que és més
baixa de l’1% (Freeman [et al.] 2005).
L’aparició de símptomes depèn en gran part del nivell d’activitat física desenvolupat pel
pacient.
L’inici dels símptomes és, per tant, sovint difícil de determinar en els ancians, ja que
freqüentment en aquesta edat es redueix l’activitat física de manera espontània, per
conseqüència de malalties concomitants, o com a mecanisme d’adaptació per evitar la seva
aparició (Vahanian, Otto 2010). En aquest sentit, no és infreqüent detectar casos d’EAo
severes en estudis preoperatoris de cirurgies ortopèdiques per coxartrosi o gonartrosi que,
per tant, presenten una mobilitat molt reduïda que condiciona que la valvulopatia s’hagi
cursat de manera silent tot i detectar-se en estadis avançats de la malaltia.
423
424 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El deteriorament cognitiu també pot diicultar una correcta valoració de la simptomatologia.
Hi ha tres símptomes clàssics relacionats amb l’EAo, que típicament apareixen durant els
esforços: dispnea, síncope o marejos presincopals i angina.
En un estudi realitzat en ancians amb EAo, es va observar que almenys un d’aquests
símptomes clàssics apareixia en el 90% dels pacients amb EAo severa, en el 69% amb EAo
moderada i en el 27% amb EAo lleu (Aronow, Ahn, Shirani 1998). La mort sobtada és una
causa freqüent de mort en pacients simptomàtics (Baumgartner 2005).
3.1.1. dispnea i insuficiència cardíaca
El símptoma més comú de l’EAo és la dispnea, generalment d’esforç. No obstant això,
també és el més inespecíic, ja que aquesta simptomatologia també apareix en patologies
concomitants molt freqüents en la vellesa, com malalties pulmonars cròniques, anèmia,
obesitat, etc. (Vahanian [et al.] 2010).
A l’aparició de la dispnea i de la insuiciència cardíaca poden contribuir dos factors:
la disfunció diastòlica i una incapacitat del ventricle esquerre per augmentar el cabal
cardíac durant l’exercici, ja que la rigidesa de la vàlvula aòrtica limita el lux d’ejecció.
La disfunció sistòlica del ventricle esquerre no és gaire freqüent, però la seva aparició
empitjora notablement el pronòstic (Freeman [et al.] 2005). Quan s’estableix insuiciència
cardíaca franca, el pacient pot queixar-se de fatiga amb mínims esforços, debilitat i altres
signes i símptomes de baix cabal.
En pacients amb una activitat física reduïda, el cansament i l’astènia, més que la dispnea,
poden ser indicadors de mala funció sistòlica.
L’entrada en ibril·lació auricular ràpida pot arribar a ser amenaçant per a la vida a l’EAo greu,
pel fet que la pèrdua de la contracció auricular i la taquicàrdia limiten l’ompliment diastòlic
ventricular i condicionen una simptomatologia més severa que en pacients sense EAo.
3.1.2. Marejos i síncope
Tots dos símptomes es relacionen amb una perfusió cerebral insuicient (Aronow 2007),
que podria explicar-se pels mecanismes següents:
• La vasodilatació induïda per l’exercici, en presència d’una obstrucció amb cabal cardíac
ix, pot provocar hipotensió.
• Disminució del cabal cardíac, en els casos de disfunció sistòlica del ventricle esquerre.
• Bradiarítmia transitòria durant els esforços, o immediatament després.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
• Isquèmia coronària transitòria, que podria augmentar el grau de disfunció contràctil i
afavorir la caiguda tensional.
• Errades en la resposta baroreceptora, que impedeixen un augment apropiat de la
pressió arterial en determinades circumstàncies.
• Aparició d’arítmies, com la ibril·lació auricular. Les arítmies ventriculars són poc freqüents.
La isquèmia cerebral transitòria, en ancians amb malaltia cerebrovascular concomitant,
pot contribuir també a l’aparició de marejos o síncopes.
3.1.3. angina de pit
L’angina d’esforç ocorre aproximadament en dos terços dels pacients amb EAo greu
i la meitat d’aquests pacients tenen malaltia coronària subjacent (Hakki [et al.] 1980).
A la resta d’aquests pacients l’angina es deu a la hipertròia del ventricle esquerre, que
pot causar isquèmia miocardíaca per altres mecanismes encara en absència de malaltia
coronària epicardíaca (Julius [et al.] 1997; Marcus [et al.] 1982):
• Increment de la demanda d’oxigen pel ventricle esquerre, causa de l’augment de la
massa ventricular.
• Compressió de les artèries coronàries intramiocardíaques per la contracció prolongada
i per la relaxació miocardíaca alterada.
• Reducció del temps de perfusió coronària diastòlica en cas de taquicàrdia.
• Reducció de la reserva de lux coronari.
En una sèrie del Massachusetts General Hospital de 64 pacients octogenaris (80-89 anys)
amb EAo, als quals se’ls va realitzar una substitució valvular aòrtica, es va trobar malaltia
coronària en el 58% d’ells (Levinson [et al.] 1989).
3.2. diagnòstic, avaluació de la severitat i estratificació de risc
El diagnòstic clínic es basa en la presència d’un buf característic, sistòlic, rugós i intens en
el segon espai intercostal dret, irradiat cap a la vora esternal esquerre i cap a l’àpex, o
escoltat directament en l’àpex amb tonalitat piulant (fenomen de Gallavardin).
No obstant això, aquest buf pot ser més feble del que és habitual, o ins i tot ser-ne absent,
en pacients amb insuiciència cardíaca congestiva i EAo greu, conseqüència d’un cabal
cardíac disminuït que genera un gradient transvalvular menor.
La irradiació a caròtides no diferencia entre EAo greu i moderada en ancians. La pressió de
pols també pot ser normal, o ins i tot més aviat ampla que estreta, en ancians amb EAo
greu a causa de la pèrdua de l’elasticitat vascular (Aronow, Kronzon 1987).
425
426 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
L’esborrament del segon to es considera clàssicament un criteri de severitat, però tampoc
discrimina entre EAo moderada i greu en el pacient ancià (Aronow, Kronzon 1987).
La tècnica diagnòstica bàsica que habitualment conirma la sospita clínica de l’EAo és
avui dia l’ecocardiograma transtoràcic que, a més d’orientar sobre el grau de severitat de
l’estenosi, informa sobre altres paràmetres rellevants com són la funció sistòlica i diastòlica
del ventricle esquerre, així com el grau d’hipertròia. Poques vegades calen ecopotenciadors
(Von Bibra [et al.] 1995), la realització d’un ecocardiograma transesofàgic (Hofmann
[et al.] 1987) o recórrer a un estudi hemodinàmic per mesurar amb més precisió el gradient
transvalvular i l’àrea valvular aòrtica, encara que poden ser eines útils en casos de mala
inestra acústica o de disfunció sistòlica signiicativa. Altres estratègies diagnòstiques com
l’ecocardiograma d’estrès amb dobutamina poden ajudar a distingir l’estenosi aòrtica
severa de l’estenosi aòrtica pseudosevera amb una àrea petita condicionada per una
disfunció sistòlica (Schwammenthal [et al.] 2001).
Normalment, els símptomes en pacients amb EAo i funció sistòlica ventricular normal no
solen aparèixer ins que l’àrea valvular és més petita d’1 cm2, la velocitat del jet aòrtic
supera els 4 m/seg i/o el gradient mitjà transvalvular és més gran de 40 mmHg. No obstant
això, existeix gran variabilitat, ja que molts pacients no desenvolupen símptomes ins que
l’estenosi valvular es fa encara més greu i en altres, en canvi, el debut simptomàtic apareix
amb estenosi menys important si coexisteix insuiciència aòrtica.
Com s’ha comentat abans, el pronòstic de l’EAo severa sense simptomatologia és excel·lent
(Freeman [et al.] 2005), amb una taxa de mort sobtada anual inferior a l’1%, clarament
per sota de la mortalitat quirúrgica, per la qual cosa no s’ha de plantejar en cap cas una
cirurgia «proilàctica» abans de l’aparició de símptomes o disfunció sistòlica.
La gravetat de l’estenosi es determina per l’estimació ecocardiogràica de la velocitat del jet
aòrtic, del gradient transvalvular mitjà i de l’àrea valvular aòrtica [taula 1]. De tota manera, pel
fet que l’inici dels símptomes no es correspon amb els mateixos valors en tots els pacients, no
hi ha uns punts de tall absoluts que aïlladament deineixin la severitat. En l’actualitat, existeix
una línia d’opinió crítica amb el punt de tall proposat en les guies d’actuació clínica (severitat
per àrea valvular aòrtica inferior a 1 cm2) i que proposa rebaixar a 0,7-0,8 cm2, ja que gran
part dels pacients amb àrees per sobre de 0,8 cm2 es troben asimptomàtics (Zoghbi 2011).
taula 1 I
Classificació de l’estenosi aòrtica segons la gravetat
Lleu
Àrea valvular (cm2)
Gradient mitjà de pressió (mmHg)
Velocitat del jet aòrtic (m/seg)
>1,5
<25
<3
moderada
greu
1-1,5
25-40
3-4
Adaptat de Bonow [et al.] (2006): Guidelines for the management of patients with valvular heart disease.
<1
>40
>4
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.3. Pronòstic de l’estenosi aòrtica severa de l’octogenari: el registre Pegaso
3.3.1. quan s’ha d’operar? Particularitats de l’octogenari
La decisió del moment en què s’ha de considerar el tractament quirúrgic en el cas de l’EAo
severa sembla molt més senzill que en altres valvulopaties com la insuiciència aòrtica o la
insuiciència mitral. L’aparició de simptomatologia relacionada amb la severitat de l’EAo
severa és el punt clau que denota que el pacient entra en una situació de pronòstic més dolent
a mitjà-curt termini i que, per tant, ha de ser tractat de manera invasiva i plantejar llavors el
tractament quirúrgic. Aquest aspecte queda recollit en les guies de pràctica clínica (Bonow
[et al.] 2006; Vahanian [et al.] 2007), ja que tradicionalment s’assumeix que el pronòstic dels
pacients simptomàtics no tractats és dolent (Pellikka [et al.] 2005; Horstkotte, Loogen 1988;
Turina [et al.] 1987). A més, la supervivència postoperatòria dels pacients simptomàtics a
qui es realitza una SVAo està pròxima a la del seu grup d’edat (Lindblom [et al.] 1990).
Però aquesta recomanació és posada en dubte per als pacients octogenaris per diversos
motius [taula 2].
taula 2 I Arguments per què es desaconsella la SVAO. En octogenaris amb
estenosi aòrtica greu simptomàtica
Principi del formulari
-
Els estudis enfocats a aclarir la història natural de l’EAo, dels quals deriven les actuals
recomanacions terapèutiques, tot just inclouen octogenaris (Ross [et al.] 1968; Iung [et al.]
2006; Bouma [et al.] 1999; Iung 2008).
-
La relació dels símptomes amb el pronòstic no està clara en l’ancià. Al Helsinki Aging Study
la presència de símptomes en pacients de 75 a 86 anys amb EAo no es va relacionar amb la
mortalitat (Livanainen [et al.] 1996).
-
No hi ha relació entre la classe funcional i la supervivència a curt i llarg termini d’octogenaris
als quals se’ls realitza SVAo (Melby [et al.] 2007; Bessou 1999; Olsson [et al.] 1992).
-
La SVAo no ha demostrat que millori el pronòstic en els octogenaris (Bouma [et al.] 1999;
Martínez-Sellés [et al.] 2007; Iung [et al.] 2005; Bouma [et al.] 2004).
-
No hi ha comparacions directes entre el tractament quirúrgic i el tractament mèdic en
pacients amb EAo greu simptomàtica i les poques comparacions indirectes (basades en sèries
retrospectives i registres) s’han realitzat en pacients més joves (Martínez-Sellés 2010).
-
Encara que la SVAo en octogenaris seleccionats es pot realitzar amb una mortalitat acceptable
(Iung 2008; Martínez-Sellés [et al.] 2007; Kolh [et al.] 2001), la mortalitat i les complicacions
perioperatòries continuen sent més freqüents que en edats més primerenques (Martínez-Sellés
[et al.] 2009).
-
Els resultats publicats són difícils d’extrapolar pel biaix de publicació de les sèries amb resultats
més bons i per la selecció dels pacients que es trien per a tractament quirúrgic (Martínez-Sellés
[et al.] 2010).
EAo: estenosi aòrtica; SVAo: substitució valvular aòrtica
427
428 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.3.2. L’octogenari amb eao severa a espanya: el registre Pegaso
Encara que la substitució valvular aòrtica és el tractament recomanat en les guies de
pràctica clínica per als pacients simptomàtics amb EAo greu, independentment de l’edat,
en els pacients octogenaris freqüentment s’apliquen altres tractaments més conservadors.
En l’època actual, en què la IPPVA sorgeix com una eina terapèutica nova especialment
atractiva per a aquest peril de pacient, interessa saber el maneig real de l’EAo greu de
l’octogenari al nostre medi.
3.3.2.1. objectius
1) Esbrinar els factors que determinen el tipus de tractament aplicat (quirúrgic,
percutani o conservador) als pacients octogenaris simptomàtics amb EAo greu a Espanya.
2) Deinir el peril clínic dels pacients octogenaris amb EAo greu simptomàtica.
3.3.2.2. material i mètodes
El registre PEGASO (Pronòstic de l’Estenosi Greu Aòrtica Simptomàtica a l’Octogenari),
inançat pel Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars, és un registre prospectiu,
observacional, multicèntric, d’àmbit nacional, de pacients de vuitanta anys o més
amb EAo greu simptomàtica, dissenyat amb l’objectiu de conèixer el peril clínic, els
condicionants del tractament i el pronòstic d’aquests pacients. La creació del registre es
va difondre a través de la Societat Espanyola de Cardiologia (fonamentalment per tres
de les seves seccions: Cardiologia Geriàtrica, Hemodinàmica/Cardiologia Intervencionista
i Imatge Cardíaca), la Xarxa Temàtica de Malalties Cardiovasculars (RECAVA) i la Societat
Espanyola de Geriatria i Gerontologia. Cardiòlegs, geriatres i altres metges varen rebre la
sol·licitud de participar en el registre incloent tots els casos observats durant un període
de dos anys, entre l’1 de juliol de 2008 i el 30 de juny de 2010. Algunes dades del registre
s’han comunicat en diversos congressos de Cardiologia (Martínez-Sellés [et al.] 2010;
Martínez-Sellés [et al.] 2012) i els resultats referents al peril clínic d’aquests pacients i
als condicionants que determinen el tipus de tractament escollit han estat objecte d’una
tesi doctoral (Cornide 2009).
Les dades es varen recollir mitjançant una aplicació telemàtica amb rangs predeinits,
amb controls per evitar la repetició de la inclusió i amb avisos d’introduccions errònies de
dades que, a més, enviava correus electrònics automàtics als investigadors perquè en els
grups d’intervenció conirmessin la data de realització del procediment i el seu resultat,
o el canvi de maneig previst. El registre té programat un seguiment telefònic centralitzat
durant quatre anys. Recentment s’han comunicat les dades del seguiment en el primer any
(Martínez-Sellés [et al.] 2012).
L’aplicació telemàtica va ser dissenyada per alguns investigadors en col·laboració amb
SATEC (Sistemes Avançats de Tecnologia, SA).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.3.2.2.1. Criteris d’inclusió: Per a la seva inclusió en el registre, els pacients havien de
complir quatre criteris:
1) Edat més gran o igual de vuitanta anys.
2) EAo greu amb gradient transaòrtic mitjà> 40 mmHg o àrea valvular <1cm2.
3) Algun dels símptomes següents que, a criteri de l’investigador, estiguessin en relació
amb l’estenosi aòrtica: dispnea, angor o síncope.
4) Capacitat i disponibilitat per donar consentiment informat.
3.3.2.2.2. Criteris d’exclusió: Es varen excloure del registre els casos amb:
1) Intervenció prèvia sobre vàlvula aòrtica.
2) Impossibilitat per aportar almenys dos telèfons per al seguiment centralitzat.
3) Malaltia no cardíaca amb expectativa de vida inferior a sis mesos.
Els pacients d’hospitals sense servei de cirurgia cardíaca o sense laboratori d’hemodinàmica
varen ser remesos a altres centres de referència per realitzar tractament quirúrgic o
percutani, quan es va decidir aquesta modalitat de tractament.
3.3.2.2.3. Variables, índexs i fórmules usades
- Es varen recollir dades de l’exploració clínica i biodemogràiques, es va analitzar la
presència o no dels principals factors de risc cardiovascular, els antecedents cardiovasculars
i no cardiovasculars, el grau d’extensió de la malaltia coronària en cas d’existir, tractaments
concomitants, dades analítiques, característiques de l’hospital que incloïa el pacient, etc.
A la taula 3 s’inclouen aquests paràmetres analitzats, en funció del maneig terapèutic triat.
- Situació funcional i comorbiditat: es varen recollir de manera prospectiva totes les variables
necessàries per calcular els índexs de comorbiditat de Charlson (Charlson [et al.] 1987),
de funcionalitat de Katz (Katz [et al.] 1963) i l’EuroSCORE (European System for Cardiac
Operative Risk Evaluation) logístic per a valoració del risc quirúrgic (Roques [et al.] 2003).
- Es varen analitzar també els motius per a l’elecció d’un tractament diferent a la SVAo:
rebutjat per cirurgia cardíaca per alt risc, decisió mèdica per un altre motiu, decisió del
pacient o decisió de la família.
3.3.2.2.4. Mètodes estadístics: Per a la comparació dels grups es va utilitzar el test de
la X2 (o el test exacte de Fisher, en els casos indicats) per a les variables categòriques i el
test de la t de Student o l’ANOVA. Per determinar els predictors independents de maneig
no quirúrgic, es va realitzar una anàlisi multivariada mitjançant regressió logística que
va incloure les variables signiicatives en l’anàlisi univariada. Es va utilitzar per a l’anàlisi
estadística el programa SPSS, versió 12.0 per a Windows (SPSS Inc, Chicago, Illinois, EUA).
3.3.2.3. resultats: Es varen incloure 941 pacients, dels quals 686 (72,9%) pertanyien
a centres que disposaven de cirurgia cardíaca i laboratori d’hemodinàmica; 70 (7,4%),
a centres que només tenien laboratori d’hemodinàmica; i 185 (19,7%), a hospitals sense
429
430 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
cirurgia cardíaca ni laboratori d’hemodinàmica. La comunitat balear va estar representada
al registre amb un total de 122 pacients (13% del registre).
El maneig terapèutic previst [igura 1] més freqüent va ser el conservador, amb
426 pacients (45,3%), seguit del tractament transcatèter, amb 268 pacients (28,5%).
D’aquests 268 pacients del grup de tractament transcatèter, estava previst que en
189 s’implantés una endopròtesi valvular transfemoral CoreValve; que en 52 pacients
s’implantés un Edwards Sapien per la mateixa via; que en 16 pacients s’implantés una
endopròtesi valvular transapical Edwards Sapien i que en 11 pacients es realitzés una
valvuloplàstia sense implantació protèsica. En 247 pacients (26,2%) es va optar per
programar una SVAo.
Les característiques clíniques de la població inclosa es mostren a la taula 3 de manera
conjunta i per grups, en funció del tipus de tractament previst.
taula 3 I
Comparació de les característiques clíniques, dades
ecocardiogràfiques i tractament mèdic en funció del maneig triat
Variable n. (%)
Edat (mitjana ±DE) anys
Sexe femení
Tensió arterial sistòlica (mitjana ±DE) mmHg
Tensió arterial diastòlica (mitjana ±DE) mmHg
IMC (mitjana ±DE)
Conservador 426
transcatèter 268
84,2±3,5
85,1±3,8
84,7±3,3
82,2±2,0
549 (58,3)
262 (61,5)
156 (58,2)
131 (53,0)
0,10
132±21
130±22
131±20
135±21
0,02
total 941
sVao 247
p
<0,001
70±12
70±12
70±12
71±11
0,64
26,7±3,8
26,8±4,1
26,4±3,7
27,1±3,5
0,14
factors de risc cardiovascular
Tabaquisme
239 (25,4)
90 (21,2)
81 (30,2)
68 (27,5)
0,06
Hipertensió arterial
719 (76,4)
338 (79,3)
190 (70,9)
191 (77,3)
0,04
Hiperlipèmia
398 (42,3)
165 (38,7)
119 (44,4)
114 (46,2)
0,12
Diabetis
253 (26,9)
127 (29,8)
63 (23,5)
63 (25,5)
0,16
Angina
339 (36,0)
153 (35,9)
87 (32,5)
99 (40,1)
0,20
Síncope
138 (14,7)
53 (12,4)
42 (15,7)
43 (17,4)
0,18
Dispnea
827 (87,9)
365 (85,7)
258 (96,3)
204 (82,6)
símptomes
<0,001
continua
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Variable n. (%)
antecedents cardiovasculars n. (%)
Infart de miocardi previ
Revascularització percutània
Revascularització quirúrgica
Coronariograia realitzada
Coronàries sense lesions signiicatives
Malaltia d’1 vas
Malaltia multivas
EVP
Ictus/AIT
Fibril·lació auricular
Ingressos previs per IC
Comorbiditat n. (%)
Diàlisi
MPOC
Tumor maligne
Demència
Índex de Katz =A (independent)
Índex de Charlson (mitjana ±DE) %
EuroSCORE (mitjana ±DE)
ecocardiograma (mitjana ±de)
Gradient màxim mmHg
Gradient 1/2 mmHg
Àrea valvular cm2
Fracció d’ejecció % (mitjana±DE)
Pressió sistòlica d'artèria pulmonar mmHg
Hipertròfia ventricular ≥ moderada n. (%)
Una altra valvulopatia severa n. (%)
analítica (mitjana±de)
Hematòcrit (%)
Leucòcits/µL
Plaquetes/mL
Glucosa (mgr/dL)
Sodi (mEq/L)
Potassi (mEq/L)
Aclariment de creatinina (ml/min)
Colesterol (mgr/dL)
LDL (mgr/dL)
HDL (mgr/dL)
Triglicèrids
tractament mèdic n. (%)
Anticoagulants
Blocador d’adenoreceptors
IECA
ARA II
Estatines
AINE
Característiques del centre
Amb servei de cirurgia cardíaca
total 941
Conservador 426
transcatèter 268
sVao 247
p
122 (13,0)
101 (10,7)
36 (3,8)
486 (51,6)
247 (50,8)
94 (19,3)
145 (29,8)
64 (6,8)
90 (9,6)
290 (30,8)
310 (32,9)
67 (15,7)
44 (10,3)
12 (2,8)
108 (25,4)
34 (31,5)
23 (21,3)
51 (47,2)
34 (8,0)
46 (10,8)
146 (34,3)
141 (33,1)
35 (13,1)
49 (18,3)
13 (4,9)
200 (74,6)
108 (54,0)
39 (19,5)
53 (26,5)
20 (7,5)
26 (9,7)
85 (31,7)
122 (45,5)
20 (8,1)
8 (3,2)
11 (4,5)
178 (72,1)
105 (59,0)
32 (18,0)
41 (22,9)
10 (4,0)
18 (7,3)
59 (23,9)
47 (19,0)
0,02
<0,001
0,33
<0,001
<0,001
0,13
0,33
0,02
<0,001
5 (0,5)
150 (15,9)
65 (6,9)
60 (6,4)
464 (49,3)
3,1±1,7
11,5±2,1
3 (0,7)
62 (14,6)
31 (7,2)
47 (11,0)
166 (39,0)
3,3±1,8
12,3±2,8
2 (0,7)
60 (22,4)
15 (5,6)
10 (3,7)
126 (47,0)
3,1±1,6
11,6±2,8
0
28 (11,3)
19 (7,7)
3 (1,2)
172 (69,6)
2,4±1,5
10,2±2,5
0,41
0,002
0,41
<0,001
<0,001
<0,001
<0,001
79,6±22,3
48,8±15,4
0,65±0,18
58,5±13,1
50,1±15,6
656 (69,7)
109 (11,5)
74,0±24,1
45,2±15,2
0,67±0,18
57,5±13,9
50,8±16,1
276 (64,7)
69 (16,2)
84,0±20,7
51,2±14,6
0,59±0,18
57,1±13,1
53,6±15,2
202 (75,4)
19 (7,1)
85,4±22,3
52,3±15,4
0,66±0,17
61,6±11,0
45,1±14,1
178 (72,1)
21 (8,5)
<0,001
<0,001
<0,001
<0,001
<0,001
0,08
0,03
37,2±5,3
7955±3151
211,5±74,4
120±49
139±4
4,3±0,5
43,0±17,1
176±42
107±39
50±15
117±48
36,9±5,3
8080±3217
212,5±77,8
121±48
139±4
4,3±0,5
40,3±17,4
175±42
107±36
49±14
113±44
36,5±5,3
7994±3005
211,4±75,4
126±62
138±4
4,3±0,6
40,5±15,1
175±42
109±54
50±15
112±44
38,2±5,0
7703±3170
209,8±67,6
115±34
139±3,5
4,2±0,4
50,5±16,5
182±42
107±35
52±17
125±56
0,002
0,37
0,91
0,06
0,80
0,43
<0,001
0,31
0,94
0,35
0,11
235 (25,0)
306 (32,5)
359 (38,2)
164 (17,4)
443 (47,1)
55 (5,8)
108 (25,4)
153 (35,6)
155 (36,4)
78 (18,3)
182 (42,7)
35 (8,2)
75 (28,0)
69 (25,7)
118 (44,0)
20 (10,4)
131 (48,9)
8 (3,0)
52 (21,1)
84 (34,0)
86 (34,8)
58 (23,5)
130 (52,6)
12 (4,9)
0,19
0,02
0,06
<0,001
0,04
0,01
686 (72,9)
243 (57,0)
263 (98,1)
180 (72,9)
<0,001
431
432 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
P: valor p per a la comparació dels 3 grups; SVAo: substitució valvular aòrtica; DE: desviació estàndard; IC: insuficiència
cardíaca; IMC: índex de massa corporal; EVP: malaltia arterial perifèrica: inclou claudicació intermitent, oclusió
carotídia o estenosi> 50%, cirurgia vascular prèvia o prevista sobre aorta abdominal, caròtides o artèries perifèriques;
AIT: accident isquèmic transitori; MPOC: malaltia pulmonar obstructiva crònica que requereix tractament prolongat
amb broncodilatadors o esteroides; IECA: inhibidors de l’enzim de conversió d’angiotensina; ARA II: antagonistes
dels receptors d’angiotensina II; AINE: antiinflamatoris no esteroïdals.
El motiu registrat per no indicar la SVAo en 694 pacients es detalla a la figura 2
3.3.2.4. Limitacions
Pel caràcter voluntari de la participació en aquest registre, la població inclosa pot no
representar la generalitat de l’EAo en l’octogenari. El gran nombre de pacients inclòs ajuda
a compensar de manera notable aquest biaix, però no és descartable que, al costat de
condicionants en el maneig, motivats pel tipus d’hospital on es va incloure el pacient, hi
pugui haver cert condicionament també en el tipus de pacient que va a aquests centres.
En aquest sentit, la participació de centres amb gran activitat en la IPPVA va poder augmentar
la proporció d’aquest tractament. Si és certa aquesta circumstància, seria encara més gran el
nombre d’octogenaris que en la pràctica clínica habitual no reben SVAo.
3.3.2.5. Conclusions
En un registre multicèntric espanyol, en gairebé la meitat dels octogenaris amb estenosi
aòrtica simptomàtica s’indica el tractament conservador. Els determinants de maneig no
quirúrgic són l’edat, la dependència, el risc quirúrgic, la disfunció sistòlica i un gradient
màxim baix. En el 25% dels pacients, el motiu per descartar la cirurgia va ser la negativa
del pacient o de la seva família.
4. Opcions terapèutiques
4.1. tractament mèdic
4.1.1. Estatines i EAo calcificada: Hi ha estudis clínics retrospectius que han
demostrat una associació entre el tractament amb estatines i una progressió hemodinàmica
notablement més lenta de l’EAo (Bellamy [et al.] 2002; Novaro [et al.] 2001; Aronow
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
[et al.] 2001; Rosenhek [et al.] 2004). No obstant això, la majoria dels estudis prospectius
realitzats fins al moment no han confirmat aquesta hipòtesi (Cowell [et al.] 2005; Rossebø
[et al.] 2008; Chan [et al.] 2010). Només l’estudi RAAVE (edat mitjana 73,7 ± 8,9 anys),
que no és un estudi randomitzat, ha pogut demostrar que la rosuvastatina era capaç
d’alentir la progressió hemodinàmica de la malaltia en pacients asimptomàtics amb EAo
moderada-greu i nivells elevats de cLDL (Moura [et al.] 2007). Les estatines tampoc han
demostrat que atenuïn la progressió de la disfunció diastòlica que apareix a l’EAo (Jassal
[et al.] 2011).
Per tant, segons les dades de què disposem actualment, es pot afirmar que el tractament
amb estatines no afecta la progressió de l’EAo en pacients sense indicacions clíniques per
a ús de tractament hipolipemiant, per la qual cosa caldrà reservar les estatines per a les
seves indicacions convencionals.
4.1.2. ieCa i eao calcificada: Igual que passa amb les estatines, no s’han pogut
demostrar diferències en la progressió de l’EAo, usant paràmetres hemodinàmics, en
pacients en tractament amb IECA enfront de pacients sense aquest tractament (Rosenhek
[et al.] 2004). De tota manera, la clau per aturar la progressió de l’EAo amb aquests fàrmacs
podria trobar-se en l’inici del tractament en fases més primerenques de la malaltia i en
tractaments més prolongats.
El fonament de la recomanació del seu ús en l’EAo, fins avui, són els seus potencials
efectes beneficiosos en el remodelatge i en els canvis hipertròfics del miocardi, més que
un hipotètic efecte alentidor de la progressió de la malaltia (Routledge, Townend 2001;
Chambers 2006).
En conclusió, fins ara no hi ha una sòlida evidència que la progressió de l’EAo pugui ser
detinguda per cap tractament mèdic.
4.1.3. Tractament mèdic dels pacients simptomàtics: Els pacients amb
insuficiència cardíaca congestiva es poden beneficiar de l’ús de diürètics, IECA i digitàlics
(Bonow [et al.] 2006). Els diürètics s’han d’utilitzar amb precaució, amb la dosi mínima
que controli la simptomatologia congestiva, per evitar disminuir el cabal cardíac i produir
hipotensió.Durant anys existia la creença, universalment estesa, que els vasodilatadors
estaven contraindicats en l’EAo greu per risc d’hipotensió, tot i que hi havia poques
dades que la sustentessin, però sí que hi ha estudis que han posat de manifest efectes
hemodinàmics beneficiosos de la vasodilatació. Entre aquests destaca un estudi que
va documentar una millora ràpida i consistent del cabal cardíac amb la utilització de
nitroprussiat en pacients crítics amb EAo greu (edat 73 ± 15 anys) i disfunció sistòlica
ventricular esquerra greu, fet que va permetre l’estabilització clínica i va servir de pont a
altres procediments posteriors (Khot [et al.] 2003).
433
434 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Malgrat això, convé recomanar que, en cas que es necessitin vasodilatadors, s’usin amb
gran cura, per evitar una reducció excessiva de la precàrrega que condueixi a un descens del
cabal cardíac i de la pressió arterial. Si el símptoma predominant és l’angor, l’ús de nitrats
i blocadors d’adrenoreceptors es farà també amb summa precaució pel mateix motiu.
En cas d’aparició de taquiarítmies auriculars, caldrà valorar la possibilitat de restaurar el
ritme sinusal, per evitar la pèrdua de la contribució auricular en l’ompliment diastòlic
ventricular, que podria evolucionar amb rapidesa envers un greu empitjorament clínic.
Si no fos possible, si més no caldria controlar adequadament la freqüència cardíaca.
4.2. tractament quirúrgic
El tractament quirúrgic de l’EAo és la SVAo. La SVAo convencional implica la realització
d’una esternotomia mitjana, la instauració d’un bypass cardiopulmonar, l’explantació de
la vàlvula nativa estenòtica i la substitució per una pròtesi valvular. Actualment, la SVAo es
realitza de manera freqüent en pacients ancians de gairebé qualsevol edat. Les indicacions
per a la cirurgia són similars a les dels pacients joves [taula 4].
taula 4 I
-
Arguments per què es desaconsella la SVAO. En octogenaris amb
estenosi aòrtica greu simptomàtica
Pacients simptomàtics amb EAo greu (nivell d’evidència B)
Pacients amb EAo greu que necessiten cirurgia de bypass coronari (nivell d’evidència C)
Pacients amb EAo greu que necessiten cirurgia de l’aorta o d’altres vàlvules cardíaques
(nivell d’evidència C)
Pacients amb EAo greu i disfunció sistòlica del VE (nivell d’evidència C)
Adaptat de Bonow [et al.] (2006): Guidelines for the management of patients with valvular heart disease.
EAo: estenosi aòrtica; VE: ventricle esquerre
Els pacients ancians amb EAo solen tenir un estatus preoperatori més dolent que els pacients
més joves, a causa de la freqüència de patologies concomitants, sobretot relacionades amb
l’aterosclerosi (Iung 2008). Això provoca una mortalitat intrahospitalària més alta, que oscil·la
segons els estudis entre un 5 i un 18% (Bessou 1999; Olsson 1992; Asimakopoulos, Edwards,
Taylor 1997). De tota manera, en els últims deu anys s’han publicat sèries quirúrgiques amb
uns índexs de mortalitat operatòria en octogenaris al voltant de 10% (Iung 2008).
A les Illes Balears, els resultats de la cirurgia cardíaca són excel·lents (Riera [et al.] 2011),
amb una mortalitat hospitalària del 5% en octogenaris sotmesos a reemplaçament valvular
aòrtic aïllat (Enríquez 2008).
La supervivència a llarg termini després de la SVAo depèn principalment de la situació
cardiològica prèvia a la cirurgia, de les complicacions relacionades amb la pròtesi i de la
comorbiditat del pacient (Vahanian [et al.] 2010).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En un altre estudi, retrospectiu, que va avaluar el pronòstic de 1.100 pacients més grans de
vuitanta anys després de SVAo (Asimakopoulos [et al.] 1997), la mortalitat de causa cardíaca
als trenta dies i per totes les causes va ser respectivament del 4 i del 6,6 %. La supervivència a
l’any, a cinc anys i a vuit anys va ser del 89, del 69 i del 46% respectivament. Passats els primers
trenta dies després de la cirurgia, el 70% de les morts varen ser degudes a causes no cardíaques.
Els resultats de la cirurgia també són bons en termes de qualitat de vida (Vahanian [et al.]
2010), en què s’assoleix una millora simptomàtica.
4.3. Valvuloplàstia amb baló
Consisteix en l’inflament d’un o diversos balons col·locats al llarg de la vàlvula estenòtica, per
fragmentar els dipòsits càlcics i reduir la gravetat de l’estenosi. Els beneficis hemodinàmics
i la millora simptomàtica, en reduir el gradient de pressió transvalvular, solen ser moderats,
però immediats (Eltchaninoff [et al.] 1995). Malgrat això, aquests efectes beneficiosos no
es mantenen a llarg termini, de manera que no es modifica el curs natural de la malaltia
(Bonow [et al.] 2006). Hi ha una alta incidència de complicacions serioses agudes, com mort,
ictus, ruptura aòrtica i insuficiència valvular, en més del 10% dels pacients. En la majoria
dels pacients es produeix reestenosi valvular en els primers 6-12 mesos, que condueix a un
deteriorament clínic (Bonow [et al.] 2006; Freeman [et al.] 2005).
Conseqüentment, la valvuloplàstia aòrtica amb baló no és una alternativa a la SVAo quan
el pacient és candidat a cirurgia. Es realitza actualment poques vegades, per a pacients
amb molt alt risc quirúrgic o com a mesura pal·liativa en pacients inoperables amb EAo
greu (Eltchaninoff [et al.] 1995). Els resultats del seguiment de la cohort B de l’estudi
PARTNER comentat més endavant, en el qual hi va haver un significatiu nombre de pacients
sotmesos a aquesta tècnica, confirmen l’escàs benefici terapèutic d’aquesta teràpia (Leon
[et al.] 2010). També es pot emprar en pacients simptomàtics amb EAo greu que necessiten
urgentment una cirurgia major no cardíaca i com a «pont» a una cirurgia de substitució
valvular per salvar una situació de severa inestabilitat hemodinàmica (Bonow [et al.] 2006;
Vanahanian [et al.] 2007).
4.4. implantació percutània o transcatèter de pròtesi valvular aòrtica
4.4.1. descripció de la tècnica
Des de inal del segle passat, es va començar a considerar la possibilitat de realitzar implants
valvulars per via percutània, amb menys riscs que la cirurgia i amb resultats més bons que la
simple dilatació amb baló. El 2002, el grup de Cribier va realitzar la primera IPPVA en un pacient
en xoc cardiogènic rebutjat per a SVAo. En anys posteriors, la IPPVA s’ha anat revelant com
una alternativa terapèutica menys invasiva que la cirurgia, aplicable a pacients amb EAo
greu simptomàtica i risc quirúrgic molt alt o prohibitiu. Fins al moment, s’han realitzat
435
436 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
més de 10.000 intervencions d’aquest tipus, la majoria a Europa i Canadà (Webb 2010).
Els pacients ancians poden ser els més afavorits per aquest tractament, ja que són ells els
que amb més freqüència no reben cirurgia pel seu alt risc (Martínez-Sellés [et al.] 2010).
La IPPVA no necessita durant el procediment
ni esternotomia, ni aturada cardíaca, ni
circulació extracorpòria, ni s’acompanya de
l’important trauma postquirúrgic.
Els únics dispositius utilitzats de moment a
Espanya són la pròtesi Edwards Sapien i la
CoreValve.
Pròtesi Edwards SAPIEN (esquerra) i CoreValve autoexpandible (dreta)
La pròtesi Edwards Sapien es munta sobre un baló que, en inflar-se, col·loca la pròtesi a
l’anell aòrtic, de manera que queda la vàlvula nativa aixafada i adossada a la paret en un
procés similar al de l’implant d’un dispositiu de stent en territori vascular arterial. Abans
de la implantació de la pròtesi s’ha de realitzar una valvuloplàstia amb baló, de manera
que la pròtesi pugui travessar la vàlvula i ajustar-se amb més facilitat a la paret.
La pròtesi CoreValve és autoexpandible després de retirar una beina en la qual ve plegat el
dispositiu, amb un mecanisme més semblant al dels dispositius percutanis per a tancaments
de comunicacions auriculars o de foramen oval permeable.
Al principi, la via d’accés emprada va ser l’anterògrada, que necessita una punció transseptal
i és tècnicament més complicada. En l’actualitat, aquesta via ha estat substituïda per la
retrògrada, més senzilla (Paniagua [et al.] 2005). Per la mida de la pròtesi, és necessària la
dissecció quirúrgica de l’artèria femoral.
Finalment, l’accés transapical es va començar a utilitzar el 2005 (Lichtenstein [et al.] 2006;
Walther [et al.] 2007). Aquest procediment ha de ser realitzat per un equip multidisciplinari
format per cirurgià cardíac, cardiòleg intervencionista, anestesista i ecocardiografista. Cal
fer una minitoracotomia per poder obrir l’àpex del ventricle esquerre, amb la finalitat que la
pròtesi passi sense problemes. Es recomana dur a terme el procediment en quiròfan, i tenirho tot previst per canviar ràpidament a cirurgia convencional si la situació ho requereix.
4.4.2. resultats
Diferents registres multicèntrics realitzats a Europa (Piazza [et al.] 2008; Thomas [et
al.] 2010; Thomas [et al.] 2011; Zahn [et al.] 2010; Tamburino [et al.] 2011), Canadà
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
(Rodés-Cabau [et al.] 2011) i Espanya (Avanzas [et al.] 2010), que inclouen en conjunt gairebé
5.000 pacients, mostren una elevada taxa d’èxit del procediment de la IPPVA (superior al
90%), amb una mortalitat a trenta dies i a un any al voltant del 9% (6,6-12,7%) i 20%
(15-24%), respectivament. Hi ha una marcada corba d’aprenentatge que fa que els resultats
dels grups millorin a mesura que es va adquirint més experiència en el procediment.
Els factors predictors de mortalitat a mitjà termini associats amb la IPPVA poden
dividir-se en tres grups (Thomas [et al.] 2011; Tamburino [et al.] 2011; Rodés-Cabau [et al.]
2009 i 2012):
a) comorbiditat cardíaca (fracció d’ejecció ventricular esquerra severament deprimida,
hipertensió pulmonar significativa i insuficiència mitral greu);
b) complicacions durant el procediment (ictus, complicacions vasculars greus, sèpsia,
insuficiència aòrtica residual moderada-severa);
c) comorbiditat no cardíaca (malaltia pulmonar obstructiva crònica severa, insuficiència
renal crònica, cirrosi hepàtica).
Més enllà de la important informació que ens donen els resultats dels registres, calia
comparar la IPPVA amb les opcions terapèutiques disponibles fins al moment. El disseny
de l’estudi PARTNER [figura 4] tracta de resoldre amb el seu disseny els dubtes sobre això.
Es tracta d’un estudi multicèntric i aleatoritzat amb dues cohorts de tractament amb
l’objectiu de comparar la IPPVA enfront de la cirurgia convencional de SVAo en pacients
d’alt risc quirúrgic (cohort A: Smith [et al.] 2011) o davant del tractament mèdic estàndard/
valvuloplàstia aòrtica (cohort B: Leon [et al.] 2010).
estenosis aórtica severa sintomática
Els resultats a l’any de seguiment de la cohort A (pacients d’alt risc) mostren un resultat
equiparable de la IPPVA respecte de la SVAo (Smith [et al.] 2011). No hi va haver
diferències estadísticament significatives entre les taxes de mortalitat total (IPPVA: 24,2%;
SVAo: 26,8%, p = 0,44) o mortalitat cardiovascular (IPPVA: 14,3%; SVAo: 13%, p = 0,63).
La IPPVA es va associar a una incidència inicial més alta d’esdeveniments cerebrovasculars
(el 8,3 davant el 4,3%, p = 0,04), si bé aquestes diferències es perden en un seguiment
més ampli i l’objectiu combinat de mort i ACV major va ser similar en finalitzar l’any
de seguiment (IPPVA: 26,5%; SVAo: 28%, p = 0,68). La millora funcional va ser comuna
a ambdues estratègies, encara que més ràpida en el grup de la IPPVA. Als dos anys de
seguiment, persisteix l’absència de diferències entre ambdues estratègies (Kodali [et al.]
2012) pel que fa a mortalitat total (IPPVA: 33,9%; SVAO: 35%, p = 0,78) o mortalitat
cardiovascular (IPPVA: 21,4%; SVAo: 20,4%, p = 0,80). La regurgitació aòrtica paravalvular
residual va ser més freqüent en el grup de IPPVA i es va associar amb un increment en
la mortalitat tardana, mentre que els pacients sotmesos a IPPVA que quedaven sense
437
438 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
insuficiència aòrtica tenien una evolució més bona que els intervinguts mitjançant SVAo.
Quant a la cohort B (pacients inoperables), la IPPVA es va associar a una reducció del
20% de la mortalitat per qualsevol causa a l’any de seguiment (30,7% davant 50,7%,
p <0,001), fet que suposa un nombre necessari de pacients a tractar (NNT) de tan sols cinc
en el primer any per aconseguir una supervivència addicional respecte a l’estratègia de
tractament mèdic/valvuloplàstia (Leon [et al.] 2010). Als dos anys de seguiment, el 68%
dels pacients del grup de tractament mèdic havien mort, per un 43,3% en el grup de IPPVA
(p <0,001) (Makkar [et al.] 2012).
disseny de l’estudi Partner
TF: transfemoral; TA: transapical; RVA: recanvi valvular aòrtic. (Rodés-Cabau [et al.] 2012)
A més, en els pacients inoperables, la IPPVA produeix una important millora en la qualitat
de vida (Reynolds [et al.] 2011), amb una anàlisi de cost-efectivitat favorable (Reynolds
[et al.] 2012; Watt [et al.] 2012).
4.4.3. selecció de candidats
En el moment actual, el tractament d’elecció per a l’EAo severa simptomàtica de l’ancià
segueix sent el quirúrgic. No obstant això, l’estudi PARTNER ha confirmat que la IPPVA
és actualment el tractament recomanable per a malalts inoperables per risc quirúrgic
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
prohibitiu, encara que la presència d’una important comorbiditat basal per patologia no
cardíaca podria atenuar el benefici en la supervivència. La cohort A de l’estudi PARTNER
mostra la IPPVA com una alternativa vàlida a la SVAo per a pacients considerats d’alt risc
quirúrgic, considerant com a tal un risc estimat de mortalitat ≥ 15% a 30 dies a l’escala de
risc quirúrgic de la Society of Thoracic Surgeons (Shroyer [et al.] 2003).
A la taula 5 es recullen les principals indicacions i contraindicacions per a la IPPVA, extretes
del document de consens desenvolupat per experts de l’European Association of CardioThoracic Surgery, l’European Society of Cardiology i l’European Association of Percutaneous
Cardiovascular Interventions (Vahanian [et al.] 2008).
taula 5 I
Indicacions i contraindicacions per a la implantació de pròtesis
aòrtiques transcatèter
indicacions
Contraindicacions
PER LA VIA PERCUTÀNIA:
1. Pacients amb EAo greu simptomàtica
2. Amb alt risc i contraindicació per a cirurgia
3. Edat rares vegades de menys de 70 anys
4. Bypass aortocoronari previ amb empelts
patents
5. Radiació toràcica prèvia. Aorta «de
porcellana»
1. Malaltia coronària que no pugui
revascularitzar-se percutàniament
2. Malaltia vascular perifèrica que impedeixi el
pas de la pròtesi
PER LA VIA TRANSAPICAL:
1. Cirurgia prèvia del VE amb utilització de
pegat
2. Calcificació pericàrdica
3. Diicultat d’accés a l’àpex del VE
Adaptat de: Martínez-Sellés [et al.] (2009)
EAo: estenosi aòrtica; VE: ventricle esquerre
Recentment, el març de 2012, The National Institute of Clinical Excelence (NICE) del
Regne Unit ha actualitzat les seves recomanacions referents a la IPPVA i suggereix que un
equip mèdic multidisciplinari hauria d’intervenir per determinar en cada cas el nivell de
risc (Thomas 2012). Cal elaborar una escala de risc específica per a la IPPVA, que permeti
millorar el procés de selecció de candidats, si es volen millorar en els propers anys els
resultats a mitjà termini d’aquesta modalitat terapèutica (Rodés-Cabau [et al.] 2012).
5. Conclusions
L’EAo de l’octogenari es maneja en el nostre medi d’una manera fonamentalment
conservadora. L’aparició de la IPPVA ha suposat disposar d’una nova eina terapèutica que
pot millorar el pronòstic i la supervivència d’una població cada vegada més nombrosa
d’avis amb EAo severa, la majoria dels quals eren tractats fins fa poc temps exclusivament
439
440 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
amb tractament mèdic. Malgrat això, no tots els ancians amb EAo severa es beneficien
d’aquesta teràpia, ja que una excessiva comorbiditat associada a la seva valvulopatia pot
condicionar un mal pronòstic a curt-mitjà termini, malgrat una IPPVA reeixida inicialment.
La selecció adequada de pacients i la individualització de riscs, sobretot en funció de la
comorbiditat, sembla essencial a l’hora d’escollir candidats oportuns, per limitar la IPPVA a
pacients que previsiblement moriran «de» EAo, en comptes dels que moriran «amb» EAo.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Aronow, W. S. (2007): «Recognition and management of aortic stenosis in the elderly».
Geriatrics; 62 (12): 23-32.
Aronow, W. S. [et al.] (2001): «Association of coronary risk factors and use of statins
with progression of mild valvular aortic stenosis in older persons». American Journal of
Cardiology; 88: 693-695.
Aronow, W. S.; Ahn, C.; Kronzon, I. (2001): «Comparison of echocardiographic abnormalities
in African-American, Hispanic, and white men and women aged >60 years». American
Journal of Cardiology; 87: 1131-1133.
Aronow, W. S.; Ahn, C.; Shirani, J. (1998); [et al.]: «Comparison of frequency of new
coronary events in older persons with mild, moderate, and severe valvular aortic stenosis
with those without aortic stenosis». American Journal of Cardiology; 81: 647-649.
Aronow, W. S.; Kronzon, I. (1987): «Correlation of prevalence and severity of valvular aortic
stenosis determined by continuous-wave Doppler echocardiography with physical signs of
aortic stenosis in patients aged 62 to 100 years with aortic systolic ejection murmurs».
American Journal of Cardiology; 60: 399-401.
Asimakopoulos, G.; Edwards, M. B.; Taylor, K. M. (1997): «Aortic valve replacement in patients
80 years of age and older: survival and cause of death based on 1.100 cases: collective results
from the UK Heart Valve Registry». Circulation; nov. 18; 96 (10): 3403-3408.
Avanzas, P. [et al.] (2010): «Implante percutáneo de la prótesis valvular aórtica
autoexpandible CoreValveW en pacientes con estenosis aórtica severa: experiencia inicial
en España». Revista Española de Cardiología; 63: 141-148.
Baumgartner, H. (2005): «Aortic stenosis. Medical and surgical management». Heart; 91:
1483-1488.
Bellamy, M. F. [et al.] (2002): «Association of cholesterol levels, hydroxymethylglutaryl
coenzyme-A reductase inhibitor treatment, and progression of aortic stenosis in the
community». Journal of the American College of Cardiology; 40: 1723-1730.
Bessou, J. P. [et al.] (1999): «Aortic valvular replacement in octogenarians. Short-term and
mid-term results in 140 patients». Cardiovascular Surgery; 7 (3) 355-362.
Bonow, R. O. [et al.] (2006): «ACC/AHA 2006 guidelines for the management of patients
with valvular heart disease: a report of the American College of Cardiology/American
Heart Association Task Force on Practice Guidelines». Circulation; 114: e84-231.
Bouma, B. J. [et al.] (1999): «To operate or not on elderly patients with aortic stenosis: the
decision and its consequences». Heart; 82: 143-148.
Bouma, B. J. [et al.] (2004): «Which elderly patients with severe aortic stenosis benefit from
surgical treatment? An aid to clinical decision making». Journal of Heart Valve Disease;
13: 374-381.
441
442 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Chambers, J. (2006): «The left ventricle in aortic stenosis: evidence for the use of
angiotensin-converting enzyme inhibitors». Heart; 92: 420-423.
Chan, K. L. [et al.] (2010): «Effect of Lipid Lowering With Rosuvastatin on Progression of
Aortic Stenosis. Results of the Aortic Stenosis Progression Observation: Measuring Effects
of Rosuvastatin (ASTRONOMER) Trial». Circulation; 121: 306-314.
Charlson, M. E. [et al.] (1987): «A new method of classifying prognostic comorbidity in
longitudinal studies: development and validation». Journal of Chronic Diseases; 40: 373-383.
Cornide, L. (2011): Estenosis aórtica grave sintomática en octogenarios: características
clínicas, tratamiento y determinantes de la sustitución valvular. Tesi doctoral. Facultat de
Medicina. Universitat Autònoma de Madrid.
Cowell, S. J. [et al.] (2005): «A randomized trial of intensive lipid-lowering therapy in
calcific aortic stenosis». New England Journal of Medicine; 352: 2389-2397.
Cribier, A. [et al.] (2002): «Percutaneous transcatheter implantation of an aortic valve
prosthesis for calcific aortic stenosis: first human case description». Circulation; 106:
3006-3008.
Eltchaninoff, H. [et al.] (1995): «Balloon aortic valvuloplasty in elderly patients at high
risk for surgery, or inoperable. Immediate and mid-term results». European Heart Journal,
agost, 16(8): 1079-1084.
Enríquez, F.: «Tratamiento quirúrgico de las valvulopatías en el anciano: Experiencia en
Baleares». Ponència al VII Congreso de la Societat Balear de Cardiologia.
Freeman, R. V.; Otto, C. M. (2005): «Spectrum of calcific aortic valve disease. Pathogenesis,
disease progression, and treatment strategies». Circulation; juny, 21; 111 (24) 3316-3326.
García de la Villa, B. (2010): «Nuevas alternativas terapéuticas en la estenosis aórtica».
Comunicació oral a simposi. Hospital Son Dureta. Palma de Mallorca, 26 d’abril de 2010.
Hakki, A. H. [et al.] (1980): «Angina pectoris and coronary artery disease in patients with
severe aortic valvular disease». American Heart Journal; 100: 441-449.
Hofmann, T. [et al.] (1987): «Determination of aortic valve oriice area in aortic valve
stenosis by two-dimensional transesophageal echocardiography». American Journal of
Cardiology; 59: 330-335.
Horstkotte, D.; Loogen, F. (1988): «The natural history of aortic valve stenosis». European
Heart Journal; 9 (supl. E): 57-64.
Iung, B. (2008): «Management of the elderly patient with aortic stenosis». Heart; 94(4): 519-524.
Iung, B. [et al.] (2003): «A prospective survey of patients with valvular heart disease in
Europe: The Euro Heart Survey on Valvular Heart Disease». European Heart Journal; 24:
1231-1243.
Iung, B. [et al.] (2005): «Decision-making in elderly patients with severe aortic: why are so
many denied surgery?» European Heart Journal; 26: 2714-2720.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Iung, B.; Vahanian, A. (2006): «Valvular heart diseases in elderly people». Lancet; 368:
969-971.
Jassal, D. S. [et al.] (2011): «Evaluating the effectiveness of rosuvastatin in preventing the
progression of diastolic dysfunction in aortic stenosis: A substudy of the aortic stenosis
progression observation measuring effects of rosuvastatin (ASTRONOMER) study».
Cardiovas Ultrasound; 9: 5.
Julius, B. K. [et al.] (1997): «Angina pectoris in patients with aortic stenosis and normal
coronary arteries. Mechanisms and pathophysiologic concepts». Circulation; 95: 892-898.
Katz, S. [et al.] (1963): «Studies of illness in the aged. The index of adl: a standardized
measure of biological and psychosocial function». Journal of American Medical Association;
185: 914-919.
Khot, U. N. [et al.] (2003): «Nitroprusside in critically ill patients with left ventricular
dysfunction and aortic stenosis». New England Journal of Medicine; 348: 1756-1763.
Kodali, S. K. [et al.] for the PARTNER Trial Investigators (2012): «Two-Year Outcomes after
Transcatheter or Surgical Aortic-Valve Replacement». New England Journal of Medicine;
366: 1686-1695.
Kolh, P. [et al.] (2001): «Cardiac surgery in octogenarians. Intra-operative outcome and
long-term results». European Heart Journal; 22: 1235-1243.
Leon, M. B. [et al.] (2010): «Transcatheter aortic-valve implantation for aortic stenosis in
patients who cannot undergo surgery». New England Journal of Medicine; 363: 1597-1607.
Levinson, J. R. [et al.] (1989): «Octogenarians with aortic stenosis: outcome after aortic
valve replacement». Circulation; 80 (supl. 1): 49-56.
Lichtenstein, S. V. [et al.] (2006): «Transapical transcatheter aortic valve implantation in
humans. Initial clinical experience». Circulation; 114: 591-596.
Lindblom, D. [et al.] (1990): «Long-term relative survival rates after heart valve
replacement». Journal of American College of Cardiology; 15: 566-573.
Livanainen, A. M. [et al.] (1996): «Natural history of aortic valve stenosis of varying severity
in the elderly». Annals of Thoracic Surgery; 78: 97-101.
Makkar, R. R. [et al.] (2012): «Transcatheter aortic-valve replacement for inoperable severe
aortic stenosis». The New England Journal of Medicine; DOI: 10.1056/NEJMoa1202277.
Marcus, M. L. [et al.] (1982): «Decreased coronary reserve: a mechanism for angina pectoris
in patients with aortic stenosis and normal coronary arteries». The New England Journal
of Medicine; 307: 1362-1366.
Martínez-Sellés, M. (2010): «Sustitución valvular aórtica: ¿es una solución a la epidemia de
estenosis aórtica en el anciano?». Medicina Clínica; 134: 114-115.
Martínez-Sellés, M. [et al.] (2007): «Treatment and outcomes of severe cardiac disease with
surgical indication in very old patients». International Journal of Cardiology; 119: 15-20.
443
444 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Martínez-Sellés, M. [et al.] (2009): «Actualización en cardiología geriátrica». Revista
Española de Cardiología; 62, supl. 1: 53-66.
Martínez-Sellés, M. [et al.] (2010): «Actualización en cardiología geriátrica». Revista
Española de Cardiología; 63, supl. 1: 17-28.
Martínez-Sellés, M. [et al.] (2010): «Symptomatic severe aortic stenosis in patients over 80
years. Baseline characteristics, management and determinants of surgery in a prospective
registry of 650 patients». Presentació de pòsters a ESC Congress 2010, Estocolm, 28 agost-1
setembre 2010.
Martínez-Sellés, M. [et al.] (2012): «Severe symptomatic aortic stenosis in octogenarians:
a need for intervention». Presentació oral a ESC Congress 2012, Munic, Alemanya, 25-29
agost 2012.
Melby, S. J. [et al.] (2007): «Aortic valve replacement in octogenarians: risk factors for early
and late mortality». Annals of Thoracic Surgery; 83: 1651-1657.
Moura, L. M. [et al.] (2007): «Rosuvastatin affecting aortic valve endothelium to slow the
progression of aortic stenosis». Journal of the American College of Cardiology; 49: 554-561.
Nkomo, V. T. [et al.] (2006): «Burden of valvular heart diseases: a population-based study».
Lancet; 368: 1005-1011.
Novaro, G. M. [et al.] (2001): «Effect of hydroxymethylglutaryl coenzyme A reductase
inhibitors on the progression of calcific aortic stenosis». Circulation; 104: 2205-2209.
Olsson, M. [et al.] (1992): «Aortic valve replacement in octogenarians with aortic stenosis:
a case-control study». Journal of the American College of Cardiology; 20: 1512-1516.
Paniagua, D. [et al.] (2005): «First human case of retrograde transcatheter implantation of
an aortic valve prosthesis». Texas Heart Institute Journal; 32: 393-398.
Pellikka, P. A. [et al.] (2005): «Outcome of 622 adults with asymptomatic, hemodynamically
significant aortic stenosis during prolonged follow-up». Circulation; 111: 3290-3295.
Piazza, N. [et al.] (2008): «Procedural and 30-day outcomes following transcatheter aortic
valve implantation using the third generation (18 Fr) corevalve revalving system: results
from the multicentre, expanded evaluation registry 1-year following CE mark approval».
EuroIntervention; 4: 242-249.
Reynolds, M. R. [et al.] (2011): «Health-related quality of life after transcatheter aortic
valve replacement in inoperable patients with severe aortic stenosis». Circulation; 124:
1964-1972.
Reynolds, M. R. [et al.] (2012): «Cost-effectiveness of transcatheter aortic valve replacement
compared with standard care among inoperable patients with severe aortic stenosis:
results from the placement of aortic transcatheter valves (PARTNER) trial (Cohort B)».
Circulation; 125: 1102-1109.
Riera, M. [et al.] (2011): «Supervivencia a medio plazo de los pacientes operados en cirugía
cardíaca mayor». Revista Española de Cardiología; 64 (6): 463-469.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Roberts, W. C.; Ko, J. M. (2005): «Frequency by decades of unicuspid, bicuspid, and tricuspid
aortic valves in adults having isolated aortic valve replacement for aortic stenosis, with or
without associated aortic regurgitation». Circulation; 111: 920-925.
Rodés-Cabau, J. [et al.] (2009): «Transcatheter aortic valve implantation for the treatment
of severe symptomatic aortic stenosis in patients at very high or prohibitive surgical
risk: acute and late outcomes of the multicenter Canadian experience». Journal of the
American College of Cardiology; 55: 1080-1090.
Rodés-Cabau, J. [et al.] (2012): «Indicaciones de prótesis aórtica percutánea después del
estudio PARTNER». Revista Española de Cardiología; 65 (3): 208-214.
Roques, F. [et al.] (2003): «The logistic EuroSCORE». European Heart Journal; 24: 881-882.
Rosenhek, R. [et al.] (2004): «Statins but not angiotensinconverting enzyme inhibitors
delay progression of aortic stenosis». Circulation; 110: 1291-1295.
Ross, J. Jr.; Braunwald, E. (1968): «Aortic stenosis». Circulation; 38: 61-67.
Rossebø, A. B. [et al.] (2008): «Intensive lipid lowering with simvastatin and ezetimibe in
aortic stenosis». New England Journal of Medicine; 359: 1343-1356.
Routledge, H. C.; Townend, J. N. (2001): «ACE inhibition in aortic stenosis: dangerous
medicine or golden opportunity?». Journal of Human Hypertension; 15: 659-667.
Schwammenthal, E. [et al.] (2001): «Dobutamine echocardiography in patients with aortic
stenosis and left ventricular dysfunction: Predicting outcome as a function of management
strategy». Chest, 1766-1777.
Shroyer, A. L. [et al.] (2003): «The Society of Thoracic Surgeons: 30-day operative mortality
and morbidity risk models». Annals of Thoracic Surgery; 75: 1856-1864.
Smith, C. R. [et al.] (2011): «Transcatheter versus surgical aortic-valve replacement in highrisk patients». New England Journal of Medicine; 364: 2187-2198.
Stewart, B. F. [et al.] (1997): «Clinical factors associated with calcific aortic valve disease
Journal of the American College of Cardiology; 29: 630-634.
Tamburino, C. [et al.] (2011): «Incidence and predictors of early and late mortality after
transcatheter aortic valve implantation in 663 patients with severe aortic stenosis».
Circulation; 123: 299-308.
The National Institute of Clinical Excelence (NICE): Interventional procedure guidance 421.
Transcatheter aortic valve implantation for aortic stenosis. Disponible a <http://www.nice.
org.uk/nicemedia/live/11914/58611/58611.pdf>.
Thomas, M. (2012): «New NICE TAVI interventional procedure guidance: sense or nonsense, let the multidisciplinary team decide?». Heart. Doi:10.1136/heartjnl-2012-302510.
Thomas, M. [et al.] (2010): «Thirty day results of the SAPIEN aortic Bioprosthesis European
Outcome (SOURCE) Registry: A European registry of transcatheter aortic valve implantation
using the Edwards SAPIEN valve». Circulation; 122: 62-69.
445
446 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Thomas, M. [et al.] (2011): «One-year outcomes of cohort 1 in the Edwards SAPIEN
Aortic Bioprosthesis European Outcome (SOURCE) registry: the European registry of
transcatheter aortic valve implantation using the Edwards SAPIEN valve». Circulation;
124: 425-433.
Turina, J. [et al.] (1987): «Spontaneous course of aortic valve disease». European Heart
Journal; 8: 471-483.
Vahanian, A. [et al.] (2007): «Guidelines on the management of valvular heart disease.
The task force on the management of valvular heart disease of the European Society of
Cardiology». European Heart Journal; 28: 230-268.
Vahanian, A. [et al.] (2008): «European Association of Cardio-Thoracic Surgery;
European Society of Cardiology; European Association of Percutaneous Cardiovascular
Interventions. Transcatheter valve implantation for patients with aortic stenosis: a
position statement from the European Association of Cardio-Thoracic Surgery (EACTS)
and the European Society of Cardiology (ESC), in collaboration with the European
Association of Percutaneous Cardiovascular Interventions (EAPCI)». European Heart
Journal; 29: 1463-1470.
Vahanian, A.; Otto, C. M. (2010): «Risk stratification of patients with aortic stenosis».
European Heart Journal; 31: 416-423.
Von Bibra, H. [et al.] (1995): «Clinical evaluation of left heart Doppler contrast
enhancement by a saccharide-based transpulmonary contrast agent. The Levovist Cardiac
Working Group». Journal of the American College of Cardiology; 25: 500-508.
Walther, T. [et al.] (2007): «Transapical minimally invasive aortic valve implantation.
Multicenter experience». Circulation; 116 (supl. I): 240-245.
Watt, M. [et al.] (2012): «Cost-effectiveness of transcatheter aortic valve replacement in
patients ineligible for conventional aortic valve replacement». Heart; 98: 370-376.
Webb, J. G. (2010): «Implantación percutánea de válvula aórtica. Equilibrio entre
entusiasmo y precaución». Revista Española de Cardiología; 63: 131-133.
Zahn, R. [et al.] (2010): «Transcatheter aortic valve implantation: first results from a
multi-centre real-world registry». European Heart Journal; 32: 198-204.
Zoghbi, W. A. (2011): «Low-Gradient “Severe” Aortic Stenosis With Normal Systolic
Function. Time to Refine the Guidelines?». Circulation; 123: 838-840.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
BERNARDO GARCÍA DE LA VILLA REDONDO
Salamanca 1967. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Valladolid.
Formació com a especialista en cardiologia a l’Institut de Cardiologia de Madrid. Des de
1998 exerceix una tasca assistencial com a cardiòleg a l’Hospital de Manacor i és cap del
servei de Cardiologia des de 2003. Vicepresident de la Societat Balear de Cardiologia. Les
àrees d’estudi i publicacions s’han centrat en cardiologia clínica, amb especial interès en la
insuficiència cardíaca, l’estenosis aòrtica i la cardiologia geriàtrica.
MANUEL MARTÍNEZ-SELLÉS D’OLIVEIRA SOARES
Lisboa, 1971. Casat, pare de 5 ills. Doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat
Complutense de Madrid. Especialista en Cardiologia. Màster en Disseny i Estadística
en Ciències de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor titular del
Departament d’Especialitats Mèdiques de la Universitat Europea de Madrid (UEM). Cap
de secció del Servei de Cardiologia de l’Hospital General Universitari Gregorio Marañón
(Madrid). President de la Secció de Cardiologia Geriàtrica de la Societat Espanyola de
Cardiologia. Les seves principals àrees d’interès se centren en la cardiologia geriàtrica,
la insuficiència cardíaca, la cardiopatia isquèmica i la bioètica. Coordinador del registre
multicèntric 4c (Caracterització Científica del Cor del Centenari), actualment en marxa.
LUIS CORNIDE SANTOS
Madrid, 1974. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Complutense de Madrid.
Doctor en Medicina per la Universitat Autònoma de Madrid. Especialista en Medicina
Interna. Màster en Malaltia Vascular per la Universitat de Barcelona. Ha exercit la seva
activitat assistencial com a especialista en Medicina Interna als hospitals universitaris Puerta
de Hierro de Madrid, Ramón y Cajal de Madrid, i actualment a l’Hospital Universitario del
Sureste d’Arganda del Rey (Madrid). La seva àrea principal d’estudi i investigació és el risc
vascular, la insuficiència cardíaca i l’estenosi aòrtica calcificada en pacients pluripatològics.
447
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
eL PaPer
deL fisioteraPeuta en una residènCia
449
450 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
el paper
del fisioterapeuta en una residència
Tomàs Alías Aguiló
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
L’objectiu del fisioterapeuta, igual que el de la resta de l’equip sociosanitari que atén la
població geriàtrica, és millorar la qualitat de vida d’aquesta part de la població.
L’objectiu en cada pacient, que s’establirà després d’una valoració funcional adequada,
dependrà de les seves característiques personals i socials, per la qual cosa haurem de tenir
en compte la seva edat, capacitat funcional i l’estructura familiar i comunitària en la qual
està integrat. Hem de perseguir la màxima independència possible de l’ancià, mantenintlo en el seu hàbitat social; no obstant això, en casos necessaris s’haurà de recórrer a la
institucionalització.
Els nostres programes no han de limitar-se a tractar l’ancià amb una determinada
patologia, sinó que han d’implantar-se també com a mesures profilàctiques per demorar
la deterioració progressiva de la funció que el prostraria a una situació de dependència.
La fisioteràpia té una doble funció, la preventiva i la terapèutica. La funció preventiva
serveix per evitar complicacions derivades del sedentarisme, a través de programes de
revitalització, activitat física i esports. La funció terapèutica ha de ser el més precoç
possible, per evitar les complicacions derivades del repòs perllongat i optimitzar l’estat
funcional. La fisioteràpia aplicada a l’ancià ha de tenir les següents característiques:
Ha de ser precoç per lluitar contra la síndrome d’estar al llit, l’ancià ho pateix a causa de les
malalties i perquè la senilitat agreuja i accelera els canvis propis de la síndrome d’immobilisme.
Personalitzada, el programa de fisioteràpia s’adaptarà a cada pacient en funció de les
seves característiques personals, procés patològic i fases.
Resumen
El objetivo del fisioterapeuta, al igual que el del resto del equipo sociosanitario que atiende
a la población geriátrica, es mejorar la calidad de vida de esta parte de la población.
El objetivo en cada paciente, que se establecerá tras una adecuada valoración funcional,
dependerá de sus características personales y sociales, por lo que deberemos tener en cuenta
su edad, capacidad funcional y la estructura familiar y comunitaria en la que está integrado.
Debemos perseguir la mayor independencia posible del aciano, manteniéndolo en su
hábitat social; no obstante, en casos necesarios habrá que recurrir a la institucionalización.
Nuestros programas no han de limitarse a tratar al anciano con determinada patología,
sino que han de implantarse también como medidas profilácticas para demorar el deterioro
progresivo de la función que lo postraría a una situación de dependencia.
451
452 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
La fisioterapia tiene una doble función, la preventiva y la terapéutica. La función
preventiva sirve para evitar complicaciones derivadas del sedentarismo, a través de
programas de revitalización, actividad física y deportes. La función terapéutica tiene que
ser lo más precoz posible, para evitar las complicaciones derivadas del reposo prolongado y
optimizar el estado funcional. La fisioterapia aplicada al anciano debe tener las siguientes
características: Debe ser precoz para luchar contra el síndrome de encamamiento,
el anciano lo sufre debido a las enfermedades y porque la senilidad agrava y acelera los
cambios propios del síndrome de inmovilismo. Personalizada, el programa de fisioterapia
se adaptará a cada paciente en función de sus características personales, proceso patológico
y fases del mismo.
1. Introducció
Les previsions per a l’any 2026 ens parlen de 8.608.000 persones grans de 65 anys, un
22,3% del total de la població espanyola. L’esperança de vida actual en néixer se situa en
més de 82 anys per a les dones i en 75 per als homes.
Més del 20% d’aquesta població viu sola, i un 40% a la Unió Europea.
La demanda d’atenció per part de les persones d’edat avançada és un fet constatable, tant
a nivell social com assistencial. La vellesa en si no és sinònim de malaltia, però l’augment
de l’expectativa de vida comporta, en molts casos, l’aparició de síndromes funcionals
d’incapacitat en major o menor mesura.
La fisioteràpia s’ocupa del foment de la salut, de la prevenció dels problemes degeneratius
que originen deformitats, de la potenciació de les capacitats residuals i del tractament
específic de les seqüeles, que a nivell orgànic i funcional originen molts processos
patològics en la tercera edat.
L’envelliment no és sinònim de malaltia, però sí que és l’etapa de la vida on existeix un risc
més alt de malaltia, incapacitat, dificultats socials, econòmiques, familiars, etc...
2. Fisioteràpia geriàtrica o gerontofisioteràpia
Els objectius principals de la fisioteràpia geriàtrica són:
El manteniment de la independència el màxim de temps possible.
La conservació o millora de les aptituds funcionals, psicològiques i psicomotrius de l’ancià
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
resident, amb la finalitat de combatre la seva tendència a la incapacitació progressiva,
perquè així pugui portar una vida quotidiana el més independent possible, malgrat les
manifestacions inevitables de l’edat, i que no hagi de dependre de les cures constants.
La recuperació dels dèficits físics i funcionals, amb l’objectiu de contribuir al manteniment
i millora de la mobilitat i de les funcions normals de les persones grans, impedint així la
pèrdua de l’autonomia i aconseguint un màxim control del dolor i el sofriment.
L’avaluació de la mobilitat, força muscular, coordinació, equilibri, esquema corporalpostural, i la capacitat per caminar.
El disseny de programes específics d’assistència fisioterapèutica, adaptats a la realitat de
cada centre residencial.
L’assessorament dels ancians en temes de salut, incloent accions per al foment de la salut
i prevenció de la malaltia.
El manteniment i millora de la condició física dels ancians, incidint en la conservació dels
moviments essencials de la vida diària.
El manteniment de la màxima independència funcional possible dels ancians institucionalitzats, els quals estan amenaçats per un increment dels nivells de dependència.
La socialització i entreteniment dels ancians residents, facilitant les relacions
interpersonals, l’activitat física i la distracció, i fomentant l’expressivitat i la creativitat.
La recuperació dels dèficits físics o funcionals deguts a les diferents patologies pròpies de
la tercera edat, per així aconseguir un manteniment o millora de la mobilitat i impedir la
pèrdua de l’autonomia de l’ancià resident.
La potenciació de l’activitat física continuada.
La recuperació de la mobilitat funcional en membres lesionats de forma aguda.
Els tractaments de fisioteràpia dirigits específicament a la zona a tractar.
La reducció de la dependència a la qual tendeix l’ancià institucionalitzat.
La prevenció de caigudes i les seves seqüeles.
La facilitació de l’actuació del personal que atén l’ancià resident.
L’afavoriment d’actituds posturals adequades.
La col·laboració en el manteniment de les facultats intel·lectuals, afectives i socials.
El diagnòstic i la valoració fisioterapèutics ens permeten establir un programa de
tractament en funció de les necessitats observades; escollir la fisioteràpia que s’ha de
realitzar, història de fisioteràpia.
453
454 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3. Valoració geriàtrica integral
Rep el nom de quàdruple dinàmica, s’ocupa de quantificar totes les alteracions importants
de l’esfera mèdica, funcional, mental i social de l’ancià per aconseguir un pla racional de
tractament i recursos.
Utilitza instruments de valoració estandarditzats per ajudar a la quantificació exacta i s’ha
de repetir diverses vegades al llarg del temps per constatar-ne l’evolució.
3.1. objectius de la valoració geriàtrica
Diagnòstic quàdruple: descobrir problemes tractables no diagnosticats.
Terapèutica adequada quàdruple i assistència integral: situar l’ancià en el nivell adequat i
més convenient, documentar la millorança del pacient en el temps.
3.2. tipus de programes
Han d’incloure els objectius de la valoració geriàtrica.
Existiran diferents tipus, segons la localització dels pacients.
Els instruments en la valoració geriàtrica han de ser vàlids i fiables, confeccionats pel
mateix equip o per equips diferents.
És molt important el treball interdisciplinari entre el personal sanitari (metge/geriatre,
infermera, fisioterapeuta, treballadora social, psicòleg, etc.)
3.3. Eficàcia dels programes
Diagnòstic i terapèutica quàdruple més eficaç i adequada.
Emplaçament més adequat de l’ancià i millor utilització dels serveis socials.
Millorança de l’estat funcional i menor dependència del personal sanitari.
Millora de l’estat emocional i sensació de benestar.
3.4. Valoració geriàtrica fisioterapèutica
El fisioterapeuta realitza la valoració física del pacient mitjançant la valoració física
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
(inspecció visual general, inspecció visual específica, inspecció manual o palpació, valoració
del dolor), a més de la inspecció instrumental, realitzant el balanç instrumental (balanç
articular, balanç muscular), la utilització de les escales de valoració per mesurar la funció
perduda (Barthel, Katz, Tinetti, etc.), la realització de l’anamnesi i, posteriorment, la
realització de la història, diagnòstic i tractament de fisioteràpia.
3.5. utilitat de la valoració funcional
Segons l’OMS, «com millor es mesura la salut en l’ancià és en termes de funció».
Aquesta funció identifica àrees d’incapacitat que requereixen intervenció mèdica
diagnòstica, terapèutica i/o rehabilitadora per restablir la funció.
Estableix règims rehabilitadors individualitzats i valora evolutivament el pacient.
Estableix pronòstics i identifica la població anciana en risc.
Indica necessitats i tipus de cures i planifica cures de salut.
Com a funció, s’avalua l’execució o capacitat d’execució de les activitats de la vida diària (ADV).
3.6. activitats de la vida diària
Activitats bàsiques de la vida diària (ABVD):
Denoten tasques pròpies d’autocura (índex de Katz i escala de Barthel).
Activitats instrumentals de la vida diària (AIVD):
Indiquen la capacitat que té el subjecte per portar una vida independent en
la comunitat (escala de Lawton).
Activitat avançades de la vida diària (AAVD):
Són marcadors d’actes més complexos i en gran part condicionals (activitats musicals,
jardineria, etc.)
4. Síndromes geriàtrics
En el malalt geriàtric, diferents malalties poden manifestar-se amb símptomes comuns poc
específics i que en absolut estan relacionats amb l’òrgan malalt.
455
456 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
En geriatria, parlarem en termes de problemes de presentació, que són les anomenades
síndromes geriàtriques.
Les principals síndromes geriàtriques són:
Deteriorament cognitiu.
Inestabilitat i caigudes.
Immobilisme.
Incontinència urinària o fecal.
5. Fisioteràpia en els ancians amb demència
La demència és una síndrome adquirida per patologia congènita plurietiològica que, en
un pacient sense alteracions del nivell de consciència, ocasiona una deterioració persistent
de diverses funcions mentals superiors i provoca una incapacitat funcional en l’àmbit
social i/o laboral. Afecta un 6% de les persones grans de 65 anys i un 30% en les persones
grans de 90.
L’índex de prevalença és major en dones que en homes.
5.1. Classificació etiològica de les demències
Degeneratives (Alzheimer, Parkinson, ELA), demències vasculars, infeccioses, metabòliques,
carencials, traumàtiques, etc.
La fisioteràpia no influeix en l’evolució i irreversibilitat de la demència, però sí que juga
un paper decisiu en el tractament.
5.2. Objectius del tractament
Millora de la qualitat de vida i prevenció de les complicacions.
Optimització de les capacitats físiques i psíquiques.
Manteniment de la independència funcional i millora de les patologies a l’ancià.
5.3. Tractament
Fisioteràpia en fase I (inicial)
Exercicis de relaxació (Jacobson, Schutlz), respiratoris, actius suaus i senzills, de bipedestació
i marxa, equilibri, activitats de la vida diària, tractament de patologies, cinesiteràpia
passiva activa assistida, enfortiment muscular, elongació muscular, hidroteràpia.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Fisioteràpia en fase II
Prevenir accidents i caigudes, crear automatismes, realitzar els mateixos exercicis de la fase
I adaptats al pacient, exercicis d’esquema corporal i reconeixement del cos, ensenyament
de gestos funcionals.
Fisioteràpia en fase III
Mobilització articular passiva, diàriament global i analítica, mobilització activa o activa
assistida, canvis posturals, massoteràpia circulatòria i tròfica, fisioteràpia respiratòria,
ensenyament d’higiene postural i ergonomia al cuidador.
6. Les caigudes en l’ancià. Prevenció
L’OMS defineix caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita el
pacient al sòl en contra de la seva voluntat.
6.1 factors que poden produir les caigudes a l’ancià
Factors intrínsecs o propis de la persona:
Els canvis fisiològics propis de l’edat, els fàrmacs i les malalties agudes i cròniques associades.
Factors extrínsecs o propis de l’entorn:
Condicions del domicili, de la comunitat i les condicions de l’individu.
Prevenció de les caigudes:
Actuacions preventives sobre les causes extrínseques i intrínseques.
6.2. Prevenció primària
Ensenyament de situacions de risc, adequació de l’entorn i del mobiliari, i de com
reaccionar quan es produeix una caiguda (ensenyar la forma correcta d’aixecar-se després
d’una caiguda).
7. La immobilitat a l’ancià
Es realitzarà un pla d’actuació fisioterapèutic dirigit a tractar o pal·liar les causes que han
portat el pacient a trobar-se en un estat d’immobilitat i aconseguir la recuperació total o,
en defecte d’això, recuperar, almenys, la seva situació basal prèvia.
457
458 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Les causes més habituals que provoquen immobilitat són els problemes musculesquelètics,
els neurològics, les malalties agudes o quirúrgiques i la iatrogènia (fàrmacs, hospitalització
o allitament).
El pla d’actuació anirà dirigit al tractament de les causes de la immobilitat, el programa
de fisioteràpia tractarà aquesta immobilitat i evitarà la seva progressió, aconsellarà ajudes
tècniques, si cal, i previndrà les complicacions associades.
7.1. Programa de fisioteràpia
El fisioterapeuta realitzarà exercicis (passius, actius o actius resistits) per mantenir i/o
millorar el sistema musculesquelètic i mantenir una bona higiene articular i postural.
Tractament dels problemes cardiovasculars, respiratoris, digestius i genitourinaris.
Tractament per millorar l’osteoporosi i els problemes cutanis.
7.2. Avaluació del programa
• Estat inicial del pacient.
• Pronòstic.
• Escales objectives d’avaluació.
• Assoliment dels objectius marcats.
8. Reeducació de la incontinència en l’ancià
El fonament de la reeducació perineal consisteix en exercitar els músculs del sòl de la pelvis
per augmentar la força del tancament uretral.
La reeducació perineal es destina a dos tipus d’incontinència: les pèrdues per insuficiència
esfinteriana (enfortiment muscular) i per inestabilitat vesical (inhibició del detrusor).
La reeducació inclou tres etapes:
1. Presa de consciència del perineu.
2. Enfortiment muscular o d’inhibició del detrusor.
3. La integració de l’aprenentatge a la vida quotidiana (automatització de la contracció
abans de l’esforç o abans de la pèrdua per necessitat imperiosa).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
9. Fisioteràpia en els centres gerontològics
Els objectius de la fisioteràpia a les residències geriàtriques van dirigits al tractament i
prevenció de les patologies i a la promoció de la salut.
La residència pública on treball és la Llar dels Ancians, que té capacitat per a 377 residents
(vàlids i assistits).
Tres cops per setmana es realitzen tractaments de fisioteràpia per tractar les síndromes
geriàtriques; dins l’any 2011 es varen fer 5.082 assistències.
Dos cops per setmana es realitza activitat física per a la prevenció de lesions amb un total
de 4.800 assistències des del mes de gener fins al juny, i d’octubre fins a desembre.
Les activitats de promoció de la salut i prevenció estan obertes a la comunitat de gent gran
del barri del Camp Redó.
De juliol a setembre es realitzen activitats de teràpia aquàtica dins de la piscina adaptada,
amb un total de 1.400 assistències.
Activitats que es realitzen a les residències:
- Recuperació funcional específica.
- Revitalització geriàtrica.
- Activitat física.
10. Recuperació funcional específica
És la que realitza el fisioterapeuta mitjançant l’aplicació dels mitjans físics i les teràpies
manuals per recuperar la funció perduda.
10.1. objectius específics de cada patologia:
- Afeccions reumàtiques degeneratives (artrosi, coxartrosi i gonartrosi):
Manteniment de l’amplitud articular i de la força muscular.
Lluita contra la retracció, el dolor i les deformitats articulatòries.
- Afeccions reumàtiques (artritis reumatoide):
Evitar el dolor i la inflamació
Manteniment de la màxima activitat articular i muscular.
459
460 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Lluita contra les actituds posturals vicioses i deformitats articulatòries.
- Fractures (húmer, nina i maluc):
Recuperació de l’amplitud articular i força muscular.
- Hemiplegia:
Manteniment i millora de les adquisicions musculars i articulatòries.
Reeducació funcional del membre superior (suport, facilitació de la motricitat fina i
prensió) i inferior (equilibri i marxa).
- Insuficiència respiratòria crònica (EPOC):
Eliminació de secrecions.
Ensenyament del patró respiratori correcte.
Adaptació progressiva a l’esforç.
- Patologia circulatòria (arterial i venosa):
Millora de la circulació perifèrica.
Evitar els problemes derivats de la isquèmia.
- Amputacions:
Restitució d’una funció satisfactòria en l’amputat, utilitzant al màxim els membres
restants, en coordinació amb la pròtesi.
Ensenyament de les cures del monyó.
11. Revitalització geriàtrica
Una vegada que el pacient s’ha recuperat o ha millorat la seva patologia es creen grups
de pacients amb afeccions reumàtiques, hemiplegies, insuficiència respiratòria crònica,
patologia circulatòria i amputats; i es realitzen exercicis específics per al manteniment
muscular i articular.
11.1 Prevenció en geriatria. Programes d’exercicis, esport i activitat física
L’activitat física ens manté en forma, ens ajuda a tenir bon nivell de salut, a millorar
la qualitat de vida; però és necessari adaptar-la a les necessitats i possibilitats de cada
persona i cada grup d’edat.
11.2 finalitats de l’activitat
Utilitària i gratificant, ha d’apostar pel benestar físic i mental.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Ha d’ésser motivant, recreativa, integradora i adaptada a les possibilitats de moviment
del grup i de cada alumne, de fàcil realització i que la dificultat de l’exercici no sigui un
impediment per a la seva correcta realització.
El grup ha de complir la funció de relació i comunicació.
Ha d’ésser de qualitat més que de quantitat, realitzar els exercicis necessaris i ben realitzats.
Tasques del fisioterapeuta i relacions amb el grup:
Dirigir, estar atent i comunicar-se constantment amb el grup i les seves necessitats.
Observar i potenciar les relacions en el grup.
Donar confiança i tractar-los com a adults.
No esgotar els usuaris i crear hàbits de pràctica de l’activitat física.
Dedicar un temps de la sessió a comunicar-se i relacionar-se i donar informació i realitzar
les correccions.
11.3. objectius generals
Aproximar l’activitat física als centres de persones grans.
Aconseguir que l’activitat física formi part dels hàbits de les persones grans.
Millorar la qualitat de vida de les persones grans mitjançant la pràctica de l’activitat física.
Aconseguir un bon envelliment amb la pràctica d’activitat física.
Oferir una activitat física adaptada a les possibilitats del grup i de cada alumne.
Fer una activitat física motivant i gratificant.
Oferir una activitat física utilitària i recreativa.
Informar els participants dels beneficis que aporta l’activitat física al nostre organisme.
11.4. objectius específics
Activitat física utilitària:
- A nivell preventiu:
Per retardar l’envelliment, l’excés de medicaments i evitar l’obesitat.
Per prevenir possibles malalties i/o atròfies, alteracions de la personalitat.
Per prevenir problemes de pèrdua d’equilibri, coordinació i agilitat.
461
462 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
- A nivell de manteniment:
Mantenir el cos actiu, el pes corporal, la mobilitat de l’aparell locomotor, la postura
correcta, l’equilibri físic i emocional, les funcions orgàniques en òptimes condicions,
una bona condició física, l’autonomia física, l’agilitat, l’equilibri i la coordinació.
Millorar l’organització i el domini de l’espai i del temps. Adquirir nous aprenentatges.
Mantenir i enfortir les capacitats intel·lectuals en les millors condicions i una actitud
positiva en la vida. Mantenir-se més àgils i vigilants els sentits. Sentir-se integrat a un
grup social. Millorar i mantenir l’equilibri emocional.
Enfortir l’S.N. i el seu equilibri amb l’S.N.V. Sentir-se bé amb si mateix. Acceptar el propi
cos i les seves possibilitats.
- A nivell de recuperació funcional:
Recuperar-se després d’una operació o d’una malaltia o lesió, després d’una època
d’inactivitat, recuperar l’autonomia física i psíquica. Solucionar els problemes de
l’envelliment, cardiovasculars, circulatoris, respiratoris, musculars i articulars i problemes
posturals.
- Activitat física i recreativa:
Per ocupar el temps lliure amb activitats d’oci, estar bé amb un mateix, augmentar la
sensació de benestar, passar-ho bé i divertir-se, integrar-se en un grup social, adquirir
hàbits de pràctica esportiva, comunicar-se i relacionar-se amb el grup.
Continguts:
1. Activitats gimnàstiques:
Gimnàstica suau, creativa, rítmica i amb música, expressió corporal i mímica, activitats
amb material variat, ioga, treball de respiració, relaxació (Schultz, Jacobson), tècniques
alternatives (tai-chi, shiatsu), massatges i automassatges, gimnàstica tradicional xinesa
(wushu, taiji qigong), jocs i passejos.
2. Activitats aquàtiques:
Gimnàstica a l’aigua i jocs.
3. Activitats complementàries o puntuals:
Esports alternatius, amb raquetes (tennis, ping-pong, etc.), petanca, criquet, golf, minigolf,
tir amb arc, etc.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4. Activitats en la naturalesa:
Marxes d’orientació, excursions, vela i jocs en la sorra, banys d’aire, sol i aigua, etc.
5. Actes puntuals:
Festes de final de curs, intercanvis amb altres grups, conferències o xerrades.
Característiques comunes a tots els continguts:
Senzills i de fàcil comprensió, basats en la qualitat i no en la quantitat, motivadors i
atractius, que potenciïn la relació i la comunicació, adaptats al grup i a cada alumne,
han de ser variats.
Mètodes:
1. Directiu o autoritari.
2. Sociointegratiu, el professor no és el model, és l’orientador.
3. No directiu, el professor dóna idees, i gairebé no fa intervencions, dóna total llibertat a
l’alumne.
La sessió:
Sol durar una hora, consta de tres parts: escalfament o fase inicial, part principal i part
final o volta a la calma.
Escalfament o fase inicial:
1. Els primers 5 o 10 minuts de la sessió, presa de contacte, escalfament general, engegada,
adaptació al mitjà, informació dels objectius i continguts de la sessió a realitzar.
Part principal:
2. Durada de 40 minuts, s’intenten aconseguir els objectius proposats, introduir elements
de suport, material i música.
Part final o volta a la calma:
3. La durada serà de 5 a 10 minuts, l’objectiu serà acabar la sessió a la mateixa intensitat
que s’ha començat, acabar relaxats i tranquils.
Pautes a seguir durant la sessió:
Començar amb exercicis ja coneguts i progressivament introduir-ne de desconeguts
i amb més dificultat. La intensitat de la sessió ha de ser baixa, no arribar a la fatiga,
realitzar poques repeticions, buscar varietat d’exercicis, proposar exercicis creatius i
463
464 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
imaginatius i activitats lúdiques, realitzar activitats sense brusquedats, ni sobreesforços,
ni dolor.
Utilitzar tècniques suaus i progressives, una correcta col·locació del cos i to muscular adequat.
Parar esment en els exercicis que impliquin canvis de decúbit, controlar el moment d’ajupirse i aixecar-se i realitzar-ho a poc a poc. Controlar els exercicis amb el cap. Utilitzar mitjans
auxiliars com a suport. Evitar salts i exercicis bruscs. Proposar exercicis per parelles, grups.
És aconsellable realitzar part de la sessió asseguts. L’exercici individual té un objectiu
utilitari, en grup també és recreatiu. Prevenir caigudes, relliscades. Dedicar un temps de la
sessió a informar, corregir i comentar.
Iniciar la sessió amb escalfament general, amb o sense desplaçament, i després treballar
les parts del cos que ens interessen.
En acabar els exercicis de relaxació, aixecar-se progressivament i per parts.
Sempre que tinguem persones que no puguin realitzar uns determinats exercicis, han de
realitzar una activitat paral·lela.
És positiu seguir l’esquema de treball al llarg de la sessió i no és convenient repetir els
continguts d’una sessió moltes vegades seguides.
Realitzar la sessió de forma variada, tenint en compte els objectius, encara que la sessió
sigui variada, cal seguir un esquema de treball.
No és bo que en finalitzar la sessió es trobin esgotats i tinguin cruiximent.
Donar la possibilitat que mitjançant l’A.F. els participants coneguin el seu cos i les seves
capacitats de moviment i que acceptin les seves limitacions. L’activitat física s’ha de realitzar
de forma continuada.
Tipus de material:
Material petit: pilotes, cèrcols, piques, entenimentades, cintes, gomes, paper arrissat,
ampolles de plàstic, cons, sacs de sorra, raquetes, estics d’hoquei de plàstic, globus, bitlles,
petanca, criquet, minigolf, mocadors, etc.
Material gran: pilota geganta, globus gegants, paracaigudes, daus grans de goma-escuma,
rodes, etc.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Delgado, M. A. (2000). Rehabilitación y Fisioterapia en Geriatría. Jaen: Formación Alcalá.
Guillén, F. (1995). «Salud y envejecimiento. Conceptos básicos». Revista Española de
Geriatría y Gerontología, 30 (núm. 1), pàg. 3-10.
Martínez, S. (1999). «Fisioterapia en ancianos con deterioro cognitivo. Descripción del
programa». Revista Fisioterapia. Vol. 21, monográfico, Garsi, pàg. 15-22.
Parreño, J.R. (1987). «Rehabilitación en geriatría». Revista Rehabilitación, 21:2, pàg. 195-197.
Pont, P. (2000). Tercera edad, actividad física y salud. Teoría y práctica. Barcelona: Editorial
Paidotribo.
Rodríguez, J.R. (1994). Rehabilitación en Geriatría, 4ª edición. Madrid: Editores Médicos
S.A, pàg. 245-260.
Serra, L. (1998). Fisioterapia Perineal. Tratado de reeducación en uroginoproctología.
Editorial Hollister Ibérica S.A, pàg. 263-242.
Serra, J.A. (1997). «Promoción de la salud y prevención de la enfermedad en geriatría».
Revista Española de Geriatría y Gerontología, 32 (núm. 2), pàg. 1-2.
465
466 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autor
TOMÀS ALÍAS AGUILÓ
Diplomat en Infermeria i en Fisioteràpia, llicenciat en Antropologia Social i Cultural.
Fisioterapeuta de la Llar dels Ancians, professor de la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia
de la Universitat de les Illes Balears, degà del Col·legi Oficial de Fisioterapeutes de les Illes
Balears i tresorer del CGCFE.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Habitatges de ProteCCió PúbLiCa,
en règim de LLoguer de renda baixa,
destinats a Persones de més de
65 anys aL muniCiPi de PaLma
467
468 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Habitatges de protecció pública,
en règim de lloguer de renda baixa,
destinats a persones de més de
65 anys al municipi de Palma
Alicia Rodríguez García
«L’habitatge constitueix un univers privilegiat per a la gent gran: és el llaç amb el
passat; exerceix una funció de protecció; és el refugi, la garantia d’independència. Totes
aquestes raons expliquen la vinculació de la gent gran amb l’habitatge» (Colot i Gallard).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
L’habitatge és un element fonamental en la vida de qualsevol persona i esdevé
primordial per a les persones que tenen més de 65 anys. A la II Assemblea Mundial sobre
l’Envelliment, que va tenir lloc a Madrid l’any 2002, va quedar ben palès que, per a la
gent gran, l’habitatge i el seu entorn són particularment importants a causa de factors
com l’accessibilitat i la seguretat, la càrrega financera que implica mantenir una casa i la
importància de la seguretat emocional i psicològica que ofereix una llar. No obstant això,
per una gran majoria, l’habitatge on viu no respon a les seves necessitats.
Actualment, a la majoria de països occidentals, es tendeix a prioritzar que les persones
grans romanguin a ca seva el màxim de temps possible perquè preservin l’autonomia i
la perllonguin en el temps. Sovint, però, l’edat i els recursos econòmics representen un
obstacle per assolir aquest propòsit, i és un fet rellevant que aquest col·lectiu de població
sigui el que tingui els habitatges en pitjors condicions.
Amb aquest estudi es pretén identificar i descriure l’oferta existent al municipi de
Palma d’habitatges de protecció pública o socials, en règim de lloguer de renda baixa,
destinades a persones que tinguin a partir de 65 anys i recursos econòmics magres. Alhora,
volem analitzar les institucions que ostenten la titularitat d’aquests habitatges, quines
característiques tenen aquestes llars, els requisits per accedir-hi i el cost econòmic, així com
definir a grans trets el perfil socioeconòmic dels llogaters d’aquests habitatges.
Resumen
La vivienda es un elemento fundamental en la vida de cualquier persona, convirtiéndose
en una cuestión primordial para las personas mayores de 65 años. En la II Asamblea
Mundial sobre el Envejecimiento, celebrada en Madrid en el año 2002, quedó de
manifiesto que para las personas mayores la vivienda y el entorno son particularmente
importantes debido a factores como la accesibilidad y seguridad, la carga financiera que
supone mantener una vivienda y la importante seguridad emocional y psicológica que
brinda un hogar. No obstante, para una gran mayoría, su vivienda no responde a sus
necesidades.
Actualmente, en la mayoría de países occidentales, se tiende a dar prioridad al
mantenimiento de las personas mayores en sus domicilios el máximo tiempo posible para
preservar así su autonomía y prolongarla en el tiempo, pero en muchas ocasiones, la edad
y los recursos económicos representan un obstáculo para conseguir este propósito, siendo
un hecho relevante que este colectivo de población dispone de las viviendas en peores
condiciones.
469
470 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Con este estudio se pretende identificar y describir la oferta actual existente en el
municipio de Palma de viviendas de Protección Pública o Sociales en régimen de alquiler
de renta baja destinadas a personas mayores de 65 años con escasos recursos económicos.
Al mismo tiempo, analizar las instituciones que ostentan su titularidad, las características
de las viviendas, los requisitos de acceso y el coste económico, así como definir, a grandes
rasgos, el perfil socioeconómico de los arrendatarios de este tipo de viviendas.
1. Introducció
El dret a l’habitatge és considerat una necessitat bàsica imprescindible per poder viure
amb dignitat i seguretat. La vulneració d’aquest dret posa en dubte la integritat física i
mental de les persones, la seva vida privada i familiar, i la seva llibertat de residència. Tal com
defensa Pisarello (2009) al seu article «El dret a l’habitatge com a dret social: implicacions
constitucionals», un habitatge digne és un dels factors fonamentals quan parlem de l’estat
del benestar, i, per aquest motiu, s’ha de garantir que la població hi tingui accés. En aquest
aspecte, el col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables.
Un altre factor important que cal tenir en compte és l’envelliment de la població, acompanyat
d’una esperança de vida més llarga, principalment perquè avui en dia la proporció de gent
gran creix més ràpidament que qualsevol altre grup d’edat. A la II Assemblea Mundial sobre
l’Envelliment, que tingué lloc a Madrid el 2002, es va posar de manifest que l’envelliment és
un fenomen mundial que afectarà tots els habitants del planeta. Té, i tindrà, conseqüències
directes en tots els àmbits de la nostra societat (econòmic, polític, social…) i en la vida diària
de les persones (estils de vida, relacions familiars…). Com exposa Giró (2006) al seu estudi
Envejecimiento activo en la sociedad española, sembla que l’any 2025 hi haurà 1.200 milions
d’adults que tindran més de 60 anys, la majoria dels quals viuran als països desenvolupats,
la qual cosa generarà demandes creixents als sistemes de salut, serveis socials i habitatge,
i obligarà a redistribuir els recursos.
D’acord amb aquestes dades, als països desenvolupats les polítiques socials s’adrecen
a mantenir la gent gran vivint a les seves llars el màxim de temps possible i intentar,
d’aquesta manera, preservar-ne l’autonomia i perllongar-la en el temps. No obstant això,
per la majoria de persones grans, l’habitatge on viuen no respon a les seves necessitats,
principalment perquè tenen unes condicions d’habitabilitat deficients i no s’adapten a la
seva nova situació. Hi ha autors com Aguerri (2005) que destaquen que el col·lectiu de
gent gran de més de 65 anys és un grup especialment vulnerable, l’afecten els processos
d’exclusió social, i que, per això, haurien de rebre una atenció especial quant al tema
de l’habitatge. Sosté, principalment, que els governs haurien d’augmentar la construcció
d’habitatges socials de rendes baixes.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Però, per quins motius els habitatges on viu una part d’aquest col·lectiu de població no
són els adequats? Per respondre aquesta qüestió, Bosch (2006) estructura el problema de
l’habitatge que pateix la gent gran en els grups següents:
-
-
-
Problemes d’accessibilitat a l’habitatge per part de la persona (mobilitat reduïda)
Problemes vinculats al pagament del lloguer pel fet que la majoria de gent gran,
a causa dels magres ingressos econòmics, no pot fer front al pagament d’un lloguer a
preu de mercat
Infrahabitatges, perquè la majoria d’aquest col·lectiu de població que viu de lloguer
ho fa en habitatges de renda antiga, on els propietaris no fan cap tipus de reforma, i,
en molts dels casos, els inquilins són víctimes d’assetjament per part de la propietat
Habitatges no adaptats
Situacions d’aïllament creades per les característiques dels habitatges
Per tant, a la nostra societat, el tema de l’accés a l’habitatge preocupa tant als governs com
als ciutadans, un maldecap que augmenta davant la situació de crisi econòmica mundial
en la qual estam immersos. Els habitatges de protecció pública en règim de lloguer
de renda baixa compleixen un dret que tots els governs han d’assegurar i promoure:
un habitatge digne i adequat, sobretot per als grups de població especialment vulnerables,
com és el cas de la gent gran. D’aquesta manera, els governs permetran que aquest
col·lectiu de població pugui viure d’una manera independent el màxim de temps possible
en habitatges completament adaptats a la seva situació actual, tant físicament (sense
barreres arquitectòniques) com econòmicament (de renda baixa).
2. L’habitatge com a dret social
El dret a l’habitatge és reconegut per documents internacionals importants: l’article 25 de la
Declaració Universal dels Drets de l’Home, l’article 47 de la Constitució espanyola i l’article
22 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, i tots remarquen que els poders públics són
els que han de promoure i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret.
A l’àmbit europeu, la via principal per poder disposar d’un habitatge assequible
als ciutadans ha estat la promoció del lloguer social, és a dir, un lloguer públic més
assequible que el preu de mercat. A tots els països de la Unió Europea han existit
polítiques públiques d’habitatge d’ençà de la Segona Guerra Mundial, que han
intervingut en el mercat de l’habitatge i han impulsat l’oferta d’habitatges per a
les classes socials amb menys recursos. Tal com estableix Trilla (2001) al seu estudi
«La política de vivienda desde una perspectiva europea comparada», aquestes polítiques
han seguit trajectòries diferents als diversos països i han determinat estructures molt
diverses del parc d’habitatges.
471
472 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Hi ha autors com Pisarello (2009) que assenyalen que en el cas espanyol, el règim afavorit ha
estat la propietat privada amb la finalitat de crear un «mercat de propietaris d’habitatges»
en detriment dels habitatges de lloguer públics. Els habitatges de protecció pública han
representat un percentatge molt baix del total dels construïts a l’Estat i han estat pensats
com un instrument per garantir l’habitatge en propietat a la classe mitjana i mitjana alta.
En resum, s’ha convertit en un tipus d’habitatge protegit, però no necessàriament social.
Aguerri (2005) subratlla que, quan la disponibilitat de l’habitatge de baix cost és reduïda,
com en el cas d’Espanya, causa l’efecte que solament els qui tenen una situació de
necessitat molt aguda accedeixen a aquest tipus d’habitatges, per la qual cosa l’habitatge
social es converteix en un tipus d’allotjament per als qui no tenen més alternatives.
La societat assumeix els residents d’aquests habitatges com a «exclosos».
Assenyala també que a Europa consideren preocupant una xifra inferior a setanta habitatges
socials de lloguer baix per cada mil habitants (15% del total dels habitatges). Holanda disposa
de cent quaranta habitatges per cada mil habitants; Àustria i Suècia superen les cent habitatges
per cada mil habitants. A Espanya, hi ha deu habitatges d’aquest tipus per cada mil habitants.
D’acord amb aquestes dades, resulta evident que al nostre país és pràcticament inexistent
el parc de lloguer d’habitatges socials, no solament avui en dia, sinó a qualsevol època
de la segona meitat del segle XX, principalment perquè les inversions públiques en
habitatge no han previst en cap moment una oferta seriosa de lloguer social.
3. Habitatge de protecció pública o protegit a Espanya
El Reial decret 31/1978, de 31 d’octubre, desenvolupa el concepte actual d’habitatge
protegit o de protecció pública, i el defineix com un tipus d’habitatge de preu limitat
i parcialment subvencionat per l’Administració pública espanyola, l’objectiu del qual és
afavorir que els ciutadans amb rendes més baixes puguin llogar o adquirir habitatges
dignes i adequats a uns preus assequibles a les seves possibilitats econòmiques. Amb el pas
del temps, les comunitats autònomes han legislat sobre aquesta matèria i no existeix un
règim uniforme en tot el territori de l’Estat.
Entre els habitatges de protecció pública es fa la distinció següent:
- Habitatges de promoció pública, el promotor dels quals és l’Administració pública
- Habitatges de promoció privada, el promotor dels quals és una entitat privada
Aquests habitatges estan diferenciats en dos règims:
- Habitatges de protecció pública de règim general, que es destinen a la població general
amb uns ingressos que entren en la normalitat
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
-
Habitatges de protecció pública de règim especial, que es reserven per a compradors
d’ingressos extremadament baixos
Quan un habitatge és classificat de promoció pública, tant el promotor o constructor com
l’arrendatari o el comprador reben alguns beneficis, a canvi dels quals queden subjectes a
unes condicions determinades durant el temps que perduri aquella classificació. Algunes
d’aquestes condicions són el compromís de no vendre ni llogar l’habitatge per sobre del
preu màxim fixat per l’Administració a canvi de beneficiar-se de les subvencions de l’Estat,
ja siguin destinades a la compra o al lloguer.
L’accés per part dels ciutadans a la compra o al lloguer d’aquests habitatges està regulat
per l’Administració i han de complir els requisits següents:
- No superar els ingressos màxims anuals establerts per l’Administració
- No posseir cap habitatge en propietat
- Estar empadronat en el municipi on estigui ubicat l’habitatge
- Destinar l’habitatge a domicili habitual i permanent
El problema de l’escassesa d’habitatge de protecció públic a Espanya s’agreuja amb el fet
que mai no ha existit cap política que potenciï el lloguer, com ha quedat de manifest a
l’apartat anterior.
Per fomentar el lloguer, el Govern d’Espanya, a la vuitena legislatura, que va començar el
2 d’abril de 2004, va recuperar el Ministeri d’Habitatge (creat el 1957 i suprimit el 1975).
Aquest nou ministeri s’encarregà, entre moltes altres funcions, de proposar, i executar,
la política del Govern en matèria d’accés a l’habitatge, tant en règim de propietat com
de lloguer, fomentar l’habitatge en règim de lloguer i intentar equiparar-lo al règim de
propietat. Per dur-ho a terme, emprengué dos tipus de mesures:
-
Creà la Societat Pública de Lloguer amb l’objectiu d’intervenir entre els propietaris
privats i els inquilins, i, d’aquesta manera, facilitar els lloguers. El volum d’habitatges
llogats a través d’aquest organisme ha estat inferior al que s’esperava. Des de l’any
2006 fins al març de 2012, únicament ha gestionat 20.043 contractes de lloguer a tot
Espanya, segons les dades del Ministeri de Foment. A l’actualitat, aquest ens està en
procés de dissolució i liquidació.
-
Preveure ajuts monetaris tant als demandants d’habitatges com als propietaris, i
beneficiar el col·lectiu de persones joves (ajudes a l’emancipació).
A causa del poc èxit de les seves actuacions i els pocs canvis introduïts, a final de l’any 2010
va ser suprimit el Ministeri d’Habitatge i les seves funcions passaren a ser competència del
Ministeri de Foment.
473
474 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4. Habitatges de protecció pública a Illes Balears
La comunitat autònoma de Illes Balears té competència exclusiva en matèria d’habitatge, i,
com a la resta d’Espanya, les Administracions sempre han potenciat la compra d’habitatges
en detriment del lloguer.
Pel que fa als habitatges de protecció pública en règim de lloguer destinats a gent gran
que tingui a partir de 65 anys, al municipi de Palma, a l’actualitat únicament existeixen
dos organismes que disposen dels edificis d’aquest tipus i els gestionen. Són el Patronat
Municipal de l’Habitatge i l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI), que analitzarem més
endavant.
Ambdós organismes disposen de les seves pròpies fórmules a l’hora de promoure i construir
edificis d’aquest tipus, entre les quals destacam, perquè va ser pionera a les Balears, la
iniciativa del Patronat Municipal de l’Habitatge, que fa uns anys va convocar un concurs
públic a través de la fórmula jurídica dret de superfície. Tenia la finalitat d’incorporar un
nombre considerable d’habitatges protegits al mercat de lloguer a un preu assequible i
als quals poguessin accedir sectors de població específics que tinguessin més necessitats
objectives d’habitatge. El dret de superfície consisteix a cedir uns solars municipals perquè
una entitat privada hi construeixi edificis d’habitatges de protecció pública en règim de
lloguer i que són destinats a uns col·lectius de població perquè els aprofiti durant cinquanta
anys i, una vegada hagi transcorregut aquest temps, passaran a formar part del patrimoni
municipal. L’adjudicatària del concurs va ser una empresa constructora mallorquina.
Pel que fa al preu dels habitatges de lloguer de protecció pública, està fixat pel Govern
de les Illes Balears a través del Reial decret 8/2011, de 4 de febrer, pel qual es regula el
procés d’adjudicació d’habitatges de l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI). Amb aquest
Reial decret, el Govern ha establert com a condició que els demandants d’habitatges de
lloguer de protecció pública s’inscriguin en un registre únic autonòmic, que depèn de la
Direcció general d’Arquitectura i Habitatge i que prioritza uns col·lectius determinats a
l’hora d’adjudicar-los. Aquests col·lectius són: joves, gent de més de 65 anys, víctimes de la
violència de gènere i famílies desfavorides.
En relació amb les ajudes per pagar el lloguer i que gestionava l’IBAVI, cal destacar que
fins fa poc únicament es concedien les de renda bàsica per a l’emancipació, destinades
a persones que tenien entre 22 i 30 anys i que ascendien a 210 euros mensuals (si el
sol·licitant compleix els requisits establerts per poder accedir-hi). A partir del gener de 2012,
el Govern paralitzà la concessió d’aquests ajuts, respectant els que estaven aprovats, que
abonarà fins que s’extingeixin. Hi havia un altre tipus d’ajut, segons el qual l’Administració
balear subvencionava el 40% de l’import de la renda mensual de l’arrendatari durant un
període de dos anys, sense limitacions d’edat a l’hora de sol·licitar-la, però hi tenien accés
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
preferent les persones de menys de 35 anys. L’Administració atorgava l’ajuda en funció del
pressupost de què disposava, per la qual cosa la va paralitzar.
5. Objectius
L’objectiu general d’aquest estudi és descriure i identificar l’oferta existent al municipi de
Palma d’habitatges de protecció pública de renda baixa en règim de lloguer destinades a
gent gran que té a partir de 65 anys.
Per assolir aquest propòsit, també cal analitzar els objectius específics següents:
-
Identificar els organismes dels quals depenen els habitatges o edificis que hi ha al
municipi de Palma que compleixen aquestes característiques i descriure’ls
Quantificar el nombre d’habitatges d’aquesta tipologia que hi ha a Palma i especificar
si són edificis sencers o habitatges aïllats en altres edificis
Descriure les característiques dels habitatges i els serveis existents (si n’hi ha) als edificis
d’aquestes característiques
Descriure les condicions d’accés als habitatges i el cost del lloguer mensual, i analitzar-los
Definir a grans trets el perfil socioeconòmic dels llogaters dels habitatges
6. Metodologia
És una investigació descriptiva, l’objecte d’estudi de la qual són els habitatges d’aquest
tipus que hi ha al municipi de Palma i analitzar també altres aspectes definits en els
objectius específics.
Pel que fa a la metodologia, recerca i recollida de dades, s’han dut a terme de la manera
següent:
-
D’una banda, s’han fet entrevistes personals i telefòniques als professionals dels
organismes dels quals depenen els habitatges objecte d’aquest estudi. Aquests
professionals són treballadors socials i s’encarreguen d’adjudicar els habitatges, per
tant, disposen de tota la informació rellevant per poder fer aquest estudi. En totes
les entrevistes s’han tractat els aspectes següents referits als edificis i habitatges
destinats aquest col·lectiu de població: nombre, situació geogràfica, descripció,
condicions d’accés, aspectes legals dels contractes de lloguer, import de les rendes,
subvencions, perfil dels llogaters, estat d’ocupació, existència de llistes d’espera
i descripció de serveis que puguin existir als edificis (centres de dia als baixos,
bugaderia…).
475
476 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
-
D’altra banda, s’ha fet una investigació documental sobre totes les institucions que
ostenten la titularitat dels habitatges i la gestió. S’ha dut a terme, principalment,
consultant els llocs web de cada una i fent recerca de la informació que s’ha publicat
fins avui sobre el tema de l’habitatge al nostre país, sobretot pel que fa als aspectes
que són tractats en aquest estudi.
Una vegada recopilades totes les dades obtingudes, han estat analitzades i plasmades en
la investigació directament de la realitat.
7. Identificació de variables
A l’hora de dur a terme aquest estudi, s’han tingut en compte les variables següents:
7.1. demogràfiques
Existeixen dos factors fonamentals relacionats amb l’envelliment tant a Espanya com a la
nostra comunitat autònoma: la reducció de la natalitat —que es reflecteix a la piràmide de
població amb un estrenyiment a la base i un augment percentual de la població de gent
gran— i la reducció de la mortalitat, coincidència que augmenta l’esperança de vida de
la població. Per tant, el nombre de persones que arriben a edats més elevades continua
augmentant.
D’acord amb les dades obtingudes amb l’«Avance del Padrón», de dia 1 de gener de
2012 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les Illes Balears consten d’una població
total d’1.118.654 habitants, dels quals 162.639 són persones de 65 anys i més, xifra que
representa un 14,53% de la població total. Amb aquestes dades, les Illes Balears són una
de les comunitats autònomes menys envellides d’Espanya.
Hi ha diversos autors que coincideixen que la immigració ha tingut molt a veure amb
la situació actual de l’envelliment en el nostre arxipèlag. Orte i March (2009), al seu
article «La realitat de la gent gran a les Illes Balears», exposen que un dels motius que
expliquen que el nostre arxipèlag sigui una de les comunitats autònomes menys envellides
d’Espanya és l’existència de la immigració. Les nostres illes tradicionalment han estat
una de les destinacions escollides pels jubilats europeus comunitaris, sobretot anglesos
i alemanys, però els últims anys també han arribat immigrants d’altres nacionalitats
(africans, sud-americans…). La majoria són joves adults que han passat a incrementar
la població activa i que han ajudat a recuperar la natalitat a les nostres illes. Tal com
apunta Carretero (2009), el futur d’aquesta immigració al nostre arxipèlag és incert,
no se sap si aquestes persones continuaran a les nostres illes fins a l’edat de jubilar-se
o si emigraran a altres països, però, en qualsevol cas, l’efecte immediat ha estat que la
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
proporció de gent gran no solament no augmenta, sinó que es redueix respecte d’altres
comunitats autònomes.
Pel que fa al sexe de les persones de 65 anys de la nostra comunitat autònoma, a partir dels
80 anys es pot apreciar una clara diferenciació. Si des dels 65 anys fins als 79 la diferència
entre el nombre d’homes i el de dones no és gaire elevada (el nombre de dones sempre
és superior al d’homes), en el tram d’edat dels 80 als 84 ja s’aprecia una gran distància
entre els dos sexes (hi ha 14.282 dones i 9.230 homes), una diferència que continua
creixent a mesura que augmenten els trams d’edat, la qual cosa posa de manifest un
sobreenvelliment femení a les nostres illes.
Pel que fa al municipi de Palma, segons dades de la «Revisión del padrón municipal de 2011»,
de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a la nostra ciutat hi ha 56.518 habitants de 65 anys i
més. Això significa que un 35,61% de la població total de tot l’arxipèlag que està compresa en
aquesta franja d’edat (65 anys i més) viu o està empadronada al municipi de Palma.
7.2. econòmiques
Cal tenir en compte dos aspectes: els ingressos mensuals del col·lectiu de gent gran de
65 anys i el règim de tinença dels habitatges.
La major part del col·lectiu de gent gran de més de 65 anys del nostre país viu únicament
i exclusivament dels ingressos de la pensió, un 90% segons les dades obtingudes per
l’Encuesta sobre Personas Mayores (IMSERSO 2010). D’acord amb aquesta dada, parlam
d’uns ingressos mitjans mensuals de 742 euros, que és l’import de la pensió mínima de
jubilació, segons el Reial decret 1794/2010, de 30 de desembre, de revaloració de les
pensions del sistema de la Seguretat Social i d’altres prestacions socials públiques per
a l’exercici 2011. Per a les dones vídues, aquests ingressos són més baixos: la pensió de
viduïtat ascendeix a 601,40 euros mensuals, i, en el cas de les pensions no contributives,
serien devers 347,60 euros mensuals. A les Illes Balears, la pensió mitjana de jubilació
és sensiblement inferior a la mitjana estatal i ascendeix a devers 738,08 euros mensuals.
Encara que la posició econòmica de la gent gran al nostre país ha millorat els últims anys,
la taxa de risc de pobresa entre aquest col·lectiu continua essent superior a la mitjana
dels espanyols: un 31% d’homes i un 34% de dones de més de 65 anys subsisteixen amb
uns ingressos inferiors a 600 euros mensuals, i un 34% d’homes i un 12% de dones ho fan
amb uns ingressos mensuals que oscil·len entre 600 euros i 900 euros, segons dades de
l’Encuesta sobre Personas Mayores (IMSERSO 2010).
Pel que fa al règim de tinença dels habitatges, la majoria de les persones que tenen més
de 65 anys a Espanya són propietàries del seu habitatge, exactament el 83%, segons les
dades obtingudes per l’Encuesta sobre Personas Mayores (IMSERSO 2010), i la resta viuen
477
478 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
en règim de lloguer o amb els familiars. En el cas del nostre arxipèlag i segons les dades
publicades per l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) el 2009, el 76,6% de gent
gran de més de 65 anys són propietaris dels seus habitatges; un 8,99% viu en un habitatge
de lloguer i la resta, un 14,41%, viu en règim de cessió gratuïta.
Per tant, és evident que existeix un col·lectiu de gent gran que no disposa d’habitatge
en propietat, majoritàriament en l’àmbit urbà, que ha de viure de lloguer normalment
en habitatges que no estan adaptats a les seves noves necessitats, perquè no disposen
de recursos econòmics suficients per poder pagar una renda de lloguer a preu de mercat,
ja que la pensió de jubilació és el seu únic ingrés.
7.3. socials
A l’actualitat, es percep un canvi en la societat respecte dels tipus de llars. Els últims anys
al nostre país ha augmentat el nombre de llars unipersonals, encara que en proporcions
més baixes que a altres països europeus. Actualment, un 16% de persones viuen totes
soles, segons les dades que es desprenen de l’Encuesta sobre Personas Mayores (IMSERSO
2010), i l’edat és el factor de risc més important per viure en solitud, sobretot en el cas de
les dones.
D’acord amb aquesta qüestió, és necessari destacar com a factor important per la influència
que té en aquest aspecte l’envelliment actiu, principalment perquè avui en dia ja no
s’envelleix com abans. L’esperança de vida en néixer és molt elevada (sobretot en els països
desenvolupats) i les persones gaudeixen de bona salut i independència fins a edats més
avançades, raó per la qual s’incrementa la necessitat que aquests anys que es viuran siguin
amb la màxima qualitat possible. Per tant, les persones romanen actives tant físicament com
socialment, i mantenir la independència és l’objectiu principal, per la qual cosa és important
disposar d’un habitatge adequat a les seves necessitats per aconseguir-ho.
8. Resultats
D’acord amb les dades obtingudes, els organismes que ostenten la titularitat i gestió dels
habitatges de protecció pública en règim de lloguer de renda baixa que hi ha a Palma
destinats a gent de més de 65 anys són:
-
Patronat Municipal de l’Habitatge: organisme autònom de l’Ajuntament de Palma
amb personalitat jurídica pròpia. Va ser creat el 1985 amb la finalitat de rehabilitar
habitatges de promoció pública als barris degradats en procés de rehabilitació
integral al centre històric de Palma i construir-n’hi de nous. Posteriorment, a causa
de la gran demanda d’habitatge, l’Ajuntament va expandir la seva actuació a tot el
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
municipi. El Patronat Municipal de l’Habitatge gestiona el parc públic d’habitatges
existents a tot el municipi de Palma.
-
Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI): entitat pública adscrita a la Conselleria
d’Habitatge i Obres Públiques. Té la finalitat de crear un parc immobiliari accessible i
assequible per a tots els ciutadans de les Illes Balears. i mantenir-lo. Disposa d’edificis
d’habitatges de protecció pública disseminats per tot el territori de les Illes Balears, tant
en règim de compra, lloguer i lloguer amb opció de compra. L’IBAVI també tramita i
gestiona els ajuts i subvencions públics destinats a facilitar l’accés a l’habitatge als
residents de la nostra comunitat autònoma i a millorar-lo.
Pel que fa al nombre total d’habitatges d’aquest tipus, al municipi de Palma actualment
existeixen 121 habitatges de protecció pública en règim de lloguer de renda baixa
destinats a gent de més de 65 anys (per poder accedir a algun dels edificis, l’edat d’accés
s’ha establert als 60 anys) que tenen recursos econòmics magres. Cal destacar que en tots
els casos són edificis complets destinats a aquest col·lectiu de població.
Font: Elaboració pròpia (2011)
L’IBAVI és el titular d’un edifici de 38 habitatges situat al carrer de Vicente Tofiño, 36, a
la barriada del Coll d’en Rabassa, i el gestiona. El Patronat Municipal de l’Habitatge, per
part seva, n’és tota la resta, que són 83 habitatges repartits en 5 edificis disseminats per
la ciutat de Palma:
-
Edifici de 14 habitatges, situat al barri del Jonquet, al carrer de l’Almadrava, 3
-
Edifici de 14 habitatges, situat al barri de la Gerreria (centre històric de la ciutat), al
carrer dels Botons, 3, i 20 habitatges situats a la plaça del Mercadal, 4
-
Edifici de 20 habitatges, situat al barri de la Soledat, al carrer de Fornaris, 37. Aquest
edifici el va ser construït amb la fórmula de dret de superfície per part d’una empresa
constructora privada que l’explotarà durant el temps establert pel concurs i el tornarà
479
480 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
a l’Ajuntament quan s’hagi extingit. Pel que fa a l’adjudicació dels habitatges, el
Patronat Municipal de l’Habitatge s’encarrega d’adjudicar 16 habitatges i adjudica
els 4 restants a l’empresa que explota l’edifici, sempre complint els requisits d’accés
establerts pel Patronat i sota la seva supervisió.
-
Edifici compost de 15 habitatges (amb data de finalització de la construcció el
desembre de 2011), situat al barri de la Gerreria, al carrer dels Socors, 28. És un edifici
intergeneracional, destinat a gent de més de 65 anys (11 habitatges) i a persones de
menys de 35 (4 habitatges). Es vol potenciar la convivència entre gent gran i gent jove.
És la primera experiència d’aquest tipus a Palma i s’ha dut a terme emulant altres
projectes similars a altres municipis d’Espanya, on els resultats han estat plenament
satisfactoris.
taula 1 I
Ubicació dels edificis al municipi de Palma i nombre d’habitatges
titular de l’edifici
Ubicació de l’edifici
Nombre d’habitatges
IBAVI
C/ Vicente Tofiño, 36
18
PATRONAT MUNICIPAL
DE L’HABITATGE
C/ Almadrava, 3
C/ Botons, 3
Pl. Mercadal, 4
C/ Fornaris, 37
14
14
20
20
C/ Socors, 28
15
TOTAL
121
Font: Elaboració pròpia (2011)
Hores d’ara, tots aquests habitatges estan ocupats (excepte l’edifici situat al carrer dels
Socors, 28, que en el moment de fer aquest estudi continua en la fase de construcció).
Els organismes encarregats de gestionar-los afirmen que tenen molta demanda i
llistes d’espera per tornar a adjudicar-los en el moment en què hi hagi una baixa, que
normalment és motivada per la defunció del llogater o perquè és internat en centres
geriàtrics (normalment, per dependència).
Per poder accedir al lloguer dels habitatges, els interessats han de complir els requisits
següents:
-
Han de tenir més de 65 anys (en alguns casos, s’ha establert l’edat d’accés als 60 anys)
No posseir cap habitatge en propietat ni en usdefruit
Tenir uns recursos econòmics magres: ingressos entre el 0,5 i 1,8 vegades l’Indicador
Públic de Renda d’Efectes Públics (IPREM). Per a l’exercici 2011 s’ha establert, en el cas
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
-
d’una unitat familiar formada únicament per una persona, la quantitat de 6.390 euros
(12 pagues) i 7.455,14 euros (14 pagues)
Ser autònoms i independents per poder dur a terme les activitats bàsiques de la vida diària
Pel que fa als processos d’adjudicació, cada organisme aplica les seves fórmules. L’IBAVI
té tres tipus de procediments: baremació i/o sorteig combinat, baremació i sorteig.
En cada convocatòria estableix la modalitat en funció de múltiples factors (socials,
econòmics, territorials…) i publica al Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes
Balears (BOCAIB) els requisits d’accés. Pel que fa al procediment d’adjudicació del Patronat
Municipal de l’Habitatge, cal remarcar que els llogaters han de complir tots els requisits que
hem esmentat anteriorment, a més d’uns altres, entre els quals destacam que l’interessat
ha d’acreditar, mitjanant un certificat d’empadronament emès per l’Ajuntament, que ha
tingut la residència a la zona on està situat l’habitatge com a mínim els cinc anys anteriors
a la sol·licitud. De qualsevol manera, la comissió adjudicatària dels habitatges, formada
per membres tant del Patronat, de l’Ajuntament de Palma, com per representants dels
Serveis Socials de la zona, estudiarà cada cas de manera individual.
Les característiques dels habitatges són similars en tots els casos: normalment, tenen un
dormitori doble i, en qualque cas, dos; oscil·len entre els 35 metres quadrats útils, els més
petits, fins a devers 60, els més grans (de dos dormitoris); estan adaptats a les necessitats
dels inquilins, no tenen barreres arquitectòniques i estan destinats a unitats familiars
constituïdes per una o dues persones com a màxim.
Tots els habitatges es lloguen sense mobles, excepte els de la cuina, que inclouen els
electrodomèstics bàsics (vitroceràmica, campana extractora i forn). Per la seguretat dels
llogaters, no hi està permès l’ús de bombones de gas butà.
El preu de la renda mensual que ha d’abonar el llogater és de devers 4,5 euros per metre
quadrat, per tant, el preu del lloguer mensual d’un habitatge de 35m² seria de 158 euros
i, si fos un habitatge de 55m², 248 euros. En el cas dels habitatges gestionats pel Patronat
Municipal de l’Habitatge, el llogater que tingui uns ingressos econòmics més baixos pot
demanar una subvenció del 50% de la renda mensual. Tots els contractes es constitueixen
pel que estableix la Llei d’arrendaments urbans vigent.
En relació amb les característiques i el perfil socioeconòmic dels llogaters d’aquests
habitatges, destacam els aspectes comuns següents:
-
Gent gran de més de 65 anys, normalment, totes soles i de sexe femení
Recursos econòmics escassos
Nivell cultural baix
No disposen de cap habitatge en propietat
481
482 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
-
Autònoms i sense dificultats per fer les activitats bàsiques de la vida diària
La majoria tenen família, però que és incapaç de proporcionar-los suport econòmic
Tenen necessitat urgent d’habitatge
En cap cas no són habitatges tutelats, sinó que els llogaters han de ser persones autònomes
i independents. No obstant això, els treballadors socials dels organismes que gestionen els
habitatges fan un seguiment del llogater durant tot el temps de permanència a l’habitatge,
per tant, detectaran qualsevol tipus de situació anòmala o problema que pugui sorgir i
recorreran als recursos existents per solucionar-ho d’una manera ràpida.
Amb tot, és important subratllar que, segons l’opinió dels professionals consultats que
treballen en aquest àmbit, una vegada que se’ls ha possibilitat l’accés a un habitatge
d’aquest tipus, en els llogaters es produeixen uns efectes beneficiosos, entre els quals
podem destacar els següents:
-
Fan vida autònoma en el seu habitatge durant el màxim de temps possible. La majoria
de les baixes es produeixen per mort o institucionalització per dependència.
La seva qualitat de vida millora considerablement. Viuen en edificis i habitatges sense
barreres arquitectòniques.
Millora la seva situació econòmica. No han de destinar gran part dels ingressos a pagarne el lloguer i poden viure d’una manera més digna.
Es relacionen més, se socialitzen entre si. Com que tots els inquilins de l’edifici
comparteixen les mateixes característiques, sorgeixen noves amistats, xarxes de suport…
Fins i tot, permet que hi hagi més bona relació amb els familiars, principalment perquè
la seva intimitat queda preservada, ja que no tenen l’obligació d’haver d’anar-se’n a
viure amb ells i, així, les relacions són més fluïdes.
Finalment, cal destacar que ala baixos de la majoria dels edificis (com en el cas dels de
titularitat del Patronat Municipal de l’Habitatge) hi ha un centre de dia municipal per a
gent gran i els llogaters dels habitatges poden fer ús de les instal·lacions si ho desitgen.
En el cas de l’edifici gestionat per l’IBAVI, als baixos de l’edifici hi ha oficines del Consell de
Mallorca que no tenen res a veure amb els habitatges, però l’edifici disposa de servei de
bugaderia i d’una zona comunitària.
9. Conclusions
L’habitatge és un bé de consum durador que té una gran transcendència econòmica per a
les famílies, ja que destina bona part dels ingressos a pagar-lo, ja sigui una hipoteca o un
lloguer. Les famílies estalvien durant l’etapa laboral, perquè els ingressos són més elevats;
inverteixen en la compra d’un habitatge pensant que, quan arribim a la jubilació i els
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ingressos minvin considerablement, la propietat estigui lliure de càrregues i hi pugui viure
d’una manera més digna. Les dades ho corroboren: a l’exercici 2010, el 83% de la gent de
més de 65 anys del nostre país són propietaris de l’habitatge on viuen, i, en el cas del les
Illes Balears, el percentatge és una mica inferior, del 76,6%.
A Palma, com a la resta del país, la majoria de gent gran de més de 65 anys són propietaris
de l’habitatge on viuen, però també hi ha un grup de persones que integren aquest
col·lectiu de població que necessiten habitatges de protecció pública de renda baixa en
règim de lloguer. Aquestes persones comparteixen una sèrie de característiques comunes:
tenen més de 65 anys, recursos econòmics magres, no disposen d’un habitatge en propietat
i tenen una necessitat urgent d’habitatge digne adaptat a les seves necessitats.
Fins ara, al municipi de Palma, el Govern municipal i l’autonòmic han dut a terme projectes
d’aquest tipus. De fet, amb aquest estudi hem constatat que hi ha 121 habitatges de
protecció publica en règim de lloguer de renda baixa destinats a gent gran de més de
65 anys, distribuïts en diversos edificis disseminats pels barris de Palma.
Pel que fa a projectes de futur, actualment hi ha dos avantprojectes per construir dos
edificis, que en total oferiran 93 habitatges de lloguer de protecció pública de renda baixa
destinats a gent gran de més de 65 anys (que se sumarien als 121 existents), i dos centres
de dia, promoguts per l’IBAVI i el Consorci Riba, als barris del Molinar i del Camp Redó.
D’acord amb aquesta qüestió, si aquests projectes fossin executats, l’increment del nombre
d’habitatges d’aquest tipus a Palma seria considerable, a més de necessari, principalment
perquè un 35,61% de dels veïns tenen a partir de 65 anys cap endavant de tot l’arxipèlag
són ciutadans de Palma, i, encara que les Illes Balears són una de les comunitats autònomes
menys envellides d’Espanya (14,53% de la població total), l’evolució de l’envelliment no
difereix de la de la resta de països desenvolupats. Lamentablement, a dia d’avui, no tenim
notícies que aquells projectes tirin endavant, probablement a causa de la situació de crisi
actual, que obliga les administracions a paralitzar actuacions i projectes per manca de
liquiditat econòmica.
De fet, és evident que fa anys que arrossegam una crisi econòmica mundial, i una de
les grans conseqüències en aquests moments, o almenys una de les més evidents per
a la ciutadania, és la restricció del crèdit, la qual cosa provoca que l’accés a la compra
d’un habitatge s’endarrereixi o que, simplement, no es produeixi, a més dels múltiples
desnonaments provocats per l’impagament de les hipoteques. És impossible preveure
què succeirà en el futur, però, si aquesta situació perdura en el temps, els ciutadans,
contràriament al que havia ocorregut fins ara, probablement s’hauran de decantar pel
lloguer abans que per la compra, principalment perquè adquirir un habitatge ja no estarà
a l’abast de la majoria.
483
484 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Si això es produís, un dels efectes d’aquesta situació a mitjan termini seria que el
percentatge de gent gran propietària de l’habitatge on viu no seria tan elevat com ara,
i, si hi afegim que el nombre de gent gran de més de 65 anys continuarà augmentant,
que es mantindrà activa molt més temps perquè la majoria gaudiran d’un estat de salut
que els permetrà perllongar en el temps la seva independència, i que aquest col·lectiu
continuarà essent un dels més vulnerables econòmicament parlant (perquè la majoria
disposa únicament i exclusivament de la pensió de jubilació com a font d’ingressos), és
més que probable que hi hagi un augment considerable de la demanda d’habitatges de
renda baixa en règim de lloguer.
Com reconeix la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, és un
deure dels governs garantir als ciutadans l’accés a l’habitatge. En aquest sentit, cal subratllar
que a Espanya ens trobem en una situació de clar desavantatge respecte de la resta de
països europeus pel que fa al parc d’habitatges socials, ja que fonamentalment al nostre país
els governs sempre han potenciat la compra d’habitatges en detriment del lloguer.
Per tant, és fonamental que les administracions fomentin un ampli mercat de lloguer
protegit a baix preu per al col·lectiu de gent gran. Per dur-ho a terme, és necessari que
adoptin fórmules que permetin construir aquest tipus d’habitatges amb el cost més baix
possible, per exemple, la fórmula del dret de superfície, que l’Ajuntament de Palma ha
aplicat amb èxit.
Com a reflexió final, és important subratllar que en aquests moments actuals de crisi
econòmica, en què les rendes més baixes són les més afectades, hauria de ser una prioritat
dels governs garantir que totes les persones que tenen més de 65 anys, amb escassos
recursos econòmics i necessitat d’habitatge puguin accedir a un pis de lloguer de protecció
pública i de renda baixa que s’adapti a les seves necessitats i que els permeti envellir a
casa dignament, mantenint una qualitat de vida satisfactòria. Per aconseguir-ho, hauria
d’aplicar tots els canvis en matèria de política d’habitatge que fossin necessaris per evitar
que en el futur sigui un problema greu.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Aguerri, P. (2005). «La vivienda y el Estado de Bienestar de Europa». Acciones e
Investigaciones Sociales 21, pàg. 59-76.
Butlletí Oficial de l’Estat. BOE núm. 267, de 08-XI-1978. Decret 31/1978, de 31 d’octubre,
sobre política d’habitatge de protecció social: <http://boe.es/> [extret el 4 de juliol de
2011].
Butlletí Oficial de l’Estat. BOE núm. 318, de 31-XII-2010. Decret 1794/2010, de 31 de
desembre, de revaloracions de les pensions del sistema de la Seguretat Social y altres
prestacions públiques per a l’exercici 2011: <http://boe.es/> [extret el 14 d’agost de 2011].
Bosch, J. (2006). «El problema de la vivienda en la vejez en Cataluña». Arquitectura, ciudad
y entorno. Vol. 1, pàg. 80-101.
Butlletí Oficial de les Illes Balears. BOIB núm. 22, de 12 de febrero de 2011. Decret 8/2011,
de 4 de febrer, pel qual es regula el procés d’adjudicació d’habitatges de l’Institut Balear
de l’Habitatge (IBAVI): <http://boib.caib.es/pdf/2011022/mp46.pdf/> [extret el 3 d’octubre
de 2011].
Carretero, S. (2009). «L’envelliment a les Illes Balears: perfil demogràfic de la població
de seixanta-cinc anys i més». Anuari de l’envelliment Illes Balears 2009. Palma: Càtedra
d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia Personal. Conselleria d’Afers
Socials, Promoció i Immigració i Universitat de les Illes Balears.
Consorci Riba. Ajuntament de Palma: <http://consorciriba.es/> [extret el 16 d’agost de
2011].
CSIC (2010). Informe sobre el envejecimiento. Madrid: Fundación General CSIC.
Dizy, D.; Fernández, M.; Ruiz, O. (2008). Economía y personas mayores. Colección Estudios,
serie Personas Mayores (núm. 11003). Madrid: IMSERSO, Ministerio de Trabajo y Asuntos
Sociales.
Giró, J. (2006). Envejecimiento activo en la sociedad española. Colección Biblioteca
de
Investigación
Universidad
de
la
Rioja:
<http://dialnetunirioja.es/servlet/
artículo?codigo=2756873> [extret el 9 de setembre de 2011].
Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI), Govern de les Illes Balears: <http://ibavi.caib.es>
[extret el 7 d’octubre de 2011].
485
486 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT): població: <http://ibestat.es//> [extret el
13 de juliol de 2011].
IMSERSO (2010). Encuesta Mayores 2010. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.
Instituto Nacional de Estadística (INE). Cifras de población y censos demográficos: <http://
ine.es//> [extret el 23 de febrer de 2012].
Informe sobre la II Asamblea Mundial Sobre el Envejecimiento (2002). Nova York.
Organització de les Nacions Unides.
Orte, C.; March, M. (2009). «La realitat de la gent gran a les Illes Balears». Anuari de
l’envelliment Illes Balears 2009. Palma: Càtedra d’Atenció a la Dependència i Promoció de
l’Autonomia Personal. Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració i Universitat de
les Illes Balears.
Patronat Municipal de l’Habitatge. Ajuntament de Palma : <http://patronathabitatge.es/>
[extret el 12 d’agost de 2011].
Pisarello, G. (2009). «El dret a l’habitatge com a dret social: implicacions constitucionals».
Revista Catalana de Dret Públic 38, pàg. 43-66.
Rodríguez, R. (2002). Política de vivienda en España desde la perspectiva de otros modelos
europeos: <http://habitat.aq.upm.es/boletín/n29/> [extret el 18 de setembre de 2011].
Societat Pública de Lloguer. Ministeri de Foment: <http://spaviv.es/estadisticas/estadisticas_
gestion.php> [extret el 2 de juny de 2012].
Trilla, C. (2001). La política de vivienda desde una perspectiva europea comparada.
Colección Estudios Sociales, 9. Madrid: Fundació La Caixa.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autora
ALICIA RODRÍGUEZ GARCÍA
Palma, 1971. Diplomada en Treball Social per la Universitat de les Illes Balears.
Màster en Atenció a la Dependència i Gerontologia per la Universitat de les Illes
Balears. La seva experiència laboral se centra en l’àmbit dels habitatges de protecció
pública en règim de lloguer destinats a diversos grups de població.
487
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
eL Curiós Cas deL Centre
de dia Premiat.
una mirada a L’arquiteCtura
soCiosanitÀria de Les baLears
489
490 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
el curiós cas del centre de dia premiat.
una mirada a l’arquitectura sociosanitària
de les balears
Juan Manuel Martínez Álvarez
Susan Roig Merino
«El arca, con sus parejas de animales, se levantó por fin del suelo. En la colina,
los hijos de Jafet seguían discutiendo quién cuidaría al abuelo esa semana»
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Resum
Un petit centre de dia d’un barri de Palma ha estat triat com el millor edifici de l’any
2011. A partir d’aquesta dada, l’article recorre l’evolució dels edificis sociosanitaris
dels darrers anys i intenta trobar les causes que han fet que uns equipaments
habitualment tan austers puguin haver arribat a ser significatius en el camp del
disseny arquitectònic. L’objectiu d’aquesta mirada és trobar elements que cal tenir
en compte a l’hora de desenvolupar projectes i fer renovacions als centres per a les
persones dependents. Ho farem partint del coneixement adquirit en el període de
temps en què la construcció d’aquest tipus d’edificis ha estat significativa, tant pel
nombre com per la qualitat.
Resumen
Un pequeño centro de día de un barrio de Palma ha sido elegido en como el mejor
edificio del año 2011. Partiendo de este dato, el artículo recorre la evolución de
los edificios sociosanitarios de los últimos años, tratando de encontrar los motivos
de que unos equipamientos habitualmente tan austeros puedan haber llegado a
ser significativos en el campo del diseño arquitectónico. El objetivo de esta mirada
será buscar elementos que deben ser tenidos en cuenta a la hora de desarrollar
proyectos y renovaciones de los centros para las personas dependientes, partiendo del
conocimiento adquirido en este periodo de tiempo en el que su construcción ha sido
importante, tanto por el número como por su calidad.
1. Introducció
La nit del 20 de gener de 2012, amb el Teatre Principal engalanat, es va lliurar,
juntament amb els premis artístics i literaris Ciutat de Palma, el premi al millor projecte
arquitectònic acabat el 2011 a Palma: el Premi Guillem Sagrera. El guardó va ser per
a Bartomeu Ramis, Bàrbara Vich i Aixa del Rey, de l’equip Flexo Arquitectura, per un
centre de dia per a persones dependents del barri de Son Dureta (vegeu la imatge 1).
No era un hotel de somni, ni una piscina vora la mar, ni tan sols un bloc d’habitatges
de luxe o la seu d’una empresa moderna i important, sinó que era un senzill centre de
serveis socials de barri.
Tres anys enrere, havia estat un dels tres finalistes del Guillem Sagrera de 2008 la Residència de
Son Güells, un centre per a persones amb malalties neurodegeneratives (vegeu la imatge 2).
491
492 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Aquesta residència, com el centre del barri de Son Dureta, era promoguda pel Consorci de
Recursos Sociosanitaris i Assistencials, l’empresa instrumental del Govern balear que s’encarrega de construir la xarxa d’equipaments i que les dues legislatures que separen els dos
equipaments havia estat sota la presidència de dues conselleres d’idearis polítics dispars.
La presència, però, d’aquests centres sociosanitaris entre el que és considerat més
interessant en el camp del disseny arquitectònic no era un fet aïllat: la revista Arquitectura
havia publicat, l’any 2003, un ampli reportatge sobre la Residència de Santa Rita, de
Ciutadella (vegeu la imatge 3).
Al mateix temps, des del món de les entitats privades dedicades a treballar amb les
persones dependents trobam, entre els finalistes del Premi Guillem Sagrera de 2010,
«la transformació d’un porxo agrícola en aules de formació», de l’arquitecte Alfons
Romero, colofó de l’extraordinari treball dut a terme en el Centre de Formació i Ocupació
del Llegat Weyler i també, juntament amb Mireia Cabaní, per a la residència d’Amadip
Esment, de Marratxí (vegeu la imatge 4). Hi havia també l’altre centre d’Amadip de
Palmanova, projectat per Ester Morro i Juan Alba, que havia estat premiat pel Col·legi
d’Arquitectes de les Balears (vegeu la imatge 5), i altres projectes també molt interessants,
com el senzill, però més que correcte, centre Berilo de l’Associació AMADIBA o la residència
que l’equip de Llorenç Brunet dissenyà per a Aproscom, a Manacor (vegeu la imatge 15).
L’any 2007 el projecte guanyador del Ciutat de Palma havia estat un edifici atípic, a mitjan
camí entre l’habitatge i l’equipament sociosanitari: eren els trenta-vuit habitatges tutelats
per a gent gran de Son Rossinyol, una obra conjunta de Gabriel Golomb, Ángel Hevia, Luis
Velasco, Ana García i Maria Antònia Garcias, per a l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI).
Fora de les nostres illes, l’any 2006 va ser seleccionat, entre els finalistes als prestigiosos premis
FAD (els premis del Foment dels Arts i del Disseny, que s’atorguen a Barcelona des de l’any 1903
i que engloben els projectes arquitectònics d’Espanya i de Portugal), un projecte d’habitatges
tutelat i centre de dia a Sant Vicent del Raspeig, de l’arquitecte alacantí Javier García-Solera
i, l’any següent, la residència de Durango, de Roberto Ercilla i Miguel Ángel Campo, i també
un Centre d’Atenció a Discapacitats a Arganda del Rey, obra de Rubén Picado i María José de
Blas (vegeu la imatge 6). Al mateix temps, al nord de la Península, José María de la Puerta i
Carlos Asensio eren inalistes d’uns premis de la categoria de l’Arqano 2007 per al centre de
Carbajales de Alba i per al Prelaboral de Morales de Vino (vegeu la imatge 7).
En un panorama més europeu, resulta igualment sorprenent l’èxit del projecte de Niall
McLaughlin de centre de respir per a malalts d’Alzheimer a Dublín, dut a terme per a
l’Alzheimer’s Society of Ireland. És un ediici poc usual que fa servir materials tradicionals
i que ha rebut nombrosos premis, incloent-hi el del Royal Institut of British Arquitecture
(RIBA) de l’any 2010 (vegeu la imatge 8).
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Hi ha altres projectes que pertanyen a l’àmbit sociosanitari i que podem trobar a primera
línia de les revistes internacionals d’arquitectura, com passa amb l’edifici d’apartaments
per a gent gran WoZoCo, que l’equip d’arquitectes MVRDV havia acabat a Amsterdam
l’any 1997 i pel qual també varen rebre diversos premis. El WoZoCo és un edifici de planta
rectangular, de vuitanta-tres habitatges, al qual els arquitectes holandesos «pengen»
literalment tretze apartaments més, jugant amb els límits que els permet la normativa
(vegeu la imatge 9). Més recentment, el Rehabilitation Centre Groot Klimmendaal,
de l’arquitecte alemany establert als Països Baixos Koen van Velsen (vegeu la imatge 10).
Aquests dos darrers projectes pertanyen a mons més amplis que el que és estrictament
socisanitari. WoZoCo no deixa de ser un edifici d’apartaments, promogut per la Het Oosten
Housing Association (una associació d’origen sindical que gestiona un parc de vint mil
habitatges) i que és més pròxim a la idea d’habitatge que a la d’equipament geriàtric.
A l’hora de dissenyar-lo, els arquitectes estudiaven la possibilitat de persones més joves després
de la primera «onada grisa» (El Croquis, 1997). Tot i això, aquell any l’edifici va mostrar la
possibilitat de construir habitatges col·lectius per a gent gran jugant amb solars destinats a
equipaments i com a alternativa a la residència tradicional. És un camí que ja es transitava a
Espanya amb els projectes pioners d’habitatges tutelats, dels quals parlarem més tard.
Per part seva, el Groot Klimmendaal s’acosta més a un centre clínic de rehabilitació i
està pensat com un hospital de tecnologia específica avançada, en la línia de l’Institut
Guttmann de Catalunya.
2. Quins són els motius
Volem esbrinar quins són els motius pels quals els centres de serveis socials, tradicionalment
tan austers, han ascendit a la primera línia de disseny arquitectònic. Serà una primera passa
per intentar entreveure quin serà el futur en la construcció de nous equipaments
per a persones dependents, després del canvi radical que es produeix a Europa a
conseqüència dels daltabaixos econòmics actuals.
Imatge 11. Fotografia del claustre de la
Sapiència, 1983
Reconvertit en centre d’acollida.
La imatge d’un projecte valent, aliè a les
administracions, però que ens serveix
de contrapunt.
Col·lecció: «Gent de sa Calatrava»
De l’exposició «Sa Calatrava, estudi bàsic
de rehabilitació». Col·legi d’Arquitectes,
juny de 1983.
Pedro Coll, fotògraf.
493
494 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Per fer aquesta recerca damunt l’evolució dels equipaments assistencials n’hem seleccionat
alguns dels elements més significatius:
2.1. La Llei de dependència
Entre els anys 2007 i 2008 a Espanya es completen una gran quantitat d’equipaments
assistencials, tallers ocupacionals i edificis de residència col·lectiva, sota l’estel de la Llei de
dependència.1 Els projectes premiats l’any 2007 varen ser promoguts per força avans que la
llei fos aprovada; varen ser pensats, dibuixats i obtingueren els fons amb temps suficient.
Si bé la Llei de dependència haurà servit per posar els focus sobre aquests edificis, els
projectes són anteriors, segurament estructurats i desenvolupats durant els processos de
transferència dels Serveis Socials a les comunitats autònomes.
Aquests projectes responen a una pressió social que obliga cada comunitat a satisfer
una demanda existent, la qual, solament a posteriori, va ser estructurada amb el
desenvolupament de la Llei de dependència. Factors socials molt diversos, com l’accés de la
dona al món laboral, l’esperança de vida més llarga de la gent gran, la pressió del mercat
d’ocupació dels familiars cuidadors en plena bombolla immobiliària i l’increment del preu
de l’habitatge generen, a mitjan primera dècada d’aquest segle, una forta pressió sobre
les llistes per accedir a les residències que estaven en funcionament.
És en aquest marc que les administracions emprenen diversos projectes concebuts segons
els models de serveis socials que cada una pretén implantar. Hi ha projectes de promoció i
gestió directa d’ajuntaments, de diputacions i governs autònoms; projectes de centres de
referència nacional, construïts en conveni amb l’IMSERSO per cobrir uns dèficits territorials
determinats, i també concessions per a projectes desenvolupats per empreses privades en
sòl públic per concertar posteriorment les places des de l’Administració.
Entre els anys 2002 i 2005, es construeix, sota gestió pública directa, la residència de Santa
Rita, a Ciutadella, que ja hem mostrat. També hi ha projectes de centres en conveni amb
l’IMSERSO, com el de Son Güells, a Palma, per atendre malalties neurodegeneratives,
o el de Son Llebre, a Marratxí, concebut com a centre d’investigació sobre la malaltia
d’Alzheimer. A més, tenim les propostes de les empreses Sar, Aser, Cleop o Clece-Lireba a
les illes de Mallorca i Eivissa, que entrarien en el capítol de projectes que es construïen en
sòl públic amb la previsió de concertar-ne una part important de les places.
Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de
dependència. BOE núm. 299, de 15 de desembre de 2006.
1
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
2.2. L’accessibilitat universal
Al final de la dècada dels noranta, la tenaç tasca dels defensors de l’accessibilitat universal
comença a donar fruits, no solament amb l’aparició de normatives nacionals i les lleis que
les autonomies varen desenvolupar reglamentàriament, sinó que aconseguiren implicar
les administracions, que ara es veuen amb l’obligació d’exigir el compliment escrupolós
d’aquestes normes.
A les Balears, la Llei d’accessibilitat de 1993 concedia un termini de quinze anys, fins al
maig de 2008, per adequar els edificis, espais i transports d’ús públic, i creava un Consell
Assessor per a la millora de l’accessibilitat i la supressió de les barreres arquitectòniques,
que ha esdevingut un altaveu des del qual les entitats defensores del dret a la mobilitat
per a tothom han aconseguit mantenir actiu el desenvolupament d’aquesta llei.2
Aquesta revalorització del disseny accessible, que en projectes de tipus més domèstics pot
generar dificultats pels programes arquitectònics, justifica, en canvi, que a les residències
col·lectives i als equipaments assistencials s’habilitin espais de circulació més amplis, hi
hagi accessos més elaborats i zones de transició que obligatòriament han de ser tractades
amb la cura que requereix el disseny de les rampes i dels passamans.
L’accessibilitat universal obliga els arquitectes a repensar els accessos als ascensors, les
il·luminacions especials i les senyalístiques adaptades a totes les persones. I, entre altres
coses, a resoldre els portals incorporant-hi espais protegits, com ara porxos o ràfecs de
grans dimensions, per aconseguir solucionar el greu problema de la pluja que passa sota
les portes anivellades amb els vials.
2.3. els nous materials i elements
Existeixen també raons tècniques importants en l’evolució de la imatge dels centres
sociosanitaris. La primera és el canvi ràpid dels models constructius tradicionals, basats
en els blocs i totxos, cap als nous elements prefabricats, fruit del creixement constant
En aquest període, s’han produït en cascada tot un seguit de regulacions, tant estatals com autonòmiques:
La Llei nacional de supressió de barreres, de 1998.
El Decret 20/2003, pel qual s’aprovava el Reglament autonòmic de supressió de barreres arquitectòniques.
El Codi Tècnic de l’Edificació, de 2006.
El Reial decret 505/2007, de 20 d’abril, pel qual l’Estat aprovà «les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació de les persones amb discapacitat per a l’accés i la utilització dels espais públics urbanitzats i de les edificacions».
Estableix que s’han d’incorporar i desenvolupar, en el marc del Codi Tècnic de l’Edificació aprovat recentment,
aquestes condicions d’accessibilitat i no discriminació de les persones amb discapacitat per poder accedir als edificis
i utilitzar-los.
Aquest mandat del Reial decret generarà una nova família normativa l’any 2010:
L’Ordre de l’1 de febrer de 2010 (VIV/561/2010), «per la qual es desenvolupa el document tècnic de condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació per a l’accés i utilització dels espais públics urbanitzats», que obliga a aprovar
el Reial decret 173/2010, de 19 de febrer, per modificar el CTE, document generador de l’ordre.
I, a les Balears, el Decret 110/2010, de 15 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament per a la millora de l’accessibilitat
i la supressió de barreres arquitectòniques, que substitueix el de l’any 2003 i l’adapta a tot aquest remolí legislatiu.
2
495
496 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
del cost de la mà d’obra durant l’època de la gran bombolla. Aquesta construcció de
peces prefabricades té molt bona cabuda als edificis de naturalesa modular, com són
els sociosanitaris, amb desenes d’elements idèntics que es repeteixen per a cada usuari.
Aquests anys, s’experimenta, no sempre amb èxit, amb elements i materials nous en els
equipaments, ja que la seva morfologia permet incorporar-hi laminats de fusta, grans
llenços de vidre, panells fenòlics i prefabricats de formigó.
Els sòls continus de resines substitueixen les rajoles rejuntades amb morter. Les parets es
construeixen amb estructures d’alumini i es recobreixen de panells de taulers fenòlics,
d’alumini o ceràmics, rentables i altament resistents, com també succeeix amb els llenços
de vidre. Els sostres són registrables i acústics. Tot això en conjunt crea modulacions més
grans, de peces més potents i que donen una imatge completament nova, més neta, més
lluminosa, als centres.
2.4. Les normes sanitàries
Les normes sanitàries sobre menjadors comunitaris, la legionel·la, seguretat en el treball
i les característiques dels usuaris d’aquests centres reforcen la necessitat de disposar de
paraments fàcils de netejar, sòls continus, materials resistents a l’abrasió i d’elements
registrables per a les instal·lacions. I justifiquen, encara més, la inversió en aquests
materials nous.
2.5. el lloc per experimentar
Existeixen també raons purament arquitectòniques. Esgotat, almenys de moment,
el programa de l’habitatge plurifamiliar, el terreny per experimentar, per jugar amb
l’arquitectura, és el col·lectiu. Els arquitectes compromesos amb el disseny de l’espai
troben en aquests centres un lloc per emocionar, un lloc amb capacitat per expressar
sensacions espacials.
És un lloc per experimentar, tant per la novetat dels programes com perquè encara no s’ha
arribat a la sistematització que ja tenen altres models d’equipaments públics, com són
els educatius o els hospitalaris. Per exemple, els col·legis disposen de programes tancats:
mòduls per alumne, amplària de passadissos establerta, accessos mesurats, ascensors...
És un mecanisme fixat en el qual les conselleries es refugien per garantir la millor distribució
possible dels recursos.
El procés envers la sistematització dels equipaments sociosanitaris encara no està decantat,
tot i els esforços de la Llei de serveis socials i del clàssic, i, encara vigent, el Decret 123,
de l’any 2001, pel qual es regulen les «condicions d’obertura i de funcionament dels
centres i serveis per a gent gran». És un decret que ha definit les dimensions dels espais
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
dels equipaments a les Balears durant més d’una dècada i que sobreviu a l’espera del
desenvolupament reglamentari de la llei.3
3. De quina manera funciona a cada lloc
3.1. Centres de dia
Des del punt de vista del programa arquitectònic, un centre de dia és una sala per fer-hi
activitats col·lectives i una altra per poder-hi descansar. Després, caldrà afegir-hi una cuina,
una part per a l’Administració i els lavabos, neteja, dutxes i vestuaris corresponents. És un
programa lineal, senzill, en el marc del qual el dissenyador haurà d’esforçar-se per aconseguir
la condició de casolà, d’espais amables i, particularment a la Mediterrània, amb una connexió
quotidiana i clara amb l’espai exterior.
És la simplicitat del programa la que permet solucions arquitectòniques molt interessants i
dispars, entre les quals hauria de ser fàcil triar bones propostes. I és la condició de casolà,
obligada per les hores d’estada dels usuaris al centre, la que ha de distingir els centres d’estada
diürna dels centres d’atenció sanitària, dels PAC, un altre programa que es mou còmodament
amb les noves tecnologies i que també ha ascendit en l’escala del disseny aquests darrers anys.
Units per la condició d’espais que han de conservar un grau d’higiene elevat, tots dos
programes, els dels centres de dia i els sanitaris, s’han d’entendre d’una manera radicalment
oposada, ja que els primers tenen la necessitat d’acollir la vida diària de les persones i
acompanyar-les, enfront del caràcter més fabril, en els aspectes de luxos de circulació,
higiene i manteniment, que han de mantenir els centres d’atenció sanitària.
En la consecució d’aquests espais amables, que acompanyaran les persones quotidianament,
s’han de manejar elements de disseny, com som les textures, els colors, els materials càlids,
però també conceptes com la intimitat o les relacions interpersonals. Sobretot, quan
l’usuari té diicultats per desplaçar-se lliurement, el programa haurà de garantir una
relació especial entre l’interior i l’exterior, entre el món de la persona i l’aire, el soroll, la
pluja, la gent que passa, la ciutat. L’èxit del projecte serà aconseguir apropar l’exterior a
aquestes persones (vegeu la imatge 12).
El Decret 123/2001, de 19 d’octubre, regula les condicions materials i arquitectòniques especíiques als centres de
dia (art. 8), als centres socioculturals (art. 15), als habitatges tutelats (art. 21) i a les residències per a gent gran (art.
25 al 37). La nova Llei 4/2009, de 11 de juny, de serveis socials de les Illes Balears, a la disposició derogatòria 5 manté
vigent el Decret 123/2001, de deinició i regulació de les condicions mínimes d’obertura i de funcionament dels centres i serveis de gent gran, i la seva modiicació posterior amb el Decret 10/2007, de 16 de febrer, per a aquells títols
relatius a centres i serveis mentre no es dictin els reglaments de desplegament de la llei.
3
497
498 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
3.2. Centres d’estades nocturnes
Els centres d’estades nocturnes són un producte pur de la Llei de dependència. Abans de
l’entrada en vigor de la llei, el gener de 2007, tot just n’existia alguna referència, algun
prototip, a Andalusia o al País Basc. La llei, però, tampoc no estableix cap criteri, més
enllà de la pura definició de l’estada nocturna, i amb l’aparent intenció del legislador
d´oferir un model, o simplement d’evitar que el text tancàs definitivament aquesta
possibilitat perquè quedàs fora dels enunciats.
Els programes d’aquests centres a les Balears s’han desenvolupat vinculats a uns
altres serveis i allà on els han construït ho han fet recuperant antics convents de
les monges franciscanes o de les Filles de la Caritat. Comunitats de petita escala,
de tot just una desena de cel·les, moltes vegades cedits pels municipis, perquè
aquestes religioses hi duguessin a terme la importantíssima tasca d’ajuda social
als pobles des del segle XVIII fins avui. A Petra o Valldemossa, els convents han
estat recuperats per albergar conjuntament un centre de dia i, al d’Esporles, es
treballava amb la idea d’incorporar-hi un menjador social.
Els centres d’estades nocturnes que s’han executat tenen el programa per a pobles
petits, on l’ús estaria limitat pràcticament a persones grans que poden passar la nit en
aquest centre, però que poden tornar al seu domicili o al seu entorn familiar després
de l’esmorzar. Són centres senzills, com els edificis que els alberguen, amb habitacions
habilitades dins les antigues cel·les, amb serveis adaptats i elements comuns que
permetin desenvolupar un treball de suport i fomentar les activitats de relació entre els
usuaris. A més, estan situats al cor dels nuclis urbans, cosa que afavoreix la connexió amb
la vida diària dels ocupants.
3.3. residències
L’any 2004, el Govern balear començà a desenvolupar el programa de residències per
completar una xarxa que era de totes passades insuficient per a la població de gent gran i
molt inferior a les xarxes de les autonomies que li servien de referència.
3.3.1. residències promogudes per l’administració
En primer lloc, amb el suport del conveni amb l’IMSERSO, el Govern obté un crèdit
extraordinari de vint-i-set milions d’euros per construir residències. Per a la promoció
d’aquestes centres, es varen crear els consorcis de recursos sociosanitaris i assistencials de
Mallorca, Menorca i el d’Eivissa i Formentera. Que en aquell moment eran uns instruments
necessaris, perquè simultàniament es parla de transferir les competències de serveis socials
als consells insulars, els quals s’incorporaran, a la gestió com a membres consorciats.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El conveni de l’IMSERSO permetrà crear les residències del carrer dels Oms i de Sant Miquel,
a Palma, a partir de la rehabilitació de l’antic Hospital Militar; la de Son Llebre, a Marratxí
(vegeu la imatge 16), les de Sant Jordi i Sant Antoni de Portmany, a Eivissa, i el Centre
polivalent de Serveis Socials, de Formentera. A Menorca, on el programa de residències
estava més avançat, el crèdit permeté completar la reforma de la residència de Maó i
finalitzar la construcció de la de Santa Rita, de nova planta, a Ciutadella.
3.3.2. residències en règim de concessió
A més de les residències que promouen directament les administracions, el Govern
desenvolupa el programa de cessions de sòl a empreses privades en règim de concessió
per un període màxim de quaranta anys.
Els ajuntaments de Calvià, Montuïri, Marratxí (Can Carbonell), Sant Joan, Inca, Manacor,
Pollença, Santanyí i Capdepera, a Mallorca, i Santa Eulària del Riu, a Eivissa, aporten els
solars per construir-hi residències que ofereixin cent vint places, i seguint models adaptats
ja al que se suposava que haurien de ser les aportacions del ministeri en aplicació de la
Llei de dependència.
A través d’aquest sistema, es va completar el mapa de les residències de la comunitat,
amb l’avantatge que el cost de la construcció no es computava com a deute, que
aleshores les administracions públiques ja havien limitat molt. El Govern estableix una
reserva entre el 60% i el 80% de les places a preus taxats durant tots els anys de la
concessió. Si no s’ocupen les places, no hi ha despesa. No ocupar-les, però, pot ser
objecte de reclamació per part de les concessionàries, ja que impossibilitarà l’equilibri
econòmic de les residències, amb el qual l’Administració s’ha compromès en atorgar
les concessions.
3.3.3. els models arquitectònics
Des del punt de vista de l’arquitectura, els projectes d’aquests dos models de residències
són diferents. Les primeres, promogudes per les administracions, són construïdes
per equips tècnics que en depenen. Són molt més grans sobredimensinades perquè
després no falti (o pensades per “que n’hi hagi”), seguint els criteris de l’Administració
d´aquella època.
Les segones, molt més contingudes, s’adapten a les necessitats de les empreses promotores,
que al llarg del procés prenen consciència que la gestió d’aquests centres serà complicada
i que els preus seran més ajustats que les previsions inicials. Són projectes molt funcionals
que mesuren al detall els recorreguts dels treballadors, per minimitzar recursos, i els dels
usuaris, per evitar temps d’assistència en els trasllats.
499
500 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 13. Diferents tipologies de plantes de les residències de les Illes Balears
Planta en forma de X
residència de felanitx
Planta en forma de U
residència de Calvià
Distribució per mòduls
residència son Llebre
Planta en forma de H
residència de montuïri
Planta amb pati central
residència de Ciutadella
Planta en forma de E
residència de manacor
Les propostes de planta en forma de X, de U o de H dels projectes promoguts per les empreses
privades Sar, Aser o Cleops contrasten amb els dissenys molt més oberts i sobredimensionats,
com el de Sant Antoni o el model de pavellons independents de Son Llebre.
La planta en forma de U de les residències de Sar a Calvià i Capdepera té l’avantatge de la
proximitat entre els dormitoris i els espais comuns i de servei, la qual cosa permet desenvolupar
programes a la mateixa planta, incloent-hi el menjar dels residents que no es trobin en
condicions per ser trasllats als menjadors generals del centre. Genera, a més, un pati central,
que, tot i que és recollit, com que està obert per un lateral, sembla molt ampli. Aquest pati
permet que quedin separades d’una manera natural la zona pública i la privada, l’espai d’accés
i el de recepció, i l’espai més domèstic a l’aire lliure d’ús privatiu per als residents.
La forma de X d’Inca i de Santanyí (vegeu la imatge 17) aprofita més els llocs de control,
la qual cosa permet reduir, per exemple, el treball del personal de nit. En canvi, els usos
col·lectius són més difícils d’organitzar i d’interpretar per part dels usuaris.
La separació entre les zones públiques i privades queda ben resolta a la planta en forma de
H, on els espais intermedis entre el bloc davanter comunitari i l’ala posterior d’habitacions
adquireixen un ús privat interessant. Els edificis en H tenen menys claredat en la distribució
de la part pública generada al voltant de petits patis centrals i una gran distància de
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
trasllat d’usuaris des dels dormitoris a la zona de dia, la qual cosa ha obligat a modificar
els projectes per generar un petit menjador a la planta pis de l’ala dels dormitoris.
Aquest problema de la circulació dels usuaris s’agreuja encara més a Santa Rita (Ciutadella),
on les habitacions formen un anell al voltant del pati. És el preu que s’ha de pagar per
uns espais que són claríssims per a als habitants i una estructura de la part comuna capaç
de reproduir l’espai urbà. Santa Rita és una residència magnífica per a persones que
tenen autonomia de moviment, però exigeix un gran esforç addicional al personal per
compensar aquest excés en la circulació.
Passa el contrari a Manacor, on la concentració de l’espai col·lectiu a la part davantera genera
una interessant zona interior d’entrada, un espai per fer-hi exposicions, per fer-hi vida, però
té dificultats per disposar d’espais lliures privats. Els usuaris es posen a l’entrada, creant interferències entre el que hauria de ser sortir a la zona pública, més vestits i arreglats, i fumar una
cigarreta (als qui els metges encara ho permeten) en bata i sabatilles. En defensa de Manacor,
cal reconèixer el repte que va suposar mantenir en ús la residència antiga al mateix solar durant l’obra, situació que obligà la nova edificació a arraconar-se per mantenir el servei. Segurament, si s’hagués pogut disposar de tot el solar des del principi, els patis laterals d’il·luminació
haurien tingut una dimensió més útil per a aquest ús quotidià (vegeu la imatge 14).
Per generar bons espais oberts, íntims i privats, la millor solució són els projectes de
mòduls. El cost d’aquestes residències modulars, però, tant pel que fa als immobles, on
augmenten considerablement les instal·lacions i les façanes exposades al clima, com pel
que fa al personal, és significativament més elevat.
3.4. Habitatges amb suport
El desenvolupament en mòduls ens encamina ja cap a l’habitatge col·lectiu, cap a la idea
de llars. Els mòduls son utils quand la propia autonomía de les persones, és capaç de suplir
el personal, que queda diluït en l’estructura. Això és un objectiu en si mateix: forçar la
capacitat de les persones per fer-se responsables de la seva pròpia vida fins als límits que
els permeti la seva dependència.
Els costos de les places de residència són superiors als 2.000 euros mensuals. Amb
aquests diners, qualsevol solució de lloguer d’un habitatge, amb tots els ajuts que siguin
necessaris, resulta una veritable ganga. Assistides, compartides, col·lectives, amb suport,
intergeneracionals, tutelades..., totes són vàlides. Totes donen més autonomia a l’usuari,
en la mesura que, amb el suport d’un treballador familiar, el resident recorre l’escala des
d’un habitatge propi fins als pisos tutelats per a persones amb incapacitat cognitiva o
de mobilitat física nul·la. Totes permeten que l’usuari tingui més autoestima i la màxima
autonomia possible. Totes són llar i totes són més barates.
501
502 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
El 1995 va ser construït el Centre Botons, a Palma (vegeu la imatge 18). És un edifici
d’habitatges per a gent gran que acull en el mateix immoble el Centre de Serveis Socials
de la zona, el menjador social i serveis de bugaderia, perruqueria i neteja personal. Va
ser un projecte capdavanter en aquells anys, que reinterpretava les normatives per als
habitatges tutelats recentment editades per la Generalitat catalana en una clau molt més
lliure, més domèstica, més de barri, per crear una família, una llar col·lectiva. El projecte
és contemporani del WoZoCo i comparteixen, a més de les batalles de l’època, la ruptura
dels límits entre els usos d’equipament i d’habitatge, i això passa en un temps en què el
preu del sòl residencial comença a sortir de la lògica.
Després de l’edifici de Botons, començaren una sèrie de projectes d’habitatges col·lectius
per a gent gran que tenien un interès indubtable: Vicens Mulet, al Jonquet, Álvaro
Planchuelo, al barri del Sindicat, i l’equip Gotham, a la Soledat (vegeu la imatge 20),
construeixen per al Patronat Municipal de l’Habitatge. I hi hagué també el Projecte de
Son Rossinyol per a l’IBAVI (vegeu la imatge 19), del qual ja hem parlat. Alguns d’aquests
projectes s’executaren en solars dotacionals que eren propietat de l’Administració.
Avui es treballa sobre propostes encara més obertes, com són els edificis
intergeneracionals, en la versió de gent jove que dóna suport a gent gran, com en els
projectes del Patronat de l’Habitatge d’Alacant (vegeu la imatge 21) o en els habitatges
de suport als cuidadors de persones discapacitades quan aquells tornen grans. Són uns
dissenys que, per obtenir una mica d’èxit—com tots els «habitatges amb suport»—,
requereixen molta tasca de col·laboració entre l’equip tècnic de les obres i l’equip gestor
que ha d’implementar el projecte funcional.
Si alguna cosa hem après en tot aquest temps és que és costós i desesperant haver
d’encaixar un projecte assistencial dins un edifici que no és l’adequat per al programa i
que, a l’altre extrem, és un dispendi, una ruïna, desenvolupar un projecte arquitectònic per
a un equipament sociosanitari quan no hi ha un programa d’utilització que el contingui,
que el faci mesurat i viable. Dels exemples de projectes fallits, inacabats o reutilitzats al
final per a un altre ús se’n podria escriure un altre article sencer, amb l’agreujant que,
quan es juga amb arquitectura, la pèrdua d’un recurs és definitiva, perquè molt poques
vegades es té l’oportunitat de repetir un projecte fracassat.
4. El futur: quan acabi la crisi
4.1. ecologia
Hem conclòs el capítol anterior dient que un projecte social en un edifici inadequat és un
infern i una arquitectura sense un projecte concret d’ús, un malbaratament. Intentarem
ara quantificar aquestes dades.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Segons l’estudi de Deloitte de l’any 2006 (actualització d’un document publicat el 2004
que va ser imprescindible a l’hora d’estudiar els copagaments de dependència),4 una plaça
de residència a les Balears val més de 60 euros al dia. Construir una residència de 150
places costa al voltant de 8,5 milions d’euros. El termini d’amortització de les residències
a les Balears, segons s’estableix als concursos d’adjudicació de l’any 2004, es troba en un
límit de quaranta anys. Una hipoteca amb aquests paràmetres (8,5 milions a quaranta anys
i un interès del 3,2% anual) ens donaria una quota de 31.410 euros al mes, que podem
dividir per cada resident i per cada dia, i ens resultarà un cost diari de 6,98 euros.
Pot esser que aquests números siguin molt grollers: l’objectiu és simplement explicar
que, dels seixanta euros al dia de cost de cada plaça, solament 6,98 corresponen a la
despesa de l’arquitectura; els 53 restants es reparteixen en personal, subministraments,
manteniment i menjar.
Si fem un altre càlcul igual de simple, sabrem que un treballador costa al voltant de 0,33
euros per plaça i dia. Per això, si l’arquitectura pogués suprimir dos treballadors, diguem que
millorant les circulacions o facilitant el trànsit dels usuaris que necessiten ajuda, teòricament
podria dedicar 800.000 euros més en el disseny de l’edifici i sortiria rendible. Aquesta hipòtesi
s’aproxima molt al compte de la lletera, però il·lustra perfectament la situació contrària:
un mal edifici pot tenir un cost desorbitat en personal, ja que exigiria, per qüestions de
seguretat o, simplement, de circulacions, personal de reforç d’una manera quotidiana.
D’aquest joc de xifres, creiem que en podem extreure tres conclusions per al futur:
- Primera: gestionar un edifici arquitectònicament mal dissenyat pot arribar a ser
econòmicament inviable
- Segona: ser avar en els espais i en la qualitat dels materials no és necessàriament un
bon negoci
- Tercera: s’hauria de prohibir radicalment, per una qüestió d’economia de mitjans
(d’ecologia), que treballin per separat els equips de disseny arquitectònic i l’equip de
gestió dels centres
4.2. tipologies d’usuaris. maneres de viure
Si alguna cosa quedarà clar al final d’aquesta crisi és que ja no podrem regalar recursos
innecessaris, ja no podrem «fabricar un producte sociosanitari» i esperar que sigui ocupat.
No n’hi haurà prou amb «gestionar els serveis de què disposa l’Administració i oferirlos amb garanties d’igualtat, universalitat i de transparència». A partir d’ara, els Serveis
Socials hauran d’afinar la imaginació per treure el màxim de rendiment als recursos i a les
persones. I aquests recursos limitats tindran una part de benedicció per als usuaris: els farà
4
Actualització de l’estudi: Deloitte (2006). Perspectives de futur dels recursos d’atenció a la dependencia.
503
504 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
lluitar per la seva autosuficiència i obligarà les persones a carregar amb la responsabilitat
de si mateixes, en la mesura que les forces els ho permetin.
Autosuficiència i intimitat són dos factors que tornaran a ser importants en el disseny
d’equipaments nous (el segon, derivat directament del primer). Els dissenys nous han de
partir de les capacitats dels usuaris, han de limitar al mínim el component assistencial, des
dels habitatges col·lectius o els «allotjaments protegits» que crea el Pla nacional d’habitatge,
i pujar graons fins arribar als habitatges completament tutelats. S’hauran d’utilitzar els
centres de prevenció, els centres de dia i els d’estades nocturnes, que permeten mantenir les
persones en les seves llars. Seran noves maneres d’aconseguir autonomia per a les persones
que ho necessitin i que crearan noves maneres d’interrelació social. La senda ha de ser de
baix a dalt: viure sol, amb ajuda, en grup, en col·lectivitat, a la residència, a l’hospital.
Tot això genera un problema que s’escapa de l’escenari arquitectònic. Com es pot desenvolupar
aquesta escala amb un col·lectiu que tendeix necessàriament a perdre facultats cada dia?
Què passa quan a una persona se li assigna un recurs i la minva de les seves capacitats li
impedeix fer-ne ús? Què fem quan uns habitatges assistits s’omplen amb persones vàlides i deu
anys després totes són dependents? Caldrà pujar-los en l’escala. En el futur, serà imprescindible
crear mecanismes de rotació dels serveis, hi haurà equipaments molt més específics per a cada
nivell de dependència que permetran més rendiment dels recursos i encadenar després una
transició ràpida en funció de l’increment del nivell de necessitat.
4.3. normatives
Sembla imprescindible, per això, que les administracions s’aturin a estudiar les vies per
desenvolupar equipaments intermedis, juntament amb noves i imaginatives fórmules de
viabilitat econòmica. Serà necessari introduir excepcions en la regulació urbanística, en la
normativa de l’habitatge públic i en la legislació dels centres i serveis socials.
Caldrà crear un espai de legalitat per a projectes més amplis, més ambiciosos i més oberts,
ja que l’aprovació no es pot limitar a complir les ràtios de metres per usuari o les ocupacions
de planta o les densitats urbanístiques en edificis que probablement no trobaran definició
en els quadres de regulació d’usos.
Hi ha veus que consideren que és necessari desregular els centres5 i, més ara, que es
dificulten les vies per finançar les millores que exigeixen les normatives. Nosaltres som
més partidaris de revisar-ne els aspectes no essencials, ampliar-ne les opcions de futur i
eliminar-ne criteris generalistes i de tendència.
A manera d’exemple, la direcció de la UNAC (Unió d’Associacions, Centres i Federacions d’Assistència a Persones
amb Discapacitat de les Balears) considerava, el febrer d’enguany, que s’han de «desregular molts aspectes que han
estat regulats aquests últims anys, però que és absolutament impossible complir-los, si no hi ha pressupost». Noguera B. Diario de Mallorca, 25/02/2012.
5
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Davant unes normes que estableixen l’amplada mínima de passadís per a tots els centres
sociosanitaris, ja sigui el futur centre de Son Dureta o un local a Búger, volem reivindicar
«el dret a disposar d’un pla individual d’atenció personal o familiar d’acord amb la
valoració de la seva situació», com estableix l’article 7 de la Llei de serveis socials de les
Illes Balears (Llei 4/2009).
Com a arquitectes, ens és molt més senzill parlar de l’amplada del passadís, del pendent
de la rampa, però, a l’hora d’escometre el disseny dels centres, haurien de prevaler els
drets «a l’exercici de la llibertat individual per romandre en el servei, a la intimitat i a
la privacitat en les diverses accions de la vida quotidiana, a considerar com a domicili el
centre residencial on viuen, i a mantenir la seva relació amb l’entorn familiar i social» (art.
9 de la Llei 4/2009), llegits de la manera més àmplia, més humana, més de llar. Tant els
dissenyadors dels centres com els responsables de regular-los des de les administracions
hauran de lluitar per aconseguir aquest plus de drets amb menys mitjans, amb unes
limitacions mètriques molt més sensates i amb un esforç de gestió que asseguri que la
inversió no quedi paralitzada ni un sol dia per problemes burocràtics.
4.4. reutilitzar, reciclar, reduir
Han passat quinze anys des que Gunther Moewes escrigué el seu article «Solar, defensiva o
ambdues coses?», un text que encara avui subscrivim. Afirma: «la idea que els edificis de baix
consum energètic són respectuosos amb el medi ambient i que, a través de la construcció
de més edificis d’aquest tipus, complirem les promeses fetes a la Cimera de Río [...], és,
naturalment, una estupidesa. Un edifici nou mai no estalvia energia, sinó que genera
noves necessitats energètiques, i qualificar sòl nou per urbanitzar-lo és fonamentalment
antiecològic. Bàsicament, solament hi ha tres processos que poden conduir raonablement
a reduir les necessitats energètiques o la càrrega sobre el medi ambient: rehabilitar edificis
existents, substituir edificis antics ecològicament malgastadors per noves formes de baix
consum i tancar els intersticis entre els edificis».6
Quan parlam, però, de centres sociosanitaris, executar projectes adaptats sobre vells
contenidors té uns costos que no podem oblidar. Adequar un centre en un espai urbà,
dins una caserna o dins un convent requerirà sens dubte alguns sacrificis en la gestió del
centre derivats de les dificultats de fer encaixar el programa en l’edifici. Tindrà altres
avantatges: les possibilitats de relació amb la ciutat, amb els ciutadans, que no han de ser
desestimades. En els costos de gestió, però, no ens hem d’enganyar i no s’hi val carregar
sobre el disseny i sobre el dissenyador tots els problemes de l’univers.
El text de Moewes, publicat el 1997 a la revista Detall 3, va ser recollit l’any 1999 per Carlos Verdaguer, a «Paisaje
antes de la batalla. Apuntes para un necesario debate sobre el paradigma ecológico en arquitectura y urbanismo»
i el reproduíem més tard a «Vivienda, barrio y hogar», article publicat a la Revista d’Afers Socials i que ens ha servit
de base per estructurar aquest capítol.
6
505
506 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
4.5. «gallinas & focas». imaginació cap a l´excel·lència
Fa poc temps hem assistit a una experiència inusual: l’èxit de la fabricació d’un vi, «Gallinas
& Focas», per part d’Amadip Esment en col·laboració amb els excel·lents creadors d’«Ànima
Negra». No hem pogut tastar-lo, però sí els tomàquets i els enciams dels seus horts a s’Illa
Verda, i creiem que aquest és el camí: fomentar des de la imaginació sense límits la recerca
de l’excel·lència.
Per part de les administracions s’ha de treballar per adaptar-se a la velocitat dels canvis, a
les demandes de la societat, als diversos col·lectius que de cada vegada senten més com un
dret el respecte a la seva diferència.
Des de l’arquitectura, s’hauria de treballar en la creació d’espais amables, tenint cura dels
colors i els materials. Treballar des de l’escala domèstica, tot i que fossin equipaments
institucionals. Dur a terme els projectes amb criteris d’integració en l’entorn urbà i en el
medi ambient, i que des de la gènesi hi hagi interrelació, diàleg, entre el projecte social i
el programa arquitectònic. Treballar amb criteris de funcionament adaptats a la diversitat
de totes les persones i als seus nivells d’autonomia. Queda encara molt espai on treballar.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Referències bibliogràfiques
Ajuntament de Palma (2008). Premi Ciutat de Palma Guillem Sagrera d’Arquitectura 2007.
38 pisos tutelats per a persones grans. Palma.
Asociación Española de Promotores Públicos de Vivienda y Suelo (2011). Las mejores
prácticas en vivienda protegida. Premios AVS 2010. Mejor actuación en el ámbito de la
intervención sociocomunitaria. Sánchez Lampreave (ed.), pàg. 94-105.
Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid (2003). «Residencia de Santa Rita, proyecto de
Manuel Ocaña del Valle». Arquitectura 332, pàg. 109-112.
Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid (2007). «Centro integrado de atención a
discapacitados Arganda del Rey, Madrid». Arquitectura 338, pàg. 34-39.
Deloitte (2006). Perspectivas de futuro de los recursos de atención a la dependencia.
Actualització de l’estudi. <http://es.scribd.com/rhonaldq/d/41776895-deloitte-perspectivas-02> [consultat el 24 de maig de 2012].
Duque, K. (2012). «Pisos tutelados para personas mayores». A: Velasco, Luís. Plataforma
arquitectura.
<http://www.plataformaarquitectura.cl/2012/06/14/pisos-tutelados-luisvelasco-roldan/>.
Eggers, W. D. (2008). «Ciudadanos mayores». Deloitte reseach: <http://www.deloitte.com/
assets/Dcom-Spain/.../es_Ciudadanos%20mayores(1).pdf> [consultat el 25 de maig de 2012].
García-Solera, J. (2006). Viviendas tuteladas y centro de día. San Vicente del Raspeig. ARA
06, Alicante Recent Architecture. Alacant: Mengual, A. (ed.). <http://www.via-arquitectura.
net/ara06/ara06-060.htm>.
Levene, R.; Márquez, F. (ed.) (1997). «Apartamentos WoZoCo’s. MVRDV arquitectos». El
croquis 86, pàg. 74–87.
Levene, R.; Márquez, F. (ed.) (2010). «Centro de Día y Viviendas Tuteladas en San Vicente
del Raspeig». A: García-Solera, J. «Experimentos colectivos II». El croquis 149, pàg. 108-117.
Martínez, J. M. (2011). «Vivienda, barrio y hogar. La intervención de las administraciones en
el ámbito de la residencia». Revista d’Afers Socials 6. Conselleria d’Afers Socials, Promoció
i Immigració. <http://www.caib.es/sacmicrofront/archivopub.do?ctrl=MCRST205ZI102330&
id=102330>.
Moewes, G. (1997). «¿Solar, defensiva o ambas cosas?» Detail 3.
Minguet, J. M. (ed.) (2009). Contemporary living spaces for the elderly. Arquitectural
desing. Barcelona: Instituto Monsa Ediciones.
Mostaedi, A. (1998). Residences for the erderly. Arquitectural desing. Barcelona: Instituto
Monsa Ediciones.
507
508 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
ON diseño (2007, novembre). Premis FAD 2007: Centro integrado de atención a
discapacitados Arganda del Rey, Madrid. Rubén Picado Fdez. i M. José de Blas Gutiérrez de
la Vega. ON 287. <http://www.ondiseno.com/proyecto.php?id=1077>.
ON diseño (2007, novembre). Premis FAD 2007: Residencia de la Tercera Edad y Centro de
Día en Durango (Vizcaya). Roberto Ercilla i Miguel Ángel Campo. ON 287. <http://www.
ondiseno.com/proyecto.php?id=1075>.
Patronat Municipal de l’Habitatge (1983). Exposició «Sa Calatrava, estudi bàsic de
rehabilitació». Arxiu fotogràfic PMH.
Pérez, C.; Jareño, M. (2010). Viviendas intergeneracionales y servicios ciudadanos de
proximidad. Taller sobre alojamientos para mayores. Patronat Municipal de l’Habitatge
d’Alacant.
Verdaguer, C. (1999). «Paisaje antes de la batalla. Apuntes para un necesario debate sobre
el paradigma ecológico en arquitectura y urbanismo». Urban 3. Universidad Politécnica
de Madrid.
Llocs web dels arquitectes (consultats el maig 2012)
Canet, J.: <http://www.juanacanetarquitectos.com/equipo.html>.
Castell, A.; Pons, C.; Barceló, A., Balanzó, B.:
<http:// www.bbarquitectes.com>.
De la Puerta, J. M.; Asensio, C.: <http://www.delapuerta.com>.
Flexo Arquitectura: <http://www.lexoarquitectura.com/>.
García-Ruiz, J.: <http://rambla9.com/proyectos>.
Hevia, A.: <http://angelhevia.com/?page_id=53>.
McLaughlin, N. arquitects: <http://www.niallmclaughlin.com/0110_1.html>.
MVRDV arquitects: <http://www.mvrdv.nl/#/projects>.
Picado, R.; De Blas, M. J.: <www.picadodeblas.com/>.
Romero, A.: <http://www.alfonsromero.com>.
Van Velsen, K.: <http://www.koenvanvelsen.com/rehabilitation.html>.
Velasco, L.: <http://luisvelascoroldan.com/>.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Autors
JUAN MANUEL MARTÍNEZ ÁLVAREZ
(Madrid, 1960) és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat
Politècnica de Madrid. Des de 1989, és arquitecte del Patronat Municipal de l’Habitatge de
Palma. Entre els anys 2007 a 2010 ha estat gerent del Consorci de Recursos Sociosanitaris
i Assistencials de Mallorca i durant l’any 2011 va ser nomenat, després de la unificació
dels consorcis insulars, Gerent del Consorci de Recursos Sociosanitaris de les Illes Balears.
És coautor, juntament amb Susan Roig, de diverses publicacions sobre patrimoni i medi
ambient.
SUSAN ROIG MERINO
(Norwalk, E.E.U.U. 1960) és arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la
Universitat Politècnica de Madrid i ha desenvolupat la seva activitat en l’exercici lliure de
la professió dissenyant nombrosos equipaments educatius i assistencials, entre els quals
destaca la rehabilitació del convent de Son Carrió per reconvertir-lo en centre de dia i
biblioteca. Juntament amb Juan Manuel Martínez, és coautora de publicacions diverses
sobre patrimoni i medi ambient.
509
510 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 1. El centre de Dia de Son Dureta
El centre del carrer dels Passatemps s’ha construït en un solar que els veïns ja havien assimilat com a part de les zones
verdes de la barriada. Aquesta gènesi va contribuir perquè el projecte fos ordenat al voltant dels grans pins que hi
havia, generant uns espais que els dissenyadors varen controlar mitjançant la coberta de canyis (sembla que es el
respecte i no els dissenyadors el que genera l’espai) canyís en un diàleg entre l’interior i l’exterior que sorprèn per
elemental, tradicional i mediterrani. El projecte va ser redactat per Flexo Arquitectura l’any 2009 com a resultat d’un
concurs de la Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració, que presentà un pla per construir vint centres de dia
a Palma. Aquest és un dels tres que quedaren enllestits el 2011 i que actualment està en servei.
Fotografies del web dels autors.
Imatge 2. Residència de Son Güells
El projecte de Son Güells va ser redactat pels arquitectes Antoni Castell, Cristian Pons, Antoni Barceló i Bàrbara
Balanzó l’ any 2007 per a l’empresa Llabrés Feliu. Amb aquest projecte es varen presentar a un concurs del Consorci
de Recursos Sociosanitaris i Assistencials de Mallorca, al qual les empreses oferiren dissenyar el projecte i executar-ne
les obres clau en mà.
Fotografies del web dels autors.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 3. Residència de Santa Rita, Ciutadella
La revista Arquitectura, editada pel Col·legi d’Arquitectes de Madrid, l’any 2003 publicà un reportatge sobre aquesta
residència. Va ser un projecte innovador de Manuel Ocaña del Valle, de 2002 i promogut pel Consell de Menorca.
Imatge 4. Els centres d’Amadip de Son Ferriol i Marratxí
Fotografia 1. El porxo agrícola que l’arquitecte Alfons Romero transforma en aules de formació. Forma part del Llegat
Weyler, ubicat a Son Ferriol, juntament amb els tallers ocupacionals de la fotografia 2. És ccomplementari a l’edifici
d’habitatges, la residència i el centre de dia per a gent gran amb discapacitat intel·lectual del camí de Son Alegre (Pla
de na Tesa, Marratxí), que veiem a les fotografies 3 i 4, i que va dissenyar en col·laboració amb Mireia Cabaní.
Fotografia 1 del web de l’autor. Fotografies 2-4: Martínez i Roig.
511
512 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 5. Restaurant i centre d’inserció sociolaboral de Palmanova
Els arquitectes Ester Morro Massanet i Juan Alba López varen rebre el Premi d’Arquitectura de Mallorca 20072010 del COAIB, en la sorprenent categoria edificis d’ús turístic i d’oferta complementària, pel seu treball en la
construcció, a Palmanova, d’un restaurant i un centre d’inserció sociolaboral per a persones amb discapacitat
intel·lectual, d’Amadip Esment.
Imatge 6. Finalistes dels Premis FAD del
Foment de les Arts i del Disseny
any 2006
Habitatge tutelat i centre de dia, a Sant Vicent
del Raspeig, Alacant.
Arquitecte: Javier García-Solera.
Fotografia: ARA.06
any 2007
Residència de la Tercera Edat i centre de dia.
Durango (Biscaia).
Projecte de Roberto Ercilla i Miguel Ángel Camp.
Fotografies del web dels autors.
any 2007
Centre integrat d’atenció a discapacitats.
Arganda del Rey, Madrid.
Dissenyat pels arquitectes Rubén Picado i M.
José de Blas.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 7.
Els centres d’ASPROSUB
Els centres de Carbajales de Alba i Morales
de Vino, Zamora; any 2007. Dissenyats pels
arquitectes José María de la Puerta i
Carlos Asensio.
Fotografies del web dels autors.
Imatge 8.
Centre de respir per a malalts
d’Alzheimer, Dublín
Niall McLaughlin Arquitects
Fotografies del web de l’estudi d’arquitectura.
513
514 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 9.
Edifici per a gent gran WoZoCo, Amsterdam
Dissenyat per MVRDV arquitectes, aquest edifici va rebre l’any 2007 el Premi Merkelbach de la Fundació per l’Art
d’Amsterdam. També quedaren finalistes del Mies van der Rohe Awards for Contemporary European Architecture,
atorgat a Barcelona el 1999, i del Premi a la Millor estructura del Quinquenni, de l’any 2000, de la Dutch Architects
Association.
Fotografies del web dels autors.
Imatge 10.
RMC Groot Klimmendaal
El Revalidatie Medisch Centrum Groot Klimmendaal,
de la ciutat d’Arnhem, Holanda. Dissenyat per
l’arquitecte Koen van Velsen, ha estat considerat,
entre altres premis, Edifici de l’Any 2010 per part de
l’Associació Holandesa d’Arquitectes.
Fotografies de Robt Hart per als autors.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 12. La relació del centres de dia
amb l’entorn
Alguns estudis fets per establir la relació dels
centres amb l’entorn:
1. Projecte de centre de dia a la carretera
de sóller. Antoni Vidal i Elisabet Figueras,
arquitectes. Any 2010.
2. Centre de dia al camí de Passatemps, dels
arquitectes Mayol, Lucena i Perez Villegas.
Any 2008.
3. Projecte per al secar de la real.
Juana Canet, arquitecta. Any 2010.
4. Projecte per a son ferriol,
de l’equip de Luis Velasco. Any 2009.
515
516 A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 14.
L’accés de la Residència de Novaedat,
a Manacor
Una de les que el grup d’empreses Cleops
ha construït i concertat a l’illa. Situada
al solar de l’antiga residència municipal,
conserva l’esglesieta original.
Imatge 15.
Un primer pla de l’hort de la nova
residència d’Aproscom, a Manacor
Imatge 16.
Els pavellons de la residència de Son
Llebre (Marratxí),
vists a través de l’edifici principal.
Un projecte dissenyat i dirigit pels tècnics
del Departament d’Arquitectura del
Govern Balear
Imatge 17.
Residència en forma de X (Santanyí)
Construïda per Asersa amb una estructura
idèntica a la seva bessona d’Inca.
A N U A R I D E L’ E N V E L L I M E N T. I L L E S B A L E A R S 2 0 1 2
Imatge 18.
Edifici del carrer dels Botons
L’arquitecte José GarcíaRuiz Serra el va projectar
per al Patronat Municipal de
l’Habitatge l’any 1995.
Fotografies: Martínez i Roig i del
web de l’autor.
Imatge 19.
Edifici de 38 habitatges
tutelats a Son Rossinyol
Dissenyat per Gabriel Golomb,
Ángel Hevia, Luis Velasco, Ana
García i Maria Antònia Garcias.
Edifici promogut per l’Institut
Balear de l’Habitatge (IBAVI).
Fotografies del web dels autors.
Imatge 20.
Habitatges tutelats del
Patronat de l’Habitatge de
Palma
Emmarcats en la rehabilitació
integral de la Soletat. Projecte de
Gotham Arquitectes, gestionat
per l’empresa Monto S. L.
Imatge 21.
Habitatges intergeneracionals
del Patronat de l’Habitatge
d’Alacant
Edifici a la plaça d’Amèrica, de
les arquitectes Carmen Pérez
Molpeceres i Consuelo Argüelles,
projectat el 2003. L’Associació
Nacional de Promotors
d’Habitatge i Sol (AVS) el premià
com a millor projecte de l’any
2010.
517